---

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Naixements

Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)

- Léopold Lutringer: El 25 de novembre de 1850 neix a Stenay (Lorena, França) l'anarquista Pierre Léopold Lutringer. Sos pares es deien Jean Thiebault Lutringer, ebenista, i Alexise Arnould. Sabater de professió, el març de 1892 va ser inscrit com a «militant» en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Aleshores vivia a Brussel·les (Bèlgica). El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Lucien Fétis (3 de març de 1894)

- Lucien Fétis: El 25 de novembre de 1867 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Lucien Fétis. De pares francesos, sa mare es deia Elisabeth Collet, anarquista. En 1885 es naturalitzà francès i el 16 de juny de 1892 es casà amb la cosidora Léontine Odille Witzig, d'educació molt religiosa. A causa d'un problema de varius, va ser integrat en l'exèrcit auxiliar. Entre novembre de 1891 i gener de 1893 vivia amb sa mare al número 15 de la carretera d'Asnières-sur-Seine a Clichy (Illa de França, França), entre l'agost i el 7 d'octubre de 1893 a l'impàs Sainte Geneviève d'Asnières-sur-Seine, i entre el 7 d'octubre de 1893 i 1894 al número 2 del carrer La Maître d'aquesta població. Entre desembre de 1891 i l'11 de juliol de 1892 treballà en l'equip auxiliar de la Companyia de Ferrocarrils de l'Oest. Posteriorment va fer feina de cotxer en la Companyia General de Petits Cotxes i en diverses empreses de lloguer. Des d'agost de 1893 treballà com a fuster a preu fet, encara que continuava amb la feina de conductor de cotxes de luxe quan estava desocupat en el sector de la fusteria –sembla que també va fer feina de ensostrador. Molt influenciat per sa mare, freqüentà amb ella les reunions anarquistes. El 2 d'abril de 1892 assistí a una reunió a Levallois-Perret (Illa de França, França) on va anunciar que publicaria en Le Père Peinard un manifest llançat pels anarquistes lionesos referent a les eleccions municipals. El 16 d'abril de 1892 assistí amb sa mare a una reunió anarquista a Levallois-Perret. El 17 d'abril de 1892 participà en un acte del Grup Internacional celebrat a la Sala Horel, al número 13 del carrer Aumaire. Aquest mateix mes, organitzà, amb Jourdan, Saint Martin i altres, reunions electorals per a aconseguir els diners necessaris per a la impressió de manifests anarquistes, estampats per Legout a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i signats per Fortuné Henry i Jourdan. El 5 de juny de 1892, segons la policia, va fer apologia del robatori i de l'assassinat, que pensava que era del tot lògic quan havia fam, a Levallois-Perret. El 25 de novembre de 1892 participà en una reunió a la Sala Mézerette, al número 86 del carrer Gravel, de Levallois-Perret. El gener de 1893 recollí, en nom de «Les Révoltés du XIV» i del Grup de Vigilància de Levallois-Perret, els fons econòmics per a la publicació d'un manifest titulat «Plus de noms de grands prêtres! A bas les vaniteux!» Aquest mateix mes tenia a casa seva un dipòsit de cartells anarquistes titulats «A bas la Chambre!». El febrer de 1893 aferrà cartells anarquistes a Argenteuil (Illa de França, França). El 18 d'agost de 1893, en una reunió electoral a la Sala del Gimnàs Municipal d'Asnières-sur-Seine, va interrompre el candidat Ranviez al crit «A bas la patrie! Vive l'anarchie!». Entre 1892 i 1894 freqüentà destacats anarquistes, especialment Blanc, Bruneau, Chauvière, Chauvin, Achille Étiévant, Georges Étiévant, Fortuné Henry, Jourdan, Legout, Auguste Leprovost, Migevant, Joseph Ouin, Richard, Saint Martin, Émile Spannagel i Victor Vinchon. En 1892 signà, amb Achille Étiévant, una carta dirigida al president de la República demanant-li ajuda a favor dels «miserables» amb la finalitat d'organitzar sopars-conferència. Durant la detenció de l'anarquista François (Francis), s'encarregà de fer-li arribar diners. El 2 de març de 1894 el prefecte de Policia aixecà contra ell una ordre d'escorcoll i de retenció sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà aquesta tingué lloc a casa seva, al tercer pis del número 2 del carrer Lemaître d'Asnières-sur-Seine; en aquest escorcoll es va trobar una carta de visita de René Chauvin, una carta d'Achille Étiévant i altra d'Auguste Leprevost, tancat a la presó parisenca de Mazas, una nota d'un avocat de Versalles en relació amb Francis, tres impresos (Déclaration de G. Étiévant, L'Almanach du Père Peinard i un exemplar del número 2 de La Revue Anarchiste) i dos «manuscrits obscens». Detingut pel comissari de policia del barri dels Champs-Élysées Mourgues, va ser interrogat a comissaria, negant-se a signar el seu procés. Portat a la cel·la, el 5 de març de 1894 va ser empresonat a Mazas. Sa companya, embarassada, va escriure al jutge d'instrucció explicant-li la penosa situació en la qual hi havia quedat. El 25 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà la seva llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» va ser sobresegut. Durant la primavera de 1898 acollí al seu domicili, al carrer de Belleville de París, Victor Vichon, un cop aquest fou excarcerat. Tenia amb sa mare el mateix expedient a la Prefectura de Policia i ell figurava en el llistat d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896. En el llistat d'anarquistes de 1900-1912 apareix com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les multiples detencions d'Henri Vaucanson publicada en el diari de Chalou-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de juliol de 1894

