|
---
Anarcoefemèrides del 8 d'agost Esdeveniments
Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert - Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones –encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)– es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva. Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870) Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871) ***
Notícia
sobre el míting apareguda en el diari parisenc La Justice del 9
d'agost de 1882 - Míting feminista:
El 8 d'agost de 1882 se celebra a la
Sala de l'Hermitage de París (França) un gran
míting socialista revolucionari
feminista organitzat per la Lliga de les Dones. Hi van prendre la
paraula
destacades personalitats del moviment llibertari d'aleshores, com ara
Amédée
Denéchère («La bourgeoisie en face de
la prostitution»), Émile Digeon («Des
conséquences du mariage»), Godard («Les
femmes dans la Société»), Adolphe
Grippa («La femme future») i Louise Michel
(«La femme révolutionnaire»). ***
Capçalera
de La Croce di
Savoia -
Surt La Croce
di Savoia:
El 8 d'agost
de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic
anarquista La Croce di Savoia (La
Creu de Savoia). Porta el número 3, però
és per palesar la continuïtat amb el
periòdic Pensiero e Dinamite,
que
edità dos números el juliol d'aquell any i havia
estat prohibit. Dirigit per
Paolo Schicchi, La Croce di Savoia
publicà
un número més, el 31 d'agost, i dos suplements
–un tercer serà segrestat a
l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta
capçalera irònica, es mostrà
força
violenta contra la Casa de Savoia i contra els
«pontífexs» de l'anarquisme (Errico
Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori),
responsables,
segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció
anarquista del maig
passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la
repressió
desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A.
Dalmasso-Lobetti,
Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio
Sivieri. L'11 de
setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per
haver «atiat amb la
impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant
l'assassinat,
l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se
a Barcelona (Catalunya). ***
Capçalera
de La Verdad -
Surt La Verdad: El 8 d'agost de
1897
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarquista La Verdad
(La Veritat). Portava els
epígrafs «No pot existir llibertat en una societat
dividida en amos i esclaus»,
de Piotr Kropotkin, i «Els governs són
úlceres que cal extirpar», d'Antoine
Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer
número anuncia que
sortiria quan pogués per mor de la subscripció
voluntària. Alguns articles es
publicaren en italià. Trobem textos de Tomás
Ascheri, Balmelli, Edmundo F.
Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig
de 1898, en
sortiren vuit números. ***
Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas - Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a Santa Águeda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir: «A vostè la respecto perquè és una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).
Naixements
Foto policíaca de Louis Galau (21 d'agost de 1893) - Louis Galau: El 8 d'agost de 1840 neix a Mouzieys-Panens
(Llenguadoc, Occitània) –el certificat de defunció cita erròniament Albi (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Louis Galau –el seu llinatge
també citat erròniament de diferents maneres (Gallaud, Gallot,
etc.). Era fill de Jean Galau, conreador, i de Marguerite Delpech. Es guanyava
la vida treballant de carreter a París (França) i era pare de cinc infants. En
1890 assistia, amb son fill Charles Galau, a les reunions del Grup
Internacional, que es reunia tots els diumenges a la tarda a la Sala Horel, al
carrer Aumaire de París. Pare i fill van estar molt units a destacats
anarquistes, com ara Gustave Mathieu i Charles Simon (Biscuit), i va van
conèixer François Koënigstein (Ravachol). El 22 d'abril de 1892, en el
marc d'una gran acció contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser
escorcollat sense èxit; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»,
va ser tancat durant 14 dies. A finals de febrer 1893 el seu domicili, al
número 24 del carrer Pierre de Saint-Ouen (Illa de França, França), va ser
escorcollat i va ser detingut novament per «associació criminal». El 30 de maig
de 1893 un nou escorcoll a la recerca d'explosius es realitzà al seu domicili
de Saint-Ouen, que també servia de lloc d'amagatall d'anarquistes perseguits,
però aquesta perquisició resultà també infructuosa. Ell denuncià aquesta acció
policíaca en un comunicat de premsa publicat en el diari La Cocarde. L'1
de juny de 1893 va ser detingut i el 25 de juny organitzà, amb Henri Étiévant i
Vauzelle, un míting a Saint-Ouen per protestar contra la condemna a mort de
l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 18 d'agost de 1893, quan les eleccions, es
produí a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) una brega al domicili de
Maurice Barrés, candidat revisionista d'aquella circumscripció, que donà lloc a
la detenció de diversos anarquistes, entre ells ell, que era candidat
anarquistes del cantó de Neuilly-Boulogne; el 21 d'agost de 1893 va ser fitxat com
a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes
de la Prefectura de Policia de París. L'1 de març de 1894, ben igual que altres
26 anarquistes més, va ser detingut al seu domicili sota l'acusació de pertinença
a «associació criminal», però el 6 de juny de 1894 el jutge Meyer va sobreseure
el seu cas i va ser alliberat. El 30 de novembre de 1894 va ser detingut amb
tres de sos infants (Gaston, Marguerite i Maurice), acusats d'haver participat
en diversos desvalisaments i de ser un dels gerents del periòdic anarquista Le
Père Peinard, fet que no era cert. Ell restà durant set mesos en presó preventiva.
Jutjat el 24 de juny de 1895, va ser absolt amb altres vuit companys, mentre
l'anarquista Émile Spannagel va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat.
El 31 de desembre de 1894 figurava, amb son fill Gaston i sa filla Marguerite,
en el llistat d'anarquistes d'aquell any. També figurava, amb sa filla
Marguerite, en els llistats d'anarquistes dels anys 1896 i 1901. El juny de
1897, a la mort de Jules Chauveau, prengué el relleu acollint la nina de nou
anys i la companya del militant Henri Louis Decamps, que purgava una pena de
cinc anys de presó a resultes de la manifestació del Primer de Maig de 1891 i
dels incidents de Clichy. L'1 de maig de 1906 va ser detingut després d'haver
increpat un grup de soldats que guardaven el dipòsit de vehicles de la
companyia «L'Urbanine»; jutjat per aquest fet el 22 de maig, va ser condemnat a
tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «propaganda antimilitarista i
ultratges» a oficials. El 15 de juliol de 1906, l'endemà del seu alliberament, participà
en una sortida campestre i amb barca fins a Médan (Illa de França, França), que
arreplegà unes tres-centes persones de la zona (Saint-Denis, Saint-Ouen,
Asnières i Nanterre). Al final de sa vida estava domiciliat al número 6 del
passatge Lathuille del XVIII Districte de París. Louis Galau va morir el 31 de
gener de 1924 a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França). ***
Vera Zasulic - Vera Zasulic: El 8 d'agost de 1849 –27 de juliol segons el calendari julià– neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia). ***
Foto
policíaca de Louis Klein (11 de març de 1894) - Louis Klein: El 8
d'agost de 1867 neix a Colmar
(Alsàcia, França) l'anarquista Louis Klein. Sos
pares, alemanys d'origen jueu,
es deien Laurent Klein, ajustador mecànic, i Marie Louise
Emmenegger, bugadera.
En 1887 vivia al número 8 del carrer Saint-Luc de
París (França) i es guanyava
la vida com a empleat de comerç. De nacionalitat alemanya
pels pares,
esdevingué ciutadà francès
gràcies al decret de naturalització del 13 de
novembre de 1888. Sortejat en 1888 en el XVIII Districte de
París per a fer el
servei militar, va ser dispensat en 1889 per haver de mantenir sa
família –son pare
havia estat declarat desaparegut– i passà a la
reserva activa l'1 de novembre
de 1891. El 29 de març de 1892 el seu domicili, al
número 75 del Quai de Valmy,
va ser escorcollat per la policia i segons un informe
policíac de la III
Brigada d'Investigacions del 25 d'abril de 1892 estava ben relacionat
amb el
moviment anarquista i era partidari de l'insurreccionalisme. El seu nom
figura
en diverses llistes d'anarquistes de 1892 i 1893. L'11 de
març de 1894 va ser
detingut per agents de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura
de
Policia de París al seu domicili del número 4 del
carrer Vinaigriers i aquest
mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu nom figura en diversos repertoris
policíacs entre els anys 1894 i 1907 i vivia en diferents
domicilis. Quan la
Gran Guerra, el 16 de setembre de 1914 va ser cridat a files i
lluità als
fronts fins el 16 de desembre d'aquell any. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció. ***
Onofrio
Gilioli -
Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto
sulla Secchia (Novi di
Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Onofrio
Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde
Pederzoli. Sabater
de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es
casà amb Maria Giuseppa
Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants
(Rivoluzio, Libero, Siberia,
Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En
1911 estava
subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore
i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del
«Partit Sindicalista».
Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari
de la
regió, en aquesta època participà en
dures vagues, algunes de sis mesos,
organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser
internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del
Montello,
Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer
sabates per a l'exèrcit. En
acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on
continuà amb la
militància. Durant un temps treballà en una
fàbrica de sabates de Thiene
(Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que
aprofità per estrènyer els llaços amb
el
moviment anarquista de la regió. A començaments
de 1921 decidí emigrar a
França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El
gener de 1922 retornà
a Itàlia i poc després marxà amb tota
sa família cap a França. En 1924
s'establí
a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França),
lloc de residència de nombrosos
exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es
convertí en lloc de
trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi
Fabbri,
Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel
qual es
trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un
contracte de treball
per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de
construcció i
organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys
anarquistes. Amb la resta de sa
família, participà en diferents
comitès de suport als refugiats italians i
entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la
Federació Anarquista
dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
participà en la
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com
«Congrés Anarquista Italià»,
celebrat a Sartrouville (Illa de França, França),
que donà lloc a la fundació
del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR,
Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària). En aquest any de 1935, participà
activament en la lluita
contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat
francès. En 1937 va ser
nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure
de París, format,
entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i
realitzà
nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com
a base. Durant un
temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses
(Alt
Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la
guerra d'Espanya. Amb
sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de
«terroristes» establerta
per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill
Equo, va ser
inscrit en una llista d'anarquistes «subversius
perillosos» lliurada a les
autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista
italiana. Passà els
anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a
Sant Africa (Llenguadoc,
Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de
concentració, no patí
represàlies. Després de l'Alliberament es
reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois.
Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a
Itàlia. Onofrio
Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França). ***
Necrològica
de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de març de 1966 - Jesús Paz Viana:
El 8
d'agost de 1882
neix a Furco (Becerreá, Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista Jesús Paz Viana. Sos pares es
deien José Paz i María
Viana. De família pagesa, quan era
adolescent emigrà a Cuba, on esdevingué
anarquista i ateu. Quan es
proclamà la
II República espanyola retornà a la
Península i milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil
lluità contra
el
feixisme en l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França i
després de la II Guerra Mundial
milità en
la CNT de l'exili. Vell, sense recursos, sense família ni
fills, cap el
1955 va
ser albergat a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras i continuà militant
en la Federació
Local de la CNT. El 12 de desembre de 1965, després d'haver
donat els
seus
últims 90 francs a la «Subscripció
Pro-Espanya», Jesús Paz Viana es
llançà per
la finestra des d'una de les galeries del segon pis de «Beau
Séjour» i
va morir
tres dies després, el 15 de setembre de 1965, al Centre de
Gerontologia d'Ieras (Provença,
Occitània)
després d'haver estat traslladat en estat de coma.
Emiliano Zapata - Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària –fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»–, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista. ***
Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970 - Emiliano Somalo Hernáez: El 8 d'agost de 1891 neix a Matute (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Somalo Hernáez –el seu primer llinatge citat a vegades com Samalo i el segon de diferents maneres (Herráiz, Hernaze, etc.). Sos pares es deien Amos Somalo i Felipa Hernáez. Xofer de professió, des de molt jove estava afiliat al Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1935 complia condemna a la presó de Pamplona (Navarra). El cop d'Estat feixista de juliol de 1936 l'agafà a zona controlada per l'exèrcit franquista, però aconseguí passar a zona republicana. En acabar la guerra, s'exilià a França i patí els camps de concentració. A l'Alliberament va ser un dels fundadors de la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT. Emiliano Somalo Hernáez va morir el 22 de juliol de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Guiena, Occitània). En el moment de la seva mort n'era el secretari. Sa companya fou Engracia Felipe. ***
Emilià
Martínez Espinosa - Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Sos pares es deien Anacleto Martínez i María Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans –la primera a tot l'Estat– i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per «rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté. Emilià Martínez Espinosa (1901-1987) Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982) ***
Ciriaco Duarte - Ciriaco Duarte: El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa, Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria, La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra, òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos –novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a Asunción (Paraguai). ***
Carlo
Bianchi (dreta) amb Luciano Farinelli - Carlo Bianchi:
El 8
d'agost de 1911 neix a Sirolo (Marques, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Carlo
Bianchi. Es guanyava
la vida com a
obrer en el sector del calçat i després
d'artesà. En 1944 s'acostà a les idees
anarquistes i s'integrà en els grups d'Ancona, participant
activament en les
activitats i les lluites promogudes per aquests grups. En 1946
entrà a formar part
de la Federació Anarquista Italiana (FAI).
Després de la II Guerra Mundial,
s'afilià a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro
(CGIL, Confederació
General Italiana del Treball), que en els anys cinquanta
abandonà després d'un
enfrontament amb Giuseppe Di Vittorio. De formació
autodidacta, aconseguí una vasta
cultura i, com a bon orador, participà en
mítings, conferències, debats,
converses i altres actes organitzats pels grups anarquistes de les
Marques i de
la resta d'Itàlia; també destacà en el
camp organitzatiu. A partir de 1947
col·laborà en el periòdic anarquista Umanità
Nova i des de 1948 participà activament en
l'edició d'aquesta publicació a
les Marques –després de l'edició entre
1945 i 1946 del periòdic L'Agitazione,
la Federació Anarquista de
les Marques (FAM) decidí destinat els fons
econòmics a la premsa llibertària
d'àmbit nacional. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949
assistí com a delegat de
les Marques al III Congrés Nacional de la FAI celebrat a
Liorna (Toscana,
Itàlia) i posteriorment a altres reunions del moviment. En
aquests anys fou
membre de la Comissió de Correspondència de la
FAM. En 1958 fou redactor, amb
Luciano Farinelli, del número únic de L'Agitazione,
publicat a Ancona. Força crític amb l'immobilisme
del moviment anarquista dels
anys seixanta, es mostrà partidari d'un
rellançament de la FAI i d'un «Pacte
Associatiu». Entre l'1 i el 4 de juny de 1961
assistí, en representació de la
FAM, al VII Congrés Nacional de la FAI celebrat a Rosignano
Solvay (Toscana,
Itàlia). El febrer de 1965 assistí a la
Conferència Interregional de Liona, on
s'acordà una nova estructura organitzativa de la FAI, que
posteriorment va ser
aprovada en el Congrés de Carrara (Toscana,
Itàlia) d'aquell any. Arran del
trencament de la FAI en el citat congrés i la
fundació dels Grups d'Iniciativa
Anàrquica (GIA), a Ancona es crearen dos grups: els membres
de la FAI –uns seixanta
companys, entre ells Carlo Bianchi–, que fundaren el Circolo
di Studi Sociali
(CSS, Cercle d'Estudis Socials); i els membres dels GIA –un
grup de quaranta persones–,
que es reunien a «Casa Malatesta». El novembre de
1968 obrí el Congrés de la
FAI que se celebrà a Ancona, que aprova, entre altres
mesures, algunes
modificacions del «Pacte Associatiu», fent alhora
una forta crida al
rellançament de les activitats de la FAI. Molt
crític amb el corrent
individualista i els GIA, el juliol de 1977 publicà
l'opuscle Che cosa sono
i GIA ovvero il canto del cigno,
on resumeix la seva crítica. A partir de 1977 es
lliurà a la reconstrucció de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI), reactivada formalment l'abril
de 1979 amb la
Conferència de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) i on va ser nomenat secretari
administratiu de la Secretaria Nacional. Entre 1981 i 1983 va ser
nomenat
secretari general de l'USI. A partir de la dècada dels
vuitanta, quan les
tensions internes s'apaivagaren i es reprengueren les
col·laboracions entre els
diferents corrents del moviment anarquista,
col·laborà en L'Internazionale
i en l'organització dels actes del cinquantè
aniversari de la mort d'Errico
Malatesta, que se celebraren entre el 17 i el 18 de juliol de 1982 a
Ancona. En
1983, després d'una nova polèmica,
dimití de la FAI, a la qual acusà d'escassa
atenció pel que feia el desenvolupament de l'USI, que
s'havia reactivat,
acusant-la a més de fer-li la competència en el
camp anarcosindicalista. En
aquests anys, malgrat la seva malaltia, participà activament
en la redacció del
periòdic de l'USI Lotta di Classe. Carlo
Bianchi va morir el 24
d'agost de 1987 a Ancona (Marques, Itàlia). ***
Camp
de concentració d'Argelers - Fabián Cuello
Margariño: El 8 d'agost de
1911 neix a Herrera de Alcántara
(Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista
Fabián Cuello Margariño. Sos pares es deien Juan
Cuello Berrocal, bracer agrícola, i
María Margariño Lindo. Emigrà a Barcelona
(Catalunya)
buscant feina. A la capital catalana
s'afilià al Sindicat
d'Indústries Químiques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri
de Sant Andreu. Lluità als fronts durant la guerra civil i
en acabar la contesa
creuà els Pirineus. Com tants altres, va ser internat a
diversos camps de
concentració (Argelers, etc.) i després fou
allistat en Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE), fins que va poder fugir amb altres companys cap a
Marsella,
on s'instal·là i milità en la
Federació Local de la CNT en l'Exili de la
localitat. Sa companya fou María Angela Calatrava.
