---

Anarcoefemèrides del 28 de febrer

Esdeveniments

La teixidora, de Joan Planella i Rodríguez (1882)

- Reial Ordre de 28 de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a Barcelona (Catalunya) una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització per a la fundació d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i de cooperatives, encara que deixava als caps polítics locals o regionals el seu reconeixement. La petició d'autorització l'havia realitzat una comissió del «Montepío de Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any abans, els obrers comencen a organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y Kindelán, capità general de Catalunya i representant de la «Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Principat de Catalunya», permís per a associar-se. La «Comissió de Fàbriques» era l'associació patronal que s'havia creat en 1933 per pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de la classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als obrers sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que suposà l'antecedent immediat dels futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es creà la «Societat de Teixidors de Cotó»; partidària de la resistència activa, arribarà a tenir 3.000 associats, però no fou autoritzada pel governador civil Josep Maria Gisbert, perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.

***

Kronstadt

- Esclata la Revolta de Kronstadt: El 28 de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt, ciutat portuària base de la flota bàltica russa situada a l'illa de Kotlin, al Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia). La rebel·lió es va desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la manca d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible situació econòmica que patia Rússia va portar aixecaments al camp (Rebel·lió de Tambov), així com vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer Petrograd es trobava al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant els esdeveniments a Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una reunió d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el delegat va tornar el 28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat els obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista contra els vaguistes. Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van pronunciar pels «Soviets Lliures», deslligats totalment de la tutela política dels comissaris comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total llibertat d'acció i de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien deslliurat del Partit comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions de vida es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries. Després de fracassar en la petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va aixecar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Resolució del Petropavlovsk (28 de febrer de 1921)

***

Portada del primer número d'O Anarquista

- Surt O Anarquista: El 28 de febrer de 1926 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic bimensual O Anarquista (L'Anarquista). Era l'òrgan d'expressió de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Estava dirigit, i majoritàriament redactat, per Fracisco Nobrega Do Quintal (Francisco Quintal) i editat per Fernando de Almeida Marques (F. Almeida Marques). Hi trobem articles de Mauro Bajatierra Morán, Adriano Botelho, Silva Campos, André Colomer, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Séverin Férandel, Agustín Gibanel, Emma Goldman, Jean Grave, Arnaldo Simôes Januário, Gérard de Lazace-Duthiers, Louise Michel, Artemis Minerva, José Agostinho Neves, Roberto das Neves, Benoît Perrier, Ángel Pestaña Núñez, Francisco Pi y Arsuaga, Pinto Quartim, Francisco Valadas Ramos, Emidio Santana, R. Santos, Miquelina Sardinha, Alexandre Schapiro, Lev Tolstoi, Hugo Trene i Charo Zindi, entre d'altres. En sortiren almenys nou números, l'últim el 8 d'agost de 1926.

***

Cartell anunciador de la xerrada

- Xerrada d'Emma Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant anarquista Emma Goldman fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la ciutat. El govern nord-americà li havia donat permís per fer una gira de conferències pels Estats Units amb la condició que parlés només de teatre i de la seva autobiografia Living my life, però no de la situació política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista socialista Heywood Broun.

***

Logotip de "The Angry Brigade"

- Atemptats a París: El 28 de febrer  de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra la sucursal del Banc de Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) a París (França). Les accions són reivindicades pel grup anarquista «The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió franquista a l'Estat espanyol.

Naixements

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

- Antoine Cyvoct: El 28 de febrer de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Antonius Marie Cyvoct, conegut com Antoine Cyvoct. Sos pares, teixidors, es deien Paul Cyvoct i François Véronique Blanchard. Es guanyava la vida com a comercial llibreter. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnairei la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia –en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir el 5 d'abril de 1930, en la misèria, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

- Henri Clerc: El 28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el perruquer anarquista Henri Clerc, també citat com Henry Clerc. Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a París (França), el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb sa companya i sa filla al costat del Portland Road de la capital anglesa. Refugià a casa seva l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1898 retornà París, on fou condemnat a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alexi Durieux (24 de gener de 1894)

- Alexis Durieux: El 28 de febrer de 1874 neix a Stains (Illa de França, França) l'anarquista Alexis-Albéricq Durieux. Sos pares es deien Antoine Désiré Durieux i Zélia Cauvin, jornalers. Es guanyava la vida com a vidrier. El 26 d'abril de 1892 i el 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia anotà que la seva adreça era al número 17 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), i el desembre de 1893 vivia al número 8 de la carretera d'Aubervilliers. El 26 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 24 de gener de 1894 va ser detingut i fitxat per «robatori» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 28 de març de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes de Saint-Denis de la policia i el 31 de desembre de 1896 en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca. Entre el 12 de setembre de 1985 i el 22 de setembre de 1986 va fer el servei militar al III Batalló de Caçadors i passà a la reserva l'1 de novembre de 1898. El 18 de febrer de 1899 es casà al XV Districte de París amb la parisenca Alphonsine Luçon; en aquesta època vivia al número 11 del carrer Lakanal de París. El 22 d'abril de 1904 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «atemptat al pudor» i tancat a la presó parisenca de Fresnes i el 16 de novembre de 1904 el mateix tribunal a un mes de presó per «ultratge públic al pudor». El 22 d'octubre de 1909 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Blois (Centre, França) a 200 francs de multa per «possessió d'arma prohibida i embriagament públic». El 13 de gener de 1910 el Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) el condemnà a un mes de presó per «vagabunderia i ús de certificat fals». El 3 de juny de 1912 el Tribunal d'Apel·lació d'Orleans (Centre, França) el sentencià a dos mesos de presó per «mendicitat grupal». Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però al front va contreure disenteria. Entre el 31 de gener i el 13 de juny de 1918 va ser destinat a la foneria de «Victor Bidault et Cia» a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 23 d'octubre de 1918 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Étampes (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 16 francs de multa per «ultratges públics al pudor» L'1 d'octubre de 1922 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Henri Laussinotte

