|
---
Anarcoefemèrides del 7 d'agost Esdeveniments
Portada del primer número de Regeneración - Surt Regeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol «Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneración és una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic. ***
Manifestació a París - Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores. ***
Rudolf
Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival - Festival Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport (Connecticut, EUA) un festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo Hispano Americano (AHA) de Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del procés revolucionari que aleshores es portava a terme a Espanya. ***
Placa dedicada a Emilio Covelli a Trani - Placa a Covelli: El
7 d'agost de 1949 s'inaugura a Trani (Pulla, Itàlia) una làpida en memòria del
propagandista anarquista i internacionalista Emilio Covelli, nascut en aquesta
localitat. La placa, situada al cantó del Palazzo Covelli, entre la Via
Ognissanti i la Via Zanardelli, porta la inscripció: «Non mi vendo né ai
governi né ai partiti. Ho bramato miserie persecuzioni calunnie. Ho rifiutato
tutto. Resto ciò che sono. Così parlano gli anarchici.» (No em venc ni a
governs ni a partits. Desitjava misèries, persecucions, calúmnies. He rebutjat
tot. Resto con soc. Així parlen els anarquistes). Aquesta placa de marbre
representa un bust de Covelli i al costat esquerre hi ha una torxa, símbol de l'anarquia,
i a l'altre costat hi ha un llibre, símbol del coneixement, fonament de la
llibertat i de l'emancipació. El bust ha resultat greument danyat en diverses
ocasions durant les maniobres d'alguns vehicles pesants, però, després de l'últim
accident greu, va ser restaurat pel professor Domenico di Paolo.
Naixements
Notícia sobre la
detenció d'Émile Hugonnard apareguda en el diari
de Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 8 de
desembre de 1882 - Émile Hugonnard:
El 7 d'agost de 1859 neix al III Districte de Lió
(Arpitània) el militant
anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel
Huggonard i el seu llinatge citat
Hugonard.
Sos pares es deien Jean Baptiste Hugonnard, mestre fuster, i Claudine
Berlioz,
bugadera. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista, vivia al
número 110 del
carrer Sully de Lió i era membre del cos de bombers de la
ciutat. Va pertànyer,
amb ses germanes Louise i Marie, a la Federació
Revolucionària de la Regió de
l'Est (FRRE) la qual, el març de 1881, algunes setmanes
abans havia realitzat a
París (França) el Congrés Regional del
Centre que marcà l'escissió entre
socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de
la zona
est de l'Estat francès. El 15 d'octubre de 1881
participà, amb altres companys
(Joseph Bernard, Bordat, Boriasse, etc.), en una reunió
privada de l'FRRE
celebrada a la Sala de l'Élysée del barri de la
Gillotière de Lió, sobre la
qüestió tunisiana i a la qual assistiren unes 350
persones. El 19 de novembre de
1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes
manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels
atemptats amb
bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en
el procés, conegut
com «Procés dels 66»,
comparegué davant el tribunal correccional de Lió
el 8 de
gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs
reservats contra ells,
l'acusació classificà els detinguts en dues
categories. Hugonnard, detingut de
la primera categoria –amb Chavrier, Coindre, Damians,
François i Louis Dejoux,
Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges),
Régis
Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o
Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel,
Pautet (o
Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta,
Tressaud–, es va afrontar
davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la
Federació
Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a
sis mesos de
presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de
privació dels drets civils, penes
confirmades per sentència de la Tribunal
d'Apel·lació de Lió el 13 de
març del
mateix any. A finals de 1883, segons informes policíacs, era
membre del grup
anarquista «Les Justiciers» (Champalle, Fabre,
Sanlaville, Sourisseu, etc.). A
començaments de la dècada dels noranta, va formar
part del «Grup de la
Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles
anarquistes dels barris
lionesos més importants. En aquesta època vivia
al número 7 del carrer Fournet
de Lió. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer
Puillet, va
representar els àcrates lionesos en un congrés de
grups anarquistes de la regió
organitzat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) entre el 16 i el 17
d'agost de 1890, amb
la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió i que
resultà un fracàs.
En aquest congrés, al qual també
assistí Octave Jahn, es va fundar la Federació
Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari
de la qual va ser
l'electricista de Zuric (Zuric, Suïssa) Chomat i com a
secretari el tipògraf
ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892,
Hugonnard va ser
detingut preventivament, així com 38 companys, sota la
inculpació d'«associació
criminal contra les persones i les propietats»,
però fou alliberat el 7 de maig
i retornà al seu domicili, al número 47 del
carrer Garibaldi, on exercia aleshores
la professió de venedor de mobles. Sa germana Louise,
companya de Guéret, també
va ser detinguda i alliberada poc després. El 20 de novembre
de 1893 i l'1 de
gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, on se
li van
embargar periòdics anarquistes; després
d'interrogat, el 10 de gener de 1894 va
ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Alberto
Ghiraldo a Espanya - Alberto Ghiraldo:
El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos
Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor
anarquista
Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant
italià i sa
mare era de família criolla. Molt poc després de
nèixer, sa família es
traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara
era un infant, son
pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí
després de patir una greu malaltia.
Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a
Buenos Aires capital. Son
oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer
càrrec de l'educació
dels infants. Però poc després també
son oncle finà, restant sa família en una
greu situació econòmica. Per això
abandonà els seus estudis al Col·legi
Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a
mosso en un comerç de teles i
després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina
implicà que
s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat,
entrant en contacte
amb el poble i les seves vivències. Es relacionà
amb els treballadors del port
i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes,
semiesclavatge,
insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889
assistí
als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ),
escoltant oradors com Leandro
Nicéforo Alem, del qual es va fer devot.
Participà en els fets revolucionaris
de 1890 («Revolución del Parque») que el
van impulsar a escriure els seus
primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El
año literario, on presentà
un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892
publicà el llibre de
poemes decadentistes ¡Ahí van!
En aquesta època, que va fer servir el
pseudònim literari Marco Nereo,
conegué el poeta Rubén Darío i
assistí a
les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller
de Buenos Aires que el van
influir profundament. El juny de 1893 participà en la
Revolució Radical i
treballà en la revista La Quincena. En
1895 publicà Fibras i
l'any següent fundà el periòdic El
Obrero, que només durà un mes i mig.
Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos.
En 1898, ja anarquista
després de conèixer Pietro Gori,
començà a editar la revista literària
i social
El Sol, que durà fins al 1903, i on van
col·laborar Almafuerte,
Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests
anys van ser durs per
a la lluita obrera –el 25 de maig de 1901 es
constituí la
Federació Obrera
Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la
impopular Llei de
Residència–, d'Estat de setge, de clausura
d'impremtes i de
centres, de
persecució de militants, etc. Amb ocasió de
l'atemptat contra el president
nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer
una conferència a
Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la
violencia», que fou publicada en
La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser
detingut al carrer i
aquell mateix any participà en el II Congrés de
la FOA com a delegat dels
obrers del port de Villa Constitución. Després de
la clausura d'El Sol,
en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín
Fierro, personatge de
l'escriptor José Hernández pel qual tenia
admiració. Aquest mateix any estrenà
la seva primera obra teatral, Alas, i es
convertí en el principal
redactor del diari anarquista La Protesta, el qual
més tard dirigirà,
fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa
afí al govern de
Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes.
Aquesta tasca
periodística el portà sovint problemes judicials.
En 1905, arran del fracàs de
l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la
repressió policíaca irrompí al
local de La Protesta i al de la redacció
de Martín Fierro,
ubicada en la seva residència. Detingut i,
després d'un mes tancat, fou
traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després
tornà i reobrí el diari, i
organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La
tiranía del frac.
Crónicas de un preso. Amb motiu de
l'agitació obrera, La Protesta
tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a
reobrir-se i continuà en les seves
funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de
la direcció a causa
de les dificultats econòmiques i per les
diferències amb alguns militants –sempre
defensà la unitat d'acció entre
anarquistes i socialistes. En 1908 fou
un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la
qual fou nomenat
tresorer. Després fundà la revista
literària i de temes d'actualitat Ideas y
Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a
més del periodisme, d'una
impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca
literària s'incrementà
i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de
les seves més
importants La columna de fuego (1913). En 1916
s'instal·là a Espanya amb
sos dos fills, on durant gairebé dues dècades
viurà del periodisme –fou
corresponsal de La Razón– i de
la
literatura –treballà en la Companyia
Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de
diversos autors
(Pérez Galdós, Rubén Darío
i José Martí) i va escriure de tot (poesia,
novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint
persecucions per part de la
policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el
marmessor literari
de Benito Pérez Galdós. En 1935
retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual
morí poc després. Instal·lat a La
Plata, després d'un breu matrimoni del qual
nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago
(Xile), on la seva producció
periodística, literària i teatral no
minvà. Durant sa vida va col·laborar en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Barricada, La Campana,
¡Despertar!, Estudios,
Ideas y Figuras, El Productor,
Psiquis, La Revista Blanca, El
Sembrador, El Sol, Vértice,
Voluntad, La Voz del Pueblo,
etc. Entre les seves obres, a més de
les citades, destaquen El año literario
(1891), Sangre y oro. El
presidio de Sierra Chica (1897), Gesta
(1900), Los nuevos caminos
(1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra
(1911), La cruz
(1912), Crónicas argentinas (1912), La
ley baldón (1915), Doña
Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi
viaje a España
(1917), La canción del deportado (1921),
La canción del peregrino
(1922), Antología americana (1923), Primeras
letras (1923), Cara
y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia
bárbara. La
lucha contra el imperialismo (1929), Política
española (1933), Cuentos
argentinos (1935), Libertadores de
América. Las espadas y las liras
(1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero
libertario
(1938), El archivo de Rubén Darío
(1943), Teatro argentino
(1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto
Ghiraldo, que durant
els seus últims anys criticà durament el
règim del general Perón, va morir el
23 de març de 1946 a Santiago (Xile). ***
Avelino
González Mallada (Gijón, 1937) - Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932 i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom. Avelino González Mallada (1894-1938) ***
Foto policíaca de Manlio Cateni - Manlio Cateni: El 7
d'agost –algunes fonts citen el 10 d'agost– de 1896 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Manlio Cateni. Era fill d'Ettore Cateni. Fuster de
professió, emigrà a Marsella (Provença, Occitània). En 1934 va ser inscrit en
el butlletí de recerca de la policia italiana amb l'ordre de detenció. Va ser capturat
el 23 de novembre de 1942 a Marsella per les tropes alemanyes amb la intenció
de deportar-lo a Alemanya. Manlio Cateni va morir el 29 de març de 1943 a l'hospital
del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i va ser
enterrat en aquesta població. ***
Notícia
de la detenció d'Albert Périer apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 19 de maig de 1921 -
Albert Périer: El 7
d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i sindicalista
revolucionari Albert Périer –en ocasions citat
erròniament Pérrier–,
conegut també com Germinal. Sos pares es
deien François Périer
i Adeline Gillani. Sense recursos, cap el 1888 sos pares emigraren a
l'Argentina i la família retornà en 1900 a
França igual d'empobrida. Quan tenia
10 anys començà a treballar guardant ovelles per
120 francs anuals i un parell
d'esclops. Anys després, partí amb son pare arreu
de França treballant de terrelloners
a les grans obres. El 6 de gener de 1916, en plena Gran Guerra, va ser
mobilitzat. Analfabet, al regiment va aprendre les lletres llegint els
diaris
revolucionaris (La Vague) i aquest
va
ser el seu punt de partida polític. El 19 d'agost de 1919 va
ser desmobilitzat.
