---

Anarcoefemèrides del 5 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer númer de "L'Amico del Popolo"

Portada del primer númer de L'Amico del Popolo

- Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol «Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.

***

Primera edició de l'obra de Nettlau

Primera edició de l'obra de Nettlau

- Lectura de Responsibility & Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre de 1899, al Freedom Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres (Anglaterra), l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour struggle: their present limits and their possible extension (Responsabilitat i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i possible expansió). Aquesta reeixida conferència esdevindrà un clàssic i serà editada l'any següent per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.

***

Capçalera de "Bezvlastie"

Capçalera de Bezvlastie

- Surt Bezvlastie: El 5 de desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el primer número del periòdic Bezvlastie (Sense Poder), creat per l'anarquista Varban Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom creada alhora, que després s'editarà a Sofia, representarà la més important difusió del pensament anarquista i anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra. L'últim número apareixerà el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera reapareixerà clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.

***

"La Benemérita"

"La Benemérita"

- Neix la «Llei de fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard, a Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la Plaça de Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de fugues». Segons la nota que va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues», un sistema que a partir d'aquell dia s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

***

Cartell del "Convegno Malatesta"

Cartell del "Convegno Malatesta"

- Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.

Anarcoefemèrides

Naixements

Vincenzo Lama

Vincenzo Lama

- Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per «associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un «anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

***

Notícia de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de Saint-Étienne "Mémorial de la Loiret et de la Haute-Loire" del 4 d'abril de 1892

Notícia de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loiret et de la Haute-Loire del 4 d'abril de 1892

- Claudius Denhomme: El 5 de desembre de 1868 neix a Bourg-Argental (Roine-Alps, França) l'anarquista Claudius Denhomme. Sos pares es deien Pierre Denhomme, estampador de teixits, i Marie Champaverd. Es guanyava la vida com a calderer i armer. D'antuvi militant socialista, a començament de la dècada dels vuitanta esdevingué anarquista. En 1883 s'encarregà dels infants de Régis Faure, condemnat el 19 de gener en el conegut com «Procés dels 66» a 15 mesos de presó i a 200 francs de multa. El 17 de juny de 1883 participà a La Ricamarie (Roine-Alps, França) a la commemoració de la massacre de 14 persones que l'Exèrcit francès va cometre el 14 de juny de 1869 durant una vaga de miners, on un centenar d'anarquistes, entre ells Ferdinand, Rullière, Thevenon i Henri Tricot, s'arreplegaren a les portes del cementiri que havia estat tancat per les autoritats. En aquesta època va ser nomenat membre de les meses de les reunions i conferències celebrades a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). L'estiu de 1884, segons un informe de la policia, havia estat censurat pels companys anarquistes per sospitar d'haver donar informacions al comissari i per ser amic d'un regidor municipal. Sa companya, relacionada amb Louise Michel i al domicili de Saint-Étienne de la qual es reunia el grup «L'Égalité», a finals de 1882 s'encarregà de fer arribar a la companya de Régis Faure diverses sumes de diners per ajudar-lo, i en 1891 presidí la Cambra Sindical de Dones de Saint-Étienne. L'1 d'abril de 1889 va ser detingut amb Joseph Paillarat per «embriaguesa, escàndol nocturn, agressió lleugera i ultratges» a dos agents. En 1891 regentava un alberg, al número 21 del carrer Neuve, on es reunia un grup anarquista animat per Jean-Baptiste Ricard. El 28 de febrer de 1891 va se condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne, juntament amb Antoine Terrasse, a 10 dies de presó per «trencament d'una tanca, cops i ferides». L'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de complicitat del robatori d'un moneder i d'un rellotge comès per Marcellin Merle. El 6 d'agost de 1898 es casà a Saint-Étienne amb Marie Louise Bouquet. El desembre de 1903 va ser declarat desaparegut de Saint-Étienne per les autoritats i inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

- Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per «associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).

***

Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari "Le Petit Parisien" del 6 de maig de 1893

Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari Le Petit Parisien del 6 de maig de 1893

- Pierre Panel: El 5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond, Roine-Alps, Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler, venedor ambulant i militant anarquista Pierre Panel. Sos pares es deien Antoine Panel, obrer matricer, i Antoinette Simon. Es vanagloriava d'estar emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes vegades juntament amb Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira, existència marcada per nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a dos mesos de presó per «injúries, rebel·lió i incitació a l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de 1893 va ser castigat a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos de presó, pena que, a resultes dels incidents que atià dins de l'audiència després de cridar «Fora els jutges! Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop lliure la primavera de 1894, trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps, Arpitània), on desenrotllà una important propaganda i creà un petit grup anarquista, fet pel qual va ser acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i substituïts per obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser acusat de possessió de dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa seva resultà infructuós. A començaments del segle XX feia vida per la regió de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on a conferències es reunia amb altres anarquistes com Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà a la regió del Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup d'«Amis de Ce qui'il faut dire». En aquesta època viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la regió de Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a més de vendre a la porta de les fàbriques Le Libertaire i cordons que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats, però posteriorment reprengué la militància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Maria Rygier amb el seu vestit de presa

Maria Rygier amb el seu vestit de presa

- Maria Rygier: El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) –alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)– l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classe i fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia).

