|
---
Anarcoefemèrides de l'1 de setembre Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Rivoluzione Sociale -
Surt La
Rivoluzione Sociale:
Pel setembre de
1872 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
el primer número, i únic conegut, del
periòdic anarquista La Rivoluzione
Sociale. Era l'òrgan clandestí de la
Federació Italiana de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), que s'havia constituït
entre el 4 i el 6
d'agost de 1892 en la Conferència de Rímini
(Emília-Romanya, Itàlia). Andrea Costa
fou l'editor responsable i comptà amb el suport de Carlo
Cafiero. Publicà
sobretot documents orgànics de l'AIT. Algunes fonts citen
que a finals de 1872
en sortí un altre número publicat a
Florència (Toscana, Itàlia), però si
així fou,
no n'ha quedat cap exemplar. En 1902 Errico Malatesta
publicà un periòdic amb
la mateixa capçalera. ***
Portada del primer número d'El Porvenir del Obrero - Surt
El
Porvenir
del Obrero:
L'1
de
setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el
primer número del
periòdic mensual El
Porvenir del Obrero. Dirigida
primerament pel cooperativista
i republicà
Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat
cooperativa mutualista del
mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la
direcció la publicació
es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el
20
d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat
Llibertària Agrupació
Germinal». Primer aparegué mensualment i
després generalment setmanal amb
irregularitats. La capçalera del periòdic
canviarà nombroses vegades de
disseny. Constantment va polemitzar amb El
Vigía
i El Grano de Arena,
periòdics catòlics. Va publicar 413
números fins al 4 d'octubre de 1915, quan
la seva posició clarament favorable als aliats durant la
Gran Guerra va
provocar tensions entre els col·laboradors. La
nòmina dels seus col·laboradors
va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella,
Séverine, Azorín,
Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo,
Tárrida del Mármol, Julio
Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón,
Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri,
Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall,
Montenegro, Teresa
Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro),
Vallina,
Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus,
Gori... Entre 1905 i 1906 va
treure un Suplemento
del qual es van editar almenys
14 números. Aquesta
publicació va tenir una àmplia
difusió, prova d'això són els
comentaris que en
va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación
de Mèxic. ***
Capçalera de Le Flambeau - Surt Le Flambeau: L'1 de setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el primer número del periòdic bimensual Le Flambeau. Organe des enemis de l'autorité. Un epígraf palesà la seva finalitat antisectària, que volia ser òrgan d'expressió de totes les opinions llibertàries: «Hem volgut, tot creant aquest òrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna lliure.» El gerent en va ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta a esquerra, tingué una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors Antoine Antignac, A. D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul Blandel, Louis Borne, Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte, Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri Fabre, Girardon, Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred Leboin, Lene, F. Massy, Charles i Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor Ricois, Gustave Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre d'altres. En van sortir 13 números, l'últim el 16 de març de 1902. Amb aquesta mateixa capçalera apareixeran periòdics a Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a Brest (1927-1934). ***
Capçalera del segon número de Poliche - Surt Poliche: L'1 de setembre de 1907 surt a
Reims (Xampanya-Ardenes, França) el primer número del periòdic llibertari Poliche. Bimensuel de critique batailleuse.
Aquesta publicació bimensual fonamentalment literària va ser dirigida per
Jean-René Aubert, administrada per L.-A. Genter i Charles Limmès portà la
gerència. Entre els col·laboradors figuraven Henri Dagan, Ernest Delahaye,
Mécislas Golberg (Louis Stiti Aîné) i
Adolphe Willette. La capçalera del número 2 va ser dissenyada pel dibuixant
anarquista Adolphe Willette. Només sortiren tres números, l'últim l'1 d'octubre
de 1907. ***
Capçalera
de Le Cri du
Soldat - Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912). ***
Portada del primer número de Los Refractarios - Surt Los Refractarios: L'1 de setembre de 1915 surt a Madrid (Espanya) el primer número, i únic conegut, de la revista Los Refractarios. Publicación anarquista. Editat pel grup anarquista madrilenys «Los Iguales», el responsable de la seva publicació fou Manuel Rodríguez Moreno. La intenció pedagògica d'aquesta revista era preparar un clima contrari a la guerra entre els cercles obrers i populars. El grup es va dissoldre per diferències internes ben igual que la revista. Hi van col·laborar Allinar, Cordón, Joaquín Dicenta, Eduardo G. Gilimón, Anselmo González, Ángel Pumarega García, Georges Redham i Luis Zoais. L'únic exemplar conegut d'aquesta publicació es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Portada
del primer número de Der Ziegelbrenner - Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada –escrita, editada, impresa i distribuïda– per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils. ***
Capçalera de ¡Tierra! - Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933. ***
Portada del primer número d'Acción Libertaria - Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA. ***
Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste - Surt L'Espagne Antifasciste: L'1 de setembre de 1937 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic anarquista L'Espagne Antifasciste. Organe trimensuel au service de la Révolution espagnole. Va ser editat per l'anarcopacifista Aristide Lapeyre amb la finalitat de fer costat la Revolució llibertària espanyola. Nombrosos articles sortiren sense signatura i a partir del número 3 (octubre de 1937) en publicà alguns en castellà. Hi trobem articles de Jean Barrué, Paul Caubet, Jean Dupoux, Fred Durtain, Remçe Gerin, Yves Guyot, Robert Louzon, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Max Maury i Émile Mounier, entre d'altres. En sorgiren nou números, l'últim el 31 de desembre de 1937, i a començament de 1938 es va fusionar amb L'Espagne Nouvelle. Cal no confondre amb el periòdic del mateix títol publicat a Barcelona (Catalunya). ***
Cartell
de l'acampada - Trobada
anarcofeminista: Entre l'1 i el 2 de setembre de 1979 se
celebra al càmping d'Appelscha
(Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) una
trobada anarcofeminista amb la
finalitat d'intercanviar informació i idees sobre aquest
moviment. L'acampada,
en cap de setmana, estava organitzada pel Col·lectiu
Anarcofeminista «Serpent»
de Groningen (Groningen, Països Baixos).
Naixements
Carlo Cafiero - Carlo Cafiero: L'1
de setembre de 1846 neix a Barletta (Pulla, Itàlia) el
destacat propagandista i
organitzador anarquista Carlo Cafiero. Sos pares es deien Ferdinando
Cafiero i
Luigia Azzariti i sa família era benestant,
propietària de terres i que treia
força ingressos del comerç de grans. Son
germà Pietrantonio Cafiero fou un
diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola
Straniero i després al
prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia),
on fou condeixeble d'Emilio
Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després
d'abandonar el seminari
sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es
matriculà a la Facultat
de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia).
Un cop graduat, amb la mort de son pare
heretà una considerable fortuna i es traslladà a
Florència, aleshores capital
del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera
diplomàtica. A Florència
freqüentà
els ambients democràtics i republicans i conegué
Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero,
i el pintor Telemaco
Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i
entrà com a agregat en
l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient
polític i diplomàtic, en
1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per
altres interessos (ocultisme,
etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món.
En 1870 passà una temporada a
França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i
després marxà cap a Londres
(Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe
amb les classes
obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich
Engels, qui li
va encarregar l'organització l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT)
a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la
Comuna de París,
Engels el comissionà per anar a Itàlia i
coordinar les activitats de la
Internacional alhora que contrarestar la influència del
republicanisme de
Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment
obrer
italià. A principis de maig de 1871 sortí de
Londres i d'antuvi s'introduí en
els cercles democràtics de Florència i
conegué Luigi Castellazzo, president de
la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una
posició de defensa de
la Comuna de París. Després d'una breu estada a
Barletta, es traslladà a Nàpols
per establir relacions directes amb la secció de la
Internacional que operava
en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es
trobava en crisi arran de
l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores
desautoritzat i
expulsat. Intentà posar remei a la situació
tornant a connectar els antics
membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat
a
Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per
decret la secció de
la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la
seva casa
escorcolla i els seus documents i la seva correspondència
segrestada. Alliberat
pocs dies després, mentre se li instruïa el
procés, participà, encapçalant
l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII
Congrés de la Societat Obrera
Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre
de 1871, i en el
curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar
l'assemblea de manera
turbulenta. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
napolità La Campana, un
dels òrgans internacionalistes
més importants, i traduí a l'italià Il
Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte
epistolar amb
Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de
setembre de 1871,
que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el
Consell Federal de
l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la
secció napolitana,
influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a
deteriorar-se. D'antuvi
neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es
decantà cap el
costat de les posicions de Bakunin i, després d'una
reunió amb aquest a Suïssa,
abraçà completament les seves idees. En una
llarga carta (12-19 de juny de
1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el
Consell General de
Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a
Itàlia s'intentà
durant mesos de portar a terme un congrés que
arreplegués totes les forces esquerranes,
des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues
d'Obrers), al Cercle del Lliure
Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les
seccions de
l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe
Garibaldi,
coincidí amb la conferència fundacional de la
Federació Italiana de l'AIT, que
se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia),
conferència que presidí Cafiero i de la qual va
ser secretari Andrea Costa. La
Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de
resolucions polítiques i
organitzatives, entre les quals la més important fou la
proclamació de la
ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la
pràctica, significava la
secessió de la Secció Italiana de l'AIT.
