---

Anarcoefemèrides del 9 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Federación Igualadina"

Portada del primer número de La Federación Igualadina

- Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de "Le Bandit du Nord"

Capçalera del primer número de Le Bandit du Nord

- Surt Le Bandit du Nord: El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

***

Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Portada del primer número d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894)

Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894)

- Alexandre Rigolet: El 9 de febrer de 1853 neix a Contres (Centre, França) l'anarquista Alexandre Rigolet. Sos pares es deien Jean Étienne Rigolet, jornaler, i Catherine Huichet. Es guanyà la vida de diferents maneres (teuler, terrelloner, pouater, etc.). En 1872 treballava d'obrer teuler a Chitenay (Centre, França) i va fer el servei militar en 1873 a Blois (Centre, França) en el Servei Auxiliar a causa d'una curvatura exagerada del tòrax. El 21 de juny de 1878 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». L'1 de juliol de 1879 passà a la reserva. S'establí a Rochy-Condé (Picardia, França) i posteriorment a París (França), domiciliat al número 94 del Faubourg Saint-Antoine. El 8 de febrer de 1890 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «robatori». El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys, boicotejà un míting boulangista celebrat a la Sala Favié de París. El 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París ressenyà la seva adreça al número 48 del carrer Lacépède, verificada el desembre de 1893. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia. En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Ernest Pichon. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili i aquest escorcollat, trobant-se correspondència amb Auguste Vaillant, fullets anarquistes i exemplars dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte; portat a comissaria, va ser posat a disposició judicial i va ser inculpat d'«associació criminal». El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en el registre de desembre del 31 de desembre de 1896 figurava com a «anarquista perillós» i resident al número 34 del carrer Mouffetard. En 1901 també figurava en el registre de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 12 de juliol de 1891

Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891

- Charles Dardare: El 9 de febrer de 1866 neix a Pontoise (Illa de França, França) l'anarquista Charles Auguste Victor. Sos pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne Marie Michelle Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia al número 17 del carrer Albert Roussel del XVII Districte de París (França). Després de participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891 entre Levallois-Perret i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb els companys anarquistes Henri Decamps i Louis Léveillé desplegaven la bandera roja que havien portar durant la concentració en una bodega al número 79 del bulevard National de Clichy (Illa de França, França), un grup de policies i de gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i s'engegà una violenta baralla i un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a comissaria, violentament apallissats i finalment tancats a la presó parisenca de La Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant l'Audiència del Sena en un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres anys de presó per «cops voluntaris i sagnants contra agents de la força pública» –Descamps va se condemnat a cinc de presó i Léveillé absolt. El cas va ser molt comentat en la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte) i aquell mateix any Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El «Cas Decamps-Dardare-Léveillé» fou l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre 1892 i 1894, quan es desencadenà per a protestar contra les condemnes que patí François Claudius Koënigstein (Ravachol), pels atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els domicilis del president de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut l'advocat general Léon Bulot que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França), on Charles Dardare treballà al taller de joieria ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. Un cop lliure s'instal·là amb son pare a Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de 1915 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França).

***

Alceste Marini

Alceste Marini

- Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per «contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de «propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellès Il Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 23 de març de 1901

Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 23 de març de 1901

- Michele Acanfora: El 9 de febrer de 1876 neix a Caivano (Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Michel Acanfora, també conegut com Michel Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna. Es guanyava la vida com a forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme antiorganitzador i es declarà partidari de la «propaganda pel fet», esdevenint, segons la policia, l'«anarquista més perillós de Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la seva condició desesperada». Per a aconseguir ressò entre els treballadors, participà en iniciatives de la secció local del Partit Socialista d'Itàlia (PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca dels anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A començaments de 1897 fundà el grup anarquista «Carlo Cafiero» (Francesco Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro Petrucci, Tommaso Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es negà a col·laborar amb els «legalistes» en la lluita contra l'assignació de residència forçada. En aquesta època va publicar el fullet Che cosa è l'Anarchia i edità el periòdic Avanti Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat dos dies durant la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor «Sepe» de Nàpols que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i 16 d'octubre de 1897, gràcies al suport econòmic enviat des de Buenos Aires (Argentina) per Conforti, va publicar els dos únics números del periòdic L'Affamato (L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia amenaça els que li donen allotjament, intensificà la seva activitat i va ser denunciat per «instigació a l'odi entre classes socials». Durant la primavera de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat contra el processament d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici. Després publicà un opuscle antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El 30 d'abril de 1898 va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig d'aquell any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del pa, en els quals van tenir una participació protagonista les dones, va ser empresonat. El 18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que no era un vulgar criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges exigint la pena màxima; quan escoltà la sentència, que el condemnava a dos anys de presó i a 18 mesos de vigilància, cridà «Visca la revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests crits va ser condemnat a tres anys més de presó. Després de tres anys empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de l'organització, tornà a la militància fundat la Lliga de Resistència dels Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de novembre i el 4 de desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per l'augment de les tarifes del treball a preu fet, la retribució única per a totes les fleques, el reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la disminució del treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels obrers. Molt castigat per una malaltia contreta a la presó de Pouzzoli (Campània, Itàlia), Michele Acanfora, amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Era el fill primogènit de Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic.  El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya).