Maria Rygier (1885-1953)

***

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí "Le Réveil" de l'11 de maig de 1918

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil de l'11 de maig de 1918

- Arcangelo Cavadini: El 5 de desembre de 1886 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Arcangelo Luigi Cavadini, conegut com Liana. Es guanyava la vida treballant de paleta i d'obrer teixidor. En 1909, durant una vaga de paletes a Lugano (Ticino, Suïssa), conegué l'anarquista Luigi Bertoni i a partir d'aquí col·laborà ocasionalment en Le Réveil - Il Risveglio. En 1911 intentà crear un sindicat autònom de la construcció per a enfrontar-se amb la Cambra del Treball reformista. En 1912 llançà un xop de cervesa al cap de l'anarquista individualista Massimo Rocca (Tancredi) mentre parlava en un acte. En 1914 s'entrevistà a Stabio (Ticino, Suïssa) amb Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra fou un dels animadors del grup anarquista de Zuric. L'estiu de 1915, amb Luigi Bertoni, s'entrevistà amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors. Aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic. Durant la primavera de 1918, quan aquest cas es va destapar, i que passà a nomenar-se «Cas de les Bombes de Zuric», el 20 d'abril va ser detingut després d'haver-se trobat una trentena enginys explosius al seu domicili –sembla que provenien de l'arsenal dels revolucionaris indis. Quatre dies després, el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1918, Arcangelo Cavadini va morir a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) ofegat, segons la versió oficial, després d'haver-se empassat el seu propi mocador –altres fonts parlaven d'haver-se penjat amb els cordons de les sabates. L'explicació del periòdic Le Libertaire va ser que havia estat escanyat a la seva cel·la després d'haver estat apallissat, ja que companys de presó s'havien sentit crits d'auxili seus aquella nit. L'autòpsia no va ser permesa per les autoritats suïsses.

***

Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul PrimertSos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée», «Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans, As-tu compris camarade?, Dictature, Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.

***

Henry Poulaille (ca. 1940)

Henry Poulaille (ca. 1940)

- Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys –son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar –juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres– la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat, À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde, Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans (1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).

***

Gino Sette

Gino Sette

- Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola

***

Attilio Bazzocchi, Manilla Gaudani i sos tres fills (Forlì, juliol de 1954)

Attilio Bazzocchi, Manilla Gaudani i sos tres fills (Forlì, juliol de 1954)

- Attilio Bazzocchi: El 5 de desembre de 1903 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Attilio Bazzocchi, conegut com Tiglino. Sos pares es deien Agostina Bazzocchi i Luigia Amaducci. Assistí a l'escola elemental fins al sisè curs. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i de molt jove s'integrà en el moviment anarquista, esdevenint aviat un dels seus membres més representatius a Forlì i a Romanya. El juliol de 1920 va ser delegat en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on conegué destacats anarquistes, com ara Gigi Damiani, Nello Garavini i Errico Malatesta, esdevenint molt amic i estret col·laborador d'Armando Borghi i de la seva companya Virgilia D'Andrea. El 17 d'abril de 1922, en nom de la Federació Anarquista Romanyesa (FAR), envià a la delegació russa a la Conferència de Gènova (Ligúria, Itàlia) un telegrama de protesta contra la repressió del govern bolxevic contra els anarquistes russos. Aquest mateix any publicà alguns articles en Umanità Nova, publicació de la qual era corresponsal a Forlì, i va ser apallissat pels escamots feixistes. Després de la pujada al poder de Benito Mussolini, va ser perseguit, advertit formalment, escorcollat i detingut en diferents ocasions. Malgrat les seves precàries condicions econòmiques, contribuí a mantenir el moviment anarquista romanyès i ajudà en l'expatriació clandestina de companys. En la primera meitat dels anys vint es va casar amb Manilla Guadani, amb la qual tingué tres infants (Nevio, Euro i Enzo), tots els quals esdevingueren destacats anarquistes. Contractat com a obrer filador a la fàbrica Orsi Mangelli, va perdre voluntàriament dues falanges d'una mà per a obtenir una petita pensió i mantenir així sa família. Més tard va reprendre la seva feina de venedor ambulant. També es dedicava, amb un cert èxit, als jocs d'atzar, una part dels guanys dels quals els destinava a ajudar sos companys; sorprès en diverses ocasions exercint aquesta activitat, va ser amonestat formalment per les autoritats. Entre 1931 i 1932 passà uns mesos empresonat per delictes menors i va ser alliberat abans de temps perquè li diagnosticaren una mena de tuberculosi i per una amnistia. Durant la lluita partisana durant la II Guerra Mundial, encara que no formà part de les formacions de combat, col·laborà activament amb els grups armats, especialment amb la «Brigada Garibaldi», sobretot mantenint contactes entre les formacions que lluitaven als Apenins i les que operaven a la ciutat. Participà en nombroses reunions clandestines entre anarquistes i antifeixistes d'altres corrents polítiques, tant a Forlì com a la zona de Ravenna. En aquests anys treballà en l'empresa d'Edgardo Ridofi, exfeixista convertit a l'antifeixisme, de qui esdevingué amic. La seva companya es va exposà a greus riscos durant la lluita partisana, com quan va ajudar en l'evasió de la presó a l'anarquista Pietro Guglielmo Bartolini, detingut pels alemanys durant una batuda a les muntanyes. Durant la postguerra, esdevingué, amb Pio Turroni, un dels màxims representants de la represa del moviment anarquista a Romanya i el seu domicili esdevingué un lloc segur d'acolliment i de refugi dels companys de passada o dels que necessitaven ajuda, com ara Gigi Damiani. Fou un dels promotors i fundadors de la FAR reconstituïda. Amb Pio Turroni i altres, fundà i edità el periòdic romanyès L'Aurora (1944-1947), contribuint a la redacció i l'edició de molts de llibres i fullets, especialment per a les editorials «L'Aurora» i «L'Antistato». En 1945, després del retorn d'Armando Borghi a Itàlia, i juntament amb Pio Turroni, organitzà gires propagandístiques arreu de la Romanya. Com a delegat de la FAR, participà en diferents congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el de Carrara (1945), el de Bolonya (1947), el de Liorna (1949) i el de Rosignano Solvay (1961), i també en diversos congressos nacionals. Després del Congrés de Carrara de 1945, al qual assistí, amb son fill Nevio Bazzocchi, en representació de les Joventuts Llibertàries Romanyeses, assistí al Congrés Juvenil Nacional, celebrat el juliol de 1946 a Faenza. En el II Congrés de la FAI de 1947 a Bolonya, va ser nomenat en representació de la FAR membre de la Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya, juntament amb Primo Bassi, Enzo Cepelli, Antonio Scalorbi i Pio Turroni. En 1965, amb Armando Borgui i altres companys i grups anarquistes, abandonà la FAI en desacord amb les deliberacions del VIII Congrés de Carrara. Col·laborà en el periòdic Iniziativa Anarchica, portaveu dels dissidents de la FAI. El 19 de desembre de 1965 participà en el Congrés Nacional dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA), que se celebrà a Pisa, que donà vida a una nova organització nacional, i fundà i col·laborà en el periòdic L'Internazionale, d'Ancona. Deixant de banda qualsevol sectarisme, mantingué contactes amb companys d'idees diferents. Després de 1968, quan una nova generació de militants aparegué a Forlì i a Romanya, aportà el seu coneixement i la seva experiència als nous grups de joves que es crearen. En els seus últims anys, encara que malalt i postrat després de la mort de la seva companya Manilla Guadani en 1981, participà en totes les activitats que va poder. Attilio Bazzocchi va morir el 12 de setembre de 1985 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu funeral, per voluntat de sos fills, es realitzà de manera estrictament privada.

