|
---
Anarcoefemèrides del 18 de setembre Esdeveniments
Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887 - Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec de Émile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte. ***
Capçalera
del primer número de L'Émancipateur - Surt L'Émancipateur: El 18 de setembre
de
1910 surt a Lieja (Valònia) el primer número de L'Émancipateur. Organe
communiste-anarchiste révolutionnaire. Encara
que setmanari, tingué una periodicitat irregular.
S'encarregà de
l'administració i de la redacció
François Requilez. A partir del número 24 (14
de gener de 1912) passà a ser editat pel grup anarquista
«Les Chercheurs de
Vérité», encarregant-se de
l'administració L. Pleyers i de la redacció Jean
Kroonen. Aquest setmanari publicà nombrosos extractes i
traduccions d'articles
d'autors destacats (Jean Grave, Octave Mirbeau, Georges Paraf-Javal,
Émile
Pouget, Varlaam Tcherkesoff, etc.), així com fullets per
lliuraments (René
Chaughi, Piotr Kropotkin, Roger Gillot [Rhillon],
etc.). També comptà amb dibuixos de
Théophile Alexandre Steinlen. Sortiren
encartats nombrosos cartells antielectorals. Hi van
col·laborar Henri Amoré,
Camille Brassine, Guillaume Collete, René Chaughi, G.
Delince, Julien Delville,
Charles Desplanques, Roger Gillot (Rhillon),
Jean Grave, Maurice Jamar, Lucien Jules, Piotr Kropotkin,
Étienne Lanthier,
Joseph Laurent, Lambert Ledoux, Arnold Lepage, Camille Mattart, Jules
Moineau,
M. Nottet, Georges Paraf-Javal, Élisée Reclus, D.
Reuls, Victor Rousselle,
Fernado Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, Henri
Zisly, etc. En sortiren
52 números, l'últim el de març de
1913, i va ser reemplaçat fins juliol
d'aquell any per L'Action Anarchiste.
L'Émancipateur
reaparegué entren l'1
de març i el 2 d'agost de 1914 a Lieja publicant 12
números. ***
El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip] - Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera –adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera– declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants –a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicà El proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò. ***
Portada
del primer número de Socialismo y Libertad
[CIRA - Lausana] - Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre
de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarquista
trilingüe Socialismo y Libertad.
Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van
col·laborar anarquistes,
socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de
la secció
italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la
francesa Julien
Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas.
Mantingué relacions amb
el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En
sortiren sis números,
l'últim el 14 de juliol de 1944.
Naixements
Francesco Piccinini -
Francesco
Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco
Piccinini. Sos pares
es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor
del nacionalisme
de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de
l'exèrcit de Giuseppe
Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la
Campanya de l'Agro Romà
per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i
de Mentana.
En 1870, però, no prengué part en
l'expedició de Garibaldi a França
(Exèrcit
dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en
periòdics «republicanosocialistes»,
que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione
Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) en 1868, del qual
portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà
en 1871 un periòdic de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
També fou un dels fundadors
el 4 de juliol de 1868 de La Plebe.
Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi
(Llombardia,
Itàlia), publicació republicana, racionalista,
socialista, anticlerical i atea.
En 1871 fundà a Lugo la «Società della
Pleble» (Societat de La Plebe),
que es dedicà a difondre
aquest periòdic arreu la Romanya.
Col·laborà també en Il
Martello i Il Gazzettino
Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment
socialista, es a dir
internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871
participà en la reunió
clandestina a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), considerada com el primer congrés
de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la
regió que tenia com
a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar
noves seccions de la
Internacional, a més d'incrementar l'acció de les
ja existents. Foren els fets
de la Comuna de París (França) que precipitaren
la seva separació del pensament
mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes
llibertàries. En
aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En
els mesos
posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio
Obrer) de Lugo i participà en
nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces
contra els
seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments.
Francesco
Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del
cafè Europa de
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut
li disparà un tret de
revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el
matà d'una punyalada.
Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els
noms de
Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat
Raó); i després de la seva
mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la
Secció de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà
un Comitè de Socors per ajudar
econòmicament sa família. Segons les
investigacions, els assassins de Piccinini
van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia), Luigi
Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer
sense deixar rastre, i
Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra),
després a França i
finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i
condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs
forçats a
perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini
tingué un gran ressò en la premsa italiana
i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost
de 1872 un text en
la seva memòria que va ser posat en la seva
làpida: «Els germans, els companys
i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i
d'infàmia / als assassins
traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per
primera vegada en la història la
paraula «companys» en el sentit que posteriorment
serà emprat en el llenguatge
de la família socialista (anarquista, socialista i
comunista). Piccinini està reivindicat
tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a
Faenza un grup
anarquista «Francesco Piccinini», que
mantingué un estret contacte amb Argia,
sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de
1954,
per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a
Lugo una solemne
commemoració amb la inauguració d'un monument,
obra d'Alfeo Bedeschi i amb el
text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels
anarquistes de Lugo destacant el caràcter
antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme
italià. Francesco Piccinini
(1839-1872) ***
Ugo del Papa - Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista. ***
Notícia
orgànica de Louis Poulhon apareguda en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 30 de gener de 1904 - Louis Poulhon: El
18 de setembre de 1877 neix a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista, i després socialista,
Louis Pierre Poulhon, conegut
com Poulhanet. Sos pares es deien Jean Isaac
Poulhon, fuster i ebenista,
i Rosalie Fabre. Es guanyava la vida treballant de pintor en la
construcció i vivia
al número 9 del carrer Rouget de L'Isle. En 1901 era membre
del Grup Llibertari
d'Estudis Econòmics de Nimes, que es reunia la
número 7 del carrer Nerva i
després al número 7 del carrer Saint Paul, i del
qual formaven part destacats
anarquistes, com ara Louis Floutier, Charles Gauzy, Léopold
Gauzy, Jules Guéry,
Camille Mazel, Casimir Merinargues (pare i fill), Auguste Moussiers,
Adrien
Murjas, etc. El 23 de març de 1901 participà en
la reunió preparatòria de les
manifestacions revolucionàries que tingueren lloc entre el
27 i el 30 de març a
Nimes. El juliol de 1901, sembla que per qüestions
professionals, marxà cap a
les ciutats provençals de Marsella i d'Avinyó. En
aquesta època la policia el
declarà «desaparegut» del departament
del Gard i estava buscat per a ser posat
«sota vigilància especial». El 24 de
febrer de 1906 es casà a Nimes amb Fanny
Félice Fournier, de qui es va divorciar el 6 de juliol de
1916 a la mateixa
ciutat. En 1912 va ser regidor municipal socialista de Nimes. El 24 de
novembre
de 1919 es casà a Nimes amb Eva Blanche Pouget,
vídua de Jean Marius Plane. En
aquesta època treballava de comerciant i vivia al
número 5 del carrer de la
Faïence de Nimes. Louis Poulhon va morir el 9 de desembre de
1937 al seu domicili de Nimes
(Llenguadoc, Occitània). ***
Enrico
Albertini - Enrico Albertini:
El 18 de setembre de 1887 neix a Borgosesia (Piemont,
Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Enrico
Angelo Albertini, també
conegut com Henri Albertini i Henry Albertini, i que va fer servir
diferents pseudònims (Spaolossi,
etc.). Sos pares es deien Giuseppe Albertini i Rosa Naula. En 1891
emigrà a
Suïssa amb sa família, on son pare
exercí de professor d'història en un
col·legi a prop de Ginebra (Ginebra, Suïssa).