- Henri Vaucanson: El 25 de novembre de 1868 neix a Duneiras (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i confident policíac Henri Denis Vaucanson, conegut com Pierre o Claudius, i que també va fer servir el nom de Fauget. Sos pares es deien Jean Vaucanson, conreador, i Marie Rose Romier (Rosalie), cosidora. Des dels 10 anys patí nombroses condemnes per diversos delictes. Es guanyà la vida de fuster ebenista i després de mecànic. Portava nombrosos tatuatges anarquistes, com ara «Visquin els diners!», «Visca Ravachol», «Mort als gendarmes!», «Visquin els lladres!». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) patí una condemna de dos anys de presó per robatori. En 1893 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa). En 1894 va ser fitxat al departament de l'Ain i va ser reclutat pel comissari de Bèlagarda (Llenguadoc, Occitània) com a confident de la policia. Entre 1894 i 1900 la policia controlà els seus moviment per diverses poblacions (Besançon, Frejús, Lió, Lons-le-Saunier, Mâcon, Marsella, Montbéliard, Niça, Saint-Étienne, Toló, Valença, Villefranche-sur-Saône, etc.) i buscà feina per Reims i Roubaix. Segons un informe policíac del comissari de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) del 12 de febrer de 1900, oferí els seus serveis de confident a la policia de París durant l'Exposició Universal, moment en el qual nombrosos carteristes s'establiren a la capital francesa. L'1 d'agost de 1897 va ser posat en llibertat de la presó de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). En 1900 treballava d'obrer a les fàbriques de construccions mecàniques «Le Petit Creusot» de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). El 14 de juny de 1900 va ser detingut a Chalon-sur-Saône sota l'acusació d'«ultratges al pudor» sobre l'obrera Eugénie Chambray. El juliol d'aquell any va ser jutjat per aquest fet i condemnat a sis mesos de presó –en aquest judici confessà que era anarquista i confident de la policia, i afirmà violentament la seva innocència–; el 16 d'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a un any i un dia de presó pel delicte anterior. Reincident amb més de 15 condemnes (robatori, estafa, atemptat al pudor, etc.), va ser enviat a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. Henri Vaucanson va morir el 21 d'octubre de 1903 a Saint-Jean-du-Maroni (Saint-Laurent-du-Maroni, Guaiana Francesa).

***

Philip Josephs (Glasgow, ca. 1903)

- Philip Josephs: El 25 de novembre de 1876 neix a Liepāja (Liepajskaya, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia) el destacat propagandista anarquista i antimilitarista Philip Josephs. Fill d'una família jueva, sembla que abandonà Letònia a causa dels pogroms engegats pel règim tsarista durant la dècada dels noranta. Instal·lat a Glasgow (Escòcia), exercí la seva professió de sastre i es va radicalitzar a partir del seu contacte amb els cercles treballadors jueus de la ciutat. El 27 de novembre de 1897 es casà a la sinagoga de Glasgow amb Sophia Hillman, amb qui tingué quatre filles en aquesta ciutat abans d'emigrar en 1903 a Wellington (Colònia de Nova Zelanda, Imperi Britànic; actualment Nova Zelanda). El 7 de març de 1904 arribà a Wellington a bord del Prinz Regent-Luitpold. En 1905 participà en manifestacions en suport de la Revolució russa d'aquell any i en 1906 s'afilià al New Zealand Socialist Party (NZSP, Partit Socialista de Nova Zelanda), on creà i coordinà seminaris sobre economia, alhora que parlava sobre anarquisme en les seves conferències dominicals. Va prendre la paraula en els actes del Primer de Maig a Wellington. A més de col·laborar en els periòdics The Commonweal i Maoriland Worker, es dedicà a distribuir literatura radical i premsa anarquista (Freedom, Mother Earth, etc.) i mantingué un estret contacte amb Emma Goldman. La seva sastreria va ser un gran centre de distribució a gran escala de literatura anarquista a Austràlia, gràcies a la creació de centres de distribució (Auckland, Canterbury i Otago), a més del Regne Unit i dels Estats Units. Sense militar, va fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova Zelanda, creat en 1908 a Wellington, facilitant reunions de propaganda. En 1909 participà activament en la campanya contra la «Llei de Defensa», intent de Nova Zelanda de reorganitzar les seves forces de defensa segons les pautes marcades per la Conferència Imperial Naval i Militar celebrada entre juliol i agost d'aquell any a Londres, la qual obligava al registre i a la formació militar dels homes entre els 14 i els 30 anys. En 1912 ajudà a la reactivació de la Anti-Militarist League (AML, Lliga Antimilitarista) de Wellington, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 de juliol de 1913 es fundà, a la seva sastreria-llibreria, al primer pis del número 4 de Willis Street, en una reunió a la qual assistiren unes 25 persones, el «Freedom Group» (FG), primer col·lectiu netament anarquista de Nova Zelanda, però només va durar un any. Durant la Gran Vaga d'octubre de 1913, participà activament en els enfrontaments contra la policia i contra la milícia a cavall (Cossacks). Durant la Gran Guerra, sembla que la seva sastreria va ser la seu clandestina dels IWW de Wellington. En aquesta època era subscriptor de Direct Action. El 8 d'octubre de 1915 la policia assaltà el seu domicili del suburbi de Khandallah de Wellington i també la seva sastreria, al número 95 del carrer Cuba del centre de la ciutat. En aquests escorcolls, la policia trobà periòdics anarquistes en diferents llengües i materials diversos dels wobblies (publicacions, segells, comptabilitat, documents, etc.). Detingut, va ser posat en llibertat aquell mateix dia. Durant la Gran Guerra, ben igual que altres anarquistes, la seva correspondència va ser violada i censurada. Fugint de la repressió, en 1919 abandonà Wellington i s'establí al municipi rural illenc de Bunnythorpe (Manawatu-Wanganui, Illa del Nord, Nova Zelanda). Segons algunes fonts, arran de la Revolució de 1917 marxà cap a Rússia, retornant en 1920 a Nova Zelanda. En 1921 es nacionalitzà neozelandès i aquest mateix any marxà amb sa família cap a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on continuà treballant de sastre. En 1922 participà en una campanya de socors de la fam russa. Philip Josephs va morir el 26 d'abril de 1946 a Katoomba (City of Blue Mountains, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2013 Jared Davidson publicà l'assaig Sewing Freedom. Philip Josephs, Transnationalism and Early New Zealand Anarchism.

