---

Anarcoefemèrides del 8 de febrer

Esdeveniments

Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

- Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de François Soubrié (14 de març de 1894)

Foto policíaca de François Soubrié (14 de març de 1894)

- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquest últim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquesta època treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Soubrié (1855-?)

***

Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

- Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pio Menghi

Pio Menghi

- Pio Menghi: El 8 de febrer de 1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels «socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics «subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari «Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè «l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per «ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».

***

Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 23 d'octubre de 1914

Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914

- Louis Monternault: El 8 de febrer de 1877 neix a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França).

***

Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)

Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)

- Rosario Dulcet: El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per un cotxe.

***

Locals de "Régéneration", al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907). Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta). Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

Locals de Régéneration, al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

- Albert Gros: El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e Chaptuèlh (Alvèrnia, Occitania) l'anarquista neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del moviment neomaltusià i eugenèsic, col·laborà amb Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la Régénération Humaine» (Lliga de la Regeneració Humana), creada pel segon l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros, la ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva pròpia organització «Génération Consciente» i Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí la revista parisenca Le Malthusien. Revue néo-malthusienne et eugéniste, de la qual encara es publicà un altre número el gener de 1920, i que era continuació de Régéneration (1896-1908). En 1921 vivia al número 51 del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents ocasions per «propaganda anticoncepcional». Sa companya fou Blanche Emilienne Deffrenne. Albert Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de França, França).

Albert Gros (1881-1933)

***

Notícia de la persecució de Jules Méline apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 15 d'agost de 1909

Notícia de la persecució de Jules Méline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 15 d'agost de 1909

- Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per «vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne», «Mastication», «Nourriture», «Physique (culture physique)», «Santé» i «Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 d'octubre de 1967

Necrològica de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1967

- Josep Viladomiu Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles –el segon llinatge també citat Vinyoles– conegut com Xic Rei. Sos pares es deien Pere Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè Viñolas. Nascut en una família benestant –era membre de la poderosa família Viladomiu, propietària de dues fàbriques tèxtils de Gironella–, tingué una educació exquisida a l'escola i a acadèmies privades, que li dotà d'una extensa cultura, però mancat de l'ambició paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a l'empresa familiar. En la dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme gràcies a dos sabaters i reforçà el seu pensament en la lectura de Tierra y Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes Joaquim Penina Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu Gironellenc i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat esdevingué un dels militants més importants de la seva comarca i durant les vagues va exercir la seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de diversos manifests publicats en El Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grup àcrata «Amor y Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó, Manuel Lladó Cortina, Francesc Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista celebrada en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica. Etzegallada en un acte, peça dramàtica sobre la pagesia berguedana que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar en l'organització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on defensà la línia «pura» i «puritana» (no a l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans d'agost de 1931 presidí un míting en record de son amic Joaquim Penina Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a la seva memòria en un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de l'Ateneu Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En 1935 col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè Revolucionari de Gironella, destacant la seva acció a evitar actuacions arbitràries i comportaments violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester Borràs, Marcel·lí Massana Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.), que actuà al front d'Aragó, on fou responsable dels serveis d'Intendència amb Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de Columnes Anarquistes celebrat a València (València, País Valencià), es pronuncià contra la militarització de les milícies i el març de 1937 assistí, amb Ramon Casals Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna «Terra i Llibertat», on s'acordà acceptar la militarització, però ell abandonà la columna per a ocupar-se d'una cooperativa a Manresa, població on també fou secretari particular de Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part del Comitè Comarcal de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, participà en la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la Federació Local de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a tal fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat el maig de 1945 a París (França). També fou delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Fins octubre de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947 s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una fàbrica de gasosa a Acs, que només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat s'establí a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels militants anarquistes Joan Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i Juan Pintado Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de setembre de 1967 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) es considerà son «fill espiritual».

***

Cristóbal Pariente Ojeda

Cristóbal Pariente Ojeda

- Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològia de Miquel Margarit Batet apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 5 de gener de 1964

Necrològia de Miquel Margarit Batet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de gener de 1964

- Miquel Margarit Batet: El 8 de febrer de 1919 neix a Castellbisbal (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Margarit Batet. Sos pares es deien Vicens Margarit i Àngela Batet. Durant els anys quaranta participà activament en la reorganització clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Fugint de la repressió, passà a França, però la seva companya, Maria Antònia Teresa Martí, amb qui tingué tres infants, restà a Catalunya i fou maltractada, torturada i empresonada quatre anys pel franquisme. D'antuvi treballà al port de Marsella (Provença, Occitània) i després a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i formà part dels grups artístics de l'exili. També col·laborà a principis dels anys seixanta en la premsa llibertària, especialment en CNT, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Membre del Comitè Confederal, Miquel Margarit Batet va morir a conseqüència d'un accident de treball el 9 de desembre de 1963 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 8 de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Havia nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Alphonse Victor Assi, obrer paperer, i Élisabeth-Anne Virginie Dutrouy. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador fins a la seva mort.

