---

Anarcoefemèrides del 10 de març

Esdeveniments

Capçalera de Le Bulletin de 'La Ruche'

- Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número de Le Bulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.

***

Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

- IV Congrés de l'USI: Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). Hi van ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria, Arezzo, Bolonya, Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara, Gazzada, Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà, Minervino Murge, Mòdena, Nàpols, Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia, Riomaggiore-Gènova, Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni Valdarno, Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara, Taranto, Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona, Vicenza, Viareggio. En el congrés es tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el moviment anarquista a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió o no a la Internacional Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de Fàbrica, etc. N'hi havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, partidària de l'adhesió a la Internacional de Moscou, i l'altra defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la unió amb la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que s'havia acabat de crear a Berlín (Alemanya); la positura antiautoritària va ser la triomfadora. Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és a dir, a l'adhesió de l'USI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que cada Cambra de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt discutit va ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en el Sindicat de Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que tingué com a resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el nou esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta central anarcosindicalista abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data a partir de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.

***

Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a La Campana de Gràcia

- Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la  tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.

Rafael Campalans: «Pobre Salvador Seguí», en Justicia Social (08-03-1921)

Josep M. Huertas Claveria: «Aroma i espines de la Rosa de Foc. 80 anys de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí Estel Negre, 126 (març 2003)

Lluís Alegret: «La caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre», en Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista. Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72

***

Cartell de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

- Conferència d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut, EUA) una conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman. L'acte consistí en una lectura comentada de la seva autobiografia Living my life (Vivint ma vida) i en una dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el títol Today's international probles (Problemes internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part d'una gira de tres mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el permís del govern nord-americà.

***

Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

- Desmantellament de la FACB: El 10 de març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de Sofia (Bulgària), els 120 delegats de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) reunits clandestinament en sessió extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de resistir-se al nou poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de reunió i prohibeix la premsa llibertària, són detinguts per la milícia comunista. La repetida utilització dels banys de l'apartament pels delegats, que havien prèviament acordat no utilitzar-los durant la reunió, alarmà un veí que pensant que es tractava d'una fuita cridà un lampista i, després, la policia. Els més de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i Stefan Tonev, van ser enviats als camps de concentració, on seran torturats i després sotmesos a treballs forçats.

***

Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

- «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el «Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.

Naixements

Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918

- André Bahonneau: El 10 de març de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Sos pares es deien André Bahonneau, obrer de pedrera, i Françoise Cocu. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

Notícia orgànica d'Auguste Frasson apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 5 de desembre de 1890

- Auguste Frasson: El 10 de març de 1858 neix a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després socialista revolucionari, Auguste Frasson. Era fill de Jean-Baptiste Frasson, conreador, i d'Étiennette Cartier. Es guanyava la vida treballant de cardador tèxtil. En els anys vuitanta milità activament en el moviment anarquista del departament del Gard. El 6 de juny de 1889 coorganitzà amb el mecànic anarquista Émile Berthezenne una conferència de Sébastien Faure a Lo Vigan a resultes de la qual ambdós van ser condemnats l'1 de juliol següent a cinc francs de multa per «infracció a la Llei del 30 de juny de 1881 sobre reunions públiques». El 30 de juny de 1889 presidí, amb Eugène Planche i Louis Poujol, la conferència de Sébastien Faure «Réformes ou révolution sociale: stérilité des reformes, fatalité de la révolution» a Lo Vigan. El desembre de 1890, com a responsable del Grup d'Estudis Socials (GES), de caire anarquista, demanà a la redacció de La Révolte l'adquisició d'un exemplar en gran format de Le Procès de Lyon. En aquesta època vivia al carrer Pougadon de Lo Vigan. En 1891 era secretari de la Cambra Sindical d'Obrers Cardadors de Lo Vigan i d'Aulaç (Llenguadoc, Occitània), la qual prengué com a òrgan d'expressió oficial el diari socialista parisenc L'Égalité, aleshores dirigit per Michel Zévaco i amb una línia anarquitzant. El 6 de maig de 1893 va ser un fundadors al Café du Midi de Lo Vigan d'un nou Grup d'Estudis Socials (GES), format per «socialistes revolucionaris» (Jean Arcaïs, Alexandre Belais, Georges Cambon, Romain Chaix, Ricard Claude, Lucien Cramp, Benjamin Fayssat, Marius Ferrières, François Montessuy, Léon Morel, Alphonse Nouguier,  Léon Pelon, Auguste Porte, Louis Poujol, Eugène Planche, Ernest Sagat, Gustave Soulier, Émile Thérin i Gédéon Ubac) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control; aquest GES s'adherí al marxista Partit Obrer (PO). En 1894 es casà a Alès (Llenguadoc, Occitània) amb la filadora Anna Marie Nadoulet. En 1906 era cap dels conserges de l'Ajuntament de Lo Vigan. Auguste Frasson va morir el 15 de febrer de 1924 al barri des Arènes de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània).

***

Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

- Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural de Julie Ismérie Soufflet, obrera treballadora de la llana. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista establerta per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant». L'11 de març de 1922 es casà a Reims amb Eugenie Irma Blondel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Antoinette Cazal (28 de febrer de 1894)

