---

Anarcoefemèrides de l'1 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número de L'Anarchico

- Surt L'Anarchico: L'1 de gener de 1888 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Anarchico. Organo del Gruppo Socialista-Anarchico-Rivoluzionario Italiano «Carlo Cafiero». Portà els epígrafs «A Dio, la scienza; all'autorità, l'anarchia» (A Déu, la ciència; a l'autoritat, l'anarquia). Fou el primer periòdic anarquista en llengua italiana dels gairebé dos-cents que es publicaren als Estats Units entre finals del segle XIX i l'esclat de la Gran Guerra. Tenia la redacció al número 108 de Thompson Street de Nova York. El periòdic feia crides a la revolució social dels treballadors, a l'emancipació de les dones i a l'alliberament de la religió. Sis dones apareixien entre les subscriptores d'aquesta publicació. Només aparegueren sis números, l'últim publicat el 30 de juny de 1888. No fou fins el juny de 1892 quan aparegué un altre periòdic anarquista italià, Il Grido degli Oprressi, publicat a també a Nova York per Francesco Saverio Merlino.

***

Capçalera de Le Niveleur

- Surt Le Niveleur: Pel 1890 –no es coneix la data exacta– surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialiste éditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.

***

Capçalera de L'Antipatriote

- Surt L'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemic és nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.

***

Portada del primer número de Pensiero e Volontà

- Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de 1924 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista quinzenal anarquista Pensiero e Volontà. Rivista quindicinale di studii sociali e coltura generale. Va ser l'última publicació dirigida per Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció. Tingué el suport econòmic de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Luce Fabbri (Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio Merlino, Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10 d'octubre de 1926, quan va ser proscrita per les autoritats feixistes.

***

Capçalera de Lucha Social

- Surt Lucha Social: L'1 de gener de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari comunista Lucha Social. Portavoz de las Minorias de Oposición dentro de la C. N. del T. Es publicà com a substitut de La Batalla i seguint l'estela del setmanari del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim Maurín Julià, que també dirigí aquesta nova època. Defensà l'URSS, criticà la socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i impulsà la unitat sindical al voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional del Treball (CNT). Després dels primers números inclogué a la capçalera l'anagrama de la Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van col·laborar Pere Bonet Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza, Ángel Samblancat Salanova, Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín, entre d'altres. Es publicà fins l'abril de 1925.

***

Capçalera de Le Trait-d'Union Libertaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.

***

Capçalera de L'Éveil Social [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquista L'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.

***

Anagrama de «R.A. Forum» creat per Éric B. Coulaud i Cathy Ytak

- R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos –actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències– es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc. «R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.

Naixements

Foto policíaca d'Augusto Castrucci

- Augusto Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. Sos pares es deien Pietro Castrucci i Angela Berni. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els ferrocarrils italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat del sector. En 1900 aprovà a Nàpols (Campània, Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari. Participà activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908 fundà l'òrgan d'expressió de l'SFI, In Marcia!, publicació que dirigí. Gràcies a la seva tasca sindical, la lluita dels ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el moviment obrer en general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI celebrat a Roma i en 1915 a la Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es mostrà força actiu en la propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia sindical, es mostrà contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), encara que després de la «Setmana Roja» de 1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser degradat a fogoner, però posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes calaren foc la seva casa a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) l'any següent, el règim feixista l'acomiadà dels ferrocarrils per «escàs rendiment», encara que continuà amb la direcció d'In Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de Milà imposà el tancament de la publicació per raons d'«ordre públic». Durant el feixisme patí apallissaments, denúncies, detencions, arrests i persecucions de tota casta. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu sindicat i esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945. Aquest mateix any publicà el llibre Battaglie e vittorie dei ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat pòstumament en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi publicà l'assaig biogràfic Macchinista ferroviare. I cento anni della rivista «In Marcia!». A Florència (Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione Augusto Castrucci Onlus».

Augusto Castrucci (1872-1952)

***

Charles Delzant

- Charles Delzant: L'1 de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant. Era fill natural de la costurera Eugénie Letot, infant que va ser legitimat posteriorment per son pare, Hubert Camille Delzant. Obrer vidrier, va ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut i d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup anarquista «L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que freqüentà el jove Pierre Monatte, i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les vidrieries d'Aniche i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat secretari general de la Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i d'Escautpont, a més de director de La Voix des Verriers. Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També fou, a partir de 1912, secretari general de la Federació Nacional dels Vidriers, creada en 1902. En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat el setembre de 1900 a la Borsa del Treball de París (França), representà el Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a més reunions, com ara el XIV Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés (Amiens, octubre de 1906; on signà la «Carta d'Amiens» del sindicalisme revolucionari), XVI Congrés (Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de Llenguadoc, octubre de 1910). Per la seva militància patí diverses condemnes. Durant la tardor de 1911 participà activament en el moviment de les mestresses contra la carestia de la vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i 1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) el condemnà en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per «apologia del pillatge i del robatori». Per solidaritat, el març de 1912 la Federació dels Vidriers tingué el seu congrés en un llogaret belga a prop de la frontera francesa per així permetre l'assistència del seu secretari. Durant l'exili belga escrigué el fullet Le travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre altres coses l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries franceses, i que fou publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre de 1912 va ser interceptat per la policia i empresonat com a pres comú; després de fortes protestes sindicals, va ser admès com a pres polític i, el 2 d'octubre, davant la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es declarà incompetent sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb altres companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean Capmarty, etc.), parlà en el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa dels Infants, celebrat a la Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de França, França), per protestar contra les condicions de treball de la fàbrica Legras de la Plaine-Saint-Denis. El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en publicacions sindicalistes revolucionàries, com ara Le Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde (1913-1914) i Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de març de 1909, en 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i, germanòfob de mena, va fer costat l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de la pàtria. Destinat al IV Regiment d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya), aconseguí fugir de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició de la ciutat. Gràcies a les gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei del sotssecretari d'Estat Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la incorporació a files com a obrer a les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després de la Gran Guerra s'incorporà a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la comissió administrativa. En aquesta època trencà totalment amb l'anarquisme i el març de 1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B» considerant-lo «reformista». En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit secretari de la Federació Internacional dels Treballadors del Vidre; càrrec en el qual fou reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix càrrec i formà part de la comissió administrativa de la CGT, col·laborant en el periòdic d'aquest sindicat Le Peuple. També milità en la Lliga dels Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la Federació del Sena de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Sa companya fou Eugénie Berthe Tallon. Charles Delzant va morir el 28 de juny de 1943 a l'Hospital Tenon de París (França).

