---

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

Anagrama de l'AIT

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que «la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar «que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) –que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco–, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) –en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec–, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

- Creació del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el «Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommaso a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré del 16 d'abril de 1894) [Dibuix de J. Belon]

- Bomba al restaurant Foyot: El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquista Émile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade –qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gest és bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893–, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les «sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (4 d'abril de 1894)

***

L'atemptat de Sipido segons Le Petit Journal. Supplément Illustré del 22 d'abril de 1900

- Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat era òbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

Portada del primer número de L'Assiette au Beurre [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa «accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres», «tallar el bacallà» o «controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autèntic àlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també «Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (4 d'abril de 1979)

Naixements

William B. Greene

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

Foto policíaca de Louis Lelarge (2 de juliol de 1894)

- Louis Lelarge: El 4 d'abril de 1848 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Louis Eugène Lelarge. Sos pares, obrers en una fàbrica de raspalls ambdós, es deien Pierre Joseph Alexis Lelarge i Louise Catherine Chouland. Es guanyava la vida, sembla, com a empleat en un comerç de pelleteria. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2 de l'avinguda de la Défense de Courbevoie (Illa de França, França), va ser escorcollat sense resultat pel comissari Labussière. Detingut, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial inculpat pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto políciaca de Marie Bertout (26 de febrer de 1894)

- Marie Bertout: El 4 d'abril de 1852 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Marie Ismérie Bertout. Sos pares es deien Victor Joseph Bertout, carter, i Marie Louise Moraux. El 28 de maig de 1872 es casà a Reims amb Liévin Désiré Joseph Dernoncourt, representant comercial, de qui va enviudar. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França), on es guanyà la vida com a comerciant de vins i tendera. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 6 bis del carrer Solférino d'Aubervilliers va ser escorcollat per la policia. Detinguda, va ser fitxada l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març d'aquell any va ser posada en llibertat. Tal vegada no tingué res a veure amb el moviment llibertari. Marie Bertout va morir el 28 de novembre de 1930 al seu domicili del X Districte de París (França).

Notícia del suïcidi de Louis Diétrich apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 31 de maig de 1902

- Louis Diétrich: El 4 d'abril de 1860 neix a Ribeauvillé (Alsàcia, França) l'anarquista Louis Diétrich. Sos pares es deien François Diétrich, filador de cotó, i Catherine Préty. Membre de la Legió Estrangera, va ser condemnat pel II Consell de Guerra d'Orà (Algèria) a dos mesos de presó per «robatori qualificat en prejudici d'un habitant». Un cop civil, treballà en una farmàcia del barri de Bad El-Oued d'Alger (Algèria), després en una cerveseria, en una sastreria a Bad El-Oued i en una confiteria al carrer Bad Azoun. A partir de la dècada dels noranta freqüentà els cercles anarquistes algerins i formà part del «Grup dels Anarquistes d'Alger-Mustapha», integrat per una vintena de membres. En 1890 participà en la subscripció de suport del periòdic algerí Le Cri Social. Organe oficial des travailleurs socialistes-révolutionnnaires d'Algérie En 1892 participà en la subscripció de suport financer per al periòdic algerí Le Libertaire, el gerent del qual fou Jean Faure. En 1893 la policia controlà que distribuïa pamflets anarquistes i periòdics arribats de la metròpoli, com ara Le Père Peinard i La Révolte, en quioscos de begudes i establiments públics algerins. En 1897 residia amb sa companya al número 6 del carrer Mac-Mahon. El 25 de gener de 1898 va ser detingut durant una manifestació i inculpat per «incitació a l'assassinat per paraula» i per «possessió d'arma prohibida», però el seu cas va ser sobresegut i el 14 de febrer d'aquell any alliberat. El maig de 1899 partí cap a Tunis (Tunísia), però retornà a Alger l'agost següent, establint-se al carrer d'Isly al barri algerià de Mustapha. Amb la companya Catalina Marie Jeanne malalta a l'hospital, Louis Diétrich es va suïcidar el 27 de maig de 1902 al seu domicili del barri de Mustapha d'Alger (Algèria; actualment Sidi M'Hamed, Alger, Algèria).

