---

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de "La Protesta"

Capçalera de l'edició de Sabadell de La Protesta

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser Ernesto Álvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

"¡Luz!"

¡Luz!

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de "Le Mouvement Anarchiste"

Portada d'un número de Le Mouvement Anarchiste

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Emilio Covelli

Emilio Covelli

- Emilio Covelli:El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Francesco Paolo Covelli, advocat, i Carolina Soria. Va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Foto policíaca d'Antonio Reano (1894)

Foto policíaca d'Antonio Reano (1894)

- Antonio Reano: El 5 d'agost de 1859 neix a Priacco (Cuorgnè, Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Reano, també conegut com Antoine Reano o Réanno. Fuster de professió, en 1890 treballava a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Segons informes policíacs, encapçalava un grup anarquista a Lausana i era gran amic de François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb qui va compartir habitació a París (França). Instal·lat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), al carrer Treuil, va ser detingut i el 5 d'abril de 1892 expulsat de França. De bell nou a la Confederació Helvètica, s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). El setembre de 1892 sembla que era a França i a Toló (Provença, Occitània) se li va decretar la seva detenció per «cops i ferides». Segons informes policíacs, el 19 de febrer de 1894 assistí a una reunió del Grup Anarquista Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on eren presents unes 250 persones. El juny de 1894 treballava d'ebenista a Cernier (Neuchâtel, Suïssa) i, segons la policia, hauria estat denunciat a Lausana per «robatori». Detingut amb possessió d'un revòlver carregat, el 17 de juliol de 1894 el Consell Federal va decretar la seva expulsió de Suïssa. La seva fitxa figura en un registre per a la «vigilància especial» establert pel servei de policia ferroviària de fronteres francesa aixecat en 1894. El 20 de setembre de 1895 va ser detingut a Toló en un ball popular al barri del Gaz i va ser posat a disposició del procurador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Reano (1859-?)

***

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 29 de novembre de 1918

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc L'Humanité del 29 de novembre de 1918

- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari «L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari «Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup «L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 8 de setembre de 1950

Necrològica de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de setembre de 1950

- Marcel Froget: El 5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es deien Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. El 15 de juliol de 1920 es casà al XVIII Districte de París amb Geneviève Anne Virginie Godard. Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de França, França). Cobrador de la Societé des Transports en Commun de la Région Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la Regió Parisenca), en 1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic Corporatiu i Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari general. Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per un centenar d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Son òrgan oficial fou el periòdic mensual Le Clairvoyant, el gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que aquest sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es mostrà sensible a la influència llibertària. Més tard s'establí amb sa companya Geneviève a Borgonya, on després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del moviment llibertari de la regió. Fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El novembre de 1948 va ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per «propaganda antimilitarista», pena que es va veure incrementada en l'apel·lació a tres mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va morir el 22 d'agost de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill Jean Froget també és militant llibertari.

***

Aquilino Moral Menéndez

Aquilino Moral Menéndez

- Aquilino Moral Menéndez: El 5 d'agost –segons el certificat de defunció el 10 d'agost de 1893 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els pseudònims de Mario Guzmán i Teócrito. Sos pares es deien Dionisio Moral i Segunda Menéndez. Era el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de la fàbrica Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va enviudà aviat; encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades, donant-li dues germanes més de la seva última esposa. Quan tenia 10 anys començà a treballar recercant carbó als enderrocs, dos anys després fou aprenent de paleta i amb 15 anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera per fer feina d'obrer metal·lúrgic. Formà part del Centre Obrer «La Justícia», on en 1911, amb José María Martínez Sánchez, fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). Després del fracàs de la vaga de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les represàlies, amb un nom fals es posà a treballar a la mina, però després pogué retornar a la seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de 1917 va ser empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any va criticar durament en el periòdic anarquista Tierra y Libertad la creació per Laureano Piñeira, secretari de la Confederació dels Metal·lúrgics de tendència anarquista, de l'agrupació política Grup Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions municipals a Gijón. Col·laborà habitualment en el diari El Noroeste de Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad Obrera criticà rotundament la línia sindical dels socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino González Mallada i José María Martínez Sánchez) a trobar feina i aquest mateixa any va ser nomenat delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries al Congrés Nacional («Congrés de la Comèdia») que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1920 participà com a delegat de La Felguera al I Congrés de la CNT d'Astúries que se celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del periòdic anarquista de La Felguera El Comunista i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta població de la CNT. En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim Teócrito, en la revista anarquista Tierra y Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional d'Astúries de la CNT i fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16 de setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb Benjamín Escobar, Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli asturià del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de l'Associació «El Horreo». Després de participar activament en la Revolució d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Astúries i col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seu òrgan d'expressió La Batalla i en Tribuna Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president del Sindicat Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de la Unió General dels Treballadors (UGT). En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser detingut i empresonat per l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de la qual va ser nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970 participà en l'intent de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). En 1965 representà Astúries en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968 s'encarregà del transport de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà activament en diverses organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS), el Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural «Gesto» de Gijón, el Comitè de Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de març de 1975 va ser entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española (1979). El 26 d'agost de 1976 presidí el primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de La Felguera després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977 va ser nomenat vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, La Batalla, Sindicalismo i La Voz de Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia pamflets a les portes de les fàbriques. Vegetarià convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir el 16 de febrer de 1979 al seu domicili de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i el seu enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat, constituí una impressionat manifestació de dol al qual assistiren gairebé totes les organitzacions obreres de la regió. Pòstumament, l'octubre de 2003, l'Ateneu Obrer de Gijón publicà el seu breu relat autobiogràfic sota el títol Mis memorias. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i les cartes que creuà amb Joaquín Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).

Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)

***

Convocatòria dun míting d'Édouard Rotot apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 12 de juliol de 1946

Convocatòria dun míting d'Édouard Rotot apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de juliol de 1946

- Édouard Rotot: El 5 d'agost de 1901 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Édouard Jean Rotot. Era fill dels polidors Charles Gustave Rotot i Marie Barbotte. Es guanyava la vida com sos pares, treballant de polidor de metalls. El 7 d'abril de 1921 començà el servei militar i va ser destinat a la I Secció del 508 Regiment de Carros de Combat de Châlos-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època vivia amb sos pares al número 26 de l'avinguda Pasteur de Les Lilas (Illa de França, França). El 10 de desembre de 1921 es casà a Les Lilas amb la cosidora parisenca Antoinette Charlotte Bousquet. El desembre de 1923 vivia al número 164 del carrer Nationale de París i des de febrer de 1934 vivia la número 39 del carrer Pommiers de Pantin (Illa de França, França). Durant la II Guerra Mundial va ser destinat als serveis especials a la fàbrica Hispano-Suiza de Bois-Colombes (Illa de França, França). Entre 1944 i 1948 col·laborà en Ce qu'il faut diré. En 1945 era un dels responsables del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de la Confederació General del Treball (CGT), oposat a l'acció dels comunistes en el sindicat. Entre 1945 i 1946 col·laborà en La Bataille Syndicaliste, òrgan de la CGT. Posteriorment va ser membre de la Federació Sindicalista (FS), que tenia la seu al número 22 del carrer Sainte-Marthe del XX Districte de París, i, des de la seva creació, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), militant en el Sindicat Industrial Metal·lúrgic de la Regió Parisenca (SIMRP), del qual en 1947 va ser nomenat secretari. El 15 de març de 1946, en nom d'FS, amb Pierre Besnard, va fer la conferència «Le problème des salaires» al local de Saint-Marthe. El 21 de juliol de 1946 parlà, en representació de la CNT francesa, en el gran míting de commemoració de la Revolució espanyola del 19 de juliol de 1936, celebrat a la Sala de la Mutualité de París. En 1946 publicà el fullet Le sindicalisme et l'Etat. En 1947 parlà, en representació dels metal·lúrgics, en el míting del Primer de Maig de la CNT celebrat a la Sala de Sociétés Savantes de París. En 1947 participà en l'organització de la vaga dels obrers de la fàbrica Renault. El 24 de desembre de 1947 signà, amb Coutelle i Charles Salembier, en nom de la CNT, una declaració amb una delegació del Comitè d'Acció Sindicalista (CAS) dels metal·lúrgics amb la finalitat de crear un comitè de coordinació per arribar a la unitat orgànica, intent que no va reeixir. Militant de la Federació Anarquista (FA), en 1948 parlà, en representació dels metal·lúrgics, en el míting del Primer de Maig de la FA celebrat al Gymnase Huyghens de París. Ente el 24 i el 26 de setembre de 1948 fou delegat dels metal·lúrgics parisencs en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari confederal, en substitució de Pierre Jacquelin. En 1948 era gerent del butlletí CNT-Métallurgie i col·laborava en CNT-Action Directe, butlletí interior del SIMRP. Entre el 20 i el 21 de novembre de 1948 representà, amb Maurice Joyeux, la CNT en la conferència nacional organitzada pel Comitè Nacional de Coordinació dels Sindicats Autònoms. El 4 de març de 1949 parlà, com a secretari general de la CNT, en un míting pacifista de la FA a la Sala Wagram de París. El 13 d'octubre de 1949 parlà, juntament amb altres destacats militants i intel·lectuals (Charles-Auguste Bontemps, André Breton, Garry Davis, Frank Emmanuel, Fontaine, Robert Jospin, Maurice Joyeux, Louis Lecoin, etc.), en el gran míting de solidaritat amb els objectors de consciència empresonats celebrat a la Gran Sala de la Mutualité de París. En 1950 parlà, en nom de la CNT francesa, en el míting del Primer de Maig celebrat a la Maison des Syndicats de Tolosa. El 30 de juliol de 1950 va fer, amb Joan Sans Sicart, la conferència contradictòria «La CNT. Ses buts. Sa position face aux problemes actuals», a la Unió Social de Rouen (Alta Normandia, França). En 1953 va ser nomenat gerent de la nova sèrie del butlletí interior dels metal·lúrgics Action Directe. També col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA. Édouard Rotot va morir el 7 d'agost de 1983 a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França).

