|
---
Anarcoefemèrides de l'1 d'agost Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Federación - Surt La Federación: L'1 d'agost de 1869 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación. Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D'antuvi republicà federal, sorgit d'un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l'òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la seva època el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l'AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874 en el número 229. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat. ***
Capçalera
de La
Tête de Mort - Surt La Tête de Mort: Per l'agost de
1885
surt a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el primer número
i únic número conegut de La
Tête de Mort. Journal communiste,
anarchiste et révolutionnaire paraissant à
Saint-Imier. D'antuvi es pensà
que aquesta publicació, violenta i reivindicadora de la
lluita armada –venjança,
mort, sang, fusells, bidons de petroli, cartutxos de dinamita, etc.,
era el
llenguatge que usava–, es tractava d'una invenció
de la
policia o d'agents
provocadors. En realitat es tractava d'una broma pesada publicada, sota
el
pseudònim de N. Engelmann,
del
periodista Numa Langel, redactor del Cancan
Jurassien, com el número 6, imprès en
paper roig, d'aquesta publicació.
Langel va ser jutjat per l'Audiencia de Courtelary (Berna,
Suïssa) el setembre
d'aquell any i condemnat a cinc francs de multa per haver publicat el
periòdic
anònimament. Grossniklaus, impressor del Cancan
Jurassien, i Tell Brandt, dipositari de la mateixa
publicació, també van
ser condemnats a la mateixa pena. ***
Capçalera de Der Anarchist - Surt Der Anarchist: L'1 d'agost de 1889 surt a Saint Louis (Missouri, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya publicat per Claus Timmermann Der Anarchist. Anarchistich-Communistisches Organ. Era l'òrgan d'expressió del Grup Autonomia de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Saint Louis. En 1891 passarà a editar-se a Nova York pel Die Autonomen Gruppen Amerikas i fins al 1895. Emma Goldman, Piotr Kropotkin, Georges Etiévant, Georg Mazinger, Rudolf Rocker, Merlino, Severino i Ravachol, entre altres, hi col·laboraren. ***
Calçalera de L'Ami des Ouvriers - Surt L'Ami des Ouvriers: L'1 d'agost de 1894 surt a Hastings (Pensilvània, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Ami des Ouvriers. Organe des travailleurs de langue française aux États-Unis. A partir del número 4 es publicà a Charleroi (Pensilvània, EUA) i a partir del 9 porta com a subtítol «Organe des travailleurs de langue française». Volia ser una tribuna lliure on tots els obrers poguessin expressar les seves idees i era un continuador de Le Réveil des Mineurs (1890-1893). En va ser responsable de l'edició i de la redacció Louis Goaziou. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem articles de Julien Bernarding, P. Deniau, D. Gaspard, Louis Goaziou, J. Hannon, F. Raes i Henri Zisly. Es distribuïa gratuïtament entre els vaguistes i els desocupats. En sortiren 27 números i dos suplements fins al 30 de maig de 1896. Va ser continuat per La Tribune Libre (1896-1900). ***
Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle - Surt La Nouvelle Humanité: Per l'agost de 1895 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Nouvelle Humanité. Art, nature, littérature. Aquesta publicació anarconaturista sortirà amb periodicitat irregular i l'últim número serà el 19-20, de desembre de 1898, quan es fusionarà amb Le Naturien. Editada per Henri Beylie (Beaulieu), impresa autogràficament per Henri Beylie i il·lustrada per Émile Gravelle, comptarà amb Jules Bariol, Honoré Bigot, René Chaughi, Henri Gauche i Henri Zisly, entre altres col·laboradors. ***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 29 de juliol de 1905 - Xerrada de
Gravelle: L'1 d'agost de 1905 se celebra a la Sala de
l'École del XII Districte
de París (França) una conferència del
pintor, dibuixant i militant anarconaturista
Émile Gravelle sota el títol «Aspect du
naturisme libertaire» (Aspecte del
naturisme llibertari). La xerrada va ser organitzada pel Grup
d'Educació
Llibertària del XII Districte de París. ***
Capçalera del primer número de Tramontana - Surt Tramontana: L'1 d'agost de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d'anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N'aparegueren 18 números, l'últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d'octubre, en canviar d'editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que «la propaganda de l'ideal abastaria d'aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d'altres. L'única col·lecció completa d'aquesta publicació es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell) - Últim dia de la Setmana Tràgica: El diumenge 1 d'agost de 1909, amb l'emmudiment definitiu d'escopetes i de pistoles, les autoritats donen per acabats els fets insurgents que s'havien produït durant tota la setmana a Barcelona (Catalunya). Al matí, totes les línies de tramvies van funcionar. L'alcalde de Barcelona, Joan Coll Pujol, publicà un ban anunciant que, després d'una reunió celebrada entre els representants de l'Ajuntament de Barcelona i els de les principals corporacions econòmiques i socials barcelonines, l'endemà els comerços i les fàbriques podrien tornar obrir amb total normalitat. Les esglésies que no havien estat destruïdes van celebrar misses i en algunes van cantar-se solemnes Te Deum. Fins i tot les floristes de la Rambla van obrir les seves parades. Els diaris publicaren un resum dels fets, tots els mateix, redactat pels directors d'El Liberal i La Veu de Catalunya i pactat amb el capità general, Luis de Santiago Menescau. Al vespre, una manifestació de dones recorregué la ciutat demanant la llibertat dels detinguts. Alguns dirigents de la rebel·lió i unes 2.000 persones implicades en els fets o que no volien ser incorporades a l'Exèrcit, veien que la derrota revolucionària era un fet, abandonaren precipitadament la ciutat. El governador Ángel Ossorio y Gallardo, a qui formalment se li acceptà la dimissió el 6 d'agost, abandonà el seu amagatall del Tibidabo i embarcà gairebé d'amagat cap a València. L'endemà, inici d'una nova setmana laboral, els obrers van tornar sense cap mena de desordre als seus llocs de feina i la majoria dels patrons van pagar la setmanada no treballada. La vaga convocada pels socialistes a tot l'Estat per aquell 2 d'agost havia estat avortada amb la detenció dels dirigents els dies anteriors i ni tan sols se'n parlà. També aquell mateix dia es realitzà el primer consell de guerra sumaríssim, on Ramon Baldera Aznar fou condemnat a cadena perpètua per rebel·lió militar. El balanç global de morts durant els fets de la Setmana Tràgica pujà a 106 civils, vuit membres de les forces d'ordre i tres religiosos. Pel que fa els danys materials, de les 58 esglésies que hi havia a Barcelona, se'n van cremar 21 i cinc es van lliurar perquè els veïns del barri o milícies carlines intentaren protegir-les; d'altra banda, dels 75 convents van ser cremats 30. El nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, suspengué els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes i els anarquistes; també clausurà les societats i els centres obrers. Durant l'agost seran empresonats 990 rebels dels més de 2.500 detinguts en enormes batudes policíaques. Als processats se'ls imputà dos tipus de delicte: d'una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra els serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars; d'altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels tribunals civils. La justícia militar va processar 1.725 persones –214 en rebel·lia– en un total de 739 causes diferents; es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre que 584 van ser absoltes; les condemnes a mort van ser 17, però només s'executaren cinc persones (Josep Miquel Baró, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo, Ramon Clemente García i Frances Ferrer Guàrdia) i les altres 15 van ser commutades per cadena perpètua, condemna que va ser imposada a un total de 59 insurgents. Unes 200 persones sospitoses d'anarquisme van ser expulsades a més de 300 quilòmetres de Barcelona (a Alzira, Terol, Siétamo, Puebla de Híjar, Almudévar, Ayerbe, Osca, etc.) i 40 estrangers (20 d'ells francesos) van ser desterrats a l'estranger. El sindicat Solidaritat Obrera, tot i no haver patrocinat la vaga oficialment, va veure clausurat el seu domicili social i el seu periòdic Solidaridad Obrera prohibit, sota l'acusació d'haver instigat la rebel·lió d'acord amb la Confederació General del Treball (CGT) francesa i la maçoneria internacional; la repressió portarà també una important disminució dels seus militants, que passaran de 15.000 a tot Catalunya a només 4.418. A l'agost també es tancaran 94 escoles laiques, 20 escoles privades (neutres) i 34 centres d'«idees avançades» de tota la província. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni l'Anarquia, sinó un modest canvi de govern: el 21 d'octubre caurà el conservador mallorquí Antoni Maura Montaner sota la consigna «Maura no!». ***