Charles Delzant (1874-1943)

***

Notícia d'una detenció d'Albert Andrieux publicada pel diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 21 de març de 1909

- Albert Andrieux: L'1 de gener de 1884 neix a Amiens (Picardia, França) el propagandista anarquista Albert Gédéon Andrieux. Sos pares es deien Stanislas Andrieux, empleat de comerç, i Émilienne Clara Leblond. Es guanyà la vida de venedor ambulant de fruita i després d'empleat en un magatzem. El 10 d'octubre de 1905 va ser integrat per fer el servei militar en un batalló de caçadors. Entre maig de 1908 i octubre de 1910 fou gerent del setmanari anarquista d'Amiens Germinal. Journal du peuple, i de bell nou a partir de febrer de 1912, en substitució de Louise Joly. També col·laborà amb articles en aquesta publicació, fet pel qual va ser processat en diverses ocasions. Trobem textos seus, lloats per la seva factura fins i tot per la premsa burgesa, en altres publicacions llibertàries i sindicalistes revolucionàries, com ara Le Combat de Lille-Roubaix-Tourcoing (1905-1914), Le Combat Social de Llemotges (1907-1909), Le Grand Soir d'Arras (1911-1914) i L'Avant-Garde de Lens (1913-1914). A finals d'octubre de 1908 a resultes de l'article antimilitarista «Au 72», publicat en 25 de setembre de 1908 en Germinal, va se condemnat en rebel·lia a vuit dies de presó i a 100 francs de multa; però, en la revisió del judici el 12 de gener de 1909 davant l'Audiència del Somme va ser absolt. El 20 de març de 1909 va ser detingut amb el serraller anarquista Paul Bernard Jupin, per haver distribuït als mossos que passaven la revisió militar a l'ajuntament propaganda antimilitarista i exemplars del Manuel du soldat i La Voix du Peuple. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Bouchers d'Amiens. L'1 de maig de 1909 participà en un míting i a la manifestació d'Escarbotin (Picardia, França), on existia un destacat grup anarquista. El 17 de gener de 1910 va ser condemnat en rebel·lia a pagar una multa de 16 francs per haver publicat l'anunci d'una loteria no autoritzada. En les eleccions legislatives de 1910 va fer campanya antiparlamentària i es presentà com a candidat abstencionista per a la II Circumscripció d'Amiens, arreplegant 32 vots. El 26 de juny de 1910 fou delegat del grup anarquista d'Amiens «L'Union Révolutionnaire» al I Congrés Departamental de Revolucionaris del Somme, on es fundà de la Federació Revolucionària del Somme (FRS). El 18 d'octubre de 1910, durant la gran vaga dels ferroviaris, va ser detingut per un article on feia una crida al sabotatge, però el seu cas va ser sobresegut. L'octubre de 1911 participà en les manifestacions contra l'encariment de la vida i l'abril de 1912 en un míting antimilitarista a Ailly-sur-Somme (Picardia, França), on exaltà la bandera roja i afirmà que qualsevol mitjà era bo per evitar la guerra. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al Congrés Anarquista Nacional que se celebrà a París. En tornar a Amiens, el 20 d'agost els locals de Germinal van se escorcollats i la policia segrestà exemplars de l'edició del 29 de maig, que portava el títol «Bravo, les soldats!», en referència als motins que es donaren a les casernes; jutjat el 10 de novembre de 1913 pel Tribunal Correccional d'Amiens, va ser inculpat de «provocació de militars a la desobediència amb finalitat de propaganda anarquista» i condemnat el 7 d'abril de 1914 a 200 francs de multa. En aquesta època fou membre del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i vivia al número 12 del carrer Fauvel d'Amiens. El 19 de juliol de 1914, com a gerent de Germinal, va ser detingut i inculpat per «apologia de l'assassinat de l'arxiduc hereter d'Àustria», juntament a Georges Gillet, gerent de Le Gran Soir, que havia publicat el mateix article. El 14 d'agost de 1914, ja en plena Gran Guerra, va ser condemnat a un mes de presó i 100 francs de multa per «complicitat d'apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» i el setembre d'aquell any va ser inculpat en un consell de guerra de la I Regió Militar a Llemotges, després que les autoritats civils es declaressin incompetents per jutjar el seu cas, per «associació criminal i apologia de l'assassinat». Mobilitzat, 1 d'agost de 1914 va ser incorporat en el VIII Batalló de Caçadors a Peu i enviat al front del Marne. Albert Andrieux va caure «mort per l'enemic» el 5 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 9 d'octubre– de 1915 a Aubérive (Xampanya-Ardenes, França); va ser enterrat al cementiri de Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) i el 26 d'agost de 1921 traslladat a la Necròpoli Nacional d'aquest cementiri.

***

Giulio Guerrini

- Giulio Guerrini: L'1 de gener de 1893 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Guerrini, conegut sota el nom de batalla de Gigi. Sos pares es deien Augusto Guerrini i Aida Modesti. En 1906 es va traslladar amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia) i posteriorment a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida fent de fuster. Fou un dels primers organitzadors dels «Arditi del Popolo» torinesos. El juliol de 1921, amb el creixement del Feixisme, va ser detingut sota l'acusació de ser el cap dels «Arditi del Popolo» del barri torinès de Pilonetto i d'haver comandat i dirigit un escamot d'aquests a una festa proletària a Moncalieri (Piemont, Itàlia). Jutjat l'any següent amb altres acusats, entre ells Raffaele Schiavina, va ser absolt com la resta d'imputats. Just va ser alliberat, emigrà a Londres (Anglaterra), però no va aconseguir el permís de residència, fet pel qual va marxar cap a Brussel·les (Bèlgica), alternant l'estada en les dues ciutats fins al 1928, any en el qual s'establí definitivament a la capital belga, on participà en les activitats de la comunitat anarquista italiana. El seu nom apareix sovint en els informes del consolat italià i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. En 1935 fou un dels animadors del «Comitè Antifeixista contra la Guerra» de Brussel·les. Durant la guerra d'Espanya, s'ocupà en el «Comitè per Espanya» del reclutament de voluntaris i de recaptar fons a favor de la Revolució espanyola. En 1939 hostatjà a casa seva l'anarquista Guido Polidori (José Guerrero). El 14 de març de 1940, arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, retornà a Itàlia; detingut a Roma, va ser alliberat dies després. De bell nou a Torí, va ser detingut i amonestat. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'integrà totalment en la lluita clandestina i comandà formacions partisanes de la Vall Pèlis (Piemont, Itàlia) amb la tasca de relacionar-les amb els companys torinesos. El gener de 1944 va ser capturat i posteriorment alliberat en un intercanvi de presoners. Retornat a Torí, serví a la Resistència enquadrat en la divisió de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que actuava a la ciutat. L'octubre de 1944 va ser fet presoner pels nazis i deportat a Alemanya. El 23 de gener de 1945 entrà al camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya) i el 3 de febrer d'aquell any va ser traslladat al camp de Porschdorf, depenent del de Flossenbürg, sota la matrícula 43.645. Posteriorment va ser traslladats a camps de concentració txecoslovacs. Giulio Guerrini va morir el 5 de maig de 1945 a l'hospital de Litoměřice (Litoměřice, Txecoslovàquia; actual República Txeca), on havia estat internat després de sortir de la deportació.