Esdevingué comerciant en
bijuteria i orfebreria i militant llibertari. Estigué en
estret contacte amb
destacats anarquistes, com ara Luigi Bertoni i Errico Malatesta, i
desplegà la
seva intensa activitat militant a Suïssa, França i
Regne Unit. Instal·lat a
Barcelona (Catalunya), conegué l'anarquista Manuel
Pardiñas Serrato. En 1909
participà activament en els fets de la «Setmana
Tràgica» de Barcelona i,
després de més de sis mesos tancat a la
Presó Cel·lular de Montjuïc, on va
rebre suport del Grup Llibertari de Zuric (Zuric, Suïssa), en
1910 va ser
expulsat del Regne d'Espanya. L'octubre de 1911 les autoritat
sospitaren que va
ser un dels organitzadors, amb Humbert Adami, Étienne
Bartozzi i Lelio Lucci,
un intent d'assassinat del rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i del president del
Consell de Ministres Giovanni Giolitti. En 1912 formà part
del Comitè contra la
Guerra Italoturca, que va recaptar fons per ajudar desertors italians
refugiats
a Suïssa. A París (França)
treballà a la joieria de Florentin, al carrer
Greneta, i va romandre a diferents pensions del barri de Charonne sota
el nom
d'Spaolossi. El 9 de febrer de 1912
va ser detingut a Lorient (Bretanya),
on
vivia de del 28 de gener anterior al número 4 del carrer
Lycée i treballava
d'obrer muntador per a una empresa privada a les drassanes de vaixells
de
guerra, i va ser acusat pel Tribunal Marítim
d'«espionatge i sabotatge». El 16
de febrer se celebrà a la Borsa del Treball de Lorient un
míting convocat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) per a protestar per la seva
detenció i al qual
assistiren unes quatre-centes persones. El seu cas finalment va ser
sobresegut,
però el 20 de febrer de 1912 va ser expulsat de
França i posat a la frontera
suïssa. Immediatament retornà a França i
a París entrà a formar part del Club
Anarquista Comunista (CAC), que reivindicava l'«Anarquisme
Comunista
Revolucionari» i que editava el mensual Le
Mouvement Anarchiste.
El 22 d'octubre de 1912 va ser novament detingut a
París en sortir d'una reunió del CAC; jutjat, va
ser
condemnat a dos mesos de
presó per «violació del decret
d'expulsió». S'instal·là a
Ginebra i
més tard
passà per Basilea (Basilea, Suïssa) i Zuric.
Després
de diverses dificultats,
en 1914 emigrà als EUA. El 27 de setembre de 1914 va fer la
conferència
«L'atteggiamento dei sovversivi europei di fronte
allà
guerra» al Petrello's
Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzada pel Cercle de Cultura
Social
(CCS). El setembre de 1915 s'instal·là a Paterson
(Nova
Jersey, EUA), on entrà
en la redacció del periòdic anarquista L'Era
Nuova. Mesos després va ser donat com a
desaparegut per les autoritats i
els anys següents el seu nom figurava en els butlletins de
recerca i en els
llistats fronterers. El desembre de 1920 era un dels promotors del
Comitè de Defensa
de Sacco i Vanzetti de Chicago (Illinois, EUA) i participà
com a actor en obres
teatrals per a recaptar fons. Segons informes de les autoritats
consulars
italianes als EUA, rodà per diverses ciutats nord-americanes
(Nova York, Filadèlfia,
Detroit, etc.). A Detroit (Michigan, EUA) treballà en la
indústria de
l'automòbil, milità activament en el sindicat
Industrial Workers of the World
(IWW, Treballadors Industrials del Món) i
encapçalà un grup de l'Auto Workers
Unión (AWU, Unió de Treballadors de
l'Automòbil). En aquests anys es passà de
l'anarquisme al comunisme. El febrer de 1937 abandonà els
EUA i s'enrolà en les
Brigades Internacionals (Brigada XV - «Brigada Abraham
Lincoln») per a lluitar
contra el feixisme, gràcies a un passaport lliurat pel
consolat espanyol de
Nova York. Com a brigadista va fer servir els pseudònims Henry Albertini i Eugène
Henry Nola. El 5 de març de 1937 va ser destinat
en un Regiment de Tren i
va fer tasques d'intèrpret. Després va estar sis
mesos al
Comissariat de les Brigades Internacionals
a Albacete (Castella, Espanya) treballant, primer amb Ralph Bates, i
desprès
amb Edwin Rolfe, en The Volunteer.
Posteriorment exercí de secretari d'un hospital a prop
d'Albacete on es
tractaven malalties venèries. Més tard va ser
destinat com a secretari de
l'Hospital Anglès d'Huete (Conca, Castella, Espanya). Sembla
que finalment
passà per Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Un
informe de la intel·ligència
comunista reportava que com a soldat de l'exèrcit de Terra
no havia anat mai al
front, que era de «tendència
semitrotskista» i que el seu passat no era gens
clar. El 12 de setembre de 1938 retornà a Nova York a bord
del Normandie, on arribà
el 26 d'octubre;
però va ser detingut per les autoritats
d'immigració perquè el seu passaport no
era vàlid. L'1 de febrer de 1939 abandonà els EUA
a bord de l'Oriente rumb cap a Cuba,
per retornar-hi
l'1 d'abril de 1939. A partir d'aquí es va perdre el seu
rastre. Enrico Albertini (1887-?) ***
Lucien Charbonneau (1920) - Lucien Charbonneau: El 18 de setembre de 1896 neix al XVIII Districte
de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Georges Luther
Charbonneau. Era fill de Georges Léon Charbonneau, lampista i destacat militant
socialista i cofundador de L'Humanité, i de Claire Céline Faucault,
llevadora. En néixer sos pares li van fer un «baptisme republicà». Va ser un
alumne brillant, primer en 1904 a París i després en 1905 a Boran-sur-Oise
(Picardia, França), on sos pares es van retirar per a viure de rendes. En 1909
obtingué el seu certificat d'estudis i passà a educar-se en una pensió privada
a Les Lilas (Illa de França, França), sembla que lligada a la maçoneria, on va
obtenir el Gran Premi del Consell General i va ser enviat a la Sorbona, on sos
pares volien que estudiés arquitectura. No obstant això, ell en va fugir i,
després d'un temps vivint al carrer, passà a fer feina de lampista, com son pare,
a la construcció. Quan la Gran Guerra, el 12 d'abril de 1915 va ser incorporat
en el 82 Regiment d'Infanteria i participà en les batalles de Verdun i del
Chemin des Dames, on el 10 de juny de
1917 va ser ferit a les dues cames per l'esclat d'una granada. Va ser enviat
als Balcans, a Bulgària, on va rebre una medalla de Romania per «serveis
prestats a la pau en temps de guerra». El 8 d'octubre de 1919 va ser desmobilitzat
i condecorat amb la Creu de Guerra. S'instal·là al número 134 del carrer Temple
de París i s'adherí a l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 5
de setembre de 1921 va ser nomenat membre del consell del Sindicat de Lampistes
i Ensostradors del Sena. Arran de l'escissió confederal de desembre de 1921, a
finals de gener de 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de Lampistes i Ensostradors
de París de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de
juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat en el I Congrés de la CGTU celebrat
a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 14 d'octubre de 1922 es casà al IV
Districte de París amb la domèstica llibertària Anne Marie Guillou, amb qui va
tenir dues filles (Nancy i Simone) i de qui acabà enviudant. El març de 1923 va
ser nomenat secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la
Construcció) del Sena, el qual va unificar la major part dels sindicats de la
construcció. El 24 de juliol de 1923 entrà a formar part de l'executiva del
Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i aquest mes abandonà la seva residència
del carrer Temple i s'instal·là al número 22 del carrer Roses, amb sa mare ja
vídua, on va restar fins a la seva jubilació. Entre el 4 i el 7 de juliol de
1923 assistí al IX Congrés Federal de la Construcció de la CGTU celebrat a
París, on els anarcosindicalistes confirmaren la seva majoria; en aquest
congrés ell presentà una moció hostil a les comissions sindicals comunistes,
que va ser adoptada per unanimitat menys dos vots. Va ser designat delegat, amb
Louis Lecoin i Julien Le Pen, en l'assemblea general del SUB del Sena celebrada
el 21 d'octubre de 1923, al Congrés Confederal de la CGTU, que s'havia de
celebrar entre el 12 i el 17 de novembre de1923 a Bourges (Centre, França). El
novembre de 1924, la Federació de la Construcció, de caire anarcosindicalista,
trencà amb la CGTU i es passà a l'autonomia; finalment, el novembre de 1926,
cofundà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR), però ell no va creure en l'èxit d'aquesta organització sindical. El
17 de juliol de 1927, en una assemblea general del SUB del Sena, presentà una
moció apel·lant a la integració del SUB a la CGT; l'assemblea general següent
de l'endemà, votà el manteniment del SUB en la CGT-SR i ell hi continuà
militant. En 1924 participà en la campanya de defensa dels revolucionaris
empresonats a l'URSS i durant un temps acollí Nestor Makhno quan es va refugiar
a França. En aquests anys va estar lligat al grup anarquista espanyol «Los
Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Joan García Oliver,
Gregorio Jover, etc.), als membres dels quals refugiava i feia serveis. En 1924
s'encarregà de recollir els fons per al periòdic Liberion, òrgan de la
Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola, que finançava en gran part
«Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera, s'encarregà de rebre la
correspondència dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
en l'exili. Segons un informe policíac de 1930, rebia de Barcelona (Catalunya)
paquets de fullets, periòdics i diners, i en altre informe de 1933 palesava les
seves relacions epistolars amb l'anarquista Felipe Sandoval Cabrerizo, expulsat
de França i tancat a la Presó Model de Madrid. En 1929 s'adherí al «Grup
d'Amics de l'Encyclopédie Anarchiste» de Sébastien Faure i s'encarregà
de rebre els abonaments per a la seva difusió. Entre 1930 i 1936 fou tresorer
del «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa
de socors per als empresonats polítics i les seves famílies. En aquesta època
col·laborà en Le Libertaire i La Voix Libertaire. En 1931, distribuí
la premsa revolucionària a molts deportats a la Guaiana Francesa a través dels
seus advocats. L'11 de gener de 1931 intervingué, en nom del SUB, en
l'anomenada «Conferència dels 22», celebrada a la Borsa del Treball de París,
amb la intenció d'aconseguir la unitat sindical. Destacà coma declamador dels
poemes de Gaston Couté a les vetllades de «La Muse Rouge» i en els matinals
artisticoliteraris de «L'Entraide». El 20 de setembre de 1941 es casà al XVIII
Districte de París amb l'empleada de banca Lucienne Ambrosine Joséphine Dauly,
vídua de Maurice Marcel Eugène Martin. Durant la II Guerra Mundial, participà
en la xarxa de la resistència «Libération-Nord» i distribuïa els insubmisos al
Servei de Treball Obligatori (STO) cap els grups del maquis. El seu domicili va
ser en diverses ocasions escorcollat, però mai va ser detingut. Després de la guerra,
el novembre de 1944, va ser nomenat tinent en cap de la Secció de les Milícies
Patriòtiques de la Guàrdia Cívica Republicana i formà part del Comitè de
Depuració del XVIII Districte de París. En 1946 va ser un dels fundadors de la
CNT francesa. En els anys cinquanta i seixanta va fer costat la premsa
anarquista i anarcosindicalista (Le Combat Syndicaliste, Contre
Courant, Liberté, Le Réfractaire, etc.). Mantingué una
estreta amistat amb Maurice Rémond, anarquista proper a la «Banda Bonnot». A
principis dels anys seixanta va fer costat la lluita de Louis Lecoin per
l'objecció de consciència. En 1962 es va jubilar i s'instal·là a Villeparisis.
Cedí els seus llibres al bibliobús de «La Libre Pensée». El febrer de 1970
enregistrà nombrosos textos de Gaston Couté i de Maurice Hallé per a un disc
que va ser editat en 1993 per Radio Libertaire. Durant els anys setanta milità
en la CNTF. Lucien Charbonneau va morir l'1 de febrer de 1984 al seu domicili de Villeparisis
(Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta
població al costat de sa segona companya. Son net, Franck Thiriot, és un destacat
militant anarquista. ***
Armando
Malaguti - Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Francesco
Gasperini - Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Joan Blanch Povell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 d'abril de 1980 - Joan Blanch Povell: El 18 de setembre de 1902 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Blanch Povell. Sos pares es deien Joan Blanch i Sinta Povell. De ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la II República espanyola va ser reclòs en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona (Catalunya). Quan la Revolució espanyola, fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola del seu poble fins la seva destrucció el maig de 1937 per la reacció estalinista. Després passà al front bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en el moviment llibertari i va fer feina als treballs del canal de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), població on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encarregant-se de l'enviament de la premsa i dels llibres. En els seus últims anys milità en la Federació Local de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, encara que vivia a Le Gajea (Mondonvilla, Llenguadoc, Occitània) amb sa germana i família. Joan Blanch Povell va morir el 22 de novembre de 1979 a Allies (Cornebarrieu, Llenguadoc, Occitània). ***
Nota
de la mort de Roland Noget apareguda en el diari de Caen L'Ouest-Éclair
del 2 d'agost de 1935 - Roland Noget: El 18 de setembre de 1904 neix a Caumont-l'Éventé (Normandia, França) l'anarquista i pacifista Roland Paul Arsène Roland. Sos pares es deien Eugène Armand Noget, llauner, i Irma Armande Anatolie Huet, modista. Es guanyava la vida com a manobre a París (França). Membre del grup de cançonetistes revolucionaris «Muse Rouge», prengué part en els vetllades de la societat «La Normandie», on l'havia introduït el poeta Charles Pessey. Militant pacifista, formà part del grup del III Districte de París de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP), però, descontent amb l'orientació dretana d'aquesta, entrà a formar part de la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS), fundada el 14 d'abril de 1934, sota la presidència d'honor de Victor Méric, per Cantaret i Jean-Paul Monteil. Aquesta lliga tenia com a finalitat lluitar contra el feixisme i la guerra «per tots els mitjans». Fou responsable del grup que arreplegava militants de la LIAPS dels quatre primers districtes parisencs. També va pertànyer al Grup de Defensa del periòdic La Patrie Humaine i fou tresorer del periòdic parisenc Le Clameur (1932-1936), òrgan mensual de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), d'orientació comunista llibertària, dirigit per René de Sanzy. Va col·laborar en Almanach de la Paix pour 1934, editat per l'UIP. Malalt de tuberculosi, Roland Noget va morir el 31 de juliol de 1935 a l'Hospital de Caen (Normandia, França). ***
Necrològica
de Tomás Cruz Campos apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 31 d'agost de 1972 - Tomás Cruz Campos: El 18 de setembre de 1910 neix a Villarrodrigo (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Eusebio Cruz Campos –algunes fonts citen erròniament Campos Cruz, canviant l'ordre dels llinatges. Sos pares es deien Antonio Cruz i Eusebia Campos Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la guerra civil lluità en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual es va evadir integrant-se en un grup de la resistència. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Caen (Normandia, França), on en 1945 era comptador-tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà durant nou anys. També fou comptador de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de 15 anys de malaltia, Tomás Cruz Campos va morir el 27 de maig de 1972 al seu domicili de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Pierre-Valentin
Berthier -
Pierre-Valentin Berthier: El 18 de setembre
–algunes fonts citen erròniament l'11 de
setembre– de 1911 neix a Issoudun (Centre,
França)
el periodista, escriptor, poeta, corrector d'impremta, anarquista i
pacifista
Pierre-Valentin Berthier. Sos pares es deien Eugène Arthur
Berthier, blanquer, i Angèle Ernestine Abrioux. Abans
d'aconseguir el títol de secundària,
abandonà els estudis per a no enfrontar-se
a un consell de disciplina que l'amenaçava amb
l'expulsió. Entre 1926 i 1936
treballà d'obrer blanquer en la seva empresa familiar a
Issoudun. En 1932 fundà
una secció de Combatents de la Pau a Issoudun i en 1934, de
passada per París
(França), participà en el llançament
del periòdic de Fernand Planche La
Conquête du Pain (1934-1935). En 1932
va ser processat arran d'un article aparegut en Le
Semeur de Normandie i aquest mateix any, per objector de
consciència, va ser detingut i empresonat, encara que
malalt, va ser alliberat
poc després. En 1936 esdevingué periodista,
treballant com a corresponsal local
per al diari d'Issoudun Le
Département de
l'Indre; aquest curiós periòdic fou
liberal durant la II Guerra Mundial,
col·laborador amb el Govern de Vichy sota
l'Ocupació sota el nom de Le
Département, i comunista després de
l'Alliberament sota el nom de La
Marseillaise du Berry. Durant la Guerra Civil espanyola,
organitzà a
Issoudun un míting de suport a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que
tingué com a orador Aristide
Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva
militància anarquista,
però mantingué correspondència amb
destacats membres del moviment llibertari
(Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne,
etc.) i amb companys
de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En
1940 refugià
Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de
concentració. En 1940 conegué Suzanne Detalle,
amb
qui es casà en 1945 a
Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El
setembre de 1951 va
ser acomiadat de la redacció de La
Marseillaise du Berry i substituït per un militant
comunista, i, gràcies
Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a
corrector a les
impremtes parisenques «Lang» i «La
Renaissance». Tres mesos després passà
a fer
feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956.