Portada
del primer número d'Avante! - Surt Ávante!: L'1 d'agost de 1921 surt a Évora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic bimensual anarquista Ávante! Precursor da sociedade igualitaria. Portà diversos epígrafs, com ara « O trabalho é a essencia da Vida» (El treball és l'essència de la vida), «Povo que dorme, tirania que desperta» (Poble que dorm, tirana que desperta) i «Una vida de indolencia é peor que a morte» (Una vida d'indolència és pitjor que la mort). Capçalera propietat del Grup «Ávante!», l'editor responsable fou Amando Pratas, el secretari de la redacció Fernando Silva Junior, el redactor principal Manuel Ramos i l'administrador Joaquim Nogueira. La redacció es trobava a la seu de la Unió de Sindicats Obrers d'Évora, al número 14 de la plaça Joaquim António d'Aguiar. En el número 2, del 14 d'agost de 1921, es publicà un manifest dels anarquistes russos («Pela Liberdade contra a Ditadura: um apelo dos anarquistas russos ao proletariado de todos os paises»). La majoria dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos de José Bacelar, Gonçalves Correa, Antonio Gonçalves Dias, Claudio Moreno, Joaquim Nogueira, Joaquim A. d'Oliveira, A. Silva, Carlos José de Sousa, entre d'altres. En sortiren només tres números, l'últim el 29 d'agost de 1921. En 1909 ja havia sortit la mateixa capçalera, òrgan de la «Bibliotheca do Grupo de Propaganda Livre» d'Évora. ***
Cartell del míting - Míting
antimilitarista: L'1 d'agost de 1924 se celebra a la Gran Sala del Sophiensaele
de Berlín (República de Weimar, Imperi Alemany; actualment Alemanya) un míting antimilitarista
sota el títol «Der grosse völkermord» (El gran genocidi). En aquest acte, organitzat
per la Borsa del Treball del Gran Berlín de l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), van
intervenir els anarquistes Rudolf Rocker i Augustin Souchy, i, en francès, Pierre
Besnard. ***
- Surt Culmine: L'1 d'agost de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista en llengua italiana Culmine (Cim), que arribarà a portar tres subtítols («Rivista Anarchica», «Pubblicazione Anarchica Bimensile» i «Pubblicazione Anarchica»). D'antuvi fou mensual, però amb el temps la periodicitat fou canviant. Va estar escrita –llevat de textos clàssics de pensadors anarquistes (Reclus, Proudhon, Bakunin, Nietzsche, Malatesta, Kropotkin, etc.)–, impresa, editada i distribuïda per Severino Di Giovanni, que escrivia durant les nits, ja que de dia feia feina en un taller tipogràfic a Morón. En van ser administradors Agostino Cremonessi i Giulio Montagna. Alguns membres del grup foren José Apaugliesi, Francisco Mezzano, José Pelatelli, Antonio Botenelli, Vicenti Pinelli, Aldo Aguzzi i Genaro Pensa. Fou l'única publicació argentina que defensà sense contemplacions l'expropiació i l'acció violenta com a mitjà de lluita anarquista i es va finançar amb la feina de Di Giovanni, amb el suport econòmic d'anarquistes italians d'Europa i amb l'aconseguit en diverses expropiacions. Els objectius que perseguia Di Giovanni amb la publicació eren difondre les idees anarquistes entre els treballadors immigrants italians; contrarestar la propaganda dels partits polítics pseudorevolucionaris, que feien de l'antifeixisme una especulació per a les seves futures conquestes parlamentàries; engegar l'agitació de caràcter exclusivament llibertari entre els treballadors italians per mantenir viu l'esperit antifeixista; despertar l'interès als seus compatriotes per les agitacions proletàries argentines; i establir una intensa i activa col·laboració entre els grups anarquistes italians, els companys aïllats i el moviment anarquista argentí. El periòdic polemitzà durament amb els altres sectors de la família socialista; s'ocupà de temes poc usuals, com ara l'emancipació femenina; organitzà tertúlies culturals, sota el lema «De la propaganda als fets»; i realitzà una important campanya per l'alliberament dels italoamericans Sacco i Vanzetti i de l'ucranoargentí Simón Radowitzky. Di Giovanni també hi va publicar poemes seus. En sortiren 33 números, l'últim el 10 d'abril de 1928, i arribà a tirar 4.000 exemplars. També va crear la Llibreria Culmine, on s'oferien a baix preus obres d'autors clàssics (Bakunin, Nietzsche, Darwin, Kropotkin, Malatesta, etc.). ***
Convocatòria del càmping publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de juliol de 1961 - Càmping de la
FIJL: Entre l'1 i el 31 d'agost de 1961 se celebra a Remolins (Llenguadoc,
Occitània) una concentració internacional juvenil anarquista. Aquest càmping va
ser organitzat per la Comissió de Relacions de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i un grup
de joves anarquistes búlgars. ***
Capçalera
de Revolución
Social - Surt Revolución Social: L'1 d'agost de
2015
surt a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista Revolucion Social,
òrgan de la Societat de Resistència d'Oficis
Diversos de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA) d'aquesta població. Els articles,
de caire sindical,
es publicaren sense signar. Només en sortí un
altre número, el novembre de
2015.
Naixements
Necrològica
de Pierre Le Blavec apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 25 de
febrer de 1921 - Pierre Le Blavec:
L'1 d'agost de 1869 neix a An Alre
(Bro-Gwened,
Bretanya)
l'anarquista i sindicalista Pierre
Marie Le Blavec. Sos pares es deien Jean Marie Le Blavec, terrelloner,
i
Mathurine
Rival. Es guanyava la vida treballant d'obrer carreter a
París (França). Entre
el 12 i el 20 de setembre de 1904, com a secretari federal, fou delegat
de la
Federació Nacional de Sindicats i Grups Obrers del Cotxe al
XIV Congrés
Nacional Corporatiu –VIII Congrés de la
Confederació General del Treball (CGT)–
i a la Conferència de les Borses del Treball celebrats
ambdós a Bourges. El 25
d'octubre de 1904 parlà, juntament amb altres companys
(Arnold Bontemps,
Ansbert Frimat i Georges Régnier), en un míting
antimilitarista organitzat per
la Joventut Sindicalista de París celebrat a la Salle de la
Justice de Paix de
Levallois-Perret. En 1905 era tresorer de la Unió Sindical
d'Obrers i Obreres
del Cotxe del departament del Sena. Participà activament en
la vaga del cotxe
de febrer i març de 1905 a París. El maig de
1905, com a delegat de la Borsa
del Treball de París, viatjà a Gwened
(Bro-Gwened, Bretanya) per fer costat els
obrers carreters en vaga. El 31 de desembre de 1905 va ser condemnat a
un any
de presó i a 100 francs de multa per haver signat, juntament
amb 30 anarquistes
més, l'Appel aux conscrits (Crida als
reclutes) de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat aferrat a
principis d'octubre
de 1905 a París –un cop condemnat va declara que
agraïa el jurat per la bona
propaganda antimilitarista que havia fet. El febrer de 1906 es trobava
en ordre
de busca i cerca i es va refugiar un temps a Brussel·les
(Bèlgica). Després
visqué al número 8 del carrer Ernest-Cognacq de
Levollois-Perret, que va ser el
seu domicili definitiu. L'1 de maig de 1911 va fer, com a delegat de la
CGT,
una conferència pública al
Palmarium-Séraucourt de Bourges. Amb Jean Breton (Constant),
va ser fins a la Gran Guerra un dels màxims representants de
la Corporació del
Cotxe. Inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, va ser llicenciat el 20
de febrer de 1915. Sa companya fou Marie Perrine Jégo. Al
final de sa vida
treballà de representant comercial. Turberculós,
Pierre Le Blavec va morir el
21 de febrer de 1921 al seu domicili de Levallois-Perret (Illa de
França,
França) i el seu seguici fúnebre va ser
acompanyat per mil cinc-centes persones.
