|
---
Anarcoefemèrides del 15 d'agost Esdeveniments
La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux - Manifestació en suport d'Eudes i de Brideau: El 15 d'agost de 1870 Louise Michel participa en una manifestació a París (França) organitzada en favor dels republicans blanquistes Émile Eudes i Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la caserna de bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general Louis Jules Trochu, governador militar de París, una petició en favor dels detinguts, feta per Jules Michelet. ***
Portada del primer número d'El Revolucionario - Surt El Revolucionario: El 15 d'agost de 1895 surt al barri de Barracas al Norte de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) el primer número d'El Revolucionario. Periódico comunista anarquista. Estava editat pels grups anarquistes de Barracas al Norte i Barracas al Sur i pel «Grupo Titta» de Buenos Aires. De periodicitat irregular («Apareixerà quan pugui») i per subscripció voluntària, portava els epígrafs «Liberté, Igualdad, Emancipazione» (sic, en trilingüe). El gerent responsable fou R. Ponte. Publicà articles en francès, reproduïts del periòdic parisenc Les Temps Nouveaux, i en italià. Trobem textos de J. Alonso, Louis Buchner, Joseph Déjacque i Lamennais. Només sortí un altre número, sense datar i que portava l'epígraf «Apareix quan pot, viu de l'expropiació». ***
Portada del primer número de Khleb i Volia - Surt Khleb i Volia: Per l'agost de 1903 surt a Ginebra (Suïssa) i a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual de teoria política anarquista en llengua russa Khleb i Volia («Pa i Llibertat» o «La conquesta del pa»). Considerada la primera publicació del moviment anarquista rus de l'exili. A la capçalera portava la cèlebre frase de Bakunin: «La necessitat de destruir és també una necessitat creadora.» Aquesta publicació fou editada a Ginebra per un grup de joves exiliats russos partidaris de Kropotkin, entre els quals es trobaven el georgià Georgi Gogelia (K. Orgheiani), sa companya Lídia i Maria Goldsmith (Maria Korn). Fou impresa per Émile Held i es van publicar 24 números, en 21 volums, fins al novembre de 1905. Fou contrari a tota participació en la lluita dels mètodes legals (sindicats, parlamentarisme, etc.), tot reivindicant-ne els il·legals (vaga, terrorisme revolucionari, etc.). Cobrí informativament de manera crítica el Congrés Internacional Socialista d'Amsterdam d'agost de 1904. Va intentar atreure els socialistes-revolucionaris russos a les seves files. El grup editor també va publicar pamflets de Bakunin i de Kropotkin, així com traduccions russes de Grave, Malatesta, Élisée Reclus i altres. Piotr Kropotkin, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), va col·laborar activament amb articles i editorials en aquest periòdic, així com el seu col·laborador, el georgià Varlaam Nikolàevitx Txerkézov; amb altres revolucionaris van fer una edició londinenca paral·lela a ginebrina. Exemplars de Khleb i Volia creuaran les fronteres russes clandestinament per Polònia i Ucraïna gràcies al grup anarquista rus «Borba» (La Lluita) establert a Bialystok (Podlàquia), i arribaran fins i tot als centres industrials d'Odessa i dels Urals, on seran acollits amb l'entusiasme revolucionari que donarà lloc a la primera Revolució russa de 1905. Posteriorment, altres publicacions dels anarquistes russos exiliats portaran aquesta capçalera, títol de l'obra més coneguda de Kropotkin. ***
Portada del primer número de La Enseñanza Moderna - Surt La Enseñanza Moderna: Per l'agost de 1908 surt a Irun (Guipúscoa, País Basc) el primer número del periòdic racionalista anarquista La Enseñanza Moderna. Revista mensual pedagógica. A partir del número 6, del 15 de gener de 1909, portarà el subtítol «Revista quincenal pedagógica-racionalista. Eco de la Lliga Internacional para l'Educación de la Infancia». Dirigida pel pedagog racionalista Federico Forcada, en el comitè de redacció estaven Samuel Torner i Antonia Maymón. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Eliseo Reclus, Le Dantec, José Nákens, Pedro Vallina, Antonia Maymón, Sebastián Faure, Francisco Pi Arsuaga, Raúl Lacombre, Mortillet, Guerra Junqueiro, Federico Forcada, Samuel Torner, F. Fuertes, Francisco Bellido, Ángel Macías, Nicolás Hernández, Víctor Hugo Palacios, Leopoldo Quiles, Laureano Aragón, Gabriel Sanjuán, Fritz, Colominas Maseras, Anselmo Lorenzo, Rodrigo Soriano, Recassens, Rueda, Cecilia Mendaza, Juan Casaviejas, Pedro García Sidonio, V. García, etc. La revista defensava la regeneració de l'ensenyament des d'un anticlericalisme radical. Altres temes que tractà van ser el neomaltusianisme, l'ateisme, el naturisme, la bibliografia pedagògica, ressenyes de revistes, polèmiques amb altres publicacions, etc. Un apartat especial fou el referit a la marxa de l'escola racionalista d'Irun, regentada per Federico Forcada, que tingué moltíssims problemes, fins i tot la detenció del seu director. L'últim número fou el 9, de març de 1909, on s'anunciava la publicació d'un especial de 24 pàgines a beneficio dels llibertaris d'Alcalá del Valle que patien represàlies, i sembla que la publicació fou suspesa arran dels fets de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que comportà la repressió sistemàtica contra les escoles racionalistes. A Valladolid sortiren tres números, entre el 12 de setembre i el 10 d'octubre de 1910, d'una segona època, dirigida també per Forcada. ***
Capçalera de Le Terrassier - Surt Le Terrassier: El 15 d'agost de 1909 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual sindicalista revolucionari Le Terrassier. Organe du Syndicat Général des ouvriers terrassiers, puisatiers-mineurs, tubistes, poseurs de rails et parties similaires du département de la Seine (El Terrelloner. Òrgan del Sindicat General dels obrers terrelloners, cavadors de rases, obrers que treballen en campanes pneumàtiques, instal·ladors de rails i rams similars del departament del Sena) –«Sindicat General» fa referència a la Confederació General del Treball (CGT). A la capçalera, realitzada per Aristide Delannoy, figura un peó de camins donant mala vida el capitalista. En sortiren, com a mínim, 172 números fins a 1927. ***
Penitenciaria Federal de McNeil Island - Rivera i Flores Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als Estats Units, Ricardo Flores Magón i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic», per haver publicat el 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de McNeil Island (Steilacoom, Washington, EUA). ***
Errico Malatesta - Reunió italiana antirepressió: El 15 d'agost de 1920 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia) una reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar la solidaritat i l'agitació en favor de les víctimes de la repressió política. Va ser-hi presents Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió Comunistaanàrquica d'Itàlia (UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità Nova; Diego Guadagnini, pel Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio Spinaci, del Comitè per les Víctimes Polítiques de Milà; Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de Treballadors de la Mar; Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona; Camillo Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea Viglongo, pel Comitè dels Consells de Fàbrica de Torí. ***
Portada del primer número de Nuestra Tribuna - Surt Nuestra Tribuna: El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir anárquico femenino. Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una publicació fundada i escrita per un grup de vint dones (entre elles Teresa i María Fernández, i Fidela Cuñado) i dirigida a dones. Hi van col·laborar la companya de Ricardo Flores Magón, Milly Witkop Rocker, Frederica Montseny, Angelina Arratia del Pera i Herminia Brumana, entre d'altres. Va publicar 39 números fins al 1925, any de la seva prohibició per la repressió del comissari Varela, germà de l'autor de la matança de Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500 exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea (dels números 1 al 28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels números 29 al 36 i amb periodicitat mensual) i a Buenos Aires (els tres últims números, entre febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els números figuraven dos textos molt explícits del pensament de la revista: «La inferioritat mental de la dona és una mentida teològica, repetida i propagada per totes les congregacions religioses i jurídiques» i «No hi ha emancipació de la dona. L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciem és social, netament social». D'àmbit internacional, es distribuïa a tota Argentina per tren, a la resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies a un company mariner. A Argentina és una publicació gairebé impossible d'aconseguir perquè ha estat perseguida per totes les dictadures argentines i l'única col·lecció completa que es coneix es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En maig 2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per la Universitat Nacional del Sud (EdiUNS). ***
Capçalera d'Avance - Surt Avance: Per l'agost de 1935 surt a Diamante (Diamante, Entre Ríos, Argentina) el primer número de la revista anarquista Avance. Periódico de la Federación Obrera Comarcal Entrerriana. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Obrera Comarcal d'Entre Ríos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El responsable de la redacció fou V. A. González i el de l'administració T. F. León i J. Gebobich. Hi van col·laborar J. Aguilera, C. A. Altamirano, E. Latelaro, Luís Woolands (Juan Crusao) i Un croto enojado, entre d'altres. En sortiren set números, l'últim el 30 de juny de 1936. ***
Capçalera de Terre Libre - Constitució de la FAF: Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 té lloc a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el congrés constitutiu d'una nova organització: la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la Unió Anarquista. Volin i André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre Libre, en seran els principals animadors. ***
Living Theatre - Primera actuació del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York (Nova York, Estats Units), la primera actuació del grup anarquista «dramàtic» Living Theatre té lloc al domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del col·lectiu, mancats d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre peces van ser representades aquell dia: Childish Jokes, de l'anarquista Paul Goodman; Ladies Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he who says no, de Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young man, de Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una contestació radical al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut polític no convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual cosa les autoritats van entrebancar-ne l'acció sempre que van tenir oportunitat. A més de l'acció política als escenaris, el col·lectiu era conscients de la necessitat d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i per això van impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es va portar a terme el gener de 1962, i acabà en una gran marxa; aquesta idea d'acció directa va calar i se'n van realitzar dues més. ***
Correspondència d'Ishill - Correspondència Ishill: El 15 d'agost de 1967 s'acaba d'imprimir als Tallers Gràfics Olimpo de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), editat per Tierra y Libertad, amb l'esment de Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia selecta de Joseph Ishill. El recull de correspondència va estar al càrrec de Vladimiro Muñoz, que la va traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph Ishill va mantenir correspondència amb infinitat de persones de l'àmbit llibertari i de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir Tcherkesoff, Sofia Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S. Janovski, Havelock Ellis, Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman, Benjamin R. Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis, Ludwig Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore Debs, Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars. ***
Capçalera de Canariah - Surt Canariah: Per l'agost de 2000 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic Canariah. Giornale anarchico senza prezzo. Editat pel romà «Grup Anarquista Errico Malatesta», pretenia ser una publicació específicament dedicada a l'aprofundiment de la temàtica interna del moviment anarquista i a l'estimulació de la reflexió llibertària. Tractà diversos temes, com ara la història anarquista, l'il·legalisme, l'anarcoprimitivisme, l'antibel·licisme, l'alliberament animal, la repressió, el nacionalisme, etc. Hi van col·laborar Antonio Massia, Cicero, Tony Aspri i Gianluca, entre d'altres. La intenció era sortí mensualment, però es publicà irregularment. L'últim número fou el 20, de març-abril de 2004, portava com a subtítol «Giornale anarchico con prezzo». També edità diversos fullets.