S'establí amb sa companya, Rosalie Debard, de la qual
acabà divorciant-se, a
Nancy (Lorena, França), on treballà de
terrelloner i de paleta. Durant la
tardor de 1919 s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO). En 1920 participà en les vagues del sector de
la construcció i
el novembre d'aquell any s'instal·là a
Marles-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais,
França), on treballà a les mines. En 1921
s'afilià a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de les
Joventuts
Comunistes i del Sindicat de la Construcció d'Auchel
(Nord-Pas-de-Calais,
França). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut a
Béthune (Nord-Pas-de-Calais,
França) repartint fullets antimilitaristes a soldats de la
lleva d'aquell any i
tancat a la presó d'aquesta localitat. El 15 de maig de 1921
va ser delegat al
Congrés Nacional de les Joventuts Comunistes celebrat a
París (França); aquest
mateix dia, va ser detingut a l'Estació del Nord per
distribuir el pamflet antimilitarista
«La mobilisation, c'est la guerre!»; tancat a la
presó parisenca de La Santé,
va ser alliberat 36 dies després. Poc després del
seu alliberament, durant el
Congrés Departament de l'SFIC celebrat a Auchel, a
instàncies de Ludovic-Oscar
Frossard, va ser exclòs del Partit comunista. Ben aviat
entrà a formar part del
grup llibertari local, les concepcions ideològiques i de
lluita del qual eren
més acostades a les seves, oposant-se en diferents ocasions
a la influència
dels comunistes en els moviments socials. Secretari de la
Federació Anarquista
del Nord i del Pas-de-Calais, va ser delegat al IV Congrés
de la Unió
Anarquista (UA), celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a
París. En 1923
participà activament en la campanya per aconseguir la
sortida diària de Le Libertaire.
El 27 de gener de 1924,
durant el Congrés Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais
celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França), havia estat nomenat secretari del grup
artístic «L'Aube Nouvelle» de
Wasquehal (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser en aquest
congrés que es va
decidir editar el periòdic regional Le
Combat. Organe anarchiste du Nord et du Pas-de-Calais
(1923-1924), del qual
va ser un dels seus fundadors. Entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 fou
delegat
al Congrés de l'UA celebrat a Casa dels Sindicats de
París. Treballà com a
obrer enrajolador en diferents obres de la construcció de la
regió. Com a
secretari del Comitè de Defensa Local del
Nord-Pas-de-Calais, entre 1924 i 1925
va ser responsable del Comitè d'Acollida dels Antifeixistes
Italians refugiats
a la zona. En 1925 era membre del grup «Ni Dieu ni
Maître» de Billy-Montigny i
col·laborava en Le Libertaire.
Fou un
dels organitzadors de la representació d'«El Carro
de la Misèria», que circulà
pels carrers de Billy-Montigny, durant la celebració del
carnaval del 22 de
març de 1925. L'estiu de 1925 va ser detingut per unes
declaracions contra la
guerra del Marroc en una reunió de regionals; tancat a la
presó de Béthune,
l'agost va fer vaga de fam per a obtenir l'estatut de pres
polític. Jutjat el
27 d'agost de 1925, va ser condemnat a 15 dies de presó,
però com que ja n'havia
estat 19 empresonat, va ser posat en llibertat. En 1926 era secretari
de l'UA
per als departaments de Nord i del Pas-de-Calais. Un cop la
reconstrucció de la
zona destruïda per la guerra acabà, l'atur
s'instal·là a la regió i,
després
d'un temps a Clamecy (Borgonya, França),
s'instal·là amb sa família a
Perigús
(Aquitània, Occitània), on l'ajuntament era
aleshores comunista. En 1931
organitzà nombroses reunions de propaganda anarquista, amb
la participació de
Sébastien Faure. Combaté durament els comunistes,
especialment en 1932 en
ocasió de les eleccions legislatives parcials de Bergerac
(Aquitània,
Occitània), fet pel qual va ser acusat pels comunistes com a
«provocador» i
donà lloc a una activa polèmica entre aquests
comunistes i la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) a
la qual ell
sostenia com a secretari del Sindicat de la Construcció del
Perigús. L'agost de
1932 va ser nomenat delegat suplent de la direcció de la
Federació durant el
Congrés Regional de la Construcció de la CGT. En
aquesta època fundà «La Ruche
Périgourdine», cooperativa obrera de
producció del sector de la construcció, a
la qual s'uní a la seva direcció. En aquesta
cooperativa, especialitzada en
l'edificació d'habitatges de protecció oficial,
els responsables eren militants
sindicalistes de diverses tendències i en 1934 ocupava 75
assalariats. El 12 de
febrer de 1934 animà l'anomenada «Vaga
Antifeixista», que a Perigús va ser
total i amb una manifestació en la qual van participar
cinc-mil persones. Com
que es van produir incidents a la tarda d'aquell dia, va ser inculpat
per les
autoritats com a responsable; jutjat, va ser condemnat per
«violència
col·lectiva i danys diversos» a 10 dies de
presó, juntament amb altres companys
(Bertrand, Lacombe, Perrin i Rouleau). Els cinc condemnat, acompanyats
de uns
quatre-cents companys, es lliuraren a la presó, on van ser
internats sota el
règim de dret comú. El Tribunal
d'Apel·lació de Bordeus (Aquitània,
Occitània)
engreixà la pena a tres mesos de presó. Amb la
finalitat d'obtenir el règim
polític, va fer vaga de fam. El 19 de febrer de 1935 va ser
posat en llibertat.
L'1 d'agost de 1935 fundà, amb l'exsecretari federal del
Partit comunista
Pierre Lacombe, un efímer grup que publicà el
periòdic La Lutte
Révolutionnaire, que es qualificà com a
òrgan dels
comunistes independents de la regió. Cap el 1936 vivia a
Villa Chèvrefeuille a
Pyla-sur-Mer (Aquitània, Occitània) i treballava
de paleta. Arran de l'esclat
de la guerra d'Espanya, el 12 d'agost de 1936 marxà cap a
Catalunya amb el
primer comboi de queviures i d'armes destinats als companys de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI).
Instal·lat a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
durant tota la guerra assegurà,
amb l'ajuda de Rougier, responsable del grup francès, i de
la complicitat de
duaners simpatitzants, el pas de queviures, d'armes, de municions i de
fons
econòmics sorgits de col·lectes, dirigits als
companys en lluita. L'abril de
1937 va ser perseguit per les autoritats franceses per
tràfic d'armes. Durant
els últims mesos de la guerra, facilitarà el pas
dels companys per la frontera
i el salvament dels arxius. L'1 de febrer de 1938 havia estat inscrit
en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del departament de la Gironda. De
bell nou a França, s'instal·là
a Perigús, al número 9 del carrer de la Bride, i
reprengué la seva activitat
militant en el grup anarquista local (Yvan Begout, Élie
Bonnet, André Rouleau,
etc.). Durant l'Ocupació, mantingué relacions amb
la Resistència aquitana.
