|
---
Anarcoefemèrides
del 18 d'agost Esdeveniments
Portada d'Il Socialista - Surt Il Socialista: El 18 d'agost de
1889
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarcocomunista en
llengua italiana Il Socialista. Periodico
irreligioso, antipatriottico. Redatto da lavoratori. (El
Socialista.
Periòdic irreligiós, antipatriòtic.
Redactat pels treballadors). A partir del
número 3, del 15 de setembre de 1889, portà el
subtítol «Òrgan
comunista-anarquista». A la capçalera duia els
epígrafs «Ni Déu ni amo» i
«Parles de llibertat? Qui és pobre és
esclau». Encara que els articles anaven
sense signar, el principal redactor fou Felice Vigliano, amic d'Errico
Malatesta, qui va fer servir posteriorment el seu nom a
Suïssa. Es publicaren
alguns textos en castellà i en francès, i alguns
d'ells eren reproduccions del
periòdic barceloní Acracia.
En
sortiren sis números, l'últim el 27 d'octubre de
1889. ***
Portada del primer número de La Libre Iniciativa - Surt La Libre Iniciativa: El 18 d'agost de 1895 surt Rosario (Santa Fe, Argentina) el primer número de La Libre Iniciativa. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular i editat per subscripció voluntària, va ser dirigit per C. Gino. Força violent, era un òrgan d'expressió de la tendència antiorganitzativa i individualista del moviment anarquista argentí i rebé el suport de diversos grups anarquistes, com ara «La Libre Iniciativa», «La Ribelión», «Panaderos», «Los Yeseros», «La Antorcha Anárquica», «La Luz», «La Abolición de la Esclavitud de la Ensenada», «La Expropiación», «Los Decididos de Almagro», «Antimoralista», «Anti Verdadista», «Alpargatas», etc. Els articles, alguns en llengua italiana, anaven sense signar i publicà textos de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, H. Sevrin, etc. En sortiren set números, l'últim el 7 de juny de 1896. A partir del 19 de desembre d'aquell any, unit a La Federación Obrera, publicaren el nou periòdic La Nueva Humanidad. ***
Pamflet
de la conferència - Xerrada de Bartolozzi:
El 18 d'agost de 1991 se celebra a la sala de la Casa del Poble de
Ginebra
(Ginebra, Suïssa) la conferència de l'anarquista
Ettore Bartolozzi «La
degenerazione riformistica. L'equivoco rivoluzionario. L'obiettivo
sindicalista. La idee libertarie». L'acte va ser organitzat
el Grup
Racionalista Italià (GRO) de Ginebra. ***
Cartell
de la xerrada d'Emma Goldman - Conferència
d'Emma Goldman: El 18 d'agost de 1927 se celebra al Labor
Temple de Toronto (Ontàrio,
Canadà) la conferència d'Emma Goldman
«The Heroic Struggle of Sacco and
Vanzetti» (L'heroica lluita de Sacco i Vanzetti). Aquesta
xerrada estava
emmarcada en la campanya internacional en protesta per la condemna a
mort dels
dos militants anarquistes italoamericans. L'execució de
Sacco i de Vanzetti es
va perpetrar dies després, el 23 d'agost de 1927. Conferència d'Emma
Goldman (18 d'agost de 1927) ***
Cartell de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries - Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya) el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries –prenent l'esquema organitzatiu de la FAI– en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien una àmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. ***
Capçalera
del primer número d'Informations
d'Espagne - Surt Informations d'Espagne: El 18 d'agost de
1936 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic anarquista Informations
d'Espagne. Communiquées par la
Confédération Nationale du Travail et la
Fédération Anarchiste Ibérique.
Va
ser editat per la publicació Le
Réveil
Anarchiste, editada a Ginebra per Lucien Tronchet. Els
articles, que anaven
sense signar, recollien diferents informacions distribuïdes
pels mitjans
d'informació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i per la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) sobre els esdeveniments de la
Revolució espanyola. Aquesta
publicació deixà d'editar-se amb el
número 6 (24 d'agost de 1936), quan
aparegué a Barcelona (Catalunya) el periòdic L'Espagne Antifasciste; però
encara va sortir un número 7, el
setembre de 1936, l'últim conegut, quan L'Espagna
Antifasciste deixà de publicar-se a Barcelona i
passar posteriorment a
París (França). ***
Capçalera
d'Orientación
Social - Surt Orientación Social: El 18 d'agost de
1936 surt a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) el primer
número del diari Orientación
Social. Órgano del frente
aragonés. L'edició d'aquesta
publicació fou responsabilitat d'un Comitè
Provincial d'Osca format per delegats de l'anarcosindicalista
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la socialista Unió General
de Treballadors
(UGT). El mestre Miguel Martí dirigí el
periòdic, Evaristo Mur i Miguel Salinas
s'encarregà de la informació local, i
Ángel Mur, Luis Ruiz i José Alcolea foren
responsables de la secció doctrinal. Les informacions
sindicals van ser
responsabilitat de Mariano Asín, per la CNT, i de
José Torrente, per l'UGT.
Tècnicament ben realitzat, comptà amb gravats,
caricatures, secció femenina, notícies
culturals, reportatges sobre el front i informacions locals. Trobem
articles
d'Alcolea, Pedro Ara Ferrera, Mariano Asín, Manuel Latorre,
Maravilla, Evaristo
Mur, Puyuelo, Luis Ruiz, Marcelo Salinas y López, Wladimiro
Salinas Monclús,
José Sampériz Janín, etc.
L'últim número, el 65, sortí el 26 de
novembre de
1936, quan el Comitè Provincial d'Osca es va integrar en
l'acabat de crear
Consell Regional de Defensa (Consell d'Aragó).
