---

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

Portada de la segona edició de "L'union ouvrière"

Portada de la segona edició de L'union ouvrière

- S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

Un exemplar del "Chicagoer Arbeiter-Zeitung"

Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung

- Surt Chicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuvi òrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya –establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el «Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

Portada del primer número de "Revolución"

Portada del primer número de Revolución

- Surt Revolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

Portada del primer número d'"Ámanhã"

Portada del primer número d'Ámanhã

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

Portada d'un exemplar de "La Vie Anarchiste"

Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste

- Surt La Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

Portada del primer número de "Le Bulletin Libertaire"

Portada del primer número de Le Bulletin Libertaire

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

Capçalera de l'últim número de "Marinarbetaren"

Capçalera de l'últim número de Marinarbetaren

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra un és una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

Capçalera del primer número de "Reconstruir"

Capçalera del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Durant la primera quinzena de juny de 1946 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista Reconstruir. Por el socialismo y la libertad. Estava editat per la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) i la Federació Llibertària Argentina (FLA). Tractava temes de l'actualitat política i social des del punt de vista llibertari. Administrat per Luis Danussi, comptà amb les col·laboracions de Diego Abad de Santillán, Miguel Ángel Angueira Miranda, Fierre Ansart, Dardo Batuecas, Ángel Cappelletti, Alex Comfort, Juan Corral, Generoso Cuadrado Hernández, Luis Danussi, Luis Di Filippo, Luce Fabbri, Pietro Ferrúa, Luis Franco, Daniel Guerin, Valentín Kunica, René Lamberet, Arthur Lehning, Gastón Leval, Carlos Machado, Jacobo Maguid, Sebastián Marota, Oscar Milstein, Fidel Miró, Vladimiro Muñoz, Carlos Manuel Rama, Eugen Relgis, Horacio Elite Roqué, Helmut Rüdiger, Mara Elena Samatan i Héctor Woolands, entre d'altres. La publicació patí diversos processos per desacatament i segrests d'edicions, traslladant la seva impressió a Rosario (Santa Fe, Argentina). Edità 60 números fins el novembre de 1952 i entre novembre de 1955 i 1959 edità entre els números 61 i 90. També es creà una editorial del mateix nom que publicà desenes de fullets i llibres. Posteriorment, entre 1959 i 1976, s'edità una segona època amb la mateixa capçalera que publicà 101 números.

***

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

Anarcoefemèrides

Naixements

Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de "L'Éducation Libertaire"

Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de L'Éducation Libertaire

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a Tours (Centre, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont (Les Ardenes, França). El març de 1908 es casà amb Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i està enterrat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca d'Émilien Ségard (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Émilien Ségard (2 de juliol de 1894)

- Émilien Ségard: L'1 de juny de 1875 neix a Salouël (Picardia, França) l'anarquista Émilien Alfred Ségard. Era fill de l'anarquista Alexandre Ségard i es guanyava la vida com a pintor de carruatges. Ben igual que son pare, fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França). En 1894 va ser inscrit en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El febrer de 1898 va ser detingut a Amiens amb 10 companys (Bordenave, Carlier, Desprez, Dumont, Goullencourt, Lebrun, Morel, Pasquet, Pechin i Warlin) després d'haver desencadenat una baralla durant una conferència organitzada per catòlics; denunciat per aquest fet, va ser condemnat a 20 dies de presó. A començament de segle la policia el donà com a desaparegut a Amiens. En 1904 era un dels responsables de la Secció d'Amiens de l'Associació Antimilitarista i en aquesta època vivia al número 69 del carrer Saint-Germain. En 1905 col·laborà amb el periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Cap el 1912 vivia al número 10 del carrer Jourdel d'Amiens i aleshores la policia el definia com a «anarquista, poc militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Bouffanais

Louis Bouffanais

- Louis Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Sos pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie Verrieras. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu «Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifista Étienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de «militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amic íntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir el 3 de març de 1971 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Juan López Saura

Juan López Saura

- Juan López Saura: L'1 de juny de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya).

***

Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1969

Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1969

- David Puyo Manero: L'1 de juny de 1905 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista David Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco, marxà cap a França per a treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on ambdós participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 els dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser detinguts per les forces estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a França, on milità d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de Mondonville i fou membre de la Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1969 quan tallava una branca d'avellaner a la finca on vivia i caure a un rierol; fou enterrat tres dies després. Un altre germà, José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels feixistes.

