---

Anarcoefemèrides del 10 de febrer

Esdeveniments

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

- Execucions de Jerez: El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit «Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

***

Capçalera de "La Révolte"

Capçalera de La Révolte

- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

***

Notícia del míting apareguda en el periòdic parisenc "España Libre" del 16 de febrer de 1946

Notícia del míting apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 16 de febrer de 1946

- Míting a la Mutualité: El 10 de febrer de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting anarcosindicalista organitzat pel Comitè de la XI Regió de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir Manuel Buenacasa Tomeo, José Expósito Leiva, Josep Juan Domènech i Juan Zafón Bayo, com a secretari de Propaganda de la XI Regió de la CNT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Victor Pochard apareguda en el diari parisenc "La Patrie" del 26 de desembre de 1893

Notícia de la detenció de Victor Pochard apareguda en el diari parisenc La Patrie del 26 de desembre de 1893

- Victor Pochard: El 10 de febrer de 1850 neix a Brimont (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Victor Pochard. Sos pares es deien Pierre Sébastien Pochar, pastor, i Rosamande Huyet. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor a Loivre (Xampanya-Ardenes, França). Acomiadat de la feina per Pierlot, alcalde de Loivre, va ser acusat de l'atemptat que aquest patí durant la nit del 22 al 23 de desembre de 1893 quan un objecte explosiu esclatà fortament –la detonació se sentí a sis quilòmetres al voltant– a la finestra del domicili Pierlot; la gendarmeria descobrí al domicili de Pochard periòdics i cartells anarquistes i, al taller on feia feina, un tub de coure llançat a la paperera semblat al qual es va construir l'objecte explosiu. Els investigadors, mancats de proves, hagueren de sobreseure el cas el febrer de 1894. Cap el 1902 treballava de guardaboscos i, segons la gendarmeria, no assistia a reunions polítiques. El 21 de setembre de 1905 va ser esborrat del llistat de control d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Octave Jahn

Octave Jahn

- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per «provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup «La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Eugène Bigel a Caiena

Eugène Bigel a Caiena

- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

***

Hiratsuka Raichō

Hiratsuka Raichō

- Hiratsuka Raichō: El 10 de febrer de 1886 neix al barri de Kōjimachi de Tòquio (Japó) l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més coneguda com Hiratsuka Raichō, o simplement Raichō, encara que va fer servir altres pseudònims (Okumura Haru, Hiratsuka Haruko i Hiratsuka Haru). Nascuda en una família benestant, era la filla menor de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un samurai i alt funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa Tsuyu, dotada per a la música i la dansa, però que no pogué exercir per la prohibició masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals febles i va tenir problemes per parlar des de la infància. Després de ser cridada en una llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis primaris, fet reservat només a les classes altes, en 1903 es matriculà a l'Escola d'Economia de la Universitat Femenina del Japó i es va veure influenciada pels corrent de la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar amb el budisme zen, pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la meditació. També va estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va traduir algunes de les seves obres al japonès, i també va traduir Casa de nines d'Henrik Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó), juntament amb Morita Sōhei, professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume Soseki, que havia conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat Literària per a Dones Extraordinàries), grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i traductor Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū (doble suïcidi amorós) de dues persones ben educades, que palesà la seva relació amorosa, per a alguns «platònica», despertà la crítica generalitzada i la marcà com a dona «rebel» i «inconformista». Després d'aquest episodi, conegut com «Incident de Shiobara», la «Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va treballar a temps parcial de taquígrafa per a finançar-se classes particulars de literatura anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època entrà en l'Escola Narumi de Dones, on, a principis de 1911, fundà, per recomanació d'Ikuta Chōkō, amb altres companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano Hatsuko i Hideko Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure la creativitat literària entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa dirigida únicament per dones i dirigida a les dones. La revista feia referència al grup intel·lectual femení Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle XVIII, on es debatien temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest moment que adoptà el pseudònim de Raichō (Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de la independència espiritual de les dones al llarg de la història i reivindicava la revolució femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al vot, la sexualitat femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat, la prostitució, els matrimonis concertats, les agressions masclistes, el patriarcat, etc. En aquesta revista també col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a un gran debat en la societat japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va ser tan violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i algunes de les seves col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc de feina. Els detractors d'aquesta publicació definiren les seves seguidores de Dones Noves com a un insult i elles s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa de la revista fou dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire molt més anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de 1916. Mentrestant, en 1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa amb l'artista Okumura Hiroshi, amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals registrà amb orgull com il·legítims, encara que la parella es casà en 1941 per a no comprometre el futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una investigació sobre les condicions laborals de les dones a les fàbriques tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu, Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada pels moviments feministes europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin Kyōkai (Assemblea de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i editaren la revista Josei Domei (Aliança de les Dones). S'ha de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones afiliar-se a qualsevol organització política, així com assistir a reunions feministes; aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució. També atià el moviment cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema capitalista. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Fujin Sensen (Dones a la Línia del Front) i formà part de la Lliga de Dones Proletàries. Partidària del moviment eugenèsic de caire llibertari, portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que els homes amb malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que incidia molt en l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la «raça» japonesa, va ser titllada per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra sinojaponesa, quan l'Estat japonès va exercir un control més dur sobre la societat i la carestia de la vida augmentà, es traslladà amb sa família al camp, on es va fer vegetariana i es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme absolut. Durant la II Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a causa de la tuberculosi de son company, i es dedicà, a més de a l'agricultura, a organitzar conferències i a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda, s'acostà, sense militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i destacà pel seu compromís amb el moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres membres del moviment feminista japonès, l'endemà del desencadenament de la guerra de Corea, viatjà als EUA per a presentar davant la secretària d'Estat nord-americana Dean Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i pacifista. En 1951, arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes, denuncià l'ocupació d'Okinawa i la presència militar nord-americana al Japó. La seva lluita pels drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami Yaeko i Chiriro Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa d'Organitzacions de Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou vicepresidenta de Women's International Democratic Federation (WIDF, Federació Democràtica Internacional de Dones), responsable de la World Mothers Conference (Conferència Mundial de Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace (Comitè dels Set per la Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de Dones del Nou Japó. Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns d'ells prohibits per l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un càncer a la vesícula biliar i conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la lluita fins el darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre volums, que titulà Genshi, josei wa taiyō de atta (Al començament, la dona era el Sol), que era l'encapçalament de la revista Seitō. Hiratsuka Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de Tòquio (Japó) i va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō, Honshū, Japó).

