|
---
Anarcoefemèrides
del 18 de juliol Esdeveniments
Militants
de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de
Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a
mà - Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el «globus atmosfèric» i la llegenda «Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari –un obrer que s'havia independitzat– convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara «vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment. ***
Capçalera del primer número de Pensiero e Dinamite - Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números –el segon número és del 28 de juliol de 1891– i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya). ***
Portada del primer número de La Ira - Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913. ***
Capçalera
del primer número de Solidaridad - Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933. ***
Portada
d'un número de Juventud
Libre [CIRA-Lausana] - Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de
1936
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Juventud Libre. Semanario
juvenil anarquista. A partir del segon
número, del 20 d'agost de 1936, portà el
subtítol «Órgano de la
Federación
Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment
amb diferents variants de
subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar
dirigit per Luis Rubio i José
Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey,
Buitrago, José Consuegra,
Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen,
Félix del Hoyo, Leiva,
Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera,
Paquita Merchán,
Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte
Romera, Luis Rubio, Eduardo
Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions
de Gallo, Moreno, Muñoz,
Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números,
l'últim el 26 de març de 1939,
coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta
capçalera fou publicada en
1938 a València i a Barcelona per l'Organització
Nacional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en
1947 a París (França) per les
Joventuts Llibertàries en l'exili. ***
L'Heraldo de Madrid
del 18 de juliol de 1936 - Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta sense èxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera: «A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!» ***
Convocatòria
del míting apareguda en el diari
barceloní Solidaridad
Obrera del 17 de juliol de 1936 - Míting contra la
guerra: El 18 de juliol de 1936 se cancel·la, a
causa de l'aixecament militar
feixista, el «Grandiós Míting
Internacional contra la Guerra», organitzat per
les Joventuts Llibertàries, que s'havia de celebrar a la
plaça de braus
Monumental de Barcelona (Catalunya). A l'acte, que havia d'estar
presidit per Dionisio
Delso de Miguel, havien d'intervenir José Brocca
Ramón, per la War Resisters'
International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra); Hem Day,
pel
Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA);
Félix Martí Ibáñez, pels
«Idealistes Pràctics»; Fidel
Miró Solanes, per les Joventuts Llibertàries;
Frederica Montseny Mañé, per la
Confederació Nacional del Treball (CNT); Max
Muller, per les Joventuts Anarcosindicalistes de Suècia;
Manuel Pérez
Fernández, pels grups anarquistes de Barcelona; Amparo Poch
Gascón, per la
Secció Femenina de la WRI; i Augustin Souchy, pel
Buró Internacional
Antimilitarista, entre d'altres. A més a més
s'havien de llegir comunicats de
destacats militants, com ara Diego Abad de Santillán,
Bartholomeus de Ligt,
Georges Pioch, etc.
Naixements
Benedict Friedlaender (ca. 1900) - Benedict
Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a
Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg,
sexòleg, sociòleg, economista i anarquista
Benedikt Friedländer, més conegut
com Benedict Friedlaender.
Nascut en
una família jueva benestant de confessió
evangèlica, era fill del professor
d'economia política de Berlín Karl Jacob
Friedländer
–sa mare es deia Anna
Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan
Friedländer, i un
dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel
Friedländer. A la
universitat estudià matemàtiques,
física,
botànica, fisiologia i economia i en
1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia.
Abraçà els postulats del moviment
naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament
del
Cos) i
publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la
lluita per
l'emancipació del «tercer sexe»,
dedicà el
seu treball científic i el seu
compromís personal a dignificar l'homosexualitat i
sostingué econòmicament el
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari),
fundat el
15 de maig de 1897 per
Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la
criminalització de
l'homosexualitat. En
1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter
Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt,
Lucien von
Römer, Martha Marquardt i altres, fundà
l'associació gai, molt inspirada en la
filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la
crítica radical de
Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels
Especials),
que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la
virilitat i
reivindicava la pederàstia, segons el model grec
espartà. Els membres de la GdE
s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans
Blüher i Gustav Wyneken i el seu
«Eros pedagògic» (erotopedagogia),
alhora que rebutjaven les
teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat
aleshores en voga, com ara
la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de
Magnus Hirschfeld, al qual
criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus
seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins.
La GdE realitzava
diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.),
on es practicava
sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel,
una mena
de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE,
Wilhelm
Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel.
Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà
la revista anarquista Kampf
(Lluita) i col·laborà en el
periòdic Der Sozialist.
En 1906
trencà amb el WhK i fundà la Sezession des
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (SWhK, Secessió del Comitè
Científic i Humanitari), que més tard
prengué el nom de Bund für Männliche
Kultur (BMK, Aliança per la Cultura
Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de
l'Estat
i de mantenir posicions gairebé misògines, es
casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy
W. Friedländer) i fins
i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.
És autor de Beiträge zur
Kenntniss des
Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der
freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der
Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und
Schicksale Eugen
Dühring's (1892), Zusammen
mit
Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung?
(1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii
(1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen
socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen
Dührings
socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie,
kritisch und
vergleichend dargestellt (1901), Marxismus
und Anarchismus (1901), Die
Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein
normaler
Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen
Gesellungsfreiheit. In
naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und
sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf
zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter
Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine
kausalhistorische
Betrachtung (1906) i Die Liebe
Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften.