***

Foto antropomètrica de Manuel Assols Huerto (17 d'octubre de 1927)

- Manuel Assols Huerto: L'1 de gener de 1894 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista Manuel Assols Huerto. Era fill de Manuel Assols i de Carmen Huerto. En 1914 va fer el servei militar al 42 Regiment Infanteria. Obrer agrícola, era anarquista vegetarià. En 1924 passà a França. Després d'un temps a Torrelles de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord) i a Serviès de Danha (Llenguadoc, Occitània), entre agost i octubre de 1924 treballà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre octubre de 1924 i juny de 1925 va fer feina a Lió (Arpitània) i després, fins al setembre, a Alès (Llenguadoc, Occitània), per retornar a Perpinyà. En 1927 treballava de manobra a l'empresa industrial Chevalier de Perpinyà, vivia a la pensió de la vídua Isabel Pérez, al número 8 del carrer Fabriques Nadal d'aquesta localitat, i també al número 26 del carrer Cardeurs, i freqüentava el grup anarquista local. El 8 de febrer de 1928, ben igual que a altres companys anarquistes (Salvador Cornell, Antoni Nebot, Joan Serra i Ramon Vivas) que es reunien a la pensió d'Isabel Pérez, se li va decretar l'expulsió de França sota l'acusació de «projectar un atemptat contra el Rei d'Espanya», mesura que li va ser notificada l'1 de març d'aquell any. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel Assols Huerto (1894-?)

***

Foto policíaca de Primo Petracchini

- Primo Petracchini: L'1 de gener de 1896 neix a Cittaducale (Laci, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Primo Petracchini, conegut com Gino Petracchini. Sos pares es deien Giuseppe Petracchini i Filomena Innocenzi. Després d'assistir a l'escola elemental, aprengué l'ofici de sastre. Quan era molt jove, amb son germà gran Icilio Petracchini, s'incorporà al moviment llibertari i entrà a formar part del grup anarquista «Michele Angiolillo» de Terni (Úmbria, Itàlia). El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Terni i l'agost d'aquell any va ser detingut per primera vegada. Les autoritats aleshores el definien com a «fervent anticlerical i pertorbador de les celebracions religioses». Durant la Gran Guerra va ser denunciat en diverses ocasions per «derrotisme i atemptat contra la llibertat del treball» i participà en les campanyes antimilitaristes. En acabar la guerra va destacar com a orador en diversos mítings (Fabriano, Liorna, Piombino, San Giovanni Valdarno) i mantingué relacions amb l'anarcosindicalista Riccardo Sacconi. El 21 d'octubre de 1919 commemorà Bruno Filippi –que havia mort el mes anterior quan intentava posar una bomba al Circolo dei Nobili de Milà (Llombardia, Itàlia)– als locals de cooperativa «Risveglio» de Liorna (Toscana, Itàlia). Representà la Cambra del Treball de Pisa (Toscana, Itàlia) en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El setembre de 1919 es traslladà a Pisa on va ser requerit per a encarregar-se de la secretaria de la Cambra del Treball Sindical, càrrec que ocupà fins a finals de desembre de 1922 quan aquest centre sindical va ser suspès per la repressió feixista. Durant aquests anys desenvolupà una intensa activitat propagandística anarquista a tota la zona tirrènica toscana. El 17 de març de 1920 participà, amb els anarquistes Egizio Cennini i Riccardo Sacconi, en un míting a Piombino (Toscana, Itàlia), on es convidà als presents a «preparar-se per a la revolució amb armes, pals i dinamita». El 10 d'octubre de 1920 assistí al Congrés Anarquista Provincial que se celebrà a Pisa, on, segons el prefecte de Policia de Pisa, pronuncià «discursos violents, propugnant la intransigència absoluta del partit, la necessitat de la revolució i l'adhesió incondicional a la III Internacional». En aquesta època col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Germinal!, òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista de Pisa. L'agost de 1921 va ser nomenat secretari del consell d'administració de la Cooperativa dels Fematers Municipals, de la qual assumí la presidència el maig de 1922. El gener de 1921 es casà a Pisa amb Acratica Mazzoni, filla del destacat militant anarquista Virgilio Salvatore. El aquests anys les autoritats el processaren en diverses ocasions, com ara el procediment penal de juliol de 1919 obert pel Tribunal de Pesaro (Marques, Itàlia) per haver incitat al poble a «canviar violentament la forma de govern seguint l'exemple de Rússia i d'Hongria» en un míting el 4 de juliol d'aquell any a Fano (Marques, Itàlia); o com el novembre de 1920, que va ser condemnat a tres mesos de presó amb llibertat condicional per un discurs durant una manifestació de vaguistes, on va ser acusat d'atiar els obrers a la «confrontació violenta»; o com el 28 de gener de 1921, quan va ser condemnat per l'Audiència d'Spoleto (Úmbria, Itàlia) a diversos mesos de presó per haver publicat un article commemoratiu sobre Bruno Filippi publicat al periòdic de Terni La Sommossa. L'estiu de 1921 va ser detingut i empresonat fora de Pisa, i en tornar es trobà que la població estava controlada pels escamots feixistes. En 1923 va ser desterrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va estar contínuament vigilat. A Gènova mantingué contactes amb l'anarquista Giulio Conte. L'estiu de 1927 va ser detingut com a sospitós d'«activitats antifeixistes», però va ser alliberat setmanes després per manca de proves. Durant els anys trenta no va desenvolupar activitats militants, però, així i tot, va estar constantment vigilat per la policia feixista. L'últim document policíac seu és del 31 de març de 1942 i després es perd el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Primo Petracchini (1896-?)

***

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

- Abílio Augusto Belchior: L'1 de gener de 1898 neix a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.