***
François-Henri
Jolivet - François-Henri
Jolivet: L'1 d'agost de 1875 neix al IV Districte de
París (França) el poeta obrer,
cantautor pacifista i llibertari
François-Henri Jolivet. Sos pares, no casats, es deien
Joseph Jolivet, llauner, i
Jeanne Amélie Gauteur, armillera. Treballà en una
impremta, en un taller i com
a repartidor. Apassionat per la cançó, a partir
dels 17 anys cantava les seves
composicions als cafès concerts del bulevard parisenc de
Sébastopol. Participa
en l'associació de cançonetistes amateurs
«La Bellevilloise» i en 1901 va ser
un dels membres del Grup de Poetes i Cançonetistes
Revolucionaris (Sébastien Faure,
Frédéric Mouret, Paul Paillette, Le Père
Lapurge, etc.). Va fer de repartidor
tirant d'un carro i fou recorrent els carrers parisencs quan va
compondre les
primeres cançons. Durant la Gran Guerra entra a formar part
del grup de
cantautors revolucionaris «La Muse Rouge», on per
irrisió cantava vestit de
soldat. Va fer actuacions en les festes obreres de «La Vache
Enragée» de
Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic
llibertari La Patrie
Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar
«Le Musée du Soir», creat
per Henry Poulaille. El maig de 1930 va ser nomenat membre del
comitè de
direcció de «La Muse Rouge» i l'any
següent, ben igual que la majoria de
cançonetistes llibertaris de «La Muse
Rouge», s'oposà a l'adhesió del grup a
la
Federació del Teatre Obre de França (FTOF),
fundada i controlada pels
comunistes. Aquest rebuig implicà la censura i el boicot de
«La Muse Rouge» per
part de les organitzacions properes al comunisme. Va escriure unes
set-centes
cançons i monòlegs, moltes vegades popularitzats
per cantants molt coneguts
(Marguerite Greyval, Musidora, Édith Piaf, etc.).
Gairebé invàlid al final dels
seus dies, Édith Piat l'encoratjà a actuar als
cabarets de Montmartre i ajudà a
la publicació d'un recull de la seva obra sota el
títol Chansons sociales et
satíriques (1956), amb un prefaci de Henri
Poulaille. Moltes cançons seves van ser publicades en
diferents revistes, com
ara La Muse Rouge i Nos
Chansons, i també col·laborà
en Le Combat Syndicaliste. El seu
últim
domicili va ser al número 13 del carrer Falguière
de París. François-Henri
Jolivet va morir el 31 d'octubre de 1955 a l'Hospital Boucicaut del XV
Districte de París (França) i va ser incinerat al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise, acompanyat de nombrosos amics anarquistes. ***
L'equip de redacció de Le Libertaire en 1921 - Pierre Mualdès: L'1 d'agost de 1885 neix a Uzemain (Lorena, França) el militant anarquista Pierre-Louis-Joseph Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Sos pares es deien Jules-Joseph Bouchet, propietari, i Julie Appoline Vauthier. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). Divorciat de Lucie Victorine Marfin, el 16 de novembre de 1935 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Andrée Marie Louise Lemaine. A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu’il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves «Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson, es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània). ***
Necrològica
d'Antonia León Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 6 d'abril
de 1958 - Antonia León Rodríguez: L'1 d'agost de 1892 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Antonia León Rodríguez. Sos pares es deien Vicente León i Eulalia Rodríguez. Modista de professió, milità en el Sindicat de Vestir de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser bibliotecària. En 1928 s'uní lliurement amb Jaume Ribas, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Barcelona (Catalunya). En 1932 formà part de la primera comissió fundadora d'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1939, amb el triomf franquista, la parella es va separar; ell aconseguí passar a França i ella es va veure obligada a restar a la Catalunya franquista, patint tota mena de tortures i de penalitats. En 1946 aconseguí passar a França i ajuntar-se amb son company, però ella ja estava atacada d'una malaltia mental, que finalment la portà a la tomba. La parella vivia a Canavelles (Conflent, Catalunya Nord). Antonia León Rodríguez va morir el 12 de març de 1958 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Lola Iturbe - Lola Iturbe: L'1 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín, Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista «Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als «liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de «Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera, España Libre, Espoir, Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a la Creu Roja de Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències. ***
Antonio
Ramos Herrero (ca. 1932) - Antonio Ramos Herrero:
L'1 d'agost de 1904 neix a Gabia Grande
(Las
Gabias, Granada, Andalusia, Espanya) el
mestre i milicià llibertari
Antonio Ramos Herrero. Sos pares es deien Francisco
Ramos, metge
cirurgià, i Purificación Herrera. Orfe de ben
jove, treballà d'escrivent i a
partir de 1925 va començar i acabar en quatre anys les
carreres de Magisteri a l'Escola
Normal i de Dret a la Universitat de Granada (Granada, Andalusia,
Espanya), on
tingué com a company de classe Federico García
Lorca. Gràcies a una herència, i
obligat per qüestions polítiques, a partir de 1930
va fer viatges arreu del
món, com ara Filipines –on va fundar un
periòdic a Manila i mantingué contactes
amb grups republicans–, Vietnam, Alemanya, França,
etc. En 1933 retornà a la
Península i s'establí a Madrid, on
treballà de professor de llatí i
conegué sa
futura companya, Sara Conde López, amb qui es
casà i tingué dos infants,
Sigfrido i Libertad –la nina emmalaltí i
morí poc temps després de néixer i de
finar
son pare. El 21 de juny de 1935 va ser nomenat secretari tercer de la
Secció de
Ciències Morals i Polítiques de l'Ateneu de
Madrid, presidida per Manuel Azaña
Díaz, i estava afiliat a la Federació Espanyola
de Treballadors de l'Ensenyança
(FETE), adscrita a la Unió General de Treballadors (UGT).
Mantingué estrets
contactes amb polítics i intel·lectuals
d'aleshores, com ara Julián Besteiro
Fernández, Wenceslao Carrillo Alonso-Forjador, Frederica
Montseny Mañé,
Margarita Nelken Mansberger, etc., als quals assessorà
jurídicament. El 10 de
febrer de 1936 signà el manifest «A todos los
maestros de España», publicat en El
Heraldo de Madrid dos dies després. Arran
de l'aixecament feixista de 1936, l'11 d'octubre d'aquell any
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
s'integrà en les milícies
confederals, encapçalant la columna
«España Libre» al front de Madrid.
Gràcies
als seus estudis, ingressà directament com a sergent
d'Artilleria (13 d'octubre
de 1936) i nou dies després, el 20 d'octubre, va ser nomenat
capità i
posteriorment, el 3 de novembre, comandant. L'endemà, 4 de
novembre de 1936, Antonio
Ramos Herrero va ser metrallat per un tanc al sector de
Leganés (Madrid, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre. Antonio
Ramos Herrero
(1904-1936) ***
Necrològica
de Joaquín Regales Montull apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4 de
desembre de 1978 -
Joaquín Regales
Montull: L'1
d'agost de 1904 neix
a Sena (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Joaquín
Pedro Regales Montull
–el segon llinatge a vegades citat erròniament Montuba. Sos pares es deien Joaquín Regales
Vilanova, ferrer, i Marcelina
Montull Novel.
