---

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Der Eigene"

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estil art nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser «estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de "Der Mistral"

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti –que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació «Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar, és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme»: El 3 de març de 2012 se celebra als locals de l'«Espai Obert» de Barcelona (Catalunya) el Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme». En aquest acte, organitzat per la revista llibertària La Rosa dels Vents, hi participaren membres dels sindicats Confederació Nacional del Treball (CNT) i Solidaritat Obrera (SO).

Anarcoefemèrides

Naixements

William Godwin

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

- Casimir Iwanowski: El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Casimir Iwanowski –també citat erròniament Ivanowski–, conegut com Pierre Kasnin. Era fill del polonès Stanislas Iwanowski, professor de llengües al Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne Langlois. Fou alumne, fins a 1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París (França) i posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Polonesa. El 18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de França, França) amb la modista Geneviève Ginisty (Rose). En aquesta època treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel de Vanves. En els anys vuitanta milità en el moviment anarquista de París, on vivia al número 16 del carreró Vandal del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors del grup anarquista del XIV Districte de París, també conegut en 1891 per «La Revanche de Fourmies», que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del carrer Gaité, i del qual formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres. També en aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista del XV Districte de París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser escorcollat arran del robatori d'un dipòsit de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18 de març de 1892, en un control de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en fuita». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 6 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carreró Vandal de París, i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla de 20 anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals de 1894 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 s'anotà que vivia al número 253 del carrer Fourneaux de París. Al final de sa vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del carrer Castagnary del XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de maig de 1898 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International, òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del «Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional «L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Bordes (1853-?)

***

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

- Célestin Nic: El 3 de març de 1873 neix a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) l'anarquista Célestin Nic. Sos pares es deien Jean Baptiste Nic, pedraire i empresari de la construcció, i Marie Jouanin. Es guanyava la vida com a embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei militar. El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia escorcollà el seu domicili, al número 22 del carrer Norvins de París, però només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair, on parlava de l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897 tornà a la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII Districte de París amb la modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En aquesta època treballava d'empleat. Durant la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de març de 1915 i el 8 de gener de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França, França). En 1925, sembla, era empleat municipal a París. Célestin Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de Taverny (Illa de França, França).

***

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 27 d'abril de 1923

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'abril de 1923

- Alice Marcellin: El 3 de març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son company. Era filla de François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise Bertelière. Amb son company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida fent de firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda llibertària arreu França. L'octubre de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del Loira, França) i portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès, Occitània), on estava reclamada per un jutge d'instrucció per «associació criminal». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats com a «anarquistes molt perillosos» per la policia i posats sota vigilància, de la qual van poder fugir el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella (Provença, Occitània) i se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va ser fitxada en diversos llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va formar part amb son company del grup «La Jeunesse Internationale» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità el febrer de 1897 la tercera època del periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). L'estiu de 1901 va ser processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els germans Camille i Émilien Tarlier, per «injúries a l'exèrcit», però finalment tots van ser exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el Migdia com a venedora ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir son company. El seu últim domicili va ser al número 15 de Villa Poissonnière de París. Alice Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i va ser incinerada quatre dies després al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

- Fernand Solier: El 3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine Ursule Buchère, que vivien a París (França), però que decidiren tenir l'infant a casa dels avis materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus estudis de clàssiques, entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de professió, treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al número 69 de l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació requisada a casa d'anarquistes fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es desencadenaren en els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer trobà un cert nombre de cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la violència», esbossos d'articles dirigits als periòdics Le Père Peinard i La Révolte, i una carta dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una d'aquestes missives havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de gener de 1894 el comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre, el va detenir quan tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons la premsa, la policia va trobar periòdics il·lustrats relatant diverses detencions d'anarquistes, nombrosos números de Le Père Peinard, de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach du Père Peinard de 1894, fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una barba postissa. Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no militava en cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de l'anarquista Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats francesa. Segons el periòdic catòlic La Croix, era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Cernay-la-Ville (Illa de França, França).

Fernand Solier (1875-1949)

***

Jean-Louis Chambon

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6 de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria –idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica «Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné, òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència «Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Auguste Lambin

