---

Anarcoefemèrides del 15 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Revue Libertaire

- Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi) –que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició–, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números –l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894– a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon, Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir: «L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art –vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.

***

Capçalera del primer número de L'Effort

- Surt L'Effort: Pel desembre de 1904 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer i únic número conegut del periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille libertaire. Publicat pel grup anarquista francès «Germinal», reemplaçava el Supplément français, del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La Protesta Umana (1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe Ciancabilla. La redacció i l'administració la portà Raymond Buchmann, que juntament amb Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem en la publicació. La seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules buides», com ara Déu, Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc. Sota el títol citava el següent exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa, la decadència, res més que l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre cap a la direcció pel propi temperament, vers una meta que és impossible d'assolir. X».

***

Portada d'un número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.

***

Capçalera d'Anarchiste

- Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste [Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de «propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.

***

Capçalera de Le Combat Syndicaliste

- Surt Le Combat Syndicaliste: Pel desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste. Era l'òrgan oficial de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), secció francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de l'anarcosindicalisme francès, el periòdic tindrà com a principal responsable Pierre Besnard i es publicarà posteriorment a París, Sant-Etiève i Llemotges. En foren administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne, André Gross, L. Chabeaudie, Pierre Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E. Juhel i Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson, Andrieux, J. Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot, Sébastien Faure, A. Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet, André Gross, Lucien Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour, Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant, Puechagut, Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S. Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril de 1933 se'n publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir del 12 de maig de 1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de 1939. La publicació reapareixerà després de la guerra a París l'abril de 1947 com a òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), secció francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.

***

Portada d'un número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action –més tard portarà el subtítol «Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).

***

Portada de Lotte Sociali [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Lotte Sociali. Edito a cura della Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials. Editat a cura de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era l'òrgan d'expressió de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França) que agrupà antifeixistes i anarquistes italians exiliats a França i a Suïssa. El responsable d'aquesta publicació, que defensava les tesis de la tendència partidària de l'organització en el moviment anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors trobem Amleto Astolfi (Amleto Franzini), Savinio Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico Ludovici, Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el febrer de 1935.

***

Portada d'Il Comunista Libertario

- Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana. Aquesta publicació de la FCLI sorgí com a fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione Libertaria. Els dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser dirigit per Mario Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal Concordia i Mario Perelli, entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim el 5 d'octubre de 1945, i va ser substituït per Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es perllongà fins al 15 de setembre de 1961 amb algunes interrupcions.

***

Capçalera de l'últim número de Le Rebelle

- Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle». Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.

***

Capçalera de Germen

- Surt Germen: Pel desembre de 1945 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen. Al servicio de la Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, els últims números sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora. Hi van col·laborar Jorge Veraclis, Víctor Fernández Anca, Manuel Martín Fernández, Adolph Fischer, Diego de La Noche, El duende de la moneda, Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro Carsi i Bernardo Vallejos Zurita, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juliol de 1947.

***

Convocatòria de la gala publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'1 de desembre de 1950

- Gala de solidaritat amb Charles d'Avray: El 15 de desembre de 1950 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) una gran gala de solidaritat a benefici de l'ancià cançonetista anarquista Charles d'Avray organitzada pel periòdic Le Libertaire. L'acte va ser presentat per Betty Berany i Gaston Gassy i comptà al piano amb els compositors L. Henriett i S. Manfrino. A més del mateix homenatjat, van intervenir amb actuacions o parlaments la flor i nata del music-hall del moment: Claude Armor, Léo Campion, Jacques Cathy, Celmas, Pierre Dac, Raymonde Delcambre, Louis Denalair, Sandra Dolza, Lionel Franck, Gaston Gassy, Jacques Grello, Marcel Herbert, Janine Jacques, Germaine Kerjean, Jean Lumière, Roberte Marna, Catherine Michard, Léo Noël, Noël-Noël, Jean Marsac, Aurèle Patorni, René Paul, Robert Rocca, La Sagraro i Tania, entre d'altres.

***

Capçalera d'Atalaya

- Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión, òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga.  Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), només Atalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la «reunificació».

Atalaya (1957-1958)

***

Portada d'un número d'IRL

- Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon. Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.

***

Joan Mir i Mir

- Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).

Joan Mir i Mir (1871-1930)

Naixements

Foto policíaca de François Pourry (3 de juliol de 1894)

- François Pourry: El 15 de desembre de 1836 neix a Ars-sur-Moselle (Lorena, França) l'anarquista François Nicolas Pourry. Es guanyava la vida com a obrer ajustador. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1890 que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser detingut, amb els anarquistes Ernest Bourgeois, François Kaision, Anselme Monneret i Philogène Sécard, aquell mateix dia sota la inculpació d'«anarquista perillós» i d'«incitació a la multitud i al pillatge». Un total de 180 persones van ser detingudes aquell dia a la regió parisenca. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

John R. Coryell

- John R. Coryell: El 15 de desembre de 1851 neix a Nova York (Nova York, EUA) –algunes fonts citen Bucks County (Pennsilvània, EUA) i que es traslladà molt infant a Nova York– el periodista, escriptor i propagandista anarquista i eugenèsic John Russel Coryell, que va fer servir nombrosos pseudònims literaris (Nicolas Carter, Bertha M. Clay, Tyman Currio, Lillian R. Drayton, Julia Edwards, Geraldine Fleming, Margaret Grant, Barbara Howard, Harry Dubois Milman, Milton Quarterly, Lucy May Russell, etc.). Estudià a col·legis públics i al City College de Nova York. Durant la seva joventut visqué amb son pare, Miers Coryell, arquitecte naval i vicecònsol dels Estats Units, a les ciutats xineses de Canton i de Shanghai. Després d'una estada al Japó, retornà a Nova York i en 1875 s'establí a Califòrnia (EUA), on esdevingué periodista a diverses ciutats (San Francisco, Sacramento i Santa Bàrbara). A Califòrnia col·laborà amb l'escriptor Ambrose Bierce. De bell nou a Nova York, en 1885 publicà en el setmanari New York Weekly la novel·la de fulletó The American Marquis; or, Detective for Vengeance. A Story of a Masked Bride and a Husband's Quest. Per encàrrec del seu cosí Ormond Gerald Smith, president de l'editorial de literatura popular «Street & Smith», que li va suggerir d'inventar un detectiu privat com a heroi literari, creà el personatge Nick Carter, la primera aventura del qual va aparèixer el 18 de setembre de 1886 al New York Weekly Va escriure les seves sis primeres històries –The Old Detective's Pupil (1887), A Wall Street Haul (1887), Fighting Against Millions (1888), The Crime of a Contess (1888), A Titled Counterfeiter (1888) i A Woman's Head (1888)– i un cop abandonà el seu heroi, deixà que altres escriptors (Frederick van Rensselaer Dey, Michael Avallone, Michael Collins, Johnston McCulley, Martin Cruz Smith, etc.) continuessin la sèrie sota el nom literari Nick Carter. Amic d'Emma Goldman, assistia a les reunions anarquistes que se celebraven a casa seva i en 1906 ajudà a l'edició de la revista The Open Road. Entre 1906 i 1913 col·laborà, sobretot amb articles reivindicant l'amor lliure, en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i la seva editorial li va publicar el fullet Sex union and parenthood; and What is seduction?. El 6 de gener de 1906 va ser detingut, amb Emma Goldman i Alexander Berkman, en un míting organitzat pel Club «Mother Earth» i posteriorment van ser alliberats després de pagar 1.000 dòlars de fiança Coryell i Berkman i 2.000 Emma Goldman. També va fer classes a «Ferrer School» (Escola Moderna) i va fer mítings per la llibertat d'expressió amb destacats anarquistes, com ara Max Baginski, Alexander Berkman, Emma Goldman, Harry Kelly, etc. Entre 1907 i 1908 edità a Nova York i col·laborà en la revista mensual anarquista i reivindicadora de l'eutanàsia The Wide Way i entre 1907 i 1910 col·laborà en la publicació eugenèsica anarquista American Journal of Eugenics. En 1908 publicà Making of Revolution. An Address Made. Cap el 1910 s'instal·là en una granja a Mount Vernon (Maine, EUA). Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Physical Culture, Metropolitan Magazine, Midnight, St. Nicolas Magazine, etc. La resta de la seva producció literària –més de mil llibres– està formada per novel·les policíaques, juvenils i sentimentals, sovint trufades d'humor, entre les quals podem destacar How Sin Hop Went Ashore (1882), The Largest Pet in the World (1883), The Midget Sheep (1883), Snow-Shoes and No Shoes (1883), A Submarine Fire-Eater (1883), Pigmy Trees and Miniature Landscapes (1884, amb James Carter Beard), The Spider and the Tuning Fork (1884), Swordsmen of the Deep (1884), The Romance of the Menagerie (1884, amb James Carter Beard), Baby Deb «P'ays» for the Christmas Goose (1885), Cased in Armor (1885), Honey Hunters (1885), The Rajah's Paper Cutter (1885), The King of the Frozen North (1886), Savage and Cowardly (1886), St. Nicholas Dog Stories. A Clever Little Yellow Dog (1886), Wild Hunters (1886), A Scheming Old Santa Claus (1886), The Strange Doings of the Kiwi (1887), Elephants at Work (1887), Lassoing a Sea-Lion (1889), Sweet Memories (1889), Jokers of the Menagerie (1889), Wolves of the Sea (1890), A Rat's Cheveux de Frise (1890), Sallie Drew's Vocation (1914), The Hound of Marat (1915), A Modern Gulliver's Travels (1915), Talking Talbot (1915), The Blue Rose (1916), The Bundle of Bonds (1916), The Gilded Eros (1917), Dorothy Meade's Problem (1917), The Blotted Combinaison (1918), Stenographer of Wife? (1922), The Dragon's Eye (1922), The Girl is in the Main Thing (1923), What Chance Has a Mere Husband Against a Poodle? (1923), The Girl Who Found Her Own Soul (1923) i A Factory Girl's Romance (1924). Es casà amb Abby Hedge, que també assistia a les reunions amb Emma Goldmand, amb qui tingué quatre infants: Harold, que morí en edat temprana; Roland, que esdevingué osteòpata; i Hubert i Russell, que seguiren l'ofici d'escriptor de son pare. John R. Coryell va morir el 15 de juliol de 1924 a la seva casa d'estiueig de Readfield (Maine, EUA) d'una angina de pit.