Philip Josephs (1876-1946)

***

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i d'Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral va tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

***

Ba Jin (1938)

- Ba Jin: El 25 de novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, i La gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin –La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)–, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin –la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929) –galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre «Anarquisme i terrorisme»–, Deu heroïnes russes (1930) –altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner–, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) –lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), i El combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» –aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu), Resurrecció (1933, continuació de Destrucció), La pagoda de la longevitat (1937) i Lina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933), El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió (1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939), Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions –Històries d'herois (1953), Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació–, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge –relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963), A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de «rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren «com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les «Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell –més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» –encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural–, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava «contradiccions en el si del poble» –no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»– i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions: Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums –recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000– i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat i és nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses, és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson, el 17 d'octubre de 2005 a Xangai (Xina).

***

Jehan Mayoux (1956)

- Jehan Mayoux: El 25 de novembre de 1904 neix a Chevalerie (Cherves-Chatelars, Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jean Mayoux, conegut com Jehan Mayoux. Sos pares, mestres anarcosindicalistes, es deien François Mayoux i Marie-Joséphine Gouranchat. Amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. El 4 de juny de 1925 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Louise Vénétie Florac. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en  l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demain joueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el «Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939), Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Es casà en segones núpcies amb Yvonne Coulaud. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 al seu domicili d'Ussèl (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica d'Emili Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Emili Salvador Massa: El 25 de novembre de 1907 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Calonge (Baix Empordà, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Emili Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Començà a militar de ben jove en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. Posteriorment s'establí a Almacelles (Segrià, Catalunya), on també milità. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència i va ser detingut en una batuda i tancat un temps. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr i establí el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT al seu domicili, encarregant-se especialment en la distribució de la premsa confederal. Emili Salvador Massa va morir el 16 d'abril de 1992 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb una bandera roja i negra confeccionada per sa companya Dolors Prat ( Lola).

***

Necrològica de Pedro José Serrano Navarro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de setembre de 1988

- Pedro José Serrano Navarro: El 25 de novembre de 1911 neix a Estercuel (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro José Serrano Navarro –a vegades citat erròniament com Pablo. Sos pares es deien Antonio Serrano i Vicenta Navarro Gargallo. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats del moviment llibertari de la seva zona. Durant la guerra civil lluita en la 29 Centúria de la «Columna de Ferro». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència, fet pel qual se li va lliurar el carnet de «combatent voluntari» quan acabà la II Guerra Mundial. En 1949 va ser nomenat secretari de la CNT de Chaumont. Posteriorment milità en la Federació Local de Tarascon (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, població on residia. Sa companya fou Joaquina Montanel Casabona. Pedro José Serrano Navarro va morir el 14 de març de 1988 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Jean Campana

- Jean Campana: El 25 de novembre de 1912 neix a Grassa (Provença, Occitània) el comunista i després anarquista Jean François Campana, també citat com François Campana. Sos pares es deien Vincent Campana i Lucie Lerda. Vivia amb sos pares al barri de Saint-Jacques de Grassa i a començament dels anys trenta treballava com a passant d'algutzir de justícia, però acabà desocupat. Fou membre de la cèl·lula comunista de Grassa fins la seva exclusió l'octubre de 1936, data en la qual començà a militar en el moviment llibertari. Participà en la redacció i publicació de setmanaris llibertaris clandestins, com ara Rébellion i Action Directe. En 1937 fou el principal animador el grup de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Grassa, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire de Grassa, i del qual formaven part Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni i Felicité Girolimetti, entre d'altres; també fou responsable de la publicació dels Cahiers de la FCL des Alpes Maritimes. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup de Grassa de la Federació Anarquista (FA). Sa companya fou Regina de los Ángeles Valls. Jean Campana va morir el 3 de novembre de 1997 al seu domicili de Grassa (Provença, Occitània).

***

Asseguts, d'esquerra a dreta: Manuel López Lacárcel, Félix Cuende Castroviejo, Vicente del Solar Romero, Bienvenido Pérez Arancibia, Alejandro Solar Pilatti i Luis Urzquiza Mantecón; tombats: Vicente Vives Centeno i Regino González Niño. Colònia Penitenciària d'El Dueso (1940)

- Vicente del Solar Romero: El 25 de novembre de 1913 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente del Solar Romero –també citat Vicente Solar Romero. Sos pares es deien Vicente del Solar Echáiz, tipògraf i membre del Front Popular Provincial de Santander, i Enriqueta Romero Ailagas, i tingué, com a mínim, una germana petita, Elvira del Solar Romero. En els anys vint va fer estudis d'anglès i francès a l'Ateneu Popular de Santander. Entre 1927 i 1935 col·laborà en el diari d'esquerres de Santander La Región. Linotipista de professió com son pare, en 1929 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Santander de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual, en els anys trenta, va ser secretari i delegat de la Federació Local, així com vocal del Comitè Pro-Presos. El 16 de març de 1931 va fer la conferència filosòfica «Hacia el mañana» a l'Ateneu Obrer del Centre Obrer de Santander, del qual era president de la seva Secció d'Estudis Polítics i Socials. En aquests anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Entre 1931 i 1937 col·laborà esporàdicament en el diari de Santander El Cantábrico. En 1933 era membre de l'Ateneu de Divulgació Social de Santander i va fer donació de llibres per a la seva Biblioteca Circulant. El 27 de juliol de 1936 signà, en nom de la CNT, a la Casa del Poble de Santander, el conveni entre la Federació Local de Sindicats de la CNT i la Federación Provincial Obrera Montañesa de Santander de la Federación Obrera Montañesa (FOM), vinculada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). L'agost de 1936 va ser nomenant, en representació de la CNT, membre de la Comissió de Cultura del Front Popular de Santander. També en 1936 va ser nomenat, en nom de la Federació Local de Sindicats, membre d'un Tribunal Popular que jutjà diverses causes importants. Durant la guerra civil fou tinent d'Enginyers i lluità al front de Cangues d'Onís (Astúries, Espanya). Des del 30 de gener al 26 d'agost de 1937, fou, en nom de la CNT, conseller de Crèdit Popular del Consell Interprovincial de Santander, Palència i Burgos (CISPB), encarregant-se de la concessió de crèdits (agrícoles, industrials o municipals), més assequibles que els crèdits de la banca privada; també va ser nomenat vicepresident segon del CISPB, institució governamental de Cantàbria que s'encarregà de l'assistència als refugiats, l'evacuació d'infants i de refugiats, l'aprovisionament d'aliments i armes, i l'encunyació de moneda, entre d'altres funcions. El juliol de 1937 va ser nomenat conseller d'Hisenda accidental del CISPB i també aquest any fou membre del Comitè Intersindical de Relacions UGT-CNT. L'octubre de 1937 va ser capturat pels feixistes; jutjat, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió», pena que va ser commutada per una llarga condemna que purgà a la Colònia Penitenciària d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). El setembre de 1943 va ser posat en llibertat condicional i a partir d'aquest moment participà en la lluita clandestina a Bilbao (Biscaia, País Basc). El desembre de 1945, fugint de la repressió, passà a França. Entre el 9 i l'11 de febrer de 1946 participà a Baiona (Lapurdi, País Basc) en la Plenària del Comitè Regional del Nord de la CNT de la tendència «col·laboracionista», que es mostrà favorable a participar en el Govern Basc. Posteriorment milità a Montalban (Guiena, Occitània) i en 1947 era secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Entre 1949 i 1950 col·laborà en el periòdic parisenc España Libre. L'agost de 1951 emigrà, passant per Buenos Aires (Argentina), a Santiago de Xile (Xile), on en 1962 era secretari de l'Agrupació de la CNT de Xile. En 1962 col·laborà en el periòdic tolosà Espoir i en 1970 va fer un míting amb altres grups polítics al Centre Republicà Espanyol de Santiago de Xile. En 1985 sembla que encara vivia a Santiago de Xile. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tomás Vitales Lomero

