---

Anarcoefemèrides del 12 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Droit Social"

Capçalera del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. Portava l'epígraf «Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou el primer periòdic anarquista editat a Lió i l'òrgan de la Federació Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres organitzacions. Van ser gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem articles de Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat, Chavrier, Claude Crestin, Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i Louis Dejoux, Amédée Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat, Gustave Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre Lucien Pemjean, Élisée Reclus, Thomas, Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène Vermesch, Charles Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles («La société au lendemain de la Révolution» i «Organisation de la propagande révolutionnaire») es van editar en futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat el 25 de maig de 1882 per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per diversos articles on exalçava l'acció de Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne contra el seu patró Bréchard, i fugí a Suïssa. En sortiren 24 números, l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou substituït per L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire (1882).

***

Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.

***

L'Hôtel des Sociétés Savantes

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Inauguració de l'Escola Llibertària de l'Hôtel des Sociétés Savantes: El 12 de febrer de 1899 s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats), al número 28 del carrer Serpente de París (França). El projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation Libertaire» i sostingut per Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa –basats en els principis pedagògics de Paul Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació Superior» nocturns per als adults. El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple, assenyalava la represa de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis. L'any següent, s'editarà la revista L'Éducation Libertaire.

***

Dibuix antimilitarista de Tardi

Dibuix antimilitarista de Tardi

- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paper és el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»

***

Portada del primer número d'"A la Lucha"

Portada del primer número d'A la Lucha

- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de 1937 surt a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista A la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema: «Anarquía es superación». Aquest òrgan de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicà molts d'articles sobre el món sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i notícies comarcals i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb pseudònims (Aurelio, Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van col·laborar Gregorio Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol, J. Sagols, Joan Sans Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, del 23 d'abril de 1937.

***

Cartell de la conferència a Marsella

- Conferència sobre Camus: El 12 de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença, Occitània) l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una conferència sota el títol Albert Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup «Culture et Liberté», era la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de febrer a l'explanada de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i l'endemà a la Sala de l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes locals. Maurice Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.

Conferència sobre Camus (12 de febrer de 1967)

Anarcoefemèrides

Naixements

Francesca Saperas Miró

Francesca Saperas Miró

- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).

Francesca Saperas Miró (1851-1933)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Marc Druard

Marc Druard

- Marc Druard: El 12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Sos pares es deien Jean Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar «A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica «Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Maurice Charvoz

Maurice Charvoz

- Maurice Charvoz: El 12 de febrer de 1865 neix a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa) el biòleg, escriptor, poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista i polític Maurice Fabien Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot, fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el pseudònim Julius Vindex. Era el fill primogènit de Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse. Després d'estudiar quatre anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà la tardor de 1881 al col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune (Valais, Suïssa), que hagué d'abandonar per qüestions financeres. Després de fer algunes feinetes i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de Sant-Maurice amb la finalitat d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va ser iniciat com a novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion (Valais, Suïssa). Perduda la fe, abandonà la religió. El mateix 1886 començà a estudiar ciències a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué d'interrompre per raons financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera lliure a la Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment en 1926 obtingué el doctorat en biologia experimental a la Sorbona de París (França) amb la tesi «Recherches biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et psychiques des Téléostéens». El 5 de novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes, Valais, Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a la plaça d'aquesta població una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es dedicà a la lectura, a l'estudi de llengües, a col·laborar en publicacions periòdiques i a fer conferències, passant temporades a París, Lió i Ginebra. Va fer amistat amb altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev Stoianov. També exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble, com una mena d'«apostolat», i per això també era conegut com Dr. Charvoz. En 1891 publicà Le Val de Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una quinzena de pagesos, en la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la policia francesa el va incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el fundador en 1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de Bagnes, que perdura a dia d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897 –posteriorment va ser nomenat president d'honor de la Federació de Societats de Socors Mutus del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre Pensée». També participà en el desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent conferències al respecte –en 1910 publicà La femme. Son évolution sociale dans l'humanité. A partir de 1899 formà part de la Lògia de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou un dels creadors, amb Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que arreplegà d'antuvi els nins i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que provocà un gran escàndol entre els religiosos de la població –gràcies al suport de la Lògia «Alpina» de la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué fins a 1943. Entre 1903 i 1931 mantingué correspondència amb l'anarquista lliurepensador Gustave Brocher, que passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb André Georges Roulot (Lorulot). En 1909 publicà L'École Libre du Valais. El 13 de novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra el seu treball històric Un pédagogue valaisan. L'oeuvre du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels reculls poètics Les edelweiss (1906), Primevères (1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le grand crime, la «Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914). Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Le Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le Genovois, Le Peuple Valaisan, Le Rhône, Wissen und Leben, etc.) i en la revista pacifista i lliurepensadora Coenobium. A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude populaire de critique religieuse (1914), La pensée libre dans l'évolution des peuples (1917), Le socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire de la première société de secours mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947), entre d'altres. Políticament, fou membre del consell executiu municipal (1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de Valais (1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de Valais (1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després es casà amb Lucie Augusta Baud, molt més jove que ell, de qui acabà divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a l'Hospital de Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació d'apendicitis i va ser incinerat dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa biblioteca (més de 2.000 volums) i son arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics, inèdits diversos etc.), on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de propaganda, es van dipositar als Arxius Cantonals del Valais, a Sion.

Maurice Charvoz (1865-1945)

***

Francesco Ippoliti

Francesco Ippoliti

- Francesco Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea –més tard Bagnoregio–, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede, Il Germe, Libero Accordo, La Marsica, Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino –tercer llac de la península italiana en grandària–, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una «expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i de L'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per «ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit –només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el 7 de gener de 1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

Francesco Ippoliti (1865-1938)

***

Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

- Pierre Henkès: El 12 de febrer de 1867 neix al XII Districte de París (França) l'ebenista anarquista Pierre Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès, ebenista, i Marie Deker, bugadera. El 16 d'abril de 1888, per les seves activitats llibertàries, se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 20 de setembre de 1906

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

- Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

José Penido Iglesias

José Penido Iglesias

- José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio.

***

Necrològica d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de juny de 1972

Necrològica d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Antoni Vidal Dalmau: El 12 de febrer –oficialment el 14 de febrer– de 1898 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Juli Pere Vidal Dalmau, conegut com Vidalet de la Fusta i Florehlio. Sos pares es deien Antoni Vidal Fàbregas, teixidor, i Maria Dalmau Batalla. Començà a militar en el moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector, aconseguí una remarcable cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sorgit, després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de les societats obreres de fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme, va ser empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a escriure a companys analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages, Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. Aquell mateix any fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat i en 1927 assistí com a delegat de Catalunya a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de la Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista de gener de 1933. Membre de la redacció de Solidaridad Obrera, hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio, síntesi del nom de sos dos fills. Duran la Revolució, participà en la col·lectivització de la indústria de la fusta i va ser nomenat president del Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer a Barcelona la conferència «Misión y responsabilidad de la militància confederal y anarquista». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i Vernet. Finalment va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs als camps algerians de Djelfa i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la construcció de la línia ferroviària transsahariana. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, milità en la Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT. Quan les lluites intestines entre les tendències «col·laboracionista» i «ortodoxa», en 1945, després de publicar un fullet (La emancipación de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va ser exclòs de la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb la seva línia «reformista», però acabà reintegrant-se en el sector «ortodox». En 1963 encara vivia a Alger, on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir amb secció pròpia («Al compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es retirà, amb sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras, on continuà col·laborant en Espoir i exercint de secretari de la Federació Local de la CNT. Antoni Vidal Dalmau va morir el 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània). Deixà textos i una novel·la inèdita i llegà tots els seus bens a la subscripció confederal «Pro Espanya Oprimida».

Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)

***

Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

- Fernand Planche: El 12 de febrer de 1900 neix a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània) l'escriptor i militant llibertari Claude-Fernand Planche, també conegut com Fernand Granier. Fill d'un modest artesà ganiveter de La Gran Roulière (Benoît Planche), que morí poc després del seu naixement; també va perdre sa mare (Marguerite Barge) quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle –reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers– i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner –redactà el pròleg i Émile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn. Fernand Planche va morir e 20 d'abril de 1974 a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta.

Fernand Planche (1900-1974)

***

Eugenio Vallejo Isla (1937)

Eugenio Vallejo Isla (1937)

- Eugenio Vallejo Isla: El 12 de febrer de 1901 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eugenio Vallejo Isla. Sos pares es deien Mariano Vallejo Crespo, jornaler, i Eulalia Isla Abril. Obrer metal·lúrgic de la Hispano-Suïssa, de la qual era membre del seu Comitè Obrer, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i fou membre del Comitè Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou força actiu durant les vagues del sector en el període republicà. Entre 1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1933 va fer una gira de conferències a diferents sindicats i ateneus (Barcelona, Poblet, Sabadell, La Torrassa, etc.) i l'octubre d'aquell any es llicencià de l'Exèrcit. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut, amb Rafael Sellés, per la Brigada Especial com a caps del moviment de protesta contra la jornada de 48 hores al ram de la metal·lúrgia. L'abril de 1936 participà en un míting a Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser nomenat delegat de confiscacions d'instal·lacions industrials del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. A petició de Buenaventura Durruti, que el considerava el més preparat del seu sindicat, va ser nomenat membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, que es va constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi confeccionà un balanç de la situació de les fàbriques i dels tallers i proposà un pla de producció d'armament. Seguidament contactà amb els sindicats confederals de productes químics i amb el de mineria de Sallent amb la finalitat d'engegar la producció en massa de productes bèl·lics. Abans que la Generalitat se n'adonés, posà en marxa les indústries de guerra i els consells d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan efectiva –290 fàbriques i 150.000 treballadors i treballadores dedicats a la fabricació d'armament en juliol de 1937– que quan la Generalitat, mitjançant el conseller d'Hisenda Josep Tarradellas Joan, controlà la situació el van respectar en el seu càrrec, convertint-se en l'home de confiança de la CNT dins la CIG. El setembre de 1937 negocià, amb Alejandro Otero Fernández, subsecretari d'Armament i Municions del Govern de la II República espanyola, i els seus assessors soviètics, la integració de la indústria catalana amb la de la resta de l'Estat. També frenà la producció de material de guerra al marge de la CIG. En la seva tasca rebé el suport i l'assessorament de Teodoro Colomina, Ferran Latorre i Vladimir Bisxitzki, entre d'altres. Malgrat l'oposició del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la seva tasca i la manca de suport del govern republicà espanyol, el conseller Tarradellas el defensà, a ell i a la seva gestió, ja que, malgrat els sabotatges comunistes (robatori de blindats, entrebancs posats pel govern per a la concessió de les divises necessàries per a importar matèries primeres, dificultats en l'abastiment de materials, declaracions injurioses a la premsa, etc.), creà del no-res una indústria bèl·lica eficient. El maig de 1938 la CIG es remodelà i passà a anomenar-se Consell Tècnic de la CIG i ocupà el càrrec fins l'agost de 1938 quan aquest Consell Tècnic va ser dissolt arran de perdre la Generalitat la titularitat de les seves fàbriques i magatzems i passar aquests a poder estatal. A partir de maig de 1938 dirigí la fàbrica F-14 de Sarrià, on es muntava el mosquetó Mauser. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Luz y Fuerza, Nuevo Aragón i Solidaridad Obrera. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. A finals de 1940 retornà a Catalunya i muntà un taller de metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat. Aquest fet va ser censurat per la CNT que el repudià i l'expulsà de l'organització. Eugenio Vallejo Isla va morir de trobosi cerebral el 17 de gener –algunes fonts citen erròniament el 20 de gener– de 1969 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sant Andreu d'aquesta ciutat

Eugenio Vallejo Isla (1901-1969)

***

Necrològica de Manuel Cardona Aragonès apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de desembre de 1994

Necrològica de Manuel Cardona Aragonès apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de desembre de 1994

- Manuel Cardona Aragonès: El 12 de febrer de 1905 neix a la Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent)l'anarcosindicalista Manuel Cardona Aragonès. Sos pares es deien Francesc Cardona Abellà, jornaler, i Manuela Aragonès Liébana. Llaurador i guàrdia de seguretat, en 1931 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i sembla que formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1932 se separà legalment de Purificación Edo Puzo. Va ser detingut al seu poble quan l'aixecament revolucionari de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular i després s'integrà en la «Columna Carrod-Ferrer». Més tard participà en la reorganització del Comitè Revolucionari del seu poble i en 1937 presidí el seu Consell Municipal. Fou membre destacat de la col·lectivitat pagesa de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Quan l'ofensiva estalinista de l'estiu de 1937 contra les col·lectivitats aragoneses, va ser detingut l'agost i tancat a la Torre del Bosque, a nou quilòmetres de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà amb sa companya cap a Catalunya, on va romandre fins el final de la guerra, passant tots dos a França. A l'exili visqué a Canòva (Provença, Occitània) i milità sempre en la CNT. Manuel Cardona Aragonès va morir el 27 de setembre de 1994 a Ate (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Pedro Miranda Morcillo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de març de 1988

Necrològica de Pedro Miranda Morcillo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de març de 1988

- Pedro Miranda Morcillo: El 12 de febrer de 1905 neix a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Miranda Morcillo. Sos pares es deien Francisco Miranda i Rosario Morcillo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, estava fent el servei militar a Badajoz quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i fou un dels qui es passà a Portugal amb el grup de companys que volien lluitar contra el franquisme. Posteriorment passà Catalunya, on fou un membre molt actiu de l'organització confederal a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1943 va ser enrolat en un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) i enviat a treballar en la construcció de la reclosa de Cordiac a Quèt (Delfinat, Arpitània). El maig de 1945 va ser delegat de la Isèra al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a París (França). Milità en la Federació Local de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la CNT. En 1951 sa companya, Antonia Venancia Borrego Gata i sa família es pogué reuní amb ell a Grenoble. El seu últim domicili va ser al barri de les Blards de Chapareillan (Savoia, Arpitània). Malat de silicosi, Pedro Miranda Morcillo va morir el 3 de gener de 1988 al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània). 

