|
---
Anarcoefemèrides del 19 de juliol Esdeveniments
Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester - Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara. ***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution del 19 de juliol de 1937 - Míting de
commemoració de la Revolució espanyola:
El 19 de juliol de 1937 se celebra a la
Union Square de Nova York (Nova York, EUA) un míting de
masses per a commemorar
el primer aniversari de la Revolució espanyola. L'acte,
organitzat per la
United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions
Llibertàries) de
Nova York, tingué com a oradors Harry Meyers, Liston Oak,
Robert Strong, Walter
Starret, Carlo Tresca i Sam Weiner, entre d'altres. El
míting va ser anunciat
en el periòdic de l'ULO Spanish
Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations. ***
Portada
del primer número d'impremta d'Exilio - Surt Exilio: El 19 de juliol de
1944 surt a Aynes (Alvèrnia,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT.
Regional Nº 3. Aquesta publicació de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es
realitzaren
a l'exili francès. El primer número
s'edità en multicopista i el segon, que
també portà el número 1 de
numeració i sortí el 3 d'agost, ja
s'estampà amb
impremta i portà el subtítol «Editado
por la Regional Nº 3 afecta a la
Confederació Nacional del Trabajo de
España». Els vuit primers números van
ser
clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del
número 9 es publicà a
Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després
portà altres subtítols, com ara
«Órgano
oficial del Movimiento Libertario»,
«Boletín Interior de la Confederació
Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit
per Manuel Rico i
administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A
partir del Ple de Clarmont
d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació
prengué força importància i es
convertí en una publicació dirigida a orientar el
militant, defensar la CNT,
combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista
d'Espanya (PCE)
realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola
(UNE), fer costat el projecte
d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la
constitució de l'Aliança de
Forces Democràtiques. La seva línia editorial va
ser discutida i acusada d'«heterodoxa»
i «desviacionista» pel seu suport a les posicions
confederals
«col·laboracionistes» de l'Interior.
Trobem articles de José Albagés, Ramón
Álvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel
Buenacasa, J. Juan Domènech, J.
Fernández Escobés, José
Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel),
Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver
Calle, Penido,
Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48
números
fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el
mateix nom va
sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand
(Algèria) de la
qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de
barraca en barraca
del camp, i en sortiren almenys quatre números. ***
Capçalera
del segon número de Jeunesse Anarchiste - Surt Jeunesse Anarchiste: El 19 de juliol de
1946 surt a París (França) el primer
número del periòdic Jeunesse
Anarchiste. Organe de la Fédération
Française des Jeunesses
Libertaires. Aquest primer número va sortir com
suplement del número 38 del
periòdic Le Libertaire.
Charles
Durant va ser el gerent i Louis Laurent el tresorer. Un segon
número aparegué
el 25 d'abril de 1947, amb el subtítol «Organe
bi-mensuel de la Fédération des
Jeunesses Anarchistes (FJA)», amb Louis Fassier com a
redactor administrador i
Raymond Robic de gerent. Encara en sortí un altre
número, l'últim, l'1 de juny
de 1947. La major part dels articles no van ser signats,
però trobem els noms
de Guy Allaire, Paul Champs, Marc Charvin, F. Duchemin, Charles Durant,
Louis
Fassier, Raphael Fernandez, Georges Fontenis (sota diversos
pseudònims), Tomás Germinal
Gracia Ibars (Germen i Germinal Gracia), André Morel,
Orto,
Rach i Raymond Robic. ***
Un
moment de la conferència d'Albert Camus - Acte de Camus i de
Paz: El 19 de juliol de 1951 se celebra als locals de la
Lliga Francesa de
l'Ensenyament, al carrer Récamier de París
(França), un acte commemoratiu del quinzè
aniversari de l'esclat de la Revolució espanyola. L'acte,
organitzat pel Casal
de Catalunya, comptà amb les conferències de
l'escriptor Albert Camus i del
poeta Octavio Paz, aleshores agregat cultural de l'Ambaixada de
Mèxic a París,
i la intervenció de Fernando Valera Aparicio, en aquella
època vicepresident i
ministre d'Hisenda del govern de la II República espanyla en
l'exili. La
conferència d'Albert Camus, que s'engegava amb aquestes
paraules: «El 19 de
juliol de 1936 començà a Espanya la II Guerra
Mundial.», va ser publicada en el
número del 4 d'agost de 1951 de Solidaridad
Obrera de París. Acte de Camus i de
Paz (19 de juliol de 1951) ***
Cartell
de l'acte - 40 aniversari de
la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976
se celebrà a la Community
Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la
Revolució
espanyola sota el títol «40 years of struggle
Spanish workers still resist (1936-1976)».
L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF,
Fons
Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el
suport de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic
Peace Fellowship (CPF,
Associació Catòlica Pacifista), del
periòdic Freie Arbeiter Stimme,
del General Defense Comittee (GDC, Comitè
General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of
the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club
(LBC, Club del
Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de
diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de
Santillán, Eugenio
Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein. ***
Spencer
Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la
rehabilitació de mans de Michael Dukakis - Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent: «Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.» ***
Cartell del concert d'Azagra - Barricada Rock: El
19 de juliol de 1986 se celebra al camp de futbol municipal del barri de la
Guineueta de Barcelona (Catalunya) el concert «Barricada Rock», en commemoració
del cinquantè aniversari de la Revolució espanyola. L'acte va ser organitzat
per la Confederació Nacional del Treball (CNT) –CNT renovada, Congrés de
València– i comptà amb la col·laboració de diverses entitats, com ara l'Ateneu
Llibertari de Gràcia, Prat Ràdio o la revista NDF. En aquest concert, de
música ska i punk, actuaren els grups Anti/Dogmatikss, BAP!!, L'Odi
Social, Monstruación, Pisando Fuerte i Tijuana in Blue. El cartell del concert
el realitzà el dibuixant Juan Carlos Azagra García (Azagra).
Naixements
Foto policíaca d'Isidore Guillemard (28 de febrer de 1894) - Isidore
Guillemard: El 19 de juliol de 1847 neix a
L'Être Delangle (Saint-Michel-des-Andaines,
Normandia, França; actualment Bagnoles-de-l'Orne-Normandie,
Normandia, França)
l'anarquista Isidore François Gervais Guillemard
–també citat erròniament Guilmard–,
que va fer servir els
pseudònims de Santras i Sans Trace. Sos pares es deien Isidor
Guillemard, teixidor, i Anne Bassé. Es guanyava la vida
treballant d'obrer
fuster. El 12 de novembre de 1868 es casà a Couterne
(Normandia, França;
actualment Rives-d'Andaine, Normandia, França) amb la
modista anarquista
Armande Victorine Marie Colombert, amb qui tingué tres
infants. En 1887 vivia
al carrer Stephenson de París (França) i va ser
l'organitzador de diverses
reunions contra les oficines de col·locació que
se celebraren a la Sala Petrelle.
En 1892 vivia al número 56 de carrer Belleville de
París. El 20 de juliol de
1892 un confident de la policia denuncià que era l'autor
d'un alfabet codificat
per a correspondència secreta i segons aquest mateix
delator, en un informe del
13 de setembre d'aquell any, va fer saber que volia organitzar un nou
grup
anarquista que s'havia de reunir en una taberna situada al
número 66 del carrer
Vieille du Temple. El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de
companys (Baudelot,
Bouttet, Bruneau, Charbot, Guillot, Pichon, Porret, Quince, Rigollet,
etc.),
boicotejà un míting boulangista celebrat a la
Sala Favié. En aquesta època
freqüentava les reunions del Cercle Anarquista Internacional
(CAI), que es
reunia a la Sala Georget. Durant 1893 va ser assidu de les reunions
anarquistes, el seu nom va ser citat almenys en 54 ocasions en diversos
informes de confidents policíacs. En aquest any
també participà en trobades
dels antics membres de la Lliga dels Antipatriotes i en les del grup
anarquista
de Montmartre. Entre 1893 i 1894 va estar especialment lligat a
l'anarquista
Raymond Boutté. El 29 de gener de 1893 assistí,
amb altres seixanta persones, a
la reunió celebrada a la Sala Georget, al número
35 del carrer Aumaire, on un
tal Renard (Georges) va fer una
conferència sobre individualisme i comunisme. El 4 de
març de 1893, assistí amb
altes 150 anarquistes d'un grup de 500 persones, a la reunió
celebrada a la
Sala Commerce, organitzada pels anarquistes del XX Districte de
París, sota el
lema «La misère et ses conséquences.
Supression des bureaux de placement, les
grands financiers du Panama» (La misèria i les
seves conseqüències. Supressió
de les oficines de col·locació, els grans
financers de Panamà). El 9 de març de
1893 participà, amb sa companya i una cinquantena de
companys, en l'anomenada «Corredisses
anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades
per Eugénie Collot i Marie
Paul Constant (Le Père La Purge)
a la
plaça de la République de París
–portaven orelles d'ases de cartró negre amb la
inscripció «Candidats abstencionistes».
El 23 d'abril de 1893 de la II Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia anotava que seguia vivint
al
número 56 del carrer Belleville i era definit com a
«militant anarquista». El 6
de maig de 1893 participà, amb sa companya, en el
míting celebrat a la Sala
Commerce que arreplegà unes quatre-centes persones on els
oradors jutjaren els
diversos partits socialistes. El 23 de maig de 1893 formà
part del centenar
d'assistents a la reunió organitzada pels anarquistes
individualistes celebrada
a la Sala Octobre, al carrer de la Montagne
Sainte-Geneviève. El 14 d'octubre
de 1893, segons un confident policíac, hauria participat en
la prova d'un
prototipus de petita bomba de plom. A partir del 3 de gener de 1894
vivia al
número 8 del carrer Lombards, on el 28 de febrer d'aquell
any va ser detingut
sota l'acusació de pertinença a
«associació criminal» i aquest mateix
dia va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; va ser posat en llibertat el 5 de març
d'aquell any. El
seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894,
així
com els dels anys 1896 i 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Zelmira Peroni - Zelmira Peroni: El
19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana,
Itàlia) la modista i
propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més
coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien
Giovanni Peroni i Lucia
Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on assistí a les escoles
primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament
llibertari. De sa mare
aprengué l'ofici de modista, contribuint
econòmicament al sosteniment de sa
família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat
econòmica permeté que
pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a
través de la lectura d'obres de
tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A
principis dels anys
noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys
més jove, que comença a
destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de
març de 1901, després
d'anys de convivència, la parella es casà a La
Spezia i sempre es mantingué
unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué
un dels
periòdics anarquistes més populars de la
península, i en el qual ella
col·laborà sobretot amb articles culturals i amb
poesies. Amb son company va
fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que
va publicar, entre altres
coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia
llibertària que portava
com a títol Pagine d'oro.