***

Nemesio Galve Lisbona (1937)

Nemesio Galve Lisbona (1937)

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost –alguns autors citen erroniament el 18 d'agost– de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. Sos pares es deien Lorenzo Galve Ginés, traginer, i Francisca Lisbona Alquezar. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas –també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i de Le Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons –arreplegà uns 5.000 dòlars– en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista «Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Necrològica de Carmen Hernández Martín apareguda en el periòdic mexicà "Tierra y Libertad" del novembre-desembre de 1963

Necrològica de Carmen Hernández Martín apareguda en el periòdic mexicà Tierra y Libertad del novembre-desembre de 1963

- Carmen Hernández Martín: El 5 d'agost de 1914 neix a Àvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Martín, que va fer servir el pseudònim Nieves Martín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a Bordeus (Aquitània, Occitània), pogué emigrar a Caracas (Veneçuela). En els anys cinquanta va ser en dues ocasions secretaria de la CNT de Veneçuela. També fou presidenta de l'Aliança Sindical, que arreplegava la CNT, la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i la nacionalista Eusko Langileen Alkartasuna - Solidaritat dels Treballadors Bascos (ELA-STB) i secretària de la Joventuts Llibertàries. Sota el pseudònim Nieves Martín, va col·laborar en Ruta. En morir estava estudiant el batxillerat de manera lliure amb la finalitat d'esdevenir mestra i pedagoga. Carmen Hernández Martín va morir d'un accident d'automòbil en 1963 a Caracas (Veneçuela).

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 d'octubre de 1972

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

***

Mercedes Bateller Monios

Mercedes Bateller Monios

- Mercedes Bateller Monios: El 5 d'agost de 1918 neix a Birkhadem (Alger, Algèria francesa; actualment Algèria) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Mercedes Bateller Monios –en algunes fonts el primer llinatge citat Bataller. Era filla dels espanyols Ramón Bateller i d'Ascensión Monios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passà pels camps de concentració d'Argelers, Grandvilliers i Rieucros. Al camp de concentració de Rieucros conegué l'anarcosindicalista i membre de la resistència Serafí Querol Reverter, que esdevingué son company. En els anys cinquanta visqué a Briude (Alvèrnia, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là amb son company a Biàrritz (Lapurdi, País Basc). Mercedes Bateller Monios va morir el 2 de gener de 2015 al Centre Hospitalari de la Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc).