John R. Coryell (1851-1924)

***

D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

- Lucien Guérineau: El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Sos pares es deien Louis Guérineau, fuster de carcasses francmaçó, i Marie Anne Élisabeth Villevieille. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup «La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per «violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de «Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin), «La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Pot à Colle, òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Les Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per «participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquesta època fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat», «Bois», «Charpentier», «Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la «Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seu òrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fou íntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Casat amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de 1940 a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).

Notícia de la mort d'Isidore Pouget publicada en el diari L'Écho d'Alger del 5 de juliol de 1933

- Isidore Pouget: El 15 de desembre de 1863 neix a Lo Pont de Salars (Llenguadoc, Occitània) el científic anarquista Laurent Isidore Stanislas Pouget. Sos pares es deien Jean Joseph Louis Pouget, notari de Salles-la-Sources, i Clémentine Boissonnade, i son germà fou el conegut revolucionari anarquista Émile Pouget. A començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta (Llenguadoc, Occitània). Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes (Bretanya), on participà activament en la campanya a favor del capità Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar. Sa companya fou Anna Morlay. Isidore Pouget va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1933 al seu domicili de Salles-la-Sources (Guiena, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Victor Henri Dupont (ca. 1894)

- Victor Henri Dupont: El 15 de desembre de 1865 –algunes fonts citen erròniament 1859– neix a Deuil (actualment Deuil-la-Barre, Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista Victor Henri Dupont –algunes fonts policíaques citen erròniament Henry Victor Louis–, conegut com Souvarine. Sos pares es deien Henri Élisée Joseph Dupont, pedraire, i Louise Désirée Rousselle, modista. Impressor de professió, formà part del sector dissident de l'anarquisme majoritari, mostrant-se hostil al sindicalisme i a la vaga general, tot afermant l'individualisme, l'antiorganització, l'il·legalisme i la propaganda pel fet. A finals dels anys vuitanta era un dels oradors, amb Octave Jahn, Eugène Joutant (Rozier) i Ferdinand Niquet, de la Lliga dels Antipatriotes de París (França). Insubmís al servei militar, ben igual que els seus companys, sembla que va ser en aquesta època que marxà cap a Anglaterra per primera vegada. Entre maig de 1890 i gener de 1891 col·laborà en el periòdic anarcoindividualista londinenc L'International (Guillaume Bordes, Jean Molas, Luigi Parmeggiani, etc.) –aquesta publicació, segons un informe policíac, per fugir de la prohibició de circulació a França, aparegué sota els títols d'altres periòdics existents (Le Courrier de Londres et de l'Europe, L'Industrie Française à Londres, La Tribune Libre, etc.). De bell nou a França, visqué al número 29 del bulevard Clichy de París. El novembre de 1891 manifestà la intenció de publicar un petit periòdic antimilitarista titulat Le Troubade. Journal des insoumis et des révoltés, però no sabem si finalment aparegué. Segurament col·laborà en els tres números del periòdic Le Faubourg (1891) i en 1892 era l'impressor del periòdic mural La Chronique Sociale, redactat per Paul Martinet. Arran d'una sèrie de reunions públiques celebrades durant l'estiu i la tardor de 1892 a diferents poblacions (Épernay, Lilla, Roubaix, Saint-Quentin, etc.) on va ser orador i on va fer una crida a la supressió dels patrons, a la crema de les fàbriques i a que els conscrits disparessin sobre els oficials, va ser jutjat el 19 de novembre de 1892 per l'Audiència de l'Aisne i condemnat a dos anys de presó i 500 francs de multa per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a la desobediència de militars» per les declaracions fetes el 27 d'agost de 1892 a la Salle du Cirque de Saint-Quentin –en aquesta mateixa sessió Fortuné Henry també va ser condemnat–; en la revisió d'aquest judici, celebrada el 10 de febrer de 1893, l'Audiència de l'Aisne confirmà la pena de dos anys, però reduí la multa a 100 francs. En una conferència seva, titulada «Socialisme et anarchie», celebrada l'11 de setembre de 1892 a Damery (Xampanya-Ardenes, França) organitzada per Alphonse Anon, desenrotllà les idees exposades en Le Père Peinard, fent una crida a la violència i l'assassinat –en aquesta època era redactor d'aquest periòdic anarquista. El 18 de gener de 1893 va ser detingut a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) quan havia de participar en una reunió pública; alliberat un cop el procurador li va notificar les condemnes, a les quals va fer apel·lació, continuà fent propaganda a la regió i poc després va ser condemnat a sis mesos de presó per una carta injuriosa dirigida als jutges. El 10 de febrer de 1893 la pena de dos anys va ser confirmada en l'apel·lació i aquest mateix febrer dirigí unes paraules especialment violentes en una reunió a Lilla i el 16 de febrer a Armentières, abans de passar l'endemà a Bèlgica. El 7 de març de 1893 va se detingut a Brussel·les per «infracció del decret d'expulsió» que patia des del 24 de febrer anterior. Aleshores es refugià a Londres (Anglaterra), i vivia al número 29 d'Alfred Place, Bedford Square. Entre maig i juny de 1893 publicà a Londres una nova sèrie de L'International, però aquesta publicació va ser denunciada per Louis Matha en La Révolte dient que hi col·laborava el confident Auguste Coulon (Pyatt). En 1894 la policia sospità que es dirigia cap a la frontera espanyola fent-se passar per fotògraf ambulant. A principis de 1896 sembla que vivia, amb Constant Martin, a Fitzroy Street de Londres. De bell nou a París, a partir d'abril de 1896 portà la gerència del diari anarcoindividualista La Renaissance, fundat i principalment animat per Paul Martinet. Segons algunes fonts, s'hauria llicenciat en ciències, història i geografia per la Universitat de París i hauria marxat cap a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luigi Molinari

- Luigi Molinari: El 15 de desembre de 1866 neix a Crema (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1918 a Milà (Llombardia, Itàlia), a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

