|
---
Anarcoefemèrides del 14 d'agost Esdeveniments
La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini - Procés contra la «Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per «assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili. Procés contra la «Banda del Matese» ***
La
inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una
postal commemorativa - Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibre P.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura. ***
Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 d'agost de 1931 - Conferència de
García Oliver: El 14 d'agost de 1931 se celebra al Saló Teatre del carrer Poeta
Cabanyes del Poble-sec de Barcelona (Catalunya) la conferència del destacat
anarcosindicalista Joan García Oliver titulada «La Confederació Nacional del
Treball y el actual momento político-social de España». L'acte va ser organitzat
per la Comissió de Cultura del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de Barcelona
de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Naixements
Foto policíaca de Dominique Kilchenstein (23 d'abril de 1892) - Dominique
Kilchenstein: El 14 d'agost de 1843 neix a
Lunéville (Lorena, França)
l'anarquista Dominique Kilchenstein. Sos pares es deien Georges Henry
Kilchenstein,
obrer en papers pintats, i Anne Louise Billot. Es guanyava la vida com
a
blanquer i pelleter. El 9 de setembre de 1871 es casà a
Lunéville amb la
modista Marie Christine Hutlé, però poc
després, l'11 d'agost de 1872, aquesta
morí a Lunéville. El 26 d'octubre de 1872 es
casà a la cosidora sabatera
Lunéville amb Marie Barbe Pagès, i amb aquest
matrimoni legitimà un fill natural
que aquesta portava, Victor Pagès, nascut el 3 d'agost de
1870. En 1878 fou secretari
adjunt d'organització del Congrés Obrer
Internacional Socialista a celebrar al
barri de Grenelle de París, coincidint amb
l'Exposició Universal de París;
detingut arran de la prohibició d'aquest congrés,
entre el 22 i el 24 d'octubre
de 1878 va ser jutjat amb 38 companys més pel X Tribunal de
Policia
Correccional del Sena. En aquesta època vivia al
número 85 del carrer de la
Glacière de París. Cap el 1880 es
traslladà a Saint-Denis (Illa de França,
França), on visqué al número 169 del
bulevard Ornano. A començament dels anys
noranta va ser fitxat per la policia com a anarquista i aleshores
militava en
la Joventut Llibertària de Saint Denis, era un destacat
propagandista i
organitzava reunions entre els companys. Es guanyava la vida com a
verdulaire
als mercats de Saint-Denis, alhora que feia propaganda anarquista.
Arran dels
atemptats de François Koeninsgstein (Ravachol),
una gran agafada contra 66 anarquistes es portà a terme el
22 d'abril de 1892 i
el seu domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Archer.
Detingut,
va ser fitxat
l'endemà en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; interrogat
pel jutge d'instrucció Atthalin, declarà que des
de feia dos anys no militava
en el moviment anarquista. Processat per pertinença a
«associació criminal», va
ser posat en llibertat. El seu nom figura en un registre de
recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 3 de març de
1894 el comissari de
policia Blondeau, de Belleville, escorcollà el seu domicili
del número 169 del
bulevard Ornano, sense cap resultat important; però, no
obstant això, va ser
detingut per «associació criminal». En
aquesta època tenia quatre infants. El
seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1896,
però
figura com a desaparegut en el de 1901. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva defunció. ***
Foto
policíaca de Charles Jacot (8 de març de 1894) - Charles Jacot:
El 14 d'agost de 1857 neix a Allenjoie (Franc Comtat,
Arpitània) l'anarquista i confident policíac
Charles Émile Jacot –també citat
erròniament Charles Jacquot.
Sos pares
es deien Christophe Jacot, obrer metal·lúrgic, i
Marie Marguerite Cottet. Es
guanyava la vida fent de venedor ambulant. Després de patir
11 condemnes per
«mendicitat i vagabunderia», el 16 d'agost de 1893
va ser jutjat novament
davant el III Tribunal Correccional de París
(França) per «infracció de
prohibició de residència» d'una antiga
pena de 1892 i va ser condemnat a sis mesos
de presó i a la relegació; en sentir la pena
exclamà: «Visca l'anarquia! Tot
per la Revolució Social! Fora la policia!».