Quan
Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades
entre 1906 i 1911, o
a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció
del setmanari Il Libertario, que
patí censures,
segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va
assistir a
Florència (Toscana, Itàlia) al congrés
semiclandestí que va donar lloc a un
Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a
coordinar l'acció
antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les
autoritats militars prohibiren la publicació d'Il
Libertario, aquestes la consideraren «un perill
permanent tan
greu per a la resistència interna i per a l'ordre
públic» que la mantingueren
en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser
confinada amb son
company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos
després la parella
recuperà la llibertat, reprengué immediatament
l'activitat editorial, malgrat
els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran
de la
destrucció de la seu d'Il Libertario
el
29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada
amb son
company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat
atemptat de
l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito
Mussolini a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa
«de la seva obra antinacional, de la
seva perillositat vers el règim i per formar part del
moviment revolucionari»,
va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació
per cinc anys i
enviada a les colònies penitenciàries de les
illes, primer, de Tremiti i,
després, de Lipari, on purgava condemna son company.
Obtingué una reducció de
la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a
Caprigliola, on
esgotada i gairebé cega s'establí definitivament.
En la primavera de 1930
acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista
Luigi Galleani, on
visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5
d'octubre de 1934 les
autoritats consideraren que com que «portava una vida
retiradíssima i per la
seva edat avançada», podia ser esborrada de la
llista de subversius establerta
per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons,
Zelmira Peroni va
morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia
(Ligúria,
Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al
cementiri d'aquesta ciutat. ***
Eugène Lanti - Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Aristide Alfred Adam, més conegut com Eugène Lanti. Sos pares, pagesos pobres i analfabets, es deien Jean Anténor Adam, fuster escloper, i Henriette Céleste Clémentine Laniepce, domèstica. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. L'1 de desembre de 1908 es casà al XX Districte de París amb la domèstica Marie Pélagie Adéle Cornière; en aquesta època vivia al número 31 del carrer Bagnolet de París. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la «broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. El 6 d'abril de 1933 es va divorciar del seu primer matrimoni i el 13 de setembre de 1934 es casà al XII Districte de París amb l'escriptora i sufragista nascuda a Birmània Ellen Kate Limouzin (Hélène Kate Limouzin), tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal –Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de Corbera de París i treballava de mestre tècnic de les Escoles de París, a més de fer feina en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela, és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en la novlangue orweliana de 1984. ***
Vincenzo
Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys - Vincenzo
Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i
Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins
a la segona classe de primària.
De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i
quant tenia 20
anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a
Faenza. En
la seva formació política tingué molta
influència l'internacionalista Serafino
Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué
correspondència amb
altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione
d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire
Sociale de Messina. També va rebre
còpies de periòdics anarquistes
publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per
l'autoritat
judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei
militar
al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). El
maig de 1904 promogué una manifestació no
autoritzada a Faenza per protestar
contra la matança de vaguistes que tingué lloc a
Cerignola (Pulla, Itàlia);
denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i
condemnat
pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia)
a 20 dies de reclusió i a una
multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió
executiva de la
Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i
anarquistes.
El 23 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Emília-Romanya
que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en
1914 en una carta segrestada
per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb
possessió d'una bomba. L'autor
de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista
de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als
companys de Romanya, fent menció
de militants considerats especialment actius i de confiança,
Castellari entre
ells. El 2 de maig de 1915 participà en la
manifestació a Forlì contra la
guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però
l'abril de 1916
retornà a Faenza després de ser llicenciat de la
mili per una hèrnia. En contacte
amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment
estès a la Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre
de 1917 prengué part en el
congrés clandestí de la Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la
seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs
del qual es
prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda
contra la
guerra. En aquest congrés conegué nombrosos
companys altres localitats, entre
ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que
esdevingué un gran
amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de
passar la revisió
general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al
servei i enquadrat en
l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a
Faenza amb una llicència
especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el
llicenciament definitiu.
Després de la Gran Guerra freqüentà la
fonda del Gioco del Pallone de Porta
Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la
ciutat (Renato
Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo
Resta,
etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots
i
cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí
tenint les mateixes
idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el
27 de novembre de
1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939) - Joan Font
Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de
Guíxols (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper.
Assistí com a
delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la
Conferència Extraordinària
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
de tots els
sindicats catalans («Conferència de
Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de
juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de
desembre de
1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple
Comarcal de
Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i aconseguí
el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb
sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del
vapor Ipanema cap al port de
Veracruz (Veracruz,
Mèxic). Al país asteca milità
activament i en 1945 era membre del Comitè de la
Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego
Crespo. Quan
l'escissió s'integrà en la
Subdelegació de la CNT de la tendència
«ortodoxa» i
fou membre del grup editor del periòdic Tierra
y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat
secretari de la
Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume
Rosquillas Magrinyà
(tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet
Vidal
(correspondència), Jaume Carbó, Gabriel
Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals).
En 1971 formava part del Comitè de la CNT de
Mèxic. Joan Font Alberti va morir
el 5 de juliol de 1984 a Mèxic. ***
Jesús
Pose García - Jesús Pose García: El 19 de juliol de 1892 neix Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Pose García –el primer llinatge a vegades citat erròniament com a Posse– i que va fer servir el pseudònim Esop. Sos pares es deien Julián Pose Vázquez, empleat, i Andrea García Andújar. Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de «Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Sa companya fou Ramona Vidal Segade, amb qui tingué cinc infants (Carmen, Blanca, Mercedes, Ricardo i Luis). Jesús Pose García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri General de la ciutat. ***
Vincenzo
Capuana
- Vincenzo Capuana: El 19 de juliol de 1894 neix a Fezzano (Portovenere, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Capuana. Sos pares es deien Antonio Capuana i Angelina D'Angeli. De jove s'enrolà en la marina mercant i, introduït en les idees anarquistes, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina. En aquests anys establí relació amb destacats anarquistes de la regió de La Spezia, com ara Pasquale Binazzi, G. Milanesi, Renzo Novatore i Renato Olivieri. Actiu antimilitarista, va ser cridat a files quan la Gran Guerra i processat en dues ocasions per deserció. Encès agitador durant el Bienni Roig (1919-1920), amb la pujada del feixisme decidí abandonar Itàlia. En 1924, en acabar una travessia, abandonà la nau i novament embarcat trobà refugi als Estats Units. Després de viatjar arreu país, retornà a Nova York (Nova York, EUA), on esdevingué col·laborador del periòdic Il Martello, de Carlo Tresca. A començament de 1926 va ser detingut a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) per una temptativa d'atemptat contra el periòdic filofeixista Corriere d'America, de Luigi Barzini –no llançà la bomba perquè uns infants jugaven a la porta de l'edifici. El 8 de febrer d'aquell any va ser condemnat a set anys de presó, que començà a purgar a la presó de Sing Sing (Ossining, Nova York, EUA) i continuà a la de Boston (Massachusetts, EUA) i a la de Comstock (Nova York, EUA), on mantingué correspondència amb l'anarquista insurreccionalista Severino Di Giovanni, qui va fer campanya per al seu alliberament. Excarcerat, després de condonar-li dos anys i quatre mesos, i malgrat l'ordre de deportació a Itàlia, es traslladà a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA). Continuà freqüentant els ambients anarquistes italians, com ara el Cercle «Volontà» de Brooklyn i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. En 1931, amb Alfonso Giuseppe Abruzzo, Guerino Cataldo, Marcello Cavalla, Giuseppe Cipolla, Ottaviano Cirillo, Giuseppe Conti, Cirillo Ottaviano Dell'Amico, Giovanni Mancini, Mario Pace, Giuseppe Parissi, Bony Rosati i altres, fou un dels membres més representatius del Cercle Internacional Anarquista del Carrer 23 de Nova York. A Itàlia el continuaven buscant i va ser inscrit en el registre policíac de fronteres com a «perillós terrorista». El novembre de 1931 marxà cap a Barcelona (Catalunya), però ben aviat va ser expulsat. Retornà als EUA, però per les seves activitats subversives també en va ser expulsat. Novament marxà cap a Barcelona, on formà part, amb Lanciotto, Virgilio Gozzoli i Odoardo Ghillani, del grup anarquista «Germinal». En 1933 retornà a Itàlia sota falsa identitat. El 12 de juny de 1933 va ser detingut a prop de Piombino (Toscana, Itàlia) en un tren que anava cap a Roma (Itàlia), amb documentació falsa, una bomba i una pistola. L'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) sospitava que estava preparant un atemptat contra Benito Mussolini i el relacionà amb l'anarquista Ugo Boccardi. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Ponça. En aquesta illa penitenciària, juntament amb altres anarquistes, participà en una protesta contra les restrictives i humiliants condicions de vida que patien els presos polítics; processat per aquest fet, va ser condemnat a 10 mesos de presó per participació en «agitació col·lectiva». Immediatament va ser enviat a l'illa d'Ustica i posteriorment a l'arxipèlag de Tremiti. Irreductible, va ser novament processat i condemnat per rebutjar la salutació feixista. L'últim període de reclusió el passà a l'illa de Ventotene. Un cop lliure a finals de desembre de 1938, va ser ingressat en un sanatori el febrer de 1939 a causa de la seva salut malmenada. El març de 1939 en sortí i reprengué l'activitat antifeixista clandestina. Novament detingut per activitats subversives, va ser condemnat a tres anys de confinament, que a causa dels seus greus problemes de salut només purgà parcialment. Un cop lliure, els últims anys de la seva vida els passà d'un hospital a l'altre, amb períodes de detenció, l'últim el juliol de 1942, que va ser confinat a l'illa de Ponça, on va romandre fins el 12 d'agost de 1943. Retornat a La Spezia, cada vegada més malalt, Vincenzo Capuana va morir el 21 de juny de 1944 a l'hospital d'aquesta ciutat. ***
Francisco
