|
---
Anarcoefemèrides del 26 de gener Esdeveniments
Notícia del míting de les Arenes publicada en el diari parisenc L'Univers del 28 de gener de 1902 - Míting a les
Arenes: El 26 de gener de 1902 se celebra un
míting anarquista a la Plaça de
Toros de les Arenes de Barcelona (Catalunya) organitzat per la
Federació Obrera.
Aquest míting s'emmarcava en la campanya i en la vaga
general per reivindicar les
vuit hores de feina. A l'acte, presidit per Leopoldo Bonafulla, van
intervenir
Mariano Castellote Targa; Teresa Claramunt Creus; Joan Company; Pere
Guasch;
Ramon Homedes Carbó; Tomàs Pujol, en
representació de la Societat de Carreters;
Estanislau Mas, en nom de l'Art Fabril de Sant Martí de
Provençals; Andreu
Montesinos; i Jaume Munté. Les intervencions van ser
«dures», cridant a la insubmissió
a les autoritats, demanant l'abolició del capital i dels
exèrcits, i fent una
crida a la Revolució Social. Al míting assistiren
unes deu-mil persones i
tingué repercussions a la premsa estrangera. Dies
després, el Jutjat de les Drassanes
de Barcelona obrí una investigació oficial per
aclarir si la intervenció de
Teresa Claramunt Creus era constitutiva de delicte. ***
Capçalera del primer
número de Par
delà la mêlée - Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920). ***
Capçalera
del primer número d'Alba
Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista. ***
Ressenya
del míting apareguda en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 28 de gener de 1936 - Míting anarquista a l'Olympia: El 26 de gener de 1936 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació anarquista organitzat pel setmanari Tierra y Libertad. Hi intervingueren José Martínez, en representació de les Joventuts Llibertàries de Madrid; Manuel Pérez Fernández, membre de la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona; i els destacat militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Frederica Montseny Mañé i Joan García Oliver. Durant el míting s'exposà l'orientació que havia de seguir el moviment anarquista aleshores, s'aconsellà l'abstenció en les properes eleccions que s'havien de celebrar el mes següent, s'atacà el capitalisme i s'assenyalà el programa a seguir per arribar a la revolució llibertària. ***
Portada del número únic de Vertice - Surt Vertice:
El 26 de gener de 1947 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del
periòdic Vertice. Giornale individualista anarchico. Aquesta publicació
anarcoindividualista de caire filosòfic va ser editada per l'impressor
anarquista Lato Latini i hi trobem textos de Giulio Colesanti, Enzo Martucci i
Renzo Novatore.
Naixements
Gérard Lacaze-Duthiers - Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Étienne Marie Joseph Lucien Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, sos pares es deien Étienne Lacaze-Duthiers, professor de Belles Lletres, i Marei Catherine Elina Lapeyre. Va terminar els seus estudis a París (França), llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El 31 de març de 1927 es casà al XIII Districte de París amb Angèle Victoire Quinard, de qui va enviudar. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. El 28 de gener de 1932 es casà al V Districte de París amb Marie Clémence Grandjean. En aquesta època era professor a l'Institut Buffon. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze-Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 al seu domicili del V Districte de París (França). Gérard
Lacaze-Duthiers (1876-1958) *** Mikhael Guerdjikov (1903) - Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada –son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia–, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries –portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà–, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista. Mikhael Guerdjikov (1877-1947) ***
Kees Van Dongen (ca. 1902) - Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables –Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco). Kees Van Dongen (1877-1968) ***
Miguel Giménez Igualada - Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre. Miguel Giménez Igualada (1888-1973) ***
Arduilio
D'Angina - Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a «actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per «activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra «15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista «Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica «Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció de Raymond Fosset apareguda en el diari
parisenc Gil
Blas del 10 de febrer de 1913 - Raymond Fosset: El
26 de gener de 1895 neix a Harfleur (Normandia, França)
l'anarquista Raymond
Hippolyte Fosset. Sos pares es deien Hyppolite Émile Fosset
i Blanche Auger. Es
