---

Anarcoefemèrides del 7 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de "Regeneración"

Portada del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol «Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneración és una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

***

Manifestació a París

Manifestació a París

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

***

Rudolf Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival

Rudolf Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival

- Festival Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport (Connecticut, EUA) un festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo Hispano Americano (AHA) de Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del procés revolucionari que aleshores es portava a terme a Espanya.

Anarcoefemèrides

Naixements

Banderola de la secció lionesa de l'AIT

Banderola de la secció lionesa de l'AIT

- Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel. Va pertànyer a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria --amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud--, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió. En aquest congrés, al qual també assistirà Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació de malfactors contra les persones i les propietats», però fou alliberat alguns dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 de setembre de 1953

Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953

- Adamas: El 7 d'agost –algunes fonts citen el 6 d'agost– de 1869 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Era fill de pares flamencs. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents), «Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i «Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). Jean-Baptiste Schaut va morir el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).

***

Alberto Ghiraldo a Espanya

Alberto Ghiraldo a Espanya

- Alberto Ghiraldo: El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera --el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència--, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants --sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme --fou corresponsal de La Razón-- i de la literatura --treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)-- i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana, ¡Despertar!, Estudios, Ideas y Figuras, El Productor, Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice, Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921), La canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

Alberto Ghiraldo (1875-1946)

***

Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Théophile Alexandre Steinlen: "Ouvriers du bâtiment" (1911). Musée d'Orsay

Théophile Alexandre Steinlen: Ouvriers du bâtiment (1911). Musée d'Orsay

- Albert Périer: El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant els últims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).

***

Alfred Weiland

Alfred Weiland

- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

***

Umberto Ferrari

Umberto Ferrari

- Umberto Ferrari: El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades citat com Adriano. Sos pares es deien Luigi Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família antifeixista de tradició socialista. Assistí fins al tercer curs d'educació elemental i es posà a fer feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a Paris (França) i tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de l'emigració italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili d'Scandiano va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva família va ser posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a Catalunya per fer costat la Revolució i el 27 de setembre d'aquell any s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 va ser ferit en combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona per a la seva convalescència. Umberto Ferrari participà activament en els «Fets de Maig» contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser abatut davant l'Hotel Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar deposar les armes, segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de maig el seu cos va ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels comandants Angelo Monti i Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el funeral conjunt per cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»: Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La policia italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia retornat a França, continuà el seu seguiment d'informació sobre la seva persona fins, com a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que en realitat Umberto Ferrari fou un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto que envià regularment informació sobre el moviment anarquista italià a França, Bèlgica i Espanya, i especialment sobre Camillo Berneri.

Umberto Ferrari (1907-1937)

***

Notícia sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el diari parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 9 de juny de 1930

Notícia sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 9 de juny de 1930

- Émile Burgard: El 7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ricardo Mella

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea: El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensament àcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu «radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid; El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria «La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del «jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava «jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

***

Henri Lebasque (ca. 1900)

Henri Lebasque (ca. 1900)

- Henri Lebasque: El 7 d'agost de 1937 mor a Lo Canet (Provença, Occitània) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph Henri Baptiste Lebasque. Havia nascut el 25 de setembre de 1865 a Champigné (País del Loira, França). Era fill d'una modesta família i son pare feia de boter. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

Henri Lebasque (1865-1937)

***

Benigno Andrade García

Benigno Andrade García

- Benigno Andrade García: El 7 d'agost de 1952 és garrotat a la Corunya (Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Havia nascut el 22 d'octubre de 1908 al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia). Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

***

Necrològica de Domingo Castellano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de novembre de 1966

Necrològica de Domingo Castellano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de novembre de 1966

