---

Anarcoefemèrides del 14 de juliol

Esdeveniments

Selfactina

Selfactina

- Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines –de l'anglès selfacting–, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones –aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

***

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Amédée Bruneau (2 de març de 1894)

Foto policíaca d'Amédée Bruneau (2 de març de 1894)

- Amédée Bruneau: El 14 de juliol de 1847 neix a Châteauroux (Centre, França) l'anarquista Amédée Jean Baptiste Bruneau. Sos pares es deien François Bruneau, fuster, i Marie Élisabeth Serreau. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). El 30 de març de 1878 es casà al X Districte de París amb l'obrera d'ombrel·les parisenca Marie Ernestine Savart, amb qui en 1894 tenia sis infants. Aleshores sense feina, el 2 de març de 1894 el seu domicili del número 36 del carrer Saint-Honoré va ser escorcollat per la policia en una gran batuda contra els sospitosos de formar part de grups anarquistes; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però cinc dies després va ser posat en llibertat. Amédée Bruneau va morir el 26 de desembre de 1898 al seu domicili del número 4 del carrer Saussaies del VIII Districte de París (França).

***

Pierre Quillard

Pierre Quillard

- Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix al XII Districte de París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre François Marie Quillard. Sos pares es deien François Quillard, empleat, i Marie Joséphine Payot. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article «L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues –considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»– i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat –membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. El 12 d'abril de 1906 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Augustine Talbot. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a la Clínica Hartmann de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993), La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Foto policíaca d'Henri Guérin (22 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Henri Guérin (22 de febrer de 1894)

- Henri Guérin: El 14 de juliol de 1869 neix a Le Mesnil-sur-Orge (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Henri Lucien Guérin. Sos pares es deien Louis Guérin, fuster, i Julie Justine Doiselet. Es guanyava la vida com a cambrer de cafè a París (França). En els anys noranta vivia al número 32 del carrer Gabrielle del XVIII Districte de París. En 1893 va ser una temporada gerent de La Revue Anarchiste i en 1894 de La Revue Libertaire. També va ser gerent el març de 1894 dels últims números de La Révolta, abans que aquesta fos substituïda per Les Temps Nouveaux. El gener de 1894, amb Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche, va ser interrogat pel jutge d'instrucció en una ona de detencions d'anarquistes parisencs, però el seu cas va ser sobresegut, ben igual que els dels companys. El 20 de febrer de 1894, arran dels atemptats del carrer Saint-Jacques i del carrer Faubourg Saint-Martin, va ser detingut al domicili de Louis Duprat, comerciant de via al carrer Ramey. Després de ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, sense cap càrrec, va ser posat en llibertat, però ven aviat va ser denunciat com a gerent de La Revue Libertaire i de La Révolte. Abans de ser detingut, fugí cap a Bèlgica i s'instal·là al número 17 del carrer Saint-Alphonse de Brussel·les, i ràpidament se li van unir Henri Beylie i Henri Gauche. A Brussel·les va contactar amb Cyprien Jagolsgowski, que es feia anomenar baró Urgern von Sternberg de Rússia, que li havia de lliurar una important suma destinada a La Révolte i aquest li va proposar la realització de diversos atemptats, però Henri Guérin va sospitar-ne. Dos dies després va ser expulsat de Bèlgica i, sota el nom d'Auber, arribà a Amsterdam (Països Baixos), però Jagolgowski es va reunir amb ell i, contra la seva voluntat, s'instal·là a l'habitació que havia llogat. Després de la sortida de Jagolgowski, aviat implicat en els atemptats de Lieja (Valònia), va ser detingut pensant que es tractava del baró Urgern von Sternberg i trigà 16 dies empresonat mentre demostrava la seva autèntica identitat. Expulsat de Bèlgica, va ser exonerat, amb Henri Beylie i Henri Gauche, dels atemptats de Lieja. Fins al març de 1895, sota nom fals, treballà a l'Exposició d'Anvers (Flandes) i, gràcies a una amnistia, pogué retornar a París, però va caure malalt a causa dels viatge de 10 dies a peu en ple hivern. Es va llançar una crida per ajudar-lo financerament i poder-lo visitar. Reprengué la seva feina de cambrer de cafè. El 8 d'octubre de 1916 participà en una festa de suport a la vaga de 360 treballadors, la majoria d'origen jueu, de la Societat Parisenca de Confecció (SPC) realitzada a la Borsa del Treball i que va consistir en un espectacle de cançons en francès i en ídix, acompanyades per una orquestra russa, i on ell va fer una xerrada sobre l'anarquisme; es aquest acte es recolliren 1.600 francs en suport dels vaguistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Henri Ferrier

Henri Ferrier

- Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche-de-Bretagne (Gwerc'h-Breizh, Bretanya) l'anarquista Henri Jean Marie Ferrier. Sos pares es deien Pierre-Constant Ferrier, carreter, i Cécile François Beuneau. Carreter de professió com son pare, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per «complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joséphine Accini (1898)

Joséphine Accini (1898)

- Joséphine Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) la modista anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel llinatge de son marit Nicolas Camilloni. Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a Niça (País Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se li va obrir un expedient individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de Niça i en un escorcoll policíac se li requisaren els fullets Confession d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar del periòdic anarquista bilingüe de Niça L'Esclave - Lo Schiavo (1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb destinació Torí. El juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joséphine Accini (1881-?)

***

Foto policíaca d'Oreste Abbate ("Giovanni Jurissewitsch")

Foto policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)

- Oreste Abbate: El 14 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch. Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a electricista. El 28 de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per «resistència al reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va ser destinat a l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto, Itàlia) com a obrer especialitzat, però el comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i l'envià a Nàpols amb residència obligatòria. Cridat a files i incorporat en el 71 Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül), desertà el 29 d'octubre de 1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el «Cas de la bomba de Zuric», va ser detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat durant sis mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2 de desembre de 1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà a Alemanya i a començament de 1919, amb altres revolucionaris italians (Francesco Misiano, Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg, etc.), prengué part en la Revolució, participant el 6 de gener de 1919 en l'ocupació de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de gener, va ser reclòs a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres revolucionaris italians (Luzinano Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio Balduini, etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat. D'antuvi s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família llibertària dels Zanolli, i posteriorment retornà a Berlín, on freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari. Arran de l'amnistia promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de Ministres italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà, fent-se passar per l'exsoldat austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste (Friül), on regentà un magatzem d'aparells elèctrics. En aquesta època rebé sovint la visita del socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925 patí un escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums subversius en llengües alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a Alemanya i l'octubre de 1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia tingut dos fills (Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina), filla d'una família de treballadors antifeixistes i socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül), emigrà a la Unió Soviètica, on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest mateix any de 1932, a Tula (Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el setembre de 1935 la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut del règim soviètic i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada italiana a Moscou per intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la visita de son amic Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores, crítics amb el Partit. A començaments de 1937 aconseguí arribar a França, on sa companya Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i s'establí a Villeparisis (Illa de França, França), on treballà d'electricista. En 1948, segons un informe de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en aquesta localitat sense que res es pogués dir d'ell. Oreste Abbate va morir el 7 d'abril de 1949 al seu domicili de Villeparisis (Illa de França, França).

Oreste Abbate (1887-1949)

***

Ugo Resta amb sa companya

Ugo Resta amb sa companya

- Ugo Resta: El 14 de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

***

Buenaventura Durruti Domingo

Buenaventura Durruti Domingo

- Buenaventura Durruti Domingo: El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domingo –també citat Domínguez i Dumenge. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler –el segon llinatge oficial de Buenaventura Durruti, Domingo, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut –només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes –especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)–, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball  (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» –«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular–, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè –format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes– es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes –del qual era cap del Departament de Transports– va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero –versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II–, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domingo (1896-1936)

***

Necrològica de Gregorio Naso publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 5 i 19 de juliol de 1980

Necrològica de Gregorio Naso publicada en el periòdic tolosà Espoir del 5 i 19 de juliol de 1980

- Gregorio Naso: El 14 de juliol de 1900 neix al barri de San Cristóbal de Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el seu llinatge citat Nasso. Era fill d'una família d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet començà a treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la Federació d'Obrers del Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), de la qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb Emilio López Arango, Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir millores en les condicions de treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de Buenos Aires de la FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual va ser nomenat secretari general. Membre de la redacció del periòdic Organización Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa («Bosquejo histórico de La Protesta»), també col·laborà en La Obra (1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir (1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les campanyes de solidaritat amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos Aires, Argentina). També lluità contra la llei d'«associació il·lícita», que va ser aplicada als sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou membre de diverses comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la FORA, presentà en el VII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de l'empresonament l'agost de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis obrers portuaris de Buenos Aires membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan Bautista Mayorga, Honorio Bruno Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez i Victorino Javier Volpe), fou un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat dels Obrers Portuaris de la FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes argentines. Va se comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat Sindical de Xile per a exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada pels 2.325 delegats presents, alhora que interrompre el discurs del general Perón, convidat pel govern xilè; davant aquest fet, Perón ordenà des de Xile l'alliberament dels sis militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge Perlés, assistí com a delegat de La Protesta al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i l'any següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest periòdic en el I Congrés de la FAU. En aquests anys milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Apassionat pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups teatrals en els anys cinquanta– i bon orador, participà després de la mort de Perón en la «Campanya d'Educació Cívica» en el curs de la qual prengué la paraula tots els diumenges a places de Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses conferències a locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un dels fundadors de la Biblioteca Anarquista «José Ingenieros» i de l'editorial «Proyección». El maig de 1971 publicà en la revista Reconstruir l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final de sa vida s'establí amb sa companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a Gregorio de Laferrere (Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà en el funeral Carlos Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se celebrà al Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es realitzà en el seu homenatge titulat Recordanto a Carlos Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va morir el 16 de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina).

