|
---
Anarcoefemèrides del 19 de setembre Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail - Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs: «La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i «M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886. ***
Capçalera
de Solidaridad
Proletaria -
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 19 de
setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer
número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación
Regional del Trabajo de
Andalucía y Extremadura. Publicà
articles teòrics i orgànics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità
el fullet La Mujer, amb la
finalitat de finançar el setmanari Rebelión.
Trobem articles de Diego R.
Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio
Quesada i Antonio
Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números,
l'últim el 30 d'abril de
1932, i fou substituït per Andalucía
Libre.  Naixements
Paul Nicolini (1937) - Paul Nicolini: El
19 de setembre de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Paul Marie Nicolini. Sos pares es deien Jean
Dominique Nicolini, forjador a l'Arsenal marítim d'origen cors, i Marie
Françoise Montaldi. El 2 de setembre de 1901 va ser admès com a aprenent a l'Arsenal
de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló i treballà al
taller de màquines de construccions navals. Vigilat per la policia com a
anarquista, freqüentà el grup de la Joventut Lliure. Entre octubre de 1907 i
octubre de 1909 va fer el servei militar en Infanteria a Bastia (Còrsega). En
1916, en plena Gran Guerra, els anarquistes van fer propaganda pacifista (distribució
de fullets antimilitaristes i del periòdic Ce
qu'il faut diré de Sébastien Faure) entre els obrers de l'Arsenal, fet que
provocà una investigació policial i de la justícia militar i el 8 de desembre
els locals de la Joventut Lliure van ser escorcollats i ell detingut amb altres
tres militants (Antoine Bertrand, Joseph Chandre i Toussaint Flandrin). Citat
com a testimoni en un procés del I Tribunal Marítim celebrat el 12 de febrer de
1917, el cas va ser finalment sobresegut. Però el 13 de febrer de 1917 els
quatre militants van ser destituïts de les seves funcions a l'Arsenal per
«propaganda antimilitarista», les seves pròrrogues militars anul·lades i
enviats als seus respectius regiments. Entre el 5 de març de 1917 i el 11 de
novembre de 1918 restà al front en destacament de «Defensa contra avions» (DCA).
L'1 de desembre de 1918 va ser readmès a l'Arsenal i oficialment reprengué la
seva feina un cop desmobilitzat el 16 de març de 1919. El 25 d'abril de 1919 va
ser elegit conseller suplent en una llista de «sindicalistes revolucionaris» i
entrà a formar part del consell d'administració del Sindicat d'Obrers de
l'Arsenal Marítim, esdevenint-ne el 10 de juliol de 1919 secretari adjunt. En
1920 signà la major part dels comunicats de premsa del sindicat i presidí
nombrosos mítings. El 12 de març de 1920 va ser reelegit membre del consell
d'administració i a partir del 6 de maig va ser un dels organitzadors de la
vaga, fet pel qual va ser acomiadat quatre dies després. Després de participar
en diverses accions dels destituïts i treballar en diferents feines, el 20
d'agost de 1920 entrà a fer feina, amb Toussaint Flandrin, en el Consorci dels
Ports de l'Oest, per descarregar els taüts dels soldats nord-americans, i el 16
d'octubre de 1920 va ser acomiadat, desencadenant-se una campanya de premsa de
denúncia. Continua militant en les files del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal
Marítim. El 22 de novembre de 1920 reemplaçà Toussaint Flandrin com a secretari
del sindicat. Participà activament en totes les reunions dels grups minoritaris
de la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nomenat delegat suplent
per al Congrés Nacional de la CGT d'Orleans (Centre, França). El març de 1922
acceptà que el consell d'administració del sindicat fos compost exclusivament
per obrers de l'Arsenal i abandonà les seves funcions. Quan l'escissió
d'octubre de 1922, va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Sense
passar per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO),
s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista
(PC-SFIC). El 12 de març de 1922, després d'un congrés federal, n'esdevingué
membre del buró federal. El setembre de 1922 formà part del comitè de redacció
d'un nou periòdic comunista. Militant de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1922
participà activament en el conflicte intern de la secció de Toló. En aquesta
època treballava d'electricista en una fàbrica de gas. Segons la policia, era
el secretari general de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i
corresponsal de L'Humanité. L'11 de
juliol de 1923 esdevingué tresorer de la Unió Departamental de la CGTU. En
aquesta època, i fins la seva sortida l'octubre de 1923, combaté els
anarquistes dins del Comitè d'Amnistia Integral (CAI). En aquesta època
s'encarregava de «La page du marin et du soldat» de l'edició del Migdia de L'Humanité. El desembre de 1924 era
secretari de la Cèl·lula 9 («Independents») del PCF i el juny de 1925
esdevingué secretari de la comissió d'Agitació i Propaganda del Partit a Toló.