Foto policíaca d'Auguste Lambin

- Auguste Lambin: El 3 de març de 1883 neix a Saint-Gilles (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Auguste Lambi, que va fer servir diversos pseudònims (Henri Beaumanoir, Auguste Gibout, Le Grand Charles). Sos pares es deien Désiré-Alexandre Lambin, capatàs de filatura, i Marie-Zélanie Gibout, modista. En 1899 es traslladà a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i treballà en una fàbrica de gènere de punt i com a mosso de laboratori en una apotecaria. Seguí cursos de química del professor Errard i freqüentà la biblioteca municipal, on demanà obres que tractaven sobre explosius. El 12 de juny de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó, amb llibertat provisional gràcies a la «Llei Bérenger», per robatori i possessió d'explosius. El 12 d'agost de 1901 explotà una bomba a prop l'altar de l'església de Saint-Nizier, barri popular de Troyes; el púlpit, els bancs, els vitralls i un confessionari van ser trabucats i trencats. Al seu domicili del carrer de la Grande-Tannerie, on vivia amb l'anarquista barceloní Felip Franquet (Villanueva), va ser escorcollat; la policia trobà materials explosius, però la investigació no pogué demostrar la participació dels inculpats en l'atemptat. En el judici davant el Tribunal Correccional Lambin rebutjà la defensa d'un advocat i declarà que únicament ell era capaç de fabricar una bomba, amb la finalitat d'exculpar son company, però va negar ser l'autor de l'atemptat. El 10 de desembre de 1901 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de residència obligada per possessió de materials explosius i Franquet va ser absolt. El 6 de juliol de 1903 sortí de la presó cel·lular de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França) després d'haver purgat dos penes de sis i de 18 mesos, ja que s'havia posat fi a la suspensió de la condemna. Després d'anar a veure sos pares a Reims (Xampanya-Ardenes, França), es traslladà a París (França) a la recerca de feina i visqué al carrer Compans, al barri de Belleville sota el nom d'Henri Beaumanoir. El 18 de maig de 1903 es desencadenà una baralla a l'església de Saint-Jean-Baptiste de Belleville entre partidaris de la Libre Pensée i congregacions religioses, quan un jesuïta hi predicava mentre hi havia una circular de l'11 d'abril d'aquell any que ho prohibia, i nombrosos manifestants resultaren ferits. El 31 d'octubre de 1903 una bomba, col·locada al caixonet de les almoines de l'església, esclatà; entre les restes de l'explosió hi havia fragments del periòdic Le Libertaire i, aferrada a una columna, una petita etiqueta que posava: «Primera advertència». El 14 de novembre de 1903 va ser detingut a Cherbourg (Baixa Normandia, França) durant un control efectuat en ocasió de l'arribada dels reis d'Itàlia. Traslladat a París, va ser inculpat de l'atemptat de l'església de Belleville. Tot i que les bombes de Troyes i de Bellville eren d'idèntica fabricació («bombes d'inversió»), el jutge d'instrucció no pogué provar la seva participació en l'atemptat i el 9 de desembre de 1903 el cas acabà sobresegut. Durant la instrucció declarà al jutge: «Les meves idees anarquistes m'han portat a estudiar especialment los àcids explosius, però d'aquí a l'acció hi ha molt...». El 26 de febrer de 1904 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó per «robatori d'aparadors» i, dies després, el 28 de febrer va ser detingut, juntament amb Arthur Boucher i Louis Guignard, pel robatori en una botiga de queviures del carrer Marcadet de París. En aquesta època vivia al carrer Flandre de París i al número 1 de la plaça Philibert-Pompée d'Ivry (Illa de França, França). Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Laurent va ser descoberta a Lieja (Valònia), però quan el comandant d'artilleria Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Paul René Gudefin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. Hi havia entrat a Bèlgica sota el nom de Maurice Bouché, que aleshores era el company de sa germana Célina Lambin, també anarquista. A la seva maleta la policia descobrí retalls del diari Le Matin referents a l'atemptat contra l'església de Belleville, a més d'un tractat de química i discursos de l'anarquista Émile Henry. A la seva habitació es va trobà un quadern on figuraven fórmules químiques per a la fabricació de bombes. Després del primer atemptat, Lambin havia enviat al periòdic La Meuse una carta amenaçant de cometre un de nou si l'anarquista belga detingut Georges Thonar no era alliberat immediatament. En el judici del 18 de maig de 1904 davant l'Audiència de Lieja només reconegué la participació en el segon atemptat, però va ser condemnat a mort, juntament amb Paul Gudefin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Després de 25 anys de presó, va ser amnistiat i un cop lliure retornà a França. El 10 d'agost de 1929 es va casà amb Eugenie Jeanne Firaud a Bourges (Centre, França), ciutat on visqué tranquil·lament allunyat de tota militància. El 27 de desembre de 1931, però, va ser detingut, ja que havia estat declarat insubmís de la lleva de 1903 a Châlons-sur-Marne (actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). El seu últim domicili va ser a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Sa companya fou Eugénie Jeanne Giraud. Auguste Lambin va morir el 3 d'abril de 1959 a l'Hospital Albert-Chenevier de Créteil (Illa de França, França).