Detingut, va ser jutjat i condemnat a 18 mesos de presó.
Després de la II
Guerra Mundial s'establí a l'Anjou i va ser detingut per
interrogar-lo sobre
les circumstàncies de la seva evasió del camp de
treball on havia estat
internat pel govern de Vichy, però gràcies a
l'ajuda prestada a la Resistència va
ser alliberat. Posteriorment durant 15 anys dirigí el Centre
Angeví de Formació
Professional Accelerada. Va ser secretari del Sindicat de
Tècnics de la Construcció
i membre de la comissió administrativa de la Unió
Departamental de la CGT. Després
de l'escissió de 1947, va ser membre de la
CGT-Força Obrera (FO). Fou un dels
organitzadors, amb Christine Brisset, de l'ocupació
d'habitatges per part de
famílies sense sostre, arribant a ocupar més de
300 habitatges entre 1947 i
1950. En 1948 va ser un dels redactors i signants del
«Manifest d'Angers»,
publicat en Le Libertaire del 28 de
maig, que pretenia reagrupar els sindicalistes revolucionaris. En
aquests anys
va ser delegat en diferents ocasions als congressos de FO. El novembre
de 1949
participà en la Conferència Nacional del
«Cartel d'Unitat d'Acció Sindicalista»
celebrat a París. En els anys cinquanta
col·laborà, fent servir també els
pseudònims d'Albert Pierre i L.
Germinal, en Le Libertaire i Le
Monde Libertaire. Participà
activament en la formació, i en la seva gestió
durant anys, dels Comités
Interprofessionnels du Logement (CIL, Comitès
Interprofessionals de
l'Habitatge) i del Moviment Paritari, encarregats de promoure la
construcció
d'habitatges de protecció oficial als millors preus de
lloguer. També fou
membre de la secció d'Angers de «La Libre
Pensée» i del Grup Llibertari de
Trélazé
(País del Loira, França), població en
la qual va ser regidor municipal. La seva
última etapa visqué a L'Homois
(Saint-Jean-des-Mauvrets, País del Loira,
França). Albert Périer va morir el 25 d'abril de
1977 al Centre Hospitalari
Universitari d'Angers (País del Loira, França).
Un carrer de Trélazé porta el
seu nom. ***
Alfred
Weiland - Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials) i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya). ***
Umberto
Ferrari - Umberto Ferrari:
El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades
citat com Adriano. Sos pares es
deien Luigi
Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família
antifeixista de tradició
socialista. Assistí fins al tercer curs
d'educació elemental i es posà a fer
feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a
Paris (França) i
tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de
l'emigració
italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili
d'Scandiano va
ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva
família va ser
posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a
Catalunya per fer costat la
Revolució i el 27 de setembre d'aquell any
s'enrolà com a milicià en la Secció
Italiana de la Columna «Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
gener de 1937 va ser ferit en
combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona
per a la seva
convalescència. Umberto Ferrari participà
activament en els «Fets de Maig»
contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser
abatut davant l'Hotel
Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar
deposar les armes,
segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de
maig el seu cos va
ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels
comandants Angelo Monti i
Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el
funeral conjunt per
cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»:
Francesco Barbieri, Camillo
Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La
policia
italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia
retornat a
França, continuà el seu seguiment
d'informació sobre la seva persona fins, com
a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que
en realitat Umberto Ferrari fou
un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto
que envià regularment informació sobre el
moviment anarquista
italià a França, Bèlgica i Espanya, i
especialment sobre Camillo Berneri. Umberto Ferrari (1907-1937) ***
Notícia
sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el
diari parisenc Journal
des débats politiques et littéraires
del 9 de juny de 1930 - Émile Burgard: El 7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment pertany a França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Sos pares es deien Robert Burgard i Berthe Steib. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). El 16 de juliol de 1934 es casà a Colmar amb Rosa Sahr. L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Émile Burgard va morir el 2 d'abril de 1998 a l'Hospital Louis Pasteur de Colmar (Alsàcia, França). ***
Tassé
Doïtchinov - Tassé Doïtchinov: El 7 d'agost de 1920 neix a Trekljano (Kiustendil, Bulgària) el metge i militant anarquista Tassé Andonov Doïtchinov (Andon). Quan estudià medicina, milità en el moviment anarquista i son germà Zinovi Doïtchinov va ser assassinat pels escamots feixistes. En 1947 va ser detingut després de llançar pamflets a la tomba del poeta Hristo Botev, introductor de l'anarquisme a Bulgària, i per la seva militància en 1948 va ser internat pel règim comunista al camp de concentració de Cuciyan, prop de Pernik (Pernik, Bulgària). Posteriorment, amb el matemàtic llibertari Stoyadin Mikhaïlov, aconseguí exiliar-se i instal·lar-se en 1955 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on pogué acabar els seus estudis de medicina. Treballà de metge anestesista a l'Hospital de Vevey (Vaud, Suïssa) i en els anys seixanta, amb la complicitat dels companys del servei d'urologia del seu hospital, ajudà llibertaris gals (Lucien Grelaud, etc.) que passaven a Suïssa per a fer-se la vasectomia, operació aleshores prohibida a França. En 1965 s'establí a Monthey (Valais, Suïssa), on exercí de metge anestesista a l'hospital de la ciutat. Fou membre de la Societat Mèdica del Valais. Refugiat polític amb estatut de apàtrida, el desembre de 1967 aconseguí la nacionalitat suïssa. Participà activament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) i en suport a la construcció dels nous locals en 1990. Sa companya fou Attie Jansen (1934-2014), política municipal, infermera, professora d'institut, fundadora amb Joseph Calamo i Monique Lombardi del «Groupe 73 Monthey-Chablais» d'Amnesty International i membre de la «Fondation des Vieux Moulins de la Tine», amb qui tingué tres infants (Mladenka, Serge i Ivan). Tassé Doïtchinov va morir el 23 de setembre de 2005 en un accident a prop del seu domicili de Troistorrents (Valais, Suïssa) i la cerimònia de comiat es va celebrar al Centre Funerari de Platta de Sion (Valais, Suïssa).