guanyava la vida com a obrer fuster a París
(França). Durant la dècada dels
anys 1910 freqüentà els locals i les reunions del
grup editor de L'Anarchie. El 8 de
febrer de 1913,
durant una gran batuda policíaca, va ser detingut per agents
de la Brigada
Mòbil al bulevard de la Chapelle de París;
escorcollat a la comissaria de
policia pel comissari Masseaux, se li va trobar un revòlver browning, carregadors i nombrosos
fullets anarquistes i antimilitaristes, i va ser empresonat
preventivament. En
aquesta època vivia al número 90 del carrer
Amandiers, seu del periòdic L'Anarchie,
on també rebia la
correspondència. Cridat a files quan la Gran Guerra a Le
Havre (Alta Normandia,
França), el 27 de febrer de 1915 va ser declarat
insubmís. No obstant això, va
ser integrat en el I Batalló de Marxa d'Infanteria Lleugera
d'Àfrica. Marxà als
fronts integrat com a caporal en la Companyia de Metralladores Classe
1915 Sena
3. Donat per mort el 17 d'abril de 1917 en acció de guerra a
la «Batalla dels
munts de Xampanya», al Mont Cornillet (Prosnes, Xampanya,
França), la seva
defunció va ser anul·lada per error el 27 d'agost
de 1917. L'última època de sa
vida la passà a Romainville (Illa de França,
França) amb sa companya Marguerite
Eugènie Pauchelon. Raymond Fosset va morir el 21 de juny de
1921 a Malakoff
(Illa de França, França). En 1923 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. ***
Notícia
sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el
periòdic Alger
Socialiste del 4 de desembre de 1931 - Marguerite
Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X
de París (França) la militant
anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite
Aspès. Els
seus avis eren immigrants
italians de Venècia i de Milà –el
padrí Carlo combaté amb Garibaldi. Sos pares es
deien
Charles Aspès, fuster ebenista, i Madeleine Augustine
Ducoint;
son
germà major Charles també
fou militant llibertari. A
començaments dels anys trenta
milità en la Confederació General del Treball
Socialista Revolucionària (CGTSR)
d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931,
encapçalats per l'inspector de la
Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat
judicial per a un
escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball
d'Alger
mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho,
va
treure un revòlver de la bossa i disparà contra
Filippini, errant el tret que
anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies
abans en el periòdic République
l'encalçament policíac als treballadors
estrangers a la sortida de la Borsa del
Treball. La premsa algeriana qualificà la militant
anarquista de «comunista» i
el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la
lluitadora
i denunciar la intrusió policíaca de la policia
en la Borsa del Treball, emeté
un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre
qualificant Aspès de
«malalta». Quan la guerra d'Espanya,
marxà a la Península per a defensar la
Revolució i retornà a França l'abril
de 1937. D'una gran sensibilitat
artística, amant de la pintura i de la música,
Marguerite Aspès se suïcidà el 7
de juliol de 1937 a Foix (País de Foix,
Occitània) en assabentar-se de la mort
del seu company Leopold. ***
Isak
Aufseher - Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa). ***
Policarpo Soriano Moya - Policarpo
Soriano Moya: El 26 de gener de 1906 neix a
Campillos-Sierra (Conca, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Policarpo Soriano Moya.
Treballà de pagès i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT), on ocupà el càrrec de
secretari. Posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya).
Durant la guerra
contra el feixisme ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica. També lluità
als
fronts, primer com a delegat d'Abastaments de la «Columna
Roja i Negra» i
després enquadrat en la II Companyia del IV
Batalló de la 129 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà França i va ser tancat al camp
de concentració de Sètfonts. Juntament
amb sa companya Julia Díez Gràcia, el 13 de
juliol de 1939 aconseguí embarcar a
Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del vapor
francès Mexique cap a
Mèxic, on arribà el 27 de juliol a Veracruz
(Veracruz, Mèxic). Rebé suport del Servei
d'Evacuació de Refugiats Espanyols
(SERE). En 1941, amb ajuda de la Junta d'Auxili als Republicans
Espanyols
(JARE), explotà amb altres companys (Juan Ballan,
Delfín Masip, Francisco
Pérez, José Rull i Damián Soler), la
granja agrícola «Josefina» a Tlaquepaque
(Guadalajara, Jalisco, Mèxic). Des de la seva
fundació en 1944 formà part del
grup editor del periòdic mexicà Tierra
y
Libertad. Contribuí econòmicament en
1970 a l'edició en castellà de l'Enciclopedia
Anarquista. Durant un temps
visqué a Buena Vista (Guadalajara, Mèxic).
