|
---
Anarcoefemèrides del 17 de setembre Esdeveniments
Una escena de la Conferència de Londres - Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva. ***
Portada
del primer número de Demolitore - Surt Demolitore: El 17 de setembre de 1887 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal Demolitore. Órgano comunista-anarchico. Òrgan d'expressió del Cercle Comunista-Anarquista «Il Lavoratore», es declarà «antiorganitzador». Tingué com a gerent i redactor responsable Francesco Cocozza. Va ser imprès a la tipogràfica del periòdic Il Grido del Popolo. Portà l'epígraf «Il lampo della baionetta di A. Milano fu una propaganda più efficace di mille volumi scritti dai dottrinarii, che sono la vera peste del nostro, come di ogni paese» (El llampec de la baioneta d'A. Milano fou una propaganda més eficaç que la de mil volums escrits per doctrinaris, que són l'autèntica pesta del nostre país, com la de tots els altres), tret del Testamento Politico de Carlo Pisacane, en referència a l'atemptat d'Agesilao Milano del 8 de desembre de 1856 contra el rei Ferran II de les Dues Sicílies. El primer número va ser segrestat per les autoritats i només va sortir un número més, l'1 d'octubre de 1887. ***
Capçalera
del primer número de La Révolte -
Surt La
Révolte:
El 17 de setembre de 1887 surt a París (França)
el primer número
del setmanari anarquista La Révolte. Organe
communiste-anarchiste. Era
continuació del periòdic Le
Révolté (1879-1887), ambdues
publicacions
editades per Jean Grave, que decidí canviar el
títol del periòdic per evitar
denúncies judicials. A partir del número 36, del
9 de juny de 1888, publicà un
suplement literari. Per l'article «Viande à
mitraille», publicat en aquest
número 36, Jean Grave, en qualitat de gerent, va ser
condemnat a sis mesos de
presó i a 100 francs de multa per un delicte de premsa.
Diversos gerents (Léon
Arsins, J. Billot, E. Guerin, Étienne Habert, E. L.
Langlois, J. Lecuyer, A.
Ritzerfeld i P. Signoret) s'encarregaren posteriorment de la
publicació. Els
articles solien publicar-se sense signar. En sortiren 326
números, l'últim el
10 de març de 1894, obligat de deixar-se de publicar arran
de l'establiment de
les repressives «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses).
També publicà diversos
fullets.
Naixements
Josep Codoñès Roca -
Josep Codoñès
Roca: El 17 de setembre de 1858 neix a Barberà
del Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) l'anarquista Josep Codoñès Roca. Sos
pares es deien Joan Codoñès i
Rosa Roca. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i havia estat
algutzir de
l'Ajuntament de Barberà del Vallès. El 2 d'agost
de 1891 participà en l'atac a
la caserna del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya),
acció en la qual va ser
ferit; per aquest fet va ser jutjat amb altres companys el 4 de
novembre
d'aquell any demanant-li cadena perpètua. El 25 de setembre
de 1893 va
ser detingut arran
de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a
mans de Paulí Pallàs
Latorre del dia anterior i tancat al vaixell-presó
Navarra i, a partir del 8 d'agost de
1894, a la presó de
Barcelona, des d'on va signar una carta amb altres companys publicada
en el diari El Diluvio
del 17 de setembre de 1894 queixant-se de la seva detenció
des
de feia un any i sense que ni tan sols se l'hagués
interrogat. El gener de 1916 va morir
sa companya Josefa
Juanola. El juny de 1916, provenint de Mataró (Maresme,
Catalunya), arribà a
França i va ser fitxat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista
militant». Segons la policia de Perpinyà hauria
participat en tots els
aixecaments i insurreccions barcelonines, especialment en la
«Setmana Tràgica»
de juliol de 1909, juntament amb Vicente Reig Giffren, i havia estat
anteriorment condemnat a mort per fets polítics,
però s'hauria estat agraciat.
Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. ***
Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 16 de juliol de 1904 -
Rocco Montesano: El
17 de setembre de 1873 neix a Tricarico (Basilicata, Itàlia)
el propagandista anarquista
Rocco Montesano, també conegut com Carlo
Prato. Sos pares es deien Pancrazio Montesano i Maria Oliva
Porcellini. Després
d'assistir a l'escola elemental, passà a ajudar son pare en
les tasques
pageses. En 1890 emigrà als Estats Units, on
esdevingué anarquista. Fou un dels
redactors del periòdic d'un únic
número La
Pasqua dei Lavoratori, publicat a Nova York (Nova York, EUA)
l'1 de maig de
1898. Membre de la redacció de La
Questione Sociale, òrgan d'expressió
del grup «Diritto all'Esistenza» de
Paterson (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1899 abandonà
amb Giuseppe
Ciancabilla aquesta publicació per fundar L'Aurora,
de la qual fou un dels col·laboradors més
assidus. Quan el desembre de 1901
deixà de publicar-se aquest periòdic,
deixà la colònia anarquista d'Spring
Valley (Illinois, EUA), on residia, i s'establí a Nova York.
Se'n va portar la
impremta, anteriorment propietat del periòdic, i a partir
del 24 de maig de
1902 publicà La
Libertà. Pubblicazione
anarchica, òrgan del «Club
Indipendente», un dels dos cercles anarquistes
novaiorquesos, fundat en 1901, i d'una dotzena d'altres grups de
diversos
estats nord-americans, de tendència antiorganitzadora.
