|
---
Anarcoefemèrides del 31 de juliol Esdeveniments
Capçalera de La Propaganda - Surt La Propaganda: El 31 de juliol de
1881
surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer
número del dominical La
Propaganda. Revista semanal consagrada a
la defensa e ilustración de la clase obrera.
D'antuvi la seva tendència era
republicanofederal, però gràcies al viratge
polític i la radicalització del seu
fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les
tesis
anarcocol·lectivistes de la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o
anterior, el seu
subtítol serà «Semanario social
defensor de la clase trabajadora» i més tard
«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En
un primer moment polemitzà
amb Revista Social, però
aviat passà
a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres
del consell de
redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel
Bernárdez, Federico Rodríguez
i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien
a la capelleria que
el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre
les
seves col·laboracions destaquen la secció
«Misceláneas doctrinales», on Ricardo
Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de
Serafín Álvarez,
Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán,
Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo
Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al
servei militar, realitzades pels quintos
que formaven el seu comitè de redacció, enmig de
l'escàndol dels contingents i
les redempcions en metàl·lic, va ser un dels
puntals que van fer força popular
aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74
números, l'últim el
4 de març de 1883, i encara en sortí el
número 75, però va ser segrestat per
les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150
pessetes), fet que
suposà la fi de la revista. ***
Protecció d'un
mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell) - Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) –poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual. ***
Capçalera
del primer número de Ruta Confederal - Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de
1937
surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià)
el primer número del setmanari
anarcosindicalista Ruta Confederal.
Órgano de la Federación Local y Comarcal de
Sindicatos de Ramo e Industria.
CNT-AIT. Era una publicació oficial,
visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de
la Federació
Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes.
Trobem articles de Mauro
Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita
Cerdà, Felipe Colomer, Felipe
Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina
García, José García Ventura,
Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge
Quiles,
Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres.
Polemitzà amb Humanidad,
d'Alcoi, i atacà els comunistes.
En sortiren 34 números, l'últim el 19 de
març de 1938.
Naixements
Foto policíaca de Jacob Mahler (3 de març de 1894) - Jacob Mahler: El
31 de juliol de 1832 neix a Hanau (Electoral
de Hessen, Sacre Imperi
Romanogermànic; actualment pertany a Darmstadt, Hessen,
Alemanya) l'anarquista
Johann Heinrich Jakob Mahler –comunament citat en
francès com Jean Henri
Jacob Mahler i a vegades erròniament Malher–
i conegut com Le
Russe. Sos pares es deien Johann Jakob Mahler, boter, i
Margarete Bader.
Quan tenia cinc anys abandonà el seu país nata i
cresqué a Sant Petersburg
(Rússia, Imperi rus; actualment Rússia). Quan
tenia 18 anys emigrà a França i
treballà de baster en una albarderia de París
(França). El 2 de març de 1861 es
casà al XIII Districte de París amb l'armillera
francesa Maria Louise Wiedmann.
En aquesta època vivia al número 49 del carrer
Chevaleret de París. Quan
esclatà la guerra francoprussiana marxà cap a
Suïssa, on va romandre dos anys.
De bell nou a França, en 1880 aconseguí la
nacionalitat francesa. Figurava com «anarquista
militant» en un llistat d'anarquistes de la III Brigada
d'Investigacions de la
Prefectura de Policia del 29 d'abril de 1892. El 3 de març
de 1894 el seu domicili,
al número 10 del carrer de La Voyette d'Ivry-sur-Seine (Illa
de França, França)
va ser escorcollat per la policia i es van trobar una important
quantitat de
periòdics i fullets anarquistes –no obstant
això, sa companya argumentà que es
tractava de documentació personal
(correspondència, quaderns, etc.). Aquest
mateix dia va ser fitxat com «anarquista» en el
registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i enviat a
la presó parisenca
de Mazas. Jacob Mahler, oficialment, es va suïcidar a la seva
cel·la el 10 de
març de 1894 a la presó de Mazas de
París (França) escanyant-se amb la seva
camisa fermada al llit. Alguns diaris qüestionaren la seva
pertinença al moviment
anarquista i que es tractava d'una altra persona amb el mateix nom o
semblant i
altre fet estrany va ser que el dia abans de la seva mort s'havia
decretat la
seva posada en llibertat; la Prefectura de Policia mai no va aclarir
aquest
cas. ***
Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894) - Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Fábio Luz - Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme. ***
Adalgisa
Fochi (ca. 1902) - Adalgisa Fochi: El
31 de juliol de
1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia)
l'educadora, escriptora i activista
feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat
intel·lectual anarquista
Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí
que havia participat
en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina
Gallenga, més acostada
a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances
per
Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano
Berneri, vidu amb fills que
treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia,
Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de
maig de 1897 nasqué Camillo
Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de
mestra,
mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses
ocasions (Milà,
Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de
contes infantils –La penna d'oro
(1902) i La scopa di zia Tecla
(1904)–, en 1912 va
fer la conferència L'eredità
in relazione
alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca
Popular de Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a
l'escola superior, i en 1914
altra sota el títol Esaminandi ed
esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa
dels infants abandonats,
com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo
in fanciullo. En 1927 publicà
l'obra de teatre en un acte Uno
stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa
tasca cultural marcada pel
seu pensament polític, barreja entre el republicanisme
mazzininià, el
socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana.