Policarpio Soriano Moya va morir cap
el maig de 1970 a Chapala (Jalisco, Mèxic). Policarpo
Soriano
Moya (1906-1970)
Emili
Vilardaga Peralba - Emili Vilardaga Peralba: El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. Sos pares es deien Joan Vilardaga i Rosa Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església –fou un gran aficionat al cant amb gran talent–; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas Borràs. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 a l'ambulància que el portava a l'hospital arran d'un accident laboral a Dreux (Centre, França). ***
Alfonsina
Bueno Vela - Alfonsina Bueno
Vela: El 26 de gener de 1915 neix a Moros (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfonsa Bueno Vela. Era
filla del
destacat militant anarcosindicalista Miguel Bueno Gil. Quan era nina sa
família
es traslladà a Berga (Berguedà, Catalunya). En
1928, quan treballava d'aprenent
de filadora a la fàbrica Ca l'Asensio («Hilados
Asensio, SA») de Berga, conegué
l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, que
esdevingué son company i amb qui
es casà el 9 de gener de 1932, en saber, des del mes
d'octubre, que estava
embarassada. Cap dels dos volia un fill, però finalment el 3
de juny de 1932
nasqué sa filla Àngela Ester Bueno. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França i va ser internada a diversos camps de
concentració. Durant l'ocupació,
el juliol de 1940, s'integrà amb son company, son
germà José Bueno Vela i son
pare Miguel Bueno Gil en la xarxa de la resistència creada
per Francisco Ponzán
Vidal (Xarxa «Pat O'Leary»). A partir de 1941, quan
son company estava reclòs
al camp de càstig de Vernet, participà en el grup
de Francisco Ponzán Vidal en
el transport d'armes per a la Resistència. La seva
residència de Villa Tallada
de Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) fou un
dels punts de suport
de la xarxa per evacuar i passar a la Península nombroses
persones perseguides
pels nazis (pilots aliats, jueus, resistents, etc.). Aquesta tasca la
pogué
realitzar gràcies a suport de Poncet, cap de la Gendarmeria
i profundament
antinazi. El 2 de novembre de 1943 –o febrer, segons les
fonts–, a l'endemà de
la detenció per la Gestapo de son pare Miguel i de son
germà José, va ser capturada
amb son company Josep Ester Borràs i només sa
filla Angelina, d'11 anys i
absent en el moment de l'arrest, escapà de la
detenció. Tots van ser
traslladats, després de l'interrogatori, a la
presó de Saint Michel de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i posteriorment al camp
d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Entre
l'abril i el maig de 1944 van
ser deportats a Alemanya, enquadrats en la categoria «Nach un
Nebel» (Nit i
Boira): els homes va ser traslladats al camp de concentració
de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) i ella al de
Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg,
Alemanya), sota la matrícula 37.884 i al «Block
32», on hagué de realitzar
treball forçat a la fàbrica Siemens durant 12
hores diàries i patir experiments
mèdics (injeccions de diferents productes al coll de
l'úter) pel doctor nazi Karl
Gebhardt, president de la Creu Roja alemanya. El 18 d'agost de 1944 son
pare va
ser assassinat pels nazis al castell de Hartheim (Alkoven, Alta
Àustria,
Àustria). A començament de març de
1945 els nazis evacuaren el camp de
Ravensbrück i va ser traslladada, amb unes 2.500 presoneres,
30 de les quals
espanyoles, a Mauthausen, on retrobà son company Josep Ester
Borràs, i passà a
treballar a la pedrera. Després de l'alliberament del camp
el 22 d'abril de
1945 per les tropes aliades, va ser repatriada, via Suïssa, a
França per la
Creu Roja Internacional. Per la seva participació en la
Resistència, va ser
condecorada amb les més altes distincions
britàniques, franceses i
nord-americanes. En 1947 se separà, no sense dolor per
ambdues parts, de Josep
Ester Borràs. Mai no es va recuperar de la malaltia contreta
durant la seva
deportació i patí nombroses hospitalitzacions.
Alfonsina Bueno Vela va morir el
3 de gener de 1979 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu
testimoni va ser
recollit per Neus Català Pallejà en el llibre De la resistencia y la deportación. 50
testimonios de mujeres españolas
(1984). Alfonsina Bueno Vela (1915-1979) ***
Necrològica
de Gaspar Roldós Vidal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 d'octubre de 1979 - Gaspar Roldós
Vidal: El 26 de gener de 1917 neix a Calonge
(Baix Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Gaspar Alonso Roldós Vidal. Sos pares
es deien Joan
Roldós i Maria Vidal. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936
s'enrolà com a milicià en la «Columna
Durruti». En 1936, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camps de concentració de Sant
Cebrià i de Barcarès. Posteriorment
s'instal·là a Tuïr (Rosselló,
Catalunya Nord),
on milità
en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'aquesta
localitat. Durant molts d'anys fou el responsable de l'enviament de la
premsa i
dels paquets. Sa companya fou Odette Simone Rachet. Gaspar
Roldós Vidal
va morir el 13 de juliol de 1979 a l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord). ***
José
Sánchez Gutierrez (abril de 1953) - José
Sánchez
Gutiérrez: El 26 de gener de 1931 neix a Dos
Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José
Sánchez Gutiérrez. Fill d'una
família de classe mitjana benestant, va ser educat en
col·legis religiosos, de
monges primer, a l'Ave María (Escola Normal de la
Fundació Ybarra) després, i
el batxillerat amb els salesians, fins 1942, quan son pare, malgrat la
capacitat intel·lectual del jove, el va treure'n per a
treballar a les seves
propietats agrícoles. Llegí en la bona biblioteca
d'autors clàssics del seu avi
matern Diego Gutiérrez Franco, conegué la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) gracies als obrers recollidors d'oliva que treballaven per son
pare i es
va veure atret per l'anarquisme, encara que ho va mantenir amagat. El
novembre
de 1949 entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries clandestines de Dos
Hermanas i en va ser nomenat coordinador general. Entre l'abril de 1953
i el
juliol de 1954 va fer el servei militar al IV de Regulars de Larraix,
acantonat
a Kasr al-Kabir (Larraix, Marroc), i per evitar les misses dominicals
al·legà
ser musulmà. De bell nou al poble el 21 de juliol de 1954,
treballà en la construcció
al cementiri del poble i en tasques agrícoles a La Florida.