- Henri Laussinotte: El 28 de febrer de 1879 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Henri Laussinotte. Sos pares es deien François Laussinotte i Eudoxie Lacoste. Es guanyava la vida com a torner de marfil, especialitzar en fer jocs d'escacs. Col·laborà en Le Libertaire i L'Anarchie. Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1907 a París va ser detingut i acusat d'haver ferit d'un tret de revòlver l'agent Eugène Stenfort. El seu domicili, al número 12 del camí dels Graviers de Romainville (Illa de França, França), va ser escorcollat, trobant-se escrits, documents llibertaris i antimilitaristes, i un carnet al seu nom de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA); per contra, al seu taller, al número 67 del carrer Chemin-Vert, res no es trobà de compromès. Tancat a la presó parisenca de La Santé, es desencadenà una campanya en el seu suport encapçalada per un grup de destacats anarquistes, com ara Miguel Almereyda, Georges Durupt, Émile Vincent Méo (Émile Tissier) i Eugène Merle. Jutjat per l'Audiència del Sena per «temptativa d'homicidi voluntari», va ser absolt el 20 de desembre de 1907 per manca de proves. Durant la primavera de 1908, formà part, amb Lucien Belin, Georges Durupt, Gaston Delpech i Henriette Roussel, del grup que intentà rellançar l'AIA, aleshores disgregada. Aquest mateix any de 1908 va fer conferències al Grup d'Acció Revolucionària del IV Districte de París, que es reunia a la Casa del Poble del carrer Charlemagne. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Rébeval del XIX Districte de París. El 10 de desembre de 1909, acabat de sortir de la presó de Meaux (Illa de França, França), participà en una reunió del grup «Les Révoltés», d'Henry Combes i Georges Durupt, amb la finalitat d'organitzar la campanya antiparlamentària de l'any següent. El 10 de juny de 1910 va ser absolt per l'Audiència de Sena i Marne d'un delicte de «distribució de moneda falsa». El 10 de setembre de 1910 va fer a la Sala Henri Duval, al número 48 del carrer Rébeval del XIX Districte de París, la xerrada «Action révolutionnaire». El novembre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt, formà part del Grup Anarquista de Montmartre. En aquesta època vivia al número 69 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París. Llicenciat de l'exèrcit per malalt o ferit, el maig de 1915 mantingué aquesta situació en una nova revisió. El 10 de juny de 1915 va ser detingut després de proferir «insults a l'exèrcit» quan viatjava en un tramvia cap a Bagnolet; jutjat per aquests fets en consell de guerra el 31 d'agost de 1915, va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Aleshores la policia el tenia fitxat com «anarquista falsificador de moneda» i vivia al número 214 del carrer Saint Maur del X Districte de París. Milità en el Sindicat de Serradura i Marqueteria de la Confederació General del Treball (CGT). Henri Laussinotte va morir el 8 de gener de 1924 al seu domicili del número 11 del carrer Buisson Saint-Louis del X Districte de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Una de les postals de Jean Labat

- Jean Labat: El 28 de febrer de 1882 neix a Porciuvas (Porciuvas e Bocoa. Aquitània, Occitània) l'anarquista naturista Jean Labat-Cazenave, conegut com Grandjean, Jean Godec i Jésus-Christ. Sos pares es deien Jean Labat-Cazenave, conreador, i Catherine Lafenêtre, domèstica. Es guanyà la vida de fotògraf i va se una de les figures més destacades del moviment llibertari naturista i vegà i de les comunitats anarquistes rurals. A partir de 1911 participà en l'experiència de colònia anarconaturista-vegana de Bascon, a prop de Châteua-Thierry (Picardia, França), encapçalada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska, i on participaren nombrosos anarquistes (Alfred Bidet, Robert Collino, Charles Fouyer, Georges Navel, Hélène Patou, Louis Radix, Louis Rimbault, etc.). Durant una etapa visqué en una cabana al bosc, a tres-cents metres de la colònia. Retornà un temps a París (França) amb sa companya Radoyka Ilitch (Radoïka Hitche), d'origen serbocroata, i amb qui tingué un infant en 1930. A París participà activament en el moviment anarquista, assistint a reunions i venent pels carrers Le Libertaire i altres publicacions llibertàries. Membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA), l'1 de juliol de 1913 va ser detingut en una gran agafada a París. El 15 de novembre de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a cinc mesos de presó com a gerent del periòdic parisenc Le Réveil Anarchiste Ouvrier per «provocació de militars a la desobediència» i Egène Jacquemin, com a autor d'un article antimilitarista, a 18 mesos de presó. En 1937 retornar tot sol a Bascon. Jean Labat va ser assassinat en una baralla el 23 de juny de 1938 a Bascon (Picardia, França) per Dragolioub Ilitch, germà de sa companya i seguidor de la filosofia anarconaturista, que el va enterrar al jardí al costat de sa cabana. L'editorial Johano publicà una col·lecció de targetes postals amb ell com a protagonista.

Jean Labat (1882-1938)

***

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair de l'11 de desembre de 1930

- Henri Gomichon: El 28 de febrer de 1883 neix a Châtellerault (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i comunista, Henri-Jules Gomichon. Sos pares es deien Jean Louis Gomichon, mecànic, i Claire Bruneau, modista. El 14 de febrer de 1907 es casà a Montbard (Borgonya, França) amb Antoinette Églantine Mamé. Treballà de manobre i de serraller, milità en el moviment anarquista de Nantes (País del Loira, França) i vivia a la Cité de la Baratte d'aquesta ciutat. Secretari de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), en 1919 esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer secretari regional del Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser detingut per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre de 1941 albergà al seu domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del Loira, França) els activistes Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent comunista encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean Vignau-Balous. Henri Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del Loira, França). Son germà René Gomichon també va ser un destacat militant socialista i comunista.

***

Necrològica d'Angelo Girelli apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de juliol de 1955

- Angelo Girelli: El 28 de febrer de 1886 neix a Cortona (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Angelo Girelli. Va ser criat pel pagès Romualdo Bellini a Farneta di Cortona (Toscana, Itàlia). En 1897 s'instal·là a Sasso d'Ombrone (Toscana, Itàlia) i posteriorment visqué a les poblacions toscanes de Cinigiano i de Montalcino. En 1910 s'establí a Piombino (Toscana, Itàlia), on va treballar als Alts Forns i s'integrà en la Cambra del Treball Sindicalista (CTS), adherint-se al grup anarquista local i a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Com a conseller de la Comissió de la CTS, juntament amb altres companys (Primo Fastame, Pilade Jacometti, Paris Pampana i Domenico Rossi), entre el 8 d'abril i el 18 de maig de 1919, intervingué, en nom dels obrers dels Alts Forns, en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball. El gener de 1921, en el IV Congrés de la CTS, va ser reelegit com a membre de la seva comissió executiva, juntament amb Paris Abati, Otello Cocchi, Pietro Favilli, Ruffo Giorgi, Giovanni Mancini,  Dante Muzzi, Lampisio Pineschi, Eligio Pozzi, Alpinolo Righini, Luigi Taddei, Tillo Ticciati i Albino Zazzeri. Després de la destrucció de la CTS el juny de 1922 per escamots feixistes, emigrà clandestinament a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Egizzio Cennini, Albino Zazzeri, etc.). L'octubre de 1932 desaparegué sobtadament de Marsella –sembla que va anar clandestinament a Alger (Algèria)–, fet que va alarmar el consolat italià, que el tenia constantment vigilat, tement que volgués tornar a Itàlia per a realitzar un atemptat i el 12 de novembre d'aquell any el denuncià al Ministeri de l'Interior com a «militant actiu del partit anarquista». El 24 de novembre de 1932 el cap de la policia feixista demanà al prefecte d'Arezzo (Toscana, Itàlia) informacions urgents sobre els exiliats i ell va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. De bell nou a Marsella, el 27 de novembre de 1932 parlà, amb Ludovico Rossi, en una conferència de l'exanarquista Gino Bagni sobre el règim soviètic. A finals de 1932 fundà, amb Luca Bregliano i Renato Gialluca, el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» en defensa de Pietro Cocianchich i Dante Fornasari», anarquistes acusats d'un atemptat amb explosius el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits en aquest cau feixista. Força actiu, el 9 de gener de 1933 participà en la inauguració de la Universitat Popular de Marsella i el 29 de gener d'aquell any assistí a la conferència d'Emilio Lussu sobre la revolució italiana. El 10 d'octubre de 1933 va ser fitxat per la policia i a partir de la primavera de 1934 formà part de la Federació Anarquista del Sud-Est de França, organització integrada pel «Gruppo Aurora» (Edoardo Angeli, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); el «Gruppo Comunista-Anarchico» (Edoardo Angeli, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); pel «Gruppo della "Belle de Mai"» encapçalat per Giulio Bacconi; pel «Gruppo "Sacco e Vanzetti"», el secretari del qual fou Leonildo Biasci; i pel Grup Anarquista de Toló (Provença, Occitània), representat per Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trenti sobre «Crepuscolo del diritto e dello stato borghese» i el Primer de Maig de 1936 participà en la manifestació organitzada pel Front Popular, en el grup dels anarquistes, juntament amb destacats companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Cesare Fietta, Ludovico Rossi, Emilio Strafelini, Lazzaro Turroni, etc.). Membre de la Secció de Marsella «Comitè Nacional de Defensa de les Víctimes Polítiques», el novembre de 1936 intervingué en la conferència de Luigi Campolonghi a la Borsa del Treball de Marsella. El 13 de novembre de 1938 participà en la marxa, organitzada per comunistes i anarquistes, per protestar contra el consentiment de Benito Mussolini a l'ocupació de Txecoslovàquia per part de l'Alemanya nazi. En acabar la II Guerra Mundial restà a França, on milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'un càncer de gola, Angelo Girelli va morir el 8 de juny de 1955 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 28 de febrer de 1889 neix al llogaret de Piñeiro de Santa María de Serantes (Laxe, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Era fill «natural» de Juana Fandiño García, que tingué encara un altre fill (Jesús Feliciano Fandiño) sense casar-se. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes –en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina).