***

Necrològica de Josep Recasens Fortit apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de febrer de 1973

- Josep Recasens Fortit: L'1 de gener de 1899 neix a la Pobla de Cérvoles (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Recasens Fortit. Sos pares es deien Josep Recasens i Maria Fortit. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució fou president de la Col·lectivitat Agrícola del seu poble natal. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb tota la col·lectivitat, fins i tot el ramat, i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació treballà d'obrer agrícola al departament del Tarn. En 1943, buscat per la gendarmeria, fugí cap a París (França), però va ser detingut en un control de la Milícia i deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Argelièrs (Llenguadoc, Occitània), on treballà d'obrer agrícola. Cap el 1947, amb sa companya Narcisa Arbós, s'establí, com a sastre, la seva vertadera professió, a Sant Jòrdi d'Òrcas i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. Josep Recasens Fortit va morir el 9 de gener de 1973 al seu domicili de Sant Jòrdi d'Òrcas (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furuta és el tercer per la dreta

- Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la «Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del «terrorista de gran cor», com era anomenat, –Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)–, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

***

Necrològica de Manuel Blasco Genzor apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de febrer de 1984

- Manuel Blasco Genzor: L'1 de gener de 1915 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Blasco Genzor. Sos pares es deien Miguel Blasco i Isabel Genzor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era membre de les Joventuts Llibertàries de Saragossa. Un cop la ciutat caigué a mans feixistes, aconseguí passar a zona republicana. Son germà major Miguel Blasco Genzor va ser afusellat pels franquistes. Voluntari en la guerra, va ser ferit. No podent reincorporar-se als fronts, treballà en la col·lectivitat d'Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya), fins que va ser destruïda en 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster Forján. En aquesta col·lectivitat conegué Basilisa Alcalá Bello, que esdevingué sa companya i amb qui tingué tres infants. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després d'una breu estada a Moulins (Alvèrnia, Occitània), en 1941 s'instal·là amb sa família a Tournus (Borgonya, França), on treballà de sabater. Durant l'Ocupació participà en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1944 va ser nomenat secretari departamental de Saona i Loira del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Assistí com a delegat a diversos congressos confederals, com ara al de 1947 en representació de Montceau, Autun i Digion, i a assemblees plenàries. En 1948 col·laborà en CNT. En 1980 pertanyia a la Federació Local de Dijon (Borgonya, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Manuel Blasco Genzor va morir el 18 de desembre de 1983 a Saint-Rémy (Borgonya, França) –algunes fonts citen erròniament Tournus (Borgonya, França).

***

Manuel Arroyo Zarzo

- Manuel Arroyo Zarzo: L'1 de gener de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1917– neix al barri de Marxalenes de València (País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Arroyo Zarzo. Sos pares, que gestionaven el trinquet de pilota del barri, es deien Francisco Arroyo Rubio, electricista, i Mercedes Zarzo Arnau. Quan era infant, sa família es traslladà a Burjassot(Horta Nord, País Valencià), on passà la major part de sa vida. Cap el 1932 començà a treballar, primer com a electricista i després de paleta, feina amb la qual es quedà. Amb 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Burjassot. En 1937, durant la guerra civil, va ser militaritzat i acabà de xofer en l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i reclòs a diferents camps de concentració i centres de reclusió (port d'Alacant, Los Almendros, Albatera, presó Model de València, etc.). Internat amb son pare, aquest fou finalment afusellat. Durant el franquisme practicà la solidaritat amb les víctimes de la repressió. Amb la restauració monàrquica prengué part en diverses xerrades sobre memòria històrica i el seu testimoni fou molt útil per a investigadors i historiadors. En 2006 participà en les Jornades Llibertàries organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià per a commemorar la Revolució Llibertària de 1936, on rebé un homenatge. Va ser nomenat soci honorífic de la Fundació Salvador Seguí (FSS). En 2012 publicà el llibre Historia de un expolio del patrimonio de Burjassot i el 14 d'abril d'aquell any intervingué en les «V Jornades en torn al camp de concentració d'Albatera» celebrades a Sant Isidre (Baix Segura, País Valencià). Naturista i vegetarià, Manuel Arroyo Zarzo va morir el 10 de març de 2014 a l'Hospital Arnau de Vilanova de València (València, País Valencià) i fou incinerat l'endemà al cementiri municipal de València.

***

Enrique Cano Pérez

- Enrique Cano Pérez: L'1 de gener de 1918 –alguns citen erròniament 1917– neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Enrique Manuel Cano Pérez. Sos pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup «Faros» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit republicà i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra. Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a Barcelona i d'allà aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos germans Juan i José; aquest últim, mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una factoria de pantalons a prop de París. Enrique Cano Pérez va morir el 29 d'abril de 1998 a Villeparisis (Illa de França, França).

***

Sara Berenguer Laosa

- Sara Berenguer Laosa: L'1 de gener de 1919 neix al Poble-sec de Barcelona (Catalunya) la poetessa i militant anarcofeminista Sara María Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén –pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. Sos pares es deien Francisco Berenguer Madrid, paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, i Vicenta Laosa Amorós, i era la major de cinc germans. Va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Ángel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de «Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per «associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca, Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga, Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy, Cultura Libertaria, ECA, Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica, Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989), El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 al seu domicili de Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.

Gillembert (1913-1999)

***

Emilio Marco Pérez (1936)

- Emilio Marco Pérez: L'1 de gener de 1921 neix a Falset (Priorat, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Fou el segon de quatre germans d'una família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i Mercedes Pérez Bes. Sense cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar de rabassaire i de pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera que la Unió General dels Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936 s'afilià al Sindicat Únic d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a milicià en la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre») i marxà al front d'Aragó, participant en la presa de Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més de formar part de l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a llegir i a escriure. Amb la militarització de les milícies, entrà a formar part del «Batalló Louise Michel» de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que estava establert a les poblacions aragoneses de Lécera i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser reclòs als camps de concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins l'octubre de 1939, quan va ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre, França). En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en l'alliberament de Tours (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de pagès. Els últims anys de sa vida els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006 s'estrenà el documental Mémoires sociales, de Franck Wolff, i en 2012 la pel·lícula Emilio. El eco de otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films dedicats a la seva figura. Emilio Marco Pérez va morir el 30 de gener de 2013 a Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França).