Hiratsuka Raichō (1886-1971)

***

Foto antropomètrica de Dmitri Bogrov (1911)

Foto antropomètrica de Dmitri Bogrov (1911)

- Dmitri Bogrov: El 10 de febrer –el 29 de gener segons el calendari julià rus de l'època– de 1887 neix a Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'advocat i militant anarquista, i confident policíac i agent provocador, Мордехай Гершкович Богров (Mordekhay Gershkovitx Bogrov), russificat com Дмитрий Григорьевич Богров (Dmitri Grigorievitx Bogrov). Era fill d'una família de comerciants jueus assimilats benestant de Kiev i son pare era un prestigiós advocat i gran propietari. Estudià dret a la Universitat de Munic (Baviera, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i Max Stirner s'acostà al pensament anarquista. En 1906 retornà a Kiev, on reprengué els estudis de dret a la Universitat de Kiev i a finals d'any s'integrà en el grup anarcocomunista de la ciutat. Malgastador compulsiu i sense diners, mesos després proposà els seus serveis de confident policíac a l'Okhrannoye Otdeleniye (Departament de Seguretat), més coneguda com Okharana, la policia política secreta tsarista. Sota diversos noms d'ús intern (Alenskij, Kapustyansky i Nadezhdin), rebé una remuneració de 150 rubles mensuals pel seus serveis de delació. Integrat en el Partit Socialrevolucionari (SRs, esseristes), informa a l'Okhrana sobre les activitats dels anarquistes, dels socialdemòcrates i dels socialistes revolucionaris fins a 1910, quan acabà els seus estudis de dret i esdevingué advocat, treballant entre febrer i novembre de 1910 amb un advocat de Sant Petersburg, ciutat on mantingué contacte amb el socialista revolucionari Egor Lazarev (Brovinsky). Per ordre de la policia, va fer un viatge a l'estranger (Uman, Varsòvia, Dresden, Munic, Berlin i París) per establir contactes amb els moviments revolucionaris locals. El 16 d'agost de 1911, companys de clandestinitat assabentats del seu doble joc, enviaren un emissari per advertir-lo de la possibilitat que fos executat per ells mateixos, deixant-li com a única possibilitat realitzar un acte terrorista per netejar el seu nom. Després de plantejar-se assassinar el cap de l'Okhrana de Kiev, el tinent coronel N. N. Kulyabko, projecte al qual renuncià en considerar-lo una bona persona, i el mateix tsar Nicolau II, objectiu que rebutjar davant la possibilitat que es desencadenés una ona de pogroms, es decidí finalment per Piotr Stolipin, primer ministre del tsar. El 14 de setembre –l' 1 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– disparà dos trets sobre Stolipin quan assistia a una representació a l'Òpera de Kiev en presència de l'emperador, de l'emperadriu i de dues de les seves filles, les grans duquesses Olga i Tatiana, morint quatre dies després. L'assassinat d'Stolipin provocà un pogrom a Kiev. Bogrov va fer servir contactes policials per entrar a l'Òpera i acostar-se a Stolipin, fet pel qual es va pensar en una conxorxa de l'Okhrana, però el tsar prohibí sospitosament totes les investigacions posteriors. Jutjat pel Tribunal Militar del districte de Kiev, va ser condemnat a mort –la vídua d'Stolipin va demanar la commutació de la pena. Dmitri Bogrov va ser penjat el 25 de setembre –el 12 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– de 1911 a Lisa Gora, la Fortalesa de Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna). El seu germà, Vladimir Bogrov, va publicar en 1931 a Berlín una mena de memòries (Dm. Bogrov i l'assssinat d'Stolipin. Exposant «secrets reals i imaginaris») El personatge de Dmitri Bogrov ha estat tractat per diversos escriptors i artistes (Leo Birinski, Marion Festraëts, Yulian Semonov, Aleksandr Soljenitsin, etc.).

Dmitri Bogrov (1887-1911)

***

Giuseppe Pasotti

Giuseppe Pasotti

- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària –«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

***

Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

- Joan Aligué Casals: El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat erròniament Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué Puig, teixidor, i Dolors Casals Trullàs. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils». Posteriorment s'instal·là a Girona, on fou industrial. Joan Aligué Casals va morir d'un càncer d'estomac el 8 d'abril de 1959 al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

***

Ragnar Casparsson

Ragnar Casparsson

- Ragnar Casparsson: El 10 de febrer de 1893 neix a Avesta (Dalarna, Suècia) l'escriptor i periodista anarcosindicalista, i després polític socialdemòcrata, Carl Ragnar Casparsson. Era fill de Carl-Gustaf Casparsson, obrer en una comunitat rural i industrial, i de Vilhelmina Bernhardina Blomqvist (Mina). Son pare va desaparèixer sense deixar rastre un mes abans que nasqués i sa mare es casà posteriorment amb Anders Gustaf Andersson, amb qui tingué cinc infants. En l'adolescència, entre 1907 i 1911, treballà en un torn de laminació de la ferreria d'Avesta. En 1909 entrà a formar part del grup local de les Joventuts Socialistes i en 1911 s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). A partir de 1911 treballà en diverses feines a diferents indrets, com en l'agricultura, en una bòbila a la regió de Mälardalen, en una fàbrica de ganivets d'Eskilstuna (Södermanland, Suècia), etc. Entre 1916 i 1925 tingué com a parella Hilda Lovisa Larsson, amb qui tingué un infant Ove Elliot Larsson. Posteriorment començà a treballar per a diversos periòdics anarcosindicalistes, com ara Brand, del qual fou editor un temps, Nya Folkviljan i Syndicaliste. Entre 1919 i 1920 tingué la seva primera feina de periodista de la secció sindical del diari Folkets Dagblad Politiken, òrgan de Sveriges Socialdemokratiska Vänsterpartis (SSV, Partit d'Esquerra Socialdemòcrata de Suècia) i que després va ser òrgan del Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), al qual ell mai no va pertànyer. En 1920 publicà el recull de contes Öde vidder. En 1921 viatjà a Alemanya i, entre altres activitats sindicals, representà la SAC en la trobada sindicalista internacional celebrada el desembre d'aquell any a Berlín per a organitzar la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan en 1922 es fundà el periòdic anarcosindicalista Arbetaren, òrgan oficial de la SAC, va ser nomenat secretari de redacció; Frans Severin, exredactor en cap de l'anterior òrgan de la SAC Syndicalisten, esdevingué l'editor en cap i Albert Jansen l'editor de la secció internacional. Les diferències en la direcció editorial entre Casparsson i Severin, més «pragmàtics», i Jensen, més «anarquista», acabaren en ruptura i el novembre de 1924, Jensen i sa companya, l'anarquista Elise Ottesen, que s'encarregava de la secció de dones, dimitiren. En 1925 sa companya morí d'un càncer de mama i en 1926 es casà amb Inga Sofia Berglund. Cap a finals de 1928, tant Casparsson com Severin abandonaren el moviment anarcosindicalista i es passaren a la socialdemocràcia. Entre 1929 i 1933 fou l'editor de la secció sindical del periòdic Social-Demokraten, òrgan del Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SSA, Partit Socialdemòcrat Suec). Entre 1933 i 1951 ocupà el càrrec de defensor del lector en la premsa de la Landsorganisationen i Sverige (LO, Confederació Sindical Sueca). Entre 1933 i 1936 fou delegat en la International Labor Organization (ILO, Organització Internacional del Treball) a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1937 viatjà, amb el periodista Barbro Alving i l'advocada Sonja Branting-Westerståh, a Espanya per fer costat la II República espanyola. En 1938 fou delegat de la LO al Congrés Obrer Llatinoamericà que se celebra entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). Entre 1951 i 1952 ocupà el càrrec d'editor en cap del diari Aftontidningen, òrgan de la LO, a la junta editorial del qual havia format part des de la seva fundació en 1942. En 1952 va ser nomenat governador del comtat de Västmanland, càrrec que ocupà fins al 1960, data de la seva jubilació. Entre les seves obres literàries podem citar Adelberga bruk (1923) i Lapplandsexpressen (1969). Traduí destacats escriptors, com ara Vera Figner, William Morris, Émile Pouget, Pierre Ramus i Ivan Turguénev. Publicà les seves memòries en tres parts: Vårt fattiga liv (1961), Land du välsignade (1962) i Brinnande horisonter (1963). També té una vintena d'obres sobre historia del moviment obrer i biografies de sindicalistes. Ragnar Casparsson va morir el 26 de desembre de 1978 Sollentuna (Estocolm, Suècia) i va ser enterrat a l'església de la seva població natal d'Avesta.