- Antoinette Cazal: El 10 de març de 1862 neix a La Maréthie (Lo Falgós, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Toinette Cazard, més coneguda com Antoinette Cazal –alguns informes policíacs i premsa citen com a segon nom Blanche i de llinatge Cazals–, i també coneguda sota els pseudònims de Trognette i Trognon. Sos pares es deien Antoine Cazard, domèstic a Rochemonteil de Lo Falgós, i Catherine Bergeron. Conegué l'anarquista il·legalista Julien Léon Ortiz (Léon Ortiz) a la cerveseria Pompadour, al carrer Turbigo de París (França), on treballava de cambrera, i esdevingué el seu company. Posteriorment treballà de modista. Malalta de tuberculosi, son company tingué cura d'ella abnegadament al seu domicili, al número 65 del carrer Lepic. El juliol de 1892, encalçat per la policia, Léon Ortiz es refugià a Londres (Anglaterra) i ella passà a viure amb sa família a l'Alvèrnia. En 1893, arran d'una baralla amb son company Léon Ortiz, que tenia una nova amant anomenada Augustine Curry, el va denunciar a la policia acusant-lo de diversos atracaments i atemptats, però la confessió de l'anarquista Émile Henry desmuntà tota la seva història i el 28 de febrer de 1894 va ser detinguda a Aubervilliers (Illa de França, França) per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia de París. Aquell mateix dia va ser fitxada com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després de sis dies tancada a comissaria, va ser inculpada en l'anomenat «Procés dels Trenta» i traslladada a la presó de Saint-Lazare fins a l'obertura del judici el 6 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena de París. Durant el judici la parella s'enfrontà davant el jutge d'instrucció i ella negà formar part de la banda d'expropiadors de la qual formava part son company. Va ser absolta, mentre que Léon Ortiz va ser condemnat a 15 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1894 es casà al XI Districte de París amb Léon Ortiz –en aquest matrimoni canvia el seu llinatge Cazard per Cazal–, abans que aquest marxés cap a l'illa de Ré i de la seva deportació a la Guaiana Francesa, tot amb la intenció de poder marxar amb ell. Sense recursos, però, no pogué traslladar-se a la Guaiana i restà vivint amb sa sogra, al número 23 del carrer Roussel. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar de la policia de fronteres. El 31 de desembre de 1894 continuava vivint al número 23 del carrer Roussel i figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. En la recapitulació del 31 de desembre de 1896 no se sabia on vivia i en el de 1901 tenia la residència al número 16 del carrer Guilhem. El seu últim domicili va ser al número 28 del carrer Parmentier. Antoinette Cazal va morir l'11 d'abril de 1902 al seu domicili de l'XI Districte de París (França).

Antoinette Cazal (1862-1902)

Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

- Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Market Harborough, Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Edward Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» –propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»– i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fou íntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquesta època es relaciona amb «La Coterie» –selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època– i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws (1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon –que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927–, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut –en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França– la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 16 de març de 1965 –algunes fonts citen erròniament el 17 de març. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.

***

Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys "garibaldins" en una platja de València durant la guerra civil [Istituto Storico Parri]

- Secondo Moscatelli: El 10 de març de 1899 neix a Chiusdino (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista, encara que algunes fonts l'adscriuen filiació comunista,  i lluitador antifeixista Secondo Moscatelli. Son pare es deia Virgilio Moscatelli. Quan encara era jove, abans de 1911, sa família es traslladà a Montieri (Toscana, Itàlia). El 20 de setembre de 1923 s'expatrià legalment a Bèlgica i a Châtelet (Hainaut, Valònia) treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i formigó. A l'estranger continuà amb les seves activitats antifeixistes. En 1925 va ser condemnat pel Tribunal de Charleroi (Hainaut, Valònia) per portar il·legalment un arma i per amenaces. El 6 d'abril de 1930 va ser novament detingut a Charleroi perquè havia intentant entrar als locals de la Borsa on se celebrava la cerimònia de lliurament de la nova bandera dels excombatents italians. Durant aquesta època patí nombroses denúncies i detencions per part de la policia i, fugint d'aquesta pressió, el gener de 1933 es traslladà a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia), però l'abril d'aquell any retornà a Châtelet. L'octubre de 1933 es trobava a Herstal (Lieja, Valònia), treballant al canal Liegi-Maestricht, i després va fer feina de peó en la construcció de la resclosa de l'Ile Monsin (Lieja, Valònia). Fins al 1935 visqué a Herstal, però el desembre abandonà la ciutat i no retornà. El novembre de 1936 partí com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i l'any següent pertanyia a la XII Brigada Internacional, amb el Batalló Garibaldi, i posteriorment formà part de la XII Brigada Garibaldi. Les autoritats policials italianes el fitxaren com a «subversiu perillós» i l'inscrigueren, com a combatents antifranquista, amb l'anotació que fos detingut en els butlletins de busca i cerca. El setembre de 1937 va ser ferit en la batalla d'Osca (Aragó, Espanya) i el mes següent creuà els Pirineus, establint-se a Montalban (Guiena, Occitània). En plena II Guerra Mundial, el setembre de 1942, va ser detingut a Montalban i internat en un camp de concentració francès del qual pogué fugí en 1943. Fugí de França sense documentació i es traslladà a Linz (Alta Àustria, Àustria), on treballà d'obrer. De bell nou a Itàlia en data imprecisa, retornà a Toscana i participà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Spartaco Lavagnini» que operava a la zona de Siena (Toscana, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Vittori Peruzzi (1925)

- Vittorio Peruzzi: El 10 de març de 1901 neix a Colagnola ai Colli (Vèneto, Itàlia) l'anarquista il·legalista Vittorio Peruzzi, conegut com Aldo i que va fer servir infinitat de pseudònims (Giuseppe d'Aldegheri, Carlo Aldigheri, Natalo Grenniato, Victor Peruzzi, Natalino Tregnano, etc.). Després d'exercir diverses professions (paleta, pintor, sabater, etc.), a principis dels anys vint, fugint del feixisme, es refugià a París (França), vivint al número 21 del carrer Vicq d'Azir del X Districte. El 31 de juliol de 1924, amb el company anarquista Guido Dainelli, i altres dos que restaren desconeguts, s'enfrontà a trets amb uns agents ciclistes de ronda que els havien interpel·lat al pont del canal de Saint-Martin, al X Districte de París, i resultat greument ferit de dos trets a l'abdomen –alguns mitjans d'informació el donaren per mort– i portat a l'Hospital de Saint-Louis; Dainelli, d'antuvi, aconseguí fugir, però finalment va ser detingut. Un cop recuperat, el 10 de desembre de 1924 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional del Sena i condemnat a tres anys de presó i 500 francs de multa –Dainelli a dos anys i 200 francs–, però dos mesos després es pogué beneficiar d'una amnistia. Segons la policia hauria participat també en atemptats contra locals del moviment feixista italià a París. El 19 de desembre de 1925 va ser detingut amb sa companya Germaine Rose Bertrand, talladora de metalls, sota l'acusació haver comès diversos desvalisaments a fàbriques i foneries de la regió parisenca (Bondy, Montreuil, Noisy-le-Sec, Saint-Denis, etc.) i a diversos magatzems i joieries de París; en l'escorcoll del seu domicili, al número 11 del carrer Vilin del XX Districte de París, la policia trobà un arsenal (pistoles, munició, etc.), material per fer robatoris de tota casta (claus mestres, palanquetes, pinces, punyals, rossinyols, serres per a metalls, trepadores, etc.) i objectes furtats dels indrets citats, a més de periòdics llibertaris francesos i italians i retrats d'anarquistes i antifeixistes notoris (Francesc Ferrer i Guàrdia, Giacomo Matteotti, etc.). Dies després d'aquesta detenció, es continuaren donat robatoris de les mateixes característiques, demostrant així que es tractava d'una banda organitzada i que quedaven membres en llibertat. El febrer de 1926 s'havien detinguts nombrosos militants anarquistes acusats de pertànyer a aquesta mateixa banda de desvalisadors (Marcel Casteu, Spartaco Cerro, Tomas Ciappelloni, Humberto Colombo, Louis Dallanegra, Marius Desgens, Angelo Garibbo, Lazare Limonier, Gino Manetti, etc.). No sabem quan va recobrar la llibertat, però el 5 de maig de 1932 va ser novament detingut, juntament amb Paolo Cicalini i Carlo Abiatti, en un soterrani d'un immoble del número 37 del carrer d'Aboukir quan intentaven desvalisar la joieria Marchal situada als baixos de l'edifici. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittorio Peruzzi (1901-?)

