|
---
Anarcoefemèrides del 24 de desembre Esdeveniments Reunió obrera - Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés –promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés– assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de «política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868. ***
Anagrama de l'AIT - Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago. ***
Capçalera de La Renaissance - Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol «L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896. ***
Cartell
de l'acte - Concert de la
Joventut Llibertària: El 24 de desembre de 1897
se celebra a la Sala Bouchard, al
bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània),
una Gran Vetllada Familiar
organitzada per la Joventut Llibertària. L'acte es va
dividir en tres parts: la
primera consistí en un concert, la segona en una xerrada
sobre la sociologia al
teatre i la tercera en un «Gran ball sopar
llibertari» acompanyat al piano per
M. Agnel. El mateix acte, que va ser anunciat en Le Libertaire,
es va
repetir la nit del 31 de desembre. ***
L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230) - Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos. Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905) ***
La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires - Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango. Naixements
Grup de garibaldins -
Vincenzo Pezza: El 24
de desembre
de 1841 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia)
l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza,
també
conegut com Burbero. Fill d'una família
benestant, burgesa i anticlerical, sos
pares es deien Luigi Pezza i Angela Finardi. Va estudiar a l'Institut
de Porta
Nuova de Milà, on va tenir com a company de classe Felice
Cavalloti. El febrer
de 1860, amb Cavalloti, formava part dels membres d'una
representació
d'estudiants que presentaren al president del Consell de Ministres del
Regne de
Sardenya-Piemont Camillo Benso di Cavour, en una visita als dos
instituts de la
ciutat, una adhesió apassionada a la política
dels Estats de Savoia. D'antuvi
republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866
s'enrolà en les columnes de
voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després
d'haver seguit
Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys
abans. Posteriorment fou
redactor del periòdic republicà Il
Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí
Achille Bizzoni (Fortunio) i on
col·laboraven Antonio Billia, Felice
Cameroni, Andrea Ghinosi, Giuseppe Mussi, Carlo Tivaroni, entre
d'altres.
L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a
l'anarquisme i s'acostà a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la
seva versió
antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15
d'octubre de 1871 el
conegué a Locarno (Ticino, Suïssa), amb qui va fer
una gran amistat. El 16 de
febrer de 1871 fundà a Milà (Llombardia,
Itàlia) el setmanari Il Martello.
Giornale democratico socialista degli operai,
òrgan del Circolo Operaio
Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només
publicà quatre números, segrestats
tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut
per editar aquest
periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de
presó, però abans d'acabar
la pena el juliol fugí de la presó i
marxà cap a Suïssa. Després es
lliurà a
escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la
Internacional, que finalment
es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia) per a crear la Federació Italiana de la
Internacional, de caire
antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa)
compartí exili amb Errico
Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa)
assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la
Federació del Jura. També assistí,
el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier (Berna,
Suïssa) de l'AIT.
Poc mesos després, força malalt d'una tuberculosi
que havia contreta a la presó,
Vicenzo Pezza va morir el 8 de gener de 1873 a Nàpols
(Campània, Itàlia) a
braços de son pare. Els seus funerals laics, realitzats dos
dies després, van
ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les
autoritats es
negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic
local, però
pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos
sepultat en una
zona perifèrica reservada als infants que naixien morts,
basant la seva decisió
en què «qui està mancat de
religió és com qui no ha viscut mai». *** Elia Fumagalli - Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia). ***
Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937) - Andreu Capdevila Puig: El 24 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de desembre– de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Sos pares es deien Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig Piñol. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral, i és autor del llibre Un episodio de nuestra evacuación a Francia (1978). Va passar els seus darrers anys a Rennes. Andreu Capdevila Puig va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1987 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bretanya). Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Son germà Josep Capdevila Puig també va ser militant anarcosindicalista. Andreu Capdevila Puig (1894-1987) ***
Necrològica
d'Arturo Costales Rodríguez apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de novembre de 1972 - Arturo Costales
Rodríguez: El 24 de desembre de 1900 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Arturo Costales Rodríguez. Sos pares es
deien Faustino
Costales i María Rodríguez. Enginyer
de
professió, milità en el grup
«Orto», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), i en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A començament de la Revolució
espanyola fou secretari de José
Tourman Álvarez, delegat de la CNT en el Departament
d'Indústria i de Comerç del
Comitè Provincial d'Astúries,
col·laborant amb Segundo Blanco González en el
Ministeri d'Indústria com a delegat del Ministeri de
Comerç a la Zona Nord. També
fou membre del Comitè Regional de la FAI i
col·laborà en el Consell d'Astúries
i de Lleó. En una reunió del grup
«Orto», celebrada el 28 de juny de 1937 i en
la qual actuà com a president de mesa, opinà que
no trobava incompatible la
pertinença a la maçoneria dels militants
anarquistes. El juny de 1937 fou
orador en mítings a diverses poblacions asturianes (Colunga,
Laviana, Rioseco)
i delegat del Sindicat de la Construcció en el
Congrés Regional d'Astúries i de
Lleó de la CNT. En aquesta època
col·laborà en CNT
de Gijón en la sèrie
«Pequeños grandes problemas de la
Revolución». Després de la caiguda del
front nord, aconseguí arribar a
Barcelona (Catalunya), on treballà en l'empresa
Campsa-Gentibus de Barcelona,
denunciant, amb Ángel L. de Vergara, d'Esquerra Republicana,
i el socialista
Ramón Viguri y Ruiz de Olano, les malversacions i la
desorganització del citat
organisme públic. Va ser nomenat secretari del
Comitè Nacional d'Ajuda a
Espanya, encarregat de la gestió de l'ajuda internacional.
El febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França.
En els anys cinquanta rebé
suport de l'Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i
Apàtrides (OFPRA).
En el exili es guanyà la vida dirigint obres
públiques. Sa companya fou Aurora
Maté. Arturo Costales Rodríguez va morir el 18
d'octubre de 1972 al seu
domicili d'Orleans (Centre, França). ***
D'esquerra
a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i
Minerva Sábat (Montpeller, 1946) - Frederic Marín
Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera
(Canal de Navarrés, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic
Marín Abad. Sos pares es deien Federico Marín i
Dolores Abad. Quan tenia 13
anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya). Obrer teixidor de
professió, en 1917 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes,
participà en la vaga de les
indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la
setmana de 54 hores. L'octubre
de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de
«Paco Roig», es posà en
vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels
seus patrons a les
seves reivindicacions. En aquesta època son company
confederal i amic Serafí
Sala va ser assassinat. També participa activament en la
vaga general que es
realitzà entre març i abril de 1919. Durant
l'època del pistolerisme, va ser
acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va
veure obligat a
romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i
després a
Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també
anarquista, es va negar a dir
on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de
Terrassa. En 1927, any de
la fundació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de
la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa,
afiliada a la citada
federació. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà part de la Comissió
d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la
Federació Local de Sindicats
d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà,
com a membre del Consell
d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica
«Barata Hermanos» on feia feina.
