---

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de "Novos Horizontes"

Portada del primer número de Novos Horizontes

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

Marines dispersant una concentració de "wobblies"

Marines dispersant una concentració de wobblies

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

Notícia del míting apareguda en l'"Heraldo de Madrid" del 4 d'abril de 1931

Notícia del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid del 4 d'abril de 1931

- Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní "La Vanguardia" del 3 d'abril de 1986

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní La Vanguardia del 3 d'abril de 1986

- Xerrada de Ramon Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau fa la conferència «Procés històric de l'anarquisme».

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

Anarcoefemèrides

Naixements

Paul Robin (1893)

Paul Robin (1893)

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània) el pedagog, l'internacionalista llibertari, francmaçó i neomaltusià Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer servir els pseudònims Bripon i Vindex. Era fill d'una família catòlica i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean Placide Robin, director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment director de comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche Martin; son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La família va viure a Brest, Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i novament a Brest. Va créixer al barri burges del centre de la ciutat, però va poder veure la misèria obrera del barri de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria. Estudià a l'Institut de Brest i en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de París (França), on seguí les classes de Louis Pasteur i es llicencià en ciències matemàtiques i de ciències físiques. En aquests anys esdevingué positivista, darwinista i ateu, tot admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i 1865 va fer de professor de secundària, primer de física a l'Institut de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) i després al de Brest, però entrà en conflicte amb l'administració, rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials, que l'impedien introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant l'educació popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una llicència de tres anys per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer perquè visqués un temps a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans d'embarcar cap a Nova Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica, però a Lieja (Valònia) assistí al I Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja (Valònia), que se celebrà entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans canviaren totalment. En aquest congrés establí contactes, a més de pedagogs progresistes, amb intel·lectuals socialistes i militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey. Motivat per tot aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866 publicà un Méthode de lecture. L'abril de 1867 participà en el II Congrés Internacional d'Estudiants, on defensà el seu projecte d'innovació pedagògica. En aquesta època fundà el periòdic d'educació popular Le Soir. L'octubre de 1867 s'adherí a la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar a Brussel·les (Bèlgica) amb Alna Louise Émélie Delesalle, filla d'un militant internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals moriren a curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones més, una carta dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu programa, acceptaven, per interès a la unitat, la decisió del Consell General de l'AIT de Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la Internacional. En 1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que acabà en forts enfrontaments, va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), entaulà amistat amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de 1869 va ser admès com a membre de la secció ginebrina d'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. En aquesta època col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT, el qual dirigí un temps. En aquesta època col·laborà en Revue de Philosophie Positive. El setembre de 1869 assistí, com a delegat de la secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea, Suïssa) de l'AIT, on votà per la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres de la comissió encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral. El 3 de gener de 1870 dimití d'aquesta comissió i, després d'abandonar Ginebra, s'establí a París, on s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) d'Eugène Varlin, que federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870 la policia imperial va detenir els membres més destacats de l'AIT francesa, redactà i signà, amb altres membres del Consell Federal de París, una dura protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta de la qual se'ls acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El 12 de juny de 1870 va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI Tribunal de Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la Internacional parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar l'acusació de «pertinença a associació secreta», però va ser condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per formar part de l'AIT, «organització no autoritzada», de París. Després de passar per la presó parisenca de Sainte Pélagie, el 28 d'agost de 1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais (Picardia, França) i va ser alliberat el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II Imperi francès. En sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15 dies a Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos infants. Por passar-se en el temps de permanència al país, va ser detingut per «infracció del decret d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no pogué arribar a París, aleshores assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de 1870 els internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública amb la intenció de crear un Comitè de Vigilància i de Defensa Nacional («Comuna») a la ciutat, però les autoritats militars van detenir els militants que encapçalaren la proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va exiliar a Londres, on arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels militants de Brest. Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de 1870 per «participació en complot amb la finalitat de capgirar l'autoritat» i condemnats durament, però donada la feblesa de les acusacions, finalment el govern acabà per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul Robin va ser acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell General de l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la Conferència de Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia d'assistir a la conferència que es discutís la «qüestió suïssa» (la dissidència bakuninista de la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper d'acusat. Finalment, va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut, s'instal·là amb sa família a la zona rural londinenca, a  Woolwich (Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la Internacional «autoritària», el seu paper en la Internacional es va anar diluint, malgrat mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del Jura bakuninista i el vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits en la seva assistència al congrés «antiautoritari» de Saint-Imier (Berna, Suïssa), en la seva correspondència –molt important amb la de Piotr Kropotkin, que esdevingué un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la col·laboració, sota el pseudònim Bripon, en diferents publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur exili londinenc, que va durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les classes que donava, es va veure apartat de la lluita política i, de mica en mica, desencisat, es va allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final de sa vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879 retornà a França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament primari del ministre Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació primària a Blois (Centre, França) –Robin havia col·laborat abans amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia. A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels mestres i superiors, demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el va ajudar constantment, entre 1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost («Orfenat Prévost»), a Cempuis (Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del Consell General del Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants entre quatre i 16 anys, les teories de l'educació integral que havia anat pensant entre 1869 i 1870. Aquesta educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i oprimits l'accés a l'educació («educació popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament l'individu en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic, intel·lectual, moral, etc.), a més, i molt important, d'exercir la coeducació dels sexes, aspecte molt innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats. També lluità contra la discriminació establerta socialment entre «treballadors manuals» i «intel·lectuals», així com la separació educativa per edats, educant tots els infants plegats, reivindicat així l'«educació integral». Molt influenciat per la idea del «falansteri», l'educació en aquest centre era comunitària, on participaven direcció, mestres, empleats, infants i familiars. Els seus mètodes educatius, força revolucionaris en el seu temps, van fer que el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de «antipatriotisme», fos destituït, malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave Mirbeau, etc.), de la direcció de l'«Orfenat Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard Drumont. La seva obra pedagògica serví d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Julien Husson, Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896 fundà la Lliga per la Regeneració Humana (LRH), que introduí a França les idees del neomaltusianisme que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre els mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta «prudència genèsica» era un mitjà d'emancipació de les classes menys afavorides i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per l'alliberament de la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o no la seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i fomentà una agència d'«unions lliures», entre altres iniciatives. En el seu neomaltusianisme també desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament regeneracionista tant en voga aleshores. En aquests anys, a més d'editar el periòdic Régéneration, publicà nombrosos fullets de propaganda neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes, socialistes, feministes i francmaçons. Com a maçó, fou membre de la Gran Lògia Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899 visità els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de lluita gairebé solitària, trobà Eugène Humbert qui s'encarregà de l'organització material de l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908 a la propaganda, organitzant conferències públiques per tot arreu amb destacats oradors i oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien Faure, Marie Huot, Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre Robin i Humbert que implicà una escissió, fundat el segon el seu propi grup, «Génération Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat de forces i estafat per alguns antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot sol i amargat, gairebé cec i malalt de pròstata, decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912, aniversari de la seva revocació de l'«Orfenat Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va morir l'endemà, 1 de setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París (França), després que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant reanimar-lo. Deixà el seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de setembre d'aquell any al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Paul Robin (1837-1912)

***

Averardo Gianneschi

Averardo Gianneschi

- Averardo Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts citen el 3 d'agost de 1859– neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi, conegut com Bobo. Sembla que a Pisa va pertànyer a la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa, com ara el març de 1872 a una multa per «escàndol nocturn», el gener de 1878 a tres mesos de presó per «possessió d'armes», l'agost de 1878 a vigilància especial per «cops», el setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada de manifest sediciós» i el setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb premeditació». Segons la policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner Orsini, qui havia ferit a ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat condemnat a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i obrí una cantina, al número 53 del carrer Villefranche, que va servir de lloc de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la militància i de lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada per la ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava permanentment aquesta taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça de l'acusació d'haver-se fet passar per diputat italià; el «Cercle Mazzini» es congratulà de la sentència. A començament de 1894 va ser qualificat en un llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a «molt perillós». El maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del comissari especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir com a confident al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la finalitat de donar informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi va trobar una voluminosa correspondència política i dos segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i es va comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i al comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de Niça amb el comissari especial, defensà que no era anarquista i donà els noms de quatre militants italians, dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat tenir ordre d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França. De bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió d'Assignació de Residència Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era anarquista, però no li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897 regentava el restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera». A partir de febrer de 1898 va promoure una subscripció per a la família de l'estudiant universitari pisà que acabava de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia participat en una insurrecció republicana i que va ser detingut per la policia, però que finalment aconseguí fugir. El 16 de novembre de 1906 gestionà la incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust.  El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Salvador Cano Carrillo

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abrilde 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre.