***

Frederica Montseny

Frederica Montseny

- Frederica Montseny Mañé: El 12 de febrer de 1905 neix a Madrid (Espanya) la destacada militant anarcosindicalista i anarquista Frederica Montseny i Mañé. Filla de Joan Montseny Carret (Federico Urales) i de Teresa Mañé Miravet (Soledad Gustavo), dos coneguts agitadors culturals àcrates i mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. En 1912, passa a residir a Barcelona, a Horta, amb sa família. Posteriorment van residir a altres indrets al voltant de Barcelona. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant obres clàssiques com contemporànies. També va cursar estudis a l'Acadèmia Cost de Barcelona i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Des d'aleshores no va parar d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca –reapareguda en 1923 i editada per la família Montseny des de Barcelona– i, en les seves col·laboracions de narrativa, en La Novel·la Ideal –on va arribar a publicar una quarantena de novel·letes– i Voluntad. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure una trilogia de novel·les centrada en l'emancipació femenina, La Victoria (1925), El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928). Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement polític de la dóna dins la societat capitalista. El 7 de juny de 1930, es casa amb Germinal Esgleas, qui esdevindrà el seu company durant tota sa vida. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà en el Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona, tot i que ella, com els seus pares, es considerava «anarquista individualista», incorporant-se en la redacció de Solidaritat Obrera. Durant els anys de la República, a través de nombrosos articles, es manifesta en contra dels trentistes i a favor de l'insurrecionalisme de la FAI. El 13 de novembre de 1933 neix la seva primera filla, Vida. El 1936 s'incorpora en el Comitè regional de Catalunya de la CNT i en el Comitè Peninsular de la FAI, importants càrrecs orgànics del moviment llibertari català.  Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, essent anarquista, va ser la primera dona de l'Estat espanyol a accedir a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social fonamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral·lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés dins del context de l'època, i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes. Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). Va exiliar-se a França, en acabar la guerra –el 5 de febrer de 1939 mor sa mare en un hospital de Perpinyà–, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Retirada a la residència de jubilats «La Triade» de Frosins (Llenguadoc, Occitània), Frederica Montseny Mañé va morir el 14 de gener de 1994 a la Policlínica de Réguenégade de la Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània). Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987).

«Dossier Federica Montseny», en El Temps d'història, 44 (febrer 2005)

Salvador Palomar: «Frederica Montseny Mañé (1905-1994), una mirada reusenca», en Butlletí Informatiu de l'Arxiu Municipal de Reus, 10 (estiu 2005)

***

Necrològica de Pere Montagut Ferrús apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 de juny de 1989

Necrològica de Pere Montagut Ferrús apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de juny de 1989

- Pere Montagut Ferrús: El 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 12 de gener– de 1907 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Montagut Ferrús –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Ferruz. Sos pares es deien Francesc Montagut Arnal, llaurador, i Teresa Ferrús Barrull. A partir dels set anys ajudà son pare en la distribució de llenya. Obrer agrícola, estava afiliat al Sindicat d'Agricultors de Pinell de Brai de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. En 1940 va ser enviat a fer feina a les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) anomenada «Companyia Muñoz», on participà en la organització clandestina de la CNT i en els combats de l'alliberament de la zona. Posteriorment milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània). Un cop jubilat, s'establí a Tarascon (Llenguadoc, Occitània), on continuà formant part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També freqüentà el «Club des Aînés» (Club de la Tercera Edad) de Tarascon. Pere Montagut Ferrús va morir el 17 de gener de 1989 al seu domicili de Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Convocatòria d'una conferència d'André Barzangette publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 9 de març de 1939

Convocatòria d'una conferència d'André Barzangette publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de març de 1939

- André Barzangette: El 12 de febrer de 1912 neix al X Districte de París (França) l'anarquista André Victor Barzangette. Sos pares es deien Pierre Barzangette, forner, i Amélie Brette, domèstica. En 1930 era secretari del Grup d'Estudis Socials Llibertari de Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) i vivia al número 35 del carrer Maurice-Lachatre de La Courneuve (Illa de França, França). En 1936 militava en la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i l'abril de 1936 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per al XIX Districte de París. Després de fer feina d'obrer ceramista i d'empleat en una impremta, en 1937 treballava de dependent de carnisser als escorxadors de la Villette de París. Col·laborador de Le Libertaire, va ser secretari de la Joventut Anarquista (JA) i entre 1937 i 1939 secretari de la Federació Parisenca de la Unió Anarquista (UA). En el Congrés de l'UA, celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat membre de la comissió administrativa. En aquesta època vivia al número 24 del carrer de la Grange-aux-Belles i sovint era orador en els mítings de l'UA. Posteriorment visqué al número 6 del passatge Roses d'Aubervilliers i figurava en un llistat de domicilis a verificat de la policia. En el Congrés de la Federació Parisenca de l'UA, celebrat el 3 de febrer de 1938, va ser renovat en el càrrec de secretari administratiu regional. El març i l'abril de 1938 va fer una gira de conferències («La guerre est à nos portes», «L'organisation anarchiste», «Oui, les anarchistes avaient raison», «Les patrons attaquent», etc.) a la regió parisenca. Durant la tardor de 1938 s'encarregà de recaptar fons per a imprimir postals de suport a l'UA editades per Charles d'Avray i Émilienne Morin; i assumí la tresoreria de Propaganda de l'UA. El 19 de novembre de 1938 intervingué en nom de l'UA en el míting «La Paix n'est pas sauvée» a Courbevoie (Illa de França, França), organitzat pel grup «Rassemblement contra la Guerre», al costat René Ringeas, de la JAC; de Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes Obreres i Pageses; de Suzanne Nicolicht, del Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP); d'Henri Claude, dels Jeunes Équipes Unies pour une Nouvelle Économie Solidaire (JEUNES, Grups de Joves Units per una Nova Economia Solidària); i un orador del Partit del Poble Algerià (PPA); aquest míting tingué un estrany èxit, ja que si el públic era nombrós (500 persones), la meitat eren comunistes hostils que tot el temps provocaren al crit de «POUM assassí!». El 19 de març de 1939, durant el Congrés de la Federació Parisenca de l'UA, al qual assistí en representació del grup del XIX Districte de París, va ser nomenat membre de la comissió administrativa i presentà una moció en oposició a la de Charles Laisant, on aquest es mostrava partidari de establir una unitat de les diverses organitzacions llibertàries (UA, FAF, CGT-SR), i aquesta última proposta no reeixí. El 25 de maig de 1939, amb altres companys (Maurice Doutreau, Aurèle Patorni i René Ringeas), va ser un dels oradors del míting de l'UA celebrat a la Sala Albouy contra els decrets lleis, la repressió a l'Espanya franquista i la guerra, al qual assistiren una seixantena de persones. Quan esclatà la II Guerra Mundial es declarà insubmís. L'anarquista Roger Caron li va lliurar la seva documentació militar i amb aquesta falsa identitat intentà, juntament amb altres quatre militants de la JA (Bordier, René Brégeot, Coignet i Coutrot) passar a Espanya amb la intenció d'arribar a Mèxic. Tots detinguts, l'octubre de 1939 van ser empresonats a Girona (Gironès, Catalunya); en 1940 van ser traslladats al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya), on ell encara hi era el gener de 1941. El 27 de febrer de 1943 es casà al III Districte de París amb la modista Andrée Louise Guerrier i en aquesta època treballava d'empleat comercial i vivia al número 18 del carrer Chapon. En 1950 vivia, des d'almenys gener de 1946, al número 7 del carrer Commerce de París i figurava en un llistat d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats per la policia. André Barzangette va morir el 12 de març de 1981 al seu domicili, al número 57 del carrer Vignes, de Lardy (Illa de França, França).