Després assistí com a observador al
Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el
curs del qual es
decidí l'expulsió de Bakunin i de James
Guillaume, alhora que es condemnà els
dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més
intransigents de
l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a
Zuric (Zuric, Suïssa), per després
participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el
Congrés
Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es
constituí l'anomenada
«Internacional Antiautoritària». En
aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli,
Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de
l'Aliança de la
Democràcia Socialista, organització secreta
promoguda per Bakunin entre els
amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares
tendències
conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li
encarregà una investigació
sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi,
sospitós de ser un
confident de la policia, i interrogà aquest i els seus
acusadors a Torí
(Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que
implicà la seva
expulsió de la Federació Italiana. En
ocasió del II Congrés de la Federació
Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola
(Emília-Romanya,
Itàlia), però que finalment tingué
lloc entre el 15 i
el 16 de març de 1873 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut,
interrogat, però finalment eximit de
tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona
meitat de 1873 es traslladà a
Suïssa, on mantingué estretes relacions amb
Bakunin, ajudant-lo econòmicament
en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada
«La Baronata», a prop
de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que
havia de servir per a
refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions
conspiradores
arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús
dels fons posats a disposició
de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el
primer malbaratava,
van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre
això passava, també va
finançar la preparació del motí
d'agost de 1874 a diverses zones italianes
(Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb
Bakunin i el
fracàs del citat aixecament, van fer que es
distanciés un temps del moviment
actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià
de Sant Petersburg
(Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que
havia conegut a
Suïssa, sembla que perquè adquirís la
ciutadania italiana i així poder esquivar
les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li
impedien sortir
del país. Retornà a Suïssa, on
realitzà algunes vendes dels seus actius, i el
1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant
d'ací d'allà, establint contacte amb el
grup editor del periòdic Le Plebe
a
Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets
revolucionaris
de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc.
Després de tantes ajudes
econòmiques, la seva situació
econòmica es ressent i hagué de treballar com a
fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià,
sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération
Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de
correspondència sobre la situació italiana,
destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876
publicà en La Plebe el
seu assaig «Il socialismo
italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les
sentències absolutòries en
els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874,
s'engegà una nova
etapa de represa de la Federació Italiana, amb la
preparació i realització de
congressos regionals i del Congrés Nacional de
Florència-Tosi, que es va
realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment
obrer un
caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada
«propaganda pel fet», és a
dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat
d'atreure,
independentment del seu èxit, l'atenció de
l'opinió pública sobre el programa
de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta
línia cap l'imminent
congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29
d'octubre de 1876 a Berna (Berna,
Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la
formulació d'un nou
programa, en substitució del
federalista-col·lectivista bakuninià
–Bakunin
havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués
en l'aspecte econòmic, formula
que amb el temps fou definida com «comunista», i
que es podria resumir en allò
d'«a cadascú segons les seves
necessitats» en comptes d'«a cadascú
segons el
seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un
dels seus defensors. Mentrestant,
durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la
primavera una insurrecció
general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre
Caserta i
Campobasso, zona d'unes característiques
geogràfiques peculiars i amb una gran
tradició de revoltes pageses durant l'època del
bandolerisme. El moviment
insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània,
Itàlia), on Cafiero
havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest
indret,
a començaments d'abril de 1877, començaren a
comparèixer, de tota la península
italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que
s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del
projecte
insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la
intenció
d'intervenir en el moment oportú. No obstant
això, un intercanvi fortuït de
trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren
ferits i un
d'ells morí posteriorment, obligà els
conspiradors acantonats a San Lupo a
prendre el camí de les muntanyes. La formació
revolucionària, durant una ràpida
incursió, envaí dues localitats de
Campània, Letino i Gallo, on realitzaren
algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors
automàtics de les
màquines dels grans per a aplicar les taxes,
distribució dels diners trobats a les
arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne
d'Itàlia i aclamació
d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que,
assetjats per
forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una
violenta
tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els
membres
de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb
altres caps de la insurgència,
com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a
les
presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i,
posteriorment, a la de Benevento.
Durant el seu empresonament es dedicà a la
traducció del francès i a
l'elaboració d'un resum didàctic del primer
llibre d'Il Capital, de Karl Marx.
L'agost de 1878 se celebrà a Benevento
(Campània, Itàlia) el judici pels «Fets
del Matese» i fou defensat per jove
advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que
acabà com a una
acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els
implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i
altres amnistiats. Un
cop lliure marxà cap a França i
s'instal·là a prop de Versalles, a Les
Molières
(Illa de França). En 1879 sortí publicat en la
«Biblioteca Socialista», de
l'editor Bignami, el seu resum d'Il
Capital, del qual envià dues còpies a
Karl Marx amb una carta datada el 23
de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra
de reconeixement de
la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada,
després
d'una dramàtica fugida de Sibèria,
pogué retornar a Suïssa, mentre ell
participà en el moviment anarquista francès, ja
que la situació a Itàlia,
després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior
repressió contra
l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes
gairebé fora de la llei. El 18 de
novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió
parisenca, en el curs
de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb
Malatesta,
de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà en contacte
amb el grup editor del periòdic Le
Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i
després a Berna (Berna, Suïssa), per
establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa).
Gràcies a la venda de «La
Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda
vitalícia amb una companyia
d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels
períodes més
intensos des del punt de vista polític, on creà
un nucli internacionalista
format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto
Marzoli i
Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va
escriure
el seu assaig Rivoluzione, publicat
entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La
Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de
França, França), que
per la seva originalitat fou el seu escrit teòric
més important. Entre el 9 i
el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el
Congrés de la Federació del Jura,
celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en
diferents ocasions. Posteriorment
participà en el Congrés de la
Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat
entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino,
Suïssa), on es mostrà
contrari a la participació en les eleccions
polítiques i administratives, però
es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en
el moviment pel
sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare
Cipriani, va ser
delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de
l'ajornament de la
manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881,
s'anuncià la retirada de
les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna
Kuliscioff, amb la
finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després
de trobar-ne un
exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que
finalment no
arribà a bon port. En aquesta època
llegí i traduí el llibre d'Aleksandr Herzen
De l'autre rive. Mentrestant a
Itàlia
es reforçava la tendència favorable a la
participació en les eleccions
polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la
seva carta «Agli amici di
Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les
tàctiques insurreccionalistes. Contra
Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino
Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic
napolità Il Grido del Popolo,
dirigit per
Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un
dels
majors exponents de la tendència revolucionària i
tots tres participaren en la
preparació del Congrés Internacional de Londres,
encara que ell només signà la
convocatòria per a Itàlia i no assistí
a la reunió. També signà, juntament
amb
Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una
circular
fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el
periòdic L'Insurrezione,
però que finalment no va
veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament
«insurreccionalistes»,
però reivindica una insurrecció
esporàdica i espontània, contraposada a una
revolució organitzada o a una organització de la
revolució. El 4 de setembre de
1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino,
Suïssa),
juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos
hostes
seus. Alliberat poc després, sortí de
Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a
Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquesta
època començà a
patir trastorns mentals que influïren força en el
seu comportament. Durant la
primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a
sorpresa de tothom, anuncia la seva
adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb
Enrico Bignami i Osvaldo
Gnocchi-Viani, editors de La Plebe,
i
envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director
de La Favilla, de Màntua
(Llombardia,
Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels
socialistes havia
decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i
per mantenir un
contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el
6 d'abril de 1882,
mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va
ser
detingut i empresonat; a la presó patí el seu
primer intent de suïcidi
tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de
tots els càrrecs, va
ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però,
a causa de les
seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i
sense recursos buscant
allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte,
es va fer
novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les
ulleres. Va
ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a
la seva casa de
Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes
breus
vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les
passà a Locarno, alternant
períodes de calma amb altres d'agitació i de
depressió, restant políticament
inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de
novembre de 1882
publicà en La Plebe una
carta
polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx.
Amb motiu de les
eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta
per a
Corato, Florència, Torí i altres
circumscripcions; per a l'ocasió va escriure
un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també
candidat-protesta, per al periòdic
milanès Tito Vezio;
envià una carta
d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio
Emilia, i
després de les eleccions s'adreçà a
Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo
a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí
de sobte amb tren
des de Suïssa i entrà a Itàlia; a
l'estació de Florència prengué un
carruatge
que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on
prengué allotjament. Poc després
sortí, com a posés, i fou trobat nu en una
pedrera de les muntanyes del voltant
completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio
(Vèneto,
Itàlia), el diagnòstic clínic
confirmà la seva follia. Durant la seva llarga
malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions
politicoreligioses,
fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves
inclinacions
místiques. Durant la seva reclusió, va ser
visitat per companys florentins, com
ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que
viatjà a
Itàlia, s'esforçà per aconseguir el
seu alliberament del manicomi. Primerament,
el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) i
el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de
comunicació i
en els procediments burocràtics, Olimpiada
aconseguí la seva custòdia. Passà
alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i
d'alguns amics.