Membre de l'autònom
Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de
març de 1953 va ser
admès en el Sindicat dels Correctors de París i
treballà en diferents periòdics
de la capital francesa, com ara Le Monde
a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu
amic
Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors.
Entre el 2 d'agost i
el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent
d'una llibreria que
havia comprat Rémy Désiré, un amic seu
de la infància. Durant la tardor de 1952,
amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert
François, Georges Glaser,
René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de
Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis
Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del
Comitè d'Iniciativa
fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de
Recherques Philosociales
(CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava
debats a
la Salle des Sociétés Savantes de
París. Cap el 1952 participà amb una nota
setmanal en el periòdic La
République du
Centre, d'Orleans (Centre, França).
També va escriure en el setmanari de la
CNT en l'exili Espoir i
publicà
reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.) en diversos
periòdics. A partir del gener de
1957 treballà en Le Monde,
on fou
titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva
jubilació el 31
d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en
l'edició del llibre E. Armand. Sa
vie, sa pensée, son oeuvre.
Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean
Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime,
René Dumont, Théodore Monod, Léo
Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet,
Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta
contra les
celebracions oficials previstes per al bicentenari de
Napoleó. Com a
escriptor publicà diferents poemaris i diverses
novel·les, i la seva obra va
ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels
Coopérateurs en 1958
per la seva obra On a tué M.
Système
(1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre
diferents
matèries de la llengua francesa i
col·laborà en qüestions
lingüístiques en la
revista Letre(s), òrgan
de
l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de
la Llengua Francesa
(ASSELAF). Per la seva obra La
cité dans
le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant
la guerra, va ser
guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida
col·laborà en multitud de
publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix
pour 1934, La
Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire,
Ce Qu'il
faut Dire, Le Clameur, La
Conquête du Pain, Contre-Courant,
Le Contre Poison,
C.P.C.A.,
Défense de l'Homme, L'En-Dehors,
L'Homme et la Vie, Le
Libertaire, Liberté, Le
Monde Libertaire, La Nouvelle
Idéale, La Patrie Humaine,
Pensée et Action, Le
Réfractaire, La Rue, Le
Semeur de
Normandie, Les Sources
Libres, Terre Libre,
L'Union Pacifiste, L'Unique, La
Voix Libertaire, La
Voie de la Paix, etc. És autor
de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues
sous les gaz! (1933), Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs
plébéiens (1936), La
glaive émoussé (1937), Gaston
Couté, la vérité et la
légende
(1936, 1958 i 1980), Le Spectre
(1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant
derrière le grillage
(1956), On a tué M.
Système (1957), Plume de
canard. Souvenirs d'un journaliste
(1957), Le
Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957), L'enfant
des ombres (1957), Défense de
parler au chauffeur! Scène de la vie
populaire (1957), Un mariage à
Sainte-Miche. Scène de la
vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay.
Scène de la vie populaire
(1958), La Forme blanche. La tragédie de
Frédéric Sauvage (1958), Les
Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le
régime de l'État français
(1959),
La passion de l'Olympe (1980), Durolle
au pays des couteliers (1986), Le
Député d'Igrée-sur-Thiache.
Récit populaire d'une
carrière politique (1993), À
la recherche de la laïcité
égarée (1995),
De la famille (1995), Individualisme et
socialisme. La synthèse
indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002), La
cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme
libertaire (2006) i La citadelle de
Kouang-Si (sd) entre d'altres. També
preparà el manuscrit de les Mémoires
de Maurice Vandamme (Mauricius),
dipositades a l'Institut
Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline
Beaudet publicà Rencontre avec
Pierre-Valentin
Berthier, court récit d’une vie et de rencontres
d'un anarchiste individualiste. Centenari,
Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la
Clínica de La Dhuys
de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes
d'una embòlia pulmonar
sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al
cementiri
parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves
cendres al panteó
familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier
inaugurà
un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es
realitzà una exposició
sobre la seva vida i obra a La Médiathèque
d'aquesta població. Pierre-Valentin
Berthier (1911-2012) ***
Sergio
Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio
Biblioteca F. Serantini] - Sergio Iacoponi: El 18 de setembre de 1914 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'ebenista anarquista Sergio Iacoponi. Sos pares es deien Rodolfo Iacoponi i Olga Betti. S'acostà al moviment llibertari quan a finals de la II Guerra Mundial, mentre treballava a Liorna (Toscana, Itàlia), començà a freqüentar els locals de la Federació Anarquista de la ciutat. En 1947 retornà a Cascina i participà en els activitats del grup anarquista local, amb Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli i Giovanni Turini. A finals dels anys setanta participà en la creació del grup «Comasco Comaschi» i freqüentà assíduament la Federació Anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). Anticlerical convençut, s'inscriví en la Societat de Cremació i sostingué l'Assistència Pública de Cascina, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Sergio Iacoponi va morir el 22 de febrer de 1999 a Vicopisano (Toscana, Itàlia), població on s'havia instal·lat anys abans. ***
Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992) - Vicente Martí Verdú: El 18 de setembre 1926 neix oficialment a Madrid (Espanya) –però tal vegada fou el 13 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí Verdú sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement– el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Sos pares, actius militants anarcosindicalistes valencians, es deien Vicent Martí i Júlia Verdú. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França –un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz –Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Va estar casat amb Maria Plaza. El seu últim domicili va ser a Debarrida (Provença, Occitània). Vicente Martí Verdú va morir el 14 de juny de 2006 mor al Centre Hospitalari de Banhòus (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Le Pontet (Provença, Occitània). Vicente Martí Verdú (1926-2006) ***
Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana] - Pietro Ferrua: El 18 de setembre de 1930 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) l'escriptor, acadèmic i propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Cap al 1945 s'integrà en el moviment anarquista i en 1946 participà en la fundació de la Federació Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a delegat al Congrés Regional de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Entre 1948 i 1949 col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE) de París. En 1950 esdevingué el primer objector de consciència anarquista reconegut com a tal per un tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En 1953 cofundà la revista Senza Limiti i en aquesta època col·laborà en les publicacions del Grup «Anarchismo» de Nàpols i Palerm. En 1954 es refugià a Suïssa, on estudià a la Universitat de Ginebra i conegué la seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954 organitzà amb altres companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que es realitzaren a Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954). En 1955, durant el Càmping Internacional de Salèrna (Provença, Occitània), participà en la creació de les primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als desertors i insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts Llibertàries. Entre 1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger, aconseguí passar a Suïssa un gran nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956 refundà, amb Claudio Cantini, la revista Il Risveglio Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de Luigi Bertoni. En 1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres companys (Alexandre Alexiev, Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb seu a Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció Suïssa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa per les seves activitats llibertàries i s'instal·là al Brasil, on fundà el Centre Brasiler d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la Secció Brasilera del CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura militar del Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys. El desembre de 1969 s'exilià als Estats Units. En