|
---
Anarcoefemèrides del 15 de febrer Esdeveniments
Exemplar del Bulletin de
la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume - Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual –setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873–, òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París. ***
Portada
d'un exemplar de Bandera
Social - Surt Bandera Social: El 15 de febrer de
1885
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Bandera Social. Semanario
anárquico-colectivista. Dirigit per
Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció
José Diaz i T. Aurich Murtra,
entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però
hi van col·laborar
Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo
Nieva, Francisco
Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt
diversos: sindicalisme, textos
teòrics, notícies internacionals,
convocatòries orgàniques, efemèrides,
biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes
científics, etc. Es van
traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en
diferents
ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà
un suplement en una pàgina
amb un «Manifest a tots els treballadors de la
Regió Espanyola». En sortiren 96
números, l'últim el 21 de gener de 1887, i
deixà de publicar-se perquè es
refundí amb El Productor
de Barcelona
(Catalunya). ***
Capçalera d'Svobondno Obshestbo - Surt Svobondno Obshestbo: El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una tercera època en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934. ***
Mother Earth, d'Emma Goldman - Publicació del «Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el «Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) –entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón–, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA. ***
Capçalera del Boletim da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro - Surt el Boletim da
Aliança Anarquista do Rio de Janeiro: Pel febrer de 1918 surt a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic mensual Boletin
da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro. L'Aliança Anarquista de Rio de
Janeiro (AARJ) s'havia creat poc abans, el 20 de gener de 1918, en una reunió
convocada per a discutir sobre «anarquisme i sindicalisme». Se n'encarregà de
l'edició i de les relacions Arlindo d'Avila Pereira. Els articles d'aquest
butlletí anaven sense signar i publicà textos d'altres periòdics anarquistes (O
Cosmopolita, Debate, Guerra Sociale, A Plebe, La
Protesta, Semana Social, A Sementeira, Tierra y Libertad,
etc.) i de la premsa generalista. En sortiren tres número, l'últim l'abril de
1918, que publicà un «Programa mínim d'anarquia» signat per Domingos Ribeiro
Filho. ***
Portada
d'Iniciales
d'abril de 1932 - Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual», «Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937). ***
Capçalera d'Acción - Surt Acción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción, òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes –números del 39 al 47–, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 –en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell, Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador). ***
Capçalera
del primer número d'Esfuerzo -
Surt Esfuerzo: Pel
febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número
de la publicació
mensual anarquista Esfuerzo. Revista de
divulgación social.
El responsable de la
redacció va ser José María Ferreiro.
Volia ser un espai cultural d'informació i
de reflexió sobre la situació politicosocial
espanyola. En sortiren 12 números,
l'últim l'agost de 1937. ***
Capçalera
de L'Homme et
la Vie -
Surt L'Homme
et la Vie:
Pel febrer de 1946 surt a París (França) el
primer número del periòdic mensual L'Homme
et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle.
Portava les cites de
Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu
punt de vista, de
la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home
només és útil al seu temps
quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel
Devaldès, que pretenia amb
aquesta publicació ser una tribuna de lliure
expressió oberta a tots els
corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes,
sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes,
racionalistes,
etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les
diverses doctrines morals i
socials». Tenia relacions amb la llibreria i el
«Club de Discussions».
L'administració i la gerència fou portada per
Jean Serru. Trobem articles de
Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell
Boll,
Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec),
Hem Day, Manuel
Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne
Humbert, Maurice Imbard,
Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice
Laisant, Jean Marestan,
Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand,
Georgette Ryner,
Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges
Vidal, entre
d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche,
Maurice Godard,
Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren
quatre
números, l'últim de maig de 1946. Com a
mínim publicà tres fullets: Vers un
monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie
indépendante sans prolétariat,
de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde
nouveau.
Comment on vit dans la Cité Intégration,
cité sans prolétariat, per
Hérault
Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore.
Philophe cynique, de Han
Ryner (1946). ***
Capçalera
de Monde Nouveau -
Surt Monde
Nouveau:
Pel
febrer de 1946 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic Monde Nouveau. Organe Régional
du Mouvement Libertaire - Région Sud.
L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem
articles
d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James
Blanchard, Boucher,
Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G.
Dupont, Joseph Gambarelli,
Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche
Meurant,
Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge
era d'uns
dos mil exemplars. En van sortir sis números,
l'últim el 15 d'octubre de 1946,
que portava com a subtítol «Organe
Régional de la Fédération Anarchiste -
12è
Région». Fou substituït per La
Voix Libertaire, que només publicà un
número (14 d'octubre de 1947) a Toló
(Provença, Occitània). ***
Zéro de conduite (1933) - Reestrena de Zéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduite és un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague. ***
Capçalera
de Seme
Anarchico - Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980. ***
Portada del segon número d'Anarchos - Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys. ***
Portada del primer número de A. Rivista Anarchica - Surt A. Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de A. Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensual és aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli. ***
Portada
del número 0 d'Acracia - Surt Acracia: Pel febrer de 1981
surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el
número 0 de la revista Acracia.
Órgano de
las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es
publicà força
irregularment. Canvià de capçalera i de
subtítols («Revista»,
«Boletín»).
Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors.
Aquesta revista bilingüe
(castellà i català) tractà diversos
temes, com ara els pensadors anarquistes
(Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia,
l'anticlericalisme, l'ensenyament,
les presons, l'OTAN, el tejerazo,
les
pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'abril-maig de
1983.
Naixements
Foto policíaca d'Adolphe Bouchenez (27 de febrer de 1894) - Adolphe
Bouchenez: El 15 de febrer de 1858 neix a Gentilly (Illa
de França, França)
l'anarquista i sindicalista Adolphe Bouchenez –a vegades el
llinatge citat
erròniament Bouchenet.
Sos pares es
deien Henri Alphonse Bouchenez, blanquer i pelleter, i
Joséphine Coltat,
obrera. Es guanyava la vida fent d'ebenista. En 1889 era secretari del
Cercle
Socialista Revolucionari Independent «Les Égaux du
XX», que es reunia cada
dimarts a la Sala Geantot, al número 36 del carrer Planchat.
En els anys
noranta vivia al número 3 del passatge Haies del XX
Districte de París. En 1890
era secretari adjunt de «Les Égaux du
XX», grup que presentà candidatura
conjunta amb el Comitè Electoral Socialista Revolucionari
Antiboulangista i
Antiparlamentari de Charonne. El 12 de maig de 1891 assistí,
com a delegat dels
Grups Revolucionaris Independents, adherits a la Coalició
Socialista-Revolucionària, a la reunió celebrada
a la Sala Horel, al carrer
Aumaire, per a parlar sobre l'actitud a prendre davant l'aniversari de
la «Semana
Sagnant» de la Comuna de París i de la
manifestació que s'havia de celebrar el
24 de maig al cementiri de Père-Lachaise i a la qual es van
sumar. El 25 de
maig de 1891 assistí, amb altres companys (Dudicaint, Job,
Lepeut, etc.), a la
Sala Martin, al número 68 del Faubourg Saint-Denis, a la
reunió de creació de
la Unió de la Joventut Socialista Revolucionària
(UJSR). El 9 de novembre
assistí a una reunió de la «Ligue
d'Ameublement pour le relèvement de son commerce
et la suppression de la trôle» (Lliga de la
indústria del moble per la millora
del seu comerç i per la supressió de la venta
directa de l'obrer), celebrada a
la Sala Mazen, al carrer Charenton, on es mostrà partidari
de la llibertat de
treball i defensà la seva oposició a la
supressió de la venta dels mobles pels
obrers mateixos. El 8 de desembre de 1891, com a secretari de la Lliga
d'Obrers
del Moble, assistí a una reunió celebrada a la
Sala CHâlet Franc-Comtois, al número
79 del bulevard Picpus, per a tractar temes sindicals. Amb els
anarquistes
Eugène Job, Lucas i altres, assistí el 8 d'abril
de 1893 a una reunió per incitar
a l'abstenció en les eleccions de la primavera d'aquell any
celebrada al número
40 del carrer Orteaux i a la qual assistiren unes cent-cinquanta
persones. L'11
d'octubre de 1893 participà, amb Job, en una
reunió al domicili d'Eugène
Daguenet, al número 5 del carrer Haies. També era
assidu de les reunions que se
celebraven a la Sala Château Rouge, al número
21-23 del carrer Vignoles, on
assistiren nombrosos anarquistes (Chapin, Daguenet, Dauby,
Denechère, Merigeau,
Petitjon, Surgand, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un
registre
d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època
vivia al número 3
de passatge Haies. El 26 de febrer de 1894 la policia
escorcollà, en presència
de sa companya, el seu domicili, al número 62 del carrer
Vignoles, i embargà 19
fulls escrits i una foto de grup on era present; aleshores es trobava
en
tractament mèdic a l'Hospital Tenon, on va ser detingut i
traslladat, després
de ser fitxat el 27 de febrer en el registre antropomètric
del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, a la
presó de Mazas sota la acusació de
«pertinença a associació
criminal», però va ser posat en llibertat el 2 de
març
de 1894. El 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes
de la
policia i vivia al número 97 del carrer Haies. El 8 de maig
de 1899 va ser
esborrat de les llistes d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció. ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 29 de maig de 1887 - Alexandre
Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat
(Delfinat, Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Sos
pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups
«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta
època participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per
«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. El 23 de juliol de
1898 es casà a Viena del Delfinat amb
Thérèse-Victoire
Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de
desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània). ***
El
Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado - Cesare Sartori: El