L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta,
rebut per son germà i
amb una gran festa a tot el poble. Però després
d'un temps, necessità novament
hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera
Inferiore, retornant Olimpiada
novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de
1892 al manicomi
de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa
d'una tuberculosi intestinal. Carlo Cafiero (1846-1892) ***
Foto
policíaca de Roche Broggio (22 de març de 1894) - Roche Broggio: L'1 de setembre de 1854 neix a Seppiana (Piemont, Itàlia) l'anarquista Roche Bernard Broggio –el primer nom a vegades Roch o Roque. Sos pares es deien Charles-Joseph Broggio i Louise Posseda. Amb 22 anys, després de fer el servei militar a Itàlia, emigrà buscant feina a França. Durant uns sis anys treballà d'ajudant de carboner a Blyes (Roine-Alps, França) i després, durant uns vuit anys, visqué al número 32 del carrer de Crimée de Lió (Arpitània). En 1889 arribà a París (França) i visqué amb son germà al número 201 del carrer Fourneaux. Obrer terrelloner, fou un dels principals animadors de la vaga de 1889 del seu sector. Donà asil Auguste Vaillant, abans de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa de 1893. El 21 de març de 1894 la Prefectura de Policia aixecà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom per «associació criminal» i l'endemà el seu domicili del carrer Fourneaux va ser escorcollat trobant-se correspondència, exemplars de la premsa anarquista (L'Almanach de la Question Sociale, La Question Sociale) i el fullet Essai sur le socialisme scientifique. En el seu interrogatori es declarà anarquista i el 24 de març d'aquell any va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 3 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després es va decretar la seva expulsió del país i la seva inscripció en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Teresa Fabbrini - Teresa Fabbrini: L'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències: «Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari «Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini. ***
Notícia
de la detenció de Maurice Raymond Chauvicourt apareguda en
el diari parisenc Le
Petit Parisien del 17 d'octubre de 1910 - Maurice Raymond Chauvicourt: L'1 de setembre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost de 1891– neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Maurice Raymond Chauvicourt. Sos pares es deien Paul Albert Chauvicourt, empleat, i Eugénie Clémence Collard. Torner metal·lúrgic, vivia al número 110 del carrer Couronnes del XX Districte parisenc. Durant la nit del 15 al 16 d'octubre de 1910, durant una gran vaga de ferroviaris, va ser detingut amb altres companys per possessió d'un revòlver en una reunió de més de dos-cents revolucionaris celebrada a la Casa Comuna Anarquista i restaurant cooperatiu del número 49 del carrer de Bretagne de París; processat per aquest fet, el 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Als anys deu fou membre del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville. Exempt del servei militar, aquesta situació es mantingué l'octubre de 1914 en plena Gran Guerra. El setembre de 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquista desapareguts del departament del Sena. Acabà fent feina com a inspector general d'Air France, professió en la qual es va jubilar. Sa companya fou Renée Raymonde Lepage. Maurice Raymond Chauvicourt va morir el 15 de juliol de 1975 a l'Hospital d'Eaubonne (Illa de França, França). ***
Gil Bel Mesonada -
Gil Bel Mesonada: L'1 de setembre de
1895 neix a
Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) el periodista,
escriptor, teòric de l'art d'avantguarda i militant
anarquista i
anarcosindicalista Gil Bel Mesonada. Sos pares es deien Miguel Bel i
Virginia Mesonada. Fill d'una
família pagesa benestant i de
formació autodidacta, d'antuvi milità en el
republicanisme federal (Joaquin
Costa i Pi i Margall), però, influenciat per
Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquim
Maurín i Ángel Samblancat, acabà en el
moviment anarquista. En 1914 s'introduí
en el grup editor de la revista d'Osca El
Talión
i en 1915 publicà articles
«aragonesistes» en el periòdic
saragossà Ideal de
Aragón,
òrgan del Partit Republicà Autònom
Aragonès (PRAA), publicació que dirigí
entre abril de 1917 i gener de 1919. A
començaments de 1919 s'instal·là a
Madrid, on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). A finals de 1919 s'establí a
Barcelona i s'integrà
en la redacció de Solidaridad
Obrera. Entre
1919 i 1921 col·laborà força en España Nueva
i durant un temps fou corresponsal per aquesta publicació a
París. Entre 1920 i
1921 visqué a València, Tarragona i
París. Durant la dictadura de Primo de
Rivera visqué a Utebo, on la seva casa es
convertí en un centre de reunió i
d'activitat artística (Rafael Barradas, Ortega
Muñoz, Comps Sellés, etc.),
alhora que publicà en la premsa regional i en publicacions
literàries (Heraldo
de Aragón, El Noticiero,
Mediterráneo, Alfar, etc.), aconseguint força prestigi
entre el moviment artístic
d'avantguarda. En 1923 i 1929 realitzà dos viatges a
París. L'1 de gener de
1929 creà una Biblioteca Popular a Utebo i per a tal efecte
redactà un manifest
radical i avantguardista que va fer imprimir en un full roig i negre.
En 1930
fou redactor del periòdic anarquista Cultura y Acción. En 1930 publicà un article, titulat
«Propósitos», que pot
considerar-se, en l'àmbit aragonès, com la
primera declaració de principis
teòrics plàstics. Durant els anys republicans
escriví per a nombroses
publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera
(1931) o CNT (1932-1933). Entre el
10 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per Utebo al Congrés
Extraordinari de la
CNT de Madrid. Durant els anys bèl·lics
participà en tasques organitzatives
confederals, especialment en el Sindicat d'Espectacles, i
dirigí el periòdic El
Sindicalista. Creà una colònia
anarquista a Torrelodones
(Madrid) amb cases de feixistes que havien fugit o havien estat
afusellats, a
la qual convidà a formar-ne part Luis Buñuel. Amb
el triomf franquista,
romangué a la Península protegit pel metge
saragossà Eusebio Oliver, doctor de
personatges influents del règim, el qual havia ajudat durant
els anys
anteriors, sembla que proveint-lo de carnets de la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI) per repartir-los entre gent de dretes per evitar
represàlies. A Madrid
treballà com a gerent de la productora i
distribuïdora cinematogràfica UFILMS i
en l'editorial «Fermina Bonilla». En aquests anys
publicà sota el pseudònim de Vicente
Gil. Va estar lligat a artistes d'avantguarda i a l'Escola
de Vallecas de pintura (Alberto Sánchez, Benjamín
Palencia, Florián Rey, Rafael
Barradas, Gutiérrez Solana, J. M. Díaz-Caneja,
Ortega Muñoz, Martín Durbán,
Comps, González Bernal, Honorio García Condoy,
els germans Buñuel, etc.). A més
de les publicacions citades, col·laborà, sota
diversos pseudònims (Fray
Luzbel, Luzbel, G. Bellini, Vicente
Gil), en Cierzo, El Comunista, Las
4 Estaciones, La Democracia,
Diablo Mundo, Espectáculo,
Fructidor, Los
Galeotes,
La Gaceta Literaria, Lucha Social, Noreste,
El Noticiero, Nueva
Senda, Orto, Pluma Aragonesa, Revista
de la Casa de América-Galicia,
etc. És autor d'El
último atentado (1922), Nazarenos
de violencia (1923), Voces
interiores (1923), Delicadeza
(1923), Abajo lo burgués
(1932), Fuego en el mar (1942),
entre d'altres. En 2000 José Domingo Dueñas i
Jesús Gómez Picabeo publicaren
part de la seva obra sota el títol Gil
Bel Mesonada. Obra
periodística y literaria.
En els últims
anys de sa vida recuperà la fe
religiosa perduda en l'adolescència. Gil Bel Mesonada va
morir el 14 de juliol
de 1949 al seu domicili de Madrid (Espanya) d'úlcera
duodenal –algunes fonts citen com a causa de la mort
un
infart de miocardi que li
sobrevingué enmig del
Paseo de Recoletos quan sortia de presenciar un espectacle
folklòric– i va ser enterrat al cementiri
madrileny de La
Almudena. Un carrer
d'Utebo porta el seu nom. ***
Necrològica
de Ramon Claveria Pujol apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10
d'abril de 1966 - Ramon Claveria Pujol: L'1 de setembre de 1898 neix a Sant Esteve de Llitera (Llitera, Franja de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent)– l'anarcosindicalista Ramon Claveria Pujol. Sos pares es deien Roger Claveria i Joaquima Pujol. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili treballà en la Companyia d'Aigües de Royan i milità en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Poc després d'haver-se jubilat, Ramon Claveria Pujol, que presentava aleshores símptomes d'inestabilitat, va desaparèixer el 22 de febrer de 1966 i el seu cos va ser trobat sis dies després a port de Royan (Poitou-Charantes, França); va ser enterrat civilment el 2 de març. ***
Portada d'un número d'A Luta - Rafael Fernández: L'1 de setembre de 1900 neix a Lleó (Castella, Espanya) el propagandista anarquista Rafael Fernández, conegut com El Paragüero. En 1922 emigrà a l'Argentina i després marxà als Estats Units, on començà estudis d'enginyeria que no pogué acabar. Més tard visqué a Cuba i l'Uruguai i en 1927 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). En aquesta ciutat, després d'escoltar el llibertari gallec Daniel Conde i de fer-se deixeble seu, es declarà anarquista. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Sacco i a Vanzetti. Treballà a les mines de carbó d'Arroio dos Ratos (Rio Grande do Sul), vengué llibres i periòdics, va fer feina de paleta i, finalment, acabà com a esmolador ambulant d'estisores i de navalles, el treball que s'estimava més. Prengué part en el grup (Daniel Conde, Jesús Ribas, Mário Franco, Francisco Diz, Anastácio Gago, etc.) que engegà la publicació la segona època del periòdic A Luta, dirigida per Frederico Kniestedt. Entre 1936 i 1937 va estar empresonat en diverses ocasions per la seva militància i compartí cel·la amb Adão Buino. Va assistir a nombrosos congressos obrers i anarquistes als Estats brasilers de Rio Grande do Sul i de São Paulo. En 1962 representà els anarquistes de Porto Alegre en el Congrés Nacional Anarquista Brasiler, portat a terme a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São Paulo). Destacà especialment com a propagandista i distribuïdor de premsa llibertària d'arreu del món. Es relacionà amb els cercles intel·lectuals, que el valoraren pel seu saber enciclopèdic i la seva immensa biblioteca. Rafael Fernández va morir el setembre de 1987 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). ***
Francisco
Liria Rodríguez amb Maria Vidal Duró i una de ses