Durant el
règim feixista, després de negar-se a jurar
fidelitat al Rei, obligació per a
tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva
professió i el seu
país. Es reuní amb son fill i la seva companya
Giovanna Caleffi a París
(França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a
ensenyar ses dues nétes
Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París
després de l'assassinat de son
fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya),
retornant a
Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A
Itàlia publicà dos
llibres dedicats a son fill: Con te,
figlio mio! (1948), que en realitat són unes
memòries, i La mamma. In difesa di
Camillo Berneri. Contro
i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va
morir el 16
d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba,
segons el seu desig, només porta una inscripció:
«Madre di Camillo». ***
Nicolas
Clos - Nicolas Clos: El
31 de juliol de 1882 neix al XI Districte de París
(França) el sindicalista
Nicolas Clos, conegut com Gros Morin. Sos
pares es deien Nicolas
Clos, manobre i adober, i Anna Becker, cosidora. El 30 d'agost
de
1899 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de
presó per «robatori
de collites». El 10 d'octubre de 1903 es casà a
l'XI Districte de París amb la
florista parisenca Louise Charpentier i en aquesta època
vivia amb sos pares al
número 59 del bulevard de Ménilmontant de
París; però acabà enviudant. Pocs
dies després de casat, el 16 de novembre de 1903 va ser
incorporat en el 46
Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 22 de febrer de 1905. En
1914 va
ser integrat en el Regiment d'Infanteria de Fontainebleau, a la VI
Secció de
Ferrocarrils de Campanya. Durant la Gran Guerra passà per
diferents regiments
d'infanteria. El 26 de desembre de 1919 va ser condemnat pel X Tribunal
Correccional del Sena a quatre mesos de presó per
«cops i ferides». Ajustador mecànic
de professió, d'antuvi va fer feina a les
fàbriques Renault de
Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) i
després a fàbrica de màquines i
d'utillatge «H. Lapipe & Ch. Wittmann», al
número 39 del carrer Saint-Fargeau
de París. El seu últim domicili va ser al
número 126 del carrer Chemin Vert de
París. L'11 de gener de 1924 assistí a un
míting comunista a la Casa dels
Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la
Confederació General del
Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles
de París, en el curs
de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser
ferit de tres
trets (un al cap i dos al ventre), juntament amb lampista plomer i
anarcosindicalista
Adrien Poncet (Gros Plombier). També
resultaren ferits de bala els
anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière,
Michel i Philogone
Pécastaing. Nicolas Clos va morir aquell mateix dia, l'11 de
gener de 1924, a
l'Hospital Sant-Louis del X Districte de París
(França). El periòdic L'Humanité
afirmà que Nicolas Clos era militant comunista, fet que Le
Libertaire
negà formalment. El Sindicat Únic del Metall, de
tendència comunista, assistí a
l'enterrament de Nicolas Clos, organitzat per sa família, el
18 de gener al
cementiri de Pantin (Illa de França, França),
encara que no estigués clar que
militava en aquest moviment. La Libertaire
organitzà una subscripció
popular per sa filla. ***
Portada del llibre d'Anna Mahé - Anna Mahé: El 31 de juliol de 1882 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna-Rose Marie Mahé. Sos pares es deien Pierre Marie Armand Mahé, sabater, i Eulalie Flavie Eugénie Brosseau. D'antuvi mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola Normal de Nantes (Bretaya)–, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine Mahé, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). El 6 d'agost de 1903 es casà a Nantes amb Marie Augustin Fauvelais. Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie, La Cravache, Germinal, Le Libertaire, L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907 s'ocupà, amb Pierre Brunia, d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis Libres» a Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908, arran d'una baralla a la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal Bernard i Albert Libertad, trencà amb aquest últim i intentà, amb Henri Martin (Japonet), recuperar el material d'impremta que es trobava al local. Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer saber a través de la premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el periòdic L'Anarchie. En 1908 publicà el fullet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. També en 1908 publicà l'obra de teatre Vers la vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i Eugène Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés, fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre Ruff. En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista «L'Espérance» i fou membre del consell de redacció de Le Libertaire. En aquesta època era companya de l'anarquista André Jules Marie de Bläsus (André De Blasiis), amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny d'Asnières (Illa de França, França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article antimilitarista «Conseils d'une mère à son fils» publicat el 2 d'octubre en Le Libertaire, va ser empresonada; jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena, juntament amb Georges Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de la «Banda Bonnot», com a conseqüència d'una denúncia, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar documents de Léon Lacombe i una màquina d'escriure robada, i per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos de presó per robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb Pierre Miremont (Georges) i en 1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser interceptat per la censura, fet pel qual s'engegà una investigació especial per part del comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no tingué cap resultat. En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a Colombes (Illa de França, França). Anna Mahé va morir el 8 de novembre de 1960 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Ignacio
Núñez Soler - Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana, Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del «Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants –de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler. ***
Necrològica
de José Miguel Domene Barón apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 6 de desembre de 1983 - José Miguel Domene
Barón: El 31
de
juliol de 1911 neix a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Miguel Domenech
Barón –algunes fonts citen
erròniament el seu
primer llinatge com Domenec
o Domenech.
Era fill natural de Francisco Domene Matusana i Ana Barón
Haro,
que va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 26 de juny
de 1913.
Després de la
guerra civil s'exilià a França. Militant de la
Federació Local de Tarba de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys
fou delegat de la
Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa
companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José
Miguel Domene Barón
va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània). ***
Bernard
Ferri (1963)
- Bernard Ferri: El 31 de juliol de 1942 neix a l'Hospital Tarnier del VI Districte de París (França) l'activista llibertari Bernard Ferri. Sos pares es deien Albert Ferri, auxiliar de comptabilitat, i Yvette Marcelle Alice Pin, empleada d'assegurances. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França). Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània), després de patir un accident de muntanya en estranyes circumstàncies a Gavarnia (Bigorra, Gascunya, Occitània) –segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada.
Defuncions
Obra de Prouvost - Léon Prouvost: El 31 de juliol de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon-Michel Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 29 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de setembre– de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Félix Léon Prouvost, fabricant, i Adéle Justine Delamoy. Fill d'una família burgesa del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, el 31 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 d'agost– de 1921 a Villa Rock Hill, a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres. ***
Nota
de la mort de Roland Noget apareguda en el diari de Caen L'Ouest-Éclair
del 2 d'agost de 1935 - Roland Noget: El
31 de
juliol
de 1935 mor a Caen (Normandia, França) l'anarquista i
pacifista Roland Paul
Arsène Roland. Havia nascut el 18 de setembre de 1904 a
Caumont-l'Éventé
(Normandia, França). Sos
pares es deien Eugène Armand Noget, llauner, i Irma Armande
Anatolie Huet,
modista. Es guanyava la vida com a manobre a París
(França). Membre del grup de
cançonetistes revolucionaris «Muse
Rouge», prengué part en els vetllades de la
societat «La Normandie», on l'havia
introduït el poeta Charles Pessey. Militant
pacifista, formà part del grup del III Districte de
París de la Lliga
Internacional de Combatents de la Pau (LICP), però,
descontent amb l'orientació
dretana d'aquesta, entrà a formar part de la Lliga
Internacional d'Acció
Pacifista i Social (LIAPS), fundada el 14 d'abril de 1934, sota la
presidència
d'honor de Victor Méric, per Cantaret i Jean-Paul Monteil.