***

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

- Joan Reverter Nolla: El 14 de juliol de 1901 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Baptista Josep Reverter i Nolla –el segon llinatge a vegades citat erròniament Molla. Sos pares es deien Joan Baptista Reverter Redon i Josefina Nolla Gil. Al seu poble natal era conegut com Lo Verd. De família benestant, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amposta (Montsià, Catalunya), on era conegut com El Canareu, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià. Dedicà els diners d'una herència a fundar i mantenir la revista en llengua castellana Prismas, editada, amb Joachim Puech, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), i de la qual sortí una vintena de números. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i es dedicà a la reorganització confederal a les terres del Baix Ebre. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931 representà els 450 afiliats al Sindicat de Pagesos d'Amposta al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). En 1932 va fer un míting a Cervera (Segarra, Catalunya) i fou director del setmanari d'Amposta El Explotado (1932-1933). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontà a l'estratègia trentista i el 10 de maig de 1933 va ser detingut, amb set companys, i empresonat a la presó de Pilatos de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Ajudà nombrosos companys buscats per les autoritats i amagà Juan Domínguez a l'illa de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. A Barcelona (Catalunya), entre el 5 i el 13 de març de 1933, representà el Sindicat de Pagesos d'Amposta i els 120 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya. El gener de 1934, com a director d'El Explotado, va ser detingut «per desacatament a l'autoritat» i multat amb 5.000 pessetes. En aquests anys també col·laborà en Solidaridad Obrera i en La Revista Blanca. Milicià durant la guerra, participà en els combats de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya) i va ser ferit en la primera batalla de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment participà activament en l'organització econòmica d'Amposta. A partir de novembre de 1936, després de la dissolució del Comitè Antifeixista, presidí el Consell Municipal ampostí i redactà els estatuts de la Col·lectivitat Agrícola –aquests incloïen el pagament d'un salari, que es rebria íntegrament en cas de malaltia, i la gratuïtat dels medicaments. La Col·lectivitat Agrícola d'Amposta, de la qual va ser secretari i en la qual també participà Joaquim Dragó, s'encarregà de la producció d'arròs, de llet, de lleixiu, de guix i d'ous de la granja avícola «Roja y Negra». També creà una moneda local, ratificada davant notari, vàlida a tota Tarragona i dipositada en un banc tarragoní. El febrer de 1937, intervingué, amb Ramon Porté Dalmau, Josep Viadiu Valls i Francisco Carreño Villar, en la gira propagandística per terres catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers) en favor de la Federació Regional Pagesa de la CNT. L'11 de febrer de 1938 va fer a Amposta la conferència «Responsabilidad y conciencia». El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'instal·là a Cabassut (Sent Progèt, Llenguadoc, Occitània) i després de l'escissió confederal formà part de la tendència «col·laboracionista». Més tard s'establí a Caors i representà la Federació Local de la CNT d'aquesta població en nombrosos congressos i reunions. Durant els anys setanta formà part de la tendència lligada al periòdic Frente Libertario. En l'exili col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Pilar Miquel Ramos. Joan Reverter Nolla va morir el 6 de març de 1989 a l'Hospital de Caors (Llenguadoc, Occitània).

Joan Reverter Nolla (1901-1989)

***

Carlo Zaccarini

Carlo Zaccarini

- Carlo Zaccarini: El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini, conegut com Carlino. Sos pares es deien Ernesto Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó. En 1923 passà clandestinament a França i s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà empedrant carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista fent servir el pseudònim de Carlino. En 1931 va ser expulsat de França per les seves «activitats subversives». Retornà i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron, Arpitània), on, segons la policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista i antifeixista. El gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el «Batalló Garibaldi», però en 1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana francesa. Visqué de manera estable a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Fernández Valcarce apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 22 de març de 1988

Necrològica de José Fernández Valcarce apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 22 de març de 1988

- José Fernández Valcarce: El 14 de juliol de 1903 neix a Veiga de Forcas (Pedrafita do Cebreiro, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista José Fernández Valcarce. Sos pares es deien Pedro Fernández i María Manuela Valcarce. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra els sicaris del pistolerisme patronal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració (Vernet, etc.) i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Bordeus, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta ciutat. En la seva última etapa vital patí depressions nervioses. José Fernández Valcarce va morir el 2 de gener de 1988 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània). Son germà Francisco Fernández Valcarce també fou militant anarcosindicalista i exiliat.

***

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" del 31 de maig de 1933

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny La Época del 31 de maig de 1933

- Antonio Tisner Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Sos pares es deien José Tisner i Mariana Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) –altres fonts citen Berbegal–, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.

***

Necrològica de Francisco López Guillén apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de maig de 1974

Necrològica de Francisco López Guillén apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de maig de 1974

- Francisco López Guillén: El 14 de juliol de 1905 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco López Guillén. Era fill natural de Rosario López Guillén. Va ser amic de la infància de l'anarcosindicalista Joan Peiró Belis, amb qui sempre restà en comunicació. Milità en el Sindicat de Vidriers de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Joan Peiró Belis va ser lliurat pels nazis a les autoritats franquistes, el va anar a visitar a la presó de València i intentà per tots els mitjans salvar-lo, ocupant-se de la seva inhumació després de la seva execució el 24 de juliol de 1942 a la presó de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Durant el franquisme, continuà militant en la CNT clandestina de València. Francisco López Guillén va morir el 16 de novembre de 1973 a l'Hospital La Fe de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Kurt Zube

Kurt Zube

- Kurt Zube: El 14 de juliol de 1905 neix a Danzig (Pomerània, Imperi Alemany) –actualment Gdansk (Polònia)– l'editor, llibreter i escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el pseudònim N. H. Z. Solneman –les seves inicials més namenlos («anònim» en alemany) a l'inrevés. Fou l'únic fill del matrimoni de classe mitjana format per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys començà a patir una pèrdua auditiva crònica i no fou fins la invenció dels audiòfons moderns que començà a tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al Kronprinz Wilhelm Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i ciències polítiques en aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es llicencià en 1929 a Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor anarcoindividualista John Henry Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929 també fundà la revista literària Radikaler Geist (Esperit Radical) i treballà com a escriptor, editor i llibreter per correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després d'una intensa correspondència entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer fundà la Societat Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament anarcoindividualista i ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig de la gran crisi econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de Mackay i de la situació política alemanya, la Societat Mackay s'extingí. Aquest mateix any les autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions van ser confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide, Gerhart Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser prohibida –el seu article publicat en el primer número de la revista «Heil Hitler», en el sentit de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els nazis. Els seus manuscrits i la seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els continus escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de concentració d'Oranienburg, un interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera insostenible li van obligar a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa dona a Viena. L'11 de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li confisquen el passaport alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va divorciar de Hildegard amb qui havia tingut dos fills Jörn (John Zube), que serà un dels seguidors de la «panarquisme» de Paul Émile de Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa, pogué malviure de l'escriptura i participà activament en la WIR Genossenschaft –Cooperativa Nosotros, de Wirtschaftsring (Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de WIR-Bank–, on invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa de suport mutu s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i després fundarà altres cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG, Auto Ajuda Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG, Assegurança de Vida i Ajuda Mútua). El març de 1938, amb l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares, on va treballar en unes oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual havia conegut a Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats d'ocupació nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor perquè era apàtrida. Més tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter (L'Observador Europeu), fins que la potestat decisòria sobre edicions passà a les autoritats austríaques. En 1946 publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen (Associació Mundial d'Apàtrides). Amenaçat d'expulsió per les autoritats austríaques, abandonà la seva residència a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia passaport, no se li permetia l'emigració a l'estranger i passà per diverses ciutats alemanyes (Friburg, Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment aconseguí solucionar els problemes burocràtics i pogué continuar les seves tasques d'editor i de llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la nacionalitat alemanya. A Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i entre 1956 i 1968 edità la revista llibertària Erlesenes (Selectes). En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist (L'Esperit del Temps) d'Hamburg. En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la publicació de les obres de l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel Anarchie i Zur Sache. És autor de nombroses obres, com ara Manifest des Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest (1977) i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay. Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de maig de 1991 a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005 el seu arxiu i biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de la Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix la tradició de Josiah Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que ells s'estimava més parlar d'«anarquisme cientificocrític».

