|
---
Anarcoefemèrides del 24 de gener Esdeveniments
Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid - Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional. ***
Cartell de la conferència de García Oliver - Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)
Naixements
Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894) - Antoine Perrare:
El 24 de gener de 1841 neix a
Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard
i militant
anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago.
Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie
Désvarenne. A
començament de la dècada dels setanta vivia al
número 150 del carrer Bougeaud
de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda
de vins a la plaça Brotteaux
d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions
públiques i participà en els fets
insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la
Comissió Provisional
de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la
Comissió Executiva
proclamada pel poble a la plaça pública de
Lió. Quan la desfeta de la Comuna es
refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre
de 1871 formà
part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de
tendència marxista, amb
Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn.
El 2 de setembre de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra
francès a la deportació en
recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general
de les
seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat
a la Conferència
de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb
Benoît Malon, Charles
Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les
resolucions d'aquesta
conferència i s'oposaren a la seva adopció; la
discussió fou tant acalorada que
s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de
desembre d'aquell any, on es produí
l'escissió internacionalista. Després d'aquests
fets, formà part de la
Federació del Jura de l'AIT, de tendència
bakuninista, i amb altres companys
(Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy)
representà
diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT
(antiautoritari) que se
celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En
aquest congrés
reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de
gener de 1875, a
Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen
Garibaldi,
adreçat als «proscrits de la Comuna». En
1876 pertanyia, amb François
Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la
secció «L'Avenir» de la
Federació del Jura de Ginebra, primera secció que
propagà el comunisme
anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de
propaganda anarquista
que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon
i Encore
un soufflet. Aux lyonnais –també per
aquesta època publicà el pamflet Fais
ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la
República
francesa, però rebutjà aquesta gràcia
i decidí no retornar a França. El 18 de
març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr
Kropotkin i altres, en un míting que
se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar
l'execució del tsar
Alexandre II. En aquesta època mantingué una
estreta correspondència amb Jean
Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée
Reclus. En 1882 participà en la
fundació del periòdic L'Alarme
de Lió
i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a
Ginebra, on tenia
contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser
investigat, amb molts
altres militants, per les autoritats suïsses per les seves
activitats
anarquistes. En aquesta època freqüentava la
redacció del periòdic Le
Révolté i l'«Imprimerie
Jurassienne», i era membre de la Secció de
Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges
Herzig. El 16 de
juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en
una assemblea de
desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant
Niquet i
Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra.
S'instal·là primer a Lió i
després a
París, on milità en el moviment anarquista. Vivia
a la parisenca plaça del
Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892
va ser destruït
pel foc. Després treballà uns mesos a la
fàbrica dirigida per Paul Reclus a
Varangéville (Lorena, França). En aquesta
època sembla que assistí a les
reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894,
després de
l'establiment de les repressives «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
inclòs en el registre de la policia ferroviària
de fronteres francesa. A partir
del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de
mecànica a l'Escola
Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París. El 15
de març de 1904, en la inauguració dels locals de
la Unió Obrera del Moble, al
número 4 del passatge Davy de París, va fer la
conferència «Le mouvement
communaliste de 1871, les causes de sa défaite».
En 1907 viva al número 39 del
bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret.
Antoine Perrare va
morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a
Niça (País Niçard,
Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva del 5 de setembre de 1914 - Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914. ***
Necrològica
d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922 -
Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre
Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts
citen erròniament el nom Clément
que no surt a cap registre. Sos pares es deien Léon Lapeyre,
propietari, i
Séraphine Ferriès.
Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del
Migdia i vivia al
número 140 del carrer Billaudel de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou
un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquesta
època viva al
número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril
de 1892, arran d'una agafada
preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va
ser detingut a les
oficines on treballava, però va ser posat en llibertat
després de
l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva
absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran
nombre de
publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de
1892 va
ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava
d'arribar, amb els
companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en
el moment de la detenció
portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini,
Guilbert, etc.), un
text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell
electoral anarquista. Processat
per «associació criminal», el seu cas,
ben igual que el dels seus companys, el
27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897,
sota el
títol «Notre oeuvre»,
començà a publicar en Le
Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra
anarquistes». El 5 d'agost de
1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per
«robatori»; jutjat,
va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de
presó. El 24 de
juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània,
Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre
1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie
i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut
Dire de Sébastien Faure, de qui era
íntim amic. En 1921 va publicar el fullet
Esquisses et portraits. En 1922
col·laborà, amb una secció
pròpia («Simples aperçus»),
en La Revue Anarchiste.
Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de
1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets
(Aquitània, Occitània).
Deixà un «testament
filosòfic», que va
ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922. ***
Foto
policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894) - Alphonse Ochart:
El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes)
l'anarquista
Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas
Ochart,
sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i
tingué sis germanes. Es guanyava la
vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en
concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al
número 38 del carrer de l'Espérance
del XIII Districte de París (França). D'antuvi
fou partidari del socialisme
revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de
1892, després
d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es
declarà
anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu
domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins
l'estufa una gran
quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un
número de Le Père
Peinard, dos exemplars de Le
Proletaire i un suplement de La
Révolte. Ochart fou detingut i fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon,
encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1
de
juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant
l'escorcoll del
seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte
de París, la
policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit
titulat Le vin de Marsala, retalls
de premsa
sobre anarquisme, un número de Le
Chambart i un altre de La
Révolta,
la cançó Le
château du diable i una
carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la
policia trobà un
número del periòdic Les
Trois Huit i
al soterrani sis números de Le
Père
Peinard. Durant l'interrogatori negà ser
anarquista i justificà la
presència de periòdics anarquistes
perquè «en feia
col·lecció». Processat per
«associació criminal», va ser tancat a
la presó parisenca de Mazas, però va ser
alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables
de veïns
i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat,
que el
considerava «un obrer laboriós i un fervent
republicà». Posteriorment el seu
cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894) - Jean Billot: El
24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23
de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França)
l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne
Billot i va ser surat per l'Assistència
Pública del
departament de Cher. A Bourges residí al número
56 del carrer Petit Charlet i
milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou,
amb Silvain
Marchand, animador del grup «La Jeunesse
Libertaire». Es guanyava la vida fent
d'electricista. Posteriorment s'establí a París
(França), on visqué al carrer
Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el
març de 1894 de La
Révolte. El més segur és que
sigui el
mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a
assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle
Anarquista
Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les
eleccions municipals
del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI
Districte
de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI,
XII i XX districtes
parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques
Bonhomme. Fou
l'administrador del setmanari La Lutte
pour la Vie. Organe
révolutionnaire indépendant,
el primer número del qual sortí el 27 de maig de
1893. Durant l'estiu de 1893
participà en la campanya abstencionista portada a terme per
a les eleccions
legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat.
Sembla que
després retornà a Bourges, encara que
mantingué contactes amb els companys
parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de
1894, ben igual que
molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia
i
fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon.
El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de
París
amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Paul
Maxime Découée - Paul
Découée: El 24 de gener de
1881 neix a La Possonière (País del
Loira, França)
l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime
Découée. Sos pares es
deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i
Augustine Jeanne Raujoux.
S'instal·là a París
(França) amb la intenció d'esdevenir pintor
artístic i
l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es
guanyà la vida recitant
poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles
anarquistes. El 20 de setembre
de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents»
que acabaven de detenir
l'anarquista Albert Joseph (Libertad)
quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat,
fou condemnat a
sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III
Brigada de Policia. El
14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor
Piéré, secretari del grup
anarquista «La Solidarité», al carrer
Ursulines de Saint-Denis (Illa de França,
França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori
d'un sac de carbó
en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per
«robatori amb
efracció» i tancat a la presó parisenca
de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de
1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le
Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué
la intenció
de fundar amb dos companys una petita colònia
llibertària per Fontainebleau
(Illa de França, França), però
finalment s'enemistà amb ells i
s'instal·là al
domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de
França, França). En
aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un
franc el milenar.
