|
---
Anarcoefemèrides
del 27 de febrer Esdeveniments
Capçalera de Le Représentant du Peuple - Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850. ***
Capçalera del primer número de Le Déchard - Surt Le Déchard: El 27 de febrer de
1892 surt a Damery-Brunet
(Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic
anarquista Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire
de la Région Est & Nord (L'Indigent.
Òrgan setmanari revolucionari de
la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh,
què fas?). En van ser responsables Émile
Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i
Lamare
(Anon, impressor gerent).
Tirà 4.000
exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux,
Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry
Zisly. En sortiren dos
números, l'últim el 12 de març de
1892, i en aquest darrer número es publicà un
Chant du déchard, on es
demanava que
magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel
«bon doctor
Guillotin». ***
Capçalera
del San
Francisco Chronicle - Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistes és «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta «doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates, «inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans. ***
Nota sobre l'acte publicada en la revista de Buenos Aires Caras y Caretas del 5 de març de 1910 - Míting contra la
tortura carcerària: El 27 de febrer de 1910 se celebra al Parque de los Patricios
de Buenos Aires (Argentina) un míting anarquista contra el empleats de la Presó
d'Encausats de Buenos Aires acusats de tortura carcerària. A aquest acte,
organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la Confederació Obrera
Regional Argentina (CORA), s'adheriren diversos sindicats (blanquers, carreters,
fogoners, forners, fusters, mossos, pintors, portuaris, sabaters, talabarders,
vidriers, obrers del vímet, etc.) i grups («Centro Nueva Era», etc.), i
intervingueren destacats militants, com ara Carlos Balsán, Salvador Caputo, Rodolfo
González Pacheco, Alberto Manresa Herrero, Francisco Sarache, Antonio Zamboni,
entre d'altres. Míting contra la
tortura carcerària (27 de febrer de 1910) ***
Els
processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència - Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua –aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejean és absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres. ***
Notícia
de l'atemptat publicat a La
Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921 - Atemptat contra
Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de
tramvies Ramon Esteve,
després d'haver fet la revisió a un cotxe a
l'estació del Morrot, al port de
Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels
dos trets que
sortiren de l'arma agressora només un li ferí
lleugerament en una mà. El
ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que
ignorava les causes de
l'agressió, però el moviment anarcosindicalista
el tenia per un policia
infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les
forces de l'ordre atribuïren
aquest atemptat al grup d'acció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri
barceloní de Sants
format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari
Benavent, Ramon Archs
Serra, etc.). ***
Portada
del fullet d'aquesta conferència - Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de
febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner
pronuncia una
conferència a la Sala Procope de París
(França) sota el títol Les
Artisans de l'Avenir. Aquest important
text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a
París coeditat
entre la «Société des Amics de Han
Ryner» i l'editorial de la revista belga
d'avantguarda Ça Ira,
amb un
frontispici de Pierre Larivière. ***
Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921) - Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits. ***
Foto
policíaca d'Stuart Christie - Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.
Naixements
Foto policíaca de Victor Dequet (16 de març de 1894) - Victor Dequet: El
27 de febrer de 1844 neix a Pierrepont (Baixa Normandia,
França) l'anarquista
Victor Adonis Dequet –a vegades el seu llinatge citat
erròniament Deguet. Sos pares es deien Joseph
Clovis Dequet, sabater, i Hortense Hugot. Soldat en el 43 Regiment
d'Infanteria de Línia durant la guerra francoprussiana, a
Saint-Privat-la-Montagne (Lorena, França) va ser ferit de
bala al colze
esquerre i el braç li va quedar anquilosat;
després de set anys i mig a
l'exèrcit, en 1872 va ser llicenciat amb pensió.
En 1882 ja vivia a París
(França) i treballava de mecànic. En 1888
assistí a les reunions celebrades a
la Cambra Sindical dels Manobres durant la campanya contra les oficines
de
col·locació i també assistí
a les del grup «Les Libertaires» del XX Districte.
El
20 de setembre de 1890 es casà al XIX Districte de
París amb Marguerite
Castille, marmanyera. En aquesta època vivia al 186 del
bulevard de la Villette
de París i treballava de mecànic. Els seus
domicilis sempre van estar vigilats
per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de
Policia, que el
considerava «militant anarquista», i des d'abril de
1892 vivia al número 42 del
carrer Claude-Villefaux i a partir de desembre de 1893 al
número 120 del
bulevard de la Villette. El 16 de març de 1894, arran de
l'atemptat de Désiré
Joseph Pauwels contra l'església de la Madeleine de
París del dia anterior, va
ser detingut en una gran agafada contra el moviment anarquista; el seu
domicili, al carrer 120 del bulevard de la Villette, va ser escorcollat
sense
cap resultat. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon.
Després de ser interrogat
pel jutge d'instrucció Henri Meyer, el 29 de març
de 1894 va ser posat en
llibertat. En aquesta època treballava d'armer. Victor
Dequet va morir l'11 de
març de 1895 al seu domicili, al número 32 del
carrer l'Orillon, de l'XI
Districte de París (França). ***
Notícia
del nomenament de Louis Coriol apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 30 de setembre de 1906 - Louis Coriol: El
27 de febrer de 1858 neix a l'antic X Districte de París
(França) l'anarquista
i antimilitarista Louis Coriol. Sos pares es deien François
Coriol, pintor de
persianes, i Julie Françoise Bernard. Es guanyava la vida
com pintor en la
construcció. En 1886 vivia al número 43 del
carrer Thermopyles de París. En
1904 va ser acomiadat de la seva feina a la Companyia de Tramvies de
Tunis (Tunísia)
i, sense recursos i malalt, va demanar en una carta enviada a Georges
Yvetot,
secretari de la Borsa del Treball, suport econòmic per a ser
repatriat. El
setembre de 1906, en substitució de V. Casse, va ser nomenat
secretari de la Secció
del X Districte de París de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). Va
ser un dels 21 signants del cartell «Aux soldats»,
editat pel Grup Lliure de
Propaganda Antimilitarista, agrupació dissident de l'AIA,
que va ser aferrat durant
la nit del 22 al 23 d'abril de 1907 als carrers de París, i
on es feia una
crida als soldats a desobeir i a no reprimir la manifestació
del «Primer de
Maig». Dels 12 signants del manifest processats
(Louis-Alexandre Aulagnier,
Camille Binet, Louis Coriol, Charles-Gaston Delpech,
François Grauvogel, Raoul
Lelong, Eugène Moucheboeuf, Lucien Prieur, Firmin Salles,
Henri Turpin, Auguste
Vallet i André Veber), va ser l'únic que,
després d'un temps tancat a la
infermeria de la presó parisenca de Fresnes, va ser posat en
llibertat
provisional per mor del seu delicat estat de salut. Jutjat tot el grup
entre el
24 i el 25 de juny de 1907 per l'Audiència del Sena per un
delicte de «provocació
a la desobediència de militars», finalment tots
van ser absolts. Sembla que
estava subscrit a la revista L'Avenir
Social de Madeleine Vernet. Entre el 24 i el 31 d'agost de
1907 assistí al
Congrés Anarquista Internacional que se celebrà a
Amsterdam (Països Baixos).
Era vidu de Rose Veroile. El seu últim domicili fou al
número 19 del carrer
Faubourg du Temple. Greument malalt del cor, Louis Coriol va morir el 2
d'octubre de 1907 a l'Hospital Lariboisière de
París (França). ***
Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893 - Gustave Mathieu: El 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Nasqué al Familisteri, creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on sos pares (Eugène Joseph Mathieu i Marie Anne Eugénie Leroux) treballaven i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada –la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 al seu domicili de Guisa (Picardia, França). ***
"Sans Patrie" - Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 al seu domicili d'Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França). ***
Foto
policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894) - Georges Brunet: El
27 de febrer de 1868 neix al IX Districte de París
(França) l'anarquista
Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La
Terreur des
bouts de bois, Bouget des dames).