Aquesta lliga tenia
com a finalitat lluitar contra el feixisme i la guerra «per
tots els mitjans».
Fou responsable del grup que arreplegava militants de la LIAPS dels
quatre
primers districtes parisencs. També va pertànyer
al Grup de Defensa del
periòdic La Patrie Humaine
i fou
tresorer del periòdic parisenc Le
Clameur
(1932-1936), òrgan mensual de la Unió
d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP),
d'orientació comunista llibertària, dirigit per
René de Sanzy. Va col·laborar
en Almanach de la Paix pour 1934,
editat per l'UIP. Malalt de tuberculosi, Roland Noget va morir el 31 de
juliol
de 1935 a l'Hospital de Caen (Normandia, França). ***
Manuel Martín de la Haza - Manuel Martín de
la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat
a Los Palacios (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la
Haza, conegut com El Niño de la
Canita. Havia nascut el 23
d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill
d'una
família pagesa pobre, assistí molt poc a
l'escola. Des d'infant ajudà en les
tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina
Arquellada Jiménez, amb qui
tingué un infant. Després de treballar com a
jornaler a la major part de les
explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser
contractat de pagès
a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II
República
espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de
la CNT de
Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i
olivaters, càrrec en el
qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis
mesos després. Arran del cop
feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de
falangistes
i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a
Dos Hermanas.
Manuel Martín de la Haza va ser afusellat
l'endemà, 31 de juliol de 1936, al
lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia,
Espanya).
El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de
la Llibertat», que anualment
se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria. ***
Antonio Muñoz Benítez - Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Manuel Muñoz Arias i Gerturdis Benítez Yuste. Encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes. ***
Gino Sette - Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola. ***
Felip Cortiella i Ferrer - Felip Cortiella i Ferrer:
El 31 de juliol de
1937 mor a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador,
agitador
cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip
Cortiella i Ferrer. Havia
nascut el 9 de novembre de 1871 al número 36 del carrer Sant
Jeroni –en un
edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del
Raval– de
Barcelona (Catalunya) en
una família
acomodada vinguda a menys. Primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i
Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants
de
procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja
treballava com a
aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les
lletres i,
sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les
compaginava amb la
feina al periòdic La Publicidad, on va
desenvolupar la seva afició al
teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest
periòdic. Per la seva
condició obrera, i influït per son germà
Josep, es va decantar ben aviat per
l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat,
de Bakunin, i la presència
en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu
militant
àcrata. A començament dels 90 es va traslladar a
viure a Madrid i seguint les
passes de son germà Josep es va introduir en els cercles
llibertaris
madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a
conferències sociològiques, fent
amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias.
Desil·lusionat de l'«ambient
de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit
a consagra sa
vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure
de Declamació,
actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant
obres
modernes d'autors –Pompeu Gener (Senyors de paper),
Teresa Claramunt (El
mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa
de niñas,
primera representació a l'Estat espanyol)– que les
empreses
burgeses de teatre
rebutjaven; també aquesta companyia va editar un
butlletí Teatro Social,
del qual només sortirà un número
gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de
1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de
juny de
1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i
patí represàlies, ben
igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va
començar a treballar de
caixista en la revista modernista L'Avenç,
fet que li influirà des dels
punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana.
El seu compromís
queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27
poemes d'exaltació
àcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut,
on defensarà la catalanització
de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç
publicarà obres com El
goig de viure (1897), Els artistes de la vida
(1898), El cantor
de l'ideal (1901), Dolora (1903), El
morenet (1904). A
començaments de segle va promoure noves iniciatives
culturals, com ara el Grup
Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep
Prat,
Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans
Ramón i
Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va
dedicar a traduir al català les obres
dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux,
Descaves, Hervieu,
Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà
a París, on va
conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al
català la seva reeixida obra Els
mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de
Cultura, amb
el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar
activitats
culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe
treballadora.
També va col·laborar amb l'Ateneu
Enciclopèdic Popular realitzant conferències
i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees
teatrals i culturals
les va difondre a través de conferències i
d'escrits en la premsa obrera,
essent col·laborador habitual de Ciencia Social.