Mit
einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre
d'altres. Malalt, Benedict
Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri
d'Schöneberg de
Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de
Parkfriedhof
Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu
amic Bruno Wille va
ser enterrat al seu costat. Benedict Friedlaender (1866-1908) ***
Georges Yvetot - Georges Yvetot: El 18 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 20 de juliol– de 1868 neix al III Districte de París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Nasqué a la caserna dels Minimes, on son pare, Auguste Constant Bazile Yvetot, d'origen normand, era gendarme del departament del Sena, de la V Companyia del II Batalló; sa mare, costurera, es deia Désirée Ursule Anne Leprevost. Orfe de mare, i més tard de pare, va créixer amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 al seu domicili del XVI Districte de París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'École Émancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres. ***
Foto
antropomètrica de Samuel Lefèvre (1908) - Samuel Lefèvre:
El
18 de juliol de 1880 neix a Grougis (Picardia, França)
l'anarquista Clodomir
Samuel Lefèvre. Sos pares es deien Jules Achille
Lefèvre, teixidor, i Célina
Bleux, domèstica. Ajustador de professió,
passà una temporada a Lieja
(Valònia), d'on va ser expulsat per la seva
militància anarquista.
Posteriorment es va instal·lar al cafè Lyonnais,
regentat per Georges Pierre a
Charleville (Ardenes, França). Entre el 3 de maig i el 8 de
setembre de 1907
treballà a la fàbrica Dérué
de Charleville. A Nancy (Lorena, França) va caure
malalt i retornà el 10 d'abril de 1908 a les Ardenes per a
instal·lar-se a la
colònia anarquista «L'Essai»
d'Aiglemont. Entre el 15 i el 26 d'abril de 1908
s'allotjà al cafè Lyonnais. El juny de 1908 ja
vivia a la colònia llibertària
d'Aiglemont, participant en les tasques agrícoles i nodrint
les vaques. El 27
de juny de 1908 marxà cap a Nancy; trobà feina
amb el mecànic Fabius Henrion de
Jarville-la-Malgrange (Lorena, França) i visqué a
la pensió Belle Croix. El 7
de juliol de 1908 el comissari de policia de Nouzon (Ardenes,
França)
escorcollà el domicili de l'anarquista Henri Gualbert i
trobà un diamant de
vidrier a la butxaca d'un pardessú de Lefèvre. El
28 de juliol de 1908 la policia
escorcollà el seu domicili i la fàbrica on
treballava a Jarville-la-Malgrange;
detingut pel comissari Mottié i els inspectors de policia
Marcot i Naudin, explicà
que el diamant de vidrier pertanyia a la colònia d'Aiglemont
i que l'havia
oblidat a la butxaca quan hi va sortir de manera violenta a resultes de
divergències amb Fortuné Henry sobre la seva
actitud davant alguns colons. El
jutge d'instrucció el va inculpar d'un robatori que s'havia
comès al domicili
d'un dentista de Charleville, però la
investigació demostrà que res tenia a
veure amb la qüestió i el 18 d'agost de 1908 va ser
posat en llibertat. El
juliol de 1909 vivia a Sant Quintí i en 1953 a Grougis.
Samuel Lefèvre va morir
l'1 de març de 1966 a Sant Quintí (Picardia,
França). ***
Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat - Antonia Maymón:
El
18 de juliol de 1881 neix
a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i
militant
anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez.
Sos pares
es deien Antonio Maymón Paracuellos, empleat, i Florencia
Giménez Gil.
Nascuda en una família de classe mitjana de pares
i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per
l'ambient,
i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal
Femenina de
Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor
racionalista
Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer
contacte amb
les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre
1908 i 1909 va
publica nombrosos articles en la publicació anarquista La
Enseñanza Moderna.
En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura
y Acción, periòdic fundat
per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del
«Comitè Nacional contra la
guerra de Marruecos», va intervenir activament en les
protestes contra les
guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada
juntament amb Teresa
Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran
de la vaga general
saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo
Laguna, qui morirà
en l'exili. La seva activitat a l'exili serà
força important, participant en
mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles
republicans,
socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys
següents es
destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat,
alhora que treballa de
mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de
Guíxols, Beniaján i
l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs
anys i on va fundar un
ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés
Naturista de Bilbao. Va
treballar a la redacció de Nueva Aurora,
de València, a partir de 1926.
En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la
carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya
mitjançant la qual es
volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués
un canvi social per
a la seva consecució. Amb Albà Rosell i
Adrián del Valle, pensava que el
naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al
mateix lloc,
sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana
del naturisme; en
essència significa que ambdós ideals
són el mateix, ja que en l'ordre natural
no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a
desgrat seu, el
Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una
important divisió del
moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a
partir de 1928, va
treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va
fer feina a
l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i
Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb
Durán i
Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a
l'escola de La Vila Joiosa i
va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que
l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins
del naturisme, ja que
la salut física porta al desenvolupament de la
intel·ligència i l'educació dels
sentiments; això representa una autoeducació de
les dones adultes en el
naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de
donar als fills,
mentre que a les nines les calia una assignatura específica,
maternologia,
capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios
racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de
l'escola única per a
nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va
participar en el
Sindicat Obrer «El Progreso» de
Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda
a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de
presó; romandrà empresonada fins al
1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i
empresonada durant
gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la
salut malmenada. Després va
residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes
particulars. Molt
malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital
Provincial de Múrcia
(Múrcia, Espanya) on va morir d'un ictus cerebral el 20 de
desembre de 1959 i
fou enterrada al
cementiri
d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa
comuna. Maymón
va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en
nombroses publicacions
afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción
Social Obrera, Cultura
y Acción, Despertar, La
Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,
Fructidor, Helios, Humanidad
Nueva, Ideas y figuras,