***

Abba Gordin

Abba Gordin

- Abba Gordin: El 3 de març de 1887 neix a Mikhalishki (Vílnius, Vílnius, Imperi Rus; actual pertany a Bielorússia) l'escriptor i poeta en llengua jiddisch, pedagog i filòsof anarquista Abba Leibovich Gordin, també conegut com Alexander Lvovich Gordin. Fill d'una família jueva, quan tenia 10 anys amb aquesta es va traslladar a Ostrów Mazowiecka (Masòvia, Imperi Rus; actualment Polònia), on son pare, Yehuda Leib Gordin, va ser nomenat rabí. S'educà en la tradició judaica (Talmud, Torà, filosofia, etc.) i també estudià hebreu, llengües, literatura i ciència. Després del pogrom de Chișinău (Bessaràbia, Imperi Rus; actualment Moldàvia) de 1903 s'acostà al sionisme espiritual d'Ahad Ha'Am i va fer costat el sionisme polític de Theodor Herzl i de Max Nordau. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 marxà a Moscou i s'integrà en el moviment antitsarista, patint detencions i empresonaments. En aquesta època adoptà un estil de vida naturista i vegetarià i abandonà les seves relacions amb el grup socialista moderat Tzeirei Zion (Joves Sionistes) i amb el moviment sionista. Molt influenciat pels clàssics anarquistes (Max Stirner, Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi), decidí lluitar pels drets dels jueus de l'Imperi Rus des de la barricada llibertària. En 1908 amb son germà Wolff Leibovich Gordin (Vladimir Lvovich Gordin) fundà a Smorgon (Hrodna, Imperi Rus; actual Bielorússia), malgrat l'oposició dels jueus ortodoxes de la zona, un centre escolar hebreu inspirat en l'escola d'Iàsnaia Poliana de Lev Tolstoi, introduint ensenyaments innovadors i idees progressistes entre els alumnes. Quan esclatà la Gran Guerra l'escola hagué de tancar i els dos germans vagaren de ciutat en ciutat al llarg del riu Dnieper i d'Ucraïna treballant en diferents activitats, sobretot fent classes particulars. En 1917 Abba Gordin va arribar a Moscou, s'integrà en la lluita revolucionària i va ser empresonat per negar-se a servir en l'exèrcit tsarista. Un cop lliure aquest mateix any, amb son germà fundà a Petrograd (Rússia; actual Sant Petersburg) el grup anarcocomunista «Sojuz Pjati Ugnetennyh» (Unió dels Cinc Oprimits) –amb un «Manifest pansocialista»–, que feia referència a les categories humanes més explotades (l'obrer, les nacions oprimides, les dones, la joventut estudiant i l'individu) per les institucions més explotadores (l'Estat, el capitalisme, el colonialisme, l'escola i la família). Els germans Gordin, que signaven molt de textos conjuntament sota el pseudònim Br. Gordin («Br», per Brat, germà), anomenaren aquesta filosofia, marcada per un antiintel·lectualisme profund i un rebut de la cultura europea, el «pananarquisme» i publicaren alguns números del periòdic Beznachalie (Sense Autoritat). En 1918 els germans Gordin s'establiren a Moscou en plena Revolució russa i s'adheriren a la Federació de Grups Anarquistes (FGA), que havia estat fundada el març de 1917, participant, especialment amb Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (Lev Txernyi), en la difusió de propaganda, especialment en els clubs dels barris obrers de la capital, i en la redacció de l'òrgan de l'FGA Anarkhia. També va publicar el periòdic Burovestnik (L'Ocell de les Tempestes), a més de organitzar conferències i xerrades. En aquesta època Wolff Gordin va inventar una nova llengua universal, monosil·làbica, l'Ao. Quan esclatà la guerra civil russa Abba Gordin es posà dels costat de les forces armades anarquistes i de la «Guàrdia Negra», i lluità a diferents fronts (Moscou, Petrograd, Dvinsk, etc.), caient ferit. Durant aquesta època va escriure dotzenes de volums, en diferents idiomes (jiddisch, hebreu, anglès, etc.), sobre ciències socials i ètica, on expressava la seva negació tant al capitalisme com al marxisme, sempre sota la influència dels pensadors anarquistes clàssics. En 1920 els germans Gordin, amb Germann Askarov i Fedor Krasavtchikov especialment, fundaren a Moscou un nou grup anarquista, la «Secció Panrussa dels Anarquistes Universalistes», conegut com «Els Universalistes», que es declarava a favor dels bolxevics i d'«una dictadura provisional», necessària i transitòria, abans d'arribar al comunisme sense Estat. Aquest suport al poder soviètic no va impedir que els germans Gordin i els seus seguidors fossin detinguts i empresonats una temporada en aquesta època. En 1924  Abba Gordin va obtenir permís per abandonar el país i després d'un perible de dos anys (Samara, Irkutsk, Harbin, Xangai), on va fer conferències sobre la situació a l'URSS i sobre l'anarquisme, va arribar als Estats Units en 1926. Instal·lat a Nova York (Nova York, EUA), organitzà grups anarquistes, publicà poesies i llibres de teoria anarquista en jiddisch. Entre 1936 i 1957 edità a Nova York la revista filosòfica i literària en jiddisch Yiddische Shriften (Textos Jueus), marcadament antimarxista. També col·laborà regularment en el periòdic anarquista jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Son germà, qui en 1925 havia estat internat per les autoritats bolxevics en un psiquiàtric, aconseguirà més tard establir-se als EUA, on esdevingué un missioner místic protestant. A Nova York, Abba Gordin, participà en la redacció de Freie Arbeiter Stimme, edità el seu propi periòdic The Clarion (1932-1934) i continuà desenvolupant un cert antiintel·lectualisme i considerant el nacionalisme, més que la lluita de classes, com el motor de la societat moderna. En aquesta època fundà la Jewish Ethical Society (JES, Societat Ètica Jueva) i col·laborà en el periòdic jiddisch Der Freie Gedank, que el Grup Anarquista Jueu de París (França), animat per David Stettner, editava des de 1949. Publicà dos llibres de memòries Zikhroynes un Kheshboynes (1917-1924) (1955-1957, «Reminiscències i reclams (1917-1924)») i Draysik Yor in Lite un Poyln: Oytobiografye (1958, «Trenta anys a Lituània i Polònia. Autobiografia). L'octubre de 1958 s'instal·là a Ramat Gan (Tel Aviv, Israel), on fundà l'Agudath Yiddische Schochrei Chofesh (ASHUACH, Cercle Anarquista Jiddisch "Amics de la Llibertat"), que comptà uns 150 membres, tenia una biblioteca amb els clàssics de l'anarquisme en diferents llengües (hebreu, jiddisch, polonès, etc.) i una gran sala de conferències, on s'organitzaren nombrosos debats sobre l'anarquisme. A partir de 1959 començà a publicar a Tel Aviv la revista mensual en jiddisch i hebreu Problemen-Problemot, que dirigí fins a la seva mort –a partir de 1964 va ser reemplaçat en la direcció per Shmuel Arbarbanel i posteriorment per Joseph Luden. Abba Gordin va publicar més de trenta volums en jiddisch de filosofia, poesia, assaig i teoria anarquista, molts d'ells traduïts a l'hebreu, i molts dels seus textos en rus es traduïren a l'hebreu. Entre les seves obres podem destacar Sotsiale Ibergloyberay un Kritik (1941, «Supersticions i crítiques socials»), Eseyen (1951, «Assaigs»), In Gerangl far Frayhayt: Rusland (1956, «En la lluita per la llibertat. Rússia»), Yidish Lebn in Amerike (1957, «Vida jueva a Amèrica») i S. Yanovsky (1864–1939) (1957, biografia sobre l'intel·lectual anarquista jueu Saul Yanovsky). També traduí al jiddisch moltes obres de Piotr Kropotkin i el Discours de la servitude volontaire d'Étienne de La Boétie. Abba Gordin, que mai no es va casar i no va tenir descendència, va morir el 23 d'agost de 1964 a l'Hospital Tel Hashomer Ramat Gan (Tel Aviv, Israel) i va ser enterrat al cementiri de Kiryat Shaul de Tel Aviv.