***

Pedro Francés Martínez

Pedro Francés Martínez

- Pedro Francés Martínez: L'1 de juny de 1919 neix a Bijuesca (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Francés Martínez. Dibuixant de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 17 anys, s'enrolà voluntari en les milícies. Lluità als fronts durant tota la guerra (sergent d'Infanteria de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola) i el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, sembla que passà per les Companyies de Treballadors Estrangeres (CTE). L'hivern de 1940 va ser detingut per la policia francesa i tancat al Territori de Belfort (Delles i Belfort). Posteriorment va ser lliurat als alemanys i internat a l'Stalag XI-A. L'abril de 1941 va ser deportat sota la matrícula 3.866 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de patir quatre anys de treballs forçats, sobretot a la pedrera del camp i a Gusen, aconseguí la llibertat quan l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, però en un estat de salut lamentable. Després d'un temps a París (França), emigrà a Llatinoamèrica. Visqué a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) molts d'anys i finalment decidí retornar a França. Pedro Francés Martínez sembla que va morir en 1968 d'un càncer.

***

Antoni Abarca Càmara

Antoni Abarca Càmara

- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juny de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Sos pares es deien Francesc Abarca i Ramona Càmara. Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat. Antoni Abarca Càmara va morir l'1 de juliol de 1988 a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta ciutat.

***

Christian Lagant (ca. 1960)

Christian Lagant (ca. 1960)

- Christian Lagant: L'1 de juny de 1926 neix al VIII Districte de París (França) el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire, òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup «Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític, «La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text «Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess, Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes –en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcida al XVIII Districte de París (França).

***

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

- Luigi Carlizza: L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche) és també un destacat militant anarquista.

***

Bernard Pensiot

Bernard Pensiot

- Bernard Pensiot: L'1 de juny de 1948 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista i anarcosindicalista Bernard Dominique Pensiot. Sos pares es deien Roger Eugène Pensiot i Marie Lucie Maillet. En 1971, després de llegir Le Monde Libertaire, s'adherí a París (França) al Grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). En 1973 abandonà París i s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballa en el seu ofici de paleta i de mesurador en una empresa de construcció i fou delegat de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En 1974, amb l'insubmís Patrick Gervasoni, desplegà una pancarta («Non à toutes les armées», No a tots els exèrcits) des del campanar de la catedral de San Joan de Perpinyà; detingut per aquest fet, va ser condemnat a tres mesos de presó amb llibertat provisional i son company va ser condemnat a tres mesos de presó i 45 de llibertat provisional. A Perpinyà participà activament en el suport al moviment llibertari espanyol en els anys finals del franquisme, especialment amb el grup editor del periòdic Frente Libertario, passant material de propaganda, diners, armes i militants –de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del Movimento Ibérico de Liberación (MIL), dels  Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i dels Grups Autònoms Llibertaris (GAL)– a través de la frontera, sovint en companyia d'Esteve Ballester i d'Enric Melich Gutiérrez. Entre 1975 i 1976 col·laborà en Acción Anarcosindicalista. El 31 de juliol de 1977 assistí a la manifestació antinuclear de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Delfinat, Arpitània). En 1978 va ser detingut a Barcelona (Catalunya) –amb altres companys francesos (Isabelle Loeb, Oscar Magro i Victor Simal) i amb Josep Palau, secretari de la CNT de Manlleu (Osona, Catalunya)– en una agafada contra els cercles llibertaris, i va ser torturat i empresonat durant vuit mesos a la Presó Model de Barcelona. Membre de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i del Comitè Anti Repressió (CAR), participà en un motí i en dues temptatives d'evasió. A resultes d'una vaga de fam de 28 dies i de pagar una fiança de 10.000 pessetes, va ser expulsat del país cap a França. A Perpinyà participà en totes les lluites (antimilitarista, feminista, antinuclear, ràdios pirates, etc.) i animà un sindicat d'interins del sector de la construcció. Entre el 14 i el 15 d'abril de 1979 intervingué en la II Conferència Nacional Anarcosindicalista que se celebrà a Lió (Arpitània). En 1981 fou un dels fundadors de la ràdio lliure anarquista de Perpinyà «Radio du Fond de la Ville», participà en les accions contra el cop d'Estat de Wojciech Jaruzelski a Polònia i assistí al Càmping Internacional que se celebrà a Le Bourdigou (Torrelles de la Salanca, Rosselló, Catalunya Nord). En 1984, amb altres militants del Grup «Puig Antich» de la FA, animà el Comitè Anti Feixista (CAF). En 1986 s'establí amb sa companya Nicole a Lió, on s'adherí al Col·lectiu Utilitari Lionès (CUL) del barri de la Croix-Rousse on vivia. Posteriorment s'uní al Comitè de Suport als Insubmisos, participà en les mobilitzacions de protesta contra la visita del papa Joan Pau II i va fer costat el moviment d'okupacions del barri de la Croix-Rousse. En 1990 entrà a formar part del grup anarquista de Lió de la FA, encarregant-se especialment de la Llibreria «La Plume Noire». En els anys posteriors participà activament en les activitats dels grups de la Unió Local de la FA i en el programa radiofònic «Idées Noires» de Radio Canut. A finals dels anys noranta va ser durant dos anys, amb altres companys lionesos, membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1995 assistí al Col·loqui Nacional sobre l'Anarquisme que se celebra a Perpinyà organitzat pel Grup «Puig Antich» i participà en la publicació de les seves actes L'Anarchisme, images et réalités. Actes du colloque de Perpignan, 1er au 4 novembre 1995 (1996). En 2003 fou un dels atiadors de l'organització de la protesta contra la reunió del G8 que se celebrà a Évian-les-Bains, formant part de la Convergència de Lluites Anti Autoritàries i Anticapitalistes Contra el G8 (CLAAACG8) i del «Village Alternatif, Anticapitaliste et Antiguerres» (VAAAG) a Annemasse. El juny de 2004, en el marc d'una dimissió col·lectiva de grups de Lió, abandonà la FA i s'adherí un temps a la Coordinadora de Grups Anarquistes (CGA), restant com a president de l'Associació «La Plume Noire». Cap el 2008, després de la seva jubilació professional, s'establí a L'Abergement-de-Varey, on participà, segons els postulats del «municipalisme llibertari» en l'ajuntament de la població. En la seva última època, milità en el Col·lectiu Llibertari de l'Ain (CLA), en el Col·lectiu «Les Joyeux» i fou delegat a L'Abergement-de-Varey del Syndicat du Traitement des Eaux d'Ambérieu et Son Agglomération (STEASA). Bernard Pensiot va morir el 6 de maig de 2018 a L'Abergement-de-Varey (Roine-Alps, França) d'una crisis cardíaca quan circulava amb bicicleta i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Bernard Pensiot (1948-2018)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Hristo Botev fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

