---

Anarcoefemèrides del 9 de març

Esdeveniments

Louise Michel: "El Pa o la Mort" (1883)

Louise Michel: El Pa o la Mort (1883)

- Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats --des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia-- que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrer és detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.

Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)

***

Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

- Victòria de Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid (Espanya) l'anarquista Cipriano Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la II República espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el Consell Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels partits polítics i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939 que consagrava tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit Comunista d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren amb uns 30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del front que, en teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes les unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de març els comunistes aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís Barceló Jover, que havia fet promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però que finalment s'havia autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del Centre», en la qual es parlava de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan Negrín encara restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el contrari», deia la capçalera. En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de febrer. La lluita entre les forces comunistes i llibertàries va ser dura, però hagué presos i ostatges recíprocs que, en certa mesura, frenaren els ànims. Hagué treves i represes dels combats. La xifra total de baixes és difícil de quantificar, però com a mínim un milenar entre morts i ferits.

Anarcoefemèrides

Naixements

Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

- François Rose: El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).

***

Carlo Tresca

Carlo Tresca

- Carlo Tresca: El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per «abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de «conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la «Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari Il Martello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

Carlo Tresca (1879-1943)

***

Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

- Benoît Delorme: El 9 de març de 1881 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya. França) –alguns fonts citen Montchanin (Borgonya, França)– el miner anarquista i anarcosindicalista, i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Membre del grup anarquista de Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al company Benoît Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la segona identitat de Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del segle XX fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais, «jove sindicat» encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al «vell sindicat» d'Émile Basly. El 17 d'octubre de 1902, durant la vaga de la conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat Benoît Broutchoux) va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc a les mines de Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 14 de juny de 1908 presidí el Congrés Regional Extraordinari de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després d'un Congrés Regional de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França), participà en una conferència pública contradictòria amb Eugène Fallot i François Plouvier. Entre 1909 i 1910 col·laborà en L'Action Syndicale, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) del Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la reunificació socialista, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i esdevingué un dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais. Després de la Gran Guerra, s'encarregà especialment dels serveis jurídics del citat sindicat. Secretari de la Secció Sindical dels Miners de Liévin, en 1919 va ser nomenat regidor municipal en la llista encapçalada per Léon Degréaux d'aquesta població, però en 1925 no va ser renovat en el càrrec. Fidel a la CGT després de l'escissió, continuà servint a la comissió administrativa del Sindicat de Miners. L'octubre de 1933 signà, amb Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i Kléber Legay, un manifest de protesta contra la concessió del grau de cavaller de la Legió d'Honor de la República francesa al militant socialista Henri Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat Reunificat de Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental d'Unitat. El 10 de setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem, Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd Duparcq i François Delartre, representants de la classe obrera del Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a Léon Blum. El 29 de juliol de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran míting socialista a Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions cantonals de Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant l'Ocupació formà part de la delegació especial encarregada d'administrar Liévin arran de la detenció del seu alcalde comunista Henri Thiébaut. El juny de 1943 va ser nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local de l'SFIO de Liévin. Benoît Delorme va morir en 1956.

***

Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

- Umberto Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de «Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista «Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup «Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup «Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títol Il fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

Umberto Tommasini (1896-1980)

***

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

- Henri Jullien: El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Jullien. Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdic Morgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir en 2001.

