---

Anarcoefemèrides del 26 de novembre

Esdeveniments

Fàbrica de tabacs

- Atemptat contra «Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes «SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

Naixements

Foto policíaca de Gaston Chavanne (28 de febrer de 1894)

- Gaston Chavanne: El 26 de novembre de 1867 neix al V Districte de París (França) l'anarquista Gaston Chavanne. Era fill natural de l'enquadernadora Eugénie Adélaïde Chavanne. L'11 de juny de 1892 es casà al XIV Districte de París amb la modista parisenca Denise Stiévenart. En aquesta època treballava de gravador i escultor en marbre i vivia al número 11 de la Grande Rue de Saint-Maurice (Illa de França, França). El 16 de novembre de 1892 el seu nom figurava com a «militant» en un registre d'anarquistes de la policia. Segons el confident de la policia Thanne, el 30 d'abril de 1893 assistí amb altres companys a una reunió organitzada pel Comitè Radical-Socialista celebrada a la Sala Vautier, a l'avinguda de Clichy de París, per a portar-hi la contradicció; el diputat Josep-Alexandre Pochon declarà que l'anarquia era una utopia, ja que els anarquistes només eren un grapat de persones i que per a fer la revolució es necessitaven les masses; Chavanne va respondre que totes les revolucions estaven fetes per les minories i que si la majoria fos anarquista ja s'hauria imposat l'anarquia. El 6 de maig de 1893 assistí al gran míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple, on es congregaren tres-centes persones. El 5 de maig de 1893 assistí al míting sobre el sufragi universal que se celebrà a la Sala Commerce, on hi havia unes 250 persones. El 3 de juny de 1893, amb sa companya, assistí al míting en protesta per la condemna de l'anarquista Jean-Baptista Foret celebrat a la Sala Commerce, on s'aplegaren unes cinc-centes persones. El 24 de juny de 1893 la parella assistí al míting en solidaritat amb Foret celebrat a la Sala Debrune de Saint-Ouen (Illa de França, França), on es congregaren 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la regió parisenca. El 2 de juliol de 1893 assistí amb una cinquantena de companys, entre ells una dotzena de dones, a la vetllada de germanor celebrada a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, amb la finalitat de recaptat fons per a la realització el 8 de juliol d'una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en commemoració de l'execució de l'anarquista Ravachol. L'11 d'agost de 1893 se celebrà al seu domicili una reunió amb destacats anarquistes (Paul Boulnois, Émile Chauvin, Millet i sa companya, Gaston Pérot, Eugène Renard i Tosca) per a parlar sobre la tàctica a seguir per a combatre els candidats a les eleccions. El 8 de setembre de 1893 es reuniren amb seu domicili Bilon, Boulnois, Brunet i Tosca, per a parlar sobre un projecte de diari titulat Le Réveil International, que hauria estat finançat amb 2.000 francs per Victor Ricois, el qual havia heretat, però a la reunió no assistí ningú perquè els periòdics Le Père Peinard i La Révolte no havien publicat la convocatòria. El 31 d'octubre de 1893 es reuní amb Bilon, Boissier, Chauvin i Denéchère al taller de Migeon per parlar de l'organització de la propaganda. El 17 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una reunió d'una trentena de persones celebrada al número 92 del bulevard Ménilmontant per parlar sobre l'atemptat del Liceu de Barcelona i l'atemptat de Léon Léauthier esdevingut dies abans. El 25 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una reunió d'una quinzena de persones a la Sala Méchin, al número 23 del carrer Vanves, per a la creació d'un grup anarquista al IV Districte de París. El 26 de desembre de 1893 figurava com a «militant» en un llista de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 7 del carrer Gît-le-Coeur. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut, juntament amb altres companys (Henry d'Auby, Victor Joseph Bernhart, Pierre Daressy, Isidore Guilmard, Georges Gustave Jacob, Alphonse Ernest Jamard, Paul Pierre Augustin Rabouin i Pierre Émile Rabouin), sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; en l'escorcoll del seu domicili del carrer Gît-le-Coeur es trobaren papers cremats i una llista de companys anarquistes. El 3 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquella època vivia al número 20 del carrer Parcheminerie. En la seva última etapa treballava d'ajudant de farmàcia i vivia al número 12 del carrer Saint-Julien le Pauvre de París. Gaston Chavanne va morir el 19 de novembre de 1915 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'Ivry (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica de Louis Boscher apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 d'abril de 1938

