|
---
Anarcoefemèrides
del 3 d'abril Esdeveniments
Portada del primer número de Novos Horizontes - Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de
1909
surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari
anarquista Novos Horizontes. Pequeno
suplemento
semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação
mensal operaria
de propaganda e de crítica, revista publicada per
Agusto Machado, Tomás
Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i
altres a Lisboa entre
el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan
d'expressió del grup
anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser
dirigit per Augusto Machado.
Després la publicació passà a
quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa,
Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero
Botelho, Artur) i
Tomás
Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de
col·laboracions en defensa dels
pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme,
antimilitarisme,
feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del
periòdic Terra Livre.
Publicà sis números,
l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren
nous números mensualment fins l'octubre
de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos
Horizontes» edità diversos fullets,
com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo,
d'Augusto Machado; Pátria e
humanidade,
de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e
parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc. ***
Marines dispersant una
concentració de wobblies - Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal. ***
Notícia
del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid
del 4 d'abril de 1931 - Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca. ***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic
barceloní La
Vanguardia del 3 d'abril de 1986 - Xerrada de Ramon
Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu
Llibertari de Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon
Sentís Biarnau fa
la conferència «Procés
històric de l'anarquisme». Ramon Sentís
Biarnau (1913-2001)
Naixements
Paul Robin (1893) -
Paul Robin: El 3
d'abril de 1837 neix a Toló (Provença,
Occitània) el pedagog, l'internacionalista
llibertari, francmaçó i neomaltusià
Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer
servir els pseudònims Bripon
i Vindex. Era fill d'una
família catòlica
i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean
Placide Robin,
director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment
director de
comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche
Martin;
son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La
família va viure a Brest,
Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i
novament a Brest. Va créixer al barri
burges del centre de la ciutat, però va poder veure la
misèria obrera del barri
de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria.
Estudià a l'Institut de Brest i
en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de
París (França), on seguí les
classes de Louis Pasteur i es llicencià en
ciències matemàtiques i de ciències
físiques. En aquests anys esdevingué positivista,
darwinista i ateu, tot
admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i
1865 va fer de professor de
secundària, primer de física a l'Institut de La
Roche-sur-Yon (País del Loira,
França) i després al de Brest, però
entrà en conflicte amb l'administració,
rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials,
que l'impedien
introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant
l'educació
popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una
llicència de tres anys
per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer
perquè visqués un temps
a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans
d'embarcar cap a Nova
Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica,
però a Lieja (Valònia) assistí al I
Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja
(Valònia), que se celebrà
entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans
canviaren
totalment. En aquest congrés establí contactes, a
més de pedagogs progresistes,
amb intel·lectuals socialistes i militants de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey.
Motivat per tot
aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866
publicà un Méthode de
lecture. L'abril de 1867
participà en el II Congrés Internacional
d'Estudiants, on defensà el seu
projecte d'innovació pedagògica. En aquesta
època fundà el periòdic
d'educació popular
Le Soir. L'octubre de 1867
s'adherí a
la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar
a Brussel·les
(Bèlgica) amb Alna Louise Émélie
Delesalle, filla d'un militant
internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals
moriren a
curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones
més, una carta
dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista
bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu
programa,
acceptaven, per interès a la unitat, la decisió
del Consell General de l'AIT de
Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la
Internacional. En
1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que
acabà en forts enfrontaments,
va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), entaulà amistat
amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de
1869 va ser admès com
a membre de la secció ginebrina d'Aliança
Internacional de la Democràcia
Socialista. En aquesta època
col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT,
el qual dirigí un
temps. En aquesta època col·laborà en Revue
de Philosophie Positive. El setembre de 1869
assistí, com a delegat de la
secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea,
Suïssa) de l'AIT, on votà per
la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres
de la comissió
encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral.
El 3 de gener de
1870 dimití d'aquesta comissió i,
després d'abandonar Ginebra, s'establí a
París, on s'integrà en el Centre d'Estudis
Socials (CES) d'Eugène Varlin, que
federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870
la
policia imperial va detenir els membres més destacats de
l'AIT francesa,
redactà i signà, amb altres membres del Consell
Federal de París, una dura
protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta
de la qual se'ls
acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El
12 de juny de 1870
va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI
Tribunal de
Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la
Internacional
parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar
l'acusació de «pertinença a
associació secreta», però va ser
condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs
de multa per formar part de l'AIT, «organització
no autoritzada», de París.
Després de passar per la presó parisenca de
Sainte Pélagie, el 28 d'agost de
1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais
(Picardia, França) i va ser alliberat
el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II
Imperi francès. En
sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15
dies a
Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos
infants. Por passar-se en
el temps de permanència al país, va ser detingut
per «infracció del decret
d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no
pogué arribar a París, aleshores
assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de
1870 els
internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública
amb la intenció de
crear un Comitè de Vigilància i de Defensa
Nacional («Comuna») a la ciutat,
però les autoritats militars van detenir els militants que
encapçalaren la
proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va
exiliar a Londres, on
arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels
militants de Brest.
Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de
1870 per
«participació en complot amb la finalitat de
capgirar l'autoritat» i condemnats
durament, però donada la feblesa de les acusacions,
finalment el govern acabà
per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul
Robin va ser
acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell
General de
l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la
Conferència de
Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia
d'assistir a la
conferència que es discutís la
«qüestió suïssa» (la
dissidència bakuninista de
la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper
d'acusat. Finalment,
va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut,
s'instal·là amb sa família
a la zona rural londinenca, a Woolwich
(Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la
Internacional
«autoritària», el seu paper en la
Internacional es va anar diluint, malgrat
mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del
Jura bakuninista i el
vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits
en la
seva assistència al congrés
«antiautoritari» de Saint-Imier (Berna,
Suïssa), en
la seva correspondència –molt important amb la de
Piotr Kropotkin, que esdevingué
un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la
col·laboració, sota el
pseudònim Bripon, en
diferents
publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin
de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur
exili londinenc, que va
durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les
classes que donava, es va
veure apartat de la lluita política i, de mica en mica,
desencisat, es va
allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final
de sa
vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879
retornà a
França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament
primari del ministre
Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació
primària a Blois (Centre,
França) –Robin havia col·laborat abans
amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia.
A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia
del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels
mestres i superiors,
demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el
va ajudar constantment, entre
1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost
(«Orfenat Prévost»), a Cempuis
(Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del
Consell General del
Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants
entre quatre i 16 anys, les
teories de l'educació integral que havia anat pensant entre
1869 i 1870. Aquesta
educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i
oprimits l'accés a
l'educació («educació
popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i
del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament
l'individu
en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic,
intel·lectual, moral, etc.),
a més, i molt important, d'exercir la coeducació
dels sexes, aspecte molt
innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats.
També
lluità contra la discriminació establerta
socialment entre «treballadors
manuals» i «intel·lectuals»,
així com la separació educativa per edats,
educant
tots els infants plegats, reivindicat així
l'«educació integral». Molt
influenciat per la idea del «falansteri»,
l'educació en aquest centre era
comunitària, on participaven direcció, mestres,
empleats, infants i familiars.
Els seus mètodes educatius, força revolucionaris
en el seu temps, van fer que
el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de
«antipatriotisme», fos destituït,
malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave
Mirbeau, etc.), de la
direcció de l'«Orfenat
Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt
virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard
Drumont. La
seva obra pedagògica serví
d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com
ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer
Guàrdia, Julien Husson,
Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896
fundà la Lliga per la
Regeneració Humana (LRH), que introduí a
França les idees del neomaltusianisme
que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre
els
mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta
«prudència genèsica» era un
mitjà d'emancipació de les classes menys
afavorides
i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per
l'alliberament de
la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o
no la
seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a
l'Alliberament de les
Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i
fomentà una agència d'«unions
lliures», entre altres iniciatives. En el seu
neomaltusianisme també
desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament
regeneracionista tant en voga
aleshores. En aquests anys, a més d'editar el
periòdic Régéneration,
publicà nombrosos fullets de propaganda
neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes,
socialistes, feministes i francmaçons. Com a
maçó, fou membre de la Gran Lògia
Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899
visità els falansteris
anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de
lluita gairebé
solitària, trobà Eugène Humbert qui
s'encarregà de l'organització material de
l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908
a la propaganda,
organitzant conferències públiques per tot arreu
amb destacats oradors i
oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien
Faure, Marie Huot,
Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre
Robin i Humbert que
implicà una escissió, fundat el segon el seu
propi grup, «Génération
Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat
de forces i estafat per alguns
antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot
sol i amargat,
gairebé cec i malalt de pròstata,
decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912,
aniversari
de la seva revocació de l'«Orfenat
Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi
de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va
morir l'endemà, 1 de
setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París
(França), després
que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant
reanimar-lo. Deixà el
seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de
setembre d'aquell
any al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Paul Robin (1837-1912) ***
Averardo
Gianneschi - Averardo
Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts
citen el 3 d'agost de 1859– neix
a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi,
conegut com Bobo. Sembla que a Pisa
va pertànyer a
la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa,
com ara el març de
1872 a una multa per «escàndol nocturn»,
el gener de 1878 a tres mesos de presó
per «possessió d'armes», l'agost de 1878
a vigilància especial per «cops», el
setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada
de manifest sediciós» i el
setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb
premeditació». Segons la
policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner
Orsini, qui havia ferit a
ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat
condemnat
a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a
Niça (País Niçard,
Occitània)
i obrí una cantina, al número 53 del carrer
Villefranche, que va servir de lloc
de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la
militància i de
lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada
per la
ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava
permanentment aquesta
taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de
Niça de
l'acusació d'haver-se fet passar per diputat
italià; el «Cercle Mazzini» es
congratulà de la sentència. A
començament de 1894 va ser qualificat en un
llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a
«molt perillós». El
maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del
comissari
especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir
com a confident
al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la
finalitat de donar
informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat
per la
policia i aquesta hi va trobar una voluminosa
correspondència política i dos
segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i
es va
comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i
al
comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de
Niça amb el comissari
especial, defensà que no era anarquista i donà
els noms de quatre militants italians,
dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat
tenir ordre
d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar
l'expulsió de França. De
bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió
d'Assignació de Residència
Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era
anarquista, però no
li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897
regentava el
restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera».