15 de febrer de 1867 neix a
Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i
antropòleg anarquista Cesare Sartori, també
conegut com César Sartori (en
portuguès). En 1891, quan estudiava a la
universitat, milità en el Partit Revolucionari
Anarquista-Socialista (PRAS), organització
que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en
un únic moviment
insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat
de
Pàdua. La seva militància en el moviment
llibertari li va implicar persecucions
i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot
arreu i
alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta,
però també
d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la
literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant
«treball, salut
i llibertat», emigrà al Brasil,
instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa
Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima
d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en
1903 a
Lages, zona més benigna, on muntà una
clínica («Casa de Saúde»,
Casa de Salut),
amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies
a la seva
intervenció, se celebrà a Lages per primera
vegada la jornada del Primer de
Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a
missa, es
reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar
tertúlies. En aquests anys
col·laborà en la premsa italiana esquerrana,
socialista i sindicalista
revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,
Tribuna
Italiana i La Scure, criticant durament
la premsa servil al poder i
a l'Església Catòlica, tant italiana com
brasilera, i redactant articles
fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito
Socialista Unitario del
Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors
Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI),
però sempre en el sector
«anarquitzant» d'aquestes agrupacions
polítiques. Va ser íntim amic de
l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta
realitzà diversos
estudis antropològics sobre els costums morals dels indis
del Mato Grosso (boróros,
terenos i caigangues) i del Rio
Grande do Sul (coroados),
que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de
Chapecó o O Clarim,
arribant a la conclusió que la moralitat dels
indígenes, en general, era força
superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs
civilitzats». Reivindicà
per als nadius assistència mèdica permanent, amb
la finalitat de combatre les
malalties endèmiques i les epidèmies. Molta
d'aquesta documentació
antropològica i sanitària d'aquests pobles
indígenes ha restat inèdita. Exercí
la medicina absolutament altruísticament i de franc per als
més desfavorits
(negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a
resultes d'atendre un
client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de
pneumònia a Lages
(Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una
manifestació de totes
les classes socials, però especialment les més
miserables; el seu taüt, per
exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat
negra i dels pobres
de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una
estàtua a
la plaça João Ribeiro. ***
Notícia
de la detenció de Léon Patureau apareguda en el
periòdic parisenc La Révolte
del 31 de desembre de 1892 - Léon Patureau:
El
15 de febrer de 1868 neix a Soye-en-Septaine (Centre,
França) l'anarquista Léon
Patureau. Sos pares es deien Nicolas Patureau, jornaler, i Solange
Brossard,
domèstica. Es guanyava la vida treballant de jornaler. El 8
de desembre de 1892
a Bourges (Centre, França), en un judici de
revisió d'una pena de l'anarquista
Fortuné Henry, va cridar, juntament amb el carboner Pierre
Petit, amb qui
estava molt unit, «Visca l'anarquia!» quan Henry
pujava al cotxe cel·lular;
detingut, després d'interrogat, va ser posat en llibertat
amb una denúncia per
«escàndol injuriós»
–aquell mateix dia també van ser detinguts un tal
Bedu i Charles
Métairie. En aquesta època vivia al barri
Justices de Bourges. En 1893 va ser
fitxat a Bourges com a «reincident molt
perillós». En aquesta època vivia al
número
11 del carrer Jean Boucher. L'1 de gener de 1894 va ser detingut,
juntament amb
els anarquistes Louis Paret (Baptiste)
i Jean Raudet, membres del grup «Les
Affamés», a Bel-Air (Farges-en-Septaine,
Centre, França), i processats per
«associació criminal». En el escorcoll
del
seu domicili es van trobar nombrosos cartells, periòdics (L'En Dehors, Le
Père Pienard,
La Révolte, etc.) i
fullets
anarquistes, i en la seva correspondència una carta a Jean
Billot, antic gerent
de La Révolte que
s'havia instal·lat
a Bourges, i una altra a Fortuné Henry. També es
van trobar exemplars del
periòdic prohibit L'International,
que contenia fórmules d'explosius. Al domicili de sos pares
també hi havia
fullets i cartells anarquistes. No obstant això, mancat de
proves per
inculpar-lo per «propaganda pel fet», el procurador
demanà la seva posada en
llibertat i sotmetre'l a vigilància especial. El febrer de
1894 es trobava, amb
una companyia de músics ambulants, pel departament de Loiret
i el 24 de febrer
a Gien i el 27 de febrer de 1894 a Briare, on va ser sotmès
a escorcolls. El 20
de desembre de 1932 es casà a Bourges amb
Clémentine Moreau, divorciada de
Pierre Louis Chartier. En aquesta època treballava de
manobre i vivia al carrer
de la Butte d'Archelet de Bourges. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció. ***
Notícia
de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 22 de setembre de 1924 - Jules Lemaire:
El 15 de febrer de 1874
neix a Amiens (Picardia, França) el propagandista
anarquista,
antimilitarista i sindicalista,
i després comunista, Jules André Lemaire. Era
fill natural de l'obrera
fabril Geneviève
Marie Augustine Régnier i l'infant va ser legitimat pel
matrimoni d'aquesta amb
l'oliaire Zéphir Augustin Lemaire celebrat el 16 de juny de
1875 a Amiens. En 1892
era tresorer del Sindicat de Ferroviaris. D'antuvi sabater i seguidor
del sindicalisme
socialista de Jean Allemane, va ser un dels animadors, ja anarquista,
de les
vagues del sector esdevingudes entre abril i maig de 1893 a Amiens. El
seu
domicili va ser escorcollat en tres ocasions en 1894 (l'1 de gener, el
26 de
febrer i el 7 d'abril) i la policia va trobar fullets i
cançons anarquistes,
com ara La Chanson du Père Duchesne. En
1895 vivia al número 16 de la
plaça Vogel. El 12 de novembre de 1895 va ser cridat a files
i incorporat en el
132 Regiment d'Infanteria a Reims (Xampanya-Ardenes,
França); sancionat, el 20
d'abril de 1895 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers
Disciplinaris a
l'Àfrica del Nord, servint fins el gener de 1897 a
Algèria. El 20 de gener de
1897 retornà a França i va ser integrat en el 156
Regiment d'Infanteria. El 28
de febrer de 1897, com a fill de vídua, passà a
la vida civil i reprengué
immediatament la militància llibertària.
Demanà el permís per a la reunió
pública sobre l'«afer Dreyfus» celebrada
el 29 de gener de 1897 a la sala
Alcazar on els redactors de La Libertaire
Ferrière i Émile Janvion
prengueren la paraula i també per a una reunió
sobre el mateix tema per al 22
de setembre de 1898 que acabà en violents enfrontaments. En
1898 vivia al
número 3 del carrer Motte i era responsable d'una
subscripció a favor de les
famílies d'una desena de companys condemnes per haver
pertorbat una reunió
clerical. En aquesta època participava en les reunions de
l'anarquista
Alexandre Ségard i era un dels distribuïdors del
periòdic Le Journal du
Peuple de Sébastien Farue. El 20 de maig de 1899
organitzà una conferència
de Sébastien Faure a la sala Alcazar sobre
l'Església. Segons la policia, a
finals de la dècada del noranta va estar en contacte amb una
banda de desvalisadors
anarquistes i en aquesta època treballava de firaire. El 15
de febrer de 1900 protestà
per carta a l'Alcaldia d'Amiens contra l'obligació de
demanar permís per a una
reunió anarquista que era privada en un cafè. El
28 d'abril de 1900, en una conferència
organitzada per la Unió Republicana Democràtica
(URD), interpel·là un diputat
socialista parisenc sobre les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) ja que
els
socialistes no demanaven la seva derogació. El 2 de juny de
1901 s'establí, amb
altres companys sabaters (Edmond Carpentier, Edmond Pépin,
Camille Tarlier i
Émilien Tarlier), al número 8 del carrer
Saint-Germain d'Amiens, on crearen un
taller cooperatiu, la façana del qual decoraren amb cartells
i propaganda
anarquistes, a més d'una gran pancarta de la Lliga dels
Antipropietaris. El 8
de juny de 1901 aparegueren articles sobre aquest tema en els diaris Le
Journal d'Amiens i Le Progrès de la Somme.
Constantment vigilats per
la policia, un gravat sobre Ravachol va ser denunciat. El 3 de juliol
de 1901
va ser condemnat, juntament amb Edmond Carpentier i Émilien
Tarlier, a dos
mesos de presó per «provocació a
l'assassinat amb finalitats de propaganda
anarquista». L'11 de gener de 1902 va se un dels
organitzadors de la
conferència de Dubois Desaulle
«L'armée, école du crime»,
celebrada a la sala
Alcazar pel grup «La Jeunesse Libertaire» d'Amiens.
El 13 d'abril de 1902 portà
la contradicció al socialista Charles Gaillet en una
reunió pública. El setembre
de 1902 va ser detingut amb Edmond Carpentier per trencar un viacrucis
a
Péronne (Picardia, França), a més de
portar el fullet de Charles-Albert Patrie,
guerre et caserne. El 9 d'octubre de 1902, quan realitzava
com cada any la
verema a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), es
dedicà a vendre el fullet de Johann
Most La peste religieuse. En 1903 va anar amb
bicicleta a la verema de
Cuis (Xampanya-Ardenes, França) amb un balot de fullets,
entre ells el de
Georges Yvetot Mouveau manuel du soldat. En 9 de
juny de 1904 va ser
condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a
l'exèrcit», després d'haver cridat
a una tropa de soldats «Fora l'exèrcit! Pila de
porcs!». El novembre de 1904,
amb Georges Bastien i Alcide Dumont, va ser un dels fundadors del
setmanari
anarquista del Somme Germinal, editat durant el
procés de l'anarquista
Alexandre Jacos a l'Audiència del Somme. Els anarquistes
d'Amiens van fer
accions en suport de Jacob, com ara la manifestació de l'11
de febrer de 1905. Germinal
durà fins el 27 de juliol de 1914 i ell en va ser gerent
fins a 1906. En
aquesta època va ser un dels principals animadors del grup
anarquista «La
Jeunesse Libre» d'Amiens i de la secció local de
l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA). Els membres de l'AIA d'Amiens boicotejaren activament el 14 de
juliol de
1905 la Festa Nacional, llançant eslògans
antimilitaristes i cantant L'Internationale
i La Carmagnole, acció que
acabà gairebé en revolta quan s'acostà
a l'ajuntament
i a la seu del Cercle Militar. L'octubre de 1905 Germinal
edità 10.000
exemplars del fullet antimilitarista Aux conscrits,
de Georges Bastie, i
el novembre d'aquell any la policia escorcollà els locals i
va ser detingut
juntament amb Bastien. El gener de 1906 ambdós van ser
condemnats a nou mesos
de presó per l'article «L'antimilitarisme et
l'antipatriotisme» aparegut el 31
de maig de 1905. El 21 de febrer de 1906 van ser novament jutjat pel
fullet Aux
conscrits
i ell ser condemnat a 18 mesos i a 15 mesos de
presó Bastien i a
1.000 francs de multa cadascun. El 25 de novembre de 1907 va ser
novament
inculpat per ultratges cap al gendarme Candillon i condemnat a vuit
dies de
presó. A principis de la dècada dels deu va ser
un dels responsables del Comitè
de Defensa Social (CDS) d'Amiens. Com a membre del Sindicat de
Treballadors del
Cuiro jugà un paper destacat durant la vaga dels obrers
tintorers de 1911. En
1913 era membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i
posteriorment del
grup local de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). En 1913
sembla que s'instal·là, via Bèlgica, a
Anglaterra i quan esclatà la Gran Guerra
no va respondre a l'ordre de mobilització, restant al Regne
Unit, i essent
declarat insubmís el 12 de desembre de 1918.