***

Rudolf Berner (1937)

Rudolf Berner (1937)

- Rudolf Berner: El 14 de juliol de 1907 neix a Skövde (Comtat de Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube Berner i Frank Tireur. Fill d'una família nombrosa que vivia d'una granja, de petit, a més d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931 s'instal·là a Uddevalla, on treballà com a pintor de bucs. En aquesta època entrà en contacte amb la premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren, etc.) i començà a col·laborar-ne. L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i començà a treballar a la redacció de Brand. A finals de 1931, com a delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes), assistí a un congrés de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín, on travà amistat amb Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i pogué escoltar una conferència d'Erich Mühsam i conèixer Franz Pfemfert. A Berlín formà part del grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi Boretti. En 1932 retornà a Suècia i en 1936 realitzarà un viatge errabund per Dinamarca, Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan s'assabentà de l'aixecament feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment anarquista peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a través de Suïssa es va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a Suècia. L'octubre de 1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) aconseguí entrar a Catalunya, on treballà en el Departament Internacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) editant un butlletí d'informació setmanal en suec. A Barcelona mantingué un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS perquè portés a terme una missió a Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb l'FKAD. Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a Suècia i visità Alemanya com a delegat oficial de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar fàcilment a l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell d'entrada a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es reuní amb Änne Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es traslladà a Düsseldorf, ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb l'enterrament d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que havia estat assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis, existien a Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els membres dels quals ja havien estat detinguts per la policia política. De Düsseldorf passà a Leipzig, on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín va fer contacte amb Boretti i Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD. Després passà a Suècia i d'allà a Polònia. A Varsòvia va fer contacte amb l'ala anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. Després d'acabar la seva missió a Polònia, tornà a Berlín per entrevistar-se amb Boretti. L'endemà marxà a Renània on s'havia desencadenat una ona repressiva i d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop lliurà el seu informe, retornà a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves diferències amb Agustin Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció Alemanya de la CNT-FAI a Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no agradà als responsables de la SAC que l'acusaren de portar una vida massa «bohèmia» i el marginaren, fet que el va deprimir força i el va fer caure en idees de suïcidi i en la beguda. Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes (llibre sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni feina fixos. Però a la primavera següent es recuperà una mica i decidí retornar a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la situació revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una delegació cenetista. La seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país per les tropes franquistes. Després viatjà a París, on no tingué cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i retornà a Suècia. Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. A començaments dels anys quaranta es casà amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i 1944 col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen, sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.). Després del conflicte treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili. També treballà com a periodista a Suïssa i a Espanya, país on entrà clandestinament i del qual va fer un informe –Den spanska diktaturen (1949)– que va ser publicat durant dues setmanes en Arbetaren, i després com a fulletó, i on va prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund. En 1958 viatjà a Barcelona com a «turista» i redactà un informe sobre la situació política de la Catalunya franquista. A començaments de 1962 començà a escriure per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance. Traduí textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya, publicades en suec –Den osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland (1940)– sota el pseudònim Frank Tireur, van ser traduïdes a l'alemany per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare Front. Bericht über die illegale Arbeit in Deutschland (1937). Rudolf Berner va morir l'11 de març de 1977 a Lund (Escània, Suècia).

Rudolf Berner (1907-1977)

***

René Ringeas, al centre dret amb gorra, i altres companys en una acampada (ca. 1935) [CIRA - Lausana]

René Ringeas, al centre dret amb gorra, i altres companys en una acampada (ca. 1935) [CIRA - Lausana]

- René Ringeas: El 14 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol de 1914 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista René Antoine Ringenbach, més conegut com René Ringeas. Sos pares es deien Joanny Gaston Camille Ringenbach, sastre i secretari de la Federació de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT), i Eugénie Lavoillotte, modista. Visqué amb sos pares al XII Districte de París (França). A començament dels anys trenta era funcionari del Ministeri del Treball, fent feina com a redactor per als treballadors estrangers –posteriorment esdevindrà venedor als mercats– i vivia al número 21 del carrer Dr. Leray del XIII Districte parisenc. Era membre de la Joventut Anarquista Comunista (JAC), organització que, segons la policia, comptava uns tres-cents militants, i concretament en militava en la secció de Les Lilas (Illa de França, França). El 4 de juny de 1933 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Entre el 14 i el 16 de juliol de 1933 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Orleans (Centre, França). Entre 1934 i 1939 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista. Orador de talent, el 15 de març de 1934 participà en el míting internacional d'Unió de les Joventuts celebrat a París, que agrupà membres de les diverses organitzacions juvenils d'esquerra de totes les tendències. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat a París, on s'abandonaren les sigles de l'UACR per les de la Unió Anarquista (UA). Nomenat secretari de la JAC, fou delegat al congrés de l'UA, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936. El 6 de juny de 1936 es casà al XV Districte de París amb Marcelle Mazaud, empleada de laboratori. Com a membre de la JAC parlà en un míting organitzat per la Federació de la Regió Parisenca de l'UA i la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) el 3 d'octubre de 1936 a la Sala de la Mutualité, juntament amb Marceau Pivert, per la Gauche Révolutionnaire (GR, Esquerra Revolucionària); Lucien Weitz, per les Joventuts Socialistes del Departament del Sena; Émilienne Durruti, per la «Columna Durruti»; Pierre Audubert, per la V Secció de l'SFIO; i Sébastien Faure, per l'UA. També parlà, en nom de la JAC, amb Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes, en una reunió pública antimilitarista («Les deux anys, c'est la guerre!») celebrada el 24 de setembre de 1936 a Les Lilas; aquesta reunió acabà amb una cinquantena de persones recorrent els carrers i, malgrat la estreta vigilància a la qual estava sotmesa, es pogueren llançar pamflets antimilitaristes per damunt del mur del fort de Romainville (Illa de França, França) i que finalment aterraren al camp de tir. A resultes de les tasques que es dugueren a terme en el congres de l'UA que se celebrà a París entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat membre de la comissió administrativa d'aquesta organització. En 1938 va ser nomenat tresorer adjunt de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el tresorer de la qual fou Nicolas Faucier. En aquesta època vivia al número 224 del carrer Vanves de París. El 19 de novembre de 1938 intervingué en nom de la JAC en el míting «La Paix n'est pas sauvée» a Courbevoie (Illa de França, França), organitzat pel grup «Rassemblement contra la Guerre», al costat de Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes Obreres i Pageses; de Suzanne Nicolicht, del Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP); d'Henri Claude, dels Jeunes Équipes Unies pour une Nouvelle Économie Solidaire (JEUNES, Grups de Joves Units per una Nova Economia Solidària); André Barzangette, de l'UA; i un orador del Partit del Poble Algerià (PPA). Aquest míting tingué un estrany èxit, ja que si el públic era nombrós (500 persones), la meitat eren comunistes hostils que tot el temps provocaren al crit de «POUM assassí!». En la primavera de 1939 era membre de la Universitat de la Joventut Proletària (UJP), el secretari de la qual era Armand Galli, i que tenia per missió l'educació dels joves obrers de la mà de l'UA. Va ser delegat al Congrés Regional de París de l'UA que se celebrà el 19 de març de 1939 i aleshores era el responsable de la pàgina sindical de Le Libertaire. Durant la II Guerra Mundial va ser fitxat com a jueu per la policia del Govern de Vichy. Bon emprenedor comercial, muntà diverses petites empreses, sobretot després de la II Guerra Mundial. Especialment destacà «Forana», empresa encarregada d'aprovisionar els mercats forans i a la qual confià la seva gestió a l'anarquista Charles Louis Anderson. En 1950 residia a Courbevoi i el seu domicili figurava en la llista dels que havien de ser vigilats per la policia. Durant els anys seixanta fundà les «Editions du Vieux Saint-Ouen» i publicà en 1966 a Saint-Ouen (Illa de França, França) el butlletí setmanal L'Intrus, en el qual col·laborà fent servir diversos pseudònims (Le Beau Jojo, Jacques Sanvignes, etc.). En la seva editorial publicà en 1966, amb Gaston Coutant, el llibre Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte. El projecte editorial se'n va anar en orris quan un incendi destruí el local social situat al número 5 del carrer Cagé. En 1968 va escriure una novel·la autobiogràfica sobre el període de 1936-1937, que va ser rebutjada per l'editor Robert Denoël i fortament criticat per Louis Mercier. En aquesta època regentava una empresa d'aparells domèstics a Saint-Ouen amb una filial a La Sanha (Provença, Occitània), on acabà instal·lant-se. René Ringeas va morir el 20 d'octubre de 1992 a l'Hospital Font-Pré de Toló (Provença, Occitània)

***

Serge Mahé

Serge Mahé

- Serge Mahé:El 14 de juliol de 1931 neix al barri de Penhoët de Saint-Nazaire (Bro Naoned, Bretanya) el pedagog i militant anarquista i anarcosindicalista Serge Mahé. Nét d'obrers de les drassanes de Saint-Nazaire, sos pares, mestres, es deien Joseph Mahé i Marie Georgette Eugénie Roussel. Es va veure fortament influenciat per les vagues de 1936 en el sector naval i per son oncle, treballador a les drassanes, que el va introduir en la militància. Seguí les passes de sos pares i es va fer mestre laic, alhora que milità en el Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors), adherit a la Federació de l'Educació Nacional (FEN); posteriorment formà part de la tendència revolucionària Escola Emancipada (EE), de la qual va ser membre del seu Consell Sindical. Fou membre del grup anarquista «Fernand Pelloutier» de Nantes (País del Loira, França). A començament dels anys seixanta, fou un dels creadors, amb Alexandre Hébert i Joachim Salaméro, del butlletí L'Anarcho-syndicaliste, que s'edità a Nantes entre el 14 de gener de 1961 i el desembre de 1973, sota el títol L'Anarcho, i del qual fou el principal redactor. Entre 1962 i 1970 milità en la Union des Anarcho-Syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), que agrupava sobretot militants de la Confederació General del Treball (CGT) – Força Obrera (FO). En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire. En 1970, després de la dissolució de l'UAS, i del fracàs de la nova agrupació Alliance Syndicaliste Révolutionnaire et Anarcho-Syndicaliste (ASRAS, Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista), el grup «Fernand Pelloutier» publicà el butlletí Anarcho-syndicalisme, que sortí a Nantes entre maig de 1972 i abril de 1974, abans de reconstituir l'UAS i reprendre la publicació de L'Anarcho-syndicaliste l'octubre de 1975, publicació que encara s'edita, i de la qual va ser l'administrador amb Alexandre Hébert i Claude Rouyer. Aquesta nova UAS i el seu butlletí van estar fortament influenciats per les tesis trotskistes de Pierre Broussel (Pierre Lambert), i de la seva Organització Comunista Internacionalista (OCI), i del Partit dels Treballadors (PT). Entre febrer de 1988 i desembre de 2003, edità La Lettre Anarchiste, que publicà 30 números sobre diversos temes. L'estiu de 1992 fundà amb altres companys (Christophe Benavides, Frédéric Giraud, Jean Hédou, Sylviane Hochard, Fabrice Le Restif, Laurent Segalan, Jacques Tallec) l'Aliança dels Sindicalistes Anarquistes (ASA), que durà uns quatre anys. En 2000 participà en la redacció de l'obra Des anarchistes dans la lutte des classes, publicat per l'UAS. Fou un dels signataris, en 2004, amb Alexandre Hébert i Marc Prévotel, de la «Crida als laics per a la defensa i la promoció de la Llei de 1905», la qual redactà. Durant molts anys fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. És autor de Propriété et mondialisation (1999), Le parfum de l'églantine. Nouvelles (2002), La contre-révolution permanente (2005, selecció de textos) i Une saison en Acratie (2012, text intern). Sa companya fou Marie Louise Le Brun. Serge Mahé va morir el 6 de novembre de 2012 al seu domicili de Le Bas Langâtre (Herbignac, Bro Naoned, Bretanya).