Fabián
Cuello Margariño va morir el 5 d'octubre
de 1996 a l'Hospital Beauregard del XII Districte de Marsella
(Provença,
Occitània). ***
Miguel
Bailac Asín - Miguel Bailac
Asín: El 8
d'agost de 1917 neix a Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent)l'anarcosindicalista
Miguel Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Vives
i
Dolores Asín Figols. Llaurador de professió,
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Sos
germans (Alfonso,
Antonio i Manuel) i sa germana (Consuelo) també van ser
militants llibertaris. Durant
la Revolució formà part de les
col·lectivitats del seu poble i en la guerra
lluità als fronts en les milícies confederals. En
1939, amb el triomf franquista,
va ser capturat. Després d'un temps tancat a la
plaça de toros de València
(València, País Valencià), va ser
reclòs al camp de concentració de Reus (Baix
Camp, Catalunya) enquadrat en el Batalló Disciplinari de
Treballadors Núm. 94.
Un cop lliure retornà a Massalió. Denunciat pels
feixistes locals, va ser detingut,
jutjat en consell de guerra l'11 de setembre de 1942 a Saragossa
(Aragó, Espanya),
condemnat per «auxili a la
rebel·lió» a sis anys de
presó menor i tancat a la
Presó Provincial de Saragossa. L'1 de març de
1943 va ser posat en llibertat i
retornà de bell nou al seu poble. El setembre de 1946 es
casà amb Mercedes
Meseguer Meseguer, també militant llibertària,
que va morir l'any següent.
Posteriorment emigrà a Tremp. Miguel Bailac Asín
va morir
el 25 de març de 1993 a Tremp (Pallars Jussà,
Catalunya). ***
Defensa Interior (DI) - Agustín Sánchez Fuster: El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. Agustín Sánchez Fuster va morir l'11 de setembre de 2006 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Hermann Stellmacher fotografiat per Ludwing Hölbling (Viena, 1884) - Hermann Stellmacher:
El 8 d'agost de 1884 és executat a
Viena (Imperi Austrohongarès; actualment Àustria)
l'anarquista Hermann
Stellmacher. Havia nascut cap el 1854 a Grottkau (Silèsia,
Prússia; actualment
Grodków, Silèsia, Opoloe, Polònia).
Caporal del 101 Regiment de la Guàrdia Saxona,
desertà i es refugià a Suïssa. Es
guanyava la vida treballant de sabater i
estava casat amb Julia, una bugadera de Berna (Berna, Suïssa),
i tenia dos
infants. El 17 de setembre de 1880 participà, amb altres
destacats anarquistes
(Georges Herzig, Anton Kammerer, Piotr Kropotkin, Otter,
Élisée Reclus, etc.)
en una reunió a Vevey (Vaud, Suïssa), on
s'adoptà un programa on es
reivindicava l'autonomia dels grups anarquistes i la propaganda pel
fet. En
1881 s'instal·là a Zuric (Zuric,
Suïssa), al barri de Fluntern, i fou un dels
distribuïdors del periòdic anarquista Freiheit,
editat per Johann Most; també rebia els periòdic La Bataille i Le
Drapeau Noir.
El desembre de 1883, abans que el seu domicili fos escorcollat,
abandonà Zuric.
El 25 de gener de 1884 va ser detingut i en el moment de ser
interceptat llançà
una bomba que no explota; un mes després, el 28 de febrer,
va ser capturat l'anarquista
Anton Kammerer. Ambdós van ser acusats d'haver ferit
greument el 21 de novembre
de 1883 el banquer Heilbronner i M. Oettinger a Stuttgart, i el 15 de
desembre
de 1883 d'assassinar l'agent Ferdiand Blöch de la comissaria
del barri de Floridsdorf
de Viena, i el 10 de gener de 1884 al propietari de l'oficina de canvi
Eisert a
Viena, i sos dos fills menors; jutjats per un tribunal especial, el 10
de juny
de 1884 van ser condemnats a mort per robatori i assassinat. Hermann
Stellmacher, després de rebutjar els serveis d'un
capellà, va ser penjat el 8
d'agost de 1884 al pati de la presó militar d'Alservorstadt
de Viena (Imperi Austrohongarès;
actualment Àustria). Anton Kammerer va ser executat el 20 de
setembre d'aquell
any. Ambdós anarquistes esdevingueren
«màrtirs de la Revolució
Social». Hermann Stellmacher (1864-1884) ***
Étienne
Requet - Étienne Requet: El 8 d'agost de 1906 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista i antimilitarista Étienne Requet, conegut sota diversos pseudònims (Alphonse Gingers, Georges Jungers, Louis Perrault). Havia nascut el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de setembre– de 1870 al XX Districte de París (França). Era fill natural de Marie Flavie Requet, jornalera. Es guanyava la vida com a retocador de fotografies i sembla que ja militava en els anys noranta a la Borgonya. Entre maig de 1890 i desembre de 1891 visqué, sota el nom de Louis Perrault, al número 5 del carrer Panoyaux de París. En 1892 s'embarcà a Marsella (Provença, Occitània) cap a Algèria i s'establí, sota el nom de Georges Jungers, a Bona, l'actual Annaba (Annaba, Algèria). Hauria estat enviat per organitzar, fent conxorxa amb un infermer, l'evasió de l'hospital militar del company Brulé, condemnat a 10 anys de treballs forçats per haver llançat el seu equip militar al cap d'un capità. El 27 de maig de 1892 va ser detingut portant un revòlver i un certificat de naixement i diversos papers a nom de Vignon destinats a Brulé; durant els interrogatoris va dir que havia nascut el 15 de novembre de 1872 a Monderage (?, Vosges, França), que era un antic alumne de Belles Arts i redactor del diari L'Impartial i que vivia al número 21 del carrer Moreau de París, dades que semblen falses. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat el 3 de novembre de 1892 pel Tribunal Correccional de Bona a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida i ús de documentació falsa». En acomplir la pena, com estava declarat insubmís, va ser lliurat a les autoritats militars. El 3 de maig de 1893 aconseguí la llibertat i marxà cap a París. El 13 de desembre de 1893 figurava com a «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes parisencs aixecat per la policia. El 29 de novembre de 1899 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per haver fabricat, amb el planterista anarquista Michel Antoine, aleshores en rebel·lia, bitllets de 100 francs falsos i condemnat a 15 anys de treballs forçats, a 20 anys de prohibició de residència i a 100 francs de multa; en l'escorcoll de casa seva, al número 5 del carrer Michel Bizot de París, es trobaren material de gravat i fotogràfic per a la fabricació del bitllets falsos. Étienne Requet va morir el 8 d'agost de 1906 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). ***
Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894) - Gervais Naudet: El
8 d'agost de 1916 mor a Gennevilliers (Illa de França,
França) l'anarquista i
sindicalista Gervais Naudet. Havia nascut el 19 de juny de 1853 a
Échalot (Borgonya,
França). Era fill de Jean
Baptiste Naudet,
fuster, i Claude Daujon, i tingué una germana, Marie
Céline Naudet. Com son pare,
es guanyava la vida treballant de fuster. L'1 d'octubre de 1881 es
casà al XIV
Districte de París (França) amb la modista Marie
Augustine Peyriolle. En
aquesta època vivia al número 50 del carrer
Vouillé de París. Entre 1884 i 1885
formà part de la Cambra Sindical dels Fusters del Sena i va
ser un dels principals
militants del moviment anarquista, prenent part activa en
l'agitació dels
obrers sense feina. El 8 d'abril de 1884 representà els
fusters de la
construcció en el V Congrés Regional de la
Unió Federativa del Centre. Signà la
circular de la crida per l'exposició dels treballs dels
alumnes dels curs
professionals de la Cambra Sindical dels Obrers Fusters de la
Construcció que
se celebrà el 22 de maig de 1884 al mateix locals dels
Artistes Independents,
al carrer Tuileries de París. El juliol de 1884 era membre
del buró del
Sindicat d'Obrers Fusters del Sena (SOFS) i entre agost i setembre de
1884, amb
els companys Raimont i Tortelier, va fer un viatge d'estudis en nom del
SOFS a Dinamarca,
Suècia i Noruega a fi i efecte
d'estudiar tècniques de fusteria i les maneres
organitzatives dels obrers