Manuel  Fandiño (1889-1960)

***

Anatol Gorelik

- Anatolii Gorelik: El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut com Anatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes «Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de «Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de «anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa –col·laborador de Dielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires– i entre els grups de llengua castellana –nombrosos articles en La Antorcha–, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936), etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària.

***

Necrològica de Francesc Garrofé Capdevila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 d'agost de 1966

- Francesc Garrofé Capdevila: El 28 de febrer de 1892 neix a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francesc Garrofé Capdevila. Sos pares es deien Antoni Garrofé Mirets i Dolors Capdevila Serra. Mai no va poder anar a escola, abandonà molt jove el seu poble natal i s'integrà ràpidament en el moviment llibertari. En 1923 emigrà a Cuba i restà a l'Havana fins el juny de 1926, data en la qual s'embarcà cap a França. Milità en el moviment anarquista francès fins la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931, moment en el qual retornà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt durant vuit anys, Francesc Garrofé Capdevila va morir l'1 d'abril de 1966 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto de Justo Donoso Millán del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

- Justo Donoso Millán: El 28 de febrer de 1898 neix a Ciudad Real (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Donoso Millán, conegut com Donoso Germinal i que va fer servir el pseudònim de Federico González Moreno. En 1919 col·laborà des de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) en el periòdic alacantí Reivindicación. Després emigrà a Barcelona (Catalunya) i des d'aquesta ciutat en 1924 participà en la subscripció popular en favor dels presos engegada per La Revista Blanca. Durant la dictadura de Primo de Rivera, cap el 1927, es ve veure obligat, amb sa companya Vicenta Sáez Barcina, a exiliar-se a França, on continuà amb la militància. En 1928, des de Lió (Arpitània), col·laborà en el periòdic ¡Despertad! (1927-1930), setmanari de la Federació Regional Marítima de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'editava a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península, on es guanyà la vida com a encofrador a Barcelona (Catalunya). En aquesta època ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 23 d'abril de 1933 va ser detingut a Barcelona, juntament amb altres militants d'aquesta organització, com a organitzadors d'un moviment insurreccional. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà ,gràcies a la seva experiència militar, com a metrallador en l'atac a la caserna de les Drassanes de Barcelona. L'agost d'aquell any, participà en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears. L'abril de 1938 ingressà en el Cos de Comissaris. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà, sota la identitat de Federico González Moreno –pseudònim amb el qual havia col·laborat en el periòdic menorquí Germinal entre 1935 i 1936–, al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique. Visqué a Perote (Veracruz, Mèxic) i el 29 d'octubre de 1940 obtingué la naturalització mexicana. En 1945 fou membre, amb Delio Álvarez, Feliciano Subero Martínez i altres, de la Delegació de la CNT a Mèxic i entre 1951 i 1952 fou administrador de Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT al país asteca, en el qual també col·laborà. En 1960 encara era a Mèxic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Román Remiro Épila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 d'octubre de 1980

- Román Remiro Épila: El 28 de febrer de 1900 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Román Remiro Épila –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Ramiro. Sos pares es deien Santo Remiro i María Épila. Començà a militar molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Residí a Vernhòla (Llenguadoc, Occitània) i formà part de la Federació Local de Pàmies de la CNT. Sa companya fou Jeanne Célestine Hélène Soula. Román Remiro Épila va morir el 9 de setembre de 1980 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Teresa Regal Bodí apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1994

- Teresa Regal Bodí: El 28 de febrer de 1904 neix a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Teresa Regal Bodí. Sos pares es deien Vicent Ramon Regal i Teresa Bodí. Quan era adolescent milità en la Unió General dels Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia aleshores a Borriana. Fou en aquest sindicat on va trobar Jose Cervera Torres, que fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local a resultes de les vagues d'obres agrícoles engegades en 1922, i que esdevingué son company. Ella continuà militant en la UGT fins un dia que, durant una reunió d'aquest sindicat, va ser acusada d'espiar en profit de son company i de la CNT, fet pel qual va dimitir del sindicat socialista i s'afilià a la CNT. Durant la Revolució de 1936 fou amb son company responsable d'una col·lectivitat fructícola, que exportà taronges a l'estranger. En 1938 sembla que va participar en l'expedició de dones de Borriana que anaren al cementiri i agafaren totes les creus de coure i de bronze que destinaren a la fabricació de bales. En 1939, amb el triomf franquista, va se detinguda i acusada d'haver participat en una manifestació nocturna on va haver un enfrontament amb feixistes i d'haver saludat Buenaventura Durruti Domínguez al seu pas per la zona; jutjada, va ser condemnada a sis anys i un dia de presó. El 23 de desembre de 1939 tingué un infant, José Cervera Regal, al convent-presó en el qual estava tancada. En 1942 va ser posada en llibertat condicional. Restà vídua, ja que son company José Cervera Torres va ser afusellat el 18 de setembre de 1942. En 1949 aconseguí passar a França i s'instal·là a Cornon lo Terral, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'exili tingué com a company Vicente Palomero. Teresa Regal Bodí va morir el 20 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 21 d'abril– de 1992 al seu domicili Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Heredia Belío apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de setembre de 1957

- Francisco Heredia Belío: El 28 de febrer de 1909 neix a Novillas (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Heredia Belío. Sos pares es deien José Heredia i María Belío. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pla de Besòs –actual Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i s'integrà en les milícies confederals. El juliol de 1936 el jutjat d'instrucció franquista de Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) li va obrir un expedient de responsabilitats polítiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili visqué a Vic de Sòs, on treballà com a conductor de pales mecàniques en una obra a Orlun (País de Foix, Occitània) per a l'empresa Tosas i milità en la CNT «ortodoxa» d'Ausat (País de Foix, Occitània). Francisco Heredia Belío patí un accident mortal automobilístic el 4 de setembre de 1957 al llogaret de Cabre de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) quan la motocicleta que conduïa va xocar amb un cotxe, morint en l'acte; va ser enterrat dos dies després al cementiri de Vic de Sòs. Deixà companya, Pilar Apuntate Borao, i una filla, Marilú.