Emigrà a
Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), el febrer de
1932 intervingué en l'assalt a l'Ajuntament de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya), fet pel qual va ser detingut el 14 de gener de 1933,
empresonat, jutjat
en consell de guerra amb una quarantena de companys el 30 de juliol de
1933 i
condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor, amb
inhabilitació, pel delicte de
«rebel·lió militar». El 9 de
setembre de 1932 va ser detingut acusat d'haver
assistit amb una quarantena de companys a una reunió
clandestina al carrer
Escudé de Terrassa per tractar, segons els detinguts, sobre
la creació d'una
escola racionalista. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Instal·lat a Bourg-de-Thizy, milità en la
Federació Local de Roanne
(Roine-Alps, França) de la CNT. Sa companya fou Salvadora
Maria Peropadre
Soldevila. Joaquín Regales Montull va morir el 10 d'octubre
de 1978 al seu
domicili de Les Esserts de Bourg-de-Thizy (Roine-Alps,
França; actualment
Thizy-les-Bourgs) i fou enterrat dos dies després en aquesta
localitat. ***
Necrològica
d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 10 de febrer de 1972 - Enric Marcobal Bringuet: L'1 d'agost de 1907 neix a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Marcobal Bringuet. Sos pares es deien Antoni Marcobal i Francesca Bringuet. Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local. Sa companya fou Teresa Rodríguez. Enric Marcobal Bringuet va morir el 4 de desembre de 1971 al Centre Hospitalari de Roanne (Forêz, Arpitània) i va ser enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Angelo Sbardellotto - Angelo Sbardellotto: L'1 d'agost de 1907 neix a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Sos pares es deien Luigi Sbardellotto i Giovanna Dall'Omo. Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quan és escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel «delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà, 17 de juny de 1932, a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma, Itàlia), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar: «Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu. ***
Vicente
Ruiz Gutiérrez - Vicente Ruiz Gutiérrez: L'1 d'agost de 1912 neix a Guadalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Ruiz Gutiérrez, també conegut pels australians com Vincent Ruiz. Sos pares es deien Vicente Ruiz Oliva, ferroviari, i María del Pilar Gutiérrez Álvarez. Quan tenia tres mesos sa família s'instal·là a Màlaga. En aquesta ciutat va anar a escola i aprengué l'ofici de lampista. Després començà a treballar als ferrocarrils i en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat secretari de la Subsecció del Gremi de Ferroviaris de Màlaga i arran d'un conflicte obrer va patir represàlies i fou acomiadat. Més tard ingressà en el Sindicat del Metall, del qual fou nomenat secretari. Durant els anys republicans fou un dels organitzadors de l'Ateneu de Divulgació Social i de l'Ateneu Llibertari, a més de militar, amb son amic Santana Calero, en les Joventuts Llibertàries. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el Sindicat del Metall en el IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, proposà la creació d'un grup de les Joventuts Llibertàries per marxar al front (Batalló Juvenil Llibertari), del comitè organitzador del qual va formar part i en el qual desenvolupà el càrrec de delegat polític fins a la caiguda de Màlaga el febrer de 1937. També participà en la col·lectivització dels tallers dels ferrocarrils malaguenys. Després de la caiguda de Màlaga, marxà a Madrid i va combatre fins al final de la contesa. El març de 1939, a través de València i Alacant, aconseguí passà a Àfrica amb un dels últims vaixells. Tancat a Orà, fou enviat als camps de concentració de Colomb-Bechar i Kenedsa. Després fou obligat a treballar en la construcció de vies fèrries i a les mines hulleres fins al novembre de 1942, quan la invasió aliada facilita la seva fuita. S'instal·là a Beni Saf, on s'havia reconstituït la CNT, organització de la qual va ser nomenat secretari, assistint a diversos plens celebrats a Orà. Amb l'Alliberament, col·laborà en diverses publicacions (Solidaridad Obrera, Inquietudes Libertarias, etc.) i en 1949 s'establí a Casablanca. Representà en diversos plens marroquins el Nucli Confederal de Casablanca i s'especialitzà en propaganda. En aquesta època també fou membre de l'Agrupació Cultural «Armonía» i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1965 emigrà a Austràlia, on continuà militant en el moviment anarquista de l'Exili. En aquests anys publica les revistes anarquistes Ravachol i Acracia. En 1967 participà en l'acabat de crear Centre Democràtic Espanyol –coalició antifeixista formada per republicans espanyols, socialistes i anarquistes– i en les seves publicacions (El Demócrata). En 1973 fundà la Melbourne Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista de Melbourne) i en 1975 participà en el Congrés de la CNT de l'Exili com a membre del Grup Cultural d'Estudis Socials de Melbourne. Fou molt actiu en diverses campanyes (contra la guerra del Vietnam, etc.) o participant en diferents iniciatives, com ara el Sindicat d'Inquilins de Collingwood, el Fitzroy Legal Service –assessorament jurídic de treballadors i necessitats– o la Free Store (Botiga Lliure) de Collingwood. En 1986 participà en la Congrés Anarquista d'Austràlia, celebrat a Melbourne, on es reuní amb Abel Paz. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions (Acracia, Le Combat Syndicaliste, El Demócrata, El Español, Espoir, Inquietudes Libertarias, Nosotros, Soliaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tinta Negra, etc.) i ajudà en l'edició de diversos fulletons editats pel moviment anarquista de l'exili a Austràlia. Vicente Ruiz Gutiérrez, que a partir de 1995 embogí, va morir el 15 de juliol de 1998 a Melbourne (Victòria, Austràlia) i fou incinerat cinc dies després. A finals de 2001 es va crear la «Vicente Ruiz Foundation» de Melbourne, fundació i editorial promoguda per son fill Vicente Ruiz (junior) i que té com a finalitat mantenir viva la seva memòria i continuar amb el seu compromís social i llibertari. ***
Aleksander Nakov en el 79è Congrés de la SAT a Belgrado (agost de 2006) - Aleksander Nakov:
L'1 d'agost de 1919 neix a Kosatcha
(Kovacevci, Pernik, Bulgària) l'anarquista i esperantista
Aleksander Metodiev
Nakov. Fill d'una família pobra, sos pares es deien Metodi
Nakov i Jordanka
Christova Nakova. En acabar els estudis primaris
començà a treballar com a
obrer agrícola. Després marxà a la
ciutat de Pernik, on, a partir de 1937,
s'integrà en el moviment llibertari i creà un
grup a la fàbrica de maquinària
Machinostroitel en la qual treballava. En 1941 va ser detingut, amb
altres cinc
companys, i condemnat pel règim feixista a vuit anys de
presó. En 1944 fou
alliberat i retornà a Kosatcha, on creà un grup
amb altres llibertaris (Miltcho
Slavov, Asparauch Groujov, Jordan Borisov i Geirges Kirilov). A finals
de 1944
tornà a Pernik per treballar-hi i creà el grup
«Élisée Reclus» (Dimitri
Vasiliev, Bojan Alexev, Leserman Asenov Minev, Maria Douganova i Kotze
Zacharinov). Membre de les Joventuts Llibertàries, va ser
nomenat responsable
de l'organització local de la Unió Anarquista
Búlgara (UAB) del sud-oest, el
secretari de la qual era Stanke Dimitrov. Un cop prohibit el moviment
anarquista pe les autoritats comunistes, participà en una
conferència
clandestina la qual va emetre un segells de suport i recaptà
fons per ajudar
els companys víctimes de represàlies. Arran de
les grans batudes
antianarquistes de finals de 1947, va ser detingut a Pernik i
reclòs al camp de
concentració i de reeducació de Belene, on, a
causa del seu comportament
qualificat per la policia com a «força
dolent», va ser castigat en nombroses
ocasions. El 10 d'agost de 1953 va ser alliberat i continuà
les seves
activitats anarquistes que es van veure ampliades gràcies
als contactes que va
establir amb els companys llibertaris d'arreu Bulgària
tancats a Belene. Durant
l'estiu de 1961, aprofitant que podia viatjar de franc amb tren,
marxà cap a
Varna on es trobà amb els militants Bojan Tidiriv Mangov,
Atanase Mangov i
Todor Baramov; a Kolarovgrad ambTrouftcho Nikolov Trouftchev; a Knegea
amb
Trifon Todorov Tersijiski; a Debesk amb Letcho Todorov Natchev; i a
Sandanski
amb Petko Ivanov Stojaniv. Obrer ajustador de locomotores a la mina
«República»
de Pernik, la policia informà que es reunió amb
altres militants (Dimiti
Vassiliev Stojanov, Bojan Alexev Stefanov, Mikhail Stijanov Mindov,
Vladimir
Andonov i Ilia Geirguiev Minev) amb els quals intercanviava
informacions,
literatura i ajuda. Com a esperantista participà en la
societat d'esperantista
«Nov Pat» (Nova Ruta) a Pernik i fou membre de la
Bulgara Esperantista Asocio
(BEA, Associació Esperantista Búlgara), tot
col·laborant en la seva revista Bulgara
Esperantisto. En 2006 publicà les seves
memòries sota el títol Expedient
de l'objecte número 1218. Entre el 19 i el 26
d'agost d'aquell any
participà en el 79è Congrés de la
Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació
Mundial Anacional) a Belgrado (Sèrbia). Entre el 27 i el 31
de maig de 2009
participà a Tessalònica (Grècia) en la
IV Fira del Llibre Anarquista dels
Balcans. També va col·laborar en el
periòdic anarquista Svoboda Missal.