***

Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al I Districte de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice Edmond De Vlaeminck, més conegut com Maurice de Vlaminck –el 16 de novembre de 1878 es canvià el llinatge oficialment al de Devlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare, Edmond Julien De Vlaeminck, tocava el violí i sa mare, Joséphine Caroline Grillet, el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares i ídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme –«La cage aux fauves», la «gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i s'uní amb Berthe Lucienne Combes, amb qui es casà el 8 d'abril de 1928 a Rueil-la-Gadelière i amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Sos pares es deien Joaquim Abad i Josefa Guitart. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Sa companya fou Sara Ourben. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Bartolomé Flores Cano al front d'Aragó

- Bartolomé Flores Cano: El 4 d'abril de 1907 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Sos pares es deien Bartolomé Flores López, militant socialista, i Melchora Cano González. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna «Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant els últims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida –Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer de 1990 a l'Hospital de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Salvador Aguado Andreut

- Salvador Aguado Andreut: El 4 d'abril de 1911 –alguns citen 1910 i 1913– neix a Ustárroz (Eguesibar, Navarra) el resistent antifeixista i intel·lectual humanista Salvador Aguado Andreut. Sos pares es deien Salvador Aguado i Catalina Andreut. Son pare, coronel de la Guàrdia Civil, estava destinat a Navarra quan va néixer, però la família era oriünda de Cartagena (Múrcia, Espanya). Quan va esclatar la guerra civil estava estudiant Filologia Clàssica i Lingüística i ja coneixia set idiomes (castellà, anglès, francès, alemany, italià, llatí i sànscrit). Cap al 1938 va conèixer Caridad Olalquiaga (Cari), que acabava de sortir de complir un any de presó per ser mestra no adepta a l'aixecament feixista i que va esdevenir la seva companya. La parella es va exiliar a França i es va instal·lar en 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on va néixer Siang –«tan clara i pura com la llum i el dia» en sànscrit–, la seva única filla. Aguado es guanyava la vida de rentaplats en un cafè de la plaça Esquirol de Tolosa. La parella, simpatitzant del moviment anarquista, va fer amistat amb el mestre llibertari Francisco Ponzán Vidal. A partir de 1941, com a membre de la resistència, Aguado –conegut sota els pseudònims d'Andreu i El Filósofo– va fer d'agent de contacte entre el grup de Ponzán i la «Xarxa Pat O'Leary, encarregats de l'evasió clandestina de resistents i de militars aliats de la França ocupada. En aquesta època feia feina llustrant sabates de dia i portant un bar de nit com a tapadora. En 1943 va estar a punt de ser detingut quan la Gestapo va escorcollar ca seva i a petició de Ponzán va passar la frontera per Banyuls el 25 de març de 1943 amb sa companya i sa filla encara bebè. Fins al 1946 –sota el nom d'Ignacio Castillo Vázquez– va fer cursos en una acadèmia a Bilbao, però reconegut per un amic de la infància, ara falangista, va haver de fugir cap a França amb sa família, que va ser internada al camp de Mérignac fins a la seva regularització. Més tard va ser secretari del Manuel de Irujo Ollo, ministre de Justícia en el govern republicà en l'exili constituït el febrer de 1947 pel socialista Rodolfo Llopis Ferrandiz, i després va treballar com a traductor a l'Ambaixada de Guatemala, país al qual va emigrar finalment en 1948. A la capital de Guatemala va ensenyar a l'«Instituto Modelo» i al «Colegio La Preparatoria» i més tard va ser professor de tots els cursos de Lingüística de la Facultat d'Humanitats de la Universitat de San Carlos. També va fer cursos en diverses universitats de Costa Rica, on va restar tres anys organitzant la Facultat d'Humanitats; a Guayaquil (Equador), a El Salvador, a Mèxic, a Colòmbia i a Cuba –abans de la dictadura castrista. Entre 1972 i 1996, quan es va retirar, va ser catedràtic de Literatura i Llenguatge de la Universitat Francisco Marroquín i va fundar el Departament d'Educació d'aquesta institució. Va col·laborar en nombroses revistes universitàries (Hispanofila, Les Langues Néolatines, The Modern Language, Revista Iberoamericana, etc.) i és autor de nombrosos llibres, entre ells La campaña del año 56 de Julio César (1948), Pasado y presente de un hombre (1949), Lengua y literatura (1959), En torno a un poema de Juan Ramón Jiménez (1962), Algunas observaciones sobre el Lazarillo de Tormes (1965), Por el mundo poético de Rubén Darío (1966). Va ser membre de l'Acadèmia de la Llengua Espanyola i de moltes altres institucions filològiques i literàries dels Estats Units i d'Europa. Va rebre infinitat de honors i de guardons de diverses institucions acadèmiques i culturals. Salvador Aguado Andreut, autoritat indiscutible de la llengua castellana guatemalenca, va morir el 5 de maig de 2001 a Ciudad de Guatemala (Guatemala).