- Tomás Vitales Lomero: El 25 de novembre de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) –en la reconstrucció del Registre Civil d'Angüés de 1949 figura com a data de naixement el 7 de juny de 1912– l'anarquista i anarcosindicalista Tomás Vitales Lomero. Sos pares es deien Mariano Vitales i Victoria Lomero. De família llibertària, son germà Félix Vitales Lomero i sa germana María Vitales Lomero també van ser destacats militants. Quan era jove s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de barber i l'abril de 1933 s'afilià al Sindicat de Barbers i de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquests anys col·laborà en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista als carrers de la capital catalana i després s'enrolà en la Bateria «Isaac Puente» de la «Columna Durruti», combatent a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1936 s'integrà en les col·lectivitats agrícoles del seu poble. El gener de 1937, després de la militarització de les milícies, retornà al front enquadrat en la VII Bateria 105 de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i el març de 1938 en el II Grup d'Artilleria. El 10 de juliol de 1938 va ser enviat a l'Escola Popular de Guerra de Barcelona, d'on sortí amb el grau de tinent. Durant la Retirada, el gener de 1939 fou ferit al front de Catalunya i acabà perdent el braç dret en un hospital francès. En 1941 a Sant Juèri s'uní sentimentalment a Tomasa Buisán, amb qui vivia de de 1938. Després de la II Guerra Mundial va proposar, amb altres companys d'Angüés, organitzar una expedició guerrillera fins al seu poble natal, però aquesta idea va ser rebutjada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Més tard formà part del grup organitzador de la Federació Local de Sant Juèri de la CNT, on desenvolupà càrrecs orgànics de responsabilitat, i de la Lliga de Mutilats de Guerra. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Greument malalt, Tomás Vitales Lomero es va suïcidar d'un tret el 23 de febrer de 1978 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Tomás Vitales Lomero (1913-1978)

***

Esquela de Delfí Caballero Roches apareguda en la revista Ciutat de Santa Coloma de Gramenet del 20 de gener de 1984

- Delfí Caballero Roches: El 25 de novembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament el 16 de novembre de 1917– neix a Sanaüja (Alta Segarra, Catalunya) l'anarcosindicalista i esperantista Delfí Caballero Roches. Sos pares es deien Manuel Caballero i Paula Roches. Quan tenia un any sa família es traslladà a Santa Coloma de Gramenet i cap el 1931 es traslladà al Poblenou de Barcelona (Catalunya), on començà a treballar. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan esclatà la guerra lluità com a voluntari al front. Ferit greument a Terol (Aragó, Espanya), va ser hospitalitzat a Barcelona fins al final de la guerra. Va ser tancat a Montjuïc per les autoritats franquistes i patí sis mesos de treballs forçats a Tenerife (Illes Canàries) i a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després passà per un batalló de treballadors a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). Un cop obtingué la llibertat vigilada, intervingué en representacions teatrals a Osor (Selva, Catalunya). En 1944 s'uní sentimentalment amb Àngela Isach. En 1946 s'establí a Santa Coloma de Gramenet i en 1956 entrà a formar part del Centre Excursionista Puig Castelar, on desenvolupà una intensa tasca esperantista, mantenint correspondència arreu del món. També va estar interessat per la filatèlia i la numismàtica. En 1977 s'integrà en l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet, on va fer cursos d'esperanto. Delfí Caballero Roches va morir d'infart de miocardi el 15 de gener de 1984 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Nou d'aquesta població.

***

Kurt Wafner (al centre assegut amb ulleres) i altres companys (1935)