Sa companya fou Kirilka Alexeyeva Metodieva.
Alexander Nakov va morir el 10 de novembre de 2018 a Pernik (Pernik,
Bulgària). Aleksander Nakov (1919-2018) ***
Esteve Roda Gil fotografiat per Jacques Prayer (10 de gener de 1984) - Esteve Roda Gil:
L'1 d'agost de 1941 neix a Montalban (Guiena, Occitània)
l'escriptor, guionista,
compositor, lletrista i militant anarquista i anarcosindicalista Esteve
Roda i Gil,
també conegut com Étienne
Roda-Gil o
simplement Roda, i que va fer
servir
el pseudònim Auguste Tila.
Sos pares, militants
llibertaris, es deien Antoni Roda Vallès, de
Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià), i Leonor Gil García, de Badalona
(Barcelonès, Catalunya). La
parella, amb el triomf franquista, passà en 1939 a
França i va ser internada al
camp de concentració de Sètfonts (Guiena,
Occitània). Nasqué a Montalban, però
sa família vivia a Realvila (Guena, Occitània),
on passà la seva infància plena
de dificultats i on emmalaltí d'escorbut. Després
d'un temps a Montalban, en
1953 la família s'instal·là a Antony
(Illa de França, França), on vivia la
família llibertària formada per Tomás
Marcellán Martínez i Francisca
Francitorra Ollé, a la qual estaven lligats abans de
l'exili, i on conegué la
xenofòbia. Després de fer els estudis secundaris
a l'Institut Henri IV de París
(França), on destacà per la seva
passió per la literatura, en 1959 va ser
cridat a fer el servei militar a Algèria, però
insubmís, es refugià a Londres
(Anglaterra). En aquesta ciutat freqüentà el
cercles llibertaris espanyols,
participà en les activitats del moviment antinuclear del
«Comitè dels 100», de
Bertrand Russell, i descobrí el món de la
contracultura i del rock de la mà de
Roger Waters, de Pink Floyd, que esdevingué un dels seus
grans amics. Encara
que insubmís a l'exèrcit i amb l'estatus
d'apàtrida, obtingué de l'ambaixada
francesa un certificat de nacionalitat que li va permetre com a
estudiant
demanar una pròrroga militar la qual va ser acceptada. De
bell nou a França, es
llicencià en lletres i treballà un temps com a
professor d'espanyol.
Posteriorment, gràcies a Jean-François Brochard (Brodsky), trobà feina de
visitador mèdic per a un laboratori
farmacèutic. En aquesta època militava en la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en l'exili. En 1961 participà
en el «Congrés de
Reunificació» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en l'exili que se
celebrà a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on, amb Joaquín Delgado
Martínez, va
ser designat per a dipositar una corona de flors a Orador de Glana
(Llemosí,
Occitània) per a commemorar la massacre perpetrada pels
nazis el 10 de juny de
1944 en aquesta localitat. L'estiu de 1963 participà
activament en la campanya
en suport dels militants Joaquín Delgado Martínez
i Francisco Granado Mata,
condemnats a mort per la dictadura franquista, acusats d'un atemptat
que no
havien comès, i que finalment van ser garrotats el 17
d'agost de 1963 a Madrid
(Espanya). En 1965 es casà amb la pintora Nadine Suzanne
Delahaye, filla de
l'alta burgesia francesa, amb qui tindrà dos fills (Numa i
Vladimir). Durant
els anys 1966 i 1967, a més de formar part del Grup
Llibertari de Ménilmontant
i de freqüentar les reunions de la «Internacional
Situacionista», fou un dels
fundadors, amb Michel Frantz, de les Joventuts Anarquistes Comunistes
(JAC) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió parisenc Arcane
(1967-1968). En aquesta època feia de professor passant
d'espanyol a la Sorbona i freqüentava el cafè
d'estudiants «L'Écritoire», a la
plaça de la Sorbonne, on es reunien els militants de les JAC
del Barri Llatí i
el petit grup anarquista de l'Institut Louis-le-Grand. Va ser
allà on durant la
primavera de 1967 conegué l'estudiant i aprenent de cantant
Julien Clerc, de
qui va esdevenir el seu principal lletrista. Participà
activament en els fets
de «Maig de 1968», especialment durant la nit de
les barricades del 10 de maig,
on formà part dels últims defensor del carrer
Thouin. En aquesta època intentà
rellançar la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF) i participà, amb
Roger Veinante, en la fundació dels Joventuts Sindicalistes
Revolucionàries
(JSR), que publicaren el periòdic parisenc Action
Directe (1968-1969). Contractat per la
discogràfica «Pathé-Marconi»,
realitzà composicions i escrigué lletres per a
multitud de cantants de varietats
(Richard Anthony, Isabelle Aubret, Rachid Bahri, Didier Barbelivien,
Barbara,
Louis Bertignac, Isabelle Boulay, Angelo Braduardi, Jean-Pierre Bucolo,
Alain
Chamfort, Christophe, Julien Clerc, Richard Cocciante, Michel Corringe,
Pascal
Danel, Yvan Dautin, Gilles Dreu, Claude François, France
Gall, Juliette Gréco,
Johny Hallyday, Françoise Hardy, Julio Iglesias,
René Joly, Patricia Kaas,
Catherine Lara, Gerard Lenorman, Léonine Lousseau,
Malicorne, Alain Manaranche,
Sophie Marceau, Didier Marouani, Nicoletta, Pascal Obispo, Vanessa
Paradis,
Ringo, Mort Shuman, Starshooter, Serge Utgé-Royo, etc.). En
1979 participà en
el disc de Gérard Lenormand Boulevard
de
l'océan. En 1984 va coescriure amb Pascal Danel
molts dels guions del
programa de varietats Macadam. En
1989 va rebre el Gran Premi de la Cançó de la
Societat d'Autors, Compositors i
Editors de Música (SACEM). En 1990 morí sa
companya Nadine Delahaye de
leucèmia, cosa que li va suposar un dur cop. Entre 1996 i
1999 i entre 2000 i
2003 fou membre del consell d'administració de la SACEM.
Participà activament
de manera desinteressada en l'organització de gales de
suport als moviments
llibertaris espanyol i francès i ajudà els
companys i companyes que ho
necessitaven. També sostingué financerament
nombroses iniciatives del moviment
llibertari, com ara l'edició de llibres, de films (Otro futuro, de Guy Debord i de Raoul
Vaneigem) o de discos (Pour en finir avec le
travail). Arran
del renaixement CNTF esdevingut a partir de les vagues de 1995,
participà en la
manifestació de cada «Primer de Maig».
Sa darrera companya fou la publicista
Nathalie Perrette, amb qui tingué una filla en 1998
(Alma-Louise). És autor
dels llibres L'ami (1956), Julien Clerc (1971, amb
Danièle Heymann
i Lucien Rioux), La porte marine
(1981), Mala pata (1992), Moi, Attila (1993) Ibertao
(1995), Paroles
libertaires (1999, il·lustrat per Ricardo Mosner)
i Terminé (2000), entre
d'altres. Autoqualificat com a «poeta
industrial», va compondre 747 cançons, que ell mai
no va cantar, entre elles
l'himne La Makhnovtchina,
espectacles
musicals (Café, sang, sucre),
oratoris (Che Guevara),
òperes (Ça Ira,
per a Roger Waters), òperes rock
(36 Front Populaire), adaptacions
cinematogràfiques (L'idiot,
de Fiódor
Dostoievski, per a Andrzej Zulawski, que portà el
títol L'amour braque) i
deixà inèdits nombrosos manuscrits, entre ells
una òpera sobre La Comuna de París. Al final de
la seva vida va fer estades a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on
plantejà de crear una fundació sobre la
memòria històrica anarquista i reivindicant en
tot moment la seva identitat
catalana. Sempre va intentar mantenir les distàncies amb les
discogràfiques,
que jutjava totalment mercantilistes i gens artístiques.