***

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Joan Turtós Vallès va morir el 14 de febrer de 1965 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1900-1965)

***

Oreste Belli

Oreste Belli

- Oreste Belli: El 3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Belli, conegut com Alfredo. Sos pares es deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de primària i després es posà a fer feina de manobre i, posteriorment, d'obrer mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i per ultratge. Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser destinat a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys també va participar en l'organització dels «Arditi del Popolo» del seu barri i amb l'arribada del feixisme al poder freqüentà els cercles subversius. En 1927 esdevingué anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les seves preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins d'Itàlia. El 29 de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver brindat per la Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat formalment. En 1930 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies i reclòs juntament amb els anarquistes Attilio Cantini i Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia assenyalà la seva expatriació clandestina a França; segons les autoritats, aquesta expatriació es realitzà via marítima a través de Còrsega, mentre que declarava que havia creuat la frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per despistar les investigacions policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia passat a França amb un veler juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio Barontini i Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta enviada a la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll policíac portat a terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina, al popular i revolucionari barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia pogué confirmar que es trobava a Marsella (Provença, Occitània), on treballava de soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per «expatriació clandestina» i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. El març de 1932 va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent va ser arrestat al port de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «immigració clandestina amb finalitats polítiques» i empresonat per complir una condemna de sis mesos, a més de haver de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en rebel·lia el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932 es beneficia d'una amnistia i va ser alliberat després d'una amonestació formal. El 22 de març de 1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del comunista Mario Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser excarcerat, però va ser qualificat com a «terrorista potencial». Segons una informació de la Legió Territorial dels Carrabiners Reials de Liorna, datada el 31 de març de 1933, estava considerat «capaç de cometre actes terroristes i d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit Comunista». En aquesta conjuntura, es traslladà a Catània (Sicília), on treballà en una fàbrica de betum. L'any següent retornà a Liorna, on trobà feina de dependent en una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica. Després es traslladà amb sa família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual Líbia), on treballà per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici (SICELP, Societat Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937, encara que no es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre de subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947, retornà a Itàlia amb sa família. No reprengué la militància activa, però continuà freqüentant la Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir el 4 de març de 1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Silvio Brescancin

Silvio Brescancin

- Silvio Brescancin: El 3 d'abril de 1902 neix a San Paolo di Piave (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Silvio Brescancin. Emigrà a França i va fer de manobre a La Sanha de Mar (Provença, Occitània). Es definí com a comunista llibertari i freqüentà la seu anarquista de Toló, al cul-de-sac Zimmermann, a prop de les drassanes. Lluità com a milicià en la guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial gaudia d'una pròrroga en el seu decret d'expulsió de França i el setembre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Vernet, on se'n perdé tot rastre.

***

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1966

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Pere Amargan Marès: El 3 d'abril de 1906 neix a Sant Feliu de Pallarols (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En un accident de treball en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va perdre una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) –no pogué aconseguí la beca de Roma– per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural «Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de «Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

***

Fitxa antropomètrica d'Achille Durigon

Fitxa antropomètrica d'Achille Durigon

- Achille Durigon: El 3 d'abril de 1913 neix al barri de Torre de Pordenone (Friül) l'obrer i sabater comunista, i després anarquista, Achille Durigon, conegut com Chile. Sos pares es deien Antonio Durigon i Seconda Sist. Des que fou un infant estigué en contacte amb les organitzacions antifeixistes clandestines del barri de Torre de Pordenone, conegut per haver estat «conquerit» pels escamots feixistes amb el suport de l'exèrcit després d'un seguit d'enfrontaments el maig de 1921. Aviat entrà a formar part del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), segurament de la mà de Vittorio Carli. En 1930 va ser detingut per haver hissat una bandera roja al campanar de l'església de Torre amb motiu de la celebració del Primer de Maig. Jutjat per un Tribunal Especial, en 1931 va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó per «reconstitució del PCI». Empresonat a Florència (Toscana, Itàlia), va ser alliberat en 1933 gràcies a un indult. El setembre de 1934 s'exilià clandestinament amb Tranquillo Romanet. Detingut a Àustria, va ser expulsat d'aquest país i visqué una nova vida errant per diversos països europeus (Suïssa. Hongria, Romania, etc.). Arribà amb bicicleta fins a Odessa (Ucraïna, URSS), on va ser detingut per la policia política i expulsat del país, arribà a Turquia, a Txecoslovàquia i a Polònia, i finalment s'instal·là a París (França) i posteriorment a Drancy (Illa de França, França). En tot aquest temps s'introduí en el pensament anarquista. L'octubre de 1936 marxà, a bord del vaixell Ciutad de Barcelona des de Marsella (Provença, Occitània), cap al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i a Albacete (Castella, Espanya) s'allistà en la I Companyia del I Batalló «Garibaldi», on va fer tasques d'ajuda mèdica portant ferits i d'intendència, combatent al front de Madrid (Cerro Rojo, Ciudad Universitaria, El Pardo). Ferit en una cama en la batalla de Guadalajara (Castella, Espanya), el juny de 1937, després de passar per diversos hospitals (Guadalajara, Albacete, Múrcia, Barcelona, València), retornà a França, on s'expressà críticament contra l'acció repressiva de les forces armades republicanes espanyoles contra el moviment llibertari i, després de trencar amb el comunisme, es declarà anarquista. En aquesta època es relacionà amb Ernesto Zorzit i Constante Massuti, i entaulà relacions amb Giuseppina Zannetta, amb qui tingué un fill (Bruno), treballant de descarregador en un mercat. Detingut a França quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser extradit a Itàlia. Jutjat, el novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Ventotene. El 21 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Pordenone, on col·laborà en la constitució de la primera organització partisana de la ciutat i, amb son germà Bruno i Tranquillo Romanet, creà un grup anarquista al barri de Torre. L'abril de 1944 va ser detingut pels alemanys, enviat a un camp de presoners de Mònaco i, segons alguns, internat a Klagenfurt (Caríntia, Àustria) fins al final de la contesa bèl·lica. Durant la postguerra, després de representar els anarquistes en la Cambra del Treball de Pordenone, retornà a França i s'establí a la regió parisenca, des d'on estava subscrit a Umanità Nova. Achille Durigon va morir el 3 de novembre de 1990 a París (França).