filles - Francisco Liria Rodríguez: L'1 de setembre de 1903 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Liria Rodríguez. Sos pares es deien Joaquín Liria Jiménez, miner, i Antonia Rodríguez Camacho, i tingué tres germans i tres germanes. Sa família vivia a El Garrobo de Mazarrón. Començà a treballar molt jove de peó a la mina Santa Ana de Mazarrón, que pertanyia a la «Compañia Aguilas». El 27 de gener de 1927 es casà a Mazarrón amb Rosario Flores Álvarez. Posteriorment emigrà a França buscant feina i retornà a la Península. S'establí a Barcelona (Catalunya) i posteriorment a Burgos (Castella, Espanya). Finalment s'instal·là a Barcelona i treballà en les obres de l'Exposició Universal de 1929. Més tard realitzà diverses feines i acabà entrant a treballar a la fàbrica de ceràmiques Sangrà. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també fou membre de l'Organització Sanitària Obrera (OSO). Des dels primers dies de la Revolució de juliol de 1936 fou membre de la Junta Confederal de les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta i s'integrà en les Patrulles de Control, de les quals va ser delegat de torn de la IV Secció. També fou delegat de les seccions de Coordinació i d'Informació del Comitè de Defensa de les «Cases Barates». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya d'aleshores Maria Vidal Duró, militant de «Mujeres Libres», amb qui tingué dues filles (Aurora i Aida), i ell fou internat al camp de concentració de Barcarès i ella al de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Sent Jan de Ceba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial fou secretari de la Federació Local de Sent Jan de Ceba de la CNT i mantingué estrets contactes amb la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), el secretari de la qual era José Fortea Gracia. També fou membre de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Liria Rodríguez va morir el 5 d'octubre de 1961 a Sent Jan de Ceba (Llenguadoc, Occitània) després de patir una llarga malaltia. Son germà menor Antonio Liria Rodríguez també fou un destacat militant anarcosindicalista. ***
Necrològica de Vicente Manuel Marcobal San Adrián apareguda en el periòdic Solidaridad Obrera del 19 de novembre de 1953 - Vicente Manuel Marcobal San Adrián: L'1 de setembre de 1903 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Manuel Marcobal San Adrián. Sos pares es deien Carlos Marcobal Gracia i Gabriela San Adrián Hernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1932 i el gener de 1934 va ser detingut acusat d'actuar com a recaptador d'arbitris municipals per a la instal·lació d'aparells industrials i motors. En 1932, des de la presó de Barcelona (Catalunya), va col·laborar en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil lluità contra els feixistes i amb el triomf franquista s'exilià a França. Des del 15 de gener de 1943 combaté l'exèrcit alemany a la zona de Savoia enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). L'abril de 1944 va ser detingut i deportat des de Compiègne (Picardia, França) al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 8 d'abril sota la matrícula 62.756. Posteriorment va ser traslladat als camps de l'Alta Àustria de Melk i d'Ebensee, on en ambdós establí relacions de solidaritat entre els francesos i els espanyols, contribuint a la salvació de nombrosos deportats. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat del camp d'Ebensee, però amb la salut molt deteriorada. Durant la postguerra s'instal·là a Aix-les-Bains i milità en la seva Federació Local de la CNT i en associacions d'antics resistents i deportats de Savoia. Sa companya fou Regina del Río. Vicente Manuel Marcobal San Adrián va morir el 30 d'octubre de 1953 a l'Hospital d'Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) i al seu enterrament assistiren a més de llibertaris, membres de distintes associacions d'antics resistents i deportats de Savoia. En 1954 se li atorgà pòstumament el títol de «Mort per França». ***
Cesáreo
Briones Varela
- Cesáreo Briones Varela: L'1 de setembre de 1904 neix a Tafalla (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Cesáreo Arturo Mariano Briones Varela. Era fill d'Arturo Briones Saenz, tinent coronel del Regiment de Saragossa (Aragó, Espanya) d'ideologia liberal, i de María del Rosario Varela de la Maza. Tres de sos germans van ser metges. Estudià el batxillerat a l'Institut de Santiago de Compostel·la i entre 1923 i 1925 va fer Ciències a la Universitat de Santiago de Compostel·la; abandonà aquesta carrera i entre 1923 i 1935 estudià Medicina en la mateixa universitat. No acabà els estudis de Medicina, carrera de la qual tenia aprovats tres cursos, i es matriculà en Filosofia i Lletres, destacant el seu interès per la filosofia alemanya. A partir de 1928 va fer classes a estudiants de batxiller a l'Acadèmia Gelmírez de Santiago de Compostel·la. En 1931 fou un dels fundadors del Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –segons alguns va formar part del Partit Sindicalista. En 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Santiago de Compostel·la. També dirigí la Biblioteca Circulant Comunista-Llibertària. Freqüentà, amb l'anarquista Antonio Ramos Varela i altres (Santiago Montero Díaz, Gonzalo Torrente Ballester, etc.), la tertúlia del «Café Español». En 1934, a causa de les seves activitats polítiques, patí diverses detencions; una d'elles amb Marcial Villamor Varela, per possessió de propaganda il·legal. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 es mobilitzà per la zona de Frades-Ordes (La Corunya, Galícia), fet pel qual, quan els franquistes triomfaren, va ser acusat de formar part d'un grup armat (Luis García Pazos, Antonio Ramos Varela, Cándido Sánchez, etc.) que actuà a Santiago de Compostel·la. Buscat pels feixistes, fugí cap a la muntanya de Pedroso, però havia d'estar a prop del seu domicili, ja que la companya de l'obrer Marcial Villamor, fugat amb ell, anava a casa seva a buscar el menjar per tots dos. El 7 d'octubre de 1936, vestit de falangista, passà a Portugal, gràcies al suport del cap de la Falange de la Corunya (La Corunya, Galícia). Després d'un temps pres a Porto (Porto, Nord, Portugal), pogué anar a París (França) i després retornar a Bilbao (Biscaia, País Basc). Mentrestant, son germà Arturo va ser afusellat pels franquistes el 28 de novembre de 1936. Cesáreo retornà a la Península i al front a Astúries (Espanya) serví com a practicant fins que, arran de la caiguda del Front Nord, va ser detingut a Trubia (Astúries, Espanya). Tancat al camp de concentració de Luarca (Astúries, Espanya), el març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra; encara que va ser avalat per alguns falangistes (José María Castroviejo, Manuel López, Santiago Montero Díaz, Eduardo Paz Santás i Gonzalo Torrente Ballester), va ser condemnat a reclusió perpètua. Compartí presó amb son amic Antonio Ramos Varela. En 1941 va ser alliberat. Estava casat amb Sofía Cabana López, vídua de l'anarcosindicalista i comunista Modesto Pasín Noya, afusellat pels feixistes. Fou molt amic de l'anarquista Francisco Lorenzo, propietari d'una taverna on es reunien, que l'ajudà a ell i a Antonio Ramos Varela. Es guanyà la vida regentant una acadèmia privada a Santiago de Compostel·la on feia classes particulars. Cesáreo Briones Varela va morir el 19 d'abril de 1968 al seu domicili de Santiago de Compostela (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de Boisaca d'aquesta població. ***
Artemio
Pieretti - Artemio Pieretti: L'1 de setembre de 1904 neix a Monte Roberto (Marques, Itàlia) el mecànic anarcoterrorista Artemio Pieretti –el seu nom a vegades citat com Anselmo o Antonio–, conegut com Luis. Sos pares es deien Raimondo Pieretti, policia, i Felice Fava, catòlica practicant. Ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i amb l'arribada de Benito Mussolini al poder alguns periòdics subversius, que li enviaven des de París i des de Nova York, va ser segrestats a les oficines postal de Jesi i de Torí. El 27 d'agost de 1926 emigrà legalment a l'Argentina i s'establí a Córdoba (Córdoba, Argentina). Membre del grup llibertari «Allarme», va ser investigat per les autoritats en diverses ocasions en 1929 per la seva intensa activitat revolucionària i pels seus lligams amb els anarquistes Giacomo Sabbatini i Pietro Di Cesare. En la matinada de l'11 de gener de 1930 el cònsol italià de Córdoba, de tornada d'una nit de gala, on es va celebrar el casament del príncep Umbert de Savoia amb Maria Josep de Bèlgica, descobrí, al costat de la seu diplomàtica un paquet fermat amb una cadena d'entre quatre i cinc quilos de pes, que en manipular-lo esclatà, danyant alguns edificis i ferint un agent de policia. Com a sospitós d'haver preparat aquest atemptat, va ser detingut i empresonat. Durant els interrogatoris es declarà anarquista i esmentà les seves relacions amb el propagandista llibertari Aldo Aguzzi, però negà la seva participació en l'atemptat. Després de dures tortures, continuà afirmant la seva innocència i després d'uns dies va ser alliberat per manca de proves. Es traslladà a Buenos Aires i entrà en contacte amb el grup de terroristes anarquistes i expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni. El 14 de març de 1931 Artemio Pieretti va morir a Buenos Aires (Argentina) a resultes de l'explosió d'una bomba que transportava en un tramvia quan es dirigia a la seu del diari feixista Il Matino d'Italia. A més de Pieretti van morir dues persones més i en resultaren ferides diverses. Hores després la policia escorcollà el seu domicili, on va descobrí un arsenal de municions i d'explosius, entre ells quatre capses de gelinita, quilos de dinamita, flascons d'àcid, bombes ja confeccionades, una enorme quantitat de pamflets de propagada anarquista i alguns milers de còpies d'un llibre d'Élisée Reclus, imprès per Severino Di Giovanni. Amb la seva acció, Pieretti volia reivindicar la figura de Severino Di Giovanni, afusellat setmanes abans, l'1 de febrer. ***
Necrològica
de Ricardo Viscasillas Borderas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de desembre de 1972 - Ricardo Viscasillas Borderas: L'1 de setembre de 1909 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ricardo Gil Viscasillas Borderas –el primer llinatge a vegades citat erròniament Viscosillas. Sos pares es deien Antonio Viscasillas Palacín, jornaler, i Ascensión Borderas Lacasta. Quan era adolescent marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) per a treballar i s'adherí al moviment llibertari. Durant els fets revolucionaris de l'11 de desembre de 1933 a Saragossa, resultà ferit a la cama i al peu esquerres. L'1 de setembre de 1935 va ser empresonat governativament a la presó de Saragossa i a finals de desembre d'aquell any encara romania tancat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de Saragossa i passar a zona republicana. A finals d'agost de 1937 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Aragó en la Col·lectivitat de Sangarrén (Osca, Aragó, Espanya) i va denunciar, amb Sixto Lobaco, les malifetes comeses per les tropes comunistes de la 27 Divisió «Carlos Marx» durant el juny d'aquell any. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al departament de les Landes (Aquitània, Occitània) com a llenyataire, on, durant l'ocupació alemanya, participà com a dinamiter, amb Ramón Blázquez i Manuel Linares (El Peque), en la resistència armada. Després de l'Alliberament s'instal·là a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània). Milità en el sector ortodox i amb David Puyo i Juan Blasco, organitzà una col·lectivitat a la zona de Mondonvila. Fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Durant els anys seixanta ocupà la secretaria de la Federació Local de Mondovila de la CNT. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Frederica Montseny Pasión y muerte de los espanyoles en Francia. Ricardo Viscasillas Borderas va morir el 5 d'agost de 1972 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 1989, el seu testimoniatge va ser recollit en el llibre col·lectiu Les anarchistes espagnols dans la tourmente (1939-1945). Sos germans Julián i Ángel, també van ser destacats militants llibertaris. ***
Necrològica
de Ramón Zuazúa Vañes apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 6 de setembre de 1988
- Ramón
Zuazúa Vañes:
L'1
de setembre de 1915 neix a Barruelo de Santullán
(Palència, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Ramón Zuazúa
Vañes –a vegades el
segon llinatge citat erròniament Bañes.