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Era el fill primogènit de Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i de Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 12 de juliol de 1934

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.

***

Joan Bernis Medina

Joan Bernis Medina

- Joan Bernis Medina: El 9 de febrer de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan Bernis Medina. Es guanyava la vida fent de mecànic en la reparació de màquines d'escriure. El febrer de 1930 envià un article per a ser publicat en Tierra Libre, publicació que substituïa Tierra y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època formava part de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933 signà des de la Presó Model de Barcelona un manifest contra la repressió republicana cap el moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del Comitè Agrícola de la col·lectivització de la barriada del Prat Vermell de Barcelona. Sa companya fou Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu «Faros» i al quadre escènic de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis Medina va morir el febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya). Son germà Josep Bernis Medina també fou militant llibertari.

***

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 de gener de 1990

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Gabriel Albiol Balaciart: El 9 de febrer de 1906 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel Albiol Balaciart. Sos pare es deien Manuel Albiol i Bàrbara Balaciart. Actiu militant del Sindicat de la Pesca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys republicans, quan esclatà la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després del tall de Llevant, formà part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona dominada pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Llemotges (Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), dos dies després d'haver retornat per primer cop a la seva població natal, i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de juny de 1994

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Ramon Falgàs Miralles: El 9 de febrer de 1906 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) algunes fonts citen a la Torre del Comte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es deien Fidel Falgàs i Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament revolucionari de l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936 participà en l'alliberament de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i després s'integrà en la «Columna Carod-Ferrer» fins a la militarització de les milícies. Posteriorment col·laborà en el procés col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda d'Aragó. Passà a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya Remeis Dolors Agut Carceller i un fill d'un any a Barcelona (Catalunya), retornà al front i s'integrà en el Batalló de Metralladores C de la unitat guerrillera encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de juliol de 1938 formà part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars Sobirà, Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment pogué passar a zona republicana. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir i es refugià a Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats Casimir i Manuel Agut Carceller. Més tard formà part de la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa família que no havia vist des de la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23 d'abril de 1994 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de setembre de 1970

Necrològica de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de setembre de 1970

- Basilio Mingueza Mayor: El 9 de febrer de 1909 neix a Retortillo de Soria (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor, conegut com El Sastre. Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María Mayor. D'infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Sastre de professió, durant els anys trenta milità en el Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista del barri de Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà Aniceto, metal·lúrgic confederal, fou membre del grup anarquista «Hispania», que havia demanat l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en camps de concentració i assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942 s'instal·là a Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya Rosa Frowd Picarin, amb qui tingué dos infants, milità en la Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament l'11 de maig de 1970 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri civil de Le Canet.

***

Josep Puig Serrau

Josep Puig Serrau

- Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT –carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

Josep Puig Serrau (1909-2008)

***

Notícia de la detenció de Félix García Muñoz i altres companys apareguda en el diari valencià "Las Provincias" del 12 de desembre de 1934

Notícia de la detenció de Félix García Muñoz i altres companys apareguda en el diari valencià Las Provincias del 12 de desembre de 1934

- Félix García Muñoz: El 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer de 1915 neix a Massarró (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García Muñoz. Sos pares es deien Félix García López, maquinista, i Catalina Muñoz Muñoz, i tingué dues germanes (Inés i Juana). Miner a les mines d'alums de Massarró, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. El desembre de 1934 va ser detingut juntament amb Saturno Navarro Vera (Lenin), tresorer de la CNT; José Ras Muñoz; i Alfonso Vélez Granado (El Picante), corresponsal de Solidaridad Obrera, sota l'acusació d'haver posat una bomba al domicili del rector Soriano del poble. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya conegué Marguerite María Moulière (Margarita), que esdevingué sa companya, i participà en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García Muñoz va morir el 24 de març de 1991 a l'Hospital Art et Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry.