En 1904 publicarà la
seva conferència El teatro y el arte
dramático de nuestro tiempo, que va
realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4
de març
de 1905 surt primer número d'Avenir.
Publicació setmanal de nous horitzons
de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista
dedicada al teatre,
fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos
intel·lectuals
llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume
Bausà, etc.), i a
més de notícies artístiques i de
divulgació teòrica de l'art dramàtic,
també
publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat
l'Agrupació «Vetllades
Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que
serà la seva gran obra;
durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic
serà la principal
experiència organitzativa de teatre anarquista a la
península ibèrica, i a més
tindrà una editorial de llibres de teatre i un
periòdic. El grup Avenir
realitzarà representacions dramàtiques a
Barcelona i a diverses comarques
catalanes i en seran col·laboradors habituals
intel·lectuals com Albà Rosell,
Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i
Enric i Miquel
Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una
conferència que
emmarcava l'obra i també es repartien els
periòdics Avenir i Teatro
Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels
catalans a Enric Ibsen».
L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari
anarquista en català Tramontana,
que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos
populars. Arts i lletres» i
del qual només sortiran vuit números, passant al
castellà en canviar d'editor.
En 1910 publicarà la conferència Irradiacions,
que va realitzar a
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a
subtítol «De la simplicitat
de cor i elevació moral i intel·lectual com a
condició essencial per a la més
alta creació i fruïció de la
Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un
esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme,
sempre es va
declarar «anarquista català», fet que va
fer que no fos ben acollit en els
ambients catalanistes per la seva condició
llibertària i que fos marginat en
certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana.
Malgrat
tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va
col·laborar en la
premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad
Obrera en 1917, però com que va posar com a
condició d'acceptació que el
diari confederal fos redactat en català, la cosa no va
prosperar. La seva
última obra publicada va ser La vida gloriosa
(1933), recull d'articles,
de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927,
sobre els seus
temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació
humana i la llengua
catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que
l'anarquia / t'hagi llevat /
monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil
va col·laborar en
el periòdic cenetista Catalunya. Malalt,
Felip Cortiella i Ferrer va
morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la
casa del carrer
Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa
companya i son fill
il·legítim –amb els anys fou reconegut
legalment
com a un dels seus hereus. La
seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer
Viladomat, al costat
del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia
viscut la major part
de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre
li retré un
homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí
Julià, íntim amic de
Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha
restat
inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la
Biblioteca de
Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys
d'obres publicades i
inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una
autobiografia (La
vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974
per Aureli
Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important
recull de
premsa compilat pel seu pare i per la seva família que
incloïa poemes i
articles del seu pare publicats en diverses publicacions,
així com recensions
de llibres, crítiques teatrals, homenatges i
necrològiques, així com un recull
d'articles sobre el metge i polític Domènec
Martí i Julià. Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937) Inventari del Fons Felip Cortiella de la
Biblioteca de Catalunya ***
Necrològica
d'Álvaro Gil Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 6 de setembre de 1962 - Álvaro Gil Pérez: El 31 de juliol de 1962 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Álvaro Gil Pérez. Havia nascut el 14 de febrer de 1905 a Caudete (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien José Gil i Catalina Pérez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 se sumà a la «Columna Durruti» al seu poble i amb la qual lluità durant tota la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1948 s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Álvaro Gil Pérez va morir el 31 de juliol de 1962 a l'Hospital Universitari Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on portava dos mesos ingressat. ***
Necrològica d'Yves-Michel Biget apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de setembre de 1973 - Yves-Michel Biget:
El 31 de juliol de 1973 mor a Camaret-sur-Mer (Cornualla, Bretanya)
l'anarquista, sindicalista revolucionari i resistent antifeixista Michel Yves
Biget, més conegut com Yves-Michel Biget. Havia nascut el 15 de juny de
1918 a Chantenay (Nantes, Bro Naoded, Bretanya). Era fill natural de la
comptable Germaine Marie Anne Brard, qui va reconèixer l'infant l'1 de juliol
de 1918, i de Robert Charles Bigent, cirurgià dentista, que va reconèixer l'infant
l'11 de juliol de 1934, i que va ser legitimat pel matrimoni de la parella
celebrat el 18 d'octubre de 1934 a Nantes. Es guanyà la vida treballant primer
de mecànic dentista ajudant son pare, després de mariner i finalment d'empleat
a la Seguretat Social. El 4 de novembre de 1940 es casà a Nantes amb Denise
Marie Stéphant, de qui es va divorciar el 18 de juliol de 1946. Durant l'Ocupació
fou membre de la resistència a Bretanya enquadrat en la xarxa «Libération-Nord»
i com a mariner participà en diversos desembarcaments de material a les costes
bretones del sud amb el suport d'un company espanyol anomenat García.
