---

Anarcoefemèrides del 14 de desembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Der Syndikalist"

Portada d'un exemplar de Der Syndikalist

- Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater --més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres-- coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.

Anarcoefemèrides

Naixements

Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

- Thomas Cantwell: El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de les èpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Alfredo Gori

Alfredo Gori

- Alfredo Gori: El 14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio (Toscana, Itàlia)

***

Notícia de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 28 de gener de 1913

Notícia de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari parisenc Le Matin del 28 de gener de 1913

- Charles Keller: El 14 de desembre de 1889 neix a París (França) el propagandista anarquista Charles-Jean Keller. Obrer miraller de professió, vivia la número 7 del carrer Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup «Les amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912, i de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del bulevard Magenta. El maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le Libertaire i a resultes de la publicació de l'article «La mort d'un home», de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser processat amb Bonafous. Abandonà la gerència de Le Libertaire, però l'octubre de 1912 entrà a formar part del seu consell de redacció, amb Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie, Édouard Boudot, Georges Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot. La fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el cas ja que segons aquesta es feia apologia del criminal però no del crim; no obstant això, el Tribunal Suprem anul·là aquesta sentència i envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant durant una gira de conferències en suport d'Émile Rousset– davant l'Audiència del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913, Keller, que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder beneficiar de la llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va comparèixer novament davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre, França); defensat per Le Breton i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès durant la lleva de 1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i va ser declarat exempt de servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest del Setze» en la segona publicació en el Bulletin des Temps Nouveaux. Després de la Gran Guerra, col·laborà en L'Émancipateur, òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francesco Barbieri

Francesco Barbieri

- Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada --sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica--, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser «indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la «Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 --la companya de Barbieri ho va anotar--, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.

Francesco Barbieri (1895-1937)

***

Germán Millán Vives (1955)

Germán Millán Vives (1955)

- Germán Millán Vives: El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Germán Millán Vives –a vegades el segon llinatge citat Rives. Sos pares es deien Pablo Millán i Concepción Vives. Quan era molt jove s'afilià a la Secció de Paletes del Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme patí persecucions i va ser empresonat en diferents ocasions. Fugint de la repressió, s'instal·là a Granada (Andalusia, Espanya), on va ser detingut i empresonat durant un any. Un cop lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la «llista negra» de la patronal no pogué trobar feina. El 23 de juny de 1922 va ser detingut a Barcelona com a autor d'un atracament a mà armada, juntament amb altres cinc companys, perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125 pessetes per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la construcció del Palau Reial de Pedralbes. El març de 1925, quan estava reclòs a la Presó Model de Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als camarades anarquistes», juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les criteris ideològics que portaren a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 6 d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per la Secció Segona de l'Audiència de Barcelona pel robatori de 1922 i l'endemà va ser condemnat a tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al pagament d'una indemnització igual a la quantitat furtada, mentre Maimó només va ser multat amb 125 pessetes per encobriment. Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina Mercant, en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on visqué i treballà en diversos països (Cuba, Veneçuela i Brasil). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona. Durant la Revolució va ser nomenat delegat tècnic de la Junta del Sindicat de la Construcció, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili a Marsella (Provença, Occitània). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955 tornà a emigrar a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal. Després de la seva jubilació, va ser admès a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. En 1974 sos germans, residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la Península, però rebutjà l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís viu. Germán Millán Vives va morir el febrer de 1976 a Ieras (Provença, Occitània) i fou enterrat el 18 d'aquest mes.

Germán Millán Vives (1900-1976)

***

José Castillo Anadón

José Castillo Anadón

- José Castillo Anadón: El 14 de desembre de 1909 neix a Oliet (Terol, Aragó, España) l'anarcosindicalista José Castillo Anadón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de lluitar en la guerra civil amb l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, va ser enviat posteriorment a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar, sembla, a les fortificacions de la «Línia Maginot». El maig de 1940 va ser apressat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França) i, després de passar per l'Stalag VD d'Estrasburg (Alsàcia, França), fou deportat, amb la matrícula 4.689, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 13 de desembre de 1940. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França i s'instal·là a Tolosa. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). L'abril de 1967 obtingué la nacionalitat francesa. José Castillo Anadón va morir l'1 de novembre de 1967 en un accident d'automòbil a, sembla, Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Izak Samson