- Kurt Wafner: El 25 de novembre de 1918 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i editor anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak, més conegut com Kurt Wafner. Descendia d'una família noble polonesa i d'hugonots francesos. En 1923 son pare morí i sa mare hagué de fer surar sa família. Quan tenia 13 anys, influenciat pel seu oncle Bernard, anarquista i son pare d'adopció, començà a llegir els clàssics de la literatura anarquista i cap el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i a la Freien Arbeiterjugend (FAJ, Joventut Lliure de Treballadoors) de Berlín-Sud-est, membre de la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya). També participà en les activitats de l'Anarchistische Vereinigung Weissensee (AVW, Federació Anarquista de Weissensee), organització establerta al barri berlinès de Weissensee on es parlava de la política quotidiana i de la teoria llibertària mitjançant activitats culturals (reunions literàries, visites a museus i a actuacions de teatre, etc.), que es dissolgué en 1934. En aquests anys establí relacions amb destacats anarquistes i intel·lectuals, com ara Erich Mühsam, Ernst Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor Plievier. En aquesta època participà en la vaga estudiantil contra l'expulsió del director de l'institut on estudiava, socialdemòcrata i jueu, fet pel qual ell també fou expulsat. Quan els nazis prengueren el poder, els anarquistes aconseguiren poder reunir-se durant unes setmanes en un centre juvenil i en domicilis particulars i, quan això ja era massa perillós, per a continuar les seves activitats, esdevingueren membres del Verband der Märkischen Wanderer (VMW, Associació d'Excursionistes de l'Estat de Brandenburg), organització que acollí membres de grups d'esquerra i antifeixistes. En 1938 molts de joves van ser enrolats en el servei militar i ell va ser cridat a files l'abril de 1939 i reclutat en el Servei de Treball en el moment que havia de començar els estudis a l'Escola d'Enginyeria i havia de passar l'examen d'ingrés; malgrat la seva mala vista, va ser declarat apte per al combat i integrat en una unitat d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder (Brandenburg, Alemanya). Després d'un nou examen oftalmològic, fou desmobilitzat i després d'un altre més estricte, declarat no apte per al combat i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a custodiar presoners de guerra francesos a Berlín. Quan acabà la II Guerra Mundial milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) en el sector soviètic i després en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) de la República Democràtica Alemanya (RDA); en 1950, però, abandonà el SED. Fins a la seva jubilació en 1983, canvià diverses vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una breu temporada oficial de policia, però abandonà el càrrec quan el volgueren passar a la policia política, l'Stasi; després pogué treballar en el món del llibre, fent de bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de la caiguda del Mur de Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL, Esquerra Unida), però abandonà la coalició fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi. Col·laborà en la revista anarcopacifista Graswurzelrevolution (GWR) i fou l'editor de la revista de literatura popular Roman-Zeitung. És autor d'Einfach klassisch! (1985), Ausgeschert aus Reih' und Glied. Mein Leben als Bücherfreund und Anarchist (2001, memòries) i Ich bin Klabund. Macht Gebrauch davon! Leben und Werk des Dichters [Alfred Henschke] (2003). Kurt Wafner va morir, cec des de feia temps, el 10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus manuscrits i testimonis radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la Radiodifusió Alemanya de Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya).

Kurt Wafner (1918-2007)

Defuncions

Foto policíaca de François Auguste Gueulle (7 de març de 1894)

- François Gueulle: El 25 de novembre de 1900 mor a París (França) l'anarquista François Auguste Gueulle, conegut com Saint Denis. Havia nascut el 15 de març de 1822 a Beauvais (Picardia, França). Era fill natural de Joachim Guelle i de pare desconegut. Es guanyava la vida fent maletes i baguls. El 19 de desembre de 1857 es casà a París amb Augustine Claire Gilson. A partir d'abril de 1892 visqué al número 39 del carrer Vilin del XX Districte de París. El 4 de març de 1893 assistí a una reunió per tractar els temes d'actualitat, sota el títol «La misère et les conséquences. Supression des bureaux de placement. Legs grans financiers du Panama», organitzada pels anarquistes del XX Districte, celebrada a la Sala du Commerce, on es reuniren unes cinc-centes persones. El 2 de juliol de 1893, amb una cinquantena de companys, participà en vetllada amical a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a commemorar la mort de l'anarquista François Koeningstein (Ravachol) en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. L'1 d'octubre de 1893 assistí al míting organitzat per la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala du Commerce. El 25 de novembre de 1893 assistí al míting anarquista celebrat a la Sala du Commerce que arreplegà set-cents anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava com a «militant» en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 anarquistes, i el seu domicili, al número 29 del carrer Vilin, escorcollat pel comissari Tirache del barri de Père Lachaise. Després de ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», però va ser posat en llibertat dos dies després. El 18 de març de 1894 el seu dossier va ser lliurat al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figura en els registres de recapitulació d'anarquistes de 1894 i de 1896. François Gueulle va morir el 25 de novembre de 1900 al seu domicili del número 15 del passatge Julien Lacroix del XX Districte de París (França).

*** 

Foto policíaca de Jean Joseph Gauthier-Lavigne (1994)

- Jean Joseph Gauthier-Lavigne: El 25 de novembre de 1915 mor a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Jean Joseph Gauthier-Lavigne. Havia nascut el 27 de setembre de 1870 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Sos pares es deien Pierre Gauthier-Lavigne, pintor colorista, i Louise Annette Laforge, mestressa de casa. A començament dels anys noranta vivia al número 48 de la carretera d'Eybens, treballava venent diaris pels carrers i ja estava fitxat per la policia de Grenoble com a «anarquista perillós», participant activament, amb sa companya Alexandrine Mazet, en reunions anarquistes. En una d'aquestes reunions, celebrada el 18 de gener de 1891, amb una dotzena de companys, entre ells Moïse Carré i sa companya, Jules Mol Roguier i un militar no identificat del 30 Batalló de Caçadors, notificà la propera aparició a Grenoble del periòdic L'Insurgé i l'obertura d'una loteria solidària (a 50 cèntims el bitllet) en profit d'un company de Vienne (Delfinat, Occitània) denunciat per l'Audiència. El 5 de febrer de 1891, en una reunió amb Émile Maurin (Murmain) on assistiren unes 400 persones, va vendre Le Père Peinard i va ser nomenat per la concurrència per a ser membre de la mesa amb Charles Blache, Simon i Jules Policand. A resultes de les violentes paraules dites per Émile Maurin, s'obrí una investigació. El 20 de febrer de 1891 va ser denunciat amb altres companys (Moïse Carré, Alphonse Chatel i Jules Mol Roguier) i va ser condemnat a pagar una multa de cinc francs per infracció a la llei de reunions; com que era menor d'edat, sa mare va ser declarada responsable civil, i Émile Maurin va ser condemnat a dos mesos de presó, pena ampliada a sis mesos en l'apel·lació. Cap el 1891 abandonà Grenoble i s'establí a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballà d'obrer polidor i ebenista i visqué al carrer de Echalas. El seu domicili va ser escorcollat per la policia a resultes dels incidents del Primer de Maig de 1891 a Clichy (Illa de França, França). En 1892 va ser declarat com a desaparegut de Grenoble i declarat desertor del 140 Regiment de Línia, i es va refugiar amb Émile Voyez, primer a Brussel·les (Bèlgica) i, després de la seva expulsió d'aquest país, juntament amb l'anarquista Louis Joseph Chautant, per decret el 20 d'abril de 1892, a Londres (Anglaterra), també amb Émile Voyez. A la capital anglesa visqué de la pesca i de la venda de crancs de riu i de menjar per a gats. Cap el 1893 retornà a França i va ser detingut en la gran agafada de l'1 de gener de 1894 a Grenoble, juntament amb François Cadeaux i sa companya, Moïse Carré, Louis Gay i Charles Guinet, essent alliberat el 10 de gener d'aquell any. En aquesta època va ser inscrit en el registre dels anarquistes desapareguts i/o nòmades i en 1894 en una llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. En 1897 figurava en un llistat d'anarquistes de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) i vivia, amb Séraphin Débard, al número 13 del carrer Labatie. L'agost de 1897 ambdós van ser detinguts després d'un escorcoll de casa seva on es trobaren 10 quilos de pólvora de caça, 250.000 mistos i material per a l'elaboració de llumins, i van ser denunciats per frau. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat com a soldat en el 105 Regiment d'Infanteria Territorial (105 RIT) i enviat al front. Ferit, Jean Joseph Gauthier-Lavigne va morir el 25 de novembre de 1915 a l'Hospital de Voluntaris Girodon de Grenoble (Delfinat, Arpitània). Son germà major, Pierre Gauthier-Lavigne, també va ser militant anarquista.