Esperantista, fundà amb Jean Pignero, la revista Mondan Ago-Komitaton, a
favor dels presoners de guerra. A principis dels anys cinquanta s'integrà en el
Comité d'Action des Gauches Indépendantes (CAGI, Comitè d'Acció d'Esquerres
Independents), amb Claude Bourdet. En 1947 era president de la l'Associació
d'Amics del Museu dels Solarges de Nantes. En 1951 vivia al número 59 de
l'avinguda Gaudinière de Nantes. En 1952 era secretari nacional de les Joventuts
de la Federació Obrera i Pagesa d'Antics Combatents (FOPAC) i col·laborava en La
Jeune République, òrgan de la socialista Lliga de la Jove República (LJR).
En 1954 vivia a Vertou (País del Loira, França) i animava el Cercle d'Estudis
Social-Sindicalistes de l'Oest (CESSO) de Nantes. Partidari del sindicalisme
revolucionari, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF)
i en va ser nomenat secretari de la X Unió Regional, col·laborant regularment
en el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. El 28 de febrer de
1957 es casà a Nantes amb Janine Clotilde Cormerais. En 1958 era membre del
Comitè de Solidaritat i de Defensa dels Sindicalistes Algerians. Va ser un dels
58 signants de la crida en suport de Messali Hadj llançada l'11 de juny de
1959. En els anys seixanta col·laborà en L'Anarchie, òrgan de l'Aliança
Obrera Anarquista (AOA) de la qual formava part amb destacats anarquistes
internacionals (Raymond Beaulaton, Louis Galet, Gaspare Mancuso, Ilario
Margarita, Ennio Mattias, Ludovico Pradier, Fernand Robert, etc.). També fou
membre de la Unió d'Ateus (UA) i de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Va ser un dels organitzadors del Fòrum d'Afirmació Anarquista organitzat
per l'AOA, celebrat entre el 10 i l'11 d'octubre de 1965 a Nantes. El novembre de
1966 creà, amb André Sénez, el Comitè de Coordinació Anarcosindicalista i
Anarquista de l'Oest (CCASAO) i en 1967 era redactor del butlletí anarquista
obrer i pagès La Lettre Syndicaliste Révolutionnaire de l'Ouest, publicat
per René Alexandre i André Sénez a La Chapelle-Gaugain (País del Loira, França).
A principis de 1968 va ser un dels fundadors, amb altres companys (Henri Crusson,
Hélène Digo, Josette dussau, Michel Plé i Josiane Tisserat), del Moviment
contra el Racisme i contra l'Antisemitisme i per la Pau (MRAP; posteriorment Moviment
contra el Racisme i per l'Amistat entre els Pobles) de Nantes i en aquesta
època era el responsable de la distribució de la revista Droit & Liberté,
òrgan de l'MRAP. En els anys seixanta visqué al número 41 del carrer Garennes
de Vertou. A finals de 1970 participà, amb Auguste Le Lann i Joseph Queudet, en un intent de creació d'un Institut Bretó
d'Història Social i del butlletí Action Sociale Bretonne. Entre 1971 i
1976 col·laborà en Confrontation Anarchiste. Bulletin de coordination
anarchiste. L'estiu de 1972, amb Le Lann i Queudet, va ser responsable de
la Federació Anarquista Bretona (FAB) i s'encarregà especialment del servei de
documentació i informació dedicat a desemmascarar els falsos llibertaris i
sindicalistes revolucionaris que s'infiltraven en els grups. Va ser un dels
organitzadors del col·loqui nacionalista «Bretagne et autogestion», celebrat
entre el 23 i el 24 de juny de 1973 a Mûr-de-Bretagne (Cornualla, Bretanya), on
es reivindicà especialment la llengua bretona. Malalt de càncer als ossos, Yves-Michel
Biget va morir el 31 de juliol de 1973 a Camaret-sur-Mer (Cornualla, Bretanya)
i va ser enterrat l'endemà en aquesta població. ***
Rafael
Melendo Erviti - Rafael Melendo Erviti: El 31 de juliol de 1980 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Havia nascut el 30 de desembre de 1915 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Zacarías Melendo i Ricarda Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Sa companya fou Margarita Navascués Ventura (La Melera), afusellada a Saragossa (Aragó, Espanya). El seu últim domicili va ser a la Residència de les Hermanas del Pilar de Novillas (Saragossa, Aragó, Espanya). Rafael Melendo Erviti va morir el 31 de juliol de 1980 a la Residència Sanitària de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero de la ciutat. ***