***

Jaume Lleonart Roure

Jaume Lleonart Roure

- Jaume Lleonart Roure: El 5 de desembre de 1911 neix a Tossa de Mar (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Lleonart Roure –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Rouzé. Sos pares es deien Jaume Lleonart i Carme Roure. Durant la guerra civil lluità contra el feixisme en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la fortificació de la «Línia Maginot». En 1940, durant l'ocupació alemanya, va caure presoner dels nazis i internat a l'Stalag VIII. El 25 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.943, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustrai) i integrat en el «Kommando Steyr». Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, s'establí en la regió parisenca i posteriorment a Perpinyà, on treballà en la construcció i milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Antonia Sánchez. Jaume Lleonart Roure va morir l'11 de juliol de 1990 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de juny de 1994

Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Vicenç Sendrós Nolla: El 5 de desembre de 1915 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Sendrós Nolla. Sos pares es deien Joan Sendrós i Maria Nolla Gonzáles. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista, militant en la Secció de Barbers del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva ciutat natal. En 1936 combaté la insurrecció feixista i col·laborà en la revolució col·lectivista. Després s'enrolà voluntari en la Marina de Guerra a Cartagena (Múrcia, Espanya), on ja havia fet el servei militar anys abans. En 1939, amb el triomf franquista, pogué fugir en un vaixell de guerra cap a Orà (Algèria) i d'allà marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després de passar per diversos camps de concentració, treballà en la construcció de la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'armistici amb els alemanys arribà a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on participà en la reconstrucció clandestina de la CNT durant l'ocupació nazi. En aquesta població conegué María Río, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Dhalia. Milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de membre de la Comissió de Relacions del departament d'Arieja. Quan ocupava la secretaria de Propaganda del Comitè Comarcal d'Arieja, Vicenç Sendrós Nolla va morir durant la nit del 18 al 19 de maig de 1994 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Ornolac e Ussat (Llenguadoc, Occitània), població on residia i on reposava sa companya.

***

Enrico Maltini

Enrico Maltini

- Enrico Maltini: El 5 de desembre de 1939 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Enrico Maltini. A finals dels anys seixanta entrà a formar part de la Joventut Llibertària de Milà (Llombardia, Itàlia), després anomenada Bandera Negra, i en el Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa. El març de 1969, dins de Bandera Negra, un grup de militants (Amedeo Bertolo, Umberto Del Grande i Giuseppe Pinelli) fundaren la Creu Negra Anarquista (CNA), l'objectiu de la qual fou ajudar a la realització d'activitats anarquistes antifranquistes organitzades per la Creu Negra Internacional (CNI), com ara la fundada per Stuart Christie al Regne Unit. Arran de l'anomenada «estratègia de la tensió» (explosions de bombes, detencions de militants, assassinat de Giuseppe Pinelli, etc.), la CNA se centrà en la realitat italiana i ell prengué el relleu de Pinelli. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Pietro Valpreda i de denúncia de l'assassinat de Pinelli. En 1973, amb l'alliberament de Pietro Valpreda, la CNA es va dissoldre i ell continuà la seva tasca de recopilar informació i de contrainformació i de militància en el moviment anarquista, especialment en el Circolo Ponte della Ghisolfa de Milà. També milità en els Grups Anarquistes Federats (GAF) i el grup «Milano 2», que es dissolgueren a meitat dels anys setanta. Col·laborà habitualment en les revistes A Rivista Anarchica i Libertaria. En 2013 publicà, amb Gabriele Fuga, el llibre E a finestra c'è la morti. Pinelli: chi c'era quella notte. Es guanyà la vida com a professor universitari del Departament de Ciències Alimentàries de la Facultat d'Agricultura de la Universitat d'Udine (Friül). Diagnosticat de càncer, Enrico Maltini va morir un mes després, el 27 de març de 2016, a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any es reedità el seu llibre sota el títol Pinelli. La finestra è ancora aperta.