***

Necrològica de Lluís Aldana Compta publicada en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" del 12 de juny de 1938

Necrològica de Lluís Aldana Compta publicada en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 12 de juny de 1938

- Lluís Aldana Compta: El 12 de febrer de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Lluís Aldana Compta. En 1931 s'afilià a la Secció de Barbers del Sindicat d'Higiene de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat en la junta del seu sindicat en diferents ocasions. Després d'haver participat en els combats de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista, fou voluntari en la «Columna Durruti». El juliol de 1937, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat comissari de Companyia, i posteriorment de Batalló, del 546 Batalló de la 137 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb el qual lluità en diferents combats al front d'Aragó (Las Crucetas, Paleñino, Tamarit de Llitera, Castelló de Farfanya i Alfarràs). Lluís Aldana Compta va morir en acció de guerra el 6 d'abril –algunes fonts citen el 8 d'abril– de 1938 a Castelló de Farfanya (La Noguera, Catalunya).

***

Marc Noulin

Marc Noulin

- Marc Noulin: El 12 de febrer de 1931 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'esperantista llibertari Marc Noulin. Sos pares es deien Marcel Louis Henri Noulin i Yvonne Émilienne Buhant. En els anys cinquanta participà activament en el Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ). Col·laborà en Cahiers de l'Humanisme Libertaire, editat entre 1963 i 1976 per Gaston Leval. Amb sa companya Danielle Paul, difongué de manera extraordinària l'esperanto a la regió de Vendôme (Centre, França) i en 1994 fundà l'associació «Esperanto en Vendômis», de la qual va ser nomenat president. També fou membre de «Terre des Hommes» i del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània). Vivia a Les Monts (Lunay, Centre, França). Marc Noulin va morir el 12 de gener de 2013 a Thoré-la-Rochette (Centre, França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri d'Ifs de Saran (Centre, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Konstantin Nunkov

Konstantin Nunkov

- Konstantin Nunkov: El 12 de febrer de 1905 cau abatut a prop de la vila de Koutlibeg (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà) el revolucionari i guerriller anarquista Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta Nunkov i amb el pseudònim de David Ognyanov. Havia nascut el 8 de juny de 1877 –algunes fonts citen el 21 de maig–a Chirpan (Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà). Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a la seva població natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv, Bulgària, Imperi Otomà); tres anys després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I de Plòvdiv i acabà l'educació a Burgàs (Burgàs, Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a la universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del «terror revolucionari», va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901 en defensa de les seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els alts funcionaris i l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia per a la utilització dels explosius i dels mitjans de destrucció (1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les generacions posteriors. Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es relacionà amb la colònia d'exiliats russos, marxà cap a Bèlgica per a especialitzar-se encara més en explosius. Treballà uns anys en impremtes de Plòvdiv i de Sofia per ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un temps amb el revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de Melnik) participà com a guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment revolucionari que lluitava contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb destacats militants anarquistes (Petar Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel moviment llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo Chernopeev a Gorna Džumaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El gener de 1902 va ser nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska Révolucionna Organizaciia (VMORO, Organització Revolucionària Interior Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA) de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi Otomà) i s'encarregà dels atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902 prengué part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el Congrés de Plòvdiv del Districte Revolucionari d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va encarregar l'organització de la població rebel dels districtes tracis d'Alexandrúpoli i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov i Tenyu Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a realitzar sabotatges a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli. Després d'haver participat en diversos combats guerrillers a Macedònia i a Tràcia, participà en la insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop aquesta va ser esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a acomplir tasques orgàniques i el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de Kumanovo, participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905 acudí com a delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se celebrà a Knezhevo (Kratovo, Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va caure abatut el 12 de febrer –algunes fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de Koutlibeg (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts citen Kočani (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores contra les tropes turques. Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el seu revòlver perquè no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin Nunkov, considerat un dels herois de la pàtria búlgara, es troben dipositades a la Biblioteca Pública «Ivan Vazov» de Plòvdiv.

Konstantin Nunkov (1877-1905)

***

Foto policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894)

Foto policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894)

- Maurice Bassille: El 12 de febrer de 1916 mor a Saint-Souplet-sur-Py (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Maurice Eugène Bassille. Havia nascut el 17 de gener 1875 al III Districte de París (França). Sos pares es deien Eugène Jean Bassille, estampador, i Joséphine Louise Biord, florista. Treballava en el negoci dels cuiros i de les pells. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 de Cité Dupetit-Thouars de París, va ser escorcollat sense èxit per la policia. Detingut, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació criminal». El seu dossier va ser enviat el 30 de març de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer i va ser posat en llibertat el 19 de maig d'aquell any. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes parisencs de la policia i en aquesta època vivia al número 47 del carrer Charlot de Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser cridat a files en 1895, però va ser dispensat del servei per fill de vídua. El 12 de novembre de 1896 va ser incorporat al 82 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a reservista actiu en l'exèrcit el 22 de setembre de 1897 amb certificat de bona conducta. El 31 de desembre de 1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes, però la Prefectura de Policia desconeixia la seva adreça. L'1 d'abril de 1899 va ser esborrat del registre d'anarquistes. Des del 2 de febrer de 1900 vivia al número 35 del carrer de París de Charenton-le-Point (Illa de França, França). L'11 de juny de 1901 es casà a Charenton-le-Point amb Charlotte Eugénie Racolliet, divorciada d'Ernest Mourand, i amb aquest matrimoni legitimaren sos infants Maurice Georges Bassille et Suzette Charlotte Bassille. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 150 Regiment d'Infanteria. Maurice Bassille, soldat de segona classe del 350 Regiment d'Infanteria de la 23 Companyia destinat al front del Marne, va morir en acte de guerra el 12 de febrer de 1916 a Saint-Souplet-sur-Py (Xampanya-Ardenes, França).