A principis de 1955
s'establí a Sevilla (Andalusia, Espanya), on
treballà en la construcció. A
instàncies de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) clandestina, demanà
l'ingrés en la Guàrdia Civil amb la
intenció de descobrir el nom de dos
guàrdies torturadors que actuaven a la caserna de la
plaça del Sacrifici de
Sevilla. El novembre de 1955 s'examinà i obtingué
el número 1 de la seva
promoció. A finals de 1956 va identificar els dos elements
que buscava (Guerrro
i Rico) i el febrer de 1957 refusà incorporar-se a
l'Acadèmica Fiscal de la
Guàrdia Civil de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), ingressant el 18 de gener
d'aquell any a la Central Tèrmica de «Sevillana
d'Electricitat» d'Alcalá de
Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya), organitzant la
lluita sindical. El març
de 1959 s'afilià a la CNT clandestina i el març
d'aquell any va ser nomenat
secretari de la Federació Local, viatjant per tota la
Península en tasques
sindicals. Va ser acomiadat de la feina en dues ocasions,
però gràcies a la
solidaritat dels companys i a l'assessorament legal del gabinet
sevillà dels
advocats del carrer Cabeza del Rey Don Pedro, on feia feina aleshores
Felipe
González Márquez, amb qui va fer amistat,
aconseguí la seva readmissió. En 1965
intervingué, amb altres tres confederals i un
republicà, en la col·locació
d'una bandera republicana a la carretera de Dos Hermanas a Sevilla, a
la Cuesta
de Barranco, lloc on havien estat afusellats nombrosos companys, com a
protesta
per la celebració de la desfilada del
«Día de la Victoria» (18 de juliol). El
23 de juny de 1973 participà, amb una desena de companys
llibertaris, en un
intent frustrat d'assassinar l'almirall Luis Carrero Blanco, acabat de
nomenar president
del Govern franquista, a Dos Hermanas; l'atemptat, preparat durant sis
mesos,
s'hagué d'ajornar al darrer moment a causa de les
investigacions de les forces
repressives. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT i intervingué en el gran
míting que se celebrà el 17 de
juliol de 1977 a Dos Hermanas, amb José Luis
García Rúa, i en altres mítings i
conferències. En plena lluita intestina confederal, va ser
acusat de radicalisme
i patí una campanya de desprestigi, fet pel qual l'1 de juny
de 1977 abandonà
la secretaria de la CNT de Dos Hermanas i s'afilià a la
Federació Local
d'Alcalá de Guadaíra de la CNT, on va romandre
fins a la seva desaparició. El
març de 1978 la Central Tèrmica de
Guadaíra va ser tancada i fou traslladat la
Subestació Elèctrica de Dos Hermanas. En 1984
fundà l'«Asociación de Obreros
del Turno» de l'empresa Elektra de material
elèctric de Sevilla, en realitat un
sindicat confederal encobert, que agrupà més de
dos-cents treballadors. El 27
de gener de 1994 es va jubilar, però continuà
militant en la CNT. En els últims
anys s'ha encarregat de fer les biografies dels companys assassinats
pel
franquisme, que publica en una col·laboració
anual de la Revista de Feria y Fiestas de Dos
Hermanas, i
cada 18 de juliol organitza una marxa,
històrica des de l'any 1951, des de la plaça del
Arenal fins a la fossa comuna
del cementiri de Dos Hermanas per a homenatjar els companys
assassinats. Trobem
articles seus en diferents publicacions, com ara Fundación
Federica Montseny, Orto,
La Semana, etc. Actualment milita en
Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), és
president d'honor del
«Foro Republicano Manuel Benítez Rufo» i
col·labora amb la Confederació General
del Treball (CGT) d'Andalusia.
Defuncions
Adelmo Smorti - Adelmo Smorti: El 26 de gener de 1921 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Havia nascut el 28 de novembre de 1864 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels «Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a «associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquesta època col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes. ***
Anunci
del funeral de Nicolas Flûteau aparegut en el diari de
Bourges La
Dépêche de Berry del 27 de gener de
1930 - Nicolas Flûteau:
El 26 de gener de 1930 mor a Bourges (Centre, França)
l'anarquista Nicolas
Flûteau. Havia nascut el 30 de juny de 1871 a Bourges
(Centre, França). Sos
pares es deien François Flûteau, terrelloner, i
Anne Poubeau. Sabater de
professió, fou a principis de segle un dels animadors del
moviment anarquista
de la seva ciutat natal. En 1908 abandonà la
població, però retornà, ja que la
Prefectura de Policia el tenia fixat en 1912 en un llistat
d'anarquistes. En
aquesta època vivia a la plaça Fin-Renard de
Bourges. En 1914 va ajudar
econòmicament les «Sopes Comunistes»,
menjadors populars organitzats per la
Borsa del Treball de Bourges. En 1922 vivia al número 1 del
carrer Joubert
d'aquesta població. Nicolas Flûteau va morir el 26
de gener de 1930 a Bourges
(Centre, França) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri dels Capucins
d'aquesta població. ***
Giorgio
Nabita - Giorgio Nabita: El 26 de gener de 1938 mor a Vittoria (Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita, conegut com Lapuni o Lapone i que va fer servir el pseudònim Figlio di Nessuno. Havia nascut l'1 de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de febrer– a Ragusa (Sicília). Fill de la relació extraconjugal entre el benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser abandonat nounat pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa aprengué l'ofici de sastre, freqüentà ambients catòlics i la seva primera experiència política consistí a fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria (Sicília), on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni. Amant dels llibres, aconseguí una bona educació autodidacta. Ben aviat entrà en contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria, freqüentà els joves socialistes Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la secció local del Partit Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es casà amb Concettina Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí prematurament en 1901, i dues filles: Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria Rygier– i Alba. El febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico Ferri». Per mor de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als Estats Units i el 3 d'abril de 1905 arribà a bord del Massilia al port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat treballà en una fàbrica i s'introduí en la colònia socialista i llibertària italiana. Gràcies a les seves nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de Comiso pogueren sobreviure; també va finançar una cooperativa de consum a Vittoria