Anarcoefemèrides

Defuncions

José Badía Arpal (1932)

José Badía Arpal (1932)

- José Badía Arpal: El 5 de desembre de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Badía Arpal –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Arnal, Arcal, etc.). Havia nascut el 18 d'agost de 1905 a Quinto de Ebro, actual Quinto, (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Julián Badía, administrador de finques, i Dolores Arpal. Era el tercer fill d'una família de 10 germans i germanes. En 1912 es traslladà amb sa família al barri rural de Movera de Saragossa (Aragó, Espanya), on son pare havia estat destinat. Estudià a l'Escola Pública Infantil de Morevera i posteriorment alguns cursos a les Escoles Pies de Saragossa. Després de treballar de mosso en alguns comerços de Saragossa, tornà a Movera, on treballà de jornaler. El març de 1926 començà a fer el servei militar al Regiment de Sapadors i Minadors de Saragossa i un cop acabada la mili retornà a Movera. El 9 de novembre de 1932 es casà amb María Zapater Buisán, amb qui tingué un infant (Jesús). Militant destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Movera, la qual presidia en 1936, es distingí pel seu antisectarisme i moderació –es diu que hi anava a missa els diumenges–, per haver ajudat a nombroses persones a aprendre a llegir i a escriure i per la seva intervenció com a negociador en diversos conflictes laborals. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sa família quedà dividida en dos bàndols: el lleial, en el qual es trobava son pare Julián i sos germans José i Miguel; i el rebel, en el qual hi havia sos germans Julián, militar, i Agustín, guàrdia d'assalt. Detingut per la Guàrdia Civil, el 17 d'agost va ser internat a la presó saragossana de Torrero. José Badía Arpal va ser assassinat extrajudicialment de dos trets a la nuca el 5 de desembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya) i llançat en una fossa comuna d'aquest cementiri. Segons les autoritats franquistes, va ser alliberat aquell mateix 5 de desembre. Sa vídua, per a trobar feina i rebre una pensió, va ser pressionada perquè acceptés la mort de son marit com a una «mort violenta» sense causa política. El maig de 2014 Tasio Peña Jiménez estrenà el curtmetratge José Badía Arpal. Un crimen de su tiempo, on es repassa la seva trajectòria vital.