***

Cristóbal Vega Álvarez

- Cristóbal Vega Álvarez: El 4 d'abril de 1914 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Sos pares es deien Cristóbal Vega Arcas i Ana Álvarez Organvídez. Nasqué a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de la Frontera, on son pare treballava de ferroviari. Fill d'una família nombrosa formada per nou germans, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la nova època de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació «Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg Zheravla –Wheg és el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC, Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal, Cenit, Clarín, CNT, Combate, Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres, En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir, Faro, Ideas-Orto, El Libertario, El Luchador, Manantial, La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas, Rumbos, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino, La Voz Confederal de Rubí, Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964), Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988), Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002), Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Cristóbal Vega Álvarez va morir el 31 de maig de 2008 a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

Cristóbal Vega Álvarez (1914-2008)

Miguel Vega Álvarez (1915-2006)

***

Agustín Roa Ventura

- Agustín Roa Ventura: El 4 d'abril de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Roa Ventura. Sos pares es deien Agustín Roa i Ana Ventura. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya. El maig de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona, càrrec que ocupà fins al final de la guerra. A la capital catalana dirigí Amanecer. Órgano del Comité de Enlace CNT-FAI-JJLL de la barriada de Pueblo Nuevo (1938-1939). Quan les tropes feixistes arribaven a Catalunya, el gener de 1939 assistí, en representació del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries, a l'última reunió del Moviment Llibertari barceloní on proposà dinamitar la capital catalana. Amb la Retirada passà a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'agost de 1939 fou traslladat al camp de Barcarès i després deportat al Nord d'Àfrica i tancat al camp de Djelfa (Algèria), on restà tres anys. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà en la 361 Companyia del Pioneer Corps de l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop llicenciat s'establí a Londres (Anglaterra), on muntà un negoci de llibreria de vell i treballà com a tipògraf per als periòdics The Times i The Sun. Fou durant molts d'anys secretari de la CNT, secretari de la Comissió de Relacions de la CNT de Gran Bretanya i formà part del Comitè de Relacions de la CNT i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Ocupà càrrecs regionals i estatals en diversos sindicats britànics (Sindicat d'Arts Gràfiques de les Trade Unions, etc.). En 1960 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres, del qual fou nomenat secretari en 1962, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. En 1960 assistí al Congrés Confederal Intercontinental com a delegat de Gran Bretanya. El 10 de juliol de 1960 fou un dels oradors en el míting de Trafalgar Square en protesta contra la visita del ministre franquista Fernando María Castiella. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Antonio Vargas Rivas, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). El 5 de setembre de 1964 participà a Trafalgar Square en l'acte de protesta contra la condemna imposada a Stuart Christie (20 anys) i a Fernando Carballo (30 anys) pel règim franquista. En 1965 assistí al Congrés Confederal Intercontinental, que abandonà, fent costat aleshores les tesis de l'Aliança Sindical Obrera (ASO). Fou corresponsal al Regne Unit de nombrosos òrgans de premsa d'organitzacions de l'exili (Portobello 317, Geranio, etc.). A mitjans dels anys setanta fou finalista del V Premi Larra amb l'obra titulada Triunfo del dolor. En 1978 publicà a Barcelona el llibre Agonía y muerte del franquismo. Una memoria. L'agost de 1987 retornà a Catalunya i s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on acabà militant en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). En 1984 publicà a Barcelona El mundo de Julio Campos. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Germen, en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Direct Action, Espoir, Nueva Senda, Reconstrucción, Ruta, Solidaridad Obrera, etc. Agustín Roa Ventura va morir el 3 de maig de 1999 a l'Hospital Residència San Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) –alguns citen erròniament l'1 de maig i altres poblacions.