Félix García Muñoz (1915-1991)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jean Joie

Jean Joie

- Jean Joie: El 9 de febrer de 1911 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Joie, conegut com Noël. Havia nascut el 25 de desembre de 1858 a Melhan (Aquitània, Occitània). Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Joie i Marie Marque. Estava casat amb Marie Magdelaine Matignon, amb qui tingué un infant, François Joie. Cap el 1890 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), al número 45 de l'avinguda Belsunce. Durant tres mesos treballà per a la Companyia del Gas, feina de la qual va ser acomiadat per les seves idees anarquistes. Militant força actiu, tingué una gran influència entre els companys, freqüentà assíduament les reunions anarquistes i rebia correspondència i periòdics revolucionaris. Prengué part en l'organització de les gires de conferències de Sébastien Faure. En substitució de Léon Parsons, va ser gerent del número 6, del 30 de juny de 1895, del periòdic L'Oeuvre Sociale. Arts, sociologie, éthique de Marsella, últim editat. En 1901 la policia reportà que s'havia instal·lat a Bordeus. En aquesta població treballà com a empleat comercial. Jean Joie va morir el 9 de febrer de 1911 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Émile Masson

Émile Masson

- Émile Masson: El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

Necrològica de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el periòdic saragossà "La Voz de Aragón" del 10 de febrer de 1933

Necrològica de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el periòdic saragossà La Voz de Aragón del 10 de febrer de 1933

