---

Erasmo Abate (1895-1977)

El 15 de febrer de 1895 neix a Formia (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Sos pares es deien Alfonso Abate i Maddalena Scarpati. Assistí a l'escola fins aconseguir una titulació tècnica. El març de 1912 marxà amb sa família cap els Estats Units. A l'Estat de Nova York s'introduí en el moviment anarquista i anarcosindicalista i participà en les activitats del grup de suport als anarquistes Joseph James Ettor, Joseph Caruso i Arturo Giovannitti, processats per les seves activitats en la vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes en 1914 a Nova York (Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra destacà en el moviment llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), formant part del grup anarquista «Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i 1915 el seu periòdic en llengua italiana La Comune. Organo di difesa proletaria (1910-1915) i formant part del comitè directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo Eusepi i Leopoldo Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà activament en la vaga dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i col·laborà en The Toiler de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats antinacionals i de sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels Estats Units, juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma (Itàlia), prengué contacte amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI). S'encarregà especialment del Comitè Anarquista Pro Sacco i Vanzetti, publicant articles demanant la seva llibertat en Umanità Nova i en el periòdic sicilià Il Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb Errico Malatesta durant una estada a Nàpols (Campània, Itàlia) plena de reunions.  Aquell mateix agost va ser detingut a Roma; processat per «possessió de bombes i atemptat contra l'ordre públic», l'octubre de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques, Itàlia). Enrolat en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia), després de quatre mesos de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època va ser definit per la Prefectura de Policia com a «agitador perillós» i d'una gran influència entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques, Itàlia), on exercia les seves «activitats propagandístiques». Fou un dels principals militants dels «Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat antifeixista va prevaler contra la desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de la repressió, després de passar per Àustria (Innsbruck) i Alemanya (Berlín), seguint les recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino, s'establí a París (França), sota la documentació falsa de Carlo Bruni, lliurada el 12 de desembre de 1923. Visqué fent de representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de Lió i Niça. En aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van veure obligats a fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el periòdic Umanità Nova, i es van refugiar a París. En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A França mantingué una llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre l'organització de la lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro Gori» es creà el Comitè d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a París, que agrupava organitzacions i partits, com ara la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que engegà la publicació del periòdic Campane a Storno, sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la paraula durant la reunió antifeixista organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació Anarquista de la Regió Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un escorcoll al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux (Illa de França, França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos fullets (Répression de l'anarchie en Russie soviétique, etc.) i fulls d'enrolament per a les Centúries Proletàries franceses. Va ser durament atacat des de les pàgines d'Il Picconiere, publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la seva acció propagandística en 1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la Llibertat», creada a França per Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va descobrir que era un muntatge de la policia feixista, provocà fortes divisions entre els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de controvèrsia constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate visqué treballant en una fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser obligat per les autoritats franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un atemptat contra el Duc de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc. Marxà cap el Canadà, amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units, cosa que va fer el març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), establí contacte amb el grup anarquista editor del periòdic Germinal, del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i col·laborà amb articles en Il Martello, lluitant contra la penetració feixista en les associacions i organitzacions italoamericanes. També va col·laborar amb el Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried Rolland, a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA) –posteriorment es casà amb Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les autoritats feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a detenir. Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest s'acostà al grup de tendència antiorganitzadora que editava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, atiant una nova campanya contra la seva personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest clima, deixà Chicago i s'establí a Filadèlfia, on patí de valent les conseqüències de la crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador, granger, etc.) fins al 1932. En aquesta època la policia el localitzà en Detroit (Michigan, EUA), a Nova York i després novament a Detroit, on treballà de pintor en una fàbrica de carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de pintor i comprà un terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda agrícola i ramadera, que amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se centrà en el suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets postals als companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de 28 anys d'absència, retornà a Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament contacte amb destacats militants (Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.), però trobà que el moviment llibertari italià estava en unes condicions molt precàries. En 1960 retornà a Itàlia i continuà col·laborant en La Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i en Contracorrente, publicat a Boston (Massachusetts, EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número 41, de 1964, la necrològica d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer la seva opinió sobre la polèmica sorgida entre els «vells» i els «joves» anarquistes al Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de setembre d'aquell any. El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza di libertà civili e minaccia di dittatura, parlà sobre la situació política italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant sobre els sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim feixista, sense oblidar-se de la repressió desencadenada contra els intel·lectuals en el sistema soviètic. Es dedicà a la investigació històrica i en 1972 publicà la biografia Il sindicalisme anarchico di Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu a l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana de Florència i una part important d'aquest es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, on hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel Hill (Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia pres el moviment llibertari.

---

Erasmo Abate (Hugo Rolland)

---

Hugo Rolland (esquerra) i Giuseppe Mariani a Sestri Levante (ca. 1965) [IISH]

---

Escriu-nos

---