Naixements
André Léo - André Léo: El 18 d'agost de 1824 a neix Lusignan (Poitou, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire-Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix –llinatge del seu marit–, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Filla d'una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de notari i de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació; sa mare es deia Thalie Belloteau. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie i Élisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la «Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista –va identificar Marx amb Bismarck–, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L’enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les –Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l’éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)–, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 al seu domicili de Saint-Maurice (Illa de França, França); després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra. ***
Fernando Tarrida del Mármol - Fernando Tarrida del Mármol: El 18 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 2 d'agost– de 1861 neix a Santiago de Cuba (Cuba) –alguns citen erròniament l'Havana– el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península –actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera –a vegades a El Productor–, ni els locals obrers –només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia –on ensenyà física i química als tancats– i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars –Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo –aquest li va dedicar El proletariado militante–, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 15 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol». Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915) ***
Nota sobre la condemna de Charles Viel apareguda en el diari lionès Le Progrès del 3 de maig de 1891 - Charles Viel: El
18 d'agost de 1867 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Charles
Philippe, conegut com Le Nîmois. Era fill de François Viel, bastaix, i d'Isabelle
Bastide. Es guanyà la vida treballant de pintor i d'enguixador. Durant la
manifestació del Primer de Maig de 1891 a Lió (Arpitània), que donà lloc a diferents
incidents, va ser detingut; jutjat l'endemà amb altres 28 manifestants pel Tribunal
Correccional, va ser condemnat a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida»
(una llima triangular) i «agressió a un agent». En aquesta època vivia al número
5 del carrer Clos-Suiphon Lió. El 14 de gener de 1892 va ser condemnat a 11
francs de multa per una qüestió administrativa. Va ser membre del grup antiparlamentari
«Les enemis de toutes candidatures», el més important grup anarquista lionès
d'aleshores, que agrupava militants dels barris de La Guillotière i de Les Brotteaux.
El 30 de març de 1892 el seu domicili, ben igual que el de 38 anarquistes
lionesos més, va ser escorcollat. Va ser implicat en una investigació per «associació
criminal» que es perllongà entre abril i maig de 1892 i el 22 d'abril va ser detingut
en una gran agafada preventiva davant la convocatòria del Primer de Maig i el
judici de l'anarquista Ravachol. Cap el 5 de maig va ser posat en llibertat i
tornà a Nimes. A finals de 1893 el trobem de bell nou a Lió. L'1 de gener de
1894 va ser detingut i en l'escorcoll d'on vivia, al domicili del llibertari
Claude Mazoyer, al número 116 del carrer Mazenod, la policia va trobar
periòdics i fullets anarquistes. Alliberat 10 dies després, va ser donat per
desaparegut per la policia l'abril d'aquell any i s'ordenà la seva recerca. A
finals dels anys noranta vivia al número 60 del carrer Richelieu de Nimes i
militava en el grup anarquista local. El setembre de 1897, amb Jean Barrial,
organitzà una sèrie de conferències de l'anarquista Henri Dhorr a la Sala de la
Capella de l'antic liceu. El 5 de setembre de 1898, amb Victor Guiraud i altres
companys, es presentaren a la redacció del diari Le Journal du Midi, el
qual havia publicat un article contra el moviment anarquista; durant la trobada
va bufetejar el redactor Méry, però finalment Viel resultà greument ferit en la
baralla pels companys de Méry. Denunciat per aquests fets, el 9 de novembre de
1898 va ser condemnat a 15 dies de presó i a 15 francs de multes per «cops i
ferides» Segons un informe policíac de juny de 1900, treballava de guixaire a Sent
Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època participava en les activitats
del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics, que es reunia al carrer Saint-Paul de
Nimes. Charles Viel va morir el 8 de març de 1903 al seu domicili del carrer d'Avignon
de Nimes (Llenguadoc, Occitània) acompanyat per son germà Jeron Viel. ***
Propaganda
d'una de les xerrades de René Groult publicada en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 19 de desembre de 1908 - René Groult: El
18 d'agost de 1877 neix a Cherbourg (Alta Normandia, França)
el propagandista anarquista
i sindicalista René-Charles-César Groult. Era
fill
natural de Marie Louise Joséphine Groult. Va treballar de
mariner a
l'Arsenal, drassanes dels
vaixells de guerra, de Cherbourg i el novembre de 1905 va ser
condemnat, amb un
altre mariner anomenat Launay, a tres mesos de presó per
«insults a l'Exèrcit».
En 1907 fou un dels fundadors del grup «La Jeunesse
Libre» de Toló (Provença,
Occitània), al costat de Joseph Chandre i d'Antoine
Bertrand, grup que recollí
el testimoni de «La Jeunesse Syndicale».
«La Jeunesse Libre» tenia el local al
primer pis del número 14 del carrer Nicolas Laugier i es
dedicava sobretot a
fer xerrades «cientificosociològiques»
tots els dissabtes. Es mostrà partidari
de la creació d'una caixa de socors per als companys
acomiadats de la feina. El
15 de febrer de 1908 va fer la xerrada «L'individu contre la
Société» i el 13
de juny la titulada «Les crimes de la
Propriété», ambdues a «La
Jeunesse
Libre». L'11 d'abril d'aquell any va fer la xerrada
«Le crime d'obéir, la
meilleure volonté d'agir» al Groupe
d'Études Sociales, a la Maison Fenero del
Pont-Neuf de Toló. Malalt de tuberculosi, durant la tardor
de 1908 va ser
obligat a cessar les activitats. El 12 de novembre de 1908, durant un
escorcoll
al local del grup «La Jeunesse Libre», la policia
va trobar un quadern
d'adreces seu on es detallaven informacions de companys d'arreu de
França. El
19 de desembre de 1908 va fer la xerrada «Qu'est-ce qu'un
anarchiste?» i el 23
de gener de 1909 altra sota el nom «Réaction
individuelle contra l'action col·lectiva»,
totes dues als locals de «La Jeneusse Libre». En
1909 treballava a l'Arsenal de
Brest (Bro Leon, Bretanya). El maig de 1909 va ser denunciat, sense que
fos
processat, per un delicte d'expressió arran d'una
reunió. El juny d'aquell any,
amb els germans Charles i Paul Gosselin, fundà el
«Groupe d'Études
Rationnelles» (Grup d'Estudis Racionals), la seu del qual es
trobava al número
6 del carrer de Traverse de Brest. El 30 de juny de 1909 va repetir la
xerrada
publica contradictòria «L'individu contre la
Société» al local del «Groupe
d'Études Rationnalles». Aquest any va ser inscrit
per la policia en el «Carnet
B» dels antimilitaristes. El febrer de 1911 vivia al
número 85 del carrer Émile
Zola de Brest. Posteriorment s'instal·là a Le
Havre (Alta Normandia, França),
però retornà a Toló. Es va casar, com
a
mínim, tres vegades: el 13 de novembre de 1903 amb Marie
Louise
Cauvin, el 4 d'abril de 1913 amb Louise Eugénie Defouteney i
el
16 d'agost de 1920 amb Marie Joséphine Simon. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Shalom
Schwartzbard - Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) –actualment Ucraïna– l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any –més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès –que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera– serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat. ***
Emil Szittya fotografiat per Rogi André (ca. 1950) - Emil Szittya: El 18 d'agost de 1886 neix a Budapest (Imperi austrohongarès; actual Hongria) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Sos pares es deien Ignác Schenk i Regina Spatz. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris –conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Sa companya fou Erika Wilhelmine Marie Adolphe Drägert. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França) –el certificat de defunció diu que va morir al seu domicili del XIV Districte de París. És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebete über die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar. ***
Retrat
de Moriya Emori (1946) - Moriya Emori: El
18 d'agost de 1903 neix al barri de Koishikawa –actual
Bunkyio– de Tòquio (Japó) el poeta i
militant anarquista, i després
comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma
Jukichi. Quan feia els
estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el
qual l'introduí en el
pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es
disposava a
participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi
Domei (Federació
Socialista del Japó). Després va fer estudis a la
Universitat de Kansai, però
es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer.