***

Tinko Simov

- Tinko Simov: El 25 de novembre de 1935 –algunes fonts citen el 19 de novembre– se suïcida a Balgarene (Levski, Pleven, Bulgària) el revolucionari anarquista Timotejka Konnor, més conegut com Tinko Simov. Havia nascut en 1887 a Balgarene (Levski, Pleven, Bulgària) en una família pagesa empobrida. Va fer estudis primaris el seu poble natal i en realitzà els secundaris a Lovech, on en 1905 s'uní a un grup de discussió marxista a l'institut, per la qual cosa va ser expulsat, acabant el batxiller a Gabrovo. Durant un temps emigrà a Amèrica buscant feina, però retornà a Bulgària. Insubmís al servei militar, va ser empresonat per negar-se a lluitar en les Guerres dels Balcans (1912-1913). Aconseguí fugir de la presó i es dedicà a l'agitació antimilitarista contra la intervenció de Bulgària en la Gran Guerra. Detingut novament, va ser tancat a Sofia, on esdevingué anarquista, gràcies a la influència de Gueorgui Sheitanov, Zhelyu Grozev i altres. En acabar la guerra va ser alliberat i s'instal·là a Gorna Oryahovitsa, on va fer feina en una fàbrica de sucre. En 1919 participà activament en la vaga dels transports i finalitzada aquesta, retornà a Balgarene, on treballà en diverses feines dures i mal pagades (picapedrer, carboner, etc.). En aquesta època participa en el naixement de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). El cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, l'agafà a Pleven. Detingut, va ser empresonat a Balgarene, on intentà suïcidar-se en diverses ocasions, encara que la seva afició a la poesia i a la pintura el salvà de la depressió. Un cop lliure, després de l'atemptat terrorista de la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia del 16 d'abril de 1925, passà a la il·legalitat. Amb Vasil Popov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà un grup guerriller depenent de la FACB. Va ser el cervell de l'organització de nombrosos atemptats i en 1926 intentà alliberar presos detinguts per les autoritats, alhora que fustigà els jutges de Sevlievo. En 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan, Popov resultà greument ferit i se suïcidà per no ser capturat; Simov aconseguí fugir. En 1928 es convertí en el cap d'un escamot armat format per anarquistes (Tink Simov, Doch Uzunov i Todor Servanski) i comunistes (Pavel Pavlov i Ilko Gankov), que, fugint de la persecució policíaca, passà a Iugoslàvia la tardor d'aquell any. Durant els anys següents viatjà arreu Europa, buscant connexions i contactes amb grups anarquistes d'altres països. En 1934 retornà a Bulgària i intentà, sense gaire èxit, reorganitzar la lluita armada. Durant un temps s'amagà al poblat de Lomec, a Troyan. En 1935 el seu amagatall va ser descobert, però aconseguí fugir del setge, encara que greument ferit. Retornà a Balgarene, on s'amagà al graner d'un familiar. Després d'una delació, la policia l'encerclà i se suïcidà per evitar ser detingut.

***

Notícia de la detenció de Miguel Hernández Fuentes apareguda en el diari madrileny La Nación del 14 de juliol de 1934

- Miguel Hernández Fuentes: El 25 de novembre de 1941 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Miguel Hernández Fuentes. Havia nascut en 1911 a Valfarta (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà en l'assalt de l'Ajuntament de Terrassa i en la proclamació del comunisme llibertari en la localitat, fet pel qual va ser detingut el juny de 1933, processat i condemnat en 1934 a 12 anys de presó. El juliol de 1934 va ser detingut, amb altres sis companys, després de trobar-se un arsenal d'explosius en una ermita en runes de Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Capturat per les tropes franquistes, Miguel Hernández Fuentes va ser afusellat el 25 de novembre de 1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya).

***

Cristóbal Pariente Ojeda

- Cristóbal Pariente Ojeda: El 25 de novembre de 1941 mor al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Havia nascut el 8 de febrer de 1916 a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) en una família nombrosa de treballadors. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp d'extermini de Gusen on morí.

***

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: El 25 de novembre de 1954 mor a San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone, Il Conte o Mario. Havia nascut l'1 de juliol de 1899 a San Nazario (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se a Évian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a «anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

***

Necrològica de Florencio Conejero Tomás apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963

- Florencio Conejero Tomás: El 25 de novembre de 1962 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Florencio Conejero Tomás. Havia nascut el 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1892 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Sos pares es deien Lorenzo Conejero Mula i María Trinidad Tomás García. Marxà cap a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la barriada de Gràcia de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Sèt-Fonts. Formà part de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville des de la seva fundació, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1946 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Departamental de Sena i Marne (Illa de França, França) de la CNT «ortodoxa». Sovint delegat a reunions i plens. En 1957 fou delegat per Montalban (Guiena, Occitània) al VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1959 formà part de la Comissió de Relacions de la regió parisenca. Sa companya fou Pascuala Mejías. Florencio Conejero Tomás va morir el 25 de novembre de 1962 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després.