Iniciales, Inquietudes, Mujeres
Libres, Naturismo, Nueva
Aurora, La Protesta, Redención,
La Revista Blanca, Revista
Única, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y
Libertad, Vértice, Vida
y Trabajo, entre d'altres. És autora
de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,
Madre
(1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia
el ideal (1927), La
perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos
(1932), entre
d'altres. Un important carrer de Beniaján
(Múrcia), on es troba l'Escola
Popular, porta el seu nom. ***
Jules Sellenet (Francis
Boudoux) - Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a l'Hospital de Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Era fill natural d'Adèle Joséphine Verney-Poncet, cosidora, i després va ser reconegut per son pare Léon François Sellenet. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la «Columna Durruti». El seu últim domicili va ser a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Françoise Cognard. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 al Centre Hospitalari d'Argenteuil (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Baldomero Álvarez Pérez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Baldomero Álvarez Pérez: El 18 de juliol de 1892 neix a Lugo (Galícia) l'anarcosindicalista Baldomero Álvarez Pérez. Sos pares es deien Juan Álvarez i Nicasia Pérez. Quan era molt jove emigrà a Astúries (Espanya), on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de setembre de 1921 fou un dels signants, amb José Cosió i Jesús Rodríguez, en representació del Sindicat Únic de Miners de la CNT, i José Calleja, Marcelino Magdalena i Hermenegildo Peón, del Sindicat dels Obrers Miners d'Astúries (SOMA), del pacte d'unió entre els miners que se celebrà al Centre Obrer «La Justicia» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que implicà la fusió dels dos sindicats i la dissolució del Sindicat Únic confederal i la creació el 18 de novembre de 1922 del Sindicat Únic de Miners (SUM) d'Astúries, adscrit a la CNT, si bé dirigit per comunistes i identificat amb la Internacional Sindical Roja (ISR). Durant els anys trenta vivia a Catalunya i treballava amb Julio Paz a les mines de Sallent (Bages, Catalunya). Posteriorment esdevingué tramviaire a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Transports de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti». En 1938, amb son company Julio Paz, fou responsable de la Secció de Censura Militar de Correus del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat, amb Julio Paz, als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Més tard va ser enviat a treballar a les mines de Pèirahita e Nestalàs (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a les obres a diversos pantans (Bussières, Lo Chastanh, Montpesat i Argentat), pertanyent a les diferents Federacions Locals de la CNT. Finalment s'instal·là a Perreux (Forêz, Arpitània) i milità en la Federació Local de Roanne (Forêz, Arpitània) de la CNT. Sa companya fou Luz Oria. Baldomero Álvarez Pérez va morir el 19 de febrer de 1966 al seu domicili de Perreux (Forêz, Arpitània). ***
Odoardo
Ghillani - Odoardo Ghillani: El 18 de juliol de 1899 neix a Calestano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo Ghillani, conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir diversos pseudònims (Odoardo Gandolfi, Idolardo Gandolfi, Edouard Onillani, Jules Robert Ferry i Giovanni Casanova). Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant emigrà amb sos pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918 retornà a Itàlia per a servir a l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts durant l'últim any de la Gran Guerra. En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on s'afilià a la Lliga dels Jornalers local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del nord d'Itàlia, estant-se una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia), buscant feina i finalment decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa. En 1923 el trobem a París (França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar l'expulsió per raons polítiques, ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut amb altres anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes de la mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va ser condemnat a dos mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó. Un cop lliure, decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo Gandolfi i treballà com a pintor en la construcció. En aquesta època viatjà a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu i condemnat el 31 de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es traslladà a Barcelona (Catalunya), on participà en el moviment que donaria lloc a la II República espanyola i formà part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini, Vincenzo Capuana, Virgilio Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada d'antifeixistes i d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per la policia espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un congrés anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment va ser novament detingut per les seves opinions polítiques i com a còmplice del presumpte intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En 1932 se li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat de la Guerra Civil, retornà clandestinament a la Península amb el suport dels companys i lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a França. D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després en diverses ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni Casanova. Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per Fausto Nitti, secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo Avanti!, com a «indigne de pertànyer a l'organització antifeixista». En aquesta època també va fer curtes estades a Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà permís per poder partir cap a Mèxic, però no obtingué l'autorització del Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la II Guerra Mundial i Itàlia passà a ser l'enemic, va ser posat sota vigilància a Mende (Llenguadoc, Occitània) i després va ser reclòs al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941. Detingut per la policia feixista de fronteres a Menton (Provença, Occitània; aleshores ocupada per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per haver lluitat en la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà a Calestano on, després d'haver servit d'intèrpret a un comandant alemany, segons ell amb l'avinença de la Resistència, va ser novament detingut el 13 d'octubre de 1943 i reclòs a la presó de Parma. El desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore, Emília-Romanya, Itàlia). El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a Alemanya, però la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre de 1945 va ser alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a Calestano i que col·laborà amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Odoardo Ghillani va morir el 28 d'octubre de 1980 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Notícia de l'execució d'Esteve Pallarols Xirgu i altres companys apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 9 de juliol de 1943 - Esteve Pallarols Xirgu: El 18 de juliol de 1900 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Conrad Francesc Pallarols Xirgu –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Xirgo–, també conegut com José Riera. Sos pares es deien Joan Pallarols Cabarrocas, llaurador, i Rosa Xirgu Currins. Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies –era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris–, en l'alliberament de presos –va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes– i en la reorganització de la CNT; també va crear «Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les «forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols Xirgu, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes, el 8 de juliol de 1943 al camp de tir de la Bota de Barcelona (Catalunya). ***