que s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment anarquista i envià un company a Itàlia amb periòdics i opuscles de propaganda llibertària. A començaments de 1908 trencà definitivament amb el PSI i, mitjançant un jove emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele Terranova Giudice, atià el sorgiment del grup anarquista «Senza Patria», després batejat Circolo di Studi Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris). També mantingué relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià, encapçalat per Paolo Schicchi, i amb la redacció de Proletario Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà a Vittoria, contribuint al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se Grup Llibertari «Francisco Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant el Nadal de 1909 promogué, amb Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale, la sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore. Foglio di propaganda libertaria; un altre número únic amb el mateix nom sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno i Francesc Ferrer i Guàrdia a Vittoria. L'any següent publicà Natale 1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de 1912 publicà el número únic del periòdic L'Internazionale a Michele Bakounine. Difongué diferents publicacions de propaganda, especialment antireligiosa i anticolonialista. També distribuí textos polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu líder Nannino Terranova, germà de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un prete rosso benefattore; Il figlio di nessuno; La guerra; Ai nemici del progresso; Delitto; Rapisardi, il cantore di Lucifero, è morto; etc.). Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el «Primer de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies després de ser alliberat, s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats Units. Per aquest fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «expatriació clandestina». Als EUA ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e arte, que traurà a Vittoria vuit números entre el 15 de maig i el 15 de novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i distribuïda a tota Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916 col·laborà en Riscossa. Giornale libertario, antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova York) per Gaspare Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les posicions individualistes i signà els articles que publicava en la premsa llibertària amb el pseudònim Figlio di Nessuno. També va escriure, entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie e ricordi i que restà inèdit, les seves reflexions sobre l'anarquisme de caràcter individualista, fortament influenciat per Friedrich Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a Itàlia i immediatament es reuní amb el moviment llibertari. Difongué la premsa anarquista (Il Vespro Anarchico, Il Martello, Umanità Nova, Il Libertario, L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero e Volontà, etc.) i contribuí a la creació, amb els comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada l'1 de maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes poc després, morint en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di Bartolo Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del número únic de La Fiaccola Anarchica. El setembre de 1923 patí un escorcoll, amb el consegüent segrestament de premsa, i un altre el 27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per les autoritats feixistes, però mantingué contactes clandestins amb altres anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en ocasió de les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys, com ara Giovanni Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al Front Únic Antifeixista Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill de Nannino. Durant la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb altres militants del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria (Sicília), deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es descobriren després de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom. En 2009 Pippo Gurrieri va publicar la biografia Giorgio Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria (1889-1938). ***
Dino
Cherici
- Dino Cherici: El
26 de gener de
1959 mor a Uchau (Provença,
Occitània) l'anarquista Dino Cherici, que va fer servir
diversos pseudònims (Giuseppe
Lanzani, Konrad Stochr,
etc.). Havia nascut el 9 d'abril de 1899 a Volterra
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa
Mussorrizi. Es
guanyava la vida treballant l'alabastre i des de molt jovent
entrà a formar
part del moviment llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en
la
Infanteria. En 1917 va ser declarat desertor i posteriorment fou
detingut;
jutjat, va ser condemnat, un cop degradat, a 16 anys de
reclusió. Posteriorment
va ser amnistiat. En 1921 s'expatrià clandestinament
canviant contínuament de
lloc de residència (Bèlgica, França,
Alemanya i Espanya) i de nom. En 1929 va
ser detingut a Kehl (Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya)
mentre intentava
travessar la frontera francoalemanya proveït d'un passaport
fals a nom de Konrad Stochr. Va ser
jutjat i condemnat
per la justícia alemanya a cinc setmanes de
presó. En aquesta època les
autoritats estaven convençuts que formava part d'una
associació secreta
encarregada d'aconseguir diners per a subvencionar grups anarquistes i
comitès
de suport als presos polítics, a més de
dedicar-se a la fabricació de
passaports falsos. Un cop lliure es traslladà a
Bèlgica, on va restar fins 1931,
any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es trobava refugiat a Sant
Sebastià
(Guipúscoa, País Basc), on va escriure una carta
a Benito Mussolini per a poder
retornar a Itàlia, on tenia prohibida l'entrada per
anarquista. En 1936, quan
esclatà la guerra, s'enrolà en l'antifeixista
Corpo di Truppe Volontarie (CTV,
Cos de Tropa Voluntària). En aquesta època va ser
inscrit en els butlletins de
recerca i en els registres de la policia de fronteres. En 1937, durant
la
batalla de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner
de les tropes
franquistes quan intentava fugir per mar. D'antuvi va ser internat al
camp de
concentració de Murgui (Àlaba, País
Basc) i posteriorment al camp de
concentració d'Orduña (Biscaia, País
Basc). Jutjat en consell de guerra el 2 de
desembre de 1938 a Vitòria (Àlaba,
País Basc), va ser condemnat a 30 anys de
reclusió, segons va reportar el 7 de desembre de 1939 el
general de brigada G.