Emilio Marco Pérez (1921-2013)

***

Necrològica de José Muzas Otín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de març de 1992

Defuncions

Fritz Brupbacher

- Fritz Brupbacher: L'1 de gener  de 1945 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Havia nascut el 30 de juny de 1874 a Zuric (Zuric, Suïssa) en una família benestant. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista –va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista– i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va «evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

José Piedra Vázquez

- José Piedra Vázquez: L'1 de gener de 1949 mor a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista José Piedra Vázquez –en ocasions citat Vázquez Piedra–, conegut com El Quijote de la FAI. Havia nascut el 18 de febrer de 1890 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Piedra i Ángela Vázquez. Metal·lúrgic de professió, treballà durant 18 anys en l'empresa «Hispano-Suiza» de Barcelona (Catalunya). Més anarquista que sindicalista, milità en l'Ateneu Llibertari del Clot i entre 1925 i 1926 col·laborà activament en el periòdic El Productor, editat per Manuel Buenacasa Tomeo a Blanes (Selva, Catalunya), i en ¡Despertad!, de Vigo (Pontevedra, Galícia). Segons alguns fou membre del Secretariat de la Federació Nacional de Grups Anarquistes i com a tal va assistir a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada el juliol de 1927 a València (València, País Valencià). Entre 1927 i 1928 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI amb seu a Sevilla. Molt lligat a Miguel Mendiola Osuna, Manuel Pérez Fernández i Pedro Vallina Martínez, s'oposà en 1928, en un Ple Anarquista de la Regional d'Andalusia celebrat a Huelva (Andalusia, Espanya), a la col·laboració amb la francmaçoneria per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. L'estiu de 1928 va ser detingut. Durant els anys republicans milità activament a Barcelona i en 1937 era representant de l'Ateneu Llibertari del barri barcelonès de Verdum. En 1937 col·laborà en Tierra y Libertad. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Finalment acabà instal·lant-se a Banhèras de Bigòrra, on treballà d'ajustador mecànic. Molt amic d'Antonio Morales Guzmán, en 1947 era secretari de la Comissió d'Estudis Econòmics i Socials de la Regional d'Andalusia en l'exili i membre de la Comissió de Relacions de la Regional d'Andalusia. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, Cultura Proletaria, Ruta, Solidaridad Obrera, etc.). Fou autor de diversos estudis sobre economia federalista i de diversos aspectes de la societat llibertària. Sa companya fou Francisca Bosch Esfer, amb qui tingué dos infants, Francisco (Paco) i Helios. José Piedra Vázquez va morir l'1 de gener de 1949 al seu domicili de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat quatre dies després.

***

- Antonio Pietropaolo: L'1 de gener de 1965 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el pseudònim Luciano. Havia nascut el 24 de febrer de 1899 a Briatico (Calàbria, Itàlia). Son pare es deia Filippo Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia), on assistí a l'escola de secundària. Ben aviat destacà per les seves tasques de propaganda anarquista i patí repetides persecucions policials. En aquests anys era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità en la Unió Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio Perrelli i altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli, obrí un taller mecànic al carrer Casale de Milà, que esdevingué un destacat lloc de reunions anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va ser processat per «associació criminal i atemptat contra els poders de l'Estat», però en va ser exonerat durant la instrucció. En aquesta època estava matriculat a la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia l'acusava de ser un dels membres de l'escamot que calà foc la redacció del periòdic socialista Avanti. El 23 de març de 1921 va ser novament detingut arran de la investigació de l'atemptat contra el teatre Diana de Milà acusat d'«associació criminal i fabricació, possessió i transport d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de l'«associació subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el llarg procés, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys de vigilància especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida (Campània, Itàlia), després a Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto (Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de la presó. Després de passar dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria, Itàlia), s'instal·là a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué els seus estudis i es matriculà a la Facultat de Ciències Econòmiques, aconseguint la titulació. De bell nou a Milà, constantment vigilat per la policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta del prefecte Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones perilloses» i després també del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava estretament vigilat. A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de Santa Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de motors i generadors, i amb un grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi Discacciati, Bruno Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè d'Agitació Antifeixista (CAA) per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan esclatà la guerra es va traslladar amb tota sa família a Corteolona (Llombardia, Itàlia) i, després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'ajuntà amb Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres anarquistes i membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada Partisana «Errico Malatesta», que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos caiguts presoners per les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans eslovacs que operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano, nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS nazis i va ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a l'espera de ser deportat a Alemanya, però, just abans de la insurrecció general del 25 d'abril de 1945, va ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà en el I Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli presentà la tesi anomenada «comunisme llibertari». Enfrontat als «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit grup de delegats milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE, Unió Espàrtac), de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final del congrés i, pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després de l'escissió, amb Carlo Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà l'efímera Federació Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale i L'Impulso i establí contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer de 1951 creà a Gènova (Ligúria, Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), de tendència comunista llibertària. Encara que participà en congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de 1961, durant els anys següents la seva participació política minvà i acabà cessant gairebé per complet.

***

Voluntaris italians de la Columna Ascaso

- Giuseppe Tinti: L'1 de gener de 1966 mor a (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Havia nascut el 23 d'octubre de 1899 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup «Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart.

***

Domingo Tirado Benedí

- Domingo Tirado Benedí: L'1 de gener de 1971 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Havia nascut el 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso.  En aquesta època col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un gran èxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrollo íntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955), La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

***

D'esquerra a dreta: Foresto Ciuti, Michaela Bicchieri i Cafiero Ciuti (Pisa)

- Cafiero Ciuti: L'1 de gener de 1973 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Cafiero Ciuti. Havia nascut el 21 d'agost de 1884 a Pisa (Toscana, Itàlia). Fill tercer d'una família nombrosa llibertària, sos pares es deien Eliseo Ciuti, antic garibaldià i destacat internacionalista, i Adele Michelotti. Sos germans Menotti (1871), Ricciotti (1877) i Amilcare (1887) també van ser anarquistes i sindicalistes. Es guanyà la vida fent feina de ferroviari i mantingué relacions d'amistat amb els anarquistes Augusto Castrucci i Angelo Sbrana, també treballadors als ferrocarrils. El gener de 1920 prengué part en les agitacions i vagues del sector ferroviari i en 1924 va ser acomiadat de la feina per les seves activitats. Durant el feixisme es mostrà actiu en el moviment anarquista i mantingué la connexió amb son germà Amilcare Ciuti que residia a França per motius laborals des de feia anys. En 1929 va ser detingut per activitats antifeixistes i el 10 de juny de 1932 va ser empresonat amb altres tres companys (Cafiero Poli, Ricciuti Prisco i Egidio Sbrana) sota la sospita d'haver mantingut contactes amb l'anarquista Angelo Sbardellotto, que havia intentat atemptar contra Benito Mussolini. Durant la II Guerra Mundial, s'uní als grups antifeixistes, però sense participar en accions armades, i en 1943 fou membre del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de l'alliberament de Pisa, va ser un dels principals organitzadors de la Federació Anarquista de Pisa (FAP), de la qual va ser delegat al III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre l'1 i el 2 de maig de 1954 a Liorna (Toscana, Itàlia); al IV Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia (Ancona, Itàlia); a la Conferència Nacional de Pisa, esdevinguda entre el 6 i el 7 de desembre de 1959; al VII Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de juny de 1961 a Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia); i a la Conferència Nacional de Liorna, esdevinguda entre el 8 i el 10 de desembre de 1961. També participà, en representació del grup anarquista «Pietro Gori» de Pisa, en la Conferència Nacional de Senigallia, esdevinguda entre el 7 i el 9 de desembre de 1962. Després del VIII Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre el 31 d'octubre i el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia), on va guanyar la «tendència organitzadora», es decantà pel grup pisà que sostenia el «corrent antiorganitzador» i fou un dels creadors el novembre de 1965 dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA) de Pisa. Mantingué molt bones relacions amb els grups de joves anarquistes i les seves protestes dels anys seixanta. El 9 de maig de 1972 pronuncià el discurs de comiat al cementiri de Pisa en l'enterrament de l'anarquista Franco Serantini, assassinat per la policia. Cafiero Ciuti va morir l'1 de gener de 1973 a l'Hospital Santa Chiara de Pisa (Toscana, Itàlia).

