---

Anarcoefemèrides del 19 de juliol

Esdeveniments

Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

- Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.

***

Portada del primer número d'impremta d'"Exilio"

Portada del primer número d'impremta d'Exilio

- Surt Exilio: El 19 de juliol de 1944 surt a Aynes (Alvèrnia, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT. Regional Nº 3. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es realitzaren a l'exili francès. El primer número s'edità en multicopista i el segon, que també portà el número 1 de numeració i sortí el 3 d'agost, ja s'estampà amb impremta i portà el subtítol «Editado por la Regional Nº 3 afecta a la Confederació Nacional del Trabajo de España». Els vuit primers números van ser clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del número 9 es publicà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després portà altres subtítols, com ara «Órgano oficial del Movimiento Libertario», «Boletín Interior de la Confederació Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit per Manuel Rico i administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A partir del Ple de Clarmont d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació prengué força importància i es convertí en una publicació dirigida a orientar el militant, defensar la CNT, combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista d'Espanya (PCE) realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fer costat el projecte d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la constitució de l'Aliança de Forces Democràtiques. La seva línia editorial va ser discutida i acusada d'«heterodoxa» i «desviacionista» pel seu suport a les posicions confederals «col·laboracionistes» de l'Interior. Trobem articles de José Albagés, Ramón Álvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel Buenacasa, J. Juan Domènech, J. Fernández Escobés, José Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver Calle, Penido, Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48 números fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el mateix nom va sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand (Algèria) de la qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de barraca en barraca del camp, i en sortiren almenys quatre números.

Exilio (1944-1948)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- 40 aniversari de la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976 se celebrà a la Community Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la Revolució espanyola sota el títol «40 years of struggle Spanish workers still resist (1936-1976)». L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic Peace Fellowship (CPF, Associació Catòlica Pacifista), del periòdic Freie Arbeiter Stimme, del General Defense Comittee (GDC, Comitè General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de Santillán, Eugenio Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein.

***

Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

- Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent: «Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»

Anarcoefemèrides

Naixements

Zelmira Peroni

Zelmira Peroni

- Zelmira Peroni: El 19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa «de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Zelmira Peroni (1865-1936)

***

Eugène Lanti

Eugène Lanti

- Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la «broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela, és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en la novlangue orweliana de 1984.

***

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

- Vincenzo Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el 27 de novembre de 1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

- Joan Font Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència «ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic. Joan Font Alberti va morir el 5 de juliol de 1984 a Mèxic.

Joan Font Alberti (1889-1984)

***

Vincenzo Capuana

Vincenzo Capuana

- Vincenzo Capuana: El 19 de juliol de 1894 neix a Fezzano (Portovenere, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Capuana. Sos pares es deien Antonio Capuana i Angelina D'Angeli. De jove s'enrolà en la marina mercant i, introduït en les idees anarquistes, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina. En aquests anys establí relació amb destacats anarquistes de la regió de La Spezia, com ara Pasquale Binazzi, G. Milanesi, Renzo Novatore i Renato Olivieri. Actiu antimilitarista, va ser cridat a files quan la Gran Guerra i processat en dues ocasions per deserció. Encès agitador durant el Bienni Roig (1919-1920), amb la pujada del feixisme decidí abandonar Itàlia. En 1924, en acabar una travessia, abandonà la nau i novament embarcat trobà refugi als Estats Units. Després de viatjar arreu país, retornà a Nova York (Nova York, EUA), on esdevingué col·laborador del periòdic Il Martello, de Carlo Tresca. A començament de 1926 va ser detingut a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) per una temptativa d'atemptat contra el periòdic filofeixista Corriere d'America, de Luigi Barzini –no llançà la bomba perquè uns infants jugaven a la porta de l'edifici. El 8 de febrer d'aquell any va ser condemnat a set anys de presó, que començà a purgar a la presó de Sing Sing (Ossining, Nova York, EUA) i continuà a la de Boston (Massachusetts, EUA) i a la de Comstock (Nova York, EUA), on mantingué correspondència amb l'anarquista insurreccionalista Severino Di Giovanni, qui va fer campanya per al seu alliberament. Excarcerat, després de condonar-li dos anys i quatre mesos, i malgrat l'ordre de deportació a Itàlia, es traslladà a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA). Continuà freqüentant els ambients anarquistes italians, com ara el Cercle «Volontà» de Brooklyn i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. En 1931, amb Alfonso Giuseppe Abruzzo, Guerino Cataldo, Marcello Cavalla, Giuseppe Cipolla, Ottaviano Cirillo, Giuseppe Conti, Cirillo Ottaviano Dell'Amico, Giovanni Mancini, Mario Pace, Giuseppe Parissi, Bony Rosati i altres, fou un dels membres més representatius del Cercle Internacional Anarquista del Carrer 23 de Nova York. A Itàlia el continuaven buscant i va ser inscrit en el registre policíac de fronteres com a «perillós terrorista». El novembre de 1931 marxà cap a Barcelona (Catalunya), però ben aviat va ser expulsat. Retornà als EUA, però per les seves activitats subversives també en va ser expulsat. Novament marxà cap a Barcelona, on formà part, amb Lanciotto, Virgilio Gozzoli i Odoardo Ghillani, del grup anarquista «Germinal». En 1933 retornà a Itàlia sota falsa identitat. El 12 de juny de 1933 va ser detingut a prop de Piombino (Toscana, Itàlia) en un tren que anava cap a Roma (Itàlia), amb documentació falsa, una bomba i una pistola. L'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) sospitava que estava preparant un atemptat contra Benito Mussolini i el relacionà amb l'anarquista Ugo Boccardi. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Ponça. En aquesta illa penitenciària, juntament amb altres anarquistes, participà en una protesta contra les restrictives i humiliants condicions de vida que patien els presos polítics; processat per aquest fet, va ser condemnat a 10 mesos de presó per participació en «agitació col·lectiva». Immediatament va ser enviat a l'illa d'Ustica i posteriorment a l'arxipèlag de Tremiti. Irreductible, va ser novament processat i condemnat per rebutjar la salutació feixista. L'últim període de reclusió el passà a l'illa de Ventotene. Un cop lliure a finals de desembre de 1938, va ser ingressat en un sanatori el febrer de 1939 a causa de la seva salut malmenada. El març de 1939 en sortí i reprengué l'activitat antifeixista clandestina. Novament detingut per activitats subversives, va ser condemnat a tres anys de confinament, que a causa dels seus greus problemes de salut només purgà parcialment. Un cop lliure, els últims anys de la seva vida els passà d'un hospital a l'altre, amb períodes de detenció, l'últim el juliol de 1942, que va ser confinat a l'illa de Ponça, on va romandre fins el 12 d'agost de 1943. Retornat a La Spezia, cada vegada més malalt, Vincenzo Capuana va morir el 21 de juny de 1944 a l'hospital d'aquesta ciutat.