Arran de la llei d'amnistia del 3 de gener de 1925, demanà el seu reingrés a
l'Arsenal i el 29 de juny de 1926 va ser reintegrat com a ajustador del taller
d'òptica i compàs. En el Congrés de la Unió Regional de la CGTU, celebrat el 25
d'abril de 1926, va ser acusat de malversació dels seus càrrecs de tresoreria
(Unió Departamental, Socors Roig Internacional, ARAC, Sindicat d'Obrers de
l'Arsenal Marítim) i en una reunió del comitè regional, celebrada el 18 de
juliol de 1926, va ser definitivament exclòs del PCF. A finals de 1926, però,
va ser reintegrat en totes les organitzacions i el gener de 1928 en el PCF.
Arran del Congrés de Fusió de la CGT i la CGTU, celebrat el 22 de desembre de
1935, esdevingué membre de la comissió executiva i de la comissió de control de
la nova Unió Departamental de la CGT. Figurà en la llista comunista per a les
eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Participà en la vaga del 30 de
novembre de 1938. En aquesta època col·laborà en Rouge-Midi. El 18 de novembre de 1939 figurava en un llistat de
«individus perillosos per la defensa nacional». El 23 d'abril de 1940 va ser
acomiadat de l'Arsenal per «mesura disciplinària». Detingut, passà per diversos
camps d'internament (Saint-Maximin, Chabanet, Chibron, Saint-Sulpice-la-Pointe)
i el gener de 1943 va ser posat en llibertat per qüestions de salut i obligat a
residir a Còrsega, on va romandre fins el final de la II Guerra Mundial. Reintegrat
en l'Arsenal Marítim, el 19 de setembre de 1946 es va retirar. Secretari del
Comitè de Sinistres, el 4 de maig de 1947 esdevingué vicepresident de la Unió
Departamental de la Unió Francesa d'Associacions d'Antics Combatents. Restà
fins al final de sa vida comunista. Paul Nicolini va morir el 27 d'octubre de
1963 a Toló (Provença, Occitània). ***
Francesco Prevosto -
Francesco
Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a
Santhià (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos
pares es
deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent
de peó i
de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va
ser fitxat com anarquista membre
del «Fascio Llibertari Torinès» i en
1914 va ser condemnat a cinc mesos de
reclusió i a 250 lires de multa «per haver
distribuït pamflets subversius
[antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la
insurrecció contra el
poder de l'Estat». En 1920 participà activament en
el moviment d'ocupació de
fàbriques. En 1924 s'exilià a França,
establint-se primer a Briançon (Provença,
Occitània) i després a Saint Fons
(Lió, Arpitània), on
freqüentà els cercles
«subversius», però va ser expulsat l'any
següent. S'establí a Luxemburg, on
treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En
aquest any passà
clandestinament a França, instal·lant-se a
Lió (Arpitània), on formà part del
Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a
París. El desembre de 1933 va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de
1936 marxà
cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a
les batalles de Monte Pelado,
Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó,
Espanya). A finals de febrer de 1937
retornà a París en una llicència de 15
dies, però, quan va intentar retornar a
la Península, va ser detingut el 2 de març de
1937 pels gendarmes francesos,
juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i
Valentino
Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la
frontera;
jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per
«violació del decret
d'expulsió»
i altres dos mesos per «infracció de la llei de
prohibició d'enrolament en la
milícia espanyola». Novament detingut, el setembre
de 1939 va ser internat al
camp de concentració de Vernet. Amb una demanda
d'extradició del govern italià,
el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton
(Provença,
Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista.
Després de ser tancat a Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Torí, on el 8 d'agost de 1941 la
Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a
cinc anys de deportació
com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa
de Ventotene i,
posteriorment, al camp de concentració de Renicci
d’Anghiari (Toscana, Itàlia).
A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després
de la II Guerra
Mundial continuà militant en la Federació
Anarquista del Piemont (FAP). Francesco
Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont,
Itàlia). ***
Antonio
Sarrau Español (1936) - Antonio Sarrau Español: El 19 de setembre de 1892 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Sos pares es deien Isidro Sarrau Larroya, jornaler, i Eugenia Español Mesalles. Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista «Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. ***
Necrològica
d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 3 d'agost de 1975 - Antonio Mirón
Bosque: El 19 de setembre de 1894 neix a Alcolea
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Mirón Bosque. Sos pares es
deien Antonio
Mirón i María Bosque. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) del seu poble natal, durant la Revolució fou
un dels animadors de
la col·lectivitat agrícola local. En la primavera
de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària
de les tropes comunistes comandades per Enrique Líster
Forján contra les
col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i
empresonat pels estalinistes a
Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), però
aconseguí evadir-se i passar a
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creua els Pirineus. En
1947
s'establí a Perpinyà, on milità en el
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolores Abad.