***

Tato Quiñones

Tato Quiñones

- Serafín Quiñones: El 5 d'agost de 1942 neix a l'Havana (Cuba) l'escriptor, assagista, investigador, historiador, guionista, editor, documentalista audivisual, activista cultural, sacerdot d'Ifà i llibertari Serafín Quiñones Tian, més conegut com Tato Quiñones. Era fill d'un destacat anarquista, que actuà a les zones rurals de Bahía Honda (La Palma, Pinar del Río, Cuba) i impulsor de la Cooperativa Camperola de Rancho Mundito, iniciativa que comptà amb el suport de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), i que va ser empresonat per la dictadura de Fulgencio Batista. Després de 1959 Tato Quiñones s'integrà en el procés revolucionari cubà i paradoxalment son pare restà tancat sota el règim castrista. A principis dels anys seixanta treballava d'obrer a la fàbrica de cerveses «La Polar» a Mariano (L'Havana, Cuba), on exercí el sindicalisme. De formació autodidacta, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta treballà de professor d'Història de Cuba per a la Direcció Nacional de Presons del Ministeri de l'Interior cubà i posteriorment de periodista. En 1971 guanyà el «Premio David» pel seu llibre de contes Al final del terraplè, el sol. Treballà com a guionista de la productora oficial cubana «Mundo Latino», fent guions de documentals divulgadors de les religions populars d'origen africà, especialment el món religiós i cultural abakuà (Ñañiguismo). S'encarregà durant anys de l'edició del butlletí Desde la Ceiba, òrgan de la «Cofradía de la Negritud», on arreplegava textos sobre temes diversos de la societat cubana (discriminació, racisme, esclavitud, descolonització, religiositat popular, etc.). Va ser fundador de l'«Articulación Regional Afrodescendiente», organització que atiava activistats, projectes i plataformes antiracistes cubanes. Considerat un dels estudiosos més importats del llegat africà en la cultura cubana i l'antiracisme a l'illa caribenya, va ser autor de diversos documentals sobre la cultura ioruba, la santeria cubana i religions afrocubanes, com ara AshéMoyubaOrisha, Lukumí, La màgia del tambor, NgangaKiyangala, Quién baila aquí (La rumba sin lentejuelas), etc. Amb Gregorio Hernández (Goyo Hernández), va ser un dels principals impulsors de la reivindicació i reconeixement de la participació dels abakuàs en les lluites independentistes cubanes. Va ser membre de la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC), de l'Associació Cultural Ioruba de Cuba, de la societat de socors afrocubana «Hijos de la Caridad», del cabildo Ifáïránlówo i de la Societat d'Estudis Afrocubans, entre d'altres. En 1983 va fer el guió de la pel·lícula de Tomás Gutiérrez Alea Hasta cierto punto. Com a militant llibertari participà en l'«Observatorio Crítico» i en el Taller Llibertari «Alfredo López», essent un dels fundadors del Centre Social i Biblioteca Llibertària «ABRA». En 2017 participà en la III Jornada «Primavera Libertaria» de l'Havana. Altres obres destacades seves són Ecorie Abakuá. Cuatro ensayos sobre los ñáñigos cubanos (1994), Asere, NúncueItiá, EcobioEnyeneAbacuá. Algunos documentos y apuntes para una historia de las hermandades abacuá de la ciudad de La Habana (2015) i Afrodescendencias (2017), entre d'altres. Residia a Playa (L'Havana, Cuba). Serafín Quiñones va morir a resultes d'un infart el 12 de gener de 2020 a l'Hospital Universitari «General Calixto García» de l'Havana (Cuba) i va ser enterrat dos dies després a la Necròpolis de Colón de la ciutat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

- Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca de Constant Marie (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Constant Marie (2 de juliol de 1894)

- Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França). Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Bretteville (Sainte-Honorine-du-Fay, Baixa Normandia, França) el communard, militant i cançonetista anarquista Charles Constant Auguste Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Era fill d'Aguste Édouard Marie, domèstic, i de Marie Madeleine Feret. Quan tenia 10 anys ja vivia a París (França) i ajudava en les barricades durant la Revolució de 1848. El 15 de novembre de 1856 va ser condemnat a sis mesos de presó per «robatori i vagabunderia» –aquesta condemna, segons ell, el «condemnà» a l'anarquisme. Posteriorment treballà de paleta. En 1871 lluità en defensa de la Comuna de París i va ser ferit de bala al pit a les trinxeres del Fort de Vanves (Illa de França, França); no totalment recuperat, s'integrà en el XII Bastió a l'illa de Saint-Louis de París. Novament ferit, va ser ingressat a l'Hospital de Versalles (Illa de França, França), on va fer amistat amb el pintor Gustave Courbet. Posteriorment esdevingué seguidor de Louis Auguste Blanqui. Sense poder treballar de paleta per la ferida del pit, exercí durant sa vida diferents oficis (sabater, mosso en la construcció, venedor ambulant, etc.) i sempre de manera precària. Entre 1885 i 1890 freqüentà regularment les reunions dels grups anarquistes de la «Rive Gauche». Formà part del grup «La Vengeance», que es reunia a la Sala Gaucher i, amb alguns dissidents, que trobaven aquest grup massa moderat, el març de 1886 creà el grup «Germinal». Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Ell i les seves cançons esdevingueren cèlebres a les reunions anarquistes i sempre el convidaven a les vetllades familiars dels companys. També freqüentà el «Cercle Vallès», la Lliga dels Anti-Propietaris i el grup «Terre et Liberté». A més de cantar i recitar els seus poemes, va fer propaganda anarquista activa, caracteritzant-se per les seves declaracions violentes. En un informe policíac d'abril de 1886, va explicar un nou sistema de bombes destinades a col·locar-se darrera dels cotxes. En 1886 donà asil als anarquistes Amédée Denéchère i Rozier –aquest últim treballava aleshores en el fullet L'indicateur anarchiste. A partir de 1888 assistí sobretot a les reunions celebrades a la Sala Rosseau, al número 131 del carrer Saint-Martin. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la convocatòria de manifestació del Primer de Maig; escorcollat el seu domicili, es decomissaren un quadern amb adreces, quatre fullets anarquistes, una carta de l'anarquista Ernest Gégout i alguns periòdics, com ara La Révolte. Un cop lliure, el 30 de maig i el 21 de novembre de 1892 assistí a mítings a la Sala Commerce. En 1893 va ser present en diverses reunions a la Sala Georget i a la Sala Grandes Caves, al número 104 del carrer Oberkampf. Cap a l'agost de 1893 marxà cap a Essonnes (Illa de França, França) amb una colla de paletes. L'11 de novembre i el 2 de desembre de 1893 assistí a dos reunions del grup Joventut Antipatriota i el 25 de novembre a un míting celebrat a la Sala Commerce. El gener de 1894 es reuní al domicili de Constant Martin, al carrer Joquelt, amb altres anarquistes (Chaillon, Mouchereau, Pivret, Simonin, Vertieux). Quan l'explosió al restaurant Foyot de París, el 4 d'abril de 1894, es reuní amb els anarquistes Breton i Cluzel. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà l'escorcoll del seu domicili, al número 19 del carrer Maître Albert, i la seva detenció sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», perquisició que es portà a terme l'endemà, trobant la policia cançons, llibres i periòdics anarquistes. Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville dos dies després, se li va notificar la seva inculpació i aquell mateix dia va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 17 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquell mateix 1895 obrí una parada de sabateria al número 22 del carrer Parcheminerie. El maig de 1901 cofundà el «Groupe des poètes et chansonniers révolutionnaires», que a partir de desembre de 1902 esdevingué «La Muse Rouge», grup anarquista que actuà en actes de propagada i en vetllades familiars i que estava format per destacats artistes (Nicolaï, Paul Paillete, Séverac, etc.). El desembre de 1902 el seu magatzem va ser desvalisat, quedant-se sense el seu estoc de sabates noves i les que estava reparant, però es negà a denunciar-lo; després d'aquest fet la seva situació restà en la precarietat absoluta. Charles Malato, des de les pàgines de L'Aurore, demanà la solidaritat de la militància i gràcies a aquest fet pogué surar. En 1905 es llançà una subscripció per a editar la totalitat de les seves obres, però aquesta iniciativa no reeixí; finalment va ser «La Muse Rouge» que edità separadament les seves composicions en fascicles il·lustrats per diversos autors (Henri André Ibels, Maximilien Luce, etc.). Al final dels seus dies encara vivia al 19 del carrer Maître Albert i era vidu de Marie Dupaquet. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Constant Marie (1838-1910)

***

Aristide Ceccarelli

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Havia nascut el 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquesta època lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà «I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Georges Palante (1914)

Georges Palante (1914)

- Georges Palante: El 5 d'agost de 1925 mor a Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Havia nascut el 20 de novembre de 1862 a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny). Sos pares, belgues, es deien Émile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hillion. El seu epitafi és definitiu: «L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

***

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" de l'1 d'abril de 1888

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888

- Émile Caffin: El 5 d'agost de 1936 mor a Porcheux (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Théophile Émile Caffin. Havia nascut el 18 de febrer de 1858 a Labosse (Picardia, França). Sos pares es deien François Théophile Caffin, esclopaire, i Olimpe Durer. Fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En l'última etapa de sa vida visqué a Warluis (Picardia, França). Émile Caffin va morir el 5 d'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França).