El març de 1901 aconseguí feina de retocador en
un taller fotogràfic i
s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on
vivien altres
anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va
ser una època on
visqué en la més extrema de les precarietats,
passant fam. El 26 d'abril de
1901 el confident Rond
denuncià que
volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver
para usar-lo si
era detingut. Projectava «donar un cop» per a
procurar-se diners. En un informe
del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia,
segons
informes de Rond, es deia que havia
aconseguit productes químics i que consultava obres de
química a la Biblioteca
Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe,
s'havia procurat un gresol per
a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901
Fouquet ordenà
l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de
periòdics i
exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79
de la carretera de
Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França),
que el tenia contractat i
l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge
Leydet,
per «possessió i fabricació d'enginys
explosius». Interrogat pel comissari, i
després pel jutge, reconegué haver fabricat
bombes a base de clorat de potassa,
d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat.
L'anarquista Eugène
Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel
Almereyda, que havia participat en aquests experiments
químics, també va
ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy
explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça
Voltaire. En una carta
enviada per Libertad al diari L'Aurore
del 10 de juny de 1901 defensava Découée i
denunciava la manipulació a la qual
havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema
misèria obligant-lo a
redactar una confessió. El 25 de juny de 1901
Découée i Vigo van ser condemnats
pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor
d'edat, purgà la
pena a la presó de La Petite Roquete, mentre
Découée va ser reclòs a Fresnes.
Gracies
a la intervenció de nombroses personalitats properes als
cercles llibertaris
davant el president del Consell de Ministres i el ministre de
l'Interior,
s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del
final de la seva
pena. En sortir de la presó, restà constantment
vigilat per agents de la III
Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i
portà una vida inestable,
canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902
va ser
detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França) després
d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una
taverna amb una moneda falsa
de cinc francs; en el moment de la detenció portava una
navalla automàtica i
una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per
«emissió de falsa
moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de
robatori». Declarà ser artista
pintor i haver treballat recentment en la Unió
Artística de Clichy (Illa de
França, França). El febrer de 1903 el Ministeri
de la Guerra informà la
Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional
després d'abandonar el
seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França). Entrà a fer feina
en Le Libertaire i restà
allotjat uns
dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per
«entrebancar el
lliure exercici del culte» a l'església
d'Aubervilliers, juntament amb
nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent
Tailhade, que
volien impedir el sermó de mossèn
Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A
partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent
Foureur, qui
va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant
els
domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja
(Valònia), on es va
presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una
reunió celebrada a
Cité d'Agoulême de París, l'anarquista
Henriette Roussel va llegir una carta de
Découée on notificava la seva expulsió
de Bèlgica i el seu intent d'arribar a
Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta
al seu favor, però recaptà pocs
diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles
llibertaris.
Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels
companys que
li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va
incorporar
al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre,
França), però retornà el 24,
declarant haver estat llicenciat definitivament.
S'instal·là amb sa companya Marie
Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor
amateur. A finals de
febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri
Chapey al local de les
«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per
demanar explicacions a Libertad
que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser
condemnat a
sis mesos de presó per «temptativa
d'estafa». En aquesta època continuava
vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del
carrer Cités, i
posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser
arrestat a
Champigny-sur-Marne (Illa de França, França)
després d'haver intentat pagar la
seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat
a la comissaria amb
son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme
començà a escorcollar-lo, agafà un
revòlver i disparà un tret a boca de
canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe
Périn;
un gendarme que vingué com a reforç, es
llançà sobre ell per a desarmar-lo i el
posà boca avall sobre la taula, però
aconseguí ficar-se el canó de la seva arma
a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren
pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la
fabricació de monedes falses i 400 francs en or. ***
Robert
Delon (París, 1911) - Robert Delon:
El 24 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 24 de juny– de 1885 neix a
Puteaux (Illa de França, França)
l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert
Charles Delon. Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i
de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer
reeixidament els estudis
primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys.
Posteriorment treballà en
una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per
distribuir joguets entre els
infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser
llicenciat del servei militar
a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any
freqüentà els cercles anarquistes
individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la
conferència «L'éducation
anarchiste», al local del Grup Anarquista de
Vanves-Malakoff-Issy-Clamart
radicat a Vanves (Illa de França, França).
L'abril de 1909, en ocasió de la
creació de la Federació Revolucionària
(FR), signà l'article antiorganitzacional
«Devons-nous nous fédérer?»
publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie,
on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4
de juny de 1911
esdevingué tresorer de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC), en substitució
de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser
reemplaçat per Lucien
Belin. En aquesta època vivia al número 167 del
carrer Rennes del VI Districte
de París (França) i col·laborava en Le
Libertaire. Entre 1911 i 1912
sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste
de Reims (Xampanya-Ardenes,
França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV
Districte de París amb Lydie Aglaé
Hermine Herrault, de família anarquista –sos
germans André Herrault (André
Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en
la creació d'una comunitat
anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra.
Aleshores treballava
de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de
maig de 1913
participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada
matinal celebrada a la Sala
Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació
Artística del XIV Districte de París,
on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel,
André Colomer, Jeanne
Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet
i Xavier Privas. Inscrit
en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914,
quan esclatà la guerra, es
declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a
Vincennes (Illa de França,
França), al número 6 del carrer Villebois
Mareuil, treballant de comptable i de
comerciant als mercats. En els anys vint mantingué
correspondència amb l'anarquista
Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta
s'instal·là a Bretanya, al
domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats
anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les
Cevenes i
pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes»,
va escriure poemes que van
ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le
Bulletin de la
Société des Poètes Français,
La Vie Idéaliste, etc.). De cultura
autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de
literatura, freqüentant artistes.
Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a
la militància de son fill
Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista
Francès (PCF). Robert
Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro
Sant-Maloù,
Bretanya). ***
Jeanne Humbert - Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Sos pares es deien Frédéric Rigaudin, empleat, i Blanche Marie Blanc. Filla d'una família petitburgesa, nasqué al domicili dels avis materns. Va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i amb qui es casà el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris –el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant, Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure(1970), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 2 del carrer Lota del XVI Districte de París. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a la Clínica Bizet del XVI Districte de París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances. ***
Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961 - Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. ***
Feliciano
Benito Anaya - Feliciano Benito
Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo
(Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Feliciano Benito
Anaya.
Sos
pares
es deien Eugenio Benito Martín i María
Encarnación Anaya Callejo. Fuster de
professió, s'instal·là a
Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
més destacats. Formà part dels
grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino,
Mauro Bajatierra, Moisés López,
etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos»
(Celedonio Pérez, Melchor
Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador
Canorea, Manuel López,
Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González
Mallada, José Barrios, Guerra,
etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social
–del qual era
membre de la Junta Directiva amb el càrrec de
comptador– i
que no era partidari
de l'«acció directa» i reivindicava
l'«anarcohumanisme» i
l'«anarcopacifisme».
L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín,
Modesto Magro
García i Ángel Díaz, membres del
Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver
preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart,
president de la Federació
Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente
Pérez Martín. L'1 de setembre de
1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín,
acusat de l'atracament a mà
armada a Villaverde del caixer de la «Companyia
Bilbaïna de Construccions
Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat
per la policia com
a un «anarquista individualista i
teòric», va ser tancat a les presons
madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat
el 26 de
novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants,
amb un gran nombre
de militants d'esquerres de totes les tendències, del
«Manifest a la joventut
espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10
d'agost de 1930 fou un
dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis
Caballero Montalbán i José
Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat
al Teatre Fuencarral de Madrid,
i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la
Societat de Fusters del
Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de
Constructors de Carruatges), Mateo
López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo
i Antonio Paulet participà en
un míting pro amnistia al Centre de la Federació
Tabaquera. El 13 de setembre
de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel
González Inestal, José
Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un
míting contra la dictadura
celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre
de 1930, amb Pedro
Correa, Vicente García Muisa i José Olalla,
participà en el míting de
presentació de la Societat de Paletes «El
Avance» celebrat al Cine Victoria del
barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931
participà en el míting
organitzat per la Federació Local de Sindicats
Únics de Madrid al Teatre
Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme
portada a terme per
desprestigiar la CNT, i on intervingueren també Nicasio
Álvarez de Sotomayor,
Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego
Crespo. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de
la CNT com a delegat del
Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era
membre del grup
anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera,
etc.). El 14 de setembre de
1931 parlà en el míting d'orientació
sindical celebrat als locals de la
Federació de Sindicats Únics de Madrid i on
també intervingueren Miguel
González, Anselmo Sánchez, Gregorio
Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser
nomenat administrador del periòdic CNT.
Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora
i Miguel González Inestal, va ser un dels principals
defensors de l'exclusió
dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En
1933 va fer un
míting a Navalmoral i l'any següent
presidí un acte públic a Madrid. Arran de
la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934
publicà Cómo
traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre.
Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació
clandestina Revolución
Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí
al IV Congrés de la CNT
celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra,
comandà una columna de la CNT-FAI
que portà el seu nom, que després d'alliberar
Alcalá de Henares el 20 de
juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on
participà en la derrota
dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als
límits de la
província per intentar ocupar posicions per a frenar
l'avanç de les tropes del
general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria.
També lluità amb la Columna
Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el
Batalló Sigüenza,
en el qual va romandre arran de la militarització.
Després passà a ser
inspector de Milícies de l'Exèrcit
Republicà i més tard comissari en cap del IV
Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de
la guerra. El
febrer de 1937 assistí en representació de les
Milícies del Centre al Ple de
Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla
Libre, Construcción,
Solidaridad
Obrera, ¡Rebeldía!,
La Tierra,
etc. Amb el
triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions,
com a
responsable de la txeca
de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a
mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940
al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). Feliciano Benito Anaya (1894-1940) ***
Notícia
de la condemna de Jules Téty apareguda en el diari
algerí L'Écho
d'Alger del 21 de gener de 1914 - Jules Téty: El 24 de gener de 1895 neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista, i després socialista, Jules Téty, que va fer servir el pseudònim Enrique Bramer. Era fill natural de la serventa Anne Téty, vídua de Joseph Téty. En 1911 vivia al número 51 del carrer Montmailler de Llemotges (Llemosí, Occitània). D'antuvi aprenent d'emmotllador en una fàbrica de porcellana, el juny de 1911 abandonà la feina i entrà com a empleat als magatzems del Societat Cooperativa «L'Union». Animador de l'antic Grup de Defensa Social (GDS), s'ocupà especialment de la difusió del setmanari L'Insurgé, òrgan dels revolucionaris de la zona centre. L'agost de 1911 participà en la fundació del Grup d'Unió Revolucionària (GUR) de Llemotges, que arreplegava anarquistes i revolucionaris locals. Segons la policia, aquest grup hauria notificat a la Federació Revolucionària Comunista (FRC) de París (França) un projecte de sabotatge per a temps de pau i per a temps de guerra. Destacà com a propagandista anarquista i com a venedor de periòdics i fullets en mítings anarquistes i socialistes. El juny de 1912 fou cofundador de la Secció de Llemotges de l'FRC, que es reunia al número 43 del carrer de Montmailler. L'octubre de 1912 signà el manifests «Aujord'hui insoumis, demain réfractaire, plus tard déserteur», de l'FCA i dels Grups de Conscrits. En 1913 era membre, amb Martial Desmoulins i Marcel Vardelle, de les Joventuts Sindicalistes i a finals de maig d'aquell any el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documentació antimilitarista. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista dels Llibertaris del Centre que se celebrà entre el 28 i el 30 de juny de 1913 a Llemotges, on acudí com a delegat de Llemotges juntament amb Barrière, Jourde, Pouyaud i Robert, i on es va fundar la Federació Comunista Anarquista del Centre (FCAC), adherida l'any següent a la Federació Comunista Anarquista (FCA), que més tard fou la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquesta època era responsable del Comitè de Defensa Social (CDS) de Llemotges i treballava com a empleat de comerç. El 2 d'octubre de 1913 va ser detingut quan distribuïa el fullet de l'FCA Contra les trois ans a la porta de la caserna del 63 Regiment d'Infanteria de Línia i aconsellava els soldats desertar. El 19 de gener de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Llemotges a quatre mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». Posteriorment va ser secretari del grup local de l'FCAR. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es declarà insubmís i passà a Catalunya, on fou, sota el pseudònim d'Enrique Bramer (Henri Bramer), secretari del «Grup Internacional» de Barcelona, que es reunia al número 416 del carrer de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara (Nicolás Barrabés, Camille Bauer, Francisco Bravo Bañon, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins, Jean Donna, Louis Dressier, Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José Hernández Silvestre, Gaston Leval, Maggi, Rirette Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala, Victor Serge, etc.). De bell nou a França, va ser detingut i incorporat a files. Entre 1918 i 1920 col·laborà, sota el pseudònim Henri Bramer, en el periòdic La Mêlée. En els anys vint s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 10 d'agost de 1925 es casà a Bergerac (Aquitània, Occitània) amb Marguerite Lefebvre. Posteriorment marxà cap a Senegal (Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal). A Dakar treballà d'empleat municipal. En 1929 el trobem treballant d'empleat de comerç a Kayes (Sudan Francès, Àfrica Occidental Francesa; actualment Mali). El 6 d'agost de 1932 es casà a Dakar amb Francine Roudier. En 1938 era secretari administratiu de la Federació Socialista de Senegal i com a tal denuncià públicament la repressió de la vaga general dels treballadors del ferrocarril Dakar-Níger que el 27 de setembre d'aquell any a Thiès, a 70 quilòmetres de Dakar, es cobrà la vida de sis persones i on quedaren 90 de ferides. Durant els anys cinquanta fou un dels responsables de la Unió Departamental de Força Obrera (FO) de Dakar. L'octubre de 1956, en el Congrés Confederal de FO, votà contra l'informe d'activitats presentat pel buró confederal. Més tard retornà a la metròpoli, on col·laborà en la revista anticomunista de Georges Albertini Est et Ouest, especialment amb articles on analitzava l'acció comunista a Occitània, però també en la seva administració i difusió. Jules Téty va morir el 22 de desembre de 1972 al seu domicili de Basens (Aquitània, Occitània). ***
Silvio
Biscàro - Silvio Biscàro:
El
24 de gener de 1901 neix a Treviso (Vèneto,
Itàlia) el periodista i militant
anarquista Silvio Fernando Biscàro –el segon nom
també citat Ferdinando.
Sos pares es deien Giulio
Biscàro i Barbara Mengazzi. Després de fer
estudis primaris, cap el 1905 es
traslladà amb sa família a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1915, davant la Gran
Guerra, va prendre posicions intervencionistes. Posteriorment
s'acostà als
cercles socialistes juvenils i freqüentà
l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), con conegué Mario Orazio Perelli, Antonio
Pietropaolo i altres
anarquistes. En 1919 va ser fitxat per les forces de seguretat i en
aquesta
època, en la qual ja formava part de manera definitiva dels
cercles
anarcoindividualistes milanesos, va tenir els primers problemes amb la
llei. Treballador
mecànic a la fàbrica Isotta-Fraschini de
Milà, el juny de 1920, durant una
vaga, va ser detingut juntament amb altres anarquistes. Empresonat en
diferents
ocasions, en una d'aquestes declarà «professar les
idees anarquistes des de fa
anys, però abominar de la violència».