- Louis Boscher: El 26 de novembre de 1869 neix a Caen (Normandia, França) l'anarquista Louis-Paul-Edmond Boscher, conegut com Le Père Louis. Era fill de François Boscher, jornaler, i d'Élisa Victorine Thirard. En 1889 treballava de fumista a Rouen (Alta Normandia, França). El 16 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre (Alta Normandia, França) a sis dies de presó per «robatori» i mesos després, el 16 de novembre, va ser condemnat per aquest mateix tribunal a 15 dies de presó per «ultratge de paraula a un agent». El 21 de novembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen a sis mesos de presó per «robatori». El 18 de novembre de 1890 va ser incorporat al II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af»), arribant al cos el 23 de novembre sota la matrícula 2.551. Entre el 20 de novembre de 1890 i el 19 d'agost de 1892 i entre el 18 de febrer de 1893 i el 27 de novembre de 1893 participà en les campanyes d'Algèria, passant a la reserva activa. L'11 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen a tres mesos i un dia de presó per «robatori» i enviat a un batalló disciplinari africà. El 30 d'abril de 1896 a ser condemnat a 20 dies de presó per «mendicitat». El 14 d'abril de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre a un mes de presó per «violències i ultratges a un agent». El 7 de febrer de 1905 va ser condemnat en rebel·lia pel VIII Tribunal Civil de Le Havre a un més de presó per «robatori i rebel·lió». Quan esclatà la Gran Guerra va ser integrat a l'exèrcit en Guarda Vies i Comunicacions (GVC) fins al 6 de setembre de 1915 i a partir de l'11 de gener de 1916 destinat a una fàbrica de gas de Calais (Nord-Pas-de-Calais, França). El 10 de juliol de 1916 va ser incorporat al VIII Regiment d'Infanteria. Després de participar en la campanya d'Alemanya en diversos destacaments militars, l'11 de maig de 1917 va ser enviat als Serveis Auxiliars per problemes visuals. En data indeterminada passà un temps a Anvers (Flandes). En 1928 vivia a Villebon-sur-Yvette (Illa de França, França), des d'on va fer costat econòmic a Le Libertaire. posteriorment passà a viure a Palaiseau (Illa de França, França), al número 148 del carrer de Paris, on treballà de jornaler i en la construcció. A finals de la dècada dels trenta va ser secretari del grup anarquista d'aquesta població, que comptava amb un trentena d'afiliats i una cinquantena de simpatitzants. Mantingué estretes relacions amb l'anarquista René Frémont, per a qui va organitzar xerrades a Palaiseau. Durant la guerra d'Espanya, el seu domicili de Palaiseau va ser el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya de la localitat, on es recollien tota classe de donacions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903

- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un «òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda en el diari parisenc Excelsior del 14 d'octubre de 1913

- Philippe Goy: El 26 de novembre de 1887 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Philippe Goy. Era fill de Claude Goy i d'Augustine Gerphagnon. Es guanyava la vida com a torner de metalls. A partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i Benoît Liothier, del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne, que comptava aleshores amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913 esdevingué «Le Foyer Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al cafè Ferrio de la ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). L'abril de 1913 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les colònies penitenciàries militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 24 del carrer José-Frappa de Saint-Étienne. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël Bénetière i Claude Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista perillós», i s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste Rascle, durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per evitar una eventual detenció. Després, sobretot amb Charles Flageollet i Jean Seigne, participà en la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un dels fundadors del grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. Durant el moviment contrari a la guerra i a la «Unió Sagrada» que es desencadenà a la conca del Loira, participà en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). A començament de 1920 fou membre del grup anarquista comunista de Saint-Étienne. El seu últim domicili va ser al número 24 del carrer José Frappa de Saint-Étienne. Philippe Goy va morir el 5 d'abril de 1920 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

- Antonio De Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria, Itàlia) el sastre i propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es deien Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova». En 1925 estava subscrit al periòdic Pensiero e Volontà a favor del qual va enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va ser segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927 col·laborà en la revista anarquista Claridad de Buenos Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny de 1930 va ser detingut a Buenos Aires per «propaganda anarquista». En aquesta època era corresponsal del periòdic L'Italia del Popolo i formà part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili durant el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda anarquista. En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La herencia de un proletario, amb un pròleg de Leónidas Barletta, director de Claridad, que va ser distribuïda a Itàlia. En 1937 participà activament en la recaptació de fons a favor del moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de juliol de 1938, en ocasió de la commemoració de la independència argentina, va escriure un article en el diari L'Italia del Popolo. En 1940 publicà Organización y libertad. Para el bienestar de todos. També fou autor dels llibres Veinte cuentos breves de una nueva moral (1932), Cartas de un corazón angustiado (1938) i Cuentos inquietantes (1940). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Franz Jung