Naixements
Adhémar Schwitzguebel (1875) - Adhémar
Schwitzguébel: El 15 d'agost
de 1844 neix a Sonvillier (Berna, Suïssa) l'internacionalista
bakuninista
Adhémar Schwitzguébel. Son pare, radical liberal
que havia participat en la
Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on
treballarà com a
gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de
sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció
de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a
Sonvillier, va
participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener
de 1869 representà
la secció de Courtelary en la constitució de la
Federació Francosuïssa. El
setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat
col·lectiva en el IV
Congrés General de la Internacional a Basilea.
També el setembre d'aquest any
es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança
Internacional de la Democràcia
Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de
març de 1870 assistí a
Lió a la gran assemblea obrera presidida per
Eugène Varlin i on es reuniren
delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant
la guerra
francoprussiana serví a la frontera en un batalló
bernès. Després de la caiguda
de la Comuna de París, va marxar a París portant
passaports falsos que havia
aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards
cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de
la
Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de
1871 a
Sonvillier, en la creació de la bakuninista
Federació del Jura. En 1871 publicà
el fullet La guerre et la paix. Enviat al
congrés de la Internacional de
l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per
representar
el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de
l'exclusió
dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que
reclamada, va ser rebutjada.
De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés
de Saint-Imier amb la
intenció de crear en el si de la Federació del
Jura una Internacional
antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove
obrera del Franc Comtat que
treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874
participà en el
VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a
delegat de la Federació del
Jura, on redactà, amb altres dos companys, el
«Manifest als obrers de tots els
països». Entre febrer i març de 1876
realitzà una gira de conferències a Berna,
Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any
publicà sota el títol
Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de
1876, amb Nikolaij
Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i
Élisée
Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a
Berna. El 18 de
març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la
manifestació a
Berna en commemoració de la Comuna de París. En
1880 participà en l'últim
congrés de la Federació del Jura a La
Chaux-de-Fonds. Però l'actiu
propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos
almenys nou
fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure
forçat a
deixar la regió i s'instal·là a Bienne
en 1889. Hi continuà amb la seva
militància, col·laborant amb articles en la
premsa internacionalista i
publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets
didàctics», i va participar en
la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que
desapareixerà arran de les
vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de
les societats
obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant
del secretari del
moviment sindical suís. Víctima de la
misèria i d'un càncer d'estómac que el
torturà durant els seus últims 15 anys,
Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de
juliol de 1895 a Bienne
(Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James
Guillaume, es publicà a París
un recull dels seus textos sota el títol Quelques
écrits. Adhémar Schwitzguébel (1844-1895) ***
Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894) -
Bernardo Miaglia: El
15 d'agost de 1852 neix a Giaglione (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Bernardo
Miaglia, també citat Bernâ
di
Mialha. Sos pares
es deien Claude Miaglia i Marianne
Giors. Quan era molt jove emigrà a França per
treballar en el seu ofici de
sabater. Després d'un temps per Savoia,
s'instal·là a Audun-le-Tiche (Lorena,
França), on muntà un taller de sabateria. En 1894
el seu nom figurava en una
llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària francesa
de fronteres. El 6 d'abril de 1894 se li va decretà
l'expulsió de França i
retornà a Itàlia. En 1900 el trobem regentant un
taller de sabateria a
Audun-le-Tiche. Decidí emigrar als EUA i el 16 de juliol de
1910 partí del port
de Le Havre (Normandia, França) a bord del vaixell Lorraine i desembarcà a Nova
York (Nova York, EUA). S'instal·là a
Brokaw (Wisconsin, EUA), on ja treballaven dos amics seus, Giuseppe
Ponte i
Vincenzo Ponte. Dos anys després emigrà a
l'Argentina, on durant molts d'anys
treballà de sabater. A Mendoza (Mendoza, Argentina)
obrí un modern negoci de
sabateria italiana i fou un dels fundadors del «Club
Foot-Ball "Los
Aliados"» d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció. ***
Foto
policíaca de Joseph Jas-Béala (26 de
març de 1892) -
Joseph Jas-Béala:
El 15 d'agost de 1865 –algunes fonts citen
erròniament 1866– neix a Firminy
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Joseph Marius
Jas-Béala, més conegut com Joseph
Béala o Jas. Sos pares es
deien Joseph Jas-Béala, obrer de forja, i
Marie Déléage, domèstica. Es guanyava
la vida treballant de forjador, com son
pare, i d'obrer mecànic ajustador. En 1889
abandonà el domicili familiar i
s'instal·là a París
(França) a la recerca de feina i vivia al número
76 del
carrer Royer-Collard. Després marxà cap a
Saint-Étienne (Arpitània) i entre setembre
de 1890 i febrer de 1891 treballà a la caldereria de Clair,
a la plaça Fourneyron
d'aquesta ciutat. En aquesta època es dedicava a distribuir
el periòdic
revolucionari Le Réveil des Mineurs, del
qual va ser gerent durant dos
mesos. A finals de febrer de 1891 s'instal·là a
París amb sa companya Rosalie
Soubert (Mariette), obrera plegadora. Detingut per
«destrucció d'immoble»,
el 26 de març de 1892 va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'anarquista
François Claudius
Koënigstein (Ravachol), íntim
amic seu, s'amagà al seu domicili parisenc,
després que aquest assassinés Jacques Brunet,
ermità del santuari de
Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles
(Arpitània), el 18 de juny de 1891. Processat
per complicitat amb Ravachol després dels atemptats del
bulevard de
Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer Clichy (27
de març de 1892), el
27 d'abril de 1892 va ser absolt per l'Audiència del Sena,
juntament amb sa
companya Mariette, per l'Audiència de París,
però el Tribunal Correccional de Saint-Étienne
els condemnà el 5 de juliol de 1892 per
«encobriment» ell a un any i ella a set
mesos de presó. L'abril de 1894 treballava d'ajustador
mecànic i vivia al
número 76 del carrer Royet de Saint-Étienne. El
25 de novembre de 1897 es casà
a Saint-Étienne amb l'obrera cilindradora Marie Barbier. En
aquesta data
treballava amb el fabricant de bicicletes Gauthier i vivia al
número 33 del bulevard
Jules Janin de Saint-Étienne. El 6 de juliol de 1904 sa
companya demanà
judicialment la separació de béns i en aquesta
època vivia al número 1 del
carrer Tréfilerie de Saint-Étienne. Son
germà major Louis Jas-Béala (Jas),
també obrer de forja i que no era anarquista, va ser
confós per ell en
diferents ocasions i el seu domicili escorcollat. Desconeixem la data i
el lloc
de la seva defunció. Joseph Jas-Béala
(1865-?) ***
Necrològica d'Antoni Soler Cuadrat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1963 - Antoni Soler
Cuadrat:
El 15 d'agost de
1880 neix a
Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antoni Soler Cuadrat. Sos pares es deien Joan Soler
i Bages,
llaurador, i Maria Quadrat Amigó. De ben jovenet es va haver
de
posar a fer feina
i amb 14 anys ingressà en el Sindicat de Camperols. En morir
son pare, davant
la prohibició d'enterrar-lo civilment, assaltà el
cementiri de nit i el
sepultà. A començament de segle formà
amb l'anarquista Roser Dulcet Martí la
primera parella a Vilanova i la Geltrú a viure en
unió lliure. En 1908 es va
veure implicat en el procés contra el terrorista anarquista
i confident de la policia
Joan Rull Queraltó. El juliol de 1908 va ser detingut,
juntament amb Josep
Giner i Jaume Sellarés, acusat d'haver col·locat
dues bombes el gener de 1907 a
Barcelona. Cap el 1909, després d'haver-lo acomiadat de la
feina i haver-lo
inscrit en la «llista negra» de la patronal, ben
igual que son companya, s'establí
amb ella a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on, en
aquest any participà
activament en la «Setmana Tràgica» i se
li va acusar l'organitzar la
trencadissa de les capelletes de carrer. Entre 1913 i 1914
s'enfrontà contra
els partidaris d'Alejandro Lerroux García a Sabadell.