Ragnar Casparsson (1893-1978)

***

Giuseppe Guelfi

Giuseppe Guelfi

- Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Necrològica de Manuel Gavira Castillo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de maig de 1971

Necrològica de Manuel Gavira Castillo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de maig de 1971

- Manuel Gavira Castillo: El 10 de febrer de 1900 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gavira Castillo. Sos pares es deien Francisco Gavira Castro i Encarnación Castillo López. Treballava al dic de Matagorda, a les drassanes de Puerto Real (Cadis, Andalusia), i cap el 1920 s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un dels distribuïdors a Cadis de la premsa llibertària clandestina editada a França per exiliats espanyols (Iberión, Rebelión, etc.), que rebia en una petita població de la província i que la policia mai no descobrí. Després d'una crisi en el sector de la metal·lúrgica i mancat de feina, s'enrolà com a mariner i a cada vaixell que hi anava fou el responsable confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, navegava per a la Companyia Mediterrània i dies després marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'integrà immediatament en el Sindicat de Mariners de la CNT. També va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, posteriorment, en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, fou membre de la Federació Local de Florença (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Pastora Lagraña, es casà posteriorment amb Donata Margarita Casero. En 1947 s'instal·là a Castèlgelós i va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà fins al 1962, quan va caure greument malalt. Manuel Gavira Castillo va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1971 al seu domicili del barri de Lirac de Castèlgelós (Aquitània, Occitània).

***

Pedro Bonias Pardo

Pedro Bonias Pardo

- Pedro Bonias Pardo: El 10 de febrer de 1903 –algunes fons citen erròniament 1906– neix a Cofrents (Valls d'Aiora, País Valencià) l'anarcosindicalista Pedro Bonias Pardo, conegut com El Gato. Sos pares es deien Pedro Bonias i María Pardo. Amb son germà gran José Bonias Pardo emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqueren a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Els dos germans treballaren a les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat en el qual militaren. El maig de 1930 foren fundadors de l'Ateneu Cultura de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra fou membre de les Patrulles de Control. Amb el triomf franquista, el 5 d'agost de 1939 va ser detingut; jutjat en consell de guerra, el 30 de maig de 1943 va ser condemnat a tres anys de presó menor. Pedro Bonias Pardo va morir el 30 de març de 1990 d'un colapse cardíac al seu domicili de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat a Cofrents.

***

Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

- Alberto Vecín Gómez: El 10 de febrer de 1906 neix a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez, també conegut com Capitán Gallego i Cesareo Gancedo Gómez. Quan esclatà la Revolució espanyola fou responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i Negra» al front d'Aragó (Espanya). Després de la militarització de les milícies la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la guerra, per evitar represàlies contra sa família, restà a Lleó i canvià son nom pel de Cesareo Gancedo Gómez. Després del conflicte bèl·lic treballà de paleta i patí diversos consell de guerra, però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco suportà nombrosos controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar als seus ideals llibertaris. Alberto Vecín Gómez va morir el 4 de desembre de 1993 a Lleó (Castella, Espanya).

***

Léo Noël fotografiat per André Gardé

Léo Noël fotografiat per André Gardé

- Léo Noël: El 10 de febrer de 1913 neix a Powązki (Varsòvia, Polònia, Imperi Rus; actualment Polònia) el cantautor, cabareter, músic, intèrpret d'orguenet i anarquista Élie Leib Ozeransky, més conegut com Léo Noël. Sos pares es deien Charles Ozeransky i Marie Blachman. Abans de la II Guerra Mundial, després d'abandonar els estudis de violí, participà en les gales i festes de la «Muse Rouge», nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Entre els anys 1938 i 1939, per reemplaçar Maurice Lemarque, que feia el servei militar, cantà a duo amb son germà Francis Lemarque («Les Frères Marc»). Després de la guerra comprà un orguenet i creà un personatge propi vestit sempre de la mateixa manera (jersei i calçons negres i barret fort gris). En 1950 el pianista Joseph Kosma, amb qui havia treballat amb «Les Frères Marc», el cridà per que enregistrés la banda sonora d'un film d'animació, Le bergère et le ramoneur, que havia compost. El febrer de 1951, amb Marc Chevalier, Brigitte Sabouraud i André Schlesser, creà el «Cabaret l'Écluse», del qual esdevingué el presentador de les actuacions i principal animador amb el seu orguenet. En 1951 enregistrà la banda sonora de la pel·lícula La Maison Bonnadieu, de Carlo Rim i en 1953, amb Fabien Loris, un text de Jacques Prévert, L'addition. La seva interpretació de la cançó Tout ça parce qu'au bois de Chaville, composta per Pierre Destailles (text) i Claude Rolland (música) en 1953, tingué un gran èxit. En aquesta època interpretava cançons de Joseph Kosma, Marc Orlan, Charles Trenet, Kurt Weil, etc., als cabarets parisencs d'Agnès Capri i Au Lapin Agile. En 1958 presentà al «Cabaret l'Écluse» la cantant Monique Andrée Serf (Barbara), sota el nom «La chanteuse de minuit». Durant molts d'anys treballà amb el seu orguenet als carrers de París, especialment a la plaça Saint-Michel i al carrer Gît-le-Coeur. Fou amic íntim de Léo Ferré, amb qui interpretà cançons. Formà part del Comitè de l'Espectacle del Socors Popular Francès, del qual va ser secretari. Sa companya fou Andrée Élise Lavisse. Léo Noël va morir de sobte el 18 de febrer de 1966 a l'Hospital Antoine Chantin del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat el 24 de febrer al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Léo Noël (1913-1966)