***

Alexandre Schapiro

Alexandre Schapiro

- Alexandre Schapiro: El 5 de desembre de 1946 mor d'una crisi cardíaca a Nova York (Nova York, EUA) el destacat militant anarcosindicalista Aleksandr Moiseevic Shapiro, més conegut com Alexandre Schapiro o Sanya Schapiro. Havia nascut en 1882 a Rostov del Don (Rostov, Rússia). Sa família –d'origen jueu, revolucionària, lliurepensadora i atea– emigrà ben aviat a Turquia. A Constantinoble estudià al Col·legi Francès, on aprengué grec clàssic i modern, turc, rus i ido (llengua internacional, simplificació de l'esperanto) –més tard aprendrà anglès, alemany, castellà i búlgar. Quan tenia 11 anys començà a llegir els pensadors anarquistes. En 1898 marxà a París i es matriculà en biologia a la Sorbona amb la finalitat d'estudiar medicina, però no va poder acabar els estudis per manca de diners. En 1900 es reuní amb son pare a Londres, on entrà en contacte amb Piort Kropotkin –qui el prengué com a secretari donat els seus coneixements culturals i lingüístics–, Varlaam Txerkézov i Rudolf Rocker, i començà a militar en els cercles anarquistes jueus, amb els qual creà, el desembre de 1902, la «Federació Anarquista en llengua jiddisch». En 1907 fou delegat d'aquesta federació al Congrés Internacional d'Amsterdam i esdevé un dels secretaris de l'Oficina de Correspondència de la Internacional anarquista. En 1915, quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves idees anarquistes, s'oposà al conflicte i al «Manifest dels Setze». Com a Rudolf Rocker, fou internat en un camp durant la guerra per la seva oposició al reclutament obligatori. En aquesta època fou secretari del Comitè d'Ajuda de la Creu Roja Anarquista, organització de suport als presos llibertaris, especialment russos. Durant l'estiu de 1917, a Rússia, participà amb Volin en el periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball). Durant un temps ajudà els bolxevics en l'organització de la xarxa ferroviària i més tard en la Comissaria d'Assumptes Exteriors amb Giorgi Txitxerin. Després de l'anihilament de la guerrilla makhnovista i de la repressió de la insurrecció de Kronstadt, s'afegí a Emma Goldman i a Alexander Berkman en els intents de pressionar Lenin per obtenir la llibertat dels anarquistes empresonats i aleshores en vaga de fam. El febrer de 1921 participà en l'organització dels funerals de Kropotkin. Empresonat també, fou finalment expulsat de Rússia. Instal·lat a Berlín, organitzà el «Comitè de Suport als militants empresonats a Rússia» i coedita el periòdic Rabotxi Put (La Veu dels Treballadors), juntament al també anarcosindicalista rus Grigorij Maksimov. El desembre de 1922 participà activament en el constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Berlín, on va escriure un primer esbós dels seus estatuts i, juntament amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, fou un dels membres del seu Secretariat Internacional. Entre el 16 i el 20 de juny de 1931 assistí al IV Congrés Mundial Anarquista a Madrid. Entre 1932 i 1933 visqué a Espanya, on s'havia traslladat la seu de l'AIT, i participà en comissions de discussió amb els Sindicats d'Oposició (trentistes); també publicà articles en Solidaridad Obrera. Fou crític amb la «Plataforma Anarquista» promoguda per Nèstor Makhno i Piotr Arshinov, que considerava que havia adoptat les tàctiques, els mètodes de lluita i les formes d'organització del bolxevisme –també desaprovà la col·laboració governamental de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Guerra Civil espanyola. En 1933, fugint del nazisme, es refugià a París, on publicà La Voix du Travail i col·laborà en el periòdic berlinès Der Syndikalist i en Le Combat Syndicaliste, de Pierre Besnard. Després de França marxà a Suècia i finalment a Nova York, on publicà el mensual New Trends (Noves Tendències) fins a la seva mort. Entre 1945 i 1946 fou soci amb Isaac Radinowsky en una empresa que enviava paquets d'ajuda a l'URSS des de Nova York. Cal no confondre Alexandre Schapiro amb el també anarquista rus del mateix nom, conegut sota el pseudònim de Sacha Piotr Schapiro, i pare del gran matemàtic Alexandre Grothendieck.

***

Foto antropomètrica de Tomàs Orts Martin

Foto antropomètrica de Tomàs Orts Martin

- Tomàs Orts Martin: El 5 de desembre de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Tomàs Orts Martin, també conegut com Thomas Orts Martin. Treballà a la fàbrica de paraigües de Jesús García i després amb Bartolomé Espanyol. L'1 de febrer de 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica a la Federació Local de Barcelona. També entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el grup «Superació». Quan les lluites de carrer de juliol de 1936 arran del cop militar feixista, s'enfrontà contra els aixecats al Paral·lel, a la zona d'Universitat, a les Drassanes i a altres indrets, juntament amb diversos companys (Manuel Hernández, Liberato Minué, Eugenio Vallejo, etc.). Fins l'agost de 1936 s'encarrega del Servei d'Higiene i Sanitat del Comitè Revolucionari de la barriada barcelonina del Poblesec. Després va ser nomenat delegat del Sindicat de la Fusta de la CNT a la Secció de Comarques del Comitè Regional de Catalunya. També formava part del Comitè de Defensa del Centre i l'11 d'agost de 1936 havia participat en l'ocupació del Palau de Justícia per la CNT, formant part del Comitè Revolucionari de Justícia de la CNT-FAI, encapçalat per Àngel Samblancat Salanova. També va intervenir en la recerca i l'expurgació de sumaris de causes politicosocials que afectaven militants llibertaris. Des de la meitat d'agost i fins a finals de setembre de 1936 el Comitè de Defensa del Barri del Centre, del qual formava part, va actuar a la Patrulla de Control de la CNT. Entre octubre de 1936 i maig de 1937 fou membre de la Secció d'Investigació de les Patrulles de Control de la Junta de Seguretat de la Generalitat de Catalunya i s'encarregà d'un grup d'acció del Poblesec, encapçalat per Dionís Eroles Batlle. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser processat per la seva participació en els enfrontaments armades esdevinguts a Barcelona. Posteriorment va treballar per al Comitè Regional del Sindicat de la Fusta, Construcció i Decoració. Tingué un càrrec de responsabilitat en l'anomenat «Comitè dels Escolapis», que gestionava l'edifici de la Ronda de Sant Pau, seu de diversos grups anarquistes i sindicats. El 21 d'agost de 1937 va ser detingut per la policia al seu domicili, on vivia amb sa mare i sa germana, després d'oferir una gran resistència. Tancat a la Presó Model de Barcelona, va fer una xerrada als companys reclosos. El 28 d'agost de 1937 va ser posat en llibertat. El novembre de 1937, quan formava part de la Brigada de Milícies del Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, va ser destinat com a caporal al Servei de Tren de l'Exèrcit. L'1 d'abril de 1938 va ser nomenat capità d'Infanteria i va ser destinat a la Companyia de Metralladores del 483 Batalló de la 121 Brigada Mixta. El juliol de 1938 va ser destinat a la II Companyia de 482 Batalló de la 121 Brigada Mixta. El 4 de desembre de 1938 ingressà en el grup anarquista «Els Quatre» i en aquesta època militava en la Secció del Moble del Sindicat de la Fusta de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a París. A la capital gala, amb altres companys (Juan Bienvenido, Eduard Cerveró, Carlos Infante Ungría, José Mavilla Vila, Ramon Liarte Viu, Pedro Sánchez, etc.), formà part d'un grup que afavorí l'evasió de companys dels camps de concentració francesos. L'abril de 1939 va ser detingut i, després de restar tancat, el 2 de maig d'aquell any va ser enviat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a la seva expulsió. Aconseguí poder passar a Amèrica i el 7 de novembre de 1939 arribà a Santo Domingo (República Dominicana) a bord del transatlàntic Flandre. Posteriorment s'establí a Guatemala (Guatemala), on prengué el nom de Thomas Orts Martin. El 10 de setembre de 1961 fundà a Guatemala l'empresa «Acumuladores Iberia SA», dedicada a la fosa de plom i comercialització de bateries i d'acumuladors. El 1964 va comprar les accions del seu soci mexicà, esdevenint l'únic propietari de l'empresa, que finalment es va convertir en una gran multinacional d'Amèrica Central. En els anys setanta fou mestre de la Lògia Maçònica «Daniel Aguirre» de Guatemala. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Guillamón Iborra, Agustín: Orts Martin, Tomàs (1908-?). D'anarquista i home d'acció a empresari d'èxit i maçó