Izak Samson

- Izak Samson: El 14 de desembre de 1928 mor a Anvers (Flandes, Bèlgica) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Havia nascut el 20 de maig de 1872 a Amsterdam (Països Baixos) en una família jueva; son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per «traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

***

Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 12 de juliol de 1941

Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 12 de juliol de 1941

- Lluís Latorre Mestres: El 14 de desembre de 1962 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Latorre Mestres. Havia nascut el 8 d'abril de 1912 a Barcelona (Catalunya). Son pare es deia Orfelino Latorre Cataluña. Quan encara era adolescent començà a treballar de comptable a la fàbrica de piles «Fepe» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 abandonà casa seva i sa família no tornà a saber res d'ell fins el juliol de 1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París (França). Sembla que formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de Defensa de Barcelona. Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels germans Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la «Columna Durruti» caiguts en desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet fugí cap a França. En 1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun (Guipúscoa, País Basc) a les autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de Barcelona, el 19 d'agost de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i José Martínez Ripoll. Lluís Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de la revisió del procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva pena per 20 anys de presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de febrer de 1944 al camp de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny de 1946 va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb Maruja Paredes, amb qui tingué un fill, que morí poc després de nàixer en 1948, i una filla en 1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap a Amèrica Llatina. Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on treballà en l'ambaixada suïssa.

***

Axel Österberg

Axel Österberg

- Axel Österberg: El 14 de desembre de 1968 mor a Estocolm (Suècia) el periodista, escriptor, poeta i traductor anarquista i anarcosindicalista Axel Fritiof Gustaf Österberg, que va fer servir el pseudònim de Kluck. Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Vagnhärad (Trosa, Comtat de Södermanland, Suècia). Sos pares es deien Gustav Emanuel Österberg, mestre d'escola, i Hildur Paulina Magnusson. Durant la dècada dels trenta fou un dels impulsors del Syndikalistiska Ungdomsförbundet (SUF, Federació de la Joventut Anarcosindicalista) de Suècia i en aquests anys publicà diversos fullets per a la seva editorial «Storms Förlag». El 19 de juliol de 1936, quan el cop feixista militar, es trobava casualment a Barcelona (Catalunya), on era responsable de les emissions radiofòniques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per a Escandinàvia. L'octubre de 1936 deixà Catalunya i va ser substituït en la seva tasca radiofònica per Rudolf Berner. El novembre d'aquest mateix any de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el reportatge Bakom Barcelonas barrikader. Bilder från spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de Barcelona. Imatges de la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la revolució anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona edició tres mesos després. A Suècia realitzà 55 conferències, amb un total de 4.500 oients, per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i denunciar la desídia de les democràcies europees davant l'agressió feixista. També publicà articles sobre la revolució espanyola en el periòdic Storm, òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre d'Augustin Souchy Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el títol Bland spanska bönder. Kollektiviseringen i Aragonien.  Amb la seva companya Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF, tingué un fill al qual anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a l'organització anarquista. Entre els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i traductor (Sverre Holm, D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon, etc.). En aquests anys col·laborà amb textos, poemes i cançons en Arbetaren, òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), i en Aftontidningen, periòdic socialdemòcrata de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats Suecs). En 1946 es casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika Björkman (Ulla Österberg-Elfström). És autor de Röd fanfar. Dikter (1934), Café Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma. Dikter (1936), Spanien, arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor tryckta i fjol (1942), Små, små ord av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare i Klara (1946), Sångboken illustrerad. Sångsamling för skolan. Med stamsångerna (1951, amb Frans Erlandson i Felix Körling), Det var år 1945. Dagsvers (1970, selecció pòstuma de versos realitzada per Stig Carlson i Ulla Österberg) i Rosor och riddare. Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb Ulla Österberg). En 2014 la «Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca publicà una traducció al castellà de la seva obra més coneguda sota el títol Tras las barricadas de Barcelona.

