---

Anarcoefemèrides del 9 de març

Esdeveniments

Louise Michel: El Pa o la Mort (1883)

- Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats –des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia– que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrer és detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.

Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)

***

Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

- Victòria de Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid (Espanya) l'anarquista Cipriano Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la II República espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el Consell Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels partits polítics i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939 que consagrava tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit Comunista d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren amb uns 30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del front que, en teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes les unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de març els comunistes aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís Barceló Jover, que havia fet promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però que finalment s'havia autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del Centre», en la qual es parlava de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan Negrín encara restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el contrari», deia la capçalera. En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de febrer. La lluita entre les forces comunistes i llibertàries va ser dura, però hagué presos i ostatges recíprocs que, en certa mesura, frenaren els ànims. Hagué treves i represes dels combats. La xifra total de baixes és difícil de quantificar, però com a mínim un milenar entre morts i ferits.

Naixements

Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

- François Rose: El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).

***

Carlo Tresca

- Carlo Tresca: El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per «abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de «conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la «Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari Il Martello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

Carlo Tresca (1879-1943)

***

- Jules Massot: El 9 de març de 1880 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Massot. Sos pares es deien Jean Claude Massot, torner metal·lúrgic, i Marie Louise Berthenet. Obrer torner metal·lúrgic, el 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «violències i cops». Cap el 1908 s'instal·là a París (França) i en 1912 estava adherit al «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Bellville, afiliat a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i era membre del consell d'administració del periòdic Le Libertaire. L'abril de 1912 cosignà el cartell «À M. Georges Berry, pourvoyeur de bagnes», editat pel Comitè d'Entesa per a l'Acció Antimilitarista (CEAA). El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat dels Metalls del departament del Sena, cosignà el manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, on s'afirmava que el sindicat sortiria en suport dels joves companys que escollissin la deserció per a fugir-ne de la llei; també aquest manifest feia una crida a la «vaga de ventres» de les dones. Entre gener i abril de 1913, alberga son germanastre Charles Gandrey, un dels animadors de l'FCA. En aquesta època vivia al número 52 del bulevard de Bellville del XX Districte de París. Com a militant del Sindicat dels Metalls del Sena, aprovà l'11 de gener de 1914 l'exclusió d'Alphonse Merrheim en l'assemblea general d'aquest sindicat. Posteriorment aquest sindicat es va fer autònom i es constituí com a Unió Sindical dels Treballadors dels Metalls de la Regió Parisenca i el 6 de juny de 1914 en va ser elegit tresorer. Sobre això publicà el 21 de febrer de 1914 en Le Libertaire l'article «Un conflit syndical». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat, inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i destinat el 24 d'octubre de 1914 com a torner al taller de precisió de la Secció Tècnica d'Artilleria, a la plaça Saint-Thomas-d'Aquin, del VIII Districte de París. El 2 de juny de 1915 el coronel director del taller l'assenyalà com a sospitós i va ser posat sota vigilància, sense cap resultat. En 1916 freqüentà les reunions dels «Amis du Libertaire», del periòdic Ce qu'il faut diré i dels exmembres del «Foyer Populaire» de Belleville. El 28 de juliol de 1916 s'adherí al Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI) i era membre del Sindicat del Personal dels Establiments Militars del Sena. El març de 1919 signà, en nom del Sindicat dels Metalls, amb altres companys (Jean-Sellenet Boudoux, Dondon, Pierre Le Meillour, Remeringer, Henri Sirolle, etc.) una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire, arran de l'atemptat comès per Louis-Émile Cottin contra Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. Després de la guerra fou un dels principals animadors de la minoria revolucionària de la Federació dels Metalls. El juliol de 1921, amb Jean-Louis Berrar, fou cosecretari del Sindicat dels Metalls del Sena, adherit als Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Després de l'escissió confederal, participà en la creació i la posada al punt de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés Federal, celebrat entre el 24 i el 25 de juny de 1922 a Sain-Étienne (Arpitània), s'oposà amb èxit a Théo Argence i Henri Raitzon, que proposaren que la seu de la Federació s'establís a Lió (Arpitània). Consagrà els seus esforços a la reorganització dels sindicats del departament del sena, però no va ser elegit secretari federal sinó Lucien Chevalier; malgrat tot, va obtenir 17 vots i va ser designat per a portar l'oposició a Alphonse Merrheim en el Congrés dels Metalls d'Alsàcia-Lorena, i va ser també nomenat tresorer de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), celebrat entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 a Saint-Étienne, votà, amb Jean-Louis Berrar, la moció de Gaston Monmousseau, partidari aleshores de la independència del sindicat del Partit Comunista Francès (PCF), i va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la CGTU. Entre 1922 i 1923 intervingué freqüentment a París i en províncies en les reunions sindicals i en les vagues, i sobretot en la campanya contra l'impost sobre els salaris. El gener de 1923 assistí, com a delegat de la CGTU, a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), a un míting contra l'ocupació del Ruhr organitzat pel Comitè d'Acció Contra l'Imperialisme i la Guerra. El 10 de gener, de bell nou a França, va ser detingut a Saint-Quentin (Picardia, França) i inculpat per «atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat». Durant el seu tancament a la presó parisenca de la Santé, tingué diverses discussions amb Gaston Monmousseau sobre orientació sindical i prengué consciència que aquest, a partir d'aquell moment, seria favorable a l'aliança orgànica entre el PCF i la CGTU. Alliberat el 7 de maig, el seu cas va ser sobresegut el 13 de juny de 1923. Entre el 29 i el 31 de juliol d'aquell any va ser delegat en el II Congrés de la Federació Unitària dels Metalls, on s'arrenglerà amb la minoria, juntament amb Théo Argence, Henri Bott, Benoît Broutchoux i Lucien Chevalier, i durant les sessions denuncià la infiltració de les «comissions sindicals» del PCF en els sindicats; en acabar el congrés, la minoria rebutjar participar en la Comissió Executiva Federal. L'octubre de 1923, quan s'havia de celebrar el Congrés de Bourges (Centre, França), els Grups Sindicalistes Revolucionaris (GSR) el presentaren en la seva llista de candidats a la Comissió Executiva Federal de la CGTU. El 27 d'octubre de 1923, durant l'assemblea general del Sindicat dels Metalls del Sena, de cara al congrés federal, va caure en minoria. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 fou delegat en el Congrés de la CGTU que se celebrà a Bourges; arrenglerat fins el moment amb els GSR, es radicalitzà en el curs dels debats i entrà a formar part dels grup dels anarcosindicalistes del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i votà les seves mocions. Després de Congrés de Bourges, va pertànyer a la Minoria Sindicalista Revolucionària (MSR), que reagrupava els GSR i els CDS. Després de l'assassinat de Nicolas Clos i Adrien Poncet, l'11 de gener de 1924, nombrosos sindicats minoritaris trencaren amb la CGTU, ell, però, resta en la CGTU i continuà militant durant un any. No obstant això, després del Congrés de Fàbriques Metal·lúrgiques del 30 de març de 1924, se sentí insultat, abandonà el seu càrrec, dimití del sindicat i no se'n va tornar a parlar d'ell. El juny de 1924, en nom del Sindicat Unitari dels Metalls, sostingué la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. Cap el 1929 participà, amb Victor Labonne i Charles Salembier, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, grup format per una seixantena de membres i que tenia com a finalitat la solidaritat entre els seus membres, reunint-se un cop al mes i celebrant un banquet fraternal anual al bulevard de Bellville. El 3 d'agost de 1931 va ser esborrat del «Carnet B». En 1936 es casà a Champigny-sur-Marne amb Marie Vigneulle. Després d'això deixà la militància i les activitat polítiques. Jules Massot va morir el 5 d'abril de 1952 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