***

Cèsar Saborit Carralero

Cèsar Saborit Carralero

- Cèsar Saborit Carralero: El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer de 1915 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) el militant i guerriller anarquista Cèsar Antoni Francesc Saborit Carralero –el segon llinatge sovint citat erròniament Carrelero. Era fill natural d'Antolina Saborit Carralero. Des de molt jove va militar en les Joventuts Llibertàries del seu barri, de Sant Andreu i del Clot, i també va ser militant anarcosindicalista de la construcció barcelonesa. En 1932 participa en els més actius grups d'acció i era l'encarregat d'un arsenal clandestí. El juliol de 1936 va intervenir en les lluites antifeixistes a Barcelona i després va combatre en la Columna Durruti i en el selectiu Batalló de la Mort. Acabada la guerra, va ser empresonat uns anys i després es va incorporar en l'organització clandestina on va sobresortir pel seu activisme. En 1949 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció i més tard secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, després de la caiguda del Comitè de Grau i de Capdevilla a finals de 1948, i va fer costat les accions armades de Los Maños. En 1950 participa en la guerrilla de Marcel·lí Massana i poc després marxa a França, realitzant missions orgàniques a ambdues bandes de frontera. A mitjans de 1951, després de moltes vacil·lacions i de l'oposició de la CNT de l'Exili, es decideix acompanyar Josep Lluís Facerías, amb qui ja havia lluitat en la guerrilla, en una incursió per la comarca barcelonina. El 19 de juliol de 1951, cap al migdia, Cèsar Saborit Carralero va ser assassinat a boca de canó per dos policies de la Brigada Político-Social dins del troleibús Santa Coloma-Meridiana, davant el número 435 del carrer Sant Andreu de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sant Andreu de la ciutat. Quan va morir, sa esposa Magdalena Roig i el son fill Cèsar, nascut el juny de 1942, eren a França.

Cèsar Saborit Carralero (1915-1951)

***

Necrològica de Julián Arrondo Soret apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de desembre de 1990

Necrològica de Julián Arrondo Soret apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de desembre de 1990

- Julián Arrondo Soret: El 10 de febrer de 1917 neix a Villafranca (Navarra, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Julián Arrondo Soret. Sos pares es deien Jorge Arrondo i Victoria Soret. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a les Joventuts Llibertàries de la Bonanova. En esclatar la guerra civil lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Durruti». El febrer de 1939 passà a França amb el gruix de la retirada i fou internat en diversos camps de concentració. Més tard fou enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer forestal al departament de Costa d'Or i s'instal·là amb sa companya Teresa a Dijon (Borgonya, França). Col·laborà amb Quico Sabaté durant l'estada que aquest féu a Dijon. Fou tresorer de la Federació Local de la CNT en l'Exili de Dijon i, en nombroses ocasions, de la Regional Dijon-Nevers. Durant els anys vuitanta fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Dijon. Sa companya fou María Teresa Macías. Julián Arrondo Soret va morir d'un infart el 25 d'agost de 1990 al seu domicili de Tretz (Provença, Occitània).

***

Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

- Alex Comfort: El 10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres, Anglaterra) i l'investigador científic, metge, sexòleg, gerontòleg, psiquiatra, novel·lista, dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i anarquista Alexander Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort, funcionari d'educació, i de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes. Amb 14 anys, mentre feia experiments per millorar la fórmula de la pólvora a l'Escola Highgate de Londres, una explosió li volà la mà esquerra i només li deixà el polze –posteriorment afirmà que d'aquesta manera la mà esquerra li resultava molt útil per a les «exploracions uterines». En 1938, quan encara estudiava en aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic (1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb son pare a l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare, aleshores retirada, l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al Trinity College de la Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de Londres (actual Royal London Hospital) i a diverses institucions acadèmiques (Col·legi Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.), arreplegant sis graus de diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica, psiquiatria, etc.). Després de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres, esdevingué professor de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de Londres. En 1945 es diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en 1950 i en 1963 al Col·legi Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel Harris i en 1946 tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944 edità, amb John Clifford Bayliss, la revista New Road. New directions in european art and letters. Anarquista, antimilitarista i pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que li impedia anar al front, es declarà objector de consciència i el 2 d'abril de 1943, en plena II Guerra Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la població civil alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per la Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquesta època publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace and disobedience (1946); On this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert Camus, autor a qui admirava; i Authority and delinquency in the modern state. A criminological approach to the problem of power (1950). Sota el pseudònim Obadiah Hornbrooke, intercanvià una correspondència pública i agre polèmica en defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de «profeixista». Entrà a formar part del cercle intel·lectual editor (Marie Louise Berneri, Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.) del periòdic anarquista Freedom. En 1948 Freedom Press li va publicar el llibre Barbarism and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the standpoint of anarchism, basat en un cicle de conferències que realitzà al London Anarquist Group (LAG, Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la «Authors World Peace Appeal» (AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però més tard renuncià al seu comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per incondicionals soviètics. Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el «Comitè d'Acció Directa contra la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels 100», format per destacats intel·lectuals. Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que recorregué 83 quilòmetres entre Londres i Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre ells Bertrand Russell, per incitació a la desobediència civil durant una important protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va escriure la cançó protesta One man's hands, que va ser musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any publicà el fullet de cançons pacifistes Are you sitting comfortably? The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre de 1963) de la revista Anarchy li dedicà un monogràfic. Durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta s'especialitzà en biogerontologia i (biologia de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica (prolongació mèdica de la vida humana) i dedicà molts d'esforços a la seva divulgació, formant part del Club for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British Society for Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la Recerca sobre l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos anys abans, publicà la seva traducció del sànscrit del tractat d'erotologia clàssica medieval Koka Shastra i en 1968, quan es trobava en una reunió científica a Txecoslovàquia, pogué assistir a la «Primavera de Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de Medicina. En 1972 publicà la seva obra més coneguda The joy of sex. A gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va escriure en dues setmanes i autèntic best-seller traduït a multitud de llengües i amb el qual guanyà tres milions de dòlars pels 12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de ser conegut com Dr. Sex i que les seves altres obres fossin desconegudes. Després de la publicació d'aquesta obra, es divorcià de Ruth Harris i mesos després, en 1973, es casà amb l'economista Jane Tristram Henderson, la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un romanç des de feia una dècada –les famoses, i agosarades, 84 il·lustracions de The joy of sex es basaven en instantànies polaroids que els amants s'havien autofotografiat. El Center for the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de les Institucions Democràtiques) li donà una feina i la parella es traslladà a Santa Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou conferenciant en el Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto, Califòrnia, EUA) i també va ser professor en l'Institut de Neuropsiquiatria de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En aquesta època la parella era assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les muntanyes de Santa Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de sexualitat lliure i d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson es cansà de l'amor lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el denuncià per incompliment de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i s'instal·là al comtat de Kent. En 1989 publicà una carta en The Guardian contra la imposició de l'impost regressiu (Poll Tax) i la política econòmica del govern presidit per Margaret Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral severa i a partir d'aquest moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador dels seus interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson morí d'una hemorràgia. Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions, com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom, Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now, One World, Peace News, Public Opinion, Resistance, etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three new poets (1942, amb Roy McFadden i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle play (1942), The almond tree. A legend (1942), A wreath for the living (1942), Cities of the plain. A democratic melodrama (1943), Elegies (1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual behaviour in society (1950), Civil defence. What you should do now! A message to every householder (1950), And all but he departed. Poems (1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The biology of senescence (1956 i 1964), Sex and violence and the origin of the novel (1961), Come out to play (1961 i 1975), Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The nature of human nature (1966), The anxiety makers. Some curios preoccupations of the medical profession (1967), Art and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism (1971), «What rough beast?» And «What is a doctor?» (1972), More Joy of sex. A lovemaking companion to The Joy of Sex (1973), A good age (1976), The novel and our time (1977) I and that. Notes on the biology of religion (1979), Poems for Jane (1979), The fast of love. Loving, loving and growing up (1980), Practice of geriatric psychiatry (1980), Tetrach (1981), Reality and empathy. Physics, mind and science in the 21st century (1984), Imperial patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The philosophers (1989), Anarchism and religion (1991), The new Joy of Sex. A gourmet guide to levemaking for the nineties (1992), Writings against power and death. The anarchist articles and pamphlets (1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual fantasies (1997), Kisses and caresses (1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març de 2000 en una residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire, Anglaterra). El seu arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for Research in Sex (KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana, EUA) i la seva documentació política a la biblioteca de l'University College London (UCL).