Durant
la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els
obrers
en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on
publicà poemes i col·laboracions en
diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi
(Orígens). Va
ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho
(Alliberament Literari), publicació en la qual
col·laborà regularment. El
febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei
(Federació Artística
d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga
Panjaponesa d'Art
Proletari. En aquesta època entrà en la
redacció del periòdic Musanaha
Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut
i un cop
alliberat dirigí la secció
d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929
s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost
de 1929, després de la desaparició
de Musanaha Simbun, entrà en la
redacció del Daini Musansha Simbun
(Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i
va
romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota
fiança. Després
publicà llibres per infants. A finals de 1935
creà el «Club Sancho», la
finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme.
Durant aquests anys
intentà acostar políticament i
ideològicament la intel·lectualitat nipona al
Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per
això creà la Nihon Bunkajin
Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos).
El setembre de 1938 publicà un
(«Política Social») dels tres volums de
l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku.
En aquest període, sota el pseudònim de Soma
Jukichi, publicà llibres
pedagògics i participà en la
reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista).
El març de 1940 participà en la
creació de la revista anarquista Shigen
(Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono
Tôsaburô, Okamoto Jun,
Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre
d'altres. El setembre de
1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé
dos anys després,
durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El
setembre de 1945
participà en la creació de la Toitsu Sensenteki
Bunka Dantai Jiyu Konwakai
(Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front
Unificat).
Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista),
esdevingué redactor dels
periòdics Jinto i Jinming
Shimbun (Periòdic del Poble), alhora
que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei
(Lliga de la
Cultura Democràtica del Japó). Quan el
periòdic Akahata (Bandera Roja)
va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova
publicació Heiwa tö
Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955
abandonà la activitat política,
però la reprengué per assumir el
càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic
Akahata i per participar en la fundació
de l'editorial Shin-Nippon, però
dimití al poc temps. Moriya Emori va morir el 5 d'abril de
1960. ***
José Badía Arpal (1932) - José Badía Arpal: El 18 d'agost de 1905 neix a Quinto de Ebro, actual Quinto, (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Badía Arpal –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Arnal, Arcal, etc.). Sos pares es deien Julián Badía, administrador de finques, i Dolores Arpal. Era el tercer fill d'una família de 10 germans i germanes. En 1912 es traslladà amb sa família al barri rural de Movera de Saragossa (Aragó, Espanya), on son pare havia estat destinat. Estudià a l'Escola Pública Infantil de Morevera i posteriorment alguns cursos a les Escoles Pies de Saragossa. Després de treballar de mosso en alguns comerços de Saragossa, tornà a Movera, on treballà de jornaler. El març de 1926 començà a fer el servei militar al Regiment de Sapadors i Minadors de Saragossa i un cop acabada la mili retornà a Movera. El 9 de novembre de 1932 es casà amb María Zapater Buisán, amb qui tingué un infant (Jesús). Militant destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Movera, la qual presidia en 1936, es distingí pel seu antisectarisme i moderació –es diu que hi anava a missa els diumenges–, per haver ajudat a nombroses persones a aprendre a llegir i a escriure i per la seva intervenció com a negociador en diversos conflictes laborals. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sa família quedà dividida en dos bàndols: el lleial, en el qual es trobava son pare Julián i sos germans José i Miguel; i el rebel, en el qual hi havia sos germans Julián, militar, i Agustín, guàrdia d'assalt. Detingut per la Guàrdia Civil, el 17 d'agost va ser internat a la presó saragossana de Torrero. José Badía Arpal va ser assassinat extrajudicialment de dos trets a la nuca el 5 de desembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya) i llançat en una fossa comuna d'aquest cementiri. Segons les autoritats franquistes, va ser alliberat aquell mateix 5 de desembre. Sa vídua, per a trobar feina i rebre una pensió, va ser pressionada perquè acceptés la mort de son marit com a una «mort violenta» sense causa política. El maig de 2014 Tasio Peña Jiménez estrenà el curtmetratge José Badía Arpal. Un crimen de su tiempo, on es repassa la seva trajectòria vital. ***
Tomba de Pawel Rogalski al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia - Pawel Rogalski: El 18 d'agost de 1908 neix a Varsòvia (Polònia) el militant anarquista i anarcosindicalista d'origen jueu Pawel Jan Rogalski, conegut com Pawel. En 1924 participà en l'edició del periòdic socialista Nowy Zew (Nova Crida). En 1926 emprengué els estudis de Ciències Polítiques a la Universitat Lliure de Varsòvia i començà a militar en el Grup d'Autoeducació Anarquista de Benjamin Wolman. En 1926 s'afilià a la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa) i esdevingué amic de Jerzy Borejsza. Després passà a col·laborar en l'editorial clandestina «Walka» (Lluita). En 1929 va ser detingut a Varsòvia durant una reunió clandestina d'homenatge a Piotr Kropotkin. En 1930 emigrà a París (França), on, a més de treballar, continuà els seus estudis a la Sorbona fins el seu retorn a Polònia en 1932. Abans de la guerra treballà per al periòdic Ostatnie Wiadomosci (Últimes Notícies). L'octubre de 1939, amb Roman Jablonowski –exmilitant comunista, aleshores acostat al sindicalisme revolucionari i líder del Zegota (Consell d'Ajuda als Jueus)–, començà a actuar en el camp sindical i organitzà un grup de