- Benoît Delorme: El 9 de març de 1881 neix a Montchanin-les-Mines (Borgonya, França) –alguns fonts citen erròniament Montceau-les-Mines (Borgonya. França)– el miner anarquista i anarcosindicalista, i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Sos pares es deien Jean Delorme, fuster, i Claudine Vindiolet. Membre del grup anarquista de Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al company Benoît Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la segona identitat de Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del segle XX fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais, «jove sindicat» encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al «vell sindicat» d'Émile Basly. El 17 d'octubre de 1902, durant la vaga de la conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat Benoît Broutchoux) va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc a les mines de Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 29 d'agost de 1903 es casà a Montceau-les-Mines amb Marie Doufou. El 14 de juny de 1908 presidí el Congrés Regional Extraordinari de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després d'un Congrés Regional de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França), participà en una conferència pública contradictòria amb Eugène Fallot i François Plouvier. Entre 1909 i 1910 col·laborà en L'Action Syndicale, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) del Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la reunificació socialista, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i esdevingué un dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais. Després de la Gran Guerra, s'encarregà especialment dels serveis jurídics del citat sindicat. Secretari de la Secció Sindical dels Miners de Liévin, en 1919 va ser nomenat regidor municipal en la llista encapçalada per Léon Degréaux d'aquesta població, però en 1925 no va ser renovat en el càrrec. Fidel a la CGT després de l'escissió, continuà servint a la comissió administrativa del Sindicat de Miners. L'octubre de 1933 signà, amb Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i Kléber Legay, un manifest de protesta contra la concessió del grau de cavaller de la Legió d'Honor de la República francesa al militant socialista Henri Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat Reunificat de Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental d'Unitat. El 10 de setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem, Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd Duparcq i François Delartre, representants de la classe obrera del Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a Léon Blum. El 29 de juliol de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran míting socialista a Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions cantonals de Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant l'Ocupació formà part de la delegació especial encarregada d'administrar Liévin arran de la detenció del seu alcalde comunista Henri Thiébaut. El juny de 1943 va ser nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local de l'SFIO de Liévin. Benoît Delorme va morir el 6 de febrer de 1956 a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto antropomètrica d'Umberto Tommasini (23 de desembre de 1925)

- Umberto Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando –finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de «Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista «Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup «Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup «Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títol Il fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

Umberto Tommasini (1896-1980)

***

Notícia orgànica de Victor Nan apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 14 d'agost de 1931

- Victor Nan: El 9 de març de 1903 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Victor Marie Nan. Sos pares es deien Joseph Nan, baster, i Marie Gabrielle Rougé, modista. Es guanyava la vida com a obrer metal·lúrgic. El 26 de març de 1921 es casà a Tolosa amb Germaine Charles. En 1926 era secretari del grup anarquista tolosà «Bien-Être et Liberté» (Chartris, Galy, Membrado, Mirande, Teulé, Tricheux, etc.) i el 14 de novembre assistí al Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que se celebrà a Tolosa. En 1929 s'encarregà del tresoreria del Sindicat de la Construcció i d'Obres Públiques de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de la regió tolosana que havia estat fundat tres anys abans per Michel Llaty. En aquesta època treballava en l'empresa de marbre «Delonga». En el Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa, defensà la CGTSR. En una carta del 20 de novembre de 1931, publicada en Le Libertaire del 27 de novembre, es declarà objector de consciència i notificà que havia enviat la seva documentació militar al Ministeri de la Guerra. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Cany de Tolosa. En 1932 fou el secretari de correspondència del Grup Anarcocomunista de Tolosa, que es reunia tots els dissabtes al domicili d'Alphonse Tricheaux, al número 6 del carrer Hirondelle. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 fou delegat al IV Congrés de la CGTSR celebrat a Tolosa. En les eleccions legislatives de 1932 figurà amb Louis Boué i Alphonse Tricheux en la llista abstencionista. L'estiu de 1935 era responsable local de la «Gilde des Amis du Livre» de Tolosa i les reunions se'n feien a casa seva; aquesta associació va ser creada a Barcelona (Catalunya) amb la finalitat de difondre dels llibres llibertaris. En 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Francesa (FAF) acabada de crear. Com a secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), fou delegat en el Comitè de Vaga que el 18 de juny de 1936 organitzà una manifestació unitària amb els marxistes. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Dufaur de Pibrac. Durant l'estiu i la tardor de 1936 va anar i tornar en diferents ocasions de Tolosa a la Barcelona revolucionària. En 1937 treballava en l'empresa «Fougerolles», encarregada de la restauració del Pont-Neuf. Durant la vaga d'octubre de 1937, que animà amb el delegat de la CGTSR Bonnet, guanyà un augment de salari i altres reivindicacions, però no va poder aconseguir la prohibició per part de l'empresa de no acomiadar els obres sindicats. En 1940, denunciat com «comunista», va ser detingut i tancat unes setmanes. El juny de 1942 va ser detingut en possessió de documentació i de tampons falsos; internat al camp de concentració de Récébédou de Tolosa amb els exiliats espanyols, va ser jutjat i condemnat a un any de presó i a 1.000 francs de multa. En 1943 sembla que va ser internat al camp de concentració de Noé. Després de la II Guerra Mundial, participà en el Congrés del 2 de desembre de 1945, on representà Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el grup anarquista de Narbona. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), representà aquest sindicat en un gran míting celebrat a la Salle des Jacobins de Tolosa i en 1949 participa en una gira propagandística que va fer parada a Sent Lari e Sola (Gascunya, Occitània). En 1950, amb Allios, representà la CNTF en el buró local del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ). Parlà, en representació de la CNTF, en el míting del «Primer de Maig» de 1950 de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Victor Nan va morir el 10 de novembre de 1989 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