***

Necrològica Justo López Urzanqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- Justo López Urzanqui: El 28 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1911 neix a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Justo López Urzanqui –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Urranqui. Sos pares es deien Tomás López Casanova, fuster, i Matilde Urzanqui Rivet. Es guanyava la vida fent de paleta i ja de molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 treballava de cambrer a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, marxà voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Poitiers (Poitou-Charentes, França). Justo López Urzanqui va morir el 25 de juny de 1979 al seu domicili de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Chasseneuil-du-Poitou (Poitou-Charentes, França). Era vidu de Francisca Cabrero.

***

Joan Colomar Torres fotografiat per Marc Tomàs

- Joan Colomar Torres: El 28 de febrer de 1913 neix a Porto-Saler (Formentera, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Colomar Torres, conegut com Paret. Era fill de Vicenç Colomar Juan, mariner, i de Rita Torres Escandell. Quan tenia 13 anys començà a treballar com a aprenent de motorista al motoveler «Cala Savina», que cobria el trajecte entre les Illes Pitiüses. Després va fer de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A Barcelona (Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista gràcies a mariners de cabotatge confederals i a la influència d'Ángel Palerm Vich i Joan Peiró Belis. D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de força implantació a les salines formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp. En 1930 fou un dels introductors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a les Pitiüses. Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues contra la «Salinera Española» que reclamaven la desaparició del treball a escarada i reivindicaven la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per les tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i retornà a Formentera. Quan les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses, fugí des de Punta Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven els principals dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia (Marina Alta, País Valencià) a bord del llaüt «Miguel Pequeño», per temor a les represàlies feixistes. Un cop a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense empunyar cap arma, d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona. Poc abans d'acabar la guerra va ser capturat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera, Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota l'acusació d'haver furtat el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser anarcosindicalista, fou condemnat a mort pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió militar», però la pena fou commutada per 30 anys de presó major i després per 20. Passà per diverses presons (Palma, Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel dels Reis) i durant una temporada a partir de començaments de 1943 romangué a Formentera desmuntant amb una dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de la Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i el 1942. En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou sobreseguda definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un vaixell de desballestament a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on muntà un negoci d'efectes navals a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, acceptar formar part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es presentà a les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del segle XXI s'implicà activament en la recuperació de la memòria històrica i participà en diversos documentals, com ara Aigua Clara (2007), de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge principal i fil conductor d'aquesta història sobre la Colònia Penitenciària de la Savina; i Un lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006 participà en l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de presoners de la Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el distingí amb el premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva contribució a la memòria històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb motiu del centenari de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Els últims mesos de sa vida visqué tot sol a casa seva atès per una familiar, però finalment hagué de traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011 el «Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i Formentera» li atorgà el I Premi «14 d'abril» per la seva tasca a favor de la recuperació de la memòria històrica. Joan Colomar Torres va morir el 23 de novembre de 2011 a Formentera (Illes Balears) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc.

Joan Colomar Torres (1913-2011)

***

Pascual Castejón Aznar (1988)

- Pascual Castejón Aznar: El 28 de febrer de 1914 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Castejón Aznar. Sos pares es deien Sebastián Castejón Marco, llaurador, i Miguela Aznar Moliner. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de lluitar als fronts durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de passar pels camps de concentració gals, s'enrolà en la 89 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a la «Línia Maginot» i durant la primavera de 1940, amb l'ocupació nazi, va ser capturat. Després d'un temps a l'Stalag XI-B de Fallingbostel, el 8 de setembre de 1940, sota la matrícula 4.435, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen i el març de 1941, sota la matrícula 1.209, al de Gusen. El 8 de novembre de 1942, quan només pesava una trentena de quilos, formà part, sota la matrícula 38.844, d'un comboi d'uns dos-cents deportats, molts d'ells antics membres de les Brigades Internacionals, com ara Hans Landauer (Juanito), que van ser traslladats al camp de concentració de Dachau i només aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp per les tropes aliades el 29 d'abril de 1945. Restà a viure a França, on treballà en una fàbrica i formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Hispania. Ja gran, retornà al seu poble natal. Sa companya fou Miguela Barberán Solans, amb qui tingué un infant. Pascual Castejón Aznar va morir el 3 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril– de 2005 a la Residència «Milagro de Calanda» de Calanda (Terol, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Pòstumament, l'octubre de 2005, es publicaren les seves memòries de la deportació, editades per Joaquín Mindán Navarro, sota el títol Memoria en carne viva. Memorias de juventud, de la Guerra Civil y de los cinco años pasados en los campos de exterminio de Mauthausen, Gusen y Dachau.

Pascual Castejón Aznar (1914-2005)

***

Raúl Carballeira Lacunza

- Raúl Carballeira Lacunza: El 28 de febrer de 1918 –en 1917 segons algunes fonts– neix a Coronel Suárez (Buenos Aires, Argentina) ) l'activista anarquista i resistent antifranquista Raúl Carballeira Lacunza, també conegut sota diversos pseudònims, com El Argentino, Aramis, Julio Heredia, Armando Lacunza o Eduardo Lafuente. Autodidacte, mai no va anar a escola. Durant la seva joventut es dedicà a recórrer l'Argentina com a linyera escrivint poemes i escampant l'anarquisme. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es trobava a l'Uruguai, d'on sortí cap a Catalunya. A finals de 1937 arribà a Barcelona de polissó, amb Federico Gerardo Rufinelli i Sergio Chávez, i l'abril de 1938 s'incorporà al front d'Aragó enquadrat en la XXVI Divisió, malgrat ser un antimilitarista convençut. Mesos després, es dedicà a tasques propagandístiques en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938 treballà de tramoista en un teatre barceloní. En acabar la guerra, passà la frontera francesa i fou internat als camps de Sant Cebrià, Argelers, Barcarès i Bram entre 1939 i 1941. En 1942 marxà a Marsella, on contactà amb diversos companys, com Diego Camacho (Abel Paz) i Liberto Sarrau, per preparar el retorn clandestí a la Península, quedant com a contacte a Tolosa de Llenguadoc, on feia feina al restaurant de l'estació de la ciutat. En 1943 participà amb la resistència a Bordeus. Després de l'Alliberament, amb Felipe Alaiz i Diego Franco Cazorla (Amador Franco), edità el setmanari Impulso (1945), portaveu de l'anticol·laboracionisme i defensor de les tesis tradicionals anarquistes, i intervingué en la reconstrucció de la FIJL. Formà part, com a secretari de Relacions, del primer Comitè Peninsular de la FIJL sorgit el 4 i 5 d'abril de 1945 a Tolosa. En maig de 1945 participà en el I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a París. El març de 1946 abandonà el càrrec de secretari de Relacions de la FIJL per integrar-se en la lluita directa antifranquista. Amb Amador Franco, passà a Catalunya i col·laborà en el llançament clandestí de Ruta a Barcelona. Portà a terme, amb Manuel Fernández Rodríguez, una gira pel País Valencià, Andalusia i Madrid amb la finalitat de reorganitzar la FIJL de l'Interior. En aquesta època fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, secretari de la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona i militant del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau i Francisco Martínez Marquez. Després de romandre a Barcelona com a delegat de l'Exili, reorganitzà les Joventuts Llibertàries barcelonines arran d'una batuda policíaca el desembre de 1946 i retornà a França. En 1946 va fer mítings a Montpeller i a Sant-Etiève. En 1947 fou delegat per Tolosa en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1947 s'incorporà a la lluita antifranquista a la Península, després de representar Espanya en el Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El desembre de 1947 visità, amb gosadia, Amador Franco a la presó de Sant Sebastià i el gener de 1948 Abel Paz a la presó Model de Barcelona. El 13 de juny de 1948 aconseguí salvar la vida i fugir d'un cercle policíac, però patí una emboscada muntada pel comissari Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, quan anava a una cita a Montjuïc. Raúl Carballeira Lacunza va caure mort, o se suïcidà per no ser atrapat per la policia, el 26 de juny de 1948 als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). Les seves restes foren enterrades al cementiri barceloní de Can Tunis i anys més tard acabaren en una fossa comuna. Carballeira fou un dels membres més destacats de la FIJL dels anys quaranta.