També participà en la vaga
de la construcció entre abril i juliol de 1913 i en la de
paletes de gener de
1916. Durant un temps s'hagué d'exiliar amb sa companya a
França, d'antuvi a
Seta (Llenguadoc, Occitània) i després a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània),
abans de retronar en 1917 a Catalunya. En la primavera de 1917 va ser
enviat
per la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
a Madrid (Espanya)
per ajudar a la socialista Unió General dels Treballadors
(UGT) a crear grups
de xoc de cara a la projectada vaga conjunta entre la CNT i l'UGT,
però, sense
tenir cap confiança amb els socialistes, es baixà
del tren durant el viatge. En
1918 fou delegat de Catalunya a la Conferència Nacional de
Grups Anarquistes
celebrada a Barcelona i s'integrà en el Comitè
Regional de Grups Anarquistes de
Catalunya. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou, amb Jaume
Daví i
Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el
Congrés de
Sants de la CNT. Durant la llarga vaga de «La
Canadenca» de 1919 va ser
empresonat durant 11 mesos. Va ser en aquesta època quan se
separà de Roser
Dulcet Martí i aquesta s'uní a Marcelino Silva
Vilasuso. El 30 de novembre de
1920 va ser detingut a Sabadell, amb altres esquerrans, i deportat a la
Fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears),
juntament amb altres
companys (Francisco Arín Simó, Salvador
Seguí Rubinat, Marcelino Silva
Vilasuso, etc.). El juliol de 1922 va ser delegat a la
Conferència
Extraordinària de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC),
celebrada a Balnes (La Selva, Catalunya). A mitjans dels anys vint
treballà de
paleta a Sabadell i va subscriure les crides de suport als presos de La Revista Blanca. Durant la dictadura
de Primo de Rivera realitzà diverses accions molt
comentades, com ara la
destrucció de la làpida que donava el nom de
Primo de Rivera a la plaça Major
de Sabadell o la pallissa, disfressat de dona, que va donar a un
encarregat que
abusava sexualment de les dones de la seva secció. Entre el
31 de maig i l'1 de
juny de 1931 representà el Sindicat de la
Construcció de Sabadell en la
Conferència Regional de Sindicats de la CNT que se
celebrà al Palau de
Projeccions de Barcelona. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va ser
delegat del
Sindicat de la Construcció de Sabadell en el
«Congrés del Conservatori» de
Madrid. Cap el 1932 amb un grup de joves es dedicà a
enquitranar esglésies. En
aquesta època fou un dels fundadors de la cooperativa
«La Constructora Catalana».
Bon orador, l'abril de 1932 participà en un
míting a Caldes de Montbui (Vallès
Oriental, Catalunya) i el maig d'aquell any va fer la
conferència «Los valores
moral y material del sindicato». Entre el febrer i el
març de 1933 impulsà la
vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El
març de 1933 fou delegat de
la Federació Local de Sabadell a l'Assemblea
Plenària confederal. En aquesta
època es decantà per l'estratègia trentista
i organitzà els Sindicats d'Oposició de la CNT.
Sembla que planejà un atemptat
contra José Antonio Primo de Rivera quan aquest
viatjà d'incògnit a Sabadell el
febrer de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'integrà en
l'anomenat «Comitè de
Pressió», que funcionava a l'ombra del
Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya, i va ser acusat d'haver organitzat
l'incendi de
diversos edificis públics i religiosos sabadellencs. Durant
la guerra civil es
va encarregar d'engegar obres públiques per donar feina. En
1939, amb el triomf
franquista, aconseguí exiliar-se a Xile, on
continuà militant en el Nucli de la
CNT. Durant el seu exili envià regularment diners per als
comitès pro presos i
per a la seva antiga companya Roser Dulcet Martí. Antoni
Soler Cuadrat,
vegetarià convençut, va morir el 10 de novembre
de 1962 a Santiago de Xile
(Xile) i va ser enterrat al Mausoleu de la Mutualitat Catalana del
cementeri d'aquesta
ciutat. ***
Jacinto
Huitrón Chavero - Jacinto Huitrón
Chavero: El 15 d'agost de 1885 neix a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Fill d'un
sabater, estudià a
l'Escola d'Oficis per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva,
ciències
naturals, filosofia i declamació) i en la seva
adolescència fou aprenent de
ferrer, desenvolupant durant sa vida diverses tasques
(manyà, mecànic,
carrosser, electricista, etc.). Durant els primers anys del segle
treballà en
dues carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i
instal·là una plantà
de llum en una de les hisendes del financer José Yves
Limantour Marquet. En
1909 començà a treballar al Ferrocarril Nacional
Mexicà a Nonualco i s'afilià a
la Sucursal Núm. 5 de la Unió de
Mecànics Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb
la liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui
marxà a la ciutat de
Puebla (Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar
part dels grups seguidors de
Francisco Ignacio Madero González. Després de
morir sa companya, retornà a la
Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller
mecànic, després en l'empresa
«Construcciones Metálicas» i
posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau»,
on publicà amb altres companys el primer periòdic
quinzenal declaradament
anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En
aquests anys era lector habitual
d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración.
El juny de 1912 creà, amb
altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc
després publicà ¡Luz!
Periódico obrero libertario. El 22
de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del
«Grupo Luz» i diversos
sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la
Casa del
Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial
(CAM)–, i en va ser nomenat
administrador; set dies abans havia sortit de la presó on
havia estat tancat
amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913
dirigí el periòdic Lucha
i organitzà el Sindicat de
Mecànics. Comprà una petita premsa i
pogué imprimir diverses publicacions, com
ara Renoviĝo, òrgan del
grup
anarquista «Renovación», el responsable
del qual fou José Amaya Topete. En 1915
fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el
Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la
fundació dels «Batallons Rojos».
Aquell any col·laborà en Revolución
Social.
Més tard s'oposà al llicenciament dels
«Batallons Rojos» per l'absència d'una
compensació per als familiars dels involucrats, alhora que
va fer costat una
breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser
detingut pel seu
rebuig a la política de Venustiano Carranza.
S'entrevistà, juntament amb Luis
Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic) amb
la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de
la
ciutat amb els del camp, aliança que finalment no
reeixí. Encara que
anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la
diputació a la XXVII
Legislatura del Congrés de la Unió en el primer
Districte Electoral del
Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista
Obrer (PSO), però va
ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista
(PLC). En
1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de
Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic),
del quan nasqué la Confederació Regional Obrera
Mexicana (CROM), encapçalada
per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria
dels llibertaris, acabà
discrepant d'aquesta organització i l'abandonà,
integrant-se en la Confederació
General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la
Convenció Radical Roja
(CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I
Congrés Socialista,
organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on
començaren a manifestar-se
les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no
trobà punts d'acord.
En 1923 col·laborà en Luz
y Vida,
òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal
a Mèxic de La Revista Blanca,
de Barcelona
(Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació
Anarquista Mexicana
(FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de
1945
participà en el I Congrés de la FAM, formant part
de la Comissió de Dictàmens.
Excel·lent
orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent
gires propagandístiques,
dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración,
i reedità nombrosos fullets dels clàssics
anarquistes. El 19 d'agost de 1956
participà en el gran míting a la Ciutat de
Mèxic organitzat per la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del
Treballadors de
Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant,
la seva salut no li
va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills
es
deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i
Emancipación. Jacinto Huitrón
Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic). Tenia un
arxiu i una biblioteca importants i deixà nombrosos
manuscrits inèdits; gràcies
a això, la seva vídua Guadalupe Robles, que
s'encarregà d'ordenar-los i
reunir-los, en 1974 es pogué editar el llibre
pòstum Orígenes e
historia del movimiento obrero en México i del
qual
s'han realitzat diverses edicions. Jacinto Huitrón Chavero (1885-1969) ***
Necrològica
de Lluís Roldós Planas apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24
d'octubre de 1989 - Lluís
Roldós
Planas:
El 15 d'agost de 1895 neix a Calonge
(Baix Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Lluís Roldós Planas. Sos
pares es deien
Martí Roldós i Francesca
Planas. De família
llibertària, ben igual que sos dos
germans, de ben jovenet entrà a formar part del moviment
llibertari. Durant la
dictadura de Primo de Rivera participà activament en el
suport dels presos
llibertaris. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat al camp de concentració de Sant Cebrià.
Obtingué l'autorització per
embarcar cap a Mèxic, però va renunciar en el
darrer moment. Després de la II
Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i
continuà militant en la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
especialment a Tuïr, amb son germà Anselm.