- Henri Jullien: El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina; actual Vietnam) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Pierre Jullien. Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink i sos pares es deien Marie Eugène Jullien i Hena Jeanne Nègro. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdic Morgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. El 7 d'abril de 1932 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Paule Quilici. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir el 25 de juliol de 2002 al seu domicili d'Oliolas (Provença, Occitània).

***

Abraham Guillén

- Abraham Guillén Sanz: El 9 de març –segons alguns erròniament el 13 de març– de 1913 neix a Corduente (Guadalajara, Castella, Espanya) el militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén Sanz. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Felipe Guillén i Inocenta Sanz. De jove va fer tasques agrícoles i treballà extraient resina. Després va estudiar a Madrid becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts Llibertàries de ben jovenet, va ser també membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers mesos de la Guerra Civil fou director de Juventud Libre, editada pel Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. També va ser redactor de Castilla Libre i de CNT. Va marxar al front i a partir de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i del IV Cos de l'Exèrcit, comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros, portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la guerra el va sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un tribunal de guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la commutà en el procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la colònia penitenciària d'Añover de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943. Tancat a la presó de Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat per un clan de gitanos llibertaris passà a França en 1944. En l'exili francès va dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en l'època de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les activitats de la procomunista Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel qual va ser expulsat de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb l'arribada de Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra a l'Argentina i passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va editar Economía y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en Econòmiques i va ser professor d'Economia Política i director d'Investigació Econòmica de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A l'Argentina col·laborà en diversos periòdics, com ara El Laboralista i Democracia; en Montevideo d'Acción; i en Lima de La Prensa. També va ser assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i expert internacionalista de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en economia autogestionària i desenvolupament cooperatiu al Perú. En 1961 va ser empresonat durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa al nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va demanar asil polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va posar en contacte amb els elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys va ser investigat de prop pels serveis d'intel·ligència llatinoamericans i nord-americans. En morir Franco, va retornar a la Península i en els últims anys destacà com a conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària (Anarkia, Año Zero, Bicicleta, Cenit, CNT, Espoir, Icaria, Ideas-Orto, Historia Libertaria, La Lletra A, Nahia, El Olivo del Búho, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vida Obrera, etc.). El seu nom –també va fer servir pseudònims (Jaime de las Heras, Fernando Molina, Arapey, etc.– es va popularitzar com a expert en tècniques de guerrilla urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes relacionats amb la guerra d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou el creador de la guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques americanes (tupamaros, uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de guevarista. És autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política, filosofia, estratègia, història, etc., entre els quals podem destacar El destino de Hispanoamérica (1952), Monopolios y latifundios contra la economía argentina (1956), Radiografía del plan Prebisch (1956), La oligarquía en la crisis de la economía argentina (1956), La agonía del imperialismo (1957), Historia de la revolución española (1961), El imperialismo del dólar (1962), 25 años de economía franquista (1964), Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría de la violencia (1965), La segunda revolución española (1965), Uruguay: país en crisis (1966), Dialéctica de la política (1967), El dilema económico de América Latina (1967), Checoslovaquia 1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y desarrollo económico (1968), Desafío al Pentágono (1969), La rebelión del tercer mundo (1969), Democracia directa (1970), Socialismo de autogestión. De la utopía a la realidad (1971), La década crítica de América Latina (1972), La caída del dólar (1972), La colonización financiera del FMI (1973), La élite del poder en España (1973), Philosophy of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del dólar (1973), EI cooperativismo peruano (1975), La larga crisis de América Latina (1975), Explo­sión demográfica, latifundios y revoluciones en América Latina (1975), El «Gap» tecnológico entre las dos Américas (1975), Las inversiones extranjeras en América Latina (1975), La propiedad social, modelo peruano de autogestión (Lima 1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla I (1978, amb altres), El capitalismo soviético: última etapa del imperialismo (1979), El error militar de las izquierdas (1980), Der Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadt­guerrilla in Lateinamerika (1984), Economía libertaria (1988), Economía autogestionaria (1990), Socialismo libertario (1990), Técnica de la desinfor­mación (1991), La guerra. España 1936-1939 (inèdit), etc. Abraham Guillén Sanz va morir l'1 d'agost de 1993 d'un càncer de còlon a la Clínica de la Concepción de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. El professor Donald C. Hodges va donar una important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la George A. Smathers Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA).