d'aquests països, així com les
tendències de la família socialista i establir
relacions entre ells. El 23 de novembre de 1884 la Cambra Sindical de
Fusters organitzà
un gran míting per als obrers desocupats a la sala de ball
del carrer Lévis del
XVII Districte de París i ell va ser el president de la
sessió a la qual assistiren
unes tres mil persones i on parlaren oradors socialistes i anarquistes;
la
sortida del míting acabà en greus incidents, amb
ferits i detinguts. El 22 i el
23 de gener de 1885 va ser jutjat, amb altres companys, pels citats
fets a
l'Audiència del Sena i ell va ser absolt, però
altres companys patiren
condemnes. En aquesta època vivia al número 201
del bulevard de Grenelle de
París. El desembre de 1884, com a secretari de la Cambra
Sindical de Fusters, va
denunciar Haret, president de la Cambra Sindical d'Empresaris de
Fusteria, per
difamació al sindicat dels fusters, però el IX
Tribunal Correccional del Sena
rebutjà la demanda. En 1886 va ser costat la
subscripció de suport dels
vaguistes de Vierzon engegada per Le Cri du Peuple.
El seu nom figurava
en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de
desembre de 1893 de la
Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al
número 18 del carrer Paul
Émil de Saint-Maur (Illa de França,
França). El 10 de març de 1894 va ser detingut
i aquell mateix dia va ser fitxat com a
«anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i només
recuperà la llibertat el 9 d'abril d'aquell any. En 1894,
1896 i 1901 figurava
en llistats d'anarquistes de la policia i vivia a Le Parc Saint-Maur.
Gervais
Naudet va morir el 8 d'agost de 1916 al seu domicili, al
número 22 del bulevard
d'Asnières, de Gennevilliers (Illa de França,
França).
Michel Zévaco - Michel Zévaco: El 8 d'agost de 1918 mor a Eaubonne (Illa de França, França) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio (Còrsega). Sos pares es deien Antoine Zevaco, sastre –algunes fonts diuen que era militar–, i Lucie Savona. Després de brillants estudis, va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité, òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» –en va fer més de 1.400–, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. El 7 de novembre de 1907 es casà a Clichy (Illa de França, França) amb la italiana Francisca Maria Carolina Passerini; amb aquest matrimoni va legitimar els seus quatre infants (Louis Antoine, Michel André, Micheline i Marie Rose). L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918 al seu domicili. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques. ***
Portada
d'un dels fullets de Teodoro Antilli - Teodoro Antillí: El 8 d'agost de 1923 mor a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista Teodoro Antillí. Havia nascut el 27 de juliol de 1883 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). Només pogué assistir a l'escola primària, però aconseguí de manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola entrà a fer feina al Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia com a escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro la revista La Tribunita i, aquest mateix any, abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es traslladà a Buenos Aires (Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista Rodolfo González Pacheco, que esdevingué el seu amic coral; aquest editava la revista Germinal, i ell començà a col·laborar-hi. En 1907 publicà la conferència Patria y militarismo. En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana Nueva i en aquest any col·laborà en La Mentira. A partir de 1910, dirigí La Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la repressió desencadena pel president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu de la celebració del «Centenari Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915 col·laborà en Ideas y Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge, començà a col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant tres anys per «apologia del crim» –també va ser condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó conegué Emilio López Arango. En 1916 abandonà, amb González Pacheco, per discrepàncies, el diari La Protesta. Defensà, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, les posicions de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a les d'Errico Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà l'anarcosindicalisme espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es manifestà crític amb el concepte «lluita de classes». Intentà amb González Pacheco refundar La Protesta Humana com a resposta, per a després editar, durant tres anys, el periòdic La Obra, clausurat en 1919 a causa de la «Setmana Tràgica». Poc abans d'aquests fets revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb la intenció d'editar un periòdic que havia de dir-se La Revolució Social, però finalment no va haver acord i els anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco, Alberto S. Bianchi i González Pacheco, fundà, amb el suport dels sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria. Órgano defensor de los intereses gremiales, que també va ser clausurat, i El Libertario. En 1921 participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i retornà a la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8 d'agost de 1923 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran amic González Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el títol ¡Salud a la anarquia! Páginas de un militante, que va ser publicada per l'editorial de La Antorcha. ***
Lizzie Holmes - Lizzie Holmes: El
8 d'agost de 1926 mor a
Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) la periodista,
professora, feminista i militant anarquista
Elisabeth Mary Hunt, més coneguda com Lizzie Mary
Holmes, Lizzie M. Holmes
o simplement Lizzie
Holmes, pel llinatge de son marit. Havia nascut
el 21 de desembre de 1850 a Linn
County (Iowa, EUA). Era filla d'una família lliurepensadora
d'Ohio (EUA). Sos pares es deien Jonathan Hunt i Hannah Matilda
Jackson,
feminista radical. Quan tenia quatre anys, sa família es
traslladà a una
comuna, fonamentada en l'amor lliure, a Berlin Heights (Ohio, EUA), on
passà la
seva infantesa. Rebé una educació molt
avançada per al seu temps. El 29 d'abril
de 1867 es casà a Adrian (Lenawee, Michigan) amb Hiram J.
Swank –per això també
es coneguda com Elizabeth Swank–,
amb
qui tingué dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys
Ernestine Swank). En
1877, després de separar-se del seu marit –ella
sempre digué que havia mort i
es registrà com a vídua–,
s'instal·là, amb sa mare, dos germans i sos dos
infants, a Chicago (Illinois, EUA), on treballà de
professora de música i de
costurera en una fàbrica de capes. Després
començà a militar en Working Women's
Union (WWU, Unió de Dones Treballadores), al voltant del
Socialist Labor Party
(Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de
secretària
sindical i de periodista per The Radical Review. A
partir de 1883 participà
en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (American
Federationist, Free Society, The
Industrial Advocate, etc.).
Amb son company, l'anarquista William T. Holmes, s'afegiren a la
parella
llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots
plegats militaren en l'American
Group de Chicago de la International Working People's Association
(IWPA,
Associació Internacional de Treballadors), també
coneguda com «Black
International» («Internacional Negra»).
Lizzie i Lucy lluitaren en el moviment
per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar
en els sindicats. Membre de
l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera),
es va convertir en
1886 en la coredactora del periòdic The Alarm (1884-1889) de Chicago, que
acabà prohibit per les autoritats.
