---

Francesco Cacozza (1851-1931)

L'11 de maig de 1851 neix a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria, Itàlia) l'anarquista individualista i propagandista llibertari Francesco Cacozza –citat sovint erròniament com Cocozza–, conegut com Don Ciccio. Sos pares es deien Nicola Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de fer els estudis primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari. S'instal·là a Nàpols, després d'aconseguir una feina com a cap d'una estació de la ciutat. En 1880 fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio Merlino Il Grido del Popolo. El 3 de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli i altres companys, per «conspiració i atemptat contra la seguretat de l'Estat» després d'haver participat en una manifestació contra la visita reial a Nàpols. El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va ser acomiadat per motius polítics de la feina i hagué de sobreviure com a venedor ambulant. Quan Andrea Costa es decantà per «legalisme», el 30 d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco Saverio Merlino i demanà a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment anarquista a Nàpols. Reincorporat als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup «Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom, que volia arreplegar les diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat cap els «organitzadors». L'agost de 1887 abandonà la redacció d'Humanitas, que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista Anarquista «Il Lavoratore», que publicava Il Demolitore, periòdic que passà a dirigir fent apologia de l'individualisme radical. El 12 de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la feina i passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata, Itàlia), des d'on visitava sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys. L'1 de maig de 1891 va ser detingut, però va intensificar la seva activitat propagandística i col·laborà amb La Croce, que començà a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892, abans del «Primer de Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de «seguretat pública». El maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en 1897 entrà a formar part del grup «Carlo Cafiero», encapçalat per Michele Acanfora. Poc després, entre el 5 i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del Giudice, dos números únics del periòdic Il Turbine, però va ser denunciat per «violació de la llei de premsa». Posteriorment, amb Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits per la col·laboració amb els socialistes en la campanya contra el domicili forçat i obtingué la fusió de les dues publicacions anarquistes que s'editaven a Nàpols: Il Turbine i L'Affamato. El març de 1898 signà el manifest en solidaritat amb Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine, aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis esdevinguts el maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en qüestió la legitimitat del tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos anys de presó per «incitació al delicte». Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4 de gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es va embarcar com a infermer al vapor Canadà amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de febrer de 1904 reaparegué de bell nou amb un article publicat en el periòdic milanès Il Grido della Folla, fet que li va comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un cop lliure, va fer una gira de conferències per la Ligúria i la Toscana amb Gustavo Telarico. El juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta. El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats per a insultar el president Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma (Itàlia), on es declarà «anarquista individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro Petrucci, va fer propaganda entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de Resistència, creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder portar a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà en una cadena de detencions breus i repetides, però que no el desanimaren. Participà activament en les agitacions contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb escrits seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet denunciant els «Fets de Sinopoli» (Calàbria, Itàlia), on carrabiners havien matat uns manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir el periòdic La Plebe, que durà fins el 30 de març de 1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no sotmetre's a escorcolls policíacs, en una barraca construïda per ell al Vesuvi, anomenada «Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular entre la classe obrera, que valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar vigilat, el 14 de juny de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta vegada vestit de sacerdot, però va ser detingut abans que comencés el debat. El 9 de juny de 1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana Roja» a la ciutat, encapçalà les manifestacions, l'assalt a l'estació ferroviària i els durs enfrontaments als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico Aratari i Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 3 de gener de 1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant davant els treballadors, prengué partit per la neutralitat a ultrança davant la Gran Guerra, fet pel qual va ser denunciat com «derrotista subversiu». El 24 de maig de 1916, aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut mentre incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917 tornà a empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i el 18 de juliol d'aquell any, durant la vaga general de la metal·lúrgica, va ser novament detingut per un manifest que incitava a la desobediència i a la guerra civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de març de 1918 recobrà la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant la Lliga de Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919 organitzà una gran manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser empresonat per un delicte d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes socials». Després de recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril de 1920 es dirigí als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta època milità amb Carlo Melchionna i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero». El maig de 1922, per unir els militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo Melchionna, el grup «Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va intimidar i va desafiar reiteradament la violència dels escamots feixistes, distribuint propaganda davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va ser detingut després de llançar fulls anarquistes al Saló del Parlament abans d'un discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el nou règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo Matteotti (22 de desembre de 1924). Vell i aïllat, lluità al límit de les seves forces i en 1927 va ser sotmès a una advertència formal. Francesco Cacozza va morir desemparat i en la misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres de Nàpols (Campània, Itàlia).

---

Francesco Cacozza (Don Cicco)

---

Notícia de la detenció de Francesco Cacozza apareguda en el diari de Laval La Mayenne del 10 de maig de 1904

---

Notícia de la condemna de Francesco Cacozza publicada en el diari parisenc La Presse del 19 de juny de 1906

---

Notícia de la detenció de Francesco Cacozza apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juny de 1913

---

Notícia de la detenció de Francesco Cacozza publicada en el diari parisenc L'Univers del 16 de juny de 1913

---

Notícia de la detenció de Francesco Cacozza apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 17 de juny de 1913

---

Notícia sobre Francesco Cacozza apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 31 de gener de 1914

---

Notícia de la condemna de Francesco Cacozza apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 20 d'abril de 1918 

---

Notícia de la condemna de Francesco Cacozza publicada en el periòdic de Buenos Aires Culmine del 20 d'octubre de 1927

---

Escriu-nos

---