Després de publicar tres
números, el periòdic va ser suspès per
les autoritats a causa de la dura ona de
repressió policíaca engegada arran de l'atemptat
de Leon Czolgosz contra el
president nord-americà William McKinley del 6 de setembre de
1901. En aquesta
època es relacionà a Nova York amb els
anarquistes Ernesto Cantoni (Ernesto Rizzotti)
i Arnaldo Antonio Azzo
Nosotti, i formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis
Socials) d'aquesta ciutat. El gener de 1905, la impremta Galimberti de
Milà
(Llombardia, Itàlia), editora del periòdic
anarquista Il Grido della Folla, li
va estampar el seu fullet La
necessità del sapere nelle lotte sociali,
publicat sota el pseudònim Carlo
Prato,
fruit d'una conferència que «per determinades
circumstàncies la seva exposició
va ser impedida» a Nova York; per a sufragar aquesta
edició, s'havia fet un
«Gran Pícnic Llibertari» el 31 de juliol
de 1904 a l'Hotel Cavagnaro de Nova
York, amb música, cant i ball. Posteriorment
s'establí a Chicago (Illinois,
EUA), on entre 1910 i 1911 col·laborà en la
revista anarquista novaiorquesa Il Novatore,
dirigida per Masimo Rocca (Libero Tancredi)
i administrada per
Alfredo Consalvi. Fou un dels vint militants anarquistes que signaren
el
manifest «Mexicana. Invece di un manifesto», que va
ser publicat en Cronaca Sovversiva,
de Barre (Vermont,
EUA), de l'11 de novembre de 1911, on es defensava aquesta
publicació contra
els atacs sorgits en el debat d'aleshores sobre si la
Revolució mexicana era
una revolució anarquista o no. En 1912
col·laborà en Cronaca
Sovversiva. Milità en el moviment anarquista i
antifeixista
nord-americà de Chicago almenys fins al setembre de 1935,
data en la qual es va
perdre el seu rastre. ***
Necrològica d'Albert Baraincou apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 21 de desembre de 1944 - Albert Baraincou: El 17 de setembre de 1879 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Paul Marius Edouard Barincou, conegut com Albert Baraincou. Sos pares es deien Auguste Jean Barincou, viatjant de comerç, i Angelique Meysonnier. Milità activament a París, on destacà com a orador. Albert Baraincou va morir el 7 de desembre de 1944 a l'Hospital Saint-Louis de París (França) després d'haver estat atropellat per un automòbil. ***
Notícia
sobre Camille Laberche sobre la seva gestió a La Voix Libertaire
publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del
16 d'octubre de 1931 -
Camille Laberche:
El 17 de setembre de 1893 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Camille Laberche. Era fill natural de la
guantera i
jornalera Marie Élina Laberche. El 29 d'agost de 1918, quan
feia el servei
militar, va ser acusat, amb altres tres companys, d'haver robat, en un
moment
de distracció, 400 francs de la caixa d'un restaurant a
Llemotges. El 9 d'agost
de 1919 es casà a Llemotges amb Angèle
Séraphine Cadario. En aquesta època
treballava de ferroviari i vivia amb sa mare al número 15
del Faubourg des
Arènes. A començament de la dècada
dels anys vint treballava d'obrer ceramista
i era membre del Sindicat Autònom de la Ceràmica.
Entre el 2 i el 4 de desembre
de 1922 participà a títol individual en el III
Congrés de la Unió Anarquista
(UA), celebrat a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de
França,
França). En 1923, amb sa companya i son fill,
participà en el préstec econòmic
per publicar la edició diària de Le
Libertaire. En aquesta època era membre del
Sindicat de la Construcció de
Reims (Xampanya-Ardenes, França). Entre 1923 i 1925
col·laborà en el diari Le
Libertaire. Arran del Congrés de la
Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrat entre el 30
d'octubre i l'1 de
novembre de 1927 a París (França), que
donà lloc a una escissió de partidaris
de l'anomenada «síntesi», al voltant de
Sébastien Faure, que es concretà en la
nova organització Associació de Federalistes
Anarquistes (AFA), Laberche hi
formà part d'aquesta última i hi
col·laborà en l'òrgan
d'expressió d'AFA La Voix
Libertaire (1929-1939). Entre el
25 de juny de 1932 i el 25 d'abril de 1936, a resultes de la condemnat
de
Maurice Langlois, fou gerent de la citada publicació.
Després de 10 anys de
militància en el Sindicat Autònom, pensant que
les aliances entre aquest i la
Confederació General del Treball (CGT) eren perjudicials per
al sindicalisme
autònom i el sindicalisme revolucionari, el 14 d'abril de
1933 abandonà amb Adrien
Perrissaguet l'organització i creà el Grup
Intercorporatiu de la Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El
novembre de 1935 va
ser nomenat membre del Buró de la CGTSR de Llemotges, al
costat de Jean Boucharel,
Chalard, Marcel Coussy, Ferré, Adrien Perrissaguet, Jean
Peyroux i Vincent. En
aquesta època treballava de jornaler i el seu nom figurava
en el llista
d'anarquistes del departament de l'Alta Viena establert per la policia
i estava
proposat per a ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. El gener de
1938 es va instal·lar a Meudon (Illa de França,
França) i vivia al número 19
del carrer Gambeta. En aquesta època treballava d'oficinista
al Centre
d'Investigacions Tècniques del Ministeri de l'Aire a
Chamais-Meudon. La policia
de la regió parisenca no anotà cap activitat
política en el seu dossier en
aquests anys. En 1950 col·laborà en Cahiers
Fernand Pelloutier. Camille Laberche va morir el 21 de
setembre de 1962 al seu domicili de
Llemotges (Llemosí, Occitània). ***
Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920 - Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Sos pares es deien Alcide Nadaud, ferrador, i Jeanne Matignon, cosidora de pantalons. Es guanyava la vida com a corrector d'impremta. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin –anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès– i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. El 21 d'abril de 1923 es casà a Cognac amb Blanche André. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain, òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 al III Districte de Lió (Arpitània). ***
José Santos González Vera - José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 –encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l– neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble –experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago –actual Liceu Valentín Letelier–, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad, òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com «Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada «minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava –«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955), La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué. ***
Attilio
Diolaiti - Attilio Diolaiti:
El 17 de setembre de 1898 neix a Baricella (Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio
Diolaiti. Sos
pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la
vida com a venedor
ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista
«Emilio Covelli» de
Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.),
que es
mostrà força actiu durant la campanya contra la
Gran Guerra. Pel seu activisme
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en
1916 va ser fitxat per
la policia. En aquesta època
col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire
Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors
del Congrés
Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del
Congrés Regional celebrat a finals
d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de
difusió d'un manifest
d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I
d'Itàlia, va ser detingut i
processat per «apologia del crim
polític», però va ser alliberat el
gener de
1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per
un
consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al
llogaret de San
Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a
tres
anys de presó per deserció i internat a la
presó de Savona (Ligúria, Itàlia);
després d'una remissió de la pena, el juny de
1919 va ser alliberat. Posteriorment
participà en la campanya contra la carestia de la vida a
Romanya, mantenint en
aquesta època una important correspondència amb
nombrosos militants, com ara
Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del
Comitè Pro Víctimes
Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés
celebrat entre el 28 i el 29
d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del
Consell
Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou
secretari administratiu
de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto,
Itàlia), adherida a l'USI. De bell
nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal,
tingué moltes
dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del
poder per part del
feixisme, sembla que es desinteressà per la
política, però el 23 d'agost de
1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc
anys,
passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener
de 1930,
amb un carnet d'identitat que l'identificava com a
«perillós en la línia
política». Va ser secretari de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) en
diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat,
va ser
detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a
«possible autor
d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades
circumstàncies. En
1936 participà activament en la campanya a favor de la
Revolució espanyola i
recaptà fons per a la «Brigada
Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora
Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi.