- Nicasio Domingo Gascón: El 9 de febrer de 1933 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat anarquista i anarcosindicalista Nicasio Domingo Gascón –erròniament el primer llinatge a vegades citat com Domínguez i el segon com Gascó. Havia nascut cap el 1860 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Martín Domingo i Mariana Gascón. Fuster de professió, es guanyava la vida fent cadires en bova i espardenyes i era membre de la Societat de Cadiraires. Fou amic del revolucionari cubà José Martí, quan aquest residí a Saragossa entre maig de 1873 i novembre de 1874. El desembre de 1893 va ser processat amb altres companys (Antonio Alberg, Manuel Beilou, Pascual Benabarre, Joaquín Ejarque, Nicolás Gutiérrez i Luis Martínez) per un delicte de «provocació a la rebel·lió per mitjà de la premsa i de la propaganda sediciosa anàrquica» per articles publicats en el periòdic saragossà El Rebelde. En 1895 fou responsable de correspondència dels periòdics anarquistes saragossans El Eco del Rebelde i El Invencible, tots dos publicats. El maig de 1897 va ser condemnat en consell de guerra a Osca (Saragossa, Aragó, Espanya) a dos anys de presó correccional per «propaganda de sedició a les forces que marxaven cap a Cuba»; un company seu, Pedro Ruiz Layunta, en va ser condemnat a sis mesos. L'octubre de 1901 participà, en representació de «La Autonomia», societat que presidia, en el II Congrés de Societats de Resistència de la Federació Regional de Treballadors d'Espanya (FRTE) que se celebrà a Madrid (Espanya). El 8 de setembre de 1901 va fer un míting amb Francisco Salas al Teatre Principal d'Osca. En 1903 participà en l'Excursió Nacional de Propaganda amb Teresa Claramunt Creus i Gregorio Jiménez Zapatero, que els acompanyà amb el seu ase. El 7 d'agost de 1904 participà en dos grans mítings a la Casa Lonja de Saragossa, un per preparar la vaga general per les vuit hores amb altres organitzacions, i altre, anarquista i prohibit per Governació, per a demanar la llibertat dels presos socials. Fou un dels organitzadors de les protestes que es realitzaren el gener de 1905 a Saragossa per l'encariment de les subsistències. També fou membre del Comitè Pro Escoles Racionalistes de Saragossa. El 21 de març de 1907 parlà, en nom de la Federació Local de Societats Obreres, en la «Festa del Racionalisme», que se celebrà al Teatre Pignatelli de Saragossa, organitzada pel Patronat d'Escoles Laiques de Saragossa que presidia. El 25 de juliol de 1909 va ser detingut amb altres companys (Lucas Castelar Cavero, Juan Domingo i Venancio Sarría) per «desordres» antimilitaristes en suport de la «Setmana Tràgica» de Barcelona i tancat. En 1910 fou un dels redactors del periòdic Cultura y Acción. El 2 d'agost de 1910 participà en un gran míting al Circ de Saragossa sobre la vaga que hi havia aleshores a Bilbao (Biscaia, País Basc); un míting semblant i per a la mateixa finalitat es repetí l'1 de setembre d'aquell any a la Plaça de Braus de Saragossa. Per aquests mítings, el novembre de 1910 va ser processat, amb Luis Fons, per «incitació a la vaga revolucionària» i Teresa Claramunt Creus per «injúries contra la Benemèrita». Fou un dels fundadors, el 19 de desembre de 1912, del Cercle Obrer d'Estudis Socials de Saragossa, societat que passà a presidir a partir de 1914. El 22 de gener de 1917 va ser detingut per la Guàrdia Civil durant la vaga general de Saragossa en solidaritat amb els obrers metal·lúrgics. El 16 de desembre de 1917 participà, amb Ángel Laborda, Antonia Maymón Giménez, Francisco Pérez i Antonio Roa, en un míting en favor de l'amnistia celebrat al Cercle Republicà-Socialista de Saragossa. El 12 de gener de 1920 va ser detingut a Saragossa amb altres 16 anarcosindicalistes. El 10 de novembre de 1920 va ser detingut a Saragossa amb Agustín Pallaruelo, per «coaccions», però dies després, 19 de novembre, va ser posat en llibertat perquè havia mort la seva companya a Calatorao (Saragossa, Aragó, Espanya). Formà part de la comissió del congrés anarquista de 1923, al costat de Maura Bajatierra Morán, Manuel Buenacasa Tomeo i Francisco Goñi. L'abril de 1924 entrà a formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina a Saragossa (Ángel Benito García, José Montuenga Galvano, Ángel Peribáñez Ranera, Fernando Ramos Sánchez, José Torregrosa i Salvador Valero Bercé), encapçalat pel secretari José Gracia Galán, que va caure el 2 de juny de 1924 i tots els seus membres van ser empresonats. Durant la dictadura de Primo de Rivera restà a Saragossa i en 1930 fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amic de Anselmo Lorenzo Asperilla i de Ricardo Mella Cea, entre d'altres. Vidu de María Gálvez Porcal, tingué sis infants (Nicasio Joaquín, Antonio, Juan, Julia, Sara i Germinal Domingo Gálvez, tots militants anarquistes i anarcosindicalistes –Nicasio Joaquín, Antonio i Julia van ser assassinats pel feixisme. Nicasio Domingo Gascón va morir el 9 de febrer de 1933 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) de broncopneumònia i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat. El fet que un dels fills s'anomeni com el pare pot fer que algunes dades biogràfiques se solapin.

***

Lorenzo Nannini

Lorenzo Nannini

- Lorenzo Nannini: El 9 de febrer de 1935 mor a Pietranera (Bastia, Còrsega) l'anarquista Lorenzo Nannini. Havia nascut el 6 d'agost de 1866 a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

***

Adrián del Valle Costa

Adrián del Valle Costa

- Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor, Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney –d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora «Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer «Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, La Última Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!, El Dependiente, Revista Bibliográfica Cubana,  etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País –s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida, òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en «La Novela Ideal» (Mi amigo Julio, Jubilosa, Camelanga, Arrayán, Aristócratas, Ambición, El príncipe que no quiso gobernar, Contrabando, Cero, Tiberianos, De maestro a guerrillero, La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Dependiente, El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia, La Ilustración Artística, Inquietudes, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso, La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía, Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!, Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.

***

Aladino Benetti

Aladino Benetti

- Aladino Benetti: El 9 de febrer de 1946 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Havia nascut el 3 de novembre de 1894 a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim «Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.