resistència antinazi. Internat al gueto de Varsòvia, l'agost de 1942 aconseguí fugir i s'amagà en diferents indrets. Durant l'estiu de 1944, amb la insurrecció de Varsòvia, va ser detingut amb sa família per agents de la «Divisió SS Galizien», però novament aconseguí fugir. El final de la II Guerra Mundial l'agafà amagat a Nadarzyn. En 1946, amb altres companys anarquistes, i Roman Jablonowski, fundà la cooperativa editorial «Slowo» (Paraula), que publicà llibres anarquistes (Kropotkin, etc.). El gener de 1947, arran de la visita a Polònia l'any anterior de la militant anarcosindicalista i anarcofeminista ucraïnoamericana Rose Pesotta, visità els EUA, on impartí nombroses conferències sobre el gueto de Varsòvia i la insurrecció de 1944; en tornar a Polònia, va ser interrogat per agents del Ministerstwo Bezpieczenstwa Publicznego (MBP, Ministeri de la Seguretat Interior), la policia secreta comunista. En 1949, per ordre del Comitè Central del Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), la cooperativa editorial «Slowo» va ser obligada a tancar. A partir d'aquesta època i fins la seva jubilació, treballà per a l'editorial «Ksiazka i Wiedzy» (Llibre i Coneixement). Pawel Rogalski va morir el 16 de març de 1993 a Varsòvia (Polònia). A la seva tomba, al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia, va fer escriure: «Pawel Rogalski, editor de "Ksiazka i Wiedzy" i militant de la Federació Anarquista Polonesa». ***
Necrològica
de José Manuel Fernández Cabricano apareguda en
el periòdic parisenc Cenit del 12 de
maig de 1992 - José Manuel Fernández Cabricano: El 18 d'agost de 1909 neix a Barros (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Manuel Fernández Cabricano, conegut com El Barracu o El Barraco. Sos pares es deien Camilo Fernández Peña i Lucinda María Cabricano García, i tingué quatre germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera, es guanyava la vida com a miner i calderer. Participà activament en la insurrecció d'octubre de 1934 a la seva població natal i a Oviedo i quan aquesta fracassà fugí d'Astúries. El 30 d'abril de 1935 va ser detingut per la Guàrdia Civil a Madrid (Espanya), juntament amb altres companys, entre ells Aladino Huertas Cases, també destacat membre del Comitè Revolucionari del moviment d'octubre de 1934, i fou durament torturat. Jutjat en consell de guerra el 5 de novembre de 1935 sota l'acusació d'haver participat en l'atac de les casernes de la Guàrdia Civil de Sama i de La Felguera i d'assaltar i d'apoderar-se dels diners de la Caixa de la Societat Duro Felguera, va ser absolt juntament amb Aladino Huertas Cases. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 prengué part en els atacs a la caserna de la Guàrdia Civil de La Felguera i a les casernes de Gijón, formant part d'un grup que s'autodenominà amb el seu malnom «El Barracu». Durant la guerra civil lluità com a voluntari en el «Batalló Carrocera» i després com a oficial de l'Exèrcit republicà. El setembre de 1936 va ferit al front occidental asturià i va perdre una cama, romanent hospitalitzat durant tota la contesa. En acabar la guerra, caigué pres; jutjat, va ser condemnat a dues penes de mort, que van ser commutades, i purgà sis anys de presó. Un cop lliure, amb Aquilino Moral, reorganitzà la CNT clandestina a la conca minera. Durant la dècada dels seixanta fou secretari de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la CNT i assistí al Ple de Regionals confederals de 1965, que donà lloc al cincpuntisme, encara que estigués en contra. També durant la citada dècada va ser secretari peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort del dictador Francisco Franco, reivindicà, amb son germà Avelino, el drets i pensions de les vídues i dels mutilats de guerra i el 26 d'agost de 1976 organitzà a La Felguera, quan la CNT encara era il·legal, el primer míting confederal després de la dictadura franquista, on intervingué. Col·laborà assíduament en la premsa confederal. Malalt dels pulmons, Manuel Fernández Cabricano va morir el 14 de març de 1992 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i fou enterrat a la seva població natal, seguint el seu desig, amb el carnet confederal a la butxaca. Son germà Avelino Fernández Cabricano fou un destacat militant socialista, tinent de l'Estat Major del XIV Cos de l'Exèrcit republicà i secretari de l'Associació de Militars Excombatents de la II República (AMER). ***
Necrològica de Gregorio Ortiz Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985 - Gregorio Ortiz Martínez: El 18 d'agost de 1916 neix a Huéscar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Ortíz Martínez. Sos pares es deien José Ortiz Romo i Consuelo Martínez García. Quan esclatà la Revolució espanyola treballava a França i creuà els Pirineus per allistar-se com a voluntari a Sant Andreu (Barcelona, Catalunya), on fou destinat als batallons costaners de la Columna «Ferrer i Guàrdia» a la comarca de l'Alt Empordà (Figueres, Castelló d'Empúries, L'Escala, Port de la Selva). Després dels «Fets de Maig» de 1937 fou integrat amb la resta de milicians del seu grup en la 26 Divisió (l'antiga Columna Durruti) i marxà a lluitar a Aragó. El novembre de 1938 fou greument ferit al front del Segre. Amb el triomf feixista, marxà cap a França. Treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball de Perpinyà. El 16 de febrer de 1946 es casà a Ménil-Gondouin (Normandia, França) amb Rolande Émilienne Denise Lucienne Leportier. Gregorio Ortiz Martínez va morir el 8 de desembre de 1984 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Roselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Joaquín Liarte Viu apareguda en el periòdic
tolosà España
Libre de l'1 d'agost de 1954 - Joaquín Liarte Viu: El 18 d'agost de 1923 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Liarte Viu. Sos pares es deien Juan Liarte Justes, obrer, i Antonia Viu Val. Son germà, Ramón Liarte Viu, fou un destacat propagandista anarcosindicalista i va ser amic de Francisco Ascaso Abadía. Ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França, treballà de mecànic i milità en la Federació Local de la CNT de Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània), localitat on vivia amb sa companya Carmen Lacruz. Joaquín Liarte Viu va morir el 20 de juliol de 1954 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.