***

Louis Matha (1907)

Louis Matha (1907)

- Louis Matha: El 12 de febrer de 1930 mor a París (França) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Havia nascut el 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 a Castèlgelós (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca Léontine Borreman (13 de març de 1894)

Foto policíaca Léontine Borreman (13 de març de 1894)

- Léontine Borreman: El 12 de febrer de 1936 mor a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Léontine Madeleine Borreman –en alguns registres policíacs figura erròniament com a segon nom Eugénie–, coneguda com Titine. Havia nascut el 25 de desembre de 1870 al I Districte de París (França). Sos pares, conserges, es deien Jean Adrien Borreman i Léontine Pulchérie Hue. En 1889 marxà cap a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on treballà de barretaire de senyores; també cantà en concerts al Folies Bergères de la ciutat. Tingué un amant turc, Georges Pacha, que la mantenia. Al Brasil conegué nombrosos anarquistes. El 2 de juliol de 1893 retornà del Brasil i s'allotjà en un hotel del qual va ser engegada per indesitjable el 6 de setembre d'aquell any pel seu encarregat. Estava registrada al domicili de son avi, pintor decorador, al número 18 del carrer Mont-Cenis de París. Oficialment es guanyava la vida treballant de paperaire, en realitat es dedicava a la venta de periòdics i fullets anarquistes, i, segons informes policíacs, es dedicava a la prostitució. Alguns articles de premsa la qualificaren de «força elegant» i indicaren que havia portat del Brasil joies i diners. Freqüentà la taverna de François Louis Duprat, lloc de reunió d'anarquistes, on cantà en les vetllades familiars llibertàries que se celebraven al lloc. Va ser amiga d'Émilie Sacksteder, que era modista i es dedicava també a la venda ambulant d'ostres, i va anar a viure al seu domicili, al 15 Villa Saint-Michel de l'avinguda de Saint-Ouen. Segons informes policíacs, era amant de destacats anarquistes, com ara Paul Bernard, Sébastien Faure, Paul Paillette o Riedfel, però altres informes de la policia contradeien aquests declaracions. L'11 de març de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del domicili que compartia des de feia sis setmanes amb Émilie Sacksteder i la seva detenció per a ser interrogada; dos dies després aquest s'efectuà sense cap resultat. Detinguda, va ser portada a comissaria i fitxada aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el 14 de març de 1894, va ser tancada a la presó de Saint Lazare i el 23 d'abril d'aquell any posada en llibertat. Processada per «associació criminal», el 6 de juny de 1895 el jutge Henri Meyer va sobreseure el cas. Posteriorment es casà amb Martin Thissen, de qui va enviudar. El 3 de juny de 1930 recuperà la seva ciutadania francesa que havia perdut amb el matrimoni d'un estranger. Léontine Borreman va morir el 12 de febrer de 1936 al seu domicili de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), població on residia.

Léontine Borreman (1870-1936)

***

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne "Mémorial de la Loire et de la Haute Loire" del 20 de maig de 1906

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906

- Jean-Baptiste Reynard: El 12 de febrer de 1937 mor a Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Havia nascut el 8 de març de 1862 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Jean Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben igual que son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament en els lluites obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.). A partir de la dècada dels noranta milità a Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué animador d'un dels grups, el que es reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per Claude Chapoton, es reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava de la difusió del periòdic lionès L'Insurgé. A finals d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament abans de la manifestació del «Primer de Maig» i processat per «associació criminal», però el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895 participà en la fundació del periòdic Le Libertaire, de Sébastien Faure, i col·laborà en Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En aquesta època participà activament en tots els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou un dels responsables de la biblioteca del grup literari i artístic «Le Cénacle Plébéien», establert al número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a resultes d'una reunió antimilitarista a Le Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i adversaris. Abandonà l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels vint, participant en la creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat secretari l'estiu de 1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per a la III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir dos vots a la primera volta. Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí el periòdic anarquista La Patrie Humaine. Durant els seus últims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el 12 de febrer de 1937 al seu domicili d'Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània).

***

Ernest Roman Alfonso

Ernest Roman Alfonso

- Ernest Roman Alfonso: El 12 de febrer de 1940 és afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el pseudònim Ibero. Havia nascut el 17 de maig de 1912 a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Era fill de l'empresari Pere Roman Deltell, constructor de la plaça de bous Monòver i fundador de la fàbrica de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso Crespo, i tingué quatre germans (Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II República espanyola milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 es casà amb Emília Albert Corbí, amb qui tingué una filla, Mireia Roman Albert. Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936, fou membre del Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3 de març de 1937 va ser nomenat primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937 col·laborà en el periòdic Crisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la Cooperativa de Producció i Consum «Universo», creada a finals de 1937. El 30 de gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el Consell Municipal d'Administració de Monòver. Detingut al final de la guerra per les tropes franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat el 12 de febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Ernest Roman Alfonso (1912-1940)