Participà en les reunions celebrades a la
Via Casale, on es va organitzar l'atemptat al teatre Diana de
Milà del 23 de
març de 1921, i es va veure implicat en les investigacions
policíaques
posteriors. Després de l'atemptat, considerat per la policia
com un dels autors
materials del fet, es va refugiar un temps, sembla, en el cercle del
grup
editor del periòdic Il Libertario
de
La Spezia (Ligúria, Itàlia) i més tard
a Suïssa. El juny de 1921 va ser
detingut, juntament amb Giordano Ustori i Carlo Bianchi, a Mendrisio
(Ticino, Suïssa)
per haver passat clandestinament la frontera per Arzo (Morbegno,
Llombardia,
Itàlia). Tancat a Bellinzona (Ticino, Suïssa),
aconseguí fugir-ne amb Giordano
Ustori, però ambdós van ser capturats dos dies
després i portats a la
Penitenciaria Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). El 15 de
setembre de 1921 va
ser extradit a Itàlia. Acusat
d'«associació criminal, ultratges i
violència», va
ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó i a dos anys
de vigilància
especial. En 1925 va ser amnistiat i començà a
treballar d'empleat i fent
algunes col·laboracions periodístiques. Amb
Augusto Micelli, fundà i dirigí el
periòdic mensual Theatralia,
prohibit
a finals del 1927 perquè desagradava el règim
feixista. Al mateix temps
col·laborà en les revistes Teatro
i Pensiero di Bergamo.
Posteriorment va
acceptar la direcció d'un setmanari
propagandístic de l'abadia de Montecassino,
però el prefecte de policia de Frosinone (Laci,
Itàlia) descobrí alguns
articles antifeixistes seus i va ser acomiadat. A partir de 1928
patí
tuberculosi, malaltia que li va provocar contínues
hospitalitzacions. La nit
del 5 de juliol de 1932 va ser detingut per «activitats
antifeixistes» i acusat
d'intentar publicar el periòdic clandestí Lo
Studente. Després de tres mesos de
presó preventiva, va ser alliberat amb
una amonestació. El 18 de maig de 1934 va ser detingut per
la policia suïssa,
lliurat a les autoritats italianes i denunciat per
«expatriació clandestina per
motius polítics»; processat a finals de juny
d'aquell any davant el Tribunal de
Sondrio (Llombardia, Itàlia), es va defensar afirmant haver
creuat la frontera
involuntàriament mentre esquiava enmig d'una tempesta de
neu. L'octubre de 1934
obtingué el passaport per motius d'estudi per a visitar el
Museu Britànic i
marxà cap a Londres (Anglaterra), on va romandre fins a
principis de 1935,
moment en el qual es traslladà a Versalles (Illa de
França, França), on va
romandre més de quatre anys. A França va mantenir
contactes amb nombrosos
antifeixistes (Francesco Fausto Nitti, Carlo Rosselli, etc.) i
freqüentant
durant un temps les reunions del moviment «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i
Llibertat), abans de ser marginat per donar
«informació no massa favorable des
del punt de vista antifeixista». En aquesta època
treballà de corrector de
galerades del diari Ce Soir i va
publicar el llibre en el qual havia treballat els anys anteriors
titulat Roma o Mosca? En 1937,
«en consideració
al seu grau de perillositat», va ser inscrit en el registre
policíac de
fronteres i a l'ambaixada italiana a França, on va ser
definit com un actiu
militant del «Partit Socialista Massimalista»,
però que n'havia estat expulsat
per «boig i perillós per als companys».
L'estiu de 1939 retornà a Itàlia i va
ser detingut a la frontera. Confinat a Limosano (Molise,
Itàlia) per cinc anys,
posteriorment va ser tancat a la presó de Campobasso
(Molise, Itàlia). Després
de la caiguda del feixisme, fou director del diari de la
Federació Marítima i
vicesecretari del Partit
Socialista
Italià d'Unità Proletària (PSIUP) de
Nàpols (Campània, Itàlia). En aquesta
època col·laborà en Sempre
Avanti!.
En acabar la II Guerra Mundial, retornà a Milà i
va ser periodista fins el
1968, quan abandonà la direcció del setmanari ABC. En 1967 havia publicat l'assaig L'inconformista i en 1973 va ser reeditat
la seva obra Roma o Mosca?, sota el
títol La coesistenza impossible
i amb un prefaci
de Franco Catalano. Silvio Biscàro va morir l'11 d'octubre
de 1978 a Milà
(Llombardia, Itàlia). ***
Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero - Juan Cazorla Pedrero: El 24 de gener de 1920 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir, Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Juan Cazorla Pedrero va morir el 27 de novembre de 2005 a Barquisimeto (Lara, Veneçuela). Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al «Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Pietro
Bianconi
- Pietro Bianconi: El 24 de gener de 1924 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'anarquista, resistent antifeixista i historiador del moviment obrer Pietro Bianconi. De molt jove començà a treballar als alts forns de l'empresa siderúrgica Ilva, després anomenada Italsider, on va romandre fins el 1948. Antifeixista per convicció personal i per tradició familiar, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, començà a actuar en una unitat partisana dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) a Monterotonto, Marittimo i Piombino. El gener de 1944 va ser condemnat a mort en rebel·lia per un tribunal republicà «per haver organitzat la deserció de soldats joves en reiterades ocasions». Després de la dissolució del Partito d'Azione (PdA, Partit d'Acció), al qual havia participat enquadrat en la III Brigada Garibaldi «Camicia Rossa», s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI), sense deixar de freqüentar la seu de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM) de Piombino, on conegué Egidio Fossi, exmilicià de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la guerra espanyola; Adriano Vanni i Dario Fanci, exiliats a França; Alessandro Cinci, condemnat per l'atemptat de Monterotondo del 1892; Primo Menichetti i Chiaro Mori, desertors durant la Gran Guerra i membres de la «Banda del Prete»; i Renato Palmizzi i Lorenzo Anselmi. També seguí un curs d'economia política portat a terme per Ottorino Perrone, exredactor, a Brussel·les (Bèlgica) de Prometeo i de Bilan. En aquesta època col·laborà en Nuova Repubblica, el quinzenal de Tristano Codignola editat a Florència (Toscana, Itàlia). En 1953 s'adherí a la Unitat Popular (UP) de Piero Calamandrei, Tristano Codignola i Ferruccio Parri, entre d'altres, i en 1956 va ser elegit per formar part de la direcció nacional de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que mantingué fins 1959. En el decenni següent participà en els Quaderni Rossi de Milà (Llombardia, Itàlia) i en Classe Operaia de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Durant els anys seixanta va restar empresonat en diferents ocasions i el 27 de desembre de 1968 va ser detingut, juntament amb dues persones més, arran de l'explosió duna bomba-carta en una finestra de la caserna de carrabiners. Empresonat a Liorna (Toscana, Itàlia) durant un mes i mig sota l'acusació de «creació i participació en associació subversiva», va ser jutjat i condemnat a pagar una multa per la possessió d'un vell fusell de caça i alguns cartutxos, mentre que els altres dos imputats van ser condemnats pel Tribunal d'Apel·lació de Florència a 16 mesos de reclusió per «explosió i danys». A començament de 1970 va crear, juntament amb altres militants llibertaris de la zona, una organització anarquista i l'agost d'aquell any publicà l'estudi Il movimento operaio a Piombino. La nascita della classe operaia in una città fabbrica, reeditat en 2013. L'octubre de 1970 va treure a la llum l'únic número d'Il Martello, relacionat temàticament amb el periòdic anarcosindicalista homònim dirigit per Riccardo Sacconi i Giulio Bacconi mig segle abans. Es traslladà a Monteverdi Marittimo i s'instal·là en una cabana que construí a la vora del bosc, on oferí hospitalitat, a finals de 1973, a molts exiliats xilens, entre ells l'anarquista Soto Paillacar. Va ser detingut a Monteverdi Marittimo juntament amb Paillacar després que aquest fou llarg temps vigilat per la policia italiana i se li hagués segrestat la correspondència política que havia mantingut amb l'escriptor antimilitarista Carlo Cassola. També va ser detinguda sa companya Giulietta Veronesi i don fill Noè. Per aconseguir l'alliberament dels imputats, es va crear a la Biblioteca de Follonica (Toscana, Itàlia) un Comitè, del qual formaren part Carlo Cassola, Luca Ferretti, Alfonso Leonetti i militants d'esquerra. Defensat públicament per Carlo Cassola i Alfonso Leonetti, va ser alliberat després de dos anys d'empresonament preventiu i retornà a la militància política i a la investigació històrica. En 1975 publicà 1943. La CGL sconosciuta. La lotta degli esponenti politici per la gestione dei sindacati operai (1943-1946), investigació dedicada a l'«altre moviment obrer», sobre la història de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) del sud i dels seus militants (Nicola Di Bartolomeo, Dino Gentilli, Enrico Russo, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques (Azione Comunista, Classe Operaia, Lettere ai Compagni, Il Ponte, Potere Operaio, etc.) i, més de les obres citades, és autor de La resistenza libertaria. L'insurrezione popolare a piombino nel settembre '43 (1984) i Gli anarchici italiani nella lotta contro il fascismo (1988), entre d'altres. Pietro Bianconi va morir l'1 de desembre de 1991 a Monteverdi Marittimo (Toscana, Itàlia). El seu arxiu i biblioteca es troba dipositat a l'Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Joan