els anys setanta entrà en la docència universitària, estudiant diferents camps (anarquisme, avantguardes artístiques i literàries, revolució mexicana, etc.). Després d'una conferència sobre anarquisme realitzada al Cercle Filosòfic, la Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA) organitzà un curs superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí el I Simposi Internacional sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al Lewis & Clark College de Porland. En 1982 participà en la fundació de l'Institut Anarchos de Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la seva càtedra i es dedicà a la difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors oficials del congrés «Outros Quinhentos», que se celebrà en 1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica (PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i estudis com ara Gli anarchici nella Rivoluzione Messicana: Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme et anarchisme (1982), Anarchists in films (1983), John Kenneth Turner: a portlander in Mexican Revolution (1983), Ricardo Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista (1984), Entretiens sur le lettrisme (amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti sul cinema nero americano (1987), Anarchists seen by painters (1988), Italo Calvino a Sanremo (1991), L'obiezione di coscienza anarchica in Italia (1997), Ifigenia in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en innombrables publicacions llibertàries i científiques internacionals. Pietro Ferrua va morir el 28 de juliol de 2021 a Portland (Oregon, EUA). ***
Roland
Lewin - Roland Lewin: El
18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el
12
d'octubre– de 1940 neix al XII Districte de París
(França) l'historiador anarquista i
maçó Roland Léo
Lewin. Fou fill d'una jueva polonesa (Chaja Sura Pinczuk) i d'un jueu
alemany (Gunter Dagobert Lewin) refugiats a
França
fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega,
un membre
força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del
Congrés per la
Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland
es crià a la zona
sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien
establert. En 1959,
abans de ser cridat a files i enviat a Algèria,
s'allistà en la Marina
Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de
Grenoble de la
Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus
militants més destacats durant
els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el
responsable de la
Comissió d'Història de la FA, que
edità nombrosos textos sobre la història de
l'anarquisme, i col·laborà en Le
Monde
Libertaire, especialment amb articles sobre la
història del moviment
anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual
publicà una petita
biografia. També col·laborà en aquests
anys en Liberté, de
Louis Lecoin, i Recherches
Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions
i envià
cartes en aquesta llengua per encàrrec de la
Comissió Preparatòria del
Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on
es fundà la Internacional
de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble
abandonà
la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC), però ell
restà en la Comissió d'Història de la
FA fins al 1970, any en qual deixà
aquesta organització. Treballà com a periodista
independent per a Le Dauphiné
Libéré i, encara que no tenia
el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en
l'Institut d'Estudis
Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en
Història en la Universitat de Grenoble
II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de
Ciències
Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una
tesi de tercer cicle
sobre Sébastian Faure i l'educació
llibertària. Fou membre del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de
l'Ordre
Maçònica Mixta «Le Droit
Humain», del Cercle Judaic «Bernard
Lazare» de
Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels
organitzadors
d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic
dels seus pares Willy
Münzenberg, exresponsable del Komintern que
esdevingué antiestalinista en 1937
i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte
assassinat per agents
soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu
apartament de Grenoble n'estava
literalment farcit. Participà en nombrosos
col·loquis, com ara «La Quinzaine
Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà
la comunicació «Judaisme et
révolution»; «Terreur et
représentation» (Grenoble, novembre de 1993);
«Littérature et anarchie» (Grenoble,
març de 1994), on presentà la
comunicació
«Littérature et anarchisme en Allemagne sous la
République de Weimar»; «La
Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de
1996), «L'extrême droite en
France de 1880 à nos jours» (Dublín,
març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement
ouvrier français (Le
Maitron). Historiador
de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en
1984 denuncià el
negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex
i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur
l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal
d'Investigació sobre
l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació
en 1997. A més de les citades,
entre les seves obres podem destacar Erich
Mühsam (1968), Grenoble et
le Vercors
de la Résistance à la Libération
(1985, entre d'altres), Sébastien
Faure et la Ruche ou l’éducation
libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un
infart mentre
dormia el 18 de novembre de 2009 al seu domicili de Grenoble (Delfinat,
Arpitània), quan estava
a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg;
fou incinerat el 25
de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble. ***
Maryvonne
Marcoux (24 de setembre de 1978) - Maryvonne
Marcoux: El 18 de setembre de 1941 neix a Lió
(Arpitània) l'anarquista Maryvonne
Marcoux. Sos pares es deien Francisque-Xavier Marcoux, comptable de
l'empresa
automobilística Berliet, i Marie-Antoinette Boudin,
infermera. Un any després nasqué
sa germana Marie-Claude. En 1943 sa família
abandonà Lió i s'establí a Montbrison
(Forez, Arpitània), on vivien els avis materns, ciutat on
sos pares compraren
un comerç de confecció femenina i
ambdós hi treballaren. Posteriorment la
família cresqué amb Christiane (1946), Jean-Luc
(1949), Marie-Dominique (1952)
i Mireille (1957). Encara nasqué una altra germana,
Marie-Antoinette, però va
morir sobtadament una setmana després de venir al
món. Després d'aquest drama,
Maryvonne, que sempre havia tingut problemes amb el professorat,
abandonà amb
16 anys els estudis per ajudar sa mare. En 1962 decidí veure
món i trobà una
plaça d'au-pair a Londres
(Anglaterra), on restà dos anys. De bell nou a Montbrison,
s'integrà en les tasques
de la llar i del comerç familiar, compaginant aquestes
feines amb les seves passions
(la pintura, la natació i el judo). En 1966 trobà
una nova plaça d'au-pair
a Atenes (Grècia), on va restà
uns dos anys, moment que aprofitar per visitar el país. En
tornar a França
s'establí a Lió, on visqué fent
petites feines. Entre 1974 i 1975 fou una de
les animadores del «Grup Anarquista Lió
Espoir» (GALE), integrat en la
Federació Anarquista (FA), les reunions del qual es feien a
casa seva, al
carrer Pierre Corneille del VI Districte lionès, i
posteriorment, a partir de
mitjans de 1975, al local que s'obrí al carrer Pierre Blanc;
aquest grup ben
aviat es va fusionar amb el «Col·lectiu
Llibertari» que nasqué aleshores. En
1975 fundà el restaurant «Au Goût du
canon», al carrer Burdeau de Lió, que
pogué inaugurar-se gràcies al suport d'algunes
persones properes als cercles
alternatius del moment. Aquest restaurant, gestionat
col·lectivament, durà poc
més d'un any, ja que el 6 d'octubre de 1976 patí
un atemptat amb explosius que obligà
al seu tancament, acte criminal del qual mai no es descobriren els
autors. El
novembre de 1975, quan tornava a França després
d'una visita de cap de setmana
al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de
Ginebra
(Ginebra, Suïssa), va ser detinguda a la frontera, juntament
amb Bruno Mondo
Igor i Mimmo Pucciarelli, dos joves insubmisos italians, amb alguns
impresos
anarquistes que portaven al maleter del cotxe. En l'anomenat
«Procés de
Draguignan», van ser acusats per les autoritats franceses de
«complot contra
l'Estat», ben igual que una cinquantena de membres de
l'extrema esquerra i
llibertaris antimilitaristes implicats en la solidaritat amb els
«Comitès de
Soldats». Jutjada per l'Audiència de Seguretat de
l'Estat el gener de 1976 amb
11 d'aquests membres, entre ells els llibertaris Ali Touati i Yann
Houssin, van
ser alliberats tots ells el 15 de febrer de 1976 i el cas va ser
sobresegut. En
aquesta època col·laborà en les
revistes anarquistes IRL i Le Réfractaire. El
desembre de 1977 s'obrí un nou restaurant autogestionat al
barri de la
Croix-Rousse de Lió, «Aux Tables
rabattues», en règim de cooperativa amb nou
assalariats, i ella participà en aquest
col·lectiu buscant fons i treballant-hi
un temps. També en aquesta època
participà en el moviment de les ràdios lliures
(Radio-Canuts, Radio-Lézard i Radio-Pipelettes) i el 15 de
juliol de 1980 va
ser condemnada pel V Jutjat del Tribunal de Gran Instància
de Lió, amb
Jean-Marie Keunebrock i Catherine Perran, a una multa de 600 francs en
un
procés mediàtic on la policia desplegà
desmesuradament les seves forces.