Milità activament amb altres companys
revolucionaris al Regne Unit i el 12 de febrer de 1915
cosignà el manifest
pacifista «L'Internationale anarchiste et la
guerre». Per aquestes activitats,
va ser tancat a les presons britàniques. El setembre de 1924
va ser condemnat a
sis mesos de presó i a la deportació per no
haver-se inscrit com a estranger al
Regne Unit i lliurat el març de 1925 a les autoritats
frontereres franceses.
Després de quatre mesos de presó preventiva, el
juny de 1925 va ser jutjat en
consell de guerra a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i
condemnat a sis mesos
de presó amb llibertat provisional. Entusiasmat per la
Revolució bolxevic, en
1928, de bell nou a Amiens, s'integrà en el moviment
comunista i milità en
l'associació «Amics de l'URSS» i en el
Socors Roig Internacional (SRI). En 1935
figurava com a «anarquista militant» en un llistat
d'anarquistes del departament
del Somme. Entre 1936 i 1939 participà activament en la
solidaritat amb la II
República espanyola i les víctimes de la
repressió franquista. Durant la
primavera de 1940 es refugià voluntàriament a la
Dordonya, al costat d'un camp
de concentració on estaven tancats una quinzena de
comunistes de Picardia amb
la finalitat de socórrer-los. Posteriorment ajudà
el maquis dels Francs-tireurs
Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Dordonya, especialment
com a recaptador
de fons a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord,
Aquitània,
Occitània). En 1945 retornà a Amiens i
milità activament en el Partit Comunista
Francès (PCF). Recollí ell tot sol més
de quatre-mil signatures contra la bomba
atòmica. D'educació autodidacta i sensible a la
necessitat d'educació dels
membres del seu partit, llegà la seva biblioteca a la
secció d'Amiens del PCF.
En 1954 va caure malalt i va ser hospitalitzat dos anys
després. Jules Lemaire
va morir el 4 de juny de 1957 al seu domicili, número 31 del carrer
Port d'Aval, d'Amiens (Picardia, França) i va ser trobat l'endemà, data
en la qual es certificà la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Salvador Almela López (1914) - Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de José Borrego Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 14
d'abril de 1963 - José Borrego
Gómez: El 15 de febrer de 1892 neix a
Benaoján (Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Borrego Gómez. Sos
pares es deien José Borrego i
Isabel Gómez. En 1931, amb la proclamació de la
II República espanyola,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal. L'1
de març de 1934 va ser nomenat tresorer de la junta
directiva del Sindicat Únic
General de Treballadors, adherit a la CNT, i l'1 de març de
1936 en va ser nomenat
president. Durant la guerra civil lluità al front
d'Aragó com a caporal del «Batalló
Pedro López» de la I Companyia
«CNT-FAI», establerta al Cerro de la Cruz de
Montoyo (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, sembla que
pogué arribar a Algèria i va ser internat al camp
de concentració de Camp
Morand (Boghari, Alger, Algèria). Després de la
II Guerra Mundial passà a
França i s'establí a Riam, on treballà
de manobre i milità en la CNT local. Sa
companya fou Isabel Benítez Ruiz. Malalt, José
Borrego Gómez va morir el 28 de
febrer de 1963 al seu domicili de Riam (Alvèrnia,
Occitània). ***
Necrològica
de José Menéndez Díaz apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 4 de setembre de 1975 - José Menéndez Díaz: El 15 de febrer de 1893 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista José Menéndez Díaz. Sos pares es deien Ramón Menéndez i Carmen Díaz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el maig de 1937 va fer un míting a Colunga (Astúries, Espanya) i aquest mateix any col·laborà en CNT de Gijón des de La Manxoya (Oviedo, Astúries, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1948 era secretari de la Federació Local de Dreux (Centre, França) de la CNT. Sa companya fou Marcelina Rubiera. José Menéndez Díaz va morir el 17 d'agost –oficialment el 18 d'agost– de 1975 al seu domicili de Dreux (Centre, França). ***
Erasmo
Abate - Erasmo Abate: El
15 de febrer de 1895 neix a Formia (Laci, Itàlia) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo
Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Sos pares es deien Alfonso
Abate i Maddalena
Scarpati. Assistí a l'escola fins aconseguir una
titulació tècnica. El març de
1912 marxà amb sa família cap els Estats Units. A
l'Estat de Nova York
s'introduí en el moviment anarquista i anarcosindicalista i
participà en les
activitats del grup de suport als anarquistes Joseph James Ettor,
Joseph Caruso
i Arturo Giovannitti, processats per les seves activitats en la vaga
tèxtil de
Lawrence (Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als
anarquistes
Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues
bombes en 1914 a Nova
York (Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra
destacà en el moviment
llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA),
formant part del grup anarquista
«Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i
1915 el seu periòdic en
llengua italiana La Comune. Organo di
difesa proletaria (1910-1915) i formant part del
comitè
directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo
Eusepi i Leopoldo
Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà
activament en la vaga
dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i
col·laborà en The Toiler
de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser
detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats
antinacionals i de
sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels
Estats Units,
juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma
(Itàlia), prengué contacte
amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió
Anarquista Italiana (UAI).
S'encarregà especialment del Comitè Anarquista
Pro Sacco i Vanzetti, publicant
articles demanant la seva llibertat en Umanità
Nova i en el periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb
Errico Malatesta durant
una estada a Nàpols (Campània, Itàlia)
plena de reunions. Aquell
mateix agost va ser detingut a Roma;
processat per «possessió de bombes i atemptat
contra l'ordre públic», l'octubre
de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques,
Itàlia). Enrolat
en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia),
després de quatre mesos
de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època
va ser definit per
la Prefectura de Policia com a «agitador
perillós» i d'una gran influència
entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques,
Itàlia), on exercia
les seves «activitats
propagandístiques». Fou un dels principals
militants dels
«Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat
antifeixista va prevaler contra la
desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de
la repressió,
després de passar per Àustria (Innsbruck) i
Alemanya (Berlín), seguint les
recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino,
s'establí a
París (França), sota la documentació
falsa de Carlo Bruni, lliurada el
12 de desembre de 1923. Visqué fent de
representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de
Lió i Niça. En
aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del
Treball i de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van
veure obligats a
fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el
periòdic Umanità Nova,
i es van refugiar a París.
En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A
França mantingué una
llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre
l'organització de la
lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro
Gori» es creà el Comitè
d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a
París, que agrupava organitzacions i
partits, com ara la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL,
Confederació
General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que
engegà la
publicació del periòdic Campane
a Storno,
sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la
paraula durant la reunió antifeixista
organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació
Anarquista de la Regió
Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un
escorcoll
al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux
(Illa de França,
França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos
fullets (Répression de l'anarchie
en Russie soviétique, etc.) i fulls
d'enrolament per a les Centúries Proletàries
franceses. Va ser durament atacat
des de les pàgines d'Il Picconiere,
publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la
seva acció propagandística en
1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la
Llibertat», creada a França per
Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va
descobrir que era un muntatge de la policia feixista,
provocà fortes divisions entre
els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de
controvèrsia
constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate
visqué treballant en una
fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser
obligat per les autoritats
franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un
atemptat contra el Duc
de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc.
Marxà cap el Canadà,
amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units,
cosa que va fer el
març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois,
EUA), establí contacte amb el
grup anarquista editor del periòdic Germinal,
del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i
col·laborà amb articles en Il
Martello, lluitant contra la
penetració feixista en les associacions i organitzacions
italoamericanes. També
va col·laborar amb el Comitè Pro
Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys
visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried
Rolland, a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA)
–posteriorment es casà amb
Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les
autoritats
feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a
detenir.
Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest
s'acostà al grup
de tendència antiorganitzadora que editava el
periòdic L'Adunata dei Refrattari,
atiant una nova campanya contra la seva
personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest
clima, deixà
Chicago i s'establí a Filadèlfia, on
patí de valent les conseqüències de la
crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador,
granger, etc.) fins
al 1932. En aquesta època la policia el localitzà
en Detroit (Michigan, EUA), a
Nova York i després novament a Detroit, on
treballà de pintor en una fàbrica de
carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de
pintor i comprà un
terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda
agrícola i ramadera, que
amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se
centrà en el
suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets
postals als
companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de
28 anys d'absència, retornà a
Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament
contacte amb destacats militants
(Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.),
però trobà que el
moviment llibertari italià estava en unes condicions molt
precàries. En 1960
retornà a Itàlia i continuà
col·laborant en La
Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i
en Contracorrente, publicat a
Boston (Massachusetts,
EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número
41, de 1964, la necrològica
d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer
la seva opinió sobre la
polèmica sorgida entre els «vells» i els
«joves» anarquistes al Congrés
Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de
setembre d'aquell any.