Amenaçat per les autoritats a ser
relegat si no treballava per a la policia, acceptà esdevenir
confident
policíac. El maig de 1893 s'entrevistà amb el
secretari del control de la
Prefectura de Policia Hamard i durant una vintena de dies
descriví reunions
públiques a les quals havia assistit, rebent la suma de 65
francs per la
informació. El 6 de maig de 1893, en un míting
celebrat al número 94 del carrer
Temple, on assistiren unes tres-centes persones, proposà la
creació d'un nou
periòdic que tindria per títol Pain
et
Dynamite, però va ser interpel·lat per
la multitud als crits de «confident»
i «venut». Tot d'una, però, que
trencà amb la policia, va ser detingut. El 25
de setembre de 1893 comparegué davant el Tribunal
d'Apel·lació, en el qual es
va defensar tot sol, i la pena de sis mesos de presó va ser
confirmanda, però sense
l'afegitó de la relegació; acollí la
lectura de la pena tot cridant: «Honor als
magistrats independents i lliures! Fora la policia!». Tancat
a la presó
parisenca de La Santé, el 10 de gener de 1894 va ser
alliberat, el mateix dia
de la condemna a mort de l'anarquista Auguste Vaillant. El 8 de
març de 1894 va
ser detingut al seu domicili, al número 36 del carrer
Quimcampoix de París, pel
cap de les Brigades d'Investigaciones Fédée en el
marc d'una gran operació
policíaca contra el moviment anarquista; fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va
ser acusat de
pertinença a «associació
criminal» i posat a disposició del jutge
d'instrucció
Henri Meyer; aquest cas finalment va ser sobresegut. El 28 d'abril de
1894 va
ser novament condemnat a tres anys de presó per
«infracció de la prohibició de
residència». El 5 de maig sortí de la
presó de Mazas i dies després va ser
portat des de comissaria a la presó de Poissy (Illa de
França, França) i des
d'aquesta presó va escriure al prefecte de Policia dient-li
que tenia
informacions sobre maniobres de la policia en la preparació
d'atemptats i va
ser posat «en secret» durant un mes. El 26 de
desembre de 1894, quan encara
estava tancat a Poissy, demanà oficialment per escrit
(Petició Núm. 247) a la
Cambra de Diputats francesa ser rebut per una comissió
parlamentària per a
declarar les informacions que tenia sobre els atemptats anarquistes i
les seves
implicacions policíaques. El novembre de 1896, des de la
presó de Poissy,
demanà oficialment per escrit (Petició
Núm. 2.402) una investigació per
corrupció. El desembre de 1896, també des de la
presó de Poissy, demanà
oficialment per escrit (Petició Núm. 1.957) una
investigació sobre
l'administració d'aquest centre penitenciari. El 17
d'octubre de 1897 va ser
detingut al seu domicili, al carrer Bièvre, per agents de la
III Brigada
d'Investigacions, sota l'acusació
d'«infracció del decret de prohibició
de
residència» i portat a comissaria, malgrat una
l'anul·lació de la relegació de
28 d'abril de 1897. El 4 de gener de 1901 va ser internat en la V
Divisió de
l'hospital d'alienats de Bicêtre, des d'on va denunciar la
persecució policíaca
a la qual estava sotmès des que no feia de confident de la
policia. En 1901
publicà el fullet L'anarchie
policière
(1891 à 1894). Mémoire d'un
séquestré. Les dessous de l'affaire Ravachol et
Vaillant, signat el 26 de maig de 1901 a Bicêtre,
on explicava que la bomba
de Vaillant era un muntatge policíac i que Ravachol havia
estat armat per una
agent de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París.
El 7 de juny de 1901, en una reunió naturista, sembla que va
ser Georges Renard
que va fer lectura del fullet, signat Jacko
de Bicêtre, i denunciar alguns aspectes que
consideraven que mancaven a la
veritat sobretot referits a la seva persona. El 25 de març
de 1902 l'ordre
d'excarceració signada pel doctor Féré
de Jacot, aleshores encara tancat a
Bicêtre en qualitat de «foll», va ser
denegada per la Prefectura de Policia.
L'agost de 1902 encara romania tancat a Bicêtre. Charles
Malató, en una sèrie
d'articles apareguts en el diari L'Aurore
sobre les detencions arbitràries als asiles
psiquiàtrics, denuncià especialment
el seu cas. Charles Jacot va morir el 9 de desembre de 1925 a Allenjoie
(Franc
Comtat, Arpitània). Aquest controvertit anarquista figura en
les memòries del
comissari Ernest Raynaud La vie intime
des comissariats. Souvenirs de police (1926). ***
Pietro Gori - Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Sos pares, toscans, es deien Francesco Gori i Giulia Lusoni. En 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. ***
Notícia d'una de les condemnes d'Auguste Hincelin publicada en el diari parisenc Le Soleil de l'1 d'agost de 1892 - Auguste Hincelin: El
14 d'agost de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Auguste Emmanuel
Hincelin. Era fill de Paul Hincelin i d'Amélia Lévy. Es guanyava la vida
treballant de pedraire. Partidari de l'«expropiació», patí més de 12 condemnes
per robatori, ultratges a magistrats i vagabunderia. El 29 de juliol de 1892 va
ser novament jutjat; rebutjà declarar el seu estat civil i no reconegué el
tribunal de justícia, essent condemnat a dos anys de presó per «injúries a un
magistrat». El 12 de desembre de 1892 va ser novament condemnat a Bordeus
(Aquitània, Occitània) per l'Audiència de la Gironda a vuit anys de treballs
forçats per «robatori qualificat» i durant el judici es declarà anarquista. Va ser
enviat, sota la matrícula 25.722, a la colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa, on es dedicà a la confecció de sabatilles. Detingut arran de la revolta
dels anarquistes esdevinguda entre el 22 i el 23 d'octubre de 1894 a l'illa de
Saint-Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), va ser jutjat el
juny de 1895 pel Tribunal Marítim Especial de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
Francesa) per aquest fet i va ser absolt. Acumulant, per diversos motius (rebuig
a la feina, malaltia simulada, desobediència, etc.), més de 120 dies de cel·la
i de calabós durant el mateix semestre, va ser classificat com a «incorregible»
i enviat durant un any a la serradora de Charvein, subcamp de la colònia penal
de Mana, a Saint-Laurent-du-Maroni, i posteriorment va ser retornat a les Illes
de la Salvació. El 28 de febrer de 1900, en acabar la pena, va ser relegat a
Caiena i el 15 de desembre de 1902 s'aixecà aquesta mesura administrativa, però
hi restà. A Caiena treballà de comptable i en 1921 patí la seva última condemna.