Sos pares es deien Ramón Zuazúa
Fernández i
Ángeles Vañes Casado. Son pare, condemnat per
estupre,
hagué de reconèixer per sentència
judicial
l'infant dos anys després de nascut. Quan era molt jove,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya). Quan el cop
militar feixista
de juliol de 1936 es presentà voluntari i combaté
al Front Nord i quan la
caiguda d'aquest front en 1937 va caure presoner. Aconseguí
evadir-se i arribar
a la zona republicana de Terol (Aragó, Espanya), on
s'integrà en una unitat
confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França
i va ser internat als camps de concentració de
Barcarès i d'Argelers. El gener
de 1940 va ser enviat a treballar de miner a les mines de
carbó de La Grand
Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II
Guerra Mundial visqué a Las
Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània) i
s'integrà en la Federació Local de La
Grand Comba de la CNT, on ocupà càrrecs de
responsabilitat. Víctima d'un
accident laboral a la mina, quedà amb una cama malmesa.
Ramón Zuazúa Vañes va morir
el 6 de febrer de 1988 al seu domicili de
Méjannes-lès-Alès (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa
Saldaña. ***
Eduardo Colombo en la trobada
"Outros 500. Pensamiento libertario internacional" (agost de 1982)
[CIRA-Lausana] - Eduardo Colombo: L'1 de setembre –el 2 de setembre segons el certificat de defunció– de 1929 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge, psiquiatra i pensador llibertari Eduardo Raúl Colombo. Sos pares es deien Eduardo Colombo i María Nieves Llense. En 1946 es va integrar en els moviments llibertari i anarcosindicalista argentins, alhora que estudiava medicina. En 1948 va participar en la redacció del periòdic antireligiós i antimilitarista PAZ, de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i fou detingut per primera vegada. Entre 1961 i 1966 fou professor de Psicologia Social a les universitats de La Plata i Buenos Aires, i membre de la Junta Representativa de la Federació Universitària Argentina. En 1966, arran del cop d'Estat del general Onganía, es va veure obligat a abandonar la universitat. Entre 1967 i 1970 va ser director de la revista Psiquiatría Social, de l'Associació Argentina de Psiquiatria Social. Durant gairebé vint anys fou redactor del periòdic anarquista La Protesta i militant de la FORA. En 1970 va emigrar a París (França), on fou membre de la revista llibertària La Lanterne Noire. A partir de 1982 fou redactor de la revista milanesa Volontà i fundador de Réfractions. Ha publicat diversos treballs de sociologia política, psicologia social i psicoanàlisi en nombroses publicacions científiques (Acta Psiquiátrica Argentina, Cuadernos de psicoterapia, Topique, Revue Freudienne, Revista de Psicoanàlis, Revista Relaciones, Aperturas psicoanalíticas, Revue de Médecine Psychosomatique, etc.) i ha participat en nombrosos congressos. El març de 1996 va participar en el Col·loqui Internacional Llibertari de Grenoble. Fou membre del consell assessor de l'editorial uruguaiana Nordan-Comunidad. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim SyRS, en nombroses publicacions àcrates, com ara Bulletin du CIRA, Volontà, La Lanterne Noire, Bicicleta, Itinéraire, Bolletino Archivio G. Pinelli, Freedom, El Topo Avisor, Les raisons de la colère, Autogestione, Interrogations, Rivista A, Revista Comunidad, Libertaria, etc. Entre les seves obres llibertàries podem destacar El imaginario social (1989), La sociedad contra la política (1993, amb altres), Los tiempos de la libertad (1998, amb altres), El lenguaje libertario. Antología del pensamiento anarquista contemporáneo (1999, amb altres), El espacio político de la anarquía. Esbozos para una filosofía política del anarquismo (2000), Los desconocidos y los olvidados. Historias y recuerdos del anarquismo en la Argentina (2000), La volundad del pueblo (2006), entre d'altres. A París exercí com a psicoanalista, fou membre de l'associació psicoanalítica francesa «Quatrième Groupe» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França. Divorciat de Silvia Coppola, sa companya fou Heloisa Castellanos. Eduardo Colombo va morir el 13 de març de 2018 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França) i va ser enterrat sis dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Floreal
Rodríguez de la Paz -
Floreal Rodríguez
de la Paz: L'1 de setembre de 1938 neix a Manzanares
(Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i resistent antifranquista,
Floreal
Rodríguez de la Paz y González
Nicolás. Quan encara no tenia cinc anys es
traslladà amb sa família a Novelda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià), després que
son pare, ferroviari anarquista, hagués sortit de la
presó i fos desterrat a
aquesta població. A Novelda passà sa
infància i des dels 13 anys va treballar
en l'agricultura. Entre els 18 i els 20 anys va fer el servei militar
en una
unitat de paracaigudistes. Després s'especialitzà
en una empresa d'Asp
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià) en la reparació de màquines
frigorífiques i
emigrà, ja amb idees anarquistes, a Alemanya. Durant dos
anys i mig residí a
Frankfurt (Hesse, Alemanya), on exercí la seva
professió definitiva de
camioner. En aquesta època milità en les
Joventuts Llibertàries, va fer
propaganda llibertaria entre els emigrants i
col·laborà en la premsa, fundant
amb altres companys del butlletí Ateneo
Libertario (1967), on col·laborà.
Després de set anys a Alemanya, cap el
1968 retornà a la Península i
participà activament en les activitats de les
Joventuts Llibertàries clandestines, guanyant-se la vida com
a camioner internacional,
fet que possibilitava la relació entre els moviments
anarquistes d'altres
països i l'intercanvi de propaganda. En un viatge al Regne
Unit, la policia desmantellà
el seu camió buscant armes; no trobaren res, però
va ser expulsat del país i
alertà la policia franquista. Novament a Espanya, el 31
d'agost de 1968, quan
acabava de ser pare de sa filla Acracia, va ser detingut a Elx (Baix
Vinalopó,
País Valencià) amb altres sis militants de les
Joventuts Llibertàries (José
Luis Alonso Pérez, Manuel Cáceres
García, Pedro Gallego Sanz, Miguel Lacueva,
Ángel Muñoz López i Salvador Soriano
Martínez). Jutjat en consell de guerra el
4 de juny de 1969 per «bandidatge» i
«terrorisme», va ser condemnat a 20 anys
de presó per «pertinença a grup
armat», pena que va ser reduïda a 18 anys en el
recurs, i tancat a Alacant (Alacantí, País
Valencià). Amb fama d'especialista
en fugues, durant la nit de cap d'any de 1970 intentà fugir
amb el llegendari
«pres comú» Eleuterio Sánchez
Rodríguez (El
Lute), i altres tres presos (Emilio Gracia Lleret, Francisco
Morales Pérez
i Francisco del Río Odruaín), del penal del
Puerto de Santa María (Cadis,
Andalusia, Espanya); només El Lute
ho
va aconseguir. Aquest intent de fuga li va costà vuit mesos
de reclusió en
cel·les de càstig. També va intervenir
en la preparació de la famosa fuga de la
presó de Segòvia (Castella, Espanya) del 5
d'abril de 1976, en la qual no va
poder prendre part per imposició dels caps de
l'organització Euskadi Ta
Askatasuna (ETA). Aquesta fama li va portar continus canvis de presidi
(Alacant,
València, El Puerto de Santa María, Cartagena,
Sòria, Segovia, Jaén,
Carabanchel, Albacete, Ocaña, Còrdova, etc.). El
19 d'agost de 1976 va ser excarcerat
gràcies a l'amnistia proclamada després de la
mort del dictador Francisco Franco.
Durant el postfranquisme milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de Novelda. En 1991 entrà a formar part de la
redacció del periòdic alacantí Siembra i en 1994
col·laborà en CNT.
En aquests anys milità en la CNT
d'Alacant i ha col·laborat en la revista Orto.
A partir de 1995 s'uní sentimentalment amb la militant
anarcosindicalista
Salomé Moltó Moltó. Jubilat, en 2000
va ser nomenat secretari de la Federació
Local d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)
de la CNT, ciutat on viu actualment.
Defuncions
Bernard Lazare - Bernard Lazare:
L'1 de setembre
de 1903 mor a París (França) l'escriptor,
periodista
polític, polemista, crític literari, dreyfusard
i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut
literàriament com Bernard Lazare.
Havia
nascut el 14 de juny de 1865 a Nimes (Llenguadoc,
Occitània).
Fou el major de quatre germans d'una
família burgesa jueva benestant, poc creient,
però
aferrada a les festes
tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de
confecció industrial, i Douce Noémie Rouget,
filla d'una
família burgesa
provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa
de
Llenguadoc i creà una de
les primeres i més reeixides indústries
manufactureres de
vestits i de
passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el
títol de
batxillerat en ciències,
però la seva passió fou la literatura,
dèria
compartida amb un gran amic, el
poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm
Mikhaël) –ambdós es feien
passar per
cosins.