Era fill natural de la costurera Marie Madelaine Brunet. Es guanyava la
vida
treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i 1887 milità
en la Lliga dels
Antipatriotes i fou orador en un gran míting d'aquesta
organització que se
celebrà el 18 de setembre de 1887 a la sala Favié
de París, juntament amb Alexandre
Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo, Alain Gouzie, Edouard
Devertus
i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser detingut, amb els companys
Adolphe
Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i Louis Thirion,
després d'haver-se
negat a pagar en un restaurant on havien sopat; durant el judici
declarà:
«Teníem fam i tenim dret a menjar. Hem fet
això per principis», i cadascun va
ser condemnat a tres mesos de presó. El 20 de
març de 1888 fou un dels oradors,
amb Charles Malato i altres, en el míting antiboulangista
que se celebrà a la
sala Favié. En aquesta època
freqüentà el Cercle Anarquista Internacional
(CAI), el lloc més important de trobada de militants de
l'època fundat en 1888.
A finals de 1888 creà un nou grup, on hi formava part Adrien
Moucheraud i ell
feia de tresorer, i en 1889 era membre del Comitè de Socors
als Familiars i Detinguts
Polítics, el secretari del qual fou Benoît Morel i
el tresorer Gabriel Cabot. Fou
candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una
campanya
portada a terme per Le Père Peinard.
El
setembre de 1889 assistí al Congrés Internacional
Anarquista de París, on
s'oposà a les teories il·legalistes defensades
per Edouard Devertus. Per manca
de segell als cartells abstencionistes, va ser condemnat a una multa de
500
francs i, per negar-se a pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a
una
pena de reclusió i tancat a la presó parisenca de
Sainte Pélagie. Quan els
debats que precediren la convocatòria del Primer de Maig de
1890, ell fou un
dels que se n'inclinaren per la participació. El juny
d'aquell any preconitzà,
segons un informe policíac, «formar part de les
cambres sindicals perquè és un
bon lloc per fer-hi propaganda». Duran el Primer de Maig de
1891 va ser víctima
de l'ona repressiva que atacà els cercles anarquistes i
patí una condemna. En
1892 desaprovà la campanya de Sébastien Faure
contra el Primer de Maig i
cosignà la declaració afirmant que «el
Primer de Maig, engegat pels polítics,
ha esdevingut revolucionari i de tendències
anarquistes». A començament de
1893, trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de
conferències amb
bicicleta a la zona d'oest de França (Angers, Nantes,
Vendôme, Rennes). En 4 de
febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el registre
ferroviari
de vigilància especial de fronteres. Entre el 6 i el 12
d'agost de 1894 va ser
jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat
«Procés dels Trenta» i es
declarà
partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot
dient que
mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat
per
Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al
número 25 del
carrer Stephenson del XVIII Districte de París. En ple
«Cas Dreyfus», el 5 de
març de 1898 fou un dels oradors, amb François
Broussouloux, Bruat i Joindy, en
un míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de
París per denunciar els
escàndols militars i els crims del militarisme. L'octubre de
1898 era secretari
del Comitè Central de la Vaga de la Construcció
de París, desencadenat per
iniciativa dels terrelloners. En 1912 militava en el Comitè
de Defensa Social
(CDS). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908) - Friedrich
Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen
(Saxònia, Imperi Alemany;
actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter
i propagandista
anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt,
que va fer
servir diversos pseudònims (Weltenbummler,
Isegrimm, Kapitän
Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a
aprenent en
la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser
condemnat, arran
de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies
de presó per ser
membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg
(Saxònia, Imperi Alemany),
l'abril de 1892 entrà a formar part de
l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap
el novembre de 1892 participà, sense està
afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya)
de Gosla (Baixa
Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat
d'anarquista i deixà de freqüentar
les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats
alemanyes (Bernburg,
Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau,
Lippstadt, Hannover, etc.) buscant
feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es
casà a Aken amb
Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga
de queviures i on
creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907
s'instal·là a París
(França),
on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos
informes de la
policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el
«Grup Alemany de Discussió
Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva
de París, que es reunia al Bar
Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava
anarquistes
alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909
emigrà al
Brasil i s'instal·là a la colònia
anarconaturista «Zukunft» (Futur),
localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná,
Brasil). Decebut de l'experiència
comunal, s'establí com a agricultor, però
després de continues lluites amb
l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de
cafè a São Paulo, d'on
retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a
Berlín, on presidí la Union der
Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als
voltants de 1913
emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917
s'instal·là a Porto Alegre (Rio
Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia
d'obrers alemanys,
molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres
destacats
de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA,
Associació dels Treballadors Alemanys) i del seu
òrgan d'expressió Sozialistischer
(1920-1923). Entre 1920
i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic
anarquista en llengua alemanya Die Freie
Arbeiter –entre març i maig de
1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular
(Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista
en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la
Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que
reagrupà 14 associacions d'aquest
estat brasiler i que, després de diverses discussions, es
decantà per
l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la
fàbrica de graneres Pettersen on
feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica
de pinzells pel seu compte. El
febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional),
que gestionà la
seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys,
n'obrí una de més
gran al número 1.195 del carrer Voluntários da
Pátria de Porto Alegre. En
aquesta època va ser nomenat tresorer de la
Federació Obrera de Rio Grande do
Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran
que es canviessin els estatuts i
que només poguessin estar afiliats les «persones
actives dins del procés
productiu» (exclusió dels
intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e
Co.»
li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions
molt avantatjoses
per a ell, però rebutjà la idea ja que per
principis no admetia tenir assalariats
que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta
esdevingué director del
periòdic anarquista de Porto Alegre La
Lucha. En aquests anys, una part de la colònia
alemanya començà a prendre
partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada
seriosa quan
els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht,
volgué fer-se, sense èxit,
amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto
Alegre, la
qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de
tota mena (grup
teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.).
Entre abril de
1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el
periòdic en llengua alemanya
antifeixista Aktion,
òrgan de la Liga
für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets
Humans - Grup Porto
Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre
febrer i juliol de 1937 i fou
substituït de febrer a abril per Alarm
(Alarma) i de maig a juliol per Das
Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama
assolà sa família, son
fill Max esdevingué membre de l'organització nazi
Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany
del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys,
participés en un acte
propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va
ser detingut al
Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per
delictes
d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de
concentració, la seva impremta va
ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per
les joventuts
hitlerianes. El règim nacionalsocialista li
retirà la nacionalitat alemanya.
Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic
antinazi Aktion les seves
memòries. Participà en el Comitè
d'Ajuda als
Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la
Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i amb el
suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats
Units, i en l'edició del
butlletí Do Movimento dos
anti-nazis
alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí
sa companya Elisa Hedwig.
Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12
d'octubre de 1947 a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13
d'octubre
d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i
es publicaren les seves
memòries sota el títol Memórias
de um imigrante
anarquista i en 2013 es publicà el text original
en l'alemany per primera
vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild.
Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul. Friedrich
Kniestedt (1873-1947) ***
Esquela
de la defunció de Rosa Maggio apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 27 de febrer de 1926 - Rosa Maggio:
El 27
de febrer de 1880 neix a Rivalta Bormida
(Piemont, Itàlia) l'anarquista Rosa Maggio,
també coneguda com Rose
Maggio o Rose Maggi. Sos pares es deien
Angelo Maggio i
Caterina Limberti. Son
company fou l'anarquista Giulio Baistrocchi, a qui se li va decretar
l'expulsió
de França per una ordre ministerial del 3 de setembre de
1900 que li va ser
notificada el 29 de gener de 1902. Ella va ser fitxada en 1902 i vivia
al carrer
Pénitents Bleus del I Districte de Marsella. Treballava de
jornalera a la
companyia «Maurel et Prom», però va ser
acomiadada per ser una de les principals
instigadores de la vaga de triadores de goma de setembre de 1900.
Posteriorment
va fer feina de jornalera a la fàbrica de lones
«E. Cauvin-Yvose», els patrons
de la qual se sentien satisfets d'ella però pensaven que
tenia un caràcter
violent i sabien que tenia idees subversives. Mantingué
estretes relacions amb
anarquistes marsellesos, especialment amb Joseph Trotebas, que vivia al
bulevard Roux del IV Districte de Marsella i mantenia
correspondència amb
Baistrocchi a Itàlia. Estava fitxada en el registre de la
Seguretat General francesa.