Mateu
Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en
un
míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor
de 1936 - Mateu Baruta Vilà: El 18 de juliol de 1901 neix a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Mateu Joaquim Lluís Baruta Vilà. Sos pares es deien Joan Baruta Martí, serraller, i Magdalena Vilà Escala. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya, secretari (subsecretari de Sanitat Pública i de l'Assistència Social) de Frederica Montseny Mañé durant el seu període al Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a França a la recerca de queviures. Durant els «Fet de Maig» de 1937 va resultar ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit contra el cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el secretari general de la CNT Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), que resultaren il·lesos. El setembre de 1937 presentà, amb Lucía Sánchez Saornil, l'organització «Mujeres Libres» a Múrcia. L'agost de 1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on presentà un informe de la marxa de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a director de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre ells Pepita Carpena, cap a França –en realitzà un informe d'aquesta operació que va ser publicat en la revista Documentos Históricos de España que es publicà el maig de 1939. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA. Posteriorment, durant molts anys, visqué a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí clandestinament un temps a París (França). En 1941 participà en els intents de reconstrucció de la CNT clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures, gràcies a un invent que permetia la fabricació i reparació de les agulles de tricotar metàl·liques que aleshores eren introbables, on donà feina una desena d'obrers. Detingut el 10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill, va ser reclòs a Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal Esgleas, el juliol de 1942 per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per «atemptat contra la seguretat de l'Estat» a un any de presó. El setembre de 1942 va ser trasllada a la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània). Alliberat el novembre de 1942, va ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost de 1943, que va ser obligat a formar part de l'organització alemanya «Todt» per a treballar com a infermer al camp de Canejan (Aquitània, Occitània). Amb l'ajuda d'un company espanyol, a començaments de 1944 aconseguí arribar a Marsella, on pogué retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili i el setembre de 1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del Comitè Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y su desarollo futuro. Mateu Baruta Vilà va morir el 5 de juny de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) després de patir una llarga malaltia. ***
Els
germans Aracama Zabaleta. D'esquerra a dreta: Federico, Celestino i
Hilario - Federico Aracama
Zabaleta:
El 18 de juliol de 1904 neix a Zalduondo
(Àlaba, País Basc)
l'anarcosindicalista Federico Aracama Zabaleta. Sos pares, pagesos, es
deien Ignacio Aracama i Asunción Zabaleta. Llaurador de
professió, era membre
d'una família nombrosa de sis germans, molts dels quals
també foren militants
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de
1931 va ser nomenat
regidor de Zalduondo. El 8 d'agost de 1936, com sos germans Hilario i
Celestino,
aconseguí fugir del seu poble natal quan els
requetès i els falangistes, dirigits pel capellà
local, vingueren a detenir-lo; sos altres germans José
Ángel i Marcos van ser
detinguts i sos pares i sa companya Nieves van ser maltractats. A
través de la
serra d'Urbia arribà a Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc), on s'enrolà en
les
milícies i lluità al front de
Guipúscoa. S'integrà, amb son germà
Hilario, a
Bilbao (Biscaia, País Basc), en el Batalló
«Sacco i Vanzetti»,
on obtingué el grau de tinent,
participant en els combats al front Nord, especialment a la zona
Legutio-Cestafe-Ubide,
on son germà Hilario va ser ferit, i a la zona de Guernica
(Biscaia, País
Basc), durant la primavera de 1937, on ell va ser ferit a Ajuria
(Biscaia, País
Basc) i evacuat a Sondica (Biscaia, País Basc) i
posteriorment a les poblacions
asturianes de Santander i Gijón. Quan la caiguda del front
Nord, el 24
d'octubre de 1937 va caure presoner arran d'una temptativa
d'evacuació marítima
a bord del vaixell carboner Montseny.
Després d'una llarga odissea per camps de
concentració i presons (Ferrol, la Corunya,
Muros de Amido, Santoña, Bilbao i Vitòria),
l'agost de 1939 va ser jutjat i
condemnat a mort, pena que va ser commutada l'endemà per la
de 20 anys de
presó, reduïda el desembre de 1939 a la de sis
anys. Cap el 1942 aconseguí la
llibertat i retornà a Zalduondo, on patí les
represàlies, vexacions i
maltractaments habituals destinats als antifranquistes. Posteriorment
es
traslladà a Burgos (Castella, Espanya), on fou vocal de la
junta directiva del
«Círculo de la Amistad».
Després de la mort del dictador Francisco Franco, en
1977, participà en la reconstrucció de la CNT de
Miranda de Ebro (Burgos,
Castella, Espanya). En 1995 publicà el llibret Memorias de un campesino alavés de su
pueblo en la guerra y en las
cárceles. Federico Aracama Zabaleta va morir el 8
de novembre de 1999 a Miranda de Ebro (Burgos,
Castella, Espanya) i va ser incinerat a Vitòria
(Àlaba, País Basc). ***
Necrològica
d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 15 de
maig de 1963 - Alfons Rosquillas Magriñà: El 18 de juliol de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Alfons Rosquillas Magriñà –el segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyà. Sos pares es deien Jaume Rosquillas i Antònia Magriñà. Germà de Jaume i d'Antoni, també militants anarcosindicalistes, milità des de l'adolescència en el moviment llibertari de Mataró (Maresme, Catalunya). El 16 de juny de 1993 va fer la conferència «Ficción y Realidad» a l'Ateneu de Divulgació Social de Mataró. Durant la guerra civil fou capità de milícies i va ser ferit en dues ocasions al front. També a la rereguarda ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sent-Jian-de-Môrièna i treballà a la foneria d'alumini Pechiney, feina en la qual emmalaltí de silicosi que el va portar a la mort. Alfons Rosquillas Magriñà va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Les Clappeys de Sent-Jian-de-Môrièna (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat civilment. Deixà companya (Jacinta Crespo) i tres fills (Libertad, Enrique i Aurora). ***
Notícia
de la detenció de Joan Perelló Clemente apareguda
en el diari barceloní La Vanguardia del
21 de desembre de 1933 - Joan Perelló
Clemente:
El 18 de juliol de 1913 neix a Bunyol (Foia de Bunyol, País
Valencià) l'anarquista
i anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Perelló
Clemente –citat erròniament
en diverses fonts com Juan Perelló
Palomés–, conegut com Peluco.