- Franz Jung: El 26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista anarquista, i després comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims (Joe Frank, Paul Renard, Franz Larsch, Franz Larsz i Frank Ryberg). Nascut en una família catòlica de classe mitjana, sos pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca cooperativa i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898 començà els estudis primaris i conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui mantindrà una eterna amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a partir de 1907 va fer estudis de música, economia, dret, art i religió a les universitats de Leipzig (1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la «Fraternitat Arminia» i a Jena de la «Fraternitat Germània a Jena». En aquesta època treballà en una impremta i en un periòdic. A Breslau conegué la ballarina Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a l'Acadèmia de Belles Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest mateix any nasqué son fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el matrimoni es caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911 reprengué els seus estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el doctorat en economia. Començà a treballar de periodista i en 1912 acabà a Munic una tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der Zündholzindustrie). En aquesta època es lligà l'anarquista «Tat Gruppe» (Grup Acció) i, especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich Mühsam, l'anarcosindicalista Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard Frank, Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es relacionà amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul Francé, Emil Szittya i Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les seves primeres col·laboracions literàries en les revistes avantguardistes Der Sturm (La Tempesta) i Die Aktion (L'Acció). En 1913 es traslladà a Berlín, on mantingué un estret contacte amb l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època conegué a la redacció de Die Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després d'esclatar la Gran Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la insurrecció a les trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El desembre d'aquell any, desertà amb documentació i certificats falsos i marxà cap a Viena (Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a Alemanya i empresonat entre abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un asil al barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat gràcies a un informe psiquiàtric d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb Otto Gross, Richard Öhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida, 1915-1918), col·laborant activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la Gran Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any següent se separà de Margot. Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz, la revista clandestina Die Neue Jugend (La Nova Joventut). En 1918 participà activament, amb John Heartfield, Wieland Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant sobretot xerrades públiques. Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest Dadà». El 9 de novembre de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista, comandant una tropa de soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la revolució dels Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín (República Alemanya) i el mes següent entrà a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser interrogat, però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del KPD, l'abril de 1920 fou un dels fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat del Komintern i, amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori Zinóviev no van reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut, jutjat i condemnat per «pirateria en alta mar». A la presó va escriure diverses «novel·les proletàries». En 1921 va ser alliberat sota fiança i es passà a la clandestinitat arran de la seva participació, el març d'aquell any a Mansfelder Land, en l'aixecament revolucionari de la «März Aktion» (Acció de Març). El maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya Cläre amb intenció d'arribar al Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser expulsat cap la Rússia bolxevic, on treballà per al servei de premsa del Komintern, alhora que va ser nomenat president de les oficines de la Internationale Arbeiterhilfe (IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi dirigí una explotació agrícola de 33.000 hectàrees als Urals, utilitzant material agrícola americà; aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai Bukharin i per Lev Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar subministraments. Posteriorment dirigí la fàbrica de llumins Solnze per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou responsable de la reconstrucció de la planta metal·lúrgica Ressora a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà a Alemanya clandestinament on treballà un temps com a periodista econòmic sota el pseudònim de Franz Larsz. En 1924 es va casar amb Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin Piscator adaptà nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà en la posada en escena de les obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny i Die Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren especialment Ernst Fuhrmann, Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931 conegué Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui tingué un fill, Peter, l'any següent.  En 1931 un escàndol financer implicà la dissolució de l'editorial Deko i es va veure obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936 formà part de l'organització il·legal antinazi Rote Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la presó l'any següent, fugí cap a Praga (Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però en 1939 va ser expulsat del país sota l'acusació d'«espionatge industrial» i marxà cap a Budapest (Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una reasseguradora suïssa. En aquesta època col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els polonesos a fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel grup feixista Creu Fletxada, però aconseguí surti'ns-en. En aquest any es divorcià d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945 aconseguí fugir i passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al camp de concentració tirolès de Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se separà d'Anna i a Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948 emigrà als Estats Units i a la ciutat de Nova York esdevingué corresponsal econòmic internacional de diversos periòdics americans i europeus (Der Bund, Industrie-Kurier, Weser-Kurier, Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953 es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la nacionalitat nord-americana. Aquest any, malalt amb un càncer a la gola i després de diverses operacions, viatjà a Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957 començà a escriure la seva autobiografia Der Weg nach unten, que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos judicials per difamació. En 1960 s'instal·là definitivament a Europa, vivint entre París (França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya, i Alemanya, i treballant en projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va morir, d'una crisi cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart (Bade-Wurtemberg, República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie. Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul (1916), Opferung. Ein Roman (1916), Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe Frank illustriert die Welt (1921), Der Fall Gross (1921), Proletarier (1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei Schauspiele (1921), Die Technik des Glücks (1921), Die Rote Woche (1921), Annemarie. Schauspiel in vier Akten (1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht (1923), Die Geschichte einer Fabrik (1924), Der neue Mensch im neuen Russland (1924), Geschäfte. Eine Komödie (1927), Hausierer. Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961, 1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor (1962), Bausteine für einen neuen Menschen. Über Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer Tagebuch (1984), Gequältes Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en 1927), Der Torpedokäfer. Hommage an Franz Jung (1988), Die Verzauberten. Erzählung (2000), Das Trottelbuch (2013, escrit en 1912), Das Jahr ohne Gnade (2014), etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus en 14 volums.