Carboni al Ministeri de l'Interior italià. Les autoritats
feixistes espanyoles
el consideraven responsable de l'organització de l'incendi
d'Irun (Guipúscoa,
País Basc) de setembre de 1936; també se li va
acusar que va treballar de xofer
de «personatges rojos», de que hi anava armat
durant el govern del Front
Popular, de realitzar passaports falsos, de fer estafes i de desvalisar
morts,
entre altres delictes. Posteriorment se li va rebaixar la pena a sis
anys. El
juny de 1942 es trobava al Fuerte San Cristóbal de Pamplona
(Navarra) i en 1943
va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va ser totalment
alliberat durant
la primavera de 1945. En 1947 s'instal·là,
sembla, a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Dino Cherici va morir el 26 de gener
–algunes font citen el 29 de
gener– de 1959 a Uchau (Provença,
Occitània). ***
Otello
Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una
excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954 - Otello Bellini:
El 26 de gener de 1972 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el
baster anarquista Otello
Bellini. Havia nascut el 4 d'agost de 1892 a Pisa (Toscana,
Itàlia). Sos pares
es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove
s'acostà
als cercles llibertaris i de tant en tant
col·laborà en el setmanal L'Avvenire
Anarchico, on, el 26 d'abril
de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig
(«Il 1º maggio 1912. La
parola allà storia»). Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) participà activament
en el moviment llibertari. Després d'ascensió del
feixisme al poder, sense
renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la
militància i així
i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial
reprengué
la militància plenament i participà en 1945 en la
constitució de la Federació
Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants
(Spartaco
Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno
Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946
participà
en la conferència de constitució del nou grup
anarquista «Combattiamo» de via
Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947
assistí com a delegat de
la FAP al II Congrés Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí,
entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II
Congrés Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia); al
III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23
i el 25 d'abril de 1949 a
Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional
de Pisa, celebrat entre el 6 i
el 7 de desembre de 1959.
Francisco Andrés Pérez Martínez - Francisco Andrés
Pérez Martínez:
El 26 de gener de
1973 mor a Lió (Arpitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Francisco Andrés Pérez Martínez,
conegut com Paco. Havia nascut el
27 de novembre de
1907 a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya). Sos pares es
deien Francisco Pérez i Carmen Martínez.
Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment
llibertari. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i
d'allà passà a
Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè
Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la
capital catalana. Després lluità
al front de València. Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus amb sa
companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta,
de 15 dies, i tots van ser
reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb
Cayetano Zaplana Zapata i molt
lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups
específics de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals
de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A
començaments dels anys
cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a
l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener
d'aquell any
per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal
davant l'oficina de correus
del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb
una trentena de
militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J.
Pascual, que
van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no
tingués res a veure
amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser
còmplice de diversos
atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i
1950. Jutjat, el
gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó.
Després de vuit anys de
tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència
durant molts anys a
Angers (País del Loira, França).
Després pogué retornar a Villeurbanne
(Lió, Arpitània).
Francisco Andrés Pérez Martínez,
un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de
1973 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió
(Arpitània)
d'un càncer d'estomac fruit de la pallissa de 1951. Francisco Andrés Pérez Martínez (1907-1973) ***
Fitxa
de Francisco Galindo Lamiel del camp de concentració de
Mauthausen - Francisco Galindo
Lamiel: El 26 de gener
de 1980 mor a Serinhan (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Franciso Galindo Lamiel. Havia nascut el 4 de març de 1913 a Calanda
(Terol, Aragó, Espanya). Era fill de Francisco
Galindo i
de Dolores Lamiel. En els anys trenta milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Calanda. Lluità com a milicià
contra els feixistes durant la
guerra civil espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), el 4 de juny
de 1940
va ser fet presoner per les tropes alemanys a Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Després d'un temps a l'Stalag XVII B de
Krems-Gneixendorf (Baixa
Àustria, Àustria), el 19 de desembre de 1941 ser
deportat, sota la matrícula
4.378, al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on es
relacionà amb els aragonesos i els militants comunistes
deportats. Enviat a un kommando
encarregat de feines metal·lúrgiques,
afavorí els contactes entres les xarxes
clandestines de deportats francesos i espanyols, salvant la vida de
diversos
deportats francesos, entre ells Octave Rabaté, futur
director del periòdic
comunista L'Humanité. El 5 de maig de
1945 va ser alliberat per les
tropes aliades i repatriat a França.