Achille Durigon (1913-1990)

***

Necrològica de Vicent Gil Álvaro apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" de l'1 d'octubre de 1991

Necrològica de Vicent Gil Álvaro apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 d'octubre de 1991

- Vicent Gil Álvaro: El 3 d'abril de 1913 neix a Vallat (Alt Millars, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Álvaro. Sos pares es deien Joaquim Gil i Antònia Álvaro. Quan era infant passà a viure al Poblenou de Barcelona (Catalunya). Treballà de mecànic i milità en el Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en les lluites de carrer el juliol de 1936 contra l'aixecament militar i després combaté el feixisme en un regiment d'Artilleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània) i durant l'Ocupació fabricà carbó per als gasògens a prop de Saint-Ours i en el desminat del camp militar de La Courtina (Llemosí, Occitània) sota control alemany. En 1940 s'instal·là a Saint-Ours. Esdevingué companya d'una jove francesa, Marie Anne Langlais, de la qual dos germans seus havien estat assassinats per la Gestapo per haver avituallat de benzina el maquis de la zona. Entre 1941 i 1943 participà en la Resistència francesa i després de la II Guerra Mundial en la reorganització de la Regional III de la CNT. Els seus darres anys els passà a Saint-Ours (Alvèrnia, Occitània). Vicent Gil Álvaro va morir el 28 de juny de 1991 en un hospital de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) durant una intervenció quirúrgica a l'estomac.

***

Suzanne Hans

Suzanne Hans

- Suzanne Hans: El 3 d'abril de 1914 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Suzanne Hans. Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al moviment àcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoule i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la Columna Durruti –ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoule i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

Membres de la Columan Durruti

Membres de la Columan Durruti

- Antonio Faro Sánchez: El 3 d'abril de 1916 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Esplucs (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Faro Sánchez. Sos pares es deien Antonio Faro i Francisca Sánchez. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya Purificación Martínez Blasco i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro Sánchez va morir el 6 de novembre de 2003 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

José Hiraldo Aguilar

José Hiraldo Aguilar

- José Hiraldo Aguilar: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 15 d'abril– de 1917 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Hiraldo Aguilar. Sos pares es deien José Hiraldo i María Aguilar. Fill d'una família nombrosa d'idees anarquistes, amb 10 anys, i amb poca escola, començà a treballar als cortijos de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) en llargues i mal pagades jornades i començà a assumir el pensament llibertari ja present en son pare i son germà Francisco. El juliol de 1936 aconseguir fugir de la repressió feixista i combaté a la zona de Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) fins a la pèrdua de Màlaga; després aconseguí arribar a València (València, País Valencià) per Almeria. Amb son germà Francisco i altres companys (Vicente Balaguer, els germans Zenón i José Granell, Eliseu Pons Torres, etc.), s'enrolà en el grup «Los Incontrolables» de la 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità a Terol (Aragó, Espanya), on fou ascendit a sergent. En acabar la guerra patí presó, camp de concentració i batallons de treball fins al seu alliberament el juny de 1943. Instal·lat a València, milità en el «Grup Sud» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina fins al 1948, quan fugí cap a França per Andorra. Treballà i milità a La Rochelle (Poitou-Charentes, França); a Lió (Arpitània), on fou secretari de Propaganda; a Oullins (Roine-Alps, França), on fou secretari de Propaganda. La seva activitat es desplegà en l'organització de debats, actes culturals i musicals i en la premsa. En 1960 participà en el Congrés de Llemotges en representació de la Federació d'Oullins. Més tard s'instal·la a Marsella (Provença, França), on en 1966 fou nomenat secretari general de la CNT local i dos anys més tard de la Regional de Provença. En 1975, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), Daniel Morchón Arbea i Manuel Temblador López, i deixà la CNT de l'Exili mitjançant una declaració, «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals. En 1978 es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Els anys següents va viure a cavall entre Perpinyà i València. En 1980 fou nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de València. Va estar molt lligat a Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández) i a Vicente Galindo Cortés (Fontaura). El 26 de juny de 1996 participà amb Rafael Abella Bermejo, Francisco Alejandro Pérez Martínez (Francisco Umbral) i César Vidal Manzanares en un debat sobre la guerra civil en el programa «El Lector» de la Televisió Espanyola. Va fer servir nombrosos pseudònims (Octavio Aguilar, Paulino Vázquez, José María Sánchez) i col·laborà en nombrosos periòdics àcrates: Acción Libertaria, Andalucía Libertaria, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fragua Social, Germinal, El Hacho, Ideas-Orto, El Luchador, Nervio, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. En 1998 prologà el llibre de José Vergara Vicente Los hombres y las ideas. Es autor d'Andalucía libertaria y mártir (1966), El anarquismo, sus posibilidades (1971, amb altres), Memorias de un rebelde andaluz. Biografía de José Hiraldo Aguilar (2006, edició de Melchor Guzmán García) i Crónicas de un rebelde andaluz (2006, edició de Melchor Guzmán García). En 2013 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vencidxs, d'Aitor Fernández Olmo. José Hiraldo Aguilar va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 4 de setembre– de 2016 a l'Hospital La Fe del barri de Campanar de València (València, País Valencià) i fou incinerat al Tanatori Municipal d'aquesta ciutat.

José Hiraldo Aguilar (1917-2016)

***

Guy Ciancia

Guy Ciancia

- Guy Ciancia: El 3 d'abril de 1943 neix a Perigús (Aquitània, Occitània) l'ensenyant, periodista, documentalista, poeta, compositor, intèrpret musical i militant anarquista Guy Gérard Ciancia, que va fer servir el pseudònim César Marinori. Sos pares es deien Jean Ciancia i Hélène Alice Lacoste. Després d'estudiar ciències físiques a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), es dedicà, com a autor compositor i intèrpret musical, a compondre més d'un centenar de cançons i a actuar amb la seva guitarra de teloner de diversos cantants (Frank Alamo, Guy Béart, Sacha Distel, Georgette Lemaire, etc.). Algunes de les seves interpretacions van ser censurades pel gaullisme. Amb altres companys animà a Lilla l'«Studio 125», on actuaven intèrprets de la chanson francesa i del free jazz. En 1966 va publicar el vinil Kiosque d'Orphée, on es recull una jam-session a l'«Studio 125», i obtingué el premi «Jeunesse de la Chanson» atorgat per «La Voix du Nord». En aquesta anys seixanta freqüentà el programa radiofònic parisenc «Le Petit Conservatoire de la chanson» de la cantant Mireille Hartuch (Mireille) i actuà a diferents escenaris (Club du Pied de l'Échelle, Théâtre Populaire des Flandres, La Tanière, Lion Sagittaire, etc). En 1968 deixà el món de la interpretació musical i participà en els fets de «Maig del 68» a Lilla, i va ser fitxat per la policia com a una de les 108 persones «perilloses» a la ciutat durant la revolta. També simpatitzà amb el moviment «situacionista». En 1976, sota el pseudònim de César Marinori, amb Pierre-Simon Molyneux, publicà el llibre La parole du capital. La Cottonnière de Fives ou les avatars du label Boussac. Durant uns anys formà part de la Federació Anarquista (FA) i del «Col·legi de Patafísica». Després d'una breu temporada fent de periodista per al diari socialista Nord Matin, del qual va ser acomiadat per «insubmissió», es dedicà a l'ensenyament de física i publicà articles en revistes científiques. Continuà els estudis de filosofia i exercí de documentalista en un Institut de Loos (Nord-Pas-de-Calais, França). Un cop jubilat, reprengué la seva carrera d'intèrpret musical i va compondre l'himne L'Internationale des Nains de Jardins. A partir de 2007 participà activament en les iniciatives del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània) i tingué molta relació amb Gilbert Roth. En 2009 presentà la seva òpera rap Mens sana valsouf. En 2015 va publicar Lille en Mai. Chroniques anarchistes, on narra la seva experiència durant «Maig del 68». En 2013 publicà l'àlbum Dans ma rue, amb temes escrits des de la seva jubilació. Les seves cançons evoquen els llocs quotidians, les filosofies i el món dels bergants. També fou entrenador d'atletisme. Sa companya fou Francine Degand. Guy Ciancia va morir el 26 de desembre de 2018 a l'Hospital Saint Vincent de Paul de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gustave Flourens amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional de la Comuna (fotografia d'Eugène Thiébault)