Luigi Molinari (1866-1918)

***

Henri Legay

- Henri Legay: El 15 de desembre de 1869 neix a Nérondes (Centre, França) l'anarcosindicalista i antimilitarista Henri Armand Legay. Sos pares es deien Eugène Dominique Legay, teixidor, i Louise Brunet. En 1882 s'establí a Orleans, on treballà d'obrer metal·lúrgic en una empresa privada. En 1889 entrà com a serraller als tallers dels ferrocarrils estatals a Orleans. A partir de 1892 milità en el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre del consell d'administració de la Borsa del Treball i estava subscrit a Les Temps Nouveaux. El desembre de 1902, després de fer una conferència a la Universitat Popular i de ser-li lliurat un diploma per la Lliga de l'Ensenyament, rebutjà aquesta distinció argumentant que no volia pertànyer a la «religió dels diplomes, decoracions i altres amulets indignes d'una persona seriosa» i que pensava que la Lliga de l'Ensenyament estava «per l'educació i no per la domesticació». En 1906 fou un dels animadors de la manifestació del Primer de Maig i el diari Le Journal de Loiret de l'endemà destacà la seva violència, el seu antimilitarisme i el seu anarquisme. Entre 1919 i 1920 encapçalà, amb René Bailly i Jules Buissonnière, el Sindicat de Ferroviaris de la Xarxa Estatal d'Orleans de la CGT i en 1920 va promoure dues grans vagues del sector. Com a anarcosindicalista, promogué dins la CGT la lluita contra la majoria reformista representada al departament de Loiret pel secretari de la Unió Departamental Jean-Baptiste Constant. Acomiadat dels ferrocarrils, treballà un temps amb son amic René Bailly, dirigent comunista regional; també engegat, intentà fabricar sabons en un garatge de la població per a vendre'ls a les cooperatives, però l'experiència fou un fracàs. Com que la patronal no el contractava, abandonà Orleans. A finals de 1924, però, es va reintegrar en els ferrocarrils i reprengué la lluita afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), fins a la seva jubilació en 1927. Vegetarià, enemic de l'alcohol i del tabac –no comprenia com a l'URSS la població obrera continués bevent i fumant–, va ser força valorat pel seu rigor vital i per no pertànyer a cap grup polític. Encara que llibertari convençut, mantingué excel·lents relacions amb els dirigents comunistes, com ara René Bailly, secretari dels comunistes de la regió. Milità en el Socors Roig Internacional (SRI) i diàriament, un cop jubilat, hi anava a la Casa del Poble de la CGTU per informar-se i enraonar. En aquests anys es dedicava a la venda de llavors per als horticultors d'Orleans. El 2 d'abril de 1932 a la plaça de l'estació d'Orleans, al pas d'una retreta militar, cridà «Fora la guerra!», portat por la policia al post de l'estació, va ser violentament apallissat i traslladat posteriorment a la comissaria de policia, establerta a l'ajuntament d'Orleans, on continuà la batussa. Henri Legay va ser empresonat durant nou dies sense que el doctor Lepage de la comissaria guarís les seves ferides i va ser alliberat el 13 d'abril de 1932, just per que morís, aquell mateix dia, al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Segons l'autòpsia, la causa de la mort va ser una peritonitis produïda a conseqüència d'un traumatisme violent de la regió toràcica. Estava casat i tenia una filla. Es va crear un «Comitè Henri Legay», dirigit per l'anarquista Raoul Colin, on participaren militants radicals i anarquistes i diverses organitzacions esquerranes i de defensa dels drets humans. El 19 de maig de 1932, sota la presidència de l'anarcosindicalista Jules Biuissonnière, un milenar de manifestants demanaren justícia en un míting a la Sala de Festes d'Orleans. Només l'SRI, els comunistes i alguns anarquistes rebutjaren participar en el «Comitè Henri Legay» adduint que entre els organitzadors hi havia alguns que tenien responsabilitat moral en l'assassinat ja que membres de la policia pertanyien al Partit Radical i l'ajuntament, de signe radical i socialista, cobria els agents. Els comunistes van fer costat la formació d'un nou grup, el «Comitè dels Amics d'Henri Legay», animat pel carter anarquista Marius Berger. Dos policies van ser inculpats per la justícia, però el maig de 1932 van ser exonerats i el cas tancat al mes següent. Durant diversos anys es recordà en reunions i articles de premsa la memòria d'Henri Legay i «Fora la guerra!» quedà com a un crit de lluita a la regió.

Achille Daudé

- Achille Daudé: El 15 de desembre de 1870 neix a Bancel (Carnas, Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Antoine Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Sos pares es deien Jean Antoine Daudé, sabater francmaçó, i Marie Rosa Gervais. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló –serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries– i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. El 26 d'agost de 1914 es casà al XIX Districte de París amb Madeleine Marie Louise Boudot, de qui es va divorciar el 14 de febrer de 1922. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària –serà el director del periòdic Terre et Liberté– ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901), Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916), Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc. Achille Daudé va morir el 3 d'abril de 1963 a l'Hospital de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Cesare Sobrito

- Cesare Sobrito: El 15 de desembre de 1873 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cesare Sobrito, que va fer servir el pseudònim Germinal. Sos pares es deien Michele Sobrito i Giuseppina Rolando. Orfe des de nin, patí una infància miserable i problemàtica, marcada per la vagabunderia i per delictes menors. Quan tenia nou anys, va ser detingut per primera vegada per robatori i va ser enviat a un centre correctiu. Un any després va ser alliberat, però immediatament fou condemnat a tres mesos de custòdia tutelar per falsificació i frau. Un cop purgada aquesta pena, començà a treballar en petites feines de paleta, aconseguint així sobreviure. Amb 16 anys decidí emigrar a Suïssa a la recerca de nous mitjans de viure, però poques setmanes després va ser expulsat per vagabunderia i va ser posat per les autoritats helvètiques a la frontera italiana. Entre 1892 i 1897 patí vuit condemnes penals per delictes comuns i el març de 1899 el Tribunal de Torí li va assignar la residència forçada per un termini de cinc anys Ventotene. Aquest fet li va facilitar entrar en contacte amb les grans figures del moviment anarquista italià deportades a l'illa, esdevenint, un cop aconseguida la llibertat, un important representant de l'anarquisme a Torí. Destacà en els camps de la propaganda i de l'organització, participant en totes les manifestacions i mobilitzacions obreres que es desencadenaren durant el govern del president Giovanni Giolitti. Paladí i, sovint, corresponsal a Torí dels periòdics L'Aurora, L'Avvenire Anarchido i Il Grido della Folla, s'ocupà de la difusió i venda de publicacions anarquistes a reunions, trobades i mítings. Entre 1902 i 1904 col·laborà en Combattiamo. Periodico socialista anarchico de Carrara (Toscana, Itàlia) i 1905 en el periòdic anarquista La Battaglia de São Paulo (São Paulo, Brasil). En aquesta època també fou membre de la Universitat Popular de Luigi Molinari i estava subscrit a la seva revista L'Università Popolare. Fitxat per la policia com a «subversió perillós», el gener de 1906 va ser condemnat pel Tribunal de Torí a cinc mesos de reclusió i a 120 lires de multa com a responsable, durant una manifestació no autoritzada, de «violència, resistència i ultratge a un oficial públic». Un cop lliure, amb Domenico Zavattero, impulsà la creació del diari anarquista de Torí Germinal, però el projecte va finir per manca de mitjans. També amb Domenico Zavattero, en 1906 difongué als locals de la Cambra del Treball el manifest «Sesto anniversario dell'atto di eroismo sociale compiuto a Monza da Gaetano Bresci». Integrat en l'Aliança Cooperativa de Torí, va dimitir mesos després per entrar a treballar en la Societat Metal·lúrgica de Torí. En 1910, amb una trentena de socis, reconstituí el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Torí, que va ser batejat «Francisco Ferrer». En 1911 interceptà correspondència seva amb Carlo Oldani a partir de la qual la policia el considerà responsable d'actuar com a suport logístic per a la realització d'un intent d'atemptat contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Membre del «Comitè d'Agitació Pro-Víctimes Polítiques» i del «Fascio Llibertari» de Torí, en 1914 signà, amb altres companys (Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Nanò De Bartolomeis, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, etc.), una subscripció per a la reobertura del Cercle Anarquista «Scuola Moderna» al barri de la «Barriera de Torí». Durant les revoltes populars esdevingudes entre el 22 i el 26 d'agost de 1917 contra la carestia de la vida i contra la guerra participà activament a les barricades que es formaren al barri de la «Barriera di Milano». Sembla que va col·laborar en la redacció del fullet Eppur si muove i del full clandestí Circolo Operario, signat per Luigi Fabbri (Odoacre Agnelli), que durant el motí es distribuïren al proletariat. Durant la postguerra participà activament en les agitacions que es desencadenaren als principals centres industrials de la ciutat i va ser enviat com a representant de Torí al congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Membre de la Unió Anarquista del Piemont (UAP) i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), també col·laborà en Umanità Nova. Malalt greument de tuberculosi, es va veure obligat a abandonar la feina i sobreviure amb una mísera pensió de l'Institut d'Invalidesa i Vellesa. Arran de la proclamació de la llei feixista del 6 de novembre de 1926, que disposava el confinament dels opositors, es va veure obligat a reduir dràsticament les seves actuacions públiques, però no va renunciar a preparar accions per a rellançar la lluita antifeixista. En aquesta època activà els seus contactes amb militants exiliats a Suïssa i a França, dels quals rebia material propagandístic de diversos tipus que després s'encarregava de distribuir clandestinament entre el proletariat. Sota el pseudònim Germinal, col·laborà ocasionalment en periòdics anarquistes estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari i Il Risveglio Anarchico. En aquesta època va estar en estret contacte amb els anarquistes Emilio Bernasconi i Luigi Bertoni. També jugà un paper decisiu en la xarxa de relacions i contactes que permeteren l'exili clandestí de militants perseguits a la frontera francoitaliana pel pas de les Valls de Lanzo. L'agost de 1930 va ser identificat per la Prefectura de Torí com a membre del grup anarquista «Barriera di Nizza» i va ser definit com a «exponent del moviment a Torí que tothom escolta i tothom té en consideració» i on es ressaltava que mantenia vius els principis anarquistes entre el jovent. Detingut per «propaganda subversiva mitjançant la premsa estrangera» i per «ajudar i incitar l'expatriació il·legal amb finalitats polítiques», va ser enviat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinaments, però el seu expedient va ser suspès a causa de la seva malaltia i del seu deteriorat estat físic. A partir de 1931 es va veure obligat a ingressar en diversos sanatoris i clíniques de la ciutat. Malgrat la seva edat i la seva precària salut, va estar atent durant la resta de sa vida esperant la caiguda del feixisme. Cesare Sobrito va morir el 8 de maig de 1952 a Torí (Piemont, Itàlia).