Abba Gordin (1887-1964)

***

Necrològica de Dimas González Caldevilla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de març de 1964

Necrològica de Dimas González Caldevilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de març de 1964

- Dimas González Caldevilla: El 3 de març de 1894 neix a Sama de Langreo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Dimas González Caldevilla. Sos pares es deien Gumersindo González i Josefa Caldevilla. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva regió natal, rebel des de la seva joventut, amb 25 anys ja s'havia recorregut la Península. En 1933, des d'Adrall (Ribera d'Urgellet, Alt Urgell, Catalunya), col·laborà en una recaptació de la Comissió Pro Presos de Catalunya. En 1936 treballava en la companyia elèctrica «Luz y Fuerza» a Adrall i milità en el sindicat confederal que actuava en aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Posteriorment es guanyà la vida a les muntanyes occitanes i milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Enriqueta Samartino. Dimas González Caldevilla va morir el 20 de desembre de 1963, quatre anys després de retirar-se, d'una bronquitis que es va complicar, al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Angelo Callea

Angelo Callea

- Angelo Callea: El 3 de març de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1909– neix a Motta San Giovanni (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Angelo Callea, que va fer servir els pseudònims de Francesco Aberza i Giovanni Catanoso. Sos pares es deien Carlo Callea i Clelia Romeo. Fill d'una família de petits propietaris pagesos, quan tenia set anys morí sa mare. Després del terratrèmol de 1908, son pare el va confiar a l'orfenat «Pio X» de Roma (Itàlia), on va romandre fins 1914, després d'aconseguir una titulació tècnica de segona classe. En 1919 es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) per qüestions de feina i poc després emigrà clandestinament a França. En 1926 va ser condemnat a Marsella (Provença, Occitània) a vuit dies de presó per «embarcament clandestí». El 19 de juliol de 1928 el Tribunal Correccional de Niça (País Niçard, Occitània) el condemnà a 15 dies de presó per «possessió d'arma prohibida». A Sant Rafèu (Provença, Occitània) les autoritats sospitaren que va ser l'autor d'un atemptat contra el marquès Giacomo De Muro, vicecònsol italià en aquella població, perpetrat el 22 d'agost de 1928. Detingut l'1 de setembre de 1928, sota el nom de Francesco Aberza, al domicili d'un compatriota anomenat Giannini a Pierafuec (Provença, Occitània), rebé el suport del periodista i escriptor exiliat Luigi Campolonghi i l'ajuda econòmica de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home); jutjat el 10 d'abril de 1929 per l'Audiència de Draguinhan (Provença, Occitània), va ser absolt per manca de proves. El 21 d'abril de 1931 va ser detingut al seu domicili de Toló (Provença, Occitània), al número 29 del carrer Pomet, sota el nom de Giovanni Catanoso, per infracció del decret d'expulsió i per possessió d'un revòlver automàtic carregat, carnets d'identitat en blanc, tampons falsos de la Prefectura de Policia dels Alps Marítims, pots amb tintes de diferents colors, dues petites bombes casolanes, correspondència amb altres anarquistes, un quadern manuscrit de la seva mà, i publicacions anarquistes i comunistes (Bataglia Sindicali, La Défense, L'Humanité, Lotta Anarchica, Le Réveil Anarchiste,  etc.); jutjat per diverses acusacions (infracció al decret d'expulsió, fabricació i possessió d'enginys explosius, ús delictiu de segells, possessió de documentació falsa, etc.), el 17 de juliol de 1931 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a tres anys de presó i a 100 francs de multa, pena que va ser augmentada un any més el 6 de novembre de 1931 pel Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània). Durant la seva captivitat, va ser condemnat a un any suplementari per baralles i lesions. En 1936 va ser posat en llibertat i, després d'un temps a Niça, s'establí a París (França), on conegué l'anarquista partidari de la violència Dante Fornasari, amb qui treballà de terrelloner una temporada a la mateixa obra. Inscrit en el registre de subversius i terroristes, el 23 de març de 1936 tornà il·legalment a Itàlia, però va ser detingut al Ponte San Luigi, a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), i traslladat a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia). Durant el seu interrogatori, negà haver participat en l'atemptat de Sant Rafèu i haver tingut explosius. Considerat dement per les autoritats, va ser internat a l'hospital psiquiàtric, on va romandre d'abril a octubre de 1936, però un cop lliure va ser novament detingut. El 4 de desembre de 1936 la Comissió Provincial de Reggio de Calàbria li va assignar cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i enviat a l'illa de Ponça. El 27 d'abril de 1937 va ser internat al manicomi de Nàpols (Campània, Itàlia) per «demència precoç» i el 30 de maig va ser alliberat del confinament i ingressat al manicomi de Reggio de Calàbria, on, després d'una breu estada a l'asil psiquiàtric de Girifalco (Calàbria, Itàlia) a principis dels anys quaranta, el 27 de març de 1942 encara restava ingressat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Angelo Callea (1900-?)