Decidida a fer un canvi a la seva vida, s'establí a Lamastre
(Roine-Alps,
Occitània), on es dedicà a l'agricultura
biològica. Durant els anys vuitanta
compaginà Lamastre i el seu apartament del carrer de la
Ferme de
Vaulx-en-Velin, a la zona de Lió, sempre
freqüentant la llibreria llibertària lionesa
«La Gryffe» i assistint a cursos universitaris com
a oient lliure. Gràcies a
uns amics de Costa d'Ivori, es decidí viatjar a
l'Àfrica, i durant els anys
noranta residí a Abidjan (Costa d'Ivori), vivint com els
autòctons i recollint
nombrosos infants abandonats als carrers que alimentava i educava.
Malalta,
començà a partir una disminució de les
seves capacitats i un primer ictus
l'obligà a retornar a França; un segon accident
vascular cerebral més greu la
reduí a una cadira de rodes i la
compel·lí a ingressar a la Residència
Marcel
Sicre d'Andrézieux-Bouthéon (Roine-Alps,
Occitània). Maryvonne Marcoux va morir
el 12 de gener de 2017 en aquesta residència.
Defuncions
Juan José Bernete Aguayo (Chimeno) - Capitán Chimeno: El 18 de setembre de 1937 mor a Fuenteobejuna (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Havia nascut el 23 de novembre de 1912 al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista –Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat –el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno. ***
Pierre
Cambouliu -
Pierre Cambouliu: El 18 de setembre de
1942 és assassinat a Auschwitz (Oświęcim, III Reich;
actualment Petita
Polònia, Polònia) l'anarquista, i
després comunista,
Pierre Auguste Louis François
Victor Antonin Cambouliu –citat sovint Camboulin. Havia nascut el 2 de setembre de 1890
al XVIII
Districte de París
(França).
Sos pares es deien Antonin Pierre Cambouliu, empleat en la Prefectura
de París,
i Marie Joséphine Loyaux. Es guanyava la vida com a
jornaler. El 20 de juliol
de 1908 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a 15
dies de presó i a 50
francs de multa per «ultratges i
rebel·lió». En aquesta època
venia pels
carrers el periòdic L'Anarchie.
En
1911 va ser cridat a files, però com a fill de
vídua va ser llicenciat. En
aquesta època vivia amb sa mare vídua al
número 148 del carrer Saint-Martin de
París i treballava de comptable. L'1 de febrer de 1912 va
ser condemnat per
l'Audiència del Sena a cinc anys de presó i a
cinc anys de prohibició de
residència per «robatori, possessió
d'arma, rebel·lió i ultratges als
agents» i
empresonat; el 4 de març de 1915 va ser traslladat a la
Presó Central de Loos
(Nord-Pas-de-Calais, França). Ja en llibertat, el 7 d'agost
de 1916, en plena
Gran Guerra, va ser cridat a files i el 13 d'agost es
declarà insubmís i va ser
inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes.
Durant la guerra va caure
presoner civil i després de l'armistici va ser repatriat. El
30 de desembre de
1918 va ser incorporat al 26 Batalló de Caçadors
i passà per diverses
companyies i destins fins la seva desmobilització. En 1920
visqué un temps a Saint-Josse-ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica). El 14 de novembre de 1922
es casà al IV Districte de
París amb la venedora Marguerite Georgette Sinault. En
aquesta època treballava
com a venedor i vivia amb sa mare, que treballava també de
venedora al Mercat
Central de París, al número 27 del Quai d'Anjou.
En 1925 encara estava fitxat
com a anarquista i vivia al número 19 del carrer Blancs
Manteaux. El 27 d'agost
de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per
«possessió d'arma prohibida
i atemptat als agents». Posteriorment visqué al
número 10 del carrer André
Sabatier de Bobigny (Illa de França, França).
Durant la II Guerra Mundial es va
afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). El 5 de desembre
de 1940 va caure
pres en una agafada i tancat a la Caserna des Tourellles de
París.
Posteriorment passà al Centre de Sojorn Vigilat d'Aincourt
(Illa de França,
França). El 6 de setembre de 1941 va ser traslladat al
Centre de Sojorn Vigilat
de Rouillé (Poitou-Charentes, França). El 22 de
maig de 1942 va ser lliurat a
les autoritats nazis i va ser enviat al camp d'internament alemany de
Royallieu
(Compiègne, Picardia, França). El 6 de juliol de
1942 va ser deportat sota la
matrícula 46.319 a Auschwitz. Considerat
«inadaptat per al treball», Pierre
Cambouliu va assassinat, probablement gasejat, el 18 de setembre de
1942 al
camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich;
actualment Petita
Polònia, Polònia). Una sala municipal de Bobigny
porta el seu nom. ***
Natale
Passeri
- Natale Passeri: El 18 de setembre de 1942 mor al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia) l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut com Natal Passeri. Havia nascut el 29 de desembre de 1898 a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino, Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va fer d'obrer per a acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia com a subversiu de «tendència socialista», cap el 1923 s'exilià a França. S'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i després en diverses localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), Audun-le-Tiche (Lorena), Hayange (Lorena) i Belfort (Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb Magdalena Gustineani (Il Perugino), amb qui tingué quatre infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen represàlies, va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el març de 1929. Amb sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que va fer fallida ràpidament. Després s'instal·là a Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballà d'obrer i després de cap de colla a la fàbrica siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser detingut a Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint cartutxos de dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però en l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va ser absolt. Entre 1936 i 1939 estigué afiliat a la Federació del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment s'establí a Jarny, on fou propietari del «Café du Cinema», lloc, segons les autoritats, de «reunions comunistes». Un informe policíac afirmà que estigué afiliat al Partit Comunista Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la guerra». En plena ocupació alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut per distribuir pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11 de juliol i internat administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va romandre 15 dies. En 1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit del 19 al 20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va ser detingut per les autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada d'Écrouves (Lorena). El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de trànsit alemany Royallieu, a Compiègne (Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a ostatge. El 6 de juliol de 1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en el comboi d'ostatges conegut com dels «4.500» i arribà dos dies després, essent enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit i malalt de tifus, va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia), després d'una selecció de persones aptes i no aptes per al treball. ***