Quan esclatà la
II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda
llibertària i en l'arreplec
d'armament, encara que constantment vigilat per agents de
l'Organizzazione per
la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El
juliol de 1941 va ser cridat a
files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana
(Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne
d'Itàlia), però finalment obtingué un
permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943
va ser empresonat per haver
promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost
d'aquell any. Com
a representant dels companys bolonyesos, participà en el
Congrés Anarquista
clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943
a Florència (Toscana, Itàlia).
Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943,
participà en la
formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP)
«Gianni Garibaldi» de Bolonya. A
Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia)
organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36
Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un
molí, que realitzà nombrosos
sabotatges, com ara els portats a terme a la línia
telegràfica per a impedir
les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser
cridada a Bolonya per
a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però
en realitat era una trampa
parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la
Guàrdia Nacional
Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc
membres del GAP (Francesca
De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i
Ferdinando Grillini)
i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio
Diolaiti va ser afusellat
amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a
l'1 d'abril de 1944 a
la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
El seu cos es troba sepultat
al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i
recordat
al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació
Anarquista de
Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu. ***
Domingo
Tirado Benedí - Domingo Tirado Benedí: El 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 neix a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un gran èxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrollo íntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955), La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Domingo Tirado Benedí va morir l'1 de gener de 1971 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom. ***
Necrològica
de Manuel Magro Merodio apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 20 de setembre de 1956 - Manuel Magro Merodio: El 17 de setembre de 1902 neix a Alhama d'Aragó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Magro Merodio. Sos pares es deien Manuel Magro i Antonia Merodio. Quan era infant va ser afectat per una paràlisi. Sastre de professió, de ben jovenet començà a militar en el moviment llibertari. A principis dels anys vint s'establí a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1933 era responsable del Comitè Pro Presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida i col·laborà en Tierra y Libertad. A començaments de la Revolució espanyola va ser nomenat director del periòdic lleidatà Acracia (1936-1937), que s'oposà a la col·laboració de la CNT en el Govern republicà. També formà part de la directiva de l'Ateneu Llibertari de Lleida, fundat el 28 de març de 1937. Entre el 28 d'octubre de 1937 i fins a l'ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el 3 d'abril de 1938, va ser alcalde de Lleida i va ser acusat per alguns d'haver protegit reaccionaris de la població. Refugiat a Barcelona (Catalunya), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Vidu de María Vera Jové, sa companya fou Palmira Vilaró. Manuel Magro Merodio va morir el 25 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1956 al seu domicili de Mâcon (Borgonya, França) ***
Necrològica
de Cristóbal Parra Cerón apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
maig de 1968 - Cristóbal Parra
Cerón:
El 17 de
setembre de 1903 neix a Casares
(Màlaga, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista
Cristóbal Parra Cerón. Fill de família
de jornalers agrícoles,
sos pares es deien
José Parra i Ana Cerón. Milità en el
Sindicat de
Pagesos de Casares de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) –segos alguns fou membre de la Unió General
de Treballadors
(UGT),
fundador de les Joventuts Socialistes de Casares i secretari de
l'Agrupació Socialista de Casares durant els anys
republicans. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936 formà part del
Comitè Revolucionari
del seu
poble. Els feixistes l'acusaren de la detenció i mort de
Manuel Pérez
de Vargas Romo, familiar directe del líder andalucista Blas
Infante
Pérez.Després de la caiguda de Màlaga
a mans faccioses, continuà combatent al
front d'Andalusia i després al de Catalunya. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França, va ser internat en diversos camps
de concentració i passà per
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de
la II Guerra
Mundial, milità en la Federació Local de Castres
de la CNT. Sa companya fou Francisca Vargas. Malalt crònic
d'asma, Cristóbal Parra Cerón va morir el 9 de
març de 1968 a l'Hospital de Castres
(Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una
intervenció quirúrgica als intestins,
i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Francisco
Foyo Díaz en l'exili - Francisco Foyo
Díaz: El 17 de setembre –algunes
fonts citen erròniament desembre– de 1905 neix
a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Francisco Foyo Díaz –el seu
primer llinatge també citat Foyos
(ell signava així) i el segon com Trias–,
conegut com Pachin
o Patxin. De ben jovenet
s'afilià al
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà
càrrecs de
responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu
conegué la presó. El 3 de
maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys,
acusat
d'impedir a trets la detenció del company Justo
Gómez (Galleguín).