Rosa Maggio va morir el 25 de febrer de 1926 a l'Hôtel-Dieu
de Marsella (Provença,
Occitània) i va ser enterrada dos dies després. ***
Gino
Paolo Fabbri - Gino Paolo
Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco
Fabbri i
Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis
elementals. Quan tenia 16 anys el jutge
d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de
reclusió per furt. Emigrà
a Savona (Ligúria, Itàlia), on
començà a militar en el Partit Socialista
Italià
(PSI), però ràpidament es passà al
grup anarquista local, on començà a destacar
com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa
activitat
militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de
gener de
1904 va ser denunciat per «per injúries i
cops»; el 18 de setembre d'aquell any
va ser imputat per «violència,
resistència, ultratge i danys» en
ocasió d'una
vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal
d'Apel·lació de Gènova
(Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30
dies de reclusió per «ultratge»,
condemna
que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser
denunciat per «instigació al delicte i per
provocació a la desobediència de
soldats» i per haver participat en la publicació i
difusió a Savona del número
únic del periòdic Verso
la Rivoluzione
Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per
«crits sediciosos
en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a
la presó de Savona. El 15 de
juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on
continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant
1911 el consolat
d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes
seus, com ara la seva
participació en un míting antigovernamental
contra la carestia de la vida, en
un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels
tramvies. En 1912 es
va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el
moviment anarquista
de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb
Aurelio Paganelli,
Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la
revista Studi Sociali. El 16
d'agost de 1918 va
ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un
míting
celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí
dràsticament la seva
frenètica activitat política, dedicant-se
principalment al comerç de teles i
d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930
les
investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que
militava
de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març
de 1934 la
Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de
la seva província,
ja que «durant els últims trenta anys residia amb
sa família a Montevideo,
portant una vida retirada i, encara que conservant les idees
antifeixistes, no
semblava portar a terme cap activitat política».
El setembre de 1941 encara
vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè
Democràtic Italià de Solidaritat
amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el
Registre de Fronteres de
la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Les
últimes notícies sobre
ell daten de 1950 i són notícies informatives
entre les comissaries de Savona i
de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a
Itàlia. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Giuseppe
Monanni - Giuseppe Monanni: El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Vasco
Fontana - Vasco Fontana: El 27 de febrer de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vasco Fontana. Sos pares, ambdós actius anarquistes, es deien Ettore Fontana i Priscilla Poggi. Treballà d'obrer i es formà políticament i culturalment en l'ambient llibertari de sa família. Abans de la Gran Guerra entrà a formar part del cercle juvenil «L'Avvenire» del barri pisà de Porta a Piagge i durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà en totes les mobilitzacions i en les principals activitats del moviment anarquista local. En 1924, després de ser acomiadat de la feina de manteniment de línies al Cercle de Construccions Telegràfiques i Telefòniques, emigrà a França per motius laborals, instal·lant-se d'antuvi a Saint-Priest (Lió, Arpitània) i després a La Sanha (Toló, Provença, Occitània). Posteriorment hi arribà sa germana Selica Fontana i el seu cunyat Gusmano Mariani, ambdós militants llibertaris i amb un fill comú (Germinal), i tots plegats participaren en les activitats antifeixistes dels grups d'italians exiliats. En 1933 va ser inscrit per les autoritats italianes en el llistat d'anarquistes a buscar i en el de la policia fronterera amb l'ordre de detenció. A finals dels anys vint va ser un dels promotors de la campanya «Pro Sacco i Vanzetti». L'octubre de 1935, en una de les seves nombroses cartes enviades a sa mare, expressà dures crítiques contra la invasió d'Etiòpia per part de les tropes italianes i la va informar sobre la campanya internacional de denúncia d'aquesta agressió italiana que s'estava portant a terme. Arran de rebre les primeres notícies sobre el cop militar feixista a Espanya l'estiu de 1936, decidí, amb son cunya Gusmano Marini, marxar cap a Catalunya. A Barcelona s'allistaren a la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i prengueren part, el 28 d'agost de 1936, a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la columna i la militarització de les milícies, el març de 1938 decidí retorna a França i passà a residir a La Sanha. En un telegrama del Ministeri de l'Interior del 30 de març de 1938 es deia que «Espanya l'ha desil·lusionat i ha fet d'ell un anticomunista». Però la vigilància sobre ell no afluixà i l'últim informe policíac que se té d'ell és del 31 de març de 1942. En acabar la II Guerra Mundial retorna a la seva ciutat natal. Vasco Fontana va morir el 23 de juliol de 1959 a Pisa (Toscana, Itàlia). ***
Necrològica
d'Alejandra Bermejo Muela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de juny de 1975 - Alejandra Bermejo Muela: El 27 de febrer de 1895 neix a Hortezuela de Océn (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandra Bermejo. Sos pares es deien Segundo Bermejo i Raimunda Muela. Llevadora de professió, milità en la Federació Local de Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan l'ofensiva feixista a Aragó, va ser evacuada cap a Barcelona (Catalunya), on continuà militant en el Sindicat de Sanitat de la CNT. A començament de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Residí a diverses localitats i finalment s'instal·là a Fumèl, on milità en la Federació Local de la CNT i fou membre, juntament amb la família Juan Juan, del grup teatral de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou Luis Boronat. Alejandra Bermejo va morir el 16 de gener de 1975 al seu domicili de Fumèl (Aquitània, Occitània) i fou enterrada dos dies després en aquesta localitat. ***
Notícia
de la detenció de Josep Costa Ferrer apareguda en La Voz de Menorca
del 7 de juny de 1933 - Josep Costa Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'activista anarcosindicalista Josep Ramon Pere Costa Ferrer, que va fer servir els pseudònims de Marcelo Carrera David i de José Balart Ciurana. Sos pares es deien Josep Costa Costa, pagès, i Josepa Ferrer Casadesus. De jove s'instal·là a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a les «Cases Barates» del barri barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors més activistes i radicals del moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva tasca sindical d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928 s'hagué d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28 de juliol de 1930, a causa de les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups Afins de Llengua Espanyola», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica. A finals de 1930 retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a Berga, esdevingué membre de la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932, arran d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a Barcelona sa companya, Amàlia Heras, per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un garatge del carrer Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny de 1933 va ser detingut a Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo Carrera David, i acusat de fabricació de bombes. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les «Cases Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit d'armes, municions i bombes. Durant la Revolució de 1936 fou membre del Comitè de Control de l'Institut Mental de Sant Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 24 de maig de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després acompanyat de representacions de la Federació Local de la CNT de Marsella, de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de les Joventuts Llibertàries. ***
Necrològica
de José Lafarga Miró apareguda en el
periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste de l'11 de juny de 1970 - José Lafarga Miró: El 27 de febrer de 1903 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista José Lafarga Miró. Sos pares es deien Pedro Lafarga i Tomasa Miró. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vallobar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Perpinyà, on milità en la Federació Local de la CNT. Patí diverses malalties incurables i passà gairebé 28 anys a hospitals i asils. José Lafarga va morir durant la nit del 20 al 21 de maig de 1970 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou enterrat civilment. ***
Josep
Martorell Virgili fotografiat per Torrents (1935) - Josep Martorell
Virgili: El 27 de febrer de 1914 neix a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Ramon Martorell Virgili,
conegut com El Ros. Sos pares es
deien Ramon Martorell Campmany, comerciant, i Susanna Virgili Rosell.