El 28 d'abril de 1885, amb Lucy Parsons, dirigí una marxa a
un nou edifici de
la Junta de Comerç de Chicago, fet que va consolidar la
reputació de les dues
anarquistes dins del moviment obrer d'aquesta ciutat, fet pel qual van
ser
considerades per les autoritats nord-americanes com a
«terroristes perilloses».
El novembre de 1885 es casà a Chicago amb William T. Holmes
i la parella es
traslladà a Geneva (Kane, Illinois, EUA), on
treballà de professora. Després de
la «Tragèdia de Haymarket» del 4 de maig
de 1886 a Chicago, va ser detinguda,
juntament amb molts altres companys i companyes, sota
l'acusació d'haver
incitat l'atemptat d'Haymarket; abans del judici, però, va
ser alliberada per
manca de proves. Participà activament en la campanya de
suport (conferències,
mítings, etc.) als processats en aquest judici, en el qual
van ser condemnats a
mort George Engel (executat), Samuel Fielden (pena commutada per
presó perpètua),
Adolph Fischer (executat), Louis Lingg (se suïcidà
a la presó), Oscar Neebe
(pena commutada per presó perpètua), Albert
Parsons (executat), Michael Schwab
(pena commutada per presó perpètua) i August
Spies (executat). Entre 1887 i
1888, amb Dyer Daniel Lum, rellançà The
Alarm, que havia estat prohibit. També fou membre
de «Knights of Labor» («Cavallers
del Treball») i
en 1888 participà en la
fundació de Ladies' Federal Labor Union (LFLU,
Unió Federal del Treball de
Dones), sota els auspicis de l'America Federation of Labour (AFL,
Federació
Americana del Treball). En 1893 fou, amb son company, l'organitzadora
del
Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. En
1893 publicà, sota el pseudònim
May Huntley, la novel·la
feminista
sobre l'amor lliure Hagar Lyndon, or A
Woman's Rebellion, que va sortir en lliuraments en el
periòdic Lucifer. The Light-Bearer.
A mitjans de
la dècada dels noranta la parella
s'instal·là a La Yeta (Colorado, EUA), on
tingué
l'anarquista Samuel Fielden de veí, i
després a Denver (Colorado), on
publicaren Labor Exchange Guide
(1897). Amb son company va redactar un informe sobre els
«Màrtirs de Chicago»
que s'havia de presentar el setembre de 1900 al Congrés
Antiparlamentari
Internacional que s'havia de portar a terme a París
(França), congrés que
finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va
publicar en
el número 24 del Supplément
Littéraire
des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el
títol «Histoire du
martyrologe de Chicago». Col·laborà en The
Industrial Advocate, periòdic editat pel seu
company. En 1908 abandonà la
vida pública i els últims anys de sa vida
visqué amb son company a Albuquerque
(Nou Mèxic, EUA), fins que en 1926 es traslladà a
Santa Fe (Santa Fe, Nou
Mèxic, EUA). Durant sa vida va escriure per a l'Associated
Labor Press (ALP,
Associació de la Premsa Obrera) i
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Anti-Monopolist,
Freedom, Free
Society, The Labor
Enquirer, Lucifer. The Light-Bearer,
Nonconformist, Our
New Humanity, Wilshire's
Magazine, entre d'altres. Lizzie Holmes va morir el 8 d'agost
de 1926 a
Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) i va ser enterrada al
cementiri de Fairview
d'aquesta població. Cal no confondre-la amb Sarah Elizabeth
Holmes, companya de
Benjamin R. Tucker, fet que algunes fonts fan, barrejant les dades
biogràfiques
i les fotografies que d'elles es tenen. ***
El
torero Arminio Guajardo Morandeira - Arminio Guajardo
Morandeira: El 8 d'agost de 1936 és afusellat a
Calatañazor (Sòria, Castella,
Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira
–algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Herminio
o
Armiño i el seu llinatge
com Morandeiza. Havia nascut el 28
de gener
de 1899 a Madrid (Espanya). Estudià el batxiller i la
carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la
universitat d'aquesta ciutat,
especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero.
En 1931 passà a
exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria,
Castella, Espanya), on va
ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de
la seva especial atenció als
pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos
enfrontaments amb membres
de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre»
republicà (1933-1935), patí
detenció governativa per la seva defensa de les causes
popular i pel seu
pensament anarquista. Organitzà a Almarza la
Federació Local de la Confederació
Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la
comare municipal de Sòria i
anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de
Documentació
Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de
Sòria; i publicà
articles en Treball,
òrgan
anarcosindicalista sorià. Sembla que també va
pertànyer a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser
sancionat amb una multa de
cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per
haver-se negat a votar en la
Junta General Ordinària d'aquesta institució.
Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes
de Segoviela i
Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als
sollevats
franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies
després, el 8 d'agost de 1936, Arminio
Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de
Calatañazor (Sòria,
Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i
Vicente Soria, l'anarcosindicalista
José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de
Sòria i col·laborador habital del
periòdic La Voz de Soria
Mariano
Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom.
Incoat expedient per
responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000
pessetes, multa que
hagué de pagar la vídua; també, com
que no pogué pagar les contribucions, va
ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en
1941, per a
inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel
jutjat com a
«desaparegut», en absència de testimonis
directes de la seva mort. Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936) ***
Renée
Dunan fotografiada per Henri Martinie
- Renée Dunan: El 8 d'agost de 1936, sembla, mor a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita, Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron, Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh, William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe, Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Havia nascut l'1 de febrer de 1892 a Avinyó (Provença, Occitània). Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine, Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres, La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira, Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix, L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal, Images de Paris, Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925), La flèche d'amour (1925), L'amant trop aimé (1925), Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925), Le stylet en langue de carpe (1926), Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'ai échappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931), Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan. ***
Ramon
Alentorn Tarragó - Ramon Alentorn
Tarragó: El 8 d'agost de 1939 és
afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Ramon Alentorn Tarragó. Havia nascut el 9 de maig de 1897 a
Flix (Ribera
d'Ebre, Catalunya).
Sos pares es deien Ramon Alentorn March i Dolors Tarragó
Bigordà. Pagès de
professió, vivia al número 38 del carrer Castell
de Flix i estava casat amb
Ramona Franch Pagès, amb qui tenia un fill.
Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Flix. També
presidí l'Ateneu Recreatiu «L'Obrera» i
del Sindicat Agrícola de la localitat.
Aquesta entitat cultural, que passà a ser controlada per la
CNT-FAI durant el
període revolucionari, acollí la major part dels
anarquistes locals. Quan
entraren els feixistes a Flix en 1938 fugí cap a
França, però els precs de la
seva companya el feren tornar al poble, on va ser detingut i portat el
21
d'abril de 1939 a la presó de Falset (Priorat, Catalunya).
Jutjat en consell de
guerra sumaríssim el 9 de maig d'aquell any, va ser
condemnat a mort sota
l'acusació, entre altres delictes, d'haver participat en els
«Fets de la
Fatarella» de gener de 1937. Ramon Alentorn
Tarragó va ser afusellat el 8
d'agost de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i
enterrat al cementiri d'aquesta
ciutat. Son germà, Carles A. Alentorn Tarragó va
morir al camp d'extermini nazi
de Gusen. ***
María
Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga - María Pérez Lacruz: El 8 d'agost de 1942 és afusellada a Paterna (Horta Oest, País Valencià) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz –alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Havia nascut el 3 de maig de 1917 a Terol (Aragó, Espanya). Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la «Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims: «caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València –mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per «adhesió a la rebel·lió» i «desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre «Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María «La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom. ***
Plinio
Nomellini - Plinio
Nomellini: El 8 d'agost de 1943 mor a Florència
(Toscana, Itàlia) el pintor
anarquista Plinio Michele Omero Nomellini. Havia nascut el 6 d'agost de
1866 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Coriolano
Nomellini, funcionari de
duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa
família a Càller
(Sardenya), on son pare havia estat traslladat, i en 1875
retornà a Liorna, on
va fer estudis tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola
Tècnica i es va
matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i
1884
seguí els cursos de dissenys figuratiu i ornamental
impartits pel pintor Natale
Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també en aquesta
escola va fer estudis
amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca,
va ser admès a
l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana,
Itàlia), on va estudiar amb
Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli
Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a
la Trattoria del Volturno del carrer San Gallo. El seu amic
íntim de l'època
fou Giuseppe Pellizza da Volpedo, que estudiava amb ell a
l'Acadèmia. En 1886
participà en l'Exposició de la Societat de Belles
Arts de Florència, on exposà
de manera continuada fins a començaments del segle. En 1889
exposà la seva obra
Il Fieno a l'Exposició
Universal de
París (França). En 1890
s'instal·là a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on
entrà en
contacte amb el moviment anarquista. A partir de 1890
començà a mostrar les
seves obres en les exposicions de la Societat Promotora de les Belles
Arts de
Gènova i, més esporàdicament, en la
«Promotrice» de Torí (Piemont,
Itàlia). En
1891 participà en la I Triennal de Milà
(Llombardia,
Itàlia), on exposà Piazza
Caricamento a Genova, que va ser
adquirida per Piero Mascagni. Al seu domicili del barri
genovès d'Albaro es
reunien artistes i literats, majoritàriament anarquistes i
socialistes, com ara
Angelo Balbi, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis,
Angiolo
Silvio i Mario Novaro, Eugenio Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo
Vernazza, etc.