Muñoz Laviñeta - Francisco Muñoz Laviñeta: El 19 de juliol de 1907 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Muñoz Laviñeta. Era fill d'una família nombrosa anarcosindicalista coneguda com Los Macabeos, formada per nou germans i una germana (Jose, Antonio, Francisco, Luis, Ernesto, Agustín, Juan José, Rafael, Julio i Carmen). Son pare, Antonio Muñoz, era sergent de la Guàrdia Civil i abandonà el cos durant la dictadura de Primo de Rivera, i sa mare es deia Pilar Laviñeta, també militant anarcosindicalista que va estar detinguda en 1923. El domicili familiar, al número 4 del carrer Travesía del barri de Torrero, construït per Los Macabeos mateixos, amb l'ajuda de Buenaventura Durruti Domínguez, sempre va estar obert per als companys i companyes (Benito Esteban Gómez, Rafael Torres Escartín, etc.) i el veïnatge del barri. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Francisco Muñoz Laviñeta va ser empresonat en diverses ocasions, especialment al correccional de Saragossa i a la penitenciaria de Burgos (Castilla, Espanya). El maig de 1932 va fer un míting a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya). El juny de 1932 va ser detingut amb sos germans Luis, Agustín i Juan José i Benito Esteban Gómez, després que la policia descobrís en un galliner del seu domicili familiar 33 paquets de dinamita, metxa, 245 cartutxos i un fusell Mauser amb munició. Quan l'aixecament de desembre de 1933 va ser processat sota l'acusació de «tinença d'explosius». Obrer de la construcció, entre 1934 i juliol de 1936 fou secretari del Comitè Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT), època en la qual també va ser delegat del Sindicat de la Construcció en la Federació Local de Saragossa. En aquests anys col·laborà en Cultura y Acción i Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936, amb sos germans Agustín i Luis, fou membre del grup teatral saragossà «Renacer», del qual també formaven part Manuel Salas Blasco i Julia Miravé Barrau, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. L'agost de 1935 va estar pres governativament a Saragossa. En 1926 va fer nombrosos mítings a Aragó i a altres poblacions peninsulars. Encara que membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1936 va fer costat l'opinió de Miguel Abós Serena que s'oposava a Miguel Chueca Cuartero, qui demanava l'armament immediat de la població de cara al cop d'Estat imminent que es preparava. Després de la caiguda de Saragossa el juliol de 1936, el 7 d'agost aconseguí fugir-ne i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) a zona lleial. El setembre de 1936 presidí un míting a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El 6 d'octubre de 1936 participà en el Ple Extraordinari de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) on 139 poblacions van ser representades i assistiren delegats de diferents columnes confederals («Los Aguiluchos», «Durruti», «Malatesta», «Ortiz» i «Roja y Negra»); amb, Pedro Abril Yago, Joaquín Ascaso Budría, Francisco Carreño Villar, Mario Rojo, Francisco Ponzán Vidal, Gregorio Villacampa Gracia i Honorato Villanueva Cervera, fou membre de la comissió que elabora la moció de creació del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA). En 1937 va ser reelegit secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, visità l'Escola de Militants d'Aragó a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 14 i el 15 de febrer d'aquell any participà en el Congrés de Col·lectivitats celebrat a Casp, on fou un dels signataris dels estatuts de la Federació Aragonesa de Col·lectivitats (FAC) i de la moció final. L'abril de 1937 va fer un míting a Móra de Rubiols (Terol, Aragó, Espanya). A primers de juny de 1937, per encàrrec del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, es reuní a Montsó amb Adolfo Arnal Gracia, Félix Carrasquer Launed, Braulio Serrano Capuj i Evaristo Viñuales Larroy, per a dissenyar l'educació aragonesa, projecte que finalment no pogué realitzar-se. L'estiu de 1937 va ser nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional confederal celebrat a València (València, País Valencià). Arran de l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats anarquistes aragoneses, el 12 d'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), juntament amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Manuel López i Miguel Vallejo Sebastián), per les tropes de la 11 Divisió d'Enrique Líster Forján i reclòs en una bodega de la Torre del Bosque, situada a nou quilòmetres de Casp. Després d'haver estat reelegit el setembre de 1937 al Ple de Casp, cap el maig de 1938, després de la caiguda del front d'Aragó, abandonà el seu càrrec de secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i va ser reemplaçat per Horacio Ferrer Escuert. Posteriorment fou comissari en diverses unitats militars fins a la caiguda de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on aconseguí embarcar-se cap a Mèxic amb sos germans Julio i Carmen i amb son nebot Adolfo Hernández. Al país asteca participà en cooperatives de fusta i de ceràmica, on abundaven els llibertaris. Francisco Muñoz Laviñeta va morir cap el 1942 a Mèxic. ***
El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona - Josep Xena Torrent: El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Francesc Lluís Xena Torrent. Sos pares es deien Lluís Xena Matas, taper, i Brígida Torrent Comas. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període –en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat –va ser el primer pres de la CNT– a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari –del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres–, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela. Josep Xena Torrent (1907-1988) ***
Antonio
Liria Rodríguez - Antonio Liria Rodríguez: El 19 de juliol de 1908 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Liria Rodríguez. Sos pares es deien Joaquín Liria Jiménez, jornaler, i Antonia Rodríguez Camacho. En 1920 vivia amb sos pares i germans a El Garrobo (Mazarrón, Múrcia, Espanya) i treballava de miner. Emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de peó i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó i participà en la batalla de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant una temporada fou membre de les Patrulles de Control i de la Guàrdia Rural de la col·lectivitat agrícola del Prat Vermell. El 18 de març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona, però aconseguí passar a França. Va creure les promeses franquistes i decidí retornar a la Península; detingut a la frontera, va ser empresonat durant quatre mesos en un camp de concentració de Bilbao (Biscaia, País Basc), del qual pogué sortir avalat. L'agost de 1939 va ser detingut a Barcelona arran d'una delació i portat davant un consell de guerra que el condemnà el 17 de febrer de 1942 a 20 anys de reclusió temporal per «rebel·lió militar». Sortí en llibertat condicional el 8 de juny de 1943 amb residència obligada a València (País Valencià), però el 10 de juliol de 1944 va ser indultat i pogué retornar a Barcelona. En aquesta època estava casat amb dos infants i treballava de peó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. Son germà major, Francisco Liria Rodríguez, també va ser un destacat militant anarcosindicalista. ***
Vernon
Richards (autoretrat, ca. 1960) - Vernon Richards:
El 19 de juliol de 1915 neix a Londres (Anglaterra) el
militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto Costantino
Recchioni, més
conegut com Vernon Richards. Havia nascut al pis
que hi havia a sobre de
la famosa botiga de delicatessen King Bomba, al número 37
d'Old Compton Street
del Soho londinenc. El negoci de gastronomia selecta i
d'importació de
productes italians l'havia fundat son pare, Emidio Recchioni, un
anarquista
italià que, després de fugir espectacularment de
l'illa presó de Pantel·leria –a la
costa siciliana– amb el seu company i amic Errico Malatesta,
havia
emigrat al Regne Unit. En 1931 la família Recchioni es
trasllada a París; allà,
per influències d'un amic d'Emidio,
l'intel·lectual anarquista italià exiliat
Camillo Berneri –qui va ser assassinat a Barcelona
(Catalunya) per
agents
estalinistes durant els Fets de Maig de 1937–, i de la resta
de la
comunitat
d'exiliats italians, Vero aprèn la seva llengua materna. En
1934 Emidio mor i
l'any següent, amb 20 anys, Vero Recchioni després
de ser expulsat de França
per editar un pamflet contrari a Mussolini i d'anglicanitzar el seu nom
pel de Vernon
Richards, comença a publicar a Londres la revista
antifeixista bilingüe Free
Italy / Italia libera, en col·laboració
amb Camillo Berneri. Vernon es
mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com ara Max
Nettlau, Emma
Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb l'esclat de la
Guerra Civil
espanyola, en 1936, s'uneix a la redacció de la revista
llibertària Freedom
i decideixen posar aquest òrgan d'expressió en
anglès al servei dels
anarquistes en guerra i de la revolució social sota el
títol Spain and the
World, que sortirà bimensual, contrarestant
així la propaganda proestalinista
dels periòdics New Chronicle i New
Statesman. En aquests anys
Vernon també s'ocuparà d'una escola de nins orfes
per mor del conflicte bèl·lic
espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats
Espanyols. Durant
la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el
títol de War Commentary,
després de passar un temps sota el nom de Revolt
en 1939, i tindrà unes
relacions molt conflictives amb l'autoritat per mor de
l'antimilitarisme de la
publicació –Richards s'inscriurà com a
objector
de consciència. La filla de
Berneri, Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en
1937. Aquesta
intel·lectual, que afrancesà el seu nom original
Maria Luisa quan va estudiar
psicologia a la Sorbona, especialista en literatura, psicologia
infantil,
pintura i fotografia, destacarà per la seva activitat
periodística,
especialment pels seus coneixements sobre Rússia
–en 1944
publicarà Workers
in Stalin's Russia– i pels seus articles sobre la
Guerra
Civil espanyola –va col·laborar amb son pare en la
publicació de
Guerra di Classe. Però
la desgracia s'encruelirà amb la família
Richards, ja que el fill de la parella
naixerà mort en 1948 i la mare morirà un any
després amb només 31 anys d'una
pneumònia vírica. Vernon li mostrarà
el seu amor publicant Marie-Louise: A
Tribute (1949); Journey through Utopia
(1950), la seva contribució
política més important, que estudia els valors
llibertaris de la tradició
utopista, i Neither East Nor West (1952), una
antologia dels escrits de
la seva companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha
deixat
inèdits, de moment, una pila d'escrits: un sobre Sacco i
Vanzetti, una
traducció de Bakunin, l'edició crítica
dels escrits de son pare i un estudi
interessantíssim sobre la tendència
revolucionària del marquès de Sade, entre
d'altres. George Woodcock i Ivan Avacumovic van dedicar la
seva biografia
de Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a
Marie-Louise Berneri: «Una
vertadera deixebla de Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la
redacció del
periòdic, que l'any següent reprendrà el
seu nom original Freedom, és
arrestada en bloc i acusada de propaganda antibel·licista,
de conspiració i
d'incitació a la deserció. Vernon Richards, John
Hewetson i Philip Sansom seran
condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la
presó nou mesos –Marie-Louise
se salvarà pel motiu «tècnic»
de què els matrimonis no poden declarar en contra
seva. Una gran campanya de suport als empresonats es muntarà
aleshores,
destacant-ne en el comitè de defensa
–«Partit
Surrealista», segons les
autoritats– intel·lectuals com Herbert Read,
George Orwell,
T. S. Eliot, E. M.
Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos
habituals», Bertrand Russell,
Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d'altres. Un dels aspectes
positius
d'aquest període d'empresonament, segons Vernon, va ser
l'oportunitat de tornar
a tocar el violí i l'ocasió de poder formar una
petita orquestra amb altres
músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers
del Soho, havia
estudiat el violí sota la guia de son oncle, John
Barbirolli, i ja de jovenot
havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran
sèrie de
concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen's
Hall
londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava
l'autògraf al
programa de mà. Encara que era un home de
professió «liberal»
–irònicament, ja
que era molt rar en un fill d'immigrant, s'havia educat a la selecta
Emmanuel
Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en
enginyeria civil pel King's College de Londres el 1939, i treballant
cinc anys
com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la
construcció del metro
londinenc i després a les estacions de Cambridge i
d'Oxford–, no en reprengué
mai l'exercici de la professió, assegurant que una de les
coses que havia après
quan estava engabiat era la idiotesa d'encalçar una
«carrera». Es guanyava la
vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar l'ambient
del Soho
durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre'l. Després
va treballar com a freelance
(fotògraf independent) i com a periodista, per
després fer feina de guia
turístic per l'Espanya de Franco i per la Unió
soviètica de Breznev, convençut
que el turisme crearia els lligams que atiarien l'influx alliberador i
obririen
de bat a bat les fronteres més tancades. En 1968, amb Peta
(Dorothy) Hewetson,
la seva segona companya, aconsegueix fer-se amb una petita finca a
Hadleigh, al
comtat anglès de Suffolk, a unes desenes de
quilòmetres al nord-est de Londres,
on conrea durant gairebé trenta anys, productes
d'agricultura biològica –va ser un dels pioners en
la utilització dels
mètodes de conreu orgànic i en
la producció de fruites i vegetals exòtics. Quan
en 1997 la seva companya va
finar, la salut de Vernon va començar a minvar i es va
retirar a una casa de
repòs a Hadleigh (Suffolk, Anglaterra) on va morir el 10 de
desembre de 2001.