A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres
Públiques i
Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938
també va ser adscrit
a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell
any la Generalitat de
Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell
d'Indústries Tèxtils i
Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió
de coordinar i dirigir les
col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre
d'aquell 1938 va ser
substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei
Companys i s'enrolà en la 119
Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26
Divisió, on va ser
nomenat poc després comissari polític. Entre
ofensiva i ofensiva impartia
conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i
fou reclòs als camps de
concentració de Setfonts i Vernet. Durant
l'ocupació va ser detingut en dues
ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de
viure en la
clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de
juny de 1945
participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc
de la Comissió de Relacions i
Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys
formà par de
la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de
França, França), fou
secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat durant trenta
anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord
a finals dels anys cinquanta. També
fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de
1966 fou membre de
la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i
intervingué en la Comissió
Preparatòria del Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara
(Toscana, Itàlia). En
1976, després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà per primer cop
a Catalunya. Al final de sa vida residí
a Sartrouville
(Illa de França, França). Sa companya fou
Raiumunda Ausió. Frederic Marín Abad va morir el
24 de gener de 1994 a
l'Hospital d'Argenteuil (Illa de França, França).
Durant tota sa vida condemnà
la participació de la CNT en els governs republicans. ***
Necrològica
de Tomás Carrasquer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de novembre de 1970 - Tomás Carrasquer Cano: El 24 de desembre de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer Cano. Sos pares es deien Franco Carrasquer i Ambrosia Cano. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en un camp de concentració. Comprà un casa al Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània), on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Valentina Blasco. Tomás Carrasquer Cano va morir el 25 de juny de 1970 a Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània). ***
Manuel
Villar Mingo i sa companya Benigna Galve - Manuel Villar Mingo:
El 24 de desembre de 1904 neix a
Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i
anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el
pseudònim Ignotus. Quan
tenia set any emigrà amb
sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola
i a un centre
tècnic on aprengué l'ofici d'electricista,
però començà a treballar ben aviat.
Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i
s'afilià a
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA), destacant en
el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la
redacció de La Protesta.
El maig de 1929 assistí al
Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en
representació del periòdic Cultura
Proletaria de Nova York; en
aquest congrés es fundà l'Associació
Continental Americana dels Treballadors
(ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan
d'expressió, La Continental Obrera,
i responsable,
amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En
1930, després del
cop militar del general José Félix Uriburu,
marxà a Montevideo (Uruguai), on
instal·là una petita llibreria, amb el seu gran
amic Diego Abad de Santillán i
Simón Radowitzky, que no reeixí.
Després s'embarcà cap a la costa del
Pacífic i
creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931
retornà
clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de
bell nou i l'any següent retornà a la
Península amb Abad de Santillán.
Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles
anarquistes de la capital
catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934
formà
part del grup anarquista «Nervio», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb
Abad de Santillán. En 1934 anà a
Astúries, un cop acabats els fets
revolucionaris d'octubre, per recollir informació que
després serví per a
elaborar diversos treballs publicats després sota el
pseudònim Ignotus. En
1935 s'uní sentimentalment
amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les
posicions dels trentistes amb les
de la FAI i fou
partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual
tingué
enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser
empresonat pel govern
republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Comitè
Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març
de 1937 assistí,
com a director de Fragua Social de
València, a la Conferència Nacional de Premsa
Confederal, on defensà les tesis
oficialistes. A partir del 16 de març de 1939,
formà part de la Comissió Exterior,
nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de
Madrid per a
recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a
Mèxic i organitzar la
tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al
final de la guerra
i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al
final de la guerra va ser
detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un
camp de concentració.
Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament
detingut acusat
d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947
–sa
companya,
Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons
(València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure,
l'agost de 1947 assumí
la secretaria del Comitè Nacional de la CNT
clandestí establert a Madrid fins a
la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de
Regionals convocat
aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a
Ocaña i
va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de
presó. En
1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán,
marxà a l'Argentina per
ajudar-lo en l'elaboració d'obres
enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià
una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de
Santillán, a
la militància confederal on apostaven per un canvi
d'estratègia de la CNT i palesaven
la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,
«Sindicat
Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar
a tenir contacte
amb els treballadors. És autor d'El
peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo
político-social (1931), Condiciones
para la revolución en América
(1932), La insurrección anarquista
del 8
de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán
i Juan Manuel Molina
Mateo), El anarquismo en la
insurrección
de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i
1994, sota el
pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para
la
historia de nuestra civilización (1936, sota el
pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad
(1962), etc. Manuel Villar Mingo
va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina). Manuel
Villar Mingo (1904-1972) ***
Antoni
Daura Florenza - Antoni Daura Florenza:
El 24 de
desembre de 1905 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Daura
Florenza –citat en
ocasions erròniament el segon llinatge com Florensa.
Sos pares es deien Antoni Daura Serra i Rosa Florenza Batiste. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el 10 d'abril de 1932 prengué la
paraula en el seu
nom en el primer enterrament civil que es va fer a Ascó.
Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti» i
lluità al front d'Aragó. Després de la
militarització de les milícies, sembla
que continuà com a soldat en la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
El febrer de 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al Fort de Mont-Louis.
Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers
(CTE) a
les mines de la zona d'Ausat (Llenguadoc, Occitània). Quan
esclatà la II Guerra
Mundial, s'integrà en el 21 Regiment de Marxa dels
Voluntaris Estrangers i el
juny de 1940, amb la rendició de l'exèrcit
francès a Alemanya, en va caure
presoner. Després de passar per l'Stalag XII C de
Wiebelstein
(Renània-Palatinat, Alemanya), el 14 de maig de 1941 va ser
deportat al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) sota la matrícula 3.174, i
destinat al «Kommando Steyr», on
treballà de paleta. A finals de 1944, després
de ferir-se en un genoll, va ser reenviat a Mauthausen molt
malmès i, després
de ser operat per un metge iugoslau pres anomenat Víctor,
pogué fugir de la
cambra de gas gràcies a la solidaritat i les cures de
diferents companys, entre
ells Pere Freixas. Aconseguí, per mor la complicitat de
nombrosos deportats (Galopa,
Maeso, etc.), restar al camp central, on mantingué una
estreta amistat amb
Josep Ester Borràs. Després de l'alliberament del
camp de concentració per les
tropes aliades el 5 de maig de 1945, va ser repatriat greument malalt
cap a
França i hospitalitzat a Agen (Aquitània,
Occitània) i a una casa de repòs a Vic
de Sòs (País de Foix, Occitània), on
el desembre de 1945 sa companya Teresa Rosa Florensa i
sa filla Aurora, que havien restat a la Península, pogueren
reunir-se amb ell
després d'haver passat clandestinament la frontera. La
família així reunida
s'instal·là a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat,
Arpitània). En 1967,
amb Andrés Martín, fou un dels
responsables de la Zona X (Isère, Savoia i Alta Savoia) de
la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Antoni
Daura Florenza va
morir el 13 d'octubre de 1987 a l'Hospital de La Tronche (Delfinat,
Arpitània).