***

Alexandre Gilabert Gilabert

- Alexandre Gilabert Gilabert: El 10 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre Gilabert Gilabert –signà molts d'articles i llibres com Alejandro G. Gilabert. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera participà en reunions de l'Ateneu Enciclopèdic Naturista de Barcelona i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un complot el setembre de l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats Únics del 24 d'abril de 1932 celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), va ser nomenat, en substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i com a tal organitzà la campanya en defensa dels deportats a l'Àfrica. També tractà de suavitzar les relacions amb el sector trentista en vistes a la reunificació confederal, oposant-se que Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant això, el 16 de novembre de 1933 presidí el gran míting de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren Francisco Ascaso, Domingo Miguel González (Domingo Germinal), Dolores Iturbe, Sébastien Faure, Buenaventura Durruti i Vicente Pérez Viche (Combina). En aquest any de 1933 realitzà altres mítings i conferències a Barcelona i Sant Adrià de Besós (Barcelonès, Catalunya) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús amb motiu de la vaga del transport. L'octubre de 1934 va ser de bell nou empresonat i aquest any va ser redactor de Solidaridad Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista «Liberación» de Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i altres, la revista Liberación!; aquest grup d'afinitat es manifestà proper als postulats anarcosindicalistes que, des de l'Argentina, defensava Gaston Leval i, de fet, reintroduí el seu pensament en els cercles anarquistes catalans. En aquests anys realitzà mítings en diverses poblacions catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb Antoni Ortiz Ramírez. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume Balius Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el número de Solidaridad Obrera. Fou corresponsal de guerra de Solidaridad Obrera en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i l'agost de 1936 va fer un míting a Eivissa. També l'agost de 1936 fou un dels fundadors del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Fou membre, en representació de la CNT, del Consell Municipal de Barcelona. En aquest any va fer mítings a poblacions catalanes (Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia-Barcelona, Olot) i en 1937 a Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», que enfrontà, d'una banda Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera des del novembre de 1936, i els representants dels comitè nacional i regional de la CNT i, d'altra, junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que resultaren desplaçats. També fou secretari general de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona. Defensà l'estructura de la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a secretari de la Federació de Barcelona de la FAI, va fer una conferència en pro d'aquesta nova estructura gairebé de partit polític. D'antuvi acostat a «Los Amigos de Durruti», el març de 1937 assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal en representació de Tiempos Nuevos, on defensà les tesis oficialistes. Representà el grup «Liberación» en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any dirigí el periòdic satíric El Criticón. Al final de la guerra fou redactor de Catalunya i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment emigrà amb sa família –sa companya es deia Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on treballà en una colònia agrícola. En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942 participà activament en la creació i desenvolupament d'una colònia llibertària (Colonia Española «Simón Bolivar») a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els anarcosindicalistes Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano Pérez i Josep Peirats Valls. En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota l'acusació d'«haver atacat el govern en diversos articles de premsa», a través de la seva columna «Piedras al viento» del periòdic El Mercurio i Revista Manabí, on signava amb els pseudònims Perseo i Critilo, respectivament. Retornà l'any següent i s'instal·là de bell nou a Manta. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ilustración Ibérica, L'Indomptable, Liberación!, Le Libertaire, Luz y Fuerza, La Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El Vidrio, etc. És autor d'El pecado de Ana María (sd), La CNT, la FAI y la revolución española (1932), ¡Yo no he matado a nadie! (1935), Durruti, un anarquista íntegro (1937), Escriptors de la revolució (1937, amb altres), Los escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón J. Sender (1938), Un héroe del pueblo. Durruti (1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi cardíaca l'11 de novembre de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla, Blanca Gilabert Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa família Un abrazo al pasado. Revolviendo el baúl de los recuerdos.

Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979)

***

Víctor Francisco Cáceres

- Víctor Francisco Cáceres: El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Sos pares, pastors humils, es deien Antolino Francisco i Modesta Cáceres. Va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey i Álvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a la Residència Sanitària Almirante Vierna (actual Hospital Xeral) de Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit, i va ser enterrat al cementir de Puxeiros (Lavadores, Vigo, Pontevedra, Galícia).

***

Arrigo Sansovini (Righetto)

- Arrigo Sansovini: El 10 de març de 1917 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Arrigo Sansovini, conegut com Righetto. Amb nou anys començà a treballar d'aprenent de tapisser al negoci de l'anarquista Galba Giusti, al número 3 del carrer Bruni de Forlì, on va romandre fins a 1935, data en la qual entrà a treballar a la tapisseria Bertaccini & Bartoletti, al carrer Valzania de la mateixa ciutat. El 24 de maig de 1938 començà el servei militar i va ser destinat a Udine i després a Trieste, ciutats del Friül. Després de la II Guerra Mundial, en 1946, es va associar amb Silverio Spazzoli, com a matalasser i tapisser, i va llogar un local al Palau de Justícia i després l'empresa Sansovini & Spazzoli es traslladà al carrer Leone Cobelli. En 1953 els dos tapissers van crear una nova empresa, on es va integrar Cioscano Garavini (Galli), però aquell mateix any la societat es va dissoldre i cadascú continuà treballant pel seu compte. Tant Arrigo Sansovini com Silverio Spazzoli, amb empreses separades, produïren sales d'estar de manera industrial i van ser els primers a Itàlia en la indústria dels mobles entapissats, esdevenint un referent en aquest sector. Arrigo Sansovini va morir el 13 d'octubre de 2002 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia).