Zambrana Capitán durant la seva xerrada «El Congrés de Sants i la
creació dels Sindicats Unitaris» celebrada el 30 de juny de 2018 a La
Lleialtat Santsenca de Barcelona - Joan Zambrana
Capitán: El 24 de gener de 1960 neix a Agramunt (Urgell, Catalunya)
l'historiador llibertari Joan Zambrana Capitán. Després de passar la infància a
Tornabous (Urgell, Catalunya), en 1970 s'instal·là a Badalona (Barcelonès,
Catalunya) i estudià a l'Institut «Isaac Albéniz» d'aquesta població. En 1976
s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
que abandonà arran dels conflictes generals en el V Congrés de la CNT. En els
anys vuitanta milità en moviments veïnals i en els moviments contraris a
l'OTAN, i posteriorment s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Entre
1980 i 1989 estudià història contemporània per la Universitat de Barcelona (Catalunya),
especialitzant-se en la història del moviment llibertari. Va ser membre fundador
del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. A
partir de 2001 fou membre del col·lectiu «Debate Libertario», que intentà
acostà totes les tendències de l'anarcosindicalisme. És autor no nombrosos
estudis sobre el moviment llibertari i ha fet conferències sobre la seva
temàtica d'especialització per tot arreu. Col·labora en diferents publicacions,
com ara Alhora, Bicel, Catalunya, La Directa, Libre
Pensamiento, Polémica, Rojo y Negro, El Viejo Topo,
etc. És autor de La alternativa libertaria (Cataluña, 1976-1979) (2000),
Acerca de los orígenes de la CNT en Badalona. El primer Congreso Local en
1918 (2004), El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerisme en
la perifèria de Barcelona (1918-1939) (2004, amb altres), Joan Peiró a
Badalona (1905-1920). Inicis d'un sindicalista llibertari (2004, amb Jordi Albadalejo
Blanco), La Revolución Libertaria. 70 aniversario del 19 de julio de 1936
(2006, amb altres), El «Caso Scala y
la CNT». Terrorismo de Estado (2007), El anarquismo organizado en los orígenes
de la CNT. Tierra y Libertad (1910-1919) (2009), Cien imágenes
para un centenario. CNT (1910-2010) (2010, amb altres), El movimiento
obrero catalán en el Periódico Solidaridad Obrera (1907-1919) (2012),
La «Asamblea Nacional» de Sociedades Obreras del 1914 en la ciudad de Mataró
(2014), Ecos de «Mayo del 68» en el resurgir libertario en España (2018),
Els llibertaris catalans a la Transició: Una història ignorada CNT
(1976-1979) (2019), Piotr Kropotkin en el periodico Tierra y
Libertad (1910-1919) (2021) i Las Federaciones Regionales Anarquistas
en España (1912-1919). El anarquismo organizado anterior a la FAI (2023).
Defuncions
Shusui Kotoku - Shusui Kotoku: El 24 de gener de 1911 és executat a Tokio (Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Havia nascut el 22 de setembre de 1871 a Nakamura (Shikoku, Japó). Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats –també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa. ***
Kim
Jwa-Jin - Kim Jwa-Jin: El 24 de gener de 1930 és assassinat a Shinmin (Manxúria) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekya o «El Makhno coreà». Havia nascut el 16 de desembre de 1889 a Hongseong (Chungcheong, Corea) en una família benestant; son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.). Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu. ***
Foto
policíaca d'Hubert Coudry (7 de març de 1894) - Hubert Coudry: El
24
de gener de 1937 mor a París (França)
l'anarquista Hubert Louis Coudry –a vegades
citat erròniament el nom com Imbert i el
llinatge com Caudry. Havia
nascut el 12 de desembre de 1869 al XV Districte de París
(França). Sos pares
es deien Louis Coudry, adober, i Françoise Constance
Abée, perruquera i després
modista. Treballava, com son pare, d'obrer adober. L'estiu de 1886
vivia amb
sos pares al carrer Mademoiselle. En aquesta època
formà part del grup «La Jeunesse
Anarchiste de la Rive Gauche», juntament amb Octave Jahn, i
participà en el
grup anarquista «La Main Noire» creat per Octave
Jahn i el qual només estaria
format per tres membres (Coudry, Jahn i Martin). El 9 d'agost de 1886,
amb
Octave Jahn, distribuí 300 exemplars d'un pamflets en paper
vermell del grup «La
Main Noire» en una reunió anarquista celebrada al
carrer Quincampoix i aquest
mateix pamflet va ser aferrat al vestíbul del
periòdic Le Gaulois. En aquest
text es feia una crida als obrers desocupats a recuperar dels magatzems
els
béns furtats al proletariat i convocava aquests a una
concentració el 12 d'agost
a la plaça de la Bourse. Ambdós van ser inculpats
per les autoritats de
«provocació a la reunió».
L'endemà, 10 d'agost de 1886, el seu domicili va ser
escorcollat per la policia, la qual trobà la poesia titulada
«La fille soumise,
vers faits per Jahn, pour son ami Coudry Hubert». Tres dies
després va ser
posat en llibertat i el 31 d'agost de 1886 el seu cas, com el de Jahn,
va ser
sobresegut. També participà en aquesta
època en les reunions de la Lliga dels
Antipatriotes. El 18 de maig de 1887 assistí a una
reunió pública organitzada
per «L'Avant-Garde Cosmopolite» celebrada a Chatou
(Illa de França, França); a
l'acte, al qual assistí sobretot reaccionaris de la zona i
una vintena
d'anarquistes, pogué parlar gairebé una hora
Louise Michel, però quan li tocà
el torn a Joseph Tortelier, va ser acollit per crits, encara que es va
mantenir
fer. En sortir de l'acte, els anarquistes es van veure envoltats pels
reaccionaris que els conduïren al pont de Chatou tot cridant
«A l'aigua! A
l'aigua!» i s'engegà una baralla a cops i a trets
de revòlver; en arribar a
l'estació, els anarquistes van veure que un dels seus
companys estava ferit de
bala al front. A partir de 1883 treballà de transportista
d'enviaments i repartidor
de telegrames en l'administració de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT, Correus,
Telègrafs i Telèfons), però el juny de
1886 va ser acomiadat per la seva
participació en reunions anarquistes on es discutia sobre la
remuneració a la
baixa dels treballadors de PTT. Un mes abans, el 30 de maig de 1886,
vestit de
telegrafista, va ser el secretari de la reunió dels
«petits telegrafistes» celebrada
a la Sala Tessier, al número 34 del carrer Entrepreneus, on
assistí un centenar
de persones, i on Octave Jahn va prendre la paraula; en aquesta
reunió Coudry
denuncià les condicions de treball i les vexacions que
patien, i l'administració
de PTT immediatament prengué nota d'aquesta
intervenció. L'11 de juny una
segona reunió, organitzada pel Grup de Protesta Telegrafista
de París i la
Joventut Anarquista, se celebrà a la Sala Rívol,
al número 104 del carrer
Saint-Antoine de París, a la qual assistí un
centenar de persones, entre elles
anarquistes i una vintena de treballadors de l'administració
de PTT –tres d'ells,
entre ells Coudry que dirigia els debats com a secretari, estaven amb
l'uniforme de la feina. El juny de 1887, amb Achille Montferrand (Landriot)
i A. Sureau, en substitució d'Eugène Villaret,
fou nomenat membre de la
redacció de L'Avant-Garde Cosmopolite i
el local d'aquesta publicació,
al número 34 del carrer Théâtre, va ser
llogat al seu nom. A principis de gener
de 1888, un grup de companys (Boutin, Castaignède, A.