Necrològica d'Antoni Trenc Cases apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de setembre de 1984 - Antoni Trenc Cases: El 31 de juliol de 1984 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antoni Trenc Cases. Havia nascut en 1914 a Albelda (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Trenc i Joaquima Cases. Des de molt jove, com sos germans Josep, Manuel i Pere, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 feia el servei militar a Lleida i formava part dels grups antimilitaristes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava de permís al seu poble i immediatament s'enrolà en una companyia de metralladores de Manresa que marxà al front d'Osca. Va combatre a la Columna Durruti i, amb la militarització, com a sergent de Transmissions de la 201 Brigada de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant tota la contesa. Ferit al final de la guerra d'un tret al genoll, va ser abandonat a l'hospital de Figueres, gairebé derruït pels bombardeigs feixistes, i tret el 18 de febrer de 1939, hores abans de l'ocupació franquista, per uns companys d'Albelga i gràcies a un carretó que els va lliurà una dona quan va veure com traslladaven el ferit. Un cop creuat els Pirineus, fou tancat al camp de concentració de Vernet i, en 1940, al de Mazères. Durant l'ocupació participà en la reorganització de la CNT. En 1944 va ser detingut amb son germà Josep pels ocupants alemanys i internat al camp d'Auzat, d'on aconseguí fugir per integrar-se amb altres companys anarquistes en la resistència que actuava a les obres del pantà de Gnioure. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, va ser nomenat tresorer de la Federació Local de Mazères de la CNT que s'acabava de crear. Més tard milità a París (França). Després de jubilat s'instal·là a Pàmies, on milità en el sector ortodox confederal. Sa companya fou la militant anarquista, també d'Albelda, Pilar Ballester Naval, que dirigí la colònia d'infants a Llançà i que, amb la Retirada, fou internada al camp de concentració d'Argelers. Son fill és Eliseu Trenc Ballester, historiador de l'art i professor de literatura catalana i hispànica. ***
Necrològica
de Simeón Alvira Novales apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de novembre de 1987
- Simeón Alvira Novales: El 31 de juliol de 1987 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Simeón Alvira Novales –algunes fonts citen erròniament Simón com a nom. Havia nascut el 18 de febrer de 1900 a Lagunarrota (Peralta de Alcofea, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Segundo Alvira Mur, llaurador, i Genoveva Novales Allué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució espanyola fou un dels animadors de la col·lectivitat agrària local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Francisca Carrera Castillo a Perpinyà, on milità en la seva Federació Local de la CNT. L'última part de sa vida la passà a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord). Simeón Alvira Novales va morir el 31 de juliol de 1987 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Guillem
Torrens Sastre - Guillem Torrens
Sastre: El 31 de juliol de 1987 mor a
Fleury-Mérogis (Illa de França,
França)
l'anarcosindicalista Guillem Torrens Sastre. Havia nascut l'11 de
març de 1918
a Palma (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Guillem Torrens
Tomàs,
paleta, i Joana Aina Sastre Bonet. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), sembla que a Girona (Gironès, Catalunya), el
febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra
Mundial, va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al servei de
l'Exèrcit francès.