Lluís Roldós Planas va morir
el 5 d'abril de 1989 al seu domicili de Tuïr
(Rosselló, Catalunya
Nord). ***
Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana] - Gentile Merli: El 15 d'agost de 1900 neix a Magliaso (Ticino, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia). Gentile Merli va morir el 14 de desembre de 1986 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). ***
Necrològica
d'Asunción Hernández Gil aparegua en el
periòdic tolosà Cenit del 14
d'abril de 1987 - Asunción Hernández Gil: El 15 d'agost de 1904 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Asunción Hernández Gil, coneguda com María de Tonio. Sos pares es deien José Hernández i Francisca Gil. Emigrà a Barcelona (Catalunya) molt jove. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegué a Jorge Casado Meler (Jorge de Soladas), també militant anarcosindicalista del seu poble, que esdevingué son company. En 1939, amb el triomf franquista passà a França i, després de diverses penalitats, aconseguí reunir-se amb sa família. S'instal·la a Perigús (Poitou-Charentes, França) amb son company, on el seu domicili esdevingué lloc de refugi dels perseguits, tot militant en la CNT. Asunción Hernández Gil va morir el 3 de març de 1987 a l'Hospital de Trelhissac (Poitou-Charentes, França). ***
Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931) - Carmen Conde Abellán: El 15 d'agost de 1907 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. Sos pares es deien Luis Conde Parreño i María de la Paz Abellán García. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy la madre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde va morir el 8 de gener de 1996 al seu domicili de Majadahonda (Madrid, Castella, Espanya), deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil, i va ser enterrada al cementiri de San Justo de Madrid. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso. ***
José Sánchez Conca - José Sánchez Conca: El 15 d'agost de 1908 neix a Villena (Alt Vilanopó, País Valencià) el militant anarcosindicalista José María Sánchez Conca. Sos pares es deien José Sánchez Lillo, empleado, i Virtudes Conca Estevan. Sabater de professió, sempre va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'11 de gener de 1933 es casà a Villena amb María Trinidad Bravo Ramírez. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell creada durant els primers dies de la revolució a Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l'exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s'havien de traslladar a Narbona, lloc on els GPC solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l'organització dels comicis dels GPC. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant els últims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir el 27 d'abril de 1996 al seu domicili de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 26 de maig de 1939 - Fernand Vintrigner: El 15 d'agost de 1908 neix a Coulommiers (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades erròniament com Vingtrignier o Vintrignier. Sos pares es deien Gustave Fernand Henri Vintrigner, polidor de metalls, i Désirée Héloîse Salmon, bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA, òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava «contra la integritat territorial francesa» i per «provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El 25 de gener de 1940, aleshores mobilitzat, es casà al XVIII Districte de París amb Marie Célina Lollier, empleada de laboratori. El seu últim domicili va ser a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França). Fernand Vintrigner va morir el 21 de maig de 1971 a l'Hospital Émile-Roux de Limeil-Brévannes (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Modesto Villar Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
desembre de 1983 - Modesto Villar Sánchez: El 15 d'agost de 1916 neix a Titaigües (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista Modesto Villar Sánchez. Sos pares es deien Modesto Villar i María Sánchez. Durant la dictadura franquista fou membre del Sindicat de Sanitat de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat durant uns anys. Un cop lliure, treballà, sembla, en el sector de l'espectacle. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. En 1978 va ser exclòs del Sindicat d'Espectacles de Barcelona de la CNT per la tendència majoritària «reformista» i reconstituí aquest sindicat afiliat a la CNT i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Son germà José Villar Sánchez també va ser un destacat militant anarcosindicalista. Modesto Villa Sánchez va morir el 23 de febrer de 1983 al seu domilici de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Louis-Robert
Cadiot (1955) -
Louis-Robert
Cadiot: El 15
d'agost de 1926 neix a
Varennes-les-Nevers (actualment
Varennes-Vauzelles, Borgonya, França) el comunista llibertari
Louis-Robert Cadiot. Sos pares es deien
Jean Baptiste Émilie
Cadiot i Maria Martin. Sota l'Ocupació participà
en la Resistència a Borgonya
enquadrat en els Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors
Partisans). Obrer
metal·lúrgic en l'empresa Thompson, en els anys
cinquanta fundà, amb Michel
Hulot, un grup de fàbrica adherit a la Federació
Comunista Llibertària (FCL).
L'estiu de 1955, durant les vagues insurreccionals, fou membre d'un
grup de
militants de l'FCL que marxà cap a Nantes (Bro Naoded,
Bretanya) per a fer-hi
propaganda. Després de la dissolució de l'FCL
s'integrà uns mesos, amb Pierre
Morain, en el Partit Comunista Francès (PCF). En 1974, amb
Pierre Morain, també
exmembre de l'FCL, sembla que participà en les trobades
«Pour qu'una force
s'assemble» (PQFS), organitzades per
l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), amb la intenció de reagrupar els diversos grups
obrers autònoms. A
principis dels anys vuitanta va fer contacte amb la Unió de
Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL), organització creada
després de la seva exclusió
com a tendència de l'ORA, on militava son amic Georges
Fontenis, i aquí li va
lliurar els arxius que havia conservat de l'FCL, fet que va permetre
Fontenis escriure
i publicar en 1990 el seu llibre de memòries L'autre
comunisme –reeditat en 2000 sota el
títol Changer le monde.
Sa companya fou Adrine
Deravedissian. Louis-Robert va morir el 10 de setembre de 1984 a
l'Hospital
Tenon del XX Districte de París (França) a
resultes d'una intervenció
quirúrgica. Pòstumament, Georges Fontenis li va
dedicar les seves memòries.
Defuncions
Charles Ogerau -
Charles Ogerau: El
15 d'agost de 1908 mor a Saint-Brevin-les-Pins (País del
Loira, França) el
fotògraf retratista anarcoindividualista Charles Pierre
Ogerau –el llinatge
sovint citat erròniament Ogereau.
Havia nascut el 17 de febrer de 1868 al X Districte de París
(França). Sos
pares es deien Frédéric Pierre Ogerau, negociant,
i Albertine Philippine
Grosholz, i tingué una germana, Albertine Marie Ogerau, i un
germà, Frédéric
Philippe Ogerau. Fotògraf d'art reconegut a
París, fou el retratista oficial de
la presidència i de nombroses autoritats franceses
–fotografià Félix Faure,
president de la III República francesa, al seu llit de
mort– i d'actrius
famoses (Berlix, Emma Calvé, Lucy Gérard,
Cléo de Mérode, Séverine, Marie-Louise
Thibaud, Valois, etc.). Moltes de les seves fotografies s'editaren en
postals. Obrí
un important estudi fotogràfic al número 18 del
bulevard Montmartre de París i
anomenà com a director de vendes l'anarquista Alfred
Fromentin, que acabà
casant-se amb sa germana Marie. En 1902
col·laborà, amb altres companys (Antoine
Antignac, Alfred Fromentin, Charles Malato, Henri Zisly, etc.), en el
periòdic L'Indiscutable.
Amb Alfred Fromentin,
fundà el periòdic anarcoindividualista Le
Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de
l'arrondissement,
que publicà 23 números entre desembre de 1904 i
gener de 1906. Visqué a la
urbanització creada per sa germana i son cunyat a
Choisy-le-Roi i sempre va
està molt lligat a les activitats anarquistes d'Alfred
Fromentin. Sa companya
fou la veneçolana Clotilde Pietri Daudet, amb qui
tingué una filla, Germaine
Elisa Ogerau, el 22 de desembre de 1897. Charles Ogerau va morir el 15
d'agost
de 1908 a Saint-Brevin-les-Pins (País del Loira,
França) i va ser enterrat posteriorment
al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Necrològica
de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 17 d'agost de 1924 - Lucien Grossin: El
15
d'agost de
1924 mor a París (França) l'anarcopacifista i
anarcosindicalista
Lucien Émile Grossin. Havia nascut el 20 d'octubre de
1886 a Versalles (Illa de França, França). Sos
pares es deien Louis Alexis
Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París
(França) de professió, visqué a
Saint-Denis (Illa de França, França). Per una
malaltia de l'estomac, va ser
llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del
Comitè de Defensa
Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament
del Sena, del Grup
d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers,
creat el juny de 1916,
i del Comitè pel Rellançament de les Relacions
Internacionals (CRRI). El 19 de
setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i
un dels
«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i
on es denunciava la guerra, i
alliberat després de ser interrogat. En aquesta
època treballava per al xofer
Léon Jahane, militant de la Federació Comunista
Anarquista (FCA) i tresorer
dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va
ser novament detingut amb
altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie
Thimothée, Joseph Barbé, Eugène
Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al
domicili de Pierre Le
Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número
clandestí de Le Libertaire
amb un únic article,
«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer
aleshores del «Comitè de
l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el
permís de conduir
i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de
París i condemnat
a quatre mesos de presó per transportar els paquets del
periòdic a les
estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a
15 mesos, Le
Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de
desembre de
1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense
èxit per obtenir la
restitució del seu permís de conduir i del
també xofer anarcopacifista, Léon
Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval
també
intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els
anys vint continuà
militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit.