***

Necrològica de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 29 de desembre de 1957

Necrològica de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Jaume Tomàs Turull: El 5 de desembre de 1957 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret. Havia nascut el 25 de juliol de 1890 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou i Teresa Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels promotors de l'«Agrupació Lliurepensadora» d'aquesta població. Abans de la Revolució formà part en diferents ocasions dels Comitès Organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Comitès de Vaga, tants en els períodes legals com clandestins. Representà diversos sindicats confederals d'Igualada (Art Fabril, Construcció, Fusta, Metal·lúrgica, Molers, Transport i Oficis Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a Barcelona. Quan esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser membre de les Patrulles de Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a la rereguarda. En 1937 va haver de fugir a França després dels «Fets de Maig». En l'exili fou un dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia de la CNT. Sa companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla. Malalt, Jaume Tomàs Turull va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu domicili de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Pedro Estavillo apareguda en el periòdic mexicà "Tierra y Libertad" de gener de 1963

Necrològica de Pedro Estavillo apareguda en el periòdic mexicà Tierra y Libertad de gener de 1963

- Pedro Estavillo: El 5 de desembre de 1962 mor a Mèxic el magonista, anarquista i anarcosindicalista Pedro Estavillo. Desconeixem la data i el lloc del seu naixement. En 1911, amb una germana seva, va fer costat la Revolució de la Baixa Califòrnia (Mèxic) encapçalada pels germans Flores Magón. Instal·lat a El Centro (Califòrnia, EUA), entre novembre de 1911 i 1917 col·laborà econòmicament amb el periòdic anarquista magonista Regeneración. L'agost de 1912 signà la protesta per la detenció arbitrària d'Eraclio Romero i per l'injust tracte racista que rebien els treballadors mexicans a Imperial Valley a El Centro. Aquest mateix mes, en substitució de Macario Vigil, va ser nomenat secretari del «Grupo Regeneción Tierra y Libertad» d'El Centro, que havia estat fundat el 4 de febrer d'aquell any i que tenia com a missió lluitar pels ideals del magonista Partit Liberal Mexicà (PLM), expressats en el «Manifest» del 23 de setembre de 1911, i del qual formaven part destacats militants (Rosa Carrillo, Antonio García, Macario Vigil, Damián Hernández, Anastasio Mancillas, etc.). L'octubre de 1912 va ser un dels primers a inscriure's en el sorteig organitzat pels jornalers de Califòrnia, els guanyadors del qual, un comptes de rebre cap premi, es veien obligats moralment a lliurar cinc dòlars per cobrir el dèficit pel qual passava Regeneració en aquesta època. El març de 1913 col·laborà en la campanya de fons per al formació de la Casa del Obrer Internacional de Los Angeles (Califòrnia, EUA). El juliol de 1917 participà econòmicament en la recollida de calers per a assegurar la salut de Ricardo Flores Magón. Considerat com un dels iniciadors de l'agrarisme revolucionari a la Baixa Califòrnia, en els anys vint creà el sindicat anarcosindicalista «Rojo y Negro», molt actiu sobretot en el sector dels treballadors del cotó, i que atià l'ocupació de terres, moviment conegut com «El Asalto a las Tierras». Membre de la «Comunitat Agrària Mocho del Sur», adherida a la Confederació General del Treball (CGT), al Valle de Mexicali (Baja Califòrnia, Mèxic), el juny de 1936 signà, amb Jesús Cibrián i Leonardo Prado, un manifest, dirigit a totes les comunitats agràries i sindicats pagesos, i al president de la República, on es denunciava la situació d'explotació que històricament patien els camperols mexicans a mans de la «Colorado River Land Company». Amb alguns companys, construí una escola al seu poble. Malalt durant més de vint anys, Pedro Estavillo va morir el 5 de desembre de 1962 a Mèxic. Deixà companya, tres fills i dues filles.

Pedro Estavillo (?-1962)

***

Marius Ricros

Marius Ricros

- Marius Ricros: El 5 de desembre de 1968 mor a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Havia nascut el 8 de setembre de 1898 a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet.