Axel Österberg (1911-1968)

***

Necrològica d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 13 de gener de 1972

Necrològica d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de gener de 1972

- Ángel Catalán Herrera: El 14 de desembre de 1971 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Ángel Catalán Herrera. Havia nascut l'1 de març de 1896 a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Obrer fariner, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), juntament amb Josep Alcodori Villalba (Cap Gros), Gil, Generós Grau, Meler i Lázaro Peralta, i en diferents ocasions fou secretari de la Secció de Fariners de Barcelona, destacant en les activitats dels obrers fariners del barri barceloní del Clot. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en totes les lluites, vagues i agitacions socials que es desencadenaren en aquells anys i va ser empresonat nombroses vegades. Quan la insurrecció del 8 de gener de 1933 va ser detingut amb José Vidal Coma (Vidalet) al passeig Colom de Barcelona. En aquesta època regentava, amb sa companya Encarnació Casanovas Prades, el Bar Zaragoza, al número 280 del carrer de la Independència, que serví de refugi a nombrosos companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i després entrà a formar part de les Patrulles de Control. Durant la guerra presidí el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació, el 6 de juny de 1943, participà en el Ple clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). A l'exili milità en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT. Ángel Catalán Herrera va morir el 14 de desembre de 1971 al seu domicili de Saint-Denis (Illa de França, França) d'un atac de cor. Sa companya Encarnació morí ha començament de 1976 i son fill Àngel Catalán Casanovas també fou militant anarcosindicalista.

***

Ponciano Alonso Alonso ("Mingo")

Ponciano Alonso Alonso (Mingo)

- Ponciano Alonso Alonso: El 14 de desembre de 1973 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso --també citat com Ponciano Alonso Sanmartín--, més conegut com Mingo. Desconeixem la data i el lloc del seu naixement. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT --Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach--, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències --Bordeus (1970), Portet (1972), etc.--, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres, Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina (1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo.

***

Amerigo Boccato

Amerigo Boccato

- Amerigo Boccato: El 14 de desembre de 1978 mor a Adria (Vèneto, Itàlia) el fotògraf anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut com a Mérico Canarin. Havia nascut el 16 de juliol de 1892 a Piracicaba (São Paulo, Brasil). Sos pares, Angelo Boccato (Canarin) i Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a conseqüència de la repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es guanyava la vida fent de mecànic a Venècia (Vèneto, Itàlia) i aconseguí una important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el Circolo Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on palesà el seu antibel·lisme en reunions públiques al costat de les dones dels soldats enviats al front. En aquesta època col·laborava en el periòdic socialista Lotta. El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser confinat a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per «tasca derrotista consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va ser sotmès a una vigilància especial acusat de «danys i incendi dolós». L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto, Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i martell) a parets d'edificis d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic («La Modernissima») a l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats policíaques, «sempre va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva persona es va intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar documentació mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio, Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera lírica que es representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família nombrosa, només amonestat per dos anys, per «haver manifestat una actitud contrària a l'acció dels poders de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del príncep Víctor Manual. El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió de cinquena categoria. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria amb sa família i s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia), població a la qual havia retornat feia poc.

Amerigo Boccato (1892-1978)

***

Carnet de combatent de la resistència de Juan Escoriza Martínez [militants-anarchistes.info]

Carnet de combatent de la resistència de Juan Escoriza Martínez [militants-anarchistes.info]

- Juan Escoriza Martínez: El 14 de desembre de 1980 mor a Ais de Provença (Provença, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza Martínez. Havia nascut el 27 d'octubre de 1917 a Olula de Castro (Almeria, Andalusia, Espanya). Amb sa família emigrà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop feixista, participà en la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i després s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers i després passà a fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la Loira (Llemosí, Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb José Berruezo Silvente, José Germán González i Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més importants de la CNT en l'exili. Participà, sota el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el «Batalló Didier» del pantà de l'Aigle de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de l'Armée (ORA, Organització de Resistència de l'Exèrcit), participà en nombroses operacions, especialment en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, en la recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses missions clandestines. Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la construcció de pantans i en la penetració de túnels a Marinhana (Provença, Occitània) i en 1969 es retirà minat per la silicosi.

Juan Escoriza Martínez (1917-1969)

***

Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

- Gentile Merli: El 14 de desembre de 1986 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. Havia nascut  el 15 d'agost de 1900 a Magliaso (Ticino, Suïssa). De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia).