***

Concepción Serrano López

Concepción Serrano López

- Concepción Serrano López: El 14 de juliol de 1950 neix a Villaverde (Madrid, Castella, Espanya; actualment pertany a Madrid) la pedagoga i militant anarquista i anarcofeminista Concepción Serrano López, coneguda com Concha Serrano. Sos pares es deien Agustín Serrano Pérez, jornaler, i Deogracias María López de la Fuente.. Milità en el Sindicat d'Ensenyament de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva creació a finals dels anys setanta i en l'Ateneu Llibertari de Villaverde des de la seva ocupació l'1 de maig de 1980. En 1980 formà part de la secretaria de Tresoreria del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Bondía Román. En 1983, amb Pilar Domínguez, Dolores Luque Santos i altres, reactivà l'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres». En els anys vuitanta va ser acomiadada d'una escola infantil del barri madrileny de Villaverde per discrepàncies amb la direcció i poc després fundà amb altres companyes l'escola infantil en règim de cooperativa «Pequeño Compañero» a la mateixa localitat, més tard reconvertida en guarderia, i on va romandre fins al seu tancament més de vint anys després. Participà activament en campanyes de defensa de presos i antirepressives (Mumia Abu Jamal, Xosé Tarrio González, Tessalònica, etc.) i en actes i manifestacions de tota mena (antimilitaristes, d'alliberament sexual, iaioflautes, menjadors populars, etc.). En 1990 fou delegada al Congrés de la CNT celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc) i al de 1995 a Granada, on va fer la conferència «Lenguaje no sexista» a les Jornades Culturals del congrés. En 1996 presentà la ponència «Lenguaje no sexista» a les Jornades Antipatriarcals celebrades a Madrid. Va fer nombroses conferències sobre ensenyament, feminisme i anarquisme a diferents indrets, com ara Granada (1985, 1990 i 1997), Jaén, Elda (1988), Puerto Real (1992 i 1997), Barcelona (1993), Almeria (1997), Sevilla (2002), etc. Trobem textos seus en diferents publicacions (A Rachas, La Samblea, etc.) i prologà l'edició de 2006 de la Historia del anarcosindicalismo espanyol de Juan Gómez Casas. Fou companya de José Luis Velasco Sanz, relació que acabà en separació. Concepción Serrano López va morir el 12 de desembre de 2016 a l'Hospital Universitari «Fundación Jiménez Díaz» de Madrid (Espanya) a causa d'un càncer fulminant i va ser incinerada al Crematori del Cementiri Sud de la ciutat. El 16 de desembre de 2917 se li va retre un homenatge a la seu madrilenya de la Fundació Anselmo Lorenzo.

Concepción Serrano López (1950-2106)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 15 de juliol de 1910

Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juliol de 1910

- Léon Weiss: El 14 de juliol de 1910 se suïcida a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el sastre anarquista Léon Weiss. Havia nascut el 3 de febrer de 1866 a Saint-Jean-des-Choux (actual Saint-Jean-Saverne, Alsàcia). Sos pares es deien Antoine Weiss, llimador, i Louise Kohler. Coixejava de la cama dreta i havia de caminar amb un bastó. En 1893 va ser fitxat per la policia com a membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i segons una informació policíaca vivia maritalment amb Guillaumette Wiedmann (o Wietmann, segons les fonts), coneguda com Mina, amb qui finalment es casà. Després de quatre intents frustrats de suïcidi, el 13 de juliol de 1910 intentà llevar-se la vida a l'andana de l'estació de Reims disparant-se quatre tirs a la boca; ferit, va ser traslladat a l'hospital de la ciutat. Els metges constataren que les ferides no eren mortals, però en un moment que no estava vigilat es ferí amb un ganivet a l'abdomen i els metges hagueren de practicar-li una laparotomia. Més tard, trenca un tassó que havia a la tauleta de nit i amb els vidres es tallà el pit. Finalment, agafà els apòsits de cotó hidròfil que cobrien les seves ferides i se'ls envià. Léon Weiss va morir ofegat el 14 de juliol de 1910 a l'Hospital Civil de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Bautista Fueyo

Bautista Fueyo

- Bautista Fueyo Gutiérrez: El 14 de juliol de 1934 mor a Buenos Aires (Argentina) el llibreter i editor anarquista Bautista Fueyo Gutiérrez. Havia nascut el 9 de març de 1875 a Villoria (Laviana, Astúries, Espanya). En 1889 emigrà a Buenos Aires (Argentina) i en 1901 muntà una llibreria («Librería y Cigarrería de Bautista Fueyo»), desenvolupant una intensa tasca de llibreter, d'importador i d'editor de publicacions anarquistes. En aquesta època fou l'administrador dels periòdics anarquistes La Protesta i Vía Libre. En 1905, durant l'estat de setge que seguí a la Revolució Radical de febrer d'aquell any, va ser deportat a Montevideo (Uruguai), juntament amb altres companys (Francisco Jaquet, Dante Silva, etc.). Quan retornà a Buenos Aires, reemprengué, amb dificultats, la seva tasca editora. En 1908 assumí la representació de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia a Buenos Aires. També representà les publicacions Salud y Fuerza, de Luis Bulffi de Quintana; El Productor, de Barcelona (Catalunya); Boletín El hombre y la Tierra; Tierra y Libertad, de Madrid (Espanya); i Les Temps Nouveaux, de París (França). Fou membre de la Lliga Espanyola Neomaltusiana. El 15 de maig 1910 calaren foc el seu establiment, al número 1.342 del Paseo de Julio, davant l'estació Retiro de Buenos Aires, i ell es va defensar a trets, ferint diversos atacants abans de ser detingut per la policia sense que se sabés res d'ell durant una setmana. Descontent amb algunes pràctiques anarquistes, quan el 10 de febrer de 1912 el Congrés de la Nació Argentina sancionà l'anomenada «Llei Sáenz Peña», que establí el vot universal secret i obligatori per als ciutadans (només homes) argentins natius o naturalitzats majors de 18 anys, amb Santiago Locascio, intentà crear, sense abandonar les seves idees anarquistes, un partit obrer per a participar en les eleccions generals, projecte que mai no arribà a port. En 1913 creà a Buenos Aires l'empresa editora «B. Fueyo», que publicà un gran nombre d'obres d'escriptors anarquistes. Gran aficionat al teatre, la seva llibreria destacà pel nombrós número d'obres d'aquest gènere literari, edità la col·lecció «Biblioteca Fomento del Teatro Asturiano», amb publicacions en bable, i a partir de l'1 d'agost de 1913 publicà, com a administrador, la revista quinzenal Nuestro Teatro, dirigida per Santiago Locascio. El 15 de gener de 1923 començà a publicar la revista Sembrando Ideas. Revista quincenal de divulgación sociológica, que deixà d'editar-se dos anys després, i creà la col·lecció «Librería Sociológica», en record de l'editor anarquista Fortunato Serantoni. Va ser molt amic de l'editor Joaquín Alejo Falconnet (Pierre Quiroule), de qui va publicar els seus llibres. Entre els autors dels quals va editar obres podem destacar Joaquín Abati, Alpe, Mikhail Bakunin, Honoré de Balzac, Rafael Barret, Besséde, Roberto Bracco, Luis Bulffi, Buranelli, Caccuri, Cachero, Carlo Cafiero, Juan Carulla, R. Chaughi, Teresa Claramunt, Jorge San Clemente, Coppée, Cordón, Manuel Costa-Iscar, Antonio Curzo, Joaquín Dicenta, Denis Diderot, José Famadas, Sébastien Faure, Máximo Fernández, Agustín Fontanela, Galio, Enrique E. García, Eduardo G. Gilimón, Mario Gino, González de Castro, Gorki, Pietro Gori, Jean Grave, Alfonso Grijalvo, Pepita Guerra, Àngel Guimerà, Federico A. Gutiérrez, Max Halbe, Havaux, Huidobro, Ibsen, Ignacio Iglesias, Jacquinet, Pietr Kropotkin, Kuhne, Delisle de Lachevetiére, Paul Lafargue, Larra, Palmiro de Lidia, Santiago Locascio, Enrique Lustonó, Errico Malatesta, Maginot, Marchese, Vicente Martínez Cuitiño, Ricardo Mella, Francesco Saverio Merlino, Octave Mirbeau, Manuel Montero, Mota, Max Nettlau, Onrubia, Palermo, Pi Arsuaga, Pedro E. Pico, Josep Prat, Pierre Quiroule, Miguel Rey, Roba, Z. Ruiz de Albornoz, Santiago Rusiñol, Vicente Salaverri, Florencio Sánchez, Shakespeare, E. Sue, Sutor, Dante Silva, Federico Urales, Vacarezza, Adrián del Valle, Veyan, Klara Vidas, Vital Aza, Georges Yvetot, Émile Zola, etc.