Durant els anys republicans, fou president del Sindicat
de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó,
Espanya). Durant els fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del
Comitè
Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque,
Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i
fou detingut dos dies després
quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat
governativament a
la presó provincial de Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya), on coincidí amb
Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El
març de 1936, amb
Miguel Abós Serena i altres, participà en una
reunió amb la patronal i la
classe política saragossanes per a solucionar el problema de
la desocupació. El
juliol de 1936 participà activament en el combats contra el
cop d'Estat
feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de
1936 va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de
Defensa d'Aragó (CRDA) i
membre del Comitè Regional d'Aragó i del
Comitè Nacional de la CNT. El gener de
1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó
amb seu a Casp
(Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres
a Casp pels
comunistes després de la destrucció de les
col·lectivitats aragoneses per
Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus i fou internat als camps de
concentració francesos. Detingut
per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va
ser reclòs
al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de
maig de 1944, amb
altres companys, formà part d'un comboi amb
destinació Alemanya, però el mateix
dia aconseguí fugir del tren. No obstant això,
fou detingut per la policia nazi
i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,
Àustria), d'on fou alliberat
pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del
Subcomitè Nacional
de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà
un document a favor del Partit
Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens
Internés Politiques et
Résistants du Camp de Concentration du Vernet
d'Ariège. Sa companya fou Antonia Martí
Estupiña. Francisco Foyo Díaz va
morir el 21 d'octubre de 1977 en un hospital de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després en aquesta ciutat. Francisco Foyo Díaz (1905-1977) ***
Necrològia
de José Perea apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 d'octubre de 1972 - José Perea: El 17 de setembre de 1911 neix a Villanueva del Duque (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Perea. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de carbó de Peñarroya (Còrdova, Andalusia, Espanya), on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en la guerra civil en un batalló confederal i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Pau, on milità en la Federació Local de la CNT. José Perea va morir el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1972 a Pau (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
José
María Sanz Prad -
José María Sanz
Prad: El 17 de setembre de 1911 neix a
Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José María Sanz Prad
–el segon llinatge sovint citat erròniament Prat. Sos pares es deien
Francisco Sanz Mourón, llaurador,
i Isidra Prad Lens. Persona
molt cultivada, de ben jove creuà
l'Argentina amb moto.
Es guanyava la vida com a operador de cinema, el qual va introduir al
seu
poble, recorrent la comarca (Alcalá, Tormos, Gurrea de
Gállego, Zuera, etc.)
amb la seva moto i projectant pel·lícules. En
1932 formava part del quadre
artístic teatral de l'Agrupació Cultural
d'Almudèver. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Almudèver, el desembre de 1933 n'era
secretari. Per la seva militància va ser detingut i
empresonat en diverses ocasions:
entre l'1 de juny i el 15 de juny de 1932 per impagament d'una multa
imposada
per subversió; entre el 12 i el 19 de desembre de 1932 per
ordre governativa; entre
el 25 de de 1933 i el 21 de febrer de 1934 per un delicte contra la
forma de
govern). Capturat pels militars feixistes, José
María Sanz Prad va ser
afusellat el 10 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). El
seu impressionant
arxiu cinematogràfic va desaparèixer amb la seva
mort. ***
José Alcubierre Alastruey - José Alcubierre Alastruey: El 17 de setembre de 1917 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Sos pares es deien Jorge Alcubierre Bolea i Matilde Alastruey Sagarra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid (Espanya) i marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Després passà a França i s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània). L'última etapa de sa vida la passà a Gurrea de Gállego. José Alcubierre Alastruey va morir el 23 de maig de 1999 a l'Hospital General San Jorge d'Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat a Gurrea de Gállego. ***
Cesare
Fuochi - Cesare Fuochi: El
17 de setembre de 1917 neix a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) el ferroviari
anarquista i resistent antifeixista Cesare Fuochi. Sos pares es deien
Federico
Fuochi i Maria Serenelli. Fill d'una família treballadora
humil i llibertària,
completà els seus estudis elementals treballant alhora com a
aprenent a la
barberia de Decimo Sarti, l'anarquista d'Imola més atupat
pels feixistes, i
pogué veure com aquests destrossaven el seu local en tres
ocasions. Crescut en
un ambient subversiu, el seu domicili va ser lloc de reunions
il·legals fins
després de la II Guerra Mundial. Quan tenia 18 anys, amb
altres antifeixistes,
promogué una llibreria ambulant, amagada en un domicili
privat, i mitjançant la
qual es van difondre la literatura social prohibida. En 1936, amb
altres joves
anarquistes, entre ells Andrea Gaddoni, aprofitant que durant la nit la
vigilància era reduïda,
freqüentà el destacat anarquista Primo Bassi, que
acabava de sortir de la presó després de purgar
una llarga pena per haver matat
un feixista. A la nit, durant la Revolució espanyola,
escoltà, en una saleta
del bar de l'anarquista Ireneo Sassi, «Ràdio
Barcelona», en la qual treballaven
els comunistes Ezio Zanelli i Giovanna Zanarini, parents de la
família Fuochi.
Entre el 19 de març de 1940 i el 8 de setembre de 1943, en
plena II Guerra
Mundial, va fer el servei militar en Sanitat com a infermer a hospitals
del
Vèneto i després de l'armistici del 8 de setembre
de 1943 retornà a Imola,
reprenent els contactes amb els companys anarquistes i antifeixistes.
Amb son
pare, Federico Fuochi, i son germà, Emilio Fuochi,
partisà comunista, participà
en nombroses reunions clandestines amb totes les forces antifeixistes
d'Imola i
contribuí, amb Attilio Diolaiti, Attilio Bazzocchi i
Domenico Zavattero, al
renaixement del moviment anarquista de Romanya. En els primers mesos de
1944
marxà cap a les muntanyes i l'1 de maig d'aquell any
s'uní a la IV Brigada
«Garibaldi»; nomenat vicecomissari
polític de la companyia, participà en
nombroses i perilloses accions de guerra. En un d'aquests combats va
ser
testimoni de la mort del jove Cesare Masetti, fill del destacat
anarquista
Augusto Masetti. Mentrestant, la seva casa d'Imola
esdevingué un dels
principals centres de propaganda, on es va imprimir el
periòdic comunista La Comune.
En 1945, després d'haver
estat enrolat en la 36 Brigada Garibaldi «Alessandro
Bianconcini» i en el grup
de combat «Cremona» del nou exèrcit
italià, retornà a Imola, però poc
després
va ser detingut per les autoritats de la Itàlia alliberada
sota l'acusació de
deserció, ja que havia abandonat el
«Cremona» després de l'Alliberament
d'Itàlia el 25 d'abril de 1945. Vint dies després
fou posat en llibertat
gràcies a la intervenció de Gualandi, un dels
gran caps partisans de Romanya.
Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de reclusió. En 1945 fou
un dels fundadors
del «Grup Malatesta», adherit a la
Federació Anarquista Italiana (FAI) quan
aquesta es va crear. En aquells anys, participà activament
en contrarestar la
propaganda comunista que intentà anihilar el moviment
llibertari. Gràcies al
seu treball de ferroviari, que li permetia viatjar, va mantenir
intensos
contactes amb els companys d'altres indrets i participà en
tots els congressos
de la FAI. En 1965, quan l'escissió de la FAI, juntament amb
altres companys (Primo
Bassi, Spartaco Borghi, Cesare Gaddoni, Giuliano Golinelli, etc.), el
grup
d'Imola, gairebé l'únic de Romanya,
mantingué l'adhesió a la FAI. Tingué
una
bona relació amb els joves llibertaris que en els anys
setanta es van sumar al
moviment anarquista. Cesare Fuochi va morir el 14 de desembre de 2003 a
Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al
cementiri Piratello d'aquesta
localitat. La seva biblioteca i arxiu va ser donada al Circolo di Studi
Sociali
«Errico Malatesta», integrat a l'Arxiu
Històric de la FAI. ***
Maria Rosa Alorda - Maria Rosa Alorda Gràcia: El 17 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. Sos pares es deien Antoni Alorda i Maria Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l'11 de gener de 2006 a l'Hospital 2 de Maig de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada al Cementiri de les Corts d'aquesta ciutat. Son company, Alfonso Cruzado Sánchez –que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda–, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes. ***
Robert
François (Mystag) - Mystag: El 17 de
setembre de 1919 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França) l'il·lusionista i
propagandista anarquista, neomaltusià, pacifista i
lliurepensador Robert
Léon François, més conegut sota el nom
artístic de Mystag. Sos pares es dein
Maurice Edouard François, perruquer, i Marie Gabrielle
Augustine Edwige Raphel. D'adolescent
entrà
a formar part del moviment anarquista i quan tenia 18 anys es va
sotmetre a la
vasectomia en l'«afer de les esterilitzacions de
Bordeus» –en 1935 un grup de
15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la
vasectomia a Bordeus
(Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor
Norbert Bartosek, amb el suport
de destacats militants anarquistes (André i
Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre,
Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt
comentat a
l'època, va rebre els noms d'«afer de les
esterilitzacions de Bordeus» o «afer
Bartosek». En aquests anys exercí, com son pare,
l'ofici de
barber, professió que practicà
nombrosos anys. Durant la II Guerra Mundial visità
Sébastien Faure a Royan
(Poitou-Charentes, França) i li va indicar que, si
hagués de fer-se una nova
edició del seu llibre La doleur universelle,
tot el capítol dedicat al
neomaltusianisme hauria de ser modificat. Després de
l'Alliberament establí
contactes amb els cercles anarquistes de la seva regió i
organitzà nombroses
conferències a l'església desafectada L'Oratoire,
tant de la Federació
Anarquista (FA), de la Libre Pensée o del grup editor del
periòdic Ce Qu’il
faut dire, publicat per Louis Louvet i Simone Larcher. Cap al
1946
organitzà una gira al sud-oest del compositor i
intèrpret Raymond Asso. Després
s'instal·là a París, on
treballà de barber, i s'integrà en la FA.
Més tard
engegà la seva carrera de prestidigitador sota el nom
artístic de Mystagi
esdevingué un reconegut il·lusionista
especialitzat en diferents disciplines
(màgia blanca i de foc, hipnosi, telepatia, visions, etc.) i
fou membre de l'Associació
Francesa d'Artistes Prestidigitadors (AFAP) i del Comité
d'Expertise et
d'Expérimentation des Phénomènes
Paranormaux (CIEEPP, Comitè de Peritatge i
d'Experimentació dels Fenòmens Paranormals) i
secretari general del Comitè de
Defensa de l'Il·lusionisme (CDI). El seu art es basava en la
raó i denunciava
en les seves actuacions els xarlatans professionals (mags, faquirs,
ocultistes,
espiritistes, etc.) que pretenien tenir dons transcendentals o
sobrenaturals, i
per la qual cosa se li considera un dels precursors del
mètode zetètic. El 28 d'abril de 1951 es
casà a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França) amb
Emilienne Danet, amb qui es va divorciar el 19 de juny de 1956. En
aquests anys col·laborà en Le Libertaire
i en L'Entente Anarchiste,
butlletí editat a Le Mans entre 1952 i 1953 per Raymond
Beaulaton, Jean Perrin
i André Prudhommeaux que agrupava els opositors a la
línia que Georges Fontenis
marcava en la FA i en la Federació Comunista
Llibertària (FCL). Després
participà en la reconstrucció de la FA al voltant
de Maurice Joyeux, exercint
diversos càrrecs, com ara l'encarregat de controlar els
comunicats i anuncis de
la redacció de Le Monde Libertaire.
Arran del Congrés de la
Reconstitució, realitzat entre el 25 i el 27 de desembre de
1953, va ser
nomenat secretari de Relacions Interiors, al costat de Pierrette
Martínez
(Secretaria General), Maurice Laisant (Relacions Exteriors) i
André
Prudhommeaux (Relacions Internacionals). Durant la tardor de 1952, amb
un grup
de companys (Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Louis
Chauvet,
Georges Glazer, René Guillot, Maurice Joyeux,
Gérard de Lacaze Duthiers, Pierre
Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges
Vincey), creà el grup
anarquista de lliure discussió «Centre de
Recherches Philosociales» (Centre de
Recerques Filosocials) que cada dissabte organitzava debats
(Conferències
«Défense de l'homme») a la Sala de les
Sociétés Savantes de París. Fou el
promotor de l'edició en fascicles del llibre de Han Ryner L'Église
devant
ses juges. Organitzà nombroses gales i
mítings per a diverses
organitzacions llibertàries o anarquitzants, especialment la
«Gala de Màgia»,
per recaptar fons per al periòdic Liberté
de Louis Lecoin. El 4 de gener de 1958 es casà a Le Chesnay
(Illa de França, França) amb Danielle Lucienne
Delamotte.