Cafiero Ciuti (1884-1973)

***

Maris Baldini

- Maris Baldini: L'1 de gener de 1976 mor a Capoliveri (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Havia nascut el 26 de novembre de 1894 a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquesta època va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar sense èxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la «Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978

- Joaquim Andreu Pastor: L'1 de gener de 1978 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Havia nascut el 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Félix Guyard

- Félix Guyard: L'1 de gener de 1980 mor a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Havia nascut el 30 d'octubre de 1901 al XIII Districte de París (França). Sos pares es deien Léon Guyard, fumista, i Marie Augustine Bersuat, jornalera. El 29 de novembre de 1919 es casà a Pantin (Illa de França, França) amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per «insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments «Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat «abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a «Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquesta època era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als «camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels «Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres «benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a «deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

Félix Guyard (1901-1980)

***

Antonio Bonilla Albadalejo (1977)

- Antonio Bonilla Albadalejo: L'1 de gener de 1981 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Havia nascut el 5 de gener de 1910 a Benínar (Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Bonilla i Agustina Albadalejo. Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats –conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat. Antonio Bonilla Albadalejo va morir l'1 de gener de 1981 a la Residència Sanitària del SOE («Seguro Obligatoria de Enfermedad») de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.

Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981)

***

Necrològica de Dositeo Fernández Barrero apareguda en el periòdic Espoir del 8 de febrer de 1981

- Dositeo Fernández Barrero: L'1 de gener de 1981 mor a Boën, actual Boën-sur-Lignon (Forez, Arpitània), l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Dositeo Fernández Barrero –algunes fonts citen el nom com a Dositerio i el segon llinatge com a Barrers. Havia nascut el 10 d'agost de 1901 a Candín (Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Hermenegildo Fernández i María Barrero. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica dins del sindicat i en 1937 formà part del Comitè de Defensa de la CNT del barri de Les Corts de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a treballar a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on, des de 1940, formà part del Nucli de la CNT. A l'exili treballà de miner i de sabater. Durant l'Ocupació nazi formà part del grup de militants anarcosindicalistes que actuà a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Al seu domicili de Mauriac se celebrà clandestinament el 6 de juny de 1943 el I Ple de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Posteriorment participà en el maquis de la CNT i va ser ferit al ventre durant els combats, fet que el mantingué hospitalitzat una bona temporada. Després de la II Guerra Mundial s'establí a «Au Bourg» de Perreux (Forez, Arpitània) i milità en la CNT de Roanne (Forez, Arpitània). Sa companya fou María Fernández. Dositeo Fernández Barrero va morir l'1 de gener de 1981 a l'Hospital Local de Boën, actual Boën-sur-Lignon (Forez, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Roanne (Forez, Arpitània).