Raúl Carballeira Lacunza (1918-1948)

***

Pedro García Martínez (Pedro Ibarra)

- Pedro García Martínez: El 28 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1928 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro García Martínez, conegut com Pedro Ibarra i Pedro el Italiano. Sos pares es deien Pedro García i Carmen Martínez. Era nét i fill de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Nascut en una família nombrosa humil, sos pares emigraren a Barcelona a finals dels anys vint i s'instal·laren en una finca de Can Tunis del barri d'Horta, on ell va néixer; posteriorment es traslladà amb sa família al barri de la Ribera de Barcelona. Només va poder assistir un any i mig a l'escola, una pertanyen al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), durant la Revolució. Treballà la pell i posteriorment el metall. En 1943 s'afilià a les Joventuts Llibertàries clandestines i en va ser nomenat secretari del Districte V de Barcelona. Detingut en 1947 i 1951, va ser torturat a la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana de Barcelona. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la reconstitució confederal, en 1976 s'afilià al Sindicat de la Fusta i el Suro de la CNT de Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i en la Federació Local. Col·laborà en Solidaridad Obrera, especialment en les tasques d'expedició, i en el Centre d'Estudis Llibertaris «Federica Monsteny» de Badalona. Un cop jubilat es dedicà a col·laborar en la premsa llibertària (Askatasuna, Cartas a la anarquia, Cenit, CNT, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), moltes vegades fent servir el seu pseudònim Pedro Ibarra. En 2005 el Centre d'Estudis Llibertaris «Federica Monsteny» publicà, amb un pròleg de Josep Antoni Pimentel Clavijo, les seves memòries sota el títol Trazos de una vida, que van ser reeditades en 2018. En 2008 el seu testimoni va ser recollit en l'obra col·lectiva Vivències. La Barcelona que vaig viure (1931-1945) i en 2014 en el llibre de Josep Antoni Pimentel Clavijo Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària. Pedro García Martínez va morir el 9 de setembre de 2018 al Parc Sanatori Pere Virgili de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat.

Pedro García Martínez (1928-2018)

***

Philippe Lecorre

- Philippe Lecorre: El 28 de febrer de 1959 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Philippe Marcel Joseph Le Corre, més conegut com Philippe Lecorre. Sos pares es deien Joseph Ange Auguste Le Corre i Gisèle Andrée Julia Marcelle Lesquer. Entre 1971 i 1974 estudià al Col·legi Claude Bernard i entre 1974 i 1978 a l'Institut Claude Monent, on fou president de la Llar Socioeducativa d'aquest i d'altres associacions culturals i de lleure. Quan estudiava a l'institut entrà a formar part grup «Jules Durand» de Le Havre, adherit a la Federació Anarquista (FA), i freqüentà el local anarquista del carrer Jules Tellier. En 1973 participà en el moviment estudiantil contra la «Llei Debré» d'educació. En 1978, a resultes d'una escissió dins la FA, la majoria del grup «Jules Durand», entre ells Jean-Pierre Jacquinot i Maurice Laisant, abandonà l'organització per a crear la Unió Anarquista (UA) i publicar a partir de maig de 1978 el periòdic Le Libertaire, que comptà amb el suport dels grups anarquistes «Atelier du Soir», «Germinal», «Jules Durand» i individus de la FA. L'altra part del grup, entre ells Philippe Lacorre i Philippe Richard, restaren a la FA, formaren un grup nou i organitzaren el 37 Congrés de la FA que se celebrà entre el 29 i el 31 de maig de 1982, però finalment poc després abandonà la FA. Esdevingué infermer psiquiàtric amb plaça a l'Hospital de Le Havre i el juny de 1985 organitzà un Sindicat de Sanitat Social de la Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), que comptà amb una vintena d'afiliats (infermers, educadors socials, etc.). Després d'intentar sense èxit crear una Federació Nacional de Sanitat confederal, en 1988 s'adherí al nou sindicat Médicins, Ingés, Cadres, Techs - Confédération Générale du Travail (Metges, Enginyers, Quadres, Tècnics - Confederació General del Treball (MICT-CGT) que s'havia creat a l'hospital on feia feina. A començament dels anys noranta va se nomenat secretari general del MICT-CGT i alguns anys més tard cosecretari de la Unió de Sanitat del Departament 76 (Sena Marítim) de la CGT. Membre de la comissió executiva de la Unió Local de CGT, reivindicà la seva pertinença al corrent anarcosindicalista. Ocupà nombroses responsabilitats sindicals, com ara membre de la Comissió Regional d'Organització Sanitària i Social (CROSS) i de la Comissió Regional de Sanitat i Autonomia (CRSA), i activitats en el marc de l'educació popular. Arran de les eleccions municipals de 1995 polemitzà amb alguns companys del grup «Jules Durand» els quals li van reprotxar haver distribuït fulls de la CGT-Hospital fent una crida a votar per la candidatura comunista. No obstant això, entre 1997 i 2004 formà part del grup «Jules Durand», cotitzant però sense militar, i reprengué els contactes amb la FA. El maig de 2011, quan les manifestacions anti-G8 a Le Havre, ben igual que altres responsables locals de la CGT, es manifestà amb la CNT. Malalt durant un any, Philippe Lecorre va morir el 15 de maig de 2014 a l'Hospital Jacques Monod de Montivilliers (Alta Normandia, França). Deixà companya, la psicòloga Anne-Yvonne Marie-Louise Guillou, i dos infants, Ronan i Iona.

