---
Alberto Ghiraldo (1875-1946)
El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos Aires (Argentina)
el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Son
pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família
criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos
Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant
a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i
l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els
proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc
després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació
econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a
fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga
al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una
banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves
vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes
(jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.),
introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió
Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del
qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución
del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia
15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits
inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí
van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco
Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies
literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament.
El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La
Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El
Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de
los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori,
començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al
1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre
d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera –el 25 de maig de
1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern
aprovà la impopular Llei de Residència–, d'Estat de setge, de clausura
d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de
l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de
1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la
violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En
1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés
de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de
la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín
Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració.
Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es
convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el
qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la
premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els
socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En
1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la
repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció
de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després
d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà
i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La
tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La
Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en
les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la
direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb
alguns militants –sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i
socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics,
de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes
d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més
del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva
tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre,
estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En
1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades
viurà del periodisme –fou corresponsal de La Razón– i de la literatura –treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà
edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va
escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint
persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys,
fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina
amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un
breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on
la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va
col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada,
La Campana, ¡Despertar!, Estudios, Ideas y Figuras,
El Productor, Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador,
El Sol, Vértice, Voluntad, La Voz del Pueblo, etc.
Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario
(1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta
(1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre
nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La
ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino
curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921), La
canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras
letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia
bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española
(1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las
espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero
libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro
argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto
Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general
Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).
---
Alberto Ghiraldo
---
Alberto Ghiraldo pronunciant un
discurs en una reunió anarquista (1914)
---
Alberto Ghiraldo a Espanya
---
Alberto Ghiraldo (1930)
---
Caricatura d'Alberto Ghiraldo
realitzada per Alonso
---
---