Richards va animar durant els anys quaranta un nodrit grup
d'historiadors de
l'anarquisme, com ara George Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson,
mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va ser
director del Freedom
setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu
paper com a redactor i
com a traductor –va traslladar, entre altres, obres de
Kropotkin,
Leval i
Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va
deixar de col·laborar en el
periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards
funda l'editorial
Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b
Whitechapel High
Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un
exemple per a moltes
altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en
lliuraments
mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons
of the
Spanish Revolution, fruit de tants de vespres dominicals
compartits amb
l'única companyia de la seva fidel ampolla de vi de
Valpolicella. Colin Ward
comenta que, sota la tenacitat de dedicar tota una vida al manteniment
de la
presència anarquista en el medi editorial
britànic, s'hi troba l'exemple del
pare de Vernon. Emidio Recchioni, que havia nascut a Russi, al costat
de
Ravenna, el 1864, havia estat iniciat en l'anarquisme per Cesare
Agostinelli;
empleat de ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el setmanal L'articolo
248;
implicat el 1894 en l'atemptat contra el primer ministre
italià Francesco
Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de
confinament; en llibertat,
davant un possible nou arrest, decideix d'exiliar-se a Londres el 1900,
on
promourà la solidaritat amb els companys perseguits,
crearà el conegut King
Bomba –en memòria del rei de les Dues
Sicílies
(1830-1859), el tirà Ferdinand
II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848)
i de
Palerm (1849)–, tapadora d'activitats subversives
anarquistes, i
importarà el
conegut marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta
publicarà L'agitazione;
col·laborarà activament en L'Adunata
dei Refrattari, La Protesta,
Unità Nova, que
finançarà, i altres publicacions sota el
pseudònim de Nemo;
va estar implicat en l'organització i el
finançament d'un grapat d'atemptats
frustrats a Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son
pare, d'una forma
crítica i seca, a ran de l'orella de Colin Ward,
així: «Terrorista burgès». La
personalitat anarquista que més el va influenciar va ser
Errico Malatesta; el
seu llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat
llegit arreu del món. En
1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l'Institut
Internacional d'Història Social (IISG) d'Amsterdam. Es
tracta de 9,25 metres de
documentació molt variada. S'hi trobem, de Vernon Richards,
la correspondència
(cartes amb Camillo Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. M.
Foster, Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma
Goldman, Max
Nettlau, George Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals,
manuscrits de
les seves obres; però també hi podem consultar
documentació de Marie-Louise
Berneri, d'Emidio Recchioni, l'arxiu de Freedom Press, manuscrits
diversos
(García Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read,
Volin...), així com
altra casta de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies,
pòsters, fotocòpies, etc.). També, a
partir de 1998, al fons Família Berneri -
Aurelio Chessa de l'arxiu històric anarquista de la
Biblioteca Panizzi de
Reggio Emilia es troba documentació de Vernon Richards i de
la família Berneri
i Recchioni: correspondència; uns dos mil llibres i
opuscles, la major part
d'ells sobre la Guerra Civil espanyola; les col·leccions
completes de Spain
and the World, War Comentary i Freedom;
totes les
publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta
Freedom
Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El
famós
retrat fet el 1946 d'un Orwell descurat, ullerós, malalt,
amb la cigarreta
permanentment a la boca, rera la seva màquina d'escriure al
seu apartament de
Canonbury, publicat en el seu llibre George Orwell at Home,
és un exemple
de la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve de la ciutat
catalana de
l'Escala. Vernon havia començat a portar estiuejants a la
preturística vila
empordanesa des de 1957, atret per l'absència de
materialisme i la
independència d'esperit dels escalencs, organitzant les
estades dels turistes
en petits grups en cases de pescadors, tot fotografiant-ne els
habitants i fent
amistat amb la gent del poble, especialment amb una família
de pescadors: els
Donjó. Peter Clements, amic personal de Vernon i resident a
l'Escala, va llegar
a l'Arxiu Municipal d'aquesta localitat uns 300 negatius de Richards.
En 1999,
el Centre d'Estudis Escalencs va editar, en Fulls
d'història local. L'Escala,
un preciós àlbum de fotografies de Vernon
Richards i de testimonis de les aventures
d'aquest workaholic (enginyer, editor,
propagandista, escriptor,
traductor, fotògraf, agent de viatges, agricultor i
revolucionari anarquista
angloitalià) per terres de la Catalunya franquista. Entre
les seves obres podem
destacar Freedom. Is it a crime?: The strange case of the
three anarchists jailed at the Old Bailey (1945),
Lessons of the Spanish Revolution (1953 i 1972), Malatesta:
his life
and ideas (1965), The impossibilities of social
democracy (1978), Protest
without illusions (1981), Why work?: arguments for
the leisure society
(1983), British imperialism and the Palestine crisis
(1989), World
War - Cold War (1989), The Left and World War II
(1989), Neither
nationalisation nor privatisation: selections from Freedom(1945-1950)
(1989), Spain, 1936-1939: Social Revolution - Counter
Revolution (1990),
Violence and Anarchism: a polemic (1993), The
Anarchist Revolution:
polemical articles (1924-1931) (1995), George
Orwell at home (and among
the anarchists): essays and photographs (1998), A
part-time
photographers portrait gallery (1999), A weekend
photographer's notebook
(1996), Beauty is more than «In the Eye of the
Beholder» (1999), entre
d'altres. Butlletí Estel Negre, 120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards] ***
Gregorio
Gallego García - Gregorio Gallego García: El 19 de juliol de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García. Sos pares van ser modestos pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes sociològics i literaris, ocupà càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan tenia 17 anys publicà la seva primera novel·la curta. En 1935 fou redactor de Juventud Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio Rodríguez fins al juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat partidari que els anarquistes votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou nomenat vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà la guerra, fou redactor de Castilla Libre i col·laborà en diversos periòdics llibertaris. Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de Defensa de Madrid per la CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i octubre de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara, Alfambra, Terol) enrolat en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a responsable de propaganda del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer assistí com a delegat al Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50 Brigada. El final del conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou detingut, passant per diversos camps de concentració, batallons de treball als Pirineus i Gibraltar. Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de presó per «auxili a la rebel·lió», fou tancat a Madrid, Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El març de 1944 assistí al Ple Confederal. En aquesta època fou membre del Comitè Peninsular de la FIJL i membre de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del Comitè Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals complí 19 a diferents presons (Alcalá, Puerto de Santa María, Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es dedicà a la literatura, treballà a editorials i fundà l'Associació Col·legial d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de Guzmán i Tomelloso. En 1965 obtingué el «Premi Guipúscoa» amb la novel·la El hachazo, que fou prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972 obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la novel·la La otra vertiente. Aquest any també publicà el llibre de memòries Madrid, corazón que se desangra... En 1973 publicà Los caínes i en 1984 aparegueren El verano ardiente («Premi Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad; també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya, Franklin i Colom. En morir el dictador Francisco Franco, s'interessà per la reconstrucció de la CNT, però aviat deixà pas a les noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo Casquero, germana de l'escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica, Revolución, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Gregorio Gallego García va morir el 2 de desembre de 2007 a Madrid (Espanya). ***
Necrològica
de Pompeyo Ramírez Leal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de desembre de 1984 - Pompeyo Ramírez
Leal:
El 19 de juliol de 1916 neix a Almeria
(Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pompeyo Francisco
Ramírez Leal. Sos pares es deien Francisco
Ramírez
Padilla,
jornaler, i Isabel Leal López. De
ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i lluità com
a milicià en la guerra civil. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. Aconseguí fugir d'un camp de
concentració i pogué arribar fins al
Marroc. Novament detingut, va ser internant en un camp fins el final de
la II
Guerra Mundial. El 12 de setembre de 1959 es casà a
Casablanca (Marroc)
amb Gloria María de Lourdes y García de
Quirós. Posteriorment
s'instal·là a
Valònia i milità en
la Federació Local de Lieja de la CNT. Pompeyo
Ramírez Leal va morir el 16 d'agost de 1984 a Lieja
(Valònia).
Defuncions
François
Salsou detingut (2 d'agost de 1900)
- François Salsou:
El 19 de juliol de 1901 mor a Illes de
la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa)
) l'anarquista i «naturianista»
partidari de la «propaganda per l'acció»
Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Havia nascut el 4 de febrer de
1876 a Montlaur (Llenguadoc, Occitània). Fill d'un
agricultor
que esdevingué
carreter i d'una empleada domèstica que treballava a
jornada, el maig de 1891
quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare
hagué de criar tota sola ses tres
germanes i son germà petit i ell aportà a la llar
el sou íntegre de la seva
feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat
d'estudis primaris del
cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb
bones qualificacions, hagué de
deixar l'escola, però el seu interès per la
lectura sempre es mantingué i
descobrí el moviment anarquista als 15 anys
després de llegir Pierre-Joseph
Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un
temps a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió
(Arpitània), s'instal·là a
París, on va
fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de
França,
França) per «vagabunderia» i el 24
d'octubre de 1894 va ser condemnat pel
tribunal de Fontainebleau (Illa de França,
França), en virtut de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), a tres
mesos de presó per propaganda anarquista.