***

Francisco Muñoz Laviñeta

Francisco Muñoz Laviñeta

- Francisco Muñoz Laviñeta: El 19 de juliol de 1907 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Muñoz Laviñeta. Era fill d'una família nombrosa anarcosindicalista coneguda com Los Macabeos, formada per nou germans i una germana (Jose, Antonio, Francisco, Luis, Ernesto, Agustín, Juan José, Rafael, Julio i Carmen). Son pare, Antonio Muñoz, era sergent de la Guàrdia Civil i abandonà el cos durant la dictadura de Primo de Rivera, i sa mare es deia Pilar Laviñeta, també militant anarcosindicalista que va estar detinguda en 1923. El domicili familiar, al número 4 del carrer Travesía del barri de Torrero, construït per Los Macabeos mateixos, amb l'ajuda de Buenaventura Durruti Domínguez, sempre va estar obert per als companys i companyes (Benito Esteban Gómez, Rafael Torres Escartín, etc.) i el veïnatge del barri. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Francisco Muñoz Laviñeta va ser empresonat en diverses ocasions, especialment al correccional de Saragossa i a la penitenciaria de Burgos (Castilla, Espanya). El maig de 1932 va fer un míting a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya). El juny de 1932 va ser detingut amb sos germans Luis, Agustín i Juan José i Benito Esteban Gómez, després que la policia descobrís en un galliner del seu domicili familiar 33 paquets de dinamita, metxa, 245 cartutxos i un fusell Mauser amb munició. Quan l'aixecament de desembre de 1933 va ser processat sota l'acusació de «tinença d'explosius». Obrer de la construcció, entre 1934 i juliol de 1936 fou secretari del Comitè Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT), època en la qual també va ser delegat del Sindicat de la Construcció en la Federació Local de Saragossa. En aquests anys col·laborà en Cultura y Acción i Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936, amb sos germans Agustín i Luis, fou membre del grup teatral saragossà «Renacer», del qual també formaven part Manuel Salas Blasco i Julia Miravé Barrau, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. L'agost de 1935 va estar pres governativament a Saragossa. En 1926 va fer nombrosos mítings a Aragó i a altres poblacions peninsulars. Encara que membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1936 va fer costat l'opinió de Miguel Abós Serena que s'oposava a Miguel Chueca Cuartero, qui demanava l'armament immediat de la població de cara al cop d'Estat imminent que es preparava. Després de la caiguda de Saragossa el juliol de 1936, el 7 d'agost aconseguí fugir-ne i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) a zona lleial. El setembre de 1936 presidí un míting a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El 6 d'octubre de 1936 participà en el Ple Extraordinari de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) on 139 poblacions van ser representades i assistiren delegats de diferents columnes confederals («Los Aguiluchos», «Durruti», «Malatesta», «Ortiz» i «Roja y Negra»); amb, Pedro Abril Yago, Joaquín Ascaso Budría, Francisco Carreño Villar, Mario Rojo, Francisco Ponzán Vidal, Gregorio Villacampa Gracia i Honorato Villanueva Cervera, fou membre de la comissió que elabora la moció de creació del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA). En 1937 va ser reelegit secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, visità l'Escola de Militants d'Aragó a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 14 i el 15 de febrer d'aquell any participà en el Congrés de Col·lectivitats celebrat a Casp, on fou un dels signataris dels estatuts de la Federació Aragonesa de Col·lectivitats (FAC) i de la moció final. L'abril de 1937 va fer un míting a Móra de Rubiols (Terol, Aragó, Espanya). A primers de juny de 1937, per encàrrec del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, es reuní a Montsó amb Adolfo Arnal Gracia, Félix Carrasquer Launed, Braulio Serrano Capuj i Evaristo Viñuales Larroy, per a dissenyar l'educació aragonesa, projecte que finalment no pogué realitzar-se. L'estiu de 1937 va ser nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional confederal celebrat a València (València, País Valencià). Arran de l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats anarquistes aragoneses, el 12 d'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), juntament amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Manuel López i Miguel Vallejo Sebastián), per les tropes de la 11 Divisió d'Enrique Líster Forján i reclòs en una bodega de la Torre del Bosque, situada a nou quilòmetres de Casp. Després d'haver estat reelegit el setembre de 1937 al Ple de Casp, cap el maig de 1938, després de la caiguda del front d'Aragó, abandonà el seu càrrec de secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i va ser reemplaçat per Horacio Ferrer Escuert. Posteriorment fou comissari en diverses unitats militars fins a la caiguda de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on aconseguí embarcar-se cap a Mèxic amb sos germans Julio i Carmen i amb son nebot Adolfo Hernández. Al país asteca participà en cooperatives de fusta i de ceràmica, on abundaven els llibertaris. Francisco Muñoz Laviñeta va morir cap el 1942 a Mèxic.

***

El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

- Josep Xena Torrent: El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

Josep Xena Torrent (1907-1988)

***

Antonio Liria Rodríguez

Antonio Liria Rodríguez

- Antonio Liria Rodríguez: El 19 de juliol de 1908 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Liria Rodríguez. Sos pares es deien Joaquín Liria Jiménez, jornaler, i Antonia Rodríguez Camacho. En 1920 vivia amb sos pares i germans a El Garrobo (Mazarrón, Múrcia, Espanya) i treballava de miner. Emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de peó i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó i participà en la batalla de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant una temporada fou membre de les Patrulles de Control i de la Guàrdia Rural de la col·lectivitat agrícola del Prat Vermell. El 18 de març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona, però aconseguí passar a França. Va creure les promeses franquistes i decidí retornar a la Península; detingut a la frontera, va ser empresonat durant quatre mesos en un camp de concentració de Bilbao (Biscaia, País Basc), del qual pogué sortir avalat. L'agost de 1939 va ser detingut a Barcelona arran d'una delació i portat davant un consell de guerra que el condemnà el 17 de febrer de 1942 a 20 anys de reclusió temporal per «rebel·lió militar». Sortí en llibertat condicional el 8 de juny de 1943 amb residència obligada a València (País Valencià), però el 10 de juliol de 1944 va ser indultat i pogué retornar a Barcelona. En aquesta època estava casat amb dos infants i treballava de peó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. Son germà major, Francisco Liria Rodríguez, també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

***

Vernon Richards (autoretrat, ca. 1960)

Vernon Richards (autoretrat, ca. 1960)