Franz Jung (1888-1963)

***

Maris Baldini

- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquesta època va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar sense èxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la «Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).

***

Giuseppe Rubino

- Giuseppe Rubino: El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el fuster anarquista Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco. Quan era un infant emigrà amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia). Després d'haver militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part del moviment anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra, en 1917, amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia, Ilario Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di religiosi», signà i distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet el 25 de setembre de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per «incitació a la revolta, instigació a la deserció i insults a l'Exèrcit», però els sis antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà activament en les vagues durant la postguerra i, gràcies a conferències realitzades al la Cambra del Treball i al Cercle «Francisco Ferrer», aconseguí rellevància entre els companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el I Congrés de la Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut Revolucionària Italiana) que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli, col·laborà en L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i en Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en la tasca de distribució de periòdics i fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves treballadors. L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació i transport de bombes amb la finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat», emigrà a la regió de París (França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929 va ser novament condemnat en rebel·lia a un any de presó per deserció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Internacional Lenin» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la «Brigada Garibaldi», combatent a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a l'Estat Major del Cos de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la Unió Popular Italiana (UPI), una mena de comitè d'amistat francoitalià creat entre els interns que havien lluitat com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de Col·locació alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense passaport i trobà feina a Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giuseppe Rubino (1898-?)

***

Roland Moisan

- Roland Moisan: El 26 de novembre de 1907 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el dibuixant, caricaturista i periodista llibertari Roland Henri Honoré Moisan, conegut simplement com Moisan. Era fill d'Alfred Moisan, ferrer modelista bretó lliurepensador, i de Clara Julie Stamm, professora de matemàtiques alemanya, i de petit s'instal·là amb sa família a Bourges (Centre, França). Amb 15 anys va entrar a estudiar a l'Escola Nacional Professional «Henri Brisson» (Institut Tècnic d'Arts i Oficis) de Vierzon (Centre, França), on es diplomà en ceràmica, i entre 1927 i 1931 a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Renuncià a una plaça de professor de dibuix i va fer el servei militar en aviació al Marroc. En 1931, després de tornar de fer la mili, dibuixà per a la revista mèdica La Spidoléïne i per altres publicacions (Noir et Blanc, Le Rire, Le Sourire, etc.). El 24 de maig de 1932 es casà al XIII Districte de París amb Marthe Pauline Hortense Gabriet. El seus primers dibuixos polítics apareixen a començament de 1934 quan l'anomenat «Cas Stavisky» en el periòdic anarquista Le Merle Blanc, on col·laborà entre 1934 i 1940. En aquests anys també va dibuixar per altres publicacions periòdiques, com ara Vendredi (1936-1938), Ce Soir (1937) i L'Os à Moelle (1938-1940). Durant la II Guerra Mundial treballà per Le Rouge et le Bleu (1941-1942) i L'Oeuvre, periòdics col·laboracionistes dirigits pels socialistes Charles Spinasse i per Marcel Déat, respectivament. Després de la guerra va ser condemnat a dos anys de prohibició de treballar en la premsa. Posteriorment publicà dibuixos en diverses publicacions (Le Parisien Libéré, La Semaine, etc.) i periòdics polítics, com ara Le Canard Enchaîné (a partir de 1956), Liberté (1958-1971), Carrefour, L'Unión Pacifiste (1972-1976) i Le Réfractaire (a partir de 1976). També dibuixà per publicacions cinematogràfiques (Objectif, Spectateur, etc.) i còmics, com ara Zoé. Enfant Terrible. També conreà el dibuix publicitari. Va dissenyar infinitat de cartells per als moviments pacifista, antinuclear i llibertari. El seu últim domicili va ser a Vanves (Illa de França, França). Roland Moisan va morir el 28 de febrer de 1987 a l'Hospital Institut Mutualista Montsouris del XIV Districte de París (França). En 1993 el realitzador Bernard Baissat estrenà un documental sobre la seva persona sota el títol Écoutez Moisan, caricaturiste i aquest mateix any son fill, Paul-Henri Moisan, va exposar una mostra antològica de la seva obra sota el títol «Histoires d'una république, de De Gaulle à Mitterand» al Museu-Galeria de la Seita de París. En 2007 es va realitzà una retrospectiva de la seva obra al Museu de la Història de França dels Arxius Nacionals de París sot el títol Que dit le volatile?, per a commemorar el centenari del seu naixement i el vintè aniversari de la seva mort.