Agustín Roa Ventura (1915-1999)

***

Gregorio Pascual Arranz

- Gregorio Pascual Arranz: El 4 d'abril de 1956 neix a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Pascual Arranz, conegut com Goyo. Era fill de Santiago Pascual i d'Amparo Arranz. Treballava d'obrer civil torner en el Ministeri de Defensa a Valladolid. Milità en la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del comitè d'empresa del Ministeri de Defensa. Formà part del Secretariat Permanent de la Federació Local de Valladolid de la CGT, sobretot en la seva Secretaria Jurídica. Entre 1999 i 2000 impulsà la formació del Sindicat d'Administració i Serveis Púbics (SAYSEP) de Valladolid. Sa companya fou Lourdes Arranz Rodríguez, amb qui tingué un fill, Adrián. Malalt, Gregorio Pascual Arranz va morir cristianament el 2 de desembre de 2016 a l'Hospital Río Hortega de Valladolid (Castella, Espanya) i va ser incinerat al tanatori San José de la ciutat.

***

Edoardo Massari (Baleno)

- Edoardo Massari: El 4 d'abril de 1963 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Edoardo Massari, més conegut com Baleno. Fill d'una família obrera originària del Canavese (Piemont) –son pare feia feina a l'Olivetti–, des de l'adolescència freqüentà els centres socials llibertaris torinesos. Després de formar part del primer centre social anarcopunk de Torí, «El Paso», on fou batejat amb el pseudònim de Baleno, participarà en diverses iniciatives del moviment okupa llibertari, fins i tot fora del Piemont, com ara el col·lectiu «Piloto I» d'Aosta, amb els okupes romans de la Piazza dei Siculi, al «Forte Guercio» d'Alessandria, al «Kerosene Occupato» de Cuneo o a l'«Scintilla» de Mòdena. En 1991 a Arè, a prop de Caluso (Piemont), participà en l'okupació de la piscina municipal i per contestar al desallotjament vuit mesos després «prengué possessió» simbòlica, amb una quarantena de companys, de l'Ajuntament de Caluso. Tots detinguts, Baleno es cagarà de manera no simbòlica en la bandera italiana i per tots aquests fets serà condemnat a set mesos i 15 dies de presó. Durant la nit del 19 de juny de 1993, mentre soldava el quadre d'una bici al seu taller de reparacions de motos i de bicicletes, li explotà la bombona de gas que feia servir per inflar les rodes, provablement a causa del calor excessiu, i resultà lleument ferit al braç i al ventre. Quan tornà de la cura d'emergència a l'hospital la policia l'esperava a ca seva i fou detingut acusat de fabricació d'artefactes explosius. Després de sis mesos de presó preventiva, diverses vagues de fam i altres accions, fou condemnat a dos anys i vuit mesos de presó. Posteriorment la pena s'agreujà amb quatre mesos per encarar-se a un guàrdia de la presó. El desembre de 1996 fou alliberat i s'instal·là a l'«Asilo Occupato» del carrer Alessandria de Torí. A començaments de setembre de 1997, amb altres companys (Silvano Pelissero, María Soledad Rosas, etc.), es traslladà a la Casa di Collegno, ubicada al parc del manicomi de Collegno, ocupat des del 1996. Durant unes vacances a les Illes Canàries, Baleno i l'argentina María Soledad Rosas (Sole) s'uniren sentimentalment. Però la felicitat durà poc, ja que el 5 de març de 1998 Pelissero, Rosas i Baleno foren detinguts acusats, gràcies a una maniobra orquestrada entre la fiscalia i els mitjans de comunicació, de pertànyer a una fantasma organització anarcoterrorista, els «Lupi Grigi» (Llops Grisos), responsable d'un conjunt d'atemptat a la Vall de Susa contra la línia ferroviària d'alta velocitat entre Torí i Lió. La matinada del 28 de març de 1998, segons la versió oficial, Edoardo Massari fou trobat agonitzant penjat amb els llençols del seu llit a la presó de la Vallette de Torí (Piemont, Itàlia). Veïns de la presó testimoniaren que a partir de la mitjanit es van sentir sirenes d'ambulàncies que entraven a la presó. L'11 de juliol del mateix any, la seva companya, Maria Soledad Rosas se suïcidà penjant-se.