Defuncions
Varlaam Cherkezishvili -
Varlaam
Cherkezishvili: El 18 d'agost de 1925 mor a Londres
(Anglaterra) el periodista,
militant anarcocomunista i després polític
independentista georgià príncep
Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les
transcripcions Tcherkesoff
i Cherkezov. Havia nascut el 15 de setembre de 1846
a Tiflis (Geòrgia),
aleshores Imperi Rus, en una família
aristocràtica i per això portarà el
títol
de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets
de Moscou, però
quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es
matriculà a l'Acadèmia
Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de
Moscou. En aquesta època decideix
marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per
l'alliberament dels
esclaus, però començà a acostar-se a
les societats secretes antitsaristes i als
grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866,
després de l'atemptat de
Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una
cel·la
en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau
de Sant Petersburg com a
membre del grup clandestí d'Isutin. Després
treballà com a enginyer traçant la
via fèrria entre Rostov i el Caucas, però
continuà la seva activitat
revolucionària clandestina enquadrat en el grup de
Sergueï Netchaïev. Més tard
participarà en el moviment narodnik
(populistes) de Piotr Lavrov i després
es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868
publicà el periòdic Narodnoe
Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme
anarquista de
Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En
1869 muntà una
llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important
centre de reunió de la
dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de
desembre de 1869 fou detingut,
processat en un judici que fou força mediàtic, el
18 d'agost de 1871 fou
condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou
exiliat a Tomsk (Sibèria
occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir.
Instal·lat a Ginebra (Suïssa),
participà en la premsa dels cercles de
l'emigració russa i anarquista, i va fer
amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i
Piotr Kropotkin, amb qui prendrà
part en 1879 en la creació del periòdic Le
Révolté, declarant-se
anarcocomunista. Poc després s'establí a
París, on va fer feina pintant parets
a les obres en construcció. A la capital francesa
freqüentà el grup anarquista
del Panthéon i col·laborà en Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest
últim li publicarà el fullet Doctrine
et actes de la social-démocratie. En
1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de
França i retornà a
Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés
Revolucionari Socialista
Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital
anglesa, entrà
clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia,
Geòrgia i Europa
central. En aquest viatge se sensibilitzà encara
més de l'opressió imperialista
russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i
com a «ambaixador dels patriotes
georgians» va fer propaganda del moviment
d'alliberació nacional del seu país
natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la
premsa
burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896
publicà Pages d'histoire
socialiste i tres anys després Précurseurs
de l'Internationale, dues
de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899
participà en un míting
a Londres en suport de les víctimes de la
repressió a Itàlia amb Louise Michel,
Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En
1900 presentà una
ponència (L'Évolution récente
chez les socialistes d'État) en el
Congrés
Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la
guerra russojaponesa per al periòdic
Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors
del Partit
Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa
companya Frida Rupertus,
cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen,
milità en la Federació
Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf
Rocker
i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup
editor de Freedom.
En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de
crítica del marxisme,
especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es
va veure implicat en
l'«Afer Grafton» –contraban d'armes per a
la
resistència finesa contra
l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John
Grafton». Durant la Revolució
russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i
fundà una Universitat Popular, alhora que
impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquesta
època va fer amb
sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el
reporter britànic
Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista,
retornà a Londres, on
participà en 1907 en la creació de la
«Creu Roja Anarquista», futura «Creu
Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats.
Aquest any també
assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran
amic i col·laborador de
Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest
dels Setze», afí a participar
en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució
russa de 1917 retornà a
Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent
el maig de 1918 arran del
Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea
Constituent de la
República Democràtica de Geòrgia i una
plaça acadèmica a la nova universitat de
Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república
fou ocupada militarment per
l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament
en la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure
obligat a exiliar-se i tornà a
Londres, on continuarà la seva tasca per la
independència del seu país. A més
de les citades, altres obres seves són Let us be
just: an open letter to
Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto?
(1903), Concentration
of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi
internatsionala.
Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. ***
Celestino Alvarado
Quirós - Celestino Alvarado Quirós: El 18 d'agost de 1936 és assassinat a la platja de Cortadura (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Havia nascut el 28 de desembre de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Alvarado Sáenz, comerciant, i Carmen Quirós Sordo. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua –Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera– i dues nines –Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre–; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna. ***
Manuel
Marrero Mendoza - Manuel Marrero Mendoza: El 18 d'agost de 1936 mor a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el forner anarcosindicalista Manuel Marrero Mendoza. Havia nascut en 1901 a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). Sos pares es deien Manuel Marrero i Antonia Mendoza. Emigrà a Cuba i en els anys vint milità en el moviment anarquista de l'illa caribenya. Cap el 1930 retornà a les Illes Canàries i aquest any es casà amb Antonia Álvarez Martín. El 23 de juny de 1931 participà, amb Infante, Alemany i altres, en el gran míting que se celebrà a Santa Cruz. Durant una temporada fou el tresorer del Sindicat de Forners de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al barri d'El Perú de Santa Cruz. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut per un escamot falangista. Manuel Marrero Mendoza va morir, sis dies després, el 18 d'agost –oficialment el 20 d'agost a causa d'un col·lapse cardíac– de 1936 a la presó provincial de San Miguel de Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) a causa de les tortures patides i fou enterrat al cementiri de Santa Lestenia d'aquesta ciutat. ***
Mario
Rico Cobas - Mario Rico
Cobas: El 18 d'agost de 1936 és assassinat a
Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista
i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Havia nascut el 17
d'abril –algunes fonts
citen el 17 de maig– de 1903 a Ferrol (la Corunya,
Galícia). Sos pares es deien
Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans
(Mario, Arsenio,
Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se
càrrec de sos germans orfes
treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se
culturalment i
adquirint una educació autodidacta important. Va fer el
servei militar a
Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona
(Navarra). Durant la dictadura de Primo
de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo
(Pontevedra, Galícia). A partir de 1930
intervingué en mítings confederals i
polemitzà amb els socialistes des de
diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!,
El Obrero, Solidaridad
Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en
el
gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels
fundadors del Sindicat
General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de
la Federació Comarcal
de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar
nombrosos mítings: Ferrol
(octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933),
Villagarcía,
Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932),
Betanzos, Sada, la
Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí
nombroses detencions (1932, 1933, jutjat
el juliol per col·locació d'explosius, abril i
novembre de 1934, 1935, etc.).