Aladino Benetti (1894-1946)

***

Alexandre Mairet a Montana (1935)

Alexandre Mairet a Montana (1935)

- Alexandre Mairet: El 9 de febrer de 1947 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el professor, pintor, gravador xilògraf i il·lustrador llibertari Charles Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre Mairet. Havia nascut el 23 d'abril de 1880 a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa). Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie Louise Prélat. Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899 estudià a l'Escola de Belles Arts i d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de Barthélemy Bodmer, Léon Gaud, Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901 guanyà el primer premi en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i treballà, fins a 1907, al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946 participà en totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer diverses estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent de Lys (Friburg, Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i realitzà nombroses aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya. Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi, en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a ser resposta per l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la Beca Lissignol, que va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van permetre viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i desembre de 1908 romangué a Florència (Toscana, Itàlia). La primavera de 1909 la passà a Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest mateix any obtingué el tercer premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb Alexandre Blanchet, William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En 1910 viatjà a Itàlia i després a Grècia, i entre maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de 1911 va ser nomenat membre de la Société des Peintres, Sculteurs et Architectes Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos) durant l'assemblea general d'aquesta institució que se celebrà a Aarau (Argòvia, Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer curs d'història de l'art. En 1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any següent participà en l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En 1913 publicà a Ginebra el fullet À propos de Ferdinand Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui es considerava alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre una exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va participar en el cercle antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat a Ginebra, i en aquesta època freqüentà l'artista anarquista Frans Masereel, el sindicalista revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat, Lucien Tronchet i Giovanni Ruga. També freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es casà a Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler. En 1916 fou un dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin, participant amb textos sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i dissenyant-ne la capçalera. Entre 1918 i 1930 col·laborà com a il·lustrador en el bimensual de Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste, publicació per a la qual realitzà 49 xilografies. El maig de 1918 participà en l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler acabat de morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art de l'Escola de Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a 1946. També en 1919 col·laborà en La Nouvelle Internationale. En 1921 va fer les il·lustracions per al llibre de Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc persécuté, sobre dibuixos d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà amb 36 xilografies en el periòdic comunista L'Avant-Garde. Fou un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels Pintors, Escultors, Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la qual assumí el càrrec de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló a l'Edifici Electoral de l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922 nasqué Suzanne, l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el «Club des Grimpeurs» li comanà un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat membre del comitè central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a París (França), on pintà el Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà l'edició bimensual d'estampes en fascicles (Le Burin, i després Les Bois), empresa, però, que mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una exposició d'artistes suïssos contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia), guanyà el primer premi en el Concurs per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i exposà al Saló de Tardor de París. En 1927 s'encarregà de l'exposició d'artistes italians contemporanis que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà en la seva inauguració. En 20 de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia realitzat al Temple de la Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es realitzaren. Entre novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de Ginebra, depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de Ginebra. En 1929 il·lustrà el llibre de Jean-Théodore Brutsch Le visage pensif i va ser nomenat membre del jurat del II Saló Rhodanien de Ginebra. Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En 1930 realitzà la nova capçalera de Le Réveil Anarchiste i il·lustrà Cimes del seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol d'aquell any entrà al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais, Suïssa), on durant la seva llarga convalescència pintà paisatges de la zona. En 1934, malgrat la seva crisi personal, realitzà una exposició individual al Musée de l'Athénée de Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa de les altes temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa), on passà tots els estius següents pintant grans rams de flors. En 1938, gràcies al seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la decoració de l'Edifici Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat professor de xilografia de l'Escola de Belles Arts, en substitució de Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II Festa de Maig», celebrada l'any següent, realitzà la decoració de la façana i de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la comissió del Gabinet d'Estampes de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'any següent va fer xerrades radiofòniques sobre art holandès a Radio-Genève. En 1942 fou membre fundador del grup de gravadors «Tailles et Morsures» (Pierre Aubert, Marc Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any i 1945 fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va ser nomenat membre de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i d'Història de Ginebra i l'estiu d'aquell any animà l'exposició «Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII siècle» que se celebrà al Museu Rath de Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire de l'art per als seus alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada a Aeschi (Berna, Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any següent en va ser operat satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les seves últimes obres a La Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i dibuixos seus en diferents publicacions, com ara L'Art Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La Suisse, Les Tablettes, La Tribune d'Orient, etc. Alexandre Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre d'aquell any un número de Le Carmel li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En 1983 els realitzadors Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la Télévision Suisse Romande Le drapeau noir d'Alexandre Mairet, on es palesa la importància política de la seva obra, i entre el 13 d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una exposició antològica a la Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa).