Auguste Hincelin va morir el 10 d'agost de 1928 a Caiena (Guaiana Francesa). ***
Notícia
de la detenció d'Étienne Perrot apareguda en el
diari de Brest Le
Dépêche de Brest del 7 d'octubre de
1912 - Étienne Perrot:
El 14 d'agost de 1881 neix a Vignoux-sous-les-Aix (Centre,
França) l'anarquista i
sindicalista Étienne Perrot. Sos pares es dient Jacques
Perrot, jornaler, i
Jeanne Piquet. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 7 de
març de 1900
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Bourges (Centre,
França) a vuit
dies de presó, amb llibertat provisional, per
«violències als agents». Membre
de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR), va ser
secretari del sotscomitè
de Vaga General de la Borsa del Treball, en substitució del
fuster anarquista Alexandre
Tourneau. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1912 va ser detingut,
juntament
amb Alexandre Tourneau, quan aferrava cartells antimilitaristes de la
Federació
Comunista Anarquista (FCA), on s'atiaven els soldats a la
deserció, i ambdós van
ser processats. Sa companya fou Marie Antoinette Adelina Sabot.
Étienne Perrot va morir el 27 de novembre de
1950 al seu domicili de Bourges (Centre,
França). ***
Bruno
Fattori - Bruno Fattori: El
14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anarquista Bruno Fattori. Era fill d'Enrico Fattori i d'Adele Marsigliani. En
1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser
perseguit per la seva
militància tant pel govern monàrquic com pel
feixisme. En 1920 presidia la
Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port
d'Ancona. Membre dels
«Arditi del Popolo», en 1922 passà
clandestinament a França i retornà en 1943,
on, després d'un temps detingut, s'integrà en la
Resistència. Després de la II
Guerra Mundial formà part del «Grup
Malatesta» d'Ancona, un dels grups
anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano
Farinelli, fundà
el centre de trobada cultural i llibertari «Casa
Malatesta». Membre de la Federazione
Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les
Marques), fou el
responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale
i Volontà.
També formava part del
grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di
Iniziativa Anarchica (GIA,
Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de
1975 a
Ancona (Marques, Itàlia). ***
Rirette Maîtrejean - Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Sent Maissenç (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Sos pares, pagesos, es deien Martin Estorges i Jeanne Brunie. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Auguste Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir l'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1968 a l'Hospital Geriàtric Émile-Roux de Limeil-Brévannes (Illa de França, França). Rirette Maîtrejean
(1887-1968) ***
Notícia
del processament d'André Chaumard publicada en el
periòdic parisenc La Libre Parole del
25 de febrer de 1917 - André Chaumard:
El 14 d'agost de
1891 neix a Sozay
(Corvol-l'Orgueilleux, Borgonya, França) l'anarquista
i pacifista André
Edme Jules Chaumard, que va fer servir el pseudònim Andrard. Era fill d'Adolphe
Alexandre Chaumard, venedor de begudes, i de Nathalie Mathilde Pautrat,
dauradora. Va néixer a casa dels avis paterns, ja que sos
pares vivien a París
(França). Es guanyava la vida com a impressor. El 10
d'octubre de 1912 va ser
incorporat a l'exèrcit. El 5 d'agost de 1915 es
casà a Levallois-Perret (Illa
de França, França) amb la comerciant de moda
femenina Jeanne Ravet. En aquesta
època vivia amb sos pares al número 32 bis del
carrer Courcelles de
Levallois-Perret i estava adscrit al XIII Regiment d'Infanteria. Lluita
en la
Gran Guerra fins al 9 d'abril de 1916, que va ser llicenciat per
«ferides de
guerra» a la cama esquerra. El 31 de gener de 1917 va ser
detingut, juntament
amb altres companys (René Baril, Félix Hautelard,
Alfred Joriot, i Fernande
Richir, companya de Benoît Broutchoux) per la
distribució l'1 de juny de l'any
anterior del pamflet Du charbon ou la
Paix!, signat «Un groupe de mères de
famille». Tancat a la presó parisenca
de La Santé, el 19 de març d'aquell any va ser
condemnat per la X Cambra
Correccional a tres mesos de presó per propaganda
antimilitarista i «escrits
alarmistes». L'1 de maig de 1917 va ser posat en llibertat.
Aquest mateix 1917,
sota el pseudònim Andrard,
fou
secretari del grup pacifista «Les Amis de Ce
Qu'Il Faut Dire» del XIII Districte de
París, del qual va ser un dels
fundadors, i mantingué estretes relacions amb destacats
anarquistes, com ara
Sébastien Faure. A partir de setembre de 1922
dirigí una impremta al número 39
del carrer Bretagne, on treballaven 15 obrers, dedicada a la
impressió de
treballs comercials, però on també es va estampar
La Brochure Mensuelle,
publicació del «Groupe de Propaganda par la
Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet», la qual
va fundar el gener de 1923
amb Armand Bidault, i altres fullets, com ara Tu
seras végétalien, de Georges Butaud i
de Sophie Zaïkowska. Andre Chaumard va morir l'11 de juliol de
1925 a Briare (Centre, França). ***
Notícia
necrològica sobre Elvira Gamisans Fainé apareguda
en el periodic
parisenc Frente
Libertario de juny de 1976 - Elvira Gamisans Fainé: El 14 d'agost de 1899 neix a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Camisan. Sos pares es deien Cristòfol Gamisans i Coloma Fainé. Era companya del militant llibertari Josep Rosell Solé. En acabar la guerra civil passà a França i fou internada amb sos infants en un camp, per després ser lliurada a les autoritats franquistes. Posteriorment aconseguir passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Elvira Gamisans Fainé va morir el 2 d'octubre de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França). ***
Sante
Pollastri - Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri –o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Sos pares es deien Vincenzo Pollastri i Giuseppina Cabella. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo –personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret– a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta –en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport–, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 –algunes fonts citen erròniament 1978– a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro. ***
Mercedes Comaposada - Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Sos pares es deien José Comaposada, sabater socialista autodidacte, i Isabel Guillén. De ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo Casquero a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en «Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral. És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén) i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada Guillén va morir l'11 de febrer de 1994 a l'Hospital Saint Michel del XV Districte de París (França). ***
Necrològica
d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de març de 1990 - Eusebio Torres Masegoso:
El 14
d'agost de 1900
neix a Valdemorilla (Lleó, Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament
Los Molinos
(O Pueyo d'Araguás, Osca,
Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Eusebio
Torres
Masegoso. Sos pares es deien Andrés Torres i Isidora
Masegoso.
Milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià
en les columnes
confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat a
diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir
passar a
Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França).
Després de
l'Alliberament s'establí Salses (Rosselló,
Catalunya
Nord), on
treballà de pastor
d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio
Torres Masegoso va morir el 13 de
desembre de 1989 al Centre Hospitalari de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord). ***
Necrològica
d'Anastasio Vallejo Lopera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de febrer de 1983 - Anastasio Vallejo Lopera: El 14 d'agost de 1901 neix a Higuera de Calatrava (Jaen, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Martos (Jaén, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Anastasio Vallejo Lopera. Sos pares es deien Juan Vallejo i Dolores Lopera. Obrer metal·lúrgic de l'empresa «Hispano-Suiza», l'estiu de 1936 va ser membre del Comitè de Control de la fàbrica. Amb Martí, del Sindicat de Productes Químics, reconvertí l'«Hispano-Suiza» en indústria de guerra. El març de 1937 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes espanyols susceptibles d'entrar a França, llista aixecada pel Ministeri de l'Interior gal i on es recomanava el seu rebut a tota entrada o estada a França. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè de Guerra de Barcelona (Catalunya). A començament dels anys quaranta participà activament en la reorganització del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i fou un dels seus màxims representants durant la clandestinitat. Durant la primavera de 1947 va ser detingut, juntament amb 105 altres militants, en una gran agafada contra la CNT catalana. Torturat durant 42 dies en la Prefectura de Policia de Barcelona, l'octubre de 1960 va ser jutjat a l'Audiència Provincial de Barcelona («Procés dels 99») i condemnat a una pena de sis anys i un dia de presó. Un cop lliure s'ocupà de sa companya, que havia esdevingut folla durant la seva detenció. Anastasio Vallejo Lopera va morir el 18 d'agost de 1982 a l'Asil d'Ancians de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Helmut
Klose - Helmut Klose: El
14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya)
l'escriptor anarcosindicalista
i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund.
Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose,
moliner del molí de Lauschützer
d'Schenkendöbern
(Brandenburg), i Ferdinandine.
Sastre de professió, en 1922 començà
un viatge de
rodamón fent d'obrer ambulant
(minaire, construcció de carreteres, etc.) i
s'adherí a
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors
Alemanys). A
partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en
diversos
periòdics socialdemòcrates. Visqué com
a vagabund
i emprengué llargs viatges a
Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista
«Bruderschaft der Vagabunden»
(Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929
participà en el
Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929
interpretà un paper en Vagabund,
de Fritz
Weiss, amb guió de
Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog,
pel·lícula
que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930
deixà la vida de
rodamón i s'instal·là a
Berlín fent feina
com a escriptor independent. En 1933,
després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme,
emigrà, primer, a
Àustria i, més tard, a Iugoslàvia, on
visqué com a guia turístic a Sarajevo. El
febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per
possessió
de literatura
anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre
març
i juny de 1937, en
ple conflicte bèl·lic, romangué a
Catalunya
allistat, amb altres companys (Helmut
i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i
Richard
Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la
Centúria Sébastian Faure –no confondre
amb la centúria del mateix nom formada
sobretot
per voluntaris
francesos enquadrada en la Columna Durruti–, conegut com
«Batalló de la
Costa», un destacament de la milícia fronterera
depenent
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) establert
a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya
formà part dels
Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys),
organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys.
També treballà a la
col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de
Barcelona. El 2
de juliol de 1937,
quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser
detingut
pels
estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat
oficials
republicans
durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al
desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona,
vaixell-presó Argentina,
presó de
València i al penal
de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les
condicions
de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers
(reglaments
penitenciaris insuportables, manca d'atenció
sanitària i
d'aliment, etc.). Emma
Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en
l'article
«Political persecution
in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom
del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la
guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb
la
Retirada creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs,
on
formà part del
comitè de la «9 Companyia», pel nom de
la zona
d'allotjament, grup d'un
centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra
d'Espanya que
no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i
s'organitzaren pel
seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la
mediació
d'una coneguda (Hedda
Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire,
Anglaterra).
Quan esclatà
la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va
ser
internat a
l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a
Canadà. Al camp
d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans
Werner
Lissmann. En
acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a
l'Institut
Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut
Klose va
morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i
deixà quatre fills.
Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam. ***
Miguel
Biurrun Echegoyen - Miguel Biurrun
Echegoyen: El 14 d'agost de 1915 neix a Buenos Aires
(Argentina)
l'anarcosindicalista Miguel Ángel Biurrun Echegoyen
–en algunes fonts citat
erròniament el primer llinatge com Biurrum
i en altres el segon llinatge citat en eusquera com Etxegoien.
Sos pares, immigrants anarquistes navarresos, es deien
Ireneo Biurrun Napal i Lucía Echegoyen. Amb una bona
educació llibertària
heretada de son pare, retornà a la Península i
s'establí a Biarrun-Olkotz
(Pamplona, Navarra). Quan feia la mili, desenvolupà una
intensa activitat
propagandística anarquista a l'interior de les casernes.
L'aixecament militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a bord del vaixell de
guerra Churruca i fou un dels
organitzadors del
motí, llançant per la borda els oficials
deslleials i posant rumb cap a Màlaga
(Andalusia, Espanya), a fi i efecte que la nau restés fidel
al govern
republicà. Son pare va ser assassinat pels feixistes.
Enfonsat el vaixell, fou
capturat pel franquistes. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat
a mort,
pena que va ser commutada posteriorment. Després de molts
anys empresonat, va
ser alliberat. Un cop al carrer, es posà en contacte amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador
Francisco Franco,
va ser un dels fundadors de la CNT de Cadis (Andalusia, Espanya), on
milità
ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica en
els comitès d'Andalusia de la
CNT i en el Sindicat d'Oficis Diversos. Sa companya fou
María Aniceto Llorens,
amb qui tingué dos infants. Miguel Ángel Biurrun
Echegoyen va morir el 10 de
gener de 2000 a l'Hospital Universitari Puerta del Mar de Cadis
(Andalusia,
Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Mancomunat de la Badia de Cadis. ***
Vicente Sánchez Núñez i sa companya Micaela Martín González - Vicente Sánchez Núñez: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Núñez –en algunes fonts citat erròniament el segon llinatge com Migallón. Fill de petits propietaris agrícoles, sos pares es deien Pascual Sánchez Migallón i Tomasa Núñez Herrador. De ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Micaela Martín González (Miguela), en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Núñez va morir el 21 de març de 1993 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola. Vicente Sánchez Núñez (1915-1993) ***
Marcial
Mayans Costa abans de la II Guerra Mundial - Marcial Mayans Costa:
El 14 d'agost de 1920 neix al
barri del Raval de Barcelona (Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista
Marcial Mayans i Costa. Sos pares es deien Francesc
Mayans Nogués i Júlia Costa
Batlle, i tenia un germà petit, Agustí.
Després d'estudiar al Col·legis dels
Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de
Barcelona, on va fer
l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits
anglès comercial en
una acadèmia. Apassionat per la lectura, també
jugava al bàsquet i al futbol. Amb
15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de
les quals exercí de
bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan encara no
havia fet els 17 anys, marxà com a voluntari al front per
lluitar contra el
feixisme. Va ser ferit en dues ocasions i condecorat dues vegades. En
1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat
al camp de
concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i
posteriorment als Haras i al
camp de Barcarès. Després treballà en
les Companyies de Treballadors Espanyols
(CTE). En aquesta època formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de
l'Exèrcit francès,
però el juny de 1940 caigué presoner de les
tropes alemanyes. Enviat primer a
l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el
24 de
febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (Alta
Àustria,
Àustria), on restà dos anys sota la
matrícula 9.057 treballant a la pedrera.
Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al
camp de concentració
d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria),
on restà un any i mig fent de
traductor fins l'alliberament del camp el 6 de maig de 1945.
Després de la II
Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista,
encarregant-se de passar
armes per la frontera. Jutjat en rebel·lia, va ser condemnat
a 20 anys i un dia
de presó per un tribunal franquista, pena que mai no va
purgar. En 1950 es casà
a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué
un fill quatre anys més tard,
Llibert Aleix. A França visqué a Tula
(Llemosí, Occitània) i a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a
tècnic de la construcció fins a
la seva jubilació. En 1999 publicà en
francès les seves memòries sota el
títol Une
si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945.
Une si longue nuit),
i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el
títol Testimoniatges i
memòries (1936-1945). Una nit tan llarga.
En
l'exili també milità en la
Fédération Nationale des
Déportés et Internés
Résistants et Patriotes (FNDIRP,
Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i
Patriotes) i en
l'Amical de Mauthausen. Estava casat amb Elena Badelll. Marcial Mayans
Costa va morir el 15 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 18 d'octubre– de 2016
al seu
domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Marcial Mayans Costa (1920-2016) ***
Colin Ward - Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973), Housing: An anarchist approach (1976), The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997), Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).