En 1965, amb Charles-Auguste
Bontemps i Alain Sergent, publicà el fulletó L'anarchisme
et la science.
Després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA
i la creació de la Unió dels
Anarquistes (UA), va ser nomenat secretari de Relacions Exteriors en el
congrés
de fundació d'aquesta nova organització realitzat
entre el 17 i el 18 de
novembre de 1979. També fou membre d'altres organitzacions,
com ara La Libre
Pensée –col·laborà en L'Idée
Libre–, la Unió Racionalista, la
Unió
Pacifista, Amis de Han Ryner i del Moviment d'Autogestió
Distributiva. A més de
les obres citades, és autor de Badinages
d'illusionnistes (sd), Mensonges
et vérités de la magie (1976), Han
Ryner, philosophe et militant
libre-penseur (1983) i De Bakounine ou de Marx, qui
est l’ombre et qui
est la lumière (1984), entre d'altres. En 1975
intervingué en el documental
d'Agnès Varda Daguerréotypes
i la seva figura ha servit de model a un
dels personatges de la novel·la de Patrick
Pécherot Belleville-Barcelone.
El 27 de novembre de 1982 es casà al XX Districte de
París amb Gumersinda Suárez Recarey (Linda). Robert
François va morir el 22 d'agost de 1988 a Puy-du-Lac
(Poitou-Charentes,
França) en un accident automobilístic en el qual
el seu cotxe s'incendià. Mystag (1919-1988) ***
Claude Guillon - Claude Guillon:
El 17 de setembre de 1952 neix al VIII Districte de París (França) l'escriptor,
historiador, anarquista i situacionista Claude Guillon. Sos pares, cirurgians
dentistes a dispensaris municipals, es deien Jacques Guillon i Claude Perrin, i
son avi Claude Guillon va ser un destacat sindicalista i diputat socialista
entre 1928 i 1932 al departament del Nièvre. Fills d'una família petitburgesa,
va estudiar el batxillerat de filosofia al Liceu Rabelais de Meudon (Illa de
França, França) i en 1970 acabà l'educació secundària, emprenent els estudis
d'assistent social que no va concloure. En aquests anys d'estudiant, milità en
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), per al qual distribuí el seu
òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes, i en el Grup
Comunista Llibertari (GCL) de Meudon, participant en el comitè de redacció del
seu periòdic Fais ce que voudras. Actiu militant per la «revolució
sexual», participà en el Moviment Francès del Planning Familiar (MFPF) –amb 25
anys es va fer la vasectomia– i en 1972 cofundà el Mouvement pour le
Soulèvement de la Vie (MSV, Moviment pel Sollevament de la Vida), seguint els ensenyaments
de Wilhelm Reich. En aquests anys va fer amistat amb Daniel Guérin i May
Picqueray, llibertaris que li van influenciar força. Entre 1975 i 1976 va fer
un Seminari de l'Autogestió d'Yvon Bourdet a l'Escola Pràctica Superior. Entre
1976 i 1981 fou objector de consciència i insubmís, rebutjà realitzar els
serveis militar i social. Entre 1977 i 1981 treballà a la premsa a tant per
línia (L'École Ouverte, Libération, La Matin, etc.). En
1982 publicà, amb Yves Le Bonniec, el llibre Suicide, mode d'emploi. Histoire,
technique, actualité, on reivindicà el dret al suïcidi, obra que tingué
molt de ressò i que va ser traduïda a sis llengües, i que, després de nou anys
de processos judicials, va ser prohibida a França. En els anys vuitanta refermà
la seva militància comunista llibertària, col·laborant en nombroses
publicacions anarquistes (L'Entr'aide, IRL, Le Monde Libertaire,
etc.). En 1985 palesà la seva posició contrària als assassinats polítics
portats a terme pel grup Action Directe (AD). Entre 1990 i 1994 edità, amb
Florence Tosi i Serge Quadruppani, en la revista llibertària postsituacionista Mordicus.
El 28 d'agost de 1996, durant una manifestació de protesta contra l'expulsió
d'estrangers en situació irregular de l'església de Saint-Bernard, va ser greument
ferit al fetge per la policia i el 18 de setembre d'aquell any va ser jutjat
per «rebel·lió» i «violència agreujada contra els agents»; absolt, obtingué
posteriorment la condemna del policia que li havia agredit. En 1997 publicà À
la vie, à la mort. Maîtrise de la douleur et droit à la mort, on abordà el
tema de la negació del dolor en els infants. Va participar en el Moviment per
la Llibertat de l'Avortament i de la Contracepció (MLAC). Després de les revoltes
dels suburbis de 2005, participà a les reunions setmanals de l'«Assemblea de
Montreuil», on se seguien els esdeveniments. Mantingué polèmiques amb Noam
Chomsky i Michel Onfray. Especialista en la Revolució francesa, va ser membre
del consell d'administració de la Société des Études Robespierristes (SER). Ja
en el segle XXI, participà activament en les activitats del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença,
Occitània). Publicà online els blocs Lignes de force i La Révolution
et nous. Va ser un habitual del programa «Chronique Hebdo» de Radio
Libertaire. A més de les citades, ha col·laborat en nombroses publicacions
anarquistes, com ara Agora, Alternative Libertaire, Anarchismo,
L'Anarcho-Syndicaliste, Chroniques Libertaires, Le Combat
Syndicaliste, Courant Alternatif, CPCA, No Pasarán, Oiseau-Tempête,
Recherches Libertaires, Sexpol, Tankonala Santé, etc. Entre
les seves obres podem destacar Pour en finir avec Reich (1978), Ni
vieux ni maîtres, guide à l'usage des 10-18 ans (1979, amb Yves Le Bonniec),
De la révolution. 1989 l'inventaire des rêves et des armes (1988), Deux
enragés de la Révolution. Leclerc de Lyon et Pauline Léon (1993), Gare
au TGV! Car rien n’a d'importance (1993), 42 bonnes raisons pour les
femmes de m'éviter (1993), Le Spectacle du Monde (1996), Économie
de la misère (1999), Le Siège de l'âme, éloge de la sodomie (1999), Dommages
de guerre (Paris-Pristina-Belgrade-1999) (2000), Pièces à conviction.