Alexandre Mairet (1880-1947)

***

Francisco Miranda Concha

Francisco Miranda Concha

- Francisco Miranda Concha: El 9 de febrer de 1950 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Sancho. Havia nascut el 16 de febrer de 1868 a Madrid (Espanya). Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat i Ángel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona. Sa companya fou Carme Groba Esparragó, amb qui tingué tres infants (Mercedes, Marina i Antonio) que sobrevisqueren. Francisco Miranda Concha va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

***

Eghilberto Caruso

Eghilberto Caruso

- Eghilberto Caruso: El 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Havia nascut el 22 d'octubre de 1898 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per «possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants.

***

Zalman Deanin

Zalman Deanin

- Zalman Deanin: El 9 de febrer de 1978 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista i després filantrop sionista Zalman S. Dinin, més conegut com Zalman Deanin. Havia nascut el 1897 –algunes fonts citen 1892– a Hahiliou (Bielorússia, Imperi Rus; actualment Bielorússia). Sos pares es deien Julius Dinin, botiguer, i Esther Soloveitchik. En 1909 emigrà als Estats Units, on començà a treballar en una fàbrica de confecció. Llegint els periòdics anarquistes en llengua ídix Arbeter Fraynd i Fraye Arbeter Shtimme esdevingué anarquista. Fundà, al barri de Brownsville de Brookly on vivia, el grup anarquista «Zsherminal» (Germinal), que publicà entre 1912 i 1915 el periòdic mensual Zsherminal. En aquesta època havia altre grup anarquista ídix a Brownsville, el «Broyt en Frayhayt» (Pa i Llibertat). També fou membre del grup «Friends of Art and Education» (Amics de l'Art i l'Educació). En 1915, en una excursió al parc de Bear Mountain (Nova York, EUA), conegué l'anarquista Sophie Dreskin (Sonya), que esdevingué sa companya. En 1917 formà part del grup editor del periòdic ídix Der Shturm (La Tempesta). En 1918 amb sa companya entra a formar part del grup «Frayhayt» (Jack Abrams, Shoyme Bunin, Sam Hartman, Sam Lipman, Jacob Schwartz, Mollie Steimer, etc.). Contrari a la participació dels EUA en la Gran Guerra i a la intervenció a Rússia, en 1918 el grup va publicar a Nova York el periòdic Frayhayt. Després de diversos desacords entre els membres del grup que no trobava massa revolucionari la parella Deanin, aquesta abandonà el grup i ambdós es dedicaren a muntar una granja d'aviram, d'antuvi a la colònia anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York, EUA), i després a la colònia «Sunrise», a prop de Saginaw (Michigan, EUA); posteriorment crearen la seva pròpia granja, sota la supervisió de la Jewish Agricultural Society (JAS, Societat d'Agricultura Jueva), a Mount Ivy (Rockland, Nova York, EUA). Després d'abandonar tota militància, en 1945 la parella va vendre la granja i s'establí a Farmingdale (Long Island, Nassau, Nova York, EUA) per a treballar en el sector de la construcció immobiliària, negoci amb el qual amassaren una immensa fortuna. En 1948 era president de «Dror - Young Zionist Organization» (Organització Sionista Juvenil "Dror"), dirigida per Uri Merry, que tenia per objectiu fomentar el sionisme entre el jovent, fent seminaris i debats sobre el moviment dels quibuts i sobre el món jueu en general. Després d'un viatge a Israel, on quedaren impressionats per la feina del grup «American Pioneer Woman Zionist Organization» (APWZO, Organització Sionista de Dones Pioneres Nord-americanes), decidiren patrocinar una residència d'estudiants al Nègueb, una llar infantil al quibuts Ashdot Ya'akov Meuhad i un centre cultural a Haifa, entre moltes altres iniciatives culturals jueves. Per la seva filantropia sionista, va rebre diversos premis d'estaments jueus. Sempre es declarà anarquista i sempre defensà l'Estat d'Israel. Zalman Deanin va morir el 9 de febrer de 1978 a Nova York (Nova York, EUA). Son fill, Rudolph D. Deanin, doctor en filosofia i en química, va ser un expert en l'aplicació de la química en l'agricultura.