Defuncions
Retrat de Camille Gabriel Thiry publicat en el diari de Charleville Le Petit Ardennais del 28 de novembre de 1908 - Camille Gabriel
Thiry: El 7 d'agost de 1924 mor a Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana Francesa)
l'anarquista Camille Gabriel Thiry. Havia nascut el 29 de setembre de
1875 a
Carignan (Ardenes, França). En el moment del part un
germà bessó seu nasqué
mort. Sos pares es deien Jacques Thiry, manobre jornaler, i Sidonie
Angélique
Mataigne, planxadora. Es guanyà la vida treballant d'obrer
fuster. Després de
viure a Carignan, s'instal·là a Sedan (Ardenes,
França). El 26 de maig de 1897
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a un mes de
presó per
«robatori» i el 15 de desembre de 1897 va ser
condemnat pel mateix tribunal a
40 dies de presó per «abús de
confiança». El 28 de novembre de 1898 va ser
incorporat al IV Batalló d'Infanteria Lleugera
d'Àfrica a Algèria. Un cop
llicenciat el 15 d'octubre de 1899, amb certificat de «bona
conducta»,
s'establí a Charleville (Ardenes, França), on el
14 de novembre de 1900 es casà
amb Laure Fléda Curie, amb qui tingué tres
infants. En 1901 va ser detingut a
Carignan per haver furtat eines a son antic patró
Frédéricq i haver calat foc
el taller de fusteria. En la seva defensa afirmà que havia
furtat les eines
perquè volia establir-se pel seu compte i el bancs no li
deixaven diners. Per
aquest fet el 25 de febrer de 1901 va ser condemnat per
l'Audiència de Mézières
(Ardenes, França) a cinc anys de treballs
forçats, pena que va ser commutada el
18 d'abril d'aquell any per cinc anys de reclusió. El 14 de
juliol de 1905 va
ser posat en llibertat. Posteriorment, el 27 de novembre de 1908 va ser
condemnat per l'Audiència de les Ardenes a vint anys de
treballs forçats en
colònia penitenciària per «robatori
qualificat» –el 7 de juny de 1908, amb
l'anarquista Joseph Paret, amb qui aferrava cartells revolucionaris per
la zona
i estaven en contacte amb la colònia llibertària
d'Aiglemont (Ardenes, França),
havia furtat 10.000 francs al dentista Louis Thiéry de
Charleville. Joseph
Paret va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats i
ambdós van ser enviats
a la colònia penitenciària de
Saint-Laurent-du-Maroni. ***
Henri
Lebasque (ca. 1900) - Henri Lebasque: El 7 d'agost de 1937 mor a Lo Canet (Provença, Occitània) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph-Henri-Baptiste Lebasque. Havia nascut el 25 de setembre de 1865 a Champigné (País del Loira, França). Era fill d'una modesta família; son pare, boter, es deia Joseph Lebasque i sa mare Louisette Guilleux. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc. ***
Benigno Andrade García - Benigno Andrade García: El 7 d'agost de 1952 és garrotat a la Corunya (Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Havia nascut el 22 d'octubre de 1908 al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Mesía, La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Andrés Andrade i Francisca García. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez Mellid, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de San Amaro. El certificat de defunció anota com a causa de la mort «angina de pit». La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble –entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments–, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest. ***
Ramon
Vila Capdevila - Ramon Vila Capdevila:
El 7
d'agost de 1963 mor en un enfrontament amb la Guàrdia Civil
a Castellnou de
Bages (Bages, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui
anarquista
Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos
pseudònims (Caracremada,
Peus Llargs, Capità Raymond,
Ramon Llaugí Pons, El
Jabalí), segons els diversos períodes
de la seva actuació. Havia nascut l'1
d'abril –moltes fonts citen erròniament el 2
d'abril– de
1908 a Peguera
(Berguedà, Catalunya) en una família
modestíssima i era conegut com En
Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon
Vila Llaugí i
Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la
colònia minera de Peguera, on
quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es
posà a fer feina en el ram del
tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i participà en la publicació El
Trabajo, editada a les conques del
Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio
Vidal, Manuel Buenacasa
Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de
l'Alt Llobregat.
Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una
fàbrica de la Pobla de Lillet
que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions
ludistes; per aquest fets
fou detingut i condemnat
a vuit anys de
presó. A la garjola conegué destacats militants
anarquistes i
anarcosindicalistes, i, també, aconseguí
l'exempció del servei militar. Amb
l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia,
sortí en llibertat.
De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet,
s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i, a causa de la seva condició
d'expresidiari, es va veure obligat
a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932
participà activament en
l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels
fets capitanejà la fugida d'uns
400 homes, que també hi van tenir participació,
però va ser detinguts a la Nou
de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més
tard a Barcelona. En sortir, a
finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer
de llenyataire a Berga, on
conegué Marcel·lí Massana Vancell.
L'abril de 1936 tingué un important
enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el
qual morir son cosí
Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà
aplicar la «Llei de
fugues». Sortí de la presó el 18 de
juliol de 1936, amb l'aixecament feixista,
i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna
Terra i Llibertat», combatent
en primera línia al front de Terol, juntament amb
Marcel·lí Massana, Ramon
Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb
el
trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre
de la
qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc
després, gràcies
a les gestions de la CNT. També va pertànyer al
Servei d'Informació Perifèrica
Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda
enemiga a Saragossa. El
març de 1937, amb la militarització,
abandonà els fronts i tornà a Fígols,
on
va fer una gran amistat amb el director de les mines
col·lectivitzades,
Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de
Proveïments de la centrà
tèrmica de Fígols i comandant del Cos de
Carrabiners. Amb el triomf franquista,
passà a França amb Puertas i patí els
camps de concentració (Sant Cebrià i
Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i
s'integrà en la lluita
clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i
enllaç.