***

Guido Kopp

Guido Kopp

- Guido Kopp: El 5 de desembre de 1971 mor a Salzburg (Salzburg, Àustria) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Havia nascut el 17 de març de 1896 a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany). Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps «Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de «propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg, Àustria).

Guido Kopp (1896-1971)

***

Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de març de 1974

Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de març de 1974

- Francisco Blanco Ponce: El 5 de desembre de 1973 mor a Rennes (Bretanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Havia nascut el 30 de juliol de 1908 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).

***

Necrològica de Carlos Vicente apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de febrer de 1977

Necrològica de Carlos Vicente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de febrer de 1977

- Carlos Vicente: El 5 de desembre de 1976 mor a Oakville (Ontario, Canadà) l'anarcosindicalista Carlos Vicente. Havia nascut en 1902 a Begís (Alt Palància, País Valencià). De ben jove començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució sembla que participà en el moviment col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista, s'amagà fugint de la repressió i en 1947 passà clandestinament a França. Posteriorment emigrà al Canadà, on continuà pertanyent al nucli confederal i sostingué financerament els moviments de solidaritat amb l'Espanya antifranquista.

***

Ethel Mannin

Ethel Mannin

- Ethel Mannin: El 5 de desembre de 1984 mor a Teignmouth (Devon, Anglaterra) la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. Havia nascut el 6 d'octubre de 1900 a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra). D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primer èxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

***

Camp de concentració de Vernet

Camp de concentració de Vernet

- Nemesio Oteros Polo: El 5 de desembre de 1994 mor a Brageirac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Havia nascut el 28 d'abril de 1907 a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família molt pobra, sos pares es deien Santiago Oteros i Nemesia Polo. Quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent –el capellà va ser reciclat a infermer–, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a l'Hospital de Brageirac (Aquitània, Occitània).

***

Eugenio Maggi

Eugenio Maggi

- Eugenio Maggi: El 5 de desembre de 2003 mor a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Eugenio Maggi, conegut com Tebba. Havia nascut el 17 de juliol de 1919 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Fou el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i Giuseppina Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat en 1926 de la seva feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per la seva negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF), obrí un taller al barri genovès de Coronata, que sistemàticament va ser assaltat i cremat pels escamots feixistes, a més de patir agressions físiques i detencions. En 1929 sa família es traslladà a la barriada de Sestri Ponente –coneguda com «Sestri la Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio començà a treballar amb 14 anys en una factoria de torrefacció cafetera; més tard esdevingué operari a la fàbrica d'automòbils i de carrosseria ferroviària «San Giorgio» a Sestri Ponente. Després de conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment antifeixista es decantà pel pensament llibertari i començà a participar en les activitats de la clandestina Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es començà a recuperar a Sestri Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de l'11 de setembre es desencadenà el primer acte de resistència armada contra les tropes alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus amics Vittorio Zecca i Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup d'acció de la Brigada «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Malatesta», organitzada per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres grups, Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma «Langhe» i Giacomo Pittaluga en una brigada de la Divisió Garibaldina «Coduri», que actuà al Tigullio genovès. El 24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca, juntament amb Francesco Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació d'una espia infiltrada en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la Direcció de Policia de Gènova, va ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto Veneziani, cap de la Secció Política de la policia genovesa. L'agost de 1944 va ser traslladat a la presó milanesa de San Vittore, on presencià diversos afusellaments de companys, i el mes següent va ser enviat al camp de concentració de Bolzano, on va ser lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la República Social Italiana de Salò. El 7 de setembre de 1944 arribà al lager de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de treball de Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va ser registrat sota la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats a l'establiment on es construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de 1945 va ser traslladat al camp principal de Dachau. Tingué sort i pogué aguantar, encara que en forma d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes el 29 d'abril de 1945. Després de romandre gairebé un mes en un hospital de la Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945 retornà a Itàlia. A Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina «Alpron», com a comissari de destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en una fàbrica genovesa i fins i tot marxà fora de Ligúria i d'Itàlia per fer feina, passant períodes a França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat de Sardenya on romangué més de 10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i sindicals d'aleshores. També va prendre part en la revolta de Gènova del 14 de juliol de 1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de juny de 1960.

Eugenio Maggi (1919-2003)

***

Enric Casañas durant l'entrevista per al "Memorial Democràtic" (2010)

Enric Casañas durant l'entrevista per al Memorial Democràtic (2010)