En aquests anys ocupà diferents càrrecs
orgànics, com ara el de delegat dels
mossos de comerç al Ple Regional de Galícia
celebrat el setembre de 1930 a la
Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca,
construcció,
fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés
confederal de 1931;
secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique
Fernández
Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat
el
novembre de 1932 a Gijón; secretari de la
Federació Comarcal en 1933; delegat
per la indústria naval al Ple de la Regional de
Galícia celebrat a Ferrol en
1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys
confederals
Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez
i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver
col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la
població de San
Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat
el 4 d'agost
d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de
proves. Quan
el debat confederal, prengué partit per Ángel
Pestaña Núñez i Joan Peiró
Belis,
i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i
defensà l'estatut d'autonomia
gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio,
Pontevedra). El 16 d'abril de
1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença
d'explosius i atemptat a la
força pública. En 1934 estrenà tres
obres teatrals de temàtica social (Contradicción,
Nueva generación libre i Triunfa
el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en
el llibre de diversos
autors Lope de Vega. A
més dels
citats periòdics, trobem textos seus en CNT,
Ferrol Libre, El
Gráfico, etc. En aquests anys republicans
col·laborà amb
l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i
José Cao Cortiñas, en
1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va
ser
detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la
presó
militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb
altres
companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a
la muntanya de San
Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però
realment al cementiri de Canido de
Ferrol, on posteriorment fou enterrat. ***
Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932 - Miquel Bueno Gil: El 18 d'agost de 1944 és gasejat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Havia nascut el 28 de setembre de 1882 a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya). Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família –va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo –sota el nom de Miguel Solano García– amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida. ***
Amadeo
Ramón Valledor - Amadeo Ramón
Valledor: El 18 d'agost de 1963 mor a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) el
militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari
Amadeo Ramón
Valledor, conegut com El Asturiano
o Ramón.
Havia nascut el
24 de maig de
1920 a Fabero (Lleó, Castella,
Espanya) –algunes
fonts citen Guimara (Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es
deien Amadeo Ramón i María Valledor. Miner de
professió, estava afiliat a
la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que
heretà, ben igual que sos
germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un
dels líders anarcosindicalistes de
la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936,
el qual triomfà a
la seva zona, aconseguí fugir i arribà a
Astúries. Quan la caiguda del front de
Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres
companys, amb
barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó.
Durant la nit del 25
al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb
el suport de la
guerrilla, de la colònia minera penitenciària de
la Societat «Minas de Moro», a
Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller
organitzat pel seu cosí
Serafín Fernández Ramón (O
Santeiro),
format sobretot per miners confederals –Manuel
Bermúdez Fernández (Asturiano),
Arturo Martínez (Xoqui),
Antonio Vega Guerrero (Rizoso),
Vicente Seoane (Pasoslargos),
Gerardo Cañedo González,
Domingo Villar Torres, El Chato de
Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero.
Després, va ser nomenat un
dels responsables de la Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia. El juliol de
1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel
Guriérrez Abella, César
Ríos, Adoración Campo Cañedo i
Serafín Fernández Ramón,
participà en un intent
de passar a França, però que es va veure frustrat
per mor d'una topada a
Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la
Guàrdia Civil i en la qual tres
guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947
aconseguí fugir d'una
emboscada on Serafín Fernández Ramón
resultà mort. El 7 de desembre de 1948,
amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb
un taxi de Toral
de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo
(Astúries) i, aquest grup, després de
escapar als controls de la Guàrdia Civil,
aconseguí passar a França el 13 de
desembre. A França s'integrà en el grup
guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico)
amb el qual el novembre de 1951
participà en un atracament a un banc barceloní.
Posteriorment acompanyà Sabaté
en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya,
encara que
ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades.