Bautista Fueyo (1875-1934)

***

José Tourmant Álvarez (1925)

José Tourmant Álvarez (1925)

- José Tourman Álvarez: El 14 de juliol de 1938 és afusellat a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Antonio Tourman Álvarez –el primer llinatge també erròniament citat Tourmant. Havia nascut el 30 de setembre de 1889 a Gijón (Astúries, Espanya). Era fill d'Antonio Tourman, d'origen lorenès, i de Manuela Álvarez Valdés, i tingué dues germanes i un germà. Es guanyava la vida treballant d'ebenista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 va ser detingut, segons alguns perquè se suposava que era desertor de l'exèrcit francès, i portat a peu per la Guàrdia Civil des d'Oviedo (Astúries, Espanya) fins a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1919, com a president del Comitè Pro Presos, va fer un míting a Gijón. En 1920 va ser delegat del Sindicat de Transports en el Congrés d'Astúries de la CNT. El febrer de 1921 va ser detingut arran de l'atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener a Gijón. El juny de 1921 parlà en un míting a Gijón i l'agost d'aquell any, amb Avelino González Entrialgo i Aquilino Moral Menéndez, representà Astúries en el Ple Confederal de Logronyo (La Rioja, Espanya). En 1923, com a secretari del Sindicat de la Construcció, va ser delegat d'aquest sindicat al Congrés de la CNT celebrat a Gijón. L'octubre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera i mentre ocupava la secretaria del Sindicat del Transport de la CNT, va ser expulsat per l'autoritat militar al·legant que, encara que nascut al Regne d'Espanya, tenia la nacionalitat francesa i passà a residir a París (França). Durant la II República espanyola, malgrat que va estar boicotejat per la patronal, retornà a la Península. Abans d'octubre de 1934 tornà a París. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a Gijón. El setembre de 1936 va ser nomenat conseller d'Industria per la CNT en el Comitè Provincial de Gijón i posteriorment va ser delegat del Consell d'Astúries i Lleó. El gener de 1937 presidí l'Assemblea de la Construcció de Gijón, de la qual va ser nomenat secretari. Durant la nit de 20 al 21 d'octubre de 1937 va ser capturat a bord del Mont-Seny, vaixell amb el qual fugia de la repressió, pel minador feixista Júpiter. Va ser tancat al camp de concentració de Muros (La Corunya, Galícia). El 18 d'abril de 1938 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb 26 persones més, i condemnat a mort. José Tourman Álvarez va ser afusellat el 14 de juliol de 1938 a Gijón (Astúries, Espanya), juntament amb els anarcosindicalistes Alfredo Díaz González i Marcelino Ovies Cabo, i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'aquesta població. Sa companya, Consuelo García, amb qui tenia dues filles, va morir en 1972 a l'exili francès.

José Tourman Álvarez (1889-1938)

***

Joan Pijoan Casasnovas

Joan Pijoan Casasnovas

- Joan Pijoan Casasnovas: El 14 de juliol de 1939 és afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Ramon Salvador Pijoan Casasnovas –algunes fonts citen erròniament com a nom Josep. Havia nascut el 21 de març de 1912 a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Sos pares es deien Joan Pijoan Civit, llaurador, i Rosa Casasnovas Carbonell. Com son germà Andreu, treballà de llaurador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). També va fer de xòfer. Capturat per les tropes franquistes, Joan Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 14 de juliol de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son germà Andreu Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a la mateixa ciutat.

***

Sébastien Faure (ca. 1920)

Sébastien Faure (ca. 1920)

- Sébastien Faure: El 14 de juliol de 1942 mor a Royan (Poitou-Charentes, França) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Sébastien Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Havia nascut el 6 de gener de 1858 a Sant-Étienne (Forez, Arpitània). Era fill d'una família tradicionalista i conservadora; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús; sa mare es deia Catherine Seigneur. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure –homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències –unes 150 a l'any–, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà –amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)– una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola –abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

***

Gil Bel Mesonada

Gil Bel Mesonada

- Gil Bel Mesonada: El 14 de juliol de 1949 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor, teòric de l'art d'avantguarda i militant anarquista i anarcosindicalista Gil Bel Mesonada. Havia nascut l'1 de setembre de 1895 a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel Bel i Virginia Mesonada. Fill d'una família pagesa benestant i de formació autodidacta, d'antuvi milità en el republicanisme federal (Joaquin Costa i Pi i Margall), però, influenciat per Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquim Maurín i Ángel Samblancat, acabà en el moviment anarquista. En 1914 s'introduí en el grup editor de la revista d'Osca El Talión i en 1915 publicà articles «aragonesistes» en el periòdic saragossà Ideal de Aragón, òrgan del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA), publicació que dirigí entre abril de 1917 i gener de 1919. A començaments de 1919 s'instal·là a Madrid, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals de 1919 s'establí a Barcelona i s'integrà en la redacció de Solidaridad Obrera. Entre 1919 i 1921 col·laborà força en España Nueva i durant un temps fou corresponsal per aquesta publicació a París. Entre 1920 i 1921 visqué a València, Tarragona i París. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué a Utebo, on la seva casa es convertí en un centre de reunió i d'activitat artística (Rafael Barradas, Ortega Muñoz, Comps Sellés, etc.), alhora que publicà en la premsa regional i en publicacions literàries (Heraldo de Aragón, El Noticiero, Mediterráneo, Alfar, etc.), aconseguint força prestigi entre el moviment artístic d'avantguarda. En 1923 i 1929 realitzà dos viatges a París. L'1 de gener de 1929 creà una Biblioteca Popular a Utebo i per a tal efecte redactà un manifest radical i avantguardista que va fer imprimir en un full roig i negre. En 1930 fou redactor del periòdic anarquista Cultura y Acción. En 1930 publicà un article, titulat «Propósitos», que pot considerar-se, en l'àmbit aragonès, com la primera declaració de principis teòrics plàstics. Durant els anys republicans escriví per a nombroses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera (1931) o CNT (1932-1933). Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per Utebo al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid. Durant els anys bèl·lics participà en tasques organitzatives confederals, especialment en el Sindicat d'Espectacles, i dirigí el periòdic El Sindicalista. Creà una colònia anarquista a Torrelodones (Madrid) amb cases de feixistes que havien fugit o havien estat afusellats, a la qual convidà a formar-ne part Luis Buñuel. Amb el triomf franquista, romangué a la Península protegit pel metge saragossà Eusebio Oliver, doctor de personatges influents del règim, el qual havia ajudat durant els anys anteriors, sembla que proveint-lo de carnets de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per repartir-los entre gent de dretes per evitar represàlies. A Madrid treballà com a gerent de la productora i distribuïdora cinematogràfica UFILMS i en l'editorial «Fermina Bonilla». En aquests anys publicà sota el pseudònim de Vicente Gil. Va estar lligat a artistes d'avantguarda i a l'Escola de Vallecas de pintura (Alberto Sánchez, Benjamín Palencia, Florián Rey, Rafael Barradas, Gutiérrez Solana, J. M. Díaz-Caneja, Ortega Muñoz, Martín Durbán, Comps, González Bernal, Honorio García Condoy, els germans Buñuel, etc.). A més de les publicacions citades, col·laborà, sota diversos pseudònims (Fray Luzbel, Luzbel, G. Bellini, Vicente Gil), en Cierzo, El Comunista, Las 4 Estaciones, La Democracia, Diablo Mundo, Espectáculo, Fructidor, Los Galeotes, La Gaceta Literaria, Lucha Social, Noreste, El Noticiero, Nueva Senda, Orto, Pluma Aragonesa, Revista de la Casa de América-Galicia, etc. És autor d'El último atentado (1922), Nazarenos de violencia (1923), Voces interiores (1923), Delicadeza (1923), Abajo lo burgués (1932), Fuego en el mar (1942), entre d'altres. En 2000 José Domingo Dueñas i Jesús Gómez Picabeo publicaren part de la seva obra sota el títol Gil Bel Mesonada. Obra periodística y literaria. En els últims anys de sa vida recuperà la fe religiosa perduda en l'adolescència. Gil Bel Mesonada va morir el 14 de juliol de 1949 al seu domicili de Madrid (Espanya) d'úlcera duodenal –algunes fonts citen com a causa de la mort un infart de miocardi que li sobrevingué enmig del Paseo de Recoletos quan sortia de presenciar un espectacle folklòric– i va ser enterrat al cementiri madrileny de La Almudena. Un carrer d'Utebo porta el seu nom.