***

Émile Aubin (1923)

Émile Aubin (1923)

- Émile Aubin: El 5 d'agost de 1949 mor a Drancy (Illa de França, França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després polític socialista, Émile Aubin, conegut com Marat. Havia nascut el 8 de març de 1886 al XI Districte de París (França). Era fill natural de la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant, juntament amb son germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb Antoine Jean Aubin, treballador dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII Districte de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei militar com a mariner al cuirassat Vérité, es rebel·là en agües escandinaves durant el viatge del president de la República Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia arribà al vaixell i es negà a crida «Visca la República!». Un escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses cançons revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions anarquistes i antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i seguir les idees de Sébastien Faure i de Gustve Hervé, però finalment el seu cas va ser sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser enviat des de la Presó Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies disciplinàries africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en 1910, va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les Indústries Elèctriques (STIE) de París i, en absència d'Émile Pataud, organitzà les manifestacions. L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les fosques el Teatre de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10 de maig de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels Presidis Militars», que comptà amb una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne, Arcole Vauloup, i que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer Saint-Maur de París. Membres d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet, Prêtre, Titeux i Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se físicament dels oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de 1910 en La Guerre Sociale. El 26 de novembre de 1910 edità el cartell «Liberté, égalté, fraternité. Armée territoriale. Soldats morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití del càrrec de secretari d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament elegit secretari i publicà el cartell «Galonnés assassins». Va participar activament en la campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i reivindicà l'abolició del «Biribi». Processat per un discurs antimilitarista pronunciat l'1 d'octubre de 1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), va ser jutjat per l'Audiència de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig de 1911 va ser condemnat a 18 mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses del judici; no obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de maig en cassació. El 7 d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne a cinc mesos de presó i a 500 francs de multa per «injúries a l'exèrcit». El 4 de novembre de 1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «difamació i injúries a l'exèrcit». En aquest judici tingué el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga dels Drets de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de juliol de 1912 va ser posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de setembre de 1912 fundà Le Cri du Sodat, el gerent del qual fou Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme et militarisme. El març de 1913, en una reunió de l'Escola de Propaganda de la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb Jacques Long, per reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a «professor d'energia i d'eloqüència», mentre Havane, de la Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del carrer Henri Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada el 20 de maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «cops, ferides i violències». En aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa de França, França). El 18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del Congrés Anarquista Nacional que se celebrà a París. El juliol d'aquell any, reemplaçà Silvaire en la secretaria de redacció de Le Libertaire, càrrec que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys també fou un dels responsables de l'Impremta Comunista «L'Espérance». El novembre de 1913 va ser gerent del número únc de Liberiamo Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians de París, i amb el suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui disparà un oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En aquesta època era membre de «Les Amis du Libertaire», del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En l'últim número de Le Libertaire, publicat l'1 d'agost de 1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!». Mobilitzat com a caporal en el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front –Pierre Martin, quan s'assabentà de la notícia, desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes que feien costat la «Unió Sagrada». El 21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine Point, amb qui tingué dos infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en polític socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers (Illa de França, França) per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Esdevingué ferroviari de la xarxa «État-Rive Droite» i en 1920 participà activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting de vaguistes per protestar contra destitucions i exigir la tornada del personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula en un míting celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant la Gran Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, passà a militar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). En aquesta època era secretari de la Secció de Drancy (Illa de França, França) de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El desembre de 1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF), el qual el 30 d'abril de 1926 es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista (PRS). El 25 d'abril de 1925 es casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de 1926 participà en un míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la plaça de l'Ajuntament de Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de Drancy i vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El 16 de maig de 1931 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A començament dels anys trenta, comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la creació d'una cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet. Émile Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França).

***

Necrològica de Pablo Condón Zapater apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 20 de setembre de 1962

Necrològica de Pablo Condón Zapater apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 20 de setembre de 1962

- Pablo Condón Zapater: El 5 d'agost de 1962 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Pablo Condón Zapater. Havia nascut el 2 de setembre de 1899 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Condón i Agustina Zapater. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França. En l'exili treballà d'obrer agrícola. Després d'un temps a Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània), s'establí a Ribesaltes, on milità en la CNT. Sa companya fou María Cambra. Malalt, Pablo Condón Zapater va morir el 5 d'agost de 1962 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Giuditta Zanella: El 5 d'agost de 1962 mor a Torí (Piemont, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Havia nascut el 26 d'abril de 1885 a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la «Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre fou companya d'Ilario Margarita.

Giuditta Zanella (1885-1962)

***

Primo Bassi

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 5 d'agost de 1972 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Havia nascut el 17 de novembre de 1892 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi –en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la «Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio –futur ministre de Gràcia i Justícia– i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti, L'Ordine Nuovo, Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà «sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI.