Defuncions

Ferruccio Scarselli

- Ferruccio Scarselli: El 28 de febrer de 1921 mor violentament a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

***

Necrològica de Joaquim Jorquera Martos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de març de 1950

- Joaquim Jorquera Martos: El 28 de febrer de 1950 mor a Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquim Jorquera Martos. Havia nascut el 16 d'agost de 1900 a La Romaneta (Monòver, Vinalopó Mitjà, País Valencià). Sos pares es deien Pere Jorquera i Maria Martos. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) i en l'exili en la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i de Sent Martin de Valgalga (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Joaquim Jorquera Martos va morir el 28 de febrer de 1950 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a causa de la malaltia contreta en la seva feina a les mines de Sent Martin de Valgalga.

***

Ugo Resta amb sa companya

- Ugo Resta: El 28 de febrer de 1960 mor a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Havia nascut el 14 de juliol de 1888 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

***

Julio Camba

- Julio Camba: El 28 de febrer de 1962 mor a Madrid (Espanya) el periodista, humorista i escriptor anarquista, i després franquista, Julio Camba Andréu. Havia nascut el 16 de desembre de 1884 a Vilanova de Arousa (Pontevedra, Galícia). Fill d'una família de classe mitjana, son pare, Manuel Camba Bóveda, compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i  sa mare es deia Juana Andreu Temes; son germà major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor. Després de fer estudis a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria de Marín (Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en un grup de lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes fonts en diuen 16–, en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es fes capellà, fugí de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell cap a l'Argentina. A Buenos Aires treballà amb un amic de sa família i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup editor del periòdic La Protesta Humana i amb la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure néixer. En aquesta època començà a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests, pamflets, etc.) i a col·laborar en els periòdics anarquistes La Protesta, dirigit per Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, i La Protesta Humana. També participà activament en la vaga general de 1902. Per totes aquestes activitats, en aplicació de l'anomenada «Llei de Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián Troitiño, Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de l'Argentina cap a Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva Galícia natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a Galícia, començà a col·laborar en El Diario de Pontevedra, però ràpidament s'instal·là a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions anarquistes, com ara El Porvenir del Obrero. Mesos després creà el seu propi periòdic, El Rebelde (1903-1905); aquest setmanari literari de continguts obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich Nietzsche, va ser dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les col·laboracions de Pietr Kropotkin –l'única col·lecció gairebé completa dels 51 números d'El Rebelde es conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus, Anselmo Lorenzo, Francisco Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja, José Martínez Ruiz (Azorín), José María Blázquez de Pedro, Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes d'impremta. El 23 de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista modernista Afirmación. A partir de 1905, i fins 1907, col·laborà com a cronista en el periòdic republicà El País. En 1907 va ser contractat pel periòdic España Nueva com a cronista parlamentari i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la política. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics (La Correa, El Cuento Semanal, El Intransigente, Los Lunes del Imparcial, La Voz, etc.) i en les publicacions anarquistes La Anarquía Literaria, La Revista Blanca i Tierra y Libertad. En aquest any, durant el procés per l'atemptat contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906), va ser cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista regicida Mateu Morral Roca, però sempre reconegué, durant el judici i en articles de premsa, que el coneixia escassament. També en 1907 publicà el llibre El destierro, on narra la seva etapa Argentina i la seva introducció en el pensament anarquista. En 1908 entrà a formar part com a corresponsal en la plantilla del periòdic La Correspondencia de España i va ser enviat a Constantinoble (Imperi Otomà), on cobrí el moviment dels anomenats «Joves Turcs», les eleccions i el canvi de sultà d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de redacció i El Mundo el va enviar com a corresponsal a París (França) i a Londres (Anglaterra). En 1912 començà a escriure en el diari conservador La Tribuna sota el pseudònim Diario de un Español. Retornà a Londres i també envià cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir, aprengué el francès, l'anglès i l'alemany. En 1913 començà a col·laborar per al diari monàrquic ABC, contribució que durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort. En 1916, en el context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York, EUA), per a cobrir les eleccions de 1917 en els quals guanyà el demòcrata Woodrow Wilson. Una d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista per al diari liberal El Sol. Repetí a Berlín i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia). De bell nou a ABC, cobrí la corresponsalia de Nova York i retornà a Espanya després del crack del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves idees anarquistes ja s'havien refredat força. En 1930 viatjà a Mèxic i, ben igual que el seu viatge a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia sobre aquests. Durant la Guerra Civil espanyola, que passà gairebé tota a Portugal, les seves cròniques, on expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren en l'ABC de Sevilla (Andalusia, Espanya). En 1948 es publicaren les seves Obras completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un recull de les seves publicacions. En 1947 s'instal·là de manera intermitent com a hoste de l'Hotel Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril de 1954, ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer Joan March Ordinas, per a qui havia treballat de negre. Entre 1951 i 1953 col·laborà en el periòdic franquista Arriba. També va escriure per a La Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser anomenat per alguns com el Brillant-Savarin espanyol, però també pel pòquer, joc que l'obligava a escriure més per necessitat econòmica que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme «Mariano de Cavia» del diari ABC. Publicà nombrosos llibres, molts d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las alas de Ícaro (1913), Londres (1916), Alemania, impresiones de un español (1916), Playas, ciudades y montañas (1916), Un año en otro mundo (1917), La rana viajera (1920), Aventuras de una peseta (1923), El matrimonio de Restrepo (1924), Sobre casi todo (1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer (1929), Haciendo de República (1934), La ciudad automática (1934), Esto, lo otro y lo de más allá (1945), Etc., etc. (1945), Mis páginas mejores (1956 i 2012), Ni fuh ni fah (1957), Millones al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de 1962, com a conseqüència d'una embòlia, a la Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972 i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos de Julio Camba» que es reunia al restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi periodístic que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls dels seus articles, molts d'ells inèdits, com ara Maneras de ser periodista (2013), Caricaturas y retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un corresponsal español (2014) i Galicia (2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes sota el títol «¡Oh, justo, sutil y poderoso veneno!». Los escritos de la Anarquía.

***

Necrològica de Salvador Rueda Guillén apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 29 de març de 1962

- Salvador Rueda Guillén: El 28 de febrer de 1962 mor a Champelhs (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Maximino Rueda Guillén. Havia nascut el 29 de maig de 1891 a Guaro (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Félix Rueda i Ana Guillén. Es va criar a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1936 combaté el feixisme i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va fer feina de llenyataire a Corgol (Alvèrnia, Occitània) i posteriorment en el Servei d'Aigües i Boscos de la zona de Le Chambon-sur-Lignon i de La Chapèla de Volòra (Alvèrnia, Occitània). Sempre milità en la Federació Local de Corgol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Asmàtic, Salvador Rueda Guillén va morir d'un atac cardíac el 28 de febrer de 1962 a Champelhs (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de José Borrego Gómez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1963

- José Borrego Gómez: El 28 de febrer de 1963 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Borrego Gómez. Havia nascut el 15 de febrer de 1892 a Benaoján (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Borrego i Isabel Gómez. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. L'1 de març de 1934 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del Sindicat Únic General de Treballadors, adherit a la CNT, i l'1 de març de 1936 en va ser nomenat president. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a caporal del «Batalló Pedro López» de la I Companyia «CNT-FAI», establerta al Cerro de la Cruz de Montoyo (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, sembla que pogué arribar a Algèria i va ser internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria). Després de la II Guerra Mundial passà a França i s'establí a Riam, on treballà de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Isabel Benítez Ruiz. Malalt, José Borrego Gómez va morir el 28 de febrer de 1963 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica d'Ángel Covelo Caride apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Ángel Covelo Caride: El 28 de febrer de 1965 mor a Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Ángel Covelo Caride. Havia nascut l'1 de desembre –el certificado de defunció cita erròniament el 31 de desembre i els llinatges Cobelo Coride– de 1911 a Ríos (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia). Sos pares, llauradors, es deien José Covelo Cabaleiro i Rosalía Caride Cabaleiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vigo, durant tota la guerra civil lluità en la flota de la II República espanyola. Amb el triomf del franquisme, acabà exiliat al Nord d'Àfrica. Milità en l'anarcosindicalisme fins el seu final. Ángel Covel Caride va morir el 28 de febrer de 1965 a l'Hospital Mustapha d'Alger (Algèria) i va ser enterrat l'endemà.