Sos germans, Francesc i Josep Daura Florenza, també van ser
militants
anarcosindicalistes. ***
Jesús
Conde Alonso
- Jesús Conde Alonso: El 24 de desembre de 1909 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc)l'anarquista i anarcosindicalista Jesús Conde Alonso. Sos pares es deien Epifanio Conde Arín, jornaler, i Inocencia Alonso Arín. Era fill d'una família confederal i sos germans Félix, Ismael i Casilda també foren militants llibertaris. Amb, en 19 anys, en plena dictadura de Primo de Rivera, ja militava en el moviment anarquista. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Vitòria, on guanyà diversos premis artístics. Durant la II República espanyola fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Vitòria i secretari de Propaganda i bibliotecari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant aquests anys participa en gires propagandístiques pel País Basc, La Rioja i Burgos. En 1932 s'encarregà de la distribució a Vitòria del periòdic El Libertario. Fou amic del metge llibertari Isaac Puente Amestoy. L'abril de 1932, arran del descobriment d'explosius a casa de son germà Ismael, al número 25 del Campo de los Palacios, fugí de Vitòria. Passat el perill, retornà a la seva ciutat natal i mantingué el seu activisme, col·laborant en diferents publicacions, com ara Álava Republicana, Fragua Social i Tierra y Libertad. Més tard, amb altres naturistes i vegetarians, intentà crear una comuna rural a Torrent (Horta Oest, País Valencià), però l'esclat de la guerra aturà el projecte. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i patí els camps de concentració Los Almendros i Albatera i la presó de València (València, País Valencià). Un cop alliberat treballà de sabater a València i participà en la lluita clandestina. En 1946 va ser detingut a València i posteriorment s'establí a Madrid (Espanya). Entre 1951 i 1955 residí a São Paulo (São Paulo, Brasil) i entre 1955 i 1975 a Montevideo (Uruguai). Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Vitòria. No milità en la CNT, però en la dècada dels vuitanta va ser assidu de la Associació Isaac Puente (AIP). En els seus últims anys la seva confiança en el naturisme i l'anarquisme minvaren. Jesús Conde Alonso va morir l'11 de març de 1997 al seu domicili de Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Vitòria (Àlaba, País Basc)– i va ser incinerat a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià). ***
Vicente
Rodrigo Andrés - Vicente Rodrigo
Andrés: El 24 de desembre de
1910 neix a València
(València, País Valencià) l'anarquista
i anarcosindicalista
Vicente Rodrigo Andrés. Sos pares
es deien Salvador Rodrigo i Vicenta
Andrés. Durant la dictadura de Primo de Rivera
entrà a formar part de les
Joventuts Llibertàries i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià). Durant la guerra civil
col·laborà en Agitación,
òrgan de la CNT, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL); en Fragua
Social,
òrgan de la Regional valenciana de la CNT; i en Nosotros, portaveu de la FAI.
També lluità als fronts, enquadrat en
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració, entre ells el d'Argelers. Durant
l'Ocupació, el 22 de juny de
1940, va ser capturat pels nazis a Belfort (Franc Comtat,
França) i tancat a l'Stalag
XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern, Saxònia,
Alemanya). El 26 d'abril de 1941
va ser deportat, sota la matrícula 4.053, al camp
d'extermini de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria) i va
ser integrat en el «Kommando Steyr»,
conegut com «Kommando de la
Mort». Després de l'alliberament del camp el 5 de
maig de 1945
per les tropes aliades, i de passar un temps a l'Hospital
Bicêtre de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França) per a restablir-se,
s'instal·là a París,
on continuà militant en la CNT i en la Federació
Espanyola de Deportats i
Interns Polítics (FEDIP). Sembla que és el mateix
que en la primavera de 1948,
amb S. Fusté, A. Tudurí, J. Olear i E. Vivancos,
formà part de la comissió
provisional de la Laborista Esperantista Asocio (LEA,
Associació Obrera
Esperantista). Molt castigat per les seqüeles de la
deportació, Vicente Rodrigo
Andrés va morir el 12 de gener de 1979 al seu domicili del X
Districte de París
(França), on vivia amb Pablo Segura Badía. Vicente Rodrigo Andrés (1910-1979) ***
Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price - Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Sos pares es deien Paulino Aliaga i Josefa Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta(Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 d'una insuficiència cardíaca a l'Hospital Clínic San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989. Serafín Aliaga Llegó (1915-1990) ***
Necrològica
d'Antoni Masalias Torres apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 16 de novembre de 1993
- Antoni Masalias Torres: El 24 de desembre de 1915 neix a Solivella (Conca de Barberà, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Masalias Torres. Sos pares es deien Josep Masalias (Nelo) i Liberata Torres. Fill d'una família confederal, quan tenia 18 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries del seu poble i després a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a milicià i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Son pare va ser condemnat a 30 anys de presó pel règim franquista. Durant la II Guerra Mundial va enviat a treballar a una base submarina de Bordeus (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili. Des dels anys cinquanta milità amb sa companya Adelina Montseny Corbellà en la Federació Local de Caen (Normandia, França) de la CNT. Posteriorment milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de París (França). Després d'una llarga malaltia, Antoni Masalias Torres va morir el 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1993 a l'Hospital Internacional de la Universitat del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat el 24 de setembre d'aquell any al seu poble natal al costat de son germà Gregori Masalias Torres, afusellat pels franquistes en 1940. ***
Renzo
Vanni - Renzo Vanni: El
24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme,
Toscana,
Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant
comunista, primer, i anarquista
després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys,
participà en la Resistència
contra el feixisme enquadrat en el grup partisà
«Nevilio Casarosa», que sota el
comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la
regió de Pisa. Després
de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura
estrangeres i impartí
classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics
de la regió. En
aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià
(PCI), però en 1956, arran de
la Revolució hongaresa, prengué
distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb
el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la
Federació Anarquista Pisana
(FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i
es mostrà
especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent
conferències. A començament
dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi
d'Iniziativa Anarchica (GIA,
Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i
col·laborà en el seu
òrgan d'expressió, L'Internazionale,
i en Il Seme Anarchico. Durant
aquests anys participà activament en les lluites
antifeixistes portades pels
estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys
víctimes de la
repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a
organitzador d'una
manifestació realitzada davant la presó de Pisa
arran de la detenció de Paolo Faccioli,
acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi,
d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia).
A més de la tasca docent, publicà
diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació
Nacional dels Partisans
d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació,
realitzà una important tasca
d'investigació sobre la Resistència toscana,
publicant diverses obres d'aquesta
temàtica com Un mare di floglie
(1963), Fascismo e antifascismo in
provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La
Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni
di regime bianco (1976) i Reazione
ed eversione nell'Italia
Repubblicana (1984), entre d'altres. També
publicà poesia, com ara Le rien.
Poèsies (1956), Primi
fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane
della libertà (1967), Tempo
di rivoluzione (1970), Canto per la
libertà del popolo cileno
(1973) i Resistenza e poesia. Antologia
di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que
durant els últims
anys de sa vida es retirà de la militància
activa, va morir, després de patir
una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana,
Itàlia)
i fou enterrat per desig de sa família amb ritus
religiós. ***
Karl Max Kreuger - Karl Max Kreuger: El 24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta començà a militar en el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista de La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació Anarquista) holandesa. Col·laborà en la revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986, formà part de la Landelijk Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista). En 1990 fou un dels fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond. Basisorganisatie voor zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure. Organització de base per a l'autogestió i el sindicalisme) –sorgit del sector llibertari expulsat de l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB, Confederació Independent d'Organitzacions Empresarials)– i va escriure per a la revista Buiten de Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva participació en les fires internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon coneixedor del moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava relacionat amb nombrosos companys d'aquells països (Polònia, Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys va fer feina en la llibreria alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i, després d'un homenatge per part dels seus companys, les seves cendres foren llançades al mar. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Defuncions
Francesco Cacozza (Don Cicco) - Francesco
Cacozza: El 24 de desembre de 1931 mor a Nàpols
(Campània, Itàlia) l'anarquista
individualista i propagandista llibertari Francesco Cacozza
–citat sovint
erròniament com Cocozza–,
conegut com
Don Ciccio. Havia nascut l'11 de
maig
de 1851 a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria, Itàlia).