- Domingo Castellano: El 7 d'agost de 1966 mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista Domingo Castellano. Havia nascut cap el 1912 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1933, quan realitzava el servei militar a Ceuta (Nord d'Àfrica), organitzà amb altres companys un grup de Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí el setembre fugir amb un grup de companys i arribar amb barca a Gibraltar i a Cartagena (Múrcia, Espanya). En 1937 va ser nomenat pel Ministeri de Sanitat adjunt al doctor José Luis Rodríguez López de Haro, president del Consell Provincial de Sanitat de Múrcia. En 1938 s'integrà voluntàriament en la 77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Antonio Pedraza, i combaté al front de Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser internat al camp de concentració d'Albatera; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada en 1944 per una llarga condemna de presó. En 1952 va ser posat en llibertat condicional i, després de patir nombroses persecucions, aconseguí passar a Tànger i a Casablanca. El gener de 1964 abandonà el nord d'Àfrica i s'establí a Brussel·les, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Necrològica de Josep Redó Miralles apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de novembre de 1970

Necrològica de Josep Redó Miralles apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Josep Redó Miralles: El 7 d'agost de 1970 mor a Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Redó Miralles. Havia nascut el 30 d'octubre de 1907 al Grau (València, País Valencià). Sos pares es deien Baptista REdó i Maria Miralles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana des de molt jove, lluità com a milicià durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'afilià a la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT, de la qual va ser nomenat en 1949 secretari de Coordinació. Sa companya fou Victoria Pilar Pérez Sinovas. Josep Redó Miralles va morir el 7 d'agost de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramon Vila Capdevila

Ramon Vila Capdevila

- Ramon Vila Capdevila: El 7 d'agost de 1963 mor en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages (Bages, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada, Peus Llargs, Capità Raymond, Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut l'1 d'abril --moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril-- de 1908 a Peguera (Berguedà, Catalunya) en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i  condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i «Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del «Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.

Ramon Vila Capdevila (1908-1963)

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

- Émile Bauchet: El 7 d'agost de 1973 mor a Villlers-sur-Mer (Baixa Normandia, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Havia nascut el 23 de febrer de 1899 a Roissy-en-France (Illa de França, França), i era el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.

***

Autoretrat de Monleón a la presó Model de València (1940)

Autoretrat de Monleón a la presó Model de València (1940)

- Manuel Monleón Burgos: El 7 d'agost de 1976 mor a Mislata (Horta Oest, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. Havia nascut el 23 de febrer de 1904 a Andilla (Serrans, País Valencià). D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto, Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán, Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura, El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.

***

Necrològica de Pablo Barba apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 12 de desembre de 1989

Necrològica de Pablo Barba apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 12 de desembre de 1989

- Pablo Barba: El 7 d'agost de 1989 mor a Le Pradel (Le Val, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Barba. Havia nascut el 15 de gener de 1909 a Villaviciosa (Còrdova, Andalusia, Espanya). Pagès, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de juliol de 1936 col·laborà en la proclamació del comunisme llibertari a la seva població natal. Després passà a Catalunya i va fer la guerra com a voluntari en la «Columna Durruti» i en la XVI Divisió arran de la militarització, participant en els combats dels fronts d'Aragó i de Catalunya. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i patí els camps de concentració (La Tor de Querol, Fort de Montlluís, Vernet i Setfonts). El desembre de 1939 passà, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar a les mines occitanes de carbó de La Grand Comba, on va fer feina, com a miner a Le Pontil (Llenguadoc, Occitània), fins a la seva jubilació amb 55 anys. Instal·lat a Le Pradel amb sa companya Adela, milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Pablo Barba va morir el 7 d'agost de 1989 de silicosi a Le Pradel (Le Val, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

José Berruezo Silvente

José Berruezo Silvente

- José Berruezo Silvente: El 7 d'agost de 1990 mor a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Havia nascut el 13 de juny de 1895 a Massarró (Múrcia, Espanya). Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio, España Libre, Espoir, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 a l'hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.