Sureau, etc.), mudaren
clandestinament els estris del local per no haver de pagar al
propietari i la
redacció se n'establí al número 72 del
carrer Lourmel. No obstant això, durant
la primavera de 1888, el grup es reunia al local anterior. Militant del
«Grup anarquista
del XV Districte», en 1889 assistí als cursos
organitzats per la Cambra
Sindical de Fusters al carrer Miollis del barri de Grenelle. En aquesta
època
vivia al número 86 del carrer Folie Méricourt. En
1889, a causa d'una nubècula
a l'ull esquerre, va ser classificat per les autoritats militars als
serveis
auxiliars. El 18 d'abril de 1887, en una reunió d'obres de
l'alimentació a la
Sala Pétrelle, intentà arrabassar el sabre que
portava el comissari de policia
que assistí a l'acte, qui va suspendre la reunió;
per aquest fet va ser condemna
a 15 dies de presó, mentre Octave Jahn, que agafà
el comissari, va ser condemnat
a sis mesos de presó per «ultratge a un
magistrat». Durant la primavera de 1890
era membre del grup «Le Réveil du XV
Districte», creat per Moisseron, i l'estiu
d'aquell any, amb altres companys (Victor Bernhart, Gabriel Cabot,
Auguste Courtois,
Louis Duffour, Jules Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph
Tortelier), cosignà
una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda
en 31 d'agost de
1890 en el periòdic Le
Révolté. El 26 de gener de 1893 es
casà a l'XI
Districte de París amb la modista, i després
domèstica, Mélanie Perret, i amb
aquest matrimoni legitimaren una filla de la parella, Louise Coudry,
nascuda el
2 de gener de 1892 al X Districte de París; en aquesta
època vivia al numero 9
del carreró de la Baleine, amb sos pares. El 18 de desembre
de 1893 figurava en
un llistat d'anarquistes de la policia, amb una anotació en
la qual s'indicava
que rebia cartells anarquistes de l'estranger per la seva
distribució a París,
i aleshores vivia al número 40 del carrer
Pixérécourt, on la seva
correspondència era segrestada per
l'administració postal i remesa a la
Prefectura de Policia. El 7 de març de 1894 va ser detingut
al seu domicili, al
número 54 del carrer Ermitage i fitxat aquell dia en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; dos
dies després, el 9
de març, va ser posat en llibertat –el dia
anterior sa companya Mélanie Perret havia
mort a l'Hospital Tenon de París. L'11 de maig de 1895 es
casà a l'XI Districte
de París amb la jornalera Anna Santhoire i en aquesta
època vivia al número 17
del carrer Jussieu. El 10 de maig de 1896 vivia al número 99
del carrer
Oberkampf. Segons informes militars, el 24 de març de 1898
vivia al número 16
del carreró Moulin Joly. A partir de 1904, com a
mínim, visqué al número 7 del
passatge Prévost, que va ser el seu últim
domicili. En aquesta època treballava
d'empleat. En 1905 era un dels administradors de la societat
anònima cooperativa
de consum «L'Utilité Sociale», creada el
18 de desembre de 1904. En 1921 tenia
set infants i rebé una condecoració de l'Estat
francès per la seva natalitat. Hubert
Coudry va morir el 24 de gener de 1937 a l'Hospital Laennec del VII
Districte
de París (França). ***
Giustino
Bettazzi - Giustino
Bettazzi: El 24 de gener de 1944 és afusellat a
Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més
conegut com Giustino Bettazzi.
Havia nascut el 27 de
setembre de 1899 a Prato (Toscana, Itàlia), on
milità d'antuvi en els cercles
socialistes. Visqué a Torí entre 1924 i 1930,
data en la qual per raons
polítiques passà clandestinament a Marsella
(Provença, Occitània). En 1933
retornà a Itàlia i a Prato treballà de
drapaire per a l'empresa «Chilleri». En
1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son
germà Donatello que era fotògraf.
A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps
torinès. Quan
l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno
Balzarini», petita brigada de la resistència
urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una
delació sota
l'acusació de «possessió
d'armes» recollides en una caserna abandonada des del
8 de setembre de 1943
i tancat a la presó torinesa de Le Nuove.
Quan
era a la presó, el 22 de gener es produí un
atemptat partisà contra l'Albergo
Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos
militars nazis. El 24
de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb
altres
detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i
el
socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat
com a represàlia al
camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont,
Itàlia). Els cossos dels cinc
antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment
una placa
recorda aquest crim feixista. ***
Brunone
Gambino - Brunone Gambino: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Havia nascut el 19 de desembre de 1906 a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat. ***
Carlo
Jori - Carlo Jori: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Carlo Jori, conegut com Mimmo. Havia nascut el 25 de març de 1909 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia). S'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà com a mecànic. En 1937 va ser detingut per repartir propaganda antifeixista, jutjat, va ser condemnat i confinat a Calàbria. En 1941 va ser alliberat i després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) entrà, a partir d'octubre, a formar part de la resistència enquadrat, sota el nom de batalla de Mimmo, en la 21 Brigada de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) que actuava a la zona piamontesa de Vanchiglia. El 9 de gener de 1944 va ser detingut per un grup de l'Ufficio Politico Investigativo (UPI, Oficina d'Investigació Política) després d'haver trobar armes durant l'escorcoll del seu apartament al carrer Artisti de Torí. Interrogat i torturat a la Casa Littoria, va ser jutjat per un tribunal feixista i condemnat a mort tot el mateix dia. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Carlo Jori, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. La carta d'adéu que Jori dirigí a sa mare, forma part del llibre Ultime lettere di condannati a morte e di deportati della Resistenza (1943-1945) (2005). ***
Maurizio Mosso - Maurizio Mosso: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Mosso. Havia nascut el 25 de setembre de 1898 a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. ***
Renato
Castagnoli - Renato
Castagnoli: El 24 de gener de 1967 mor a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) el
socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i
finalment comunista,
Renato Castagnoli. Havia nascut el 29 de març de 1897 a
Porreta Terme (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa.
Ferroviari de professió, va ser nomenat cap
d'estació de primera categoria a
Bolonya. A partir de 1914 milità en la Secció de
Bolonya del Sindicat dels
Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista
Italià (PSI).
Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de
les vagues que
tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista del 2 i del
3
d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL,
Aliança del Treball).
En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat del seu
servei als
ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment
antifeixista
clandestí «Italia Libera». En 1925 el
Comitè Central de l'SFI li va informar
que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per
haver detingut un tren
de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia) i per fugir de la detenció
passà a França. A París
treballà en la
construcció i s'adherí al moviment
anarcosindicalista, afiliant-se a la
Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la
Confederació General del
Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en
totes les vagues i
manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans
Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època
col·laborà en els periòdics
publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a
les Víctimes
Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de
França i, abans de tornar
clandestinament a París, va ser també expulsat
successivament de Bèlgica,
Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés d'Entesa
dels Anarquistes Emigrants Europeus») que
se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri,
reuní una cinquantena
de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani,
etc.) i
donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i
Giuseppe
Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola,
decidí marxar cap a la
Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a
Barcelona (Catalunya). D'antuvi
fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», participant en el
combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó,
Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a
Portbou (Alt Empordà,
Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols.