Roland Moisan (1907-1987)

***

Necrològica d'Àngel Palagos Pujol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1966

- Àngel Palagos Pujol: El 26 de novembre de 1913 neix a Navata (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Palagos Pujol. Sos pares es deien Emili Palagos i Maria Pujol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Posteriorment es traslladà a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on visqué la resta de sa vida. L'estiu de 1949 va ser nomenat secretari de la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament dels anys seixanta va ser nomenat secretari de SIA. Àngel Palagos Pujol va morir el 2 de març –algunes fonts citen erròniament l'1 de març– de 1966 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Josep Gatell Comas: El 26 de novembre –el certificat de defunció cita el 29 de novembre– del 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Gatell Comas. Sos pares es deien Amadeu Gatell, blanquer, i Esperança Comas. Sa família, després de patir son pare el tancament patronal a començament de la II República espanyola, es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Josep Gatell Comas milità en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma de Gramenet. Quan el cop militar feixista participà el 20 de juliol de 1936 en l'assalt de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i quatre dies després marxà cap el front d'Aragó (Espanya), primer amb la «Columna Durruti» i després amb la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre»), participant en la presa d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). En 1937 col·laborà en Ruta. Posteriorment, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), entrà a formar part del grup guerriller de sabotatge «Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Enric Casañas Piera. Més tard passà a l'Esquadró Motoritzat de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Després de la presa de Terol (Aragó, Espanya), va fer estudis per a encarregar-se de l'Observatori de l'Exèrcit de Llevant i, quan el triomf franquista era un fet, el 24 de gener de 1939 se sumà a l'Exèrcit de l'Est per a finals de març passar amb Enric Casañas Piera la frontera. Patí els camps de concentració d'Arles, Barcarès i Argelers, que abandonà el gener de 1940 enquadrat en la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la derrota francesa per part d'Alemanya, passà a Occitània i més tard al famós embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1943 s'internà clandestinament a la Península i s'oposà al feixisme, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de l'est peninsular. Visqué amb sa família a València (València, País Valencià). En 1946 es casà amb Concepció Boscà Casas (Conxa) i l'any següent tingué una filla, Núria. Reduïdes les seves possibilitats de lluita, legalitzà la seva situació gràcies a l'amnistia a pròfugs i desertors de 1951. Sense feina, en 1952 emigrà, amb Enric Casañas Piera, al Brasil, on seguí militant en el moviment anarquista, tant brasiler com de l'exili espanyol. Dos anys després retornà a la Península i en 1957 emigrà a França tot sol i l'any següent se li sumà sa companya i sa filla. A l'exili treballà d'obrer en una cimenteria i apuntalant les galeries de les mines. Josep Gatell Comas va morir el 12 de març del 1971 al seu domicili de Sevran (Illa de França, França) d'un infart i fou enterrat a Varennes-sur-Fouzon (Centre, França). Sa germana, Angelina Gatell Comas (1926-2017), fou una destacada poetessa, traductora, actriu de doblatge, lluitadora social i militant antifranquista.

Josep Gatell Comas (1918-1971)

Defuncions

Notícia sobre Ramon Rosich Armora apareguda en el periòdic falangista de Soria Labor del 19 de maig de 1938

- Ramon Rosich Armora: El 26 de novembre de 1942 és afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Rosich Armora, conegut com Caragol. Havia nascut el 7 de novembre de 1907 a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Agustí Rosich Romà i Rosa Armora Cervelló. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. El 10 de juny de 1934 va ser detingut, amb altres companys, per participar en un tiroteig amb la força pública. Durant la Revolució fou membre del Comitè Local de la CNT i durant la guerra prestà els seus serveis a la frontera de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'abril de 1941 va ser capturat pels franquistes a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i enviat a la presó de Tarragona. Jutjat en consell de guerra el 3 d'agost de 1942, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar», acusat d'haver participat en els anomenats «Fets de la Fatarella». Ramon Rosich Armora va ser afusellat, juntament amb el confederal Josep Cases Porta (Ton), el 26 de novembre de 1942 a la presó de Pilats de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Estava casat amb Teresa Codina i deixà dos infants.