Gustave Flourens amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional de la Comuna (fotografia d'Eugène Thiébault)

- Gustave Flourens: El 3 d'abril de 1871 és assassinat a Rueil, a prop de París (Illa de França, França), el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Havia nascut el 4 d'agost de 1838 a París (França). Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París. Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

Attilio Cini

Attilio Cini

- Attilio Cini: El 3 d'abril de 1926 mor a París (França) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Havia nascut el 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1868 a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que morí durant el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia suïssa per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat d'Alsàcia-Lorena per anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a «anarquista estranger».  En 1905 es casà amb Marie Louise Désirée Dauverchain, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí, Suzanne al Mayenne i Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un càncer a l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil (Illa de França, França). Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

Vasil Popov

Vasil Popov

- Vasil Popov: El 3 d'abril de 1927 mor a Troyan (Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Havia nascut el 4 d'agost de 1899 –algunes fonts citen el 4 d'abril de 1879– a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

***

Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

- Alexandre Cibot: El 3 d'abril de 1958 mor a Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) el propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Roger Alexandre Gaston Cibot, també conegut com Roger Sadrin. Havia nascut el 8 de juny de 1878 al XIV Districte de París (França). Era fill natural de Louise Cibot, armillera, i son pare, que no reconegué son fill en néixer, es deia Pierre Sadrin. Es guanyava la vida fent d'obrer fuster. En la dècada dels noranta vivia al número 28 del carrer de la Voute de París i era membre de la Joventut Llibertària del XII Districte. En 1896 participà en el moviment dels «Sense Feina». A començament de gener de 1897 va ser detingut a la sortida d'un míting contra «la Inquisició espanyola», en referència al «Procés de Montjuïc» que aleshores se celebrava contra els anarquistes catalans. El 5 de març de 1897 va ser novament detingut, juntament amb altres companys (Alfred Ebner, Gardin, André Carré, Ernest Girault, Mary Huchet, Émile Lebrun i Letrillard), per haver sabotejat una conferència clerical a l'església de Saint Ambroise. Jutjat per aquest fets, el 16 de març de 1897 va ser condemnat, ben igual que sos companys, a 15 dies de presó per «crits sediciosos» –havia escridassat «Visca l'anarquia!». El 22 de juny de 1897 va ser detingut quan anava a l'obra on treballava al carrer de la Roquette. Va ser un dels organitzadors de la manifestació del 8 d'agost de 1897 davant l'estàtua del màrtir del lliure pensament Étienne Dolet a la plaça Maubert de París. En aquesta època lluità contra el processament d'Alfred Dreyfus i la revisió del seu cas i va fer moltes xerrades antimilitaristes. El 8 de juliol de 1898 participà en un míting contradictori a la Sala Octobre de París, amb altes companys (Georges Brunet, Ernest Girault, Louise Réville, Joseph Tortelier, etc.), sota el títol «Zola et les étudiants», organitzat pel grup editor de Le Cri de Révolte, periòdic que havia de sortir el mes següent. El novembre de 1898 signà, en nom de Le Libertaire, un manifest de suport amb el coronel Marie-Georges Picquart. Posteriorment, però, ben igual que Émile Janvion, es va veure «decebut del dreyfusisme» i el juny de 1899 participà, amb Ernest Girault i Francis Prost, en un míting on es proclamà la necessitat de la neutralitat dels anarquistes en l'«Afer Dreyfus» i l'octubre d'aquell any cosignà (P. Brenet, Henri Duchmann, Émile Janvion, etc.) el manifest «Aux anarchistes» sobre el tema i on es criticava durament Sébastien Faure i el seu dreyfusista Le Journal du Peuple. En aquesta època fou membre del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion, que es reunia al Cafè des Artistes, al carrer Lepic de París. El juny de 1898, en una reunió pública després de la condemna a mort de Georges Étiévant, es negà a demanar la gràcia, fet contrari als principis anarquistes, i reivindicà la venjança com a única resposta davant la condemna, termes que mantingué en una reunió que es celebrà aquell mateix mes a Puteaux (Illa de França, França). A finals de 1898 vivia al número 111 de l'avinguda de Saint Mandé de París i, amb Henri Duchmann, era secretari del «Cercle Léon Tolstoi», que feia xerrades al local del periòdic Pot à Colle, al carrer Chanzy. En 1899 era membre del «Grup d'Educació Llibertària», de l'«Escola Llibertària», que feia classes al carrer Titon, i de la «Biblioteca d'Ensenyament Llibertari de Bellville», al carrer Julien-Lacroix. El 9 d'agost de 1900, després d'una discussió amb l'enginyer i patró del taller de la «Carrosserie Industriel», al número 78 del carrer Claude-Decaen, sobre un sous impagats, va ser acomiadat juntament amb Schaeffer i un altre company. L'endemà, els tres col·legues retornaren al taller i apallissaren l'enginyer, un contramestre i els agents de policia que acudiren en la seva ajuda. En la tardor de 1901, sota el nom de Roger Cibot, figurava en un llistat d'anarquistes en busca i cerca a Suïssa i on figurava com a «representant de comerç». El setembre de 1901 va ser detingut preventivament quan la visita del tsar Nicolas II a París i a finals d'aquell any encara romania empresonat sense judici. En aquesta època era secretari del Sindicat de Treballadors No Qualificats de la Confederació General del Treball (CGT). Arran del Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos) de 1904, fou nomenat membre del Comitè Nacional i secretari, amb Georges Yvetot, de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El juliol de 1904 va fer la xerrada «L'Internationale, sa nouvelle fondation» a la Sala Gambrinus de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 1904 fou gerent del periòdic L'Ennemi du Peuple, en substitució d'Albert Kienert i on col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara Zo d'Axa, Georges Darien, Lucien Descaves, Urbain Gohier, Émile Janvion, Charles Malato, Paul Robin, Han Ryner i Georges Yvetot, entre d'altres. Aquest periòdic es distingia pels seus atacs contra la francmaçoneria i contra certs companys llibertaris (E. Armand, Christiaan Cornelissen, Lev Tolstoi, etc.). Entre el 6 i el 8 d'octubre de 1905, un cartell de l'AIA titulat «Appel aux conscrits», signat per 31 reconeguts anarquistes, va ser aferrat als carrers parisencs; el text d'aquest cartell, violentament antimilitarista i antipatriota, feia una cridat als conscrits a girar els fusells cap els seus oficials i no cap els vaguistes i convocava a la vaga immediata i a la insurrecció si eventualment es declarava la guerra. El novembre de 1905 ocupava el càrrec de secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i portà a terme una intensa campanya en defensa del «Procés dels Quatre» (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez), encausats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a París. Dels 31 anarquistes signats de l'«Appel aux conscrits», 28 en van ser processats i jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905 a l'Audiència del Sena en un gran judici mediàtic, que els jutjats aprofitaren per a popularitzar l'antimilitarisme i l'antipatriotisme. A l'Audiència ell entrà cridant «A baix l'Exèrcit! A baix la Pàtria!» i fou condemnat a tres anys de presó. Fou un dels «dibuixants empresonats» que col·laboraren en el número del 14 d'abril de 1906 del periòdic L'Assiette au Beurre sobre les «presons de la República». Sembla que va ser alliberat quan l'amnistia del 14 de juliol de 1906. En sortir de la presó treballà de fuster al Teatre de l'Odéon i al Teatre Antoine i milità en la Unió Sindical d'Obrers Fusters de la CGT. Segons els diaris Le Matin i Le Cri du Peuple del 30 de maig de 1907, va ser acusat pel grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França) d'haver robat una màquina d'escriure a la Borsa del Treball i 20 francs del fruit d'una col·lecta feia dos anys, fets pels quals ja havia estat jutjat i absolt en 1906. El maig de 1907 va ser detingut, amb altres companys (Albéric Léon Barrier, Alphonse Bussy, Fortuné Chastanet, Denis Domboy, Louis Edmond Jourdain, Armand Matha i Edmond Viltard), sota l'acusació de pertànyer a una banda anarquista de falsificació i d'emissió de moneda. Entre el 19 i el 21 de novembre de 1907 va ser jutjat amb Barrier, Domboy, Jourdain i Matha per l'Audiència del Sena i tots van ser absolts menys Jourdain i ell que van ser condemnats a cinc anys de presó i a 100 francs de multa –com que Jourdain tenia penes anteriors, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària. Un cop lliure, milità en el CDS i entre 1911 i 1912 es mostrà força actiu en la campanya per a l'alliberament d'Émile Rousset i a finals de 1913 per a la de Jacob Law. El 7 de juny de 1913 es va casar al XI Districte de París amb Louise Jeanne Sadron. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Voltaire del XI Districte de París i era membre del grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, sembla que al principi va ser integrat en la Defensa Nacional, però l'agost de 1915 ja figurava com a llicenciat de l'exèrcit. En  1916 fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes pacifistes i revolucionaris. Sota el pseudònim de Roger Sadrin col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Flambeau (1901-1902), Le Pétard (1904) i Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909-1912), que portà una campanya contra els Batallons Disciplinaris Africans («Bat' d'Af») i en favor de l'alliberament d'Émile Rousset. Alexandre Cibot va morir el 3 d'abril de 1958 a Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Notícia de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 28 de gener de 1913