El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza
di libertà civili e minaccia di dittatura,
parlà sobre la situació política
italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant
sobre els
sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim
feixista, sense
oblidar-se de la repressió desencadenada contra els
intel·lectuals en el
sistema soviètic. Es dedicà a la
investigació històrica i en 1972
publicà la
biografia Il sindicalisme anarchico di
Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu
a l'Istituto Storico
della Resistenza in Toscana de Florència i una part
important d'aquest es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam, on
hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection
d'Ann Arbor
(Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel
Hill
(Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia
pres el moviment
llibertari. ***
Necrològica
de Manuel Casanovas Camats apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de juliol de 1984 - Manuel Casanovas Camats: El 15 de febrero de 1896, segons la partida de naixement –el 8 de febrer de 1896, segons la partida de defunció–, neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Casanovas Camats. Sos pares es deien Antoni Casanovas Rof, jornaler, i Buenaventura Camats Deola. Sembla que, segons la policia, cap el 1920 residí a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i París (França), on regentà, amb l'anarquista Albert Fabregat, perruqueries. A Barcelona exercí sense títol de mestre a l'escola de Joan Roigé Rodó i el desembre de 1920 va ser detingut amb Jacinta Roigé Rodó, que era sa companya. Durant els anys vint fou assidu de les tertúlies barcelonines de Formòs Plaja Saló. Carreter de professió, milità en la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Abans de la guerra civil participà activament en conflictes obrers i en vagues al port de Barcelona. Sembla que fabricava explosius i va ser ferit a la cara per una explosió accidental. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de Bordeus del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Manuel Casanovas Camats va morir l'11 de juny de 1984 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i donà el seu cos a la ciència. ***
Ernesto
Herrero Árboles - Ernesto Herrero Árboles: El 15 de febrer de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i posteriorment treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser acusat, amb Vicente Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una fàbrica de teixits; reclòs en una presó militar, va ser jutjat en consell de guerra el 22 de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i Foix, durant el judici reconegué la seva participació en l'atemptat com a resposta a l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de presó per «assassinat frustrat» i a vuit mesos per «dispar d'arma de foc». Durant la dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu «Cultura Social» de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un míting en aquesta localitat. El 19 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a Barcelona després de ser acomiadats de la seva feina en una fàbrica i negar-se a abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la lectura i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat pel grup anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria del barri barceloní de Sant Andreu. Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors de la «Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona Columna» o «Columna Ortiz»), que lluità al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al front de Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup guerriller «Petroleo», format per 37 milicians. Quan la militarització de les milícies, aconseguí el grau de capità de milícia dins de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. Ferit en un pulmó, retornà a Sant Adrià de Besòs, on, entre febrer i juliol de 1937, fou responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta població. Instal·lat a Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya), va ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Integrat en la Resistència, el 15 de maig de 1944 va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània, Occitània) i internat al Fort de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a Compiègne (Picardia, França) i d'allà deportat pels nazis al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on fou integrat en un kommando de treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va sortir molt afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de manera informativa al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Antonio García Vera publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de gener de 1971 - Antonio García Vera: El 15 de febrer de 1899 neix a Pruna (Sevilla, Andalusia, España) l'anarcosindicalista Antonio García Vera. Sos pares es deien Juan García i Ana Vera. Des de l'adolescència estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 fugí de Pruna, deixant sa companya i cinc infants petits, i aconseguí passar-se a zona republicana, on s'enrolà en batallons de fortificacions, restant-hi fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Instal·lat a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània), contactà amb la CNT i durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en el maquis de la zona de La Crouzette. L'estiu de 1944 participà en els combats per l'alliberament de Sent Gironç. Posteriorment pogué portar sa companya María Sánchez i sa família al seu costat. Malalt durant molts d'anys, Antonio García va morir el 25 de octubre –algunes fonts citen erròniament el 27 de novembre– de 1970 a Molins (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Impasse
Florimont de París. D'esquerra a dreta, aixecats: Jeanne Le
Bonniec,
Agathe Fallet, Marcel Planche, Pierre Onténiente i Marcel
Lepoil;
asseguts: René Fallet i Georges Brassens -
Marcel Lepoil: El 15
de febrer
de 1899 neix a Dives-Sur-Mer (Baixa Normandia, França) el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Marcel André Albert Lepoil. Sos pares
es deien Albert
Jules Lepoil, obrer de fàbrica, i Marie Élisabeth
Moisson. Tècnic instal·lador
de calefacció de professió, a
començament de la dècada dels vint
començà a
militar en el moviment llibertari. En aquesta època vivia a
Champigny-sur-Marne
(Illa de França, França) i
col·laborava en diferents publicacions anarquistes i
anarcosindicalistes (Le Combat Syndicaliste,
Le Cri des Jeunes, Le
Libertaire, La Revue Anarchiste,
La Voix
du Travail, etc.). El 14 d'agost de 1924 participà
en una discussió sobre
autonomia sindical organitzada pel Grup Llibertari de Le Havre (Alta
Normandia,
França) i quatre dies després va fer la xerrada
«Le Léninisme et l'Anarchisme»
per al mateix grup. El 23 d'agost de 1924 va fer una xerrada sobre
«Syndicalisme
et Anarchie» per al grup anarquista de Drancy-Le Bourget
(Illa de França,
França). El 29 de setembre de 1924, després de
llegir el llibre de memòries Comment
j'ai subi quinze ans de bagne
del penat Antoine Mesclon a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana
Francesa), va escriure una carta a l'autor on refermava el seu
pensament anarquista
després de veure el seu cas, carta que va ser
reproduïda en una nova edició de
l'obra de 1931. El 18 d'octubre de 1924 va fer la xerrada
«Les contradictions
du Léninisme» a la Sala Chabrillange de Drancy per
al Grup d'Estudis Socials
(GES) de Drancy-Le Bourget. El 8 de març de 1925 va fer la
conferència «Contre
le fascisme et toute autorité», en nom de la
Unió Anarquista (UA), en una acte
antifeixista celebrat a la Sala Halles d'Aimargues (Llenguadoc,
Occitània),
organitzat pel Grup de Defensa Social (GDS) local. El 27 d'abril de
1925 va fer
Champigny la conferència «Durand I Roy de
France» i dos dies després a la
mateixa localitat la conferència contradictòria
amb Émile Courtois «Les partis
politiques et les anarchistes». El 13 de juny de 1925
participà en un gran
míting contra la guerra del Marroc a Drancy. En 1925 fou un
dels coordinadors
de la propaganda antielectoral de la regió de Champigny,
Nogent i Le Perreaux. A
començament de 1926 passà una temporada a
Niça (País Niçard,
Occitània) i
col·laborà amb el grup anarquista local. El 19 de
juny de 1926 va fer, amb Georges
Courtinat, un míting en suport de Nicola Sacco i Bartolemeo
Vanzetti a
Lagny-sur-Marne (Illa de França, França),
organitzat pel grup anarquista
d'aquesta localitat. El 22 de juliol de 1926 mantingué una
controvèrsia amb
Louis Loréal sobre «Ce qu'auraient dû
faire les dirigeants russes», organitzada
pel grup anarquista del XX Districte, al Faisan Doré de
París. L'11 d'agost de
1926 va fer la conferència «Marxisme ou
Anarchisme?» a la Sala Couchot per al
Grup d'Estudis Socials de la Regió de Nogent-Le Perreux
(Illa de França,
França), el 15 de setembre la xerrada
«L'évolution de l'économia et ses
bénéficiaires occultes» per al grup
anarquista de Nogent-Le Perreux i el 24 de
setembre següent mantingué un debat de
controvèrsia amb el professor Choisnel
sobre filosofia i economia per al mateix grup. En 1927
col·laborà amb el Grup
Anarco-Comunista de Marsella (Provença,
Occitània) i el 24 de febrer d'aquest
any va fer la conferència «Communisme et
individualisme» organitzada pel Grup
d'Acció Anarquista (GAA) d'aquesta ciutat; el
març d'aquest any va fer una gira
propagandista pels barris marsellesos per parlar sobre l'actualitat i
el
moviment anarquista organitzada pel GAA. El 12 de maig de 1927 va fer
la
conferència «Sur la vie politique et
économique en Russie» a la Sala de la
Coopé de Romainville (Illa de França,
França). Quan la Revolució espanyola, fou
un dels representants de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) espanyola
en el si de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Per mor de la
seva
militància va ser acomiadat en diferents ocasions de
diverses empreses on feia
feina. Durant l'Ocupació restà a la
regió parisenca sota falsa identitat. Després
de la II Guerra Mundial fou un dels animadors del grup d'Argenteuil
(Illa de
França, França) de la Federació
Anarquista (FA). En aquests anys col·laborà en Le Libertaire –on
mantingué la columna
«Problemes essentiels»–, Plus
Loin i
en Universo. El 22 de maig de 1947
va
fer la xerrada contradictòria «Les anarchistes, la
question économique, le
ravitaillement» per al Grup Llibertari de
Carrières-sur-Seine (Illa de França,
França). Fou delegat del grup d'Argenteuil en el III
Congrés de la FA celebrat
entre el 9 i l'11 de novembre de 1947 a Angers (País del
Loira, França), on,
amb Henri Bouyé, delegat del grup del XIII Districte de
París, s'oposà a
l'informe d'activitat de l'organització. Convidat per un
grup d'estudiants de
l'Escola Politècnica per a fer una conferència
sobre Mikhail Bakunin, el dia
previst va ser substituït per l'organització per
Henri Bouyé. El 20 de desembre
de 1947 va fer la conferència «Ni De Gaulle, ni
Thorez» a la Sala de Festes de
Nantes, organitzada per la FA, la qual va repetir el 3 de gener de 1948
a la
Sala Pointage de Puteaux (Illa de França,
França). El 31 de gener de 1948,
després de diversos enfrontaments amb el comitè
de redacció de Le Libertaire,
del qual formava part son
amic Georges Brassens, abandonà la FA. Georges Brassens,
aleshores secretari
del grup anarquista del XV Districte de París i que havia
viscut tres mesos
amagat al seu domicili de Corneilles-en-Parisis (Illa de
França, França) en
1944 fugint de la Gestapo, el va qualificar entranyablement com a
«profeta de
Cormeilles-en-Parisis», ja que tot el que pronosticava es
feia realitat.
Després de la presa del control de la FA per la
tendència encapçalada per
Georges Fontenis, esdevinguda Federació Comunista
Llibertària (FCL), va fer
costat la nova Federació Anarquista reconstituïda
al voltant de Maurice Joyeux
i col·laborà en Contre
Courant i Le Monde Libertaire.
Durant els anys
seixanta fou membre de la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF) i
de SIA de Montalban (Guiena, Occitània) i
col·laborà en Espoir
i Le Libertaire,
òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA). Quan
els «Fets de Maig» de 1968
visità la Facultat de Lletres de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), aleshores
ocupada, i d'aquesta trobada va fer una ressenya («Un ouvrier
parle aux
étudiants») que publicà en Espoir del
23 de juny de 1968. Malalt des de 1972, es va veure obligat a
retirar-se de la
vida pública. Marcel Lepoil va morir el 15 d'agost de 1978 a
Lombèrs (Gascunya,
Occitània) i va ser incinerat tres dies després a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Antonio
Mairone - Antonio Mairone:
El 15 de febrer de 1900 neix a San Germano Vercellese (Piemont,
Itàlia)
l'anarquista Antonio Mairone. Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa
Sarasso.