Arribà a la conclusió que només amb
actes resolutius es podrien canviar les
injustícies del món i decidí,
després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar
qualque membre de la família Rothschild, matar Jean
Casimir-Perier, president
del Consell de Ministres francès a qui considerava
responsable de les «Lois
Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb
una pistola, esperà quatre hores Jean
Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la
seva ruta a peu. El
17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de
presó per «cops
i ferides» arran d'una discussió
política. Uns dies després de l'atemptat de
Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900,
a l'avinguda
Malakoff de París, va intentar sense èxit
assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar
al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a
França per assistir a
l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i
marxava amb carruatge
cap a Versalles (Illa de França, França).
Després d'aconseguir saltar a l'estrep
del landó oficial, brandí un revòlver
que apunta sobre el pit del xa, però no
arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i
detingut, va poder
cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del
linxament de la gentada. La
policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia,
França) el cançonetista
anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París
immediatament després de
l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al
crim». Valette havia posat en
relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un
dels membres destacats
del moviment «naturianista» de Montmartre, les
idees del qual ambdós
compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament
l'acció de Salsou i
fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del
prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció
judicial durà dos mesos i
demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya,
Augustine Coadet, res no
sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per
André Lagasse,
l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol)
i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a
treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la
presó de Fresnes (Illa de
França, França) a la ciutadella de
Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes,
França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la
colònia penitenciària de la
Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes
de la Salvació (Caiena,
Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies
després, el 19 de juliol
de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa),
segons la versió oficial,
«de diarrees i de febre». El seu cos va ser
llançat als taurons davant metges i
carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i
periodistes
atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit. ***
Charles Keller - Charles Keller: El 19 de juliol de 1913 mor a Nancy (Lorena, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Havia nascut el 30 d'abril de 1843 a Mülhausen (Alsàcia, França). Nascut en una família republicana i burgesa, sos pares es deien Charles Keller, gravador de roleus, i Catherine Élise Baumgartner (Élisabeth). Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar –juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres– una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Sa companya fou Fanny Mathilde Roederer. ***
Petar
Maznev - Petar Maznev: El 19 de juliol de 1922 –algunes fonts citen el 22 de juliol– mor a Sofia (Bulgària) el revolucionari anarquista Petar Maznev, conegut com El Mestre. Havia nascut en 1890 a Dèbelets (Veliko Tarnovo, Bulgària). Realitzà els seus estudis primaris i secundaris al seu poble natal i es graduà a l'Escola Sant Ciril de Tarnovo. Durant la Gran Guerra fou cridat a files i al front esdevingué anarquista. Un cop desmobilitzat, va ser nomenat com a mestre a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo), on existia un grup anarquista al voltant del metge Petar Tontchev. Entre 1919 i 1920, durant la gran vaga de ferroviaris, participà activament en les manifestacions de suport. Arran d'una d'aquestes manifestacions a Kaltinets (Veliko Tarnovo), a prop de l'estació central, on els anarquistes resistiren amb les armes les escomeses de la policia. Un cop fracassat l'aixecament, es va veure obligat a passar a la clandestinitat i es lliurà a les activitats il·legals que el van fer cèlebre a les regions de Veliko Tarnovo i de Ruse, on creà nombrosos grups d'agitació anarquista. En 1920 va ser traït per un antic company; detingut, juntament amb Dimitar Tsonev (Kyoseto), fou tancat, d'antuvi a Tarnovo i després a Shumen, on patí nombroses tortures. Durant la nit del 3 de juny de 1921, un escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov parà una emboscada a l'escorta policíaca que el portava i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Tornà a la clandestinitat, però afeblit per les privacions i la presó, va contreure la tuberculosi. Amb la complicitat del metge anarquista Paraskiev Stoianov, fou hospitalitzat sota un nom fals a l'Hospital Alexandre de Sofia, però, no se'n sortí i morí el 19 de juliol de 1922. El seu cos fou portat clandestinament sota nom fals a Dèbelets i fou enterrat en presència de nombrosos militants llibertaris de la regió, entre ells, Gueorgui Sheitanov i Dimitar Tsonev. Actualment un grup anarquista de Tarnovo porta el seu nom. ***
Traducció castellana de La femme esclave de Chaughi - Henri Gauche: El 19 de juliol de 1926 mor a Élancourt (Illa de França, França) el militant i periodista anarquista Louis Henri Auguste Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Havia nascut el 7 de febrer de 1870 al IX Districte de París (França). Sos pares, paperaires, es deien Alfred Édouard Athanase Gauche i Félicité Julie Augustine Laudner. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Les Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Élancourt (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1920 es casà al XIV Districte de París amb Louise Augustine Crécy. En aquesta època vivia al número 2 de carrer Cassini de París. Heri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 al seu domicili d'Élancourt (Illa de França, França). ***
Jules Clarenson - Jules Clarenson: El 19 de juliol de 1927 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'anarquista i·legalista Jules Alexandre Gabriel Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis, Fournil, Le Baron, Canet, Audierne). Havia nascut el 31 de gener de 1867 a Saintes (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Jean André Clarenson, carrosser, i Eustelle Fragnaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort. ***
Ramon
Jové Brufau - Ramon Jové
Brufau: El 19 de juliol de 1936 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon
Joan Jové Brufau. Havia nascut el 7 de juny de 1897 a
Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya).
Sos pares es deien Joan Jové Vilalta, jornaler, i Maria
Brufau Masana. Metal·lúrgic
modelista de professió, treballà de
tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi
milità en el republicanisme federal i després en
la Federació Obrera Sindical
de Sabadell, col·laborant en El
Federal.
Més tard entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou
membre del seu comitè, fet pel
qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura
de Primo de
Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT
i en 1925 s'entrevistà amb
Francesc Macià Llussà per a preparar un
aixecament independentista. En 1928
participà en la polèmica que es donà
en el periòdic L'Opinió
sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquesta
època col·laborà en Mirador
i Solidaridad Proletaria. En 1929
cofundà «Edicions
La Fona» i l'any següent publicà en
aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal
obrer. La democràcia i l'anarquisme,
obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de
1930 va ser
empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs,
acabà
formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que
s'adherí a la Unió
General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II
República espanyola
milità i formà part de la junta directiva d'Estat
Català - Partit Proletari
(EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català
encapçalada per Jaume Compte Canelles.
Col·laborà en L'Insurgent,
on defensà
la celebració d'una Conferència Nacional Obrera
de Catalunya, de caràcter anticenetista
furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser
expulsat juntament amb
Domènec Ramon. Després d'això,
s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i
es mostrà contrari a la unificació amb els
comunistes i partidari d'una
«democràcia obrera». El 26 d'octubre de
1932 va fer la conferència «Acció de
govern i programa mínim» al local de la USC. En
aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la
Unió Socialista
de Catalunya. A començaments de 1933 es
manifestà partidari de la
reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el
juliol d'aquell any
participà en el Congrés Extraordinari
d'Unificació que pretenia la fusió entre
la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i la
USC; a proposta
seva, s'aprovà una
resolució a favor de militar dins la Unió General
de Treballadors (UGT). En
1934 atacà durament l'Aliança Obrera i
després dels «Fets d'Octubre»
defensà
una radicalització cap a una
«democràcia obrera». El 20 de novembre
de 1935 va
fer la conferència «El pensament social dels
obrers» al Campalans Club de
Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de
Barcelona Centre de
la USC que proposà el cessament de tota
col·laboració governamental. A
començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels
partits que unes setmanes
més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC). Quan era
secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la
FSL-UGT de Sabadell, Ramon
Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els
combats contra la
insurrecció militar feixista a la plaça de
Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou
l'únic sabadellenc que morí en la defensa de
Barcelona. Des del 30 d'octubre de
1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom. ***
Enrique
Obregón Blanco - Enrique Obregón Blanco: El 19 de juliol de 1936 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Obregón Blanco. Havia nascut en 1904 –algunes fonts citen 1900– a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Des de molt jove es va veure atret pel moviment llibertari i abandonà la llar familiar per discrepàncies ideològiques amb son pare republicà i marxà a Catalunya. Sabater de professió, des del 1917 milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. A finals de juny de 1926 va ser detingut a Barcelona, amb altres 11 companys, per «propaganda sindicalista» i «tinença d'armes de foc». Perseguit durant la dictadura de Primo de Rivera, passà a França, d'on va ser expulsat per les seves activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, milità en la CNT i en el grup anarquista «Germen» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb altres 28 anarcosindicalistes, en una reunió clandestina al Turó del Pollo de Santa Coloma de Gramanet. A començaments de juny de 1935 va ser detingut, amb Ángel Latorre Morales, Luis Zenón Vela i José León Zenón, per pertànyer a un Grup d'Acció confederal. El 14 de juny del mateix any va ser novament detingut, amb altres 10 confederals, en una reunió als locals del Sindicat del Ram de la Pell del carrer de Guàrdia de Barcelona i processat per «reunió clandestina», ja que les autoritats republicanes havien clausurat el citat sindicat. Quan l'aixecament feixista de 1936 era secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona. Enrique Obregón Blanco va morir el 19 de juliol de 1936 en l'assalt de les Drassanes –segons altres, a la plaça Catalunya durant la conquesta de l'edifici de la Telefònica– de Barcelona (Catalunya). Fou molt amic de llibreter Antonio Soriano Mor, amb qui acudia a totes les estrenes teatrals barcelonines. ***
Nova
redacció de Solidaridad
Obrera
(1923). D'esquerra a dreta: Arturo Parera Mallí, Fernando
Pintado, Muñoz, Liberto Callejas, Manuel Ribas, Vicente
Galindo
Cortés (Fontaura)
i Miguel Terrén Mañero - Artur Parera
Mallí: El 19 de juliol de 1936 és
assassinat a Sevilla (Andalusia, Espanya) el
destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Artur
Fèlix Antoni Parera
Mallí –el seu segon llinatge també
citat erròniament com Mallà,
Malí o Marín.
Havia nascut el 13 de juliol de 1889 a Vilafranca
del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Sos pares
es deien
Artur Parera Capdevila, comerciant i reconegut actor, i Elisa
Mallí Paquete. Va tenir una
educació exquisida a bons col·legis.
S'instal·là a Madrid (Espanya), on
treballà en un banc. Va ser en aquest moment quan
començà a interessar-se pels
problemes obrers i en 1913 s'afilià al Sindicat de Banca de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat secretari. Casat
amb María
Luisa Rodríguez, filla d'una família benestant,
en 1915 nasqué son primer fill,
Arturo Perera Rodríguez, que amb el temps
esdevindrà també un destacat militant
llibertari. Cada cop més radicalitzat, trenca amb els seus
orígens burgesos.