A partir de febrer de 1898 va promoure
una subscripció per a la família de l'estudiant
universitari pisà que acabava
de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia
participat en una insurrecció republicana i que va ser
detingut per la policia,
però que finalment aconseguí fugir. El 16 de
novembre de 1906 gestionà la
incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció. ***
Sortida
dels obrers de l'Arsenal de Brest - Raymond Lachèvre: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França). ***
Notícia d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del 18 de desembre de 1936 - Henri Guérin: El 3
d'abril de 1896 neix al V Districte de París (França) l'anarquista,
sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin, conegut com Le
Gros Riri. Sos pares es deien Jules Georges Guérin, empleat de comerç, i
Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una papereria. Mobilitzat,
el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per «insuficiència
muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23 de setembre de 1919 va ser
desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb
l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En 1923 vivia al número 31 del
carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili que mantingué en els
anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son germà Jules George Guérin,
també anarquista, va ser un fundadors en
1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content, Lucien Haussard,
Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée Anarchiste, que volia
arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de 1924 fou el
responsable de l'anarquista «Grup Teatral i Artístic», que assajaven dilluns i
dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del carrer
Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939 col·laborà activament el Le Libertaire,
portant la secció «Notes et glanes». En 1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic»
de Le Libertaire, amb el qual va fer moltíssimes actuacions en festes i
actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup «Propagande
per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA), especialment amb el cançonetista
Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté. L'abril de 1936
participà en una gira de propaganda antiparlamentària organitzada per Le
Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al Congrés de Pasqua
de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. Entre el 30
d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al Congrés Nacional de l'UA celebrat
a París i va ser confirmat en el càrrec de membre de la seva comissió
administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de 1939, ell
o son germà, col·laborà en l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre
Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial, en 1940 passà a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on va ser corrector de Le Petit Journal.
S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el sector sindicalista de la
xarxa de resistència «Libération-Sud», a la qual proporcionà tres fullets,
redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al Primer de Maig de
1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la Confederació General del Treball
(CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent René Amarger a Sant
Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves activitats resistents, l'estiu de
1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de 1944 va ser deportat al camp de
concentració de Mauthausen sota la categoria de «Nacht und Nebel» (Nit i Boira),
que implicava l'eliminació física. Henri Guérin va morir el 8 de maig de 1944
al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). ***
Joan
Turtós Vallès (Camp de concentració de
Bram, 14 de juliol de 1939) - Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Joan Turtós Vallès (1899-1965) ***
Salvador
Cano Carrillo - Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril– de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre. ***
Oreste
Belli
- Oreste Belli: El
3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oreste Belli,
conegut com Alfredo. Sos pares es
deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una
família
d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart
de
primària i després es posà a fer feina
de manobre i, posteriorment, d'obrer
mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per
possessió d'armes i per ultratge.
Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser
destinat
a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys
també va participar en
l'organització dels «Arditi del Popolo»
del seu barri i amb l'arribada del
feixisme al poder freqüentà els cercles subversius.
En 1927 esdevingué
anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les
seves
preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins
d'Itàlia. El 29
de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino
Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver
brindat per la
Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat
formalment. En 1930
va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades
circumstàncies i reclòs juntament amb els
anarquistes Attilio Cantini i
Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia
assenyalà la seva expatriació
clandestina a França; segons les autoritats, aquesta
expatriació es realitzà
via marítima a través de Còrsega,
mentre que declarava que havia creuat la
frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per
despistar les investigacions
policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia
passat a França amb un veler
juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio
Barontini i
Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta
enviada a
la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll
policíac portat a
terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina,
al popular i revolucionari
barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia
pogué
confirmar que es trobava a Marsella (Provença,
Occitània), on treballava de
soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per
«expatriació clandestina»
i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva
detenció. El març de 1932
va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent
va ser arrestat
al port de Gènova (Ligúria, Itàlia)
per «immigració clandestina amb finalitats
polítiques» i empresonat per complir una condemna
de sis mesos, a més de haver
de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en
rebel·lia
el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932
es beneficia d'una
amnistia i va ser alliberat després d'una
amonestació formal. El 22 de març de
1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del
comunista Mario
Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser
excarcerat, però va ser qualificat com a
«terrorista potencial». Segons una
informació de la Legió Territorial dels
Carrabiners Reials de Liorna, datada el
31 de març de 1933, estava considerat
«capaç de cometre actes terroristes i
d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit
Comunista». En
aquesta conjuntura, es traslladà a Catània
(Sicília), on treballà en una
fàbrica de betum. L'any següent retornà
a Liorna, on trobà feina de dependent en
una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica.
Després es traslladà amb sa
família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual
Líbia), on treballà
per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici
(SICELP, Societat
Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937,
encara que no es va
afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre
de
subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947,
retornà a Itàlia amb sa
família. No reprengué la militància
activa, però continuà freqüentant la
Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir
el 4 de març de
1991 a Liorna (Toscana, Itàlia). ***
Silvio
Brescancin - Silvio
Brescancin: El 3 d'abril de
1902 neix a San Paolo di Piave (Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Silvio Brescancin.
Emigrà a França i va fer de manobre a La Sanha de
Mar (Provença, Occitània). Es
definí com a comunista llibertari i
freqüentà la seu anarquista de Toló, al
cul-de-sac Zimmermann, a prop de les drassanes. Lluità com a
milicià en la
guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial gaudia
d'una pròrroga en el
seu decret d'expulsió de França i el setembre de
1940 va ser internat al camp
de concentració de Vernet, on se'n perdé tot
rastre.
***
Necrològica
de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Pere Amargan Marès:
El 3
d'abril de
1906 neix a Sant Feliu de
Pallarols (Garrotxa,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien
Joan Amargan i Maria Marès.
Militant de
la Confederació Nacional del Treball
(CNT), en 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. En un
accident de treball en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va
perdre
una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va
divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966
a
l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Autoretrat
de Joan Borràs Casanova - Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) –no pogué aconseguí la beca de Roma– per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural «Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de «Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor naïf Juan Borrás II és son fill. ***
Fitxa
antropomètrica d'Achille Durigon - Achille Durigon:
El 3 d'abril de 1913 neix al barri de Torre de Pordenone
(Friül) l'obrer i
sabater comunista, i després anarquista, Achille Durigon,
conegut com Chile. Sos pares es
deien Antonio Giovanni
Durigon i Seconda Sist. Des que fou un infant estigué en
contacte amb les
organitzacions antifeixistes clandestines del barri de Torre de
Pordenone,
conegut per haver estat «conquerit» pels escamots
feixistes amb el suport de
l'exèrcit després d'un seguit d'enfrontaments el
maig de 1921. Aviat entrà a
formar part del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), segurament
de la mà de
Vittorio Carli. En 1930 va ser detingut per haver hissat una bandera
roja al
campanar de l'església de Torre amb motiu de la
celebració del Primer de Maig.
Jutjat per un Tribunal Especial, en 1931 va ser condemnat a sis anys i
tres
mesos de presó per «reconstitució del
PCI». Empresonat a Florència (Toscana,
Itàlia), va ser alliberat en 1933 gràcies a un
indult. El setembre de 1934
s'exilià clandestinament amb Tranquillo Romanet. Detingut a
Àustria, va ser
expulsat d'aquest país i visqué una nova vida
errant per diversos països
europeus (Suïssa. Hongria, Romania, etc.). Arribà
amb bicicleta fins a Odessa
(Ucraïna, URSS), on va ser detingut per la policia
política i expulsat del
país, arribà a Turquia, a
Txecoslovàquia i a Polònia, i finalment
s'instal·là a
París (França) i posteriorment a Drancy (Illa de
França, França). En tot aquest
temps s'introduí en el pensament anarquista. L'octubre de
1936 marxà, a bord
del vaixell Ciutad de Barcelona des
de Marsella (Provença, Occitània), cap al port
d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) i a Albacete (Castella, Espanya)
s'allistà en la I Companyia del I Batalló
«Garibaldi», on va fer tasques d'ajuda
mèdica portant ferits i d'intendència,
combatent al front de Madrid (Cerro Rojo, Ciudad Universitaria, El
Pardo).
Ferit en una cama en la batalla de Guadalajara (Castella, Espanya), el
juny de 1937,
després de passar per diversos hospitals (Guadalajara,
Albacete, Múrcia,
Barcelona, València), retornà a
França, on s'expressà críticament
contra
l'acció repressiva de les forces armades republicanes
espanyoles contra el
moviment llibertari i, després de trencar amb el comunisme,
es declarà anarquista.
En aquesta època es relacionà amb Ernesto Zorzit
i Constante Massuti, i entaulà
relacions amb Giuseppa Angela Iannetta (Giuseppina), amb
qui tingué un fill
(Bruno), treballant
de descarregador en un mercat. Detingut a França quan
esclatà la II Guerra
Mundial, va ser extradit a Itàlia. Jutjat, el novembre de
1941 va ser condemnat
a cinc anys de confinament a purgar a Ventotene. El 21 d'agost de 1943
va ser
alliberat i retornà a Pordenone, on
col·laborà en la constitució de la
primera
organització partisana de la ciutat i, amb son
germà Bruno i Tranquillo
Romanet, creà un grup anarquista al barri de Torre. L'abril
de 1944 va ser
detingut pels alemanys, enviat a un camp de presoners de
Mònaco i, segons
alguns, internat a Klagenfurt (Caríntia, Àustria)
fins al final de la contesa
bèl·lica. Durant la postguerra,
després de representar els anarquistes en la
Cambra del Treball de Pordenone, retornà a França
i s'establí a la regió
parisenca, des d'on estava subscrit a Umanità
Nova. Achille Durigon va morir el 3 de novembre de 1990 a La
Desverie (Rai, Normandia, França). ***
Necrològica
de Vicent Gil Álvaro apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
de l'1
d'octubre de 1991 - Vicent Gil Álvaro:
El 3 d'abril de 1913 neix a Vallat (Alt
Millars, País Valencià) l'anarcosindicalista
Vicent Gil Álvaro. Sos pares es deien Joaquim Gil i
Antònia
Álvaro. Quan era infant passà a viure
al Poblenou de Barcelona
(Catalunya). Treballà de mecànic i
milità en el Sindicat de Metal·lúrgica
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà en les lluites de carrer el
juliol de 1936 contra l'aixecament militar i després
combaté el feixisme en un
regiment d'Artilleria. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i
patí els camps de concentració francesos.
Després va ser enviat a una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) a Puèi Domat
(Alvèrnia, Occitània) i durant
l'Ocupació fabricà carbó per als
gasògens a prop de Saint-Ours i en el desminat
del camp militar de La Courtina (Llemosí,
Occitània) sota control alemany. En 1940
s'instal·là a Saint-Ours. Esdevingué
companya d'una jove francesa, Marie Anne Langlais, de la
qual dos germans seus havien estat assassinats per la Gestapo per haver
avituallat
de benzina el maquis de la zona. Entre 1941 i 1943 participà
en la Resistència
francesa i després de la II Guerra Mundial en la
reorganització de la Regional
III de la CNT. Els seus darres anys els passà
a Saint-Ours
(Alvèrnia, Occitània). Vicent Gil
Álvaro va morir el 28 de juny de
1991 en un hospital de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) durant una
intervenció quirúrgica a l'estomac. ***
Suzanne Hans - Suzanne Hans: El 3 d'abril de 1914 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Suzanne Hans. Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al moviment àcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoules i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la «Columna Durruti» –ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoules i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya). ***
Membres de la Columan Durruti - Antonio Faro Sánchez: El 3 d'abril de 1916 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Esplucs (Llitera, Franja de Ponent)– l'anarcosindicalista Antonio Faro Sánchez. Sos pares es deien Antonio Faro i Francisca Sánchez. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya Purificación Martínez Blasco i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro Sánchez va morir el 6 de novembre de 2003 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). ***
José
Hiraldo Aguilar
- José Hiraldo Aguilar:
El 3 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 15 d'abril– de 1917 neix a
Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
José Hiraldo
Aguilar.