Després realitzà accions de sabotatge, com ara la
voladura dels Carburs de
Berga i de diferents línies d'alta tensió al
Bages, el Berguedà i Osona. En
1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus
freqüents desplaçaments
pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat
dos mesos al
Castellet de Perpinyà i després fou enviat a
treballar per l'organització
alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals
fugí per
integrar-se en la resistència gala de Llemotges
(«L'Armée Secrete» i
«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de
Menessier i a la guerrilla,
sobresortí en operacions de càstig contra les
divisions de les SS i de
sabotatge sota el pseudònim de Capità
Raymond. Després d'actuar a
Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a
Rochecouart comandà un
grup de 200 guerrillers de «L'Armée
Secrete», que assaltà i anihilà tota
una
divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i
després encapçalà una companyia del
«Batalló Llibertat» a la costa
atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en
1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers
reducte nazis, a Royan i
a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la
lluita antifranquista
a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que
es dirigien a
Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant
moltes vegades amb
Marcel·lí Massana a la comarca del
Berguedà, especialment entre 1946 i 1949,
realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una
visita
de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50
guerrillers que havia
d'atemptar contra el dictador, però un incident
malmenà el pla. Entre 1947 i
1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil
Oliver. També, en aquest
període, col·laborà amb Josep
Lluís Facerias, especialment a través de la serra
del Canigó i la del Cadí. Va portar,
també, el grup francès encarregat
d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad
Obrera. Cap al 1949
operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català),
Manel Sabaté i
l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet,
caigué gran part del seu grup i
fou greument ferit. A partir de 1951 començà a
ser molt buscat per la policia
franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos
a la collada de
Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita
armada, però ell mantingué
el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li
presentà l'oportunitat
d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7
d'agost de 1963, després d'haver
realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim
sabotatge en una línia
d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou
sorprès i abatut per
un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de
la Guàrdia Civil de
Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny
(Castellnou de
Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del
cementiri
de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila
Capdevila fou el darrer
maqui català i amb la seva mort es pot donar per
desapareguda la resistència
armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la
commemoració del seu
setantè aniversari, se li organitzà una acte
d'homenatge a Sallent, al qual
havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de
2.000 persones; però
fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del
governador civil.
Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu
Catalunya. En
2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila,
Caracremada, el darrer maqui català.
Ramon Vila
Capdevila (1908-1963) ***
Necrològica
de Domingo Castellano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de novembre de 1966 - Domingo
Castellano: El 7 d'agost de 1966 mor a
Brussel·les (Bèlgica)
l'anarcosindicalista Domingo Castellano. Havia nascut cap el 1912 a
Jerez de la
Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1933, quan realitzava el
servei
militar a Ceuta (Nord d'Àfrica), organitzà amb
altres companys un grup de
Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936,
aconseguí el setembre fugir amb un grup de companys i
arribar amb barca a
Gibraltar i a Cartagena (Múrcia, Espanya). En 1937 va ser
nomenat pel Ministeri
de Sanitat adjunt al doctor José Luis Rodríguez
López de Haro, president del
Consell Provincial de Sanitat de Múrcia. En 1938
s'integrà voluntàriament en la
77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per
Antonio Pedraza, i combaté al front de Madrid. En 1939, amb
el triomf franquista,
va caure presoner i va ser internat al camp de concentració
d'Albatera; jutjat
en consell de guerra, va ser condemnat a mort, pena que va ser
commutada en
1944 per una llarga condemna de presó. En 1952 va ser posat
en llibertat
condicional i, després de patir nombroses persecucions,
aconseguí passar a Tànger
i a Casablanca. El gener de 1964 abandonà el nord
d'Àfrica i s'establí a
Brussel·les, on milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). ***
Necrològica
de Josep Redó Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de novembre de 1970 - Josep Redó Miralles:
El 7
d'agost de 1970 mor a Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Josep Redó Miralles. Havia nascut el 30
d'octubre de 1907 al Grau de València (València,
País
Valencià). Sos pares es deien Baptista Redó Polo,
jornaler, i
Maria
Miralles Zaragoza. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana des de molt
jove, lluità com a
milicià durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i va ser internat en camps de concentració
i
enrolat en Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II
Guerra
Mundial treballà d'obrer en una fàbrica i
s'afilià a la
Federació Local de Los Sarrasins de la CNT, de la qual va
ser nomenat
en 1949
secretari de Coordinació. Sa companya fou Victoria Pilar
Pérez Sinovas. Josep Redó Miralles va morir el 7
d'agost
de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Llenguadoc,
Occitània). ***
D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet - Émile Bauchet: El 7 d'agost de 1973 mor a Villlers-sur-Mer (Baixa Normandia, França) el militant llibertari i pacifista Émile-Alexandre Bauchet. Havia nascut el 23 de febrer de 1899 a Roissy-en-France (Illa de França, França). Era el desè infant d'una família miserable; son pare, jardiner alcohòlic, es deia Léon Michel Bouchet i sa mare, bugadera, Alexandrine Thérèse Noël. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena. El 8 de maig de 1930 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Léontine Laclau. Es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió. Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 al seu domicili de Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França). ***
Autoretrat
de Monleón a la presó Model de
València (1940) - Manuel Monleón Burgos: El 7 d'agost de 1976 mor a Mislata (Horta Oest, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. Havia nascut el 23 de febrer de 1904 a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Andilla (Serrans, País Valencià). Sos pares es deien Manuel Monleón Traves, jornaler, Maria Burgos Ibáñez. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto, Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán, Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura –entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura, El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 al seu domicilio de Mislata (Horta Oest, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez. ***
Convocatòria
dun míting d'Édouard Rotot apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de juliol de 1946 - Édouard Rotot:
El
7 d'agost de 1983 mor a La
Ferté-sous-Jouarre (Illa de França,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Édouard Jean Rotot. Havia nascut el 5
d'agost de 1901 al XX Districte de París
(França). Era fill dels polidors Charles Gustave
Rotot i Marie Barbotte. Es guanyava la vida com sos pares, treballant
de
polidor de metalls. El 7 d'abril de 1921 començà
el servei militar i va ser
destinat a la I Secció del 508 Regiment de Carros de Combat
de Châlos-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època
vivia amb sos pares al número 26
de l'avinguda Pasteur de Les Lilas (Illa de França,
França). El 10 de desembre
de 1921 es casà a Les Lilas amb la cosidora parisenca
Antoinette Charlotte
Bousquet. El desembre de 1923 vivia al número 164 del carrer
Nationale de París
i des de febrer de 1934 vivia la número 39 del carrer
Pommiers de Pantin (Illa
de França, França). Durant la II Guerra Mundial
va ser destinat als serveis
especials a la fàbrica Hispano-Suiza de Bois-Colombes (Illa
de França, França).