Després del fracàs d'una vaga
bancària, va ser empresonat i fou alliberat a
condició que abandonés Madrid, sobrevivint com
pogué als voltants de la
capital. Fou un dels organitzadors del II
Congrés Nacional de la CNT («Congrés de
la
Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de
desembre de 1919 a Madrid, i assistí
en representació dels sindicats castellans, on es va oposar
als partidaris
d'unir-se a la Internacional comunista. Quan la repressió
s'agreujà, marxà cap
a Saragossa (Aragó, Espanya), on desenvolupà una
intensa tasca propagandística.
Partidari de fer front amb les armes el pistolerisme patronal i la
repressió governamental,
entre 1920 i 1922 patí nombrosos empresonaments. En 1920 fou
redactor, amb Zenón
Canudo Zaporta, Manuel Albar Catalán i Jose Chueca, del
periòdic El Comunista, i
entre 1922 i 1923, amb Zenón
Canudo Zaporta i Manuel Buenacasa Tomeo, de Cultura
y Acción. En aquesta època
formà part de l'Ateneu Sindicalista. L'abril de
1921 fou delegat d'Aragó al Ple de la CNT celebrat a Lleida
(Segrià, Catalunya)
que designà la delegació cenetista que havia
d'anar a Moscou (URSS) al I
Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). En aquest
any formava part del
Comitè Nacional de la CNT i en 1922 assistí a la
conferència clandestina que se
celebrà a Saragossa. El maig de 1932 va morir sa companya.
El 29 d'octubre de
1922 participà, en representació de la CNT, en el
míting de clausura del I
Congrés de la Federació Regional del Treball
(FRT) de Mallorca (Illes Balears)
de la CNT, i fou coautor de diverses ponències i
dictàmens d'aquest congrés;
també va participà en una gira
propagandística pels pobles mallorquins aquell
mateix novembre i va escriure articles per al setmanari
palmesà Cultura Obrera.
En 1923 va fer un míting
a Pamplona (Navarra) i va fer una conferència a Altsasu
(Navarra). L'agost de
1923 va ser nomenat president del Sindicat Únic Mercantil de
la CNT de
Saragossa. El 12 de novembre de 1923 va ser detingut, amb altres
membres del
Comitè Pro Presos de Saragossa (Pedro Alfranca, Carmelo
Guerrero i Alfredo
Solanas), acusats de complicitat en una fuga d'interns de la
presó saragossana
i pocs dies després va ser novament detingut, amb altres
(Pedro Alfranca,
Carmelo Guerrero, Estanislao Marqueta, Valeriano San Agustín
i Juan Yusa), sota
l'acusació d'haver participat en un atemptat contra un
oficial de Presons. En
aquests anys saragossans formà part del grup anarquista
«Vía Libre». En 1924 es
casà amb Dolores i s'establí a Barcelona
(Catalunya); però poc després s'exilià
a França. En 1926 el trobem a Baiona (Lapurdi,
País Basc), amb visites a París.
Partidari de les tesis de Joan García Oliver de combatre
clandestinament la
dictadura de Primo de Rivera, en 1927 retornà per Navarra i
residí durant un
temps a Altssu, treballant en la construcció, organitzat
sindicalment els seus
treballadors i proposant la creació de comissions de
llogaters. En 1928 el trobem
a La Rioja (Fuenmayor i Logronyo), on desenvolupà una
intensa tasca
propagandística anarcosindicalista i on visqué
venen perfums i roba al mercat.
Pressionat per la policia, hagué de fugir cap a
València (País Valencià) i
durant la «Dictablanda» s'establí a
Barcelona. Entre 1930 i 1932 ocupà la secretaria
del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Sembla que en
1930 va fer un viatge
a Amèrica. En 1931 col·laborà en Solidaridad
Obrera amb textos contra les Federacions
d'Indústries i formà part de
l'Ateneu de Divulgació Social. El 29 de març de
1931 participà en un míting
d'afirmació sindical amb José Alberola, Casas
Salas, Escrig, Joan Peiró i Abel
Velille, al Palau de Belles Artes de Barcelona. Entre el 30 de maig i
l'1 de
juny de 1931 assistí a la Conferència Regional de
Catalunya de la CNT que se
celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona, on
presentà una proposició, que
s'aprovà, en que es convidava la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) al següent
congrés de la CNT. Entre el 8 i el 9 de juny de 1931
assistí, en representació
de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona i pel
Comitè Peninsular, a la
Conferència de la FAI celebrada a Madrid. També,
entre l'11 i el 17 de juny de
1931, assistí al III Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT (Congrés del
Conservatori) celebrat a Madrid, on, per petició seva, la
CNT catalana va
convidar a la FAI al congrés al qual ell va acudir pel
Comitè Regional de
Catalunya i per Sant Sadurní d'Anoia (Alt
Penedès, Catalunya). L'agost de 1931
assistí a la Conferència Regional de la CNT. El
novembre de 1931, quan estava
empresonat a Barcelona, encapçalà un manifest,
signat per nombrosos membres de
la FAI, contra l'estratègia trentista
d'Ángel Pestaña Núñez i
l'aparició de la revista Cultura
Libertaria. El 27 de desembre de 1931 intervingué
en un
míting al Gran Kursaal de Manresa, amb Josep Corbella
Suñé, Buenaventura
Durruit Domínguez i Joan García Oliver. Amb
Santiago Bilbao creà el Sindicat
d'Inquilins i Servei Domèstic i en aquesta època
va fer nombrosos mítings
(Manresa, Barcelona, Cardona, Santa Coloma, Sallent, Vilafranca del
Penedès,
etc.), a més de fer visitar la presó en diverses
ocasions. En 1932, després de
la dimissió de Felipe Alaiz de Pablo, entrà com a
redactor, amb Liberto
Callejas, en Solidaridad Obrera. El
10 de febrer de 1932, malalt de tisi, va ser deportat, amb altres 107
companys,
a bord del Buenos Aires, a la
Guinea
Espanyola, però retornà poc després.
L'abril de 1932 intervingué en el míting
de clausura del Congrés que se celebrà a
Gijón (Astúries, Espanya) i dies
després va fer mítings en diverses localitats
(Oviedo, Sotrondio, Terrassa i
Sant Feliu de Guíxols). El maig de 1932 va ser detingut per
la seva pertinença
a la FAI. En 1933 va fer conferències a Arbeca i a Igualada.
Combaté amb duresa
el trentisme
d'Àngel Pestaña i el
sindicalisme de Joan Peiró Belis, però
també
s'allunyà de mica en mica de la
«gimnàstica
revolucionària» de Joan García Oliver.
En 1935
publicà el fullet Anarquismo en
acción. L'aixecament
feixista de juliol de 1936 l'agafà en una gira
propagandística a Sevilla,
juntament amb Alfonso Nieves Núñez (Julio
Quintero), María Duran i Francisco Arín
Simó. Capturat per un escamot de
falangistes, Artur Parera Mallí va ser assassinat el 19 de
juliol de 1936 a
Sevilla (Andalusia, Espanya). Es desconeixen els detalls del seu
assassinat. Son
fill li atribueix, cap el 1927, la idea de la bandera roja i negra,
idea que
després reprengué Joan García Oliver
amb triangles en compte de quadrats. ***
Notícia
sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el
periòdic saragossa La Voz de Aragón
de l'1 de març de 1934 - Santiago Cadenas
Pontaque: El 19 de juliol de 1937 desapareix en combat a
Brunete
(Madrid, Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Santiago Cadenas Pontaque –el segon
llinatge també citat Pentaque.
Havia nascut el 24 de maig de 1912 a Lanaja (Osca,
Aragó, España).
Jornaler de professió, milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels
fets revolucionaris
de desembre de 1933, quan es proclamà a Lanaja el comunisme
llibertari, va ser capturat i tancat a Jaca (Osca, Aragó,
Espanya); jutjat per
un Tribuna
d'Urgència el 27 de febrer de 1934 a Jaca, va ser condemnat,
juntament amb José
Pontaque Lorda i Elías Salillas Ezquerra, a vuit anys i un
dia de presó major
per «delicte contra la forma de govern»
–Santiago
Puyol Bierge va ser
condemnat pel mateix delicte, amb una atenuant, a sis anys i un dia de
presó i
indemnització. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
fou membre del
Comitè Revolucionari de Lanaja i a començaments
de 1937 va ser nomenat membre
del consell municipal. El maig de 1937 s'allistà en la 101
Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Sa companya fou Fermina Camón Bistué. ***
Sebastián
Aguiar Mateo - Sebastián Aguiar
Mateo: El 19 de juliol de 1939 mor a l'Havana (Cuba) el
propagandista
anarquista Sebastián Aguiar Mateo. Havia nascut en 1860 a
Guía (Gran Canària,
Illes Canàries). Sos pares es deien Fernando Aguiar i Blasa
Mateo. Emigrà molt
jove a Cuba i aprengué l'ofici de fuster. En 1887 ja formava
part
d'organitzacions obreres havaneres. Després de la
independència de l'illa,
participà en el grup editor del periòdic Nuevo
Ideal (1899-1902) i en treballs de creació del
Cercle de Treballadors;
hàbil guitarrista i aficionat al cant, participà
en tots els actes culturals i
vetllades artístiques organitzades per aquestes dues
organitzacions. Col·laborà
en la recuperació i enterrament, el 19 de novembre de 1899,
d'Enrique Creci,
anarquista cubà assassinat en 1897 durant la lluita per la
independència cubana,
i en 1900 fou un dels promotors de la gira propagandística
d'Errico Malatesta a
l'illa. El 6 de març de 1900 participà en la
creació de la Societat de
Torcedors de Tabac als Salons del Centre General d'Obrers de l'Havana i
fou un
dels signants del manifest de les seves bases
programàtiques. En aquests anys
participà en diferents iniciatives organitzatives del
moviment obrer cubà, com
ara els comitès de suport als vaguistes de Cayo Hueso i
Tampa, campanyes
d'organització obrera, mítings
propagandístics, vagues, etc. En 1903 va ser
empresonat un mesos, juntament amb Francisco Ros Planas, per fer costat
la vaga
d'aprenents de tabaqueria del novembre de 1902. Participà en
la reorganització
de l'entitat cultural anarquista «Sociedad Varia»,
que començà a actuar de bell
nou el 20 de juny de 1904, i fou nomenat vocal del seu
comitè directiu. En 1905
col·laborà en la subscripció, engegada
pel periòdic anarquista ¡Tierra!,
per a sufragar les despeses
del viatge des d'Espanya del militant anarquista i antimilitarista
Francisco
González Sola. En 1906 participà en la vaga de
tramvies de l'Havana i, amb
Manuel Martínez, fou un dels que criticà els que
abandonaren la vaga i signaren
els contractes amb l'Empresa Elèctrica. En 1907 era
integrant de l'organització
anarquista havanera «24 de Noviembre» i en 1909 era
membre de la Lliga
Racionalista i membre del comitè directiu de la
Secció Cubana de la Lliga
Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància, de la qual assumí la
secretaria. Redactor habitual del periòdic¡Tierra!
des del primers anys de la seva fundació, el
dirigí entre 1906 i 1911, quan
hagué de deixar la direcció de la
publicació perquè fou expulsat per
«estranger
perniciós», juntament amb altres destacats
anarquistes (Francisco González
Sola, Abelardo Saavedra, etc.), el 25 de setembre d'aquell any de
l'illa a bord
del vapor Frankenwald amb
destinació
Vigo (Pontevedra, Galícia). A mitjans de l'any
següent, pogué retornar a Cuba al·legant
la seva condició de naturalitzat cubà i
reprengué la direcció de ¡Tierra!.
