---

Anarcoefemèrides del 2 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "L'Avant-Garde"

Portada d'un exemplar de L'Avant-Garde

- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs --a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la «propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878),  que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin i Élisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

***

Dibuix de l'atemptat de Nobiling

Dibuix de l'atemptat de Nobiling

- Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació --situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)--i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

***

Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic "Harper's Weekly" del 29 de maig de 1886

Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic Harper's Weekly del 29 de maig de 1886

- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

***

Capçalera de "Tierra y Libertad"

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

***

Biografia i memòries de Bertoni

Biografia i memòries de Bertoni

- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de "La Voz Confederal"

Capçalera de La Voz Confederal

- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

***

Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica de Charles-Albert Bitterlin apareguda en el diari socialista de La Chaux-de-Fonds "Le Sentinelle" del 19 de desembre de 1933

Necrològica de Charles-Albert Bitterlin apareguda en el diari socialista de La Chaux-de-Fonds Le Sentinelle del 19 de desembre de 1933

- Charles-Albert Bitterlin: El 2 de juny de 1867 neix a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa)– l'anarquista, i després socialista, Charles-Albert Bitterlin. Sos pares es deien François-Antoine Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà d'encastament i gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat Romanda del Grütli, de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la repressió sorgida arran de l'edició del «Manifeste des anarchistes suisses» d'Aimé Bovet i Albert Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar noms de companys. En 1892 va ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la policia. El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre Alcide Dubois i Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant la nit del 10 a l'11 de desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra les riches», signat pels Grups Anarquistes Suïssos i editat a París (França) pel periòdic La Révolte, fet pel qual el 19 de desembre de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica considerant que aquest manifest legitimava «la propaganda pel fet i el recurs a la violència». Altres companys seus del Cercle d'Estudis Socials de La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand Monnin i Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix motiu. El grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles Allement, intentà sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels condemnats. Malgrat l'ordre d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici i va ser condemnat, com la resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per «amenaces i provocació de delictes». El periòdic La Sentinelle organitzà una subscripció popular per a poder finançar les multes i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15 d'abril de 1895, s'instal·là a Morteau (Borgonya, França), on continuà militant en els cercles socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La Chaux-de-Fonds, on deixà de militar en el moviment anarquista i s'afilià al Partit Socialista. Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir el 17 de desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una necrològica elogiosa de la seva persona.

Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)

***

Carlo Peroni

Carlo Peroni

- Carlo Peroni: El 2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista Carlo Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone. Després de fer els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de tipògraf en diverses empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent, establí contacte amb destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els principis teòrics del pensament llibertari, especialment en el d'Errico Malatesta. Membre del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en 1909 estava subscrit al periòdic anarquista Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les precàries condicions econòmiques que patia l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un petit taller d'enquadernació i després com a bugader en un hospital gestionat per monges italianes. Mesos després es traslladà a Scranton (Pennsilvanià, EUA) on entrà a fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En aquesta època freqüentà els ambients de l'emigració anarquista italiana i participà en els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14 d'agost de 1911 parlà durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi. Durant la tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel cònsol italià de Nova York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus companys llibertaris. A començaments de 1912 retornà a Novara i setmanes després va ser detingut acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i resistència a un funcionari públic» durant una cerimònia en honor del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van segrestar alguns números de periòdics anarquistes i opuscles i manifests antimilitaristes; denunciat a les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies de presó que patí en estreta vigilància. Un cop lliure, continuà amb la seva tasca propagandística, assistint a mítings i reunions anarquistes. Durant molts anys fou secretari dels polígrafs de la Federació del Llibre i membre del grup «La Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la Cambra del Treball local entre activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara, però el projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En 1913 s'enrolà com a músic en el 28 Regiment d'Infanteria de Novara i durant els anys de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla que patí empresonament a Àustria. Després de les operacions bèl·liques, es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en les agitacions obreres del «Bienni Roig» (1919-1920) i  com a membre dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De bell nou a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito Mussolini, es va veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se a realitzar donacions esporàdiques a alguns periòdics anarquistes que es publicaven a l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser durament reprimit per règim i «convidat» a afiliar-se a la Unió de Sindicats Feixistes Industrials de Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser inclòs en el «tercer llistat» de «persones a detenir en determinades contingències», fet que implicava la seva detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites, cerimònies i manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial s'acostà als comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). En 1970 encara era viu a Novara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" del 10 de juliol de 1932

Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 10 de juliol de 1932

- Juan Arnedo Jiménez: El 2 de juny de 1911 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Arnedo Jiménez. Treballà de paleta i de tipògraf. Després de la proclamació de la II República espanyola milità en el moviment llibertari, en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca (Aragó, Espanya). El 30 de juny de 1932 va ser condemnat per un tribunal popular a l'Audiència Provincial d'Osca a dos anys i quatre mesos de presó correccional per haver posat durant la nit del 24 al 25 de gener d'aquell any dos cartutxos de dinamita a la via fèrria entre Osca i Tardienta –el jurat popular demanà d'ofici el seu indult– i va ser tancat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya); dos companys seus, Paulino Dieste Ara i Francisco Jordán Gallego, en van ser absolts. En aquest any va col·laborar en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1934 va ser novament empresonat dos mesos, juntament amb altres companys (Antonio Ascaso Jiménez, Juan Barrabés Asún i Mariano Catalina Mata), per «difusió de premsa clandestina». El febrer de 1935 va ser jutjat per la seva participació en els fets revolucionaris de desembre de 1933, però va ser absolt. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el president del Sindicat Únic de la CNT d'Osca i participà en els combats als carrers. Després de l'ocupació de la població per les tropes franquistes, aconseguí fugir a les muntanyes i s'integrà en els primers grups de milicians que intentaren alliberar la ciutat. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat comissari delegat de Guerra de Brigada del II Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió («Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'abril de 1939 va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat al camp de concentració d'Albatera; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a les presons d'Oriola, Elx i Huelva. El març de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Posteriorment es va exiliar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Ruju en el documental "Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo"

Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo

- Antonio Ruju: El 2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista Antonio Ruju. Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva «absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fotografia del cos de Mateu Morral, exposat a l'Ajuntament de Torrejón de Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui prèviament havia matat (2 de juny de 1906)

Fotografia del cos de Mateu Morral, exposat a l'Ajuntament de Torrejón de Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui prèviament havia matat (2 de juny de 1906)

- Mateu Morral Roca: El 2 de juny de 1906 és assassinat a San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Havia nascut el 25 de novembre de 1879 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

***

Gueorgui Sheitanov

Gueorgui Sheitanov

- Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 és assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.

***

Emilio Pedrero Mardones

Emilio Pedrero Mardones

- Emilio Pedrero Mardones: El 2 de juny de 1938 és afusellat a Valladolid (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Havia nascut el 3 de maig de 1911 a Lleó (Castella, Espanya). Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangista Ángel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família «amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.

***

Benoît Broutchoux

Benoît Broutchoux

- Benoît Broutchoux: El 2 de juny de 1944 mor a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Havia nascut el 7 de novembre de 1879 a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot, on morí quatre anys després.

***

Necrològica de José Martí apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 24 de juny de 1956

Necrològica de José Martí apareguda en el periòdic tolosà CNT del 24 de juny de 1956

- José Martí: El 2 de juny de 1956 –algunes fonts citen erròniament 1958– mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista José Martí. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detingut pels nazis, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en la resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i s'oposà a qualsevol tendència reformista. Emigrà a Bèlgica i formà part de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Bèlgica i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 assistí com a delegat de Brussel·les al Congrés de l'MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. José Martí va morir, quan ocupava el càrrec de secretari del Nucli Confederal, a conseqüència d'una intervenció quirúrgica el 2 de juny de 1956 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat civilment tres dies després. Deixà companya, Matilde, i una filla, Nicole.