Abraham Guillén Sanz (1913-1993)

***

Carles Fontserè

- Carles Fontserè: El 9 de març de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Sos pares es deien Francisco Fontserè i Montserrat Carrió. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré Carrió va morir el 4 de gener de 2007 a l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser incinerat al Tanatori Gironès de Salt (Gironès, Catalunya).

Més sobre Carles Fontserè

Defuncions

Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

- Francisco Alonso Expósito: El 9 de març de 1938 mor a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Alonso Expósito. Havia nascut en 1909 a Cuevas (Almería, Andalusia, Espanya). Obrer de la construcció, emigrà a Catalunya. S'instal·là al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). A partir de 1932 milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT); empresonat, el seu nom figurava en una llista establerta pel Comitè Pro-Presos de març d'aquell mateix any. Sa companya fou Inés Mateo Bermejo, amb qui tingué un infant (Juan Alonso Mateo). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Ortiz», on fou membre del grup «La Casilla» de la «Centúria CNT» al front d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). Després dels enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció comunista, el 15 de novembre de 1937 va ser detingut i tancat per «auxili a la rebel·lió». Un cop lliure, lluità com a sergent en el I Batalló de la I Companyia de la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola. Francisco Alonso Expósito va desaparèixer el 9 de març de 1938 durant els combats a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

Antoni Ginestet Sanfeliu

- Antoni Ginestet Sanfeliu: El 9 de març de 1938 mor a Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i esperantista Antoni Ginestet Sanfeliu. Havia nascut el 3 de març de 1914 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Sos pares regentaven un estanc a Santa Coloma, on va treballar d'obrer metal·lúrgic i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en l'Agrupació Esperantista. També va ser membre de l'agrupació esperantista de Santa Coloma. En 1936 feia el servei militar a Maó (Menorca, Illes Balears), però quan l'aixecament feixista de juliol d'aquell any es trobava de permís a la seva ciutat natal i intervingué en la resposta popular contra els feixistes, participant en el setge de la caserna de Sant Andreu. Immediatament després s'incorporà a la Columna «Tierra y Libertad», com a conductor de blindats (tiznaos), i va combatre al front de Madrid (Toledo i Serra de Gredos). Fou membre del Comitè de Guerra de la Columna i el novembre de 1936 formà part del grup que tallà a Tarancón la fuita des de Madrid del Govern republicà cap a València, salvant la vida del socialista Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire de la II República. El març de 1937 deixà la Columna i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en el Comitè Peninsular, amb Fidel Miró Solanes i Félix Martí Ibáñez, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest any entrà a formar part del grup «Constantes» de Barcelona, adherit a la FAI, i després en el grup «Z». El juliol 1937 es va reintegar a la Columna, que amb la militarització fou batejada com 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, primer com a soldat i després com a tinent ajudant del XX Batalló («Leal») de la 103 Brigada Mixta. En aquesta brigada destacà com a organitzador i rebutjà diversos càrrecs en la rereguarda. L'ofensiva feixista l'agafà en primera línia a Saragossa. Antoni Ginestet Sanfeliu va morir el 9 de març de 1938 al front d'Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) d'una explosió de morter.