Alex Comfort (1920-2000)

***

José Hernández Montané

José Hernández Montané

- José Hernández Montané: El 10 de febrer de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista José Hernández Montané. Sos pares es deien José Hernández Puyoles, empleat, i Josefa Montané Ferré, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferroviari de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), estava afiliat al Sindicat dels Transports de la CNT i lluità sindicalment en la clandestinitat. El seu domicili va ser lloc de reunió entre els militants de l'interior i els vinguts de l'exterior. Després de la mort de dictador Francisco Franco, fou administrador del periòdic Solidaridad Obrera en diverses ocasions (1979, 1982 i 1984-1985) i sempre va col·laborar directament amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. També formà part activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. José Hernández Montané va morir el 27 d'octubre de 1998 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jacques Roux

Retrat atribuït, sense cap fonament, a Jacques Roux

- Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt.

Jacques Roux (1752-1794)

***

Paul Maxime Découée

Paul Maxime Découée

- Paul Découée: El 10 de febrer de 1911 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime Découée. Havia nascut el 24 de gener de 1881 a La Possonière (País del Loira, França). Sos pares es deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i Augustine Jeanne Raujoux. S'instal·là a París (França) amb la intenció d'esdevenir pintor artístic i l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es guanyà la vida recitant poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles anarquistes. El 20 de setembre de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents» que acabaven de detenir l'anarquista Albert Joseph (Libertad) quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat, fou condemnat a sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III Brigada de Policia. El 14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor Piéré, secretari del grup anarquista «La Solidarité», al carrer Ursulines de Saint-Denis (Illa de França, França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori d'un sac de carbó en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per «robatori amb efracció» i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de 1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué la intenció de fundar amb dos companys una petita colònia llibertària per Fontainebleau (Illa de França, França), però finalment s'enemistà amb ells i s'instal·là al domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un franc el milenar. El març de 1901 aconseguí feina de retocador en un taller fotogràfic i s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on vivien altres anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va ser una època on visqué en la més extrema de les precarietats, passant fam. El 26 d'abril de 1901 el confident Rond denuncià que volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver para usar-lo si era detingut. Projectava «donar un cop» per a procurar-se diners. En un informe del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia, segons informes de Rond, es deia que havia aconseguit productes químics i que consultava obres de química a la Biblioteca Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe, s'havia procurat un gresol per a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901 Fouquet ordenà l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de periòdics i exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79 de la carretera de Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França), que el tenia contractat i l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge Leydet, per «possessió i fabricació d'enginys explosius». Interrogat pel comissari, i després pel jutge, reconegué haver fabricat bombes a base de clorat de potassa, d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat. L'anarquista Eugène Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel Almereyda, que havia participat en aquests experiments químics, també va ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça Voltaire. En una carta enviada per Libertad al diari L'Aurore del 10 de juny de 1901 defensava Découée i denunciava la manipulació a la qual havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema misèria obligant-lo a redactar una confessió. El 25 de juny de 1901 Découée i Vigo van ser condemnats pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor d'edat, purgà la pena a la presó de La Petite Roquete, mentre Découée va ser reclòs a Fresnes. Gracies a la intervenció de nombroses personalitats properes als cercles llibertaris davant el president del Consell de Ministres i el ministre de l'Interior, s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del final de la seva pena. En sortir de la presó, restà constantment vigilat per agents de la III Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i portà una vida inestable, canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902 va ser detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una taverna amb una moneda falsa de cinc francs; en el moment de la detenció portava una navalla automàtica i una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per «emissió de falsa moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de robatori». Declarà ser artista pintor i haver treballat recentment en la Unió Artística de Clichy (Illa de França, França). El febrer de 1903 el Ministeri de la Guerra informà la Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional després d'abandonar el seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Entrà a fer feina en Le Libertaire i restà allotjat uns dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per «entrebancar el lliure exercici del culte» a l'església d'Aubervilliers, juntament amb nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent Tailhade, que volien impedir el sermó de mossèn Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent Foureur, qui va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant els domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja (Valònia), on es va presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una reunió celebrada a Cité d'Agoulême de París, l'anarquista Henriette Roussel va llegir una carta de Découée on notificava la seva expulsió de Bèlgica i el seu intent d'arribar a Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta al seu favor, però recaptà pocs diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles llibertaris. Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels companys que li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va incorporar al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre, França), però retornà el 24, declarant haver estat llicenciat definitivament. S'instal·là amb sa companya Marie Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor amateur. A finals de febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri Chapey al local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Libertad que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser condemnat a sis mesos de presó per «temptativa d'estafa». En aquesta època continuava vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del carrer Cités, i posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser arrestat a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) després d'haver intentat pagar la seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat a la comissaria amb son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme començà a escorcollar-lo, agafà un revòlver i disparà un tret a boca de canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe Périn; un gendarme que vingué com a reforç, es llançà sobre ell per a desarmar-lo i el posà boca avall sobre la taula, però aconseguí ficar-se el canó de la seva arma a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la fabricació de monedes falses i 400 francs en or.