Duran la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys i va ser
enviat a
l'Stalag XVII-A. El 4 d'abril de 1941 va ser deportat al camp de
concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El maig de
1945, amb l'alliberament del
camp per part de les tropes aliades, va ser repatriat a
França. Fou membre de
la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). Visqué a Rosny-sous-Bois
(Illa de França, França). Sa companya fou Marie
Marguerite Rougerie. Guillem
Torrens Sastre va morir el 31 de juliol de 1987 a l'Hospital
Manhès de Fleury-Mérogis
(Illa de França, França) –algunes fonts
citen erròniament Rosny-sous-Bois– i va
ser enterrat a Castelló d'Empúries (Alt
Empordà, Catalunya). El 16 desembre de 2018
l'artista Gunter Demnig va col·locar a la plaça
de la Pescateria de Palma una pedra
«Stolperstein» en el seu record. Guillem Torrens
Sastre (1918-1987) ***
René Bianco - René Bianco: El 31 de juliol de 2005 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant i historiador anarquista, lliurepensador i francmaçó René Louis Bianco. Havia nascut el 4 d'octubre de 1941 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Antonin Louis Bianco, empleat de correus llibertari d'origen italià, i Marcelle Élise D'Acierno. És en Le Libertaire i Le Canard enchaîné, periòdics als quals son pare està subscrit, on aprendrà a llegir. Després d'un batxiller de filosofia, va exercir diverses feines (obrer en una fàbrica que joguines, llibreter, dependent de farmàcia) abans d'entrar en 1961 en la universitat, però no acabarà la carrera d'Història i Geografia sinó molt més tard. A començaments de 1960 va conèixer André Arru i va començar a freqüentar el grup anarquista Marsella-Centre de la Federació Anarquista (FA). La militància també es va estendre a l'«École Émancipée», a «Libre Pensée» i a la francmaçoneria –va adherir-se a una lògia del Gran Orient de França, on ocuparà diversos càrrecs, inclòs el de president. El 14 d'abril de 1960 va participar en la creació del grup de les Joventuts Llibertàries de Marsella i també prendrà part en l'organització dels Càmpings Llibertàris Internacionals, a més de dedicar el seu temps en activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i de suport als exiliats llibertaris espanyols. Durant la guerra d'Algèria, que no va fer ja que va aconseguir que el donessin de baixa, va participar en un petit grup clandestí de lluita contra l'Organització Armada Secreta (OAS) i d'ajuda als insubmisos. Va fer costat a la vaga de fam de Louis Lecoin per a l'obtenció d'un estatut per als objectors de consciència. En 1965, amb el seu amic Roland Lewin, fundarà el grup de Grenoble de la Comissió d'Història i d'Edició de l'FA. En aquest mateix any serà un dels membres fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella; i en desembre es casarà amb sa companya Lilyane Naviuat, amb qui tindrà una filla, Karine, nascuda el juliol de 1967. Va participar en nombroses accions culturals (teatre, poesia, etc.) i va cofundar, en 1967, l'associació Cultura i Llibertat. En 1968 va reemplaçar Aristide Lapeyre com a responsable del Bulletin Interirieurde l'FA i va assistir al Congrés Anarquista Internacional de Cararra (Itàlia). A partir de 1971 va ocupar-se de les relacions internacionals anarquistes. Aquesta activitat militant no li impedí reprendre en 1969 els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença. En 1971 va obtenir el diploma de l'Institut d'Estudis Polítics; en 1977, fa el doctorat de tercer cicle d'Història, i en 1988 una tesi doctoral de sis toms titulada Un siècle de presse anarchiste d'expression française dans le monde (1880-1983). En 1979 va participar en la creació de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). A més de biògraf de nombrosos anarquistes en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français i en la premsa llibertària, és l'autor de un bon grapat d'estudis sobre personatges tan diversos com Paraf-Javal, Han Ryner o Louise Michel, així com d'estudis històrics sobre la Comuna de Marsella, els anarquistes provençals o sobre la Resistència, que seran publicats especialment en els butlletins del CIRA. En 2002 es va retirar i es va dedicar als seus estudis històrics. El seu últim domicili va ser a Alaug (Provença, Occitània). Sa companya fou Liliane Luce Aimée Naviliat. René Bianco va morir el 31 de juliol de 2005 a l'Hospital Vert Coteau de Marsella (Provença, Occitània). ---
|
![[30/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/07]") |
|
![[01/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/08]") |
|
|
| Actualització: 31-07-23 |