Primo Bassi (1892-1972)

***

Necrològica de Ricardo Viscasillas Borderas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de desembre de 1972

Necrològica de Ricardo Viscasillas Borderas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de desembre de 1972

- Ricardo Viscasillas Borderas: El 5 d'agost de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ricardo Gil Viscasillas Borderas –el primer llinatge a vegades citat erròniament Viscosillas. Havia nascut l'1 de setembre de 1909 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Viscasillas Palacín, jornaler, i Ascensión Borderas Lacasta. Quan era adolescent marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) per a treballar i s'adherí al moviment llibertari. Durant els fets revolucionaris de l'11 de desembre de 1933 a Saragossa, resultà ferit a la cama i al peu esquerres. L'1 de setembre de 1935 va ser empresonat governativament a la presó de Saragossa i a finals de desembre d'aquell any encara romania tancat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de Saragossa i passar a zona republicana. A finals d'agost de 1937 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Aragó en la Col·lectivitat de Sangarrén (Osca, Aragó, Espanya) i va denunciar, amb Sixto Lobaco, les malifetes comeses per les tropes comunistes de la 27 Divisió «Carlos Marx» durant el juny d'aquell any. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al departament de les Landes (Aquitània, Occitània) com a llenyataire, on, durant l'ocupació alemanya, participà com a dinamiter, amb Ramón Blázquez i Manuel Linares (El Peque), en la resistència armada. Després de l'Alliberament s'instal·là a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània). Milità en el sector ortodox i amb David Puyo i Juan Blasco, organitzà una col·lectivitat a la zona de Mondonvila. Fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Durant els anys seixanta ocupà la secretaria de la Federació Local de Mondovila de la CNT. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Frederica Montseny Pasión y muerte de los espanyoles en Francia. Ricardo Viscasillas Borderas va morir el 5 d'agost de 1972 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 1989, el seu testimoniatge va ser recollit en el llibre col·lectiu Les anarchistes espagnols dans la tourmente (1939-1945). Sos germans Julián i Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.

***

Bernard Ferri (1963)

Bernard Ferri (1963)

- Bernard Ferri: El 5 d'agost de 1976 mor a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània)l'activista llibertari Bernard Ferri. Havia nascut el 31 de juliol de 1942 a l'Hospital Tarnier del VI Districte de París (França). Sos pares es deien Albert Ferri, auxiliar de comptabilitat, i Yvette Marcelle Alice Pin, empleada d'assegurances. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França). Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània), després de patir un accident de muntanya en estranyes circumstàncies a Gavarnia (Bigorra, Gascunya, Occitània) –segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada.

***

Necrològica d'Eduardo Rubio Martínez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'octubre de 1977

Necrològica d'Eduardo Rubio Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1977

- Eduardo Rubio Martínez: El 5 d'agost de 1977 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Eduardo Rubio Martínez. Havia nascut el 3 de gener de 1903 a Sierro (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Rubio i María Martínez. Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà voluntari en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, antiga «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milita en la CNT de l'exili. Els últims anys de sa vida els passà a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Josefa Martínez. Eduardo Rubio Martínez va morir el 5 d'agost de 1977 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat tres dies després a Ribesaltes.

***

"Le droite de grève" (1937)

Le droite de grève (1937)

- Albert Guigui: El 5 d'agost de 1982 mor a Thonex (Ginebra, Suïssa) el militant anarquista, sindicalista i resistent Albert Guigui, també conegut com Albert Guigui-Theral. Havia nascut el 26 de març de 1903 a Alger (Algèria). Sos pares es deien Judas Guigui, pintor decorador, i Ferahi Dari. Va passar la infància i l'adolescència a París; retornant a Algèria en 1918, on va treballar de mecànic i va començar a militar. Força actiu durant les vagues de la metal·lúrgia, va ser condemnat a dos mesos de presó per propaganda llibertària. De tornada a París en 1922, va reprendre la militància, fet que li va portar l'acomiadament de la feina nombroses vegades. Després d'una temptativa infructuosa d'organitzar un falansteri a Algèria, s'instal·la de bell nou a la metròpoli on militarà en la Federació Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT) i on es va oposar fortament als intents de control del Partit comunista. En 1928 va col·laborar en el periòdic Le Libertaire i va animar la Tribuna Sindical fins que va marxar als Estats Units per qüestions de feina. De tornada a França, el 31 de gener de 1931 es casà al XIX Districte de París amb Marie Donizetti. En 1932 va esdevenir corrector d'impremta i va continuar les tasques sindicals en la Unió Departamental de la CGT de la Regió Parisenca. També va fer de tècnic cinematogràfic un temps. A partir de 1936 es va lliurar a l'ajuda dels anarcosindicalistes espanyols. Detingut el juny de 1940, quan va ser alliberat va marxar a la «zona lliure» i va prendre part en la resistència antinazi al costat de Jean Moulin. Va marxar a buscar ajuda a Londres en nom de la CGT clandestina amb el general de Gaulle i en 1944 va participar en la Conferència de Filadèlfia de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Va entrar a París amb els exèrcits d'alliberament. Després de la guerra va obtenir un lloc de funcionari de l'OIT en la seu de Ginebra. Va publicar Le contrôle ouvrier (1934), Le droit de grève (1937) i Mouvement ouvrier aux Etats-Unis (1939), entre altres. En 1982 va cedir un important fons documental a la Biblioteca de l'OIT de Ginebra (Col·lecció Guigui).