Defuncions

Foto policíaca de Jacob Mahler (3 de març de 1894)

- Jacob Mahler: El 10 de març de 1894 és trobat mort a París (França) l'anarquista Johann Heinrich Jakob Mahler –comunament citat en francès com Jean Henri Jacob Mahler i a vegades erròniament Malher– i conegut com Le Russe. Havia nascut el 31 de juliol de 1832 a Hanau (Electoral de Hessen, Sacre Imperi Romanogermànic; actualment pertany a Darmstadt, Hessen, Alemanya). Sos pares es deien Johann Jakob Mahler, boter, i Margarete Bader. Quan tenia cinc anys abandonà el seu país nata i cresqué a Sant Petersburg (Rússia, Imperi rus; actualment Rússia). Quan tenia 18 anys emigrà a França i treballà de baster en una albarderia de París (França). El 2 de març de 1861 es casà al XIII Districte de París amb l'armillera francesa Maria Louise Wiedmann. En aquesta època vivia al número 49 del carrer Chevaleret de París. Quan esclatà la guerra francoprussiana marxà cap a Suïssa, on va romandre dos anys. De bell nou a França, en 1880 aconseguí la nacionalitat francesa. Figurava com «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia del 29 d'abril de 1892. El 3 de març de 1894 el seu domicili, al número 10 del carrer de La Voyette d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) va ser escorcollat per la policia i es van trobar una important quantitat de periòdics i fullets anarquistes –no obstant això, sa companya argumentà que es tractava de documentació personal (correspondència, quaderns, etc.). Aquest mateix dia va ser fitxat com «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i enviat a la presó parisenca de Mazas. Jacob Mahler, oficialment, es va suïcidar a la seva cel·la el 10 de març de 1894 a la presó de Mazas de París (França) escanyant-se amb la seva camisa fermada al llit. Alguns diaris qüestionaren la seva pertinença al moviment anarquista i que es tractava d'una altra persona amb el mateix nom o semblant i altre fet estrany va ser que el dia abans de la seva mort s'havia decretat la seva posada en llibertat; la Prefectura de Policia mai no va aclarir aquest cas.

Salvador Seguí i Rubinat

- Salvador Seguí Rubinat: El 10 de març de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) Salvador Mateu Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 neix a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Salvador Seguí Barenys, forner, i Dolors Rubinat Valls. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda –les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 12 de març– de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit –empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920–, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

***

Portada d'Heraldo de Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

- Eleuterio Salamero Bernard: El 10 de març de 1937 mor a Alarcón (Conca, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Esteban Eleuterio Salamero Bernard. Havia nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A començament dels anys deu retornà a la Península procedent d'Amèrica. En 1914 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Solidarios», juntament amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i altres. El juny de 1923 va ser detingut arran de l'atemptat comès contra el cardenal Juan Soldevila y Romero a Saragossa el 4 de juny d'aquell any. Sota les amenaces de la policia de tortura sa mare de 90 anys, donà informacions que van permetre la detenció de Rafael Torres Escartín i que obligaren a la resta de membres del grup a passar a la clandestinitat. L'abril de 1925 fou jutjat, juntament amb Juliana López Maimar i Torres Escartín, i condemnat a 12 anys i un dia de presó major per encobriment de l'assassinat del cardenal Soldevila. Tancat a les presons de San Fernando i de El Dueso, fou alliberat en 1931 gràcies a la proclamació de la II República espanyola. A resultes del cop feixista, el juliol de 1936 fou el responsable de la creació de la «Columna CNT-FAI» formada a Barbastre i del III Batalló en el qual es va convertí després de sumar-se a la «Columna Roja y Negra», 127 Brigada Mixta després de la militarització). Eleuterio Salamero va morir al front el 10 de març de 1937 a Alarcón (Conca, Espanya) de l'explosió d'un obús.

***

Antonio Zubiarraín Martínez

- Antonio Zubiarraín Martínez: El 10 de març de 1938 mor a Muniesa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Zubiarraín Martínez. Havia nascut a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà, amb son germà José, com a milicià a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i després passà a les serveis d'informació i guerrilles de la Columna «Roja i Negra». Tinent de la I Secció de la I Companyia del II Batalló de la 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, Antonio Zubiarraín Martínez va caure mort en combat el 10 de març de 1938 a Minuesa (Terol, Aragó, Espanya). Estava casat i tenia tres fills.

***

Armand Guerra

- Armand Guerra: El 10 de març de 1939 mor a París (França) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Cabo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Calvo–, més conegut com Armand Guerra. Havia nascut el 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1886 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). Sos pares es deien Luis Estívalis Silvestre, llaurador, i Vicenta Cabo Gil. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol. En 2021 Francesc J. Hernàndez publicà la biografia José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària.

***

Foto policíaca de Louis Thériez (16 de març de 1894)

- Louis Thériez: El 10 de març de 1942 mor a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Louis Thériez –a vegades citat erròniament Terriez–, conegut com Perriez. Havia nascut el 25 d'agost de 1858 a l'antic VIII Districte (actual XI Districte) de París (França). Sos pares es deien Théodore Thériez i Caroline Barbier. Es guanyava la vida com a ebenista i vivia al número 24 del carrer Charenton del XII Districte de París. En 1888 va fer conferències a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) amb Perrin. L'abril de 1893 tenia el seu magnífic taller-botiga d'ebenisteria al número 10 del carrer Gracieuse del V Districte de París i treballava, entre d'altres, per a l'administració de l'Assistència Pública. En aquesta època figurava en els registres de recapitulació d'anarquistes i estava casat amb Marie Louise Nestorine Delplanque, obrera en una fàbrica de cartró, amb qui tenia dos infants i de qui enviudà. En 1894 vivia al número 6 del carrer Clef del V Districte de París. El 16 de març de 1894 va ser detingut amb altres 11 anarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el seu dossier va ser enviat el 2 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció. El 30 de maig de 1894 va ser detingut al seu domicili amb 11 anarquistes més. Louis Thériez va morir el 10 de març de 1942 al seu domicili, al número 70 del carrer de la Villette, de l'XI Districte de París (França).

***

Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en La Vanguardia del 29 de juliol de 1942

- Manuel Checa Hernández: El 10 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Havia nascut el 15 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 5 d'octubre– de 1902 a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Luis Checa Martínez i Virtudes Hernández Aguilar. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera. 