Sos pares es deien Nicola
Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de
fer els estudis
primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari.
S'instal·là a Nàpols,
després d'aconseguir una feina com a cap d'una
estació de la ciutat. En 1880
fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio
Merlino Il Grido del Popolo. El 3
de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli
i altres companys, per «conspiració i atemptat
contra la seguretat de l'Estat»
després d'haver participat en una manifestació
contra la visita reial a Nàpols.
El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va
ser acomiadat per motius
polítics de la feina i hagué de sobreviure com a
venedor ambulant. Quan Andrea Costa
es decantà per «legalisme», el 30
d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i
Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco
Saverio Merlino i demanà
a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment
anarquista a Nàpols. Reincorporat
als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup
«Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom,
que volia arreplegar les
diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat
cap els
«organitzadors». L'agost de 1887
abandonà la redacció d'Humanitas,
que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà
amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista
Anarquista «Il
Lavoratore», que publicava Il
Demolitore,
periòdic que passà a dirigir fent apologia de
l'individualisme radical. El 12
de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la
feina i
passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata,
Itàlia), des d'on visitava
sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys.
L'1 de maig de 1891
va ser detingut, però va intensificar la seva activitat
propagandística i
col·laborà amb La Croce,
que començà
a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892,
abans del «Primer de
Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de
«seguretat pública». El
maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en
1897 entrà a formar part del
grup «Carlo Cafiero», encapçalat per
Michele Acanfora. Poc després, entre el 5
i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del
Giudice, dos números
únics del periòdic Il
Turbine, però
va ser denunciat per «violació de la llei de
premsa». Posteriorment, amb
Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits
per la
col·laboració amb els socialistes en la campanya
contra el domicili forçat i
obtingué la fusió de les dues publicacions
anarquistes que s'editaven a Nàpols:
Il Turbine i L'Affamato.
El març de 1898 signà el manifest en solidaritat
amb
Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine,
aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis
esdevinguts el
maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en
qüestió la legitimitat del
tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos
anys de presó per
«incitació al delicte».
Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4
de
gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es
va
embarcar com a infermer al vapor Canadà
amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de
febrer de 1904
reaparegué de bell nou amb un article publicat en el
periòdic milanès Il
Grido della Folla, fet que li va
comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un
cop lliure, va fer
una gira de conferències per la Ligúria i la
Toscana amb Gustavo Telarico. El
juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta.
El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats
per a insultar el president
Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907
assistí al Congrés
Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma
(Itàlia), on es declarà «anarquista
individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro
Petrucci, va fer propaganda
entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de
Resistència,
creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder
portar
a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà
en una cadena de detencions
breus i repetides, però que no el desanimaren.
Participà activament en les agitacions
contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb
escrits
seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet
denunciant els
«Fets de Sinopoli» (Calàbria,
Itàlia), on carrabiners havien matat uns
manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir
el periòdic La Plebe,
que durà fins el 30 de març de
1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no
sotmetre's a
escorcolls policíacs, en una barraca construïda per
ell al Vesuvi, anomenada
«Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular
entre la classe obrera, que
valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar
vigilat, el 14 de juny
de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta
vegada vestit de
sacerdot, però va ser detingut abans que comencés
el debat. El 9 de juny de
1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana
Roja» a la ciutat, encapçalà
les manifestacions, l'assalt a l'estació
ferroviària i els durs enfrontaments
als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico
Aratari i
Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a
l'amnistia del 3 de gener de
1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant
davant els treballadors,
prengué partit per la neutralitat a ultrança
davant la Gran Guerra, fet pel
qual va ser denunciat com «derrotista subversiu».
El 24 de maig de 1916,
aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser
detingut mentre
incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917
tornà a
empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i
el 18 de
juliol d'aquell any, durant la vaga general de la
metal·lúrgica, va ser
novament detingut per un manifest que incitava a la
desobediència i a la guerra
civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de
març de 1918 recobrà
la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant
la Lliga de
Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919
organitzà una gran
manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser
empresonat per un delicte
d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes
socials». Després de
recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril
de 1920 es dirigí
als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta
època milità amb Carlo Melchionna
i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero».
El maig de 1922, per unir els
militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo
Melchionna, el grup
«Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i
s'adherí a la Unió Anarquista
Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va
intimidar i va desafiar
reiteradament la violència dels escamots feixistes,
distribuint propaganda
davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va
ser
detingut després de llançar fulls anarquistes al
Saló del Parlament abans d'un
discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el
nou
règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo
Matteotti (22 de desembre de
1924). Vell i aïllat, lluità al límit de
les seves forces i en 1927 va ser
sotmès a una advertència formal. Francesco
Cacozza va morir desemparat i en la
misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres
de Nàpols
(Campània, Itàlia). ***
Zelmira Peroni - Zelmira Peroni: El
24 de desembre de 1936 mor a La Spezia (Ligúria,
Itàlia) la modista i
propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més
coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Havia nascut el 19 de
juliol de 1865 a Caprigliola
(Aula, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Peroni
i Lucia Magnani.
Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia),
on assistí a les escoles primàries i de
ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare
aprengué l'ofici de
modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa
família, que vivia
dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica
permeté que pogués aprofundir
en l'estudi dels clàssics a través de la lectura
d'obres de tota casta
(literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels
anys noranta conegué
a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que
comença a destacar en el
moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901,
després d'anys de
convivència, la parella es casà a La Spezia i
sempre es mantingué unida. El 16
de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué
un dels periòdics anarquistes més
populars de la península, i en el qual ella
col·laborà sobretot amb articles
culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa
editora («La
Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra
completa de Pietro Gori i
una antologia llibertària que portava com a títol
Pagine d'oro. Quan Pasquale estava
de gira propagandística,
nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira
s'encarregava de la
direcció del setmanari Il
Libertario,
que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota
mena. El juny de
1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al
congrés semiclandestí que va
donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista
Anarquista per a coordinar
l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de
maig de 1917 les
autoritats militars prohibiren la publicació d'Il
Libertario, aquestes la consideraren «un perill
permanent tan
greu per a la resistència interna i per a l'ordre
públic» que la mantingueren
en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser
confinada amb son
company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos
després la parella
recuperà la llibertat, reprengué immediatament
l'activitat editorial, malgrat
els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran
de la
destrucció de la seu d'Il Libertario
el
29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada
amb son
company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat
atemptat de
l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito
Mussolini a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa
«de la seva obra antinacional, de la
seva perillositat vers el règim i per formar part del
moviment revolucionari»,
va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació
per cinc anys i
enviada a les colònies penitenciàries de les
illes, primer, de Tremiti i,
després, de Lipari, on purgava condemna son company.
Obtingué una reducció de
la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a
Caprigliola, on
esgotada i gairebé cega s'establí definitivament.
En la primavera de 1930
acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista
Luigi Galleani, on
visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5
d'octubre de 1934 les
autoritats consideraren que com que «portava una vida
retiradíssima i per la
seva edat avançada», podia ser esborrada de la
llista de subversius establerta
per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons,
Zelmira Peroni va
morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia
(Ligúria,
Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al
cementiri d'aquesta ciutat. ***
Retrat a llapis de Josep Negre -
Josep Negre Oliveras: El
24 de desembre de 1939 mor a Argelers (Rosselló, Catalunya
Nord) el
tipògraf, periodista, orador i
militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Havia nascut el 13 de
maig de
1875 –el certificat de
defunció cita el 16 de maig de 1876– a
Lludient (Alt Millars, País Valencià).