Defuncions

Una classe de l'escola de la comuna icariana de Nauvoo (Illinois, 1913)

- Jules Thomas: El 4 d'abril de 1892 mor als Estats Units l'icarià, communard parisenc, militant blanquista i després anarquista Jules Thomas. Nascut en 1839, va ser un fidel defensor d'Étienne Cabet i va impulsar la implantació de la comunitat icariana als Estats Units. En 1871, com a membre de la Guàrdia Nacional, va participar en els combats de la Comuna de París, i quan aquesta va ser esclafada per la reacció de Versalles, es refugia a Nova York. Va ser el fundador de la «Societat de refugiats de la Comuna» que, entre altres accions de solidaritats, commemorava a Nova York l'aniversari del 18 de març. Militant revolucionari blanquista, Jules Thomas va esdevenir anarquista després de llegir Kropotkin. Baldat a causa del seu treball de cosidor de sastreria, mor a l'edat de 53 anys.

***

Miguel Burgos Soriano

***

Necrològica de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Josep Agulló Lluch: El 4 d'abril de 1980 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Havia nascut el 28 de gener de 1900 a Cocentaina (Comtat, País Valencià). Sos pares es deien Antoni Agulló i Salvadora Lluch. Des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Arran d'una acció, se li hagué d'amputar un braç. No apte per a treballar, amb el suport dels companys organitzà una escola racionalista a Cocentaina. Durant els anys bèl·lics col·laborà en el periòdic alacantí Liberación. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué embarcar-se a Alacant (Alacantí, País Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la CNT. Posteriorment va ser repatriat amb sa companya a França. L'agost de 1979, després de 41 anys d'exili, visità Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou Joaquina Rodrigo. Josep Agulló Lluch va morir, després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al seu domicili de Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després.

***

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

- Georges Souplet: El 4 d'abril de 1980 mor a Chartres (Centre, França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. Havia nascut el 7 de mars de 1884 al I Districte de París (França). Sos pares es deien Pierre Marie Souplet, sastre, i Françoise Julie Simon, modista. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Georges Souplet va morir el 4 d'abril de 1980 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Chartres (Centre, França).

***

Necrològica de José Ariza Vargas apareguda en el periòdic madrileny CNT de maig de 1981

- José Ariza Vargas: El 4 d'abril de 1981 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Ariza Vargas. Havia nascut el 3 de juliol de 1919 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Era fill de José Ariza, militant confederal, i d'Ana Vargas. Formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla i jugà un paper important en el rellançament confederal després del franquisme, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica. Posteriorment milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionista de la CNT de Sevilla. José Ariza Vargas va morir el 4 d'abril de 1981 d'una aturada cardíaca a l'Hospital Universitari de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta ciutat.

