---
Attilio
Bulzamini (1890-1938)
L'11 de novembre
de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos
pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis
primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la
Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i
milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà
activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de
«destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim
d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida.
Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels
grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va
ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se
clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot
feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en
la semiclandestinitat, treballant a l'empresa «Breda» a Sexto San Giovanni
(Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927,
després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà
com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i
al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà
Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928
a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot
feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa
(llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera
duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment
llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué
estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il
Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa
companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb
Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en
el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa
de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs
Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric
en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França,
França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de
l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà
immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la
Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936
participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a
instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià «Errico Malatesta», adherit
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele
Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar
el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb
sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a
França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també
milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un
projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la
dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el
gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva
úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als
fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a
Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt
dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio
Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).
---
Attilio
Bulzamini
---
Attilio
Bulzamini (segon per la dreta) de camí cap a la guerra d'Espanya
---
Ludovico Bulzamini (segon per la dreta) amb altres companys, entre ells Teresa Noce i
Luigi Longo (al centre), durant la guerra d'Espanya
---
---