Instal·lat a Barcelona, va ser un dels
organitzadors del congrés fundacional de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat
Obrera» i primer de la CNT. En 1908
va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso,
amb els seguidors
de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic
lerrouxista El Progreso,
que durarà nou mesos. Com a president de la societat
«L'Art d'Imprimir», va
participar en el comitè de vaga que va actuar durant la
Setmana Tràgica de
1909. També aquest any va parlar en la
inauguració de l'Ateneu Sindicalista de
Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la
necessitat de la nova
organització obrera i va formar part de la
ponència de reglaments. L'agost de
1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers
Ferroviaris de la Regió
Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al
sector, precisament
per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre
1910 i 1911 va fer
mítings cenetistes a Barcelona i a París, i
després de la vaga general en
solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó,
fruit de la delació
de Leroy que el va acusar de participar en un pretès
Comitè Revolucionari. Un
cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del
sindicat
anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo
i a
l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al
final del qual va
ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer
Barceloní,
amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En
1913 va ser membre de
l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de
la CNT catalana
entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés
Sindicalista Internacional
de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons
l'anarquista
exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva
intervenció en català. Pel
1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar
part d'una
comissió clandestina de la Confederació Regional
del Treball de Catalunya que
va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la
legalitat,
va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional.
Durant la Gran Guerra
va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera,
de la qual seria director
en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador
Quemades i Manuel
Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada
alemanya, crítiques
que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va
abandonar
tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb
els sectors
directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va
col·laborar en Solidaridad
Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de
propaganda de
la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La
Canadenca, va ser empresonat
a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució
de 1936 demanà la
reintegració a la CNT i participà en diverses
campanyes de propaganda, en el
Sindicat d'Indústries
Siderometal·lúrgiques i en el cercle
«Los de Ayer y los
de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses
publicacions llibertàries (Cultura
Obrera, Ilustración Ibérica,
El País, El Progreso,
Ruta, Los Nuevos, El
Rayo, Tierra
y Libertad, La Unión
Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad
Obrera, etc.) i
és autor de ¿Qué es el
sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo
militante (1936) i ¿Qué es el
colectivismo anarquista? (1937). En
acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre
Oliveras va
morir el 24 de desembre
de 1939 a l'infermeria del camp de concentració d'Argelers
(Rosselló, Catalunya Nord) i sa
companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per
l'anarquista
Maxime Mattéi, conegut de Negre. Josep Negre Oliveras (1875-1939) ***
Luis
Salmerón Avilés - Luis Salmerón Avilés: El 24 de desembre de 1946 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Luis Salmerón Avilés. Havia nascut el 24 d'agost de 1906 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Luis Salmerón i Concepción Avilés. Pintor de professió, milità a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme en la Columna Durruti al front de Madrid i amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de tinent. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat als camps de concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de 1942 entrà en contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945 s'afilià a la CNT de Poitiers. Tuberculós i mancant de bona alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a instàncies del seu amic, el destacat militant llibertari José Vergara Vicente. Sa companya fou Julieta Madrid. Luis Salmerón Avilés va morir el 24 de desembre de 1946 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), població on residia. ***
Silvio
Giovanni Manetti
- Silvio Giovanni Manetti: El 24 de desembre de 1949 mor a Venècia (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista Silvio Giovanni Manetti. Havia nascut el 18 d'abril de 1873 a Gavello (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Valentino Manetti i Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25 d'abril de 1882 emigrà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Treballà en diferents feines (xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys s'enrolà voluntari com a mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys, aconseguint el grau de sotscaporal timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat. Va casar-se amb Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del periòdic anarquista L'Agitazione, va signar la protesta per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les associacions anarquistes que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques, Itàlia). Segons la policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2 d'agost de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de reclusió per «lesions personals». El setembre de 1898 va anar a Iselle (Trasquera, Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de construcció del túnel de Sempione, però, sense treball i sense mitjans de subsistència, va ser detingut i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva participació en conferències i reunions anarquistes i la seva activitat propagandística. En 1902 retornà a Gavello i participà en el moviment sindicalista de les lligues, essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local. També participà en les organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la Federació de la Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto, Itàlia). Va fer de corresponsal dels periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la derrota del moviment de les lligues, reprengué la seva vida de rodamón i durant uns anys va fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908 retornà a Gavello. En 1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912 a Venècia (Vèneto, Itàlia), on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins l'esclat de la Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de Venècia. Entre 1925 i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor, viatjant arreu d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la fàbrica de la «Società Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima d'Alumini del Vèneto) de Marghera (Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat el novembre de 1936 per les seves idees polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de desembre d'aquell any. A partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen com a «simpatitzant de l'actual Règim», és a dir, el feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de controlar-lo. ***
Giobbe Sanchini - Giobbe Sanchini: El
24 de desembre de 1951 mor a Pesaro (Marques, Itàlia) l'anarquista Giobbe
Sanchini. Havia nascut el 8 d'octubre de 1887 a Montelabbate (Marques, Itàlia).
Sos pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i vivien a Sant'Angelo
in Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida de venedor ambulant i fabricant
de pasta alimentària. Des de jove es decantà per les idees anarquistes, llegint
els diaris locals del moviment, especialment Germinal. En 1902, seguint
l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna (Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà
a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911 decidí emigrar als
Estats Units i sortint de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell San
Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova York (Nova York, EUA). Després
d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts,
EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut, EUA), on treballà
de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain amb la immigrant
italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana la considerava
més «perillosa» que son marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat
anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat propagandista anarcocomunista
Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava perseguit, i
es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca Sovversiva, publicació en la
qual també col·laborà amb articles. També va ser amic de Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts, EUA), al
número 48 de Brookline Street, però pocs mesos després tornava a viure a New
Britain, al número 63 de Laurel Street. El 7 de setembre de 1917 va ser detingut per
haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar diners per
a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes perseguits; jutjat
pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest delicte,
ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser novament detingut. En
aquesta època refugià l'anarquista perseguit Carlo Valdinoci. Per les seves activitats
polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya embarassada i un fill (Emo)
i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres anarquistes (Vincenzo
Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo
Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels EUA i
retornà a Itàlia a bord del vapor Duca degli Abruzzi. El vaixell atracà el
9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino va ser detinguda per
a ser investigada i finalment pogué marxà cap a Sant'Angelo in Lizzola, mentre
que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de Nàpols i després lliurat
a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di Lecce,
Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no s'havien presentat a la
crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en llibertat a l'espera d'una
resolució de les autoritats militars, s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el
13 de desembre de 1919 publicà els cinc números de La Frusta Anarchica,
periòdic quinzenal que fundà. Aquesta publicació esdevingué un referent de l'anarquisme
«antiorganitzador», contrària a qualsevol forma d'organització estructurada i
permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i autoritària, però, a
diferència dels anarquistes individualistes, confià en el valor de l'acció
col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el procés revolucionari. El gener
de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La Frusta, i, des de maig
de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es traslladà a Fano (Marques,
Itàlia); en aquesta publicació hi van col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino
Manni, entre d'altres. També va publicar números únics, com ara La Sedia
Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola. Abans de l'arribada
del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro «Novatore» i mantingué
correspondència amb destacats exponents del moviment anarquista italià i
estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia)
del 23 de març de 1921, sense reivindicar l'acció, La Frusta considerà
els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol de 1921 va
ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni
di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar d'Ancona
(Marques, Itàlia) declarà el seu cas de deserció sobresegut. L'agost de 1922 La
Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se definitivament, però
continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a les víctimes
polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i dirigir un temps una fàbrica de
pasta, després treballà de paleta i milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió
de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor d'obres públiques. En
aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que sovint
escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part, però la
nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926 envià els infants nord-americans,
Emo i Ignea, als Estats Units, a viure
amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades relacions
amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a Suïssa, a qui va negar haver
conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli, actriu professional
de teatre i filla d'una família anarquista –tenia una germana anomenada
Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a Forcella (Abruços, Itàlia),
on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936 tingué a Teramo
(Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que esdevingué amb el temps un
reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe policíac del 20 de
febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la companyia de persones de provada
fe feixista, participa vivament en les manifestacions patriòtiques i té una
actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra
Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, es
va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no obstant això
no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat de subversius.
Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa família, sempre va
creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra Mundial, el 25 d'agost
de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una segona sèrie de La Frusta
di Propaganda Anarchica, però no només sortí un altre número. Entre 1948 i
1949 col·laborà en números únics del periòdic Anarchismo, publicat per
Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a Nàpols. El maig de 1949
publicà un número únic de Frusta Anarchica a Nàpols. En aquesta època es
relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi. Mantingué contracte amb els
anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va morir el
24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia). Deixà inèdit el text Le
origine dell'anarchismo. ***
Necrològica
de Jaime Nieto Izquierdo apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 20 de gener de 1955 - Jaime Nieto
Izquierdo: El 24 de desembre
de 1954 mor a Carpentràs (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Jaime Nieto Izquierdo. Havia
nascute el 21 de juliol de 1904 a Cabezarados
(Ciudad Real, Castella,
Espanya). Sos pares es deien
Francisco Nieto Medina i Isabel Izquierdo Garrido. Jornaler de
professió,
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal. Exiliat
a França, es guanyà la vida com a guixaire. Fou
delegat de Carpentràs
(Provença, Occitània) i de L'Illa de
Veniça (Provença, Occitània) al
Congrés de
la CNT de 1947. Sa companya fou Antonia María Serafina
Manzano Bosquet, amb qui
tingué tres infants. Malalt, Jaime Nieto Izquierdo va morir
el 24 de desembre
de 1954 al seu domicili de Carpentràs (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de Lorenzo Martín Herrero apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 9 de gener de 1964 - Lorenzo Martín
Herrero: El 24 de desembre de 1963 mor a París
(França) el naturista, anarquista
i anarcosindicalista Lorenzo Martín Herrero. Havia nascut el
30 d'abril de 1897
a Castromonte (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Ciriaco Martín, que va morir abans que ell
nasqués,
i Benita Herrero. Defensor del naturisme i del vegetarianisme, de jove
es
guanyà la vida com a fuster. En els anys vint
milità en grups anarquistes de
Bilbao i de Madrid. Va ser processat amb 34 companys pel Jutjat
Especial del
Districte de l'Hospicio de Madrid per una intent revolucionari
fracassat preparat
per a setembre de 1928, però va poder acollir-se a
l'amnistia del 5 de febrer
de 1930. A començament de la dècada dels trenta
retornà Valladolid, on ajudà
Eusebi Carbó Carbó a l'Escola Racionalista en
tasques organitzatives, a la
reorganització de la Federació Local de Sindicats
Únics d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a la
creació de les Joventuts
Llibertàries i a la constitució dels Grups de
Defensa Confederals. Ferroviari
de professió posteriorment, fou un dels fundadors de la
Federació Nacional de
la Indústria Ferroviària (FNIF). Va ser molt amic
de Pedro Orobón Fernández i
Pedro Herrera Camarero, aleshores a Valladolid. El maig de 1931 va ser
nomenat
president del Sindicat Metal·lúrgic de Valladolid
i l'agost d'aquell any
comptador de la Junta Provisional de la Subsecció
Ferroviària de la Federació
Nacional d'Indústria de Valladolid. Durant els anys de la II
República
espanyola va fer nombrosos mítings, ajudà a la
creació de sindicats a nombroses
poblacions castellanes (Arroyo, Medina del Campo, Medina de Rioseco,
Palència,
Peñafiel, Pollos, Quintanilla, etc.) i
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en la resistència i quan aquesta va ser
vençuda, es va amagar en un
pou de casa de sa mare i després al domicili d'un amic fins
el final de la
guerra. Posteriorment pogué arribar a Madrid i mesos
després creuà la frontera pel
Bidasoa a la zona d'Irún. Capturat per la gendarmeria en
arribar a França, va
ser empresonat en negar-se a enrolar-se en la Legió
Estrangera per les seves
idees antimilitaristes. Més tard va ser enviat al camp de
concentració de Gurs,
d'on va sortir formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE).
Durant l'Ocupació, va ser enviat a An Oriant (Bretanya). Cap
el 1943 participà
en la reorganització de la CNT i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1946 va ser encarregat per la Regional del Centre en l'exili de la CNT
per a
totes les qüestions referents a Valladolid. Més
tard es va traslladar a fer
feina i a militar a la regió parisenca, vivint a
Aubervilliers (Illa de França,
França). Sa companya fou Rosalía
Álvarez, amb qui tingué dos infants (Prometeo
i Pentalfa). Lorenzo Martín Herrero va morir el 24 de
desembre de 1963 a
l'Hospital Pitié Salpêtrière de
París (França), després d'haver patit
un
accident laboral a l'Arc de Triomf de l'Étoile, i va ser
enterrat el 2 de gener
de 1964. ***
Nicolas Lazarevitx (ca. 1973) [CIRA - Lausana] - Nicolas Lazarevitx: El 24 de desembre de 1975 mor a París (França) el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch) –la partida de defunció cita Nicolas Lazarewitch. Havia nascut el 17 d'agost de 1895 a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica). Sos pares, revolucionaris russos exiliats, es deien Jean Ivan Lazarewitch i Anastasie Pochitonoff. En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp –que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d’Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets –que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.–, com ara Ce que j’ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París). Nicolas Lazarevitx (1895-1975) ***
Joan
Campà Claverol - Joan Campà
Claverol: El 24 de desembre de 1991 mor a Caracas
(Veneçuela) el pedagog anarcosindicalista
Joan Campà Claverol. Havia nascut el 8 de setembre de 1914 a
Barcelona
(Catalunya). Va estudiar
a l'Escola Natura, coneguda com «La Farigola», al
barri del Clot de Barcelona,
dirigida per Joan Puig Elías i sostinguda
econòmicament pel Sindicat Fabril i
Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1923, quan encara era
un nin, conegué Albert Einstein en la seva visita que va fer
a Barcelona, fet
que el marcà profundament. Puig Elías
l'orientà cap els estudis de magisteri i a
començament de la dècada dels trenta va
començar a fer classes a l'Escola
Racionalista de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya),
fundada per Joan Jové
Vallés, Valentí Noguera Martin, Pablo
Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat
Romagosa, centre educatiu que acabà dirigint. Arran dels
fets revolucionaris
d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil escorcollà
l'escola a la recerca l'armes i
va ser detingut. Membre del Sindicat de Professions Liberals de la CNT,
del
qual fou secretari, durant la Revolució, el juliol de 1936,
va ser un dels
fundadors del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una
nova escola
racionalista i laica que funcionarà segons els principis de