Éphraïm Mikhaël marxà a
estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital
francesa i
encoratjà son
amic perquè l'acompanyés en la seva aventura
parisenca.
L'octubre de 1886, any
de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard
Drumont
Bernard Lazare (1865-1903) ***
Fitxa antropomètrica de Paul Robin (1905) -
Paul Robin: L'1
de
setembre de 1912 mor a París (França) el pedagog, l'internacionalista
llibertari, francmaçó i neomaltusià
Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer
servir els pseudònims Bripon
i Vindex. Havia nascut el
3
d'abril de 1837 a Toló (Provença,
Occitània). Era fill
d'una família catòlica
i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean
Placide Robin,
director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment
director de
comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche
Martin;
son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La
família va viure a Brest,
Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i
novament a Brest. Va créixer al barri
burges del centre de la ciutat, però va poder veure la
misèria obrera del barri
de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria.
Estudià a l'Institut de Brest i
en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de
París (França), on seguí les
classes de Louis Pasteur i es llicencià en
ciències matemàtiques i de ciències
físiques. En aquests anys esdevingué positivista,
darwinista i ateu, tot
admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i
1865 va fer de professor de
secundària, primer de física a l'Institut de La
Roche-sur-Yon (País del Loira,
França) i després al de Brest, però
entrà en conflicte amb l'administració,
rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials,
que l'impedien
introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant
l'educació
popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una
llicència de tres anys
per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer
perquè visqués un temps
a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans
d'embarcar cap a Nova
Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica,
però a Lieja (Valònia) assistí al I
Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja
(Valònia), que se celebrà
entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans
canviaren
totalment. En aquest congrés establí contactes, a
més de pedagogs progresistes,
amb intel·lectuals socialistes i militants de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey.
Motivat per tot
aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866
publicà un Méthode de
lecture. L'abril de 1867
participà en el II Congrés Internacional
d'Estudiants, on defensà el seu
projecte d'innovació pedagògica. En aquesta
època fundà el periòdic
d'educació popular
Le Soir. L'octubre de 1867
s'adherí a
la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar
a Brussel·les
(Bèlgica) amb Alna Louise Émélie
Delesalle, filla d'un militant
internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals
moriren a
curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones
més, una carta
dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista
bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu
programa,
acceptaven, per interès a la unitat, la decisió
del Consell General de l'AIT de
Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la
Internacional. En
1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que
acabà en forts enfrontaments,
va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), entaulà amistat
amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de
1869 va ser admès com
a membre de la secció ginebrina d'Aliança
Internacional de la Democràcia
Socialista. En aquesta època
col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT,
el qual dirigí un
temps. En aquesta època col·laborà en Revue
de Philosophie Positive. El setembre de 1869
assistí, com a delegat de la
secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea,
Suïssa) de l'AIT, on votà per
la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres
de la comissió
encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral.
El 3 de gener de
1870 dimití d'aquesta comissió i,
després d'abandonar Ginebra, s'establí a
París, on s'integrà en el Centre d'Estudis
Socials (CES) d'Eugène Varlin, que
federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870
la
policia imperial va detenir els membres més destacats de
l'AIT francesa,
redactà i signà, amb altres membres del Consell
Federal de París, una dura
protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta
de la qual se'ls
acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El
12 de juny de 1870
va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI
Tribunal de
Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la
Internacional
parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar
l'acusació de «pertinença a
associació secreta», però va ser
condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs
de multa per formar part de l'AIT, «organització
no autoritzada», de París.
Després de passar per la presó parisenca de
Sainte Pélagie, el 28 d'agost de
1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais
(Picardia, França) i va ser alliberat
el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II
Imperi francès. En
sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15
dies a
Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos
infants. Por passar-se en
el temps de permanència al país, va ser detingut
per «infracció del decret
d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no
pogué arribar a París, aleshores
assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de
1870 els
internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública
amb la intenció de
crear un Comitè de Vigilància i de Defensa
Nacional («Comuna») a la ciutat,
però les autoritats militars van detenir els militants que
encapçalaren la
proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va
exiliar a Londres, on
arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels
militants de Brest.
Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de
1870 per
«participació en complot amb la finalitat de
capgirar l'autoritat» i condemnats
durament, però donada la feblesa de les acusacions,
finalment el govern acabà
per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul
Robin va ser
acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell
General de
l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la
Conferència de
Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia
d'assistir a la
conferència que es discutís la
«qüestió suïssa» (la
dissidència bakuninista de
la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper
d'acusat. Finalment,
va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut,
s'instal·là amb sa família
a la zona rural londinenca, a Woolwich
(Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la
Internacional
«autoritària», el seu paper en la
Internacional es va anar diluint, malgrat
mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del
Jura bakuninista i el
vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits
en la
seva assistència al congrés
«antiautoritari» de Saint-Imier (Berna,
Suïssa), en
la seva correspondència –molt important amb la de
Piotr Kropotkin, que esdevingué
un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la
col·laboració, sota el
pseudònim Bripon, en
diferents
publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin
de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur
exili londinenc, que va
durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les
classes que donava, es va
veure apartat de la lluita política i, de mica en mica,
desencisat, es va
allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final
de sa
vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879
retornà a
França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament
primari del ministre
Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació
primària a Blois (Centre,
França) –Robin havia col·laborat abans
amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia.
A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia
del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels
mestres i superiors,
demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el
va ajudar constantment, entre
1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost
(«Orfenat Prévost»), a Cempuis
(Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del
Consell General del
Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants
entre quatre i 16 anys, les
teories de l'educació integral que havia anat pensant entre
1869 i 1870. Aquesta
educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i
oprimits l'accés a
l'educació («educació
popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i
del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament
l'individu
en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic,
intel·lectual, moral, etc.),
a més, i molt important, d'exercir la coeducació
dels sexes, aspecte molt
innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats.
També
lluità contra la discriminació establerta
socialment entre «treballadors
manuals» i «intel·lectuals»,
així com la separació educativa per edats,
educant
tots els infants plegats, reivindicat així
l'«educació integral». Molt
influenciat per la idea del «falansteri»,
l'educació en aquest centre era
comunitària, on participaven direcció, mestres,
empleats, infants i familiars.
Els seus mètodes educatius, força revolucionaris
en el seu temps, van fer que
el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de
«antipatriotisme», fos destituït,
malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave
Mirbeau, etc.), de la
direcció de l'«Orfenat
Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt
virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard
Drumont. La
seva obra pedagògica serví
d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com
ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer
Guàrdia, Julien Husson,
Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896
fundà la Lliga per la
Regeneració Humana (LRH), que introduí a
França les idees del neomaltusianisme
que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre
els
mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta
«prudència genèsica» era un
mitjà d'emancipació de les classes menys
afavorides
i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per
l'alliberament de
la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o
no la
seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a
l'Alliberament de les
Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i
fomentà una agència d'«unions
lliures», entre altres iniciatives. En el seu
neomaltusianisme també
desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament
regeneracionista tant en voga
aleshores. En aquests anys, a més d'editar el
periòdic Régéneration,
publicà nombrosos fullets de propaganda
neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes,
socialistes, feministes i francmaçons. Com a
maçó, fou membre de la Gran Lògia
Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899
visità els falansteris
anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de
lluita gairebé
solitària, trobà Eugène Humbert qui
s'encarregà de l'organització material de
l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908
a la propaganda,
organitzant conferències públiques per tot arreu
amb destacats oradors i
oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien
Faure, Marie Huot,
Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre
Robin i Humbert que
implicà una escissió, fundat el segon el seu
propi grup, «Génération
Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat
de forces i estafat per alguns
antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot
sol i amargat,
gairebé cec i malalt de pròstata,
decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912,
aniversari
de la seva revocació de l'«Orfenat
Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi
de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va
morir l'endemà, 1 de
setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París
(França), després
que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant
reanimar-lo. Deixà el
seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de
setembre d'aquell
any al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Paul Robin
(1837-1912) ***
Amedeo
Gianotti -
Amedeo Gianotti: L'1
de setembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya)
l'anarquista Amedeo
Gianotti, sovint citat de diferents maneres (Amedeo
Giannotti, Mario
Giannotti, Amedeo Giovanotti).
Havia nascut el 29 de maig de 1906 –algunes fonts citen el 20
de maig de 1904–
a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien
Natale Gianotti i Cecilia Gatti –altres
fonts citen Bartolomeo Gianotti i Cecilia Gatta. En 1930
després que les
autoritats italianes emetessin una ordre de detenció al seu
nom, fugí cap a
França i va ser inscrit en el registre de fronteres amb
l'ordre de detenció. En
1934, per la seva militància llibertària, va ser
expulsat de França. En 1936 va
ser detingut a Orà (Algèria), juntament amb
altres companys (Vicenzo Consoli, Giuseppe
Fusero i Bruno Quiriconi), sota l'acusació d'haver
participat en l'atracament d'un
banc en realitat portat a terme per un grup anarquista espanyol.
Expulsat
d'Algèria, s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on va ser acollit per
l'anarquista
Edoardo Angeli (Dino Angelli o Poupon). Aquest mateix any
marxà com a
voluntari a la guerra d'Espanya i s'integrà en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso». El 28 d'agost de 1936
participà en la batalla de Monte Pelado,
al front d'Aragó. Durant l'ofensiva sobre Osca
(Aragó, Espanya), a Almudébar
(Osca, Aragó, Espanya), el camió blindat on es
trobava, juntament amb els
milicians italians Giovanni Barberis (José
Gómez), Guido Bruna i Giuseppe Gabbani,
s'incendià després de rebre una
granada. Greument cremat, Amedeo Gianotti va morir l'1 de setembre de
1936 a
l'hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Guido Bruna
també va ser greument
ferit, però sobrevisqué, mentre que Giovanni
Barberis morí l'endemà 2 de
setembre al mateix hospital. ***
Isaac Puente - Isaac Puente Amestoy: L'1 de setembre de 1936 és assassinat, molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya), el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Havia nascut el 3 de juny de 1896 a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc). Era fill de Lucas Puente García, farmacèutic carlista molt creient, i de Josefa Amestoy Hermoso de Mendoza. Va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes –García Oliver especialment– van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions –no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936– va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción, CNT, Crisol, Despertad, Estudios, Ética, Iniciales, Inquietudes, Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto, El Pájaro Azul, La Revista Blanca, Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. És autor, a més, de nombrosos fullets: Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935), El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu. ***
Joan Gelabert Vallori - Joan Gelabert
Vallori: L'1 de setembre de 1950 mor a Palma (Mallorca,
Illes Balears) l'anarquista
i anarcosindicalista Joan Gelabert Vallori, conegut com Pinyol.