Antoni Ginestet Sanfeliu (1914-1938)

***

Emiliano Marcos Centenera

- Emiliano Marcos Centenera: El 9 de març de 1940 és afusellat a Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Marcos Centenera. Havia nascut el 15 de setembre de 1913 a Guadalajara (Castella, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Urbano Marcos Córdoba i Saturnina Centenera Camarma, i tingué tres germans (Canuto Pedro, Ángel Cristóbal i Mariano). Es guanyava la vida fent de serraller i fou un dels màxims impulsors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guadalajara. Durant la guerra civil fou soldat d'aerostació. Capturat per les tropes franquistes al final de la guerra, va ser jutjat i condemnat a mort. Emiliano Marcos Centenera va ser afusellat el 9 de març de 1940 en un indret anomenat La Rambla, a prop del cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). Estava casat amb María Josefa Gómez Úbeda.

Emiliano Marcos Centenera (1913-1940)

Canuto Pedro Marcos Centenera (1920-2012)

***

Notícia de l'assassinat de Miguel Barba Moncayo apareguda en Solidaridad Obrera de París del 26 de març de 1949

- Miguel Barba Moncayo: El 9 de març de 1949 és assassinat per la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Miguel Barba Moncayo, més conegut com Reyes. Havia nascut cap al 1899 tal vegada a Barcelona (Catalunya). Abans de la Guerra Civil Barba ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu de Gràcia, on era molt popular per les seves activitats teatrals –d'aquí li vindrà el nom de Reyes. Després de la victòria feixista va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada i finalment va ser alliberat en 1946 després de set anys pres. No va escalivar i va entrar en els grups d'acció guerrillers de les Joventuts Llibertàries. En 1947 era membre del Comitè Regional Català de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El 8 d'agost de 1947 va ser detingut, juntament amb Manuel Llatser Tomàs (Rosendo) i Enrique Martínez Marín, i internat a la presó Model de Barcelona. Alliberat amb la intenció d'assassinar-lo, en la matinada del 9 de març de 1949, uns policies de la comissaria de Sant Gervasi l'enxampen a la porta de ca seva (número 4 del carrer de la Torre de Barcelona), li demanen la seva identificació i l'abaten d'un tret davant sa muller i sos infants, morint a l'Hospital Clínic de Barcelona poc després d'ingressar.

***

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 9 de març de 1958 mor a Malakoff (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Pierre Louis Joseph Moreau. Havia nascut el 15 d'abril de 1883 a Châteauroux (Centre, França). Sos pares es deien Alexandre Octave Moreau, fabricant de drap, i Pauline Anne Basset. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). El 27 de gener de 1919 es casà a Châteauroux amb Blanche Eugénie Champeaux. Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 a Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Necrològica de Cristóbal Parra Cerón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de maig de 1968

- Cristóbal Parra Cerón: El 9 de març de 1968 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Cristóbal Parra Cerón. Havia nascut el 17 de setembre de 1903 a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya). Fill de família de jornalers agrícoles, sos pares es deien José Parra i Ana Cerón. Milità en el Sindicat de Pagesos de Casares de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –segos alguns fou membre de la Unió General de Treballadors (UGT), fundador de les Joventuts Socialistes de Casares i secretari de l'Agrupació Socialista de Casares durant els anys republicans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Els feixistes l'acusaren de la detenció i mort de Manuel Pérez de Vargas Romo, familiar directe del líder andalucista Blas Infante Pérez.Després de la caiguda de Màlaga a mans faccioses, continuà combatent al front d'Andalusia i després al de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Castres de la CNT. Sa companya fou Francisca Vargas. Malalt crònic d'asma, Cristóbal Parra Cerón va morir el 9 de març de 1968 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una intervenció quirúrgica als intestins, i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de juliol de 1978

- Juan Antonio Salvo Tisaire: El 9 de març de 1978 mor a La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània)l'anarcosindicalista Juan Antonio Salvo Tisaire. Havia nascut el 24 de novembre de 1901 a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya). De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a «perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir el 9 de març de 1978 a la Policlínica de la Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer.