***

Gaetano Gervasio

- Gaetano Gervasio: El 25 de novembre de 1964 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Monteverde (Campània, Itàlia). Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares (Vincenzo Gervasio i Elena Gervasio), cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

Gaetano Gervasio (1886-1964)

***

Necrològica de Jacint Sasot publicada en el periòdic tolosà Espoir del 23 de gener de 1966

- Jacint Sasot: El 25 de novembre de 1965 mor a París (França) l'anarcosindicalista Jacint Sasot. Havia nascut cap el 1906 a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà, a França. Milità durant molt de temps a Mirapeis (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment es traslladà a París.

***

Necrològica de José Molina Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de gener de 1967

- José Molina Martínez: El 25 de novembre de 1966 mor a Bèucaire (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Molina Martínez. Havia nascut el 25 d'abril de 1905 a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Molina i Gracia Martínez. Obrer metal·lúrgic, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica del barri del les Corts de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Bèucaire de la CNT. Sa companya fou Ana Navarro. José Molina Martínez va morir el 25 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de novembre– de 1966 al seu domicili de Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1980

- Miquel Ballvé Palau: El 25 de novembre de 1979 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miquel Ballvé Palau. Havia nascut el 22 d'octubre de 1899 a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya). Sos pares es deien Josep Ballvé i Assumpta Palau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cervià de les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat local fins l'evacuació del poble davant la imminent conquesta de la població per les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en l'evacuació de part els béns de la cooperativa de la col·lectivitat amb una carreta tirada per una mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista, aconseguiren arribar a la frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els quals organitzaren dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira Gil i la parella s'instal·là a Albi. En aquesta població ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de 1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica d'Eugenio Cañizar Estupiñá apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de febrer de 1980

- Eugenio Cañizar Estupiñá: El 25 de novembre de 1979 mor a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Eugenio Cañizar Estupiñá. Havia nascut el 15 de novembre de 1905 a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Fernando Cañizar i Isabel Estupiñá. En 1931, quan es creà el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble, s'hi afilià. Per la seva participació en els fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser reclòs primer a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), a partir de juny de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) i finalment a Burgos (Castella, Espanya). Lluità contra el feixisme en el Batalló «Remiro», encapçalat per Agustín Remiro Manero, unitat de guerrillers especialitzada en accions rere les línies enemigues. En 1939, amb el triomf franquista, restà a la Península, instal·lant-se a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on visqué amagat uns anys. En 1949 intentà amb sa companya, Dominica Monteverde, creuar els Pirineus, però van ser detinguts. Eugenio Cañizar Estupiñá va morir el 25 de novembre de 1979 al seu domicili de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Domingo Rojas Fuentes

- Domingo Rojas Fuentes: El 25 de novembre de 1985 –algunes fonts citen el 2 de desembre de 1985– mor a Mèxic l'anarcosindicalista Domingo Rojas Fuentes, també conegut sota el pseudònim de José Torres. Havia nascut en 1900 a Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental, Catalunya). Quan tenia nou anys abandonà el poble i es posà a fer feina, entrant aviat en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità en aquesta organització a Granada, on fundà un sindicat. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué a França on ajudà els perseguits que fugien de la repressió a la Península i realitzà gires de mítings i conferències. S'instal·là a Barcelona poc abans de l'esclat de Revolució de 1936. En 1939 des de Perpinyà ajudà els que fugien cap a França. En 1940, perseguit per la policia del Govern de Vichy, fugí cap a Amèrica. En 1942 visqué a Cuba i en 1943 passà a Mèxic on s'establí. Al país asteca participà amb el grup «Tierra y Libertad», de les publicacions del qual fou administrador i col·laborador. Durant la dècada dels anys seixanta mantingué durant dos anys l'estada de Paulino Díez a Mèxic. L'estiu de 1968 fou delegat de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) i, amb Florencio Torres Muñoz, del Moviment Llibertari Cubà (MLC) en l'Exili en el Congrés Anarquista de Carrara, on topa amb Daniel Cohn-Bendit i les Joventuts Llibertàries Italianes que acusaren l'MLC d'estar al servei de l'imperialisme nord-americà. En 1970 col·labora en Espoir i l'any següent fou nomenat membre del secretariat de la CNT mexicana. L'estiu de 1971 fou novament delegat de la FAM en el II Congrés Internacional Anarquista de París Apassionat per l'art, fou un expert en el període renaixentista. Sa companya fou Lola Amorós i sos fills Eliseo i Floreal.