***

Juventí Moliner Barreda

- Juventí Moliner Barreda: El 28 de febrer de 1968 mor a Acs (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juventí Moliner Barreda. Havia nascut el 17 de maig de 1912 a Culla (Alt Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Josep Domènec Moliner i Maria Barreda. A finals de la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en les columnes confederals al front d'Aragó i després en l'operació, frustrada, de reconquista de Mallorca. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Vernet. Durant l'Ocupació col·laborà en el «Grup B. Jover» de la «Xarxa Robur», formada per militants llibertaris espanyols, que es dedicà a perpetrar atemptats i sabotatges, a recollir informació sobre la construcció del «Mur de l'Atlàntic». Després s'instal·là a Acs, on treballà de fuster i milità en la Federació Local de la CNT i en la FAI. Sa companya fou Marcelle Françoise Jeanne Barrére. Juventí Moliner Barreda va morir el 28 de febrer de 1968 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat embolicat amb la bandera roja i negra. 

Juventí Moliner Barreda (1912-1968)

***

Necrològica de Ramon Ballobar Suñer apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 3 de maig de 1973

***

- Bartomeu Morros Miralles: El 28 de febrer de 1974 és enterrat a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Havia nascut el 23 d'abril de 1896 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal per la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol.

***

Friedrich Liebling

- Friedrich Liebling: El 28 de febrer de 1982 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon Liebling, més conegut com Friedrich Liebling. Havia nascut el 25 d'octubre de 1893 a Augustowka (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna) en una família jueva. Fou el primogènit d'un administrador de la propietat de Galítsia. Quan tenia cinc anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver d'encarregar dels seus germans menors. Després de fer l'educació secundària, en 1912 marxà a Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra s'allistà voluntari i lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres de la guerra el convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra canvia el seu nom jueu de Salomon pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí el llibre de l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) Friedenskrieger des Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege, que el decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va introduir en el Gruppe Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar els fonaments psicològics profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era, com el aleshores comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la seva escola de psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava encapçalada per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb l'annexió d'Àustria al III Reich, fugí a Suïssa i s'instal·là amb sa família a Schaffhausen. Visqué precàriament i de manera insegura sense asil polític fins al 1950 quan va ser acceptat el seu permís de residència. En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung i en altres publicacions llibertàries i científiques, arribant a fer servir una cinquantena de pseudònims. En 1951 s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus treballs cap a la «Psicologia de l'ensenyament i de l'assessorament», que més tard va ser batejada com Escola de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en l'educació no violenta i en desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric creà la Universitat Popular de Psicologia. La seva psicologia està fortament influenciada per diversos pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin o Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la religió, posant l'educació com a peça clau per al bon desenvolupament de la societat. Està considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia llibertària». Després de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus seguidors fundaren en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen Menschenkenntnis (VPM, Associació per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets Humans), una mena de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda Fellay publicà la biografia Friedrich Liebling, psychologue libertaire.

Friedrich Liebling (1893-1982)

***

Maurice Germain (1944)

- Maurice Germain: El 28 de febrer de 1984 mor a Eissiduelh (Aquitània, Occitània) l'anarquista Maurice Émile Germain. Havia nascut el 19 d'abril de 1902 al XII Districte de París (França). Sos pares es deien Eugène Émile Germain, empleat de l'Assistència Pública, i Marthe Amélie Gabernache. Tingué tres germans, entre ells l'anarquista André Eugène Germain. En 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit per asma. Es guanyava la vida com a representant comercial d'una gran empresa pelletera parisenca. Cridat per son germà André Germain que vivia, treballava i militava a Espanya, continuà treballant a Madrid per a la mateixa empresa. Cap el 1930 es casà a Barcelona (Catalunya) amb Aurora Salut Pilar Prats, de qui es va divorciar en 1936. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, recorregué amb son germà diverses zones de la Península venent enfaixaments per hèrnies i altres productes ortopèdics. En 1933 retornà a París, on començà a treballar de corrector d'impremta en el periòdic L'Aurore i va ser apadrinat per l'anarquista Charles Anderson per a entrar en el Sindicat de Correctors. Durant la guerra d'Espanya col·laborà en Le Libertaire amb articles sobre la Revolució espanyola i traduí al francès l'assaig de Diego Abad de Santillán «La Révolution Libertaire» per aquesta publicació. El 6 de juliol de 1946 es casà al XV Districte de París (França) amb Madeleine Élise Debut, cosina de l'esposa de son germà André. En aquesta època, i en els anys cinquanta, vivia al número 70 del carrer Romainville, domicili que figurava en els llistat de vigilància de la policia. Un cop jubilat s'instal·là a Eissiduelh. Maurice Germain va morir el 28 de febrer de 1984 a l'Hospital Rural d'Eissiduelh (Aquitània, Occitània).

***

Roland Moisan (1984)