Adolphe Assi (1841-1886)

 ***

Hans Jaeger

Hans Jaeger

- Hans Jaeger: El 8 de febrer de 1910 mor de càncer en un hospital d'Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de 1854 a Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» i és de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta).

***

Kropotkin fotografiat per Edward Gooch

Kropotkin fotografiat per Edward Gooch

- Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 –el 27 de novembre segons el calendari julià rus– a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero i Élisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la «Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme «anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista, Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.

***

Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" de l'11 de febrer de 1923

Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc Le Figaro de l'11 de febrer de 1923

- Armand Gohory: El 8 de febrer de 1923 mor a París (França) l'anarquista Marcel Georges Armand Gohory –citat de diverses maneres (Gohary, Harmant, etc.)– i que va fer servir el pseudònim d'Hémant. Havia nascut el 3 de novembre de 1901 al X Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien Pierre Armand Gohory, enquadrador, i Camille Clotilde Brunet, llibretera de vell, i el fill es va legitimar arran del matrimoni dels pares celebrat el 19 de juny de 1902 al IV Districte de París. Estudiant, es guanyava la vida fent de jornaler. Va ser secretari de les Joventuts Anarquistes i membre de l'Escola del Propagandista, destacant per les seves conferències. Durant un breu període de temps va ser company de l'anarquista Germaine Berton, amb qui visqué al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París. En aquest domicili també hi vivia l'anarquista Marguerite Pauline Bary. Freqüentà May Picqueray. En 1920 entrà com a soci de la Societat Astronòmica de França i en aquesta època treballava de depenent de la Llibreria Picard. El 22 de gener de 1923 la seva companya Germaine Berton assassinà a trets el reialista Maurice Plateau, cap dels «Camelots du Roi». Dies després, Armand Gohory va ser trobat mort el 8 de febrer de 1923 amb un tret al pit al seu domicili carrer Lécuyer de París (França). La versió oficial va ser suïcidi, però alguns companys, com ara André Colomer, van creure que havia estat «suïcidat».

***

Marius Metge en una foto antropomètrica

Marius Metge en una foto antropomètrica

- Marius Metge: El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Sos pares es deien Thomas Albert Metge, sabater, i Marie Joséphine Debay, domèstica, i va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

***

Olga Taratura

Olga Taratuta

- Olga Taratuta: El 8 de febrer de 1938 és afusellada per les autoritats soviètiques la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta –encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia, Tania, D. Basist, etc.). Havia nascut el 21 de gener de 1876 –diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)– a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista «Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

***

Lucien Barbedette

Lucien Barbedette

- Lucien Barbedette: El 8 de febrer de 1942 mor a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) l'intel·lectual anarquista Lucien-Émile-François Barbedette. Havia nascut el 13 d'agost de 1890 a Levaré (País del Loira, França). Sos pares es deien Ange-Noël Barbedette, herborista, i Joséphine-Victoire Lefizelier. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour –almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936–, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936), òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932), òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique: étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions: étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycle éternel (1938), Comprendre (1939), Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 al seu domicili de Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

***

Notícia de l'absolució de Martín Mur Escamilla publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 14 de juliol de 1935

Notícia de l'absolució de Martín Mur Escamilla publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 14 de juliol de 1935

- Martín Mur Escamilla: El 8 de febrer de 1943 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Havia nascut el 25 de setembre de 1908 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 8 de febrer de 1943 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de Juan García Lozano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de juny de 1967

Necrològica de Juan García Lozano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Juan García Lozano: El 8 de febrer de 1967 mor a Montendre (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Havia nascut l'11 de febrer de 1893 a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.