Sos pares es deien
José Hiraldo i María Aguilar. Fill d'una
família nombrosa d'idees
anarquistes, amb 10 anys, i amb poca escola,
començà a treballar als cortijos
de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) en
llargues i mal
pagades jornades i començà a assumir el pensament
llibertari ja present en son
pare i son germà Francisco. El juliol de 1936 aconseguir
fugir de la repressió
feixista i combaté a la zona de Grazalema (Cadis, Andalusia,
Espanya) i a la
serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) fins a la
pèrdua de Màlaga; després
aconseguí arribar a València
(València, País Valencià) per Almeria.
Amb son
germà Francisco i altres companys (Vicente Balaguer, els
germans Zenón i José
Granell, Eliseu Pons Torres, etc.), s'enrolà en el grup
«Los Incontrolables» de
la 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i lluità
a Terol (Aragó, Espanya), on fou ascendit a sergent. En
acabar la guerra patí
presó, camp de concentració i batallons de
treball fins al seu alliberament el
juny de 1943. Instal·lat a València,
milità en el «Grup Sud» de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) clandestina fins al 1948, quan
fugí cap a França per
Andorra. Treballà i milità a La Rochelle
(Poitou-Charentes, França); a Lió
(Arpitània), on fou secretari de Propaganda; a Oullins
(Roine-Alps, França), on
fou secretari de Propaganda. La seva activitat es desplegà
en l'organització de
debats, actes culturals i musicals i en la premsa. En 1960
participà en el
Congrés de Llemotges en representació de la
Federació d'Oullins. Més tard
s'instal·la a Marsella (Provença,
França), on en 1966 fou nomenat secretari
general de la CNT local i dos anys més tard de la Regional
de Provença. En
1975, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura),
Daniel Morchón Arbea i Manuel Temblador López, i
deixà
la CNT de l'Exili mitjançant una declaració,
«Manifest dels Quatre» («Por una
sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la
CNT de 1975»), que
va ser publicat en El Luchador, en
protesta pel «centralisme» i «immobilisme
burocràtic» confederals. En 1978 es
traslladà a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Els anys següents va viure a
cavall entre Perpinyà i València. En 1980 fou
nomenat secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de València. Va estar molt
lligat a Antonio Fernández
Bailén (Progreso
Fernández) i a Vicente Galindo Cortés (Fontaura).
El 26 de juny de 1996 participà amb Rafael Abella Bermejo,
Francisco Alejandro
Pérez Martínez (Francisco Umbral) i
César Vidal Manzanares en un debat sobre la
guerra civil en el programa «El Lector» de la
Televisió Espanyola. Va fer
servir nombrosos pseudònims (Octavio Aguilar,
Paulino Vázquez, José
María Sánchez) i
col·laborà en nombrosos periòdics
àcrates: Acción
Libertaria, Andalucía Libertaria,
Boletín Ródano-Alpes, Cenit,
CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Fragua Social,
Germinal, El Hacho,
Ideas-Orto,
El Luchador, Nervio, Siembra,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral, etc. En 1998
prologà el llibre de José Vergara
Vicente Los hombres y las ideas. Es autor d'Andalucía
libertaria y
mártir (1966), El
anarquismo, sus
posibilidades (1971, amb altres), Memorias
de un rebelde andaluz. Biografía de José Hiraldo
Aguilar (2006, edició de
Melchor Guzmán García) i Crónicas
de un rebelde andaluz (2006, edició de
Melchor Guzmán García). En 2013 el seu testimoni
va ser recollit en el
documental Vencidxs, d'Aitor
Fernández Olmo. José Hiraldo Aguilar va morir el
5 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 4 de setembre– de 2016 a l'Hospital
La Fe del barri de Campanar de
València (València, País
Valencià) i fou incinerat al Tanatori Municipal d'aquesta
ciutat. José Hiraldo Aguilar (1917-2016) ***
Guy
Ciancia - Guy Ciancia: El
3 d'abril de 1943 neix a Perigús (Aquitània,
Occitània) l'ensenyant,
periodista, documentalista, poeta, compositor, intèrpret
musical i militant anarquista
Guy Gérard Ciancia, que va fer servir el
pseudònim César Marinori.
Sos pares es deien Jean Ciancia i Hélène Alice
Lacoste. Després d'estudiar ciències
físiques a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França), es dedicà, com a autor compositor i
intèrpret musical, a compondre més
d'un centenar de cançons i a actuar amb la seva guitarra de
teloner de diversos
cantants (Frank Alamo, Guy Béart, Sacha Distel, Georgette
Lemaire, etc.). Algunes
de les seves interpretacions van ser censurades pel gaullisme. Amb
altres
companys animà a Lilla l'«Studio 125»,
on actuaven intèrprets de la chanson
francesa i del free jazz. En 1966
va publicar el vinil Kiosque
d'Orphée, on es recull una jam-session
a l'«Studio 125», i obtingué
el premi «Jeunesse de la Chanson» atorgat per
«La Voix du Nord». En aquesta
anys seixanta freqüentà el programa
radiofònic parisenc «Le Petit Conservatoire
de la chanson» de la cantant Mireille Hartuch (Mireille)
i actuà a diferents escenaris (Club du Pied de
l'Échelle,
Théâtre Populaire des Flandres, La
Tanière, Lion Sagittaire, etc). En 1968
deixà el món de la interpretació
musical i participà en els fets de «Maig del
68» a Lilla, i va ser fitxat per la policia com a una de les
108 persones
«perilloses» a la ciutat durant la revolta.
També simpatitzà amb el moviment
«situacionista». En 1976, sota el
pseudònim de César
Marinori, amb Pierre-Simon Molyneux, publicà el
llibre La parole du capital. La
Cottonnière de
Fives ou les avatars du label Boussac. Durant uns anys
formà part de la
Federació Anarquista (FA) i del
«Col·legi de Patafísica».
Després d'una breu
temporada fent de periodista per al diari socialista Nord
Matin, del qual va ser acomiadat per
«insubmissió», es dedicà
a l'ensenyament de física i publicà articles en
revistes científiques. Continuà
els estudis de filosofia i exercí de documentalista en un
Institut de Loos
(Nord-Pas-de-Calais, França). Un cop jubilat,
reprengué la seva carrera
d'intèrpret musical i va compondre l'himne L'Internationale
des Nains de Jardins. A partir de 2007 participà
activament en les
iniciatives del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme
(CIRA,
Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença,
Occitània) i tingué molta relació amb
Gilbert Roth. En 2009 presentà la seva
òpera rap Mens
sana valsouf. En 2015 va publicar Lille
en Mai. Chroniques anarchistes, on narra la seva
experiència
durant «Maig del 68». En 2013 publicà
l'àlbum Dans ma rue, amb
temes escrits des de la seva jubilació. Les seves
cançons evoquen els llocs quotidians, les filosofies i el
món dels bergants. També
fou entrenador d'atletisme. Sa companya fou Francine Degand. Guy
Ciancia va
morir el 26 de desembre de 2018 a l'Hospital Saint Vincent de Paul de
Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França).
Defuncions
Gustave Flourens amb l'uniforme
de la Guàrdia Nacional de la Comuna (fotografia
d'Eugène Thiébault) - Gustave Flourens: El 3 d'abril de 1871 és assassinat a Rueil, a prop de París (Illa de França, França), el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Havia nascut el 4 d'agost de 1838 a París (França). Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París. Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge. ***
Necrològica
d'Aguste Alignier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
13 d'abril de 1919 - Auguste Alignier:
El
3 d'abril
de 1919 mor a Nanterre (Illa de
França,
França)
l'anarquista i sindicalista Auguste Alignier
–també citat Louis Alignié. Havia nascut el 13 d'abril de 1873 a Le Moulin Gavard (Bouhy, Borgonya,
França).
Era fill de Sylvain Alignier, jornaler, i d'Eulalie Levisier. Es
guanyava la
vida treballant d'enterrador, de jornaler i d'obrer de la
construcció. El 20 de
novembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Lons-le-Saunier
(Borgonya, França) a vuit dies de presó per
«vagabunderia». El 16 de desembre
de 1894 va ser integrat en el 29 Regiment d'Infanteria per a fer el
servei militar
i el 17 de novembre de 1897 passà a la reserva activa. En
1899 vivia al número
17 del carrer Bourets de Suresnes (Illa de França,
França) i en 1901 al número
5 del carrer Port aux Vins de la mateixa població. El 27
d'agost de 1902 va ser
llicenciat per les autoritats militars de Cosne-Cours-sur-Loire
(Borgonya,
França) per «alteració de la
constitució (caquèxia)», estatus que es
mantingué
en la revisió del 8 de març de 1911. El 17 de
gener de 1909 assistí com a
membre de la Borsa del Treball de Puteaux (Illa de França,
França) al Congrés
Regional de la Construcció. Entre 1910 i 1911 fou membre del
Grup d'Educació i d'Acció
Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball
d'aquesta població. En
aquesta època vivia al número 33 del bulevard
Richard-Lenoir de París (França).
En 1910 es presentà com a candidat abstencionista per
Puteaux de la Federació
de Grups Obrers Neomaltusians i fou un dels fundadors dels Grups
d'Educació
Sexual. L'octubre de 1910, quan la vaga dels serrallers,
cosignà amb altres companys
(Julia Alliot, Nicolas Boudot, Louis Fayard, Edouard Forget, Henri
Louviot, Eugénie
Mercier i Pierre Noblet) un cartell antimilitarista («Aux
conscrits») aferrat a
la ciutat, el qual reproduïa passatges del Manuel du
soldat de Georges
Yvetot. El 24 de maig de 1911 van ser jutjats per
l'Audiència del Sena per «injúries
a l'exèrcit i provocació de militars a la
desobediència»; ell va ser condemnat
a un mes de presó i 200 francs de multa per
«injúries a l'exèrcit» amb
«circumstàncies atenuants»; Forget i
Boudot van ser condemnats a tres mesos de
presó i 500 francs de multa, mentre que la resta va ser
absolta. El 8 de juliol
de 1911, amb Boutot, va ser tancat a la presó parisenca de
la Santé, en el
sector de presos comuns, i ambdós van fer vaga de fam per
reivindicar el règim
polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. En
1911 era secretari
general del Grup de Defensa Social (GDS) de Puteaux. El 24 de setembre
de 1911
representà la Borsa de Treball de Puteaux en el gran
míting contra la guerra
celebrat a l'Aéro-Park de París i dos dies
després prengué la paraula en un
míting semblant celebrat a la Maison des Syndicats, al
número 33 del carrer
Grange-aux-Belles. Declarà que en cas de
mobilització, els soldats haurien de
girar els fusells contra els oficials i els obrers haurien de calar foc
els
títols de propietat a la plaça i fer la
revolució. En 1912 era secretari de la
secció d'Asnières (Illa de França,
França) del Sindicat de Llogaters. El 6
d'abril de 1912 va fer una conferència a la Sala Girard de
Malakoff per al
«Groupe des Libérés des Bagnes
Militaires» (Grup d'Alliberats de les
Penitenciaries Militars). L'1 de juny de 1912, en
representació de la Borsa del
Treball, parlà, davant unes cinc-centes persones, juntament
amb Boudet, en una
reunió antiparlamentària celebrada al
Préau des Écoles de l'avinguda de la
República de Puteaux. El 24 d'agost de 1913 va ser delegat
del Comitè
Intersindical de Puteaux al congrés de la Unió de
Sindicats del Sena i s'oposà
a la normalització dels Comitès Intersindicals.