Malalt des de
1950, Antonio Mirón Bosque va morir el 20 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 21 de març–
de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Gaudérique
d'aquesta localitat. ***
Attilio
Bortolotti - Attilio Bortolotti:
El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül,
Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti,
també conegut com Tilio
i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill
d'una família friülesa de 18
germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era
paleta i després va fer
de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de
1915 entrà
d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà
al Canadà, amb son
germà Umberto i dos amics, i el setembre
s'instal·là a Windsor, on vivia son
germà Guglielmo (William), fent feina amb
un ferrer ucraïnès. A partir
de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on
feia
feina a la fàbrica Chrysler, participà activament
en la campanya d'agitació en
favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic
en protesta per la
mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a
oposició al règim feixista
del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I
Refrattari», en un míting on
participava el cònsol italià i davant la sorpresa
d'aquest, trencà el retrat
del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i
1929 treballà a la
Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva
agitació sindical. El
12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un
enfrontament amb un escamot
de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en
el qual resultà mort
l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir
pamflets que anunciaven un míting en memòria de
Sacco i de Vanzetti i fou
sotmès a un procés d'expulsió a
Itàlia, però trencà la llibertat sota
fiança
(3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on
s'instal·là fent feina d'ajustador
mecànic
d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il
Libertario i coordinà la
companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que
representava obres de Pietro
Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma
Goldman i a partir
d'aquest moment militarà en el «Toronto
Libertarian Group». En 1939, durant un
picnic de treballadors, portà uns ninots de
fabricació pròpia perquè els
concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven
Franco,
Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants
comunistes que hi
passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El
4 d'octubre de 1939 fou
detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto
amb altres tres
companys italians acusats de «difusió de
propaganda revolucionària»; dos en van
ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia
entrat il·legalment
al Canadà, van ser proposats per ser deportats a
Itàlia. Finalment, després
d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats.
Joachim, en
comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí
un visat a Mèxic; Bortolotti,
després de pagar una fiança de 400
dòlars, fou posat en llibertat provisional a
Toronto el 14 de gener de 1940 –just quatre mesos
després,
el 14 de maig de
1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu
empresonament, sortí greument
malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la
Bartell Industries
Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la
propaganda
llibertària (Antistato, A
Rivista Anarchica, Cienfuegos Press,
Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam
refugià nombrosos
desertors nord-americans que creuaven il·legalment la
frontera al Canadà. Entre
1968 i 1969 dirigí The Libertarian,
òrgan del «Toronto Libertarian
Group». En 1984 participà en
l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio
Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto
(Ontàrio,
Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a
Federico Arcos Martínez,
un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu
Labadie de la
Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva
companya
Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman
Romalis Emma
Goldman: The Anarchist Guest (2000). ***
Necrològica
de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1981 - Josep Viusà Camps: El 19 de setembre de 1907 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Tomàs Viusà Camps –a vegades citat erròniament com Viusas. Sos pares es deien Pere Viusà Bolasell, forner i botiguer, i Carme Camps Clos. Comptable de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT –el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Sa companya fou Mercè Carreras Salleras. Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània). ***
Félix
Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada
Mixta - Félix Salcedo
Arellano:
El 19
de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant
anarcosindicalista
Félix Salcedo Arellano. Sos pares es deien Olegario Salcedo
Tejero, jornaler, i Petra Arellano Manero. De jovenet s'afilià
a
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de
Taüst
(Aragó). Arran de la revolució asturiana
d'octubre de 1934 fou detingut i
empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada
després del cop
feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i
aconseguí
arribar a zona republicana. Després s'enrolà en
la «Columna Durruti» i amb la
militarització fou nomenat comissari del I
Batalló de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
juntament amb son company Antolín, el qual morirà
el 25 de desembre de 1938 al
front. Amb la Retirada, passà a França, on,
després de restar internat a
diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament,
s'establí a Cahuzac, on
treballà com a paleta i fundà una nova
família amb Eugenia Orru, ja que sa primera companya, Angela Hernández Ravilla, i
sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels
organitzadors de
la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida
estava afiliat al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Félix
Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 al seu domicili de Les Tuileries de Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània). Félix Salcedo Arellano (1911-1996) ***
Manuel
Santos Tomé -
Manuel Santos
Tomé: El 19 de setembre de 1913 neix a
Alhaurín de la Torre (Màlaga, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Santos Tomé. Fill d'una
família
llibertària, sos pares es deien Manuel Santos
Gómez, secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Alhaurín de
la Torre, i María Tomé. De jove emigrà
a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on
milità en la CNT. A Badalona es casà amb Amelia
Exposito Exposito, amb qui va
tenir tres infants (Manuel, Antonio i Teodoro, aquest últim
es va suïcidar per
una depressió). Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 s'enrola en les
milícies confederals. Mentrestant son pare va ser afusellat
pels franquistes i
sa mare tancada, jutjada i condemnada a mort, pena que finalment va ser
commutada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Després
passà per les Companyies de
Treballadores Estrangers (CTE), sobretot a les destinades a les mines i
a la
construcció de pantans. Participà activament en
la reconstrucció de la CNT des
de la línia «ortodoxa». Finalment
aconseguí reunir-se amb sa companya i sos
infants. Restant discapacitat per a la feina arran d'un despreniment de
retina
i per la silicosi, es dedicà en cos i ànima a
l'organització confederal en
l'exili. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica locals, comarcals i regionals.
Entre 1967 i 1971 fou
secretari d'Organització del Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT des de
Tolosa. Durant els anys seixanta fou corresponsal a Tolosa del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad. Amb sa companya
Amelia col·laborà en Espoir.