***

Fitxa de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)

- Léo Bascou: El 4 d'abril de 1986 mor a Privas (Roine-Alps, França) l'anarquista antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Havia nascut el 27 de maig de 1902 a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Georges Léon Bascou, tapisser, i Albanie Rose Bellet. Es guanyava la vida de tapisser, com son pare, a Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per la Comandància General de la XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de mobilització al ministre de la Guerra amb l'anotació «Fora la guerra!». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que era un «objector de consciència impenitent, però poc perillós i sense influència». El 9 de novembre de 1939 es casà a Privas amb Paule Louise Maisonneuve. Léo Bascou va morir el 4 d'abril de 1986 al seu domicili de Privas (Roine-Alps, França). 

***

Coberta del llibre Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo

- Dalmacio Bragado Ruiz: El 4 d'abril de 1986 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Dalmacio Bragado Ruiz, que va fer servir diversos pseudònims (Fiat Lux, Gog, etc.). Havia nascut el 24 de setembre de 1892 a Villalonso (Zamora, Castella, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Urbano Bragado i Fulgencia Ruiz. Després de fer el servei militar al nord d'Àfrica, on va romandre llarg temps hospitalitzat a causa d'una afecció ocular, moment en el qual va aprendre a llegir i a escriure, retornà a Villalonso, on es va casar. En 1919 emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on visqué com pogué i milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. En 1921 treballava en la companyia elèctrica «La Electra» i col·laborava en el periòdic bilbaí La Tierra. Detingut, va ser portat en una corda de presos anarquistes a peu fins a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). De bell nou a Bilbao, no troba feina i en 1923 s'instal·là a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà en diverses feines. El juliol de 1923 es va veure implicat en l'explosió d'una bomba a la Casa del Poble de Vigo; jutjat, el 2 de novembre de 1923 va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Pontevedra a quatre anys de presó correccional i purgà sis mesos de presó. Entre 1924 i 1925 intervingué activament, amb Manuel Montes Don i José Villaverde Velo, en la difusió de la CNT local i en 1924 en va ser nomenat secretari. Aconseguí una feina de cambrer marítim, fent la línia amb Amèrica, fet que li va permetre relacionar-se amb anarquistes destacats (Diego Abad de Santillan , Antonio Fournerakis, etc.). En 1930, durant una vaga general, va restà un mes empresonat. Participà en l'organització del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i el setembre de 1930, amb Enrique Ramos, reforçà l'Agrupació de Societats i Sindicats de Vigo, de la qual era secretari. Durant els anys republicans impulsà la Secció de Patrons de Bots i Llanxers de la CNT del port, que funcionà de manera autogestionada. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 representà el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat a Madrid (Espanya) i assistí al Ple Regional de Villagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia), alhora que va fer un míting a A Gudiña (Ourense, Galícia). En 1932 participà, com a delegat de Vigo, amb Narciso Blanco Oviedo, en el Comitè Internacional Pro Presos i Perseguits, del qual va ser nomenat en 1933 secretari d'administració. Participà activament en la vaga pesquera d'aleshores. En 1933 formà part dels primers Comitès de Defensa creats per la CNT gallega i va ser un dels que participà en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Galícia –algunes fonts citen que volia crear una FAI paral·lela. El 31 d'abril de 1933 va fer un míting, amb Manuel Fandiño i altres, a Moaña (Pontevedra, Galícia) i va representar el Sindicat de Transport Marítim de Vigo en el Ple Regional de la CNT a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Durant aquests anys republicans va ser delegat del Sindicat de Transport Marítim de la Zona Nord i s'enfrontà durament al nacionalisme gallec, tot participant en conflictes laborals locals, com ara el locaut de la patronal marítima. En 1933 publicà el fullet Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo, amb un epíleg de Manuel Montes Don. El febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys. En 1936 va ser nomenat delegat de Conflictes dins de l'Aliança Obrera Marítima de Vigo. Quan el cop militar de juliol de 1936 aconseguí fugir i amagar-se, però va ser capturar en 1939 a Castrelos (Vigo, Pontevedra, Galícia) per una delació. Jutjat a Vigo, va ser condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió militar». Després d'un temps tancat, la pena va ser commutada i va ser posat en llibertat. En sortir-ne, s'integrà en la CNT clandestina de Vigo i sempre en contacte amb l'exili. En 1942 formà part del Comitè Local de la CNT de Vigo i en 1945 assistí al Ple Regional de Galícia. Durant els anys cinquanta contactà amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila, etc.) i es dedicà a la reconstrucció de la CNT de Vigo, mantenint contacte epistolar amb altres companys (Diego Abad de Santillán, Campio Carpio, etc.) i el grup editor mexicà de Tierra y Libertad. Per mor d'una ceguesa progressiva, la seva activitat es va veure minvada, encara que va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1960 amb Víctor Francisco Cáceres i Leopoldo García Ortega. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Claridad, CNT, CNT Marítima, ¡Despertad!, El Libertario, Mar y Tierra, Redención, Solidaridad Obrera, La Tarde, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Malalt de càncer, Dalmacio Bragado Ruiz va morir el 4 d'abril de 1986 a Vigo (Pontevedra, Galícia), població on residia, i sa família li va fer exèquies religioses, essent enterrat al cementiri de Puxeiros de la ciutat.