Electricista i
mecànic, milità
en el Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i fou membre dels
grups de defensa i d'acció confederals. El 30 de novembre de
1932, quan tenia
18 anys, va ser detingut, amb Francisco Leal (Manzano),
acusat de posar una bomba al taller d'ebenisteria de
Climent Guitart que tenia comptes pendents amb els obrers; empresonat
per
sabotatge, un any després escapà de la
presó en una fuga. Durant els anys
trenta va ser empresonat en diferents ocasions per sabotatges,
atemptats contra
l'autoritat, possessió d'armes, atracaments a mà
armada, etc., i va ser
considerat per la policia com a «anarquista extremadament
perillós». Qualificat
d'«Enemic Públic Núm. 1», el
7 del gener de 1935 va ser detingut en un bar del
carrer de Londres de Barcelona, juntament amb Joaquim Comas Ferrer
–al domicili
del qual habitava i on es trobaren carregadors de pistoles–,
José Serrano
Castroviejo –on al domicili del carrer de Londres es
trobà una capsa de
municions–, Pedro Pérez Bayo, Francisco
Gálvez Liao, Miguel Puchol Barreda,
José Monforte Nebot, Manuel Abacas Canedo i José
García Rodríguez. Jutjat el 20
d'abril de 1935 pel Tribunal de Urgència de Barcelona, va
ser condemnat a vuit
anys de presó per l'atracament del 8 de març
anterior al domicili dels comtes
de Sert, a l'avinguda del Tibidabo. El 22 de juny de 1935 va ser
novament jutjat
pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, amb José
Serrano Castroviejo i Francisco
Morales López, i condemnat, amb Morales, a 30 anys de
presó per diversos
atracaments i per homicidi, més quatre anys més
per tinença il·lícita d'armes i
diverses indemnitzacions, mentre que Serrano va ser absolt. El 28 de
juliol
d'aquell any va ser novament jutjat pel Tribunal d'Urgència
de Barcelona per
l'assalt el 18 de juliol de 1934 al Banc d'Espanyol de
Crèdit de Mataró, però
per aquest delicte va ser absolt. El març de 1936 se li va
demanar l'amnistia,
però no va ser reconeguda. La Revolució de juliol
de 1936 l'alliberà. Durant la
guerra civil lluità als fronts i va ser destinat a una
unitat de projectors del
Consell d'Aragó. També participà en
les col·lectivitzacions agrícoles catalanes.
Detingut el juny de 1941 a Barcelona, va ser traslladat l'any
següent a
Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Jutjat en consell de
guerra, va ser condemnat
a la pena de mort sota l'acusació d'haver comès
crims a diverses poblacions
aragoneses. Josep Martorell Virgili va ser afusellat el 13 de juliol de
1943 a
Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Josep Martorell Virgili (1914-1943) ***
Necrològica de Francisco Muñoz Bueno apareguda en el periòdic tolsoà Cenit del 8 de juny de 1993 - Francisco Muñoz
Bueno: El 27 de febrer de 1915 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Muñoz Bueno. Sos pares es deien Francisco Muñoz
i Julia Bueno. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el moviment
llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1946, per no
incorporar-se a files, va ser declarat rebel i es decretà ordre de busca i cerca.
Formà part del Sindicat d'Oficis Diverses de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Nantes, encarregant-se de la correspondència. Sa companya fou Gilberte
Emilie Daubie. Francisco Muñoz Bueno va morir el 4 d'abril de 1993 a Nantes
(Bro Naoned, Bretanya). ***
Alex
Burtin (1952) - Alex Burtin: El 27
de febrer de 1916 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) l'anarquista i
anarcosindicalista, i després socialista, Alexandre Louis
Burtin, conegut com Alex
Burtin. Es guanyava la vida com a plomer aparellador,
professió que havia
aprés en un curs de formació de tres anys, en una
empresa de demolicions i, des
de la Fédération des Ouvriers du Bois et du
Bâtiment (FOBB, Federació dels
Obrers de la Fusta i de la Construcció), al costat de Lucien
Tronchet,
desenvolupà una intensa activitat sindicalista.
També milità en la Lligue
d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de la
Construcció). Després del triomf
franquista en la guerra civil espanyola, es dedicà a buscar
allotjament per als
exiliats que hi arribaven, llogant els habitatges al seu nom. Durant la
manifestació del Primer de Maig de 1939 va ser detingut,
juntament amb Auguste
Balziger i Charles Dupuis, per participar en una baralla per defensar
la pancarta
que portaven els anarquistes amb la inscripció
«FAI-CNT... et faites mieux que
nous ce que nous avos fait» (FAI-CNT... i feu millor que
nosaltres el que
nosaltres hem fet». Membre de la Unió Sindical
Suïssa contra la Guerra, el
juliol de 1940, després d'haver enviat a son
germà Jean-Pierre Burtin,
mobilitzat, exemplars del fullet Face à la guerre,
dels seus amics Luigi
Bertoni i Lucien Tronchet, va ser jutjat i condemnat a 12 mesos de
presó i cinc
anys de privació dels drets civils per «propaganda
antimilitarista», que purgà
a la penitenciaria de Bochuz, a Orbe (Vaud, Suïssa), mentre
son germà va ser
condemnat a 15 mesos de presó per haver distribuït
el text entre els soldats.
En aquesta època també tingué bones
relacions amb André Bösiger. Per les seves
activitats, va tenir problemes per a ser contractat, fet pel qual
creà la seva
pròpia empresa. En plena II Guerra Mundial,
s'afilià al Partit Socialista, però
conservà les seves simpaties cap els companys llibertaris i
restà subscrit al
periòdic Le Révil Anarchiste.
Apassionat del ciclisme, després d'una
carrera mitjana, fou director dels velòdroms de
Plan-les-Ouates i de l'antic
Palais des Expositions, i director tècnic de la
Federació Suïssa de Ciclisme, conduint,
fins al 1963, l'equip helvètic que participà en
el «Tour de France». També
col·laborà en la direcció de les
competicions ciclistes «Tour de l'Avenir» i
«Tour Paris-Nice». En 1953 publicà el
llibre Dans la roue. Mes Tours de
France et ma méthode. En 1956 creà una
empresa d'instal·lacions sanitàries,
que dirigí fins a la seva mort. Entre 1951 i 1973 fou
diputat socialista en el
Gran Consell de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre 1957 i 1983
regidor en el Consell
Municipal d'aquesta ciutat, on es va fer càrrec de les
reivindicacions
sindicalistes (vacances pagades, dies festius, condicions de feina,
etc.).
Entre 1966 i 1984 fou membre de la Caixa d'Estalvis de Ginebra (CEG).
Entre
1970 i 1975 presidí la Comissió Esportiva
Suïssa i entre 1972 i 1984 va
pertànyer a l'organització del «Tour de
France». En 1978 entrà a formar part
del Consell de Fundació del Col·legi del Treball
de Ginebra, organització que
conserva els arxius del sindicalista llibertari Lucien Tronchet i del
moviment
obrer ginebrí. Alex Burtin va morir sobtadament el 6 de juny
de 1984 a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). ***
Léa
Grisard - Léa Grisard:
El 27
de febrer de 1930 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarquista
Marcelle Grisard, més coneguda com Léa
Grisard.
Sos pares es deien Georges Barthélemi Grisard, hoteler i
obrer
metal·lúrgic comunista força actiu
durant el Front Popular, i Eugénie Charlotte Simon.
Després de fer
estudis de secretariat i taquimecanografia,
començà a treballar, esdevenint amb
el temps secretària de direcció. També
fou responsable
administrativa en un organisme de formació proper a la Lliga
de l'Ensenyament
parisenca. Després de la II Guerra Mundial, entrà
a formar part del Moviment
Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), acostat al pensament
llibertari. El 17 de febrer de 1949 es casà al XVIII
Districte de París
amb Paul Pierre Bonnet i el 14 d'abril de 1955 es tornà a
casar a
Colombes (Illa de França, França) amb Fred
René Henri Birault, de qui
es va divorciar el 5 de febrer de 1957. El 6 d'agost de 1957 es
casà al
XIV Districte de París amb Georges René
Léopold, amb qui esdevingué
llibretera, i del qual es divorcià el 17 de maig de 1982.
També milità
en Planning Familiar i durant els
anys seixanta i setanta en els
grups de dones del moviment feminista. Participà en la
lluita contra els
desnonaments i l'especulació immobiliària en el
grup InterComitè del barri
parisenc del Marais. El setembre de 1981, amb sis militants
més de l'Aliança
Sindicalista (AS), creà el grup
«Pierre-Besnard» de la Federació
Anarquista
(FA) i, posteriorment, formà part del grup «La
Cécilia». En 1988
s'instal·là al
Migdia i, amb altres companys anarquistes, participà en
diferents moviments associatius
(suport escolar, lluita antifeixista i antiracista, etc.).