***

Abraham Guillén

Abraham Guillén

- Abraham Guillén Sanz: El 9 de març de 1913 --segons alguns el 13 de març-- neix a Corduente (Guadalajara, Castella, Espanya), en una família pagesa, el militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén Sanz. De jove va fer tasques agrícoles i treballà extraient resina. Després va estudiar a Madrid becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts Llibertàries de ben jovenet, va ser també membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers mesos de la Guerra Civil fou director de Juventud Libre, editada pel Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. També va ser redactor de Castilla Libre i de CNT. Va marxar al front i a partir de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i del IV Cos de l'Exèrcit, comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros, portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la guerra el va sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un tribunal de guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la commutà en el procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la colònia penitenciària d'Añover de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943. Tancat a la presó de Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat per un clan de gitanos llibertaris passà a França en 1944. En l'exili francès va dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en l'època de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les activitats de la procomunista Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel qual va ser expulsat de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb l'arribada de Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra a l'Argentina i passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va editar Economía y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en Econòmiques i va ser professor d'Economia Política i director d'Investigació Econòmica de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A l'Argentina col·laborà en diversos periòdics, com ara El Laboralista i Democracia; en Montevideo d'Acción; i en Lima de La Prensa. També va ser assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i expert internacionalista de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en economia autogestionària i desenvolupament cooperatiu al Perú. En 1961 va ser empresonat durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa al nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va demanar asil polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va posar en contacte amb els elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys va ser investigat de prop pels serveis d'intel·ligència llatinoamericans i nord-americans. En morir Franco, va retornar a la Península i en els últims anys destacà com a conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària (Anarkia, Año Zero, Bicicleta, Cenit, CNT, Espoir, Icaria, Ideas-Orto, Historia Libertaria, La Lletra A, Nahia, El Olivo del Búho, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vida Obrera, etc.). El seu nom --també va fer servir pseudònims (Jaime de las Heras, Fernando Molina, Arapey, etc.-- es va popularitzar com a expert en tècniques de guerrilla urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes relacionats amb la guerra d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou el creador de la guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques americanes (tupamaros, uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de guevarista. És autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política, filosofia, estratègia, història, etc., entre els quals podem destacar El destino de Hispanoamérica (1952), Monopolios y latifundios contra la economía argentina (1956), Radiografía del plan Prebisch (1956), La oligarquía en la crisis de la economía argentina (1956), La agonía del imperialismo (1957), Historia de la revolución española (1961), El imperialismo del dólar (1962), 25 años de economía franquista (1964), Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría de la violencia (1965), La segunda revolución española (1965), Uruguay: país en crisis (1966), Dialéctica de la política (1967), El dilema económico de América Latina (1967), Checoslovaquia 1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y desarrollo económico (1968), Desafío al Pentágono (1969), La rebelión del tercer mundo (1969), Democracia directa (1970), Socialismo de autogestión. De la utopía a la realidad (1971), La década crítica de América Latina (1972), La caída del dólar (1972), La colonización financiera del FMI (1973), La élite del poder en España (1973), Philosophy of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del dólar (1973), EI cooperativismo peruano (1975), La larga crisis de América Latina (1975), Explo­sión demográfica, latifundios y revoluciones en América Latina (1975), El «Gap» tecnológico entre las dos Américas (1975), Las inversiones extranjeras en América Latina (1975), La propiedad social, modelo peruano de autogestión (Lima 1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla I (1978, amb altres), El capitalismo soviético: última etapa del imperialismo (1979), El error militar de las izquierdas (1980), Der Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadt­guerrilla in Lateinamerika (1984), Economía libertaria (1988), Economía autogestionaria (1990), Socialismo libertario (1990), Técnica de la desinfor­mación (1991), La guerra. España 1936-1939 (inèdit), etc. Abraham Guillén Sanz va morir l'1 d'agost de 1993 a Madrid (Espanya). El professor Donald C. Hodges va donar una important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la George A. Smathers Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA).

***

Carles Fontserè

Carles Fontserè

- Carles Fontserè: El 9 de març de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré va morir el 4 de gener de 2007 a Girona (Gironès, Catalunya).

Més sobre Carles Fontserè

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

- Francisco Alonso Expósito: El 9 de març de 1938 mor a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Alonso Expósito. Havia nascut en 1909 a Cuevas (Almería, Andalusia, Espanya). Obrer de la construcció, emigrà a Catalunya. S'instal·là al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). A partir de 1932 milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT); empresonat, el seu nom figurava en una llista establerta pel Comitè Pro-Presos de març d'aquell mateix any. Sa companya fou Inés Mateo Bermejo, amb qui tingué un infant (Juan Alonso Mateo). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Ortiz», on fou membre del grup «La Casilla» de la «Centúria CNT» al front d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). Després dels enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció comunista, el 15 de novembre de 1937 va ser detingut i tancat per «auxili a la rebel·lió». Un cop lliure, lluità com a sergent en el I Batalló de la I Companyia de la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola. Francisco Alonso Expósito va desaparèixer el 9 de març de 1938 durant els combats a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

Notícia sobre Antoni Ginestet Sanfeliu apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 d'abril de 1970

Notícia sobre Antoni Ginestet Sanfeliu apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 d'abril de 1970