Textes libertaires (1970-2000) (2001), Le Droit à la mort. «Suicide,
mode d’emploi», ses lecteurs et ses juges (2004), De Godzilla aux
classes dangereuses (2007, amb altres), Je chante le corps critique
(2008), Notre patience est à bout (1792-1793), Les écrits des
Enragé(e)s (2009 i 2016), La terrorisation démocratique (2009), Dictionnaire
de la mort (2010, amb altres), La parole à... Joseph Déjacque (2013),
Comment peut-on être anarchiste? (2015), Abécédaire de la sodomie
(2019), entre d'altres. Malalt de càncer durant anys, Claude Guillon va morir
el 19 de gener de 2023 al XIX Districte de París (França). ***
Silvio
Gallo fotografiat per Leslie Chaves -
Silvio Gallo: El
17 de setembre de 1963 neix a Campinas (São Paulo, Brasil)
el filòsof, pedagog
i pensador anarquista Silvio Donizetti de Oliveira Gallo.
Estudià l'educació
secundària al Col·legi Tècnic Estatal
Conseller Antônio Prado (COTICAP), d'on
sortí tècnic en química. En 1986 es
llicencià en filosofia a la Pontifícia
Universitat Catòlica de Campinas (PUC-Campinas) i en 1990
aconseguí un màster en
educació per la Universitat Estatal de Campinas (Unicamp)
amb l'estudi Educação
anarquista. Por uma pedagogia do risco, que va ser publicada
en 1995 sota
el títol Pedagogia
do risco.
Experiências anarquistas em educação.
En 1993 es doctorà i rebé el títol de
professor lliure en educació per la Unicamp amb la tesi Autoridade
e a
construção da liberdade. O paradigma anarquista
em educação. Entre 1990 i
2005 fou professor titular a la Universitat Metodista de Piracicaba
(Unimep, São
Paulo, Brasil). Des de 1996 es professor associat de la Unicamp.
Especialitzat
en la filosofia de l'educació, i molt influenciat per Gilles
Deleuze, Roberto
Freire, Félix Guattari, Todd May i Saul Newman, els seus
temes d'investigació
passen per la filosofia francesa contemporània
(existencialisme i
postestructuralisme) i l'educació, l'ensenyament de la
filosofia, la filosofia
i la transversalitat, la pedagogia llibertària i
l'anarquisme, entre altres.
Des del 2007 es becari investigador del Consell Nacional de
Desenvolupament
Científic i Tecnològic (CNPq). Membre de diverses
associacions científiques en
l'àmbit de la filosofia de l'educació al Brasil i
a l'estranger, entre 2014 i
2016 presidí la Societat Brasilera de Filosofia de
l'Educació (SOFIE). És
coeditor de Revista Fermentario i editor associat
de la revista Pro-Posições.
Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques,
com ara Bajo
Palabra, Cuadernos de Pesquisa, EDT,
Educação e Pesquisa,
Educació i Història, Impulso,
Nuances, Pedagogía y Saberes,
Praxis & Saber, The Proceedings of
the Twenty-First World
Congress of Philosophy, Revue Internationale
d'Éducation de Sèvres, Le
Télémaque, Vorágine,
Zero-a-seis, etc. Entre les seves obres
podem destacar Educação Anarquista: um
paradigma para hoje (1995), Ética
e ciutadania. Caminhos da filosofia (1997 i 2002), Anarquismo.
Uma
introdução filosófica e
política (2000), Filosofia no ensino
médio (2000),
Deleuze & a educação
(2003), Filosofia do ensino de filosofia
(2003), A filosofia e seu ensino (2004), A
formação de professores na
sociedade do conhecimento (2004), De filosofia.
Teoria e prática
(2004), Educação do preconceito.
Ensaios sobre poder e resistència (2004),
La construcción de la ciutadania en el siglo XXI
(2005, amb altres), Pedagogia
libertária. Anarquistas, anarquismos e
educação (2007), Filosofía
de la
educación (2008, amb altres), Subjetividade,
ideologia e educação
(2009 i 2019), Filosofia. Experiência do Pensamento
(2014), Metodologia
de la enseñanza de la filosofia (2015), Voces
de la filosofia de la
educación (2015, amb altres), Formas y
expresiones metodológicas en el
último Foucault (2017, amb altres), Fundamentalismo
& Educação
(2017, amb Alfredo José da Veiga-Neto), Conecte
filosofia (2018), Filosofía
y enseñanza. Miradas en Iberoamérica
(2018, amb altres), A escola.
Problema filosófico (2021, amb Samuel
Mendonça), A escola. Uma questão
pública (2021, amb Samuel Mendonça),
etc. Silvio Gallo és un dels principals
exponents de la pedagogia llibertaria brasilera i llatinoamericana.
Defuncions
Mosko Rashev - Mosko Rashev: El 17 de setembre –algunes fonts citen el 8 de setembre– de 1925 mor en combat a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Havia nascut el 27 d'agost de 1903 a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència. ***
Notícia
de la detenció de Pompeo Franchi apareguda en el diari
parisenc Le
Matin del 27 de setembre de 1925 - Pompeo Franchi:
El 17 de setembre
de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista i
resistent
antifeixista
Pompeo Franchi. Havia nascut l'1
de febrer de 1905 a Nuoro (Sardenya). Sos pares es deien Luigi Franchi
i Giovanna Mattu. Es
guanyava
la vida com a pintor decorador. Va ser condemnat per
violències contra els
carrabiners. Exiliat a França, s'establí a
París, on treballà d'emblanquinador
i vivia al número 73 del carrer Rébeval. El 25 de
setembre de 1925 va ser
detingut, juntament amb altres companys, en una manifestació
anarquista contra
la guerra del Marroc a l'estació parisenca de Saint-Lazare.