l'Escola Moderna de
Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta època
dirigí el Col·legi Galileu, que havia
estat abandonat per la congregació de La Salle quan
esclatà la guerra. El
setembre de 1936 fou el representant de la CNT en la
delegació del Vallès
Occidental de la CENU i va participar en la confiscació de
diversos edificis
religiosos de la ciutat. Durant la guerra fou secretari de Relacions
Professionals del secretariat de la Federació Nacional de
Sindicats de
l'Ensenyament (FNSE) de la CNT i va elaborar l'avantprojecte de decret
sobre la
llengua catalana. El 4 de maig de 1937 va ser ferit durant els
«Fets de Maig» i
va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a París (França),
però va ser detingut i enviat al camp de
concentració de Sètfonts. Aconseguí
sortir aviat i s'establí a Chartres
(Centre, França), on treballà com a mestre en una
colònia de nins refugiats
espanyols. En aquesta època va ser nomenat secretari de la
Federació Nacional
de Sindicats de l'Ensenyament d'Espanya (FNSEE) en l'exili. El desembre
de 1939
s'embarcà, amb sa companya Felisa Gimeno Valero, a Bordeus
(Aquitània,
Occitània) rumb cap a la República Dominicana,
però a causa del mal tracte
rebut per les autoritats i les tensions amb els comunistes espanyols
exiliats,
va decidir emigrar a Veneçuela, on arribà el
gener de 1940. Organitzà a Caracas
l'Associació Nacional d'Instituts Educatius Privats (ANDIEP)
i edità la revista
ANDIEP. A Veneçuela
realitzà
nombroses tasques en el camp docent, com ara professor d'agricultura a
l'escola
rural Caurimare de Caracas (1940); supervisor de dibuix i de treballs
manuals a
les escoles federals del Ministeri d'Educació (1941);
professor a
l'Institut-Escola de La Florida; professor a l'Escola d'Arts i Oficis
per a
Dones (1944); classes al «Colegio
América» i a l'«Instituto Las
Américas»
(1955); etc. En 1956 fundà l'Institut Einstein, a la
urbanització Bolívar del
municipi Chacao de Caracas, que després dirigí sa
filla Olga Campà Gimeno. En
1946 era secretari de Relacions de la Subdelegació de la
CNT, favorable a les
tesis polítiques de l'interior.
Col·laborà en la comissió encarregada
d'ajudar
els anarquistes terrassencs exiliats i els que havien quedat a
l'Espanya
franquista. En 1959 col·laborà amb articles sobre
educació en el periòdic El
Libertario
de Caracas. En 1960, en el
moment de la reunificació confederal, milità en
l'Agrupació de CNT de Veneçuela,
de la qual va ser el secretari de la Regional de Catalunya.
Participà en
diferents congressos internacionals anarquistes celebrats a
Amèrica i a Europa.
Fundà el Centre Català a Caracas i va fer classes
de
català en els seus centres
educatius. Després d'haver-se enriquit, abandonà
la CNT i
amb Joaquín Ascaso
Budría, Valeriano Gordo Pulido, Jesús Maella,
Antonio
Ortíz Ramírez i altres,
fundà cap el 1960 «Fuerza
Única» (FU,
Força Única). En 1964
col·laborà en la
revista Volveremos
de Caracas. En
1966 era secretari de Cultura i Propaganda de la CNT i en 1967
s'afilià al
partit Acción Democrática (AD, Acció
Democràtica). En els seus últims anys
realitzà alguns viatges a la Península. En 1985,
en
aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de
Magisteri Nacional d'Ensenyament Primari i en el Cos de Professorat
d'EGB com a funcionari de la Generalitat de Catalunya. Joan
Campà Claverol, que adquirí la
nacionalitat veneçolana, va morir el 24 de desembre de 1991
a Caracas
(Veneçuela). A l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam
es troba dipositada correspondència seva amb destacats
militants anarquistes,
com ara Diego Abad de Santillán, Ramón
Álvarez Palomo, Liberto Sarrau Royes i
Antoni Téllez Solà. Son germà,
Domènec
Campà Claverol, també va ser un destacat militant
anarcosindicalista. Joan Campà Claverol (1914-1991) ***
Necrològica
de Joan Membrado Querol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 de febrer de 1992 - Joan Membrado
Querol: El 24 de desembre de 1991 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Joan Membrado Querol. Havia nascut el 20 de juny
de 1899 a
la Todolella (Ports, País Valencià). Sos pares es
deien Rafael Membrado i
Magdalena Querol. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), a
començament de la dècada dels trenta
emigrà a França. Instal·lat a
Perpinyà,
participà activament en el suport als companys refugiats a
França. Durant la
guerra civil fou un dels organitzadors del Comitè Local de
Perpinyà de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup de suport a la
Revolució espanyola. Després de la II Guerra
Mundial formà part de la Federació
Local de Perpinyà de la CNT. Joan Membrado Querol va morir
el 24 de desembre de
1991 a l'Hospital Maréchal Joffre de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i va
ser incinerat. ***
Necrològica de Francisco Muñoz Pérez apareguda en el periòdic Rojo y Negro de febrer de 2000 - Francisco Muñoz Pérez: El 24 de desembre de 1999 mor a Skien (Grenland, Noruega) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz Pérez. Havia nascut el 30 de març de 1914 a Castro Urdiales (Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Francisco Muñoz Pérez i Juana Pérez Helguera. Durant la guerra civil lluità al front nord enquadrat en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou greument ferit en un braç i una cama, lesions de les quals mai no es recuperà plenament. En acabar la guerra s'exilià a França. El 3 de febrer de 1945 es casà a París (França) amb Alicia Vaz Argüelles. Després de les vicissituds típiques, s'establí a Dreux (Centre, França), on treballà de sastre i milità activament en la Lliga de Mutilats i en el sector escindit de la CNT. Destacà en el suport als guerrillers antifranquistes llibertaris i a les Joventuts Llibertàries. En morir en dictador Franco, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya) i amb el seu amic Ramón Álvarez Palomo (Ramonín) participà activament en la reorganització de la CNT. Més tard, amb sa companya Alicia Vaz Argüelles, marxà cap a Noruega. ***
Sidney
Parker (1953) - Sidney Parker:
El 24 de desembre de 2012 mor a
Londres (Anglaterra) el
filòsof anarcoindividualista, propagandista i historiador de
l'egoisme
individualista filosòfic i anarquista, Sidney Edward Parker,
també conegut com Sidney E. Parker
o S. E. Parker. Havia nascut el 9
de novembre de 1929 a Birmingham (West Midlands, Anglaterra).
Quan tenia 14 anys abandonà els estudis i mai no
tornà a realitzar estudis acadèmics.
Assistí a classes de filosofia de la
Workers' Educational Association (WEA, Associació Educativa
de Treballadors). Entre
1944 i 1946 va estar afiliat a la Communist Youth League (CYL, Lliga
Juvenil
Comunista) i entre 1946 i 1947 en la British Federation of Young
Co-operators
(BFYC, Federació Britànica de Joves
Cooperativistes), però després va
començar
a llegir sobre el pensament anarquista i entrà a formar part
d'aquest moviment.