Després va ser
nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de
Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de
retransmissió de Barcelona,
encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre
d'intercepció, i
posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de
l'aeròdrom militar de
Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en
nombroses missions aèries i
efectuà intercepcions radiofòniques de les
posicions clandestines enemigues i
de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya,
França, Regne Unit,
Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquesta
època també
fou membre del grup anarquista italià
«Pisacane» i, a partir de començaments
de
1937, de la redacció del periòdic Guerra
di Classe. També col·laborà
en diferents publicacions, com ara Le Combat
Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,
L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a
resultes d'una doble otitis, retornà a França, on
va ser detingut per violació
del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un
mes i quinze dies de
presó. Un cop lliure, no retornà a la
Península i s'instal·là, sota falsa
identitat,
a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu
nom figurava en la llista de
«subversius» aixecada per les autoritats feixistes
italianes, l'abril de 1940
va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant
vuit dies
en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de
concentració de Vernet
(Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins
(Llenguadoc, Occitània),
on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat
per la Comissió
Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc
anys de
desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de
confinament, se solidaritzà amb la Unió
Soviètica, que havia estat envaïda pels
nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat
al camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). El 6 de setembre de 1943
va ser alliberat i s'integrà en la resistència,
participant activament en la
reconstrucció del moviment sindical clandestí a
les poblacions romanyeses. Fou
redactor del butlletí clandestí tirat amb
multicopista La Tribuna dei Ferrovieri.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià
al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual
col·laborava des del 1940, i
ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com
ara la seva vicesecretaria. ***
Anita
Piacenza (1937) - Ana Piacenza: El
24 de gener de 1972 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'advocada
anarquista,
anarcosindicalista i anarcofeminista Ana Piacenza, coneguda com Anita Piacenza i que va fer servir el
pseudònim de Nita Nahuel.
Havia
nascut el 10 d'abril de 1906 a Moldes (Córdoba, Argentina).
Filla d'una família
italiana piemontesa emigrant, sos pares es deien Stefano Piacenza (Esteban Piacenza), president de la
Federació Agrària Argentina (FAA), primer
socialista i després inclinat cap el
feixisme, i Elisa Moing. Era la filla petita d'una família
de cinc germans
(Isabel, Héctor, Esteban, Luis i Ana). Cap el 1916 sa
família s'establí a
Rosario (Santa Fe, Argentina). Pogué fer estudis de dret i
es va llicenciar en
la Universitat Nacional del Litoral. Amant de l'òpera,
cantava peces per la
ràdio. Integrada en el moviment llibertari, en 1930
conegué l'anarquista José
Grunfeld, que esdevingué son company. En 1932 era membre de
l'Agrupació
Llibertària de Rosario i s'integrà en la
Federació Anarco-Comunista Argentina
(FACA) quan aquesta es va crear l'octubre de 1935. En aquests anys
participà
activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats
«Presos de Bragado»,
tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i
Santiago Mainini) que
van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les
autoritats
sabien ben bé que no havien comès. Membre de
l'Agrupació Femenina Antiguerrera
(AFA), en 1935 va fer una gira de conferències per
Bahía Blanca (Buenos Aires,
Argentina) per aquesta organització. El juliol de 1936, quan
esclatà la
Revolució espanyola, hi organitzà amb son company
des de la FACA moviments de
suport, com ara el grup anarquista Solidaritat amb el Poble Espanyol
(SPE) i també
formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
El novembre
d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb son company a la
Península,
portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de
Medicina i
de Química de La Plata. Quinze dies més tard la
parella, amb documentació
falsa, arribà a França, juntament amb els
companys del grup anarquista «Ideas»
Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i
Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya, arribant a
Barcelona el 28 de
desembre de 1936. A la capital catalana s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en el «Grup C» de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Entrà
a formar part de l'agrupació anarcofeminista
«Mujeres Libres», per a la qual va
fer programes radiofònics i xerrades a l'Ateneu Llibertari
del Districte IV de
Barcelona, i s'integrà en l'administració i en la
correcció del periòdic Tierra
y Libertad, en el qual va
col·laborar amb poemes sota el pseudònim Nita
Nahuel. També col·laborà en Boletín
de Relaciones Exteriores i en Solidaridad
Obrera. El 10 de gener de 1937 intervingué en un
programa radiofònic d'«ECN1-Radio
CNT-FAI» de Barcelona. El 14 de febrer de 1937 va fer un
míting d'afirmació
sindical organitzat per les Oficines de Propaganda del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. L'1
de maig de 1937 parlà en un míting de dones
antifeixistes per la unitat sindica
celebrat al Teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Pilar Grangel i
Libertad
Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel
Azuara i Dolors Piera, per la
Unió General de Treballadors (UGT). El 30 de desembre
de 1937 va ser una de les signants, amb altres delegats de la FACA a
Espanya (Aldo
Aguzzi, Antonio Casanova, Pietro Di Cesare, José Grunfeld,
Adolfo Laina, Jacobo
Maguid, Jacobo Prince i Laureano Riera), del «Manifiesto
dirigido a todos los
anarquistas de la Argentina», on militants argentins i
italians es posaren
d'acord per a condemnar l'actitud crítica dels sectors
més puristes del
moviment llibertari internacional (Pierre Besnard, Alexander Shapiro,
Volin,
etc.) cap a l'actuació dels anarquistes espanyols i per a
convidar tothom a solidaritzar-se
amb la Revolució llibertària espanyola.
Embarassada, l'abril de 1938, després
d'un temps a Marsella (Provença, Occitània)
esperant fons per poder viatjar,
retornà a l'Argentina, mentre son company restà a
la Península. Es reinstal·là
a Rosario, a casa de sos pares. A finals de juliol de 1939
retornà son company,
després d'haver deixat Espanya i d'haver fet tasques
orgàniques a Londres
(Anglaterra) i París (França), el qual
pogué conèixer sa filla de quatre mesos
Miri. Quan el cop d'Estat militar de Pedro Pablo Ramírez
d'agost de 1943 ambdós
van ser detinguts. L'octubre de 1944 aconseguí la llibertat
i va escriure un
relat del seu empresonament, manuscrit que malauradament es va perdre.
En
aquests anys, a més de exercir la seva professió
d'advocada, va fer nombroses
traduccions. A mitjans de 1946 fundà, amb son company, la
Unió Socialista
Llibertària (USL) de Rosario. Després va crear
l'agrupació exclusivament
femenina Unión de Mujeres Socialistas Libertarias (UMSL,
Unió de Dones Socialistes
Llibertàries) de Rosario per a enfrontar-se al peronisme. A
partir de 1946
col·laborà assíduament en el
periòdic Reconstruir,
sobretot amb articles sobre feminisme llibertari i contra el
sufragisme, en la
secció «La Página de la
Mujer». En 1955 la parella s'instal·la a Buenos
Aires
(Buenos Aires, Argentina) i milità en la
Federació Llibertària Argentina (FLA).