Obrer torner metal·lúrgic, després de
la Gran Guerra es traslladà a Torí
(Piemont, Itàlia), on començà a
treballar a la fàbrica «Fiat Grandi
Motori»
(«Fiat-Fierriere») i a freqüentar els
cercles anarquistes, esdevenint membre
del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del
Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco
Ferrer» –d'aquesta
última participà activament en la seva
«Filodrammatica». Durant les
mobilitzacions socials del «Bienni Roig»
(1919-1920), participà en les
protestes obreres que es donaren a les principals indústries
milaneses,
caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de
les
fàbriques «Fiat-Brevetti» i
«Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser
detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb
explosius contra una
patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per
l'Audiència de Torí, el març de
1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó,
a més de dos anys
de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat,
però es mantingué la
vigilància policíaca. Durant els anys de la
dictadura feixista, s'encarregà
d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la
lluita antifeixista,
com ara en l'organització de l'expatriació
clandestina de militants, la difusió
de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors
per a
les famílies dels presos polítics. La Prefectura
de Policia de Torí el
qualificà d'«element perillós,
capaç de cometre actes inusitats en els moments
oportuns» i de «persona a detenir en cas de
disturbis d'ordre públic per la
seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions
criminals
col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil
espanyola, participà activament
amb els grups de «Giustizia e Libertà»
(GL) milanesos, encarregant-se de la
distribució clandestina del full Giustizia
e Libertà. També es dedicà
al reclutament de voluntaris antifranquistes i a
l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya.
La matinada del 9
d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial
per a la
Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi,
Giuseppe
Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro
Enrietti,
Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano
Pugliese,
Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.)
i acusat
de «conspiració política,
mitjançant associació per a atemptat contra la
constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió
i haver participat en l'associació
secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la
imputació per manca de proves,
va ser formalment amonestat. Després de les vagues de
març de 1944, va ser
detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la
«Fiat-Fierriere» i
deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el
20 d'abril –algunes
fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la
matrícula 58954. ***
Joan
Pujalte Berenguer - Joan Pujalte
Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Benimarfull
(Comtat, País Valencià)
l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Sos pares es deien Joan
Pujalte i Francesca Berenguer. Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el
grup
llibertari «Sol i Vida», al barri
barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista
Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de
Valentín Obac Puyol i d'Antonio
Zapata Córdoba. Durant la Revolució,
participà especialment
en la col·lectivització de les
«Indústries Ibèria» de sucre,
de les quals va
ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació va ser reclòs
en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en
1942
retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina.
Durant els anys
seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista
confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui
tingué un fill, Arístides
Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una
llarga malaltia
l'1 de maig de 1990 a la Ciutat Sanitària Vall d'Hebron de
Barcelona (Catalunya) i
fou incinerat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac
(Vallès Occidental, Catalunya). Joan Pujalte Berenguer (1906-1990) ***
Faustino Barrabés
Asún - Faustino Barrabés Asún: El 15 de febrer de 1909 neix a Esquedas (La Sotera, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Sos pares es deien José Barrabés i Rafaela Asún. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França, on treballà de paleta. Sa companya fou Sofía Santolaria. A conseqüència d'un accident de treball, Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 al seu domicili de La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de José Fontán Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6 de
gener de 1987 - José
Fontán
Pérez: El 15 de febrer de 1909 neix a Esplucs
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Fontán
Pérez. Sos pares es deien Ángel Fontán
i
Vicenta Pérez. Nascut en una família
llibertària, tres de sos germans (Francisco,
Ángel i Vicenta) van ser militants, com ell, de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va
ser
nomenat membre del Comitè Revolucionari d'Esplucs i
després del Comitè
d'Administració de la població. Lluità
al front d'Osca (Aragó, Espanya) i va
caure presoner dels italians; tancat al camp de concentració
d'Albatera i de Porta
Coeli, aconseguí fugir-ne. Altres fonts diuen que, en 1939,
amb el triomf
franquista, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) i
internat al camp de concentració d'Albatera, d'on
pogué fugir amb tres
companys. Després de travessar la Península a
peu, a començament de 1940
aconseguí, amb el suport de sa companya Antonieta Riu que
havia vingut a
buscar-lo a la frontera, passar a França. La parella
s'establí a Preishac
(Aquitània, Occitània), on treballà el
camp. Durant l'Ocupació, no sabem si
sota demanda de les autoritats franquistes o per una delació
d'un espanyol que
treballava per a la Gestapo, va ser detingut i internat al camp de
concentració
de Vernet; finalment l'agost de 1944 va ser deportat, via Bordeus, al
camp
d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya) en el comboi anomenat
«Tren Fantasma
de la Mort». Amb Plinio Valls, el 20 d'agost de 1944
aconseguí fugir del tren a
Liuron de Droma, a prop de Valença (Valentinès,
Delfinat, Occitània), i
immediatament s'integrà en la Resistència. Son
germà Ángel Fontán Pérez va
ser
deportat en 1941 a Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) i gasejat. Després de la
II Guerra Mundial s'establí a Engilis (Florença,
Gascunya, Occitània), on
treballà l'agricultura i on fou secretari de la
Federació Local de la CNT. En
1946 era el secretari de la Federació Local de Lencoac
(Aquitània, Occitània).
El 4 de març de 1962 fou un dels delegats a l'assemblea
celebrada a Aush
(Gascunya, Occitània) per la Comissió de
Relacions Aragó-Navarra en l'exili.
Amb sa companya Antonieta Riu tingué dos infants, Floreal i
Progreso. José
Fontán Pérez va morir el 23 de novembre de 1986
al seu domicili d'Engilis (Florença,
Gascunya, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri de
Florença. ***
Celestino
Caleffi - Celestino Caleffi:
El 15 de febrer –algunes
fonts citen el 19 de
febrer– de 1911 neix a Gualtieri (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Celestino Caleffi. Era fill de Celso Caleffi.
En 1932 era oficial de complement del 66 Regiment d'Infanteria.
S'integrà en el
moviment anarquista gràcies a la influència de sa
tia Giovanna Caleffi i el
company d'aquesta Camillo Berneri. Enviat a la guerra
d'Etiòpia, en tornar
retornà les medalles que li havia lliurat l'Estat
italià. Durant la II Guerra
Mundial, amagà dos paracaigudistes aliats.
Després de la caiguda del règim
feixista, a partir del 8 de setembre de 1943, participà en
la lluita partisana
com a president del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè
d'Alliberament Nacional) de Gualtieri i en els combats de
l'Alliberament.
Després de la II Guerra Mundial fou el primer alcalde de la
població.
Posteriorment milità en el moviment anarquista de Gualtieri.
Durant 40 anys ser
administrador de la Casa Protetta de Gualtieri. Va fer costat el
periòdic
anarquista Volontà. En els anys vuitanta
ajudà immigrants que arribaven
a la població. Celestino Calefi va morir el 13 d'abril de
2009 a la Casa Protetta
de Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia). Deu anys
després, el 18 de maig de 2019
se li va retre un homenatge a la «Casa-Museo Antonio
Ligabue» de Gualtieri, on
assistiren son fill Giuseppe Caleffi; Fiamma Chessa, de l'Arxiu
Berneri-Chessa;
Gianandrea Ferrari, de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) i Angelo Leidi,
entre altres familiars i amics. ***
Necrològica
d'Emili Antó apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de novembre de 1991 - Emili Antó: El 15 de febrer 1915 neix en un poble de Tarragona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Emili Antó. Era sastre de professió. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer la guerra civil en la «Columna Durruti» i en la 119 Brigada com a milicià de la Cultura. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fou el primer secretari departamental de les Joventuts Llibertàries de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), que havia fundat amb altres companys (Eduardo Aliaga, Juan Delgado, Adolfo Fernández, Paquita Frias, etc.). En 1945 representà la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT en el Ple Confederal de la Regional Núm. 2, que arreplegava 6.000 afiliats, i participà en la comissió encarregada de redactar una resposta al manifest Con España o contra España, signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou l'inspirador de la idea de construir l'Escola de Militants en el si de la CNT de Montalban. A finals de 1948 assumí la responsabilitat del mas Tartas, base guerrillera d'Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). El 4 de juny de 1949 va ser detingut, amb els guerrillers Ramon Vila Capdevila (Caracremada), Manuel Sabaté Llopart i Helios Ziglioli, per la gendarmeria francesa; jutjats, ell i Ramon Vila van ser condemnats a tres mesos de presó i els dos restants a dos mesos, per tinença d'armes i explosius. Durant els anys setanta fou membre de la Comissió de Relacions de Montalban i entre 1971 i 1972 fou secretari de la seva Federació Local de la CNT. En els seus últims anys fou soci de l'«Amicale de la 26 Divisió - Durruti». Sa companya fou la militant anarcosindicalista Mercedes Roa (1923-1981). Emili Antó va morir el 3 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 5 d'agost– de 1991 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Pepita Grau Ferrer - Pepita Grau Ferrer: El 15 de febrer de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Sos pares es deien Andreu Grau i Maria Ferrer. Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer Launed i d'Aurea Cuadrado Castillón. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada l'endemà al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Hristo
Kolev (26 de març de 2009) - Hristo Kolev:
El 15 de febrer
de 1925 neix a Domlyan (Karlovo, Plòvdi, Rumèlia
Oriental, Bulgària) l'anarquista
Hristo
Kolev Velinov (Malkiya, El
Petit) [Христо Колев Велинов (Малкия)].
Tenia el pseudònim
d'El Petit per diferenciar-lo de Hristo Kolev (Golemiya,
El
Gran) [Христо Колев (Големия)]
(1911-1995). Va estudiar i es va
graduar a l'institut de Karlovo, moment en el qual es va integrar en el
moviment
anarquista. Després de fer aquest batxillerat, es va
matricular a l'Escola de
Pedagogia de Kazanlâk (Stara Zagora, Bulgària),
però va ser expulsat
immediatament per anarquista. Fou delegat, un dels més
joves, a la Conferència
de la Federació Anarquista Comunista Búlgara
(FACB), celebrada al barri de Knyazhevo
de Sofia (Bulgària). El març de 1941, quan
Bulgària entrà en la II Guerra
Mundial com a aliada de les Potències de l'Eix, va ser
detingut, empresonat i
posteriorment enviat al camp de concentració de Belene, a
l'illa de Persin, al
Danubi. Després de la mort d'Ióssif Stalin va ser
posat en llibertat i
participà en la reconstrucció de la FACB sota el
nom de Federació Anarquista
Búlgara (FAB). En 1953 es casà amb Радка (Radka)
i dos anys després nasqué son
fill Николай (Nikolai). Col·laborà activament en
el periòdic Свободна мисъл
(Svobodna Misl, Pensament Lliure). En 1999
publicà les seves memòries
sota el títol Живот срещу течението (La vida contra
corrent). Hristo Kolev va morir el 24 d'abril de
2010 a Karlovo (Plòvdiv,
Rumèlia Oriental, Bulgària). ***
- Henri Portier: El 15 de febrer de 1941 neix a Lorient (Bretanya) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i llibertari, historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Sos pares es deien Henri Portier i Régine Marie Louise Henrio. Estudiant a l'Escola Normal de Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra d'Algèria. Va participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a l'obtenció de l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista, des de 1962 participarà la tendència anomenada «Escola emancipada» dins la Federació de l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en la Unió dels Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va instal·lar a Ate (Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, particularment en la constitució de la videoteca anarquista. Membre de l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet, esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants films i realitzant en 1996 el documental Le mouvement Freinet. És autor de l'opuscle Cinématographe et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts en els periòdics L'École Émancipée i Le Monde Libertaire. Sa companya fou Suzanne Maryse Boussard. Henri Portier va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de gener de 2007 al seu domicili d'Ate (Provença, Occitània).