Lucien Grossin va morir el 15
d'agost de
1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i
deixà vídua i quatre infants. ***
Confinats polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermell és Spartaco Stagnetti - Spartaco Stagnetti: El 15 d'agost de 1927 –alguns autors citen erròniament 1928– mor assassinat a l'illa d'Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Havia nascut el 4 de juliol de 1888 a Roma (Itàlia). Va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a Ustica, el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta. Spartaco Stagnetti (1888-1927) ***
Giuseppe
Polidori - Giuseppe Polidori: El 15 d'agost de 1931 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista Giuseppe Polidori, conegut com Joseph o Beppe. Havia nascut el 27 de març de 1893 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Bartolomeo Polidori i Teresa Parlanti. Va ser el segon de sis germans d'una família treballadora que emigrà en 1914 a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyà la vida de diferents maneres (peó, viatjant de negocis, cambrer, etc.). Quan tenia 17 anys emigrà a França buscant feina. Amb sos germans, lluità als fronts de la Gran Guerra i va ser llicenciat el setembre de 1919. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques i, segons informes policíacs, era membre de la Unió Anarquista (UA) i formava part del Comitè Pro Víctimes Polítiques, freqüentant assíduament els cercles i les reunions subversives. L'octubre de 1923 s'instal·là al Soho de Londres (Anglaterra), on trobà feina primer de cambrer en un restaurant i posteriorment com a representant comercial d'un marbrista, i entrà en contacte amb la comunitat d'exiliats antifeixistes italians (Francesco Galasso, Emidio Recchioni, Vittorio Taborelli, etc.). Quan el 3 de febrer de 1931 l'anarquista Michele Schirru va ser detingut a Roma (Itàlia), se li va implicar, amb Salvatore Antonio Dettori i Antonio Giuseppe Meloni, en la conxorxa per a atemptar contra la vida de Benito Mussolini; la policia italiana, amb el suport del coronel Cartel de l'Oficina Política de la Policia Metropolitana de Londres, intentà trobar-hi proves de la seva participació finançant l'intent frustrat d'atemptat, i de la d'altres anarquistes, però després de mesos d'investigació, res no es va poder demostrar. La seva família a Itàlia va ser estretament vigilada i correus i habitatges van ser escorcollats sistemàticament per la policia feixista. El 2 d'abril de 1931 el seu nom va ser inscrit en el butlletí de recerca policíaca. Durant el judici Michele Schirru intentà per tots els mitjans eliminar les sospites sobre la seva participació en l'atemptat. Finalment va ser exclòs del procés incoat pel Tribunal Especial feixista per trobar-se en rebel·lia. Malalt d'un càncer incurable a l'abdomen, Giuseppe Polidori va morir el 15 d'agost de 1931 a l'Hospital Westminster de Londres (Anglaterra). Aquell mateix dia, la seva companya Maria Luisa es va suïcidar i ambdós van ser enterrats al cementiri d'Hendon del barri londinenc de Barnet. ***
José Rilo Garabal - José Rilo
Garabal: El 15 d'agost de 1936 és assassinat a Teixeiro (Curtis, La Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista José Rilo Garabal –el segon llinatge també citat
erròniament Jorabel–, conegut com O Machacante. Havia nascut cap
el 1912 a Betanzos (La Corunya, Galícia). Era fill de Pedro Rilo Raposo,
jornaler, i de María Garabal, i tenia quatre germans. Jornaler, després a fer
feina de xofer per a un forn i més tard treballà de taxista. En 1930, quan feia
el servei militar a Ceuta (Nord d'Àfrica), desertà i va ser processat per les
autoritats militars. Formà part del Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). José Rilo Garabal va ser detingut per un escamot feixista,
juntament amb Manuel Vales Fernández, també confederal; ambdós van ser portats
fins a Teixeiro i assassinats a la carretera de Curtis a Sobrado (La Corunya,
Galícia). Els seus cossos van ser trobats per una veïna dies després i enterrats
al cementiri de Santa Aia de Curtis. Estava casat amb Felicidad Rodríguez Medín
(A Patusa), amb qui tingué un infant, Luis, i una filla, Olga. Sa vídua
va ser encausada posteriorment pel franquisme; després d'un temps a la presó
amb sos fills, va ser jutjada el 3 de desembre de 1936 i absolta. José Rilo Garabal (ca.
1912-1936) ***
Manuel Vales Fernández - Manuel Vales
Fernández: El 15 d'agost de 1936 és assassinat a Teixeiro (Curtis, La Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Vales Fernández. Havia nascut l'1 de juny
de 1905 a Betanzos (La Corunya, Galícia). Sa mare es deien Esperanza Fernández
Seijo, i tingué un germà, Francisco, i dues germanes, Arminda i Adelina. En
1920 havia emigra a l'Havana (Cuba). Es guanyava la vida treballant de jornaler
i després de cambrer al quiosc «El Tarán» de Betanzos. Va fer el servei militar
a Lleó (Castella, Espanya). Milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i era distribuïdor i corresponsal de la
premsa obrera i anarquista (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). A principis
de 1933 organitzà una recol·lecta popular per ajudar les víctimes dels fets
sagnants de Casas Viejas. Quan la vaga general del 9 de maig de 1933 va ser detingut
amb altres companys i va ser empresonats uns dies. En aquesta època vivia amb la
fruitera Emilia García Amor. Arran del cop militar de juliol de 1936, Manuel
Vales Fernández va ser detingut per un escamot feixista, juntament amb José
Rilo Garabal, també confederal; ambdós van ser portats fins a Teixeiro i assassinats
a la carretera de Curtis a Sobrado (La Corunya, Galícia). Els seus cossos van
ser trobats per una veïna dies després i enterrats al cementiri de Santa Aia de
Curtis. Estava casat amb Esperanza Seoane García, amb qui tingué un fill,
Manuel. Manuel Vales Fernández
(1905-1936) ***
Necrològica
d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de novembre de 1969 -
Antonio Cañizar
Agut: El 15 d'agost de 1969 mor a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Antonio Cañizar Agut. Havia nascut el 7 de novembre de 1905 –algunes fonts citen
erròniament el 7
de setembre de 1906–
a Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Joaquín
Cañizar i Adelaida Agut.
Crescut en una família llibertària,
treballà de jornaler als camps i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT),
freqüentant assíduament el Centre
Obrer de Massalió. Intervingué en l'aixecament
anarquista de desembre de 1933,
fet pel qual va ser empresonat entre el 16 de desembre de 1933 i el 13
de gener
de 1934 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent).
Participà activament
en les dues col·lectivitats agrícoles que hi
hagué a Massalió durant la
Revolució espanyola. El maig de 1938 va ser mobilitzat en
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola i va ser destinat a una unitat
d'obres i
fortificacions. Entre el 7 d'abril de 1938 i gener de 1939
visqué refugiat amb
sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix
Llobregat, Catalunya). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs al camp de concentració de
Barcarès. Acabà establint-se amb sa
família a Dreux (Centre, França), on a
més
de formar part de la Federació Local de la CNT
milità en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). En morir sa companya Herminia
Florencia Arrufat
Tirado en
1959, també de família llibertària, el
deixà amb quatre infants petits i cinc
anys després morí son fill Jaime
Cañizar Arrufat en accident laboral, deixant
companya i dues filles. El seu domicili va ser emprat com a refugi dels
companys
perseguits. Antoni Cañizar Agut patí
sobtadament un
atac cardíac quan
passava uns dies de
vacances i va morir el 15
d'agost de 1969 al Centre Hospitalari de Narbona (Llenguadoc,
Occitània), essent enterrat el 22 d'agost a Dreux. ***
Félix Cuende Castroviejo - Félix Cuende Castroviejo: El 15 d'agost de 1971 mor a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Cuende Castroviejo. Havia nascut el 2 de febrer de 1912 a Estella (Navarra). Sos pares es deien Félix Cuende García, traginer, i Francisca Castroviejo Sierra. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan el cop feixista de 1936, participà en els combats als carrers i especialment en la presa de la caserna de Loiola de Sant Sebastià. Després lluità en diversos combats al front de Guipúscoa fins a la caiguda de la zona a mans de les tropes franquistes. Pogué fugir de la repressió i arribà a Bilbao (Biscaia, País Basc). A La Casilla de Bilbao, fou un dels organitzadors dels batallons confederals i un dels oficials responsables del «Batalló Bakunin». Després de la caiguda de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner; tancat al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou finalment commutada per una de 20 anys de presó. Cap el 1944 aconseguí la llibertat provisional i s'instal·là a Sant Sebastià, on s'integrà en la CNT clandestina fent servir una acadèmia com a tapadora. A finals dels anys quaranta passà a França i s'establí a París, formant part de la CNT de la tendència «col·laboracionista». En aquesta època ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local de la CNT de París, membre del Comitè Regional de la CNT basca en l'exili i les secretaries del Grup Confederal Basc de París i de l'Aliança Sindical del País Basc, formada per la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT), i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). També col·laborà en els periòdics CNT del Norte i, després de la reunificació confederal de 1960, en Le Combat Syndicaliste i Umbral. Vivia a Aubervilliers (Illa de França, França). Venint d'una estada a Brioude (Alvèrnia, Occitània), on havia passat les vacances, Félix Cuende Castroviejo patí un atac de cor fulminant mortal el 15 d'agost de 1971 a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Dugny (Illa de França, França). ***
Gaddo
Treves (ca. 1958) - Gaddo Treves: El 15 d'agost de 1972 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor i anarquista Gaddo Treves. Havia nascut el 25 d'abril de 1916 a Milà (Llombardia, Itàlia). Estudià medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí la seva professió a Milà, on era conegut com El metge dels pobres. A més d'això, apassionat per la música i pel cinema, desenvolupà una important carrera artística. Aparegué per primera vegada en 1948 en el curtmetratge Buio in sala de Dino Risi. En 1956 sortí en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike Bongiorno. Posteriorment entrà en contacte amb el món del cinema i treballà com a actor dirigit per importants cineastes. En 1961 participà en la pel·lícula Le italiane e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any formà part de l'elenc d'Il giudizio universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com Fernandel, Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino Manfredi, Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968 participà en la pel·lícula Diario di una schizofrenica, dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al millor guió en 1970. També en 1968 participà en Straziami, ma di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Son fill Fabio Treves és un destacat músic i cantant. ***
Alfonso Petrini - Alfonso Petrini:
El 15 d'agost de 1970 mor a Ancona
(Marques, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista
Alfonso Petrini. Havia
nascut el 15 de desembre de 1900 a Ancona (Marques, Itàlia).