***

Necrològica d'Elías Conejos García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'abril de 1986

- Elías Conejos García: El 9 de març de 1986 mor a Nantes (Noaned, Bretanya) l'anarcosindicalista Elías Conejos García. Havia nascut el 7 de juny de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Ramón Conejos i Balbina García. Vivia al barri barceloní del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de la Secció de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Federació Local de Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de Bretanya d'aquest sindicat, participant com a delegat en diversos congressos. Col·laborà en el sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure i participa en nombroses subscripcions del moviment llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora García. Elías Conejos García va morir el 9 de març de 1986 al seu domicili de Nantes (Noaned, Bretanya).

***

Andreu Capdevila Puig

- Andreu Capdevila Puig: El 9 de març de 1987 mor a Rennes (Bretanya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Havia nascut el 24 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de desembre– de 1894 a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya). Sos pares es deien Josep Capdevila i Carme Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Va passar els seus darrers anys a Rennes. Andreu Capdevila Puig va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1987 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bretanya). Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibre Un episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).

Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

***

Juan Papiol Súria

- Juan Papiol Súria: El 9 de març de 1994 mor a Miguel Hidalgo (Mèxic, Mèxic) l'anarcosindicalista Juan Papiol Súria –el segon a vegades citat com Siuria. Havia nascut cap el 1903 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Barber de professió, fou secretari del Sindicat Únic de Barbers del Ram de Sanitat de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 vivia a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). En 1935 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant la Revolució presidí la Col·lectivitat de Barbers de Barcelona fins la seva incorporació al front. En 1937 formava part del grup «Eliseo Reclus» de Barcelona, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant el conflicte bèl·lic participà, amb altres oradors, en mítings i conferències organitzats per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, com les que va fer el setembre de 1936 (Caldetes, Agullana, Premià de Dalt, Roses, Sant Pere Pescador, Sant Quinze del Vallès, Xerta), l'octubre de 1936 (Badalona, Caldes de Malavella, Caldetes, Gavà, La Granadella, Hospitalet de Llobregat, Mollet, Portbou, Puig-reig, Roses, Rubí, Sant Adrià, Sant Martí Sarroca, Sant Quintí de Mediona, Vilafranca del Penedès) i el novembre de 1936 (la Barceloneta, Esparraguera, Gavà, Granollers, Poblet, Sants). També el novembre de 1936 va fer a Sallent la conferència «La CNT ante los momentos actuales» i per la ràdio confederal «El niño y la cultura libertaria». El desembre de 1936 parlà en diversos mítings (Canet de Mar, Llagostera, Portbou, Riba-roja d'Ebre, Sant Hipòlit de Voltregà) i va fer la conferència radiofònica «Arte revolucionario» i a Masnou «Lo que son y representan las JJLL». En 1937 participà en mítings i conferències a diverses poblacions (Arenys de Munt, Barcelona, la Barceloneta, Bonanova, Caldetes, Cornella, les Corts, Mollet, Poblenou, Ribes de Freser, Ripoll, Roda de Ter, Sant Boi de Llobregat, Tona, Vendrell, Vic, Vilassar de Mar). Entre abril i maig de 1938 participà, en nom de la CNT, en actes del Front Popular, com ara el fet a Vilafranca del Penedès, i en actes en pro dels hospitals confederals de Barcelona. El març de 1937 representà els barbers barcelonins en el Congrés de Sanitat de la CNT celebrat a València (València, País Valencià). En 1937 era secretari general del Sindicat de la Indústria de Sanitat i d'Assistència Social i Higiene. A partir d'agost de 1938 fou comissari de la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El novembre de 1938 es va reportar que havia tomat un avió amb un fusell-metrallador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà exiliat a Mèxic. En 1942 va ser nomenat vocal del I Comitè de la Delegació de CNT, encapçalada per Progreso Alfarache Arrabal. En 1947 s'arrenglerà amb els «ortodoxes» i s'integrà en la Subdelegació de CNT. En l'exili col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Cultura Proletaria, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Sa companya fou Maria Montoliu Castells.

***

Joan Vicente Castells

- Joan Vicente Castells: El 9 de març de 2010 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Vicente i Castells. Havia nascut el 18 d'abril de 1921 al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortiz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic –Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.– i obres monogràfiques –La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.

Joan Vicente Castells (1921-2010)