Sos
pares es deien Carmel Perelló Descalzo i Joana Clemente
Tolosa. Emigrà a
Catalunya, on treballà en la construcció. Amic
des de la infància de
l'anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico),
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Va ser detingut a
Cornellà (Baix Llobregat,
Catalunya) arran de l'aixecament anarquista del 8 de desembre de 1933.
Quan el
triomf franquista, va ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de
guerra
i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de
presó. Cinc anys
després, gràcies a una amnistia,
aconseguí la llibertat provisional i s'integrà
immediatament a la lluita clandestina de la CNT. En 1947 residia a
Gavà (Baix
Llobregat, Catalunya) i treballava a la fàbrica de fibres
tèxtils artificials
«La Seda de Barcelona» al Prat de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya). El
juny de 1947 s'integrà en el grup guerriller de Francesc
Sabaté Llopart. Arran
de l'execució el 12 de juliol de 1947 del confident
policíac Eliseu Melis Díaz
per part d'aquest grup, aconseguí fugir de la
repressió desencadenada i es va
veure obligat a passar a França amb sa companya
María de los Desamparados Peña
Navarro (Amparo Peña) i
sa filla de
14 anys. Entrà a formar part de la Federació
Local de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT i participà en el X Ple
Intercontinental celebrat entre el
9 i el 13 de setembre de 1959 a Vierzon (Centre, França), on
va retrobar Quico
Sabaté. En aquests anys es mostrà molt actiu a la
Colònia de Malalts i Mutilats
d'Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània) de la CNT.
Posteriorment
trencà amb la tendència
«ortodoxa» de la CNT i en 1970 era membre de la
Comissió de Relacions de les «Agrupacions
Confederals i Afinitats Llibertàries a
l'Exterior», tendència que publicava els
periòdics Confrontación
i Frente Libertario, a
més de secretari de
la Federació Local de Tolosa d'aquest grup. Joan
Perelló Clemente va morir el
28 de desembre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i
va ser enterrat a Poitiers (Poitou-Charentes, França), on
residia sa filla. ***
Luciano
Torróntegui Menchaca - Luciano Torróntegui Menchaca: El 18 de juliol de 1917 –algunes fonts citen erròniament el 28 de juliol de 1916– neix a Meñaka (Uribe, País Basc) el militant anarcosindicalista Luciano Torróntegui Menchaca, també conegut sota el pseudònim Luis Torres. Sos pares es deien Anastasio Torróntegui Zameza i Felipa Menchaca Goiricelaya. Des de molt jove es va afiliar al Sindicat del Transport Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935, juntament amb altres set companys cenetistes, va portar a terme una vaga al vaixell de la naviliera «Sota y Aznar» que guanyaren després de mesos de lluita. Més tard va protagonitzar altres vagues (Gijón, Barcelona, etc.). Quan va esclatar la sublevació militar de 1936 es trobava a Màlaga i com tots els marins va ser militaritzat. A Cuba, per instigació del règim franquista, el seu vaixell va ser capturat, però fou alliberat poc després i va poder retornar a la Península. A Cartagena es va enrolar en la infanteria de Marina i va intervenir en la presa de Terol. Malauradament li va tocar servir en la divisió d'Enrique Líster, al Segre, on va amagar la seva filiació cenetista per evitar la persecució; però es va manifestar en contra de les injustícies que es produïen en la seva unitat i se li va instruir un consell de guerra. Davant les amenaces de mort d'un comissari polític, va desertar i es va allistar en un batalló de dinamiters a la Seu d'Urgell. Després de la guerra va patir els camps de concentració francesos. Quan l'ocupació nazi va combatre contra els alemanys i ingressà en el batalló confederal «Libertad», on va assumir responsabilitats de comandament i que va lluitar per l'alliberament de França. Quan les tropes alemanyes es retiraven, va formar part d'un grup que es dedicava a recollir les armes alemanyes deixades i emmagatzemar-les per lluitar després contra la dictadura franquista. Després va participar a Urepel amb els grups de defensa als Pirineus i serví d'enllaç per a la CNT entre els emissaris de l'Interior i de l'Exili. Entre altres, va guiar Antonio Ejarque Pina, aleshores secretari general de la CNT de la Península. El 17 de juliol de 1946 va ser detingut per la Guàrdia Civil i patí continus apallissaments durant els 15 dies que va passar ala Direcció General de Seguretat. Jutjat, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó. El 8 de maig de 1948 va ser un dels 12 confederals que van protagonitzar la sonada fuga de la presó d'Ocaña. Detingut dies després, va passar per diversos penals (Ocaña, Guadalajara, Yeserías) i a la presó de Larrinaga va emmalaltir a causa del dur règim d'aïllament. En 1951, amb papers falsos, va aconseguir la llibertat condicional. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge organitzat per la CNT de Bilbao pels seus 90 anys de lluita llibertària. Luciano Torróntegui Menchaca va morir el 8 d'abril de 2010 a Bermeo (Busturialdea-Urdaibai, País Basc). ***
Federico
Arcos Martínez - Federico Arcos
Martínez: El
18 de juliol de 1920
–oficialment el 22 de juliol– neix al barri del
Clot de Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el
menor de cinc germans d'una família obrera anarquista
emigrada d'Ucles (Conca,
Castella, Espanya) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos
Sánchez, pagès
analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després
d'estudiar a l'Acadèmia
Enciclopèdica, va entrar a fer feina als 13 anys com a
aprenent d'ebenisteria i
a l'any següent com a aprenent de mecànic en una
fàbrica de productes químics.