Abans de l'esclat de la Gran
Guerra, va ser gerent del periòdic Rénovation.
En 1918 participà en el
llançament del periòdic pacifista La
Plèbe. Syndicaliste, libertaire,
socialiste, del qual va ser gerent. Auguste Alignier va morir
el 3 d'abril
de 1919 al seu domicili del Chemin des Luaps de Nanterre (Illa de
França,
França). Deixa vídua i tres infants. ***
Serafino
Mazzotti - Serafino Mazzotti:
El 3 d'abril de 1925 mor a Faenza
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Serafino Mazzotti, conegut com Bombicci i que va
fer servir el pseudònim
de Filippo Boschiero. Havia nascut el 20 de juny de 1843 a Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia). Era fill d'Antonio Mazzotti i
de Giovanna Ossani.
Es guanyava la vida treballant de barber. Va ser sergent del VII
Regiment de Granaders
de la Toscana després de la Unificació italiana.
D'antuvi republicà, després
dels fets de la Comuna de París de 1871 es passà
a l'anarquisme bakuninista i
s'afilià a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de la Romanya. Proper
a Andrea Costa, aleshores anarquista, participà activament
en les revoltes internacionalistes
de 1874 a Faenza. El mateix Mikhail Bakunin s'havia traslladat a
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per a encapçalar la
insurrecció, però el fracàs d'aquest
aixecament
implicà la necessitat de fugir del país. Amb
Bakunin i altres companys, es va
refugiar a cantó de Ticino (Suïssa).
S'instal·la, sota el nom de Filippo Boschiero,
a «La Baronata», la finca on vivia Bakunin a
Verbanella-Minusio (Ticino,
Suïssa), on treballà les terres i on sa companya,
Maria Focaccio (Marietta),
feia de domèstica. També residia a «La
Baronata» l'anarquista Carlo Cafiero.
Marietta seguí Bakunin en un altre trasllat i
després se'ls va unir ell,
juntament amb el sabater anarquista Andrea Santandrea, que feia d'ajuda
de
cambra de Bakunin. L'estiu de 1876 va morir Bakunin a Berna (Berna,
Suïssa), assistit
per Mazzotti i sa companya. Posteriorment tornà a Lugano
(Ticino, Suïssa) i uns
anys més tard s'instal·là a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on reprengué la seva
feina de barber i sa companya Marietta tingué dues filles
(Verusca i Smeralda).
El seu domicili serví de refugi a destacats anarquistes, com
ara Andrea Costa i
Anna Kulixova (Anna Kuliscioff). També
passaren per la seva casa Eduard
Bernstein, Karl Höchberg i Benoît Malon. En 1883
retornà a Faenza, on, conegut
com Bombicci, continuà treballant en el
seu ofici i on la seva barberia
va ser lloc de trobada. Mantingué una estreta amistat amb
Andrea Costa, malgrat
la deriva d'aquest cap el socialisme. Entre 1883 i 1887
col·laborà en el diari
de Faenza La Montagna, moltes vegades amb articles
en la línia política
de Carlo Pisacane, de la qual Carlo Cafiero també era
partidari. En aquells
anys acollí en diverses ocasions Olimpiada Evgrafovna
Kutusova, companya de
Carlo Cafiero, quan aquest va estar hospitalitzat a l'hospital
psiquiàtric
d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia). En 1890 va ser
un dels signants de la
convocatòria del Congrés Anarquista de Capolago
(Ticino, Suïssa), del qual va néixer
el gener de 1891 el Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR).
En els
anys noranta va ser durament reprimit i confinat a les illes de
Ponça (1894-1895)
i de Pantelleria (1897-1899), des d'on mantingué una estreta
i interessant
correspondència amb sa família i sos amics. A
principis del segle XX era
secretari de la Lliga dels Barbers, adherida a la Cambra del Treball de
Faenza.
En 1908 es publicà el seu Catechismo di giobbe
operaio, reeditat
diverses vegades. Al seu final va haver de veure la pujada del feixisme
al
poder. Serafino Mazzotti va morir el 3 d'abril de 1925 a Faenza
(Emília-Romanya,
Itàlia). Errico Malatesta li dedicà una emotiva
necrològica («Mi è morto un
fratello») publicada en Pensiero e
Volontà del 16 d'abril de 1925. ***
Attilio
Cini - Attilio Cini: El
3 d'abril de 1926 mor a París (França) el
mosaïcista anarquista Attilio
Cini. Havia nascut el 20 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el
21 de febrer– de 1868 a
Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia). Sos pares es
deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que
morí durant
el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia
suïssa
per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat
d'Alsàcia-Lorena per
anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior
francès el fitxà com a «anarquista
estranger». En 1905 es casà amb Marie
Louise Désirée Dauverchain, de pare
normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts
tots quatre a
llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí,
Suzanne al Mayenne i
Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a
Torí (Piemont, Itàlia), amb sos
dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia
amb els infants més
petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i
visqué a diferents indrets de
Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un
càncer a
l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou
enterrat al cementiri
d'Argenteuil (Illa de França, França).
Deixà unes memòries manuscrites que sa
companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou
un destacat llibertari de
Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre
Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat. ***
Notícia
de la detenció de César Rosa Bermúdez
apareguda en el diari madrileny La Voz del 30 de
novembre de 1932 - César Rosa
Bermúdez: El 3 d'abril de 1939 se
suïcida a Foxos
(Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista César Mariano Rosa
Bermúdez –el primer
llinatge citat erròniament de diferents maneres (Rosas,
Roza, Rozas). Havia nascut el 3
de març de 1902 a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya).
Era fill de Rafael Rosa Ramírez i de Presentación
Bermúdez Bermúdez. Es guanyà
la vida treballant de metal·lúrgic a les
drassanes navals «Factories Vulcano»
de Vigo (Pontevedra, Galícia). Durant la II
República espanyola milità en el
Sindicat del Metalls de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), en les Joventuts
Llibertàries i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Vigo. Acomiadat de
la feina per les seves activitats anarquistes, patí les
«Llistes de la fam» de
la patronal i hagué de fer feina de taxista amb un vehicle
adquirit per la CNT
de Vigo. Va ser nomenat secretari del Sindicat de Xofers de la CNT. En
aquesta
època vivia al número 4 del carrer San Bernardo
de Vigo, seu del Sindicat de
Boters de la CNT. El 9 de juny de 1932 va ser detingut per
«incitació a la
vaga» després de repartir uns fulletons i l'agost
d'aquell any representà el
Sindicat del Metall i el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el Ple
Regional
de la CNT celebrat a Ferrol (La Corunya, Galícia). El 30 de
novembre de 1932 va
ser detingut a Vigo, juntament amb Eduardo Fernández
Díaz i Ricardo Vega Álvarez,
per «tinença d'armes i d'explosius» i
tancat a Pontevedra. En 1932 col·laborà
en El Luchador i en 1933 en Solidaridad
Obrera, i també en CNT
en aquesta època. L'abril de 1933, quan era secretari de la
Federació Local de
Vigo, va ser empresonat a Pontevedra (Pontevedra, Galícia)
sota l'acusació de
col·locació d'explosius durant un conflicte
pesquer de Bouzas (Vigo, Pontevedra,
Galícia), però el juny d'aquell any va ser
absolt. En 1933 va fer diversos
mítings a Galícia (Beade, Chapela, Vigo). L'agost
de 1934 va ser detingut per
atiar una vaga de xofers i per atacar vehicles esquirols. El 7 de
novembre de
1934 va ser novament detingut per «reunió
clandestina» i d'haver participat en la
vaga revolucionària de l'octubre anterior. El 24 d'octubre
de 1935 va ser
jutjat per portar armes i cartutxos de dinamita al seu taxi. Entre l'1
i el 10
de maig de 1936, con a secretari general, va ser delegat del Sindicat
d'Oficis
Diversos de Vigo al IV Congrés de la CNT celebrat a
Saragossa (Aragó, Espanya).
Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí
l'assalt a la caserna de
la Guàrdia Civil de Teis de Vigo, a més de
l'assalt a l'armeria «Cosmopolita» i
de les Duanes dels carrabiners del port, i lluità a les
barricades fins a la
caiguda de la població. Amagat durant tota la guerra,
participà en diverses
accions guerrilleres, sempre perseguit per les autoritats franquistes.
César
Rosa Bermúdez va ser localitzat per la Guàrdia
Civil i forces del Regiment
d'Infanteria local el 3 d'abril de 1939 al domicili de Lucía
Domínguez Eiroa a Foxos
(Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) on s'amagava i se
suïcidà d'un tret,
juntament amb l'anarcosindicalista Antonio Iglesias
González, abans de ser
detingut, tot deixant un text escrit justificant la seva
acció i exonerant la propietària
del domicili per evitar les represàlies. ***
Vasil
Popov - Vasil Popov: El
3 d'abril de 1927 mor a Troyan (Lovech, Bulgària) el
guerriller anarquista
Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Havia
nascut el 4 d'agost de 1899 –algunes fonts citen el 4 d'abril
de
1879–
a Mikre
(Ugarchin, Lovech, Bulgària). Va fer estudis de
secundària a la ciutat de Lovech,
però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es
declarà anarquista. És en
aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en
classe de matemàtiques pogué resoldre un
problema especialment difícil. En 1915 intentà
entrar a l'Escola Militar, però
malgrat els excel·lents resultats només se li
oferí un destí a infanteria i
abandonà el projecte. Més tard intentà
sense èxit començar estudis d'enginyeria
mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a
la militància llibertària. Arran
del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic
govern agrarista
d'Alexandre Stambolijski i instal·là un
règim profeixista encapçalat per
Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una
reunió clandestina a
Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia;
aconseguí fugir, però
hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys.
Entre 1923 i l'estiu
de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants
i establí
contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà
diversos atemptats a
gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va
fer esclatar un
arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov.
El 12 de
juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats
per les
autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del
barri de
Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després
d'un llarg
tiroteig, en el qual morí Valko Shankov,
aconseguí escapar. Durant l'octubre
visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista
Nikola Katsarov fugí
de la presó i es reuní amb Popov. El gener de
1925 ambdós es reuniren a Sofia
amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta
època que li
començaran a dir Doktora (Doctor),
perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb
Tinko Simov, Nikola Katsarov,
els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera
de 1925 un grup
guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la
Federació
Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà
per accions d'expropiació i de
sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite,
fàbrica de fòsfors a
Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de
Koprivshtitsa,
(Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova)
intentaren
segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic
d'Arabakonak; en
aquesta acció morí l'entomòleg Delcho
Ilchev i el conductor del carruatge, però
el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov
participà en una expedició per
escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot
de Koprivshtitsa
s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de
Georgi Popov. El 23 de
novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev,
cap de
policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit
en un
enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a
Iugoslàvia. En la
primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres,
retornà a Bulgària i
el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan,
realitzat expropiacions i
sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc
Agrícola de
Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument
ferit per la policia i se
suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov
aconseguí fugir.