***

Necrològica de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Felip Vilella Torrelles: El 26 de novembre de 1957 mor a Montelaimar (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Felip Vilella Torrelles. Havia nascut el 28 de gener de 1902 a Vilanova de Segrià (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Benavent de Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria Torrelles Baneres. Durant la Revolució formà part del Comitè Revolucionari del seu poble natal. Amb el triomf franquista s'exilià a França, deixant sa companya i sos infants a Catalunya. En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus béns, expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà de manobre i milità en la Federació Local de Chastelnòu del Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia. Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital de Montelaimar (Delfinat, Arpitània).

***

Emil Szittya

- Emil Szittya: El 26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès; actual Hongria). Sos pares es deien Ignác Schenk i Regina Spatz. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris –conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Sa companya fou Erika Wilhelmine Marie Adolphe Drägert. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França) –el certificat de defunció diu que va morir al seu domicili del XIV Districte de París. És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebete über die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

Ángel Falco

- Ángel Falco: El 26 de novembre de 1971 mor a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Havia nascut el 21 de setembre de 1885 a Montevideo (Uruguai). Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar «la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira «José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

***

Miguel Giménez Igualada

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de novembre de 1973 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Havia nascut el 26 de gener de 1888 a Iniesta (Conca, Castella, Espanya). Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

Miguel Giménez Igualada (1888-1973)

***

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà Espoir del 27 de març de 1978

- Juan Mínguez Martínez: El 26 de novembre de 1977 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. Havia nascut el 25 de maig de 1892 a El Esparragal (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Juan Mínguez i Josefa Martínez. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona. El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Teresa Fernández Ruiz –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández–, també militant anarcosindicalista, i sa filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En arribar separaren sa família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram i sa companya i sa filla van ser enviades a Morcens (Aquitània, Occitània). El setembre de 1940 sa família ja tornava a estar unida. Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia, França) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic. En 1949, s'establí a Albi (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT, càrrec que exercí durant uns anys. Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet.

***

Necrològica d'Antonio Sin Paván apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de febrer de 1992

- Antonio Sin Paván: El 26 de novembre de 1991 mor a Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio José Sin Paván –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Payán. Havia nascut el 29 d'agost de 1917 a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Sin i Manuela Paván. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Paván va morir el 26 de novembre de 1991 al seu domicili de «Saint Gilles» de Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània).