***

Francisco Carrasquer Launed fotografiat per Pablo Otín

Francisco Carrasquer Launed fotografiat per Pablo Otín

- Francisco Carrasquer Launed: El 7 d'agost de 2012 mor a Tàrrega (Urgell, Catalunya) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed. Havia nascut el 30 de juliol de 1915 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fill de Félix Carrasquer Pueyo, petit terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de Regs d'Albalat de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals sobrevisqueren cinc (Félix, Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns dels quals arribaran a ser destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare, Presentació Launed Carrera, morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar la roba. Son pare va contreure nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu poble natal i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida (Segrià, Catalunya). Perduda la fe, quatre anys després abandonà els estudis i s'instal·là a Barcelona, on visqué la proclamació de la II República espanyola. A la capital catalana treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori, passant, hortolà, ajudant de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el retornà a Albalat de Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a la fleca de son germà major Félix. En 1933, com en altres indrets, es proclamà el comunisme llibertari a la població, instigat entre altres pel seu germà Félix. Fugint de la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja vivia son germà José. A la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut Balmes, va fer de mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans José i Félix en la creació de l'Escola Racionalista «Eliseu Reclus». És en aquesta època que entra a formar part del moviment llibertari català. Participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, especialment en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà part del seu Consell Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el saqueig del convent dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva les vides dels religiosos i les riqueses artístiques que hi havia. Després marxà al front enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou nomenat cap de Centúria, alhora que feia classes de primeres lletres als combatents. Després d'un curs de preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) va ser nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 passà a França i després de patir durant set mesos el camp de concentració de Vernet, va ser reclamat per la Universitat de Nantes per a dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra Mundial hagué de treballar en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets (Pau, Tolosa de Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943 retornà a la Península, però va ser detingut a Sort (Pallars Sobirà, Catalunya) i tancat a la presó Model de Barcelona. Després de mig any de presó, va ser enviat forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que durà tres anys, enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la Península s'integrà, juntament amb son germà Félix, en la lluita clandestina i fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1946 va ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat fins el juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí acabar el batxillerat en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà clandestinament a França i estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona, on tingué com a professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A París visqué amb Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de castellà i de literatura, matèries de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a secretari de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda Universitària, a José Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo Ibérico, amb qui mantingué sempre una estreta amistat. En 1953 s'establí a Amsterdam (Països Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa Radio Nederland Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de 1.500 xerrades culturals. En aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses traduccions i, un cop doctorat en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a la Universitat de Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de Leiden, on romangué 18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural del país, formant part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat d'Escriptors d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la Société Europeénne de la Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu d'Holanda la distinció de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de difusió de la cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, i s'instal·là a Tàrrega, localitat natal de sa companya Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca intel·lectual (premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.). En 1985 rebé l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ajoblanco, Alazet, Andalán, Anthropos, Archipiélago, Bicicleta, El Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Día de Aragón, España Libre, Frente Libertario, Ideas-Orto, Ínsula, La Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva Era, Papeles de Son Armadans, Poesía de España, Polémica, La Razón, Revista de Accidente, Revista de Occidente, Ruta, Sin Embargo, Taifa, Trébede, Triunfo, Umbral, El Viejo Topo, etc. A més d'aquestes, publicà i fundà nombroses publicacions periòdiques als Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de l'holandès nombrosos autors, com ara Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning, Willemse, Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs, Boost, Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia holandesa (Antología de poetas holandeses contemporáneos, Nueva antología de la poesía holandesa, La moderna poesía holandesa, Poesía moderna flamenca, Antología de la poesía neerlandesa moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i en Felipe Alaiz, publicà diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos gèneres, entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres podem destacar Manda el corazón (1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas (1960), Felipe Aláiz. Estudio y antología del primer anarquista español (1961), Carta de Holanda (1966), La traduction poética de la poésie (1968), Tres variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas (1969, 1976 i 1984), Imán y la novela histórica de Sender (1970), Samblancat, Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender (1982), Ramón J. Sender. In memoriam (1983, amb altres), Poemas a viva voz (1987), Máscaras para un espació (1990, amb altres), Nada más realista que el anarquismo (1991), El exilio de las Españas de 1939 (1991, amb altres), El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994), La integral de ambos mundos: Sender (1994), Holanda al eapañol (1995), Manos de amor manojo (1995), Coplas de la piel triunfante (1995), Palabra bajo protesta. Antología poética (1999), Ramón J. Sender, el escritor del siglo XX (2001), Sender en su siglo (2001), Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003), Pondera, ¡que algo queda! (2006), El altruísmo del superviviente (2007), Poesía completa (2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas de eternidad (2007), Poemario aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li retè un homenatge en unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de diverses entitats ciutadanes.

Francisco Carrasquer Launed (1915-2012)

---

[06/08]

Anarcoefemèrides

[08/08]

Escriu-nos


Actualització: 26-08-19