***

Cesare Fuochi (1995)

Cesare Fuochi (1995)

- Cesare Fuochi: El 14 de desembre de 2003 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista i resistent antifeixista Cesare Fuochi. Havia nascut el 17 de setembre de 1917 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Federico Fuochi i Maria Serenelli. Fill d'una família treballadora humil i llibertària, completà els seus estudis elementals treballant alhora com a aprenent a la barberia de Decimo Sarti, l'anarquista d'Imola més atupat pels feixistes, i pogué veure com aquests destrossaven el seu local en tres ocasions. Crescut en un ambient subversiu, el seu domicili va ser lloc de reunions il·legals fins després de la II Guerra Mundial. Quan tenia 18 anys, amb altres antifeixistes, promogué una llibreria ambulant, amagada en un domicili privat, i mitjançant la qual es van difondre la literatura social prohibida. En 1936, amb altres joves anarquistes, entre ells Andrea Gaddoni, aprofitant que durant la nit la vigilància era reduïda, freqüentà el destacat anarquista Primo Bassi, que acabava de sortir de la presó després de purgar una llarga pena per haver matat un feixista. A la nit, durant la Revolució espanyola, escoltà, en una saleta del bar de l'anarquista Ireneo Sassi, «Ràdio Barcelona», en la qual treballaven els comunistes Ezio Zanelli i Giovanna Zanarini, parents de la família Fuochi. Entre el 19 de març de 1940 i el 8 de setembre de 1943, en plena II Guerra Mundial, va fer el servei militar en Sanitat com a infermer a hospitals del Vèneto i després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 retornà a Imola, reprenent els contactes amb els companys anarquistes i antifeixistes. Amb son pare, Federico Fuochi, i son germà, Emilio Fuochi, partisà comunista, participà en nombroses reunions clandestines amb totes les forces antifeixistes d'Imola i contribuí, amb Attilio Diolaiti, Attilio Bazzocchi i Domenico Zavattero, al renaixement del moviment anarquista de Romanya. En els primers mesos de 1944 marxà cap a les muntanyes i l'1 de maig d'aquell any s'uní a la IV Brigada «Garibaldi»; nomenat vicecomissari polític de la companyia, participà en nombroses i perilloses accions de guerra. En un d'aquests combats va ser testimoni de la mort del jove Cesare Masetti, fill del destacat anarquista Augusto Masetti. Mentrestant, la seva casa d'Imola esdevingué un dels principals centres de propaganda, on es va imprimir el periòdic comunista La Comune. En 1945, després d'haver estat enrolat en la 36 Brigada Garibaldi «Alessandro Bianconcini» i en el grup de combat «Cremona» del nou exèrcit italià, retornà a Imola, però poc després va ser detingut per les autoritats de la Itàlia alliberada sota l'acusació de deserció, ja que havia abandonat el «Cremona» després de l'Alliberament d'Itàlia el 25 d'abril de 1945. Vint dies després fou posat en llibertat gràcies a la intervenció de Gualandi, un dels gran caps partisans de Romanya. Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de reclusió. En 1945 fou un dels fundadors del «Grup Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI) quan aquesta es va crear. En aquells anys, participà activament en contrarestar la propaganda comunista que intentà anihilar el moviment llibertari. Gràcies al seu treball de ferroviari, que li permetia viatjar, va mantenir intensos contactes amb els companys d'altres indrets i participà en tots els congressos de la FAI. En 1965, quan l'escissió de la FAI, juntament amb altres companys (Primo Bassi, Spartaco Borghi, Cesare Gaddoni, Giuliano Golinelli, etc.), el grup d'Imola, gairebé l'únic de Romanya, mantingué l'adhesió a la FAI. Tingué una bona relació amb els joves llibertaris que en els anys setanta es van sumar al moviment anarquista. Cesare Fuochi va morir el 14 de desembre de 2003 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Piratello d'aquesta localitat. La seva biblioteca i arxiu va ser donada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta», integrat a l'Arxiu Històric de la FAI.

Cesare Fuochi (1917-2003)

---

[13/12]

Anarcoefemèrides

[15/12]

Escriu-nos


Actualització: 14-12-18