Després d'una llarga
malaltia, Léa Grisard va morir el 4 de gener de 2010 a
Niça (País Niçard,
Occitània) i va ser incinerada el 12 de gener. ***
Marc
Ogeret després de rebre el Premi de l'Acadèmia de
la Cançó (París, 29 de març
de 1963) - Marc Ogeret: El 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1932 neix al carrer de l'Abbé-Grégoire, al VI Districte de París (França), el cantautor llibertari i sindicalista Marcel André Marius Frédéric Ogeret, més conegut com Marc Ogeret. Son pare, Marius Jean Jacques Ogeret, treballà al Servei de Salut del Ministeri de la Guerra i sa mare, Madeleine Babin, era costurera. Estudià als instituts Montaigne i Louis Le Grand. Quan tenia 17 anys abandonà els estudis i esdevingué aprenent en una foneria. Després treballà en les empreses IBM i Renault. Atiat per uns d'amics que munten un grup teatral, abandonà la feina. En 1950 entrà a l'Escola Nacional Superior de les Arts i Tècniques Teatrals (ENSATT, més coneguda com «Centre Dramàtic del carrer Blanche»). Cap el 1954 començà a cantar cançons de Félix Leclerc, Jacques Douai i Léo Ferré a les terrasses dels cafès. El cineasta Pierre Prévert, germà del poeta Jacques Prévert, el conegué i el patrocinà, començant a cantar pels cabarets, entre ells el seu, «La Fontaine des Quatre Saisons», en el programa de Philippe Caly, i, a partir de 1957, en el d'Agnès Capri al carrer Molière i, de 1959, en «Chez Bernadette». Consagrà els seus primers enregistraments, a partir de 1960, a destacats poetes (Marc Alyn, Pierre Seghers, Louis Aragon, Luc Bérimont, André Salmon, Paul Gilson, etc.), esdevenint un dels intèrprets més importants de l'anomenada «cançó poètica» o del «cabaret poètic». En 1962 i en 1970 rebé el Gran Premi de l'Acadèmia Charles-Cros i el març de 1963 el de l'Acadèmia de la Cançó. El març de 1963 actuà en els «Mardis de la chanson» al petit teatre de Gilbert Sommier, al carrer de la Huchette, i aquest mateix any canta amb Jacques Serizier a «L'Écluse». En aquesta època participa en les jam-sessions organitzades per Luc Bérimont a la Maison de la Radio, amb Georges Brassens, Serge Gainsbourg i Guy Béart, entre d'altres. En 1965 cantà en la primera part dels concerts de Georges Brassens al Bobino i en «La Contrescarpe». En 1966 portà a terme un espectacle consagrat a Louis Aragon a la sala de concerts «Les Trois Baudets» i enregistrà Marc Ogeret chante Aragon, el seu disc més venut. En 1967 actuà en els «Jeudis artistiques» de «La Closerie des Lilas». En 1968, poc abans de l'esclat de «Maig del 68», enregistrà dos discos de cants revolucionaris (Autour de la Commune i Chansons «contre»), que havien de sortir l'abril d'aquell any i la publicació dels quals es van ajornar dos anys. Posteriorment enregistrà cançons marineres i muntà un espectacle, amb la compositora Hélène Martin, al voltant del poema de Jean Genet Le condamné à mort. En 1974 realitzà una gira de cinc setmanes a diferents repúbliques de l'URSS. Entre 1977 i 1978 enregistrà quatre àlbums consagrats al cançonetista montmartrià Aristide Bruant. Posteriorment realitzà gires artístiques arreu del món (Bèlgica, Canada, Egipte, etc.). En les eleccions legislatives de març de 1978 signà una crida amb 500 persones públiques en suport del Partit Comunista Francès (PCF). Seguidament enregistrà cançons de 1789 i de la Resistència, del compositor anarquista Jean Vasca, nous poemes d'Aragon, cançons de Léo Ferré, etc. També va conreà el cinema, participant en dues pel·lícules: L'escadron Volapük (1970), de René Gilson, i Les beaux quartiers (1983), de Jean Kerchbron. El 21 de febrer de 1983 va ser nomenat cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres. Com a sindicalista contribuí a la reivindicació dels drets d'autors a través de la Societat Civil per a l'Administració dels Drets dels Artistes i Músics Intèrprets (ADAMI), de la qual fou administrador. Entre 2009 i 2010 la seva cançó La liberté des nègres, sobre un poema de Pierre-Antoine-Augustin de Piis, estigué programada en la prova de música del batxillerat. Va realitzar nombrosos concerts en suport de diverses iniciatives llibertàries i de la premsa anarquista. Sa companya fou Anita Marie Suzanne Pierrette Raymonde Hélène Aubert. Marc Ogeret va morir el 4 de juny de 2018 a l'Hospital de Semur-en-Auxois (Borgonya, França).
Defuncions
Foto
antropomètrica d'Édouard Carouy (1912) - Édouard Carouy:
El 27 de febrer de
1913 mor a París (França)
l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la
«Banda Bonnot», Édouard
Carouy, també conegut com Leblanc o Le
Rouquin. Havia nascut el 23 de juny –el certificat
de
defunció cita el 29 de juny– de 1883 a Lens
(Hainaut, Valònia). Sos pares es
deien Émile Carouy, taverner, i Rosine Descamps,
domèstica. Només tenia tres
anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una
infància miserable
assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrà a
treballar en una refineria
de sucre i després va fer diverses feines abans d'esdevenir
tornador i
ajustador de metalls a Brussel·les (Bèlgica). A
partir de 1906 milità en el
moviment llibertari i portà l'administració del
periòdic anarquista belga Le
Révolté, juntament amb Raymond
Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch
–tots futurs implicats en la «Banda
Bonnot»–, i freqüentà el Grup
Revolucionari
Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort
(Brussel·les, Flandes). En
1908, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué Jules
Bonnot. El desembre de 1909
arribà a París (França) i
s'instal·là a la comunitat llibertària
de Romainville
(Illa de França, França), on retrobà
els seus companys belgues que aleshores
editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie,
encarregant-se de la
impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i
abstemi, tindrà com a companya
Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc
anys de presó per
falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie
Bader, que també viuen
a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels
mercats, però
sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la
falsificació de moneda o
els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va
veure obligat a tocar
el dos –Jean Huc serà detingut més tard
per falsificació de moneda i condemnat
el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb
Jeanne Bélardie i sa
filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes
(Illa de França, França) i fins
al 1911 treballà amb Louis Rimbault com a serraller i fent
furts. Amb
l'arribada del xofer Jules Bonnot, les accions s'incrementaren en
nombre, en
intensitat i en violència. Intermitentment
s'allotjà al garatge de Jean-Georges
Dettweiler a Bobigny (Illa de França, França),
mentre cometia diversos
robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb
víctimes mortals. Les seves
empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais
(Illa de
França, França), on un ancià i sa
criada van ser assassinats durant la nit del
2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Jeanne
Bélardie caigué en
el parany ordit per la policia. Mentrestant, Édouard Carouy,
que no havia
participat en l'assalt del carrer Ordener de París,
és assenyat com a sospitós
número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a
Ivry (Illa de França,
França) i a casa d'un confident al Losera, el 4 d'abril de
1912 va ser
detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se,
sense èxit, prenent
una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva
detenció, intentarà de
bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems,
a
l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat
de
Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de
1913 per l'Audiència
del Sena al treballs forçats a perpetuïtat.
Després del veredicte, aquest
mateix dia, a la seva cel·la de la presó de la
Conciergerie de París (França),
s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia
dissimulat al taló de la
seva sabata. Els seus descendents canviaren el llinatge per Carovis. Édouard
Carouy (1883-1913) ***
Foto
policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894) - Mina Schrader: El
27 de febrer de 1929 mor a Évreux (Normandia,
França) la model i escultora
Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres
noms (Mina de Nyzot, Mina
Schrader
de Nysold, Mina Schrader de Wegt de
Nizeau, Ysolde Vouillard,
etc.). Havia nascut el 21 d'octubre de 1874 al XI Districte de
París
(França). Sos pares es deien Fredéric Auguste
Schrader, obrer
paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista.