Defuncions
Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894 - Martial Bourdin:
El 15 de febrer de 1894 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista Martial
Bourdin,
que va fer servir el pseudònim S.
Alier.
Havia nascut el 17 d'abril de 1867 a Tours (Centre, França).
Era fill d'un
conserge parisenc i germà petit del també
anarquista Henri Bourdin –tenia
altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es
guanyava la vida com a
sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta
del grup de sastres
anarquistes «L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat
per la VIII Cambra del
Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per
incitació, mitjançant
cartells i circulars, a participar en un míting a la via
pública. En 1888 es
traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son
germà a la seva sastreria del
Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher,
Auguste
Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga
Socialista). A Londres
representà el periòdic anarquista Le
Père
Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892
emigrà als
Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de
Detroit (Comtat de
Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de
propaganda anarquista
a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de
retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de
1893 es trobà amb son
germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup
francès de l'anarquista «Autonomie
Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i
on, segons la
policia, era anomenat Petit Bourgeois
i Adonis, i ell feia servir el
pseudònim S. Alier.
Sembla que tingué
relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va
morir el 15 de
febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra)
quan
manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa,
atemorit
per la vigilància de la policia londinenca –tres
dies abans Émile Henry havia
llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la
dinamita d'aquest atemptat
sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se
dels materials explosius i
pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb
les
arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de
l'enginy que
portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat
al
Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta
minuts després
d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les
seves
butxaques la policia va trobar el carnet de membre de
l'«Autonomie Club», amb
data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes,
fórmules químiques, una
invitació per a un ball a favor de les obres
revolucionàries i una important
suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest
últim que va fer
especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del
país. El 23 de
febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de
Finchley
(Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de
companys, entre ells
Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren
d'enfrontar
a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació
anarquista. Arran
d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada
pel comissari William Melville
d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis
d'anarquistes
estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de
l'«Autonomie Club».
Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent
provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre
Bourdin va
inspirar la novel·la The Secret
Agent
(1907) de l'escriptor Joseph Conrad. Martial Bourdin (1868-1894) ***
Nota
sobre la mort d'Alvina Chambon publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 23 de febrer de 1923 - Alvina Chambon: El
15 de febrer de 1923 mor a París (França)
l'anarquista Marie Sophie Alvina
Chambon. Havia nascut el 12 de març de 1886 a Lo Brinhon
(Alvèrnia, Occitània).
Sos pares es deien Jean François Regis Chambon, conreador, i
Sophie Faure,
Domestica. Milità activament en el moviment anarquista
parisenc. Estava casada
amb Jean Chapuy. Alvina Chambon va morir el 15 de febrer de 1923 a
l'Hospital
Necker de París (França). ***
Notícia
orgànica d'Auguste Frasson apareguda en el
periòdic parisenc La Révolte
del 5 de desembre de 1890 - Auguste Frasson:
El
15 de febrer de 1924 mor al barri des
Arènes
de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
sindicalista, i després socialista revolucionari, Auguste
Frasson. Havia nascut el 10 de març de 1858 a Lo Vigan (Llenguadoc,
Occitània). Era fill de
Jean-Baptiste Frasson, conreador, i d'Étiennette Cartier. Es
guanyava la vida
treballant de cardador tèxtil. En els anys vuitanta
milità activament en el
moviment anarquista del departament del Gard. El 6 de juny de 1889
coorganitzà
amb el mecànic anarquista Émile Berthezenne una
conferència de Sébastien Faure a
Lo Vigan a resultes de la qual ambdós van ser condemnats l'1
de juliol següent
a cinc francs de multa per «infracció a la Llei
del 30 de juny de 1881 sobre
reunions públiques». El 30 de juny de 1889
presidí, amb Eugène Planche i Louis Poujol,
la conferència de Sébastien Faure
«Réformes ou révolution sociale:
stérilité
des reformes, fatalité de la
révolution» a Lo Vigan. El desembre de 1890, com a
responsable del Grup d'Estudis Socials (GES), de caire anarquista,
demanà a la
redacció de La Révolte
l'adquisició d'un exemplar en gran format de Le
Procès de Lyon. En aquesta època vivia
al carrer Pougadon de Lo Vigan. En
1891 era secretari de la Cambra Sindical d'Obrers Cardadors de Lo Vigan
i
d'Aulaç (Llenguadoc, Occitània), la qual
prengué com a òrgan d'expressió
oficial el diari socialista parisenc L'Égalité,
aleshores dirigit per
Michel Zévaco i amb una línia anarquitzant. El 6
de maig de 1893 va ser un
fundadors al Café du Midi de Lo Vigan d'un nou Grup
d'Estudis Socials (GES),
format per «socialistes revolucionaris» (Jean
Arcaïs, Alexandre Belais, Georges
Cambon, Romain Chaix, Ricard Claude, Lucien Cramp, Benjamin Fayssat,
Marius
Ferrières, François Montessuy, Léon
Morel, Alphonse Nouguier, Léon
Pelon, Auguste Porte, Louis Poujol,
Eugène Planche, Ernest Sagat, Gustave Soulier,
Émile Thérin i Gédéon Ubac)
i va
ser nomenat membre de la seva Comissió de Control; aquest
GES s'adherí al marxista
Partit Obrer (PO). En 1894 es casà a Alès
(Llenguadoc, Occitània) amb la
filadora Anna Marie Nadoulet. En 1906 era cap dels conserges de
l'Ajuntament de
Lo Vigan. Auguste Frasson va morir el 15 de febrer de 1924 al barri des
Arènes
de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris
del 17 de febrer de 1932 - Pierre
Larivière: El 15 de febrer de 1932 mor a
París (França) el pintor,
caricaturista, poeta i militant anarquista Pierre Larivière.
Havia nascut el 19
d'abril de 1883 al V Districte de París (França).
Sos pares es deien Pierre
Larivière, empleat de comerç, i
Thérèse Lachaud, modista. En 1895
entrà a
estudiar a la Secció de Talla Dolça (disseny
litogràfic) de l'Escola Superior
d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG) de
París, coneguda com «École
Estienne», d'on
sortí diplomat en 1899. El 2 de setembre de 1907 es
casà a Chaumont (Xampanya-Ardenes,
França) amb Hélianne Julie Eugénie
Chaussemier, amb qui va tenir una filla.
Abans de la Gran Guerra col·laborà en diverses
publicacions anarquistes,
especialment en Les Temps Nouveaux,
i
milità en la Federació Litogràfica.
Mobilitzat durant la guerra, va ser
reservista en la 27 Companyia del 369 Regiment de Línia
establert a Montargis
(Centre, França). Entre 1914 i 1915 mantingué
correspondència amb Jean Grave i,
sense desaprovar totalment les posicions partidàries a la
«Unió Sagrada»
d'aquest davant el conflicte bèl·lic,
afirmà que no creia en una «guerra
alliberadora» com pensava Piotr Kropotkin, també
afí al bàndol aliat. Partidari
del sector pacifista i contrari al «Manifest dels
Setze», publicà poemes en Ce
qu'il faut dire, de Sébastien Faure,
i col·laborà amb dibuixos en Les
Humbles,
de Maurice Wullens. En 1917 col·laborà en Glaneurs
i il·lustrà l'àlbum À
Jean Jaurès,
editat a París per la «Librairie d'Action d'Art de
la Ghilde "Les
Forgerons"». Entre 1919 i 1920
col·laborà en La Forge.
Revue d'art et de littérature, òrgan de
la Guilde
"Les Forgerons". En 1919 col·laborà en La Mère Éducatrice
i publicà un recull de versos, assaigs i
aforismes de caire pacifista sota el títol Au
Temps des sous-hommes, amb un
prefaci d'Han Ryner. En 1921 col·laborà
amb dibuixos en L'Humanité i en 1923 amb
poemes en L'Émancipateur.
En aquesta època també
col·laborà en Avenir International.
Entre
el 14 i el 16 de juliol de 1923 participà en el
Congrés d'Orleans (Centre,
França). Entre 1927 i fins a la seva mort
col·laborà en Le Semeur
de Normandie, d'Alphonse Barbe, amb poemes, ressenyes de
llibres publicats, retrats (Errico Malatesta, etc.), etc., i durant un
temps
dirigí aquesta publicació. En 1927
signà una crida en suport de Sacco i
Vanzetti. El novembre de 1929 va fer una exposició d'obres
pictòriques a la
Galeria Bru de París. També
col·laborà en la impremta del diari L'Écho de Paris. En 1931
col·laborà en Le Rythme
Universel i en Cahiers de
l'Aristocratie, de Gérard de
Lacaze-Duthiers. Molts dels seus retrats es popularitzaren en forma de
targetes
postals. Pierre Larivière va morir el 15 de febrer de 1932 a
l'Hospital de
Sainte Anne de París (França) i va ser incinerat
tres dies després al cementiri
parisenc de Père-Lachaise. ***
Foto
policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894) - Jean Cahuzac: El
15 de febrer de 1938 mor a París (França)
l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Havia nascut el 23
de juliol de 1868 a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia,
França). Sos pares es deien Raymond Salvy
Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció,
i Ernestina
Bougeâtre. Cisellador
de professió, a finals dels anys vuitanta formà
part del grup «Els Treballadors
Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a
París (França).
Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril
de 1892 figurava
en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle
Anarquista Internacional,
que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel.