En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a l'Ateneu
Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola
d'Arts i Oficis. A
partir de 1936 milità en les Joventuts
Llibertàries del Clot i a l'Ateneu
Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto
Sarrau Royes, Diego
Camacho Escámez (Abel Paz),
José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García),
amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del
Ideal» i col·laborà en el seu
òrgan d'expressió, El
Quijote, que
només publicà tres números, ja que fou
censurat per les seves crítiques a la
participació governamental confederal. En aquesta
època també col·laborà en Ruta, òrgan de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
(FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà
de la fàbrica a
treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir
les idees anarquistes
entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà
voluntari en un
batalló confederal antigàs i després
va ser cridat a files i enquadrat en la 24
Divisió com a instructor i milicià de Cultura,
ensenyant els companys a llegir
i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre
(Mequinensa, Tortosa,
etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan
la victòria
franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a
França, on patí els camps de
concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El
novembre de 1939 en va sortir
per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa
enfront dels alemanys,
havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne
i es posà a fer
feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a
Tolosa de
Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya,
decidí retornar a la
Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal
de Figueres (Alt
Empordà, Catalunya) i després empresonat a
Barcelona. Immediatament després va
ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué
gairebé dos anys fins
al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a
Barcelona, on
s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts
Llibertàries, del les quals va ser
nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del
Metall, participà en
l'edició del seu òrgan d'expressió
clandestí Martillo. En
1948,
arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista
Raúl
Carballeira Lacunza, passà a França amb altres
companys i l'any següent entrà a
formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans
Sabaté Llopart,
Marcel·lí Massana Vancell, Josep Massip,
José Pérez Pedrero i altres. Després
va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a
Tolosa de Llenguadoc,
amb Marcelino Boticario Sierra, Ricardo Mejías
Peña i Juan Pintado Villanueva,
i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952
emigrà a Amèrica i
s'instal·là a Windsor (Ontàrio,
Canadà), on treballà com a
metal·lúrgic fent
matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta
ciutat. Malalt de
tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13
mesos hospitalitzat a l'Essex
County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca
i en 1959 sa
companya, la militant anarcofeminista Purificació
Pérez Benavent (Pura
Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i
reunir-se amb
ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical,
entaulà polèmiques amb els
marxistes, s'integrà en el grup
«Libertad» de Detroit-Windsor (José
López,
Casiano Edo, etc.), col·laborà en el
butlletí La Escuela Moderna
publicat per Félix Álvarez Ferreras a Calgary
(Alberta, Canadà) i mantingué
estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio
Bortolotti i
Carlos Cortez. També participà en les activitats
de grups anarquistes
nord-americans, com ara «Black& Red» i
«Fith Estate». En 1986 es jubilà de
la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a
voluntari a la clínica de
Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i
també fou
voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service,
participant en
multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de
l'àrea de
Leamington (Essex County, Ontàrio, Canadà). Amb
el pas del temps arreplegà una
important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que
conservà els arxius
d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser
dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny
de 2010
va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment
llibertari a la
Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents
publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,
Le Combat Syndicaliste, La Escuela
Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra,
Tierra y Libertad, etc.
És autor de León
Nicolayevich
Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio
poético (1976). Després de patir un
atac de cor i restar ingressat unes setmanes a l'hospital, Federico
Arcos Martínez va
morir el 26 de maig de 2015 a Windsor (Ontàrio,
Canadà). Federico
Arcos Martínez (1920-2015) ***
Fernando
Gamundí Oliveros (1942) - Fernando Gamundi
Oliveros:
El 18 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya) l'escultor
i militant anarcosindicalista Fernando Gamundi Oliveros. Era fill de
Fernando Gamundi Latorre i de Concepción Oliveros Meseguer, i tingué
dues germanes (Manuela i Concepción).
Assistí a l'escola
dels franciscans fins als 13 anys i després
estudià als grups escolars.
Posteriorment aprengué l'ofici de ferrer a la farga amb son
pare feia eines
agrícoles. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
es volgué adherir a
les Joventuts Llibertàries, però son pare no li
va deixar. Després de
l'evacuació de Casp del 13 de març de 1937,
s'integrà en el 483 Batalló de la
121 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola (antiga «Columna Durruti»). El 10 de
febrer de 1939, amb el triomf franquista,
passà França i patí els camps de
concentració. Després de diverses aventures
per terres franceses (Tolosa, Tarba, Foix, Avinyó, Marsella,
etc.), cap el
1947, procedent de Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània), s'afilià a la
Federació Local de Galhac (Llenguadoc, Occitània)
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i treballà de ferrer al proper
pantà de Ribièiras (Llenguadoc,
Occitània). Després treballà de
forjador en una empresa de maquinària agrícola
i en diverses empreses estatals. En aquesta època va ser
quan va començar la
seva carrera artística. Va estar molt unit a l'anarquista i
anarcosindicalista Joaquim
Gil Mir, que vivia a Galhac, i amb qui havia lluitat en l'antiga
«Columna
Durruti». El gener de 1951 regressà a la
Península per Barcelona (Catalunya) i retornà
amb sa família a Casp. Patint una malaltia del
timpà i d'una insensibilitat al
rostre, tot acompanyat d'atacs de vertigen, es va lliurà en
cos i ànima de
manera solitària a l'escultura en ferro, destacant treballs
basats en la figura
humana, però també d'artesania
artística (llums, canelobres, fonts, baranes,
etc.). La seva escultura passà del realisme a
l'expressionisme, fins arribar a
un realisme esquemàtic i al neocubisme. Des de 1966 va fer
més de cinquanta
exposicions a Espanya i a l'estranger (França, EUA, etc.).