Josep Torrents Rossell - Josep Torrents Rossell: El 18 de setembre de 1943 mor a Boyeros (l'Havana, Cuba) l'anarcosindicalista, i després comunista, Josep Torrents Rossell –el certificat de naixement cita Torrens Rosell. Havia nascut el 24 d'abril de 1899 a Bellvei (Baix Penedès, Catalunya). Sos pares es deien Pere Torrents Mañé, llaurador, i Maria Rossel Pascual. De ben jovenet, participà en les mobilitzacions agràries que es portaren a terme entre 1917 i 1920. En 1918 fou el representant de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació Comarcal de Valls. Fou un dels organitzadors, amb Pau Padró Cañellas, de la Federació Comarcal de Sindicats Agraris (FCSA) del Baix Penedès, adscrita a la Federació Nacional d'Obrers Agrícoles (FNOA) i, en 1919, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva feina de corredor de vins, facilità la seva activitat sindical ja que circulava arreu Catalunya i aquest fet va propiciar que fos nomenat secretari d'Organització de l'FCSA. El desembre de 1919 fou delegat de la Federació d'Agricultors del Vendrell i comarca al II Congrés de la CNT, que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on fou partidari de l'adhesió provisional de la CNT a la III Internacional. Fugint del servei militar i de la repressió desfermada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on entrà en contacte amb les activitats del Partit Comunista Francès (PCF) i de la Confederació General del Treball (CGT), replantejant-se l'eina revolucionària de la vaga a Catalunya pel que feia les zones majoritàriament rabassaires. Amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Bellvei i s'afilià, com altres confederals, entre ells Padró, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió de Rabassaires (UR). En aquesta època lluità per la revisió de contractes i per la nova Llei de Contractes de Conreu; també destacà com a orador i articulista en La Batalla. Arran dels fets d'Octubre de 1934, va ser detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. El maig de 1936, a proposta de la UR, va ser inclòs en la candidatura del Front d'Esquerres per a l'elecció dels compromissaris que havien de triar, amb els diputats a Corts, el nou president de la República. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya en representació de la UR, membre del Comitè Central d'Avituallament de la Generalitat de Catalunya i comissari general d'Intendència de l'Exèrcit Popular de l'Est. Fou partidari de la aliança de la UR amb les organitzacions obreres, especialment amb l'acabat de crear Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i finalment, amb altres companys del BOC, acabà ingressant en el citat partit comunista. El juliol de 1937, durant la I Conferència Nacional del PSUC, va ser elegit membre dels seus Comitè Central i Comitè Executiu, i substituí Víctor Colomé en la seva secretaria d'Agricultura. Contrari a les col·lectivitzacions confederals, reivindicà la unitat sindical i el reforçament del model del sindicat únic propiciat per la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FSAC). Durant la tardor del 1938, formant part d'una delegació del PSUC convidada a participar en els actes commemoratius de l'aniversari de la Revolució d'Octubre, visità la Unió Soviètica, i les seves impressions es van publicar en el periòdic comunista Treball. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 emigrà a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar exiliant-se a Cuba. En els seus últims anys es desequilibrà mentalment (mania depressiva) i visqué gairebé en la indigència. Josep Torrents Rossell es va suïcidar tallant-se les venes el 18 de setembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric de Mazorra a Boyeros (l'Havana, Cuba) on havia estat reclòs. ***
Volin (França, 1937) - Volin: El 18 de setembre de 1945 mor a París (França) el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Havia nascut l'11 d'agost de 1882 a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Imperi Rus; actualment Rússia), en una família burgesa benestant –sos pares eren metges. Amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya Anna Grigorieff i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París. Volin va morir el 18 de setembre de 1945 a l'Hospital Laennec de París (França) i les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys i companyes. En 1947 Jacques Doubinsky, en nom de l'Associació dels Amics de Volin, va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Giuseppe
Luppi - Giuseppe Luppi: El 18 de setembre de 1952 mor a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Havia nascut el 18 de març de 1875 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Luppi i Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del segle en el moviment anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits sediciosos». A començaments del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la Baixa Mòdena. Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la seva directiva, i participà en congressos sindicals esdevinguts a la província de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En el Congrés per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra del Treball de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la ponència dels anarquistes de Mòdena que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués adherir a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) o a la Unió Sindical Italiana (USI), creant així una única Cambra del Treball provincial, ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a la divisió del moviment obrer de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una d'orientació socialista i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920 participà en el robatori de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni Bassoli, més tard assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del moviment anarquista local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que restaren actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de l'USI celebrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista revolucionari. En 1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la policia no participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda del feixisme, el juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant de les organitzacions sindicals lliures i formà part del Comitè de Coordinació Unitari Antifeixista. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Giuseppe Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Giuseppe
Peretti - Giuseppe Peretti:
El 18 de setembre de 1966 mor a Bellinzona (Ticino,
Suïssa) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Peretti.
Havia nascut el 22
de febrer de 1887 a Bellinzona (Ticino, Suïssa). Sos pares es
deien Pietro
Peretti i Maria Ghiringhelli. D'antuvi ferroviari, després
passà a ser cap del
Departament de Pintura dels Ferrocarrils Federals Suïssos
(FFS) de Bellinzona.
En 1903 ja portava una intensa activitat propagandística
anarquista i sindical.
En aquesta època conegué Benito Mussolini,
aleshores per Suïssa. En 1912 ja estava
fitxat com a «anarquista». Subscrit al quinzenal
anarquista Il Risveglio
Socialista de Ginebra (Ginebra, Suïssa),
conegué personalment Luigi Bertoni
i fou un dels organitzadors de les seves gires
propagandístiques. En 1914 signà
en suport de la vaga de paletes i de treballadors no qualificats de
Ginebra. En
1918 fou un dels animadors del «Comitè Promotor
d'Agitació Pro Luigi Bertoni i
companys», aleshores empresonat des de feia temps a Zuric
(Zuric, Suïssa). Una
manifestació fixada pel 3 de novembre de 1918 a Bellinzona
d'aquest comitè va
ser suspesa pel Consell Estatal suís per mesures
profilàctiques (grip
espanyola). En aquesta època era assidu de la Casa del Poble
de Bellinzona. El
setembre de 1922 ajudà Errico Malatesta a passar a
Suïssa per a participar en
el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa), convocat
per celebrat el cinquantè aniversari
de la Internacional antiautoritària. Amb l'arribada del
feixisme, destacà com a
enllaç amb el moviment anarquista italià, creant
amb altres militants a
Bellinzona una xarxa d'evasió. Destacat alpinista,
ajudà nombrosos antifeixistes
a sortir d'Itàlia, ja fos travessant les muntanyes a peu o
amb documentació
falsa amb tren. Els exiliats (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia
Dotta,
Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.) van ser acollits
als
domicilis d'Antonio Gagliardi i de Giuseppe Bonaria i sa companya
Antonieta
Griffith, després aquests eren enviats a Luigi Bertoni i
Carlo Frigerio a
Ginebra, o a altres companys de Zuric, i d'allà cap a
França. En aquests anys
tingué un estret contacte amb Camillo Berneri. En 1927, amb
documentació falsa,
Bianca Sbriccoli, companya de Luigi Fabbri, pogué passar la
frontera sota el
nom de Maria Lepori, fent-se passar per la dona de Giuseppe Peretti
–aquest mateix
sistema va ser emprar en repetides ocasions per passar antifeixistes a
Suïssa.
Entre 1926 i 1928 portà periòdicament a
Milà (Llombardia, Itàlia) fons per a ser
distribuïts entre les famílies de les
víctimes polítiques. Pietro Costa era el
cap de la xarxa anarquista de Milà. Aquestes anades i
tornades seves van ser
interceptades per la policia italiana i el 26 de gener de 1929 va ser
detingut
per primer cop a Milà després d'entrevistar-se
amb Pietro Costa, però va ser
posat en llibertar immediatament per manca de proves.