Zalman Deanin (1897-1978)

***

Marie-Adèle Anciaux

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 9 de febrer de 1983 mor a Chartres (Centre, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Havia nascut el 8 de març de 1887 a Le Grand Béart de Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i Marie Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Joan Manent (París, 1960)

Joan Manent (París, 1960)

- Joan Manent i Pesas: El 9 de febrer de 1984 mor a París (França) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Havia nascut el 22 d'abril de 1902 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

Joan Manent i Pesas (1902-1984)

Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

***

Necrològica de Salvador Reina Barriga apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de juny de 1985

Necrològica de Salvador Reina Barriga apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de juny de 1985

- Salvador Reina Barriga: El 9 de febrer de 1985 mor a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Reina Barriga. Havia nascut el 6 de desembre de 1893 a Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Setenil de las Bodegas (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Cristóbal Reina i María Josefa Barriga. En 1922 treballava d'electricista i era membre del grup anarquista «Voluntad». Posteriorment entrà a treballar als ferrocarrils. El setembre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser detingut i tancat 15 dies. Un cop lliure s'establí a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), on, amb Ordoñez i altres companys, publicà el periòdic Orientació, del qual fou administrador. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i reclòs al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant l'hivern de 1941 participà en el Ple Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a la cel·la número 67 i en el qual participaren, entre d'altres, Miguel Cebrián Escarpán, Rafael Cuesta Pastor, Cristóbal Palacín Rodríguez, Antonio Ramos Palomares, Diego Rangel Valenzuela, Antonio Rivas, Carlos Soriano i Carlos Zimmerman; en el curs d'aquest ple s'adoptaren acords destinats a reorganitzar el sindicat i a incrementar la lluita clandestina. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en 1978 milità en la Federació Local d'Utrera de la CNT i col·laborà en el periòdic La Verdad del Campesino (1978) i en la revista barcelonina Ideas-Orto. Salvador Reina Barriga va morir el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer de 1985 a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de febrer de 1990

Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de febrer de 1990

- Miguel Aguilar Albert: El 9 de febrer de 1990 mor a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Aguilar Albert. Havia nascut l'1 de juliol de 1900 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Esteban Aguilar i Gregoria Albert. Milità, amb dos germans seus (Alberto i Isidoro), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda (Terol, Aragó, Espanya). No estigué d'acord amb el moviment insurreccional del 8 de desembre de 1933, encara que l'acceptà per «disciplina confederal», i després del seu fracàs va ser condemnat a tres anys de presó. Tampoc no estigué d'acord amb el «Dictamen del Comunisme» sorgit en el Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de 1936 per «raquític». Durant la Revolució i la guerra també es mostrà crític amb algunes decisions confederals, com ara les nascudes al Ple de Barcelona (Catalunya), on en lloc de l'adopció d'un «salari igualitari» s'acceptà una «jerarquia salarial d'1 a 5», o les del Ple Nacional Econòmic de València (València, País Valencià), on es crearen els Comitès de Control; totes aquestes decisions van ser rebutjades pel Sindicat de Calanda. Fou regidor municipal i vocal de la Col·lectivitat de Calanda. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), amb sa companya María Peralta, continuà militant en la CNT de l'exili, fins que les seves cames no li van permetre assistir a les reunions. El 9 de gener de 1990 a caure al seu domicili de Cunhaus i, després de trencar la seva dentadura postissa, decidí no menjar més, no prendre cap medicament i deixar-se morir. Miguel Aguilar Albert va morir un mes després, el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 8 de febrer de 1990 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).