Aquest cenacle, que prengué el nom de «Gruppo di
Albaro», reivindicava la
conjunció en l'art dels valors estètics i morals.
L'amistat amb pintors
socialistes (Giuseppe Pellizza da Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano
Previati,
etc.), el coneixement de les experiències
artístiques europees, fruit de la
seva estada a París (França), i el contacte amb
l'ambient intel·lectual i
polític genovès, van influenciar la seva pintura,
que passà de les formes dels
pintors macchiaioli a un realisme
preocupat pels esdeveniments dels proletariats rural i urbà
amb connotacions
dels primers impressionistes –Il fienaiolo (1888), Il
vangatore (1889), Contadina che
zappa (1889), Sciopero
(1889), I Mattonai
(1889)–, per passar després al corrent
divisionista –Sciopero
(1899), Incidente in fabbrica (ca.
1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino
in officina (1893), La Diana del
lavoro (1893), Il Naufrago
(1893), L'incidente in fabbrica
(ca.
1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per
Jean-François
Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de
tensió polèmica
contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8
juny de 1894 va ser encausat,
juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont,
entre ells Luigi
Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància
llibertària en l'anomenat
«Procés Pallone», muntatge
policíac concebut pel superintendent romà Siro
Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un
retrat,
i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor
Telemaco Signorini.
Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui
va organitzar una
subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar
una gran quantitat
d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant
els cinc
mesos que restà tancat a la presó genovesa de
Sant'Andrea pogué realitzar els
aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que
combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera
artística que
esdevingué una constat partir de 1903. En 1898
participà en l'Exposició de Torí
i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El
6 de maig de 1899
es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de
l'estètica simbolista també es
reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i
de crítica artística que
realitzà en els periòdics progressistes que
col·laborà, com ara Caffaro,
L'Elettrico, Endymion,
L'Era Nuova (del qual va dissenyar
la
capçalera), Il Lavoro
(del qual va
redactar en 1903 el manifest), La Riviera
Ligure, Lo Svegliarino,
etc.
Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la
comarca toscana de Versilia,
primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i,
després, a partir de
1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El
setembre de 1903
participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori
i Corrado
Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se
celebrà a
Viareggio. Al seu
voltant es va
constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per
Lorenzo Viani,
membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua»
(Delenda Carthago, Ceccardo
Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres
destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquesta
època
freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini,
Grazia Deledda, Isadora Duncan,
Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini,
etc., i
mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris
com Alceste de
Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu
periòdic Il Popolo),
Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el
propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres
dècades del segle XX la
seva pintura es caracteritzà per una ambivalència
que el fa oscil·lar entre
l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un
simbolisme al·legòric
carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i
humanitari. Tot això
caracteritzà les pintures relacionades amb la
temàtica proletària –L'Orda
(1905), Migrazione d'uomini (1905),
Gl'Insorti
(1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del
Risorgimento –L'imbarco dei Mille a
Quarto (1911),
il·lustracions pels Poemi del
Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les
il·lustracions per a
novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris
o de contingut social –Il Popolo
(1906); La zattera (1907); La Nuova
Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata
Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a
Roma, Inno a Torino, de Giovanni
Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico
Pea, els sues Sonetti e poemi
(1910);
etc.); L'arte del Sogno, enllestida
en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb
Galileo Chini, Edoardo
De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi.
En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a
l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat
amb els pagesos de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i
hostatjà els seus fills als quals
ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi,
dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera
del Lavoro di Parma,
mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la
unió del
proletariat ciutadà i pagès».
També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar
el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe
Garibaldi a Sanremo
(Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser
nomenat president de la
Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on
ensenyaren els seus
amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells
decoratius de temàtica
social (Cantieri i Gente
Nova) per a l'Ajuntament del barri
genovès de Sampierdarena. Probablement en aquesta
època és l'autor, que signa
sota el pseudònim Pittore,
dels
articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel
vitalisme de tall nietzschià,
passà de posicions patriòtiques a posicions
nacionalistes i fins i tot
intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la
inauguració del
«Monumento ai Mille», al barri genovès
de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni,
moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra.
En 1916 col·laborà
en el setmanari Versilia. Settimanale
socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els
paràmetres estètics
de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là
definitivament a Florència, encara
que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i
l'illa d'Elba. Durant
els anys vint, una certa confusió ideològica i
una interpretació força
superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al
moviment
feixista. En aquests anys col·laborà en revistes
artístiques i periòdics (La
Nazione, Il Telegrafo,
etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit
nova aetas, que mostra l'arribada a Florència dels
camises negres. En 1936
morí la seva
companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva
minvà. Des de 1939
fins a la seva mort fou president de l'artístic
«Gruppo Labronico». Plinio
Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de
Florència
(Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després
de la II Guerra Mundial, a
causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut
fins al 1966, quan
una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al
Palazzo Strozzi de
Florència reivindiqués el seu lloc en la
història de l'art. ***
Notícia
de la detenció de Raphaël
Bénetière aparareguda en el diari
parisenc Excelsior
del 14 d'octubre de 1913 - Raphaël
Bénetière:
El 8 d'agost de 1950 mor a Lió (Arpitània)
l'anarquista Michel
Raphaël Bénétierre, més
conegut com Raphaël
Bénetière. Havia nascut el 21 de maig
de 1891 Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). Sos pares es
deien Louis
Bénétierre, velluter, i Marie Vernet. Membre
del «Foyer Populaire» de Saint-Étienne,
es guanyava la vida com a impressor. El 12 d'octubre de 1913 va ser
detingut, juntament amb Claude Marius Charrat i Philippe Goy,
també membre dels
«Foyer Populaire», per haver distribuït
pamflets antimilitaristes –en realitat
un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la
caserna d'infanteria
Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats
per «provocació de militars a la
desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres
van ser condemnats pel
Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les
Temps Nouveaux del 15
de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia
apareguda en L'Humanité
de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat
«llibertaris» sinó antimilitaristes, fet
absolutament fals. En 1914 va ser
inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar i l'agost d'aquell any va
ser
detingut per «possessió d'armes». Durat
la Gran Guerra participà en reunions
del grup «Les Amis de Ce qu'il faut
diré»
i milità, amb Jean-Baptiste Rascle, en el Comitè
de Defensa Social (CDS). El
desembre de 1926 s'integrà en el Grup Anarquista Comunista
de Saint-Étienne, acabat
de fundar i que s'adherí a la Unió Anarquista
(UA). En 1928, malalt i privat de
recursos, el periòdic La Voix
Libertaire,
òrgan d'expressió de l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA), del qual
era membre, va llançar una subscripció popular al
seu favor i de la seva
companya Georgette Buisson. En aquesta època vivia al
número 4 de la plaça
Sainte Barbe de Saint-Étienne, que restà el seu
domicili definitiu. El 31
d'octubre de 1929 es casà a Saint-Étienne amb sa
companya Georgette Félice
Buisson. Entre els anys 1936 i 1939 participà en les
subscripcions al periòdic La Voix
Libertaire. Raphaël Bénetière
va morir el 8 d'agost de 1950 a l'Hospital Édouard Herriot
de Lió (Arpitània). ***
Vittorio
Eulogi - Vittorio
Eulogi: El 8 d'agost de 1971 mor a Gènova
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista Vittorio Eulogi.