Arran d'aquests
fets se li va decretar l'expulsió del país per
«activitats comunistes». El 22
d'octubre de 1925 va ser ressenyat a la Prefectura italiana com a
individu a
detenir i a escorcollar en cas que tornès a
Itàlia. En comptes de sortir del
país, es va refugiar al domicili parisenc de son
germà Ferdinando Franchi. Denunciat
per insubmís, en 1928 intentà passar sense
èxit a Suïssa. El 30 d'octubre de
1932 va ser detingut a Fontenay-sous-Bois (Illa de França,
França), juntament
amb altres companys (Ruggero Cingolani, Bruno Gualandi, Ulisse Merli i
Emilio
Predieri), durant una reunió convocada amb la finalitat de
reprendre la
publicació del periòdic anarquista Umanità
Nova. Jutjat, el 2 de novembre de 1932 va ser condemnat a dos
mesos de
presó per «violació del decret
d'expulsió». A principis de 1934 els informadors
de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo
(OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), li van
atribuir la intenció de repatriar-se amb la finalitat de
cometre un atemptat, amb
el suport d'altres companys (Francesco Barbieri, Ugo Boccardi, Bruno
Borghini, Domenico
Lodovici, Guido Lodovici i Edel Squadrani), i el 9 de febrer de 1934 el
cap de
la policia feixista ordenà als prefectes que prenguessin
mesures de vigilància
amb la finalitat d'arrestar-lo, però aquesta
notícia, transmesa per confidents,
no tenia cap fonament i de fet ell va restar a França. En
1934 vivia a Marsella
(Provença, Occitània) i l'octubre d'aquell any
treballava de pintor decorador a
Canes i a La Rocca (Provença, Occitània).
L'octubre de 1935 va ser acusat de
preparar un atemptat contra Benito Mussolini, juntament amb sa companya
Eugenia
Lina Simonetti, que havia estat detinguda per mor de les activitats de
l'espia
Senofonte Cestari, però aquesta vegada també la
delació tampoc no tenia
fonament. En aquesta època va estar en estret contacte amb
el grup anarquista
de Francesco Barbieri (Bruno Borghini, Michele Centrone, Vico Annibale
Ludovici, Vindice Rabitti i Emidio Recchioni). A principis d'agost de
1936, en
plena Revolució espanyola, creuà els Pirineus i a
Barcelona (Catalunya)
s'enrolà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 26
d'agost de 1936 va
ser ferit, el primer de la Secció Italiana, a la cama al
front d'Aragó durant
la batalla de Monte Pelado. Pompeo Franchi va morir el 17 de setembre
de 1936 a
l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya), després
d'una dolorosa agonia
produïda per la gangrena de ferida, davant de son
germà Ferdinando Franchi,
també milicià de la Secció Italiana. ***
Gino Lucetti - Gino Lucetti: El 17 de setembre de 1943 mor a l'illa d'Ischia (Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Havia nascut el 31 d'agost de 1900 a Carrara (Toscana, Itàlia). Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la Primera Guerra Mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucetti és detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti. ***
Foto
policíaca de Pietro Cociancich -
Pietro
Cociancich: El 17 de setembre de 1944 mor a Castelfranco
Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Pietro
Cociancich, també conegut com Pietro
Canziani i Il Triestino.
Havia
nascut el 7 de març de 1884 a Umag (Ístria,
Imperi Austrohonagares; actualment
Croàcia). Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk
(o Vocek). Fuster
de professió, esdevingué anarquista quan era molt
jove, al voltant del moviment
obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül)
i entrà a formar
part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius,
però també molt
controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en la
Marina austrohongaresa i després del conflicte
bèl·lic es va dedicar a
recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de
Monfalcone
(Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes
locals. Participà en
diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i
participà en la defensa de
la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser
cremada
per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per
possessió d'una
granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El
maig de 1926 va ser
detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria,
Itàlia), probablement durant un
intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret
d'italianització dels
noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani.
El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser
detingut al
Fiume sota l'acusació de «falsificació
de moneda». Un informe de la Comandància
de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de
Torí (Piemont, Itàlia) de
juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de
Trieste més actiu». Després
d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de
peó, aconseguí l'abril de
1930 passar a França, però deixà sa
companya i son infant a Trieste. A Marsella
(Provença, Occitània) treballà per a
l'empresa Coder i, un cop va ser
acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquesta
època va fer contacte
amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria
local. Amb altres
companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore),
entrà en la lluita violenta contra les estructures i els
capitosts del règim
feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a
l'edifici no hi
havia gent, llançà, juntament amb el
republicà Dante Fornasari, una bomba contra
la «Casa dels Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània), seu
l'Associació
d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar
i
provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb
son
company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà
tota la responsabilitat
política i moral de l'acció, excloent totalment
Dante Fornasari. Aquest procés,
que començà el 26 de gener de 1933 a
l'Audiència d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània), es convertí realment en un judici
contra la dictadura feixista,
gràcies a les accions dels comitès que es crearen
en el seu suport, però ell va
ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de
prohibició de residència –Dante
Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies
després del seu
alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc,
Occitània), el 17 de juny de
1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà
en la Revolució llibertària.
Gràcies a la seva experiència militar de la Gran
Guerra, s'integrà en el servei
de guardacostes a bord del Francisco,
enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va
romandre fins el febrer de
1939, que passà a França i va ser internat en un
camp de concentració. Aconseguí
fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a
Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El
novembre de 1940 va ser detingut,
jutjat, condemnat per «residència
il·legal i falsificació de passaport»,
i
empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels
alemanys, va ser detingut per la
Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser
condemnat a tres anys de
confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres
anarquistes, però va
ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat,
en un procés
reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12
d'abril de
1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren
18 persones. Malgrat la situació
crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser
interrogat sobre les seves
relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes
italian. Va ser
transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on
conegué el jove militant antifeixista
Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a
resultes
d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia
(Emília-Romanya,
Itàlia). Pietro Cociancich
(1884-1944) ---
|
![[16/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/09]") |
|
![[18/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/09]") |
|
|
| Actualització: 17-09-23 |