- Enric Casañas Piera: El 5 de desembre de 2015 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Casañas i Piera. Havia nascut el 13 de juny de 1919 al barri de Vila de Gràcia de Barcelona (Catalunya). Era fill d'una família obrera compromesa en les lluites socials. Son avi matern, Josep Piera, fou un republicà federal que va portar sa filla Cristina, mare d'Enric Casañas, a l'acabada de crear Escola Moderna de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Son oncle fou l'anarcosindicalista Simó Piera Pagès, molt amic de Salvador Seguí Rubinat. Quan Enric Casañas era nin sos pares se separaren i amb sa mare i son germà Rogeli es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on son avi Josep Piera li va fer de pare. Sa mare treballà de teixidora en una fàbrica. Quan tenia 12 decidí abandonar l'escola i posar-se a fer feina. D'antuvi entrà en un taller on soldaven estris de perruqueria i després treballà de manobre al costat de son oncle. Finalment va fer de pintor en la construcció, professió en la qual va treballà la resta de sa vida. Amb 13 anys freqüentà l'Ateneu Popular de la Casa del Poble, l'escola local de la CNT; va anar als cursos nocturns de Salvador Lluch Cuñat (Máximo Llorca) a l'Escola Racionalista i assistí a conferències de destacats militants anarquistes (Tomás Cano Ruiz, Sebastià Clarà Sardó, Joan García Oliver, Gregori Jover Cortés, Ricard Sanz García, etc.). De totes les activitats que allí es feien (teatre, lectures, etc.), s'estimava especialment les del grup excursionista. En aquesta època començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Coloma de Gramenet. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Barcelona. En 1935 va ser detingut –la premsa el bateja com El Cardenal, per mor del cardenal Salvador Casañas Pagès– per actes de sabotatge durant la vaga de tramvies i tancat 17 dies incomunicat a la Presó Model de Barcelona, però com que era menor d'edat, va ser enviat a l'Asil Durant del carrer Balmes de la capital catalana, d'on pogué sortir finalment gràcies a l'ajut de son oncle Simó Piera. Cap el 1936 milità en un grup d'afinitat del Sindicat de la Construcció de la CNT. Participà, amb sa mare i son amic Josep Gatell Comas, en la resposta popular contra el cop militar feixista de juliol de 1936, sobretot a la caserna de Sant Andreu. Després d'uns dies en les Patrulles de Control de Santa Coloma de Gramenet, el 24 de juliol de 1936 marxà al front d'Aragó amb la «Centúria Ascaso» de la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez, amb qui va fer una gran amistat. A Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) entrà a formar part del «Grupo Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Josep Gatell Comas. També fou un dels responsables del Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP). En un intent de fer volar un pont a prop de Quinto (Saragossa, Aragó), el grup d'uns trenta guerrillers del qual formava part va ser descobert per les tropes franquistes i salvà la vida de miracle. Amb la militarització de les milícies fou sergent de la Secció Motoritzada de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destinat a l'Ebre, participant en les batalles de Belchite i de Terol. Malalt de sarna, hagué de ser hospitalitzat a la rereguarda. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs primer al camp de triatge d'Arles, i després als camps de concentració de Barcarès (illot D, barraca 25) i d'Argelers. Posteriorment va ser enviat a la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a cavar trinxeres al Yonne (Borgonya, Centre, França) i a una obra en un camp d'aviació, contínuament bombardejat per l'aviació alemanya. Després de la desfeta de juny de 1940, anà cap a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va fer la verema a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). A Marsella (Provença, Occitània) va ser acollit pel consolat mexicà al castell de la Reynarde i, gràcies a José Berruezo Silvente, aconseguí feina de ferrer a la zona del Cantal (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la reorganització confederal i establí contactes amb la Resistència, col·laborant en la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal. Fugint de les alemanys, anà a Bordeus (Aquitània, Occitània) i des d'aquesta ciutat en 1944 passà a Andorra, residint a casa del mestre anarquista Félix Carrasquer Launed. El 13 de juny de 1944, el dia que feia 25 anys, passà clandestinament a Barcelona. Passat un temps, aconseguí feina a València (País Valencià), on va romandre tres anys amb documentació falsa. Descobert per les autoritats, en 1951 decidí emigrar al Brasil amb son amic Josep Gatell Comas. A Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) va estar tres anys, passant penalitats, malària inclosa, i treballant de pintor. Finalment s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on amb un grup d'amics creà el Centre d'Estudis Socials (CES). En aquests anys d'exili milità en la CNT i en diverses organitzacions llibertàries brasileres, i freqüentà destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Joan Puig Elías, Josep Pujol Grua i Manuel Pérez Fernández. El gener de 1961 participà, com a enllaç des de terra, en l'«Operació Dulcinea», el segrest del vaixell Santa María a mans del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL, Directori Revolucionari Ibèric d'Alliberació). Al Brasil conegué Ermitas Dios, filla d'un militant anarcosindicalista gallec, amb qui es va casà i amb qui tingué un fill, Germinal. Ermitas va morir 10 anys després i després d'això portà son fill a Barcelona per tal que visqués un temps amb l'àvia Cristina, mentre ell retornà a São Paulo per vendre la casa i arranjar papers. En 1975, poc abans de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Barcelona i es reuní amb sa família. Participà activament en la reorganització de la CNT. També s'apuntà al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i en una d'aquestes sortires conegué Maria Teresa, que esdevingué sa parella. En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Eduard Pons Prades pel seu llibre Las guerras de los niños republicanos, en 1999 per a la biografia Ortiz. General sin Dios ni amo de José Manuel Márquez Rodríguez i Juan José Gallardo Romero, en 2005 per a la sèrie documental Las ilusiones perdidas d'Eugenio Monesma Moliner, i en 2010 per al Memorial Democràtic. També fou membre d'Amical de Mauthausen. Després de l'escissió confederal, fou assidu tant de la CNT com de la Confederació General del Treball (CGT) i fins el 2011 participà activament en tots els actes convocats per aquestes dues organitzacions. Els últims anys de sa vida patí Alzheimer i es va veure obligat a deixar de banda la militància.

Enric Casañas Piera (1919-2015)

---

[04/12]

Anarcoefemèrides

[06/12]

Escriu-nos


Actualització: 28-04-21