***

Notícia de la detenció de César Rosa Bermúdez apareguda en el diari madrileny "La Voz" del 30 de novembre de 1932

Notícia de la detenció de César Rosa Bermúdez apareguda en el diari madrileny La Voz del 30 de novembre de 1932

- César Rosa Bermúdez: El 3 de març de 1902 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista César Mariano Rosa Bermúdez –el primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Rosas, Roza, Rozas). Era fill de Rafael Rosa Ramírez i de Presentación Bermúdez Bermúdez. Es guanyà la vida treballant de metal·lúrgic a les drassanes navals «Factories Vulcano» de Vigo (Pontevedra, Galícia). Durant la II República espanyola milità en el Sindicat del Metalls de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Vigo. Acomiadat de la feina per les seves activitats anarquistes, patí les «Llistes de la fam» de la patronal i hagué de fer feina de taxista amb un vehicle adquirit per la CNT de Vigo. Va ser nomenat secretari del Sindicat de Xofers de la CNT. En aquesta època vivia al número 4 del carrer San Bernardo de Vigo, seu del Sindicat de Boters de la CNT. El 9 de juny de 1932 va ser detingut per «incitació a la vaga» després de repartir uns fulletons i l'agost d'aquell any representà el Sindicat del Metall i el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el Ple Regional de la CNT celebrat a Ferrol (La Corunya, Galícia). El 30 de novembre de 1932 va ser detingut a Vigo, juntament amb Eduardo Fernández Díaz i Ricardo Vega Álvarez, per «tinença d'armes i d'explosius» i tancat a Pontevedra. En 1932 col·laborà en El Luchador i en 1933 en Solidaridad Obrera, i també en CNT en aquesta època. L'abril de 1933, quan era secretari de la Federació Local de Vigo, va ser empresonat a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) sota l'acusació de col·locació d'explosius durant un conflicte pesquer de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia), però el juny d'aquell any va ser absolt. En 1933 va fer diversos mítings a Galícia (Beade, Chapela, Vigo). L'agost de 1934 va ser detingut per atiar una vaga de xofers i per atacar vehicles esquirols. El 7 de novembre de 1934 va ser novament detingut per «reunió clandestina» i d'haver participat en la vaga revolucionària de l'octubre anterior. El 24 d'octubre de 1935 va ser jutjat per portar armes i cartutxos de dinamita al seu taxi. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936, con a secretari general, va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí l'assalt a la caserna de la Guàrdia Civil de Teis de Vigo, a més de l'assalt a l'armeria «Cosmopolita» i de les Duanes dels carrabiners del port, i lluità a les barricades fins a la caiguda de la població. Amagat durant tota la guerra, participà en diverses accions guerrilleres, sempre perseguit per les autoritats franquistes. César Rosa Bermúdez va ser localitzat per la Guàrdia Civil i forces del Regiment d'Infanteria local el 3 d'abril de 1939 al domicili de Lucía Domínguez Eiroa a Foxos (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) on s'amagava i se suïcidà d'un tret, juntament amb l'anarcosindicalista Antonio Iglesias González, abans de ser detingut, tot deixant un text escrit justificant la seva acció i exonerant la propietària del domicili per evitar les represàlies.

***

Necrològica de Pedro Fernández Alonso apareguda en el periòdic "Espoir" del 25 de juny de 1967

Necrològica de Pedro Fernández Alonso apareguda en el periòdic Espoir del 25 de juny de 1967

- Pedro Fernández Alonso: El 3 de març de 1905 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Fernández Alonso, conegut com Madriles. Sos pares es deien Manuel Fernández i Agustina Alonso. Quan era aprenent d'ebenisteria s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Després de la proclamació de la II República espanyola emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat de la Fusta confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià i lluità al front d'Aragó. En 1937 col·laborà en El Frente, òrgan de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). A principis de 1938 va ser comissari de la 121 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i membre del Tribunal Militar Permanent. En acabar la guerra, el març de 1939, aconseguir embarcar des d'Alacant (Alacantí, País Valencià) cap a Orà (Algèria) i va ser internat en diversos camps algerians (Morand) i en el de Bouarfa (Figuig, Marroc). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el Nucli de la CNT algerià. En 1962, amb la independència d'Algèria, va ser repatriat a França i s'instal·là a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on formà part de la Federació Local de la CNT. Pedro Fernández Alonso va morir el 3 de març de 1967, el dia del seu aniversari, al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble de La Tronche (Delfinat, Arpitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri del Grand-Sablon de La Tronche.

***

Juan Manuel Ballestero Ballestero

Juan Manuel Ballestero Ballestero

- Juan Manuel Ballestero Ballestero: El 3 de març de 1914 neix a Santolea (Castellote, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Ballestero Ballestero, conegut com El Bicicleta. Va ser membre del Comitè de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolea durant la Revolució espanyola i després va combatre al front d'Aragó. Sembla que va ser fet presoner i el març de 1938 va ser condemnat a mort, però aconseguir escapar i el 25 d'abril de 1939 passà a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers sota la identitat de Juan Manuel Ballesteros Ballesteros i pogué fugir-ne. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i en la lluita de l'Alliberament de la zona oest francesa. Després de la II Guerra Mundial milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Juan Manuel Ballestero Ballestero va morir en 1971.

***

Antoni Ginestet Sanfeliu

Antoni Ginestet Sanfeliu

- Antoni Ginestet Sanfeliu: El 3 de març de 1914 neix a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i esperantista Antoni Ginestet Sanfeliu. Sos pares regentaven un estanc a Santa Coloma, on va treballar d'obrer metal·lúrgic i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en l'Agrupació Esperantista. També va ser membre de l'agrupació esperantista de Santa Coloma. En 1936 feia el servei militar a Maó (Menorca, Illes Balears), però quan l'aixecament feixista de juliol d'aquell any es trobava de permís a la seva ciutat natal i intervingué en la resposta popular contra els feixistes, participant en el setge de la caserna de Sant Andreu. Immediatament després s'incorporà a la Columna «Tierra y Libertad», com a conductor de blindats (tiznaos), i va combatre al front de Madrid (Toledo i Serra de Gredos). Fou membre del Comitè de Guerra de la Columna i el novembre de 1936 formà part del grup que tallà a Tarancón la fuita des de Madrid del Govern republicà cap a València, salvant la vida del socialista Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire de la II República. El març de 1937 deixà la Columna i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en el Comitè Peninsular, amb Fidel Miró Solanes i Félix Martí Ibáñez, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest any entrà a formar part del grup «Constantes» de Barcelona, adherit a la FAI, i després en el grup «Z». El juliol 1937 es va reintegar a la Columna, que amb la militarització fou batejada com 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, primer com a soldat i després com a tinent ajudant del XX Batalló («Leal») de la 103 Brigada Mixta. En aquesta brigada destacà com a organitzador i rebutjà diversos càrrecs en la rereguarda. L'ofensiva feixista l'agafà en primera línia a Saragossa. Antoni Ginestet Sanfeliu va morir el 9 de març de 1938 al front d'Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) d'una explosió de morter.