***

Notícia de l'execució de Melchor Montoya Gallardo apareguda en La Vanguardia de l'11 de març de 1943

- Melchor Montoya Gallardo: El 10 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Melchor Antonio Montoya Gallardo, conegut com El Churrillo. Havia nascut el 4 de març de 1908 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill de Francisco Montoya Torres, propietari, i de Francisca Gallardo Fernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà com a carnisser i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. Detingut per les tropes franquistes, el 30 de desembre de 1942 va ser jutjat en consell de guerra a Olesa de Montserrat acusat de «patrullero» i «delicuente rojo»; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Manuel Checa Hernández i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

***

Notícia de l'assassinat de Miguel Barba Moncayo apareguda en Solidaridad Obrera de París del 26 de març de 1949

- Miguel Barba Moncayo: El 10 de març de 1949 és assassinat per la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Miguel Barba Moncayo, més conegut com Reyes. Havia nascut cap al 1897 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Maximiliano Barba i Rosario Moncayo. Abans de la Guerra Civil Barba ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu de Gràcia, on era molt popular per les seves activitats teatrals –d'aquí li vindrà el nom de Reyes. Després de la victòria feixista va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada i finalment va ser alliberat en 1946 després de set anys pres. No va escalivar i va entrar en els grups d'acció guerrillers de les Joventuts Llibertàries. En 1947 era membre del Comitè Regional Català de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El 8 d'agost de 1947 va ser detingut, juntament amb Manuel Llatser Tomàs (Rosendo) i Enrique Martínez Marín, i internat a la presó Model de Barcelona. Alliberat amb la intenció d'assassinar-lo, en la matinada del 10 de març de 1949, uns policies de la comissaria de Sant Gervasi l'enxampen a la porta de ca seva (número 4 del carrer de la Torre de Barcelona), li demanen la seva identificació i l'abaten d'un tret davant sa companya, Dolores Fumanal Moreras, i sos infants, Matilde, José, Emilia i Dolores. Miguel Barba Moncayo va morir aquell dia,el 10 de març de 1949, a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), poc després d'ingressar, i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

Ugo Fedeli

- Ugo Fedeli: El 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també com Hugo Treni o G. Renti. Havia nascut el 8 de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Edoardo Fedeli i Clara Barachi. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article: «Abasso la guerra». En aquesta època va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la «Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921), òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler,  va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la «Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emilia (Itàlia).

***

María Ascaso Abadía

- María Ascaso Abadía: El 10 de març de 1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista María Ascaso Abadía. Havia nascut el 5 de maig de 1908 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor, comerciant, i Emilia Abadía Abad i era la germana petita dels destacats militants anarquistes Domingo i Francisco. Es guanyava la vida com a modista. En 1924 es refugià amb sa mare al domicili de la militant llibertària María Barajas, qui l'havia posat a disposició dels companys buscats per la policia i on van estar allotjats, entre d'altres, Felipe Alaiz de Pablo i Hermós Plaja Saló; poc després, amb sa mare passà a França per a trobar-se amb sos germans Domingo i Francisco. En 1926 participà en les activitats del «Comitè Ascaso, Durruti i Jover», creat per demanar la llibertat dels tres militants anarquistes (Buenaventura Durruti Domínguez, Francisco Ascaso Abadía i Gregorio Jover Cortés) detinguts a França i en perill de ser extradits al Regne d'Espanya, i va ser allotjada amb sa mare a casa de Berthe Fabert i Séverin Ferandel, dos dels principals animadors del citat comitè. Posteriorment esdevingué la companya de Lluís Riera Planas (Pere Carner), amb qui tingué un infant, Sol. Durant la Revolució espanyola, amb Paula Feldstein i Lluís Riera Planas, fou responsable de la «Colònia Ascaso-Durruti», oberta per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llançà (Alt Empordà, Catalunya) i on s'acolliren uns 300 infants, la majoria orfes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el juliol de 1939 formà part d'un grup de 150 refugiats, entre ells son company, son infant i sa mare, la majoria membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que, malgrat tenir els papers en regla, no pogueren embarcar en cap nau amb destí a Mèxic, per mor de la intervenció dels responsables comunistes, que en l'últim moment havien substituït el Servei d'Evacuació dels Refugiats Espanyols (SERE) i havien efectuat una tria entre els refugiats que fugien. Son company morí de de tifus en un camp de concentració a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània); també son fill Sol finà en un camp de concentració francès. Poc després es casà amb el xofer i mecànic, i militant de la Unió General de Treballadors (UGT), Mariano Francés Alonso. Posteriorment aconseguí embarcar amb el buc De la Salle cap a San Felipe de Puerto Plata (Puerto Plata, República Dominicana), on arribà, amb sa mare Emília i son company, el 23 de febrer de 1940. Visqué a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Santiago de los Caballeros (Santiago, República Dominicana) i en 1942, amb el suport de la Junta d'Auxili als Refugiats Espanyols (JARE), es traslladà a Mèxic, on continuà militant en el nucli confederal de l'exili. María Ascaso Abadia va morir de càncer el 10 de març de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). A vegades les seves dades biogràfiques es confonen amb els de sa cosina María Ascaso Budría, també militant anarquista i germana de Joaquín Ascaso Budría.

María Ascaso Abadía (1908-1968)

***

Stephen Mac Say

- Stephen Mac Say: El 10 de març de 1972 mor a Morancez (Centre, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Havia nascut el 15 d'octubre de 1884 a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Arthur Joseph Ghislain Masset, conreador, i Albertine Richarde Codmont, domèstica. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial –que, dit de passada, era fals– és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció –va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció–, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 10 de març –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1972 al seu domicili de Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.

***

Pedro Pujalte García

- Pedro Pujalte García: El 10 de març de 1974 mor a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Havia nascut el 9 de gener de 1901 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pedro Pujalte García (1901-1974)

***

Necrològica de José Pérez Segura apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de maig de 1992

- José Pérez Segura: El 10 de març de 1992 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Pérez Segura. Havia nascut el 25 de setembre de 1911 a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Pérez i María Segura. Quan encara era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri de Sants. Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra lluità com a milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, restà a Barcelona, on vivia en una barraca al barri de les Corts. Treballà de drapaire i milità en la CNT clandestina. Ajudà a la guerrilla anarquista amb informació per a cops econòmics. Arran d'un atracament perpetrat el 31 de juliol de 1948, fugint de la repressió, passà a França i s'establí a Clarmont d'Alvèrnia, on milità en la Federació Local de CNT. Posteriorment formà part de la Federació Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) i de bell nou retornà a Clarmont d'Alvèrnia. Sa companya fou Encarnación Alonso Giménez. Malalt de tisi des de tota la seva vida, José Pérez Segura va morir el 10 de març de 1992 al Centre Hospitalari Universitari de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Crouel d'aquesta població.