Després marxà cap a París
(França), juntament amb Giuseppe Bonaria, per fer contactes
amb el moviment
anarquista francès. Durant la nit de l'11 de maig de 1929 va
ser detingut amb
Pietro Costa a la frontera de Ponte Chiasso (Como, Llombardia,
Itàlia) amb
possessió de més de dues mil lires en valors
nacionals i estrangers, a més de
passaports falsos. En els interrogatoris, que duraren més de
10 dies, va negar
tots els càrrecs, justificant els seus freqüents
viatges (Como, Lucino, Milà,
etc.) per raons personals; acarat amb Pietro Costa a Roma,
hagué d'admetre que
va portar diners a Itàlia a nom d'Antonio Gagliardi primer i
després a nom de
la seva vídua Rosalia Fagandini per ajudar les
famílies dels presos. Processat
pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, juntament amb altres
companys
(Romeo Asara, Gino Bibbi, Umberto Biscardo, Guglielmo Cimoso, Pietro
Costa,
Domenico Guadagnini, Angelo Rognoni i Ermenegilda Villa), sota
l'acusació de
«reconstitució del Partit Anarquista»
–en realitat la Unió Anarquista Italiana
(UAI)–, de propaganda anarquista i de suport al
«Socors Roig» –en realitat el
«Comitè
Pro Víctimes Polítiques». Aquest afer
va desencadenar una gran campanya al seu
favor a Suïssa engegada pel periòdic
ginebrí Il Risveglio Anarchico i es
creà un comitè al seu favor a Ticino. El 26 de
maig de 1929 es va fer el primer
míting a la Plaça del Teatre de Bellinzona, amb
una presència de 500 persones,
on van prendre la paraula els socialistes Giuseppe Biaggio i Pietro
Pellegrini
i l'anarquista Luigi Bertoni, i el 9 de juny de 1929 una segona
concentració,
convocada dels Joves Socialistes i el Grup Anarquista, amb la
participació d'unes
1.500 persones. El 30 de novembre de 1929 va ser condemnat pel Tribunal
Especial per la Defensa de l'Estat, presidit per Guido Cristini, a dos
anys de
reclusió i a tres de vigilància especial.
Pressionat per la campanya de suport,
el conseller federal Giuseppe Motta, ministre d'Assumptes Exteriors de
la
Confederació Helvètica, intervingué
davant les autoritats italianes. El 10 de
març de 1930 Giuseppe Peretti presentà
personalment una sol·licitud d'indult i
el 5 de juny d'aquell any obtingué una remissió
condicional de la pena que li
quedava, sortint el 8 de juny de la presó de Finale Ligure
(Ligúria, Itàlia),
després de purgar un any i 26 dies de reclusió.
De bell nou a Suïssa, continuà
militant activament en el moviment anarquista de Bellinzona. En aquests
anys
col·laborà en el periòdic sindical Il
Ferroviari, sobretot amb articles
contra la religió i anticlericals. Mantingué
estret contacte amb els seus amics
anarquistes suïssos i a l'estranger (Giovanna Berneri, Ugo
Fedeli, Tommasso
Serra, Randolfo Vella, etc.). En 1933 es casà amb Antonieta
Griffith, vídua de
Giuseppe Bonaria. Giuseppe Peretti va morir el 18 de setembre de 1966 a
Bellinzona (Ticino, Suïssa) i va ser incinerat a Lugano
(Ticino), amb una
intervenció de Carlo Vanza. ***
Notícia
del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda
en el periòdic reusenc Las Circunstancias
del 12 d'agost de 1928 - Cristóbal Gamero Crespo: El 18 de setembre de 1976 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Havia nascut el 27 de desembre de 1895 a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia). Sos pares es deien Antonio Gamero i Dolores Crespo. En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Sa companya fou María del Carmen Gallego. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras. ***
Alfred
Weiland - Alfred Weiland: El
18 de setembre de
1978 mor a Berlín Oest (República Federal
Alemanya) el socialista llibertari
Alfred Weiland. Havia nascut el 7 d'agost de 1906 al barri de Moabit de
Berlín
(Imperi Alemany). Començà a treballar d'aprenent
d'ajustador i després fou
telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische
Deutsche
Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany),
però la seva passada
fou anecdòtica; després entrà a formar
part del Kommunistischen Arbeiter-Partei
Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la
Allgemeinen
Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals
dels anys vint fou
l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època
formà part de la Sozialwissenschaftliche
Vereinigung (SWV, Organització de Ciències
Socials) i dels
Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí
una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest
motiu entre l'agost
de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de
concentració de Hochstein
(Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà
amb la seva
militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant
que estaria més
segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà
com a soldat. Després
de la guerra romangué a Berlín Est. Es
definí com a socialista llibertari i
reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme
antiautoritari: l'anarquisme
i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la
nova organització consellista que creà,
el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes
Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina
fonamental de
lluita obrera. En aquesta època treballà a la
Direcció Central de l'Educació
Popular de Berlín Oriental. Després
entrà a l'Institut del Periodisme i fou
membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions
dels
dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de
secundària de
Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades
per militants
comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues
Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en
ple carrer quan
comprava el diari en un quiosc per agents de la policia
soviètica i portat
davant un Tribunal Militar acusat d'«alta
traïció, sabotatge i espionatge».
Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament
detingut per la
policia política, rejutjat per un «Tribunal
Popular» de la República
Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de
presó. Durant la seva detenció
realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a
redactar unes «confessions»;
però les seves confessions van ser tan absurdes que no es
pogueren publicar. El
8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de
Brandenburg-Görden
(Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República
Democràtica Alemanya),
després d'una campanya de suport portada des de la
República Federal Alemanya i
amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països
europeus (Països Baixos,
Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i
França), i retornà a Berlín
Occidental.
En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband
Politischer Häftlinge
(VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual
va ser nomenat president en
1963. Fou força crític amb el moviment
estudiantil de 1968. ***
Necrològica
de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980 - Vicent Gil Mata:
El 18 de setembre de 1980 mor a
Marsella (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat
com Vicenç Gil. Havia
nascut el 17 de desembre –oficialment el 20 de
desembre– de 1903 a Vila-real (Blana Baixa,
País Valencià). Sos
pares es deien Vicent Gil Miró, llaurador, i Ana Maria Mata
Ramos. Quan era
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà
càrrecs de responsabilitat, com ara conseller
d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat en camps de concentració. Durant
l'ocupació nazi va ser deportat a
l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II
Guerra Mundial milità
en la CNT de Marsella. Sa companya fou Pilar Agramunt. Vicent Gil Mata
va morir el 18 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 17 d'octubre– de 1980
a l'Hospital Militar Michel-Lévy de
Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat
civilment dos dies després. Cal
no confondre'l amb Vicente Gil (Portela). ***
Ocaña - Ocaña: El 18 de setembre de 1983 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Havia nascut el 24 de març de 1947 a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Pérez i Virtudes Ocaña. Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig –en 1976 per aquest motiu fou jutjat per «escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i «processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas, faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o «llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña, Pérez i Ukania (son segon llinatge en àrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat. ***
José
Díaz Ortega - José Díaz Ortega: El 18 de setembre de 1996 mor a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Havia nascut el 25 de juliol de 1912 a Nerja (Màlaga, Andalusia, España). Sos pares es deien Francisco Díaz Alonso i Francisca Ortega Justos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un grup de companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona, on va ser especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega, el company de la qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort o la captura de la major part dels companys, sembla que després de la caiguda de Màlaga, marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella nasqué a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou règim anul·laren el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de concentració d'Argelers i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en una granja. En 1942 va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de Cassanuèlh (Aquitània, Occitània) per a treballar en una granja de Senta Liurada (Aquitània, Occitània). A partir de 1944 milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de França, França), població on s'establí definitivament, es casà el 19 de gener de 1946 amb Andrée Henriette Marie Nicolas i fundà una nova família. Treballà a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de França, França) i milità en la CNT local fins als anys setanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a Nerja i visitar sa família. José Díaz Ortega va morir el 18 de setembre de 1996 a l'Hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). ---
|
![El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]](http://www.estelnegre.org/documents/cullera/cullera01.jpg "El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]")
![Portada del primer número de "Socialismo y Libertad" [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/socialismoylibertad.jpg "Portada del primer número de \"Socialismo y Libertad\" [CIRA - Lausana]")
![Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]](http://www.estelnegre.org/fotos/iacoponi.jpg "Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]")
![Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/ferrua/ferrua01.jpg "Pietro Ferrua en la trobada \"Outros 500\" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]")
![[17/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/09]") |
|
![[19/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/09]") |
|
|
| Actualització: 01-02-24 |