***
Requisitòria
de Manuel Miguélez González publicada en Gazeta de Madrid
del 15 de maig de 1934 -
Manuel Miguélez
González: El 3
d'abril de 1956 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània)
l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Miguélez González, conegut com Francés. Havia nascut el 13
de març de 1900 a Santa Lucía de
Gordón (La Pola de
Gordón, Lleó, Castella, Espanya).
Sos pares es deien Francisco
Miguélez i Celestina González. En 1915 vivia a
Vega de Gordón (La Pola de
Gordón, Lleó, Castella, Espanya) i va ser
condemnat per un delicte de pesca
fluvial. Miner de professió, vivia a Fabero
(Lleó, Castella, Espanya) i milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va
ser buscat per les
autoritats per la seva participació com a membre del
Comitè Revolucionari pels
fets insurgents de l'11 de desembre de 1933 a Fabero i passà
a la
clandestinitat. En 1936, des de la presó de Lleó,
col·laborà en Tierra y
Libertad. Va ser agraciat per l'amnistia del 21 de febrer de
1936. Durant
la guerra civil, va ser capità de les milícies de
La Pola de Gordón i comandà
el Batalló Confederal 206. Assistí com a delegat
delegat, amb Felipe Cañón, de
les milícies de La Pola de Gordón al Ple Comarcal
de Lleó celebrat el 18 de
novembre de 1936 a Villamanín (Lleó, Castella),
el qual presidí. Patí un greu
accident al coll de Villamanín a Cármenes quan
l'automòbil en el qual viatjava
es va despenyar, sinistre que el deixà invàlid.
Patí durament l'exili, agreujat
pel seu estatut de mutilat de guerra, passant la major part de sa vida
hospitalitzat,
i milità en la CNT i en la Lliga de Mutilats de Bordeus,
població on residia. Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada en
1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou
l'anarcosindicalista
Gumersinda Carbajal, que patí presó i
desterrament en 1933 i 1934. Manuel
Miguélez González va morir el 3 d'abril de 1956
al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània). ***
Detenció de dos
anarquistes durant la distribució de pamflets
antimilitaristes a Sant-Etiève - Alexandre Cibot:
El 3 d'abril de
1958 mor a Le
Kremlim-Bicêtre (Illa de França,
França) el propagandista anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista
Roger Alexandre Gaston Cibot, també conegut com Roger
Sadrin.
Havia nascut el 8 de juny de 1878 al XIV Districte de
París
(França). Era fill
natural de Louise Cibot, armillera, i son pare, que no
reconegué son fill en
néixer, es deia Pierre Sadrin. Es guanyava la vida fent
d'obrer fuster. En la
dècada dels noranta vivia al número 28 del carrer
de la Voute de París i era
membre de la Joventut Llibertària del XII Districte. En 1896
participà en el
moviment dels «Sense Feina». A
començament de gener de 1897 va ser detingut a
la sortida d'un míting contra «la
Inquisició espanyola», en referència al
«Procés de Montjuïc» que
aleshores se celebrava contra els anarquistes catalans.
El 5 de març de 1897
va ser novament detingut, juntament amb altres companys (Alfred Ebner,
Gardin, André
Carré, Ernest Girault, Mary Huchet, Émile Lebrun
i Letrillard), per haver
sabotejat una conferència clerical a l'església
de Saint Ambroise. Jutjat per
aquest fets, el 16 de març de 1897 va ser condemnat,
ben igual que sos companys, a 15 dies de presó per
«crits sediciosos» –havia
escridassat «Visca l'anarquia!». El 22 de juny de
1897 va ser detingut quan
anava a l'obra on treballava al carrer de la Roquette. Va ser un dels
organitzadors de la manifestació del 8 d'agost de 1897
davant l'estàtua del
màrtir del lliure pensament Étienne Dolet a la
plaça Maubert de París. En
aquesta època lluità contra el processament
d'Alfred Dreyfus i la revisió del
seu cas i va fer moltes xerrades antimilitaristes. El 8 de juliol de
1898 participà en un míting contradictori a la
Sala Octobre de París, amb altes
companys (Georges Brunet, Ernest Girault, Louise Réville,
Joseph Tortelier,
etc.), sota el títol «Zola et les
étudiants», organitzat pel grup editor de Le Cri de Révolte, periòdic que havia de
sortir el mes següent. El novembre de 1898
signà, en nom de Le Libertaire,
un
manifest de suport amb el coronel Marie-Georges Picquart.
Posteriorment, però,
ben igual que Émile Janvion, es va veure «decebut
del dreyfusisme» i el juny de
1899 participà, amb Ernest Girault i Francis
Prost, en un míting
on es proclamà la necessitat de la neutralitat
dels anarquistes en l'«Afer Dreyfus» i l'octubre
d'aquell any cosignà (P.
Brenet, Henri Duchmann, Émile Janvion, etc.) el manifest
«Aux anarchistes»
sobre el tema i on es
criticava durament Sébastien
Faure i el seu dreyfusista Le Journal du
Peuple. En aquesta època fou membre del grup
anarquista «Les Iconoclastes»,
animat per Émile Janvion, que es reunia al Cafè
des Artistes, al carrer Lepic
de París. El juny de 1898, en una reunió
pública després de la condemna a mort
de Georges Étiévant, es negà a demanar
la gràcia, fet contrari als principis
anarquistes, i reivindicà la venjança com a
única resposta davant la condemna,
termes que mantingué en una reunió que es
celebrà aquell mateix mes a Puteaux
(Illa de França, França). A finals de 1898 vivia
al número 111 de l'avinguda de
Saint Mandé de París i, amb Henri
Duchmann, era
secretari del «Cercle Léon Tolstoi», que
feia xerrades al local del periòdic Pot
à Colle, al carrer Chanzy. En 1899
era membre del «Grup d'Educació
Llibertària», de l'«Escola
Llibertària», que
feia classes al carrer Titon, i de la «Biblioteca
d'Ensenyament Llibertari de
Bellville», al carrer Julien-Lacroix. El 9 d'agost de 1900,
després d'una
discussió amb l'enginyer i patró del taller de la
«Carrosserie Industriel», al número
78 del carrer Claude-Decaen, sobre un sous impagats, va ser acomiadat
juntament
amb Schaeffer i un altre company. L'endemà, els
tres col·legues
retornaren al taller i apallissaren l'enginyer, un
contramestre i els agents de policia que acudiren en la seva ajuda. En
la
tardor de 1901, sota el nom de Roger
Cibot, figurava en un llistat d'anarquistes en busca i cerca
a Suïssa i on
figurava com a «representant de comerç».
El setembre de 1901 va ser detingut
preventivament quan la visita del tsar Nicolas II a París i
a finals d'aquell
any encara romania empresonat sense judici. En aquesta època
era secretari del
Sindicat de Treballadors No Qualificats de la Confederació
General del Treball
(CGT). Arran del Congrés Internacional Antimilitarista
d'Amsterdam (Països
Baixos) de 1904, fou nomenat membre del Comitè
Nacional i secretari, amb
Georges Yvetot, de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). El juliol
de 1904 va fer la xerrada «L'Internationale, sa nouvelle
fondation» a la Sala
Gambrinus de Saint-Ouen (Illa de França, França).
En 1904 fou gerent del
periòdic L'Ennemi du Peuple, en
substitució d'Albert Kienert i on
col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara Zo d'Axa,
Georges Darien, Lucien
Descaves, Urbain Gohier, Émile Janvion,
Charles Malato, Paul Robin, Han Ryner i Georges Yvetot, entre d'altres.
Aquest
periòdic es distingia pels seus atacs contra la
francmaçoneria i contra certs
companys llibertaris (E. Armand, Christiaan Cornelissen, Lev Tolstoi,
etc.). Entre
el 6 i el 8 d'octubre de 1905, un cartell de l'AIA titulat
«Appel aux
conscrits», signat per 31 reconeguts anarquistes, va ser
aferrat als carrers
parisencs; el text d'aquest cartell, violentament antimilitarista i
antipatriota, feia una cridat als conscrits a girar els fusells cap els
seus
oficials i no cap els vaguistes i convocava a la vaga immediata i a la
insurrecció si eventualment es declarava la guerra.
El novembre de 1905
ocupava el càrrec de secretari del Comitè de Defensa
Social (CDS) i portà a terme una intensa campanya en defensa
del «Procés dels
Quatre» (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato i Pedro
Vallina Martínez),
encausats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a
París. Dels 31
anarquistes signats de l'«Appel aux conscrits», 28
en van ser processats i
jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905 a
l'Audiència del Sena en un
gran judici mediàtic, que els jutjats aprofitaren per a
popularitzar
l'antimilitarisme i l'antipatriotisme. A l'Audiència ell
entrà cridant «A baix
l'Exèrcit! A baix
la Pàtria!» i fou condemnat a tres
anys de presó. Fou un dels «dibuixants
empresonats» que col·laboraren en el
número del 14 d'abril de 1906 del periòdic L'Assiette
au Beurre sobre les «presons de la
República». Sembla que va ser alliberat
quan l'amnistia del 14 de juliol de 1906. En sortir de la
presó treballà de
fuster al Teatre de l'Odéon i al Teatre Antoine i
milità en la Unió Sindical
d'Obrers Fusters de la CGT. Segons els diaris Le
Matin i Le Cri du Peuple
del 30 de maig de 1907, va ser acusat pel grup anarquista de
Saint-Denis (Illa
de França, França) d'haver robat una
màquina d'escriure a la Borsa del Treball
i 20 francs del fruit d'una col·lecta feia dos anys, fets
pels quals ja havia
estat jutjat i absolt en 1906. El maig de 1907 va ser detingut, amb
altres
companys (Albéric Léon Barrier, Alphonse Bussy,
Fortuné Chastanet, Denis
Domboy, Louis Edmond Jourdain, Armand Matha i Edmond Viltard), sota
l'acusació
de pertànyer a una banda anarquista de
falsificació i d'emissió de moneda.