Gil Bel Mesonada (1895-1949)

***

Alzir Hella

Alzir Hella

- Alzir Hella: El 14 de juliol de 1953 mor a París (França) el tipògraf, corrector, traductor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista i socialista, Alzire Léonce Guillaume Hella –Alzire és nom de dona, per això el va canviar a Alzir–, conegut com Le Bossu. Havia nascut el 30 de desembre de 1881 a Vieux-Condé (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares, que residien a Roisin (Honnelles, Hainaut, Valònia), es deien Guillaume Josep Hella, empleat de duanes, i Hortènse Léonie Sarot, domèstica, i tingué una germana major Marie Hella. Sa mare va anar a tenir son fill a casa de sos pares a Vieux-Condé. De petita talla, patia d'una deformació de la columna vertebral causada per una tuberculosi òssia, d'aquí el malnom de Le Bossu (El Geperut). Quan tenia 14 anys va morir son pare i hagué d'interrompre els seus estudis becats a l'escola secundària de Péruwelz (Hainaut, Valònia). D'antuvi entrà a fer feina a la impremta «Delmée» de Péruwelz, on aprengué l'ofici de tipògraf. Quan tenia 16 abandonà Péruwelz per a rodar món. Després d'un temps viatjant d'ací d'allà per Alemanya i Europa central vivint de la seva feina de tipògraf i treballant d'ajudant químic en refineries del Nord, s'instal·là als Vosges i després a París (França), on estudià les tardes a la Universitat per aprofundir en el seus coneixements en la llengua alemanya. Va ser multat en diferents ocasions i patí penes de presó per «violència», per propaganda anarquista i per infraccions a la policia ferroviària. En aquesta època va fer una estreta amistat amb el cançonetista anarquista Gaston Couté. L'octubre de 1905 signà un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT) que feia una crida a la insurrecció contra la mobilització, fet pel qual va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 7 de setembre de 1906 va ser tancat a Saint-Dié-des-Vosges per «ultratges a la gendarmeria i possessió d'armes prohibides»; jutjat, va ser condemnat a 21 dies de presó. El 16 d'abril de 1908 va ser condemnat a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a dos anys de presó per «provocació i injúries a l'exèrcit» a resultes de l'article «Aux conscrits» publicat l'octubre de 1907 en L'Action Syndicale de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant la seva reclusió a la presó de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França), el periòdic Le Libertaire, denuncià que estava sotmès al règim de dret comú i obligat a restar a la seva cel·la, ja que es negava a portar una caputxa durant el passeig pel pati carcerari. L'octubre de 1909 el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie (l'anarchie) anunciava que estava en tractament a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París. Fins a 1911 col·laborà regularment com a tipògraf en L'Anarchie i també com a col·laborador amb articles que signava amb son nom. Entre desembre de 1910 i gener de 1911 en va ser gerent en substitució d'André Miquel, però va tenir diferències amb André Georges Roulot (Lorulot), el seu director, i acabà allunyant-se'n. El desembre de 1910 publicà un petit anunci en L'Anarchie on oferia els seus serveis com a traductor d'alemany al francès. L'agost de 1911 escrivia en La Vie Anarchiste. Molt proper a nombrosos antics col·laboradors de L'Anarchie, va estar força vigilat per la policia quan esclatà el cas de la «Banda Bonnot» i sota la sospita d'haver albergat membres d'aquest grup. A principis de febrer de 1912, en una reunió del grup organitzador de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), defensà fermament l'il·legalisme de la «Banda Bonnot». A partir de 1913 formà part de la redacció de Le Libertaire. A finals del mes de febrer de 1913 reprotxà des de les pàgines de Le Libertaire que Lorulot realitzes conferències sobre la «Banda Bonnot» cobrant. L'1 d'agost de 1912 s'adherí al Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la Confederació General del Treball (CGT), d'inspiració sindicalista revolucionària i oposat a la reformista Federació del Llibre; n'esdevingué un militant força actiu, formà part en diverses ocasions del Comitè Sindical (1914-1916, 1919-1922, 1924-1928 i 1932-1934) i entre 1925 i 1928 en fou secretari; representà aquest sindicat en diversos Congressos Federals (Lilla, 1921; agost de 1924; Tolosa, agost de 1929; Estrasburg, 1934) i entre 1935 i 1939 fou membre del Comitè Federal. Entre 1913 i 1931 col·laborà en La Revue Européenne, la qual va presentar als lectors francesos escriptors en llengua alemanya com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke o Stefan Zweig. En 1914 era membre del grup de Moulins (Borbonès, Occitània) de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR), el secretari de la qual era Émile Vignes. Durant la Gran Guerra participà activament en el moviment pacifista al voltant de Romain Rolland. El gener de 1915 va ser declarat exempt del servei militar i no fou mobilitzat durant la guerra. Entre 1916 i 1917 col·laborà en el periòdic anarquista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Entre 1921 i 1923, quan treballava com a tipògraf en L'Humanité i col·laborava en la columna «Lettres allemandes», s'acostà als comunistes, fet pel qual va ser atacat des de les pàgines de Le Libertaire, i acabà afiliant-se a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), que finalment abandonà, adherint-se a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Entre 1922 i 1926 fou conseller de la Magistratura del Treball del departament del Sena, a la Secció de Productes Químics, i entre 1936 i 1938 a la Secció de Productes Químics i de l'Alimentació i entre 1937 i 1938 vicepresident d'aquesta última secció. A partir de 1926 compaginà amb la seva activitat professional i militant una important tasca de traductor de l'alemany al francès. Tot sol, o en col·laboració amb Louis Marie Jean-Baptiste Angé (Olivier Bournac i Comfort), traduí gairebé tota l'obra d'Stefan Zweig, de qui va esdevenir amic i agent literari, a més de mantenir una estreta correspondència, la qual va ser requisada per la Gestapo durant l'Ocupació. També traduí l'obra de diferents autors, com ara Chalom Ash, Max Brod, Albert Daudistel, Knut Hamsun, Wilhem Hauff, Ernest Theodor Amadeus Hoffman, Friedrich Hölderlin, Gottfried Keller, Andreas Latzko, Alfons Petzold, Erich Marie Remarque, Jean-Paul Richter, Rainer Maria Rilke, Arthur Schnitzler, Theodor Storm, Ernst Toller, Fritz von Unruh, Evgenij Varga, Armin Theophil Wegner, etc. En 1950 va ser condecorat amb la Legió d'Honor francesa. Alzir Hella va morir a conseqüència d'una embòlia el 14 de juliol de 1953 a l'Hospital Broussais-la-Charité de París (França); després d'un sepeli provisional el 17 de juliol al cementiri de Montrouge (Illa de França, França), va ser definitivament enterrat el 28 de novembre de 1953 al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). Son marmessor testamentari va ser l'anarquista Marcel Body, a qui llegà els seus drets de traductor i els seus arxius, a condició que tingués cura de sa companya Rosalia Magdalena Sarkies Marthérus. En 2018 Anna-Élise Delatte va publicar la biografia Alzir Hella, la voix française de Stefan Zweig.

Alzir Hella (1881-1953)

***

Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")

Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)

- Jesús del Olmo Sáez: El 14 de juliol de 1958 mor a Antíbol (Provença, Occitània) l'activista anarquista i resistent antifranquista Lucas Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Havia nascut el 18 d'octubre de 1924 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Jesús del Olmo Barrio i Valentina Sáez Izquierdo. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera al barri de La Fontonne d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.

Jesús del Olmo Sáez (1924-1958)

***

Libertario Hernández Illescas al camp de concentració de Bouarfa (1941)

Libertario Hernández Illescas al camp de concentració de Bouarfa (1941)

- Libertario Hernández Illescas: El 14 de juliol de 1967 mor a Lieja (Valònia) l'anarcosindicalista Libertario Hernández Illescas –el segon llinatge també citat Yesca–, conegut com El Libertario. Havia nascut en data indeterminada a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Quan era adolescent s'adherí al moviment llibertari i esdevingué un destacat militant de les zones andaluses d'Algesires, de Gibraltar i de Màlaga, especialment durant la Revolució. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar-se des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) a bord del vaixell Stanbrook (passatger 365) cap a Algèria i va ser internat en diversos camps de concentració, com ara Bouarfa (Marroc) i Colomb-Béchar (Algèria), on va ser enviat a treballar en les obres del ferrocarril transsaharià. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Casablanca (Marroc), on era conegut com El Libertario, i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el Centre Cultural «Armonía». A Casablanca visqué al número 44 de la Route Oulad Ziane, al costat de Vicente Ruiz Gutiérrez, convivint les dues famílies de manera col·lectivista. En 1964 emigrà a Bèlgica i a s'instal·là a Lieja, on milità en la Federació Local de la CNT. Libertario Hernández Illescas va morir el 14 de juliol de 1967 a Lieja (Valònia) en un dramàtic accident laboral no del tot aclarit. Deixà companya, Carmela (La Libertaria), i un fill, Libertario (Libe).

Libertario Hernández Illescas (?-1967)

***

Necrològica de Francisco Zamora Vélez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 de desembre de 1972

Necrològica de Francisco Zamora Vélez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de desembre de 1972

- Francisco Zamora Vélez: El 14 de juliol de 1972 mor a Dinha (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Zamora Vélez. Havia nascut el 4 de setembre de 1920 a Tallante (Cartagena, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Leandro Zamora Agüero i Antonia Vélez Pérez. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) on començà a militar de molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil fou milicià en la «Columna Durruti» i participà en combats al front d'Aragó i en la defensa de Madrid (Espanya). En 1939 amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'establí a Dinha (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de Sisteron (Provença, Occitània) de la CNT i en la Libre Pensée. Sa companya fou Odile Marie Avenas. Francisco Zamora Vélez va morir el 14 de juliol de 1972 a Dinha (Provença, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Sisteron.