***

Necrològica de Manuel Clement Marco apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de març de 1968

Necrològica de Manuel Clement Marco apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Manuel Clement Marco: El 8 de febrer de 1968 mor a Lo Borg de Sant Andiòu (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Clement Marco. Havia nascut el 8 d'abril de 1909 a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Joan Clement i Maria Marco. Milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista del barri barceloní de Les Corts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació participà en la Resistència a la zona del Vivarès. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Borg de Sant Andiòu, on treballà d'obrer de fàbrica i milità, amb son germà Salvador Clement Marco, en la Federació Local de la CNT. Manuel Clement Marco va morir el 8 de febrer de 1968 a Lo Borg de Sant Andiòu (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, Andréa Marie Perrier, i fills.

***

Necrològica d'André Lansade apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de març de 1970

Necrològica d'André Lansade apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de març de 1970

- André Lansade: El 8 de febrer de 1970 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i sindicalista André Lanxade, més conegut com André Lansade. Havia nascut el 5 de juliol de 1884 a Monfaucon (Beauregard-et-Bassac, Aquitània, Occitània). Sos pares, conreadors, es deien Jean Lanxade (Julien) i Pétronille Émile Élisabeth Naïda Galet, i tingué tres germans (Albert, Julia i Léo). Després de fer el servei militar, a principis dels anys 1900, s'instal·là a Llemotges (Llemosí, Occitània), on començà a treballar d'obrer de sastreria i a freqüentar els militants llibertaris (René Darsouze, Mastatin, Régis Meunier, Pouyand, etc.).  Entre 1908 i 1913 fou secretari del grup llibertari que es reunia al número 45 del carrer Montmailler i col·laborà en el periòdic llemosí Le Combat Social (1907-1909), el gerent del qual va ser Jean Peyroux. L'1 de desembre de 1909 es casà a Llemotges amb Marie Louise Gouny, amb qui tingué dos infants (Roger i Pierre). En 1909 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT) i també fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). El 8 de maig de 1910, en les eleccions legislatives, protestà contra els sindicalistes que havia fet una crida a votar el candidat socialista. En aquesta època participà activament en les campanyes antimilitaristes contra el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord), quan els casos d'Albert Aernoult i d'Émile Rousset, i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre 1910 i 1911 fou un dels principals redactors del setmanari llemosí L'Insurgé, imprès a la Cooperativa Comunista de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). En 1914 esdevingué sastre artesà i va ser nomenat secretari del grup llibertari. Entre 1920 i 1921, amb E. Vergnenègre, altre militant del Sindicat de la Confecció, intentà contrarestar la influència de la Federació de la Confecció, el secretari de la qual era Pierre Dumas, i que seguia la línia de Léon Jouhaux. En 1926 entrà a formar part del grup «Amis de Sébastien Faure» i en 1928 fou un dels fundadors de La Voix Libertaire (1928-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de Limoges. Després de la sortida d'Adrien Perrissaguet, esdevingué administrador de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), càrrec que ocupà fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. Entre 1932 i 1933 col·laborà en el periòdic esperantista i pacifista Le Contre Poison, editat per Henri Faure. L'1 de juny de 1935 el seu nom va ser inscrit en el llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com a «militant considerat com a perillós per a l'ordre públic» i es va proposar la seva inscripció en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1943, en plena Ocupació, va ser tancat a la presó de Llemotges i va ser ficat un calabós amb una vintena de companys detinguts. Posteriorment va ser enviat al camp d'internament de Saint-Paul d'Eyjaux (Llemosí, Occitània), on trobà nombrosos llibertaris (Louis Lecoin, Robert Louzon, etc.). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment llibertari de Llemotges i el seu domicili va ser servir de lloc de reunió. En aquesta època treballà d'empleat de comerç. En 1949 morí sa companya. André Lansade va morir el 8 de febrer de 1970 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Louyat d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Vicent Flor apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 d'abril de 1971

Necrològica de Vicent Flor apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 d'abril de 1971

- Vicent Flor: El 8 de febrer de 1971 mor a Beçan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicent Flor, conegut com Sento. Havia nascut a l'Alcora (Alcalatén, País Valencià). Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castelldefels (Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució es mostrà especialment actiu en la reorganització econòmica d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment formà part de la Federació Local de Beçan de la CNT.