- Antoni Ginestet Sanfeliu: El 9 de març de 1938 mor a Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Ginestet Sanfeliu. Havia el 3 de març de 1914 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Sos pares regentaven un estanc a Santa Coloma, on va treballar d'obrer metal·lúrgic i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. També va ser membre de l'agrupació esperantista de Santa Coloma. En 1936 feia el servei militar a Maó (Menorca, Illes Balears), però quan l'aixecament feixista de juliol d'aquell any es trobava de permís a la seva ciutat natal i intervingué en la resposta popular contra els feixistes, participant en el setge de la caserna de Sant Andreu. Immediatament després s'incorporà a la Columna «Tierra y Libertad», com a conductor de blindats (tiznaos), i va combatre al front de Madrid (Toledo i Serra de Gredos). Fou membre del Comitè de Guerra de la Columna i el novembre de 1936 formà part del grup que tallà a Tarancón la fuita des de Madrid del Govern republicà cap a València, salvant la vida del socialista Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire de la II República. El març de 1937 deixà la Columna i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en el Comitè Peninsular, amb Fidel Miró i Félix Martí Ibáñez, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al juliol d'aquell any quan es reintegrà a la Columna, que amb la militarització fou batejada com 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, primer com a soldat i després com a tinent ajudant del XX Batalló («Leal») de la 103 Brigada Mixta. En aquesta brigada destacà com a organitzador i rebutjà diversos càrrecs en la rereguarda. L'ofensiva feixista l'agafà en primera línia a Saragossa. Antoni Ginestet Sanfeliu va morir el 9 de març de 1938 al front d'Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) d'una explosió de morter.

***

Emiliano Marcos Centenera

Emiliano Marcos Centenera

- Emiliano Marcos Centenera: El 9 de març de 1940 és afusellat a Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Marcos Centenera. Havia nascut el 15 de setembre de 1913 a Guadalajara (Castella, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Urbano Marcos Córdoba i Saturnina Centenera Camarma, i tingué tres germans (Canuto Pedro, Ángel Cristóbal i Mariano). Es guanyava la vida fent de serraller i fou un dels màxims impulsors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guadalajara. Durant la guerra civil fou soldat d'aerostació. Apressat per les tropes franquistes al final de la guerra, va ser jutjat i condemnat a mort. Emiliano Marcos Centenera va ser afusellat el 9 de març de 1940 en un indret anomenat La Rambla, a prop del cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). Estava casat amb María Josefa Gómez Úbeda.

Emiliano Marcos Centenera (1913-1940)

Canuto Pedro Marcos Centenera (1920-2012)

***

Notícia de l'assassinat de Miguel Barba Moncayo apareguda en "Solidaridad Obrera" de París del 26 de març de 1949

Notícia de l'assassinat de Miguel Barba Moncayo apareguda en Solidaridad Obrera de París del 26 de març de 1949

- Miguel Barba Moncayo: El 9 de març de 1949 és assassinat per la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Miguel Barba Moncayo, més conegut com Reyes. Havia nascut cap al 1899 tal vegada a Barcelona (Catalunya). Abans de la Guerra Civil Barba ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu de Gràcia, on era molt popular per les seves activitats teatrals --d'aquí li vindrà el nom de Reyes. Després de la victòria feixista va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada i finalment va ser alliberat en 1946 després de set anys pres. No va escalivar i va entrar en els grups d'acció guerrillers de les Joventuts Llibertàries. En 1947 era membre del Comitè Regional Català de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El 8 d'agost de 1947 va ser detingut, juntament amb Manuel Llatser Tomàs (Rosendo) i Enrique Martínez Marín, i internat a la presó Model de Barcelona. Alliberat amb la intenció d'assassinar-lo, en la matinada del 9 de març de 1949, uns policies de la comissaria de Sant Gervasi l'enxampen a la porta de ca seva (número 4 del carrer de la Torre de Barcelona), li demanen la seva identificació i l'abaten d'un tret davant sa muller i sos infants, morint a l'Hospital Clínic de Barcelona poc després d'ingressar.

***

Autoretrat de Louis Moreau

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 9 de març de 1958 mor a Malakoff (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Louis Moreau. Havia nascut el 15 d'abril de 1883 a Châteauroux (Centre, França). Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Necrològica de Jaume Garrigós apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 26 d'abril de 1973

Necrològica de Jaume Garrigós apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 d'abril de 1973

- Jaume Garrigós: El 9 de març de 1973 mor a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Jaume Garrigós. Abans de la guerra civil milità en el Sindicat del Ram de la Fusta del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la seva barriada i posteriorment fou designat pel seu sindicat per formar part del Comitè de la Indústria Fustera Socialitzada, treballant al Taller Confederal Col·lectivitzat Núm. 10. Exiliat, a França fou secretari del Nucli de la CNT de l'Arieja (Llenguadoc, Occitània) i un dels militants més destacats de la zona, amb Masagué, Martínez, Vicenç Sendrós i altres, formant part de la Federació Local de la CNT de Tarascon.