Notícia de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari parisenc Le Matin del 28 de gener de 1913

- Charles Keller: El 3 d'abril de 1958 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el propagandista anarquista Charles-Jean Keller. Havia nascut el 14 de desembre de 1889 al XI Districte de París (França). Sos pares es deien Jean Nicolas Keller, ebenista, i Augustine Juliette Ziésler, armillera. Obrer miraller de professió, vivia la número 7 del carrer Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup «Les amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912, i de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del bulevard Magenta. El maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le Libertaire i a resultes de la publicació de l'article «La mort d'un home», de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser processat amb Bonafous. Abandonà la gerència de Le Libertaire, però l'octubre de 1912 entrà a formar part del seu consell de redacció, amb Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie, Édouard Boudot, Georges Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot. La fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el cas ja que segons aquesta es feia apologia del criminal però no del crim; no obstant això, el Tribunal Suprem anul·là aquesta sentència i envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant durant una gira de conferències en suport d'Émile Rousset– davant l'Audiència del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913, Keller, que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder beneficiar de la llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va comparèixer novament davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre, França); defensat per Le Breton i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès durant la lleva de 1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i va ser declarat exempt de servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest del Setze» en la segona publicació en el Bulletin des Temps Nouveaux. Després de la Gran Guerra, col·laborà en L'Émancipateur, òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 16 de maig de 1940 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb Balche Albertine Millet.

***

Foto policíaca d'Auguste Lambin

Foto policíaca d'Auguste Lambin

- Auguste Lambin: El 3 d'abril de 1959 mor a Créteil (Illa de França, França) l'anarquista Auguste Lambi, que va fer servir diversos pseudònims (Henri Beaumanoir, Auguste Gibout, Le Grand Charles). Havia nascut el 3 de març de 1883 a Saint-Gilles (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Désiré-Alexandre Lambin, capatàs de filatura, i Marie-Zélanie Gibout, modista. En 1899 es traslladà a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i treballà en una fàbrica de gènere de punt i com a mosso de laboratori en una apotecaria. Seguí cursos de química del professor Errard i freqüentà la biblioteca municipal, on demanà obres que tractaven sobre explosius. El 12 de juny de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó, amb llibertat provisional gràcies a la «Llei Bérenger», per robatori i possessió d'explosius. El 12 d'agost de 1901 explotà una bomba a prop l'altar de l'església de Saint-Nizier, barri popular de Troyes; el púlpit, els bancs, els vitralls i un confessionari van ser trabucats i trencats. Al seu domicili del carrer de la Grande-Tannerie, on vivia amb l'anarquista barceloní Felip Franquet (Villanueva), va ser escorcollat; la policia trobà materials explosius, però la investigació no pogué demostrar la participació dels inculpats en l'atemptat. En el judici davant el Tribunal Correccional Lambin rebutjà la defensa d'un advocat i declarà que únicament ell era capaç de fabricar una bomba, amb la finalitat d'exculpar son company, però va negar ser l'autor de l'atemptat. El 10 de desembre de 1901 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de residència obligada per possessió de materials explosius i Franquet va ser absolt. El 6 de juliol de 1903 sortí de la presó cel·lular de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França) després d'haver purgat dos penes de sis i de 18 mesos, ja que s'havia posat fi a la suspensió de la condemna. Després d'anar a veure sos pares a Reims (Xampanya-Ardenes, França), es traslladà a París (França) a la recerca de feina i visqué al carrer Compans, al barri de Belleville sota el nom d'Henri Beaumanoir. El 18 de maig de 1903 es desencadenà una baralla a l'església de Saint-Jean-Baptiste de Belleville entre partidaris de la Libre Pensée i congregacions religioses, quan un jesuïta hi predicava mentre hi havia una circular de l'11 d'abril d'aquell any que ho prohibia, i nombrosos manifestants resultaren ferits. El 31 d'octubre de 1903 una bomba, col·locada al caixonet de les almoines de l'església, esclatà; entre les restes de l'explosió hi havia fragments del periòdic Le Libertaire i, aferrada a una columna, una petita etiqueta que posava: «Primera advertència». El 14 de novembre de 1903 va ser detingut a Cherbourg (Baixa Normandia, França) durant un control efectuat en ocasió de l'arribada dels reis d'Itàlia. Traslladat a París, va ser inculpat de l'atemptat de l'església de Belleville. Tot i que les bombes de Troyes i de Bellville eren d'idèntica fabricació («bombes d'inversió»), el jutge d'instrucció no pogué provar la seva participació en l'atemptat i el 9 de desembre de 1903 el cas acabà sobresegut. Durant la instrucció declarà al jutge: «Les meves idees anarquistes m'han portat a estudiar especialment los àcids explosius, però d'aquí a l'acció hi ha molt...». El 26 de febrer de 1904 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó per «robatori d'aparadors» i, dies després, el 28 de febrer va ser detingut, juntament amb Arthur Boucher i Louis Guignard, pel robatori en una botiga de queviures del carrer Marcadet de París. En aquesta època vivia al carrer Flandre de París i al número 1 de la plaça Philibert-Pompée d'Ivry (Illa de França, França). Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Laurent va ser descoberta a Lieja (Valònia), però quan el comandant d'artilleria Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Paul René Gudefin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. Hi havia entrat a Bèlgica sota el nom de Maurice Bouché, que aleshores era el company de sa germana Célina Lambin, també anarquista. A la seva maleta la policia descobrí retalls del diari Le Matin referents a l'atemptat contra l'església de Belleville, a més d'un tractat de química i discursos de l'anarquista Émile Henry. A la seva habitació es va trobà un quadern on figuraven fórmules químiques per a la fabricació de bombes. Després del primer atemptat, Lambin havia enviat al periòdic La Meuse una carta amenaçant de cometre un de nou si l'anarquista belga detingut Georges Thonar no era alliberat immediatament. En el judici del 18 de maig de 1904 davant l'Audiència de Lieja només reconegué la participació en el segon atemptat, però va ser condemnat a mort, juntament amb Paul Gudefin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Després de 25 anys de presó, va ser amnistiat i un cop lliure retornà a França. El 10 d'agost de 1929 es va casà amb Eugenie Jeanne Firaud a Bourges (Centre, França), ciutat on visqué tranquil·lament allunyat de tota militància. El 27 de desembre de 1931, però, va ser detingut, ja que havia estat declarat insubmís de la lleva de 1903 a Châlons-sur-Marne (actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). Auguste Lambin va morir el 3 d'abril de 1959 a Créteil (Illa de França, França).