Manuel
Santos Tomé va morir el 25 de desembre de 1983 al seu
domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Manuel Santos Tomé
(1913-1983) ***
Joaquim
Gil Mir (1938) - Joaquim Gil Mir:
El 19 de setembre de 1915 neix al Poble-sec de Barcelona
(Catalunya)
–algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt
Ribagorça, Catalunya)– l'anarquista i
anarcosindicalista Joaquim Gil Mir.
Sos pares
es deien Ramon Gil Aguilar, jornaler, i Joaquima Mir Franci. Durant els
anys trenta fou membre, amb
Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista «Los
Anónimos» de
Barcelona. Durant la guerra civil lluita en la «Columna
Durruti» i va ser ferit
en diverses ocasions. Amb la militarització de les
milícies va ser nomenat
tinent de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment participà en la
Resistència contra l'ocupació nazi i es
refugià a casa de l'anarcosindicalista
Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial
milità treballà d'obrer en
una fresadora a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Posteriorment
s'instal·la a Galhac (Llenguadoc, Occitània), on
en 1954 obrí una peixateria i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'exili. Va ser delegat
del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids
de la Guerra
d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a
Galhac, va estar
especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui
havia
combatut en la 26 Divisió. Després de la mort del
dictador Francisco Franco,
realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat
econòmic la CNT durant
la seva reorganització, especialment durant la gran vaga
barcelonina de
benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide, amb qui
tingué dos
infants. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a l'Hospital de
Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Després de la seva mort, son amic
Fernando Gamundi Oliveros li va
fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo
Rocinante, que
havia de ser col·locada en la seva tomba, però,
sa família, per raons de seguretat
de l'obra, hi renuncià. ***
Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954) - Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de «Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista «Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra). ***
Albert
Balagué Martí (ca. 1998) -
Albert Balagué
Martí:
El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament
el 28
de desembre– de
1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, esperantista i
maçó Albert Balagué
Martí. Sos pares es deien Àngel
Balagué i Palmira
Martí. Fill d'una família llibertària
i francmaçona –son avi matern va ser membre de la
Lògia «Lealtad» i anarquista;
son pare un destacat militant de les Joventuts Radicals; i sos oncles
Manuel (Ascaso) i Jaume, destacats
anarquistes.
Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries i el juliol
de 1936 participà en els combats a la caserna de les
Drassanes de Barcelona contra
el feixisme. Enrolat com a milicià en la confederal
«Columna Libertad», l'agost
de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina al
front de Madrid.
Ferit en una cama, va ser ingressat a l'Hospital de les Brigades
Internacionals
de Tarazona de la Mancha (Albacete, Castella, Espanya) i posteriorment,
encara
convalescent, va ser enviat al camp d'aviació on l'escriptor
André Malraux era
el comandant i amb qui va fer amistat. També
esdevingué amic del comunista
André Marty, màxim responsable de la
formació de les Brigades Internacionals a
Albacete, i de Corniglion Moliner, futur membre de la
Resistència francesa. El
desembre de 1936 demanà la seva incorporació a
les Brigades Internacionals i va
ser destinat a la 13 Brigada Internacional
«Dombrowsky», amb qui participà en
les batalles de Guadalajara, Brunete i Terol i en l'ofensiva sobre
l'Ebre, on
va ser novament ferit. El 21 de febrer de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet, passà a França i va ser internat al camp
de concentració d'Argelers.
Allà rebé la notícia que son avi
Martí Martí havia estat assassinat per les
tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit
d'hospital. Quan esclatà
la II Guerra Mundial, s'integrà en el XI Regiment
d'Infanteria de la Legió
Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i
participà en els
combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940. A prop de Verdun
(Lorena, França), el juny de 1940, va caure presoner dels
alemanys, però
aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy
(Lorena, França) i
internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa
Àustria, Àustria). El 28
de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula
4.504, al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on
restà fins l'alliberament d'aquest
per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Un cop lliure
s'instal·là a Nimes
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Unió Racionalista (UR), en Ciutadans
del Món (CM) i en la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP). En 1953 va ser iniciat en la Lògia 920
«L'Arc-en-Ciel» de l'Ordre
Maçònica Mixta Internacional «Le Droit
Humain» de Nimes i en 1962 s'afilià a la
Lògia «L'Écho du Grand
Orient». A partir de 1967 efectuà diversos viatges
a Catalunya
i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de
reorganitzar
clandestinament lògies maçòniques.