A principis de la dècada dels cinquanta feia
mítings a l'Speaker's Corner del
Hyde Park de Londres (Anglaterra) i assistia a les reunions dominicals
del
«Bridge Cercle» del London Anarchist Group (LAG,
Grup Anarquista de Londres). En
1961 llegí Der Einzige und sein
Eigentum
(L'únic i la seva propietat), del filòsof Max
Stirner, i quedà convençut que
l'anarquisme no era una forma de comunisme sinó
d'individualisme. Durant sa
vida es va veure influenciat per diferents autors, com ara E. Armand,
Benjamin
De Casseres, Francis Ellingham, Laurance Labadie, Dora Marsden, Enzo
Martucci, James
J. Martin, Renzo Novatore, Ragnar Redbeard, Donald Rooum, Murray
Rothbard,
Lyman Tower Sargent, Max Stirner i James L. Walker, entre d'altres. Va
ser autor
de The First Person (1963), Might is Right (1984), The
Ego and Ist Own (1982 i 1993) i Benjamin
R. Tucker & The Champions of
Liberty (1986), i de nombrosos fullets. El seu pensament, a
més, va ser
exposat en diferents publicacions periòdiques
britàniques i nord-americanes (Anarchy,
The Brummagem Bugle,
The Ethical Record,
Freedom, Free
Life, The Match, The Storm, The
Vulture, etc.) i edità revistes
anarcoindividualistes, com ara The Anarchists
(1952), Man! (1955), Individualist.
Anarchist Publishing and Translation
Project Bulletin (1961-1963), Minus
One (1963-1980), Twice
(1963), Ego. An
Individualist Review (1982-1994) i En
Marge (1995-1996). En 1982 ja no es definia com a anarquista
sinó com a
«egoista conscient i sense adjectius», com un outsider més parkerita
que stirnerià, i enemic
acèrrim de
l'«anarquisme col·lectivista»; fins i
tot argumentà que «l'egoisme era
compatible amb qualsevol filosofia política, llevat de
l'anarquisme». Entre
1961 i 1994 es guanyà la vida treballant venent bitllets de
tren en una oficina
de la British Rail, la companyia nacionals de ferrocarrils del Regne
Unit. En
els últims anys de sa vida, amb sa companya Pat, es
retirà totalment de la vida
pública i de la societat. Sidney Parker va morir el 24 de
desembre de 2012 a
Londres (Anglaterra) i el seu cos va ser incinerat. En morir no va
haver cap
funeral o homenatge públic i molta gent no
s'assabentà de la seva mort sinó molt
temps després. En 2016 es creà una
pàgina web [www.sidparker.com], on es
divulga el seu pensament. ***
Osvaldo Bayer - Osvaldo Bayer: El 24 de desembre de 2018 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista, guionista cinematrogràfic, traductor, militant en defensa dels Drets Humans i historiador del moviment anarquista Osvaldo Jorge Bayer. Havia nascut el 18 de febrer de 1927 a Santa Fe (Santa Fe, Argentina). Va passar la infantesa a Tucumán i després a Bernal i Belgrano (Buenos Aires). En 1950 va començar a treballar com a col·laborador en la revista de viatges i de costums Continente. Va realitzar estudis de Medicina i de Filosofia en la Universitat de Buenos Aires i entre 1952 i 1956 va estudiar Història a la Universitat d'Hamburg. De tornada a l'Argentina es va dedicar al periodisme, treballant en els diaris Noticias Gráficas, Esquel i Clarín, del qual va ser secretari de redacció, i en diverses revistes. En 1958 va fundar La Chispa, periòdic independent de La Patagònia. En 1959 va ser acusat de difondre informació estratègica militar d'un punt fronterer i obligat per les autoritats a abandonar el periòdic Esquel. Va ser secretari general del Sindicat de Premsa entre 1959 i 1962. A començament de la dècada de 1960 treballa com a redactor, i després com a director, del nou setmanari Imagen. Per les seves crítiques a Federico Rauch, acusant-lo de genocida, en 1963 va ser empresonat «a disposició» pel general Juan Enrique Rauch, ministre de l'Interior de la dictadura i besnét del blasmat, 63 dies a la presó de dones –per denigrar-lo– de Riobamba. En 1967 comença a col·laborar en la revista Tdodo es Historia. En 1972 va publicar dos toms d'una monografia històrica sobre la matança d'obrers al sud argentí el 1921, La Patagonia rebelde, que va ampliar amb un nou tom en 1974 i un més en 1976, i del qual es va realitzar un film del mateix nom que va ser estrenat en juny de 1974. Per aquesta obra va ser amenaçat i perseguit pel règim presidencialista de María Estela Martínez de Perón (Isabelita) i pel seu ministre ultradretà José López Rega, i va haver d'exiliar-se en 1975. Va viure a Berlín (Alemanya) fins a la seva tornada a Buenos Aires en 1983, amb la fi de la Dictadura militar. Va ser autor dels llibres Severino Di Giovanni, el idealista de la violencia (1970 i 1998), Los anarquistas expropiadores (1974), Radowitzky, ¿mártir o asesino? (1974), La Rosales, una tragedia argentina (1974), Exilio (1984, en col·laboració amb Juan Gelman), Fútbol argentino (1990), Rebeldía y esperanza (1993), En camino al paraíso (1999), Rainer y Minou (2001, novel·la); i ha estat guionista de pel·lícules com La Maffia (1972), La Patagonia rebelde (1974), Todo es ausencia (1983), Cuarentena: exilio y regreso (1984), Juan, como si nada hubiera pasado (1986), La amiga (1989), Amor América (1989), Elizabeth (1990), El vindicador (1991), Panteón Militar (1992), Jaime de Nevares, último viaje (1995), Soriano (1998), Ángel, la diva y yo (1999), Rainer y Minou (2001), Obras completas (2009), entre d'altres. Traduí de l'alemany obres de Kafka, Brecht, Jaspers, Mann, entre d'altres. Va ser professor honorari titular de la Càtedra Lliure de Drets Humans de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i docent de la Deutsche Stiftung für Entwicklungspolitik (Fundació Alemanya per al Desenvolupament), a Bad Honnef (Alemanya). En 1997 va rebre el premi «Veinte años de Madres de Plaza de Mayo». El 8 de novembre de 2001 es va estrenar a Buenos Aires Los cuentos del timonel, documental sobre Osvaldo Bayer, dirigit per Eduardo Montes Bradley. El 20 d'abril de 2003 la Universitat Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires li va atorgar el grau de «Doctor Honoris Causa» per la seva trajectòria dins dels camps dels Drets Humans, la literatura i el periodisme, i el 7 de juliol de 2004 va ser declarat «Huésped de Honor» per l'argentina Universitat Nacional del Litoral. Durant els seus últims anys va ser col·laborador del periòdic Pàgina/12 i continuà amb la seva tasca d'historiador i de defensor dels Drets Humans, especialment en la reivindicació dels Pobles Originaris argentins. En 2010 estrenà la pel·lícula Awka Liwen (Rebel Aurora, en maputxe), dirigida per Mario Aiello i Kristina Hille, amb guió i llibre seu, sobre la història de la pugna per la distribució de la riquesa a l'Argentina a partir de la depredació de les terres i els ramats als pobles originaris i als gautxos. Osvaldo Bayer va morir el 24 de desembre de 2018 al seu domicili de Buenos Aires (Argentina). ---
|
![Nicolas Lazarevitx (ca. 1973) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/lazarevitx/lazarevitx04.jpg "Nicolas Lazarevitx (ca. 1973) [CIRA - Lausana]")
![[23/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/12]") |
|
![[25/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/12]") |
|
|
| Actualització: 24-12-22 |