S'instal·là a París, on
formà part de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa
companya fou Isabel
Fernández. Francisco Galindo Lamiel va morir el 26 de gener
de 1980 al seu domicili
de Serinhan (Llenguadoc, Occitània). ***
Alfonso Failla parlant en un míting - Alfonso Failla: El 26 gener de 1986 mor a
Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i combatent
antifeixista
Alfonso Failla. Havia nascut el 30 de juliol de 1906 a Siracusa
(Sicília). Sos pares es deien Angelo
Failla i Maria Anna Valentino. De
molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va
prendre part
en la resistència armada contra un milenar de milicians
feixistes que, abans de
lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per
a neutralitzar el moviment
obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors
portuaris, va acabar en
una insurrecció total que obligà les autoritats
feixistes a desviar
l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de
Nàpols. En 1930 va ser
internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt
període de temps sota vigilància
policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943.
Durant la dècada
dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la
reorganització del
moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser
traslladat
a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va
conèixer
l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants
antifeixistes van
ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració
del règim del
mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren
empresonats. Com
molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de
concentració de
Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb
continus
simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van
donar lloc a una
revolta encapçalada per Failla i que va provocar una
evasió en massa. Unit a la
resistència, va actuar sobretot a Toscana,
Ligúria i Llombardia, i ajudar
centenars de presoners italians a fugir dels camps de
concentració alemanys. Un
cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes
orgàniques. En
1945 participà en l'organització de la
Federació Comunista Llibertària de
l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser
president, i aquest mateix any
va ser delegat en la conferència fundacional de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari
anarquista Umanità Nova i va participar
activament en
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir
de 1957 dirigirà el
periòdic anarquista L'Agitazione del Sud.
i En 1967 assistí com a
delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional
celebrada en aquesta
localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de
l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb
Carlo
Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral
d'Itàlia (LDUI).
En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara
organitzat per la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput
pels
«expontaneistes», encapçalats per Daniel
Cohn-Bendit. Després de participar en
centenars de conferències, debats, comitès,
manifestacions, etc., i d'escriure
en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva
activitat a
partir de juliol de 1972 per motius de salut. Se li atribueix la
cançó
anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993
Paola Finzi publicà un
recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el
títol Insuscettibile
di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En
1998 la família
d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal –documents,
pamflets,
etc., de
la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i
1974– a la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat
inventariat i descrit per
Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista
Alfonso Failla» de la
FAI. ***
Llum Gil Domènech - Llum Gil Domènech: El 26 de gener de 1989 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista Llum Gil Domènech. Havia nascut el 13 d'abril de 1911 –algunes fonts citen erròniament 1901– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Isaac Gil i Àngela Domènech. Son pare, confederal, la introduí en el moviment llibertari i de molt joveneta formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Destacà especialment en els anys trenta i a partir de 1976 estava afiliada al Sindicat Tèxtil de la CNT. Després formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT de la barriada barcelonina de la Verneda. Llum Gil Domènech va morir el 26 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Aldo
Venturini - Aldo Venturini:
El 26 de gener de 1995 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) el litògraf,
mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Havia nascut el 17 de
novembre de 1900 a Conselice (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien
Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa
família es
traslladà a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la
resta de la seva existència. Quan tenia
15 anys esdevingué socialista, però sota la
influència de Luigi Fabbri,
aleshores mestre de primària al barri bolonyès de
Corticella, a mitjans de 1916
deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil
Socialista) on militava
i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any
redactà el programa
del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile
Rivoluzionario». Formà part del
Grup Anarquista «Emilio Covelli»,
constituït el novembre de 1915 per joves
revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio
Diolaiti,
Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda
revolucionària.
Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista
d'Emília-Romanya que tingué
lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup
Anarquista
«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una
trentena de joves
llibertaris de la regió, i en el curs del qual es
fundà la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després
participa en diverses reunions
del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del
Comitè de Correspondència de la
UAER. En aquests anys juvenils treballà com a
litògraf en l'empresa Litografia
Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a
Luigi Fabbri, de qui
esdevé deixeble, col·laborador i íntim
amic, freqüentant habitualment casa
seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat
al IX Regiment de
Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any
després va ser llicenciat
i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920
prengué part en el
Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i
el 4 de juliol
d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) celebrat a la
mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part
de la Comissió de
Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup
bolonyès, prenent
la gestió tècnica i l'administració
d'aquesta comissió; per portar a terme
satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a
la via Ferrarese fent-se passar
per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921
prengué part en el
Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de
Correspondència passà al grup de
Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en
l'edició romana del diari Umanità
Nova, on mantingué, entre
altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la
qüestió de la delinqüència,
fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino.