***

Stefano Vaglio

Stefano Vaglio

- Stefano Massimo Vaglio: El 12 de febrer de 1948 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Stefano Massimo Vaglio Giors, també conegut com Étienne Vaglio. Havia nascut en 1880 a Pettinengo (Piemont, Itàlia). Fill d'una família pagesa, quan era encara un infant començà a treballar als camps. Després es va fer paleta i d'adolescent emigrà a Suïssa i a França, on destacà per les seves dots professionals. Quan entrà en contacte amb el pensament anarquista conegué Luigi Bertoni, qui esdevingué amic i company de lluites. Durant la primera dècada del segle XX entrà a militar en el sindicalisme revolucionari de la mà de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), primer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchico. El febrer de 1907 assistí al congrés de la FUOSR. En 1910 milità en el Sindicat Autònom de Paletes i Manobres, format majoritàriament per obrers italians de la construcció. Durant el maig de 1911 fou un dels militants destacats, juntament amb altres companys (Ettore Bartolazzi, Luigi Bertoni, Giovanni Devincenti, etc.), en la vaga dels treballadors de la construcció de Ginebra i durant el juny de 1914, quan la vaga ginebrina de tres mesos, que mobilitzà 2.000 obrers de la construcció, va ser detingut juntament amb altres companys amb el perill de ser expulsat del país. La vaga acabà l'agost de 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, i sis obrers estrangers van ser expulsats. El setembre de 1914 fou un dels quaranta participants en una assemblea anarquista contra la guerra, on també hi participaren Alfred Amiguet, Auguste Pacifique Bérard, Luigi Bertolosi, Luigi Bertoni, Chappuis, Francesco Donelli, Fossati, Georges-Henri Herzig, Malservici, Martinie, Giovanni Porro, Girolamo Quaderni, Rescablia, Sala, Vincenzo Savioli, Vicent, Weill, etc., i tipògrafs de La Voix du Peuple. Durant guerra continuà amb la seva lluita política i sindical. En 1920 fou un dels principals organitzadors del Comitè de Vaga del Sindicat Autònom de la Construcció, de caire anarcosindicalista, vaga que acabà en una victòria obrera (jornada setmanal de 48 hores, supressió del dissabte a la tarda feiner, etc.). En aquests anys treballà força per conscienciar els obrers sobre els avantatges del cooperativisme com a mitjà d'autoemancipació de la classe obrera i el 12 de juny de 1920 fundà, amb altres paletes, la Cooperative des Ouvriers du Bois et Bâtiment di Ginevra (COBG, Cooperativa dels Obrers Fusters i de la Construcció de Ginebra), que donà feina a 150 persones (Gustave Louis Berger, Lucien Tronchet, etc.). El març de 1923 fou un dels promotors de la Cooperativa dels Obrers Fusters i de la Construcció de Lausana (Vaud, Suïssa), de la qual va ser assessor. Durant els anys vint i trenta posà totes les seves forces en la lluita contra el feixisme, presidí la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i dirigí la «Colonia Libera» (Colònia Lliure) de Ginebra. En 1930 fou capatàs de la construcció de la «Colònia Estiuenca Italiana» de Saint Cergues (Roine-Alps, França), obra que es va completar en 1933 gràcies a la participació voluntària de 653 obrers ginebrins i italians pertanyents a una desena d'associacions locals. Aquest projecte, inèdit en la història de l'antifeixisme italià a l'estranger, acollí primerament infants italians, més tard infants espanyols refugiats i posteriorment, durant la II Guerra Mundial, infants de diferents nacionalitats. Durant tots aquests anys mantingué el suport econòmic a Il Risveglio Anarchico. En els últims anys de sa vida visqué a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Stefano Massimo Vaglio es va suïcidar el 12 de febrer de 1948 llançant-se a la via al pas d'un tren a l'estació de Cornavin de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es desconeixen les raons d'aquesta mesura extrema; tal vegada les calúmnies i acusacions, totalment infundades, sobre la seva gestió en la cooperativa de construcció. Estava casat amb Vittoria i tingué dos infants, Dino, també militant llibertari, i Ernesto. La cooperativa que fundà durà fins l'octubre de 1978.

Stefano Massimo Vaglio (1880-1948)

***

Nella Giacomelli

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 12 de febrer de 1949 mor a Rivoltella (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Havia nascut el 2 de juliol de 1873 a Lodi (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Giacomelli i Maria Baggi. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell'allevamento del baco (1927).

***

Necrològica de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de març de 1962

Necrològica de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de març de 1962

- José Ainoza Vilas: El 12 de febrer de 1962 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista José Ainoza Vilas –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Belas. Havia nascut el 30 de setembre de 1907 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Ainoza i Cristina Vilas. Pastor en l'adolescència, no pogué fer estudis i restà analfabet. Ben aviat es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. En 1932 col·laborà econòmicament en el suport de Solidaridad Obrera. En 1933 restà empresonat set mesos a la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resistència i s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies confederals, retornà a rereguarda i fou responsable ramader de la col·lectivitat agrícola de Vallobar. En 1938, quan la caiguda d'Aragó, aconseguí passar el ramat de Vallobar (12.000 ovelles) a Catalunya. Detingut pel Govern republicà, restà empresonat –tal vegada perquè no es va voler integrar en el Regiment d'Artilleria Lleugera 9– en un camp de concentració fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i treballà de pintor en la construcció. Sa companya fou Andresa Begué, amb qui tingué un infant. José Ainoza Vilas va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) en un accident laboral en l'empresa «Chantiers de la Gironda» i va ser enterrat tres dies després. Son germà Francisco Ainoza Vilas també va ser militant llibertari.

***

Necrològica de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "El Rebelde" d'abril de 1962

Necrològica de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic tolosà El Rebelde d'abril de 1962

- Manuel Rubia Ortiz: El 12 de febrer de 1962 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Rubia Ortiz. Havia nascut el 19 de maig de 1912 a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Vicente Rubia i Rosario Ortiz. A començament de la dècada dels trenta s'afilià a la Unió General de Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia a Rubite. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra, amb son germà Antonio Rubia Ortiz, lluità voluntari als fronts com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de manobre. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT i fou membre del grup local de la Regional d'Andalusia-Extremadura de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Sánchez. Malalt i enllitat durant mesos, Manuel Rubia Ortiz va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 6 d'abril de 1910

Notícia sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 d'abril de 1910

- Daniel Gerbault: El 12 de febrer de 1963 mor a Lo Canet (Provença, Occitània) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Havia nascut el 8 de maig de 1881 al I Districte d'Angers (País del Loira, França). Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània). 

***

Joan Turtós Vallès (Tolosa de Llenguadoc, anys seixanta)

Joan Turtós Vallès (Tolosa de Llenguadoc, anys seixanta)

- Joan Turtós Vallès: El 12 de febrer de 1965 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Havia nascut el 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament  el 14 de febrer de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1899-1965)

***

Emanuel Michaels en una foto de passaport

Emanuel Michaels en una foto de passaport

- Emanuel Michaels: El 12 de febrer de 1966 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Emanuel Michaels, conegut com E. Michaels. Havia nascut el 25 de setembre de 1890 a Płock (Governació de Płock, Imperi rus; actualment Masòvia, Polònia). Fill d'una família jueva de Płock, una de les ciutats de l'Imperi rus amb més població hebrea, sos pares es deien Barnet Michaels Michalowski, sastre, i Anne Vaious Verous. Emigrà amb sa família a Anglaterra, on arribà l'1 de febrer de 1900. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'obrer premsador en una sastreria. La seva activitat anarquista es centrà a l'East End de Londres. Va ser secretari del Grup de Suport als Presos de l'Anarchist Red Cross (ARC, Creu Roja Anarquista) de Londres i en els anys deu va fer costat econòmic el periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1911 vivia al número 25 de Hungerford Street. En 1914 es casà a Mile End (Londres, Anglaterra) amb Rosie Kitman, amb qui tingué quatre infants (Harry, Lilly, Edith i Morrie). En 1921 vivia al 73 de Sutton Street. Com a membre del Free Educational Grup (FEG, Grup d'Educació Lliure), va participar en la creació, amb altres companys (Helena Applebaum, A. Gilbert, C. B. Warwick, etc.), d'una Escola Moderna, al número 62 de Fieldgate Street de Whitechapel, que s'inaugurà el 6 de març de 1921, i que també va acollir el Worker's Friend Club (Club d'Amics dels Treballadors) i l'East London Anarchist Grup (Grup Anarquista de l'Est de Londres).  En 1939 vivia al 163 de Jubileu Street. Milità en l'anarcosindicalista Syndicalist Workers Federació (SWF, Federació Sindicalista de Treballadors) i era assidu del Workers Circle (Cercle de Treballadors) que es reunia al Circle House de Hackney de Londres. També va ser secretari honorari de les organitzacions anarquistes jueves londinenques «Freie Arbeiter Stimme» (FAS, Veu Lliure del Treball), i del seu òrgan Freie Arbeiter Stimme, i «Rudolf Rocker Publishig Committee», l'editorial de Rudolf Rocker, amb qui col·laborà estretament. També va fer costat l'edició novaiorquesa de Freie Arbeiter Stimme. Participà activament en el suport de la Revolució llibertaria espanyola. Durant la dècada dels cinquanta visqué al número 12 de Cranwich Road d'Stamford Hill i en 1961 a Morley House. En 1963 i 1964 representà el FAS en els congressos de l'SWF. En els seus últims anys va fer costat el periòdic anarquista Direct Action. Emanuel Michaels va morir a conseqüència d'un ictus el 12 de febrer de 1966 al Hackney Hospital de Londres (Anglaterra).