***

André Maille

André Maille

- André Maille: El 8 de febrer de 1978 mor a Ermont (Illa de França, França) el pacifista, lliurepensador, esperantista, neomaltusià, sindicalista i anarquista André Jules Eugène Maille, conegut com Hainer. Havia nascut el 20 de setembre de 1893 a Herchies (Picardia, França). Sos pares es deien Octave Aramis Joseph Maille, peó de camins ferroviari, i Marie Louisa Augustine Gorgiler, guardabarrera. Seguí la tradició familiar i es guanyà la vida com a ferroviari. El 21 de febrer de 1918 es casà a Dammartin-en-Goële (Illa de França, França) amb Eugénie Herlin. En els anys trenta milità en la Unió Anarquista (UA) i en 1936 abandonà aquesta formació per a fundar, amb Henri Bouyé, la Federació Anarquista Francesa (FAF). També milità en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i com a pacifista fou un dels redactors de La Patrie Humaine. En 1936 treballava als Ferrocarrils del Nord, a l'estació de Ermont (Illa de França, França), vivia al número 7 del carrer Vignolles i era secretari del grup anarquista d'aquesta població, que comptava, segons informes policíacs, amb una trentena de membres. Després de la II Guerra Mundial col·labora en el periòdic gairebé clandestí La Rebelle, i la seva continuació L'Insurgé (1944-1946). Fou un dels animadors de la Confederació General Pacifista (CGP) i administrador del seu òrgan d'expressió Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950). En aquesta època vivia al número 11 del carrer Sévigné de París (França). També col·laborà regularment en el periòdic de Louis Louvet Ce Qu'il Faut Dire (1944-1948) i fou membre del grup «Amis d'Eugène Humbert». En 1951 publicà La politique nataliste est-elle conséquente? I. Le problème démographique. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser tresorer en 1954. Durant els anys cinquanta, amb Louis Louvet, animà el periòdic parisenc Contre-Courant. Cahiers mensuels d'études sociales, pacifistes et libertaires, del qual va ser el seu primer gerent sota el pseudònim Hainer. També en aquests anys col·laborà en la publicació pacifista La Voie de la Paix. Organe de Résistance à la Guerre et à l'Opression. En el V Congrés de la Fédération des Trevailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del Ferrocarril), celebrat entre el 10 i l'11 de novembre de 1952 a París, va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals. En aquests anys col·laborà en el Bulletin de l'AIT (1953-1956), el responsable del qual van ser Raymond Fauchois i Jeanne Lamberet. En el Congrés Confederal de la CNTF celebrat entre el 5 i el 7 de juny de 1954 a Marsella (Provença, Occitània), va ser nomenat tresorer del seu buró. En 1955 publicà Le danger atomique, problème numéro 1 de notre temps i en 1957 La surpopulation. Facteur d'asservissement, de misère et de guerre. A més a més fou membre de «La Libre-Pensée», dels «Amis de Louis Lecoin», tresorer dels «Amis de Sébastien Faure» a partir de 1958 i president la Federació Francesa de Cremació (FFC) i director dels seus òrgans d'expressió La Flamme Purificatrice i La Flamme. En 1958 participà en el llibre col·lectiu Sébastien Faure, son œuvre et sa pensée. Textes du centenaire. El 15 de desembre de 1958, durant l'assemblea constitutiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», que reagrupava intel·lectuals llibertaris, en va ser nomenat tresorer. El 4 de novembre de 1962, amb Maurice Laisant, Aristide Lapeyre, André Lorulot i altres, reté homenatge a Sébastien Faure al cementiri de Royan (Poitou-Charentes, França) pel vintè aniversari de la seva mort. En 1969 publicà Les sources des conflits guerriers. (Les cinq faces de Bellone). En 1975 tornava a viure al número 7 del carrer Vignolles d'Ermont i aquell any va ser nomenat gerent de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT. André Maille va morir el 8 de febrer de 1978 a Ermont (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Maille (1893-1978)

***

Vincenzo Ferrero a l'hort d'Aurora i Domenico Sallitto (Los Gatos, 1980)

Vincenzo Ferrero a l'hort d'Aurora i Domenico Sallitto (Los Gatos, 1980)