Defuncions
Rafael Farga Pellicer (ca. 1880) - Rafael Farga Pellicer: El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut el 12 d'agost de 1844 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Antoni Farga Amigó i Rosa Pellicer Padrol. Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina. És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire. Rafael Farga Pellicer va morir el 14 d'agost de 1890 a Barcelona (Catalunya). ***
Miguel Almereyda (1912) - Miguel Almereyda: El 14 d'agost és trobat mort a la presó de Fresnes (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Havia nascut el 8 de gener de 1883 –el registre de defunció cita erròniament el 5 de gener– a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sos pares, no casats, es deien Bonaventura Vigo, empleat comercial, i Aimée Sales, modista. Algunes fonts diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra. Ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 s'instal·là a París (França) i amb l'anarquista Laurent Tailhade aprengué fotografia i treballà com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i va escriure, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Caroline Rémy (Séverine) i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar el juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos) en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Georges Yvetot, cosecretari de la Secció Francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, van ser durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats van ser amnistiats. Juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, creà aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es va fer tot un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però de mica en mica s'allunyà del moviment anarquista. El març de 1913 deixà, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que mantingué un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels «Camelots du Roi» i d'altres grups dretans, es va comprometre seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la Gran Guerra, reivindicà el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar, sense gaire èxit, la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu. ***
Necrològica de Manuel Grau Mas apareguda en el número 55 de La Revista Blanca de l'1 de setembre de 1925 - Manuel Grau Mas: El 14 d'agost de 1925 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Grau Mas, conegut com Gran Bohemio i també com Barlovento. Havia nascut cap al 1872 a Barcelona (Catalunya). Mariner de professió, navegà per Argentina, Holanda i Nova York. En 1907 va ser redactor de La Tramontana i en 1910 administrador i director de Tierra y Libertad. En 1915 freqüentà assíduament el Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. Amb Jaume Aragó García i Andrés Miguel Tomás, organitzà la desfederació de la Societat Obrera «La Naval» de la Unió General de Treballadors (UGT) per adherir-la a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat de «La Naval» al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). Durant l'època del pistolerisme la policia el tenia fitxat com a anarquista dels grups d'acció. L'abril de 1920 va ser detingut, amb Rogelio García, per l'agressió el 4 d'abril a Barcelona a l'obrer d'«El Vulcano» Juan Lario i a l'escorcoll de casa seva trobaren una pistola, bales i documents i propaganda anarquistes. El 10 de febrer va ser detingut, amb altres companys (José Seras Carrillo, José Barrios Clavaca, Pere Català Fernández, José Juan González, Vicente Ferrer Molina, Jaime Pérez Perera, Ricardo Carrillo Fernández i Bartomeu Mestres Cortells), en una reunió clandestina a la Barceloneta. En 1923 va fer un míting a Madrid, amb Eduardo Barriobero y Herrán i altres, en defensa d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher). Fou redactor de Solidaridad Obrera i de La Revista Blanca. Estava considerat com l'ànima del «Grup Cultura» de la Barceloneta. Manuel Grau Mas va morir de tuberculosi pulmonar el 14 d'agost de 1925 a l'Hospital Municipal d'Infecciosos del Parc de Barcelona (Catalunya). Cal no confondre amb Manuel Grau Aliaga, anarcosindicalista detingut per la policia i que després de nombroses pallisses «cantà» massa, passant a ser confident de la banda del baró de Köenning i el qual, descobert, fou assassinat el 3 de maig de 1920 per un grup d'acció confederal. ***
Giovanni
Geronzi - Giovanni
Geronzi: El 14 d'agost de 1935 mor a Fano (Marques,
Itàlia) el metge i poeta anarquista
Giovanni Geronzi, que va fer servir el pseudònim Refrattario. Havia nascut el 17 d'abril
de 1871 a Fossombrone
(Marques, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Geronzi i Lucia
Scopa. De ben
jovenet entrà a formar part del moviment anarquista,
esdevenint un dels
principals militants de la zona. Fou un dels fundadors del Centro Studi
Sociali
(CSS, Centre d'Estudis Socials) de Fossombrone i entre 1885 i 1886
col·laborà
en la primera època del periòdic anarquista de
Fano (Marques, Itàlia) In Marcia,
relacionat amb la Federació
Socialista Anarquista (FSA) de la província de
Pesaro-Urbino, constituïda a
Fossombrone l'agost de 1885. En 1886 patí els primers
problemes amb la justícia
per «violació de la llei d'impremta».
També trobem articles seus en La
Montagna (1887) i La Rivendicazione
(1886-1888), on signà Refrattario.
Estudià medicina a Roma
(Itàlia), on entrà en contacte amb destacats
membres del socialisme i de l'anarquisme
i en 1888 a Perusa (Úmbria, Itàlia), on
patí tres mesos de presó per
«resistència i ultratges als agents de la
Seguretat Pública». Un cop llicenciat
en medicina i cirurgia retornà a les Marques, on
desenvolupà la seva activitat
de metge i de col·laborador en publicacions
científiques, mèdiques i
higienistes, alhora que desplegava la seva propaganda
política. Entre el 29 de
març i el 5 d'abril de 1894 assistí al XI
Congrés Mèdic Internacional que se
celebrà a Roma i aquest mateix any va ser fitxat com a
anarquista per la
policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic oficial de Cantiano
(Marques, Itàlia) i
en aquesta època intensificà les seves relacions
amb exponents destacats dels
moviments anarquistes italià i estranger, com ara Amilcare
Cipriani, Errico
Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses publicacions
llibertàries i també
col·laborà amb poesies, que van ser recollides en
diferents volums (1886, 1888
i 1908). Per haver signat amb el seu nom la poesia All'atomo,
que va ser publicada el gener de 1897 en el primer
número de La Protesta Umana.