***

Achille Daudé

Achille Daudé

- Achille Daudé: El 3 d'abril de 1963 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Antoine Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Havia nascut el 15 de desembre de 1870 a Bancel (Carnas, Llenguadoc, Occitània). Era el fill primogènit de Jean Antoine Daudé, sabater francmaçó, i de Marie Rosa Gervais. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló –serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries– i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. El 26 d'agost de 1914 es casà al XIX Districte de París amb Madeleine Marie Louise Boudot, de qui es va divorciar el 14 de febrer de 1922. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària –serà el director del periòdic Terre et Liberté– ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901), Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916), Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc.

***

El periodista Affonso Schmidt (anys trenta)

El periodista Affonso Schmidt (anys trenta)

- Affonso Schmidt: El 3 d'abril de 1964 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el periodista, narrador, novel·lista, dramaturg i militant anarquista Affonso Frederico Schmidt, també citat com Afonso Schmidt. Havia nascut el 29 de juny de 1890 al barri d'Água Fria de Cubatão (São Paulo, Brasil; aleshores era un districte de Santos). Fill d'una família de la petita burgesia local, sos pares es deien João Afonso Schmidt, l'avi del qual era un alemany que havia vingut al Brasil a ensenyar l'«art de la guerra» als soldats de Pere I, i Odília Brunckenn. Quan era infant sa família es traslladà a São Paulo i en 1904 ja feia feinetes amb la impremta d'un amic. En 1905 va fer la prova d'accés per a la Facultat de Dret de São Paulo, però finalment no cursà els estudis. En aquesta època col·laborà en A Concórdia i en O Janota. Amb Oduvaldo Viana, publicà a São Paulo el setmanari Zig-Zag. També fou secretari del periòdic O Commercio de São Paulo. En aquesta època treballà en la construcció del ferrocarril São Paulo Railway Company (Santos-Jundiaí) a l'Estat de São Paulo. Amb gairebé 16 anys, des de São Paulo col·laborava amb periòdics de l'interior. En 1906, atret per les cerimònies de possessió presidencials d'Afonso Augusto Moreira Pena, va visitar Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Més tard retornà a São Paulo i estudià al Conservatori Dramàtic Musical de la ciutat. En 1907 publicà el seu primer llibre Lírios roxos, que edità amb diners de sa mare i que vengué porta a porta. Aquest mateix any, amb 140.000 rals, tornà a anar a Rio de Janeiro des d'on s'embarcà sense passaport cap a Lisboa (Portugal) a bord del Benenguer-el-Grande. A Lisboa llogà un apartament i pensà en emigrar a Angola, però desistí a causa dels consells en contra que rebé. Després s'instal·là a París (França), on aconseguí una feina en una editorial de diccionaris francès-portuguès. A París, a més de gaudir de la bohèmia artística, conegué exiliats polítics, sobretot russos que havien participat en la Revolució de 1905. En aquesta època passà problemes econòmics ja que els diners que guanyava a l'editorial no eren suficients per a viure i sos pares li havien d'enviar constantment diners. Quan la seva situació financera millorà, gràcies al suport de l'ambaixada brasilera, retornà  al Brasil i a Santos (São Paulo, Brasil) decidí dedicar-se al periodisme. En 1911 fundà el periòdic Vésper i publicà Janelas abertas, el seu primer llibre de poesies, a més de treballar per al diari Tribuna. En 1913 retornà, gairebé sense recursos, a Europa en tercera classe a bord del vaixell Garibaldi. Desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà tres mesos com a corresponsal en portuguès d'una empresa exportadora de màquines i de peces per a fàbriques tèxtils. Sense feina, demanà diners per carta als seus amics de Santos i amb 50 lliures que li envià un, pogué retornà a França. Poc després, sense diners i sense on caure mort, envià una carta a Luiz de Braganza, nét de Pere II, i vuit dies després rebé 50 francs. Pensà en allistar-se, juntament amb uns joves belgues, a la Legió Estrangera, però va ser rebutjat per la seva natura fràgil. Al consolat del Brasil de Marsella aconseguí un bitllet per a retornar al Brasil. Quan arribà a Santos esclatà la Gran Guerra. Participà activament en la vaga general de 1917. Posteriorment retornà a Rio de Janeiro, on entre 1918 i 1924 dirigí el periòdic A Voz do Povo, de la Federació Obrera. A Santos fou redactor de Folha da Noite, Diário de Santos i A Tribuna. En 1920 fou un dels fundadors del «Grupo Literário Zumbi» (Astrogildo Pereira, Sílvio Floreal, Raymundo Reys, Maximiliano Ricardo, Everaldo Dias, Gigi Damiani, Edgard Leuenroth i Andrade Cadete), defensor d'un art polititzat i vinculat a les lluites socials, i en 1922 no participà en la «Setmana d'Art Modern» i amb son amic Monteiro Lobato creà un grup destinat a trencar amb l'academicisme. En 1922 es casà amb Adélia Leoni. En 1924 a São Paulo treballà en els diaris Folha de São Paulo i O Estado de São Paulo, on romangué fins a la seva mort. En 1928 fou l'editor de Romance-Jornal. Per a la Folha de São Paulo publicà les novel·les per lliuraments A sombra de Júlio Frank, A marcha i Zanzalá. Col·laborà, al costat d'Edgard Leuenroth, Oreste Ristori, João Jorge Costa Pimenta i Astrogildo Pereira, en els periòdics anarquistes més importants de l'època, com a ara A Plebe, A Lanterna i A Vanguarda. Realitzà diverses campanyes contra el feixisme i el clericalisme. En la dècada dels quaranta, amb Mário Graciotti, participà en la creació de l'editorial popular «O Clube do Livro». En 1942 publicà el llibre Colonia Cecilia. Uma aventura anarquista na America, on narra de manera novel·lada la història de la Colònia Cecília i del seu promotor Giovanni Rossi (Cardias). En 1950 es casà amb l'escriptora Maria José da Silva. En 1954 viatjà a Estocolm (Suècia) i en 1955 a Moscou (Rússia, URSS) com a membre del Congrés Internacional d'Intel·lectuals. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Fundamentos, Paulistania, etc. Durant sa vida publicà més de quaranta llibres (poesies, novel·les, cròniques, comtes, autobiografies, etc.), entre elles Miniaturas (1907), O Evangelho dos Livres (1920), Mocidade (1921), Brutalidade (1922), Os impunes (1923), As levianas (1923), O Dragão e as virgens (1927), Garoa (1932), Pirapora (1934), Poesias (1934), Zanzalá  (1938), A marcha. Romance da Abolição (1941), O tesouro de Cananéia (1941), O assalto (1945), Poesia (1945), O retrato de Valentina (1947), A primeira viagem (1947), O menino Felipe (1950), Os saltimbancos (1950), Dedo nos labios (1953), São Paulo de meus amores (1954), Zamir. Viagem ao mundo da paz (1954), Bom tempo (1956), A dactilógrafa (1958), A locomotiva. A outra face da revolução de 1932 (1960), etc. En 1963 rebé el Premi Juca Pato, atorgat per la Unió Brasilera de Escriptors (UBE) i l'any següent presidí aquesta organització. Fou soci fundador del Sindicat de Periodistes de l'Estat de São Paulo i membre de l'Institut Històric i Geogràfic de Santos i de l'Acadèmia Paulista de Lletres, institució que presidí. Affonso Schmidt va morir d'un edema pulmonar agut el 3 d'abril de 1964 en una ambulància camí de l'hospital a São Paulo (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Araçá. En 2009 el seu municipi natal de Cubatão creà la «Setmana Afonso Schmidt» en el seu honor. El seu arxiu personal va ser donat per sa família a la Biblioteca Municipal de Cubatão.