***

Notícia orgànica d'Henri Daguerre apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" de l'1 d'abril de 1927

Notícia orgànica d'Henri Daguerre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'1 d'abril de 1927

- Henri Daguerre: El 14 de juliol de 1975 mor a Anglet (Lapurdi, País Basc) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean Henri Daguerre. Havia nascut el 23 de febrer de 1902 a Anglet (Lapurdi, País Basc). Era fill de Ferdinand Daguerre i de Marie Saubade Faury. Es guanyava la vida treballant d'obrer lampista especialitzat en galvanitzacions. El 27 de març de 1927 participà en el congrés constitutiu de la Unió Local de Sindicats Obrers de Biarritz (Lapurdi, País Basc), adherida a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que agrupava 450 afiliats, la meitat estrangers, i en va ser nomenat secretari general. En 1930 era secretari adjunt del nou Sindicat de Treballadors de la Construcció de Biarritz també de la CGT-SR. El novembre de 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nomenat conseller del Consell de la Magistratura del Treball de Baiona (Lapurdi, País Basc) en representació dels Sindicats Confederats de Baiona-Biarritz-Anglet-Bocau, càrrec en el qual va ser renovat el 10 de novembre de 1935. El febrer de 1937 era membre del secretariat general de la Unió Local de Biarritz de la CGT. El setembre de 1937 es casà a Biarritz amb la cuinera Eulalie Badets (Lylie).En 1937 presidia el Comitè Local d'Ajuda a les Famílies de Combatents de la Llibertat i promogué actes de suport i solidaritat a la Revolució espanyola. Henri Daguerre va morir el 14 de juliol de 1975 al seu domicili d'Anglet (Lapurdi, País Basc).  

***

Jehan Mayoux (1956)

Jehan Mayoux (1956)

- Jehan Mayoux: El 14 de juliol de 1975 mor a Ussèl (Llemosí, Occitània) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jean Mayoux, conegut com Jehan Mayoux. Havia nascut el 25 de novembre de 1904 a Chevalerie (Cherves-Chatelars, Poitou-Charentes, França). Sos pares, mestres anarcosindicalistes, es deien François Mayoux i Marie-Joséphine Gouranchat. Amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. El 4 de juny de 1925 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Louise Vénétie Florac. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en  l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demain joueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el «Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939), Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Es casà en segones núpcies amb Yvonne Coulaud. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 al seu domicili d'Ussèl (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica de Pasqual Fabregat Martí apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 7 de setembre de 1978

Necrològica de Pasqual Fabregat Martí apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 7 de setembre de 1978

- Pasqual Fabregat Martí: El 14 de juliol de 1977 mor a Castelló (La Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Pasqual Fabregat Martí. Havia nascut el 29 de març de 1905 a Les Useres (L'Alcalatén, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Pasqual Fabregat i Josepa Martí. Quan era molt jove emigrà a Barcelona, on treballà en els serveis de neteges públics i milità en el Sindicat del Foment de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment milità en la Federació Local de Valença (Roine-Alps, Occitània) fins als anys seixanta, quan, molt malalt, retornà a la Península. Pasqual Fabregat Martí va morir d'insuficiència cardíaca el 14 de juliol de 1977 a l'Hospital Provincial de Castelló (La Plana Alt, País Valencià) i va ser enterrat en aquesta població, on residia.

***

Silvio Annovi

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 14 de juliol de 1978 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Havia nascut el 17 de desembre de 1890 a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena.

***

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner "Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland"

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland

- Gaston Rolland: El 14 de juliol de 1982 mor a Gradignan (Aquitània, Occitània) l'anarquista antimilitarista Gaston Émile Rolland, també conegut com Tonton i Antonio Raspiol. Havia nascut el 28 d'abril de 1887 a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca). Sos pares, forners, es deien Théodore Émile Roland i Amélie Thurin. Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles anarcoindividualistes i era lector de La Guerre Social, tot reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost de 1914 rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a París (França) treballant artísticament la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916, albergà durant uns dies l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan va ser detingut. El 4 de setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), tancat al fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E. Armand, Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de gener de 1918 va ser condemnant a tres anys de presó –Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19 de juliol de 1918 va ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de domiciliació obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament alliberat. En 1929 fou tresorer de la Colònia Infantil Llibertària, de la qual eren membres Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice Langlois, que durant dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa campestre de Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer Amiral Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat tresorer del CDS i de la tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en substitució de Georges Courtinat. El CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau, comptava aleshores amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser tresorer Le Réfractaire, òrgan de la Lliga Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A. Martin, Marius Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquesta època, amb A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del grup de solidaritat «L'Entraide». El 2 de novembre de 1940 es casà al III Districte de París amb la comptable polonesa Rywka Praigroth. En el periòdic anarcopacifista Liberté, de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a prop de Gradignan, que arreplegà milers de francs. Gaston Rolland va morir el 14 de juliol de 1982 al seu domicili de Gradignan (Aquitània, Occitània).

***

D'esquerra a dreta: Antonio Jiménez Cubillo, Vicente Ruíz Gutiérrez, Jorge i Marinano Susiac, en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary (Melbourne, maig de 1986)

D'esquerra a dreta: Antonio Jiménez Cubillo, Vicente Ruíz Gutiérrez, Jorge i Marinano Susiac, en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary (Melbourne, maig de 1986)

- Antonio Jiménez Cubillo: El 14 de juliol de 1990 mor a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) l'anarquista Antonio Jiménez Cubillo. Havia nascut el 13 de juny de 1935 a Madrid (Espanya). Era fill de republicans que havien patit represàlies. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en l'hostaleria i després en un taller de mecànica i de reparacions de camions. Posteriorment va fer el servei militar a Àfrica (Nador i Melilla). En 1960 emigrà a Melbourne (Victòria, Austràlia) i es posà a treballar durant quatre mesos de tallador de canya de sucre a Innisfail (Queensland, Austràlia) i després cinc anys de miner. Posteriorment treballà sis mesos a les foneries de Wollongong (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i en la construcció al port de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 1961 esdevingué anarquista llegint el periòdic mexicà Tierra y Libertad i es dedicà a distribuir tota mena de publicacions llibertàries. Aprengué el francès i en 1966 contactà amb anarquistes del continent. Quan arribà Austràlia no trobà militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es dedicà a agrupar espanyols i l'agost de 1966 creà el Centre Democràtic Espanyol (CDE) de Sydney i de Melbourne, editant la revista El Demócrata. Animà el Grup Llibertari de Sydney i publicà la revista Acracia (1972-1992) i també edità Nosotros (1972-1975) i Militando (1975). Després de la mort del dictador Francisco Franco es dedicà a col·laborar en el moviment anarquista de Sydney i de la resta d'Austràlia, en estret contacte amb companys d'arreu del món (Vicente García Pérez, Félix Álvarez Ferreras, Marcos Alcón Selma, etc.), especialment en el Moviment Llibertari Cubà (MLC), i amb la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Defensà l'anarcosindicalisme en el si de diversos sindicats reformistes, destacant en la seva lluita contra la patronal. En 1976 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Australiana (FAA), publicant fins al 1978 el butlletí FAAB. Durant aquests anys participà activament en les protestes contra la guerra del Vietnam. El gener de 1978 fou un dels fundadors a Newton (Adelaida, Austràlia Meridional, Austràlia) de l'Anarcho Syndicalist Federation of Australia (ASFA, Federació Anarcosindicalista d'Austràlia), de la qual exercí de secretari en la secció de Sydney. Amb Vicente Ruíz Gutiérrez realitzà una important tasca editorial, publicant butlletins (La Semilla, etc.) i fullets divulgatius (La Revolucion social española, Anarchy, A Criticism of state socialism, An appeal to the young, The place of anarchism in socialistic evolution, Looking back after 20 years of jail, A short history of anarchism, etc.). En els anys setanta viatjà a Espanya. En 1984 assistí a la marxa antinuclear de Sydney i entre l'1 i el 4 de maig de 1986 participà a Melbourne en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary. Trobem articles seus en Cenit, El Cómpita, Guángara Libertaria, Ideas-Orto, Tierra y Libertad i en nombroses publicacions australianes. És autor del llibre Cuba, the anarchist and freedom (1987). Antonio Jiménez Cubillo va morir el 14 de juliol de 1990 a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) d'un atac de cor. Deixa companya (Vik) i dos fills (Glen i Alan).