***

Giuseppe Petacchi

Giuseppe Petacchi

- Giuseppe Petacchi: El 2 de juny de 1961 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Petacchi, conegut com Beppe Petacchi i Copeta. Havia nascut el 25 de febrer de 1907 a Avenza (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Elia Petacchi i Aldegonda Gianfranchi. Es guanyava la vida fent de picapedrer de marbre i de rentaplats. D'antuvi republicà, en 1927 es va veure obligat pel règim feixista a portar targeta d'identitat en aplicació de la nova llei de seguretat pública. En 1929 se li va negar el permís d'embarcament a naus estrangeres per evitar que fes propaganda antifeixista entre els mariners. El 21 d'abril de 1932 va ser amonestat per freqüentar subversius i el 25 d'abril va ser sorprès mentre intentava convèncer altres picapedrers perquè rebutgessin el nou contracte de treball, ja que els salaris eren molt baixos. El 17 de juny de 1932 va ser novament amonestat i el 28 d'aquell mes va ser arrestat perquè el trobaren amb Andrea Lucetti i Vera Bibbi; jutjat, el 30 de juny de 1932 va ser condemnat a tres mesos d'arrest i a dos anys de llibertat vigilada per violació de l'amonestació. El 28 de maig de 1934, amb Roberto Briganti, Pilade Menconi, Ivo Pieruccini, Ercole Pisani i Ciro Sparano, emigrà clandestinament a França via La Spezia (Ligúria, Itàlia) i Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà amb l'anarquista Celso Persici, enviant diners a sa companya, diners que moltes vegades eren segrestats per la policia feixista. A França es relacionà amb Camillo i Giovanna Berneri, Aldo Garosci, Emilio Lussu, Umberto Marzocchi, Randolfo Pacciardi, els germans Rosselli i Pio Turroni, entre d'altres. El 5 de juny de 1934 va ser condemnat a Marsella per agressió a mà armada. El 29 de setembre de 1934 va ser inscrit, com a «republicà ja amonestat polític», en el butlletí de recerca fronterera amb l'anotació de detenció. L'11 de gener de 1935 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Massa Carrara (Toscana, Itàlia). A Marsella desenvolupà una intensa activitat antifeixista, participant en diverses iniciatives i en assemblees de la Universitat Proletària, de l'Associació Republicana Socialista (ARS) i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). L'octubre de 1935 assistí al Congrés Antifeixista de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Edoardo Angeli, Roberto Boschi, Alberto Jacometti, Guido Lionello, Carlo Pedroni i altres exiliats. L'agost de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent el 28 d'agost d'aquell any a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Greument cremat el 20 de setembre de 1936, juntament amb Giuseppe Gabbani i Giuseppe Barberis, a Osca en l'incendi del carro brindat on hi anava, atacat per les tropes franquistes, va ser hospitalitzat a Barcelona. Amb Arturo Buleghin, Emilio Canzi, Antonio Cieri, Giuseppe Mioli, Bruno Pontorni, Vindice Rabitti, Carlo Rosselli, Valentino Segata i Tommaso Serra, signà un telegrama dirigit al grup «Giustizia e Libertà» (GL) de París (França), on es desmentia el rumor que circulava en ambients de l'emigració política italiana que parlaven de «dissidències internes en la Columna Italiana». El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies, que va ser publicat en els periòdics Guerra di Classe i L'Adunata dei Refrattari. El 3 de novembre de 1936 va escriure a son germà Aldo, que havia estat detingut a Susa (Piemont, Itàlia) el setembre quan intentava emigrar il·legalment per enrolar-se en les formacions antifranquistes, on afirmava que s'havia de passar «de la lluita de posicions a l'atac». El desembre de 1936 es fotografià a Barcelona amb Ciro Sparano i Roberto Briganti, també milicians de la «Columna Ascaso» i el gener de 1937 marxà uns dies a França per intentar enrolar voluntaris. Posteriorment passà a la Companyia de Metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió, juntament amb Agostino Casati i Libero Battistelli. El 5 de març convidà son germà a unir-se amb ell a la lluita a la Península. Assistí amb ràbia als «Fets de Maig» de 1937. De bell nou a França l'estiu de 1937, romangué, amb sa companya i son fill que aconseguiren fugir d'Itàlia, al domicili parisenc del professor Angelo Monti, membre de GL i exmilicià de la guerra d'Espanya, i va ser inclòs pels feixistes en el grups dels militants capaços d'atemptar contra els jerarques feixistes amb la intenció de venjar-se de la mort de Carlo Rosselli. A Paris freqüentà les reunions de GL i intentà aconseguir una targeta d'identitat falsa amb el suport d'Emilio Lussu i d'Emilio Caporali, però el 8 d'agost de 1938 finalment va ser expulsat del país. El 28 de setembre de 1938 el cap de la policia feixista informà al prefecte que havia sortit de París amb una destinació desconeguda i demanà mesures de vigilància especials per aconseguir la seva detenció. Un cop expulsat de França, visqué clandestinament a Bèlgica, on a principis de 1939 treballà de picapedrer a Lustin (Namur, Valònia) i a Tailfer (Namur, Valònia). En data desconeguda va estar internat al camp de concentració de Vernet. El juny de 1940, mentre els nazis s'estenen per França, retornà a Marsella, romanent a casa de l'anarquista Senofonte Argante Pisani, també exmilicià de la guerra d'Espanya, i treballant de recollidor d'escombraries i de obrer. A finals de 1940 figurava en una llista d'antifeixistes italians molt actius a França i on se'l considerava molt perillós, llista que va ser enviada per la policia feixista a la nazi per facilitar-ne la seva captura. Aconseguí embarcar-se cap a Casablanca (Marroc), on trobà Antoine Martinez (Titine) i Pio Turroni. El 19 de novembre de 1941 els tres emigraren amb el vaixell Serpa Pinto a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), on treballà de paleta en la construcció. Marxà al Canadà, ja que des d'allà tenia més possibilitats de retornar a Europa, i aconseguí embarcar-se cap a Liverpool (North West England, Anglaterra), però, per un error burocràtic, va ser confós per un feixista i reclòs en un camp de concentració. Els continus enfrontament amb els feixistes reclosos convenceren les autoritats britàniques que havia hagut un error d'identificació i va ser enviat al nord d'Àfrica, on seguí un curs de paracaigudisme a les ordres de l'Special Operations Executive (SOE, Direcció d'Operacions Especials) de l'Exèrcit britànic. El 24 de setembre de 1943 va ser llançat en paracaigudes a Empoli (Toscana, Itàlia) en una operació dirigida pels anglesos amb la finalitat que operés a les línies enemigues al costat dels partisans. Després d'una breu estada a Avenza, es traslladà a Florència (Toscana, Itàlia), on treballà per al Centre Antifeixista i entrà en contacte amb destacats militants (Carlo Cassola, Adriano Milani, Carlo Lodovico Ragghianti, etc.) i trobà el seu amic Gino Menconi. Emilio Lossu el va enviar a combatre a Mugello (Toscana, Itàlia) enquadrat en la II Brigada «Carlo Rosselli». Fins al final de la II Guerra Mundial es mostrà molt actiu en la Resistència. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1945 participà en el III Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). Va ser denunciat en diverses ocasions per haver amagat al seu domicili anarquistes italians i espanyols perseguits per la policia i la Interpol.

