---
Bruno
Misèfari (1892-1936)
El
17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) l'enginyer, geòleg,
poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo
Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares
es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una
família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser
militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files
comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de
Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar
l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es
matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània,
Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries
curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat
pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant
llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb
treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August
Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquesta època
col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la
Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari
socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il
Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar
poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista
Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de
Calàbria i disposà vigilar-lo «convenientment». Durant una de les moltes
conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va
ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les
institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra
la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als
reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i
mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant
cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els
antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista
s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació
intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu
apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos
documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona
(Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb
l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació
contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a
les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a
l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector
de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de
Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de
presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant
l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la
Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la
política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del
seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb
Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego
De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a
Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la
caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment
penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a
Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la
policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació
que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio
Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del
socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en
l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell
freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura
companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments
anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni,
Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale
Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.),
organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents
periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra.
Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri
d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de
ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i
francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi,
Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat «Afer de la Bomba de Zuric».
Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de
novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís
li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a
causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després
d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de
1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de
Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores
del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i
amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la
concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes
Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes
a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una
interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano
interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a
Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i
col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols,
dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local
que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat
secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga
de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de
Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto
Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre
el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la
llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18
d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de
Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va
sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que
professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats
llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a
Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat
especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser
prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat
juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra
el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser
arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El
desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a «fervent
i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política
directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de
persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades
contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni
(Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola
Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria
Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de
la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el
funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on
criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies
després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de
«propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que
purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa
reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats,
muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera
habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del
Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28
de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el
seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat
Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i
l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment
retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del
desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es
traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert
sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la «Davoli Quarzo e Silice»,
un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones
anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i
a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa,
que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en
l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes.
Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués
un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir
el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a
resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione
di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di
Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la
major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva
companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie
in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno
Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys
seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el
seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota
el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en
1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu
familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma
(Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
---
Bruno
Misèfari i sa companya Pia Zanolli
---
Bruno
Misèfari
---
Bruno
Misèfari confinat a Ponça (1931)
---
Florindo
i Bruno Misèfari
---
---