Gràcies a complicitats amb l'administració
de duanes franceses, pogué passar armes a la
Península. També organitzà una
conferència clandestina de CM esperantistes en un discret
local barceloní que
pertanyia a l'UNESCO. El novembre de 1980, quan la
reestructuració de la FEDIP
departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del
secretari Jean Gonzales. Albert Balagué Martí va
morir el 3 de juliol de 2000 a
l'Hospital «Art et Loisirs» de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat al
cementiri de Rodilhan (Llenguadoc, Occitània),
població on residia, al costat
de sa companya Mercè Llorach i son fill Christian, ja finats. ***
José Luis García Rúa - José Luis García Rúa: El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost– de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Sos pares es deien Pilar Rúa Rodríguez i Emilio García García, afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga, Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària, Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho, La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955), Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de «modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996), Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. En els seus últims anys fou membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo. José Luis García Rúa va morir el 6 de gener de 2017 al seu domicili de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Josefa
Martín Luengo - Josefa Martín
Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) la
pedagoga llibertària i anarcofeminista María
Josefa Martín Luengo, coneguda com
Pepita. Sos pares es deien Cándido
Martín
García, paleta, i Carmen Luengo Peñaranda. De
nina
estudià en un
col·legi de monges a Alacant (Alacantí,
País
Valencià) i després va fer magisteri amb les
religioses josefines del Col·legi
Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia
en la Universitat
Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva
formació acadèmica, treballà un
any en un col·legi religiós de
protecció de menors a Zamora, del qual va ser
expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una
escola masculina de
Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions
del personal de
magisteri i per aquest motiu va ser destituïda.
Després participà en una
campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975
aconseguí por oposició –primera de la
seva promoció– una plaça de
professora d'Educació General
Bàsica en l'ensenyament públic i
ensenyà durant dos anys a la localitat
extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de
l'Escola-Llar
Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la
zona. En aquest
centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema
pedagògic alliberador en consonància
amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i
antiautoritària; però els seus postulats toparen
amb el poder acadèmic vigent i
fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces,
etc.), fins que va
ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez
de los Caballeros,
Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant
per aconseguir
fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça
a Montijo, alhora que
assessorà un centre d'educació especial en aquest
municipi extremeny. Un any
després es traslladà a Mèrida, amb la
intenció de crear una escola, però el
boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu
projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre
enfocats en el món de
la pedagogia: llicenciada en Ciències de
l'Educació, cursos de doctorat,
estudis de psicologia pedagògica, assistència a
cursos, cursets i congressos
diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción
Castaño Casaseca i María Jesús
Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola
Lliure Paideia) al marge de
l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari,
instal·lat en un edifici a
prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé
el suport d'un petit col·lectiu de
persones i d'una cooperativa i després d'uns anys
pogué adquirir una finca al
camp, que funcionà, malgrat les penalitats
econòmiques, de manera
autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica,
intervingué durant
tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i
organitzà el I
Congrés d'Educació Antiautoritària a
Mèrida. Cap al 1998 creà el grup
anarcofeminista «Mujeres por la
Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a
una
trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande
do Sul, Brasil). A
partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia
Llibertària amb la finalitat
d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la
promotora d'unes
Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la
responsabilitat en
els infants. A més de tot això
participà en nombroses exposicions i conferències
de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994),
Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad
Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva,
Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres,
Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques llibertàries, com ara A
Rachas, Cenit, CNT,
Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres
Libertarias, Palante,
Revuelta, La Samblea, etc.; i en
nombroses publicacions
especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És
autora de Fregenal de la
Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento
de
educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar
(1981), Paideia.
Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde
nuestra escuela Paideia
(1990), La escuela de la anarquía (1993,
obra conjunta amb el Col·lectiu
Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva
experiència vital i
pedagògica en el documental Escuela viva,
de Julián Pavón. Josefa Martín
Luengo va morir, a conseqüència d'un
càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital
Clínic Universitari de Salamanca (Castella, Espanya) i va
ser incinerada. Josefa Martín Luengo (1944-2009) Defuncions
Fritz Oerter - Fritz Oerter: El
19 de setembre
de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen
(Oranienburg, Brandenburg,
Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19
de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent
de
l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es
traslladà amb sa família a Fürth, a
prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat
bàvara
aprengué l'ofici de litògraf. Amb son
germà Josef Oerter (Sepp),
un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya), formant part de
l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions
juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es
passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure
implicats en
el contraban a través de la frontera i en la
difusió de propaganda i premsa
anarquista (Autonomie, etc.). En
1892
Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el
desembre d'aquell any, va
ser detingut amb Fritz per fer «discursos
sediciosos» en un míting de
desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp
va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats a la presó de
Münster i Fritz a 18 mesos. La
presó afectà especialment a aquest
últim i durant la dècada posterior
patí una
delicada salut. Després ambdós germans es van
afiliar a l'Anarchistischen
Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista
Alemanya), fundada en 1903,
i participaren en el seu òrgan d'expressió Der
Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes
acusacions de
malversació de fons del periòdic Der
Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment
anarquista i reingressà
en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en
el Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors
Nacionalsocialistes
Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928;
Fritz,
però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan
esclatà la Gran Guerra, Fritz
defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919
participà en les
activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a
Baviera. En 1919
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands
(FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i
passà a ser un dels seus
destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual
escrigué molts d'editorials. Fou un
gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de
la FAUD, alhora que
reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita
al marge de la
violència, arma aquesta que només s'havia de fer
servir com a últim recurs. Aquesta
teoria «pacifista» va ser resposta per molts
militants que havien participat en
els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors.