Affonso Schmidt (1890-1964)

***

Pedro Ara Ferrera

Pedro Ara Ferrera

- Pedro Ara Ferrera: El 3 d'abril de 1972 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Ara Ferrera. Havia nascut el 29 de juny de 1914 a Campodarbe (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Ara i Pilar Ferrera. Abandonat per sa mare, tingué una infància força malaurada i des d'infant hagué de guanyar-se la vida fent de pastor. Aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser la seva vertadera escola, adscrivint-se al sector més radical del moviment llibertari. A finals de 1933 intervingué des de Barbastre en l'aixecament anarquista d'Aragó. El 8 de desembre de 1933 fou detingut amb José Trallero Bardají, Lorenzo Tornos Arnal i Leopoldo Castán Ferrer arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil al camí de San Ramón de Barbastre en el qual morí el militant anarquista Alejandro Castán Ferrer. El 14 gener de 1934 va ser condemnat a un any de presó i tancat al penal militar del Fortí de San Cristóbal (Ezcaba, Navarra) fins al seu alliberament gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. En maig de 1936 milità en la potent Comarcal de la CNT de Samontano de Barbastre i col·laborà en Orientació Social d'aquesta ciutat. Durant la guerra civil va combatre al front d'Aragó enrolat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió El Frente. En 1939 s'exilià a França. En 1945 fou delegat cenetista en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Tarba i en el Ple de la Regional Segona representà el Comitè Departamental de Gers i la Federació Local d'Aush. En 1945 va fer un míting a Aush i en 1946 a Beaumont, Aush i Lió. En 1946 encapçalà la Comissió de Relacions de la Federació d'Origen de Barbastre. En l'exili francès formà part del sector ortodox i en la línia dura d'aquest, essent partidari de la lluita directa contra el franquisme i defensant les posicions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou membre dels grups d'acció que lluitaren a Aragó i a Catalunya en els anys quaranta. Entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 assistí als clandestins Ple Nacional de Regionals clandestí de la CNT a Madrid, al Ple Nacional de les FAI que tingué lloc en una rajoleria, i al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que es realitzà en una obra en construcció, representant Aragó i al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la CNT de França. Poc després retornà a França, però a finals de 1947 fou enviat amb Raúl Carballeira Lacunza a Barcelona amb la finalitat de reforçar el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format aleshores per Generós Grau i Josep Capdevila arran de la detenció de Josep Cortés. Les seves tàctiques de lluita feien costat les d'Amador Franco de les Joventuts Llibertàries i les de Francisco Carreño de la CNT, i amb el suport de Josep Peirats a finals dels anys quaranta. Més tard tornà a França, establint-se definitivament i defensant sempre les tesis d'atac directe i permanent al franquisme. A l'exili es guanyà la vida com a pintor artesà. El 15 de desembre de 1963 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) com a secretari del Nucli dels Alts Pirineus. Sa companya fou Juana Garbayo. Pedro Ara Ferrara va morir el 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1972 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Gaetano Ghirardi

Gaetano Ghirardi

- Gaetano Ghirardi: El 3 d'abril de 1975 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Ghirardi, conegut com Gaeta. Havia nascut el 6 de febrer de 1893 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Ghirardi i Rosa Benasseni. Pogué fer els estudis elementals. Obrer torner, el novembre de 1912 emigrà a França per motius laborals. Retornà a Itàlia per a fer el servei militar i el 4 de desembre de 1913 va ser enrolat com a mariner al destacament naval de Gènova (Ligúria, Itàlia). L'1 de juny de 1914 esdevingué canoner especialista i el 4 de desembre de 1916 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta, però, en plena Gran Guerra, va ser cridat immediatament a files i enviat al districte militar de Bèrgam. Assidu lector de la premsa anarquista i administrador del Grup Llibertari de Bèrgam, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), segons la policia, exercí una gran influència en els seus companys (Vittore Colla, Luigi Caglioni, Egidio Corti, Romeo Crotti, Giovanni Gamba, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, Camillo Mazzoleni, Simone Piccinini, etc.). S'encarregava de la distribució entre els companys de la revista anarquista Fede! i de recaptar els diners de les subscripcions, enviant quantitats a la premsa anarquista i per als detinguts polítics. En 1924 nasqué son primer fill, que anomenà Armando en honor a Armando Borghi. El 7 de febrer de 1926 va ser detingut juntament amb altres companys del Grup Llibertari de Bèrgam com a presumpte còmplice del tipògraf anarquista Luigi Caglioni per possessió d'explosius i per haver facilitar la fugida d'aquest, principal imputat en el cas. Aquell mateix dia el seu domicili va ser escorcollat i se li trobaren exemplars de Fede! i de fullets anarquistes. En aquesta època treballava de mecànic en la Societat del Tramvia a Vapor Bèrgam-Sarnico. Jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «complicitat en possessió d'explosius» i va ser alliberat el 7 d'agost d'aquell any. No obstant la repressió, continuà freqüentant els membres del Grup Llibertari de Bèrgam, especialment Egidio Corti, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, a més d'altres antifeixistes, com ara el comunista Battista Bonomi. El 20 d'agost de 1926 es presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam per demanar un salconduit intern per poder viatjar a la recerca de feina que li va ser concedit. El 22 d'agost marxà cap a Monza (Llombardia, Itàlia) i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on buscà feina, sense èxit, entre els anarquistes locals. A començament de setembre de 1926 començà a treballar d'obrer mecànic al barri de Valtesse de Bèrgam i el 24 d'octubre trobà feina a Bèrgam, on el 2 de desembre va ser detingut acusat d'«activitats antifeixistes», juntament amb altres 11 antifeixistes considerats perillosos per la policia local: Vittorio Barcella, Giuseppe Beltrami, Battista Bonomi, Alessandro Caglioni, Amedeo Cominetti, Egidio Corti, Guido Galimberti, Angelo Leris, Dino Secco Suardo, Michele Trovesi i Luigi Vitali. El 12 de desembre de 1926 la policia li va assignar tres anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Lampedusa. Quan va ser detingut, sa companya estava embarassada i aquesta restà sense cap tipus de suport econòmic. El 20 de desembre de 1926 partí de Bèrgam cap a Lampedusa i el 27 d'abril de 1927 va ser posat en llibertat condicional i dos dies després enviat a Bèrgam amb domicili obligatori. Després de dos mesos sense trobar feina, va ser contractar en una foneria de Bèrgam. Sempre anarquista, decidí, però, no freqüentar els companys. En la segona meitat de 1928 abandonà la foneria per fer feina en una fàbrica de cotó del barri de Redona de Bèrgam. En aquesta època va ser inclòs en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies i va estar constantment vigilat. En 1933, juntament amb sa companya, regentà una taverna al carrer Quarenghi, una de les zones més populars de la ciutat, però després tornà a treballar d'obrer mecànic en diverses fàbriques de la ciutat. La policia el vigilà constantment ja que era considerat «perillós» i perquè, fins a 1940, no havia demanat la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF) com a excombatent, cosa que va fer en 1941, encara que el gener de 1942 la Federació dels Fascios de Combat de Bèrgam no el tenia entre els seus membres. L'agost de 1947 l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA) el reconegué la qualificació d'«anarquista antifeixista i confinat polític».