***

Gaspare Mancuso

Gaspare Mancuso

- Gaspare Mancuso: El 9 de març de 1983 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'editor, traductor, militant anarquista i activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano. Havia nascut el 23 de febrer de 1923 a Palerm (Sicília). Cap als anys trenta es traslladà amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys i mig de servei militar en la Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser llicenciat. A Gènova s'afilià aquest mateix any al Partit Socialista Italià (PSI) i a començaments de 1947, desenganyat, va fer amistat amb comunistes i entrà a formar part del Partit Comunista Italià (PCI). Després d'assistir a les primeres reunions del partit, quedà totalment decebut. Posteriorment freqüentà el local dels anarquistes de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia), llegí els clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es declarà llibertari. Després milità en el moviment anarquista genovès, formant part dels «Gruppi Riuniti Anarchici» (Grups d'Anarquistes Reunits) i creà el periòdic juvenil Inquietudine, amb Bruno De Lucchi (Bruno), Arrigo Repetto, Fedi, Elio Parodi, Aldo Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament amb Bruno De Lucchi i Gaetano Busico, fou l'autor d'un assalt armat propagandístic amb explosiu contra la seu del consolat espanyol de Gènova. Aquesta acció tingué com a objectiu cridar l'atenció sobre la difícil situació dels presos polítics a Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco. Els dos processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes anarquistes a Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de 1950, van ser seguits de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a denunciar el règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts intel·lectuals i antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny; l'historiador Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la «Columna Francisco Ascaso» en Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat en 1936 Mario Angeloni; els llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i l'historiador i resistent antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de solidaritat va ser enviat per l'escriptor Carlo Levi i el Col·legi d'Advocats posà al seu servici els missers Gian Battista Brunetti, Giuseppe Macchiavelli, Ernesto Monteverde, Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli. En 1951 el Comitato Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta umana. In difesa degli anarchici attentatori al consolato di Spagna in Genova (Processi svoltisi a Genova il 1 giugno e 13-15 novembre 1950), amb textos d'Emilio Grassini, Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo Masini, Mario Angeloni, Marcello Bianconi, Franco Venturini, Vincenzo Toccafondo, Gaetano Busico, Bruno De Lucchi, Gaspare Mancuso i Frederica Montseny. Els acusats van ser condemnats finalment a una lleugera pena i immediatament alliberats. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en el moviment anarquista, sobretot en defensa dels presos polítics a l'Espanya franquista, i mantingué estrets contactes amb l'emigració llibertària vinculada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1961 assistí al Congrés de Reunificació la CNT celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). A finals dels anys seixanta i setanta milità en la Secció Italiana de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del seu òrgan d'expressió a Itàlia Anarchia. Bollettino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica. Mantingué correspondència amb nombroses personalitats de la cultura i de la política (Raymond Beaulaton, Aurelio Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H. Herscovici, Franco Leggio, Salvatore Striuli, Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni, etc.), i molt especialment amb l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis. També observà un estret contacte amb Aldo Capitini i el seu «Moviment No Violent per la Pau». Fou el promotor de l'edició dels Quaderni degli amici di Eugenio Relgis i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i publicà diverses obres de Relgis, com Il canto del muratore (sd), Il canto della macchina (c. 1964), Cosmometapolis (196?), La letteratura, l'arte e la guerra (1968), Principi umanitaristi. Umanitarismo e socialismo (1969), La giovane Europa unita (1969), Umanitarismo ed eugenesia (1969), Han Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le amicizie di Mirón (197?), Mirón il sordo. Voci in sordina (1975) i Il pensiero libero (1980). També traduí obres de Léo H. Herscovici. El març de 1972 edità un únic número del periòdic Libero Accordo. Gaspare Mancuso va morir el 9 de març de 1983 –algunes fonts citen el 6 de març– a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Monumental d'aquesta ciutat. El seu arxiu –correspondència, manuscrits i mecanoscrits (escrits, conferències, lliçons i discursos), i materials de treball, a més d'una important col·lecció de periòdics espanyols i francesos– va ser donat al Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el diposità en 1993 a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Joan Vicente Castells

Joan Vicente Castells

- Joan Vicente Castells: El 9 de març de 2010 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Vicente i Castells. Havia nascut el 18 d'abril de 1921 al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortiz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic --Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.-- i obres monogràfiques --La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.

Joan Vicente Castells (1921-2010)

---

[08/03]

Anarcoefemèrides

[10/03]

Escriu-nos


Actualització: 09-03-17