Propagà les seves
idees de resistència passiva mitjançant gires
propagandístiques i en 1920
publicà el fullet Gewalt, oder
Gewaltlosigkeit? (Violència o no
violència?). Va ser molt amic de Gustav
Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de
la República dels
Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià
Mühsam a la seva
sortida de presó. En la dècada dels vint
muntà una llibreria i una biblioteca
de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les
Sturmabteilung (SA, Tropes
d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori,
Fritz Oerter va morir
el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de
concentració de
Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de
pneumònia. És
autor de Nacktheit und Anarchismus
(sd), Die sieben Todsünden der heutigen
Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und
Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was
wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen
für ein neues Leben... (1920), Jugend
! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa
(1923) i Die freie Liebe (1924),
entre d'altres. ***
Vicente Ballester Tinoco - Vicente Ballester Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Havia nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Rafael Ballester Ponce de León, obrer envernissador, i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup «Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics –defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre–, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera –en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester. Vicente Ballester Tinoco (1903-1936) ***
Luis Naveira Carballo - Luis Naveira Carballo: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya, Galícia) el mariner anarcosindicalista Luis Naveira Carballo, conegut com O Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son germà Manuel, respongué l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims a abandonar la barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira Carballo va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i portat a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la carretera Betanzos-Ferrol. Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i un nin. ***
Portada de l'obra de
Chazoff La CGT,
colonie soviétique (1939) - Jules Chazoff: El 19 setembre de 1946 mor a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Havia nascut el 21 de gener de 1891 al III Districte de París (França). Sos pares es deien Joachim Chazanoff, enquadernador, i Ésther Libert. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista –on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.–, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». El 13 d'abril de 1915 es casà al XX Districte de París amb Suzanne Marie Boyer. Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire –«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)– on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de «israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 al seu domicili del XVII Districte de París (França). ***
Helios Gómez
(Moscou, 1933) - Helios Gómez: El 19 de setembre de 1956 mor a Barcelona (Catalunya) el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez –el certificat de defunció cita com a nom Helio. Havia nascut el 27 de maig de 1905 al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya). Era fill d'una família, deia ell, gitana, i era el major de set germans. Sos pares es deien Juan Gómez, treballador del suro, i Justina Rodríguez. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla. En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquista Páginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (Tiempos Nuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz, el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primer àlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió, La Rambla, La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» –amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí– i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège –on conviurà amb Max Aub– i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona, d'un colapse cardíac a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió, i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta població. Helios Gómez (1905-1956) ***
Rudolf
Rocker - Rudolf Rocker: El 19 de setembre de 1958 mor a Nova York (Nova York, Estats Units) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Havia nascut el 25 de març de 1873 a Magúncia (Renània-Palatinat, Alemanya). Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les «Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a «estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja. És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). ***
Josep
Vilalta García - Josep Vilalta García:
El 19 de setembre de 1958 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Josep Vilalta García, conegut com El Rubio. Havia nascut el 15 de novembre
de 1921 a Barcelona
(Catalunya). En 1939 va ser posat en crida i cerca per les autoritats
franquistes i s'exilià a França. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en els anys quaranta s'integrà en els grups
d'acció de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i especialment amb el grup
encapçalat per Josep Lluís Facerías (Face),
un dels seus millors amics juntament amb Jesús del Olmo
Sáez (Malatesta). En
l'exili col·laborà amb el
periòdic mural de les Joventuts Llibertàries de
Tolosa de Llenguadoc Futuro.
Josép Vilalta García va morir de
càncer el 19 de setembre de 1958 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat entre Jesús del Olmo i Roque Santamaría
(fill). Josep Vilalta García (1921-1958) ***
Necrològica
de Juan Timoneda Celma apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de novembre de 1983 - Juan Timoneda
Celma: El 19 de setembre de 1983 mor a Ieras
(Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Juan Timoneda Celma. Havia
nascut l'11 de gener de 1900 a Barcelona (Catalunya) –algunes
fonts citen
erròniament Terol (Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Ildefonso Timoneda i María Celma.
Milità en el Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
l'Ateneu Llibertària de Gràcia. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a
França i va ser internat al camp de concentració
de Barcarès. Acabà
establint-se a Ieras. Juan Timoneda Celma va morir el 19 de setembre
–algunes fonts
citen erròniament el 21 de setembre– de 1983 al
seu domicili d'Ieras (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de Jesús Aragüés García
apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2
novembre de 1993 -
Jesús Aragüés
García: El 19 de setembre de 1993 mor a Pau
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista
Jesús Aragüés García.