Antoni Ginestet Sanfeliu (1914-1938)

***

María Lozano Molina

María Lozano Molina

- María Lozano Molina: El 3 de març de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la poetessa i militant anarquista María Gregoria Lozano Molina. Sos pares es deien Esteban Rufo Lozano i Ángela Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció «Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El 24 de novembre de 1932 es casà civilment a Saragossa (Aragó, Espanya) amb el militant anarquista Ángel Mombiola Allué, amb qui tingué una filla. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat agropecuària de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Llenguadoc, Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allué, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondas (Llenguadoc, Occitània). En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Francesc Sabaté Llopart) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i cinc dies després les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

María Lozano Molina (1914-2000)

Ángel Mombiola Allué (1908-1944)

***

André Laude

André Laude

- André Laude: El 3 de març de 1936 neix al XIV Districtre de París –algunes fonts citen erròniament Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Jean Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, Ferdinand Laude, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Marie Louazon (Olga Katz), jueva polonesa, és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París, és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, on és sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per «col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista Planète. Estava divorciat de Marie Béatrice Germaine Antoinette Jacqueline Montastier. En la misèria, André Laude va ser trobat mort el 24 de juny de 1995 al seu domicili del XX Districte de París (França); incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, les seves cendres van ser escampades al Sena.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Josef Peukert fotografiat per Scholl (Chicago, 1906)

Josef Peukert fotografiat per Scholl (Chicago, 1906)

- Josef Peukert: El 3 de març de 1910 mor a Chicago (Illinois, EUA) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Havia nascut el 22 de gener de 1855 a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia). Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat amb Émile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per «conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» –atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882–; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia. Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub «Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave –aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de «Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè –Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Josef Peukert (1855-1910)

***

Victor Pengam

Victor Pengam

- Victor Pengam: El 3 de març de 1920 mor a Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor François Marie Pengam. Havia nascut el 21 de gener de 1883 a Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Jean Marie Pengam, sastre, i Marie Anne Gordol. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 1904 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finisterre per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social (CDS) que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià, al número 9 del carrer Fautras de Brest, i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). Durant la primavera de 1910 formà part de la campanya antiparlamentària i fou candidat abstencionista per la I Circumscripció de Brest. El desembre de 1910 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Bres en substitució de Jules Reullier. En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Paul Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel CDS. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e, L'Internationale, etc. Mobilitzat en la Infanteria Colonial en 1914, formà part del sector defensor de la «Unió Sagrada»; va ser ferit en combat en dues ocasions i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. El 25 de novembre de 1918 es casà a Brest amb al comercianta Marie Renée Malijag, vídua de Jean Noêl Levénez. En aquesta època vivia al numero 69 del carrer Louis Pasteur de Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

***

Ettore Aguggini

Ettore Aguggini

- Ettore Aguggini: El 3 de març de 1929 mor a l'Alguer (Sardenya, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Havia nascut el 23 de març de 1902 a Milà (Llombardia, Itàlia). Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

***

Nota necrològica d'Étienne Coudereau apareguda en el diari de Bourges "Centre-Express" del 5 de març de 1929

Nota necrològica d'Étienne Coudereau apareguda en el diari de Bourges Centre-Express del 5 de març de 1929

- Étienne Coudereau: El 3 de març de 1929 mor a Bourges (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Étienne Coudereau. Havia nascut el 29 de setembre de 1883 a Bourges (Centre, França). Sos pares es deien Jean Coudereau, jornaler i obrer dels centres militars, i Marie Brunet, jornalera. En 1895 aconseguí el certificat d'estudis a l'escola del carrer Paradis de Bourges. Posteriorment es guanyà la vida com a escultor en fusta i segons la policia era un «anarquista convençut». Vivia al mateix domicili de l'anarquista Achille Légeret i es casà amb Rosalie Voisin, filla de l'anarquista Louis Voisin. En 1904, com a «obrer d'art» va ser dispensat durant dos anys de fer el servei militar. En 1905 era, amb Jean Pagés, el gerent del periòdic Les Semailles, el principal redactor del qual fou Achille Légeret. El 8 d'octubre de 1905 el seu domicili, al número 90 del carrer Nationale de Bourges, va ser escorcollat per la policia a la recerca de cartells de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906, segons informes policíacs, havia rebut un lot de cartells a favor de l'abstenció. També va promoure la cooperativa «L'Entente Économique» (El Pacte Econòmic), a la qual s'adheriren anarquistes de Bourges. En 1911 s'establí a Châteauroux (Centre, França), on continuà militant. Posteriorment retornà a Bourges. Condemnat el 21 de juliol de 1926 per «abús de confiança» a dos mesos de presó i a 25 francs de multa, després d'haver demanat en préstec el 25 d'agost de 1925 un carretó de mà a André Denis a l'estació de Vierzon (Centre, França) i no haver-lo retornat, el 22 de setembre de 1926 el Tribunal Correccional de Bourges reduí la pena a un mes de presó. Étienne Coudereau va morir el 3 de març de 1929 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Bourges (Centre, França).