Hristo Botev fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

- Hristo Botev: L'1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876 mor a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Havia nascut el 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 a Kalofer (Plovdiv, Bulgària). Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup «Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki  que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

***

Lucien Jean

Lucien Jean

- Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 a París (França). Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos, L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

Ugo del Papa

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: L'1 de juny de 1916 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Havia nascut el 18 de setembre de 1875 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Attilio Bulzamini

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'1 de juny de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Attilio Bulzamini. Havia nascut l'11 de novembre de 1890 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa «Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià «Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Joan Cantó Rico (ca. 1942)

Joan Cantó Rico (ca. 1942)

- Joan Cantó Rico: L'1 de juny de 1967 mor a Veracruz (Veracruz, Mèxic) l'escultor anarcosindicalista Joan Cantó Rico, conegut com Cullà. Havia nascut en 1907 a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Marbrista de professió, també realitzà escultures. Durant els anys de la II República espanyola milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la Revolució de 1936 fou membre del Consell Municipal de Monòver i destacà en el procés de col·lectivització dels camps integrat en la col·lectivitat de treballadors camperols. Dirigí el Consell d'Agricultura de la CNT i el novembre de 1936 fou membre del Comitè de Confiscacions de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1942 aconseguí arribar a Veracruz a bord del Nyassa. A Mèxic, especialment a Veracruz i a la Ciutat de Mèxic, tingué un gran ressò com a escultor. El 4 de gener de 1947 creà a la Ciutat de Mèxic, amb altres militants (Juan Gallego Crespo, Navarro Beltrán, Enrique Tineo, Rafael Ibáñez, Francisco de Pablo, Juan Roger, Emilio Maldonado, Manuel Jimeno i Antonio Villanueva), el Grup Regional de Llevant de l'Agrupació de la CNT d'Espanya a Mèxic. En 1966 era membre de l'Agrupació de Militants de la CNT en l'exili. Joan Cantó Rico va ser assassinat, juntament amb sa companya, l'1 de juny de 1967 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Son germà, Josep Cantó Rico, també marbrista i confederal, va ser afusellat pel franquisme el febrer de 1942.