També figurava en un
llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26
d'abril de
1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting
anarquista de protesta contra la
condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la
Sala Commerce, al
número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren
unes cinc-centes
persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un
míting anarquista celebrat a
la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri
Llatí. El 2
de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones
a una vetllada
familiar, amb conferència de Sébastien Faure
inclosa, que se celebrà al número
70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre
d'anarquistes aixecat
el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb
la
descripció de «militant»; en aquesta
època vivia al número 14 Cité Grisel.
El
12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres
companys (Pierre Adrien,
Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i,
després de ser escorcollat
sense èxit el seu domicili, al número 5 del
carrer del passatge Corbeau, va ser
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de
març de 1896
assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting
de protesta contra l'expulsió
de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes
establert
el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des
d'agost de 1895, al
número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897
participà amb altres
nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa
celebrada a la Sala
Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al
XI Districte de París amb
Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al
número 38 del carrer de la
Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al
final de sa vida vivia
al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de
França, França). Jean Cahuzac
va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de
París (França). ***
Notícia
del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel de l'1 de juliol de 1896 - Eugène Lephay:
El 15 de febrer de 1938 mor a París
(França) l'anarquista Eugène
Jean Baptiste Lephay. Havia nascut el 27 d'abril de 1870 al X Districte
de París
(França). Sos pares es deien Jean Baptiste Benjamin Lephay,
duaner,
i Félicie Roger. Es guanyava la vida com a
tipògraf en el periòdic L'Éclair.
El juny de 1896 va ser
processat, juntament amb Armand Matha (Louis
Matha) i Louis Vivier (Pas d'Erreur),
per «apologia del crim». El 15 de juliol de 1896 va
ser condemnat pel IX
Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 3.000
francs de multa
per haver fet apologia de l'anarquista Émile Henry arran de
l'article «Un
précurseur», aparegut el 23 de maig de 1896 en el
periòdic Le Libertaire,
en el qual col·laborava, mentre Armand Matha va ser
condemnat a 20 dies de reclusió, que ja havia purgat en
presó preventiva. Per
evitar la presó, fugí a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on freqüentà els cercles
anarquistes. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de la
Confederació
Helvètica juntament amb altres 35 companys. Segons la
policia suïssa, el 27 de
setembre d'aquell any va agafar un tren a l'estació de
Ginebra cap a Alemanya.
El seu últim domicili va ser al número 65 del
carrer La Fayette de París. Eugène
Lephay va morir el 15 de febrer de 1938 al XVIII
Districte de París
(França). ***
Notícia de la condemna d'Alphonse Sauveur Cannone apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 19 de gener de 1922 - Alphonse Sauveur Cannone: El 15 de febrer de 1939 mor a Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Havia nascut el 3 de gener de 1899 a Bugia (Algèria). Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquesta època va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de Le Kremlin-Bicêtre amb la bandera negra. ***
Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947 - Ángel Ruiz
García:
El
15 de febrer de 1947 mor a Foix (País de Foix,
Occitània) l'anarcosindicalista
Ángel Ruiz García. Havia nascut l'11 d'abril de
1914 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Andrés Ruiz i
Salud García. Milità en el Sindicat de la
Metal·lúrgica de Madrid de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità
en la Divisió «Durruti» durant
la guerra civil. Exiliat, s'establí a Foix, on
treballà de xofer i
milità en la Federació Local de
la CNT. Sa companya fou Georgette Delsol. Ángel Ruiz
García va morir el 15 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1947 a
conseqüència d'un
accident automobilístic
a la carretera Pàmies-Foix (País de Foix,
Occitània). ***
Notícia
de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari
tolosà L'Express
du Midi del 18 de gener de 1932 - Auguste Royo: El
15 de febrer de 1954 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
sindicalista Auguste Raymond Royo. Havia nascut el 12 d'abril de 1900 a Corçan (Llenguadoc,
Occitània). Era fill de Raymond Royo, conreador,
i d'Augustine
Rodriguez. Es guanyava la vida treballant com son pare de conreador. El
16 de
març de 1920 s'integrà per a fer el servei
militar en el 55 Regiment d'Infanteria;
a partir del 16 de juliol de 1920 passà al 3 Regiment
d'Infanteria i el 5 de
desembre de 1900 al 149 Regiment d'Infanteria; el 15 de març
de 1922 va ser
destinat a la reserva activa. En els anys vint fou membre del grup
anarquista
de Corçan, el secretari del qual era Paul Estève.
Va ser candidat
abstencionista per a les eleccions legislatives de 1928 per a la
circumscripció
de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc,
Occitània), però retirà la seva
candidatura abans de l'escrutini. Entre gener i abril de 1932 va ser,
amb els
germans Guillaume i Louis Piquemal i altres companys (Georges Genet,
Paul
Maury, Paul Rumeu, François Rouaix i Auguste Taillade), un
dels animadors de la
llarga vaga dels obres vitícoles de Corçan. El 16
de gener de 1932 va ser
condemnat per l'Audiència Correccional de Narbona a vuit
dies de presó, amb
llibertat provisional, per
«rebel·lió» per les seves
activitats durant la vaga.
A mitjans dels anys trenta estava subscrit a Le Libertaire.
El 12 de
juliol de 1937 va ser amnistiat de diverses condemnes. Auguste Royo va
morir el
15 de febrer de 1954 a Narbona (Llenguadoc, Occitània). ***
Sperinidio
Marastoni - Sperindio
Marastoni: El 15 de febrer de 1955 mor a Volta Mantovana
(Llombardia,
Itàlia)
l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni.
Havia nascut el 22 de juny de 1894 a Volta Mantovana
(Llombardia, Itàlia). Sos
pares es deien
Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i
ebenista
i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant.
L'agost de
1924 arribà a França i
s'instal·là a Niça (País
Niçard, Occitània), on visqué
al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser
fitxat per la policia,
que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i
lluitador». La policia
el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932
boicotejà amb
altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la
conferència celebrada al
Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat
«Dante Alighieri». Posteriorment
s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels
Drets de l'Home) i a «Giustizia e
Libertà» (GL). Quan esclatà la Guerra
d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13
d'octubre de 1936
s'enrolà en el Batalló
«Garibaldi» de la I Companyia, participant en
diverses
batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla,
Mirabueno,
Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de
Ebro,
etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada
«Garibaldi» a intendència de
l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser
hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar
s'agreujà i 1 de gener de
1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser
expulsat i lliurat a les
autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de
confinament a
l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Volta
Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige
(Vèneto, Itàlia). Sperindio
Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana
(Llombardia,
Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el
condecorà amb la «Medalla d'Or a
la Memòria», amb motiu del quarantè
aniversari de la Guerra Civil espanyola. Sperindio
Marastoni (1894-1955) ***
Manuel Davila Eiras (ca. 1941) - Manuel Davila Eiras:
El
15 de febrer de 1966 mor a A
Pobra do
Caramiñal (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista Manuel Davila Eiras. Havia nascut el 28 de
desembre de 1900 a A Pobra do
Caramiñal (La Corunya, Galícia). Sos pares es
deien
David Davila Abuín, picapedrer, i Aurora Eiras
Regateiro.
Mariner de professió, treballà a la marina
mercant. Emigrà als Estats Units i
milità en el sindicalisme nord-americà. En 1929
era
membre de la Casa de Galícia de Nova York (Nova York, EUA).
En
1931,
amb la proclamació de la II
República, retornà a la Península i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista,
treballava al vapor
mercant «Cabo San Agustín», el qual es
posà al servei de la II República fent
travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la
Unió Soviètica.
A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era
un fet,
el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques
van impedir que hi
retornés. La majoria de la tripulació,
gairebé tots membres de la Unió General
del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers
per emigrar a França
o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut,
amb el conjunt de la
tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se
a treballar a les
fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se
soviètic i
deportat a Iacútia (actual República de
Sakhà) per a treballar en la construcció d'una
línia fèrria. El novembre de
1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de
concentració 99 de
Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de
Kazakhstan), on també van ser
deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació
republicana espanyola.
Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la
Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel
seu secretari,
l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar
altres organitzacions
republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les
de filiació
comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja
Internacional, amb
altres supervivents, a bord del buc
«Semíramis» cap a l'Espanya franquista.
Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port
de Barcelona
(Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats
comunistes
juntament amb els exmembres de la nazifeixista
«División Azul» que restaven
tancats als camps de concentració soviètics.
Manuel Davila Eiras va morir el 15 de febrer de 1966 a A
Pobra do
Caramiñal (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat
al cementiri de Posmarcos d'aquesta població. ***
Necrològica
d'Eugenio Sánchez García publicada en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'octubre de 1972 - Eugenio Sánchez
García: El 15 de febrer de
1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Gerardo
Eugenio
Sánchez García. Havia nascut el 9 de desembre de
1899 a Santo
Domingo
de Moya (Moya, Cuenca, Castilla, Espanya). Sos pares es deien Isidro
Sánchez i Consuelo García. Quan
encara era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on
treballà com a paleta
i s'afilià al Sindicat de la Construcció del
barri de Gràcia de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Milità durant la dictadura de
Primo de Rivera i els
anys republicans i en 1939, amb el triomf franquista, passà
a França, on va ser
internat en diversos camps de concentració. En 1941,
després d'una delació, va
ser detingut pels alemanys i tancat un any al camp d'internats
polítics de
Vernet i posteriorment enviat deportat cap a Alemanya. El 21 d'agost de
1944 aconseguí
escapar, amb altres 10 persones, a Valença
(Valentinès, Delfinat, Occitània) del
tren que el transportava i va ser immediatament amagat per una
família
francesa. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà com a empleat municipal
en la neteja. En diferents
ocasions va ser nomenat secretari de la Federació Local de
Tolosa de la CNT i
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou
Dolores
Escribano Larrea. Malalt, Eugenio Sánchez García
va morir el 15 de febrer de
1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat al
cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Faustino Piquer Nicolau apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de març de 1978
- Faustino Piquer Nicolau: El 15 de febrer de 1978 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolau –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Nicolao. Havia nascut el 9 de desembre de 1920 a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Arturo Piquer i Adela Nicolau. Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesa Demain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le Combat Syndicaliste, Despertar, Espoir, etc. Casat després de la retirada amb María del Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol. El seu últim domicili fou a Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània). Faustino Piquer Nicolau va morir el 15 de febrer de 1978 a l'Hospital d'Enfants Malades de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Florentino
Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu
de 1933) - Florentino
Monroy Quirós: El 15 de febrer de 1983 mor a
Lleó (Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós.