- Roland Moisan: El 28 de febrer de 1987 mor a París (França) el dibuixant, caricaturista i periodista llibertari Roland Henri Honoré Moisan, conegut simplement com Moisan. Havia nascut el 26 de novembre de 1907 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Era fill d'Alfred Moisan, ferrer modelista bretó lliurepensador, i de Clara Julie Stamm, professora de matemàtiques alemanya, i de petit s'instal·là amb sa família a Bourges (Centre, França). Amb 15 anys va entrar a estudiar a l'Escola Nacional Professional «Henri Brisson» (Institut Tècnic d'Arts i Oficis) de Vierzon (Centre, França), on es diplomà en ceràmica, i entre 1927 i 1931 a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Renuncià a una plaça de professor de dibuix i va fer el servei militar en aviació al Marroc. En 1931, després de tornar de fer la mili, dibuixà per a la revista mèdica La Spidoléïne i per altres publicacions (Noir et Blanc, Le Rire, Le Sourire, etc.). El 24 de maig de 1932 es casà al XIII Districte de París amb Marthe Pauline Hortense Gabriet. El seus primers dibuixos polítics apareixen a començament de 1934 quan l'anomenat «Cas Stavisky» en el periòdic anarquista Le Merle Blanc, on col·laborà entre 1934 i 1940. En aquests anys també va dibuixar per altres publicacions periòdiques, com ara Vendredi (1936-1938), Ce Soir (1937) i L'Os à Moelle (1938-1940). Durant la II Guerra Mundial treballà per Le Rouge et le Bleu (1941-1942) i L'Oeuvre, periòdics col·laboracionistes dirigits pels socialistes Charles Spinasse i per Marcel Déat, respectivament. Després de la guerra va ser condemnat a dos anys de prohibició de treballar en la premsa. Posteriorment publicà dibuixos en diverses publicacions (Le Parisien Libéré, La Semaine, etc.) i periòdics polítics, com ara Le Canard Enchaîné (a partir de 1956), Liberté (1958-1971), Carrefour, L'Unión Pacifiste (1972-1976) i Le Réfractaire (a partir de 1976). També dibuixà per publicacions cinematogràfiques (Objectif, Spectateur, etc.) i còmics, com ara Zoé. Enfant Terrible. També conreà el dibuix publicitari. Va dissenyar infinitat de cartells per als moviments pacifista, antinuclear i llibertari. El seu últim domicili va ser a Vanves (Illa de França, França). Roland Moisan va morir el 28 de febrer de 1987 a l'Hospital Institut Mutualista Montsouris del XIV Districte de París (França). En 1993 el realitzador Bernard Baissat estrenà un documental sobre la seva persona sota el títol Écoutez Moisan, caricaturiste i aquest mateix any son fill, Paul-Henri Moisan, va exposar una mostra antològica de la seva obra sota el títol «Histoires d'una république, de De Gaulle à Mitterand» al Museu-Galeria de la Seita de París. En 2007 es va realitzà una retrospectiva de la seva obra al Museu de la Història de França dels Arxius Nacionals de París sot el títol Que dit le volatile?, per a commemorar el centenari del seu naixement i el vintè aniversari de la seva mort.

Roland Moisan (1907-1987)

***

Necrològica de Miquel Dalmau Vidal apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 18 de juny de 1991

- Miquel Dalmau Vidal: El 28 de febrer de 1991 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miquel Dalmau Vidal. Havia nascut el 2 d'abril de 1913 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Enric Dalmau i Consolació Vidal. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari del seu poble. Durant la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, va ser requerit per les autoritats i enviat a zona ocupada per a treballar en les fortificacions al Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità alguns d'anys. Després, per qüestions de feina, s'establí a Alèst, on formà part de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Maria Teresa Parramon. Miquel Dalmau Vidal va morir el 28 de febrer de 1991 a l'Hospital General de Alèst (Llenguado, Occitània).

***

James Faugerat (1968)

- James Faugerat: El 28 de febrer de 1991 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista i sindicalista James Jean Faugerat. Havia nascut el 20 de març de 1910 a Ruffec (Poitou-Charentes, França). Era el fill únic de Jean Faugerat, carter, i Marie Louise Faugerat. Es guanyava la vida treballant de tipògraf linotipista. Abans de la II Guerra Mundial milità en el moviment anarquista. El 3 d'agost de 1935 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la tintorera parisenca Marie Louise Marcelle Vieubled, de qui es va divorciar el 31 de maig de 1948. Després de l'escissió del moviment anarquista de 1952, fou membre de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda al voltant de Maurice Joyeux. En aquests anys treballà de linotipista en el diari Paris-Presse, juntament amb els anarquistes Nicolas Faucier i Nicolas Lazarévitch, aleshores correctors. En 1953 fou membre del comitè de lectura de Le Monde Libertaire, publicació en la qual col·laborava regularment. Fou un dels delegats, amb Suzy Chevet, Marie Delarue, Clément Fournier, Maurice Joyeux, J. F. Stas i G. Vincey, del grup «Louise Michel» al Congrés de Reconstitució de la Fa celebrat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953. En el congrés de la FA de 1958 celebrat a París, va ser nomenat secretari de la FA. Entre 1963 i 1968 fou tresorer de la FA i el novembre de 1968 va se nomenat tresorer adjunt en el congrés d'aquesta organització celebrat a Marsella (Provença, Occitània). També va ser membre del la Cambra Sindical de Tipografia de París, adherida a la Federació Francesa de Treballadors del Llibre de la Confederació General del Treball (CGT). El 25 de setembre de 1964 es casà amb la militant anarquista Gabrielle Odette Lucienne Pilate (Gaby), encarregada en els anys cinquanta de la distribució mensual de Le Monde Libertaire i col·laboradora en els anys seixanta del periòdic Liberté, de Louis Lecoin. Malalt, hagué de deixar la militància activa en els seus últims anys. James Faugerat va morir el 28 de febrer de 1991 a Niça (País Niçard, Occitània) i va ser incinerat el 14 de març al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Maximilien Rubel

- Maximilien Rubel: El 28 de febrer de 1996 mor a París (França) el sociòleg i «marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Havia nascut el 10 d'octubre de 1905 a Czernowitz (Bucovina, Imperi Austrohongarès; actualment Txernivtsí, Txernivitsí, Ucraïna). Sos pares es deien Meier Rubel i Freude Schifter. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès  i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme «marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Sa companya fou Mariane Gruman. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Nervio, publicación on col·laborà Giné Folch

- Josep Maria Giné Folch: El 28 de febrer de 1999 mor a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Maria Giné Folch. Havia nascut el 5 de març de 1904 al Masroig (Priorat, Catalunya). Sos pares es deien Josep Giné i Maria Folch. Quan tenia 10 anys quedà orfe de pare i per aquest fet no pogué freqüentar molt l'escola. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan encara no tenia els 20 anys. Apassionat de la lectura, es decantà per l'anarcovegetarianisme. Durant la guerra civil va combatre com a milicià al front de l'Ebre i treballà a la col·lectivitat cenetista del Masroig. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració de Bram i d'Argelers. Després amb sa família nombrosa s'instal·là a Cournonterral, on va treballar de boscater i també de paleta. Amant de la poesia i de la música, animà nombroses reunions, mítings i conferències a la regió. Entre 1958 i 1960 va col·laborar en la revista Nervio, òrgan de la Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la CNT en l'Exili, i en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Maria Teresa Carceller. Josep Maria Giné Folch va morir el 28 de febrer de 1999 a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània).

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- José Gonzaga Herrera: El 28 de febrer de 2006 mor a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Havia nascut el 23 d'agost de 1911 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya). Era fill de Manuel Gonzaga Moreno i de Robledo Herrera Fuente. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló «Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser capturat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 al seu domicili de Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta població.

***

Christophe Despras fotografiat per Robert Dulac

- Christophe Despras: El 28 de febrer de 2018 mor a Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Christophe Despras, conegut com Bibi. Havia nascut l'11 d'abril de 1979 al IX Districte de Lió (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Alain i Marie-Paule. Militant llibertari des de l'adolescència, es crià a Grandis (Forez, Arpitània). D'antuvi treballà de guixaire i pintor i després esdevingué professor en un institut tècnic a Lió. Fou animador de l'associació «Tiens bon la pente» i dels seus àpats al barri. També participà activament en el cafè «Kaf'ton», portat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat on militava. Era assidu de totes les manifestacions que es realitzaven a Lió. Amb sa companya Libéra tingué de dos infants, Giola i Lucio. Malalt de càncer, Christophe Despras va morir el 26 de febrer de 2018 al IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser incinerat el 8 de març al crematori del cementiri de Lamure-sur-Azergues (Forez, Arpitània).