***

Néstor Perlongher

- Néstor Perlongher: El 26 de novembre de 1992 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el sociòleg, antropòleg, poeta, escriptor, defensor dels drets homosexuals i anarquista Néstor Osvaldo Perlongher. Havia nascut el 25 de desembre de 1949 a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina). D'antuvi milità en el trotskista Partit Obrer (PO) i després, a més de delegat en l'Assemblea Estudiantil encarregat de l'autodefensa en les mobilitzacions a la Facultat de Filosofia i Lletres, participà activament en el moviment anarquista i en diversos grups autònoms, força influenciat pel «Maig del 68» francès. En 1971 fou un dels fundadors del Frentre de Liberación Homosexual Argentino (FLHA, Front d'Alliberament Homosexual Argentí), primera associació política gai de Llatinoamèrica. Després, amb altres companys, creà el grup Eros d'influència llibertària, que es relacionà amb els grups feministes i realitzà xerrades de discussió sobre diversos autors (Freud, Lacan, Reich, Masters i Johnson, etc.). Sempre criticà durament la persecució dels homosexuals als països comunistes (URSS, Cuba, etc.). Amb el seu grup Eros edità el document Sexo y Revolución, on reivindicà la figura del marica com a homosexual rebel, i la revista Somos, que fou l'òrgan d'expressió de l'FLHA. En aquests anys visqué de realitzar enquestes sociològiques. El gener de 1976 fou detingut per les seves activitats i processat penalment, fet que implicarà la supressió de l'FLHA per la dictadura argentina. En 1982 es llicencià en sociologia i, com que l'empresa d'enquestes on feia feina va fer fallida, es traslladà a São Paulo, on es doctorà en antropologia urbana a la Universitat de Campinas, de la qual també fou professor d'antropologia a partir de 1985. En 1984 abandonà la lluita homosexual organitzada i es dedicà a l'estudi dels corrents de pensament més avançats (Bataille, Deleuze, Guattari, Foucault, etc.). En aquest anys estudià la mística del Santo Daime i experimentà amb l'al·lucinògena ayahuasca. La seva obra poètica comprèn sis llibres, Austria-Hungría (1980), Alambres (1987, Premi «Boris Vian» de Literatura Argentina), Hule (1989), Parque Lezama (1990), Aguas aéreas (1990) i Chorreo de las iluminaciones (1992). Creà un estil propi poeticoliterari, el neobarroso, barreja d'estil barroc i del barro del Río de la Plata. En 1992, poc abans de morir, rebé una beca de la Fundació Guggenheim per la seva obra poètica. Col·laborà assíduament en diverses publicacions, com ara El Porteño, Alfonsina, Último Reino, Cerdos & Peces, Fin de Siglo, Folha de San Paulo, Parque, Utopía, Arquivos Brasileiros de Psicologia, Chimères, Xul, Sociétes o Diario de Poesía. Preparà l'antologia Caribe trasplantino. Poesía neobarroca cubana y rioplatense (1991) i publicà assaigs, com ara O negócio do michê: a prostituição viril em São Paulo (1987, traduït al castellà en 1993 sota el títol El negocio del deseo. La prostitución masculina en San Pablo), O que é AIDS (1987), El fantasma del SIDA (1988) o Territórios marginais (1989). Néstor Perlongher va morir de sida el 26 de novembre de 1992 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 1997 es publicaren pòstumament els seus Poemas completos (1980-1992) i el seu recull Prosa plebeya: ensayos (1980-1992); en 2004 s'edità Papeles insumisos i dos anys després Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria (1978-1986). En finar, la seva biblioteca personal fou incorporada a la Biblioteca Central de la Facultat de Filosofia i Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de São Paulo (FFLCH-USP) i la Biblioteca de l'Institut de Filosofia i Ciències Humanes de la Universitat Estatal de Campinas (IFCH-UNICAMP). L'«Arxiu Néstor Perlongher», que reuneix manuscrits i força documentació, es troba al Centro de Documentació Cultural Alexandre Eulálio de la Universitat Estatal de Campinas (CEDA-UNICAMP).

***

Francisco Simancas Rozas

- Francisco Simancas Rozas: El 26 de novembre de 1998 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Simancas Rozas –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament com Rosas o Rojas. Havia nascut el 2 d'abril de 1902 a Pampliega (Burgos, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament 1900 en un poble de Palència (Castella, Espanya). Sos pares es deien Segundo Simancas i Ovidia Rozas. Passà una dura infància a Burgos i en 1917 es traslladà a Madrid (Espanya) per estudiar a l'Escola de Comerç, on es va treure el títol de peritatge mercantil. A Madrid abandonà la seva fe catòlica i visqué la bohèmia. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut per la seva vida dissoluta i tancat a la Presó Model de Madrid, on entrà en contacte amb les idees anarquistes. En sortir de la garjola s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social. Sense feina, el 22 de setembre de1931 va ser detingut davant el Ministeri d'Instrucció Pública per proferir crits contra el Govern i tancat cinc dies a la Direcció General de Seguretat per «provocador». El 15 de febrer de 1932 va ser detingut, amb els companys confederals Ambrosio Cabo de Miguel i Antonio Rodríguez Sarabia, amb possessió de bombes-pinya, pistoles i pamflets cridant a la vaga general. D'antuvi va ser tancat a la Presó Model de Madrid, on va fer amistat amb el banquer mallorquí Joan March i Ordinas, qui va oferir diners i armament als anarquistes per derrocar la II República espanyola, i després als penals de Burgos, El Dueso i Mislata. El març de 1936 recobrà la llibertat i intervingué en la vaga de la construcció, però va ser novament empresonat i ja no sortí fins el juliol de 1936. A la guerra lluità com a milicià i participà en l'avituallament del Madrid assetjat, però amb la militarització de les milícies, que no acceptà, marxà cap a València i col·laborà en les col·lectivitzacions de Foios (Horta Nord, País Valencià). En aquests anys bèl·lics va fer de corresponsals per alguns periòdics. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i patí diversos camps de concentració i presons: Torrijos, Talavera (dues condemnes a mort), Madrid (dos intents de fugida) i Carabanchel. En 1946 va ser indultat i retornà a Burgos, on treballà en el ram de l'alimentació. Poc després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on tingué problemes amb la policia per la seva relació amb Manuel Pareja, del grup guerriller de Quico Sabaté, i decidí exiliar-se. A França visqué dos anys, sobretot a París, i després passà a l'Argentina. A Buenos Aires visqué vint anys, guanyant-se la vida com a inspector d'autobusos públics, i en 1970, ja retirat, retornà a la Península, on es dedicà a escriure, editar i vendre els seus llibres a les parades dels encants de Madrid, de Recoletos i de Vallecas. A Madrid formà part de la Federació Local de CNT i de l'Ateneu Llibertari de Vallecas i en aquests anys col·laborà en la premsa llibertària (CNT, Historia Libertaria, Juventud Libre, etc.). És autor de nombrosos assaigs i alguns poemaris, com ara Parnasillo (sd), Acracia. Grandezas y miserias de la CNT (198?), Estelas sangrientas. Ascaso y Durruti (1978), Hombres en la lucha. C. Mera, F. Ascaso y B. Durruti (1979), Hombres en la lucha. Pedro y Valeriano Orobón Fernández. Mauro Bajatierra (ca. 1979), Antología poética (1980), Cipriano Mera, albañil y anarquista (1980), Grandezas y miserias de la CNT (1980), Poesías (1980), Poesías. Libro III (Casas Viejas. Seisdedos. Canto de amor y tragedia y otras) (1980, amb el pseudònim Teófilo de Rozas), Cárceles y prisiones españolas. Décadas (1920-1930) (1981), Pablín, el asturiano (1981), Poesías IV (1981, amb Clemente Sancho), Colectividades y persecuciones (1937) (1983), Presos de la República (1983), Briyantes i karbones de la ZNT (1984), Karapálida (1984), Esperpentos (1985), El Grillo, alevín de anarquista (1987), Trapisondalia (1988), Yo acuso (1988), Viaje a Estocolmo (1989), Actualización de la rebelión de las masas (1990), Colectividades (1994), etc. Francisco Simancas Rozas va morir el 26 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de novembre– de 1998 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Ramon Claret Gual