Havia nascut el 25 de desembre de 1920 a Luesia (Saragossa,
Aragó, Espanya). Fill
d'una família pobra pagesa i ramadera, sos pares es deien
Francisco Aragües i
Josefa García. Son germà Marcelino
Aragüés García fou un dels fundadors de
la
Confederació Nacional de Treball (CNT) local i ell,
juntament amb la resta de
germans, també en formà part. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936,
son germà Marcelino va ser capturat pels franquistes i
afusellat, però ell
aconseguí fugir, creuar els Pirineus i retornar a la
Catalunya republicana. A
Barcelona (Catalunya) s'enrolà com a milicià en
una unitat confederal i
participà de diversos combats al front d'Aragó i
després a Catalunya. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i,
després de passar per diversos
camps de concentració, va ser integrat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) per fer feina en l'obra de construcció de
la presa de Fabrèges
(Aquitània, Occitània), on participà
en la Resistència i en el maquis local. Posteriorment
entrà a formar part d'un grup de guerrillers espanyols que
penetrà, tal vegada
durant la tardor de 1944 durant les operacions de l'anomenada
«Reconquesta
d'Espanya», a la Península, però, a
causa de la gran mobilització de forces
franquistes a la zona, ràpidament hagué de
retornar a França. Després de la II
Guerra Mundial treballà d'obrer forestal als Pirineus i
s'afilià a la Federació
Local de la CNT i a les Joventuts Llibertàries de Pau,
militant també en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Arran de
l'escissió sorgida en
1945 en la CNT de l'exili, restà fidel, amb Dionisio
Jiménez Álvarez (Juanillo),
a la CNT «ortodoxa». En 1947
passà clandestinament a Espanya per buscar sos quatre
germans (Carmen, Jesús,
Juan i Victor), tots militants cenetistes, que marxaren cap a
França. En 1950 s'ajuntà
amb Carmen Sánchez, amb qui va tenir dues nines i dos nins.
Després del
deteriorament de la seva salut, abandonà tota feina que
impliqués força i a
començament dels anys vuitanta començà
a treballar de peó de camins encarregat
de la neteja dels carrers dels seu barri. El 17 d'agost de 1992 va ser
operat
del còlon, però, molt malalt, Jesús
Aragüés García va morir el 19 de
setembre
de 1993 a Pau (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
d'Antoni Masalias Torres apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 16 de novembre de 1993
- Antoni Masalias Torres: El 19 de setembre de 1993 mor a París (França) l'anarcosindicalista Antoni Masalias Torres. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Solivella (Conca de Barberà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Masalias (Nelo) i Liberata Torres. Fill d'una família confederal, quan tenia 18 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries del seu poble i després a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a milicià i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Son pare va ser condemnat a 30 anys de presó pel règim franquista. Durant la II Guerra Mundial va enviat a treballar a una base submarina de Bordeus (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili. Des dels anys cinquanta milità amb sa companya Adelina Montseny Corbellà en la Federació Local de Caen (Normandia, França) de la CNT. Posteriorment milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de París (França). Després d'una llarga malaltia, Antoni Masalias Torres va morir el 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1993 a l'Hospital Internacional de la Universitat del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat el 24 de setembre d'aquell any al seu poble natal al costat de son germà Gregori Masalias Torres, afusellat pels franquistes en 1940. ***
Notícia
de la detenció de Vicente Castillo Muñoz
apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 9 de juliol de 1949 -
Vicente Castillo
Muñoz: El 19 de setembre de 1997 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Vicente Castillo Muñoz. Havia
nascut l'11 de juny de 1911 a
Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Manuel Castillo Hidalgo, pagès, i Ana Muñoz
Braojos. Ben aviat orfe, amb 12
anys treballà com
a mosso als cafès i cuines. En 1924
començà a freqüentar els cercles
llibertaris. En 1932 va ser cridat a files i el novembre de 1933
entrà a formar
part de les Joventuts Llibertàries i participà en
la lluita antimilitarista en
el si de l'exèrcit. En acabar el servei militar,
retornà a Granada i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el company
Silva, participà
activament en l'organització i desenvolupament del Sindicat
de la Indústria de
l'Alimentació de la CNT. El juliol de 1936, quan
esclatà la guerra civil,
Granada va caure a mans feixistes i el novembre d'aquell any va ser
mobilitzat
per l'exèrcit franquista. El 13 de gener de 1937, amb altres
companys (Laureano
Pérez, M. Hidalgo, etc.), desertà i, amb un
centenar de persones, aconseguí passar
a zona republicana i s'integrà en la «Columna
Maroto» confederal. Després de la
militarització de les milícies, la seva columna
esdevingué la 147 Brigada Mixta
i va ser nomenat sergent de la III Companyia, formada per militants de
les
Joventuts Llibertàries fugits de Granada. Va ser nomenat
secretari del grup de
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de la seva companyia i
participà en els combats a Andalusia. Secretari de les
Joventuts Llibertàries
del 586 Batalló, va ser nomenat delegat d'aquest
batalló per al ple de la FIJL
que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). A
finals de 1938 va ser
enviat a l'Escola Popular de Guerra de València
(País Valencià). En 1939, al
final de la contesa, amb altres companys del seu grup (Granizo, Pepe El Cordero, Picheli, etc.),
aconseguí arribar a Sierra Nevada amb la intenció
de passar més tard a França.
Finalment retornà a Granada on ben aviat va ser detingut.
Jutjat, va ser
condemnat a 10 anys de presó per
«rebel·lió militar».