Sos pares es deien
Serafino Petrini i Caterina Turchetti. Entre 1919 i 1923 va ser
detingut en
diverses ocasions per les seves activitats revolucionàries.
Participà en
l'aixecament revolucionari del 26 de juny de 1920 a Ancona, conegut com
la
«Revolta dels Bersaglieri»,
durant el qual va ser ferit en una cama;
detingut, va ser posteriorment alliberat. L'agost de 1922
participà activament
en la resistència contra els escamots feixistes que es
donà en diverses
barriades d'Ancona. L'agost de 1924, fugint de l'ordre de
detenció dels fets de
1920, es va refugiar a Roma (Itàlia). El juny de 1926 va ser
condemnat en
absència per l'Audiència de l'Aquila
(Abruços, Itàlia), juntament amb altres
companys (Remo Franchini, Silvio Galeazzi, Alvaro Marsigliani, Carlo
Pergoli,
Attilio Silvestrelli, etc.), a 22 anys de deportació en
colònia penitenciària
per la seva participació en la «Revolta dels Bersaglieri»;
en concret se
li va acusà de l'assassinat d'Umberto Antei, mariscal dels
carrabiners. Fugint
de la condemna, i deixant a Ancona sa companya i dos infants, es
refugià, amb
passaport fals i amb el suport del Socors Roig, a Viena
(Àustria) i, després de
diversos incidents, passà a la Rússia bolxevic,
on arribà a Moscou l'octubre de
1926. D'antuvi acollit per les autoritats comunistes, rebé
ofertes de feina per
part del govern i l'abril de 1927 se li va demanar, sense
èxit, que entrés a
l'Acadèmia Militar. Com que no dissimulà gens ni
mica el seu pensament
anarquista i com que havia anat a l'ambaixada italiana demanant la seva
expatriació, el 16 de desembre de 1927 va ser detingut per
la policia política
sota l'acusació d'espionatge. S'argumentà que
havia aconsellar els companys de
la fàbrica que no treballessin més de vuit hores
i també se li va ser acusat de
«sabotejar la producció». Sense cap
judici, el 14 de gener de 1929 va ser
condemnat administrativament i secretament a 10 anys de
presó. A Europa sorgí
una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel
Comitè Internacional
de Defensa Anarquista (CIDA) i altres organismes, però no
s'aconseguí cap resposta
per part de les autoritats soviètiques. Després
de quatre anys i vuit mesos
deportat a les illes Solovietski (Arkhànguelsk,
Rússia, URSS) i a Súzdal
(Vladímir, Rússia, URSS), va ser alliberat,
però se li va establir residència
forçosa i vigilada a Àstrakhan
(Àstrakhan, Rússia, URSS). A partir de juny de
1932 el CIDA establí correspondència regular amb
ell. Malalt de tuberculosi,
tingué seriosos problemes per a poder alimentar-se i, sense
feina, vivia del
que els pagesos li donaven solidàriament. Ciutadà
italià, ja que mai no volgué
prendre la nacionalitat soviètica, les autoritats es negaren
en tot moment a
deixar-lo sortir de l'URSS. Durant aquests anys, la premsa comunista
europea
l'acusà en tot moment de ser un espia. Durant el
Congrés Nacional de la
Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels
Drets de l'Home), celebrat l'octubre de 1934 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània),
l'anarquista Enzo Fantozzi invità els congressistes a
protestar contra la seva
detenció i també durant el Congrés
Antifeixista celebrat entre el 12 i el 13
d'octubre de 1934 a Brussel·les (Bèlgica), fet
que provocà les protestes
comunistes. Finalment, 1 de juny de 1935 en va ser expulsat i el 9 de
juny
lliurat a les autoritats de la Itàlia feixista a Odessa. El
31 d'agost de 1935
arribà a Itàlia i va ser empresonat a Ancona i a
L'Aquila. Va ser alliberat poc
després, però novament detingut per la seva
oposició a la guerra imperialista
d'Abissínia. En 1938 va publicar un diari dels seus anys a
l'URSS que porta per
títol Appunti di vita vissuta nel
«Paradiso bolscevico». Alfonso Petrini
va morir el 15 d'agost de 1970 a Ancona (Marques, Itàlia).
El 19 de maig de
1989 va ser rehabilitat per la perestroika per
«absoluta manca de
proves». ***
Impasse
Florimont de París. D'esquerra a dreta, aixecats: Jeanne Le
Bonniec, Agathe Fallet, Marcel Planche, Pierre Onténiente i
Marcel Lepoil; asseguts: René Fallet i Georges Brassens -
Marcel Lepoil: El
15 d'agost de 1978 mor a Lombèrs (Gascunya,
Occitània) el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Marcel André Albert Lepoil. Havia
nascut el 15 de febrer
de 1899 a Dives-Sur-Mer (Baixa Normandia, França). Sos pares
es deien Albert
Jules Lepoil, obrer de fàbrica, i Marie Élisabeth
Moisson. Tècnic instal·lador
de calefacció de professió, a
començament de la dècada dels vint
començà a
militar en el moviment llibertari. En aquesta època vivia a
Champigny-sur-Marne
(Illa de França, França) i
col·laborava en diferents publicacions anarquistes i
anarcosindicalistes (Le Combat Syndicaliste,
Le Cri des Jeunes, Le
Libertaire, La Revue Anarchiste,
La Voix
du Travail, etc.). El 14 d'agost de 1924 participà
en una discussió sobre
autonomia sindical organitzada pel Grup Llibertari de Le Havre (Alta
Normandia,
França) i quatre dies després va fer la xerrada
«Le Léninisme et l'Anarchisme»
per al mateix grup. El 23 d'agost de 1924 va fer una xerrada sobre
«Syndicalisme
et Anarchie» per al grup anarquista de Drancy-Le Bourget
(Illa de França,
França). El 29 de setembre de 1924, després de
llegir el llibre de memòries Comment
j'ai subi quinze ans de bagne
del penat Antoine Mesclon a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana
Francesa), va escriure una carta a l'autor on refermava el seu
pensament anarquista
després de veure el seu cas, carta que va ser
reproduïda en una nova edició de
l'obra de 1931. El 18 d'octubre de 1924 va fer la xerrada
«Les contradictions
du Léninisme» a la Sala Chabrillange de Drancy per
al Grup d'Estudis Socials
(GES) de Drancy-Le Bourget. El 8 de març de 1925 va fer la
conferència «Contre
le fascisme et toute autorité», en nom de la
Unió Anarquista (UA), en una acte
antifeixista celebrat a la Sala Halles d'Aimargues (Llenguadoc,
Occitània),
organitzat pel Grup de Defensa Social (GDS) local. El 27 d'abril de
1925 va fer
Champigny la conferència «Durand I Roy de
France» i dos dies després a la
mateixa localitat la conferència contradictòria
amb Émile Courtois «Les partis
politiques et les anarchistes». El 13 de juny de 1925
participà en un gran
míting contra la guerra del Marroc a Drancy. En 1925 fou un
dels coordinadors
de la propaganda antielectoral de la regió de Champigny,
Nogent i Le Perreaux. A
començament de 1926 passà una temporada a
Niça (País Niçard,
Occitània) i
col·laborà amb el grup anarquista local. El 19 de
juny de 1926 va fer, amb Georges
Courtinat, un míting en suport de Nicola Sacco i Bartolemeo
Vanzetti a
Lagny-sur-Marne (Illa de França, França),
organitzat pel grup anarquista
d'aquesta localitat. El 22 de juliol de 1926 mantingué una
controvèrsia amb
Louis Loréal sobre «Ce qu'auraient dû
faire les dirigeants russes», organitzada
pel grup anarquista del XX Districte, al Faisan Doré de
París. L'11 d'agost de
1926 va fer la conferència «Marxisme ou
Anarchisme?» a la Sala Couchot per al
Grup d'Estudis Socials de la Regió de Nogent-Le Perreux
(Illa de França,
França), el 15 de setembre la xerrada
«L'évolution de l'économia et ses
bénéficiaires occultes» per al grup
anarquista de Nogent-Le Perreux i el 24 de
setembre següent mantingué un debat de
controvèrsia amb el professor Choisnel
sobre filosofia i economia per al mateix grup. En 1927
col·laborà amb el Grup
Anarco-Comunista de Marsella (Provença,
Occitània) i el 24 de febrer d'aquest
any va fer la conferència «Communisme et
individualisme» organitzada pel Grup
d'Acció Anarquista (GAA) d'aquesta ciutat; el
març d'aquest any va fer una gira
propagandista pels barris marsellesos per parlar sobre l'actualitat i
el
moviment anarquista organitzada pel GAA. El 12 de maig de 1927 va fer
la
conferència «Sur la vie politique et
économique en Russie» a la Sala de la
Coopé de Romainville (Illa de França,
França). Quan la Revolució espanyola, fou
un dels representants de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) espanyola
en el si de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Per mor de la
seva
militància va ser acomiadat en diferents ocasions de
diverses empreses on feia
feina. Durant l'Ocupació restà a la
regió parisenca sota falsa identitat. Després
de la II Guerra Mundial fou un dels animadors del grup d'Argenteuil
(Illa de
França, França) de la Federació
Anarquista (FA). En aquests anys col·laborà en Le Libertaire –on
mantingué la columna
«Problemes essentiels»–, Plus
Loin i
en Universo. El 22 de maig de 1947
va
fer la xerrada contradictòria «Les anarchistes, la
question économique, le
ravitaillement» per al Grup Llibertari de
Carrières-sur-Seine (Illa de França,
França). Fou delegat del grup d'Argenteuil en el III
Congrés de la FA celebrat
entre el 9 i l'11 de novembre de 1947 a Angers (País del
Loira, França), on,
amb Henri Bouyé, delegat del grup del XIII Districte de
París, s'oposà a
l'informe d'activitat de l'organització. Convidat per un
grup d'estudiants de
l'Escola Politècnica per a fer una conferència
sobre Mikhail Bakunin, el dia
previst va ser substituït per l'organització per
Henri Bouyé. El 20 de desembre
de 1947 va fer la conferència «Ni De Gaulle, ni
Thorez» a la Sala de Festes de
Nantes, organitzada per la FA, la qual va repetir el 3 de gener de 1948
a la
Sala Pointage de Puteaux (Illa de França,
França). El 31 de gener de 1948,
després de diversos enfrontaments amb el comitè
de redacció de Le Libertaire,
del qual formava part son
amic Georges Brassens, abandonà la FA. Georges Brassens,
aleshores secretari
del grup anarquista del XV Districte de París i que havia
viscut tres mesos
amagat al seu domicili de Corneilles-en-Parisis (Illa de
França, França) en
1944 fugint de la Gestapo, el va qualificar entranyablement com a
«profeta de
Cormeilles-en-Parisis», ja que tot el que pronosticava es
feia realitat.