Emanuel Michaels (1890-1966)

***

Notícia de la detenció de Cayetano Sánchez Izquierdo apareguda al diari barceloní "La Vanguardia" del 14 de febrer de 1932

Notícia de la detenció de Cayetano Sánchez Izquierdo apareguda al diari barceloní La Vanguardia del 14 de febrer de 1932

- Cayetano Sánchez Izquierdo: El 12 de febrer de 1968 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Cayetano Sánchez Izquierdo. Havia nascut cap al 1891. Afiliat al Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), representà aquest sindicat en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada al Palau de Projeccions de Barcelona entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 i en el III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT de juny d'aquell any celebrat a Madrid. Nomenat president del Sindicat, durant la vaga del metall d'agost de 1931 jugà un paper destacat. El febrer de 1932 va ser detingut i tancat més d'un mes a la Presó Celular de Barcelona per redactar i repartir fulls clandestins cridant a la vaga general convocada pel 15 de febrer d'aquell any. Dies després del seu alliberament, va ser detingut amb 57 companys en una reunió clandestina a la seu del Sindicat de la Metal·lúrgia. Després de la guerra civil, amb el triomf feixista, en 1939 passà a França. Milità en la CNT de l'exili i fou delegat nombroses vegades en diferents plens i congressos. L'agost de 1946 fou delegat de la Regional Núm. 2 en el Ple Nacional de Regionals. Entre 1963 i 1964 representà Castres en la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE).

***

Sonya Deanin i Zalman Deanin (1975)

Sonya Deanin i Zalman Deanin (1975)

- Sonya Deanin: El 12 de febrer de 1977 mor a Bethpage (Nassau, Nova York, EUA) l'anarquista i després filantropa sionista Sophie Dreskin, més coneguda com Sonya Deanin. Havia nascut el 13 de juny de 1897 a Vítsiebsk (Bielorússia, Imperi Rus; actualment Bielorússia) en una família jueva. En 1911 emigrà a Newark (Nova York, EUA), on sos tres germans majors s'havien instal·lat, procedents de Londres (Anglaterra), i havien esdevinguts anarquistes. A partir de 1913 freqüentà el Centre Ferrer de Nova York (Nova York, EUA) i començà a llegir textos anarquistes en rus i en ídix, especialment Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi. També freqüentà la consulta del doctor Maryson, a l'East Brodway de Nova York, perquè li deixés llibres anarquistes i aquest li encarregà, amb Sam Margolis, anar a vendre literatura anarquista arreu del país. En 1915, en una excursió al parc de Bear Mountain (Nova York, EUA), conegué l'anarquista Zalman S. Dinin (Zalman Deanin), que esdevingué son company. Sempre acomiadada de les feines per la seva militància, a Nova York treballà en una fàbrica de confecció de capells de palla. En 1918 amb son company entrà a formar part del grup «Frayhayt» (Jack Abrams, Shoyme Bunin, Sam Hartman, Sam Lipman, Jacob Schwartz, Mollie Steimer, etc.). Després de diversos desacords entre els membres del grup que no trobava massa revolucionari la parella Deanin, aquesta abandonà el grup i ambdós es dedicaren a muntar una granja d'aviram, d'antuvi a la colònia anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York, EUA), i després a la colònia «Sunrise», a prop de Saginaw (Michigan, EUA); posteriorment crearen la seva pròpia granja, sota la supervisió de la Jewish Agricultural Society (JAS, Societat d'Agricultura Jueva), a Mount Ivy (Rockland, Nova York, EUA). Després d'abandonar tota militància, en 1945 la parella va vendre la granja i s'establí a Farmingdale (Long Island, Nassau, Nova York, EUA) per a treballar en el sector de la construcció immobiliària, negoci amb el qual amassaren una immensa fortuna. En els anys quaranta formà part de «Dror - Young Zionist Organization» (Organització Sionista Juvenil "Dror"), dirigida per Uri Merry, que tenia per objectiu fomentar el sionisme entre el jovent, fent seminaris i debats sobre el moviment dels quibuts i sobre el món jueu en general. Després d'un viatge a Israel, on quedaren impressionats per la feina del grup «American Pioneer Woman Zionist Organization» (APWZO, Organització Sionista de Dones Pioneres Nord-americanes), decidiren patrocinar una residència d'estudiants al Nègueb, una llar infantil al quibuts Ashdot Ya'akov Meuhad i un centre cultural a Haifa, entre moltes altres iniciatives culturals jueves. Per la seva filantropia sionista, va rebre diversos premis d'estaments jueus. Sempre es declarà anarquista i sempre defensà l'Estat d'Israel. Sonya Deanin va morir el 12 de febrer de 1977 al Mid-Island Hospital de Bethpage (Nassau, Nova York, EUA). Son fill, Rudolph D. Deanin, doctor en filosofia i en química, va ser un expert en l'aplicació de la química en l'agricultura.

Zalman Deanin (1897-1978)

***

Necrològica de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de març de 1986

Necrològica de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de març de 1986

- Teodomiro Hurtado Rodríguez: El 12 de febrer de 1986 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado Rodríguez. Havia nascut el 30 de juliol de 1904 a Palacios de Goda (Àvila, Castella, Espanya). Sos pares es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan tenia 18 anys emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on començà a treballar de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i militant en la Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou María Bres. Teodomiro Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Buil Visa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de març de 1990

Necrològica de Francisco Buil Visa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Francisco Buil Visa: El 12 de febrer de 1990 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Buil Visa. Havia nascut el 2 de setembre de 1913 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Buil Nevot i María Visa Muzas. El 21 d'abril de 1936 es casà a Montsó amb Rosario Sanz Palacio. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Montsó, durant la guerra civil lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va se internat al camp de concentració de Sètfonts, d'on en 1940 va ser enviat a treballar mig militaritzat a una fàbrica de peces metàl·liques per a vaixells a Saint Florentin (Borgonya, França) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta ciutat pogué reunir-se amb sa companya i sos dos infants. Quan l'avanç de les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, partí amb sa família cap a Montalban (Guiena, Occitània) i s'instal·là a Escatalens (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Montuèg (Llenguadoc, Occitània) i milità en la CNT de Montalban. Francisco Buil Visa va morir, a resultes d'una intervenció quirúrgica, el 12 de febrer de 1990 a la Clínica Pont de Chaume de Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Montuèg.