Malalt de càncer,
Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un
tret al cor el 18 d'agost de 1963 al seu domicili de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Amadeo Ramón
Valledor (1920-1963) ***
Jean
Goldsky fotografiat per Henri Manuel - Jean Goldschild: El 18 d'agost de 1969 mor a Lo Mont de Marçan (Aquitània, Occitània) el periodista i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean Goldsky o Jacques Guerrier. Havia nascut el 13 de desembre de 1890 al XVIII Districte de París (França). Fill d'una família jueva nombrosa de vuit infants, sos pares es deien Mathilde Jacob i Gustave Isidore, fabricant de brodats en tul i vell militant republicà que fou durant sis anys president de la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i secretari de la XIX Secció del Partit Socialista; però, l'abril de 1910, va dimitir del partit perquè no el trobava prou revolucionari i formà un grup d'acció revolucionària al XIX Districte de París. Quan tenia 13 anys hagué d'abandonar l'escola. Jean Goldschild, que aviat adoptà el pseudònim Goldsky, s'adherirà de molt jove al moviment llibertari. Com a anarquista individualista, participà en l'experiència de la colònia anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest Girault, André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou l'administrador del primer número del butlletí L'Anarchiste, que fou un fracàs i que només publicà un altre número. En aquesta època col·laborà en el periòdic individualista L'Anarchie (1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908 tingué una brega amb Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale, al costat de Miguel Almereyda i d'Eugène Merle formarà part de les «Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest de protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28 de juliol d'aquell any. L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè directiu de la Federació Revolucionària creada durant un congrés d'anarquistes i d'antimilitaristes, que tindrà lloc a la Maison des Fédérations de París (rue de la Grange-aux-Belles), promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges Durupt i altres. Aquesta federació preconitzarà l'ús de l'«acció directa» amb la finalitat de destruir radicalment la societat capitalista i autoritària. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics, com ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé (1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés (1909), el redactor del qual fou Georges Durupt. El 18 de juliol de 1912 es casà al IV Districte de París amb la parisenca Judith Marthe Bernheim, empleada als ferrocarrils estatals i militant socialista, de qui es va divorciar el 24 de juliol de 1919. En aquesta època, malgrat tenir el «Carnet B» dels antimilitaristes, estava fent el servei militar en el III Regiment d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i quan esclatà la Gran Guerra fou mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la «Unió Sagrada», demanà servir en primera línia. Enviat al front, va haver de ser evacuat poc després i a partir de 1915 el seu entusiasme patriòtic es va veure apaivagat, ja que publicà en Les Hommes du Jour, una reivindicació de Romain Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques administratives de l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué secretari general de redacció de Le Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de setembre, el Ministeri de la Guerra li concedí una pròrroga d'incorporació. En aquest periòdic, i fins el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général N..., signa articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917 publicà, amb Duval (Darbourg o Mondor), administrador de Le Bonnet Rouge, un periòdic anomenat La Tranchée Républicaine. Mantingué durant tot el conflicte bèl·lic una actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris ni els sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges a Suïssa, fou detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota l'acusació de «complicitat d'intel·ligència amb l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el 15 de maig de 1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys de prohibició de residència. El 28 d'abril de 1920 es casà a Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França) amb Jeanne Germaine, de qui acabà divorciant-se. Gràcies a les campanyes de premsa, a la intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu advocat Pierre Loewel, qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent, permeteren que no fos enviat a les colònies penitenciàries d'ultramar i que purgués la pena a Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una vaga de fam; transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala política de la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10 d'agost de 1924, però no rehabilitat. Després de l'alliberament reemprengué la seva tasca periodística i en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal, dirigint un temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquesta època fou un dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut tot d'una Moviment Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes, fet que implicarà ser atacar per Loréal en Le Libertaire. El 23 d'octubre de 1934 es casà al XX Districte de París amb l'escriptora Charlotte Marie Louise Charpentier, de qui es va divorciar el 26 de gener de 1944. El 4 de novembre de 1950 es casà al IX Districte de París amb Suzanne Odler. Durant els seus últims anys col·laborà en el periòdic anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté. És autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le grand voyage ou «L'antichambre de la mort» (1929) i La dame de l'Ariana (1937, amb la seva companya d'aleshores Charlotte Charpentier). Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Notícia
de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 20 de juliol de 1918 - Lucien Navel: El 18 d'agost de 1974 mor a Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània), l'antimilitarista i anarquista Louis Lucien Navel. Havia nascut el 30 de març de 1894 a Pont-à-Mousson (Lorena, França). Sos pares es deien Charles François Navel, jornaler, i Anastasie Rommé. Era el germà major de l'escriptor Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament llibertari. Es guanyava la vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu antimilitarisme i, arran d'un informe de la comissaria de policia de Pont-à-Mousson del 26 de maig de 1913 elaborat per les seves crítiques a la «Llei dels Tres Anys» –llei que ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar amb la finalitat de preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb Alemanya–, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes amb l'anotació «a detenir». En aquesta època es definia com a «socialista unitari i anarquista llibertari» i era membre dels «Amics de Le Libertaire». L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le Libertaire. No obstant tot això, en 1914 s'enrolà voluntari en el 169 Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat després per commoció cerebral. S'instal·là al número 28 del carrer Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París (França) i, després de llegir Ce qu'il faut dire i La Vague, publicacions anarquistes contràries a la «Unió Sagrada», retornà al seu antimilitarisme de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la fàbrica Revelin i entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al número 57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al número 6 de l'avinguda Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una ganiveta al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió. Després s'instal·là a Lió (Arpitània), on sa família s'havia establert. Animador de les Joventuts Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de desembre de 1918 pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la Revolució russa que realitzà en una manifestació del Sindicat de la Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la Part-Dieu, del barri de La Guillotière de Lió i en aquesta època treballava com a obrer en una màquina desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith («Société du Carburateur Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es casà amb la cantant antimilitarista i anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat delegat sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels animadors de la vaga de metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va morir el 18 d'agost de 1974 a l'Hospital Louis-Pradel de Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània). ***
Necrològica
d'Anastasio Vallejo Lopera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de febrer de 1983 - Anastasio
Vallejo Lopera:
El 18 d'agost de 1982 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Anastasio Vallejo Lopera. Havia nascut el 14
d'agost de 1901 a Higuera de Calatrava (Jaen, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Martos
(Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Vallejo
i
Dolores Lopera. Obrer metal·lúrgic de l'empresa
«Hispano-Suiza», l'estiu de 1936 va ser membre del
Comitè de Control de la
fàbrica. Amb Martí, del Sindicat de Productes
Químics, reconvertí
l'«Hispano-Suiza» en indústria de
guerra. El
març de 1937 el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes espanyols susceptibles d'entrar a
França, llista
aixecada pel Ministeri de l'Interior gal i on es recomanava el seu
rebut a tota
entrada o estada a França. Com a membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), fou membre del Comitè de Guerra de Barcelona
(Catalunya).