***

Galo Vierge Santa Eufenia

- Galo Vierge Santa Eufenia: El 10 de març de 1997 mor a Pamplona (Navarra) el periodista taurí, escriptor i militant anarcosindicalista Galo Vierge Santa Eufenia, conegut com Bonarillo. Havia nascut el 20 de maig de 1906 a Pamplona (Navarra). Fou el major d'una família nombrosa de vuit germans molt pobre. Sos pares es deien Valentín Vierge, fuster assalariat, i Felisa Santa Eufenia. Entre 1914 i 1916 sa família no el pogué mantenir i romangué a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona, on coincidí amb el també futur anarquista Miguel Yoldi Beroiz, del qual es va fer íntim amic. En sortir, amb 10 anys, treballà de factòtum en una sabateria i després aprengué l'ofici de metal·lúrgic. Encara que es considerava cristià, arran de la repressió desencadenada a conseqüència de l'aixecament de Bera (Navarra) del 7 de novembre de 1924 es va fer anarquista. Aconseguí una cultura important de manera autodidacta. Aficionat a la tauromàquia, volgué ser torero sota el nom de Bonarillo i participà en diverses corridas, com la del 29 de maig de 1927. En 1931 va ser nomenat tresorer del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el seu sindicat en el IV Congrés de la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 exercia de secretari del Sindicat del Metall. El 31 de juliol d'aquell any, quan sortia de la feina, va ser detingut per un escamot de requetès. La seva biblioteca va ser cremada al carrer davant casa seva, patí apallissaments i fou tancat al Fuerte San Cristóbal d'Ezkaba, a prop de Pamplona. Tres mesos i mig després, gràcies a la intercessió de la coneguda llevadora Dominica Español, amiga de la família, la filla de la qual estava casada amb Esteban de Guayo, un cap dels requetès, el 16 de novembre de 1936 va ser alliberat; abans de sortir, però, va ser obligat a casar-se per l'Església –estava casat civilment amb sa companya i tenia dues filles. A partir de 1941 treballà en la construcció per a «Huerta y Cía», empresa constructora del panteó del dictador Francisco Franco a Cuelgamuros (Madrid, Espanya), realitzant tasques de desenrunament, reurbanització i construcció a la Ciutat Universitària destruïda per la guerra. En 1942 va escriure el llibre de memòries sobre la repressió franquista a Pamplona Los culpables. Entre 1949 i finals dels anys setanta exercí de crític taurí en el periòdic Pensamiento Navarro i també col·laborà en Pregón, Vida Vasca (1961-1977), El Ruedo i la revista del Club Taurí de Pamplona. El maig de 1988 publicà en edició particular no venal de 50 exemplars Los culpables. Pamplona 1936, llibre reeditat per al gran públic en 2006, i en 1991 Recuerdos y tragedia de dos Repúblicas en España. Galo Vierge Santa Eufenia va morir el 10 de març de 1997 al Hospital San Juan de Dios de Pamplona (Navarra), on havia passats dos anys importantíssims de la seva infantesa.

***

Kurt Wafner (2001)

- Kurt Wafner: El 10 de març de 2007 mor a Berlín (Alemanya) l'escriptor i editor anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak, més conegut com Kurt Wafner. Havia nascut el 25 de novembre de 1918 a Berlín (Alemanya). Descendia d'una família noble polonesa i d'hugonots francesos. En 1923 son pare morí i sa mare hagué de fer surar sa família. Quan tenia 13 anys, influenciat pel seu oncle Bernard, anarquista i son pare d'adopció, començà a llegir els clàssics de la literatura anarquista i cap el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i a la Freien Arbeiterjugend (FAJ, Joventut Lliure de Treballadoors) de Berlín-Sud-est, membre de la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya). També participà en les activitats de l'Anarchistische Vereinigung Weissensee (AVW, Federació Anarquista de Weissensee), organització establerta al barri berlinès de Weissensee on es parlava de la política quotidiana i de la teoria llibertària mitjançant activitats culturals (reunions literàries, visites a museus i a actuacions de teatre, etc.), que es dissolgué en 1934. En aquests anys establí relacions amb destacats anarquistes i intel·lectuals, com ara Erich Mühsam, Ernst Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor Plievier. En aquesta època participà en la vaga estudiantil contra l'expulsió del director de l'institut on estudiava, socialdemòcrata i jueu, fet pel qual ell també fou expulsat. Quan els nazis prengueren el poder, els anarquistes aconseguiren poder reunir-se durant unes setmanes en un centre juvenil i en domicilis particulars i, quan això ja era massa perillós, per a continuar les seves activitats, esdevingueren membres del Verband der Märkischen Wanderer (VMW, Associació d'Excursionistes de l'Estat de Brandenburg), organització que acollí membres de grups d'esquerra i antifeixistes. En 1938 molts de joves van ser enrolats en el servei militar i ell va ser cridat a files l'abril de 1939 i reclutat en el Servei de Treball en el moment que havia de començar els estudis a l'Escola d'Enginyeria i havia de passar l'examen d'ingrés; malgrat la seva mala vista, va ser declarat apte per al combat i integrat en una unitat d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder (Brandenburg, Alemanya). Després d'un nou examen oftalmològic, fou desmobilitzat i després d'un altre més estricte, declarat no apte per al combat i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a custodiar presoners de guerra francesos a Berlín. Quan acabà la II Guerra Mundial milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) en el sector soviètic i després en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) de la República Democràtica Alemanya (RDA); en 1950, però, abandonà el SED. Fins a la seva jubilació en 1983, canvià diverses vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una breu temporada oficial de policia, però abandonà el càrrec quan el volgueren passar a la policia política, l'Stasi; després pogué treballar en el món del llibre, fent de bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de la caiguda del Mur de Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL, Esquerra Unida), però abandonà la coalició fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi. Col·laborà en la revista anarcopacifista Graswurzelrevolution (GWR) i fou l'editor de la revista de literatura popular Roman-Zeitung. És autor d'Einfach klassisch! (1985), Ausgeschert aus Reih' und Glied. Mein Leben als Bücherfreund und Anarchist (2001, memòries) i Ich bin Klabund. Macht Gebrauch davon! Leben und Werk des Dichters [Alfred Henschke] (2003). Kurt Wafner va morir, cec des de feia temps, el 10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus manuscrits i testimonis radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la Radiodifusió Alemanya de Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya).