Treballà
de model a Montmartre i visqué al número 11 del
carrer Berthe. Fou una de les
dames d'honor de la model Royer (Sarah
Brown), que esdevingué cèlebre en el
ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual
organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb
una
simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu
domicili va ser
escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades
per
artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es
va negar
a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del
braç per portar-la
a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata
a les mans i ella
completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i
fou inculpada de
pertànyer a «associació de
malfactors». Estigué relacionada amb els
anarquistes
Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de
model de
l'heroïna principal de la novel·la, Monna
Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors
(Gabriel-Albert
Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va
escriure el negre Henri Gautier
Villars) publicà el llibre Maîtresse
d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a
«wagneriana, esotèrica,
neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva,
baudelariana, mòrbida,
nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb
l'escultor
Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau).
En
1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a
publicar l'any següent,
sota el nom de Wilhelmine Schrader de
Nyzot, els llibres  la
recherche de
Dieu i Les lois de
l'électricité,
i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les
sources de l'électricité),
però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment
editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital
d'Évreux (Normandia, França). ***
Notícia
del consell de guerra contra Ramon Próspero Querol i altres
companys apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del
18 de febrer de 1939 - Ramon Próspero
Querol: El 27 de febrer de 1939 és afusellat al
Camp de la
Bota de Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Próspero Querol
–el seu primer llinatge
a vegades citat Prósper.
Havia nascut
en 1888 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). El
novembre de 1909 va ser
multat pel Governador Civil de València
(València, País Valencià) amb 30
pessetes per escàndol i el juliol de 1910 amb 75 per
blasfèmia. Treballà
d'ajustador mecànic a Mislata i el gener de 1919, segons la
seva versió,
examinant un revòlver al seu domicili, se li va disparar
l'arma i la bala li travessà
la mà esquerra. Posteriorment emigrà a Catalunya
i treballà en el seu ofici
d'ajustador mecànic. Visqué al número
21 del carrer Roger de Flor de Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de Barcelona (Catalunya). Després de patir tres detencions
per les seves
activitats sindicalistes, el maig de 1921 va ser novament detingut per
la
policia i la Guàrdia Civil, juntament amb Josep Grau.
Capturat per l'exèrcit
franquista, el 18 de febrer de 1939 va ser jutjat en consell de guerra
i
condemnat a mort sota l'acusació de ser membre de les
Patrulles de Control i
d'haver participat en l'assassinat, l'1 de desembre de 1936, de
Fèlix Gallent
Lluch, propietari d'una fàbrica de ferro colat a Badalona,
en la mort d'un nin nomenat
Mas, acusat de fer senyals lluminoses a l'exèrcit
franquista. Ramon Próspero
Querol va ser afusellat, juntament amb altres 10 companys, entre ells
el
cenetista Joaquim Alzamora Casanovas, el 27 de febrer de 1939 al Camp
de la
Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la
Pedrera. ***
Membres
del Comitè Peninsular de la FAI. D'esquerra a dreta drets:
Ácrato Lluly i desconegut; d'esquerra a dreta asseguts:
Manuel
Joaquim de Sousa i Sebastià Clarà
Sardó
(Barcelona, 12 de novembre de 1930) - Manuel Joaquim de Sousa: El 27 de febrer de 1945 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Havia nascut el 24 de novembre –altres fonts citen el 26 de novembre– de 1883 a Paranhos (Porto, Portugal). Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat «societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma. Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945) ***
Primo
Fragori - Primo Fragori: El
27 de febrer de 1949 mor a Mirandola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Primo Fragori. Havia nascut l'11 d'agost de 1900 a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde
Levoni. Amb son germà
Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part
del grup
anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta
tradició llibertària.
Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en
el
llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder
mantingué una aptitud
explícitament antifeixista. El març de 1930
emigrà legalment amb passaport a
França i s'instal·là a
París, on treballà de carnisser en diverses
botigues. En
1934 es reuní amb son germà Ivo, que a
França s'adherí al Partit Comunista
d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a
la guerra d'Espanya, lluitant
en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937
al front
de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son
germà Primo també va
ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el
feixisme a Espanya, però
són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser
expulsat de França i passà a
Bèlgica, però va ser detingut i posar en la
frontera. De bell nou a Itàlia, el
febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941
es traslladà per qüestions de
feina a Reggio Calàbria (Calàbria,
Itàlia) i retornà a Mòdena mesos
després. ***
Foto policíaca d'Augusto Castrucci - Augusto
Castrucci: El 27 de febrer de 1952 mor a Milà
(Llombardia, Itàlia) el
ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. Havia nascut l'1 de
gener de
1872 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Castrucci i Angela Berni. De ben jovenet, en 1891, ja
estava fitxat com a
anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en
pràctiques en els ferrocarrils
italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF),
primer sindicat del
sector. En 1900 aprovà a Nàpols
(Campània, Itàlia) l'examen de maquinista
ferroviari. Participà activament en la gran vaga
ferroviària de 1905, en la
qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907
fou un dels fundadors
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat
secretari
de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre
de 1908 fundà l'òrgan
d'expressió de l'SFI, In Marcia!,
publicació que dirigí. Gràcies a la
seva tasca sindical, la lluita dels
ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el
moviment obrer en
general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI
celebrat a Roma i en 1915 a la
Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es
mostrà força actiu en la
propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia
sindical, es mostrà
contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale
del Lavoro (CGdL,
Confederació General del Treball), encara que
després de la «Setmana Roja» de
1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser
degradat a fogoner, però
posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de
gener de
1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi,
Giovatta
Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat
nacional del
Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que
negocià amb el primer ministre
italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes
calaren foc la seva casa
a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a
Milà (Llombardia,
Itàlia) l'any següent, el règim feixista
l'acomiadà dels ferrocarrils per
«escàs rendiment», encara que
continuà amb la direcció d'In
Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de
Milà imposà el tancament de la
publicació per raons d'«ordre
públic». Durant el
feixisme patí apallissaments, denúncies,
detencions, arrests i persecucions de
tota casta. Després de la II Guerra Mundial
retornà al seu sindicat i
esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945.
Aquest mateix any publicà el
llibre Battaglie e vittorie dei
ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat
pòstumament
en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i
Camillo
Signorini, fundà la Federació Apartidista
Italiana Sindical Ferroviària
(FAISF), que després esdevingué
Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris
Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a
Milà
(Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi
publicà l'assaig biogràfic Macchinista
ferroviare. I cento anni della rivista
«In Marcia!». A Florència
(Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione
Augusto Castrucci Onlus». ***
Carlos
Brandt - Carlos Brandt:
El 27 de febrer de 1964 mor a
Caracas (Veneçuela)
l'escriptor,
historiador, filòsof, assagista, musicòleg,
lliurepensador, metge naturista i
activista anarcopacifista Carlos Luis Brandt Tortolero. Havia nascut
l'11
d'octubre de 1875 a Miranda (Carabobo, Veneçuela).