Entre el 19 i el 21 de novembre de 1907 va ser jutjat amb Barrier,
Domboy,
Jourdain i Matha per l'Audiència del Sena i tots van ser
absolts menys Jourdain
i ell que van ser condemnats a cinc anys de presó i a 100
francs de multa –com
que Jourdain tenia penes anteriors, va ser condemnat a la
deportació en colònia
penitenciària. Un cop lliure, milità en el CDS i
entre 1911 i 1912 es mostrà
força actiu en la campanya per a l'alliberament
d'Émile Rousset i a finals de
1913 per a la de Jacob Law. El 7 de juny de 1913 es va casar al XI
Districte de
París amb Louise Jeanne Sadron. En aquesta època
vivia al número 16 del carrer
Voltaire del XI Districte de París i era membre del grup
«Les Amis du
Libertaire». Quan la Gran Guerra, sembla que al principi va
ser integrat en la
Defensa Nacional, però l'agost de 1915 ja figurava com a
llicenciat de
l'exèrcit. En 1916
fou inscrit en el
«Carnet B» dels antimilitaristes pacifistes i
revolucionaris. Sota el pseudònim
de Roger Sadrin col·laborà
en nombroses publicacions llibertàries, com
ara Le Flambeau (1901-1902), Le
Pétard (1904) i Bulletin du
Comité de Défense Sociale (1909-1912),
que portà una campanya contra els
Batallons Disciplinaris Africans («Bat' d'Af») i en
favor de l'alliberament
d'Émile Rousset. Alexandre Cibot va morir el 3 d'abril de
1958 a l'Hospital Bicêtre de Le
Kremlim-Bicêtre (Illa de França,
França). ***
Notícia
de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari
parisenc Le
Matin del 28 de gener de 1913 - Charles Keller:
El
3 d'abril de 1958 a Reims (Xampanya-Ardenes,
França) el
propagandista anarquista
Charles-Jean Keller. Havia nascut el 14 de desembre de 1889 al XI
Districte de París
(França). Sos pares es deien Jean Nicolas Keller, ebenista,
i Augustine Juliette Ziégler, armillera. Obrer miraller de
professió, vivia la
número 7 del carrer
Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup
«Les amis du Libertaire»,
fundat l'abril de 1912, i
de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del
bulevard Magenta. El
maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le
Libertaire i a resultes de la publicació de
l'article «La mort d'un home»,
de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser
processat amb Bonafous.
Abandonà la gerència de Le
Libertaire,
però l'octubre de 1912 entrà a formar part del
seu consell de redacció, amb
Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie,
Édouard Boudot, Georges
Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges
Yvetot. La
fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el
cas ja que segons aquesta es
feia apologia del criminal però no del crim; no obstant
això, el Tribunal
Suprem anul·là aquesta sentència i
envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant
durant una gira de conferències en suport d'Émile
Rousset– davant l'Audiència
del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913,
Keller,
que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en
rebel·lia a un
any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder
beneficiar de la
llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va
comparèixer novament
davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre,
França); defensat per Le Breton
i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le
Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès
durant la lleva de
1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i
va ser declarat exempt de
servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest
del Setze» en la segona
publicació en el Bulletin des
Temps
Nouveaux. Després de la Gran Guerra,
col·laborà en L'Émancipateur,
òrgan de la Federació Comunista
Llibertària de
Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes
desapareguts del
departament del Sena. El 16 de maig de 1940 es casà a Reims
(Xampanya-Ardenes, França) amb Blanche Albertine Millet.
Charles
Keller va morir el 3 d'abril de 1958 a l'Hospital Sébastopol
de Reims (Xampanya-Ardenes,
França). ***
Foto
policíaca d'Auguste Lambin - Auguste Lambin: El 3 d'abril de 1959 mor a l'Hospital Albert-Chenevier de Créteil (Illa de França, França l'anarquista Auguste Lambi, que va fer servir diversos pseudònims (Henri Beaumanoir, Auguste Gibout, Le Grand Charles). Havia nascut el 3 de març de 1883 a Saint-Gilles (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Désiré-Alexandre Lambin, capatàs de filatura, i Marie-Zélanie Gibout, modista. En 1899 es traslladà a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i treballà en una fàbrica de gènere de punt i com a mosso de laboratori en una apotecaria. Seguí cursos de química del professor Errard i freqüentà la biblioteca municipal, on demanà obres que tractaven sobre explosius. El 12 de juny de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó, amb llibertat provisional gràcies a la «Llei Bérenger», per robatori i possessió d'explosius. El 12 d'agost de 1901 explotà una bomba a prop l'altar de l'església de Saint-Nizier, barri popular de Troyes; el púlpit, els bancs, els vitralls i un confessionari van ser trabucats i trencats. Al seu domicili del carrer de la Grande-Tannerie, on vivia amb l'anarquista barceloní Felip Franquet (Villanueva), va ser escorcollat; la policia trobà materials explosius, però la investigació no pogué demostrar la participació dels inculpats en l'atemptat. En el judici davant el Tribunal Correccional Lambin rebutjà la defensa d'un advocat i declarà que únicament ell era capaç de fabricar una bomba, amb la finalitat d'exculpar son company, però va negar ser l'autor de l'atemptat. El 10 de desembre de 1901 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de residència obligada per possessió de materials explosius i Franquet va ser absolt. El 6 de juliol de 1903 sortí de la presó cel·lular de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França) després d'haver purgat dos penes de sis i de 18 mesos, ja que s'havia posat fi a la suspensió de la condemna. Després d'anar a veure sos pares a Reims (Xampanya-Ardenes, França), es traslladà a París (França) a la recerca de feina i visqué al carrer Compans, al barri de Belleville sota el nom d'Henri Beaumanoir. El 18 de maig de 1903 es desencadenà una baralla a l'església de Saint-Jean-Baptiste de Belleville entre partidaris de la Libre Pensée i congregacions religioses, quan un jesuïta hi predicava mentre hi havia una circular de l'11 d'abril d'aquell any que ho prohibia, i nombrosos manifestants resultaren ferits. El 31 d'octubre de 1903 una bomba, col·locada al caixonet de les almoines de l'església, esclatà; entre les restes de l'explosió hi havia fragments del periòdic Le Libertaire i, aferrada a una columna, una petita etiqueta que posava: «Primera advertència». El 14 de novembre de 1903 va ser detingut a Cherbourg (Baixa Normandia, França) durant un control efectuat en ocasió de l'arribada dels reis d'Itàlia. Traslladat a París, va ser inculpat de l'atemptat de l'església de Belleville. Tot i que les bombes de Troyes i de Bellville eren d'idèntica fabricació («bombes d'inversió»), el jutge d'instrucció no pogué provar la seva participació en l'atemptat i el 9 de desembre de 1903 el cas acabà sobresegut. Durant la instrucció declarà al jutge: «Les meves idees anarquistes m'han portat a estudiar especialment los àcids explosius, però d'aquí a l'acció hi ha molt...». El 26 de febrer de 1904 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó per «robatori d'aparadors» i, dies després, el 28 de febrer va ser detingut, juntament amb Arthur Boucher i Louis Guignard, pel robatori en una botiga de queviures del carrer Marcadet de París. En aquesta època vivia al carrer Flandre de París i al número 1 de la plaça Philibert-Pompée d'Ivry (Illa de França, França). Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Laurent va ser descoberta a Lieja (Valònia), però quan el comandant d'artilleria Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Paul René Gudefin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. Hi havia entrat a Bèlgica sota el nom de Maurice Bouché, que aleshores era el company de sa germana Célina Lambin, també anarquista. A la seva maleta la policia descobrí retalls del diari Le Matin referents a l'atemptat contra l'església de Belleville, a més d'un tractat de química i discursos de l'anarquista Émile Henry. A la seva habitació es va trobà un quadern on figuraven fórmules químiques per a la fabricació de bombes. Després del primer atemptat, Lambin havia enviat al periòdic La Meuse una carta amenaçant de cometre un de nou si l'anarquista belga detingut Georges Thonar no era alliberat immediatament. En el judici del 18 de maig de 1904 davant l'Audiència de Lieja només reconegué la participació en el segon atemptat, però va ser condemnat a mort, juntament amb Paul Gudefin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Després de 25 anys de presó, va ser amnistiat i un cop lliure retornà a França. El 10 d'agost de 1929 es va casà amb Eugenie Jeanne Firaud a Bourges (Centre, França), ciutat on visqué tranquil·lament allunyat de tota militància. El 27 de desembre de 1931, però, va ser detingut, ja que havia estat declarat insubmís de la lleva de 1903 a Châlons-sur-Marne (actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). El seu últim domicili va ser a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Sa companya fou Eugénie Jeanne Giraud. Auguste Lambin va morir el 3 d'abril de 1959 a l'Hospital Albert-Chenevier de Créteil (Illa de França, França). ***
Achille
Daudé - Achille Daudé: El 3 d'abril de 1963 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Antoine Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Havia nascut el 15 de desembre de 1870 a Bancel (Carnas, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean Antoine Daudé, sabater francmaçó, i Marie Rosa Gervais. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló –serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries– i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. El 26 d'agost de 1914 es casà al XIX Districte de París amb Madeleine Marie Louise Boudot, de qui es va divorciar el 14 de febrer de 1922. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària –serà el director del periòdic Terre et Liberté– ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901), Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916), Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc. Achille Daudé va morir el 3 d'abril de 1963 a l'Hospital de Rouen (Alta Normandia, França). ***
El
periodista Affonso Schmidt (anys trenta) - Affonso Schmidt:
El 3 d'abril de 1964 mor a São Paulo (São Paulo,
Brasil) el periodista,
narrador, novel·lista, dramaturg i militant anarquista
Affonso Frederico
Schmidt, també citat com Afonso
Schmidt.
Havia nascut el 29 de juny de 1890 al barri d'Água Fria de
Cubatão (São Paulo,
Brasil; aleshores era un districte de Santos). Fill d'una
família de la petita
burgesia local, sos pares es deien João Afonso Schmidt,
l'avi del qual era un
alemany que havia vingut al Brasil a ensenyar l'«art de la
guerra» als soldats
de Pere I, i Odília Brunckenn. Quan era infant sa
família es traslladà a São
Paulo i en 1904 ja feia feinetes amb la impremta d'un amic. En 1905 va
fer la
prova d'accés per a la Facultat de Dret de São
Paulo, però finalment no cursà
els estudis. En aquesta època
col·laborà en A
Concórdia i en O Janota.
Amb
Oduvaldo Viana, publicà a São Paulo el setmanari Zig-Zag. També fou secretari
del periòdic O Commercio de
São Paulo. En aquesta època
treballà en la
construcció del ferrocarril São Paulo Railway
Company (Santos-Jundiaí) a
l'Estat de São Paulo. Amb gairebé 16 anys, des de
São Paulo col·laborava amb
periòdics de l'interior. En 1906, atret per les
cerimònies de possessió
presidencials d'Afonso Augusto Moreira Pena, va visitar Rio de Janeiro
(Rio de
Janeiro, Brasil). Més tard retornà a
São Paulo i estudià al Conservatori
Dramàtic Musical de la ciutat. En 1907 publicà el
seu primer llibre Lírios roxos,
que edità amb diners de sa
mare i que vengué porta a porta. Aquest mateix any, amb
140.000 rals, tornà a
anar a Rio de Janeiro des d'on s'embarcà sense passaport cap
a Lisboa
(Portugal) a bord del Benenguer-el-Grande.
A Lisboa llogà un apartament i pensà en emigrar a
Angola, però desistí a causa
dels consells en contra que rebé. Després
s'instal·là a París
(França), on
aconseguí una feina en una editorial de diccionaris
francès-portuguès. A París,
a més de gaudir de la bohèmia
artística, conegué exiliats polítics,
sobretot
russos que havien participat en la Revolució de 1905. En
aquesta època passà
problemes econòmics ja que els diners que guanyava a
l'editorial no eren
suficients per a viure i sos pares li havien d'enviar constantment
diners. Quan
la seva situació financera millorà,
gràcies al suport de l'ambaixada brasilera,
retornà al
Brasil i a Santos (São Paulo,
Brasil) decidí dedicar-se al periodisme. En 1911
fundà el periòdic Vésper
i publicà Janelas abertas,
el seu primer llibre de poesies, a més de
treballar per al diari Tribuna. En
1913 retornà, gairebé sense recursos, a Europa en
tercera classe a bord del
vaixell Garibaldi.
Desembarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
treballà
tres mesos com a corresponsal en portuguès d'una empresa
exportadora de
màquines i de peces per a fàbriques
tèxtils. Sense
feina, demanà diners per
carta als seus amics de Santos i amb 50 lliures que li envià
un,
pogué retornà
a França. Poc després, sense diners i sense on
caure
mort, envià una carta a Luiz
de Braganza, nét de Pere II, i vuit dies després
rebé 50 francs. Pensà en
allistar-se, juntament amb uns joves belgues, a la Legió
Estrangera, però va
ser rebutjat per la seva natura fràgil. Al consolat del
Brasil
de Marsella aconseguí
un bitllet per a retornar al Brasil. Quan arribà a Santos
esclatà la Gran
Guerra. Participà activament en la vaga general de 1917.
Posteriorment retornà
a Rio de Janeiro, on entre 1918 i 1924 dirigí el
periòdic
A Voz do
Povo, de la
Federació Obrera. A Santos fou redactor de Folha
da Noite, Diário de
Santos i A Tribuna. En
1920 fou un dels fundadors
del «Grupo Literário Zumbi» (Astrogildo
Pereira, Sílvio Floreal, Raymundo Reys,
Maximiliano Ricardo, Everaldo Dias, Gigi Damiani, Edgard Leuenroth i
Andrade
Cadete), defensor d'un art polititzat i vinculat a les lluites socials,
i en
1922 no participà en la «Setmana d'Art
Modern» i amb son amic Monteiro Lobato
creà un grup destinat a trencar amb l'academicisme. En 1922
es casà amb Adélia
Leoni. En 1924 a São Paulo treballà en els diaris
Folha de São Paulo i O Estado
de São Paulo, on romangué fins a la
seva mort. En 1928 fou l'editor de Romance-Jornal.
Per a la Folha de São Paulo
publicà les novel·les
per lliuraments A sombra de Júlio
Frank,
A marcha i Zanzalá.
Col·laborà, al costat d'Edgard Leuenroth, Oreste
Ristori, João
Jorge Costa Pimenta i Astrogildo Pereira, en els periòdics
anarquistes més
importants de l'època, com a ara A
Plebe,
A Lanterna i A
Vanguarda. Realitzà diverses campanyes contra el
feixisme i el
clericalisme. En la dècada dels quaranta, amb
Mário Graciotti, participà en la
creació de l'editorial popular «O Clube do
Livro». En 1942 publicà el llibre Colonia
Cecilia. Uma aventura anarquista na
America, on narra de manera novel·lada la
història de la Colònia Cecília i
del seu promotor Giovanni Rossi (Cardias).
En 1950 es casà amb l'escriptora Maria José da
Silva. En 1954 viatjà a Estocolm
(Suècia) i en 1955 a Moscou (Rússia, URSS) com a
membre del Congrés
Internacional d'Intel·lectuals. Trobem articles seus en
infinitat de publicacions
periòdiques, com ara Fundamentos,
Paulistania, etc. Durant sa vida
publicà
més de quaranta llibres (poesies, novel·les,
cròniques, comtes, autobiografies,
etc.), entre elles Miniaturas
(1907),
O Evangelho dos Livres (1920), Mocidade (1921), Brutalidade
(1922), Os
impunes (1923), As levianas
(1923), O Dragão e as virgens
(1927),
Garoa (1932), Pirapora
(1934), Poesias
(1934), Zanzalá (1938), A
marcha. Romance da Abolição (1941), O
tesouro de Cananéia (1941), O
assalto
(1945), Poesia (1945), O retrato de Valentina (1947), A primeira viagem (1947), O
menino Felipe (1950), Os
saltimbancos (1950), Dedo nos labios
(1953), São Paulo de meus amores
(1954), Zamir. Viagem ao mundo da paz
(1954), Bom tempo (1956), A dactilógrafa (1958), A
locomotiva. A outra face da revolução de 1932
(1960), etc. En 1963 rebé el Premi
Juca Pato, atorgat per la Unió Brasilera de Escriptors (UBE)
i l'any següent
presidí aquesta organització. Fou soci fundador
del Sindicat de Periodistes de
l'Estat de São Paulo i membre de l'Institut
Històric i Geogràfic de Santos i de
l'Acadèmia Paulista de Lletres, institució que
presidí. Affonso Schmidt va
morir d'un edema pulmonar agut el 3 d'abril de 1964 en una
ambulància camí de
l'hospital a São Paulo (São Paulo, Brasil) i fou
enterrat al cementiri d'Araçá.
En 2009 el seu municipi natal de Cubatão creà la
«Setmana Afonso Schmidt» en el
seu honor. El seu arxiu personal va ser donat per sa família
a la Biblioteca
Municipal de Cubatão. Affonso Schmidt (1890-1964) ***
Pedro Ara Ferrera - Pedro Ara Ferrera: El 3 d'abril de 1972 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Ara Ferrera. Havia nascut el 29 de juny de 1914 a Campodarbe (Boltaña, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Ara i Pilar Ferrera. Abandonat per sa mare, tingué una infància força malaurada i des d'infant hagué de guanyar-se la vida fent de pastor. Aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser la seva vertadera escola, adscrivint-se al sector més radical del moviment llibertari. A finals de 1933 intervingué des de Barbastre en l'aixecament anarquista d'Aragó. El 8 de desembre de 1933 fou detingut amb José Trallero Bardají, Lorenzo Tornos Arnal i Leopoldo Castán Ferrer arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil al camí de San Ramón de Barbastre en el qual morí el militant anarquista Alejandro Castán Ferrer. El 14 gener de 1934 va ser condemnat a un any de presó i tancat al penal militar del Fortí de San Cristóbal (Ezcaba, Navarra) fins al seu alliberament gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. En maig de 1936 milità en la potent Comarcal de la CNT de Samontano de Barbastre i col·laborà en Orientació Social d'aquesta ciutat. Durant la guerra civil va combatre al front d'Aragó enrolat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió El Frente. En 1939 s'exilià a França. En 1945 fou delegat cenetista en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Tarba i en el Ple de la Regional Segona representà el Comitè Departamental de Gers i la Federació Local d'Aush. En 1945 va fer un míting a Aush i en 1946 a Beaumont, Aush i Lió. En 1946 encapçalà la Comissió de Relacions de la Federació d'Origen de Barbastre. En l'exili francès formà part del sector ortodox i en la línia dura d'aquest, essent partidari de la lluita directa contra el franquisme i defensant les posicions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou membre dels grups d'acció que lluitaren a Aragó i a Catalunya en els anys quaranta. Entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 assistí als clandestins Ple Nacional de Regionals clandestí de la CNT a Madrid, al Ple Nacional de les FAI que tingué lloc en una rajoleria, i al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que es realitzà en una obra en construcció, representant Aragó i al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la CNT de França. Poc després retornà a França, però a finals de 1947 fou enviat amb Raúl Carballeira Lacunza a Barcelona amb la finalitat de reforçar el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format aleshores per Generós Grau i Josep Capdevila arran de la detenció de Josep Cortés. Les seves tàctiques de lluita feien costat les d'Amador Franco de les Joventuts Llibertàries i les de Francisco Carreño de la CNT, i amb el suport de Josep Peirats a finals dels anys quaranta. Més tard tornà a França, establint-se definitivament i defensant sempre les tesis d'atac directe i permanent al franquisme. A l'exili es guanyà la vida com a pintor artesà. El 15 de desembre de 1963 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) com a secretari del Nucli dels Alts Pirineus. Sa companya fou Juana Garbayo. Pedro Ara Ferrara va morir el 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1972 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Gaetano
Ghirardi
- Gaetano Ghirardi: El 3 d'abril de 1975 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Ghirardi, conegut com Gaeta. Havia nascut el 6 de febrer de 1893 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Ghirardi i Rosa Benasseni. Pogué fer els estudis elementals. Obrer torner, el novembre de 1912 emigrà a França per motius laborals. Retornà a Itàlia per a fer el servei militar i el 4 de desembre de 1913 va ser enrolat com a mariner al destacament naval de Gènova (Ligúria, Itàlia). L'1 de juny de 1914 esdevingué canoner especialista i el 4 de desembre de 1916 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta, però, en plena Gran Guerra, va ser cridat immediatament a files i enviat al districte militar de Bèrgam. Assidu lector de la premsa anarquista i administrador del Grup Llibertari de Bèrgam, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), segons la policia, exercí una gran influència en els seus companys (Vittore Colla, Luigi Caglioni, Egidio Corti, Romeo Crotti, Giovanni Gamba, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, Camillo Mazzoleni, Simone Piccinini, etc.). S'encarregava de la distribució entre els companys de la revista anarquista Fede! i de recaptar els diners de les subscripcions, enviant quantitats a la premsa anarquista i per als detinguts polítics. En 1924 nasqué son primer fill, que anomenà Armando en honor a Armando Borghi. El 7 de febrer de 1926 va ser detingut juntament amb altres companys del Grup Llibertari de Bèrgam com a presumpte còmplice del tipògraf anarquista Luigi Caglioni per possessió d'explosius i per haver facilitar la fugida d'aquest, principal imputat en el cas. Aquell mateix dia el seu domicili va ser escorcollat i se li trobaren exemplars de Fede! i de fullets anarquistes. En aquesta època treballava de mecànic en la Societat del Tramvia a Vapor Bèrgam-Sarnico. Jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «complicitat en possessió d'explosius» i va ser alliberat el 7 d'agost d'aquell any. No obstant la repressió, continuà freqüentant els membres del Grup Llibertari de Bèrgam, especialment Egidio Corti, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, a més d'altres antifeixistes, com ara el comunista Battista Bonomi. El 20 d'agost de 1926 es presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam per demanar un salconduit intern per poder viatjar a la recerca de feina que li va ser concedit. El 22 d'agost marxà cap a Monza (Llombardia, Itàlia) i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on buscà feina, sense èxit, entre els anarquistes locals. A començament de setembre de 1926 començà a treballar d'obrer mecànic al barri de Valtesse de Bèrgam i el 24 d'octubre trobà feina a Bèrgam, on el 2 de desembre va ser detingut acusat d'«activitats antifeixistes», juntament amb altres 11 antifeixistes considerats perillosos per la policia local: Vittorio Barcella, Giuseppe Beltrami, Battista Bonomi, Alessandro Caglioni, Amedeo Cominetti, Egidio Corti, Guido Galimberti, Angelo Leris, Dino Secco Suardo, Michele Trovesi i Luigi Vitali. El 12 de desembre de 1926 la policia li va assignar tres anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Lampedusa. Quan va ser detingut, sa companya estava embarassada i aquesta restà sense cap tipus de suport econòmic. El 20 de desembre de 1926 partí de Bèrgam cap a Lampedusa i el 27 d'abril de 1927 va ser posat en llibertat condicional i dos dies després enviat a Bèrgam amb domicili obligatori. Després de dos mesos sense trobar feina, va ser contractar en una foneria de Bèrgam. Sempre anarquista, decidí, però, no freqüentar els companys. En la segona meitat de 1928 abandonà la foneria per fer feina en una fàbrica de cotó del barri de Redona de Bèrgam. En aquesta època va ser inclòs en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies i va estar constantment vigilat. En 1933, juntament amb sa companya, regentà una taverna al carrer Quarenghi, una de les zones més populars de la ciutat, però després tornà a treballar d'obrer mecànic en diverses fàbriques de la ciutat. La policia el vigilà constantment ja que era considerat «perillós» i perquè, fins a 1940, no havia demanat la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF) com a excombatent, cosa que va fer en 1941, encara que el gener de 1942 la Federació dels Fascios de Combat de Bèrgam no el tenia entre els seus membres. L'agost de 1947 l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA) el reconegué la qualificació d'«anarquista antifeixista i confinat polític». ***
Necrològica
d'Amador González publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975 - Amador González Bravo: El 3 d'abril de 1975 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Havia nascut el 28 d'abril de 1905 a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya). Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). ***
Alfredo
Bonsignori - Alfredo
Bonsignori: El 3 d'abril de 1976 mor a Lió
(Arpitània) el socialista, després
comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els
pseudònims de Gracco i Alfonso. Havia nascut el 28 de gener de
1895
a Cecina (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe
Bonsignori i Italia
Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove
s'acostà al marxisme de la
mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al
Partit Socialista Italià
(PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions
(Cecina,
Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les
protestes contra
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917
aportà una petita summa en una
subscripció a favor del diari socialista L'Operaio,
de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G.