Kurt Wafner (1918-2007)

***

Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

- Pepita Estruch: El 10 de març de 2011 mor a París (França) la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons, també coneguda com Pepita Carnicer. Havia nascut el 20 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1920 a Copons (Anoia, Catalunya). Son pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia Antònia Pons, i tingué tres germans: Paco –també llibertari–, Beatriu i Josep. Al barri de cal Noi Teia del seu poble sa família regentà una fonda. Amb sa mare entrà a treballar a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos i ella feia bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les Joventuts Llibertàries de Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de la fàbrica on treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa família. Entre 1942 i 1944 participà en la resistència antinazi a la zona de Chartres. Com a militant de «Mujeres Libres» a França, va ser membre del Comitè de «Mujeres Libres» reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz Continente, Helena Tamarit i Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i també va col·laborar en el seu butlletí trilingüe (castellà, francès i anglès), Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de ML de España en el Exilio (1964-1976), que es va editar a Londres i a Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer, Gracia Ventura i Linda Carnicer. És autora, amb altres, del llibre Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999). Vídua d'Antonio Arias, que fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer Marín i, quan aquest morí en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual va finar el gener de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara Berenguer. Participà en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie (2009), de Valentí Figueres. El final dels seus dies els passà en una residència de gent gran. Pepita Estruch va morir el 10 de març de 2011 a l'Hospital de Pieté-Salpêtrière de París (França).

Pepita Estruch (1920-2011)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Ha mort Pepita Estruch, una anarquista de Copons», en Revista d'Igualada, 38 (setembre de 2011). p. 58

***

David Viñas

- David Viñas: El 10 de març de 2011 mor a Buenos Aires (Argentina) el novel·lista, dramaturg, assagista i historiador de l'anarquisme David Viñas Porter, que va fer servir el pseudònim Pedro Pago. Havia nascut el 28 de juliol de 1927 al barri de San Nicolás de Buenos Aires (Argentina) en una família llibertària amb greus problemes econòmics. Sos pares es deien Ismael Pedro Viñas i Esther Porter, d'origen jueu ucraïnès. A començaments de la dècada dels quaranta aconseguí una beca d'estudis al Liceu Militar de Buenos Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat per l'ambient feixista que es respirava, es va fer despatxar insultant un tinent primer. Després d'acabar algunes assignatures en un altre institut, es matriculà en Filosofia i Lletres, on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb el temps es casà i amb qui tingué sos dos fills. En aquests anys d'estudiant, presidí la Federació Universitària de Buenos Aires (FUBA). Entre març i juny de 1953 publicà una sèrie de relats policíacs (Mate Cocido, Chico Chico i Chico Grande), signats sota el pseudònim Pedro Pago, en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953 fou un dels fundadors, amb son germà Ismael Viñas i sa companya, de la revista literària i política revolucionària Contorno, on col·laboraren destacats intel·lectuals esquerrans (León Rozitchner, Noé Jitrik, Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde, Rodolfo Kutsch, etc.) i que deixà de publicar-se en 1959 –en 2008 es publicà una edició facsímil. En 1963 es doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Rosario (Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal. De la mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh o Antonio di Benedetto, la temàtica de la seva narrativa és social i de dura crítica contra la classe oligàrquica llatinoamericana i les seves injustícies. Formà part de la junta directiva del Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment d'Alliberament Nacional), de caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina, visqué exiliat en diversos països d'Amèrica (Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya, França, Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i impartint classes de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro Orgambide, Jorge Boccanera, Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial «Tierra de Fuego». En 1984 retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat catedràtic de literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000 dòlars), com a un «homenatge a sos fills» María Adelaida i Lorenzo Ismael, segrestats i desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995 va ser nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires. Dirigí l'Institut de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de Néstor Kirchner, esdevingué un dels seus vocals i en 2008 cofundà», amb el periodista Horacio Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal d'intel·lectuals esquerrans que publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del kirchnerisme. El desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí important documentació seva. És autor de les novel·les Cayó sobre su rostro (1955), Los años despiadados (1956), Un Dios cotidiano (1957), Los dueños de la tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En la semana trágica (1966), Hombres de a caballo (1967), Cosas concretas (1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario (1993), Claudia conversa (1995), Tartabul (2006), i també conreà els relats en Las malas costumbres (1963). També és autor d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann, Maniobras, Dorrego, Lisandro (1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs, sobre tot d'història de la literatura i de temàtica social i històrica, ha estudiat el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquen Literatura argentina y política I. De los jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964), Literatura argentina y política II. De Lugones a Walsh (1964), Laferrére, del apogeo de la oligarquía a la crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura argentina y realidad política: de Sarmiento a Cortázar (1970), Rebeliones populares I. De los montoneros a los anarquistas (1971), Rebeliones populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo (1971), Momentos de la novela en América Latina (1973), Qué es el fascismo en Latinoamérica (1977), Historia de América Latina. México y Cortés (1978), Historia de América Latina. Expansión de la conquista (1978), Carlos Gardel (1979), Indios, ejército y fronteras (1982), Los anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA (1998) i Menemato y otros suburbios (2000). També ha escrit els guions cinematogràfics El jefe (1958), El candidato (1959, amb Fernando Ayala) i Dar la cara (1962), i els arguments de Sábado a la noche, cine (1960) i La muerte blanca (1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft (1957), Gerchunoff (1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre (1972), el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David Viñas va morir el 10 de març de 2011, a conseqüència de complicacions derivades d'una pneumònia, al Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina).