Esteve Roda Gil va
morir el 31 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 28 de maig– de 2004 a
l'Hospital Universitari Pitié
Salpêtrière de París
(França), a resultes d'una
congestió cerebral, i va ser enterrat al cementiri parisenc
de Montparnasse, al
costat de Nadine Roda-Gil. En 2005 Philippe Croq i Alain-Guy Aknin
publicaren
la biografia Étienne Roda-Gil. Le
maître
enchanteur i en 2018 s'estrenà, després
de molts contratemps, el documental
On l'appelait Roda, de Charlotte
Silvera. Està considerat el lletrista francès
més cèlebre del segle XX. Esteve Roda Gil (1941-2004)
Defuncions
Foto
policíaca d'Eugène Hettig (16 de març
de 1894) - Eugène Hettig: L'1 d'agost de 1898 mor al XX Districte de París (França) l'anarquista Eugène Hettig –el seu nom citat erròniament de diverses maneres (Hettich, Hettisch, etc.). Havia nascut el 6 de gener de 1877 al XX Districte de París (França). Sos pares es deien Joseph Hettig, ebenista, i Catherine Lentz. Es guanyava la vida amb diverses professions (ebenista, cotxer, envernissador, etc.). Entre novembre i desembre de 1893 visqué en un pis moblat llogat per un grup d'anarquistes (Nicolas Kieffer, Henri Smogglie i Guillaume Springer) al número 11-13 del carrer Vignoles del XX Districte de París, grup que segons la policia hauria estat en contacte amb l'anarquista Jean Merigeau, detingut arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats de París. El 16 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i el seu domicili, al número 29 del carrer d'Avron, on vivia amb sos pares, va ser escorcollat sense èxit; aquest mateix dia va ser fitxat com a anarquista i durant l'interrogatori negà ser anarquista, repudià les teories d'aquest moviment i negà conèixer-ne militants, especialment Jean Merigeau. El juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut, però des d'aleshores va ser sotmès a vigilància regular. A començament de setembre de 1894 va ser interpel·lat per la policia por «escàndols i insults a la via pública», però va ser alliberat hores després. El 9 de gener de 1895 passà la visita mèdica militar del reclutament, però va ser rebutjat per «varius». En 1896 son germà, antic empleat del ferrocarril que treballava en un taller d'ebenisteria, havia estat denunciat per esposa d'un obrer que treballava al mateix taller, sota l'acusació de tenir les mateixes idees anarquistes que son germà i d'haver viatjat de franc en les línies de transport públic de circumval·lació gràcies a una gorra reglamentària de la companyia de ferrocarrils que encara conservava il·legalment. Malalt, a començament de juny de 1896 Eugène Hettig va ser admès a l'Hospital de Saint Antoine, on va romandre fins el 4 de juliol. El 18 de setembre de 1897 va ser novament admès a l'Hospital Tenon, on restà fins l'octubre. Durant aquesta estada hospitalària sembla que va ser denunciat per un altre malalt per haver fet «apologia de l'anarquia» i haver qualificat de «màrtirs» els anarquistes Émile Henry i Auguste Vaillant. El 20 de juny de 1898 hi va ser novament admès. Eugène Hettig va morir l'1 d'agost de 1898 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Foto policíaca d'Odilon Chaumelin (24 de març de 1894) - Odilon
Chaumelin: L'1 d'agost de 1904 mor a Xina el
periodista anarquista Odilon Léon Jean-Baptiste
François Chaumelin. Havia nascut el 6 de juliol de 1870 al
VI Districte de
París (França). Era fill
natural de Léonide Thérèse
Joséphine Gérard, propietària de
llibreria belga i
filla d'un professor de zootècnia, i de Léon
Marius Ernest Gaston Chaumelin,
enginyer civil que serà cap d'explotació de la
Companyia Universal del Canal
Marítim de Suez i fill d'un cap de l'Oficina de Tarifes del
Ministeri de
Finances, i va ser reconegut, juntament amb sa germana petita
Geneviève
Charlotte, pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de gener de 1879
al V
Districte de París. Estudiant en 1888, el 4 de novembre de
1889 s'allistà
voluntari per tres anys en el XXVI Regiment d'Artilleria establert a
Mans (País
del Loira, França). Entre el 3 d'agost de 1890 i el 22
d'abril de 1892 serví a
Algèria, enquadrat en el V Regiment de Caçadors
d'Àfrica, en la IV Companyia de
Fusellers de Disciplina i en el XVI Regiment de Caçadors.
Acabà la seva etapa
militar el 31 de desembre de 1892 i el certificat de bona conducta li
va ser
rebutjat. El 24 de març de 1894 va ser detingut i alliberat
quatre dies
després. En aquests anys canvià sovint de
domicili a París i a Argenteuil (Illa
de França, França). El 28 d'abril de 1898
treballava de vigilant en el
sanejament del Sena a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de
França, França) i el 22
de juliol de 1901 estava empleat en la construcció del
ferrocarril a La
Bussière, a Flagey-lès-Auxonne (Borgonya,
França). El 9 d'abril de 1904
treballava en la línia ferroviària de Xi'an
(Shaanxi, Xina). ***
Frank H. Little (1910) - Frank Little: L'1
d'agost de 1917 és
linxat a Butte (Silver Bow, Montana, EUA) el destacat militant
anarcosindicalista Frank Henry Little. Havia nascut en 1878 a Fulton
County
(Illinois, EUA) –altres fonts citen 1879 a Oklahoma (EUA).
Son pare es deia Walter
Raleigh Little, quàquer, i sa mare Almira Hays, que una
llegenda diu que era india
cherokee, però la qual no té res de cert. Minaire
a Arizona (EUA), començà a
destacar com a organitzador en la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Miners de l'Oest) i en 1906 entrà a formar part del
sindicat anarcosindicalista
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món). Participà
en diverses campanyes de l'American Civil Liberties Union (ACLU,
Unió Americana
per a les Llibertats Civils), reivindicant la llibertat
d'expressió a diverses
localitats (Missoula, Fresno, Spokane, etc.) i organitzà
sindicats de diverses
professions (llenyataires, miners del metall, petrolers, etc.). En 1909
a
Spokane (Washington, EUA) va ser condemnat a 30 dies de
presó per llegir al
carrer la Declaració d'Independència
nord-americana. En 1910 organitzà
reeixidament els treballadors no qualificats de la recollida de fruita
a la
Vall de San Joaquín (Califòrnia, EUA) i en 1911
participà amb altres wobblies,
entre ells Joe Hill, en la insurrecció
llibertària de la Baixa Califòrnia, organitzada
pel Partit Liberal Mexicà (PLM)
dels germans Flores Magón. L'agost de 1913, amb el company wobbly James P. Cannon, marxà
cap a Duluth (Minnesota, EUA) per fer
costat la vaga dels descarregadors de mineral que mantenien contra
l'empresa
Great Northern Railway (Gran Ferrocarril del Nord) pel que feia les
perilloses
condicions de treball; en el transcurs de la vaga, va ser segrestat a
punta de
pistola, però va ser rescatat pels companys wobblies
a les afores de la ciutat. En 1916 va ser nomenat membre de la Junta
General
Directiva de l'IWW. Antimilitarista convençut, mostra una
forta oposició a la
Gran Guerra i mantingué agres diferències amb els
altres companys de la
direcció de l'IWW (William Haywood, etc.) sobre si
participar activament o no
en la campanya antibel·licista. L'abril de 1917, quan els
EUA entraren en
guerra, Ralph Chaplin, editor del periòdic de l'IWW Solidarity, afirmà que
oposar-s'hi al conflicte bèl·lic destruiria
el sindicat wobbly, a causa de la
repressió estatal que la mesura portaria. Altres membres de
la direcció de
l'IWW afirmaren que el sindicat no tenien força per evitar
la guerra i que el
millor era obstaculitzar l'esforç bel·licista als
llocs de producció. Little
mantingué una postura ferma i sempre tractà
d'evitar que els treballadors
s'uneixin a l'exèrcit, definint els soldats que anaven a
lluitar a Europa com
«esquirols de l'Oncle Sam uniformats». A
començaments de juliol de 1917 marxà
cap a Butte per participar en l'organització del sindicat de
miners del coure i
portar-los a la vaga contra l'Anaconda Copper Company (ACC, Companyia
Courera
Anaconda). L'1 d'agost de 1917, de bon dematí, sis homes
emmascarats irromperen
a la petita habitació de l'hotel on dormia i,
després de copejar-lo, el
fermaren amb una corda al para-xocs d'un automòbil Cadillac
i l'arrossegaren fora
de la ciutat, penjant-lo en un pont del ferrocarril. A la roba interior
trobaren
una nota escrita en vermell que deia: «Primera i
última advertència», juntament
amb les inicials dels noms d'altres destacats sindicalistes i els
números
3.7.77, codi del Comitè de Vigilància de Virginia
(Montana, EUA). Hi ha indicis
de la participació d'agents de l'Agència Nacional
de Detectius Pinkerton en el
seu assassinat –s'ha sabut que l'escriptor Dashiell Hammett,
quan treballava a
la «Pinkerton», rebutjà una oferta de
5.000 dòlars per «acabar» amb
Little– i
la policia no va prendre cap mesura seriosa per detenir els culpables.