***

Augustin Souchy

- Augustin Souchy: L'1 de gener de 1984 mor a Munic (Baviera, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) el periodista, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Augustin Suchy, més conegut com Augustin Souchy o Agustín Souchy. Havia nascut el 28 d'agost de 1892 a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia, Imperi Alemany; actualment Polònia). Fill d'una família d'origen jueu, sos pares es deien Carl Suchy, obrer torner socialdemòcrata, i Clara Bauer. Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Piotr Kropotkin, Gustav Landauer, Pierre Ramus, Max Stirner i altres. Amb 13 anys s'afilià al Sozialistischer Bund (SB, Lliga Socialista), de Martin Buber, Margarethe Faas-Hardegger, Gustav Landauer i Erich Mühsam, entre d'altres. Quan cursava estudis de laborant a Berlín conegué destacats intel·lectuals esquerrans, com ara Eduard Bernstein, Karl Liebknecht o Clara Zatkin. El 18 de maig de 1911 va ser empresonat per primer cop arran d'una manifestació en memòria dels morts de la Revolució de 1848. En 1914, fugint de la lleva i de la guerra, es va declarar insubmís i amb el grup «Befreiung» portà a terme una campanya contra el militarisme alemany des de Viena, per acabar refugiant-se a Suècia, on milità en les Joventuts Socialistes i d'on finalment va ser expulsat. Després de passar per Noruega, país del qual fou expulsat immediatament, es refugià a Dinamarca, on col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Solidaritet. Retornà a Suècia clandestinament, però va ser detingut per possessió d'un passaport fals i per difondre pamflets antimilitaristes, jutjat i condemnat a sis mesos de treballs forçats, dels quals en va purgar quatre. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer.  De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. Cap el 1920 conegué a París (França), on s'havia instal·lat al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, la correctora d'impremta llibertària Marie-Thérèse Blanchong, que esdevingué sa companya. Entre abril i octubre de 1920, convidat per Lenin, va estar-se a la Rússia bolxevic, on va representar els sindicalistes revolucionaris en el II Congrés de la III Internacional. En aquesta estada conegué Alexandre Berkman i Emma Goldman i va visitar Piotr Kropotkin, restant a viure un temps a casa seva. En tornar a París va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En aquests anys parisencs va fer molta amistat amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin. El 20 de maig de 1921 participà, davant el «Murs dels Federats», en el 50 aniversari de la Comuna de París. En aquesta època establí contactes amb Sébastien Faure, Joaquín Maurín Juliá, Andreu Nin Pérez, Han Ryner i altres intel·lectuals. Aquest mateix 1921 va ser expulsat de França i s'establí amb sa companya a Berlín. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). En 1928 va ser nomenat membre del secretariat de l'AIT i en 1929 passà una llarga temporada a Buenos Aires (Argentina), on participà en el Congrés dels Anarcosindicalistes Llatinoamericans celebrat en aquesta ciutat i des d'on va fer diverses gires de conferències arreu l'Argentina i l'Uruguai. Com a secretari de l'AIT assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà al Teatre Conservatorio de la Madrid (Espanya). En 1933, com a secretari en funcions de l'AIT, assistí a la Conferència d'Amsterdam (Països Baixos). Quan Adolf Hitler va pujar al poder, després de perdre la nacionalitat alemanya pel seu origen jueu, en 1933 es va refugiar a París, on s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Aquest mateix 1933 va fer una gira de conferències a Suècia. En aquesta època alguns companys l'acusaren d'inacció i passivitat davant la confiscació dels arxius de l'AIT per part dels nazis. A París col·laborà amb la columna «Allemagne» en La Revue Internationale Anarchiste i va fer articles per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son companya, en el Comitè de Defensa Social (CDS). El juliol de 1936 va marxar cap a Barcelona (Catalunya) i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de Relacions Exteriors de l'Oficina d'Informació i Propaganda (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la CNT. L'octubre de 1936 fou delegat de la CNT a Europa del Nord. A començament de 1937 entrà a formar part del grup anarquista «Ascaso» de Barcelona, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1937 i 1938 fou conferenciant a l'Escola de Militants de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França. El 14 d'abril de 1939 assistí amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) a la reunió celebrada a Londres (Anglaterra) amb els Comitès Nacionals de la CNT arribats de la Península per a solucionar el problema de duplicitat representativa de l'exili. El 22 d'abril de 1939 es casà amb sa companya Marie-Thérèse Blanchong al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, com a alemany, va ser reclòs als camps d'internats de Marolles i d'Audierne. En 1941, en plena Ocupació, aconseguí fugir del camp d'Audierne i passar a Zona Lliure, on s'amagà fent de granger, i a Marsella (Provença, Occitània) conegué Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). En 1942 pogué embarcar, via Casablanca (Marroc), cap a Mèxic, on treballà per als sindicats i fent de periodista, sobretot al diari Novedades. En aquests anys mexicans col·laborà amb el Ministeri d'Educació i Cultura del país. En 1949 va estar cinc mesos a Cuba, fen conferències als sindicats, a les cooperatives, a les universitats i als obrers i obreres de les plantacions de tabac i de canya de sucre, participant en el Congrés del Moviment Llibertari Cuba (MLC). En 1950 va retornar a Alemanya. Entre 1950 i 1951 va fer una gira de conferències a Alemanya i a Suècia per als sindicats i les universitats, i va estar-se quatre mesos a Israel. En 1951 assistí al Congrés de l'AIT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en representació d'Alemanya. En 1952 va fer conferències als Estats Units i a Mèxic. Entre 1958 i 1959 va fer una gira de conferències a Llatinoamèrica (Mèxic, Xile, etc.). Entre abril i setembre de 1960 visità la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. A finals de 1960 va fer una segona visita d'estudis a Israel, visitant els quibuts, que en res se semblaven, segons ell, a les col·lectivitats aragoneses. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica (Hondures, Jamaica, Uruguai, Veneçuela i Xile) i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món –va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Josip Broz Tito– i en 1966 es va retirar com a periodista independent a Munic. A principis dels anys setanta donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) una important col·lecció d'obres anarquistes que havia pogut amagar des de 1933. En 1975 va fer un viatge d'estudis al Portugal revolucionari. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. En 1983 es reuní amb Clara Thalmann, per primer cop des de 1937, retornant a la Península per a la filmació del documental Die lange hoffnung (1984, La llarga esperança), de Didi Danquart. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Acción, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertat, Umbral, etc. Ens ha deixat nombroses obres com Diktatur och Socialim (1918), Gustav Landauer Revolutionens filosof (1919), Chicagomärtyrerna (1919), Reise nach Russland 1920 (1920), Wie lebt der Arbeiter und Bauer in Russland? (1920), Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), Den bruna pesten (1933), The tragic week in May (1937, sobre els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Suecia. El país del sol de medianoche (1946), El socialismo libertario (1949), El nuevo Israel (1954), Nacht über Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Simon Radowitzky (1956), Testimonios de la Revolución cubana (1960), Stalinismus und Anarcismus in der spanischen Revolution (1973, amb Peter Duerr), Lateinamerika. Zwischen Generälen, Campesinos un Revolutionären (1974), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Anarchismus im Wandel der Zeiten (1975), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, 1982 i 1984, autobiografia) i Reisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) i el seu cos va ser donat a la ciència. El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Augustin Souchy (1892-1984)

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (1931)

***

- Enrique Martín Hernanz: El l'1 de gener de 1985 mor a Bandòu (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Enrique Martín Hernanz. Havia nascut el 22 de febrer de 1896 a Madrid (Espanya). Fill d'una família humil, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Conspirà contra la monarquia d'Alfons XIII i va se empresonat. Cap el 1921 fou membre, amb El Madriles (Pedro Fernández Alonso ?), del grup anarquista del barri madrileny de Bellas Vistas de Cuatro Caminos. Durant la II República espanyola s'integrà en el clandestí Comitè Pro Presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i va ser empresonat durant dos mesos i acusat d'atracaments. En 1934 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part de les Patrulles de Control fins a la dissolució d'aquestes arran dels fets de maig de 1937. Posteriorment, amb José Magaña, treballà en diverses col·lectivitats aragoneses (Sariñena, etc.) fins que hagué de fugir a causa de la repressió estalinista. Després fou secretari de les col·lectivitats de Maials (Segrià, Catalunya), que deixà després de l'ofensiva franquista del Segre. A Barcelona fou secretari del comitè d'una fàbrica col·lectivitzada i el 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Patí els camps de concentració i posteriorment s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat a les fortificacions d'Alsàcia i Lorena. Finalment va ser capturat per l'exèrcit alemany i el novembre de 1942 deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), d'on sortí, completament debilitat, quan aquest fou alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Després de anar i venir per diversos sanatoris, s'instal·là definitivament a Bandòu (Provença, Occitània), on visqué de la restauració de mobles. Durant el seu exili formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i participà activament en el suport als presos i perseguits del franquisme. En 1979 publicà, amb un prefaci de Sara Berenguer Laosa, el llibre Recuerdos de un militante de la CNT. També és autor de l'obra Testimonio de un deportado (ca. 1981). Sa companya fou Basilia Álvarez. Enrique Martín Hernanz va morir l'1 de gener de 1985 –oficialment el 31 de desembre de 1984–  al seu domicili de Bandòu (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Juan Coronel Giménez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de maig de 1986

- Juan Coronel Giménez: L'1 de gener de 1986 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Coronel Giménez. Havia nascut el 13 de novembre de 1914 a Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Simeón Coronel i María Concepción Giménez. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lorca. Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part, amb Amado Canalis, Ramón Sanz Almudébar, Juan Torner i altres, de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT, de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organitzacions en les quals ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Es dedicava a distribuir amb bicicleta el calendari anual de SIA als companys de la regió. Sa companya fou Felipa Josefa Viñuales Monclús. Juan Coronel Giménez va morir l'1 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1985– al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Francisco Higuera Pérez

- Francisco Higuera Pérez: L'1 de gener de 1989 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Higuera Pérez –algunes fonts citen erròniament Higueras–, conegut com El Siete. Havia nascut el 28 de novembre de 1905 a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Higuera i María Pérez. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higuera Pérez va morir per problemes respiratoris l'1 de gener de 1989 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya)..