***

Shalom Schwartzbard

Shalom Schwartzbard

- Shalom Schwartzbard: El 3 de març de 1938 mor a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Izmail (Bessaràbia) –actualment Ucraïna. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any –més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès –que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera– serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

***

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims "L'Indépendant Rémois" del 15 de setembre de 1901

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1901

- Raoul Héro: El 3 de març de 1944 mor a Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Havia nascut el 2 de març de 1882 a Orleans (Centre, França). Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya).

***

Roberto Giménez Ferrer

Roberto Giménez Ferrer

- Roberto Giménez Ferrer: El 3 de març de 1964 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Roberto Giménez Ferrer. Havia nascut el 6 d'abril de 1915 a Barcelona (Catalunya). Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan la guerra va combatre en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; ferit, patí l'amputació del braç esquerre. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut. Interrogat i apallissat a Burgos (Castella, Espanya) durant un desena de dies, va ser traslladat a Barcelona. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per un llarg empresonament. Una desena d'anys després va ser alliberat i passà a França, on continuà militant en la CNT de l'exili. A partir de 1954 fou membre de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE). Roberto Giménez Ferrer va morir el 3 de març de 1964 a París (França) a conseqüència de les seqüeles de les tortures que tingueren com a conseqüència l'oblació d'un pulmó. Deixà esposa i tres fills.

Roberto Giménez Ferrer (1915-1964)

***

Augusto Masetti

Augusto Masetti

- Augusto Masetti: El 3 de març de 1966 mor a Imola (Emília-Romanya) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Havia nascut el 12 d'abril de 1888 a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys, «Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un «subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de «psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

Augusto Masetti (1888-1966)

***

Necrològica de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de maig de 1967

Necrològica de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de maig de 1967

- Vicenç Llop Serrano: El 3 de març de 1967 mor a Vierzon (Centre, França) l'anarcosindicalista Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Llop. Havia nascut el 17 d'octubre de 1886 a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Llop i Francesca Serrano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a Vierzon, treballà de pagès i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet, amb qui tingué dos infants, Miguel i José, també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano va morir el 3 de març de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon (Centre, França).

***

Louis Bouffanais

Louis Bouffanais

- Louis Bouffanais: El 3 de març de 1971 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Havia nascut l'1 de juny de 1890 a Siecq (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie Verrieras. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu «Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifista Étienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de «militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya Amélie Jeanne Marie Isola i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amic íntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir el 3 de març de 1971 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de José Vicente Burillo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de maig de 1977

Necrològica de José Vicente Burillo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- José Vicente Burillo: El 3 de març de 1977 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Vicente Burillo. Havia nascut el 18 de març –algunes fonts citen el 17 de març– de 1916 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Villanueva de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Vicente i Ángela Burillo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Villanueva de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir i arribar a zona republicana travessant les muntanyes. Enrolat en la «Columna Durruti», participà en combats als fronts d'Aragó i de Catalunya –segons algunes fonts el 30 de novembre de 1936 estava destinat, amb son germà Pedro Vicente Burillo, en la II Columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) al destacament d'Alcubierre al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). En 1942, durant l'Ocupació, participà en les vagues dels miners i va ser novament internat al camp de Vernet fins el 5 de juny de 1944, quan els nazis l'enviaren al camp disciplinari de l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, d'on el 18 d'agost d'aquell any aconseguí fugir-ne. Entre el 10 i el 12 de maig de 1945 participà en el Congrés de Federacions Locals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França). En 1947 es va reintegrar a les mines de La Grand Comba i milità en la Federació Local de la CNT. Amb una silicosi del 100%, va ser declarat no apte per a la feina, però continuà militant fins el seu final. Sa companya fou Basilia Anita Miral, amb qui tingué dos infants, Anna i Colette. José Vicente Burillo va morir el 3 de març de 1977 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Asunción Hernández Gil aparegua en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987

Necrològica d'Asunción Hernández Gil aparegua en el periòdic tolosà Cenit del 14 d'abril de 1987

- Asunción Hernández Gil: El 3 de març de 1987 mor a Trelhissac (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Asunción Hernández Gil, coneguda com María de Tonio. Havia nascut el 15 d'agost de 1904  Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Hernández i Francisca Gil. Emigrà a Barcelona (Catalunya) molt jove. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegué a Jorge Casado Meler (Jorge de Soladas), també militant anarcosindicalista del seu poble, que esdevingué son company. En 1939, amb el triomf franquista passà a França i, després de diverses penalitats, aconseguí reunir-se amb sa família. S'instal·la a Perigús (Poitou-Charentes, França) amb son company, on el seu domicili esdevingué lloc de refugi dels perseguits, tot militant en la CNT. Asunción Hernández Gil va morir el 3 de març de 1987 a l'Hospital de Trelhissac (Poitou-Charentes, França).

***

Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)

Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)