***

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic "Le Petit Parisien" del 10 de febrer de 1925

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic Le Petit Parisien del 10 de febrer de 1925

- Georges Lachaume: El 10 de febrer de 1925 mor a París (França) l'anarquista Jean Georges Aguste Georges Lachaume. Havia nascut el 31 de desembre de 1885 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Gibert Lachaume i Amélie Decroze. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdic Le Libertaire. Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 al VIII Districte de París (França) quan netejava la seva pistola Browning i se li disparà, perforant-li la bala el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), només es pogué certificar la defunció. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

***

Processats pels «Fets de Labastida». A dalt, d'esquerra a la dreta: Estanislao Barredo Ruiz, Nicanor Quintana Pérez, Luis Apraiz (advocat), Isidro Quintana Martínez, Ponciano Quintana Martínez, Daniel Martínez Velasco, Laureano Quintana Martínez i Eugenio Ayuso Bravo. A baix, d'esquerra a dreta: Formerio Amurrio León, Ángel Barrón Martínez, José Gil Cámara i Máximo Rodríguez González

Processats pels «Fets de Labastida».
A dalt, d'esquerra a la dreta: Estanislao Barredo Ruiz, Nicanor Quintana Pérez, Luis Apraiz (advocat), Isidro Quintana Martínez, Ponciano Quintana Martínez, Daniel Martínez Velasco, Laureano Quintana Martínez i Eugenio Ayuso Bravo. A baix, d'esquerra a dreta: Formerio Amurrio León, Ángel Barrón Martínez, José Gil Cámara i Máximo Rodríguez González

- Eugenio Ayuso Bravo: El 10 de febrer de 1937 és afusellat a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Eugenio Ayuso Bravo. Havia nascut cap el 1909 a Lleó (Castella, Espanya). Jornaler de professió, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Labastida (Àlaba, País Basc). Participà activament en el moviment insurreccional anarquista del 8 i 9 de desembre de 1933 a Labastida. En aquella ocasió s'encerclà la caserna de la Guàrdia Civil, un número de la Benemèrita resulta mort i un sergent fou ferit. Detingut per aquests fets, va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència amb 31 companys entre el 29 i el 30 de desembre de 1933 a la presó de Vitòria i va ser condemnat a 12 anys de presó major per «delicte contra la forma de govern». Després de presentar un recurs, a mitjans d'abril de 1935 la Sala Sexta del Tribunal Suprem l'absolgué. Quan estava empresonat, però, va ser jutjat el 16 de febrer de 1935 per un consell de guerra i condemnat a dos anys de presó per «insult a la força armada» i enviat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Va ser capturat, juntament amb sa companya, pels militars franquistes poc després del cop militar feixista de juliol de 1936. L'agost d'aquell any, durant la seva detenció, va estar a punt de ser assassinat pel capità de requetès Liborio Gil, qui el va amenaçar amb una pistola perquè contés on tenia amagats diversos explosius. Eugenio Ayuso Bravo va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mor i afusellat el 10 de febrer de 1937 al mur del cementiri de Santa Isabel de Vitòria (Àlaba, País Basc).

***

Justo Bueno Pérez

Justo Bueno Pérez

- Justo Bueno Pérez: El 10 de febrer de 1944 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Havia nascut el 16 de juliol de 1907 a Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Justo Bueno i Vicenta Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Aprengué l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 va ser detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda d'atracadors de «caràcter social». Juntament amb José Martínez Ripoll i altres militants, formà part dels grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de tramvies –se li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per carrers en pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres. El 28 d'abril de 1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio Ruano Segúndez), José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín, en el grup d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep Badia Capell, militants d'Estat Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i enemics acèrrims del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat el 25 de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el jutge que portava la causa patí des de la Generalitat de Catalunya, interessada a fer caure les responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la «Columna Durruti» amb la qual lluità a Aragó com a membre del seu Comitè d'Investigació. Va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic i després subsecretari del mateix departament del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29 franquistes a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al front militar. Després retornà a Barcelona i amb altres companys (José Martínez Ripoll, Lluís Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno López, Rafael Ginesta Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de la «Columna Durruti» (Tallers Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la fabricació de material de guerra. En 1937 formà part del grup que planificà la mort a Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano i son germà, antics destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats de tota mena d'excessos (robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves respectives companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del país; aquestes execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un grup format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado, Antonio Moreno López, José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda, Rafael Sellés i Josep Parés. El 6 d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions (possessió de passaport fals, evasió de capitals, venda de valors artístics, etc.) i empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages, Catalunya). El 8 de gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de la CNT, del Preventori de Manresa i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i a París (França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del Servei d'Informació i Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio Ortiz Ramírez i de Joaquín Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a França, però el seu intent d'enverinament dels citats fracassà a causa de l'ínfima dosi d'arsènic que usà. El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats gal·les i lliurat a la policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament amb José Martínez Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), va ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid. El 30 de juliol de 1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap jutge. Es posà a fer feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant Andreu de Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les Rambles barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo Quintela Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos (Castellà, Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per «auxilio a la rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a Barcelona. Jutjat en consell de guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno Pérez va ser afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en una de les columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de Catalunya» que precedeixen l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions d'Estat Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i que totes les vegades ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.

Justo Bueno Pérez (1907-1944)

Agustín Guillamón: «Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014)

***

Necrològica de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 4 de març de 1948