- Vernon Richards: El 19 de juliol de 1915 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto Costantino Recchioni, més conegut com Vernon Richards. Havia nascut al pis que hi havia a sobre de la famosa botiga de delicatessen King Bomba, al número 37 d'Old Compton Street del Soho londinenc. El negoci de gastronomia selecta i d'importació de productes italians l'havia fundat son pare, Emidio Recchioni, un anarquista italià que, després de fugir espectacularment de l'illa presó de Pantel·leria --a la costa siciliana-- amb el seu company i amic Errico Malatesta, havia emigrat al Regne Unit. En 1931 la família Recchioni es trasllada a París; allà, per influències d'un amic d'Emidio, l'intel·lectual anarquista italià exiliat Camillo Berneri --qui va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per agents estalinistes durant els Fets de Maig de 1937--, i de la resta de la comunitat d'exiliats italians, Vero aprèn la seva llengua materna. En 1934 Emidio mor i l'any següent, amb 20 anys, Vero Recchioni després de ser expulsat de França per editar un pamflet contrari a Mussolini i d'anglicanitzar el seu nom pel de Vernon Richards, comença a publicar a Londres la revista antifeixista bilingüe Free Italy / Italia libera, en col·laboració amb Camillo Berneri. Vernon es mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com ara Max Nettlau, Emma Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, en 1936, s'uneix a la redacció de la revista llibertària Freedom i decideixen posar aquest òrgan d'expressió en anglès al servei dels anarquistes en guerra i de la revolució social sota el títol Spain and the World, que sortirà bimensual, contrarestant així la propaganda proestalinista dels periòdics New Chronicle i New Statesman. En aquests anys Vernon també s'ocuparà d'una escola de nins orfes per mor del conflicte bèl·lic espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats Espanyols. Durant la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el títol de War Commentary, després de passar un temps sota el nom de Revolt en 1939, i tindrà unes relacions molt conflictives amb l'autoritat per mor de l'antimilitarisme de la publicació --Richards s'inscriurà com a objector de consciència. La filla de Berneri, Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en 1937. Aquesta intel·lectual, que afrancesà el seu nom original Maria Luisa quan va estudiar psicologia a la Sorbona, especialista en literatura, psicologia infantil, pintura i fotografia, destacarà per la seva activitat periodística, especialment pels seus coneixements sobre Rússia --en 1944 publicarà Workers in Stalin's Russia-- i pels seus articles sobre la Guerra Civil espanyola --va col·laborar amb son pare en la publicació de Guerra di Classe. Però la desgracia s'encruelirà amb la família Richards, ja que el fill de la parella naixerà mort en 1948 i la mare morirà un any després amb només 31 anys d'una pneumònia vírica. Vernon li mostrarà el seu amor publicant Marie-Louise: A Tribute (1949); Journey through Utopia (1950), la seva contribució política més important, que estudia els valors llibertaris de la tradició utopista, i Neither East Nor West (1952), una antologia dels escrits de la seva companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha deixat inèdits, de moment, una pila d'escrits: un sobre Sacco i Vanzetti, una traducció de Bakunin, l'edició crítica dels escrits de son pare i un estudi interessantíssim sobre la tendència revolucionària del marquès de Sade, entre d'altres. George Woodcock i  Ivan Avacumovic van dedicar la seva biografia de Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a Marie-Louise Berneri: «Una vertadera deixebla de Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la redacció del periòdic, que l'any següent reprendrà el seu nom original Freedom, és arrestada en bloc i acusada de propaganda antibel·licista, de conspiració i d'incitació a la deserció. Vernon Richards, John Hewetson i Philip Sansom seran condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la presó nou mesos --Marie-Louise se salvarà pel motiu «tècnic» de què els matrimonis no poden declarar en contra seva. Una gran campanya de suport als empresonats es muntarà aleshores, destacant-ne en el comitè de defensa --«Partit Surrealista», segons les autoritats-- intel·lectuals com Herbert Read, George Orwell, T. S. Eliot, E. M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos habituals», Bertrand Russell, Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d'altres. Un dels aspectes positius d'aquest període d'empresonament, segons Vernon, va ser l'oportunitat de tornar a tocar el violí i l'ocasió de poder formar una petita orquestra amb altres músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers del Soho, havia estudiat el violí sota la guia de son oncle, John Barbirolli, i ja de jovenot havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran sèrie de concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen's Hall londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava l'autògraf al programa de mà. Encara que era un home de professió «liberal» --irònicament, ja que era molt rar en un fill d'immigrant, s'havia educat a la selecta Emmanuel Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en enginyeria civil pel King's College de Londres el 1939, i treballant cinc anys com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la construcció del metro londinenc i després a les estacions de Cambridge i d'Oxford--, no en reprengué mai l'exercici de la professió, assegurant que una de les coses que havia après quan estava engabiat era la idiotesa d'encalçar una «carrera». Es guanyava la vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar l'ambient del Soho durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre'l. Després va treballar com a freelance (fotògraf independent) i com a periodista, per després fer feina de guia turístic per l'Espanya de Franco i per la Unió soviètica de Breznev, convençut que el turisme crearia els lligams que atiarien l'influx alliberador i obririen de bat a bat les fronteres més tancades. En 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la seva segona companya, aconsegueix fer-se amb una petita finca a Hadleigh, al comtat anglès de Suffolk, a unes desenes de quilòmetres al nord-est de Londres, on conrea durant gairebé trenta anys,  productes d'agricultura biològica --va ser un dels pioners en la utilització dels mètodes de conreu orgànic i en la producció de fruites i vegetals exòtics. Quan en 1997 la seva companya va finar, la salut de Vernon va començar a minvar i es va retirar a una casa de repòs a Hadleigh (Suffolk, Anglaterra) on va morir el 10 de desembre de 2001. Richards va animar durant els anys quaranta un nodrit grup d'historiadors de l'anarquisme, com ara George Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va ser director del Freedom setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu paper com a redactor i com a traductor --va traslladar, entre altres, obres de Kropotkin, Leval i Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va deixar de col·laborar en el periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards funda l'editorial Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b Whitechapel High Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un exemple per a moltes altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en lliuraments mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons of the Spanish Revolution, fruit de tants de vespres dominicals compartits amb l'única companyia de la seva fidel ampolla de vi de Valpolicella. Colin Ward comenta que, sota la tenacitat de dedicar tota una vida al manteniment de la presència anarquista en el medi editorial britànic, s'hi troba l'exemple del pare de Vernon. Emidio Recchioni, que havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, el 1864, havia estat iniciat en l'anarquisme per Cesare Agostinelli; empleat de ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el setmanal L'articolo 248; implicat el 1894 en l'atemptat contra el primer ministre italià Francesco Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de confinament; en llibertat, davant un possible nou arrest, decideix d'exiliar-se a Londres el 1900, on promourà la solidaritat amb els companys perseguits, crearà el conegut King Bomba --en memòria del rei de les Dues Sicílies (1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm (1849)--, tapadora d'activitats subversives anarquistes, i importarà el conegut marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta publicarà L'agitazione; col·laborarà activament en L'Adunata dei Refrattari, La Protesta, Unità Nova, que finançarà, i altres publicacions sota el pseudònim de Nemo; va estar implicat en l'organització i el finançament d'un grapat d'atemptats frustrats a Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son pare, d'una forma crítica i seca, a ran de l'orella de Colin Ward, així: «Terrorista burgès». La personalitat anarquista que més el va influenciar va ser Errico Malatesta; el seu llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegit arreu del món. En 1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l'Institut Internacional d'Història Social (IISG) d'Amsterdam. Es tracta de 9,25 metres de documentació molt variada. S'hi trobem, de Vernon Richards, la correspondència (cartes amb Camillo Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. M. Foster,  Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau, George Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals, manuscrits de les seves obres; però també hi podem consultar documentació de Marie-Louise Berneri, d'Emidio Recchioni, l'arxiu de Freedom Press, manuscrits diversos (García Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Volin...), així com altra casta de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies, pòsters, fotocòpies, etc.). També, a partir de 1998, al fons Família Berneri - Aurelio Chessa de l'arxiu històric anarquista de la Biblioteca Panizzi de Reggio Emilia es troba documentació de Vernon Richards i de la família Berneri i Recchioni: correspondència; uns dos mil llibres i opuscles, la major part d'ells sobre la Guerra Civil espanyola; les col·leccions completes de Spain and the World, War Comentary i Freedom; totes les publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta Freedom Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El famós retrat fet el 1946 d'un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb la cigarreta permanentment a la boca, rera la seva màquina d'escriure al seu apartament de Canonbury, publicat en el seu llibre George Orwell at Home, és un exemple de la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve de la ciutat catalana de l'Escala. Vernon havia començat a portar estiuejants a la preturística vila empordanesa des de 1957, atret per l'absència de materialisme i la independència d'esperit dels escalencs, organitzant les estades dels turistes en petits grups en cases de pescadors, tot fotografiant-ne els habitants i fent amistat amb la gent del poble, especialment amb una família de pescadors: els Donjó. Peter Clements, amic personal de Vernon i resident a l'Escala, va llegar a l'Arxiu Municipal d'aquesta localitat uns 300 negatius de Richards. En 1999, el Centre d'Estudis Escalencs va editar, en Fulls d'història local. L'Escala, un preciós àlbum de fotografies de Vernon Richards i de testimonis de les aventures d'aquest workaholic (enginyer, editor, propagandista, escriptor, traductor, fotògraf, agent de viatges, agricultor i revolucionari anarquista angloitalià) per terres de la Catalunya franquista. Entre les seves obres podem destacar Freedom. Is it a crime?: The strange case of the three anarchists jailed at the Old Bailey (1945), Lessons of the Spanish Revolution (1953 i 1972), Malatesta: his life and ideas (1965), The impossibilities of social democracy (1978), Protest without illusions (1981), Why work?: arguments for the leisure society (1983), British imperialism and the Palestine crisis (1989), World War - Cold War (1989), The Left and World War II (1989), Neither nationalisation nor privatisation: selections from Freedom(1945-1950) (1989), Spain, 1936-1939: Social Revolution - Counter Revolution (1990), Violence and Anarchism: a polemic (1993), The Anarchist Revolution: polemical articles (1924-1931) (1995), George Orwell at home (and among the anarchists): essays and photographs (1998), A part-time photographers portrait gallery (1999), A weekend photographer's notebook (1996), Beauty is more than «In the Eye of the Beholder» (1999), entre d'altres.