Realitzà bustos de
personatges famosos, com ara Joaquín Costa
Martínez o José María de Albareda
Herrera. Moltes obres seves tenen temàtica
llibertària i social (El minero,
Simulacro de libertad, Ácrata,
Explotación, Opresión, El
segador,
etc.). Aconseguí diversos guardons per les seves obres. En
1977, amb Agustín
Camón, Joaquín Cirac García, Antonio
Gambau Gil i altres, reconstruí la Federació
Local de Casp de la CNT. En 1979 col·laborà des
de Saragossa en el periòdic Acción
Libertaria. Fernando Gamundi
Oliveros va morir en 1993 a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya). En 1993 es
publicà el llibre antològic de diversos autors Fernando Gamundi, escultura en hierro.
L'Ajuntament de Casp posseeix
obra seva. Fernando
Gamundi
Oliveros (1920-1993) ***
Gérard
Tolck - Gérard Tolck: El 18 de juliol de 1943 neix a Bévilard (Berna, Suïssa) el pintor, gravador, escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard Tolck. Son pare, pintor amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va fer de l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre 1960 i 1964 realitzà estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys d'estudis creà el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després completà la seva formació artística a París, Provença i Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia) formà part del grup constructivista «Il Parametro» (1966-1969). En 1970 s'establí definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de Michel Seuphor i de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els llibres Milakia (1964), de Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je dis oui (2001), de Hughes Richard. Realitzà exposicions a França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa, i entre les seves obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una pintura mural la façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va ser el primer premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut Jurassien des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable de dues publicacions llibertàries importants editades a Les Breuleux: Le Détonateur. Journal de contre information et de réflexion pour l'unité de la gauche autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil Anarchiste (1979-1983), de la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM, Federació Llibertària de les Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs i col·laborà en Réfractions. Recherches et expressions anarchistes. En 1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural autogestionat llibertari de Saignelégier, on animà uns famosos tallers de pintura i d'escriptura. Gérard Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a l'Hospital de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran melòman i pianista de jazz, deixà dos fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011 es va fer una exposició antològica (Rétrospective), en paral·lel al Musée Jurassien des Arts de Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de més de 60 obres realitzades entre 1962 i 2004.
Defuncions
Pau
Sabaté i Lliró (El
Tero) - Pau Sabaté Lliró: El 18 de juliol de 1919 és raptat i assassinat a Barcelona (Catalunya), per una banda de pistolers de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo, el militant anarcosindicalista Pau Sabaté i Lliró –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Sabater–, conegut com El Tero. Havia nascut el 5 de març de 1884 a Algerri (Noguera, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Sabaté Rubies i Maria Lliró Ramells. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari– van anar al domicili de Pau Sabaté (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabaté, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabaté va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabaté en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom. ***
José
Bonat Ortega - José Bonat
Ortega: El 18 de juliol de 1936 és assassinat a
Cadis (Andalusia, Espanya) el
periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista
José Bonat Ortega –citat a vegades el seu primer
llinatge de diverses maneres (Benet,
Bonet,
Bonal, etc.). Havia nascut el 17 de juliol de 1890 a Cadis (Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,
El Luchador, Noticiario Gaditano,
Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les
«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis. ***
Nathalie
Wintsch-Maléef amb son compay i sos fills (Lausana, ca. 1922) - Nathalie Wintsch-Maléef: El 18 de juliol de 1945 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la metgessa i mestra anarquista Jeanne-Natalie Maléef, més coneguda com Nathalie Wintsch-Maléeff o Natalie Wintsch-Maléef. Havia nascut cap el 1880 a l'Imperi Rus. Estudià a les universitats de Lausana i de Zuric (Zuric, Suïssa) i en 1904 es llicencià a la primera. Participà en el I Congrés Internacional de Dones Metgesses. El gener de 1904 es casa amb el metge i pedagog anarquista Jean Wintsch, amb qui tingué un nin i una nina. Publicà l'assaig «Le syndicalisme en Suisse. La Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romanda» en els números de juliol i a desembre de 1907 de la revista La Mouvement Socialiste. Entre 1910 i 1919 col·laborà en l'Escola Ferrer de Lausana, que dirigia el seu company, especialment pel que feia l'educació sexual, i publicà articles sobre aquesta temàtica en el Bulletin de l'Ecole Ferrer (1910-1921). Col·laborà en La Libre Federation. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste (1915-1919), que dirigia el seu marit. Durant la Gran Guerra, seguí les posicions de Jean Wintsch i expressà les seves simpaties per la Revolució russa, col·laborant en la Gazette de Lausanne. En 1919 col·laborà en Le Mouvement Féministe. Organe officiel des publicatins de l'Alliance Nationale des Sociétés Féminines Suisses. En 1919 la Lliga per la Regeneració de Rússia (LRR) li va publicar a Lausana el fullet Que font les bolchewiks?, que va ser traduït a l'anglès sota el títol What are the bolshevists doing?, i en 1920 L'effort féminin aux États-Unis. En morir Jean Wintsch en 1943, lliurà els seus arxius familiars a les autoritats soviètiques de Moscou (URSS). ***
Necrològica
d'Antoni Valls Balcells apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de setembre de 1980 - Antoni Valls Balcells: El 18 de juliol de 1980 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antoni Josep Joan Valls Balcells. Havia nascut el 22 de novembre –segons la partida de naixement el 26 de novembre– de 1915 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Valls Vinaixa, jornaler, i Pilar Balcells Teixidó. Des de molt jovenet abraça les idees anarquistes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on lluità fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat durant tres mesos en un camp de concentració, per després retornar a la Península per a intentar trobar sa companya Maria Rabassa. Detingut, va ser empresonat durant 11 mesos en un camp de concentració del Gironès (Catalunya) i després enviat a fer el servei militar. Un cop llicenciat, entrà a formar part de la CNT clandestina que operava a Barcelona. A finals dels anys quaranta, fugint de la detenció, passà a França. S'establí a La Comba (Llenguadoc, Occitània), on en 1950 era secretari de la seva Federació Local de la CNT. Quan la Federació Local de la CNT de La Comba es dissolgué, passà a militar en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Antoni Valls Balcells va morir el 18 de juliol de 1980 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'una hospitalització de 25 dies. ***
II
Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de
1953): Wanda Lizzari és l'única dona del grup - Wanda Lizzari: El
18 de juliol de 1989 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Wanda Lizzari.