Cesare Sobrito (1873-1952)

***

- Nicasio Pajares: El 15 de desembre –segons la partida de baptisme el 15 de desembre i segons alguns autors l'11 de desembre– de 1881 neix a A Trabanca de Arriba (Padrón, Padrón, la Corunya, Galícia) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Agapito Francisco Nicasio Pajares Ogeros –el segon llinatge citat sovint com Ojeros. Sos pares es deien Celestino Pajares Miguens, alferes d'infanteria, i Esclavitud Ogeros Tarela. Va fer els primers estudis al seu poble natal i a l'escola pública municipal d'Antonio Trasmonte Velasco. En 1896, amb 14 anys, emigrà a Montevideo (Uruguai) cridat pel seu oncle Vicente Pajares Miguens, comandant en un destacament militar del país, però rebutjà la carrera militar i retornà un any després a la Península. En morir son pare, a resultes de les ferides d'un tret al cap durant la guerra de Filipines, i després d'estudiar comptabilitat i tenidoria de llibres en un col·legí de Madrid per a orfes de militars, emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a treballar als magatzems de teixits dels fills de Gumersindo Eiriz Solar, metge natural de Padrón. Poc després fundà a Buenos Aires –algunes fonts citen erròniament Rosario (Santa Fe, Argentina)–, amb José Carballas Rey, J. B. Fernández i José María López, el setmanari anarquista El Despertar Hispano. Publicación semanal de caràcter absolutamente independiente. Especialmente destinada a la defensa de la Colonia Española de la Argentina (1906-1907). A la capital argentina estudià literatura i entrà a formar part del moviment anarquista, col·laborant en la seva premsa. En aquesta època freqüentà la bohèmia, vivint com pogué, venent alcohol il·legal i beuratges miraculosos arreu del país, fent de pagès, etc., i aconseguint fama de faldiller. En 1906 viatjà a la Península per visitar sa família, però en desembarcar el 3 d'agost a Vigo (Pontevedra, Galícia), va ser detingut pels carrabiners per portar literatura anarquista, entre ella exemplars d'El Despertar Hispano, i per haver fet propaganda àcrata al vaixell, i reclòs durant tres setmanes a la Corunya (La Corunya, Galícia). Pocs mesos després, retornà a Buenos Aires, on es dedicà plenament a escriure en la premsa argentina (Fomento de la Instrucción Gallega, Fray Mocho) i arribà a ser redactor en cap de Mundo Argentino. En 1910 retornà a la Península, però en 1912 el tenim de bell nou a l'Argentina. En 1914 fou reporter de futbol de l'equip de Buenos Aires «River Plate», en el qual jugà de porter. En 1919 retornà definitivament a la Península i s'establí a Madrid, col·laborant en diferents publicacions (Alfar, La Esfera, España, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, etc.). El 2 de setembre de 1920 es casà amb María Escolano, amb qui tingué tres infants (María del Carmen, Juan Manuel i Melania; els dos últims morts durant la infància). Portà a terme una destacada obra literària com a novel·lista i dramaturg, caracteritzada pel seu humor satíric. La seva obra literària, crítica de la realitat social i política de l'Argentina i dels països sud-americans en general, ha estat titllada per alguns de racista, ja que no dissimulava el seu menyspreu per indígenes, mulats i italians. Posteriorment el seu pensament derivà al republicanisme esquerrà i milità en el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), de Félix Cordón Ordás i Marcelino Domingo Sanjuán, i durant els anys de la guerra civil s'afilià al Socors Roig Internacional (SRI). Cec i malalt, va caure gairebé en l'oblit, relegació que el salvà de la repressió franquista. Fou autor de Teatro de la emigración (Honrado comercio. El triunfador Castineiras) (1922 i 1925), El conquistador de los Trópicos (1924, 1929 i 2000), El pensador en la selva (La indiada, la negrada y la gringada de las repúblicas del Plata). Ideas, impertinencias, diatribas, extravagancias y fantasías del pensador celtíbero don Fernández Sinsegundo, fallecido en América (1926), Atorrántida. La vida en América. Novela romántica (1929), Don Quijote y Tío Sam. Novela pseudo-histórica y fantástica (1930) i Cómo pervirtieron a Palleiros (1931 i 2000, novel·la autobiogràfica). Nicasio Pajares va morir el 26 d'abril de 1956 a Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri de la Almudena d'aquesta ciutat. Sa filla donà documentació seva a la Fundació Pública Gallega Camilo José Cela.

Nicasio Pajares (1881-1956)

Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès Hoja Oficial del Lunes del 12 de juliol de 1937

- Manuel Rúa Losada: El 15 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Era fill natural de Ramona Rúa Losada, que no reconegué l'infant fins el 1910. Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per «vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (La Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys, i va ser enterrat al cementir d'aquesta població.