A partir d'aquesta data, va
ser estretament vigilat per les autoritats de l'illa. El 29 de maig de
1913
participà en l'assemblea general de
col·lectivitats obreres que es reuní a
l'Havana per a crear una organització anarcosindicalista,
seguint el model de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Espanya, i fou
nomenat membre de
la comissió per a crear-la. En 1913 va ser denunciat,
juntament amb Isidoro
Lois Manso i Rafael Hevia García, per
«injúries a l'autoritat i provocació a
la
sedició» per dos articles publicats a ¡Tierra!;
jutjat l'1 de desembre d'aquell any, va ser absolt i només
hagué de pagar una
tercera part de les despeses d'ofici –Lois va ser condemnat a
60 dies de presó
i Hevia a quatre mesos i un dia d'arrest major. El 28 de juliol de 1914
assistí
a l'Assemblea Nacional Obrera que se celebrà al Centre
Asturià de l'Havana, on
es refermaren els principis anarcosindicalistes i
antipolítics. Posteriorment
continuà la seva tasca propagandística fins a la
seva mort. ***
Marcelino
Sanz Mateo i sa nombrosa família - Marcelino Sanz Mateo: El 19 de juliol de 1941 mor al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria), l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Havia nascut el 14 de maig de 1894 a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares, pagesos aragonesos, es deien Juan Sanz Ballester i Valera Mateo Bielsa. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya on morí. Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941) ***
Lanciotto Gherardi - Lanciotto
Gherardi: El 19 de juliol de 1944 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Lanciotto Gherardi. Havia nascut el 27 de novembre de
1902 a Bagni di Casciana (actual Casciana Terme, Toscana, Itàlia) –algunes fonts
citen Lari (Toscana, Itàlia). Era fill d'Alfredo i de Dosolina. De família
llibertària, entrà en contacte amb els cercles anarquistes des de jove. Quan
tenia 18 anys, després de guanyar unes oposicions als Ferrocarrils de l'Estat
com a ajudant de maquinista, s'instal·là a Liorna (Toscana, Itàlia), al carrer
Pelletier del barri subversiu de San Marco Pontino. Destacat activista
anarquista, el 16 d'abril de 1922 va ser ferit al cap, juntament amb el torner
comunista Ugo Lelli, en un enfrontament entre un grup de subversius i un
escamot feixista al cèntric carrer Vittorio Emanuele de Liorna. A mitjans dels
anys vint es casa a Bruna Ghiribelli, que serà la seva parella de per vida.
Després de ser acomiadat dels ferrocarrils per la seva militància política,
treballà de mecànic i de pilot de proves a la filial de Liorna de la Fàbrica
Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). En els anys trenta, en ple règim
feixista, s'integrà en l'organització clandestina del Partit Comunista Italià
(PCI), assumint càrrecs de responsabilitat orgànica i directius, tot i que mai
no va renunciar als seus ideals anarquistes, com ho demostra el testimoni de
son fill Alfredo Gherardi i de l'anarquista Virgilio Antonelli, responsable
militar del primer Comitè d'Alliberament clandestí. El març de 1933 participà
en el funeral clandestí del comunista Mario Camici, que congregà uns
quatre-cents antifeixistes. En aquesta època patí detencions i escorcolls,
mantenint una actitud oberta de rebuig al feixisme i col·laborant en l'expatriació
clandestina marítima dels perseguits polítics cap a Còrsega. En 1941, amb els
socialistes Angiolo Pagani i Cesare Zambelli i el republicà Fortunato Garzelli,
creà el primer Front Nacional Antifeixista (FNA), que desenvolupà les seves
activitats clandestines entre el sector obrer, especialment entre els
treballadors de la fàbrica de torpedes Moto Fides. A partir del 8 de setembre
de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats
italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la nova Concentració
Antifeixista, de la qual va sorgir el Fronte Nazionale Unitario di Liberazione (FNUL,
Front Nacional Unitari d'Alliberament), després Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), de Liorna, dedicant-se a la
recollida i transport d'armes. Al capdavant d'una Squadre d'Azione Partigiane
(SAP, Esquadra d'Acció Partisana), atacà la caserna de carrabiners del carrer
Maria Terreni. A partir de l'1 de març de 1944 formà part com a partisà del X
Destacament Partisà «Oberdan Chiesa», integrat en la III Brigada «Garibaldi»,
que operà a la zona de Castellaccio. L'1 de maig de 1944 va ser nomenat
comissari polític de la citada formació i també formà part d'un tribunal
partisà d'aquesta. El juliol de 1944 lluità en els darrers combats al sud de Liorna,
abans de l'alliberament de la ciutat. El 15 de juliol, al capdavant d'una
patrulla partisana que actuà a Quercianella, alliberà dos soldats
nord-americans i matà dos SS nazis. A l'alba del 18 de juliol, al cap d'una
columna nord-americana, participà directament en els combats contra la rereguarda
alemanya a la zona de Popogna i prop de la Palazzina, rescatant un company
ferit, Francesco Lotti, però resultà ferit de mort d'una ràfega de metralleta.
Segons algunes fonts hauria caigut sota el foc alemany, però en realitat hauria
estat víctima de «foc amic», ja que va ser identificat erròniament perquè
portava una metralladora i una gorra alemanya, i va ser disparat per soldats nord-americans.
Lanciotto Gherardi va morir el 19 de juliol de 1944 en un hospital de campanya
aliat de Liorna (Toscana, Itàlia). A finals de juliol de 1944 la Divisió «Garibaldi»
prengué el nom de Divisió «Gherardi» en el seu homenatge i després de la II
Guerra Mundial una secció del PCI, a la via Garibaldi, també prengué el seu
nom. A Liorna, a la ciutat i a Castellacció, i a Casciana, se'l dedicaren
carrers i làpides. El 19 de setembre de 1994 se li va condecorar pòstumament amb
la medalla de bronze per la seva activitat partisana. ***
Cèsar Saborit Carralero, sa companya, Magdalena Roig, i son fill Cèsar (Tolosa de Llenguadoc, 1951) - Cèsar Saborit Carralero: El 19 de juliol de 1951 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el militant i guerriller anarquista Cèsar Antoni Francesc Saborit Carralero –el segon llinatge sovint citat erròniament Carrelero. Havia nascut el 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1915 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). Era fill natural d'Antolina Saborit Carralero. Des de molt jove va militar en les Joventuts Llibertàries del seu barri, de Sant Andreu i del Clot, i també va ser militant anarcosindicalista de la construcció barcelonesa. En 1932 participa en els més actius grups d'acció i era l'encarregat d'un arsenal clandestí. El juliol de 1936 va intervenir en les lluites antifeixistes a Barcelona i després va combatre en la Columna Durruti i en el selectiu Batalló de la Mort. Acabada la guerra, va ser empresonat uns anys i després es va incorporar en l'organització clandestina on va sobresortir pel seu activisme. En 1949 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció i més tard secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, després de la caiguda del Comitè de Grau i de Capdevilla a finals de 1948, i va fer costat les accions armades de Los Maños. En 1950 participa en la guerrilla de Marcel·lí Massana i poc després marxa a França, realitzant missions orgàniques a ambdues bandes de frontera. A mitjans de 1951, després de moltes vacil·lacions i de l'oposició de la CNT de l'Exili, es decideix acompanyar Josep Lluís Facerías, amb qui ja havia lluitat en la guerrilla, en una incursió per la comarca barcelonina. El 19 de juliol de 1951, cap al migdia, Cèsar Saborit Carralero va ser assassinat a boca de canó per dos policies de la Brigada Político-Social dins del troleibús Santa Coloma-Meridiana, davant el número 435 del carrer Sant Andreu de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sant Andreu de la ciutat. Quan va morir, sa esposa Magdalena Roig i el son fill Cèsar, nascut el juny de 1942, eren a França. Cèsar Saborit Carralero (1915-1951) ***
Juan Lazarte - Juan Lazarte: El 19 de juliol de 1963 mor a San Genero (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Havia nascut el 21 de març de 1891 a Rosario (Santa Fe, Argentina). Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán –a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina–, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte. ***
Documentació
falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930) - Ersilio
Belloni: El 19 de juliol de 1978 mor l'anarquista
individualista i resistent
antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando.
Havia nascut el 10 de juliol de 1902 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Sos pares es
deien Carlo Belloni i Maria Dovera. Mecànic de
professió, en 1922 va ser fitxat
com a membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i
denunciat per lesions a un
feixista, però va ser absolt per manca de proves.
També fou sospitós d'haver matat
el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca
de proves. En 1924
pertanyé a la cèl·lula comunista
«Gadda» a l'establiment Caproni del barri
milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No
obstant això, en 1926 es
declarà netament anarquista, concretament
anarcoindividualista i tolstoià. El 4
d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir
manifests de la
Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a
Milà per l'anarquista Ciro
Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna.
Posteriorment fou
novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola
(Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda
anarquista, però va ser posat en
llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona
(Tizino,
Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i
Giuseppe Peretti per arribar a
París. A la capital francesa conegué Camillo
Berneri, Gaetano Salvemini i
Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg,
retornà a París, on contribuí a
la represa del periòdic Lotta
Anarchica.
Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba
amagada en un termos.
Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino,
Suïssa), es reuní amb el
republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb
el també republicà Luigi
Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de
contrabandistes,
amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito
Mussolini. El 6 de
febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i
documentació falsa;
Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal
Especial Feixista el 25
de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el
Duce a
30 anys de presó i a 10 anys de vigilància
especial. La pena es va veure
reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà
a les presons de
Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions
carceràries el van portar a
oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial
i una sol·licitud
de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada.