Necrològica de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948

- Francis Prost: El 10 de febrer de 1948 mor a Vichy (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis Prost, que va fer servir els pseudònims Protal i Proust. Havia nascut el 10 de maig de 1873 a Moulins (Borbonès, Occitània). Era fill de Jean Prost, sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a París (França), milità en el sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En 1895 treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del bulevard dels Italians de París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el periòdic socialista Le Parti Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de l'Escola de Propaganda del PO. Gràcies a la influència de Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En 1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite République, fet que, segons informes policíacs, resultava sospitós a certs companys que pensaven que passava informació del moviment anarquista a les files socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat d'Empleats i participà en la fundació de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de gener de 1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile Pouget, Roger Sadrin i alguns espanyols i italians), participà en una manifestació a la tomba de Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb Sadrin, pronuncià un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18 de març de 1897 va ser el principal orador d'una vetllada familiar en commemoració de la Comuna de París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren més de 150 persones, i a la sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la companya de l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una conferència a la Sala Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la detenció de set companys durant una manifestació a l'església de Saint-Ambroise, on aquests van ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un bastó emplomat. En aquesta època sembla que va ser secretari de redacció de Le Libertaire, va estar en contacte amb la redacció de Le Père Peinard i, com a membre de la Internacional Científica, va fer una gira propagandística amb Ernest Girault en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys (Jean-Baptiste Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert Létrillard, Charles Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph Tortelier, etc.), parlà en un gran míting a benefici dels anarquistes catalans exiliats i perseguits en el «Procés de Montjuïc», que se celebrà a la Sala Pétrelle de París. El 4 de juliol de 1897, en un míting contra la repressió policíaca presidit per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats anarquistes el seu discurs «moralitzador». En aquesta època mostrà la seva oposició als sindicats i va fer una crida a crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3 d'octubre de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest Girault, Roger Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència pública contradictòria «Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain cher», celebrada a la Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França, França). A principis de desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala, Laffon, Albert Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al número 164 del l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la redacció d'un manifest antipatriota i d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense de G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892, publicat pel setmanari anarquista parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant Martin, i del qual va ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El març de 1898 va ser processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i distribuir el cartell «Manifest aux conscrits», però el seu cas va ser sobresegut. El 15 de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al número 168 del carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es negà a condemnar aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de Révolte, el 15 de novembre de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per «apologia del crim», en relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes d'aquesta condemna, son infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie Zaïkowska. A partir de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels Irregulars del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb una cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador de diferents periòdics anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité (1895-1898), Le Libertaire (1895-1899), Le Cri de Révolte (1898-1899) o L'Homme Libre (1899), del qual també va ser administrador. En 1900 funda la Librairie Sociologique i la Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer Julien-Lacroix, de la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències, a més de ser secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de Belleville, que es reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb Charles Malato i altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb Ferdinand Calazel, va fer la conferència «Liberté et religion; solution de la question sociale» a Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i l'endemà, amb Victor Grimbert, la titulada «L'évolution econòmiques et la Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista parisenca L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation libertaire (1900-1902), atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults, els quals havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des Sociétés Savantes de París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard. Posteriorment s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on visqué al número 45 del carrer Mont d'Arène, i freqüentà assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel barri del Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901 marxà cap a Chalons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, segons la policia, s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer de 1901 va fer una conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Instal·lat a Amiens (Picardia, França), en 1902 participà en la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) i fou membre de la «Societat per a la creació i el desenvolupament de la colònia de Vaux». El 4 de maig de 1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència «L'Anarchie, sa philosophie, son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois (actualment Montreuil, Illa de França, França). El 13 de setembre de 1902 va fer la conferència «Fondation d'un théâtre libertaire», a la Sala Boucher, organitzada per «L'Idée Libre». El 14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De la liberté communiste dans una colonie communiste», en una gran reunió pública celebrada a la Salle de la Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine, on també prengueren la paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges Butaud, Albert Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.). Col·laborà en el periòdic antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), òrgan del Grup Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert. El 14 de desembre de 1902 participà en una reunió organitzada per «Les Naturiens» al cafè del número 15 del carrer Durantin de París per organitzar la campanya abstencionista i per parla de colònies llibertàries. També entre 1903 i 1904 col·laborà regularment en el periòdic L'Aube Nouvelle. Organe des comunistes libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va llegir públicament el seu drama social En révolte. El 7 de febrer de 1903 fou orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato, Paraf-Javal), en un gran míting de protesta en favor de la repressió de la «Mano Negra» a Espanya, organitzat per Le Réveil de l'Esclave i celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers (Illa de França, França). També tingué relacions amb el periòdic sindicalista llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave (1904). En els anys deu vivia al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i col·laborà en la primera època del periòdic anarquista Germinal de la ciutat. En aquests anys fou membre del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, en 1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser convocat per a la revisió, però no es presentà i va se declarat insubmís. El 12 de juliol de 1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia, França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment s'establí a Vichy, on treballà de firaire i formà part de «La Libre Pensée». En 1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la Revolució espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri Chazal i Antoine Glachet, un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i Filosòfics, celebrat a la Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En aquesta època treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns cartells signats «Les anarchistes de l'arrondissement de Lapalisse». En 1947 era membre de la comissió administrativa de l'VIII Regió de la Federació Anarquista (FA) i participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta organització a la seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948 al seu domicili, al número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy (Alvèrnia, Occitània).

***

Alfred Sanftleben a la seva biblioteca

Alfred Sanftleben a la seva biblioteca

- Alfred Sanftleben: El 10 de febrer de 1952 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Havia nascut el 23 d'agost de 1871 a Naumburg an der Saale (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya). Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Les Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En els últims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

***

Maria Rygier

Maria Rygier

- Maria Rygier: El 10 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Havia nascut el 5 de desembre de 1885 a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) –alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)– en una família polonesa benestant. Son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classe i fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques.

Maria Rygier (1885-1953)

***

Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes "La Provence Ouvrière et Paysanne" del 21 de novembre de 1927

Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de novembre de 1927

- Jean Gamba: El 10 de febrer de 1957 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Havia nascut el 16 d'octubre de 1891 a Toló (Provença, Occitània). Sos pares es deien Giovanni Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène Descorps. Abans de 1914 la policia el considerava un «delinqüent perillós» i havia tingut problemes judicials, denunciat per «robatori» i «abús de confiança». El maig de 1914 vivia a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i era membre, a títol individual, de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de 1920 es casà a Toló amb Agnès Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló, on es feien diverses reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922 participà en la refundació del grup de la Joventut Lliure, que s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i durant aquest any col·laborà en els periòdics Le Libertaire i Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). En aquesta època la policia el considerava un «individu perillós per a la seguretat pública i molt escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la contradicció en els mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de Toló de l'UA s'integrà en el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand era el secretari general. El 27 de març de 1923 va convocar una reunió de firaires i venedors ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat del gremi afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), del qual va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la CGTU, es mostrà partidari de la moció de defensa del sindicalisme revolucionari i de la independència sindical respecte els partits polítics proposta per Joseph Lartigue. En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista del Migdia i col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors. A finals de desembre de 1925 era tresorer provisional del «Comitè d'Acció contra l'encariment de la vida» i membre de la comissió de la CGTU encarregada de l'elaboració d'un índex del cost de vida. Després de la creació el 18 de juny de 1926 de l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de Toló, en va ser nomenat secretari general. Posteriorment va ser secretari del «Comitè Sacco-Vanzetti» de Toló i presidí la major part dels mítings per la defensa d'aquest dos militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A més de corresponsal entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari del grup anarquista «L'Idée Libre». La CGTU del departament de Var el designà en 1927 per anar a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les manifestacions del desè aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat d'atreure'l al comunisme i a finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que totes les seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De tornada, va fer diverses xerrades per Provença de les seves experiències a l'URSS, com ara el novembre de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el 28 de febrer de 1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè Antifeixista (CA). En una reunió de la Secció Socialista de Toló de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant l'adhesió d'aquesta organització al CA, va ser examinada però amb una resposta negativa. Va ser un dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió Soviètica de Toló, del qual fou secretari. El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la Unió Regional de la CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a membre del buró de la secció de Toló. També fou tresorer del Comitè de Defensa Proletària de Víctimes del Feixisme i membre de la comissió executiva del IX Unió Regional de la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de Firaires del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any organitzà a la Borsa del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una reunió de firaires per a crear una secció sindical. A finals de la dècada dels trenta participà activament en el suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la Península. En 1940 va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta època vivia a la plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però el 15 de febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat en un comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) cap el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on aconseguí sobreviure. Després de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de gener de 1953 es casà a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va morir el 10 de febrer de 1957 a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Cuadrado Gracia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de setembre de 1962

Necrològica de Salvador Cuadrado Gracia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de setembre de 1962