***

Frank Tannenbaum

Frank Tannenbaum

- Frank Tannenbaum: L'1 de juny de 1969 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. Havia nascut el 4 de març de 1893 a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses, òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Pasquale Orselli

Pasquale Orselli

- Pasquale Orselli: L'1 de juny de 1975 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pasquale Orselli. Havia nascut el 14 de març de 1913 a Mezzano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares van ser l'anarquista Giovanni Orselli i Clotilde Martoni. Mecànic de professió, de ben jovenet s'adherí a les idees llibertàries i antifeixistes. Durant el desembarcament dels aliats a la Península italiana, s'integrà com a civil en les tropes canadenques a Campobasso (Molise, Itàlia) i després prengué un paper força actiu en la Resistència a Ravenna com a partisà en la 28 Brigada Garibaldi «Mario Gordini», destacant com a intèrpret i agent d'enllaç de les tropes angleses. El seu domicili serví de refugi dels membres dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) que operaven a la zona. Participà en l'alliberament de Ravenna, conduint el primer destacament de partisans («Operació Teodora») que entrà el 4 de desembre de 1944 a la ciutat. El 29 de desembre de 1944 va ser llicenciat de la seva formació i va ser contractat com a empleat municipal, encarregant-se durant més de trenta anys de la calefacció hivernal de l'escola i de la fabricació de gel per al Mercat Cobert. Durant la postguerra fou un dels militants més actius del moviment anarquista de Ravenna, col·laborant amb corresponsalies per al setmanari anarquista Umanità Nova i participant en nombrosos congressos i reunions de la Federació Anarquista de Romanya (FAR), formant part de la seva Comissió de Correspondència. Com a delegat de la FAR, assistí a conferències i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el Conferència de Liorna (entre l'1 i el 2 de maig de 1954), el VI Congrés de Senigallia (entre l'1 i el 4 de novembre de 1957) o la Conferència de Pisa (entre el 6 i el 7 de desembre de 1959). Durant la primera meitat dels anys setanta participà regularment en reunions dels grups de Romanya que generalment es celebraven al Cercle «Pio Menghi» de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Fou membre fundador i promotor de l'Istituto Storico della Resistenza (ISR, Institut Històrica de la Resistència) de Ravenna. Pasquale Orselli va morir l'1 de juny de 1975 en un hospital de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on havia estat portat d'urgències.

***

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic "Le Populaire de Paris" del 22 de març de 1924

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic Le Populaire de Paris del 22 de març de 1924

- Pierre Le Flaouter: L'1 de juny de 1981 mor a Vertou (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Havia nascut el 18 de març de 1884 a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelle à l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».

***

Cristóbal Parra Román

Cristóbal Parra Román

- Cristóbal Parra Román: L'1 de juny de 1984 mor a Charlaval (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Parra Román. Havia nascut el 28 d'abril de 1912 a Biar (Alt Vinalopó, País Valencià) --algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Sos pares es deien Lucio Parra i Ángela Román. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari d'Elda, destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la junta rectora del qual fou membre. Quan la vaga general de maig de 1933 a Elda va ser detingut, jutjat i absolt l'agost de 1934. Entre 1935 i 1936 col·laborà en la revista Proa, fundada per Vicente Galindo (Fontaura). El febrer de 1936 fou delegat per Elda en el Ple Regional de la CNT i fou un dels redactors de la ponència que acordà el retorn dels Sindicats d'Oposició confederals. En acabar la guerra passà a França i, després d'estar internat en diversos camps de concentració i de d'un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), visqué a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i, a partir de 1940, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una fàbrica d'espardenyes i participà activament en la reorganització de les Joventuts Llibertàries en l'Exili. En 1945 col·laborà en la revista Impulso de Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per oposar-se a la moció col·laboracionista adoptada arran d'una assemblea plenària portada a terme a Tolosa en 1944. A la tardor de 1945, després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'encarregà de les relacions amb els militants originaris de la província d'Alacant (País Valencià) i fou un dels delegats provincials del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'exili, els secretaris del qual foren Antonio Alorda i Enrique Ruiz. En 1946 va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i s'encarregà de portar les estadístiques del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. El març de 1946, arran del Congrés de l'FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari general d'aquesta organització i desaprovà el Comitè Regional escindit de les Joventuts Llibertàries lligades a la tendència col·laboracionista. En 1947 col·laborà en Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. En el Congrés de 1947 fou nomenat director del setmanari de l'FIJL Ruta, en substitució de Rodríguez Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos mítings (Montalban, Montpeller, Lió, Clarmont d'Alvèrnia, Marsella, etc.), moltes vegades amb Joan Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa companya Azucena Adell, filla del militant llibertari Rafael Adell, s'instal·là a Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la direcció de Ruta i en 1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries, lliurant-se únicament a la militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'Alleins (Provença, Occitània) i en 1962 fou el responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa Blava), càrrec que ocupà també en 1968 i a començament dels anys vuitanta. Trobem articles seus en CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Nueva Senda, Proa, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.