***

Manuel Arroyo Zarzo

- Manuel Arroyo Zarzo: El 10 de març de 2014 mor a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Arroyo Zarzo. Havia nascut l'1 de gener de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1917– al barri de Marxalenes de València (País Valencià). Sos pares, que gestionaven el trinquet de pilota del barri, es deien Francisco Arroyo Rubio, electricista, i Mercedes Zarzo Arnau. Quan era infant, sa família es traslladà a Burjassot(Horta Nord, País Valencià), on passà la major part de sa vida. Cap el 1932 començà a treballar, primer com a electricista i després de paleta, feina amb la qual es quedà. Amb 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Burjassot. En 1937, durant la guerra civil, va ser militaritzat i acabà de xofer en l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i reclòs a diferents camps de concentració i centres de reclusió (port d'Alacant, Los Almendros, Albatera, presó Model de València, etc.). Internat amb son pare, aquest fou finalment afusellat. Durant el franquisme practicà la solidaritat amb les víctimes de la repressió. Amb la restauració monàrquica prengué part en diverses xerrades sobre memòria històrica i el seu testimoni fou molt útil per a investigadors i historiadors. En 2006 participà en les Jornades Llibertàries organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià per a commemorar la Revolució Llibertària de 1936, on rebé un homenatge. Va ser nomenat soci honorífic de la Fundació Salvador Seguí (FSS). En 2012 publicà el llibre Historia de un expolio del patrimonio de Burjassot i el 14 d'abril d'aquell any intervingué en les «V Jornades en torn al camp de concentració d'Albatera» celebrades a Sant Isidre (Baix Segura, País Valencià). Naturista i vegetarià, Manuel Arroyo Zarzo va morir el 10 de març de 2014 a l'Hospital Arnau de Vilanova de València (València, País Valencià) i fou incinerat l'endemà al cementiri municipal de València.

***

Lucien Grelaud (maig 1999)

- Lucien Grelaud: El 10 de març de 2019 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista, antimilitarista, neomaltusià, arqueòleg i historiador dels moviments socials Lucien Alexandre Alphonse Grelaud. Havia nascut el 27 de maig de 1930 a Nantes (Bretanya). Sos pares es deien Lucien Charles Joseph Grelaud, serraller i membre de la Confederació General del Treball (CGT), i Marie Alphonsine Gadais, venedora ambulant de pa, i era el major de sis infants. Després d'una escolaritat trasbalsada per la guerra i les freqüents evacuacions a causa dels bombardeigs sobre Saint-Étienne-du-Rouvray (Normandia, França), on vivia, i Nantes, va fer durant tres anys cursos d'educació professional de lampisteria, de tècnic en calefacció i de calefacció sanitària a l'empresa d'Aguste Raoul de Nantes. També treballà clandestinament el disseny industrial a les obres navals. En 1946 s'integrà en el Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) i en el grup anarquista de Nantes de la Federació Anarquista (FA), especialment amb els anarcosindicalistes Alexandre Hébert i Robert Favry. En 1949 s'establí a Roanne (Forêz, Arpitània), on es casà el 13 d'abril d'aquell any amb la companya dels albergs juvenils Lucienne Marie Louise Desroches, amb qui tingué dos infants, Maurice i Dominique. En aquesta època milità sobretot amb els grups d'exiliats espanyols i amb la joventut llibertària dels albergs de joventut (campanyes contres les joguines bèl·liques, lluita contra la guerra colonial a Algèria, suport als desertors i insubmisos, lluita contra la mina d'urani de Saint-Priest-la-Prugne, etc.). A començament de la dècada dels cinquanta s'integrà en el grup  «Jeunes Libertaires» (Joves Llibertaris), que edità a París (França) el butlletí Jeunes Libertaires (1957-1967), amb el qual col·laborà. Aquesta organització agrupava militants francesos i espanyols de diverses zones (París, Bordeus, Tolosa, Roanne, Marsella, Saint-Étienne, etc.) implicats especialment en les lluites antimilitaristes (suport als desertors i insubmisos), en les campanyes d'Acció Cívica No Violenta (ACNV) i en el suport d'activitats clandestines de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra el franquisme. També fou responsable del butlletí local fet amb multicopista L'Éveil des Jeunesses Libertaires (1954). Passà moltes hores a la biblioteca municipal, estudiant arqueologia, de la qual fou un erudit i membre del Grup de Recerques Arqueològiques i Històriques de Roanne (GRAHR), publicant treballs d'investigació sobre el tema en diverses publicacions especialitzades (Bulletin du GRAHR, Histoire et Patrimoine de Roanne et sa Région, Reflets Foréziens, etc.). En el camp sindical, trobant la Confederació Nacional del Treball (CNT) molt feble, milità en la CGT i en Força Obrera (FO), així com en el grup local del Moviment Popular de Famílies (MPF), que organitzava la solidaritat material durant les vagues. A partir de 1950 lluità per la limitació dels naixements i aprengué, amb l'ajuda d'Aristide Lapeyre, a practicar avortaments. En 1961 participà en una campanya nacional per l'esterilització masculina, que aconseguí un cert èxit, i a finals d'aquell any marxà cap a Vevey (Vaud, Suïssa), on el metge anestesista anarquista Tassé Doitchinov li va fer la vasectomia. En 1961 col·laborà en la revista Le Mouvement Social. En 1962 s'adherí a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a l'Associació d'Amistat Franco-Algeriana (AASFA), animada per André Bösiger i sa companya Ruth Menckès (Coucou). En 1964 participà en la fundació de la revista Anarchisme et Non Violence (1965-1974), en la qual hi va col·laborar. A partir de 1972 col·laborà estretament amb el Moviment per la Llibertat de l'Avortament i de la Contracepció (MLAC), aplicant el «Mètode Karman» d'avortament, fins a l'aprovació de la llei sobre interrupció voluntària de l'embaràs en 1975. A mitjans dels anys cinquanta, per mitjà de l'«École Émancipée», Jean Maitron sol·licità la seva participació en el Diccionnaire biographique du moviment ouvrier français, fent més de 90 biografies de militants obrers de la seva zona. Mantingué contactes amb el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Suïssa, al qual va donar nombroses obres i col·leccions de periòdics, entre ells els de Pierre-Joseph Proudhon, que va trobar en el trespol d'una casa en demolició on hi feia feina. En 1970 s'establí a Tolosa i en 1990 es va retirar. El 30 d'abril de 2002 se divorcià de Lucienne Marie Louise Desroches. Greument malalt de la vista, en 2014 entrà a la residència de la tercera edat Les Tilleuls de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir d'un càncer el 10 de març de 2019. Als arxius municipals de Tolosa de Llenguadoc es troba dipositat un «Fons Lucien Grelaud».

---