Descendent
d'immigrants
alemanys, sos pares es deien Carlos Brandt Caramelo, pròsper
hisendat dedicat
al conreu i exportació de cafè, i Zoraida
Tortolero Ortega. Fill primogènit de
la família, tingué tres germans (Juan Luis,
Fernando i Augusto) i dues germanes
(Asteria i María). Un any després del seu
naixement sa família es traslladà a
Valencia (Carabobo, Veneçuela), on son pare havia adquirit
una fabrica de
capells. Cap el 1880 s'establí amb sa família a
Puerto Cabello (Carabobo,
Veneçuela), on va fer els estudis primaris. A més
de la instrucció curricular,
sa tia Amalia Brant de Rodríguez li ensenyà a
tocar el piano i son pare es
dedicà a la seva formació
intel·lectual (idiomes, geografia, astronomia, etc.),
regalant-li una impremta amb la qual edità el
periòdic satíric El
Torpedo. Gaudí d'una educació
exquisida, fonamentada en les arts i la cultura, i a principis de 1890
va ser
enviat, amb son germà Juan Luis, a fer els estudis
secundaris al Pro-Gimnasium
d'Hamburg (Imperi Alemany). Després de viatjar per Alemanya
i Bèlgica i passar
una bona temporada a París (França), en 1895
retornà a Veneçuela, dominant
perfectament l'alemany, el francès i l'anglès, a
més del llatí i del grec. En
arribar al seu país començà la seva
carrera d'escriptor, realitzant treballs
per a diferents periòdics i revistes (Atenas,
El Cojo Ilustrado, El
Estado, El Pregonero,
etc.). En 1896 va morir son pare i hagué de prendre
les regnes de sa família, posant-se a fer feina com adjunt
del caixer de la
«Cas Boulton» a diversos indrets de l'Estat de
Miranda i en 1901 retornà a
Puerto Cabello. Proveït d'una sòlida cultura,
mantingué correspondència amb
destacats intel·lectuals de l'època (Albert
Einstein, Raffaele Garofalo, Ernst
Haeckel, Benedict Lust, Gabriela Mistral, Max Nordau, Bernard Shaw, Alfred Russell Wallace,
etc.), però sobre tot
amb Lev Tolstoi, amb qui acabà establint una estreta amistat
i de qui en 1901
va traduir al castellà el llibre Serias
consideraciones sobre el Estado y la Iglesia. El setembre de
1912 es casà
amb Cristina Hernández. Dedicat a l'escriptura, a la
col·laboració en revistes
i periòdics, a la traducció, a les classes
particulars d'idiomes i a
l'administració d'una llibreria al carrer Lanceros i d'una
agència de periòdics,
en 1913 hagué de llançar al mar, per por a
persecucions polítiques, la primera
edició del seu assaig El
fundamento de la
moral, del qual només deixà un exemplar
que amplià i publicà cinc anys més
tard a Nova York. Des de les pàgines del periòdic
El Pregonero s'oposà a la
dictadura de Juan Vicente Gómez Chacón,
fet pel qual va ser detingut el 13 de juliol de 1913 i empresonat,
primer al
castell San Felipe (Castillo Libertador)
de Puerto Cabello i després a la presó de La
Rotunda de Caracas (Veneçuela).
Durant el seu tancament realitzà la primera vaga de fam que
es va fer al seu
país. L'1 d'abril de 1914 va ser alliberat i d'aquesta
horrible experiència de
captivitat publicà posteriorment el llibre La
época del terror en el país de Gómez
(1947). S'exilià amb sa companya a
Barcelona (Catalunya), on col·laborà en
periòdics anarquistes, com ara Acción
Naturista, Estudios, Generación
Consciente, Helios, Naturismo i Tiempos
Nuevos. Pioner de la naturopatia, fou mestre del naturista
llibertari italià establert a Barcelona Nicola Capo Baratta (Nicolàs Capo), i molts dels
llibres de
Carlos Brandt van ser distribuïts per l'Institut de
Trofoteràpia de Capo. A
Catalunya es relacionà força amb grup
anarconaturista editor de la revista Generación
Consciente. En 1924 el seu
llibre El problema vital va ser
traduït
a l'anglès sota el títol The
Vital
Problem, obra que, a més de merèixer
els elogis d'Albert Einstein, donà
lloc a ser nomenat doctor honoris causa
en filosofia per l'American School of Naturopathy de Nova York. Entre
1924 i
1926 col·laborà en la revista Cuba
Contemporánea. Aprofità l'exili europeu
per viatjar pel continent (Itàlia,
Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). També
viatjà als Estats Units i s'establí
fins a 1935 a Nova York, on participà, amb Ilya Tolstoi, en
la creació de la
Vegetarian Society, i freqüentà la Societat
Naturista Hispana de la ciutat. En
1935, amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez
Chacón, retornà a Veneçuela
amb son germà Augusto Brandt, destacat violinista i
compositor exiliat als EUA.
El Govern del general Eleazar López Contreras li va oferir
una modesta feina en
la direcció de Correus, tasca que compartí amb la
d'articulista per a diversos
periòdics (La Esfera, El Heraldo, El
Nacional, Últimas
Noticias,
El Universal, etc.). Propagandista
del vegetarianisme, fundà la Societat Naturista
Veneçolana, i el seu
anarcopacifisme és una barreja entre lliure pensament i
espiritualisme. Dedicà
una bona part de la seva activitat creadora a escriure biografies de
destacats
personatges, com ara Ludwig van Beethoven, Giordano Bruno, Miguel de
Cervantes,
Cristòfol Colom, Diògenes, Jesús,
Leonardo da Vinci, Baruch Spinoza, etc.
Coneixedor del pensament marxià, la seva filosofia pot ser
considerada
panteista. Entre 1952 i 1958 la dictadura de Marcos Evangelista
Pérez Jiménez
el va obligar a un nou exili. En tornar en 1958 amb la caiguda del
dictador s'instal·là
a Caracas, on visqué en condicions d'extrema pobresa i en el
més absolut dels
anonimats. Entre la trentena d'obres seves publicades podem destacar El Modernismo (1906), Die
Bibel Kritisch Dargelegtm (1908;
traduït posteriorment com El
fanatismo religioso),
La Paz Universal (1918), The Way to Health (1924), El
problema vital (1924; amb pròleg
d'Albert Einstein), Filosofía del
vegetarianisme (1927), El sendero
de
la salud (1927), Camino de
perfección
(1928), Los enigmes de la ciència
(1928), Patología racional
(1930), Las enfermedades, su origen y
curación
(1931), Belleza de la mujer (1935),
Spinoza y el Panteísmo
(1941), Bajo la tirania de Cipriano Castro
(1952), etc. Atacat d'hemiplegia, de la qual es negà a
operar-se, Carlos Brandt
va morir el 27 de febrer de 1964 a la clínica
gerontològica «Hogar San
José» de
Caracas (Veneçuela). Carlos
Brandt
(1875-1964) ***
José Santos González Vera - José Santos González Vera: El 27 de febrer de 1970 mor a Santiago de Xile (Xile) el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Havia nascut el 17 de setembre de 1897 –encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l– a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile). Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble –experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago –actual Liceu Valentín Letelier–, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad, òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com «Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada «minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava –«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955), La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué. ***
Ernesto
Bruna - Ernesto Bruna:
El 27 de febrer de
1977 mor a Biella (Piemont, Itàlia) l'obrer anarquista
Ernesto
Bruna. Havia
nascut el 4 de juliol de 1904 a Brescia (Llombardia, Itàlia). Sos pares es
deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un
mes de
presó per portar un revòlver. En 1927
desertà de
l'Exèrcit i s'exilià,
d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a
Suïssa
i a Bèlgica. En 1930 el
trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada
a
Bèlgica
participà en diverses expropiacions. Segons la policia
formà part d'un grup
anarquista il·legalista anomenat «Gli
Espropriatori»
(Els Expropiadors), que incloïa
nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello
Qualizza,
Carlo
Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo
Piovano
Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja
(Valònia), freqüentà
coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris,
Pietro
Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe
Pasotti o
Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx
i
Zambonini, a
Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936,
en
assabentar-se del
cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la
Península i
s'allistà com a milicià en la Secció
Italiana de
la «Columna Ascaso». Com a
membre del grup «Angiolillo», participà
en diversos
combats (Monte Pelado,
Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després
dels «Fets de
Maig» de 1937, abandonà la Península i
fou detingut
per la policia francesa a Tolosa
de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar
violentament.
En 1938 arribà a Brussel·les
(Bèlgica), on va ser
condemnat a nou mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió i
rebel·lió contra la força
pública».
A començaments de 1939 patí una nova condemnat de
dos
anys per «robatori». Un
cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la
policia,
establí relacions amb
l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un
tribunal
militar a un any i mig de presó per
«deserció». Amnistiat, va ser condemnat,
però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya,
a cinc
anys de deportació a
l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any
s'establí
a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca
(Piemont). El
9 de maig de 1948 es
casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la
guerra. Sos germans
Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes.
Ernesto
Bruna va morir
el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont,
Itàlia). ***
Francesco
Carmagnola (Sydney, començament de la dècada dels
vuitanta) - Francesco
Carmagnola: El 27 de febrer de 1986 mor al barri de
Lugarno de Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia) l'anarquista i
agitador antifeixista Francesco Giuseppe
Carmagnola, conegut simplement com Frank.
