---
Stefano
Massimo Vaglio (1880-1948)
Pel 1880 neix a
Pettinengo (Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari Stefano
Massimo Vaglio Giors, també conegut com Étienne
Vaglio. Fill d'una família pagesa, quan era encara un infant començà a
treballar als camps. Després es va fer paleta i d'adolescent emigrà a Suïssa i
a França, on destacà per les seves dots professionals. Quan entrà en contacte
amb el pensament anarquista conegué Luigi Bertoni, qui esdevingué amic i
company de lluites. Durant la primera dècada del segle XX entrà a militar en el
sindicalisme revolucionari de la mà de la Federació de les Unions Obreres de la
Suïssa Romanda (FUOSR), primer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i després a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchico. El febrer de 1907 assistí al congrés de la
FUOSR. En 1910 milità en el Sindicat Autònom de Paletes i Manobres, format
majoritàriament per obrers italians de la construcció. Durant el maig de 1911
fou un dels militants destacats, juntament amb altres companys (Ettore Bartolazzi,
Luigi Bertoni, Giovanni Devincenti, etc.), en la vaga dels treballadors de la
construcció de Ginebra i durant el juny de 1914, quan la vaga ginebrina de tres
mesos, que mobilitzà 2.000 obrers de la construcció, va ser detingut juntament
amb altres companys amb el perill de ser expulsat del país. La vaga acabà
l'agost de 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, i sis obrers estrangers van
ser expulsats. El setembre de 1914 fou un dels quaranta participants en una
assemblea anarquista contra la guerra, on també hi participaren Alfred Amiguet,
Auguste Pacifique Bérard, Luigi Bertolosi, Luigi Bertoni, Chappuis, Francesco Donelli,
Fossati, Georges-Henri Herzig, Malservici, Martinie, Giovanni Porro, Girolamo Quaderni,
Rescablia, Sala, Vincenzo Savioli, Vicent, Weill, etc., i tipògrafs de La Voix du Peuple. Durant guerra
continuà amb la seva lluita política i sindical. En 1920 fou un dels principals
organitzadors del Comitè de Vaga del Sindicat Autònom de la Construcció, de
caire anarcosindicalista, vaga que acabà en una victòria obrera (jornada
setmanal de 48 hores, supressió del dissabte a la tarda feiner, etc.). En
aquests anys treballà força per conscienciar els obrers sobre els avantatges
del cooperativisme com a mitjà d'autoemancipació de la classe obrera i el 12 de
juny de 1920 fundà, amb altres paletes, la Cooperative des Ouvriers du Bois et
Bâtiment di Ginevra (COBG, Cooperativa dels Obrers Fusters i de la Construcció
de Ginebra), que donà feina a 150 persones (Gustave Louis Berger, Lucien Tronchet,
etc.). El març de 1923 fou un dels promotors de la Cooperativa dels Obrers
Fusters i de la Construcció de Lausana (Vaud, Suïssa), de la qual va ser
assessor. Durant els anys vint i trenta posà totes les seves forces en la
lluita contra el feixisme, presidí la secció local de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i dirigí la
«Colonia Libera» (Colònia Lliure) de Ginebra. En 1930 fou capatàs de la
construcció de la «Colònia Estiuenca Italiana» de Saint Cergues (Roine-Alps,
França), obra que es va completar en 1933 gràcies a la participació voluntària
de 653 obrers ginebrins i italians pertanyents a una desena d'associacions
locals. Aquest projecte, inèdit en la història de l'antifeixisme italià a
l'estranger, acollí primerament infants italians, més tard infants espanyols
refugiats i posteriorment, durant la II Guerra Mundial, infants de diferents
nacionalitats. Durant tots aquests anys mantingué el suport econòmic a Il Risveglio Anarchico. En els últims
anys de sa vida visqué a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Stefano Massimo
Vaglio es va suïcidar el 12 de febrer de 1948 llançant-se a la via al pas d'un
tren a l'estació de Cornavin de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es desconeixen les
raons d'aquesta mesura extrema; tal vegada les calúmnies i acusacions,
totalment infundades, sobre la seva gestió en la cooperativa de construcció.
Estava casat amb Vittoria i tingué dos infants, Dino, també militant
llibertari, i Ernesto. La cooperativa que fundà durà fins l'octubre de 1978.
---
Stefano
Massimo Vaglio
---
Étienne
Vaglio
---
Nota
sobre la mort d'Étienne Vaglio apareguda en el diari La Liberté, de Friburg (Friburg, Suïssa), del 13 de febrer de 1948
---
---