Butlletí Estel Negre, 120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards]

***

Gregorio Gallego García

Gregorio Gallego García

- Gregorio Gallego García: El 19 de juliol de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García. Sos pares van ser modestos pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes sociològics i literaris, ocupà càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan tenia 17 anys publicà la seva primera novel·la curta. En 1935 fou redactor de Juventud Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio Rodríguez fins al juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat partidari que els anarquistes votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou nomenat vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà la guerra, fou redactor de Castilla Libre i col·laborà en diversos periòdics llibertaris. Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de Defensa de Madrid per la CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i octubre de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara, Alfambra, Terol) enrolat en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a responsable de propaganda del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer assistí com a delegat al Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50 Brigada. El final del conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou detingut, passant per diversos camps de concentració, batallons de treball als Pirineus i Gibraltar. Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de presó per «auxili a la rebel·lió», fou tancat a Madrid, Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El març de 1944 assistí al Ple Confederal. En aquesta època fou membre del Comitè Peninsular de la FIJL i membre de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del Comitè Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals complí 19 a diferents presons (Alcalá, Puerto de Santa María, Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es dedicà a la literatura, treballà a editorials i fundà l'Associació Col·legial d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de Guzmán i Tomelloso. En 1965 obtingué el «Premi Guipúscoa» amb la novel·la El hachazo, que fou prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972 obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la novel·la La otra vertiente. Aquest any també publicà el llibre de memòries Madrid, corazón que se desangra... En 1973 publicà Los caínes i en 1984 aparegueren El verano ardiente («Premi Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad; també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya, Franklin i Colom. En morí Franco, s'interessà per la reconstrucció de la CNT, però aviat deixà pas a les noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo, germana de l'escultor anarquista Baltasar Lobo. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica, Revolución, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Gregorio Gallego García va morir el 2 de desembre de 2007 a Madrid (Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

- François Salsou: El 19 de juliol de 1901 mor a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) ) l'anarquista i «naturianista» partidari de la «propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Havia nascut el 4 de febrer de 1876 a Montlaur (Llenguadoc, Occitània. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial, «de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

François Salsou (1876-1901)

***

Charles Keller

Charles Keller

- Charles Keller: El 19 de juliol de 1913 mor a Nancy (Lorena, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Havia nascut el 30 d'abril de 1843 a Mülhausen (Alsàcia) en una família republicana i burgesa. Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc.