***

Alfonso Petrini

- Alfonso Petrini: El 15 de desembre de 1900 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Alfonso Petrini. Sos pares es deien Serafino Petrini i Caterina Turchetti. Entre 1919 i 1923 va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats revolucionàries. Participà en l'aixecament revolucionari del 26 de juny de 1920 a Ancona, conegut com la «Revolta dels Bersaglieri», durant el qual va ser ferit en una cama; detingut, va ser posteriorment alliberat. L'agost de 1922 participà activament en la resistència contra els escamots feixistes que es donà en diverses barriades d'Ancona. L'agost de 1924, fugint de l'ordre de detenció dels fets de 1920, es va refugiar a Roma (Itàlia). El juny de 1926 va ser condemnat en absència per l'Audiència de l'Aquila (Abruços, Itàlia), juntament amb altres companys (Remo Franchini, Silvio Galeazzi, Alvaro Marsigliani, Carlo Pergoli, Attilio Silvestrelli, etc.), a 22 anys de deportació en colònia penitenciària per la seva participació en la «Revolta dels Bersaglieri»; en concret se li va acusà de l'assassinat d'Umberto Antei, mariscal dels carrabiners. Fugint de la condemna, i deixant a Ancona sa companya i dos infants, es refugià, amb passaport fals i amb el suport del Socors Roig, a Viena (Àustria) i, després de diversos incidents, passà a la Rússia bolxevic, on arribà a Moscou l'octubre de 1926. D'antuvi acollit per les autoritats comunistes, rebé ofertes de feina per part del govern i l'abril de 1927 se li va demanar, sense èxit, que entrés a l'Acadèmia Militar. Com que no dissimulà gens ni mica el seu pensament anarquista i com que havia anat a l'ambaixada italiana demanant la seva expatriació, el 16 de desembre de 1927 va ser detingut per la policia política sota l'acusació d'espionatge. S'argumentà que havia aconsellar els companys de la fàbrica que no treballessin més de vuit hores i també se li va ser acusat de «sabotejar la producció». Sense cap judici, el 14 de gener de 1929 va ser condemnat administrativament i secretament a 10 anys de presó. A Europa sorgí una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i altres organismes, però no s'aconseguí cap resposta per part de les autoritats soviètiques. Després de quatre anys i vuit mesos deportat a les illes Solovietski (Arkhànguelsk, Rússia, URSS) i a Súzdal (Vladímir, Rússia, URSS), va ser alliberat, però se li va establir residència forçosa i vigilada a Àstrakhan (Àstrakhan, Rússia, URSS). A partir de juny de 1932 el CIDA establí correspondència regular amb ell. Malalt de tuberculosi, tingué seriosos problemes per a poder alimentar-se i, sense feina, vivia del que els pagesos li donaven solidàriament. Ciutadà italià, ja que mai no volgué prendre la nacionalitat soviètica, les autoritats es negaren en tot moment a deixar-lo sortir de l'URSS. Durant aquests anys, la premsa comunista europea l'acusà en tot moment de ser un espia. Durant el Congrés Nacional de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), celebrat l'octubre de 1934 a Grenoble (Delfinat, Arpitània), l'anarquista Enzo Fantozzi invità els congressistes a protestar contra la seva detenció i també durant el Congrés Antifeixista celebrat entre el 12 i el 13 d'octubre de 1934 a Brussel·les (Bèlgica), fet que provocà les protestes comunistes. Finalment, 1 de juny de 1935 en va ser expulsat i el 9 de juny lliurat a les autoritats de la Itàlia feixista a Odessa. El 31 d'agost de 1935 arribà a Itàlia i va ser empresonat a Ancona i a L'Aquila. Va ser alliberat poc després, però novament detingut per la seva oposició a la guerra imperialista d'Abissínia. En 1938 va publicar un diari dels seus anys a l'URSS que porta per títol Appunti di vita vissuta nel «Paradiso bolscevico». Alfonso Petrini va morir el 15 d'agost de 1970 a Ancona (Marques, Itàlia). El 19 de maig de 1989 va ser rehabilitat per la perestroika per «absoluta manca de proves».

Alfonso Petrini (1900-1970)

***

José Joaquín Gómez Tienda (El Transío)

- José Joaquín Gómez Tienda: El 15 de desembre de 1901 neix a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Joaquín Gómez Tienda, conegut com El Transío. Sos pares es deien José Gómez Tapia i Francisca Tienda. Treballador del camp, fou un destacat membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la II República va ser detingut preventivament en diverses ocasions, sempre que es declarava una vaga. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser membre del Comitè Revolucionari de Baena. Son germà Francisco va ser assassinat pels feixistes el 28 de juliol de 1936. Comandà, amb Joaquín Hornero Muñoz (Segundín), una centúria de milicians de Baena que s'integrà en les centúries confederals de Castro del Río, embrió de la Columna «Andalusia-Extremadura», posteriorment 88 Brigada Mixta. Aquestes forces ajudaren a la defensa de Castro del Río durant l'atac del general feixista José Enrique Varela Iglesias els dies 6 i 7 d'agost de 1936. Amb el triomf franquista, intentà refugiar-se a Úbeda (Jaén), però va ser ràpidament descobert pel cap falangista Mariano Ariza. Portat a Baena, el 20 de maig de 1939 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota l'acusació d'haver assassinat un feixista el juliol de 1936, encara que va quedar demostrat que no era present en el moment d'aquest fet. José Joaquín Gómez Tienda va ser afusellat el 22 de juny de 1939 a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya), juntament amb altres 12 companys. Estava casat amb Francisca Cuevas Plazas, amb qui tenia dos infants. Actualment existeix un Col·lectiu Llibertari «El Transío» a Baena.

Valerio Cacucci

- Valerio Cacucci: El 15 de desembre de 1928 neix l'anarquista Valerio Cacucci. En 1943 treballava com a aprenent de barber a Bari (Pulla, Itàlia). El 2 de desembre de 1943, durant un atac alemany al port de Bari on diversos vaixells nord-americans, com ara el John Harvey, carregats de milers de bombes d'iperita, prohibides des de la Convenció de Ginebra de 1925, s'enfonsaren, participà activament en el socorriment dels marins immersos en fums d'oli i d'iperita, aconseguint salvar-se d'aquest desastre. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer metal·lúrgic a la «FIT Ferrotubi» de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) i milità en el moviment anarquista fins el final dels seus dies. Valerio Cacucci va morir, després d'una llarga malaltia, el 13 de març de 2004. Son fill, Pino Caccuci, és un destacat escriptor llibertari.

Defuncions

Notícia d'una de les conferències de Marie Murjas apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 7 d'abril de 1901

- Marie Murjas: El 15 de desembre de 1906 mor a Les Sables-d'Olonne (Poitou, França) la religiosa i després lliurepensadora i anarquista atea Marie-Yvonne Kamoal, més coneguda com Marie Murjas, pel llinatge de son company, i que també va fer servir el nom de Marie Lapeyre. Havia nascut el 7 de novembre –el certificat de defunció cita erroniament el 8 de novembre– de 1876 a Plouaret (Lannion, Bretanya). Fill d'una família benestant, sos pares es deien Yves Marie Kamoal, sastre, i Marie Jeanne Le Calvez, domèstica. El 16 de maig de 1894 entrà al convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois (Picardia, França) i sota el nom de Soeur Scolastique prengué l'hàbit de novícia el 22 de novembre d'aquell mateix any; el 31 de juliol de 1896, però, abandonà sense professar la congregació. Esdevingué anarquista i en 1898 fou una de les fundadores de la Lliga dels Drets de l'Home i col·laborà amb la Libre Pensée, fent propaganda, mitjançant conferències contradictòries, contra els convents de clausura i a favor de l'ateisme. Des de maig de 1900 passà a residir al número 56 de l'avinguda Gambetta de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Participà en la propaganda antimilitarista, fent conferències i editant cartells, especialment el març de 1901 a Nimes. Moltes de les seves conferències serviren per fer col·lectes de suport a determinades causes, com ara la de Brest (Bretanya) per al repatriament de l'anarquista Théodule Meunier, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa), la de Castèurainard (Provença, França) a favor dels vaguistes de Chalon (Roine-Alps, Arpitània), o la de Canes (Provença, Occitània) per a les famílies de la matança de Rússia de 1905. A Nimes conegué el sabater anarquista Adrien Jacques Murjas, que esdevingué son company, residint plegats al número 10 del carrer de la Madeleine. En 1901 va fer una gira de propaganda antireligiosa per Bèlgica. En aquesta època participà activament en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Socials (GLES), que es reunia a l'antiga seu de la Borsa del Treball, al número 7 del carrer Saint Paul. Durant l'estiu de 1901 realitzà una gira de conferències al centre i a l'est de França. El setembre de 1904 formà part de la representació francesa de la Libre Pensée que es reuní en un congrés internacional d'aquesta organització a Roma (Itàlia). La seva campanya anticlerical i atea va ser tan intensa que l'octubre de 1904 les monges del convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois redactaren una carta explicant el seu cas que publicaren en els periòdics catòlics. A finals de febrer de 1905 el Tribunal Correccional d'Épinal (Lorena, França), a resultes d'una denúncia de Dom Étienne, prior de la Trapa, i Soeur Adélaïde, superiora de l'abadia de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), condemnà el periòdic Le P'tit Falot de Rambervillers (Lorena, França) a 100 francs de multa i a 500 francs per danys i perjudicis per haver reproduït una conferència seva considerada difamatòria. Amb son company recorregué les fires i mercats llenguadocians venen quincalleria. Segons la policia, anava freqüentment a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i es reunia amb diferents companys, com ara Victor Alzas i Pierre Panel. Anys més tard abandonà el moviment llibertari. Segons la policia, sota el nom de Marie Moissac fou l'amant de Sébastien Faure, amb qui havia fet conferències. El 20 de febrer de 1904 es casà al V Districte de París (França) amb Léon François Vire-Lapeyre, exmilitar que tenia una ocupació de caixer i recaptador. Marie Murjas va morir el 15 de desembre de 1906 a Les Sables-d'Olonne (Poitou, França), on s'havia instal·lat amb sa parella.