- Ramon Claret Gual: El 26 de novembre de 2005 mor a Reus (Baix Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Miquel Isidre Claret Gual. Havia nascut el 31 de desembre de 1919 a Òdena (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Claret i Francesca Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a la Residència Ítaca de Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Paolo Bari

- Paolo Bari: El 26 de novembre de 2021 mor a Trento (Trentino, Itàlia) el professor, periodista, historiador, esportista i anarquista i sindicalista Paolo Baric –posteriorment el llinatge va ser italianitzat Bari. Havia nascut el 13 de setembre de 1958 a Trento (Trentino, Itàlia). Era fill de Deodato Baric, refugiat de l'èxode istrodàlmata durant la II Guerra Mundial, i tingué dos germans (Antonio i Francesco) i una germana (Marinella). S'acostà al moviment anarquista des dels seus estudis a l'institut. Estudià a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) primer filosofia i després història contemporània, obtenint dos màsters –la seva tesi la dedicà al revolucionari Carlo Pisacane. Com a historiador estudià sobretot el «Risorgimento» i el moviment anarquista al Trentino. Exercí de professor d'educació secundària i va fer classes nocturnes a treballadors i estrangers, i també a presos. Com a periodista col·laborà en diferents publicacions periòdiques, sobretot de pedagogia, com ara Corriere del Trentino, Didascalie, L'Adige, Pagina della Scuola, etc. També va ser jugador de l'equip de bàsquet Dolomiti i directiu gerent i president de l'equip de bàsquet Cus Trento. En 2019 la Federació de Bàsquet Italiana li atorgà un premi a la seva carrera. Durant molts anys es dedicà a la distribució de la revista A. Rivista Anarchica. Participà activament en les activitats del Centro Studi Libertari - Archivio Pinelli (CSL-AP) de Milà (Llombardia, Itàlia). Va ser membre de l'Associazione Nazionale Venezia Giulia e Dalmazia (ANVGD). També formà part del Sindicat d'Ensenyament de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Sa companya fou Flavia Andreatta, amb qui tingué tres infants. Malalt durant quatre anys, Paolo Bari va morir el 26 de novembre de 2021 a Trento (Trentino, Itàlia). La seva companya Flavia Andreatta donà el seu arxiu, biblioteca i hemeroteca llibertària a la Fondazione Museo Storico del Trentino. El 29 de setembre de 2022 se li va retre un homenatge durant el congrés «Anarchici, anarchismo e cultura anarchica fra Otto e Novecento» celebrat a la Fondazione Museo Storico del Trentino.

---