Havia nascut el 1899 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es
deien Antoni Gelabert i Petra Vallori. Treballava
com a obrer vidrier a Can Llofriu, al barri palmesà de Santa
Catalina. Estava
casat amb Maria del Carme Mayol Cerdà, dona profundament
catòlica, amb qui
tingué quatre infants (Antoni, Aurora, Libertario i
Galileo). A mitjans dels
anys vint milità en el moviment anarquista de Palma, era
subscriptor del
periòdic anarquista mallorquí Cultura
Obrera i entre els anys 1925 i 1925 envià diners
per als presos en les
subscripcions obertes per La Revista
Blanca. Durant els anys republicans es mostrà
força actiu com a membre de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) –fou el
fundador del Sindicat del
Vidre– i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El 6 de desembre de 1931
participà com a orador, en nom del Sindicat del Transport,
en un míting a la
Casa del Poble de Palma. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936,
aconseguí fugir de l'illa l'13 d'agost d'aquell any amb un
llaüt, juntament amb
altres companys confederals (Martí Amengual Suau, Augusto
Barison i Pere
Iglesias Jordà); pel Cap Blanc trobaren un
submarí republicà que els portà a
Cabrera (Illes Balears), d'on, després de
col·laborar en la vigilància de
l'illa un temps, marxà cap a Barcelona (Catalunya).
Després passà a Menorca
(Illes Balears). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a
Maó
(Menorca, Illes Balears), jutjat i condemnat a mort, encara que se li
va
commutar la pena i restà empresonat fins el 1943. Un cop
lliure continuà
treballant de vidrier a Can Llofriu i participà en la CNT
clandestina, amb el
suport de sos fills Libertario i Antoni, difonent els manifests de
l'organització i el periòdic Solidaridad
Obrera.
En 1946, fugint de la repressió,
s'exilià a Algèria i després a
Marsella
(Provença, Occitània), on milità en el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en
l'exili i s'enfrontà amb el sector
anticol·laboracionista confederal. El
setembre de 1947 retornà a Mallorca per a assistir a les
noces de son fill
primogènit Antoni; detingut, va ser jutjat i condemnat a una
pena d'un any de
presó, encara que restà un any i mig tancat. Joan
Gelabert va morir l'1 de setembre –algunes fonts
citen
erròniament el 25 de juliol– de 1950 al seu
domicili de
Palma (Mallorca, Illes Balears). Joan Gelabert
Vallori (1899-1950) Libertario Gelabert Mayol (1933-2011) ***
Josep
Pujol Grua, dret, parlant en un míting de
celebració del 19 de juliol (Porto Alegre, 19 de juliol de
1962) - Josep Pujol Grua: L'1 de setembre de 1966 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua –el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Havia nascut el 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya). Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna «Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili. ***
Condecoració
d'Alberto Bargagna amb la Medalla
d'Argent al Valor Militar - Alberto
Bargagna: L'1 de setembre de 1972 mor a Pisa (Toscana,
Itàlia) l'anarquista, i
després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Havia nascut el 26 d'octubre de
1894 a Pisa (Toscana,
Itàlia). Sos pares es
deien Alfredo
Bargagna i Ida Campani. Es
guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos
germans Pietro i
Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i
1911
participà en el grup llibertari juvenil
«L'Avvenire», al barri Porta a Piagge
de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari
«Pietro Gori». El
setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia
di fronte allà storia al suburbi pisà
de San Giusto in Cannicci, on vivia,
i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre
de 1911,
amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino
(Toscana,
Itàlia), demanà enèrgicament la
solidaritat proletària pisana i en acabar va
tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per
«ultratges i
violència» i per «incitació
al crim», passà clandestinament a
França,
establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A
finals de 1911 retornà a
Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels
càrrecs dels quals era
acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el
periòdic L'Avvenire Anarchico
i amb altres publicacions periòdiques, com ara
la nord-americana Cronaca Sovversiva.
Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre
de 1913
formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup
anarquista pisà Gioventù
Studiosa. Durant la Gran Guerra
va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el
«Bienni Roig»
(1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on
ocupà entre 1923 i
1925 el càrrec de secretari de la Federació
Provincial de Pisa. En aquests anys
va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes.
A
principis dels anys trenta creà un negoci propi de
producció de detergents. En
aquest període va estar contínuament vigilat per
les autoritats feixistes, que
el consideraven un «anarquista
perillós». En 1934 es va inscriure en
l'«Opera Nazional Dopolavoro
(OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa
obrera creada pel règim
feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania
(FFA). Segons algunes
fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista
d'Itàlia (PCdI) i
fou un dels fundadors en 1933 de la primera
cèl·lula comunista pisana i, segons
aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós
d'«activitats
subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres
policíacs
italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni
cap detenció. En
1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la
caiguda del
feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició
política, entrant a
formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional), sota el nom Giorgio, i
dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes.
El maig
de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la
XXIII Brigada
Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que
actuà a la zona toscana de
Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats
arribaren
a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat
lliurament de totes
les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys
més. Un
cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa,
que acabava de ser
alliberada, on continuà amb les seves activitats en les
files comunistes i
ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament
en el nou consell
municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla
d'Argent al
Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor
municipal en les
eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la
política de Palmiro
Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels
impulsors del Partit
Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). ***
Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911 - Albert Goldschild: L'1 de setembre de 1974 mor a París (França) el propagandista anarquista, i després comunista, Albert Goldschild. Havia nascut el 6 de juliol de 1889 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de comerç, i Mathilde Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean Goldschild (Goldsky), i es guanyava la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a la Societat Fiduciària de Control i de Revisió del IX Districte de París, organisme del qual arribà a ser director general honorari. En aquesta època vivia al carrer Grange aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1911 portà a terme la xerrada contradictòria «L'impuissance parlamentaire» (La impotència parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa de França, França), organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del Comitè de l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies, impulsat per la FCA i que ajuntà una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de 1912 i el febrer de 1913 participà en la redacció de la revista mensual parisenca Le Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera de 1913, reemplaçà Léon Jahane com a secretari de la comissió encarregada d'organitzar el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar entre el 15 i el 17 d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc militants més d'aquesta organització (François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider). En 1914 col·laborà, amb Édouard Boudot, Charles Bedouet i altres, en la revista Le Réveil Anarchiste, que es publicà a Les Lilas (Illa de França, França). També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 2 del carrer Palestine de París. Durant la Gran Guerra el desembre de 1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a Anglaterra. De bell nou a França, participà amb René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky), Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a començament de 1917, de la revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations, publicació de la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a peu, on resta fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es casà al VI Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert, col·laborant en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. El 19 de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René Arcos, Jean-Richard Bloch, Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine i Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a França d'Henri Guilbeaux, aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran Guerra. Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de la qual presidí la seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Ieras (Provença, Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936 assistí següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en el qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys col·laborà en Cahiers des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació col·laborà a partir de setembre de 1940 en la Resistència («França Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió Regional de Depuració de París. En aquesta època s'afilià un temps al Partit Comunista Francès (PCF). Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la Unió Europea de Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE), celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de 1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de París (França). ***
Jesús Alloza Lerín (1937) - Jesús Alloza
Lerín: L'1 de setembre de 1992 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Jesús Alloza Lerín. Havia nascut el 17 de juny de 1909 a
Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Alloza i Blasa
Lerín. Quan tenia 15 anys començà a treballar de perruquer. Posteriorment va
fer feina de capatàs en la construcció del Canal de Monegros (Osca, Aragó,
Espanya) i com a empleat en la instal·lació de les primeres línies elèctriques
aragoneses. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'1
de maig de 1929, el maig de 1932 parlà en un míting celebrat a Alcalá de Gurrea
(Osca, Aragó, Espanya). El gener de 1933 va ser detingut, juntament amb altres
companys (Pedro Belio Gil, Andrés Cabrera Sánchez, Ramón Ibáñez Gómez, Félix
Millán Barguinero, Francisco Muñoz Martin, Celedonio Pinto Solano i Juan Segado
Hernández), sota l'acusació d'un robatori de dinamita el 17 de gener a Robres
(Osca, Aragó, Espanya) i de fabricació de bombes, i va ser empresonat
preventivament a Osca; el 20 de setembre de 1933 va ser jutjat i tots els
processats van ser absolts i posats en llibertat. En 1936 regentava un alberg a
Lanaja (Osca, Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, es
presentà voluntari com a milicià i s'integrà en la «Columna Durruti» i, després
de la militarització de les milícies, entrà a formar part de la 119 Brigada
Mixta i de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on fou nomenat capità d'Infanteria i el desembre de 1938
comandant per mèrits de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser internat als camps de
concentració de Vernet i Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser
enquadrat en la XXX Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la
construcció de les fortificacions defensives de la «Línia Maginot». El 18 de juny
de 1940 va ser detingut pels alemanys i a principis de 1941 es trobava com a
presoner de guerra internat al Frontstalag 172 de Doullens (Picardia, França).
