---
Renato
Castagnoli (1897-1967)
El 29 de març de
1897 neix a Porreta Terme (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista
i anarcosindicalista després, i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos
pares es deien Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser
nomenat cap d'estació de primera categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità
en la Secció de Bolonya del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del
1921 en el Partit Socialista Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou
un dels organitzadors de les vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de
la vaga antifeixista del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza
del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser
rellevat del seu servei als ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el
moviment antifeixista clandestí «Italia Libera». En 1925 el Comitè Central de
l'SFI li va informar que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per
haver detingut un tren de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i per fugir de la detenció passà a França. A
París treballà en la construcció i s'adherí al moviment anarcosindicalista,
afiliant-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la
Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR),
participant en totes les vagues i manifestacions i en la campanya en suport
dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta
època col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè
d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de
França i, abans de tornar clandestinament a París, va ser també expulsat
successivament de Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de
1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo
Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo
Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione
Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto
Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb l'esclat de la Revolució
espanyola, decidí marxar cap a la Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a
Barcelona (Catalunya). D'antuvi fou voluntari en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», participant en el combat de Monte Pelado, al front d'Aragó,
entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser
enviat a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils
espanyols. Després va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable
del Servei de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió
de Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre
d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de l'aeròdrom
militar de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en nombroses missions
aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines
enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya, França,
Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquesta
època també fou membre del grup anarquista italià «Pisacane» i, a partir de
començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en diferents publicacions, com
ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste, L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a
resultes d'una doble otitis, retornà a França, on va ser detingut per violació
del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de
presó. Un cop lliure, no retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat,
a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en la llista de
«subversius» aixecada per les autoritats feixistes italianes, l'abril de 1940
va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant vuit dies
en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Vernet
(Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins (Llenguadoc, Occitània),
on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat per la Comissió
Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc anys de
desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de
confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia estat envaïda pels
nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). El 6 de setembre de 1943
va ser alliberat i s'integrà en la resistència, participant activament en la
reconstrucció del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou
redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei Ferrovieri. Després de la II Guerra Mundial s'afilià
al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i
ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria. Renato
Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
---
Renato
Castagnoli
---
Renato
Castagnoli a València durant la Guerra Civil espanyola
---
---