Giuseppe Petacchi (1907-1961)

***

Necrològica de Víctor Salas apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 17 d'octubre de 1963

Necrològica de Víctor Salas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 d'octubre de 1963

- Víctor Salas: El 2 de juny de 1963 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Víctor Salas. Calderer de professió, milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Treballà en la construcció de pantans a l'Alta Cerdanya, patí un greu accident i emmalaltí de silicosi. Víctor Salas el 2 de juny de 1963 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa de la silicosi i fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta localitat.

***

Lucia Sánchez Saornil (ca. 1954)

Lucia Sánchez Saornil (ca. 1954)

- Lucía Sánchez Saornil: El 2 de juny de 1970 mor a València (País Valencià) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Havia nascut el 13 de desembre de 1895 en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya). Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant els últims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938).  En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

***

Richard Tetenbaum

Richard Tetenbaum

- Richard Tetenbaum: El 2 de juny de 1996 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA) l'activista anarquista Richard Lewis Tetenbaum, més conegut com Tet. Havia nascut el 20 de març de 1949 a Nova York (New York, EUA). Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936). Richard L. Tetenbaum va morir el 2 de juny de 1996 de càncer a San Francisco (Califòrnia, EUA).

***

Diego Giménez Moreno (2007)

Diego Giménez Moreno (2007)

- Diego Giménez Moreno: El 2 de juny de 2010 mor a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Havia nascut el 10 d'abril de 1911 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

Diego Giménez Moreno (1911-2010)

---

[01/06]

Anarcoefemèrides

[03/06]

Escriu-nos


Actualització: 20-03-19