***

Maravilla Rodríguez Gómez

Maravilla Rodríguez Gómez

- Maravilla Rodríguez Gómez: El 5 d'agost de 1998 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Maravilla Rodríguez Gómez. Havia nascut el 9 de maig de 1916 a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya). Membre del moviment anarquista des de la seva joventut, participà activament en l'Ateneu Llibertari i les companyies teatrals del seu poble. Amb sos pares visità Cuba, on tenia família. En 1933 col·laborà en Nueva Humanidad, d'Alcolea del Río. El maig de 1936 era secretària de l'Ateneu Llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrola en el «Batalló Ascaso» que actuà a la serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). En 1936 col·laborà en ¡Campo Libre!. Després de la guerra passà a França. Son company Pedro Travé Barrera va ser afusellat pels franquistes. En l'exili francès milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. Entre 1985 i 1991 col·laborà en Cenit de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També en aquests anys col·laborà en el periòdic Pueblo Libertario de Còrdova (Andalusia, Espanya). A Épinay-sur-Seine (Illa de França, França), on vivia, tingué com a company el cenetista José Álvarez Corzo, nascut a Villanueva del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i mort en 1990. El testimoni de Maravilla Rodríguez va ser recollit en els documentals Vivir la utopía (1997), de Juan Gamero, i Otro futuro (1998), de Richard Prost. Mare de dos infants, Maravilla Rodríguez Gómez va morir el 5 d'agost de 1998 a Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser enterrada tres dies després al cementiri de Joncherolles de Villetaneuse (Illa de França, França).

***

Léo Volin (a l'esquerra) amb el seu company Julio García (Barcelona, març de 1938)

Léo Volin (a l'esquerra) amb el seu company Julio García (Barcelona, març de 1938)

- Léo Volin: El 5 d'agost de 2002 mor a Clamart (Illa de França, França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut com Léo Voline (o Volin). Havia nascut el 4 de gener de 1917 al XII Districte de París (França). Era fill de la parella, no casada, formada pel destacat militant anarquista rus Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Voline o Volin) i Anna Grigoriev –també citada Grigorieff. El fill no va ser reconegut oficialment per son pare fins el 23 de maig de 1929 al XII Districte de París. En 1935 hagué d'abandonar els estudis per a treballar per a ajudar sa família, formada per son pare, sa mare i es quatre infants de sa mare. Membre del grup de joves de la Federació Anarquista Francesa (FAF) del XV Districte de París, col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Terre Libre, sobretot amb dibuixos, periòdics que a més distribuïa pels carrers. També participà en les reunions del Grup de Síntesi Anarquista, organitzades per son pare, i en les del Sindicat Únic de la Construcció, celebrades a la Borsa del Treball. Durant les vagues de maig de 1936 participà en l'avituallament de son germanastre Georges que ocupava la fàbrica «Dassault Aviation» de Marcel Bloch. El 16 d'octubre de 1936, durant un exercici nocturn de Defensa Passiva en el qual esta prohibit fer foc, amb altres membres del seu grup, encengueren una gran foguera en un terreny erm del XV Districte quan els avions sobrevolaven la ciutat. A començament de gener de 1937, amb altres cinc membres del seu grup, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva idea inicial, ja que tenia formació de radio navegant, era entrar a formar part de l'aviació republicana, però, impacient d'anar al front, s'enrolà en les columnes llibertàries, participant sobretot en un grup de dinamiters al front de Terol (Aragó, Espanya). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla –de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. De bell nou a França, el 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella (Provença, Occitània). L'1 de setembre de 1943 es casà a Sant Joan de Roians (Valentinès, Delfinat, Occitània) amb Yvette Marthe Praneuf. Després de la II Guerra Mundial tornar a contactar amb el moviment llibertari. En 1986 va reeditar l'obra d'aquest La Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 al seu domicili de Clamart (Illa de França, França).

Léo Volin (1917-2002)

---

[04/08]

Anarcoefemèrides

[06/08]

Escriu-nos


Actualització: 08-03-24