Cristóbal Parra Román (1912-1984)

***

Josep Aparisi Ivars

Josep Aparisi Ivars

- Josep Aparisi Ivars: L'1 de juny de 1993 mor a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars. Havia nascut el 12 de novembre de 1893 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Teixidor de professió, entre 1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana, el grup anarquista «Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i més tard formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la Confederació Nacional del Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta. Va ser tancat arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la tendència trentista, entre 1935 i 1936 dirigí la revista alcoiana Boletín CNT-AIT Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la Industria Textil y Fabril de Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament de la caserna confiscada a Alcoi i més tard encapçalà el departament de fabricació tèxtil del Comitè de Confiscació de la Indústria Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa per a la fàbrica de pólvora de Múrcia. Lluità contra la centralització que els comunistes volien imposar a les col·lectivitats i aconseguí del Govern central el permís perquè les fàbriques d'oli i vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin armes per a l'exèrcit republicà. Participà en gires propagandístiques fent conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna, Énguera, l'Alcúdia de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament d'Alcoi fins al final de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell Econòmic Polític i Social (CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer costat la Junta Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser apressat pels feixistes i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de 1941 va ser enviat al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià) esperant judici. El 27 de setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de presó menor per «auxili a la rebel·lió». El 22 de desembre de 1943 obtingué la llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de 1944. El 19 de novembre de 1946 se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels quaranta rebutjà la invitació de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada contra la CNT clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser enviat pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de 1948. Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la seva avançada edat, participà en la reconstrucció de la CNT. Josep Aparisi Ivars va morir l'1 de juny de 1993 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Son fill Celoni Aparisi Aracil també va ser militant anarcosindicalista.

Josep Aparisi Ivars (1893-1993)

***

César Galiano Royo fotografiat per Jonathan Herreros

César Galiano Royo fotografiat per Jonathan Herreros

- César Galiano Royo: L'1 de juny de 2012 mor a Barcelona (Catalunya) l'escriptor i guionista de còmics llibertari César Galiano Royo, conegut com El César i que va fer servir el pseudònim Mariano Rubio. Havia nascut el 27 d'abril de 1962 a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor i guionista de còmics llibertari César Galiano Royo, conegut com El César i que va fer servir el pseudònim Mariano Rubio. Quan tenia tres mesos es traslladà amb sa família a Nájera (La Rioja, Espanya), població on es crià. De jove s'instal·là a Barcelona (Catalunya) per realitzar estudis universitaris i es guanyà la vida en diferents feines (discjòquei, conserge en la UNED, etc.) i moltes en el camp audiovisual. Posteriorment s'instal·là a Girona (Gironès, Catalunya). Durant molts anys fou guionista de còmics, moltes vegades junt al dibuixant Pedro Espinosa o per a son germà Jose Luis, en importants revistes, com ara El Chou, Pasaje al Planeta Clandestino, Lo mejor de cada casa, Litteracómics, El Jueves, El Víbora o Makoki. En 2002 aparegué la revista contracultural i satírica El Cacique, la qual dirigí. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Fábula. Revista literaria. És autor de diferents novel·les, algunes de temàtica llibertària, com ara El exilio está aquí (2001 i 2011), La generación inexistente (2008), El día de Barcelona. Crónica del inicio de una revolución (2008), Diario del hospital (no te fíes del de la bata verde) (2009), Laureano Cerrada, el empresario anarquista (2009), Las aventuras de Bakunin y los internacionalistas de la región española (2011), El frontón de Shanghai (2011), Diarios y escritos dispersos (2001-2011) (2011) i Mi descubrimiento de América (del norte) (2012). També mantingué una gran activitat com a escriptor de blocs digitals. César Galiano Royo va morir l'1 de juny de 2012 en un hospital de Barcelona (Catalunya) a resultes d'un càncer de laringe que arrossegava d'anys enrere.

---

[31/05]

Anarcoefemèrides

[02/06]

Escriu-nos


Actualització: 01-06-19