gervasio

---

Gaetano Gervasio (1886-1964)

El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares (Vincenzo Gervasio i Elena Gervasio), cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

---