Havia nascut el 25 de maig de 1900 a San Vito di Leguzzano
(Vèneto, Itàlia) en
una família pagesa molt pobra; sos pares es deien Lino
Carmagnola i Emilia
Basso. Treballà com a obrer tèxtil i
començà a militar en els grups llibertaris
de ben jovenet, destacant com a conferenciant encara que
només tenia estudis
elementals. Quan feia el servei militar a Bolonya portà una
intensa tasca
propagandística entre els seus companys de caserna i per
aquest motiu va ser
traslladat a una unitat disciplinària militar creada
especialment per a
subversius. Un cop llicenciat, participà activament en el
moviment d'ocupació
de fàbriques i combaté fins i tot armat en els
enfrontaments que es generaren. A
la província de Vicenza lluità contra els
escamots feixistes organitzats i,
fugint de la repressió, emigrà el 23 de febrer de
1922 a Austràlia, arribant a
Sydney el 13 de maig d'aquell any amb el vaixell «San
Rossore». Immediatament
marxà a Ingham, al nord de l'Estat de Queensland, per
treballar com a tallador
de canya a la safra. En aquest país s'implicà en
la lluita antifeixista
organitzada des de la comunitat d'exiliats italians i els enfrontaments
violents amb els grups feixistes locals el portaren en diferents
ocasions a la
presó. Sempre vigilat per la policia secreta i el cos
consular italians, treballà
per aconseguir la unitat entre l'esquerra australiana, tant dels obrers
de la
immigració com dels anglosaxons, fugint sempre de mantenir
relacions amb el
Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el Communist Party of
Australia (CPA, Partit
Comunista d'Austràlia) i qualificant el règim
soviètic de «feixisme roig».
Entre 1926 i 1927 promogué a Melbourne la campanya de suport
als anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A finals de 1926
cofundà a
Sydney amb Giovanni Terribile Antico el grup «Lega
Antifascista» (Lliga
Antifeixista), especialitzada d'antuvi en la publicació de
pamflets subversius
i que arribarà a ser el grup esquerrà
més important de la comunitat italiana a
Austràlia. El juliol de 1927 començà a
publicar a Sydney el primer periòdic
antifeixista a Austràlia, Il
Risveglio
(El Despertar), que tractà la problemàtica local
i publicà articles de militants
anarquistes dispersos arreu del món (França,
Suïssa, Argentina, Estats Units,
etc.). El tercer número, publicat després de
l'execució de Sacco i de Vanzetti,
portà el títol «Lunga vita
all'anarchia. Dagli anarchici seranno vendicati!»
(Llarga vida a l'anarquia. Els anarquistes seran venjats!) i
això serví de
pretext perquè Grossardi, cònsol general
d'Itàlia, exigís del primer ministre
australià Stanley Bruce la immediata clausura del
periòdic, que es va fer
efectiva el 23 d'agost d'aquell any. El desembre de 1927
fundà amb altres
companys el «Club Social Matteotti» –en
honor de
Giacomo Matteotti, socialista
italià assassinat pels escamots feixistes–, al
carrer
Spring de Melbourne, del
qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre de 1928 aquesta
organització es
traslladà a un nou local més gran al carrer
Victoria de Melbourne i fundà el
Comitè de la Lliga Australiana de Lluita contra el Feixisme.
El «Club
Matteotti» publicà entre 1928 i 1929, sota la
direcció d'Isidoro Bertazzon,
diferents publicacions periòdiques antifeixistes
efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti,
Germinal, In
Memoria i Il Risveglio).
Entre 1930 i 1932 col·laborà en els
periòdics de Melbourne L'Avanguardia
Libertaria, publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista
La Riscossa, editat per Valentino
Ciotti. L'octubre de 1930 la policia australiana
escorcollarà en dues ocasions
el «Club Matteotti». L'1 de maig de 1931 es
dirigí a una multitud de set mil
treballadors que es manifestava per la riba del riu Yarra al crit de
«Mort a
Mussolini!». Després de la crisi interna del
«Club Matteotti» en 1931 per
lluites intestines entre Carmagnola i Bertazzon, que portarà
a la seva
dissolució oficial el 15 de desembre de 1933, i a causa de
la depressió
econòmica que patia l'economia del país,
l'octubre de 1931 marxà novament a Ingham,
al nord de l'Estat australià de Queessland, per treballar en
la recol·lecció
canya. La topada directa el 26 de desembre de 1931 amb Mari Melano,
vicecònsol
general d'Itàlia a Townsville, de visita a Ingham, el
portà a un procés polític
amb dos companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre l'11 i el 12 de
febrer de
1932 a la Cort Suprema de Townsville on es defensà atacant
durament el feixisme
i el racisme de les autoritats australianes contra els immigrants,
judici del
qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son company Francesco Fantin,
fou un
dels organitzadors de la gran vaga de la
recol·lecció de canya de sucre contra
la gran empresa Colonial Sugar Refining Company (CSR, Companyia
Colonial
Refinadora de Sucre) portada a terme per l'Australian Workers' Union
(AWU, Unió
de Treballadors Australians) i que a més de reivindicacions
laborals exigia
mesures contra el morbo de Weils, malaltia infecciosa que portava a la
tomba
nombrosos obrers de la safra. Aquestes reivindicacions dugueren a
l'obligatorietat de cremar els camps de canya com a única
mesura de lluitar
contra la malaltia, pràctica usada encara en els nostres
dies. Com que va ser
inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina,
retornà a
Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En
1938 organitzà la
difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al
port de Melbourne
entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de
febrer de
1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes
del
vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren
salvatgement el xofer d'un
taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies
després s'organitzà una manifestació
de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i
en la qual prengué
la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de
l'entrada en la II
Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians,
considerats com a
potencials enemics, van ser internats en camps de
concentració. Aquest fet va
ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven
sense cap
discriminació italians defensors del feixisme i militants
antifeixistes, produint-se
constants agressions –el seu company Fantin va ser assassinat
en 1942
en un
d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune.
El 27 de juliol de
1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets
emparedat amb un cartell
que deia «Tots els italians no són
feixistes.», amb caricatures de Mussolini i fotografies de
antifeixistes
empresonats. Després de la guerra, encara que fidel al
pensament anarquista,
reduí la seva militància activa. Retirat a
Camden, a prop de Sydney, durant els
últims anys de sa vida es reunia amb els joves militants del
moviment
llibertari. Malalt de càncer, Francesco Carmagnola va morir
el 27 de febrer de
1986 a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i
fou enterrat al cementiri de Camden. Francesco Carmagnola (1900-1986) ***
Necrològica
de José Masot Castillón apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 14 d'abril de 1992 -
José Masot Castillón: El
27 de febrer de 1992 mor a
Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José Masot Castillón. Havia
nascut
el 27 de maig de
1915 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares
es
deien Tomás Masot i Asunción
Castillón. Feia de
pastor i quan tenia 16
anys s'afilià al Sindicat de Pagesos de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Ballobar. Al llibertari Ateneu Cultural aconseguí
aprendre a llegir i
a escriure. El juliol de 1936 participà en la
resistència contra el cop
feixista al seu poble natal i quan esclatà la guerra civil
s'allistà en la
Columna Durruti, amb la qual va fer tota la contesa. Amb el triomf
franquista,
el febrer de 1939 passà a França i fou tancat als
camps de concentració de
Vernet i de Setfonts. Després fou enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE) i enviat a Cherbourg (Baixa Normandia,
França). Durant l'ocupació fou
detingut pels
alemanys i com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO) internat
al camp
de Saint Bris. El juliol de 1944 s'evadí del camp amb son
germà Emiliano.
Després de l'Alliberament s'instal·là
a Pàmies, treballà de paleta i milità
en
la Federació Local de la CNT de Pàmies. Sa
companya fou
Juliana de la Flor. José
Masot
Castillón va morir el 27 de febrer de 1992 a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània).
---
|
![[26/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/02]") |
|
![[28/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/02]") |
|
|
| Actualització: 27-02-24 |