Després de la presa del control de la FA per la
tendència encapçalada per
Georges Fontenis, esdevinguda Federació Comunista
Llibertària (FCL), va fer
costat la nova Federació Anarquista reconstituïda
al voltant de Maurice Joyeux
i col·laborà en Contre
Courant i Le Monde Libertaire.
Durant els anys
seixanta fou membre de la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF) i
de SIA de Montalban (Guiena, Occitània) i
col·laborà en Espoir
i Le Libertaire,
òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA). Quan
els «Fets de Maig» de 1968
visità la Facultat de Lletres de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), aleshores
ocupada, i d'aquesta trobada va fer una ressenya («Un ouvrier
parle aux
étudiants») que publicà en Espoir del
23 de juny de 1968. Malalt des de 1972, es va veure obligat a
retirar-se de la
vida pública. Marcel Lepoil va morir el 15 d'agost de 1978 a
Lombèrs (Gascunya,
Occitània) i va ser incinerat tres dies després a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Pau Vila Dinarès - Pau Vila Dinarès: El 15 d'agost de 1980 mor a Barcelona (Catalunya) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Pere Vila Dinarès. Havia nascut el 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 29 de juny– de 1881 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, i Antonia Dinarès Casasayas. Va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República, època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935), Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937), La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965), Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques (Catalunya, Colòmbia i Veneçuela), el seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona. ***
Necrològica
de Juan Vallejo Carrasco apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de setembre de 1990 - Juan Vallejo Carrasco: El 15 d'agost de 1990 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Vallejo Carrasco. Havia nascut el 21 de setembre de 1920 a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Vicente Vallejo i Encarnación Carrasco. Quan encara era adolescent s'enrolà voluntari en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant la guerra civil. Fet presoner al final del conflicte bèl·lic, va ser internat uns anys i després enviat com a miner a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), on entrà en contacte amb militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començà a militar en la clandestinitat. En 1951, arran d'un sabotatge a les instal·lacions mineres, aconseguí fugir de la detenció i passar a França, on treballà a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i a Alèst, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT local. Sa companya fou Ana Dolores Lao. Juan Vallejo Carrasco va morir el 15 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 16 d'agost– de 1990 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i en el moment de la seva defunció s'encarregava de distribuir el periòdic CNT. Va ser enterrat religiosament per sa família amb les protestes dels seus companys confederals. ***
Necrològica
de Daniel Morchón Arbea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de setembre de 1994 - Daniel Morchón Arbea:
El 15 d'agost de 1994 mor a Grenoble (Delfinat,
Arpitània) l'anarcosindicalista Daniel Morchón
Arbea. Havia nascut el 14
d'abril de 1913 –el 13 d'abril
de 1916 segons el certificat de defunció– a Sos del Rey
Católico (Saragossa,
Aragó, Espanya). Fill d'una
família nombrosa formada per 12 germans i germanes, sos
pares es deien Teodoro
Morchón Espatolero i Saturnida Arbea Villacampa. Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, durant el
«Bienni Negre» (1934-1935) va ser
condemnat a sis anys de presó, que purgà a
Alcalá de Henares (Madrid, Castella,
Espanya) fins a l'amnistia de febrer de 1936. Quan l'aixecament
feixista de
juliol de 1936, com que no el pogueren detenir, afusellaren sa mare i
un dels
seus germans. Combaté en la Columna «Roja i
Negra», que amb la militarització
de les milícies passà a la 28 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola, de la qual va ser comissari delegat de la Companyia 313 de
la seva
127 Brigada Mixta. Va ser ferit en dues ocasions. En 1939, amb el
triomf
feixista, restà a San Juan de Mozarrifar (Saragossa,
Aragó, Espanya) treballant
de jornaler. En 1940 va ser detingut, jutjat en consell de guerra i
condemnat
el 18 d'abril de 1942 a 12 anys i un dia de presó. Un cop
lliure lluita en la
clandestinitat. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort,
però la pena va ser
finalment commutada per la de 20 anys de presó.
Després d'uns anys va ser posat
en llibertat provisional i s'exilià a França, on
milità en la CNT de Grenoble.
En 1952 s'uní amb Madeleine Moulés. En 1955
col·laborà en CNT
i en 1956 en Boletín
Ródano-Alpes. En aquest any vivia al
número 37 de l'avinguda Maréchal
Randon. Entre 1956 i 1957 va fer crítiques
cinematogràfiques per a Solidaridad
Obrera. En 1958 col·laborà
en Uno. Tribuna Libre Confedral. El
setembre de 1963, en la gran batuda contra les Joventuts
Llibertàries, va ser
detingut a Grenoble amb José Ríos i Juan Toledo.
En 1964 era secretari de la
Federació Local de Grenoble de la CNT. En 1975, arran del
Congrés de Marsella,
signà amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura),
Manuel Temblador López i José Hiraldo Aguilar, el
«Manifest dels Quatre» («Por
una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de
la CNT de 1975»),
que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel
«centralisme» i
«immobilisme burocràtic» confederals,
que implicà la seva marginació pel sector
«ortodoxe», encapçalat per la parella
Frederica Montseny Mañé i Josep Esgleas
Jaume (Germinal Esgleas). Es
donà de
baixa de la CNT de l'exili i passà a militar en els Grups de
Presència
Confederal (GPC), reagrupats al voltant del periòdic Frente Libertario, participant en
diferents congressos d'aquesta
tendència. Daniel Morchón Arbea va morir durant
la nit del 14 al 15
d'agost –oficialment el
15 d'agost–
de 1994 a l'Hospital de Grenoble
(Delfinat, Arpitània). Correspondència seva amb
Ramón Álvarez Palomo, Fernando
Gómez Peláez i Josep Peirats Valls es troba
dipositada a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Roc
Llop Convalia al local confederal del carrer Vignoles
(París, setembre de 1997) - Roc Llop Convalia: El 15 d'agost de 1997 mor a Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) el mestre, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Roc Llop i Convalia, que va fer servir el pseudònim Solsticio. Havia nascut el 30 de desembre de 1908 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1909– a Miravet (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Vicent Llop i Rosa Convalia. Va estudiar al col·legi del poble i des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista i del món de la poesia. Estudià magisteri a l'Escola Normal i per pagar-se els estudis universitaris, treballà de cambrer a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan «Fets d'Octubre» de 1934 feia de mestre a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya); per la seva participació en aquesta revolució, va ser detingut i tancat en un vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i al Fortí de Tarragona. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser posat en llibertat provisional i, com que va perdre el lloc de feina, hagué d'abandonar l'ensenyament i es va fer representant d'objectes ortopèdics viatjant arreu de la Península, a més de realitzar cures naturals d'hèrnies. Quan era a prop de la frontera amb Portugal, hagué de tornar a Catalunya per a ser jutjat l'1 de juny de 1935 en consell de guerra a la Comandància Militar de Tarragona i va ser condemnat a sis mesos i un dia de presó, acabant la condemna a la presó de Reus (Baix Camp, Catalunya), on ensenyà a llegir i a escriure altres presos. Un cop lliure retornà a Barcelona i trobà feina de mestre a la Colònia Escolar de l'Arrabassada de Tarragona. Durant la Revolució participà en la reorganització del sistema d'ensenyament català –va escriure infinitat d'assaigs i articles sobre et tema–, fou inspector d'Ensenyament i ocupà càrrecs de responsabilitat, al costat de Joan Puig Elías, com a delegat provincial de Tarragona de la CNT al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), i delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a les Vegueries del Tarragonès i del Baix Ebre. En 1937 era el secretari del Sindicat Únic del Professions Liberals de Tarragona de la CNT. També fou milicià de la Cultura en un Batalló de Sanitat. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i al camp de Judes de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions de l'est de França, a Morhange (Lorena, França), on la CTE va ser allotjada en l'antiga fàbrica de maons desafectada SIMAC, ocupant-se de la infermeria d'un batalló del V Cos de l'Exèrcit i de la biblioteca del «Foyer du Soldat». L'estiu de 1940 va ser fet presoner pels alemanys a la zona de Gérardmer (Lorena, França) i va ser internat, d'antuvi, a Colmar (Alsàcia, França) i Belfort (Franc Comtat, França), i posteriorment a l'Stalag XIB a Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), d'on el 13 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va arribar el 27 de gener, i el 16 de febrer de 1941 al camp auxiliar de Gusen. En aquest camp, en petits bocins de paper de sacs, pogué escriure poemes sobre la deportació. En condicions infrahumanes pogué resistir fins a l'alliberació del camp per les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945. Repatriat a França, s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de París de la CNT, encarregant-se de la llibreria dels locals confederals (el del carrer Sainte-Marthe i el del carrer Vignoles) i de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual fou secretari, i dirigí el seu Boletín de los deportados españoles, i en 1946 la primera sèrie de la revista Hispania. Fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i dirigí Terra Lliure, portaveu d'aquesta regional. Administrà Cenit, a més d'altres publicacions de l'exili entre 1945 i 1997. Fou un dels animadors de les reunions de premsa celebrades a la Mutualité i dels mítings commemoratius de la Revolució espanyola. En 1951 fou membre del Comitè Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), fundat per David Rousset, i, amb Jaume Borrell i César Zayuelas Moreno, fou un dels delegats espanyols en la Comissió de Grècia. En el Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), celebra entre el 21 i el 23 de setembre de 1961, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Consell Nacional de la FEDID i director de la segona sèrie d'Hispania. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i secretari del Servei d'Invàlids Confederals (SIC). Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Umbral, etc. En 1965 guanyà la «Flor Natural» als «Jocs Florals de la Llengua Catalana» de París i en 1974 l'accèssit «Víctor Català» als Jocs Florals d'Amsterdam amb el recull en prosa Contes negres de les vores del Danubi, on relata la seva experiència al camp d'extermini de Gusen. En 1981 prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez (Veguita) Con Andalucía en el alma. És autor de Poemes de llum i tenebra (1967), Requisitòria. Jo també sóc jutge, botxí! Maleït siguis! (1975), Mission ratée de l'homme sur la terre (1979) i Tríptic de l'amor i proses (1986, on s'inclou Contes negres de les vores del Danubi). En 1991 donà el seu fons personal a l'Arxiu Històric de Tarragona. Sa companya fou Maria del Carme Miró Puntes. Roc Llop Convalia va morir el 15 d'agost de 1997 a l'Hospital de Bicêtre de (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El seu testimoni pòstum va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998). En 2008, en commemoració del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Miravet organitzà una sèrie d'actes en el seu record i aquest mateix any s'edità l'estudi biogràfic Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, a càrrec de Josep Maria Sàez Pujol i Emigdi Subirats Sebastià. En 2012 s'edità una edició dels Contes negres de les vores del Danubi a cura d'Emigdi Subirats. ***
Portada
de l'edició dels textos de Bakunin feta per
François Muñoz - François Muñoz: El 15 d'agost de 2003 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'anarquista François Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François Munoz. Havia nascut el 27 de març –algunes fonts citen erròniament el 22 de març– de 1923 a Piennes-Onvillers (Picardia, França). Era fill natural de Marie Jeanne Bacqué i el 6 d'abril de 1923 va ser reconegut per sa mare i per son pare, Mariano Muñoz, paleta i emigrant espanyol. Durant el congrés de les Joventuts Llibertàries celebrat el 13 de setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat responsable del Comitè de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de les Joventuts Anarquistes (FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser Georges Fontenis, Paul Champs, Louise Le Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle Clavé, René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb son germà Floreal Muñoz (Chavannes), entrà a formar part de la Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista (FA) i de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època forma part dels Grups de Fàbrica a la Citroën i col·labora en Le Libertaire i Amitié. En 1950, el seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de París (França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la policia. Entre 1952 i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL per als militants. En aquesta època col·laborà en la revista Le Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el segrest a França de Niceto Pardillo Manzanero (El Chaval) –exmembre del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez Orive que actuava a Espanya, que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen de l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual va ser severament «corregit» i deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Entre el 23 i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de París de la FCL i fou membre de la Comissió de Control i elegit com a suplent de París en la Comissió de Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels candidats de la FCL en el I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955, el fracàs de la qual marcaren el final de l'organització. En 1965 fou l'editor científic de la col·lecció de textos de Mikhail Bakunin que sota el títol de La Liberté. Choix de textes, publicà Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció «Libertés»; edició polèmica, a causa de la introducció i les notes que sobre els textos bakuninians va fer parlant d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a la seva època i que va ser reeditada en 1972. El 9 d'octubre de 1989 es casà a l'XI Districte de París amb Danièlle Schoeffeter, de qui acabà divorciat. François Muñoz va morir el 15 d'agost de 2003 al seu domicili de Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). ***
Stuart
Christie fotografiat per Eamonn McCabe (2015) - Stuart Christie: El 15 d'agost de 2020 mor a Chelmsford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra) el militant anarquista, activista revolucionari internacionalista, escriptor i editor Stuart Christie. Havia nascut el 10 de juliol de 1946 a Partick (Glasgow, Escòcia). En 1962 s'adhereix a la Federació Anarquista de Glasgow. L'11 d'agost de 1964 es detingut a Madrid i acusat de ser membre de Defensa Interior i de portar explosius a altre anarquista, Fernando Carballo Blanco, amb la intenció de cometre un atemptat contra Franco. L'1 de setembre de 1964 el Consell de Guerra condemna Carballo a 30 anys de presó i a Christie a 20. Al Regne Unit, un comitè, encapçalat per Bertrand Russell i per Jean-Paul Sartre, mobilitza l'opinió pública pel seu alliberament. El moviment anarquista internacional es va manifestar, especialment la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Nombroses accions violentes es realitzaren arreu, com ara la del 18 d'agost de 1967 a Londres contra els automòbils de l'ambaixada espanyola –acció reivindicada pel Grup 1r de Maig. El 21 de setembre de 1967, Christie va ser alliberat després de passar tres anys a la presó de Carabanchel gràcies a la pressió internacional. En 1970, a Londres, amb Albert Meltzer, va crear el periòdic Blac Flag (Bandera Negra) i va tornar donar vida la xarxa de suport mutu i de solidaritat internacional amb els anarquistes víctimes de la repressió: Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Els seus secretaris successius van ser tirotejats per la policia, com ara l'alemany Georg Von Rauch, o bé «suïcidats», com l'italià Giuseppe Pinelli. Christie va ser detingut a finals d'agost de 1971, amb altres sis anarquistes, inculpats de pertànyer al grup d'activistes Angry Brigade (Brigada Iracunda) que havia comès diversos atemptats. El procés en va començar el 20 de maig de 1971 i va acabar-ne el 6 de desembre. Quatre inculpats van ser condemnats a dures penes de presó, però Christie va ser absolt després de passar 18 mesos en presó preventiva. És coautor amb Meltzer del llibre The floodgates of anarchy (1970), i ha escrit The investigative researcher's handbook (1983), Stefano delle Chiaie. Portrait of black terrorist (1984), A study of the Revolution in Spain (1936-1937) (1998) i We, the Anarchists! A study of the Iberian Anarchist Federation (1927-1937) (2000). Ha publicat una autobiografia, The Christie file, en tres volums: My granny made me an anarchist (2002), General Franco made me a terrorist (2003), Edward heath made me angry (2004). Christie ha creat diverses editorials anarquistes: Cienfuegos Press (1972), Refract Publications (1982), Meltzer Press (1996) i Christiebooks. La seva última etapa visqué a Hastings (East Sussex, Anglaterra). Stuart Christie va morir d'un càncer de pulmó el 15 d'agost de 2020 a Chelmsford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra). ***
Emili Justicia Pavón amb una escultura seva en homenatge als paletes llibertaris - Emili Justicia Pavón:
El 15 d'agost
de 2020 mor a València
(València, País Valencià)
l'anarcosindicalista Emili Justicia
Pavón. Havia nascut el 29 de desembre de 1947 a
València (València, País
Valencià).
Sos pares, immigrants andalusos, es deien Emilio Justicia
Guzmán, paleta, i
Francisca Pavón Martín. Es guanyà la
vida treballant de mestre paleta i també
es dedicà a l'escultura. Milità en la
Confederació General del Treball (CGT) i
va ser secretari d'Organització del Comitè
Confederal de la CGT del País
Valencià i de Múrcia. També va estar
implicat en la Fundació «Ferrer i
Guàrdia»
de València i participà activament en diverses
lluites socials. Vivia a
Alcàsser (Horta Sud, País Valencià).
Emili Justicia Pavón va morir el 15 d'agost
de 2020 a l'Hospital Pare Jofre de València
(València, País Valencià) i va ser
incinerat a Alfafar (Horta Sud, País Valencià). ---
|
![Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/merli.jpg "Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]")
![[14/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[14/08]") |
|
![[16/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[16/08]") |
|
|
| Actualització: 15-08-23 |