Reclòs a la presó de La
Campana de Granada, en fou responsable de la cuina. En 1940 va ser
traslladat a
la penitenciaria del Puerto de Santa María (Cadis,
Andalusia, Espanya) i
posteriorment a les d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real,
Castella, Espanya), de
Yeserías (Arganzuela, Madrid, Espanya) i d'Astorga
(Lleó, Castella, Espanya),
on va ser alliberat l'agost de 1941. Retornà a Granada i
començà a treballar en
una fàbrica sucrera, de la qual diàriament
furtava un o dos quilos de sucre amb
els quals elaborava caramels i confits que després venia pel
barri de San Pedro
on vivia. Amb Ángel Vicente, creà una petita
fàbrica de caramels. Integrat en
la lluita clandestina, fou membre del Sindicat de
l'Alimentació de la CNT de
Granada. També albergà a casa seva el guerriller
Juan Francisco Medina García (Yatero),
que va ser finalment ferit en
un enfrontament amb la policia. Organitzà nombroses evasions
de militants
empresonats i elaborà per a tal fi falses ordres
d'alliberament. En 1943, amb
F. Salcedo, montà al número 1 del carrer de la
Paz una petita confiteria, on
també hi vivia el company José Alguacil Carranza
i sa família; va ser en aquest
obrador on es tingueren la major part de les reunions clandestines de
la CNT d'aleshores.
Assistí a la reunió que es va realitzar a La
Zubia (Granada, Andalusia, Espanya)
per a coordinar la lluita guerrillera i participà activament
en aquesta,
proporcionant armes al grup guerriller llibertari dels germans Quero
Robles. En
1947 advertí, amb Antonio Cañete
Rodríguez, al Comitè Regional de la FIJL i al
de la CNT de la traïció, per 200.000 pessetes, dels
excenetistes Fermín
Castillo i Miguel Contreras, que havien delatat els germans Quero
Robles a la
policia. En 1948 va ser nomenat secretari de Defensa i
d'Organització del
Comitè Provincial de Granada de la CNT i
s'encarregà de l'evacuació de
guerrillers, entre ells els germans Castillo Clares, via
Tànger (Marroc). El 26
de maig de 1949, quan l'evacuació del grup, la
Guàrdia Civil atacà el seu
domicili granadí. Durant l'enfrontament armat, resultaren
morts Gabriel Martín
Montero (Corralico i Mariano)
i José Sánchez Porras (Pepe
El Catalán) i van ser capturats
José Martín Montero (Sebastián),
Milesio Pérez Jiménez (Modesto)
i
José García Pimentel (Eloy
i Orejillas). També ell
va ser capturat,
ferit de set bales, i sa companya Isabel Amador Guzmán. Els
inquilins del
local, José Alguacil Carranza i la seva esposa Manuela
Vizcaíno Alarcón, també
van ser detinguts amb son fill de quatre anys. El capità
Caballero, de la
Guàrdia Civil, ferit en l'enfrontament, es
lamentà de no haver pogut «matar
tothom, dona i infant inclosos». Jutjat, Vicente Castillo
Muñoz va ser
condemnat a 30 anys de presó. El 28 de maig de 1962 va ser
alliberat de la
presó de Barcelona. En 1979 va escriure en dos volums les
seves memòries, Recuerdos y
vivencies,
que publicà a
Barcelona en una edició privada de 25 exemplars. Vicente
Castillo Muñoz va morir el 19 de setembre de 1997 a
Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i
Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Josep
Roig Lladó - Josep Roig
Lladó: El 19 de setembre de 2000 mor al
Voló
(Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut
també sota el
pseudònim d'Antonio Millera.
Havia nascut el 19 de desembre de 1916 –algunes fonts citen
erròniament 1914– a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya).
Sos pares es deien Pau Roig Alzamora, jornaler, i Teresa
Lladó Musset.
Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa,
quan esclatà la
Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les
milícies confederals i, amb
la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti»), on
exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En
representació de Terrassa
assistí al Congrés de les Joventuts
Llibertàries en la «Columna Durruti».
Amb
el triomf franquista creuà els Pirineus i patí
els camps de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després
s'allistà en la Legió
Estrangera i lluità en la resistència antinazi
fins que fou ferit greument al
pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra.
Després de la II Guerra Mundial
s'establí a París (França), on
milità en la CNT i en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs
orgànics de
responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de
Relacions i Solidaritat
de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà
clandestinament en diverses
ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio
Millera, en missió orgànica en
representació del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat
confederal i en 1959
col·laborà en Uno.
Tribuna Libre
Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la
Unidad de la CNT de
España. En 1962 fou membre de la
Comissió «Fons d'Ajut» en suport als
sinistrats
per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a
Montpeller, amb Joan
Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint
Borrás Bousquet i altres, a la reunió de
la fracció interna oposada a la línia dels
responsables confederals d'aleshores
(«Reunió Marginalista»), fet pel qual va
ser expulsat en 1970 de la CNT de
París. Després milità en les
Agrupacions Confederals, tendència editora del
periòdic Frente Libertario.
Un cop
jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel
Navarro Elcacho, a la
localitat rossellonesa del
Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada
antifranquista. Josep Roig
Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al seu domicili del
Voló
(Rosselló, Catalunya Nord).
Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno
dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a
testimoni per
Véronique Olivares Salou per al seu llibre
col·lectiu Mémoires
espagnoles. L'espoir des humbles (2008). ---
|
![[18/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/09]") |
|
![[20/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/09]") |
|
|
| Actualització: 19-09-23 |