En el
seu seguici fúnebre del 5 d'agost participaren milers de
persones i fou
enterrat al cementiri Mountain View de Butte; a la tomba es va
escriure:
«Assassinat pels interessos capitalistes per organitzar i
il·luminar els seus companys».
Pocs dies després, les autoritats de Montana declararen la
Llei marcial contra
els opositors antimilitaristes i els wobblies
van ser detinguts i acusats d'«espionatge i
sedició», a més d'aixafar la vaga i
anihilar el sindicat de miners del coure. En 2003 Mike Byrnes i Les
Rickey
publicaren la biografia The truth about
the lynching of Frank Little in Butte, Montana, 1917. Frank
Little (1878-1917) ***
Necrològica
d'André Veidaux apareguda en el periòdic
parisenc Comoedia
del 4 d'agost de 1927 - André Veidaux:
L'1 d'agost
de 1927 mor a
París (França) el
químic, enginyer, poeta,
dramaturg i escriptor anarquista individualista Jean-Baptiste
Théophile Adrien
Devaux, conegut sota el pseudònim d'André
Veisaux. Havia nascut el 7 de juny de 1868 a Levet (Centre,
França). Fill d'una
família burgesa resident a
Niça (País Niçard,
Occitània), sos pares es deien Adrien Devaux, negociant, i
Clémentine Bry. De
jove s'instal·là a París
(França). Entre 1890 i 1899 col·laborà
amb poemes en
la revista La Plume i
s'encarregà de
l'edició del número 97 d'aquesta
publicació, de l'1 de maig de 1893, dedicat
monogràficament a l'anarquia, i on publicà
l'assaig «Philosophie de l'anarchie».
Entre 1890 i 1904 col·laborà en nombrosos
periòdics i revistes llibertàries,
però
especialment en Le Libertaire, on
publicà assaigs importants. El seus articles i poemes van
tenir una certa
notorietat en la premsa llibertària i literària.
Era assidu del cafè «Soleil
d'Or» de París, freqüentat per nombrosos
intel·lectuals amics seus (Charles
Cros, Laurent Tailhade, Paul Verlaine, etc.). En 1894, segons l'agenda
de
Sébastien Faure, vivia al número 11 del carrer
Leclerc de Meudon (Illa de
França, França). En una entrevista per a Augustin
Hamon per a la seva obra Psychologie de
l'anarchiste socialiste
(1895) declarà a aquest
que viure
l'ambient familiar burgès el va decantar per l'anarquisme
individualista. En
1896 col·laborà en l'obra col·lectiva La
tombeau de Charles Baudelaire. Des del punt
dramàtic, va escriure La chose
filiale (1898), peça teatral en
cinc actes, primera part de la tetralogia social «La
famille» que no va tenir continuïtat,
però sembla que va ser representada en 1901 pel
«Théatre du Peuple». En 1900
protestà, ben igual que altres escriptors i militants
llibertaris, contra la
prohibició del Congrés Anarquista que s'havia de
celebrar a París. En 1901
publicà en lliuraments en L'Éducation
Libertaire l'assaig De
l'éducation
individualiste et libertaire, on comenta de manera
crítica l'obra de Jean-Jacques
Rousseau Émile, ou de
l'éducation. En
1902 s'encarregà de l'edició, i d'escriure tots
els textos, de l'Almanach illustré
du Libertaire pour l'année
1903. Entre 1906 i 1907 col·laborà en Revue
Littéraire de Paris et de Champagne, de la qual
era secretari son amic
Fernand Clerget, i en la qual van col·laborar nombrosos
llibertaris.
Posteriorment publicà reculls de poemes, però de
mica en mica s'allunyà de
l'anarquisme. Trobem textos seus en nombroses publicacions
periòdiques, com ara
L'Agitateur, L'Art
Sociale, L'Attaque,
L'Auto, Chimère,
L'En Dehors, L'Éducation
Libertaire L'Étoile
Socialiste, Harmonie, L'Homme Libre, L'Humanité
Nouvelle, Le Journal du Peuple,
Le Libertaire, Libre
Examen, La Plume, Le Réveil de l'Esclave, La Révolte, La
Revue Anarchiste, Revue
Anticléricale, La Revue
Libertaire,
Vendémiaire, etc. Entre
les seves
obres podem citar Véhémentement.
Poesies
(1896), Auguste Rodin, statuaire.
Socio-Philosophie d'Art (1900), Du
haut de la tour... Poèmes de la guerre (1920), Les haltes de la route (1922), Nouvelle
fables. Poésies (1925). El seu últim
domicili fou al número 11 del carrer
Ulm de París. André Veidaux va morir l'1 d'agost
de 1927 a l'Hospital Cochin de
París (França) i va ser enterrat tres dies
després al cementiri de Gentilly
(Illa de França, França). ***
Manuel Carret Humanes - Manuel Carret Humanes: L'1 d'agost de 1936 és afusellat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Havia nascut el 29 de març 1901 a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal –com a gran lector de Federico Urales que era– i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell «Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants. ***
Ramon
Monterde València - Ramon Monterde
València: L'1 d'agost de 1936 mor a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya)
l'anarquista Ramon Monterde València. Havia nascut cap el
1917 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Ramon Monterde i Carme
València. Estudiant
d'aparellador a l'Escola del Treball, on
amb altres companys formà un grup de les Joventuts
Llibertàries, i a l'Escola Superior
d'Arquitectura, fou un militant molt actiu al barri de la Torrassa de
l'Hospitalet
de Llobregat (Barcelona, Catalunya), del seu Ateneu Llibertari i de les
seves
Joventuts Llibertàries. També militava en el
Sindicat Mercantil de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Durant el «Bienni Negre»
participà amb Vicente
Rodríguez García (Viroga)
en la
creació i funcionament de la llibertària
Federació Estudiantil de Consciències
Lliures (FECL). Va denunciar les «corrupteles del
professorat» universitari,
fet pel qual va ser durament castigat en les seves qualificacions.
Participà
activament en la resposta popular contra el cop militar feixista de
juliol de
1936. Membre de la Comissió d'Abastaments de la Torrassa de
l'Hospitalet de
Llobregat, el 29 de juliol de 1936, quan realitzava tasques
relacionades amb aquest
organisme, patí un greu accident d'automòbil a la
carretera que uneix Cornellà i
Sant Boi, al Baix Llobregat (Catalunya). En aquest accident
també resultà ferit
Juan Díaz, militant de la CNT de la Torrassa. Ramon Monterde
València, amb
greus ferides al cap, va morir l'1 d'agost de 1936 al seu domicili de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya) on havia estat
traslladat des
de l'Hospital de Sang de l'avinguda de la Diagonal de Barcelona.