***

Petar Maznev

Petar Maznev

- Petar Maznev: El 19 de juliol de 1922 --algunes fonts citen el 22 de juliol-- mor a Sofia (Bulgària) el revolucionari anarquista Petar Maznev, conegut com El Mestre. Havia nascut en 1890 a Dèbelets (Veliko Tarnovo, Bulgària). Realitzà els seus estudis primaris i secundaris al seu poble natal i es graduà a l'Escola Sant Ciril de Tarnovo. Durant la Gran Guerra fou cridat a files i al front esdevingué anarquista. Un cop desmobilitzat, va ser nomenat com a mestre a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo), on existia un grup anarquista al voltant del metge Petar Tontchev. Entre 1919 i 1920, durant la gran vaga de ferroviaris, participà activament en les manifestacions de suport. Arran d'una d'aquestes manifestacions a Kaltinets (Veliko Tarnovo), a prop de l'estació central, on els anarquistes resistiren amb les armes les escomeses de la policia. Un cop fracassat l'aixecament, es va veure obligat a passar a la clandestinitat i es lliurà a les activitats il·legals que el van fer cèlebre a les regions de Veliko Tarnovo i de Ruse, on creà nombrosos grups d'agitació anarquista. En 1920 va ser traït per un antic company; detingut, juntament amb Dimitar Tsonev (Kyoseto), fou tancat, d'antuvi a Tarnovo i després a Shumen, on patí nombroses tortures. Durant la nit del 3 de juny de 1921, un escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov parà una emboscada a l'escorta policíaca que el portava i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Tornà a la clandestinitat, però afeblit per les privacions i la presó, va contreure la tuberculosi. Amb la complicitat del metge anarquista Paraskiev Stoianov, fou hospitalitzat sota un nom fals a l'Hospital Alexandre de Sofia, però, no se'n sortí i morí el 19 de juliol de 1922. El seu cos fou portat clandestinament sota nom fals a Dèbelets i fou enterrat en presència de nombrosos militants llibertaris de la regió, entre ells, Gueorgui Sheitanov i Dimitar Tsonev. Actualment un grup anarquista de Tarnovo porta el seu nom.

***

Traducció castellana de "La femme esclave" de Chaughi

Traducció castellana de La femme esclave de Chaughi

- Henri Gauche: El 19 de juliol de 1926 mor a Elancourt (Illa de França, França), el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Havia nascut el 7 de febrer de 1870 a París (França) en una família de la burgesia, però als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt.

***

Jules Clarenson

Jules Clarenson

- Jules Clarenson: El 19 de juliol de 1927 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis, Fournil, Le Baron, Canet, Audierne). Havia nascut el 31 de gener de 1867 a Saintes (Poitou-Charentes, França) i sos pares foren André Clarenson i Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.

***

Ramon Jové Brufau

Ramon Jové Brufau

- Ramon Jové Brufau: El 19 de juliol de 1936 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon Jové Brufau. Havia nascut el 7 de juny de 1897 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Metal·lúrgic modelista de professió, treballà de tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi milità en el republicanisme federal i després en la Federació Obrera Sindical de Sabadell, col·laborant en El Federal. Més tard entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou membre del seu comitè, fet pel qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT i en 1925 s'entrevistà amb Francesc Macià Llussà per a preparar un aixecament independentista. En 1928 participà en la polèmica que es donà en el periòdic L'Opinió sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquesta època col·laborà en Mirador i Solidaridad Proletaria. En 1929 cofundà «Edicions La Fona» i l'any següent publicà en aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal obrer. La democràcia i l'anarquisme, obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de 1930 va ser empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs, acabà formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que s'adherí a la Unió General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II República espanyola milità i formà part de la junta directiva d'Estat Català - Partit Proletari (EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català encapçalada per Jaume Compte Canelles. Col·laborà en L'Insurgent, on defensà la celebració d'una Conferència Nacional Obrera de Catalunya, de caràcter anticenetista furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser expulsat juntament amb Domènec Ramon. Després d'això, s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i es mostrà contrari a la unificació amb els comunistes i partidari d'una «democràcia obrera». El 26 d'octubre de 1932 va fer la conferència «Acció de govern i programa mínim» al local de la USC. En aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la Unió Socialista de Catalunya. A començaments de 1933 es manifestà partidari de la reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el juliol d'aquell any participà en el Congrés Extraordinari d'Unificació que pretenia la fusió entre la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la USC;  a proposta seva, s'aprovà una resolució a favor de militar dins la Unió General de Treballadors (UGT). En 1934 atacà durament l'Aliança Obrera i després dels «Fets d'Octubre» defensà una radicalització cap a una «democràcia obrera». El 20 de novembre de 1935 va fer la conferència «El pensament social dels obrers» al Campalans Club de Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de Barcelona Centre de la USC que proposà el cessament de tota col·laboració governamental. A començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels partits que unes setmanes més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quan era secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la FSL-UGT de Sabadell, Ramon Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els combats contra la insurrecció militar feixista a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou l'únic sabadellenc que morí en la defensa de Barcelona. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom.

***

Enrique Obregón Blanco

Enrique Obregón Blanco

- Enrique Obregón Blanco: El 19 de juliol de 1936 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Obregón Blanco. Havia nascut en 1904 --algunes fonts citen 1900-- a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Des de molt jove es va veure atret pel moviment llibertari i abandonà la llar familiar per discrepàncies ideològiques amb son pare republicà i marxà a Catalunya. Sabater de professió, des del 1917 milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. A finals de juny de 1926 va ser detingut a Barcelona, amb altres 11 companys, per «propaganda sindicalista» i «tinença d'armes de foc».  Perseguit durant la dictadura de Primo de Rivera, passà a França, d'on va ser expulsat per les seves activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, milità en la CNT i en el grup anarquista «Germen» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb altres 28 anarcosindicalistes, en una reunió clandestina al Turó del Pollo de Santa Coloma de Gramanet. A començaments de juny de 1935 va ser detingut, amb Ángel Latorre Morales, Luis Zenón Vela i José León Zenón, per pertànyer a un Grup d'Acció confederal. El 14 de juny del mateix any va ser novament detingut, amb altres 10 confederals, en una reunió als locals del Sindicat del Ram de la Pell del carrer de Guàrdia de Barcelona i processat per «reunió clandestina», ja que les autoritats republicanes havien clausurat el citat sindicat. Quan l'aixecament feixista de 1936 era secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona. Enrique Obregón Blanco va morir el 19 de juliol de 1936 en l'assalt de les Drassanes --segons altres, a la plaça Catalunya durant la conquesta de l'edifici de la Telefònica-- de Barcelona (Catalunya). Fou molt amic de llibreter Antonio Soriano Mor, amb qui acudia a totes les estrenes teatrals barcelonines.