Posteriorment va tenir una altra nina, Diana. Entre el 20 i el 21 de
maig de
1961 fou una de les presidentes del Congrés Provincial de
Federació Llibertària
de Santa Fe. Destacada oradora, el 13 i el 14 d'abril de 1963
participà, amb
Hilda Frutos, Carlos F. Machado i Horacio E. Roqué, en les
xerrades
«Direcciones o formas del socialismo» a la
Biblioteca «Emilio Zola» de Santa Fe
(Santa Fe, Argentina). El 31 de juliol de 1964 va fer la
conferència
«Participación de la mujer en la gesta
antifascista», organitzada per la FLA de
Buenos Aires. Malalta del cor des de novembre de 1971, Ana Piacenza va
morir el
24 de gener de 1972 a Rosario (Santa Fe, Argentina). ***
"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en Liberté - Robert Proix: El 24 de gener de 1978 mor a Vatan (Centre, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Pascal Proix. Havia nascut el 9 de gener de 1895 a Albert (Picardia, França). Sos pares es deien Zéphir Jules Auguste Proix, industrial, i Agathe Hortense Clotilde Prudhomme. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Jeanne Berthe Marie Le Nohaïc (Nono), sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 a la Residència de Jubilats «Le Bois Rosier» de Vatan (Centre, França). El pintor Jean-Paul Proix (1926-2022) era fill seu. ***
Necrològica
de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit de l'11 de
juny de 1985 - Vicenta Fontán Pérez: El 24 de gener de 1985 mor a Sent Sever (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Vicenta Fontán Pérez, coneguda com Vicenteta. Havia nascut el 19 de febrer de 1896 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ángel Fontán i Vicenta Pérez. Nascuda en una família llibertària, tres de sos germans (José, Francisco i Ángel) van ser militants, com ella, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company, l'anarcosindicalista Emilio Bastida, i sos infants Ángel i Eugenio –un altre, José, havia estat detingut per les tropes franquistes i empresonat. Durant tota la II Guerra Mundial i l'Ocupació acollí a casa seva nombrosos companys que treballaven en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) establerta a Florença (Gascunya, Occitània). Després de l'Alliberament s'instal·là amb son company a Samadèth. Sa filla, Emilia Bastida Fontán, no pogué passar en 1939 i hagué de retornar a Esplucs amb dos infants petits i va ser agafada pels feixistes, que la raparen i la purgaren amb oli de ricí, no poden reunir-se amb la resta de sa família fins els anys cinquanta. Vicenta Fontán Pérez va morir el 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1985 a l'Hospital de Sent Sever (Gascunya, Aquitània, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Samadèth (Gascunya, Aquitània, Occitània). Son germà, Ángel Fontán Pérez va morir en 1941 gasejat al camp de concentració nazi de Mauthausen. ***
Gumersind Dilmé Amagat - Gumersind Dilmé
Amagat: El 24 de gener de 1991 mor a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Gumersind Albert Salomó
Dilmé Amagat. Havia nascut el 3 de maig de 1915 a Banyoles
(Pla
d'Estany, Catalunya). Sos pares es deien
Carles Dilmé Visi, llaurador, i Clara Amagat Brusi.
Milità des de la seva
adolescència en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació s'integrà en la Resistència
com a membre de la XI Brigada de Guerrillers, que actuà al
departament llenguadocià
d'Erau, participant en actes de sabotatge a Agde i Viàs. El
1 de maig de 1944
va ser detingut i el 2 de juliol d'aquell any va entrar al camp
d'internament
de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia,
França) i tres dies després va
ser deportat, sota la matrícula 77.949, al camp de
concentració de Dachau
(Baviera, Alemanya), on va romandre fins el 30 d'abril de 1945, quan va
ser
alliberat per les tropes aliades. Repatriat a França, va ser
guardonat amb diverses
condecoracions (Legió d'Honor, Medalla Militar, Medalla de
la Resistència i
Medalla de la Deportació). Va ser membre de la
Federació Espanyola de Deportats
i Internats Polítics (FEDIP) i de l'Amical d'Antics
Guerrillers Espanyols a
França de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). A
l'exili es guanyà la vida
treballant de mecànic. Sa companya fou Carme Queralt.
Gumersind Dilmé Amagat va
morir el 24 de gener de 1991 a la Policlínica du Parc de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ciutat on residia, i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
de Lardenne d'aquesta població. ***
Manuel
Medina González - Manuel Medina
González: El 24 de
gener de 1993 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el
periodista, poeta,
escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista, i
després falangista,
Manuel Medina González, conegut com Manolo
Medina i Ariel. Havia
nascut el 27 d'agost
–algunes
font citen erròniament el 23
d'agost–
de 1903 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Fill
d'una
família
obrera, sos pares es deien José Medina Martín,
jornaler, i Margarita
González Pérez. Seguidor del mestre anarquista
José
Sánchez Rosa, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les
lògies maçòniques
«España» i «Trabajo»
de Sevilla i en 1929 va ser detingut per les seves
activitats anarquistes. A Sevilla també exercí de
mestre. A començaments dels
anys trenta s'establí a Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià). Com a director
de
Solidaridad Obrera de
València en
1932 va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional
valencià després d'haver
publicat crítiques a Ángel Pestaña i
al Comitè Nacional de la CNT. En 1933
dirigí Tierra y Libertad
i el gener
d'aquest mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén
Vizcaíno, a la barriada
d'Horta de Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació
d'explosius i diversos
delictes d'impremta i empresonat. Com a periodista
col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Acción
Social Obrera, ¡Despertad!,
Estudios, Iniciales,
El Productor, La
Revista Blanca, Solidaridad,
Solidaridad
Obrera, Tierra Libre,
etc. Quan
esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de
Sevilla i col·laborà en el seu
periòdic Azul. En 1941
s'instal·là en
Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant
crítica literària, de cinema, de
teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de
Còrdova
li atorgà el premi «Fiambrera de Plata».
És autor d'Anarcogramas
(ca. 1931), Sacrilegio.
La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El
movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos
(1974), Coplas al aire de Córdoba
(1981), Clamor de la tierra andaluza
(1985), Cantares de las ocho hermanas
(1989), Memoria estelar de los tres
pablos: Picaso, Casals, Neruda
(1989), entre d'altres. Deixant
inèdits nombrosos treballs literaris, Manuel Medina
González va morir el 24 de gener de 1993 al seu domicili de
Còrdova (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri
de
San Rafael de la ciutat. Manuel Medina González (1903-1993) ***
D'esquerra
a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i
Minerva Sábat (Montpeller, 1946) - Frederic Marín
Abad: El 24 de gener de 1994 mor a Argenteuil (Illa de
França, França) l'anarquista i anarcosindicalista
Frederic
Marín Abad. Havia nascut el 24 de desembre de 1902 a
Énguera
(Canal de Navarrés, País
Valencià). Sos pares es deien Federico Marín i
Dolores Abad. Quan tenia 13
anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya). Obrer teixidor de
professió, en 1917 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes,
participà en la vaga de les
indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la
setmana de 54 hores. L'octubre
de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de
«Paco Roig», es posà en
vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels
seus patrons a les
seves reivindicacions. En aquesta època son company
confederal i amic Serafí
Sala va ser assassinat. També participa activament en la
vaga general que es
realitzà entre març i abril de 1919. Durant
l'època del pistolerisme, va ser
acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va
veure obligat a
romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i
després a
Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també
anarquista, es va negar a dir
on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de
Terrassa. En 1927, any de
la fundació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de
la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa,
afiliada a la citada
federació. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà part de la Comissió
d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la
Federació Local de Sindicats
d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà,
com a membre del Consell
d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica
«Barata Hermanos» on feia feina.
A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres
Públiques i
Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938
també va ser adscrit
a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell
any la Generalitat de
Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell
d'Indústries Tèxtils i
Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió
de coordinar i dirigir les
col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre
d'aquell 1938 va ser
substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei
Companys i s'enrolà en la 119
Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26
Divisió, on va ser
nomenat poc després comissari polític. Entre
ofensiva i ofensiva impartia
conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i
fou reclòs als camps de
concentració de Setfonts i Vernet. Durant
l'ocupació va ser detingut en dues
ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de
viure en la
clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de
juny de 1945
participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc
de la Comissió de Relacions i
Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys
formà par de
la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de
França, França), fou
secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat durant trenta
anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord
a finals dels anys cinquanta. També
fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de
1966 fou membre de
la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i
intervingué en la Comissió
Preparatòria del Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara
(Toscana, Itàlia). En
1976, després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà per primer cop
a Catalunya. Al final de sa vida residí
a Sartrouville
(Illa de França, França). Sa companya fou
Raiumunda Ausió. Frederic Marín Abad va morir el
24 de gener de 1994 a
l'Hospital d'Argenteuil (Illa de França, França).
Durant tota sa vida condemnà
la participació de la CNT en els governs republicans. --- |
![[23/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/01]") |
|
![[25/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/01]") |
|
|
| Actualització: 24-01-24 |