Hospitalitzat per motius de
salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de
Saluzzo
(Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia
de produí el 6 de febrer de
1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945.
Entre el 25 de març de
1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a
partisà, sota el nom d'Armando,
en la 181 Brigada de la 11
Divisió «Garibaldi» al Piemont. ***
Ruth
Bösiger (1950) - Ruth Bösiger:
El
19 de juliol de 1990 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista Ruth Bersot,
coneguda com Ruth Menkès
o Ruth Bösiger, pels
llinatges de sos
companys, i pel pseudònim Coucou.
Havia nascut en 1907 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Era filla
d'un suís i d'una russa.
Fotògrafa de professió, l'agost de 1926 es
casà a Ginebra amb l'estudiant de medicina Hirsch Menkes (Georges Menkès),
amb qui
tingué un infant; aquest, posteriorment, va ser considerat
el «metge
dels pobres», ja que havia
obert un dispensari mèdic i una apotecaria al popular barri
de Les Pâquis de
Ginebra, a més de fer d'assessor mèdic per a la
Unió de Sindicats –durant la II
Guerra Mundial formà part de la Resistència i,
especialment amb Lucien
Tronchet, va ajudar a les poblacions de la zona del Vercors
francès. En els
anys trenta Ruth Menkès participà activament en
el grup anarquista editor del
periòdic ginebrí Le
Réveil Anarchiste,
del qual era responsable de la seva coral, i on va conèixer
en 1936 André
Bösiger. En aquests anys assistí regularment a les
reunions de «La Libre
Pensée» i de la Lliga dels Drets de l'Home.
Divorciada del seu primer marit, a
principis dels anys quaranta es casà amb André
Bösiger, amb qui compartí la
seva militància llibertària i amb qui
tingué una filla. Després de la II Guerra
Mundial el seu ofici de fotògrafa no li permetia guanyar-se
la vida i, després
d'un temps fent feina a diferents fàbriques,
entrà a treballar com a venedora
als magatzems Grand-Passage de Ginebra. Durant els últims
anys de sa vida passà
per diversos clíniques especialitzades en Alzheimer,
malaltia que patia. Ruth
Bösiger va morir el 19 de juliol de 1990 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). En 2019
un carrer ginebrí va ser rebatejat temporalment amb el seu
nom a iniciativa del
grup feminista «100elles». ***
Necrològica de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 d'agost de 1991 - Rafael Amat
Picón: El 19 de juliol de 1991 mor a Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Rafael Nicolas Pedro Amat Picón. Havia
nascut el 4 de març de 1907 a
Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es dien
Rafael Amat i Enriqueta Picón. De jove
emigrà a Catalunya i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet
de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on
vivia, conegué Carmen
Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les
Joventuts
Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb
l'aixecament feixista,
intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc
de Pedralbes, que
passà a dir-se «Caserna Bakunin».
Després lluità als fronts com a comissari de
batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i fou internat als
camps de concentració. En 1945 viva a Marsella
(Provença, Occitània) i
més tard va fer de pagès a Sant
Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la
frontera gala i es reuní amb
ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la
Federació Local de la
CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre
de 1965 a Airaga amb
54 anys. Posteriorment es casà amb Josefina Pérez
(Fifi).
Rafael Amat
Picón va morir el 19 de juliol de 1991 al seu domicili de
Marsella
(Provença, Occitània) –algunes fonts
citen
erròniament Airaga
(Provença,
Occitània). Son
germà Luis Amat Picón també va ser
militant
confederal. ***
Ordre
de crida i cerca emès per la Direcció General de
Policia
franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons Viñas, i
altres
«activos elementos rojos» de la Companyia General
d'Autobusos de Barcelona (Boletín
Oficial de la provincial de Cáceres del 18
d'octubre de 1939) - Joaquim Bassons
Viñas: El 19 de juliol de 1993 mor a La
Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquim Bassons Viñas. Havia nascut el 20 d'abril de 1903 a
Mataró (Maresme,
Catalunya). Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas.
Fill i germà
d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a
Cervelló (Baix Llobregat,
Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i
després passà a l'Escola
Racionalista de València i al Centre Republicà
«El Pueblo». Entre 1917 i 1927
treballà com a vidrier a València i
milità en diferents grups anarquistes. Entre
1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La
Verdad», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929
treballà de vidrier a Badalona i
després passà al sector dels autobusos a
Barcelona. El setembre de 1930 va ser
detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció.
Aquest mateix any va
ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè
Regional de Catalunya de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del
Comitè Nacional del
Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert
Peiró, Pedro Conejero i altres.
Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del
Sindicat del
Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser
detingut
governativament en diverses ocasions i tancat a la presó
Model de Barcelona. Quan
esclatà la Revolució de 1936, fou un dels
principals responsables de la
col·lectivització dels autobusos i tramvies
barcelonins des dels seus càrrecs
de membre de Comitè de Control, de secretari de la
col·lectivitat i del Consell
de Transports Públics Urbans, càrrec
últim que mantingué fins al final de la
guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat al
camp de concentració de Bram. Més tard
romangué durant molts d'anys a Sant Ponç
de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on
treballà a la fàbrica de vidres Fleur
de Verre i ocupà la secretaria de la Federació
Local de la CNT. En 1949 morí la
seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la
major part de
reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
en l'Exili. A més de
diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser
guardonat
amb un premi com a millor obrer vidrier de França.
Col·laborà en diferents
publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le
Combat Syndicaliste,
Espoir, Solidaridad
Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí
en
1988. Joaquim Bassons Viñas
va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La
Bastida Roairós
(Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre
inèdit sobre les seves experiències al
camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser
recollit en el
documental de Richard Prost Otro futuro
(1998). ***
Giliana
Berneri - Giliana Berneri: El 19 de juliol de 1998 mor a París (França). Havia nascut el 5 d'octubre de 1919 a Florència (Toscana, Itàlia) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Segona filla dels destacats anarquistes Luigi Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi, va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean René Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar l'11 de març de 1950, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup «Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL) –va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup "Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a la Clínica de l'Alma de París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França). ***
Vicente Vives Peñuela - Vicente Vives
Peñuela: El 19 de juliol de 2009 mor a Sevilla
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Vicente Vives Peñuela, conegut com Briand. Havia nascut el 16 de febrer
–algunes
fonts citen erròniament el 23 de
febrer– de 1921 a Palomares del Río (Sevilla,
Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien
José Vives i Antonia Peñuela. Nascut en una
família
pagesa, cresqué fins als nou anys a
l'Hospital Psiquiàtric de Sevilla on son pare feia feina
d'infermer. Després va
ser enviat a un col·legi de religiosos salesians del barri
del Retiro de
Sevilla, però va ser expulsat per rebel després
d'haver escrit a la porta dels
banys una pintada injuriant els capellans. Entrà com a
aprenent de barber i com
a repartidor de llet de vaqueries establertes a la zona nord sevillana.
Arran
de la proclamació de la II República espanyola
freqüentà el Centre Obrer «La
Cooperativa» del barri sevillà de Los Carteros, on
completà la seva formació
social i participà en les lluites portades a terme pels
jornalers. Bon orador,
és en aquesta època que fou batejat amb el
pseudònim de Briand, en
honor al polític francès i fogós
orador Aristide Briand.
Després d'haver participat en l'incendi de
maquinària agrícola, va ser enviat a
un correccional. Inscrit en la «Llista Negra» de la
patronal local, emigrà a
Madrid (Espanya) un temps. En 1934 s'afilià a la
Secció de Pintors de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, participant activament en les
lluites
contra la desocupació i hagué de subsistir venent
la premsa obrera. Arran del
cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut per la
Guàrdia Civil
acusat d'haver participat en la mort de Jiménez, guarda
jurat de les hortes de
la zona nord del barri de Macarena, però, com que era menor,
fou alliberat
després de ser apallissat. Visqué com
pogué de petits robatoris i, fugint de la
misèria, intentà, sense èxit,
passà a Portugal per Huelva (Andalusia, Espanya).
A finals de la guerra civil, amb 18 anys, s'allistà a la
Legió Espanyola, però
es negà a inscriure's en la «División
Azul» i lluitar amb els nazis contra la
URSS. Després de servir entre 1940 i 1946 al nord del
Marroc, retornà a
Sevilla, on establí contactes amb antics militants de la CNT
i del Partit
Comunista d'Espanya (PCE); aquesta militància li
portà alguns disgusts i es va
veure obligat a abandonar la ciutat. Viatjà a peu i amb tren
sense bitllet i
treballà en petites feines (obres de carreteres i vies
fèrries, pantans,
vaqueries, tasques agrícoles, etc.) arreu de la
Península, sempre enfrontat a
les autoritats, com ara a Xàtiva (la Costera,
País Valencià), on fou acusat
d'haver posat una bomba que no arribà a explotar en un tren;
o en una obra al
pantà de Guardo (Palència, Castella, Espanya), on
participà en una aturada de
la feina en ocasió del «Primer de Maig»
que implicà el seu acomiadament
immediat i la seva expulsió del poble. En 1960
retornà a Sevilla i entra a
treballà en un vaqueria del barri de la Cartuja,
però, acusat de «comunista»,
emigrà, primer, a Suïssa, i, després, a
Luxemburg i a Alemanya, on treballà en
diverses professions (jardiner, obrer, vaquer, etc.) i
participà en
manifestacions antifranquistes amb els grups d'exiliats i d'immigrants
membres
del PCE o de la Unió General de Treballadors (UGT). En
aquesta etapa d'emigrant
li va seguir sa companya, inseparable des de gairebé la
infància, ja que
pertanyia a la família amb la qual es crià.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, retornà a Sevilla i reprengué
la seva feina de venedor de
llet. Posteriorment va ser contractat com a empleat per una
distribuïdora i
editorial de llibres. En aquests anys participà en les
lluites socials als
barris sevillans i s'afilià a la CNT reconstituïda.
Amb l'escissió confederal,
formà part de la Confederació General del Treball
(CGT). Va participar en
diferents estudis històrics sobre la història del
moviment obrer sevillà i en
l'estudi sobre el treball forçat dels presos al Canal del
Guadalquivir. Fou un
dels primers sevillans en demanar la rehabilitació dels
milers d'obrers
assassinats durant la dictadura. El 16 de setembre de 2006 la
Federació
Provincial de Sevilla de la CGT li reté un homenatge.
Vicente Vives Peñuela va
morir el 19 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 21 de juliol– de 2009 al seu
domicili de Sevilla (Andalusia, Espanya) i el 24 de juliol fou
incinerat al cementiri sevillà de San
Fernando.
---
|
![[18/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/07]") |
|
![[20/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/07]") |
|
|
| Actualització: 19-12-23 |