***

Nova redacció de «Solidaridad Obrera» (1923). D'esquerra a dreta: Arturo Parera Malí, Fernando Pintado, Muñoz, Liberto Callejas, Manuel Ribas, Vicente Galindo Cortés («Fontaura») i Miguel Terrén Mañero

Nova redacció de Solidaridad Obrera (1923). D'esquerra a dreta: Arturo Parera Malí, Fernando Pintado, Muñoz, Liberto Callejas, Manuel Ribas, Vicente Galindo Cortés (Fontaura) i Miguel Terrén Mañero

- Artur Parera Malí: El 19 de juliol de 1936 és assassinat a Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Artur Parera Malí –en algunes ocasions el seu segon llinatge apareix citat com Mallà, Mallí o Marín. Havia nascut en 1889 a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Fill d'un reconegut actor, va tenir una educació exquisida a bons col·legis. S'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà en un banc. Va ser en aquest moment quan començà a interessar-se pels problemes obrers i en 1913 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat secretari. Casat amb María Luisa Rodríguez, filla d'una família benestant, en 1915 nasqué son primer fill, Arturo Perera Rodríguez, que amb el temps esdevindrà també un destacat militant llibertari. Cada cop més radicalitzat, trenca amb els seus orígens burgesos. Després del fracàs d'una vaga bancària, va ser empresonat i fou alliberat a condició que abandonés Madrid, sobrevivint com pogué als voltants de la capital. Fou un dels organitzadors del  II Congrés Nacional de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i assistí en representació dels sindicats castellans, on es va oposar als partidaris d'unir-se a la Internacional comunista. Quan la repressió s'agreujà, marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya), on desenvolupà una intensa tasca propagandística. Partidari de fer front amb les armes el pistolerisme patronal i la repressió governamental, entre 1920 i 1922 patí nombrosos empresonaments. En 1920 fou redactor, amb Zenón Canudo Zaporta, Manuel Albar Catalán i Jose Chueca, del periòdic El Comunista, i entre 1922 i 1923, amb Zenón Canudo Zaporta i Manuel Buenacasa Tomeo, de Cultura y Acción. En aquesta època formà part de l'Ateneu Sindicalista. L'abril de 1921 fou delegat d'Aragó al Ple de la CNT celebrat a Lleida (Segrià, Catalunya) que designà la delegació cenetista que havia d'anar a Moscou (URSS) al I Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). En aquest any formava part del Comitè Nacional de la CNT i en 1922 assistí a la conferència clandestina que se celebrà a Saragossa. El maig de 1932 va morir sa companya. El 29 d'octubre de 1922 participà, en representació de la CNT, en el míting de clausura del I Congrés de la Federació Regional del Treball (FRT) de Mallorca (Illes Balears) de la CNT, i fou coautor de diverses ponències i dictàmens d'aquest congrés; també va participà en una gira propagandística pels pobles mallorquins aquell mateix novembre i va escriure articles per al setmanari palmesà Cultura Obrera. En 1923 va fer un míting a Pamplona (Navarra) i va fer una conferència a Altsasu (Navarra). L'agost de 1923 va ser nomenat president del Sindicat Únic Mercantil de la CNT de Saragossa. El 12 de novembre de 1923 va ser detingut, amb altres membres del Comitè Pro Presos de Saragossa (Pedro Alfranca, Carmelo Guerrero i Alfredo Solanas), acusats de complicitat en una fuga d'interns de la presó saragossana i pocs dies després va ser novament detingut, amb altres (Pedro Alfranca, Carmelo Guerrero, Estanislao Marqueta, Valeriano San Agustín i Juan Yusa), sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra un oficial de Presons. En aquests anys saragossans formà part del grup anarquista «Vía Libre». En 1924 es casà amb Dolores i s'establí a Barcelona (Catalunya); però poc després s'exilià a França. En 1926 el trobem a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb visites a París. Partidari de les tesis de Joan García Oliver de combatre clandestinament la dictadura de Primo de Rivera, en 1927 retornà per Navarra i residí durant un temps a Altssu, treballant en la construcció, organitzat sindicalment els seus treballadors i proposant la creació de comissions de llogaters. En 1928 el trobem a La Rioja (Fuenmayor i Logronyo), on desenvolupà una intensa tasca propagandística anarcosindicalista i on visqué venen perfums i roba al mercat. Pressionat per la policia, hagué de fugir cap a València (País Valencià) i durant la «Dictablanda» s'establí a Barcelona. Entre 1930 i 1932 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Sembla que en 1930 va fer un viatge a Amèrica. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera amb textos contra les Federacions d'Indústries i formà part de l'Ateneu de Divulgació Social. El 29 de març de 1931 participà en un míting d'afirmació sindical amb José Alberola, Casas Salas, Escrig, Joan Peiró i Abel Velille, al Palau de Belles Artes de Barcelona. Entre el 30 de maig i l'1 de juny de 1931 assistí a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona, on presentà una proposició, que s'aprovà, en que es convidava la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al següent congrés de la CNT. Entre el 8 i el 9 de juny de 1931 assistí, en representació de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona i pel Comitè Peninsular, a la Conferència de la FAI celebrada a Madrid. També, entre l'11 i el 17 de juny de 1931, assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid, on, per petició seva, la CNT catalana va convidar a la FAI al congrés al qual ell va acudir pel Comitè Regional de Catalunya i per Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). L'agost de 1931 assistí a la Conferència Regional de la CNT. El novembre de 1931, quan estava empresonat a Barcelona, encapçalà un manifest, signat per nombrosos membres de la FAI, contra l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i l'aparició de la revista Cultura Libertaria. El 27 de desembre de 1931 intervingué en un míting al Gran Kursaal de Manresa, amb Josep Corbella Suñé, Buenaventura Durruit Domínguez i Joan García Oliver. Amb Santiago Bilbao creà el Sindicat d'Inquilins i Servei Domèstic i en aquesta època va fer nombrosos mítings (Manresa, Barcelona, Cardona, Santa Coloma, Sallent, Vilafranca del Penedès, etc.), a més de fer visitar la presó en diverses ocasions. En 1932, després de la dimissió de Felipe Alaiz de Pablo, entrà com a redactor, amb Liberto Callejas, en Solidaridad Obrera. El 10 de febrer de 1932, malalt de tisi, va ser deportat, amb altres 107 companys, a bord del Buenos Aires, a la Guinea Espanyola, però retornà poc després. L'abril de 1932 intervingué en el míting de clausura del Congrés que se celebrà a Gijón (Astúries, Espanya) i dies després va fer mítings en diverses localitats (Oviedo, Sotrondio, Terrassa i Sant Feliu de Guíxols). El maig de 1932 va ser detingut per la seva pertinença a la FAI. En 1933 va fer conferències a Arbeca i a Igualada. Combaté amb duresa el trentisme d'Àngel Pestaña i el sindicalisme de Joan Peiró Belis, però també s'allunyà de mica en mica de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver. En 1935 publicà el fullet Anarquismo en acción. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà en una gira propagandística a Sevilla, juntament amb Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), María Duran i Francisco Arín Simó. Apressat per un escamot de falangistes, Artur Parera Malí va ser assassinat el 19 de juliol de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Es desconeixen els detalls del seu assassinat. Son fill li atribueix, cap el 1927, la idea de la bandera roja i negra, idea que després reprengué Joan García Oliver amb triangles en compte de quadrats.