***

Necrològica d'Amador González Bravo publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1975

Necrològica d'Amador González publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Amador González Bravo: El 3 d'abril de 1975 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Havia nascut el 28 d'abril de 1905 a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya). Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França).

***

Alfredo Bonsignori

Alfredo Bonsignori

- Alfredo Bonsignori: El 3 d'abril de 1976 mor a Lió (Arpitània) el socialista, després comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els pseudònims de Gracco i Alfonso. Havia nascut el 28 de gener de 1895 a Cecina (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Bonsignori i Italia Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove s'acostà al marxisme de la mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions (Cecina, Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les protestes contra l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917 aportà una petita summa en una subscripció a favor del diari socialista L'Operaio, de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G. Massei. En 1919 organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga Proletària i Pagesa de Cecina i aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui tindrà un nin que anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor municipal. El gener de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i el febrer d'aquell any va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana, Itàlia) del feixista Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat greument ferit durant una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar l'Ajuntament, regit per l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran Guerra. Reclòs a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat candidat  de la circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els vots necessaris i restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922 per l'Audiència de Pàdua (Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys, tres mesos i 10 dies de reclusió i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i retornà a Cecina. Obligat pels feixistes a abandonar la seva ciutat natal 24 hores després, s'establí a Roma (Itàlia), però va ser agredit i apallissat perquè portava una corbata negra a l'estil Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de Milà (Llombardia, Itàlia), passà clandestinament a França i s'establí a Lió, on treballà d'ebenista. A França desenvolupà una intensa activitat política i fou secretari del Comitè Antifeixista de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio Bonito i Ludovico Rossi, del sector esquerrà del PCdI, anomenat «obrerista» (anarquista comunista), esdevenint secretari del grup «Giustizia e Libertà» i membre del Socors Roig Internacional (SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar Scarselli, cap de l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit de la presó de Volterra durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista Giuseppe Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda dell'Oneta». En 1927 s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per Michelangelo Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els periòdics obrers Le Réveil Communiste i L'Ouvrier Communiste, molt crític amb la «línia leninista», que va portar els treballadors «a les pitjors derrotes». En 1928 se li va decretar l'expulsió de França per «indocumentat comunista», però va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les seves activitats subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres companys (Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani, Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia, Giuseppe Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada al «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió per a llançar una campanya internacional a favor de l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a Sibèria. En 1931 participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una trobada anarquista. Dissolt el GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la facció de l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles en el periòdic belga Prometeo. En 1933 va ser inclòs en el llistat de terroristes residents a l'estranger i finalment acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se, amb Quinzio Panni i Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per «tendència esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els comunistes italians publicaren el seu nom en un article delator i injuriós publicat en el periòdic parisenc La Nostra Bandiera amb la finalitat de provocar la seva expulsió del país. Des del periòdic marsellès La Laterna va respondre als seus excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el «paradís soviètic». El novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió, en el Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'uní a la Columna Italiana «Rosselli» de la «Columna Ascaso» –segons altres fonts en la Centúria «Giustizia e Libertà» de la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista–, en la defensa de la Revolució espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a França –segons altres fonts era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i retornà l'octubre d'aquell any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb Enrico Gavioli i Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un gerent d'una empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part en la Resistència, col·laborant amb el moviment partisà de Lió, juntament amb altres exiliats (Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio Gervasini, Carlo Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per les tropes d'ocupació italiana i portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18 d'agost, mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià de Lió una petició de «repatriació definitiva» que va ser rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament retornà a Cecina, on participà en els grups anarquistes «Luce e Libertà» i «Alba dei Liberi». Uns anys després retornà a Lió amb la seva companya i son fill. A França va fer costat la premsa llibertària i mantingué relació amb els companys que retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli, Ludovico Rossi, Pio Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto Serni, s'estimà més restar definitivament a França. Després d'una breu malaltia, Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió (Arpitània).

***

Sebastián Calvo Sahún

Sebastián Calvo Sahún

- Sebastián Calvo Sahún: El 3 d'abril de 1983 mor a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. Havia nascut el 10 de maig de 1909 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya). En 1920, amb 11 anys, emigrà a França per a treballar. A França hi vivia son germà, Florencio Calvo Sahún, qui li va ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats sindicats i milità en la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però quan va ser cridat a files retornà a la Península. Va fer el servei militar a la Comandància d'Artilleria de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc). L'1 de novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a França i continuà treballant de fuster. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península. A Barcelona s'integrà en les milícies confederals i lluità als fronts d'Aragó i de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria Antiaèria del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts de Terol i de Belchite. Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda, s'enfrontà amb el Comitè Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les seves confiscacions arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938 comandà un polvorí i un magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus (Baix Camp, Catalunya), on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Com que tenia permís de treball, residència a França i dominava l'idioma, no passà pels camps de concentració. El març de 1939, sa companya María Pardiña Barrabés, amb un fill de pocs mesos, intentà passar a França, però van ser detinguts a la frontera i tancats vuit mesos al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de patí diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la justícia inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art, plata i bitllets de banc, juntament amb José Giménez Miralles i Jacinto Turró Nogué–, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la «Medal of Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la ciutadania britànica, cosa que li facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model –segons alguns, fou alliberat en un fals trasllat de presó organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa «1001», que el portà novament a la presó. A partir de 1952 treballà com a empleat en el cinema California de Súria (Bages, Catalunya) i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i implicat en el cincpuntisme, fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles Públics de la Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seus últims anys desenvolupà una intensa tasca associativa al barri de la Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica. Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament el 3 d'abril de 1983 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que feia al seu poble natal i allà va ser enterrat.

Sebastián Calvo Sahún (1909-1983)

***

Necrològica de Rosario Olmedo Tomillero apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 2 de juny de 1987

Necrològica de Rosario Olmedo Tomillero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de juny de 1987

- Rosario Olmedo Tomillero: El 3 d'abril de 1987 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Rosario Olmedo Tomillero. Havia nascut cap el 1919 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Olmedo i María Tomillero. De família llibertària, quan tenia 17 anys va ser nomenada secretària de la Secció Femenina del Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Carmona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Carmona va caure a mans feixistes, fugí amb sa família a zona lleial i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT a diferents poblacions andaluses (Lora del Río, Peñarroya) i a Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya). Després, amb son company, passà temporades al front del Llevant peninsular. En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble i va ser immediatament detinguda i processada amb 14 companys; jutjats, tots 15 van ser condemnats a mort. Dos anys després la pena li va ser commutada per 30 anys de presó i traslladada a diverses presons de dones del nord de la Península (Mutricu, Saturraran, etc.), a les quals va romandre durant set anys i després va ser desterrada per malaltia, una malaltia dels ronyons que mai no la va abandonà i que la portà a la tomba. Son companys fou Jesús García, militant del Sindicat de la Fusta de Madrid. Rosario Olmedo Tomillero va morir el 3 d'abril de 1987 a la Ciutat Sanitària «La Paz» de Madrid (Espanya) i va ser enterrada al cementiri madrileny de Fuencarral. Son germà, Manuel Olmedo Tomillero, va ser un destacat militant anarcosindicalista.

---

[02/04]

Anarcoefemèrides

[04/04]

Escriu-nos


Actualització: 04-04-21