***

Genís Cano

Genís Cano

- Genís Cano: El 12 de febrer de 2007 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Havia nascut el 25 de juny de 1954 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de «guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

***

Miguel Abió Franco

Miguel Abió Franco

- Miguel Abió Franco: El 12 de febrer de 2011 mor a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Abió Franco. Havia nascut el 4 de gener –el 12 de gener segons el registre civil reconstituït– de 1920 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es dein Miguel Abió i Benita Franco. Des d'infant treballà als camps. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés, durant la Revolució i la guerra civil participà en la col·lectivitat local, fou president de les Joventuts Llibertàries i participà en els treballs de fortificació de la zona de Monflorite (Osca, Aragó, Espanya). Quan l'ofensiva franquista de març de 1938 a Aragó, cremà els arxius de les Joventuts Llibertàries del seu poble i passà a França per Luishon (Llenguadoc, Occitània) i retornà a la Península per Catalunya. A Manresa (Bages, Catalunya), amb altres companys d'Angüés (Juan Ferrer Galinfo, Evaristo Puyuelo Mur i Vicente Usón Ara), s'enrolà en la X Companyia de Fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Durant l'ocupació, va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) alemany i en un intercanvi de presoners amb treballadors va ser enviat a fer feina en una fabrica de material de guerra a la zona de Żagań (Lubusz, Polònia), on també treballava una seixantena d'espanyols, entre ells Ángel Lafuerza, i on participà en alguns actes de sabotatge i en la fabricació de peces defectuosos. Quan l'avanç de les tropes soviètiques, va ser repatriat a França. Passà clandestinament a la Península i va ser detingut a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després d'un temps a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) i a saragossana de Torrero, va ser enviat per a fer el servei militar durant dos anys. En 2009 vivia la llar d'avis d'Angüés. Sa companya fou Ramona Zamora. Miguel Abió Franco va morir el 12 de febrer de 2011 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya).

***

Nito Lemos Reis (anys cinquanta)

Nito Lemos Reis (anys cinquanta)

- Nito Lemos Reis: El 12 de febrer de 2019 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'anarquista Nito Lemos Reig, més conegut com Nito Lemos Reis. Havia nascut el 17 de desembre de 1927 a São Paulo (São Paulo, Brasil). Sos pares, emigrants espanyols que es conegueren al Brasil, es deien José Lemos Núñez, miner anarquista, i Carmen Reig Puig, i la parella tingué cinc infants (Franciano, Liberto, José, Minerva i Nito). Sa família s'establí a la Villa Bertioga, al districte de Mooca de São Paulo, on son pare construí al pati un recinte on l'anarquista Florentino de Carvalho fundà una escola racionalista. Nito Lemos Reis i sos germans s'integraren en el pensament llibertari gràcies a la important biblioteca anarquista de son pare i també amb el contacte de la família Cubero, veïna de la seva, i d'altres companys que vivien a prop, com ara José Oliva Castillo. Cap el 1942, els infants d'aquestes famílies, en plena dictadura de Getulio Vargas, fundaren l'anarquista Centre Juvenil d'Estudis Socials (CJES), on participaren unes 18 persones (Antonio Cuberos, Aurora Cubero, Jaime Cubero, María Aparecida Cubero, Mercedes Cuberos, Francisco Cuberos Neto, Franciano Lemos Reis, José Lemos Reis, Liberto Lemos Reis, Minerva Lemos Reis, Nito Lemos Reis, etc.). Després d'un gran període repressiu, el 9 de juliol de 1945 un grup de militants (Salvador Arreola, Antônio Castro, Pedro Catallo, Alfredo Chaves, Nicola D'Albenzio, Nair Dall'Oca, Virgilio Dall'Oca, Cecilio Días Lopes, Rodolpho Felippe, Lucca Gabriel, Sebastião Gomes, Edgard Leuenroth, Antônio Martínez, João Penteado, João Rojo, Benito Romano, Antonio Ruiz, Amor Salgueiro, Antonio Salgueiro, Adelino Tavares de Pinho, Antônio Valverde, María Valverde Días, etc.) reobrí públicament el Centre de Cultural Social (CCS), al número 387 del carrer José Bonifácio del Barri da Sé de São Paulo –abans havia estat al número 191A del carrer Inácio Araújo–, i convidà el CJES a integrar-s'hi. Formà part del Grup Teatral del CCS, participant en diverses obres teatrals, com ara El Maluco de la Avenida (1954), Hechizo (1954) i Ciclone (1955). En aquesta època conegué, a la comuna anarconaturista «Nossa Chácara» (Nostra Granja) a Itaim (São Paulo, Brasil), l'anarquista Luz Álvarez Pérez, filla dels llibertaris Gumersindo Álvarez Fernández i Virginia Pérez, que també participà en les activitats del CCS i en el seu Grup Teatral, i que es casaren civilment el 6 d'abril de 1957, tenint una filla, Thais Álvarez Lemos Gil. S'encarregà de distribuir la premsa anarquista (Ação Directa, La Plebe, etc.) als espectadors del teatre. Entre 1953 i 1955 fou secretari general del CCS. En els anys seixanta va fer costat econòmic dels periòdics anarquistes El Libertario i Dealbar. Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar, amb el seu suport econòmic i el de molts d'altres (Gumersindo Alvarez Fernández, Félix Gil Herrero, Antônio Martínez, José Oliva Castillo, João Rojo, etc.), un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil), que va ser anomenat «Nosso Sítio» (Nostre Lloc). Ell, que durant 18 anys havia treballat de sabater, aleshores feia de camioner i ajudà amb el seu camió a fer la mudança i a portar les persones que es reunien a les seves trobades. Després del final de la dictadura militar i la reobertura, el 14 d'abril de 1985, del CCS, es va anar allunyat, per mor de l'edat, de les activitats públiques anarquistes; no obstant això, com a membre del «Grupo Projeção» (Diamantino Augusto, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Félix Gil Herrera, Fernando Gonçalves da Silva, Liberto Lemos Reis, Antônio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Ideal Peres, Esther Redes, Edgar Rodrigues, etc.), va ser soci fundador el 21 d'agost de 1986 del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), arxiu del moviment anarquista que comptà amb la documentació d'Edgard Leuenroth, entre d'altres militants (Adriano Botelho, Pedro Catallo, José Marques da Costa, José Francisco dos Passos, Joaquim Fernandes, Elias Iltchenco, Manuel Lopes, Manuel Marques Bastos, João Navarro, João Perdigão Gutierrez, Ideal Peres, Manuel Pérez, Luís Saturnino, etc.), registrat oficialment el 18 de setembre de 1986. Nito Lemos Reis va morir el 12 de febrer de 2019 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a causa d'una insuficiència cardíaca.

---

[11/02]

Anarcoefemèrides

[13/02]

Escriu-nos


Actualització: 12-02-24