Massei. En 1919
organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga
Proletària i Pagesa de Cecina i
aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui
tindrà un nin que
anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor
municipal. El gener
de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia
(PCdI) i el febrer d'aquell any
va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana,
Itàlia) del feixista
Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat
greument ferit durant
una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar
l'Ajuntament, regit per
l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa
commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran
Guerra. Reclòs a la
fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat
candidat de la
circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto
per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els
vots necessaris i
restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922
per l'Audiència de Pàdua
(Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys,
tres mesos i 10 dies de reclusió
i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a
conseqüència d'una amnistia i retornà a
Cecina. Obligat pels feixistes a
abandonar la seva ciutat natal 24 hores després,
s'establí a Roma (Itàlia),
però va ser agredit i apallissat perquè portava
una corbata negra a l'estil
Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de
Milà (Llombardia, Itàlia), passà
clandestinament a França i s'establí a
Lió, on treballà d'ebenista. A França
desenvolupà una intensa activitat política i fou
secretari del Comitè Antifeixista
de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio
Bonito i Ludovico Rossi, del
sector esquerrà del PCdI, anomenat
«obrerista» (anarquista comunista), esdevenint
secretari del grup «Giustizia e Libertà»
i membre del Socors Roig Internacional
(SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar
Scarselli, cap de
l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit
de la presó de Volterra
durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista
Giuseppe
Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda
dell'Oneta». En 1927
s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per
Michelangelo
Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els
periòdics
obrers Le Réveil Communiste
i L'Ouvrier Communiste, molt
crític amb la
«línia leninista», que va portar els
treballadors «a les pitjors derrotes». En
1928 se li va decretar l'expulsió de França per
«indocumentat comunista», però
va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les
seves activitats
subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres
companys (Marcello
Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani,
Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia,
Giuseppe
Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada
al «Cercle Sacco i
Vanzetti» de Lió per a llançar una
campanya internacional a favor de
l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a
Sibèria. En 1931
participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una
trobada anarquista. Dissolt el
GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la
facció de
l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles
en el
periòdic belga Prometeo.
En 1933 va
ser inclòs en el llistat de terroristes residents a
l'estranger i finalment
acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se,
amb Quinzio Panni i
Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per
«tendència
esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els
comunistes italians publicaren el seu
nom en un article delator i injuriós publicat en el
periòdic parisenc La Nostra
Bandiera amb la finalitat de
provocar la seva expulsió del país. Des del
periòdic marsellès La
Laterna va respondre als seus
excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el
«paradís soviètic». El
novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió,
en el
Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb
Gusmano Mariani, Mazneuf,
Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a
Barcelona (Catalunya)
s'uní a la Columna Italiana «Rosselli»
de la «Columna Ascaso» –segons altres
fonts en la Centúria «Giustizia e
Libertà» de la «Columna
Italiana»,
majoritàriament anarquista–, en la defensa de la
Revolució espanyola,
participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara
les batalles de Monte
Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a
França –segons altres fonts
era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i
retornà l'octubre d'aquell
any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb
Enrico Gavioli i
Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un
gerent d'una
empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part
en la Resistència,
col·laborant amb el moviment partisà de
Lió, juntament amb altres exiliats
(Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio
Gervasini, Carlo
Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943
va ser
detingut a Toló (Provença, Occitània)
per les tropes d'ocupació italiana i
portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18
d'agost,
mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià
de Lió una petició de
«repatriació definitiva» que va ser
rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la
Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament
retornà a Cecina,
on participà en els grups anarquistes «Luce e
Libertà» i «Alba dei Liberi».
Uns
anys després retornà a Lió amb la seva
companya i son fill. A França va fer
costat la premsa llibertària i mantingué
relació amb els companys que
retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli,
Ludovico Rossi, Pio
Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto
Serni,
s'estimà més restar definitivament a
França. Després d'una breu malaltia,
Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió
(Arpitània). ***
Sebastián
Calvo Sahún - Sebastián Calvo
Sahún: El 3 d'abril de 1983 mor a A
Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista
i resistent
antifeixista Sebastián Antonio Calvo Sahún. Havia nascut
el 10 de maig de 1909 –el certificat de defunció cita erròniament 1905–
a A
Buerda (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Florencio Calvo
Lamora, fuster, i Balbina Calvo Puertolas. En 1920, amb 11 anys,
emigrà a França per a
treballar. A França hi vivia son germà, Florencio
Calvo Sahún, qui li va
ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats
sindicats i milità
en la Confederació General del Treball (CGT), participant en
diverses vagues.
Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però
quan va ser cridat a files
retornà a la Península. Va fer el servei militar
a la Comandància d'Artilleria
de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc).
L'1 de
novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a
França i continuà treballant de fuster.
Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a
la Península. A
Barcelona s'integrà en les milícies confederals i
lluità als fronts d'Aragó i
de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria
Antiaèria del XI Cos de
l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts
de Terol i de Belchite.
Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda,
s'enfrontà amb el Comitè
Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les
seves confiscacions
arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938
comandà un polvorí i un
magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus
(Baix Camp, Catalunya),
on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França. Com que tenia
permís de treball, residència a
França i dominava l'idioma, no passà pels camps
de concentració. El març de
1939, sa companya María Pardiña
Barrabés, amb un fill de pocs mesos (Humberto), intentà
passar a França, però van ser detinguts a la
frontera i tancats vuit mesos al
castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya).
Després de patí
diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la
justícia
inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art,
plata i bitllets de
banc, juntament amb José Giménez Miralles i
Jacinto Turró Nogué–, se
sumà ben
aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en
accions arriscades
(assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament
britànic, etc.). En
aquests anys organitzà i mantingué una xarxa
clandestina entre la Península i
França a través dels Pirineus aragonesos, que
també fa ver servir freqüentment
en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones
perseguides, etc.). En
acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la
«Medal of
Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la
ciutadania britànica, cosa que li
facilità la tornada a la Península. De bell nou a
Catalunya, començà a lluitar
contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny
de 1944
fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser
traslladat a la
presó Model –segons alguns, fou alliberat en un
fals trasllat de presó
organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era
secretari del Sindicat
de la Construcció de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
poc després fou nomenat membre del Comitè
Regional de Catalunya d'aquest
sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses
ocasions (agafada de maig
de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del
Primer de
Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense
carnet del Sindicat
Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament
detingut.
Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte
d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa
«1001», que el
portà novament a la presó. A partir de 1952
treballà com a empleat en el cinema
California de Súria (Bages, Catalunya) i
fou membre del Sindicat
d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou
detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió
Nacional i portat, amb
altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José
Pardo Andrade Fariñas, Eduardo
José Esteve Germen, Cipriano
Damián González, José Torremocha
Arias,
Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila),
davant un consell de guerra que se
celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el
condemnà a cinc anys de presó.
A partir de 1960, quan la presència confederal era
gairebé testimonial, fou un
dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es
mostrà contrari a intensificar
la formació de grups confederals. Com a
col·laborador del sindicalisme oficial
franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i
implicat en
el cincpuntisme, fou membre de la
comissió provincial de Barcelona
encarregada de coordinar la presència confederal en les
eleccions sindicals.
Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles
Públics de la
Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia
del barri barceloní
de Sant Martí i s'allunyà progressivament del
moviment llibertari. Durant els
seus últims anys desenvolupà una intensa tasca
associativa al barri de la
Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista
llibertària Polémica.
Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 3
d'abril de 1983 a A Buerda (Osca,
Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que
feia al seu poble natal i allà
va ser enterrat. Sebastián Calvo Sahún (1909-1983) ***
Necrològica
de Rosario Olmedo Tomillero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 2 de juny de 1987 - Rosario Olmedo
Tomillero: El 3 d'abril de 1987 mor a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Rosario Olmedo Tomillero. Havia nascut el 30 de juny de 1918 a Carmona
(Sevilla,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Olmedo Herrera
i
María Tomillero Morante. De
família llibertària, quan tenia 17 anys va ser
nomenada secretària de la Secció
Femenina del Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Carmona de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan Carmona va caure a mans feixistes,
fugí amb sa
família a zona lleial i ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica en la CNT a
diferents poblacions andaluses (Lora del Río,
Peñarroya) i a Torrenueva (Ciudad
Real, Castella, Espanya). Després, amb son company,
passà temporades al front
del Llevant peninsular. En 1939, amb el triomf franquista,
tornà al seu poble i
va ser immediatament detinguda i processada amb 14 companys; jutjats,
tots 15
van ser condemnats a mort. Dos anys després la pena li va
ser commutada per 30
anys de presó i traslladada a diverses presons de dones del
nord de la
Península (Mutricu, Saturraran, etc.), a les quals va
romandre durant set anys
i després va ser desterrada per malaltia, una malaltia dels
ronyons que mai no
la va abandonà i que la portà a la tomba. Son
companys fou Jesús García,
militant del Sindicat de la Fusta de Madrid. Rosario Olmedo Tomillero
va morir
el 3 d'abril de 1987 a la Ciutat Sanitària «La
Paz» de Madrid (Espanya) i va
ser enterrada al cementiri madrileny de Fuencarral. Son
germà, Manuel Olmedo Tomillero,
va ser un destacat militant anarcosindicalista. ---
|
![[02/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/04]") |
|
![[04/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/04]") |
|
|
| Actualització: 03-03-24 |