***

Necrològica de Gregorio Muñoz Cuevas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de gener de 1994

- Gregorio Muñoz Cuevas: L'1 de gener de 1994 mor a Desertinas (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Muñoz Cuevas. Havia nascut el 14 de juny de 1910 a Logronyo (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Victoriano Muñoz i Vicenta Cuevas. Quan era molt jove, emigrà a Madrid (Espanya). Obrer impressor, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou dipositari de la major part de les revistes anarquistes publicades a la Península. Durant la guerra civil fou tinent de Transmissions. Exiliat a França, s'instal·la a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Fou secretari i delegat de Propaganda de la CNT de Montluçon i en diverses ocasions secretari-administrador de la Comissió de Relacions del Nucli de la CNT del Macís Central, representant el seu sindicat en nombrosos plens comarcals. Es guanyà la vida fent d'electricista i un dia que reclamà al patró el perquè cobrava menys que els altres, aquest li contestà que perquè no tenia el Certificat d'Aptitud Professional (CAP) i, amb més de cinquanta anys, es matriculà a l'Institut Politècnic de Montluçon, on obtingué el seu CAP. Fou un expert escaquista, filatèlic i humorista del llenguatge. Sa companya fou África Hoyos. Gregorio Muñoz Cuevas va morir l'1 de gener de 1994 a l'Hospital de Desertinas (Alvèrnia, Occitània).

***

Arthur Lehning fotografiat per Chris van Houts a Amsterdam

- Arthur Lehning: L'1 de gener de 2000 mor a Lys-Saint-Georges (Centre, França) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. Havia nascut el 23 d'octubre de 1899 a Utrecht (Utrecht, Països Baixos). D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la «Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda «Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial «Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions –va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el «PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. Es retirà amb sa companya Toke Van Helmond a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on morí. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979), Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres.

***

Eulàlia (esquerra) i Maria Pajerols Casals

- Eulàlia Pajerols Casals: L'1 de gener de 2004 mor a Dreux (Centre, França) l'anarquista Eulàlia Pajerols Casals, coneguda com Laieta. Havia nascut el 6 de maig de 1919 a Gironella (Berguedà, Catalunya). Era filla dels militants llibertaris Lluís Pajerols Mascorell i Josefa Casals Ballús. Teixidora de professió, ajudà durant la guerra civil en la col·lectivitat i, sense afiliar-se, en les joventuts llibertàries. En 1939, amb sa germana Maria, s'exilià i passà per diversos refugis (Suïssa, Maîche, Besançon) i pel camp de concentració d'Argelers. Davant el risc de ser deportades cap a Alemanya, retornaren a la Península. Patiren repressió a València (València, País Valencià) i finalment s'establiren a les localitats catalanes de Terrassa i Barcelona. S'uní amb el militant anarcosindicalista Emili Vilardaga Peralba, participant en la lluita clandestina antifranquista, especialment amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, fins el novembre de 1953, quan passà a França amb la seva gran amiga Antònia Fontanillas Borràs.

***

Miguel Quintana Peñalver

- Miguel Quintana Peñalver: L'1 de gener de 2009 mor a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Miguel Fernando Quintana Peñalver, conegut com La Bruja i Perolero. Havia nascut el 30 d'octubre de 1917 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). Sos pares es deien Miguel Quintana Sos i Ana María Peñalver Pascual. Fill de pagesos, no va assistir gaire a l'escola, encara que llegí El Quijote, i va fer feina al camp. Durant la Revolució espanyola treballà en l'expedició de taronges en una col·lectivitat agrícola. Després de la caiguda de Terol el febrer de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit republicà, en una brigada de la División «Carlos Marx», i va ser enviat al front de Terol com a agent d'enllaç. En la seva companyia va ser anomenat La Bruja, per la seva facilitat de desaparèixer i aparèixer en altres llocs. El març de 1938 participà en el contraatac republicà de Balaguer al front d'Aragó. El gener de 1939, quan el triomf feixista era un fet, creuà els Pirineus pel Pertús i va ser tancat als camps de concentració de Sant Cebrià, Argelers i, més tard, a Elna. Patí el camp disciplinari de Gignac, a prop de Montpeller, i el novembre de 1942 va ser traslladat a Clarmont d'Erau, d'on pogué fugí. Acabà fent feina de pagès per a l'organització alemanya «Todt» a la comarca d'Agde. El maig de 1943, arran d'un sabotatge ferroviari, pogué fugí i s'incorporà al maquis antinazi de Lodeva, actuant com a enllaç entre França i la Península i participà en l'alliberament de Montpeller com a membre del grup guerriller llibertari de Manuel Serrano Aguilar dins de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lodeva i el maig de 1945 assistí, en representació de la Federació Local d'aquesta localitat, al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Amb altres companys, establí la primera base d'operacions de la guerrilla antifranquista al mas La Soranguera, a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), per actuar a la Península, i que sobretot va ser utilitzada pel grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). A començaments dels anys seixanta va ser detingut per les autoritats franceses pel seu activisme antifranquista i desterrat a Grenoble. Després s'establí a Lodeva, on treballà en el conreu d'oliveres; en els anys setanta va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1984 el seu testimoni va ser present en el documental Contra viento y marea, de Richard Prost; aquest mateix any intervingué en el llibre 1944, les dossiers noirs d'une certaine résistance. Trajectoires du fascisme rouge. En 1994, ja ancià, participà com a figurant en la pel·lícula de Ken Loach Tierra y Libertad, però durant la filmació, en desacord amb el guió sobre les col·lectivitats, va fer tres dies de vaga. Sa companya fou Aurélie Justine Michel. Miguel Quintana Peñalver va morir l'1 de gener de 2009 a l'Hospital de Lodeva (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 5 de gener al cementiri d'aquesta localitat. El 28 de juny de 2008 es va inaugurar l'Escola Llibertària Miguel Quintana en un mas que aquest tenia a l'antic camí de Ribesalbes a Castelló.

Miguel Quintana Peñalver (1917-2009)

***

Joaquim Baldrich Forné

- Joaquim Baldrich Forné: L'1 de gener de 2012 mor a Andorra la Vella (Andorra) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Havia nascut el 2 de febrer de 1916 al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya). Sos pares, pagesos de pagesos de cal Salas, es deien Josep Baldrich Vila i Francesca Forné Miquel; era el fill major i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà –unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. El 6 de febrer de 1998 renuncià a la nacionalitat espanyola per l'andorrana. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la «II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.