Havia nascut l'11
d'abril de 1896 a Lleó (Castella, Espanya). Sos pares es
deien Juan Monroy González i
Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de
Buenaventura Durruti Domínguez, quan
encara era adolescent s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en
fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent
coronel i
exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando
González Regueral, executat el 17
de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per
manca de proves.
També va ser membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu
Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster,
treballà a les
prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i
de Bernardo Trobajo. Subvencionat
per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres
obrers, l'Exposició
Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la
Federació Local de Lleó
de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat
de la
Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
(«Congrés del Conservatori»)
que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou
delegat al III Congrés de
la Confederació Regional d'Astúries,
Lleó i Palència, on participà en la
redacció de la ponència sobre les
«Reivindicacions i conflictes» i presidí
la
mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president
del Sindicat de la
Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de
desembre de
1933 va ser empresonat. Participà activament en la
revolució d'octubre de 1934
i pogué fugir de la repressió, però el
18 de gener de 1935 es lliurà a les
autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935,
quan el seu
sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de
Lleó per passar a zona lleial
i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola als fronts. El
17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils
per part
de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat
amb 2.500
pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de
fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va
fer una conferència
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser
recollit per Hans
Magnus Enzensberger per al seu llibre Der
kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod
(1971).
Sense pensió de jubilació, visqué
reparant la marqueteria dels rics mobles de
la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i
després de la mort
del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i visqué una temporada en
una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia).
Participà, amb Juan Manuel
Porto García i Jesús Rodríguez
Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de
Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va
morir el 15 de febrer
de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella,
Espanya) i va ser enterrat al cementeri d'aquesta població.
Son fill, Florentino
Monroy, va ser
militant de la CNT clandestina durant el franquisme. Florentino Monroy
Quirós (1896-1983) ***
Necrològica
de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'abril de 1989 - Tiburcio Ferrer Cano: El 15 de febrer de 1989 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Havia nascut l'11 d'agost de 1911 a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Antonio
Sánchez Rodríguez - Antonio Sánchez Rodríguez: El 15 de febrer de 1998 mor a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Havia nascut el 13 de maig –oficialment el 15 de maig– de 1917 a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Sánchez Fernández, dependent, i María Rodríguez Ibáñez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a la Residència Dr. Gómez de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Municipal Sant Pere de Badalona. ***
Louis
Laplaud - Louis Laplaud: El
15 de febrer de 1999 mor a Clamart (Illa de França,
França)
el mestre, militant anarcopacifista i resistent antifeixista Louis
Jean-Paul
Laplaud, que va fer servir els pseudònims Jean
Rémy i Le Rotativiste.
Havia nascut el 12 de juliol de 1913 a La Charrière (Sent
Jan Ligora,
Llemosí, Occitània).
Sos pares,
conreadors i masovers de La Charrière, es deien
Léonard Laplaud i Françoise
Lathouille, i era el petit de quatre germans. En 1925
aconseguí el certificat
d'estudis primaris i es pogué beneficiar d'una beca,
després que sos pares van
ser convençuts pel seu mestre de la necessitat que
estudiés. Va aplicar-se durant
quatre anys a l'Escola Primària Superior de Sent Liunard
(Llemosí, Occitània).
En 1929 aprovà els exàmens d'accés a
l'Escola Normal de Mestres de Llemotges
(Llemosí, Occitània) i obtingué el
títol superior en 1932. Durant dos anys va
fer de mestre a Manhac (Llemosí, Occitània). En
aquests anys, mogut pel seu
pacifisme, començà a interessar-se per
l'acció política. El 17 de juny de 1934
publicà el seu primer article en el periòdic Le Populaire du Centre.
Després de fer el servei militar en una
unitat de zuaus a Constantina i Alger (Algèria), en 1935
reprengué la seva
plaça de mestre a Janalhac (Llemosí,
Occitània) i el seu interès per la
política, especialment per la lectura de
periòdics, i participà en la creació
del Comitè de Vigilància
d'Intel·lectuals Antifeixistes de Llemotges. En aquesta
època va freqüentar regularment Jean Laplaud,
militant sindicalista del Syndicat
National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Ensenyants) i antic
militant comunista. Aleshores, per mitjà de C. Charpentier,
s'adherí al
moviment llibertari. El novembre de 1935, arran d'una reunió
de la feixista
«Creu de Feu» a Llemotges, que donà lloc
a aldarulls i a la mort en els
enfrontaments d'un militant d'esquerres, va escriure un nou article en Le Populaire du Centre, sota el
pseudònim Jean Rémy,
que serà el
primer d'una sèrie de quatre. En aquesta època,
sota el seu vertader nom, va
escriure en L'École Syndicaliste,
òrgan del Syndicat des
Instituteurs
de la Haute Vienne, un article sobre la seva opinió del
Front Popular, que va
ser reproduït al diari L'Écho
de Paris
del 13 d'abril de 1936. El 26 de desembre de 1936 es casà al
XX Districte de
París amb la infermera Aimée Marguerite Germaine
Laplaud, filla del seu amic
Jean Laplaud. A partir de 1937 va fer de mestre als suburbis de
París. En una
escola del XIX Districte de París conegué un
militant anarquista, conegut sota
el pseudònim Pierre Sera,
que
col·laborava en La Grande
Réforme i La Patrie
Humaine; també coneixerà el
pacifista llibertari Robert Jospin. Gràcies a Louis Lecoin,
l'agost de 1937
entra en Le Libertaire i el 12
d'agost aparegué l'article, signat amb el seu veritable nom,
«Ceux qui ne
marchent pas». A partir de la primavera de 1938
s'encarregà, amb el pseudònim Jean
Rémy, de la rúbrica «La
boîte aux
bouquins» de Le Libertaire,
sota la
qual publicarà gairebé seixanta articles entre
agost de 1937 i agost de 1939,
sense oblidar, a partir de març de 1939, d'unes ressenyes de
premsa de manera
humorística amb el títol «Encres et
papiers», que signà sota el pseudònim Le Rotativiste. En Le
Libertaire conegué la persona que
esdevindrà el seu millor amic
i padrí de sos infants, el membre de la redacció
Charles Louis Anderson (Louis Ander),
i a través d'ell conegué
Nicolas Faucier i Pierre Piller (Gaston
Leval). L'estiu de 1939 formà part del grup
«Amis de Pillier» (Louis
Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godennèche, Louis
Lecoin, Albert
Ledrappier i Henry Poulaille), creat per demanar la llibertat de Pierre
Piller
(Gaston Leval), aleshores empresonat
sota l'acusació d'insubmissió. A finals d'agost
de 1939 va ser mobilitzat en el
66 Regiment d'Infanteria i, com altres anarcopacifistes, es
plantejà desertar,
però, amb companya i fill, decidí sotmetre's a la
crida i va ser nomenat
caporal de la IV Secció a Issoudun (Centre,
França), encarregada dels presoners
i del transport d'utillatge. Marxà cap a l'est de
França i la frontera, però a
resultes de la desfeta militar, retornà per tornar a marxar
cap a Rouen (Alta
Normandia, França) i finalment, després de
l'armistici, va caure presoner amb
el seu nou regiment i tancat al camp de Couterne (Normandia,
França). El juliol
de 1940, en una marxà, aconseguí fugir i arribar
a París. Reprengué el seu
càrrec de mestre a París amb el curs que
començà l'octubre. En aquesta època va
escriure el pamflet Démission de
la
França i quatre nous textos més l'any
1941, any el qual intentà que fos
alliberat l'anarquista Lucien Haussard, acusat d'espionatge i de
sabotatge. Membre
de la VI Companyia de les Milícies Patriòtiques,
el 23 d'agost de 1944
participà en la captura de dos trens d'avituallament
alemanys (armes,
municions, etc.) que circulaven entre Belleville i La Villette.
Demanà ser
integrat en la X Divisió, creada a partir de les
Milícies Patriòtiques i les Forces
Franceses de l'Interior (FFI). A finals de maig de 1945
marxà cap a Alsàcia i a
Alemanya, com a oficial d'Intel·ligència del II
Batalló. El 4 d'agost de 1945
va ser destinat al camp de presoners A18, del qual va ser nomenat
administrador
fins a l'alliberament de tots els presoners. El desembre de 1945,
després de
decidir restar a Alemanya, va ser nomenat un temps comissari de
seguretat a
Haschenburg (Renània-Palatinat, Alemanya). Posteriorment
retornà a
l'ensenyament i fou mestre dels infants dels ocupants francesos a
Neuwied
(Renània-Palatinat, Alemanya). Divorciat el 18 de novembre
de 1946 a París d'Aimée
Marguerite Germaine Laplaud, es casà el 4 de setembre de
1947 a Neuwied amb
alemanya Hilde Echtle. Poc després, la parella va ser
obligada a marxar cap a
França, ja que un funcionari casat amb una alemanya no podia
viure a la zona
ocupada. Durant un temps treballà a París i
després que s'aixecà la prohibició
que l'havia obligat a marxar d'Alemanya, hi retornà amb sa
companya i treballà
a diferents poblacions alemanyes. En 1949 nasqué a Friburg
de Brisgòvia
(Baden-Württemberg, Alemanya) son fill Michel Laplaud i,
desitjant que fos
criat a França, hi retornà a París amb
sa família. Durant quatre anys visqué a
Sceaux (Illa de França, França), mentre ensenyava
a París. En 1954 s'instal·là
amb sa família a Le Plessis Robinson (Illa de
França, França), on en 1963
nasqué sa filla Sylvie Laplaud. A finals dels anys cinquanta
obtingué la
titulació de professor de secundària i va fer de
professor de francès a
Châtillon-sous-Bagneux (Illa de França,
França), on es va jubilar en 1975.
Membre de l'SNI, en 1956 va dimitir. També va fer cursos
nocturns d'alemany
organitzats per l'Ajuntament de Châtillon, que
continuà impartint després de retirat.
En aquests anys, llevat de la seva relació amb Charles Louis
Anderson, no
tingué cap contacte amb els cercles llibertaris. En 1971
assistí al funeral de
Louis Lecoin. Louis Laplaud va morir, a resultes d'un accident vascular
cerebral, el 15 de febrer de 1999 a l'Hospital
Antoine-Béclère de Clamart (Illa de
França,
França) i va ser
enterrat al cementiri de Le Plessis-Robinson, població on
residia. ---
|
![[14/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[14/02]") |
|
![[16/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[16/02]") |
|
|
| Actualització: 13-04-24 |