Foto policíaca de Louis Léveillé (7 de juliol de 1894)

- Louis Léveillé: El 15 de desembre de 1927 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Louis Léveillé, que va fer servir diversos pseudònims (Bertrand, Chasseur, Moreau, Louis Roger). Havia nascut el 29 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1857 a Clichy (Illa de França, França). Sos pares, jardiners, es deien Jules Antoine Léveillé i Désirée Lizon. A principis dels anys vuitanta, amb altres companys (Courapied, Dodot, Ferrière i Marchand), fou membre del grup anarquista «La Solidarité» de Levallois-Perret (Illa de França, França), que es reunia al número 86 del carrer de Gavelle. En 1881 es va casar amb Marguerite Émilie Gauthier, de qui es va divorciar en 1889. A començament de la dècada dels noranta vivia al número 2 de la plaça de Sablonville de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). L'1 de maig de 1891, després d'haver-se manifestat a Levallois-Perret, va ser detingut, juntament amb Charles Auguste Victor Dardare i Henri Louis Charles Decamps, a ca un mercader vinater de Clichy, quan desplegava la bandera roja que havien portat a la manifestació. En el moment de la detenció es desencadenà una violenta baralla on s'intercanviaren trets. Louis Léveillé en el moment que intentava fugir, va ser ferit de bala a la cuixa. Els tres detinguts van ser portats a comissaria on van ser apallissats. El 28 d'agost de 1891 els tres anarquistes van ser jutjats per l'Audiència del Sena; ell, que no tenia antecedents penals, va ser absolt, però Henri Decamps va ser condemnat a cinc anys de presó i Charles Dardare a tres anys. Aquest succés, molt comentat en periòdics anarquistes com Le Père Peinard o La Révolte, donà lloc a la publicació aquell mateix any del fullet L'Anarchie en Cour d'Assises de Sébastien Faure. L'anomenat «Cas Descamps-Dardare-Léveillé» també originà l'ona d'atemptats anarquistes que tingueren lloc entre 1892 i 1894, ja que per protestar contra aquestes condemnes va ser que François Claudius Koënigstein (Ravachol) atacà amb explosius els domicilis del president de l'Audiència Edmond Benoît i del tinent fiscal Bulot, l'11 i el 27 de març de 1892 respectivament. El 15 de gener de 1892 va ser detingut després de l'explosió que tingué lloc a la comissaria de policia de Clichy i tancat a la presó parisenca de Mazas. En diferents ocasions havia bravejat d'haver estat l'autor dels incendis de Clichy i va ser acusat per la policia d'haver participat en aquest atemptat, però finalment va ser alliberat. En aquesta època formà part, amb altes companys (Gustave Bondon, Marcel Marchand, Émile Spannagel i Victor Vinchon), del grup anarquista de Levallois-Perret. A finals d'abril de 1892 va ser detingut preventivament juntament amb altres molts companys abans de la manifestació del «Primer de Maig»; durant l'interrogatori, va declarar que mai no havia format part de cap grup anarquista. El 22 d'agost de 1892 va ser novament detingut per «afiliació a associació criminal», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En aquesta època vivia al número 137 del la carretera de Chatou a Vésinet. Des de començament de 1893 i fins 1894, visqué amb l'anarquista Berthe Alix (Berthe Moreau) al número 25 del carrer Deguinguand de Levallois-Perret. A començament de 1893, després de descobrir-se mitja dotzena de bombes amagades en una cabana d'un jardí, va ser detingut amb altres companys (Gustave Bondon, Marcel Marchand, Émile Spannagel i Victor Vichon). En aquests anys treballava d'obrer en una farga. El 6 de juliol de 1894 va ser novament detingut per «associació criminal». El febrer de 1895 es trobava a Londres (Anglaterra), on s'havia refugiat a resultes d'un robatori comès a Courbevoie (Illa de França, França) pels germans Spannagel. A Anglaterra intentà sense èxit embarcar-se cap a Sud-Amèrica. El març de 1895 va ser buscat per la policia a Bèlgica, sobretot a Anvers (Flandes), ja que s'havia decretat la seva expulsió del país. Segons Le Père Peinard, va ser condemnat en rebel·lia a 20 anys de treballs forçats i va ser detingut a Londres i extradit a França, on, el maig o juny de 1897, després de 10 mesos empresonat preventivament, va ser absolt. El 3 de novembre de 1897 marxà de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) cap a Cravant (Borgonya, França), on va ser contractat com a forjador serraller per l'anarquista Paul Bernard a la seva fàbrica. El 4 de febrer de 1898 arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà de forjador serraller a l'empresa «Renneville», sota el nom de Louis Roger, i freqüentà assíduament, segons la policia, les reunions anarquistes que se celebraven al cafè «Le Cruchon d'Or». Durant la primavera de 1898 participà, amb altres anarquistes (Desfossez, Geoffroy, Marquette i Prudhomme), en la fundació del nou grup «L'En-Dehors», que es reunia al cafè «Le Cruchon d'Or». El 27 de març de 1899 la policia certificà que havia abandonat Reims i havia marxat cap a París amb sa companya Marie Forest. El juny de 1899 era de bell nou a Cravant treballant amb Paul Bernard. En aquesta època intentà abandonar França cap a Bèlgica o cap a Barcelona (Catalunya). En 1901 vivia al número 5 del carrer de l'Hospice-des-Vieillards de Lió i en 1906 encara vivia en aquesta ciutat. El 8 de desembre de 1914 es casà al III Districte de Lió amb la italiana Célestine Masino, a qui coneixia com a mínim des de 1906, i va reconèixer els quatre infants que aquesta portava. Segons algunes fonts, emigrà posteriorment al Canadà, informació aquesta sense contrastar. Louis Léveillé va morir el 15 de desembre de 1927 al seu domicili del III Districte de Lió (Arpitània).