Rivista di
Studi Sociali de Macerata (Marques, Itàlia) i del
qual es va fer una
separata, va ser jutjat, amb el responsable del periòdic
Oreste Morresi i Luigi
Fabbri, per «incitació al regicidi»,
però gràcies a la defensa de Pietro Gori
va ser absolt, encara que Morresi va ser condemnant a quatre mesos i
mig i
Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó per
«instigació al crim mitjançant la
premsa». En 1896 se li va proposar residència
obligada i el Tribunal d'Apel·lació
li va imposar dos anys, pena que va ser commutada per la de llibertat
condicional sota vigilància especial. Una de les seves
reflexions teòriques
principals, que pretenia assentar les bases del
«materialisme-fisiològic» des
de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors ni
explotats», va ser
publicada el 30 de març de 1898 en el periòdic
anarquista La Questione Sociale de
Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1901 va ser
convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni per aprofundir les seves idees
perquè publiqués
en Il Pensiero Libertario de Pisa
(Toscana, Itàlia). En 1903 va ser nomenat metge oficial de
Fossombrone i incrementà
encara més les seves activitats polítiques,
participant en manifestacions i
promovent iniciatives amb el Cercle Anarquista, incloent la
publicació de
diferents números únics en els quals signava amb
pseudònims. Després de 1906 la
seva implicació política va anar minvant, encara
que participant en el moviment
anarquista i sense renunciar a la seva punyent poesia –en
1908 publicà l'edició
ampliada d'All'atomo. Nuovi versi.
En
1924 encara estava subscrit a Pensiero e
Volontà. La seva vellesa es va veure sacsejada per
les activitats dels
escamots feixistes, especialment en les dramàtiques jornades
d'octubre de 1922
a Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises
negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets
dels seus
companys, i ell es negà a falsificar el certificat de
defunció i per aquest motiu
va ser portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment
patí escorcolls a
casa seva i el règim feixista intentà aplicar-li
la llei que permetia la
separació del servei als funcionaris no adeptes al
règim. En les seves notes
personals mai no renuncià a la crítica i a la
ironia. Els seus últims anys els
dedicà a l'estudi de la numismàtica i de
l'arqueologia, col·laborant en
revistes (Bolletino d'Arte, Rassegna Mumismatica, etc.), publicant
llibres, com ara Quinario d'Oro di
Alessandro Severo (1933) i Elementi
di numismatica d'Italia moderna e antica (1934), i treballant
per a
l'Institut Italià de Numismàtica i per a la
Società Italiana per il Progresso
delle Scienze (SIPS, Societat Italiana per al Progrés de la
Ciència). Giovanni
Geronzi va morir el 14 d'agost de 1935 a Fano (Marques,
Itàlia). Existeix el
Fons «Giovanni Geronzi» a la Biblioteca Civica
Passionei de Fossombrone, que
recull els seus documents anarquistes. ***
Notícia
de l'alliberament de Victor Ernest publicada en el periòdic
parisenc Le
Parti Ouvrier del 2 de setembre de 1895 - Victor Ernest: El
14 d'agost de
1940 mor a Canes (Provença, Occitània)
l'antimilitarista llibertari, neomaltusià,
i després polític socialista, Victor Charles
Julien Joseph Ernest. Havia nascut el 7 de març de 1875 a
Brussel·lès (Bèlgica). Sos pares es
deien Joseph Ernest i Annette Mas. En 1895 era membre de les Joves
Guàrdies
Socialistes (JGS). Entre 1895 i 1898 fou corresponsal de
Bèlgica del periòdic
parisenc Le Parti Ouvrier. En 1895 va ser
condemnant per unes
declaracions antimilitaristes per un tribunal belga a 16 mesos de
presó, però
recobrà la llibertat el setembre de 1895 després
romandre sis mesos empresonat.
Membre de la Lliga Neomaltusiana de Bèlgica,
mantingué correspondència amb l'anarquista
Paul Robin. Col·laborà en el periòdic
neomaltusià anarquista Génération
Consciente (1908-1914), dirigit per Eugène
Humbert. A principis de segle
fou redactor del Journal de Charleroi. Entre 1911 i
1938 va ser regidor
municipal del Partit Socialista Belga (PSB) i entre 1912 i 1920 regidor
adjunt
al burgmestre de Charleroi i en 1922 de Jumet. Durant la Gran Guerra
s'encarregà d'una important missió d'espionatge
per a l'autoritat militar consistent
a cartografiar els combois ferroviaris alemanys i transmetre aquesta
informació,
via Països Baixos, al servei
d'intel·ligència britànic
«Cameron»; detingut,
aconseguí evadir-se i passar als Països Baixos i
després a Jumet (Charleroi,
Valònia), obtenint la Creu de Guerra francesa amb mencions
honorífiques. Entre
1918 i 1940 va ser diputat de Charleroi. Combaté el flamenc
a la Universitat de
Gand (Flandes Oriental, Flandes) i el bilingüisme dels
sotsoficials i oficials
de l'exèrcit i en l'administració; pronunciant-se
a favor d'una Bèlgica federal
de nou Estats provincials, única forma, al seu parer, de
compaginar els interessos
valons i la unitat de Bèlgica. En 1930 patrocinà
el I Congrés de la
Concentració Valona. Entre les seves obres podem destacar L'Almanach
Socialiste (1897, amb altres), Socialisme et
malthusianisme (1901) i
La Commune de Paris (1931). El seu últim
domicili va ser a Jumet. Sa companya
fou Marie Joséphine Clémentine Lampert. ***
Horacio
Badaraco - Horacio Badaraco: El 14 d'agost de 1946 mor a Mataderos (Buenos Aires, Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Havia nascut el 14 de març de 1901 a Buenos Aires (Argentina). Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de «traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco –transport amb capacitat per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera –sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir el 14 d'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia. ***
Necrològica
d'Antonio del Río Izquierdo apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 20 de setembre de 1956 -
Antonio del Río
Izquierdo: El 14
d'agost de 1956 mor a Lunèl (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio del
Río Izquierdo –algunes fonts
citen erròniament el seu nom com Francisco. Havia nascut el 7
de desembre de 1893 a Albalate del
Arzobispo (Terol,
Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Nicolás del Río i
Rosalía Izquierdo. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista, creuà
els Pirineus i passà pels camps de concentració.