També
col·laborà en Libero
Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època
patí algunes temptatives d'agressions
per part dels escamots feixistes, especialment pel grup
encapçalat per Armando Vannini
(Pippo), però sempre
aconseguia
fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri,
estudià i aconseguí el diploma de
mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de
la qual viurà
durant gairebé quaranta anys i fins a la seva
jubilació. El 14 de febrer de
1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense
que
aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut
preventivament en
ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926,
quan Luigi Fabbri
s'exilià, restà veí de sa filla Luce
Fabbri, la qual finalitzava els seus
estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i
s'exilià
clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme
es retirà
de la vida pública i es dedicà exclusivament a la
seva professió de mestre i a
l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una
oposició moral al règim,
negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les
pressions
que rebé. Fou constantment vigilat fins el març
de 1938, quan va ser esborrat
del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà
profundament pel
pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual
es
considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de
l'anarquisme juvenil per
acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que
conservant sempre
elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme,
però encara durant
l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu
mestre, edità el
llibre de Merlino Revisione del marxismo.
Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948
publicà el llibre
pòstum de Merlino Il problema
economico e
politico del socialismo, que havia acabat en 1923,
però que encara restava
inèdit. En 1953 col·laborà amb altres
anarquistes de Bolonya en l'organització
de la commemoració del centenari del naixement d'Errico
Malatesta. Després seguiran
les edicions de Merlino de Concezione
critica del socialismo libertario (1957), en
col·laboració amb Pier Carlo
Masini, i l'antologia Il socialismo senza
Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista
(1974).
Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos
articles polítics i culturals en
diferents publicacions periòdiques (A
Rivista Anarchica, Avanti!,
Bulletin du CIRA, Critica
Sociale, Era Nuova,
L'Espresso, Il
Giornale, Il Libertario,
Movimento Operaio, Nuova
Critica Sociale, Nuova Repubblica,
Previsioni, Socialismo
Democratico, Umanità Nova,
Volontà, etc.) i sempre
mantingué
contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983
publicà
l'assaig biogràfic Alle origini
del
socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e
biografico.
Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser
adquirits per la
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»
de Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia). Aldo Venturini (1900-1995) ***
Umberto Montefameglio - Umberto Montefameglio: El 26 de gener de 2007 mor a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) el periodista, motero i militant anarquista Umberto Paolo Montefameglio. Havia nascut el 25 de maig de 1935 a Metz (Lorena, França). Quan tenia 17 anys va començar la seva activitat periodística com a ajudant de corresponsal a Torí de la Gazzetta dello Sport, aleshores dirigida per Gianni Brera. L'1 de gener de 1958, treballant en Il Popolo Nuovo, esdevingué periodista professional, el més jove a Itàlia durant molts d'anys. A mitjans dels anys setanta creà el Comitato Stampa Libertaria (Comitè d'Impremta Llibertària), una de les primeres agències de contrainformació, on participaren totes les tendències i mitjans de comunicació del moviment llibertari italià. Exercí el periodisme en nombrosos periòdics (Il Popolo, L'Italia, L'Avvenire, La Notte, Il Giorno, Il Milanese, Bolero, Epoca, Panorama, Grazia, Topolino) i va participar en diverses publicacions llibertàries (Umanità Nova, A, etc.). En aquests anys col·laborà amb l'editorial Antistato. Fou el fundador i director de la revista Il Club degli autori i president de l'associació homònima que es creà per promocionar els autors emergents. També creà Montedit –editorial especialitzada en nous creadors i de la qual s'encarregaran les seves dues filles Antonella i Adriana– i diverses revistes, com ara la bimensual Il Club della pipa –on reivindicà aquesta manera de fumar tabac–, la mensual Il Mercato del legno i la setmanal La Gazzetta della Martesana. No deixà de banda altres mitjans, com ara la ràdio (Radio Martesana) i la televisió. Fou un dels primers en creure la força que podria tenir la informàtica i Internet, creant diverses pàgines web, algunes premiades. Membre del Consell Editorial de Mondadori, participà activament en la Consulta Sindacale dell'Associazione Lombarda dei Giornalisti (Consulta Sindical de l'Associació Llombarda de Periodistes). En 1996, amb Franco Marano, traduí a l'italià el llibre de Carlos Semprún Maura Libertad! Rivoluzione e controrivoluzione in Catalogna. L'última temporada de sa vida col·labora estretament amb l'editorial llibertària Elèuthera i fou el responsable de les revistes Vivere Melegnano i VS. Umberto Montefameglio va morir el 26 de gener de 2007 a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) i tres dies després fou enterrat a Melegnano, al sud de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre la multitud que es reuní per acomiadar-lo parlaren l'alcalde de Melegnano, que agraí el seu compromís amb aquesta comunitat; Aurora Failla, de la revista A; i Massimo Varengo, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Hi havia també una bona representació de companys motociclistes, que digueren l'últim adéu a Nonno Biker (L'Avi Ciclista), com era nomenat en aquest cercle. ---
|
![Capçalera del primer número d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albarossa.jpg "Capçalera del primer número d'\"Alba Rossa\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[25/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/01]") |
|
![[27/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/01]") |
|
|
| Actualització: 04-03-24 |