Havia nascut el 5 de març de
1897 a Pisa (Toscana, Itàlia). Visqué al barri de
San Concordio de Lucca (Toscana,
Itàlia) i treballà en diferents oficis
(terrisser, mecànic, paleta, etc.). El
19 de març de 1917 va ser condemnat a quatre mesos de
presó pel Tribunal
Militar per «abandó de la feina» i
definit pel prefecte de Lucca com a «vagabund»
que professa els «principis anarquistes». En 1920,
per motius de feina, residí
a Treviso (Vèneto, Itàlia) on
desenvolupà una intensa activitat anarquista.
Ocupà
el càrrec de secretari de la Cambra del Treball de Follina
(Vèneto, Itàlia) i
el 30 de gener de 1921 va ser detingut per distribució de
«pamflets
subversius». En 1924 emigrà per primera vegada a
França i en retornar en 1926
va ser detingut. L'abril de 1927 va ser novament detingut quan
intentava passar
la frontera il·legalment i se li va assignar la
residència obligatòria a Lucca;
jutjat per aquest delicte pel Tribunal de Como (Llombardia,
Itàlia), va ser
condemnat a 10 mesos de presó. Intentà de bell
nou, amb el comunista Angelo
Pogliani, passar la frontera clandestinament, però
ambdós van ser detinguts el
8 de novembre de 1927 per la policia fronterera de Balme (Piemont,
Itàlia);
jutjats, van ser condemnats el 15 de novembre de 1927 a Lanzo Torinese
(Piemont, Itàlia) i condemnats a una multa de 2.000 lires
per « intent
d'expatriació clandestina». L'any següent
ho va intentar de nou, però va ser
detingut i el 16 de març de 1928 condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de Milà
(Llombardia, Itàlia) a 10 mesos de presó. A
començament de 1930 aconseguí un
contracte de feina i el 30 de maig d'aquell aconseguí
finalment emigrar a
França, on continuà amb les seves activitats
polítiques. Diverses vegades va
ser inscrit en els registres de control fronteres amb l'ordre de ser
detingut.
A partir del maig de 1932 el trobem a Catalunya i
s'instal·là a l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1933 va ser
detingut juntament
amb altres anarquistes italians i alemanys per haver participat en
agitacions
subversives. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, un espia
digué d'ell
que l'agost estava al front d'una milícia antifeixista
armada. Posteriorment s'allistà
en el III Batalló de la 58 Brigada Mixta del XIX Cos de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. Sembla que instruí els
joves reclutes. Combaté als
fronts del Nord, de Terol (Aragó, Espanya) i del llevant
peninsular, i va ser
ferit en combat. Al final de la guerra se li va diagnosticar una
patologia
cardíaca. El 25 de març de 1939
aconseguí embarcar a bord del vaixell Stanbrook
al port d'Alacant i després
d'un mes de navegació, amb una epidèmia de tifus
a bord, se li va concedir desembarcar
a Orà (Algèria). Les autoritats feixistes van fer
tot el possible per
localitzar-lo i intentar detenir-lo i en 1943 encara era en parador
desconegut.
***
Ferre Grignard - Ferre Grignard: El 8 d'agost de 1982 mor a Edegem (Anvers, Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Havia nascut el 13 de març de 1939 a Anvers (Flandes) en una família burgesa. De jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica –aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musical blues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada «cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs. ***
Angiolo
Bruschi (ca. 1937) - Angiolo Bruschi:
El 8 d'agost de 1986 mor a París (França)
l'anarquista Angiolo Mario Vittorio
Bruschi, també conegut com Angelo
Bruschi,
Angelo Bruscho, Angiolillo
Biaschi, Bruno
Toccafondi i Ernesto Torres.
Havia nascut el 3 d'agost de 1900 a Liorna (Toscana,
Itàlia). Sos pares es
deien Ettore Bruschi i Romilda Camici, que formaren una
família nombrosa de sis
germans. Son pare regentava una petita fàbrica artesanal de
rodes per a
vehicles de tracció animal. En 1915 Angiolo Bruschi
s'instal·là amb sa família
a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1917
freqüentà els anarquistes Renato i
Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi i Pasquale Binazzi.
El juliol
de 1919, durant el «Bienni Roig»,
prengué part en les expropiacions dels
negocis de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i
reparticions d'aquestes a la població
organitzades per les Cambres del Treball; processat per saqueig,
finalment va
ser amnistiat. Després d'haver fet el servei militar en la
Marina Reial a bord
del Pisa, retornà a
Liorna, on sos
pares regentaven un petit restaurant, treballant de pintor a la
construcció. Segons
la policia milità dos anys en el Partit Comunista
d'Itàlia (PCI), per a després
retornar al moviment anarquista. El 22 de desembre de 1922
–altres fonts citen
a començaments de 1925–, fugint de les
represàlies dels escamots feixistes,
passà a França i
s'instal·là a La Sanha (Provença,
Occitània). En aquesta època
estava subscrit a Pensiero e
Volontà,
la revista que Errico Malatesta editava a Roma (Itàlia).
Considerat per la
policia com «el cap del grup comunista
italià», el 29 de juny de 1925 se li va
decretar l'expulsió del país i fugí
cap a París (França), on residí al
número
229 del carrer de Crimée. A començament de 1926
visità clandestinament un de
sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una
protesta a
l'Arc del Triomf de París contra la celebració de
l'onzè aniversari de
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i
escortat a la frontera
belga. Durant els anys posteriors viurà a
Bèlgica, on treballarà a l'editorial
anarquista «Editions FrancoBelges» de
Brussel·les i a la zona minera e Mons
(Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929,
juntament amb Pietro
Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette
(Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels
llocs de trobada dels
anarquistes de la zona, contribuí a la
distribució de fullets i de periòdics i
en la recaptació de fons per al suport dels presos
polítics. El juny de 1930,
arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de
l'Ambaixada
italiana, es traslladà a Brussel·lès
(Bèlgica), on freqüentà el
cafè Au Roy,
lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931
participà en una manifestació
convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra
l'execució a Itàlia de l'anarquista
Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El
setembre d'aquell
any, el tribunal de Mons el condemnà per
«possessió d'arma il·legal» a
vuit
dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128
francs de multa i
l'expulsà del país. Sembla que fou en aquesta
època que, amb Pietro Bruzzi i
Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma
part de l'Oficina
Llibertària de Correspondència, dirigida per
Rafael Martínez. De bell nou a
Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per
violació del decret
d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut
l'endemà per la
policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a
França. A
principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota
l'epígraf de
«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va
ser detingut a Brussel·les
sota el nom fals d'Ernesto Torres i
durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el
vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara
Pasquale
Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El
8 de març
de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de
Brussel·les i un cop alliberat
l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va
ser ajudat per l'anarquista
Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre
Diana del 23
de març de 1921, i participà en el
Comitè d'Ajuda a les Víctimes
Polítiques
(CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per
«violació del decret
d'expulsió» i condemnat a dos mesos de
presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser
alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al
Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà
a Sartrouville (Illa de França, França) i on
assistiren destacats anarquistes (Giulio
Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella,
Antonio
Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli,
Ribelle
Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En
aquesta
època participà en diverses reunions clandestines
a París amb destacats
militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste
Mombello,
Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936
s'adherí al
Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba,
Umberto Marzocchi,
Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any
partí cap a
Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de
Monte Pelado,
al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), i en altres combats
(Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va
estrènyer l'amistat amb Luigi
Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i
venir
entre la Península i França, ocupant-se de
l'enrolament de voluntaris per a les
columnes confederals. Després, sembla, passà al
«Batalló Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser
hospitalitzat a
Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna
redactà
un informe on el va qualificar d'«actiu
propagandista», «individu molt
turbulent», «violent» i
«fanàtic». Després de la
caiguda de Barcelona a mans de
l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista
«Libertà o Morte»
(Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro
Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor,
Guglielmo
Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però
el 30 d'abril de 1939 va ser
detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i
15 dies de reclusió
per infracció del decret d'expulsió de juny de
1925 i tancat a la presó de
parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939,
tres dies
després de la declaració de guerra. A
començament de 1941 va ser detingut
durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la
llista de sospitosos de
la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la
Caserna de
les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat
forçat per a realitzar
tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes,
França). El juny de 1944, durant una
llicència a París, s'adherí al
Comitato Italiano de Liberazione Nazionale
(CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de
Vincennes-Saint-Mandé (Illa de
França, França). Després de
l'Alliberament, retornà a París i
entrà a formar
part del moviment antifeixista «Italia Libera».