Julien Toublet

- Julien Toublet: El 4 d'abril de 1991 mor a Créteil (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista i interlingüista Julien Gabriel François Toublet, també conegut com Jean Thersant. Havia nascut el 27 d'agost de 1906 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Julien François Joseph Toublet, xofer i fuster, i Gabrielle Aimée Françoise Hersant, venedora de mercats i portera. Treballà de molt jovenet en la indústria metal·lúrgica i després de joier. En 1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de París, adherit a la Confederació General del Treball Unificat (CGTU), de forta tradició llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una conferència de Sébastien Faure titulada «Déu no existeix!». Membre de les Joventuts Sindicalistes, participà activament en els Comitès de Vaga. En 1926 va ser cridat a files, però aconseguí un pròrroga d'un any i després ingressar en un servei sanitari que evitar que fos destinat a Síria. En 1932 s'afilià a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada per Pierre Besnard el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la CGT-SR, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa en representació del Sindicat del Metall del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de 1938 fou secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien Charbonneau i Auguste Huet, del Comitè d'Ajuda Mútua de París i tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la IV Regió, càrrec que exercí fins el gener de 1936 quan va ser substituït per Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de l'edició de l'òrgan d'expressió de la CGT-SR Le Combat Syndicaliste (1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de maig i juny de 1936 i en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola. El juliol de 1936, quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà tota la seva energia per ajudar els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable del reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya. Durant aquests anys bèl·lics, amb Marchal, s'encarregà de coordinar la compra i subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a més de assegurar el transport de fons cap a la Península, i per aquest motiu viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard, Louis Laurent, Albert Ganin, Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del setmanari L'Espagne antifasciste (1936-1937). Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el novembre, arran de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista Francès, fou nomenat secretari adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb Pierre Besnard i Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada, s'incorporà a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització creada per Louis Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI d'organitzar un Comitè d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els advocats i on Paul Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El 13 de setembre de 1939 es casà al X Districte de París amb Denise Émilie Boutiller, joiera, amb qui tindrà tres infants (Monique, Christiane i Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer; assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i repatriat de bell nou per Normandia, va entrar clandestinament al París en mans alemanyes. Durant l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art i Tècnica Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i alguns familiars i amics. En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis Laurent, Gilberte Dawas i Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i creà una xarxa per ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de documentació falsa. També aconseguí editar dos butlletins (Action i Problèmes). Juntament amb Henri Bouyé, col·laborà en la xarxa Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial. Després de l'Alliberament, reprengué la militància en el Sindicat de Joieria de la CGT i fou nomenat membre de la Comissió de Depuració de la Federació de la Joieria. Després de la decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la influència comunista, en 1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari. En 1949 fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran, Aimé Capelle, Denhau, Muss, Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista –del grec astatos, «inestable»–, adherit a l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de corrector de premsa a la impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès en el Sindicat de Correctors de la CGT de París. Arran de les divergències sorgides a començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal francès i espanyol, en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de Pierre Monatte, adherit a la Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La Révolution Prolètarienne. Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de  la Unió Interlingüista de França (UIF), secció gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i també va crear la Federació dels Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de l'edició dels seus òrgans d'expressió Reflexiones supra le frontieras i Le oca frantic, en llengua paneuropea interlingua. Després treballà a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré, on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de Maig del 68 i que intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes escampats per diversos sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de 1991 a l'Hospital Henri Mondor de Créteil (Illa de França, França) i dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Julien Toublet (1906-1991)