***

Notícia sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el periòdic saragossa "La Voz de Aragón" de l'1 de març de 1934

Notícia sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el periòdic saragossa La Voz de Aragón de l'1 de març de 1934

- Santiago Cadenas Pontaque: El 19 de juliol de 1937 desapareix en combat a Brunete (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Santiago Cadenas Pontaque –el segon llinatge també citat Pentaque. Havia nascut el 24 de maig de 1912 a Lanaja (Osca, Aragó, España). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933, quan es proclamà a Lanaja el comunisme llibertari, va ser apressat i tancat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat per un Tribuna d'Urgència el 27 de febrer de 1934 a Jaca, va ser condemnat, juntament amb José Pontaque Lorda i Elías Salillas Ezquerra, a vuit anys i un dia de presó major per «delicte contra la forma de govern» --Santiago Puyol Bierge va ser condemnat pel mateix delicte, amb una atenuant, a sis anys i un dia de presó i indemnització. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari de Lanaja i a començaments de 1937 va ser nomenat membre del consell municipal. El maig de 1937 s'allistà en la 101 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Sa companya fou Fermina Camón Bistué.

***

Sebastián Aguiar Mateo

Sebastián Aguiar Mateo

- Sebastián Aguiar Mateo: El 19 de juliol de 1939 mor a l'Havana (Cuba) el propagandista anarquista Sebastián Aguiar Mateo. Havia nascut en 1860 a Guía (Gran Canària, Illes Canàries) i sos pares es deien Fernando Aguiar i Blasa Mateo. Emigrà molt jove a Cuba i aprengué l'ofici de fuster. En 1887 ja formava part d'organitzacions obreres havaneres. Després de la independència de l'illa, participà en el grup editor del periòdic Nuevo Ideal (1899-1902) i en treballs de creació del Cercle de Treballadors; hàbil guitarrista i aficionat al cant, participà en tots els actes culturals i vetllades artístiques organitzades per aquestes dues organitzacions. Col·laborà en la recuperació i enterrament, el 19 de novembre de 1899, d'Enrique Creci, anarquista cubà assassinat en 1897 durant la lluita per la independència cubana, i en 1900 fou un dels promotors de la gira propagandística d'Errico Malatesta a l'illa. El 6 de març de 1900 participà en la creació de la Societat de Torcedors de Tabac als Salons del Centre General d'Obrers de l'Havana i fou un dels signants del manifest de les seves bases programàtiques. En aquests anys participà en diferents iniciatives organitzatives del moviment obrer cubà, com ara els comitès de suport als vaguistes de Cayo Hueso i Tampa, campanyes d'organització obrera, mítings propagandístics, vagues, etc. En 1903 va ser empresonat un mesos, juntament amb Francisco Ros Planas, per fer costat la vaga d'aprenents de tabaqueria del novembre de 1902. Participà en la reorganització de l'entitat cultural anarquista «Sociedad Varia», que començà a actuar de bell nou el 20 de juny de 1904, i fou nomenat vocal del seu comitè directiu. En 1905 col·laborà en la subscripció, engegada pel periòdic anarquista ¡Tierra!, per a sufragar les despeses del viatge des d'Espanya del militant anarquista i antimilitarista Francisco González Sola. En 1906 participà en la vaga de tramvies de l'Havana i, amb Manuel Martínez, fou un dels que criticà els que abandonaren la vaga i signaren els contractes amb l'Empresa Elèctrica. En 1907 era integrant de l'organització anarquista havanera «24 de Noviembre» i en 1909 era membre de la Lliga Racionalista i membre del comitè directiu de la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, de la qual assumí la secretaria. Redactor habitual del periòdic¡Tierra! des del primers anys de la seva fundació, el dirigí entre 1906 i 1911, quan hagué de deixar la direcció de la publicació perquè fou expulsat per «estranger perniciós», juntament amb altres destacats anarquistes (Francisco González Sola, Abelardo Saavedra, etc.), el 25 de setembre d'aquell any de l'illa a bord del vapor Frankenwald amb destinació Vigo (Pontevedra, Galícia). A mitjans de l'any següent, pogué retornar a Cuba al·legant la seva condició de naturalitzat cubà i reprengué la direcció de ¡Tierra!. A partir d'aquesta data, va ser estretament vigilat per les autoritats de l'illa. El 29 de maig de 1913 participà en l'assemblea general de col·lectivitats obreres que es reuní a l'Havana per a crear una organització anarcosindicalista, seguint el model de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Espanya, i fou nomenat membre de la comissió per a crear-la. En 1913 va ser denunciat, juntament amb Isidoro Lois Manso i Rafael Hevia García, per «injúries a l'autoritat i provocació a la sedició» per dos articles publicats a ¡Tierra!; jutjat l'1 de desembre d'aquell any, va ser absolt i només hagué de pagar una tercera part de les despeses d'ofici –Lois va ser condemnat a 60 dies de presó i Hevia a quatre mesos i un dia d'arrest major. El 28 de juliol de 1914 assistí a l'Assemblea Nacional Obrera que se celebrà al Centre Asturià de l'Havana, on es refermaren els principis anarcosindicalistes i antipolítics. Posteriorment continuà la seva tasca propagandística fins a la seva mort.

***

Marcelino Sanz Mateo i sa nombrosa família

Marcelino Sanz Mateo i sa nombrosa família

- Marcelino Sanz Mateo: El 19 de juliol de 1941 mor al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria), l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Havia nascut el 14 de maig de 1894 a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) i era fill de Juan Sanz Ballester i de Valera Mateo Bielsa, pagesos aragonesos. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya on morí.

Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)

***

Cèsar Saborit Carrelero, sa companya, Magdalena Roig, i son fill Cèsar (Tolosa de Llenguadoc, 1951)

Cèsar Saborit Carrelero, sa companya, Magdalena Roig, i son fill Cèsar (Tolosa de Llenguadoc, 1951)

- Cèsar Saborit Carrelero: El 19 de juliol de 1951 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el militant i guerriller anarquista César Saborit Carrelero. Havia nascut el 16 de febrer de 1915 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). Des de molt jove va militar en les Joventuts Llibertàries del seu barri, de Sant Andreu i del Clot, i també va ser militant anarcosindicalista de la construcció barcelonesa. En 1932 participa en els més actius grups d'acció i era l'encarregat d'un arsenal clandestí. El juliol de 1936 va intervenir en les lluites antifeixistes a Barcelona i després va combatre en la Columna Durruti i en el selectiu Batalló de la Mort. Acabada la guerra, va ser empresonat uns anys i després es va incorporar en l'organització clandestina on va sobresortir pel seu activisme. En 1949 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció i més tard secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, després de la caiguda del Comitè de Grau i de Capdevilla a finals de 1948, i va fer costat les accions armades de Los Maños. En 1950 participa en la guerrilla de Marcel·lí Massana i poc després marxa a França, realitzant missions orgàniques a ambdues bandes de frontera. A mitjans de 1951, després de moltes vacil·lacions i de l'oposició de la CNT de l'Exili, es decideix acompanyar Josep Lluís Facerías, amb qui ja havia lluitat en la guerrilla, en una incursió per la comarca barcelonina. El 19 de juliol de 1951, cap al migdia, va ser assassinat a boca de canó per dos policies de la Brigada Político-Social dins del troleibús Santa Coloma-Meridiana, davant el número 345 del carrer Sant Andreu. Quan va morir, sa esposa Magdalena Roig i el son fill Cèsar, nascut el juny de 1942, eren a França.

Cèsar Saborit Carrelero (1915-1951)

***

Juan Lazarte

Juan Lazarte

- Juan Lazarte: El 19 de juliol de 1963 mor a San Genero (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Havia nascut el 21 de març de 1891 a Rosario (Santa Fe, Argentina). Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán --a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina--, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.

***

Documentació falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930)

Documentació falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930)

- Ersilio Belloni: El 19 de juliol de 1978 mor l'anarquista individualista i resistent antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando. Havia nascut el 10 de juliol de 1902 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Belloni i Maria Dovera. Mecànic de professió, en 1922 va ser fitxat com a membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i denunciat per lesions a un feixista, però va ser absolt per manca de proves. També fou sospitós d'haver matat el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca de proves. En 1924 pertanyé a la cèl·lula comunista «Gadda» a l'establiment Caproni del barri milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No obstant això, en 1926 es declarà netament anarquista, concretament anarcoindividualista i tolstoià. El 4 d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a Milà per l'anarquista Ciro Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna. Posteriorment fou novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola (Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda anarquista, però va ser posat en llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona (Tizino, Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i Giuseppe Peretti per arribar a París. A la capital francesa conegué Camillo Berneri, Gaetano Salvemini i Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg, retornà a París, on contribuí a la represa del periòdic Lotta Anarchica. Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba amagada en un termos. Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino, Suïssa), es reuní amb el republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb el també republicà Luigi Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de contrabandistes, amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. El 6 de febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i documentació falsa; Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal Especial Feixista el 25 de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el Duce a 30 anys de presó i a 10 anys de vigilància especial. La pena es va veure reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà a les presons de Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions carceràries el van portar a oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial i una sol·licitud de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada. Hospitalitzat per motius de salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de Saluzzo (Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia de produí el 6 de febrer de 1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945. Entre el 25 de març de 1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a partisà, sota el nom d'Armando, en la 181 Brigada de la 11 Divisió «Garibaldi» al Piemont.

Ersilio Belloni (1902-1978)

***

Necrològica de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 d'agost de 1991

Necrològica de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 d'agost de 1991

- Rafael Amat Picón: El 19 de juliol de 1991 mor a Airaga (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Rafael Amat Picón. Havia nascut el 4 de març de 1907 a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya). De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella (Provença, Occitània) i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Posteriorment tingué una altra companya, Joselina (Fifi). Rafael Amat Picón va morir el 19 de juliol de 1991 a Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis també va ser militant confederal.

***

Ordre de crida i cerca emès per la Direcció General de Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons Viñas, i altres «activos elementos rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona ("Boletín Oficial de la provincial de Cáceres" del 18 d'octubre de 1939)

Ordre de crida i cerca emès per la Direcció General de Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons Viñas, i altres «activos elementos rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)

- Joaquim Bassons Viñas: El 19 de juliol de 1993 mor a La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Havia nascut el 20 d'abril de 1903 a Mataró (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).

***

Paul Chenard fotografiat per Rolland Didier

Paul Chenard fotografiat per Rolland Didier

- Paul Chenard: El 19 de juliol de 1993 mor a París (França) el propagandista anarcoindividualista Paul-Ernest Chenard --també signà com Chaul Chenille, Pol Chenille, Pol Chenard o Paulo Chenard--, conegut simplement com Polo. Havia nascut l'1 de maig de 1932 a París (França) en una família anarquista; son padrí va ser un blanquista que es passà al moviment llibertari i era fill de Raoul Chenard (1896-1960), conegut com Chenard père, cofundador de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la II Guerra Mundial i col·laborador de Le Monde Libertaire. Paul Chenard milità en el grup del XIV Districte de París de la Federació Anarquista (FA) i en el Sindicat de Metal·lúrgics de Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de París. Sota el pseudònim de Le Père Peinard col·laborà regularment en Le Monde Libertaire i, amb Maurice Joyeux i Francis Agry, en el programa «Les Chroniques du Père Peinard» de Radio Libertaire de París. En 1969 s'encarregà de l'edició de La morale anarchiste, de Piotr Kropotkin, per a la FA. El febrer de 1971 edità a París l'únic número de Fais pas le zouve! Journal antimilitariste unique et gratuït, à distribuer, à comenter et à afficher, òrgan del Grup Llibertari «Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat per «propaganda antimilitarista i crida a la deserció». Trobem articles seus en L'Insurgé, L'Organisation Libertaire, La Rue, entre d'altres. També col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables anarchistes. Histoire(s) de l'anarchisme, des anarchistes, et de leur foutues idées au fil de 150 ans du Libertaire et du Monde libertaire. Molt influenciat per pensadors anarcoindividualistes (Han Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps, Aristide Lapeyre, Lorulot, etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i l'anarcosindicalisme, es definia com «individualista anarquista tintat de sindicalisme». Paul Chenard va morir el 19 de juliol de 1993 a París (França), fou incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades davant el Mur dels Federats en presència de nombrosos companys.

Paul Chenard (1932-1993)

***

Giliana Berneri

Giliana Berneri

- Giliana Berneri: El 19 de juliol de 1998 mor a París (França) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Havia nascut el 5 d'octubre de 1919 a Florència (Toscana, Itàlia) i era la segona filla de Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi. Va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar en 1945, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup «Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc, la finalitat del qual va ser impedir l'execució dels companys anarquistes. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL) --va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup "Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França).

Giliana Berneri (1919-1998)

---

[18/07]

Anarcoefemèrides

[20/07]

Escriu-nos


Actualització: 07-06-19