***

Louis Ségeral

- Louis Ségeral: El 25 de novembre de 1988 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Henri Marcel Ségeral. Havia nascut el 24 de maig de 1928 a Givors (Roine-Alps, Arpitània). Sos pares es deien Henri Guillaume Ségeral, enginyer d'arts i oficis, i Camille Anna Raymond. En 1944, després que son pare va ser deportat a Alemanya on morí, entrà en el maquis i participà en les activitats de la Resistència enquadrat en un grup de Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de l'Ain (Roine-Alps, Arpitània), on va fer el primer contacte amb el pensament llibertari de la mà d'anarquistes espanyols. En aquest grup s'oposà a humiliar els presoners alemanys. Després de l'Alliberament entrà a treballar com a obrer emmotllador a la foneria «Ateliers du Furan» de Sant-Etiève, militant en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i participant en diferents lluites. A començaments de la dècada dels cinquanta s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia, on freqüentà el local de la CNT espanyola en l'Exili del carrer d'Ange. El 29 de desembre de 1951 es casà a Lió (Arpitània) amb Denise Mary Leuvin, de qui es va divorciar el 18 de novembre de 1966.De manera autodidacta es va fer enginyer de carcasses metàl·liques i col·laborà activament en la creació de cooperatives obreres a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, fundant la seva pròpia Societat Cooperativa Obrera de Producció (SCOP). Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i de la Federació Anarquista (FA), col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. Participà activament en els fets de «Maig del 1968» i organitzà nombroses conferències i presentacions de films polítics, alhora que fou un dels creadors del Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) a Clarmont d'Alvèrnia, participant en la seva ràdio. El 14 de novembre de 1970 es casà a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb Paule Antoniette Charpille-Ryneck. Gràcies a la seva iniciativa, el 9 d'octubre de 1980 s'inaugurà a Clarmont l'«Ateneo», local obert a totes les organitzacions llibertàries de la ciutat. També creà la Biblioteca Associativa «Le pavé dans la mare». Entre els anys setanta i vuitanta participà a totes les lluites socials de la seva regió. En aquests anys col·laborà amb el grup IRL, que edità a Lió la revista Informations Rassemblées à Lyon. El novembre de 1979, després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA arran del Congrés de Nevers, participà en la creació de la Unió dels Anarquistes (UdA) i en el seu òrgan d'expressió Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste, de Le Havre. Durant dos anys s'encarregà de les Relacions Interiors d'aquesta nova organització llibertària. Membre de la Libre Pensée, amb Henri Terrenoire, destacà pel seu anticlericalisme. En 1987 ajudà la nova generació en la reconstrucció de la CNTF. Entre 1984 i 1985 portà el programa radiofònic setmanal Utopia de la ràdio lliure Fréquence 101. Amant de la poesia i de la pintura, es va veure atret pel moviment lletrista i realitzà pintures inspirades en aquesta avantguarda artística. És autor del llibre de poemes Le damier (1973), de la novel·la Les nouvelles de la Combe (1986) i del llibre de memòries Chroniques de la rue de l'Ange. 20 ans d'anarchisme à Clermont-Ferrand (1968-1988) (1988). Louis Ségeral va morir d'un càncer, com molts dels seus companys de foneria, el 25 de novembre de 1988 al IV Districte de Lió (Arpitània).

***

Ángel Cappelletti

- Ángel Cappelletti: El 25 de novembre de 1995 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el filòsof, historiador i anarquista Ángel José Cappelletti. Havia nascut el 15 de març de 1927 a Buenos Aires (Argentina). En 1951 sortí de la Universitat Nacional de Buenos Aires com a professor d'ensenyament secundari especialitzat en filosofia i en 1954 es doctorà en la mateixa universitat. En 1968 s'instal·là Veneçuela, país on desenvolupà la seva tasca intel·lectual i docent, especialitzant-se en el pensament sociològic, polític i filosòfic clàssic i contemporani. Des del 1972 fou professor titular de la Universitat Simón Bolívar de Caracas i redactor de la Revista Venezolana de Filosofía. Entre 1968 i 1994 desenvolupà una intensa tasca d'investigació filosòfica i política, estudiant la filosofia clàssica (Heràclit, Sèneca, Marc Aurel·li, etc.) i el positivisme veneçolà, especialment. Des del punt de vista llibertari, investigà la història i el pensament anarquistes mundial i llatinoamericà, recerques que es plasmaren en nombroses monografies –uns 45 llibres publicats en vida i més de vuitanta pòstumament, editats per les universitats de los Andes i la Simón Bolívar– i més d'un milenar d'articles publicats en revistes especialitzades i llibertàries. Va mantenir una presència constant a diverses càtedres de postgrau a tota Llatinoamèrica, ensenyant en nombroses universitats de l'Argentina (Cuyo, Litoral), l'Uruguai (Montevideo), Veneçuela (Central, Simón Bolívar), Mèxic i Costa Rica. Fou nomenat professor de postgrau en filosofia de la Universitat de los Andes a Mérida (Veneçuela). En 1994 tornà l'Argentina i s'instal·là a Rosario, on continuà la seva tasca intel·lectual fins a la seva mort. Entre les seves obres destaquen Los fragmentos de Heráclito (1962), Utopías antiguas y modernas (1966), El socialismo utópico (1968), La filosofía de Heráclito de Efeso (1970), Inicios de la filosofía griega (1972), Cuatro filósofos de la Alta Edad Media (1972 i 1993), Introducción a Séneca (1973), Introducción a Condillac (1974), Los fragmentos de Diógenes de Apolonia (1975), La teoría aristotélica de la visión (1977), Etapas del pensamiento socialista (1978), El pensamiento de Kropotkin (1978), Ciencia jónica y pitagórica (1980), Francisco Ferrer y la pedagogía libertaria (1980), La teoría de la propiedad en Proudhon y otros momentos del pensamiento anarquista (1980), Bakunin y el socialismo libertario (1986), Prehistoria del anarquismo (1986 i 2006), Protágoras: naturaleza y cultura (1987), Sobre tres diálogos menores de Platón (1987), El anarquismo en America Latina (1990, amb Carlos M. Rama), Noias de filosofía griega (1990), El pensamiento de Malatesta (1990), La estética griega (1991 i 2000), Hechos y figuras del anarquismo hispanoamericano (1991), Positivismo y evolucionismo en Venezuela (1992), Textos y estudios de filosofía medieval (1993), Estado y poder político en el pensamiento moderno (1994), Utopías y antiutopías después de Marx (1997), entre d'altres.

Ángel Cappelletti (1927-1995)

***

Luis Obregón Adrián

- Luis Obregón Adrián: El 25 de novembre de 2010 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Havia nascut el 16 de febrer de 1921 a Sestao (Biscaia, País Basc). Fou fill de Luisa Adrián Barbadillo i del jornaler i destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i d'Ortuella Pedro Obregón Andrés; autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats sindicals i durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts Forns; arran de la repressió engegada després del fracàs de la revolució asturiana de 1934 va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les Joventuts Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis Obregón Adrián cavà trinxeres a Larrabetzu, per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les penalitats de la guerra; son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son germà Inocencio van ser capturats per les tropes franquistes a Santander. En 1937 entrà a treballar a la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a treballar a La Naval i intervingué en les primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina, ingressà en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà de Nicolás Redondo. Participà en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva activitat sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents ocasions, declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A finals de 1969 purgà un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes. També patí presó preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a causa dels afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva detenció morí el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i començà a militar en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació Local de San Salvador del Valle i després en la de Barakaldo. Participà activament en tasques orgàniques confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre, juntament amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis Obregón Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a l'Hospital de Cruces de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella (Biscaia, País Basc).