***

Wallace Rice

- Wallace Rice: El 15 de desembre de 1939 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'advocat, escriptor, periodista, poeta, assagista, bibliòfil, vexil·lòleg i anarquista individualista Wallace de Groot Cecil Rice. Havia nascut el 10 de novembre de 1859 a Hamilton (Ontàrio, Canadà). Era fill de John Asaph Rice i de Margaret Van Slyke Culver, i tingué una germana (Margaret Sherman) i un germà (Lewis Anson). Nasqué al Canadà quan sos pares hi residien temporalment. Son pare era un destacat hoteler de Chicago (Illinois, EUA), propietari del Tremont House i copropietari del Sherman House Hotel. D'infant va fer estudis al Racine College, escola de l'església episcopal de Racine (Wisconsin, EUA), i en 1883 es va graduar en dret a la Universitat Harvard de Cambridge (Massachusetts, EUA). El novembre de 1884 va ser admès en el col·legi d'advocats de Chicago. El 8 d'agost de 1889 es casà a Chicago amb Minnie Hale Angier, amb qui tingué dos infants, John A. i Benjamin W., i de qui es va divorciar cap el 1920, no tornant-se a casar. Va ser periodista dels diaris Chicago Herald American i Chicago Tribune, de Chicago, entre d'altres, a més d'assessor literari i editor de diverses editorials d'aquesta ciutat. Destacat vexil·lòleg, en 1917 dissenyà la bandera municipal de Chicago i en 1918 la bandera del centenari d'Illinois. Recopilà una sèrie d'històries i anècdotes de diaris nord-americans. En 1929 publicà amb l'advocat Clarence Darrow l'antologia Infidels and Heretics and Agnostic's Anthology, recull de textos sobre el pensament agnòstic de destacats escriptors i filòsofs. Va ser membre de diverses institucions acadèmiques i socials (Chicago Historical Society, Cliff Dwellers, Little Room, Playwrights Theater, Society of Midland Authors, Stage Guild, State Historical Society, etc.). Entre les seves obres podem destacar The Flying Sands... (1898), Under the Stars and Other Songs of the Sea (1898, amb Barret Eastman), Catch words of patriotisme (1908), For the gaiety of nations. Fun and philosophy from the younger American humorists (1909), The Wealth of Friendship (1909, amb Frances V. Rice), The Humbler Poets. A Collection of Newspaper and Periodical Verse 1885 to 1910 (1911, amb Frances V. Rice), The chaplet of Pan. A masque (1912, amb Thomas Wood Stevens), To may home (1912, amb Frances V. Rice), To may dad (1913, amb Frances V. Rice), The Chicago Stock Exchange. A history (1923), etc. Wallace Rice va morir el 15 de desembre de 1939 a Chicago (Illinois, EUA) i va ser incinerat tres dies després al cementiri de Graceland de la ciutat. El seu arxiu i biblioteca es troben dipositades en la Newberry Library de Chicago.

Notícia administrativa sobre Martín Álvarez Sánchez apareguda en la revista madrilenya La Revista Blanca de l'1 de setembre de 1928

- Martín Álvarez Sánchez: El 15 de desembre de 1941 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, i després republicà, Martín Álvarez Sánchez, conegut com Chapeta. Havia nascut el 14 de febrer de 1881 a Fernán Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Alfonso Álvarez Romero, jornaler, i Juana Sánchez Crespo. Treballador agrícola al seu poble natal, el 7 d'octubre de 1906 es casà a Fernán Núñez amb Antonia Moral Crespo. Entre el 17 i el 20 d'abril de 1913 assistí com a delegat de Fernán Núñez al Congrés Constituent de la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE) que se celebrà a Còrdova (Andalusia, Espanya); aquesta organització pagesa de caràcter anarcosindicalista es mantingué durant un temps al marge de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 9 de novembre de 1920 va ser jutjat, amb Manuel Moyano Ortega, en consell de guerra a Còrdova per insults i repartiment de fulls clandestins. En 1928 estava subscrit a la segona època del setmanari Acción Social Obrera. Órgano de los Sindicatos de la provincia de Gerona adheridos a la CNT. En 1931 va ser delegat del Sindicat de Pagesos de Fernán Núñez al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatre Conservatori de Madrid («Congrés del Conservatori»). Després de la proclamació de la II República espanyola s'afilià a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i esdevingué bibliotecari. Detingut pels franquistes, el 27 d'abril de 1939 va ser reclòs a la presó de Fernán Núñez. Posteriorment va ser traslladat a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i a Còrdova. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó. Martín Álvarez Sánchez va morir el 15 de desembre de 1941 d'un atac cardíac –de pneumònia, segons el certificat oficial de defunció– a la presó de San Juan de Mozarrifar de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementir de San Juan d'aquesta localitat.

***

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

- Célestin Nic: El 15 de desembre de 1946 mor a Taverny (Illa de França, França) l'anarquista Célestin Nic. Havia nascut el 3 de març de 1873 a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Nic, pedraire i empresari de la construcció, i Marie Jouanin. Es guanyava la vida com a embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei militar. El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia escorcollà el seu domicili, al número 22 del carrer Norvins de París, però només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair, on parlava de l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897 tornà a la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII Districte de París amb la modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En aquesta època treballava d'empleat. Durant la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de març de 1915 i el 8 de gener de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França, França). En 1925, sembla, era empleat municipal a París. Célestin Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de Taverny (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Andrés Lampón apareguda en el periòdic de Buenos Aires Acción Libertaria del maig de 1960

- Andrés Lampón: El 15 de desembre de 1960 mor a La Falda (Córdoba, Argentina) l'anarcosindicalista Andrés Lampón. Havia nascut a Galícia. Començà militar molt jove a Galícia i, fugint de la repressió, es va veure obligat a emigrar a l'Argentina. Milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) de les províncies de Buenos Aires i de Córdoba, on fundà nombroses societats de resistència. En 1921 fou un dels pocs supervivents de la repressió que el president Hipólito Yrigoyen desencadenà a Santa Cruz, a la Patagònia argentina. Finalment s'instal·là a Córdoba, on fundà una família. Entre novembre de 1925 i agost de 1926 col·laborà en Bandera de Combate. Órgano de los trabajadors de Córdoba, adheridos y simpatizantes de la FORA. També col·laborà en El Debate.

***

Necrològica de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1966

- Jesús Paz Viana: El 15 de desembre de 1965 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Jesús Paz Viana. Havia nascut el 8 d'agost de 1882 a Furco (Becerreá, Lugo, Galícia). Sos pares es deien José Paz i María Viana. De família pagesa, quan era adolescent emigrà a Cuba, on esdevingué anarquista i ateu. Quan es proclamà la II República espanyola retornà a la Península i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità contra el feixisme en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Vell, sense recursos, sense família ni fills, cap el 1955 va ser albergat a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras i continuà militant en la Federació Local de la CNT. El 12 de desembre de 1965, després d'haver donat els seus últims 90 francs a la «Subscripció Pro-Espanya», Jesús Paz Viana es llançà per la finestra des d'una de les galeries del segon pis de «Beau Séjour» i va morir tres dies després, el 15 de setembre de 1965, al Centre de Gerontologia d'Ieras (Provença, Occitània) després d'haver estat traslladat en estat de coma.

***

Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

- Giuseppe Pinelli: El 15 de desembre de 1969 és assassinat a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Havia nascut el 21 d'octubre de 1928 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario, òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard –la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia–, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser «suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres –Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna–, pel·lícules –12 dicembre, Giovanni Bonfanti–, cançons –La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale–, peces de teatre –Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo–, obres d'art –I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj–, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Pinelli (1928-1969)

***

Robert Delon (París, 1911)

- Robert Delon: El 15 de desembre de 1970 mor a Saint-Pern (Bro Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert Charles Delon. Havia nascut el 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de juny– de 1885 a Puteaux (Illa de França, França). Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer reeixidament els estudis primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys. Posteriorment treballà en una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per distribuir joguets entre els infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser llicenciat del servei militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any freqüentà els cercles anarquistes individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la conferència «L'éducation anarchiste», al local del Grup Anarquista de Vanves-Malakoff-Issy-Clamart radicat a Vanves (Illa de França, França). L'abril de 1909, en ocasió de la creació de la Federació Revolucionària (FR), signà l'article antiorganitzacional «Devons-nous nous fédérer?» publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie, on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4 de juny de 1911 esdevingué tresorer de la Federació Revolucionària Comunista (FRC), en substitució de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser reemplaçat per Lucien Belin. En aquesta època vivia al número 167 del carrer Rennes del VI Districte de París (França) i col·laborava en Le Libertaire. Entre 1911 i 1912 sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV Districte de París amb Lydie Aglaé Hermine Herrault, de família anarquista –sos germans André Herrault (André Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en la creació d'una comunitat anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra. Aleshores treballava de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de maig de 1913 participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada matinal celebrada a la Sala Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació Artística del XIV Districte de París, on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel, André Colomer, Jeanne Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet i Xavier Privas. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914, quan esclatà la guerra, es declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a Vincennes (Illa de França, França), al número 6 del carrer Villebois Mareuil, treballant de comptable i de comerciant als mercats. En els anys vint mantingué correspondència amb l'anarquista Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta s'instal·là a Bretanya, al domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les Cevenes i pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes», va escriure poemes que van ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le Bulletin de la Société des Poètes Français, La Vie Idéaliste, etc.). De cultura autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de literatura, freqüentant artistes. Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a la militància de son fill Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista Francès (PCF). Robert Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro Sant-Maloù, Bretanya).