S'establí a Lunèl, on milità
en la Federació Local de de la CNT. Sa companya fou
María Dolores Egea. Antonio
del Río Izquierdo va morir el 14 d'agost –algunes
fonts citen erròniament el 16
d'agost– de 1956 a Lunèl (Llenguadoc,
Occitània), després de ser atropellat per
un cotxe dos dies abans. ***
Hem Day - Hem Day: El 14 d'agost de 1969 mor a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Havia nascut el 30 de maig de 1902 a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica). Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés «Dieu», va fer servir el pseudònim «M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). En morir, el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les, va ser incinerat quatre dies després, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les. ***
Simó Piera Pagès - Simó Piera Pagès: El 14 d'agost de 1979 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Gumersind Francesc Piera i Pagès. Havia nascut el 10 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de setembre– de 1892 al número 4 del carrer Perill del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Piera Griful i Maria Pagès Bofill. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. Naturalitzat veneçolà, en 1953 recuperà la nacionalitat espanyola. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Sa companya fou Isabel Llorente Llorente. Simó Piera Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Calafell (Baix Penedès, Catalunya). ***
Emilio
Uriondo - Emilio Uriondo:
El 14 d'agost de 1990 mor a La Plata (Buenos Aires, Argentina)
l'anarquista
il·legalista Emilio Adelmo Uriondo Ferreyra, que va fer
servir el pseudònim d'Eduardo Atrio.
Havia nascut el 22 de juliol de 1901 a Magdalena
(Buenos Aires, Argentina). Sos pares es deien Emilio Uriondo Zamudio i
María Ferreyra. Es guanyava la vida com a paleta. Membre del
grup anarquista
il·legalista de Miguel Arcángel Roscigna, fou un
dels
responsables del Comitè
de Solidaritat amb els Presos Socials. Ajudà
logísticament, amb Andrés Vázquez
Paredes, a l'anarquista Kurt Gustav Wilckens a preparar l'atemptat
mortal
contra el tinent coronel Héctor Benigno Varela realitzat el
25
de gener de
1923. El gener de 1926 participà, juntament amb Miguel
Arcángel Roscigna i
Andrés Vázquez Paredes, en un atracament al Banco
San
Martín de Buenos Aires
efectuat pel grup «Los Errantes» (Buenaventura
Durruti
Domínguez, Gregorio
Jover Cortés i els germans Alejandro i Francisco Ascaso
Abadía). Quan la
campanya d'agitació a favor dels militants italoamericans
Nicola
Sacco i
Bartolomeo Vanzetti, va ser acusat d'haver realitzat un atemptat amb
bomba a la
legació nord-americana a Montevideo (Uruguai) i va ser
tancat a
la presó de
Punta Carretas. L'11 de febrer de 1928 va ser alliberat i es va
retrobar amb
Roscigna, que aleshores s'havia refugiat a Montevideo
després de
realitzar un
atracament l'1 d'octubre anterior a l'Hospital Rawson de Buenos Aires.
Malgrat
la seva oposició i la de Roscigna, alguns membres del grup
(els
germans Antonio
i Vicente Moretti i els catalans Pere Boada Rivas, Joan
Agustí
García Capdevila
i Jaume Tadeo Peña) organitzaren un assalt contra
l'agència de canvi de Messina
de Montevideo en el qual moriren tres persones i tres van ser ferides,
resultant
detinguts el novembre els membres de la banda. Roscigna
retornà
a l'Argentina i
ell marxà cap el Brasil i d'allà passà
a
l'Argentina, on amb Roscigna organitzà
l'evasió dels seus companys de la presó de Punta
Carretas, la qual es va fer
efectiva el març de 1931. En 1930 participà amb
altres
companys en el rescat de
l'anarquista José Manuel Paz d'un hospital penitenciari de
La
Plata. El 20 de
juny de 1930 participà en l'assalt a Buenos Aires de
l'estació de la companyia
d'òmnibus «La Central», organitzat per
Severino Di
Giovanni. Dies després, el
23 de juny de 1930, va ser detingut al restaurant Vesuvio amb Umberto
Lanciotti
i Juan López Dumpiérrez. Durament torturat en els
interrogatoris, va ser
jutjat, condemnat a cinc anys de presó i enviat a la
penitenciaria d'Ushuaia a
la Tierra del Fuego, d'on va aconseguir evadir-se en 1932. En els anys
seixanta
formà part del grup anarquista de La Plata (María
Esther
Biscayard de Tello, Humberto
Correale, Carlos Kristof, Rodolfo González Pacheco, Manuel
Palanca, etc.). Sa companya fou Petrona Aguilera, amb qui
tingué
un fill, Emilio Uriondo Aguilera.
Emilio Uriondo va morir el 14 d'agost de 1990 a La Plata (Buenos Aires,
Argentina). Segons el seu testimoni, Severino Di Giovanni va ser
l'autor
material de l'assassinat de l'anarquista Emilio López Arango. ---
|
![[13/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/08]") |
|
![[15/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/08]") |
|
|
| Actualització: 08-01-24 |