***

Léo Ferré

Léo Ferré

- Léo Ferré: El 14 de juliol de 1993 mor a Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia) el poeta, escriptor i cantautor anarquista Léo Albert Charles Antoine Ferré. Havia nascut el 24 d'agost de 1916 al Principat de Mònaco en una família benestant burgesa. Son pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el director de personal de la Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen italià, regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys major que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el va intruí en aquest art i quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de Mònaco com a soprano. Dos anys després va ser enviat pensionat al col·legi Saint-Charles de Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat francès va ser mal llevada per l'alumne que començà a detestar la religió. Malgrat el suport d'un company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans (Voltaire, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi trobà molt sol; experiència de soledat que anys més tard explicà en la seva ficció autobiogràfica Benoît Misère (1970). Quan tenia 14 anys descobrí la paraula «anarquia» en les pàgines d'un diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a la seva persona. En 1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a Niça, però son mare boicotejà la seva matrícula al conservatori de música i l'obligà a seguir cursos de francès al col·legi de Borghera. La tardor de 1935 arribà a París per començar els seus estudis de Dret, però finalment, en 1939, obtingué el diploma en Ciències Polítiques. Després de fer el servei militar en infanteria, on dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat, l'agost de 1940 va ser llicenciat i retornà a Mònaco, on es posà a fer feina com a distribuïdor de bons d'avituallament als hotelers, alhora que començà a compondre i a cantar –la seva primera actuació en públic fou el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane. L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia conegut en 1940 a Castres. Després entrà a treballar a Ràdio Montecarles, on va fer de tot (locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquesta època començà a escriure poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i Edith Piaf, la qual l'aconsellà que s'instal·lés a París. A finals de l'estiu de 1946 arribà a la capital francesa i començà a cantar, cobrant precàriament, al cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els Frères Jacques i amb el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947 acceptà fer una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un desastre; mancat de diners, trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va ser contractat per actuar al cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en altres locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose Rouge, Le Trou, le Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el seu primer contracte amb un editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica «companya de viatge» del Partit Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la propietat total de les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com ara Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée Lebas. Sempre acostat al moviment llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels anarquistes espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a participar en les gales organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar fons. Sa companya Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida artística i el desembre de 1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en un cafè parisenc, conegué Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona companya. En 1950 va escriure l'òpera La vie d'artiste, on demostrà el seu talent compositiu, i participà, en el paper d'un pianista, en la seva única aparició cinematogràfica en el film britànic The cage of gold, de Basil Bearden. El gener de 1951 enregistrà per a la ràdio De sac et de cordes, amb la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per primer cop una orquestra simfònica i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la vedette nord-americana Joséphine Baker a l'Olympia de París i signà un contracte amb la discogràfica Odéon, la qual enregistrà el disc Paris canaille, l'èxit del qual el permeté comprar una casa de camp on s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta, resultat d'un anterior matrimoni i a la qual Ferré sempre considerà com a filla pròpia. El març de 1955 actuà per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956 estrenà al Teatre de París La Nuit, ballet amb textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que resultà un fracàs de crítica i fou retirat de cartell després de quatre representacions. Aquest mateix any publicà el recull de poemes Poètes... vos papiers, que sortí acompanyat d'un àlbum del mateix títol. L'abril de 1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par Léo Ferré i el gener de 1958 començà a cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril d'aquell any enregistrà l'àlbum Encore... du Léo Ferré. Les penúries econòmiques passen a un segon pla i durant la tardor de 1959 pogué comprar l'illa bretona del Guesclin, on s'instal·là. En 1961 enregistrà per a la discogràfica Barclay Les chansons d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una gran amistat, i mesos després el disc Paname. En aquesta època cantà al Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963 a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré 64, el qual conté la cançó Franco la muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel Canadà i en aquesta època va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per la televisió. En 1966 retornà al Bobino, on reté un important homenatge al poeta Rimbaud. A començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es trenquen. Els fets de Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La Mutualité de París, durant la gala de suport en benefici del periòdic Le Monde Libertaire, estrenà la seva reconeguda cançó Les anarchistes. A partir de maig del 1968 col·laborà en la revista anarquista La Rue. L'octubre de 1968 emprengué una gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no tingué ressò, i a començaments de 1969 publicà l'àlbum L'Éte 68, inspirat en l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i febrer de 1969 cantà al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la revista musical Rock & Folk, tingué lloc la trobada de tres grans representants de la cançó francesa: Léo Ferré, Jacques Brel i Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio Télévision Luxembourg (RTL). Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz, s'instal·là a prop de Florència (Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son primer fill, Mathieu. Aquest mateix any publicà el doble àlbum Amour Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva discografia. En plena època pop, abandonà els recitals en solitari i començà a actuar amb el grup francès Zoo. En 1970 actuà durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà l'enregistrament aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira amb el cantautor quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a l'Òpera Còmica, sala d'espectacles reservada a la música clàssica, i l'any següent engegà una nova aventura musical, dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud, Suïssa). La tardor de 1975 continuà amb aquesta experiència simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de Beethoven. Aquest mateix 1975 abandonà, no sense problemes, la discogràfica Berclay i signà contracte amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres simfòniques de Milà i de Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en diverses discogràfiques (CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un slalom (1979), La violence et l'ennui (1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept ans (1986)  o Les vieux copains (1990). Amb sa companya Marie-Christine s'instal·là definitivament a la Toscana i el juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys compaginà concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP), amb gires arreu de França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus concerts de suport al moviment anarquista (Le Monde Libertaire, Radio Libertaire, TLP, etc.). En 1992 creà la casa discogràfica La Mémoire et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia), després de patir un càncer intestinal que se li havia declarat l'any anterior, i fou enterrat tres dies després en la més estricta intimitat al cementiri de Mònaco. A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué l'edició d'inèdits i reedició dels discos de son pare en la casa discogràfica que aquest havia creat.

Léo Ferré (1916-1993)

***

Homenatge a Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

Homenatge a Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

- Antonio Serrano González: El 14 de juliol de 2008 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarcosindicalista Antonio Serrano González. Havia nascut el 5 d'octubre de 1918 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Serrano Rivera, jornaler, i Antonia González López. Quan tenia sis anys quedà orfe i a partir dels 13 anys començà a treballar, primer de pastisser i després de sastre. En 1933, per la influència del sastre confederal Manuel Ibarra Campanero, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social de Màlaga. En 1934 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat de Sastres de la CNT malaguenya. Arran de l'aixecament feixista, s'enrolà en la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes), que sortí de Màlaga el 28 de juliol de 1936 cap a Granada. Més tard lluità en una columna confederal al sector de Ronda, fins la pèrdua de Màlaga. El febrer de 1937, després de la militarització de les milícies, lluità en la 82 Brigada Mixta. Després de la pèrdua de Terol, passà a la 45 Brigada Mixta, marxant a l'Ebre i després a cobrir la retirada catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el 7 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Brams, dels quals sortí el febrer de 1940 per fer feina en una fàbrica de confecció de roba militar a Carnaux. Després de la derrota de França quedà indocumentat i des de febrer de 1941 a octubre de 1943 treballà de pagès. Durant l'Ocupació, fou secretari de Propaganda de la CNT de Tarn, alhora que treballà de bell nou de sastre. En acabar la guerra organitzà les Federacions Locals confederals de La Bastida Roairós i Sant Jòri, del Llenguadoc (Occitània). En 1947 va ser nomenat delegat d'Albi al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa. Decidí emigrar a Amèrica i el 21 d'abril de 1950 arribà a Veneçuela, on s'havia instal·lat un germà seu. A Caracas treballà durant quaranta anys de llibreter (Libreria Minerva, Palacio del Libro, Libreria Lectura i Libreria ABC), alhora que milità en el moviment llibertari, especialment en la CNT de l'Exili i en la Federació Obrera Regional de Veneçuela (FORVE). En 1965, fugint del revisionisme de l'agrupació encapçalada per Manuel Lara favorable a la creació d'un partit socialista llibertari, s'uní al grup anarquista de Josep Xena Torrent. En 1995 formà part del grup editor de la nova època d'El Libertario, publicació en la qual col·laborà de manera regular. El 14 de febrer de 1996 recuperà la nacionalitat espanyola i renuncià a la veneçolana. En 2004 fou un dels creadors del Centre d'Estudis Socials Llibertaris (CESL). Entre el 17 i el 24 de juny de 2005 se li reté un homenatge a Caracas sota el títol «Vivir la utopía», muntat per l'Organització Nelson Garrido (ONG), el CESL i el periòdic El Libertario. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acontecimiento, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, El Libertario, Orto, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.

Antonio Serrano González (1918-2008)

***

Jean-Pierre Jacquinot

Jean-Pierre Jacquinot

- Jean-Pierre Jacquinot: El 14 de juliol de 2011 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean-Pierre Jacquinot, conegut com Labbé. Havia nascut el 23 de juny de 1939 a Le Havre (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Pierre, mariner, i Jeanne. Entre 1956 i 1961 treballà embarcat com a mariner en vaixells de comerç i en aquest període estava sindicat en la Confederació General del Treball (CGT). Descarregador del moll de professió des del 1961, fou present en les lluites obreres del Sindicat d'Estibadors de la CGT. Va ser a la biblioteca d'aquest sindicat on descobrí els clàssics anarquistes (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, etc.). Durant els anys seixanta va ser un dels animadors del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Monde Libertaire. En aquest període participà activament en les campanyes atiades per Louis Lecoin contra el franquisme i en la lluita contra les accions de la ultradretana Organització Armada Secreta (OAS). Fou amic de May Picqueray, Robert Jospin i Gaston Leval, entre d'altres. El maig de 1978 va ser nomenat director del periòdic Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste (1978-2005), de Le Havre, òrgan de «síntesi anarquista», a l'estil de Volin i de Sébastien Faure, editat pels grups «Atelier du Soir», «Germinal», «Jules Durand» i individualitats de la FA (Maurice Laisant, etc.), en desacord amb l'orientació d'aquesta federació i que fou l'origen de la creació de la nova organització, Unió dels Anarquistes (UdA). Després del Congrés de la UdA portat a terme en 1993 a Dijon (Borgonya, França), fou exclòs d'aquesta organització, decisió que fou ratificada l'any següent en el congrés de Saint-Léger-les-Vignes. El setembre de 1995, amb el grup «Jules Durand» i algunes individualitats, participà en la creació de la Coordinació Anarquista (CA), que restà inoperant en 2001. El novembre de 2005, per qüestions econòmiques, abandonà l'edició en paper de Le Libertaire i fou substituïda per una versió digital. Estibador retirat, a partir  de 2001 milità en la Federació Local de Le Havre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França, de la qual va ser nomenat assessor dels treballadors (Conseiller du Salarié), destacant pels seus consells encertats. El maig de 2011, malgrat la seva deteriorada salut, participà en l'organització de la trobada «Anti G-8/Deauville». D'educació autodidacta –només tenia el certificat d'estudis primaris–, s'especialitzà en la història del moviment obrer de Le Havre –Histoire méconnue et oubliée du syndicalisme havrais, 110 ans d'anarchie au Havre (1993, dos volums) i Les congrès ouvriers de 1880. Jean-Pierre Jacquinot va morir el 14 de juliol de 2011 a Le Havre (Alta Normandia, França) i fou incinerat el 21 de juliol. Es definia com a individualista des del punt de vista filosòfic, anarcosindicalista pel que feia l'organització i comunista llibertari en la finalitat.

---

[13/07]

Anarcoefemèrides

[15/07]

Escriu-nos


Actualització: 17-07-23