***

Necrològica de Domenico Ragazzini apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario d'abril de 1976

- Domenico Ragazzini: El 15 de desembre de 1975 mor a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro, Domenico Mengone, Domenico Mengoni, Lumanti, etc.). Havia nascut el 10 de setembre de 1899 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill d'una família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove esdevingué també republicà i amb 14 anys participà activament en la «Setmana Roja», del 7 al 14 de juny de 1914. Poc després es decantà cap l'anarquisme i defensà aquestes idees fins i tot arribant a la confrontació física. Segons algunes fonts, durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys pogué lliurar-se d'una condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i obtingué passaport per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per Gènova (Ligúria, Itàlia), declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per manca dels diners necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924 passà a França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps, Arpitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'estibador al port. Participà en activitats antifeixistes, sota el nom de Moro i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran d'unes investigacions seguides després de descobrir cartes seves enviades des de França que contenien comentaris desfavorables sobre el feixisme durant l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a Forlì. En aquesta època, qualificat com a «comunista», estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons les autoritats, estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com ara Ugo Boccardi. També freqüentà el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a Itàlia en missions de caràcter antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes fonts, es va veure involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es materialitzà, contra Benito Mussolini i altres membres destacats del règim feixista. A partir de 1936 participà activament en el suport de la Revolució espanyola, especialment fent costat els companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra Mundial, demanà al consolat italià la repatriació i el 19 de març d'aquell any passà la frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on se li va amonestar formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6 d'octubre de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí l'abril de 1949. Després de la II Guerra Mundial participà activament en la reorganització del moviment anarquista a Forlì. Acostumat a la independència, molt preocupat per la pèrdua de la seva força física i malalt del cor, Domenico Ragazzini se suïcidà el 15 de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), saltant per la finestra del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un temps. Els companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma qualsevol per a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de l'assassinat de Giuseppe Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico Ragazzini, nascut el 31 de març de 1891 a Brisighella (Emília-Romanya, Itàlia), que lluità com a milicià a la guerra d'Espanya.

***

Necrològica de Juan San Martín Colín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

- Juan San Martín Colín: El 15 de desembre de 1977 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan San Martín Colín. Havia nascut el 26 d'abril de 1912 a La Robla (Lleó, Castella). Sos pares es deien Manuel San Martín i Antonia Colín. Ferroviari de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou milicià en una columna confederal i amb la militarització de les milícies fou soldat en el Batalló 206 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front de Puerto del Pino (Albacete, Espanya), hagué de patir l'amputació d'una cama. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Lliga de Mutilats de Guerra en l'Exili fins a la seva mort. Sa companya fou Balbina Vega.

***

Jaume Dufour Barberà

- Jaume Dufour Barberà: El 15 de desembre de 1988 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà –el seu primer llinatge és citat erròniament de diverses maneres (Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc.). Havia nascut el 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1901 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Jaume Dufour i Josepa Barberà. Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per «possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) –organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica–; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. Jaume Dufour Barberà va morir el 15 de desembre de 1988 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) d'un infart i va ser enterrat a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

***

José Ego-Aguirre, ja ancià, amb un company

- José Ego-Aguirre: El 15 de desembre de 2002 mor a Temuco (Araucània, Xile) el militant anarquista José Ricardo Ego-Aguirre Aranibar, també conegut com El Ego, Don Ego o El Canciller. Havia nascut el 6 d'abril de 1913 a Tacna (Tacna, Perú). Des de molt jove va militar en el moviment anarquista, treballant com a obrer a la regió de la pampa salnitrera i després en el coure xilè (Atacama, Chuquicamata, La Loa, etc.). Fou company dels anarquistes Juan Parra, de Santiago de Xile, i Miguel Tascón, d'Espanya. Milità en les Joventuts Llibertàries de Xile i començà a publicar articles en la premsa anarquista. Amb un grup de companys forma el grup «Pascual i Buto» a la zona nord de Xile, en reivindicació de dos companys que compliren 10 anys de presó i mai no foren jutjats –la poetessa xilena Gabriela Mistral publicà un fullet en defensa d'aquests dos companys. Després, a Santiago, participà en les activitats de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile, assistí a un congrés d'aquesta organització sindical com a delegat de la zona nord xilena i n'arribarà a ser secretari de Comunicacions. Fou delegat sindical de La Disputada durant molts anys. Durant la dècada dels trenta formarà part del grup «Francisco Ascaso» i en arribar el vaixell «Winnipeg» a Valparaíso carregat d'exiliats de la Guerra Civil espanyola, prendrà contacte amb anarquistes peninsulars, francesos i italians que havien lluitat als fronts de batalla contra el feixisme. Juntament amb un grup d'aquests exiliats, formarà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Xile, adherida al corrent de l'«anarquisme específic». A La Legua, amb els germans fusters Cordero, formà part del grup «Tierra y Libertad» i edità el periòdic del mateix nom. Durant la seva llarga vida va mantenir correspondència amb innombrables anarquistes de parla hispana i per aquest fet rebé el malnom d'El Canciller. En 1981, en plena dictadura militar, fou detingut amb un grup de 17 estudiants de secundària amb els quals tenia una reunió per crear un grup anarquista. Un cop alliberat, en 1982, juntament amb altres companys (Roberto Torres, Oscar Ortiz, etc.) fundà la revista Hombre y Sociedad, primer publicació llibertària editada durant la dictadura. En 1984 la revista aconseguí un local i es convertí en centre de reunions anarquista, però a finals dels vuitanta a resultes del referèndum convocat per la continuïtat o sortida de la dictadura militar d'Agusto Pinochet, el grup caurà en discussions internes que precipitaran el seu final. L'octubre de 1997 la revista Hombre y Sociedad sortí de bell nou represa per un grup de joves, però durà poc. En aquest any participà en un congrés que pretenia crear una organització anarquista a Xile. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a la pintura, a l'edició del periòdic de notícies llibertàries Amor y Acracia i a la militància en el grup «Movimiento Libertario Joaquín Murieta», que nasqué marxista i que gràcies a ell derivà a l'anarquisme. José Ego-Aguirre va morir el 15 de desembre de 2002, víctima d'un càncer als pulmons, a l'Hospital Regional de Temuco (Araucània, Xile) i les seves despulles foren enterrades a Pillánlelbun (Araucània, Xile).

***

Franco Leggio

- Franco Leggio: El 15 de desembre de 2006 mor a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Havia nascut el 2 de març de 1921 a Ragusa (Sicília). Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial «La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini –jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió–, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».

Franco Leggio (1921-2006)

***

Georgi Bozhilov

- Georgi Bozhilov: El 15 de desembre de 2010 mor a Bulgària l'anarquista Georgi Bozhilov Nedyalkov. Havia nascut el 16 d'abril de 1927 a Rosoman, a prop de Sofia (Bulgària). Fill setè d'una família nombrosa pagesa de 10 germans, esdevingué anarquista durant la seva època d'estudiant a l'Escola de Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà. Durant la dictadura estalinista, va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i Kustendil i al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En 1974, durant un escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia trobà i requisà nombrosos manuscrits seus i deportà Bozhilov a la localitat de Bistra (Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets cívics, sobrevisqué a Sofia treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del comunisme, a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure), òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar tres llibres de memòries Balgarskijat prejod prez pogleda na edin anarjist (2009, La transició búlgara a través dels ulls d'un anarquista) Jivot pod ueren nebosvod (2009, La vida sota un cel negre) i Lichni otkrovenija (2010, Relacions personals).