- Salvador Cuadrado Gracia: El 10 de febrer de 1962 mor a Pont-de-Claix (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Salvador Cuadrado Gracia. Havia nascut el 23 d'abril de 1903 a Estrecho de San Ginés (El Beal, Cartagena, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Bernabé Cuadrado Galera, jornaler, i Micaela Gracia Gracia. Emigrà a Catalunya i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat per Malgrat de Mar al Ple Regional de Sindicats Únics la Regional de Catalunya de la CNT celebrat entre el 5 i el 13 de març de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part, en nom de la CNT, del Comitè de Milícies Antifeixistes de Malgrat de Mar i el 5 de desembre de 1936 entrà a formar part, en nom de la CNT, de l'Ajuntament d'aquesta població, ocupant la regidoria de Treball. L'11 de febrer de 1937 presentà la dimissió juntament amb altres tres regidors i l'alcalde. També formà part de la Col·lectivitat Agrícola del poble. Posteriorment lluità contra el feixisme als fronts i en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa família a França, on fou tancat en un camp de concentració. Més tard sa companya i sos fills retornaren a Cartagena, però ell restà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer a l'empresa «Produits Chimiques Gillet» (Progil) i fou un dels organitzadors de la Federació local de Pont-de-Claix de la CNT. Malalt, Salvador Cuadrado Gracia va morir el 10 de febrer de 1962 a Pont-de-Claix (Delfinat, Arpitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc "La Matin" del 13 de novembre de 1925

Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc La Matin del 13 de novembre de 1925

- René Baril: El 10 de febrer de 1964 mor a Crillon (Picardia, França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat erròniament com Barril–, conegut com Aubier. Havia nascut el 21 de juny de 1892 al X Districte de París (França). Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Saussant i va ser reconegut per Paul Jean Louis Marius Baril pel matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1895. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest «Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!», «A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale, Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat «À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de «provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 25 de juliol de 1925 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Marthe Blanche Louise Bignon. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. El 9 d'abril de 1932 es casà a Hodenc-en-Bray (Picardia, França), població on residia, amb Louise Derivery. En aquesta època va ser condemnat en diferents ocasions per caçar i venda ambulant sense permís. René Baril va morir accidentalment el 10 de febrer de 1964 a Crillon (Picardia, França).

***

Vicente Cuervo Calvo passant pel carrer Pena de la Atalaya de Vallecas (estiu de 1979)

Vicente Cuervo Calvo passant pel carrer Pena de la Atalaya de Vallecas (estiu de 1979)

- Vicente Cuervo Calvo: El 10 de febrer de 1980 és assassinat a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Cuervo Calvo. Havia nascut el 24 de juny de 1958 a Madrid (Espanya). Era el fill primogènit de Manuel Cuervo, aparadorista, i de Rogelia Calvo. Després de estudiar Mestria Industrial d'Electrònica a l'Escola Tècnica d'Enginyeria de Madrid, es guanyà la vida com a electrònic a la fàbrica Telefunken, al número 109 del carrer Antonio López de Madrid. Milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou representant aquest sindicat al seu lloc de feina. Vivia, amb sa companya Paz León, al carrer Calatrava de Madrid. En aquesta època col·laborà en la revista llibertària Ajoblanco i en el setmanari satíric Hermano Lobo. També s'integrà en el projecte contracultural «Laboratorio Colectivo de Chueca» (LACOCHU). El 10 de febrer de 1980 l'organització feixista Fuerza Nacional del Trabajo (FNT), sindicat afí a Fuerza Nueva (FN) de Blas Piñar López, organitzà un míting il·legal –el Govern Civil madrileny no autoritzar l'acte per evitar aldarulls– al costat del Cinema París de Vallecas, on s'havia de fer primerament, i diverses organitzacions d'esquerra, entre elles la CNT i els grups anarquistes, muntaren un acte de protesta a aquesta provocació al crit de «¡No pasarán!». En els enfrontaments entre els grups d'esquerra i la gent del barri contra els feixistes i la policia, Vicente Cuervo Calvo, que hi anava amb la seva companya Paz León, resultà ferit d'un tret d'un dels feixistes; portat d'antuvi a la Casa dels Socors del Bulevard i després a la Residència Sanitària Provincial de Madrid, i després de dues hores d'intervenció quirúrgica, va morir aquell mateix dia d'«hemorràgia interna aguda traumàtica». Va ser enterrat l'endemà, 11 de febrer de 1980, al cementiri madrileny de La Almudena en la més estricta intimitat familiar. Dos feixistes (Félix del Yelmo Sánchez i Ignacio Ortega Villalón) van ser detinguts amb possessió d'una pistola –de salva segons la policia–  que havia estat disparada, però finalment van ser posats en llibertat; no es processà ningú i el cas va ser sobresegut tres mesos després. La família rebé nombroses amenaces telefòniques anònimes i pintades a prop del seu domicili. En 2020 es col·locaren unes plaques en record seu al carrer Carlos Martín Álvarez on va ser ferit de mort.

Vicente Cuervo Calvo (1958-1980)

***

Bartolomé Flores Cano i sa companya Juana Alonso Torres

Bartolomé Flores Cano i sa companya Juana Alonso Torres

- Bartolomé Flores Cano: El 10 de febrer de 1990 mor a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Havia nascut el 4 d'abril de 1907 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Bartolomé Flores López, militant socialista, i Melchora Cano González. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna «Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant els últims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida –Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer de 1990 a l'Hospital de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Gabriela Lahuerta Giménez

Gabriela Lahuerta Giménez

- Gabriela Lahuerta Giménez: El 10 de febrer de 2000 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Havia nascut el 18 de març –algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 a Bronchales (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez, també coneguda com Gabriela Aspas, pel llinatge de son company. Sos pares, masovers, es deien Salvador Lahuerta Monzón i Rafaela Giménez Rezusta, i ella era la tercera de set germans i germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la família va ser detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble pogueren fugir i passar a zona republicana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital de sang d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) conegué el militant anarcosindicalista Gabriel Aspas Argilés, que més tard esdevingué son company. Després d'Utiel marxà cap al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià), on part de sa família s'havia refugiat, i treballà amb una germana en una fàbrica de laminació per a material bèl·lic. En 1938, a València (València, País Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas Argilés. En 1939, amb el triomf franquista, Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de presó en presó, treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va ser tancat definitivament a la presó de València. A la garjola, Aspas pogué conèixer sa filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa família es traslladà a Benaixeve (Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a la central elèctrica del pantà. Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT clandestina i ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària i realitzà tasques d'intendència fins que la parella fou detinguda i empresonada. A causa de la seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser recollida, amb sa segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser recollida per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, ambdós treballaren picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la parella decidí passar clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns mesos després ella amb ses nines. La família s'instal·là a Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de 2000 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Hermógenes Sánchez García a casa seva (Montsó, 2014)

Hermógenes Sánchez García a casa seva (Montsó, 2014)

- Hermógenes Sánchez García: El 10 de febrer de 2016 mor a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Hermógenes Sánchez García. Havia nascut el 25 d'abril de 1914 a Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya). D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i ajudà a les tasques a l'hort familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de paleta. En 1931 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel Sánchez, va ser detingut i assassinat i sos germans Manuel Sánchez García, empresonat, i Adolfo Sánchez García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a milicià i després lluità com a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló de la 153 Brigada Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i reclòs un any en un camp de concentració i dos a la presó d'Osca. El 15 d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a la Presó Provincial d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als presos. Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les centrals hidroelèctriques «Hidro Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou Concepció Monesma Franco (Concha), amb qui tingué dos infants (Jorge i María Eugènia).

---

[09/02]

Anarcoefemèrides

[11/02]

Escriu-nos


Actualització: 10-02-24