Entre 1944 i 1948 col·laborà en Ce
qu'il faut diré. En 1945 era un dels
responsables del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de la
Confederació
General del Treball (CGT), oposat a l'acció dels comunistes
en el sindicat. Entre
1945 i 1946 col·laborà en La Bataille
Syndicaliste, òrgan de la CGT.
Posteriorment va ser membre de la Federació Sindicalista
(FS), que tenia la seu
al número 22 del carrer Sainte-Marthe del XX Districte de
París, i, des de la
seva creació, de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), militant en el Sindicat
Industrial Metal·lúrgic de la Regió
Parisenca (SIMRP), del qual en 1947 va ser
nomenat secretari. El 15 de març de 1946, en nom d'FS, amb
Pierre Besnard, va
fer la conferència «Le problème des
salaires» al local de Saint-Marthe. El 21
de juliol de 1946 parlà, en representació de la
CNT francesa, en el gran míting
de commemoració de la Revolució espanyola del 19
de juliol de 1936, celebrat a
la Sala de la Mutualité de París. En 1946
publicà el fullet Le sindicalisme et
l'Etat. En 1947 parlà, en representació
dels metal·lúrgics, en el míting
del Primer de Maig de la CNT celebrat a la Sala de
Sociétés Savantes de París.
En 1947 participà en l'organització de la vaga
dels obrers de la fàbrica
Renault. El 24 de desembre de 1947 signà, amb Coutelle i
Charles Salembier, en
nom de la CNT, una declaració amb una delegació
del Comitè d'Acció Sindicalista
(CAS) dels metal·lúrgics amb la finalitat de
crear un comitè de coordinació per
arribar a la unitat orgànica, intent que no va reeixir.
Militant de la Federació
Anarquista (FA), en 1948 parlà, en representació
dels metal·lúrgics, en el
míting del Primer de Maig de la FA celebrat al Gymnase
Huyghens de París. Ente
el 24 i el 26 de setembre de 1948 fou delegat dels
metal·lúrgics parisencs en
el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on va ser
nomenat secretari confederal, en substitució de Pierre
Jacquelin. En 1948 era
gerent del butlletí CNT-Métallurgie
i col·laborava en CNT-Action
Directe, butlletí interior del SIMRP. Entre el 20
i el 21 de novembre de
1948 representà, amb Maurice Joyeux, la CNT en la
conferència nacional
organitzada pel Comitè Nacional de Coordinació
dels Sindicats Autònoms. El 4 de
març de 1949 parlà, com a secretari general de la
CNT, en un míting pacifista de
la FA a la Sala Wagram de París. El 13 d'octubre de 1949
parlà, juntament amb
altres destacats militants i intel·lectuals (Charles-Auguste
Bontemps, André
Breton, Garry Davis, Frank Emmanuel, Fontaine, Robert Jospin, Maurice
Joyeux, Louis
Lecoin, etc.), en el gran míting de solidaritat amb els
objectors de consciència
empresonats celebrat a la Gran Sala de la Mutualité de
París. En 1950 parlà, en
nom de la CNT francesa, en el míting del Primer de Maig
celebrat a la Maison
des Syndicats de Tolosa. El 30 de juliol de 1950 va fer, amb Joan Sans
Sicart, la
conferència contradictòria «La CNT. Ses
buts. Sa position face aux problemes actuals»,
a la Unió Social de Rouen (Alta Normandia,
França). En 1953 va ser nomenat
gerent de la nova sèrie del butlletí interior
dels metal·lúrgics Action
Directe. També col·laborà en
Le Combat Syndicaliste i en Le Monde
Libertaire, òrgan de la FA. Édouard
Rotot va morir el 7 d'agost de 1983 a La
Ferté-sous-Jouarre (Illa de França,
França). ***
Necrològica
de Pablo Barba Lozano apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 12 de
desembre de 1989 - Pablo Barba Lozano: El 7 d'agost de 1989 mor a Le Pradel (Le Val, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Barba Lozano. Havia nascut el 15 de gener de 1909 a Villaviciosa (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Frutos Barba i Manuela Lozano. Pagès, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de juliol de 1936 col·laborà en la proclamació del comunisme llibertari a la seva població natal. Després passà a Catalunya i va fer la guerra com a voluntari en la «Columna Durruti» i en la XVI Divisió arran de la militarització, participant en els combats dels fronts d'Aragó i de Catalunya. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i patí els camps de concentració (La Tor de Querol, Fort de Montlluís, Vernet i Setfonts). El desembre de 1939 passà, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar a les mines occitanes de carbó de La Grand Comba, on va fer feina, com a miner a Le Pontil (Llenguadoc, Occitània), fins a la seva jubilació amb 55 anys. Instal·lat a Le Pradel amb sa companya Adela Peregrina, milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Pablo Barba Lozano va morir el 7 d'agost de 1989 de silicosi a Le Pradel (Le Val, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
José Berruezo Silvente - José Berruezo Silvente: El 7 d'agost de 1990 mor a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Havia nascut el 13 de juny de 1895 –el certificat de defunció cita el 1894– a Massarró (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Ginés Berruezo Clemente i Gabriela Silvente Clemente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio, España Libre, Espoir, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 al Centre Roger Duquesne d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya María Magdalena Sicilia. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura. ***
Necrològica
d'Agueda Oto Esquerra apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'octubre de 1991 - Agueda Oto
Esquerra:
El 7 d'agost de
1991 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Agueda Oto Esquerra. Havia nascut el 16 de desembre de 1922 a Albalat
de
Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien
Joaquín
Oto i Joaquina Esquerra. De família anarcosindicalista,
hagué d'exiliar-se amb
tota sa família a França, on acabà
treballant d'agricultora i militant en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company fou el
confederal Manuel
Sardaños Castro, amb qui tingué filles. En 1889
seu testimoni va ser recollit
per Hanneke Willemse, de la Universitat d'Amsterdam, i es troba
dipositat a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Després
d'una intervenció
quirúrgica, Agueda Oto Esquerra va morir el 7 d'agost de
1991 a l'Hospital
Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sos germans
José, María i Carmen
Oto Esquerra també van ser militants anarcosindicalistes. ***
Francisco
Carrasquer Launed fotografiat per Pablo Otín - Francisco Carrasquer Launed:
El 7 d'agost de 2012 mor a
Tàrrega
(Urgell, Catalunya) l'intel·lectual
anarquista Francisco Carrasquer Launed. Havia nascut el 30 de
juliol de 1915 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). Fill de Félix
Carrasquer Pueyo, petit
terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de
Regs d'Albalat
de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals
sobrevisqueren cinc (Félix,
Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns
dels quals arribaran a ser
destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare,
Presentación Launed Carrera,
morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar
la roba. Son pare va contreure
nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor
anarquista
Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu
poble natal
i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida
(Segrià, Catalunya). Perduda
la fe, quatre anys després abandonà els estudis i
s'instal·là a Barcelona, on
visqué la proclamació de la II
República espanyola. A la capital catalana
treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori,
passant, hortolà, ajudant
de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el
retornà a Albalat de
Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a
la fleca de son
germà major Félix. En 1933, com en altres
indrets, es proclamà el comunisme
llibertari a la població, instigat entre altres pel seu
germà Félix. Fugint de
la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja
vivia son germà José. A
la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut
Balmes, va fer de
mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans
José i Félix en la
creació de l'Escola Racionalista «Eliseu
Reclus». És en aquesta època que entra
a formar part del moviment llibertari català.