- Vincenzo Ferrero: El 8 de febrer –algunes fonts citen l'11 de febrer– de 1985 mor a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero, anglicitzat Vincent Ferrero i més conegut com John the Cook. Havia nascut el 29 de gener de 1885 –algunes fonts citen 1895– a Cocconato (Piemont, Itàlia). Sos mares es deien Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA). Més tard, abans de la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot com a membre del «International Grup», format per militants de diverses llengües (italians, espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que estigué actiu fins a la dècada dels trenta. També formà part dels grups anarquistes italians «Libre Pensiero» i «Volontà». En 1917 va ser detingut quan feia un míting antibel·lista al carrer sota l'acusació de «vagància» i el 3 de març d'aquell any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup «Volontà», per passar moneda falsa; tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a un any de presó. El juliol de 1926 publicà el número únic de La Scolta. Publicazione anarchica di difesa e avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de 1932 dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione. Mensile libertario del West, que era una mena d'edició de la Costa Oeste de L'Adunata dei Refrattari. El 28 d'agost de 1927 publicà el número únic de Golgota, sobre l'execució dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà conferències d'Armando Borghi. El 2 de desembre de 1929 va ser detingut amb un company després d'intentar interrompre una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia, EUA). En 1932 L'Emancipazione va ser substituït per Man! The Measure of All Things, periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any, el consolat italià a San Francisco declarà que era «un dels anarquistes més perillosos del districte». Amb Domenico Sallitto (Dominick) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man!. Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per agents federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island (San Francisco, Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre d'expulsió sota l'acusació de «ser autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions democràtiques». El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a la Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel «Ferrero-Sallitto Defense Conference» (Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto), encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per les Llibertats Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San Francisco, Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener de 1936 van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva deportació, però un habeas corpus l'evità. Aquest mateix any s'edità el fullet Fight against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya de protesta engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto, però a ell se li va decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la dictadura de Benito Mussolini.  Per evitar la seva expulsió i la més que probable execució a la Itàlia feixista, trencà la llibertat sota fiança i fugí a Windsor (Ontario, Canadà). Posteriorment retornà clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne, Michigant) i després treballà de cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco sense despertar les sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca, Errico Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John Vattuone, etc. Paul Avrich recollí el seu testimoni en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Vincenzo Ferrero (1885-1985)

***

Necrològica d'Agustín Bellet Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de març de 1986

Necrològica d'Agustín Bellet Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Agustín Bellet Ferrer: El 8 de febrer de 1986 mor a Albugues (Bèlfòrt de Carcin, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Agustín Bellet Ferrer. Havia nascut el 30 de desembre de 1914 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Fulgencio Bellet i Juaquina Ferrer. Quan tenia 20 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà amb els companys de la zona en l'alliberament, a més de Vall-de-roures, de diverses poblacions, com ara Vilalba dels Arcs (Terra Alta, Catalunya) i Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent). Després s'integrà en la «Columna Carod-Ferrer» i va combatre l'exèrcit franquista especialment als fronts aragonesos de Belchite i d'Azuara. Als fronts d'Aragó i de Catalunya va pertànyer a una unitat especial encarregada d'infiltrar-se dins de les línies enemigues. Quan l'ofensiva de l'Ebre el seu grup realitzà missions a zona franquista. En 1939, amb la victòria feixista, passà a França per Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya) i va ser internat als camps de concentració de Maseras, Vernet, Sètfonts i Brams. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a Orleans (Centre, França) i treballà com a obrer agrícola a Malesherbes (Centre, França). Quan l'ofensiva alemany de la primavera de 1940, participà en l'èxode i arribà a Bèlfòrt de Carcin, on acabà instal·lant-se, formant una família amb Fernande Odette Carrieres i militant en la Comarcal de Val-de-roures de la CNT. Agustín Bellet Ferrer va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1986 a Albugues (Bèlfòrt de Carcin, Llenguadoc, Occitània).

***

Camp de concentració de Setfonts

Camp de concentració de Setfonts

- Jesús Gómez Díaz: El 8 de febrer de 1995 mor a Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Havia nascut el 18 de juny de 1908 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Luísa Adão

Luísa Adão

- Luísa Adão: El 8 de febrer de 1999 mor a Lisboa (Portugal) la militant anarquista i anarcosindicalista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Havia nascut el 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal). Era filla dels destacats anarquistes Francisco Rodrigues Franco i Sabina Franco. Entre els 14 i els 16 anys treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del Sindicat Únic de les Conserves (José Bernardo, Jorge Silva, Manuel Sousa, etc.) i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão i esdevingué auxiliar d'infermeria, treballant uns quatre anys a Torrão (Alcácer do Sal, Portugal) i després a Lisboa (Portugal). A partir de 1930 milità en les Joventuts Sindicalistes. Quan son company es llicencià en dret, la parella passà a viure a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal), on ella treballà d'infermera a Setúbal i ell d'advocat. En 1966 enviduà i s'establí a Lisboa. Després de la dictadura d'António de Oliveira Salazar col·laborà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i en el periòdic A Batalha. Deixà la documentació familiar a l'Arxiu Històrico-Social del CEL.

---


[07/02]

Anarcoefemèrides

[09/02]

Escriu-nos


Actualització: 25-09-21