***

Necrològica de Rafael Romero Román apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de maig de 1992

- Rafael Romero Román: El 4 d'abril de 1992 mor a La Tronche (Delfinat, Arpitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Rafael Romero Román, conegut sota diversos pseudònims (El Malagueño, El Malgenio, Nene, Rafael). Havia nascut el 10 d'abril de 1919 a Màlaga (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Romero i Dolores Román. Des de la seva adolescència milità en les Joventuts Llibertàries de Màlaga, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Es guanyava la vida treballant confiter i vivia al número 20 del carrer Puente de Màlaga. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers. A començament de 1937, després de la caiguda de Màlaga a mans franquistes, combaté als fronts enquadrat en la 147 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 8 de febrer de 1938 va ser donat per desaparegut a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), però no resultà mort. Després de lluitar com un dels caps del grup guerriller d'Antonio Raya González (El Raya), s'integrà a partir de l'estiu de 1940 en la guerrilla llibertària de Juan Francisco Medina García (El Yatero), que actuava a les zones granadines de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Capturat pels feixistes, va ser jutjat i condemnat a 20 anys de presó. Tres anys i mig després va ser posat en llibertat condicional i a partir d'aquest moment participà activament en la clandestina CNT de Granada. Cap el 1943, fugint de la repressió, els companys el traslladaren a Cadis (Andalusia, Espanya) i des d'allà amb barca cap a Tànger, ciutat ocupada aleshores per les tropes espanyoles, i des d'allà a Kenitra (Protectorat Francès del Marroc; actualment Marroc), per passar a Casablanca, on va ser detingut i empresonat per les autoritats franceses. Un cop lliure, gràcies a les gestions dels companys, s'instal·là a Casablanca, on aconseguí portar sa companya Carmen Cuerva i ses dues filles. En aquests anys visqué al número 10 de carrer Vesles de Casablanca. En 1965 emigrà a Lieja (Valònia), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1967 s'establí a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal d'Isèra-Savoia (Delfinat, Arpitània) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de sa vida fou tresorer del Sindicat d'Oficis Diversos de Grenoble i vivia a Échirolles (Delfinat, Arpitània). Rafael Romero Román va morir el 4 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 3 d'abril– de 1992 a l'Hospital Civil de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània) i incinerat dos dies després. Son germà Antonio Romero Román també va ser militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Francisco Muñoz Bueno apareguda en el periòdic tolsoà Cenit del 8 de juny de 1993

- Francisco Muñoz Bueno: El 4 d'abril de 1993 mor a Nantes (Bro Naoned, Bretanya) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz Bueno. Havia nascut el 27 de febrer de 1915 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Muñoz i Julia Bueno. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1946, per no incorporar-se a files, va ser declarat rebel i es decretà ordre de busca i cerca. Formà part del Sindicat d'Oficis Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nantes, encarregant-se de la correspondència. Sa companya fou Gilberte Emilie Daubie.