A començament
dels anys quaranta participà activament en la
reorganització del Sindicat del
Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Barcelona
i fou un dels
seus màxims representants durant la clandestinitat. Durant
la
primavera de 1947
va ser detingut, juntament amb 105 altres militants, en una gran
agafada contra
la CNT catalana. Torturat durant 42 dies en la Prefectura de Policia de
Barcelona, l'octubre de 1960 va ser jutjat a l'Audiència
Provincial de
Barcelona («Procés dels 99») i condemnat
a una pena
de sis anys i un dia de
presó. Un cop lliure s'ocupà de sa companya, que
havia
esdevingut folla durant
la seva detenció. Anastasio Vallejo Lopera va morir el 18
d'agost de 1982 a l'Asil d'Ancians de les Germanetes dels Pobres de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Collserola
(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
José
Hernández Pérez - José
Hernández
Pérez: El 18 d'agost de 1986 mor a
Mülhausen
(Alsàcia) l'anarcosindicalista José
Hernández
Pérez. Havia nascut el 17 de novembre de 1901 a Lorca
(Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Antonio
Hernández Ortega, jornaler, i Antonia Pérez
Aznar. Emigrat a Catalunya
amb sa
família quan
era nin, milità en el Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Després de la guerra civil
s'exilià a França i
passà pels camps de concentració. Més
tard pogueren venir sa companya i sos
infants. Durant l'Ocupació participà en la
resistència enquadrat en el maquis
dels departaments de Cantal i de Corresa. Després de la II
Guerra Mundial formà
part de la Federació Local de Mülhausen
(Alsàcia) de la CNT. José Hernández
Pérez va morir el 18 d'agost de 1986 a Mülhausen
(Alsàcia), on va ser
incinerat. Son germà petit Juan Hernández
Pérez, també va ser militant
llibertari. José Hernández Pérez (1901-1986) ***
Necrològica de Felicidad Casasín Bravo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'octubre de 1992 - Felicidad Casasín Bravo: El 18 d'agost de 1992 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) la militant anarquista i anarcosindicalista Felicidad Casasín Bravo, també coneguda com Felicidad Casasín del Prado o Felicitas Casasín. Havia nascut el 7 de març de 1913 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Bartolomé Casasín Pérez i Marina Bravo. En 1931 fou una de les fundadores del grup «Eliseo Reclus» d'Angüés, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Antonio Alsina Soliva; els germans José i Román Arnal Mur; Severino Fortuño Cabrero; Juan José Lomero Bravo; els germans Joaquín, Tomás i Vicente Rivera Sarvisé; José Sanz Villacampa; Antonio Tisner Bescós i Fabián Vispe Vilellas, entre d'altres. També militava en les Joventuts Llibertàries i formava part del grup teatral local. En 1934 pertanyia als grups d'afinitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lada a Barcelona, s'afilià a la CNT catalana i participà en les lluites de carrer de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Son pare, Bartolomé Casasín Pérez, paleta cenetista, fou afusellat pel feixisme el 5 de gener de 1937 a Osca (Aragó, Espanya) quan tenia 53 anys, juntament amb 36 persones d'Angüés. Un cop alliberada la seva localitat natal, en formà part de la col·lectivitat llibertària que es creà. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i fou internada a camps de concentració i enviada, amb Casimira Sarvisse Sesé, entre d'altres, a Belle-Île-en-Mer (Bretanya). Son primer company, Esteban Palacio, –també conegut com Lecheré o Esteban del Prado, d'aquí l'altre nom seu–, que havia conegut a Angüés, morí en 1952 a Le Havre (Alta Normandia, França). Més tard s'ajuntà amb Antonio Mairal, conegut a França com Jorge Vidaller, amb qui visqué al municipi occità de Quilhan (Llenguadoc, Occitània). Felicidad Casasín Bravo va morir el 18 d'agost de 1992 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França) i fou enterrada quatre dies després al cementiri de Saint-Marie d'aquesta població. ***
Necrològica
de Juan Pedrosa Berasaluce apareguda en el periòdic
granadí CNT
del setembre de 1995 - Juan Pedrosa Berasaluce: El 18 d'agost de 1995 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Juan Pedrosa Berasaluce, conegut com Juanito. Havia nascut el 22 d'agost de 1914 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien José Pedrosa i Petra Berasaluce. Abans de 1936 milità en les Joventuts Llibertàries de Bilbao i de Bidebieta (Basauri, Biscaia, País Basc) i en la Federació Local de Bilbao de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme en les milícies confederals a Urduña (Biscaia, País Basc) i, amb la militarització de les milícies, combaté en el Batalló «Sacco i Vanzetti», que actuà al front nord. Fet presoner a Santander (Cantàbria, Espanya), va ser internat al camp de concentració de la platja de Santoña (Cantàbria, Espanya), però aconseguir fugir-ne amb altres companys i passar a França. Retornà a la Península per Catalunya i continuà lluitant contra els feixistes en una unitat catalana de la Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA). En 1939, amb el triomf franquista, creuà la frontera i va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant l'Ocupació retornà a la Península i visqué en la clandestinitat, fins el moment que, fugint de la repressió, retornà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Ishós (Aquitània, Occitània) i entre 1945 i 1948 efectuà nombroses missions a l'interior de la Península enviat com a enllaç del Comitè Regional Nord de la CNT, de tendència «possibilista». El febrer de 1946 participà en el Ple de la Regional del País Basc que se celebrà a Baiona (Lapurdi, País Basc). Cap el 1948, en desacord amb militants de la Regional del País Basc de tendència «reformista», abandonà la CNT. Posteriorment retornà al País Basc. Juan Pedrosa Berasaluce va morir el 18 d'agost de 1995 al seu domicili de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat al cementiri de Vistalegre d'aquesta ciutat. El seu testimoni va ser recollit en el llibre El anarquismo en Burgos (2015). ***
José
Palacios Rojas - José Palacios Rojas: El 18 d'agost de 2007 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Palacios Rojas, conegut com Piruli. Havia nascut el 21 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril– de 1914 a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Palacios i María Rojas. Fill d'una família pagesa i jornalera, començà a treballar als camps quan tenia 10 anys i durant les nits estudiava a l'Ateneu Llibertari, que va ser la seva única escola. Encara un nin, en 1923 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan les tropes franquistes ocuparen el poble afusellaren tot el Comitè Local de la CNT i desenes de militants, però ell aconseguí fugir i arribar a zona lleial. Enrolat com a milicià, va combatre a diversos fronts (Còrdova, Granada, Almeria i Madrid). En acabar la guerra, va ser fet presoner a la ratonera del port d'Alacant i fou internat al camp de concentració d'Albatera i, posteriorment, a la presó de Màlaga. Després de diversos anys tancat i sense haver tingut cap judici, va ser alliberat. Milità en la CNT clandestina i després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT sevillana, organització en la que milità la resta dels seus dies. En 2004 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Fernando Ventura Calderón Democracia y sindicalismo de Estado. José Palacios Rojas va morir el 18 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 2007 a l'Hospital Virgen del Rocío de Sevilla (Andalusia, Espanya). ---
|
![[17/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/08]") |
|
![[19/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/08]") |
|
|
| Actualització: 18-08-23 |