***

Joan Saña Magrinyà

Joan Saña Magrinyà

- Joan Saña Magrinyà: El 9 de febrer de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. Havia nascut el 17 de maig de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní «Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

***

Nikita Kalin

Nikita Kalin

- Nikita Kalin: El 9 de febrer de 2012 és assassinat a Samara (Samara, Rússia) l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Havia nascut el 31 d'octubre de 1991 a Rússia. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències. Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

***

Ludovic Marcos

Ludovic Marcos

- Ludovic Marcos: El 9 de febrer de 2018 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista, francmaçó i historiador de la maçoneria Lucinia Marcos, més conegut com Ludovic Marcos o simplement com Ludo. Havia nascut el 6 de maig de 1951 al XIV Districte de París (França). Fill d'una família de militants llibertaris espanyols exiliats, sos pares es deien Volga Marcos Calvo i Maria Verges. Durant la seva etapa escolar canvià el nom de Lucinia a Ludovic. A començament dels anys setanta fou un dels animadors de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) del departament d'Alts del Sena (Illa de França, França) i del grup de Nanterre (Illa de França, França). També fou un dels responsables de la Unió Departamental de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Fou delegat en diferents congressos i plens de l'ORA i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Front Libertaire, de la qual sa companya Chantal fou una de les administradores després d'haver substituït en el càrrec Daniel Weinberger el març de 1972. En 1974 s'instal·là amb sa companya a Sant Marçal (Llenguadoc, Occitània) i milità en el grup de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de l'ORA. Posteriorment va ser elegit alcalde de Sant Marçal i abandonà la militància. En aquesta època aprengué l'ofici de paleta enrajolador i treballà en el sector de la construcció. En 1980 freqüentà «L'Espace du Possible», comunitat experimental propera a Royan (Poitou-Charentes, França). Posteriorment s'establí a Nantes (Bretanya), on reprengué els estudis. Llicenciat en història, va ser nomenat professor agregat d'aquesta disciplina i exercí fins el 2013 a l'Institut Clemenceau de Nantes. El 13 de maig de 1982 s'inicià en la francmaçoneria en la lògia parisenca «La Pierre Angulaire» i a Nantes s'integrà en la lògia «Des Arts et de l'Amitié». Va participar en la creació de tallers, va fer conferències, va comissionar exposicions i va escriure llibres històrics sobre el Ritus Francès maçònic. A partir de 1997 assumí el càrrec de conservador del Museu de la Francmaçoneria de París del Gran Orient de França, destacant els seus valors pedagògics. Entre 1998 i 1999 va ser Gran Mestre Adjunt del Gran Orient de França. Participà activament en el revifament de les «Ordres de Saviesa» del Ritus Francès i en 1999 fou un dels principals integradors del Ritus de Memphis-Misraïm en el Gran Orient de França. Entre les seves obres podem destacar Splendeurs maçonniques. Parcours initiatique à travers les loges (2003, amb altres), La franc-maçonnerie. De l'art royal à la citoyenneté républicaine (2003, amb altres), Gran livre illustré du patrimoine maçonnique (2011), Histoire illustrée du Rite Français (2012), Histoire du Rite Français au XIXème siègle (2012), Histoire du Rite Français au XVIIIème siègle (2013), Les ordres de sagesse du rite français. Au coeur de la franc-maçonnerie libérale, de Lumières au XXIè siècle (2015, amb Cécile Révauger), 230 ans de l'agrégation du Rite Français au GOdF (2016), A la découverte des temples maçòniques de France (2017, amb Ronan Loaëc). Sa companya fou Nicole Madeleine Marie Morvan. Ludovic Marcos va morir el 9 de febrer de 2018 a la seu del Gran Orient de França, al VI Districte de Marsella (Provença, Occitània), d'una crisi cardíaca mentre pronunciava una conferència. El 24 d'agost de 2018 es va crear a Rouen (Alta Normandia, França) l'associació maçònica «Les Amies et le Amis de Ludovic Marcos» (AMILUDO) per a reivindicar la seva memòria.

***

Tomás Aznar Lou

Tomás Aznar Lou

- Tomás Aznar Lou: El 9 de febrer de 2019 mor a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Tomás Aznar Lou, conegut com El Maño. Havia nascut el 29 de desembre de 1954 a Muniesa (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Aznar i Dolores Lou. Participà activament en la refundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on residia. Treballà fins a la seva jubilació en l'empresa Damm del Prat de Llobregat, on va exercir la seva activitat sindical. Tomás Aznar Lou va morir el 9 de febrer de 2019 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser incinerat quatre dies després al Tanatori Gran Via de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

---

[08/02]

Anarcoefemèrides

[10/02]

Escriu-nos


Actualització: 11-07-21