Participà activament en la
resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936,
especialment
en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà
part del seu Consell
Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el
saqueig del convent
dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva
les vides dels
religiosos i les riqueses artístiques que hi havia.
Després marxà al front
enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou
nomenat cap de Centúria, alhora
que feia classes de primeres lletres als combatents. Després
d'un curs de
preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest,
País Valencià) va ser
nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan el triomf
franquista era un fet, el
10 de febrer de 1939 passà a França i
després de patir durant set mesos el camp
de concentració de Vernet, va ser reclamat per la
Universitat de Nantes per a
dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra
Mundial hagué de treballar
en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets
(Pau, Tolosa de
Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943
retornà a la
Península, però va ser detingut a Sort (Pallars
Sobirà, Catalunya) i tancat a
la presó Model de Barcelona. Després de mig any
de presó, va ser enviat
forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que
durà tres anys,
enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la
Península s'integrà,
juntament amb son germà Félix, en la lluita
clandestina i fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i delegat
de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques
(ANFD). El desembre de 1946 va
ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat
fins el
juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí
acabar el batxillerat
en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà
clandestinament a França i
estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona,
on tingué com a
professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A
París visqué amb
Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de
castellà i de literatura, matèries
de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a
secretari de la Federació
Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda
Universitària, a José
Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo
Ibérico, amb qui
mantingué sempre una estreta amistat. En 1953
s'establí a Amsterdam (Països
Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa
Radio Nederland
Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de
1.500 xerrades culturals. En
aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses
traduccions i, un cop doctorat
en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a
la Universitat de
Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de
Leiden, on romangué
18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural
del país, formant
part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat
d'Escriptors
d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la
Société Europeénne de la
Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu
d'Holanda la distinció
de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de
difusió de la
cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco
Franco,
retornà a Catalunya, i s'instal·là a
Tàrrega, localitat natal de sa companya
Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca
intel·lectual
(premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.).
En 1985 rebé l'Encomanda de
l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista.
Trobem articles seus en
nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,
Alazet, Andalán,
Anthropos, Archipiélago,
Bicicleta, El
Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos
de Ruedo
Ibérico, El
Día de Aragón, España
Libre, Frente Libertario,
Ideas-Orto,
Ínsula, La
Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva
Era, Papeles de Son
Armadans, Poesía de
España, Polémica,
La Razón, Revista
de Accidente,
Revista de Occidente, Ruta,
Sin Embargo, Taifa,
Trébede, Triunfo,
Umbral, El
Viejo Topo, etc. A més d'aquestes,
publicà i fundà nombroses publicacions
periòdiques als Països Baixos, Alemanya,
Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de
l'holandès nombrosos autors, com ara
Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning,
Willemse,
Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs,
Boost,
Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia
holandesa (Antología de poetas
holandeses
contemporáneos, Nueva
antología de la
poesía holandesa, La
moderna poesía
holandesa, Poesía
moderna flamenca,
Antología de la poesía
neerlandesa
moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i
en Felipe Alaiz, publicà
diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos
gèneres,
entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Manda el corazón
(1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas
(1960), Felipe Aláiz. Estudio y
antología
del primer anarquista español (1961), Carta
de Holanda (1966), La traduction
poética de la poésie (1968), Tres
variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas
(1969, 1976 i 1984), Imán y la
novela
histórica de Sender (1970), Samblancat,
Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender
(1982), Ramón J. Sender. In
memoriam (1983, amb altres), Poemas
a viva voz (1987), Máscaras
para un espació (1990, amb
altres), Nada más realista que el
anarquismo (1991), El exilio de las
Españas de 1939 (1991, amb altres), El
grito del sentido común. De los automatismos a la libertad
(1994), La integral de ambos mundos: Sender
(1994), Holanda al eapañol
(1995), Manos de amor manojo
(1995), Coplas de la piel triunfante
(1995), Palabra bajo protesta.
Antología poética
(1999), Ramón J. Sender, el
escritor del
siglo XX (2001), Sender en su siglo
(2001), Ascaso y Zaragoza. Dos
pérdidas:
la pérdida (2003), Pondera,
¡que algo
queda! (2006), El
altruísmo del
superviviente (2007), Poesía
completa
(2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas
de eternidad (2007), Poemario
aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat
amb el Premi de
les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li
retè un homenatge en
unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de
diverses entitats
ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a
la Residència Sant Antoni de
Tàrrega
(Urgell, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta
població. Francisco
Carrasquer Launed (1915-2012) ---
|
![[06/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/08]") |
|
![[08/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/08]") |
|
|
| Actualització: 07-08-23 |