Havia nascut el 16 de febrer –algunes fonts citen maig– de 1905 a Lissone (Llombardia,
Itàlia). Era filla de Giuseppe Lizzari i d'Angela Furlani. Després de fer el
batxillerat, aprengué llengües (alemany, anglès, castellà i francès), a més de
ser una destacada defensora d'Interlingua, i aconseguí una ferma cultura.
Freqüentà els cercles anarquistes de Milà (Llombardia, Itàlia) i en data no
especificada s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on treballà de
mecanògrafa i d'ajudant del professor Flamini en l'ensenyament d'idiomes estrangers.
Posteriorment treballà d'empleada en una companyia d'enviaments i estudià a la
Universitat Popular. També a Florència s'integrà en els cercles llibertaris, on
adquirí certa notorietat. Conegué Camillo Berneri i Francesco Porcelli, amb qui
mantingué relacions sentimentals, i col·laborà en el periòdic anarquista Fede!,
establint contactes i correspondència amb companys i companyes d'altres
poblacions o exiliats polítics. El març de 1924 la policia escorcollà el seu
domicili; fitxada com a anarquista, va ser sotmesa a una estricta vigilància.
El novembre de 1925 passà a viure a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de
mecanògrafa per a «Terni. Società per l'Industria e l'Elettricità», tot
participant en les activitats clandestines del moviment anarquista local. El
setembre de 1926 patí un nou escorcoll, on se li va trobar correspondència amb
anarquistes locals i exiliats. L'abril de 1935 va ser esborrada del registre de
subversius. Quan la guerra d'Espanya, participà en les activitats clandestines
de suport a la Revolució espanyola. El juliol de 1938 va ser detinguda,
juntament amb sa germana Fatma Lizzari, per enviar correspondència antifeixista
a Radio Madrid. Jutjada per aquest fet, va ser condemnada a cinc anys de
confinament que purgà a l'illa de Ventotene. En un informe del 31 de desembre
de 1938 les autoritats confirmaven que no s'havia penedit de res i que
continuava freqüentant subversius. L'abril de 1940 el que li quedava de confinament
se li va commutar per una amonestació i pogué retornar a Gènova, moment en el
qual reprengué els seus contactes amb els moviments anarquista i antifeixista.
També va ser condemnada amb Giuseppe Lapi per «recaptació il·legal de fons». Després
de la II Guerra Mundial participà activament en la reconstrucció del moviment
anarquista genovès, militant en la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL)
i posteriorment en la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). A més a més animà l'anarquista
Grup Femení Ligur (GFL). Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el
Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertaria de l'Alta Itàlia (FCLAI)
celebrat a Milà i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 en el I Congrés
Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). Formà part del grup de companys genovesos (Marcello Bianconi, Pietro Caviglia,
etc.) que animà el sector anarquista dels Comitès de Defensa Sindical (CDS) de
la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General
Italiana del Treball) i mantingué una agre polèmica amb Antoni Dettori que els
acusava de subordinació al sector comunista. Entre el 6 i el 7 d'agost de 1949
participà en el «Congrés d'Estudis sobre la relacions entre l'anarquisme i els
treballadors» celebrat a Milà. A començament dels anys cinquanta, juntament amb
anarquistes «confederals» (Marcello Bianconi, Pietro Caviglia, etc.), polemitzà
amb el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana,
Francesco Rangone, etc.) que s'esforçà per reconstruir la Unió Sindical
Italiana (USI). En el congrés fundacional dels Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP) celebrat entre el 24 i el 25 de febrer de 1951 a Gènova, va
ser nomenada membre del Comitè Nacional de Defensa Sindical (CNDS). Entre el 26
i el 27 de setembre de 1953 assistí a la II Conferència Nacional dels GAAP
celebrada a Liorna (Toscana, Itàlia). Fins a 1967 treballà de gerent a l'Istituto
Nazionale Confederale di Assistenza (INCA). En 1987 es va retirar en una
residència de gent gran. Wanda Lizzari va morir el 18 de juliol de 1989 a
Gènova (Ligúria, Itàlia). ***
Asunción
García Navarro - Asunción
García
Navarro: El 18 de juliol de 1999 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista María Asunción
García Navarro.
Havia
nascut el 2 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 6 d'agost–
de 1912
a Masarró (Múrcia, España). Sos pares
es deien
Andrés García i Sebastiana Navarro. En 1913
s'instal·là amb sa família a Barcelona
(Catalunya).
En 1928 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Gabriel
Binimelis
Castell. Quan esclatà
la guerra civil s'allistà voluntària com a
miliciana a la
«Columna Ortiz». En
1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sos infants
María i Jaime i patí
els camps de concentració (Ribesaltes, Vals, Mausac i Muret)
fins la derrota
alemanya. Després de la II Guerra Mundial fou una de les
reorganitzadores de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). Amb son company i sa filla María
creà
un trio artístic que,
fins al maig de 1947, recorregué França recaptant
fons
per al Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Ansunción García Navarro va morir
el 18
de juliol de 1999 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ---
|
![Portada d'un número de "Juventud Libre" [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/juventudlibre/juventudlibre01.jpg "Portada d'un número de \"Juventud Libre\" [CIRA-Lausana]")
![[17/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/07]") |
|
![[19/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/07]") |
|
|
| Actualització: 18-07-23 |