Després de passar per l'Stalag IX-A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya),
el 22 de febrer de 1942 va ser deportat, sota la matrícula 9.050, com a «roig
espanyol», al camp d'extermini de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 6 de
febrer de 1943 va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de
la Mort», i després passà pel camp de Gusen. Salvà la vida de nombrosos
deportats i aconseguí sobreviure fins el 5 de maig de 1945, data d'alliberament
del camp per les tropes aliades –son germà gran José Alloza Lerín també va ser
deportat a Mauthausen i també va sobreviure. Retornà, via Praga (Txèquia), a
França. D'antuvi treballà de pedraire en l'empedrament de carreteres i després
entrà a fer feina d'obrer en el manteniment de la via pública per a
l'Ajuntament de Montbasens (Llenguadoc, Occitània). Membre de la Fédération
Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació
Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes), el 5 de maig de
1961 portà el ramell de flors en representació dels deportat espanyols a la cerimònia
commemorativa de les víctimes de totes les nacionalitats del camp de Mauthausen
celebrada al cementiri parisenc de Père Lachaise. Jesús Alloza Lerín va morir l'1
de setembre de 1992 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Jesús Alloza Lerín
(1909-1992) ***
Kasilda Hernáez
Vargas - Casilda
Hernáez
Vargas: L'1 de setembre de
1992 mor a Sant Joan Lohitzune (Lapurdi, País Basc) la
militant anarcofeminista i resistent antifeixista María de
la Soledad Casilda
Hernáez
Vargas –a vegades citada erròniament com Casilda
Méndez Hernáez–,
més coneguda com Casilda,
la Miliciana, Kasilda
o Kasi.
Havia
nascut el 9 d'abril de 1914 a l'orfenat de Fraisoro de Zizurkil
(Guipúscoa,
País Basc). Era filla natural d'Eugenia Hernáez
Vargas, de família confederal, i neta d'una gitana navarresa
–alguns diuen
que l'origen era
inca.
Després de passar la infància
a Zizurkil, es traslladà al barri d'Egia de Sant
Sebastià. A partir de 1931 va
ser membre de les Joventuts Llibertàries i va ser
empresonada per fer una crida
a la vaga a les treballadores d'una empresa que només
contractava personal
femení. En aquests anys republicans la seva
pràctica del nudisme a la platja de
Zurriola al barri de Gros causà escàndol. Es va
fer molt coneguda a les
barriades populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934
(combats de
Penyes d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per
possessió
d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys
de presó
i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid,
però va ser alliberada aviat
gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la
presó conegué el
militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki),
son company en endavant. Encara que partidària de
«Mujeres Libres», no entrà a
formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de
juliol de 1936 a
Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de
la qual va haver de passar a
França. Va tornar a la península via Catalunya i
va marxar a la defensa de
Madrid i després entrà en una brigada anarquista
de la «Columna Hilario-Zamora»
al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company
Likiniano, va defensar
la «Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels
comitès nacional i regional de la CNT– contra la
reacció comunista. A
Barcelona encapçalà uns tallers de
confecció abans del triomf feixista. Quan
aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i
va passar pels camps
de concentració d'Argelers i de Gurs. Després
d'un temps a Lorient, on ca seva
va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es
va
instal·lar amb Likiniano a Biàrritz
(Lapurdi, País Basc). El seu
domicili es va convertir en centre
d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en
l'organització de
grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la
decadència confederal, la parella es
va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca
i
Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop
més agres i Casilda
va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar
més
tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer
l'1 de setembre de 1992 a l'Hospital Côte Basque de Sant Joan
Lohitzune (Lapurdi, País Basc)
–algunes fonts citen erròniament a
Biàrritz (Lapurdi, País Basc). En
1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va
publicar una biografia: Casilda,
miliciana. Historia de un sentimiento.
Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió
«té més collons que la
Kasilda». Casilda Hernáez Vargas (1914-1992) ***
Els
germans Josefa i José Alcázar García -
Josefa Alcázar
García: L'1 de setembre de 2002 mor a La Sala
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Josefa Alcázar García. Havia
nascut el 20 d'agost de 1920 a El Esparragal
(Múrcia, Espanya) –el
certificat de defunció cita Múrcia
(Múrcia,
Espanya). Sos pares es deien Francisco Alcázar Sánchez, jornaler, i Josefa
García Vidal. Emigrà a
Barcelona (Catalunya)
i ben igual que son germà
major José Alcázar García (El Canillas)
milità en el moviment anarquista des de
l'adolescència a les «Cases Barates» de
Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Entre 1932 i 1932
participà activament
en la vaga dels llogaters i signà un manifest amb 505 dones
més contra l'encalçament
policíac al barri. En 1935, durant una
manifestació a les Rambles de Barcelona,
encapçalà una manifestació enarborant
la bandera republicana. En aquesta època
era assídua de manifestacions, reunions i
conferències llibertàries. En 1939,
amb el triomf franquista, passà amb son company Juan
López Martínez a França i va
ser internada amb sos fills al camp de concentració
d'Argelers. Posteriorment
s'establí a Firmin (Llenguadoc, Occitània).
Josefa Alcázar García va
morir l'1 de setembre de 2002 al Centre Hospitalari Pierre Delpech de
La Sala (Provença, Occitània). Josefa Alcázar García (1920-2002) José Alcázar García (1915-1938) ***
José Moreno Salazar (juny 2005) - José Moreno Salazar: L'1 de setembre de 2007 mor a Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno Salazar, també conegut com Quincallero. Havia nascut el 12 de desembre de 1923 a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i Emilia Salazar Coca, tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben petits. Quan tenia dos anys sa família es traslladà del poble al molí d'oli de «Los Porras», on son pare començarà a treballar de moliner. Sense poder anar a escola per qüestions econòmiques, començarà aviat a interessar-se per les idees anarquistes influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari i en el sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries. Amb aquest grup, quan esclata la Guerra Civil, participarà en el control del poble per evitar que caigui en mans feixistes i en la creació de col·lectivitats. Quan les tropes franquistes estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la població cap a Villa del Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa família, haurà de tornar fugir a causa de l'avanç dels «nacionals». Després d'un temps a Andujar, la família acabarà establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco Rodríguez Muñoz, que havia estat president del Comitè Revolucionari anarquista de Bujalance, i sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys, formaran el grup guerriller llibertari «Los Jubiles», que operarà a Sierra Morena i als voltants de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno, després que sa família aconseguí salconduits per retornar a Bujalance, entrarà en el grup de «Los Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre les famílies dels guerrillers, així com de subministrador de queviures i de tot allò que els maquis necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare, és torturat i empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de «Los Jubiles» el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops econòmics, represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener de 1944, a causa de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la Guàrdia Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà encerclada a la finca Mojapiés de Montoro per la «Benemèrita». Fou l'únic del grup que aconseguí sortir viu del cercle, però fou detingut i torturat a la presó de Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts adjudicant-los als seus companys morts, llevant així responsabilitats als que encara quedaven vius. Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir el 7 de desembre de 1944 mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a l'interior de la presó, salvant així la vida d'un afusellament més que segur. Donat per mort per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de la Vega (Conca, Castella, Espanya) i sota el fals nom de Antonio Pérez Sánchez treballarà com a agent de segurs fins al 1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat –ses filles porten de llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos actes sobre la recuperació de la memòria de la guerrilla llibertària des de l'«Associació Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes memòries que foren editades per Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 –i reeditades en 2008– sota el títol d'El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza. José Moreno Salazar va morir per problemes cardíacs l'1 de setembre de 2007 a l'Hospital Mancha Centro d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya) i va ser enterrat a Osa de la Vega on residia. ***
Jeanne
Garandel (Jeanne Pantais) -
Jeanne Garandel: L'1
de setembre
de 2014 mor a Trélazé (País del Loira,
França)
l'anarquista Jeanne Marie
Garandel, més coneguda com Jeanne
Pantais,
pel llinatge de son company, o Jeannette. Havia nascut el
29 d'agost de 1919 a Carnoët (Cornualla, Bretanya). Sos pares
es deien Jean Garandel i Maria Virginie Le Guilloux.
Amb quatre anys sobrevisqué a una meningitis
gràcies a la intervenció de
l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà
amb sa família a Trélazé
(País del Loira, França) i quatre anys
més tard començà a treballar de
criada.
Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg
laic de joventut mixt «Floréal»,
fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del
Loira, França), centre de
nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936
col·laborà, amb
poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es
casà a Angers (País del
Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis
Pantais, que
havia lluitat a la
guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son
company nombrosos militants
espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de
Châteaubriant (País
del Loira, França), als quals se subministrava
documentació falsa, i francesos
refugiats a la regió. La parella també
participà, ella fent la guaita, en el
robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després
era redistribuïda
als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial
participà amb son
company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la
Federació
Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i
André Rivry, el congrés
de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la
parella s'oposà a la
tendència encapçalada per Georges Fontenis i el
grup secret «Organisation
Pensée Bataille» (OPB). Després de la
victòria d'aquesta tendència i que la FA
esdevingués Federació Comunista
Llibertària (FCL), la parella participà en la
construcció
d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés
celebrat entre el 25 i el 27
de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin
Intérieur de la FA, del qual son company era
responsable.
També fou membre de «La Libre
Pensée», on ocupà càrrecs
orgànics, i prengué
part en les gires propagandístiques organitzades pels
germans Lapeyre, en les
quals participà activament en avortaments clandestins i en
la difusió dels
mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la
paperassa administrativa
del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto,
alguns
cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais
va morir l'1 de setembre de 2014 al seu domicili de Trélazé (País
del Loira,
França). ---
|
![Eduardo Colombo en la trobada "Outros 500. Pensamiento libertario internacional" (agost de 1982) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/colomboeduardo/colomboeduardo01.jpg "Eduardo Colombo en la trobada \"Outros 500. Pensamiento libertario internacional\" (agost de 1982) [CIRA-Lausana]")
![[31/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[31/08]") |
|
![[02/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/09]") |
|
|
| Actualització: 01-09-23 |