Quan el febrer de 1948 son amic
Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa
família i un any més
tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37
anys tenint cura dels seus
fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va
morir el 8 d'agost de 1986 al seu domicili del XI Districte de
París (França). Les
informacions que diuen que va caure
l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis
són del tot errònies. ***
Necrològica
de Jerónimo Marey Jodra apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de novembre de 1988
- Jerónimo Marey Jodra:
El
8 d'agost de 1988 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Jerónimo Marey Jodra. Havia nascut el 22 de febrer de 1918 a
Madrid (Espanya). Sos pares es deien Leonardo Marey i Melchora Jodra.
Obrer
metal·lúrgic, quan encara era adolescent
s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i durant
l'Ocupació participà en la Resistència
al departament occità de l'Arieja.
Després de l'Alliberament s'instal·là
a Vic de Sòs (Llenguadoc, Occitània) i
fou l'administrador i el tresorer de la Federació Local de
CNT i de la secció local
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ausat (Llenguadoc,
Occitània), que comptà amb un centenars de
membres. En 1945 treballà, com molts
altres companys, en les obres del pantà de Gnioure
(Llenguadoc, Occitània), on
el setembre acollí els companys Joaquín Raluy
Sanmartín i els germans Miguel i
Alejandro Domeque Till que acabaven de passar a França.
Posteriorment milità en
la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la CNT, de la
qual fou administrador
i s'encarregà durant molts d'anys del servei de llibreria.
Son companya fou
l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous (Mundeta),
filla del militant confedral aragonès Fulgencio
Gómez Mora i de Teresa Pous, amb qui tingué una
filla (Placer Marey Gómez). Víctima de nombrosos
infarts, soferts per treballar a grans altituds, Jeronimo Marey Jodra
va
morir el 8 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 10
d'agost–
de 1988 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Battista
Saroglia -
Battista Saroglia:
El 8
d'agost de 1991 mor a
Villeurbanne (Lió, Arpitània) l'anarquista i
anarcosindicalista, i resistent antifeixista, Battista Carlo Giuseppe
Saroglia. Havia nascut el 3 de setembre de 1904 a Torí (Piemont,
Itàlia).
Sos pares es deien Giacinto Saraglia i Angela Gaitanavi. Es guanyava la
vida
fent de
mecànic i obrer matricer. Encalçat pels escamots
feixistes, el 20 de setembre
de 1929, sota el nom fals de Nino Marengo,
emigrà a França. S'establí a
Villeurbanne (Lió, Arpitània), on
mantingué
contactes amb els companys anarquistes torinesos, amb Luigi Bertoni de
Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i amb Giulio Bacconi de Marsella
(Provença, Occitània). A Lió
es mostrà força actiu dins de la petita comunitat
d'exiliats llibertaris
torinesos, de la qual formaven part Marcello Basso, Socrate Franchi,
Mario
Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Umberto Rossi, els
germans
Cesare i Tito Salvatori, i Gemisto Vallesi, a la qual s'afegiren
més tard Luigi
Ravenni i Marino Ripoli. Formà part, amb altres companys
(Marcello Basso, Socrate
Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Luigi
Mario
Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori i Gemisto Vallesti) del Cercle
«Sacco i
Vanzetti» de Lió, molt relacionat amb el grup
ginebrí de Luigi Bertoni. Un dels
seus germans petits, Giovanni Saroglia, obrer mecànic,
també es va refugiar a
la zona de Lió i a començament de la
dècada dels trenta figurava en la llista
de militants buscats per les autoritats feixistes. En 1934, quan ja
tenia la
nacionalitat francesa, Battista Saroglia intentà entrar amb
passaport francès a
Itàlia amb sa companya, Angiolina Chiavazza,
també fitxada com a anarquista per
la policia italiana, expatriada i també amb nacionalitat
francesa, però les
autoritats feixistes li van denegar l'entrada a la frontera de
Moncenisio
(Piemont, Itàlia). En 1937 el trobem com a voluntari de les
Brigades
Internacionals a Albacete (Castella, Espanya). Com a sergent de
Metralladores
de la IX Batalló de la XIV Brigada Mixta combaté
a la Casa de Campo, Pozuelo,
Boadilla del Monte, Mirabueno, Argante i Guadalajara, on fou delegat de
Secció;
també a Aragó i a la batalla de l'Ebre, on fou
comissari del Servei Sanitari, com
a responsable del Sector de Transportes d'Ambulàncies, de la
XII Brigada
«Garibaldi». El novembre de 1938 retornà
a França. Durant l'Ocupació s'integrà
en un grup del maquis, com a comandant del Batalló
«Henri-Barbusse» (150 partisans)
dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans),
participant el 27
d'agost de 1944 en la insurrecció de Villeurbanne, que fou
alliberada el 2 de
setembre, i, amb una unitat del maquis d'Aiguebelette, en
l'alliberament de Lió.
Durant la postguerra destacà com a sindicalista i sembla que
s'acostà al Partit
Comunista Italià (PCI). Fou president del Comitè
d'Assistència dels Italians (Co.as.it;
actual Comitè dels Italians a l'Estranger de la
Circumscripció Consular de Lió -
Com.it.es), encarregat de defensar els drets dels immigrants italians,
i creà a
Lió l'associació
«Garibaldini», que presidí. Battista Saroglia va morir el 8
d'agost de 1991 al seu domicili de
Villeurbanne (Lió, Arpitània). ***
Foto policíaca de Gino Bibbi - Gino Bibbi: El 8 d'agost de 1999 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia). Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara. ***
Igor
Podshivalov - Igor Podshivalov: El 8 d'agost de 2006 mor a Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) el periodista i militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. Havia nascut el 2 d'agost de 1962 a Angarsk (Irkutsk, URSS; actualment Rússia). En 1979 es matriculà a la Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981, mentre estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En aquesta època publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin en samizdat (publicacions clandestines autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha. En aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es llicencià en filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no trobà feina de la seva especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels fundadors del Club Socialista, primera organització legalitzada a Irkutsk que incloïa militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la creació de la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta organització, assistí a tots els seus congressos –incloent la Conferència d'Anarquistes Siberians de l'estiu de 1990 a Baikal– fins la seva dissolució a mitjans dels anys noranta. A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del carrer Fourier, quan les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va ser jutjat i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la seva llibertat. Durant la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga dels miners de Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades anarquistes a prop de la Casa Blanca de Moscou –compartí barricada amb Ignasi de Llorens, de l'Ateneu Llibertari Estel Negre– contra el cop d'Estat que intentà liquidar la Perestroika. A mitjans dels anys noranta destacà en la lluita ecologista i prengué part en els campaments antinuclears de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de Txèquia (1997) i de la península de Kola (1998). Durant molts anys treballà com a periodista en diaris de la regió d'Irkutsk i col·laborà, sobretot amb articles d'història del moviment anarquista –arribà a arreplegar tots els llibres en rus sobre Nestor Makhno–, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya, etc. És autor d'un llibre sobre les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara inèdit. Igor Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a l'autopista Kultukskom d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) i, a causa de les nombroses i importants ferides, morí quatre dies després en un Hospital Regional d'Shélejov; fou enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres fills, que tingué amb sa companya Podshivalova. Igor
Podshivalov (1962-2006) ---
|
![[07/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/08]") |
|
![[09/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/08]") |
|
|
| Actualització: 29-11-23 |