- Bernat Merino Peris: El 3 de març de 1988 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bernat Merino Peris, més conegut com Nardo. Havia nascut el 28 de setembre de 1912 a València (País Valencià). Sos pares es deien Bernat Merino Valero i Benvinguda Peris Montañés. Paleta de professió, de molt jove començà a militar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En 1936 fou delegat per Gandia en el Ple de la Regional de Llevant d'aquesta organització, on s'oposà a les tesis partidàries a col·laborar en els governs de Juan López Sánchez; en aquest ple fou elegit, amb José Pros Manzonis i Juan López, representant de la regional en el Ple Nacional. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i secretari de la Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i participà activament en el procés col·lectivitzador. L'octubre de 1938 representà la Regional de Llevant en el Ple de Regionals de Barcelona. El final de la guerra l'agafà a Alacant i pogué passà els Pirineus després de creuar tota la Península. A França fou internat en camps de concentració. Després participà en la reorganització de la CNT en l'Exili i en la resistència des dels nuclis de Marsella. L'octubre de 1943 fou nomenat membre del Comitè Regional clandestí a Marsella i delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del pantà de l'Aigle, dedicat especialment a les relacions amb la resistència francesa. El desembre d'aquell any representà Marsella en el Ple de Regionals clandestí cenetista realitzat a La Fare de Marsella, en el qual les regionals de la zona ocupada i l'anomenat Comitè de Besiers s'oposaren a la creació de l'Aliança de Forces Democràtiques (AFD). El març de 1944 participà en el Ple de Muret, on fou nomenat per formar part de la Secretaria Nacional de la CNT, i a final de mes participà en una reunió amb la FAI a Tolosa. L'octubre de 1944 fou elegit en el Ple de Tolosa secretari d'Organització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre d'aquell any intervingué en un míting a Tolosa i el 23 d'aquest mes signà, en nom de la CNT i del MLE l'Acta de Constitució del Comitè de França de la Junta Española de Liberación (JEL) i el novembre va fer un míting a Tolosa. El gener de 1945 fou nomenat responsable de la secció d'Organització del Comitè Nacional de l'MLE a França. El maig 1945, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), formà part de la comissió organitzadora del Congrés de Federacions Locals de París (Congrés del Palau de la Química) i formà part de la ponència sobre el trienni bèl·lic, però rebutjà formà part del Comitè Nacional que s'hi creà. En aquesta època defensà la línia minoritària partidària de col·laborar amb les forces polítiques republicanes exiliades. Després de l'escissió cenetista de novembre de 1945 entre partidaris de la col·laboració (sector minoritari) i els de la no col·laboració (sector majoritari), formà part de la CNT «col·laboracionista», essent nomenat secretari general de l'organisme d'ajuda Solidaritat Confederal; també participà en el Fons Humanitari Espanyol. En 1946 va escriure per España Libre. Entre el 13 i el 30 de setembre de 1953 representà el Subcomitè Nacional de la CNT de l'Exterior en el congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) a Estocolm. Més tard defensà la reunificació cenetista, que es concretarà en 1960. Quan es jubilà s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i assistí a congressos i conferències confederals i d'exiliats. En morir Franco creuà els Pirineus per assistir a actes del moviment llibertari. Sa companya fou Simona Brunet. Bernat Merino Peris va morir el 3 de març de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Els Arxius Cinematogràfics de la Resistència de Torí (Piemont, Itàlia) conserven una entrevista filmada seva.

Bernat Merino Peris (1912-1988)

***

Léo Malet

Léo Malet

- Léo Malet: El 3 de març de 1996 mor a Châtillon (Illa de França, França) el novel·lista i poeta, d'antuvi, llibertari, després, trotskista i, finalment, conservador, Léon Jean Malet, més conegut com Léo Malet i que en la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam, Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge Arcouët i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee. Havia nascut el 7 de març de 1909 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Era fill natural de la modista Louise Nathalie Refréger i l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el funcionari Jean Marie Gaston Malet celebrat el 6 de juny de 1910. Un germà seu va morir de tuberculosi quan encara no havia fet els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que l'introduí de manera autodidacta en el món de la literatura. Un cop obtingué el certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a venedor de teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925 assistí a una conferència de l'anarquista André Colomer al Cercle d'Estudis Socials (CES) de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie, ravagent l'humanité» (Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la humanitat) que l'influí força i el decantà pel pensament anarquista. Després d'això seguí una correspondència amb el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de desembre d'aquell mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa començà a actuar com a cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache Enragée», i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer Végétalien» (Fogar Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que més tard serà protagonista de moltes de les seves novel·les. A més de cantar, va fer de tot: oficinista, empleat bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin, manobre, gerent de botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de diaris, embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es resguarda del fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser detingut per vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en sortir de la presó intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar, però en arribar a Mâcon s'assentà en un bordell. També va fer de periodista per a publicacions llibertàries (En Dehors, L'Insurgé, Journal de l'Homme aux Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de «negre» d'escriptors reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que esdevindrà sa companya. El seu interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949 a participar en les publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà al trotskisme i entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en el Partit Obrer Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista. Assidu del cafè Cyrano, fou íntim d'André Breton, Jacques Prévert, René Magritte, Yves Tanguy, Dalí i altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. El 16 d'abril de 1940 es casà amb Paulette Léonce Doucet –Oscar Domínguez i Jacques Prévert van ser els testimonis de les noces– i ambdós fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El 25 de maig de 1940 va ser detingut per «atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat» per haver signat un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes, però els guardes l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop lliure va ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant que era un desertor i fou reclòs només 18 mesos al camp de concentració de Sandbostel [Stalag X-B] (Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels surrealistes li va fer un diagnòstic mèdic fals. A començaments dels anys quaranta començà a escriure novel·les policíaques, negres i de «capa i espasa». Durant l'Ocupació formà part de l'organització semiclandestina «La Main à Plume» que intentava mantenir l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942 s'instal·là a Châtillon, on el 13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb la novel·la policíaca 120, rue de la Gare posarà en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de 33 obres seves i portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge inspirarà una sèrie televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Policíaca», en 1958 la seva sèrie de novel·les Les Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el «Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984 rebé el «Gran Premi del Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi adaptarà algunes de les seves obres al món del còmic. En 1981 sa companya Paulette Doucet morí. Una entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985 causà un gran escàndol per les seves declaracions considerades xenòfobes i racistes. En 1988 publicà la seva autobiografia La vache enragée. Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 al seu domicili de Châtillon (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Pòstumament, en 1997, va ser publicat el seu Journal secret.

---


[02/03]

Anarcoefemèrides

[04/03]

Escriu-nos


Actualització: 03-03-24