L'endemà s'improvisà
una capella ardent al local de les Joventuts Llibertàries de
la Torrassa, al
número 117 del carrer de Llobregat, i va ser enterrat aquell
mateix dia al
cementiri de l'Hospitalet de Llobregat. ***
José Sánchez Rosa - José Sánchez Rosa: L'1 d'agost de 1936 és assassinat a Sevilla (Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Havia nascut el 22 d'octubre de 1864 a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005). ***
Heinz
Rosenstein (ca. 1936) - Heinz
Rosenstein: L'1 d'agost de 1939 és afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Heinz Rosenstein, també
conegut com Enric Rosenstein. Havia
nascut el 10 de
novembre de 1904 a Stettin (Pomerània, Prússia;
actualment Szczecin, Pomerània
Occidental, Polònia). Fill d'una família jueva
assimilada, sos pares es deien
Reichard Rosenstein i Helena Jachmann. Es va llicenciar en enginyeria a
la
Universitat de Berlín. El juny de 1929 va ser detingut per
la policia prussiana
sota la sospita de ser membre d'una secta
maçònica prohibida. L'1 d'abril de
1933 el seu negoci va ser requisat pel govern nacionalsocialista. A
finals de
1935 arribà a Barcelona (Catalunya) procedent d'Amsterdam
(Països Baixos) recomanat
pel Comitè d'Ajuda Jueu. A la capital catalana
muntà, amb Walter Tuerk, també
refugiat alemany que havia conegut a Barcelona, un petit negoci
d'instal·lacions i reparacions elèctriques al
carrer Lepant i s'integrà en el
Comitè d'Ajuda als Jueus i en l'Associació
Cultural Jueva de Barcelona. En
aquesta època mantingué estrets contactes amb
exiliats esquerrans i anarquistes
(Karl Brauner, Elly Götze, Gunther Wannrich, Willi Winkelmann,
etc.) de la
colònia alemanya establerta a Barcelona. Vivia al
número 3 del carrer Martínez
de la Rosa de Barcelona. Mitjançant Gunther Wannrich, el
setembre de 1936
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Fou traductor, xofer i
mecànic de la Comissaria d'Ordre Públic de la
Generalitat de Catalunya, per a
la qual va fer serveis d'investigació i de contraespionatge
–va estar infiltrat
en una organització nazi instal·lada a
Barcelona– en relació directa amb
Dionís
Eroles Batlle, cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de
Catalunya. També exercí
de cap de personal en un hospital. En 1939, amb el triomf franquista,
va ser
capturat per les tropes franquistes i interrogat per la Gestapo. Durant
els
interrogatoris, a més d'assumir la seva
participació en algunes accions
(Patrulles de Control, detencions, escorcolls, passos fronterers,
etc.), afirmà
que els seus compatriotes Durand, James Todtmann i Walter Tuerk eren
membres dels
Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). El
22 de
maig de 1939 va se jutjat en consell de guerra i condemnat a mort.
Heinz
Rosenstein va ser afusellat, juntament amb Ramón Wenceslao
Duch i Joan Rovira
Esparbé, l'1 d'agost de 1939 al Castell Militar del Camp de
la Bota de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera del
cementiri
barceloní de Montjuïc. ***
Carlo
Abate (ca. 1920) - Carlo Abate: L'1
d'agost de 1941 mor a
Barre (Washington County, Vermont, EUA) l'escultor anarquista Carlo
Abate.
Havia nascut el 20 d'octubre de 1859 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Estudià a l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció
de Raffaele Casnedi, Ambrogio
Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat
soci
honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva
estàtua Femmina va ser
una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup
escultòric
Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de
Brera, obtingué el
Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco
Confalonieri i Riccardo Galli,
seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en
l'ideal humanitari i força
d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la
seva companya,
Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una
epidèmia,
decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla
Marta, nounada,
als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del
«Normandie» a Nova
York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta
ciutat, s'instal·là a
Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí
definitivament al barri italià
de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la
indústria
del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a
l'Escola de Popular de
Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola
Nocturna de Disseny, que
havia creat amb subvencions municipals. La matrícula
d'aquestes escoles era
molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines
culturals per
evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties
causades per
la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a
una ràpida mort
per silicosi. Va fer una gran amistat amb
conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest
s'instal·là a Barre
i dirigí i edità nominalment –Galleani
estava en crida i cerca–, a partir del
primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que
aquest fundà, Cronaca
Sovversiva, i dissenyà la seva
capçalera i col·laborà amb
il·lustracions i
targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia
Peroskaja).
També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers
and Quarriers
Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i
Picapedrers) i fou
membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials).
Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a
diverses institucions
de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington
County,
Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de
Barre
l'estàtua The scultor, obra de Philip
Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi
i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents
italoamericans de la
ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de
l'immigrant italià i
considerat l'escultor més important de la ciutat. ***
Charles-Albert
retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour
del 27 de novembre 1909 - Charles-Albert:
L'1 d'agost de
1957 mor a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França,
França) el periodista
anarquista, i després socialista i
col·laboracionista, i francmaçó
Charles
Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert.
Havia nascut el
23 de novembre de 1869 a Carpentras (Provença,
Occitània).
Era fill d'una família acomodada i sos pares (Thomas
Honoré Daudet i Amélie Angèle
Joséphine
Fauron) eren professors
universitaris. Després
de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va
estudiar a la
universitat filosofia i exercí de professor de
repàs en un col·legi de Sedan
(Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança
de Fourmies de l'1 de maig de
1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde,
però de mica en mica esdevingué
anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió
(Arpitània), on treballà com a corrector
d'impremta i col·laborà en la premsa
llibertària (Entretiens politiques
et littéraires, La
Révolte, La
Société
Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,
òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El
gener de 1894, quan es
desencadenà la repressió arran de la cadena
d'atemptats, va ser detingut i
empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a
París i participà
en la reorganització del moviment llibertari.
Intentà sense èxit fundar una
impremta anarquista al carrer Lafayette de París on
s'imprimia La Société
Nouvelle i Le Libertaire,
de Sébastien Faure. En
aquesta època col·laborà en Les Temps
Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité
Nouvelle (1897); i en Le Journal du
Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el
capità Alfred
Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour
libre, que tingué una gran difusió tant
a França com a l'estranger. Col·laborador
de L'Art Social, revista dirigida
per
Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de
l'execució i no
pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de
1896. En desacord
amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905
reivindicà la defensa
de França si era atacada «per una
coalició de potències burgeses»; amb
aquesta
declaració, contrària al pensar majoritari del
moviment llibertari sobre el
tema, provocà una gran oposició al seu pensament
i ell donà com a solució la
«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer
i Guàrdia, aleshores
refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois,
el periòdic L'École
Rénovée i fou secretari general
de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància. El 3 de
setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser
detingut arran dels
fets de la «Setmana Tràgica» de
Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i
Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les
Víctimes de la Repressió Espanyola,
conegut també com «Comitè
Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar
son
amic de l'execució. També fou secretari del
Comitè de Defensa Social (CDS).
Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del
Comitè
Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una
campanya abstencionista
per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el
projecte de
Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà
en la campanya per
l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer
Aernoult-Rousset») i fou en
aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes,
acostant-se als
socialistes i admetent que el parlamentarisme podria,
mitjançant reformes,
facilitar l'acció revolucionària. Acostat al
Partit Socialista, l'agost de
1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà
partidari de la «Unió Sagrada», va
fer costat el «Manifest del Setze» i
criticà durament els pacifistes. El 4
d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité,
anuncià la seva adhesió a la Secció
Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el
«parlamentarisme
excessiu». En 1922 fundà el moviment
«Ordre Nou», que reivindicava el
reforçament de l'Estat i la reorganització de les
estructures ministerials amb
funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre
de la
XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928
s'afilià al Partit Republicà
Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État
moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya
totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que
reivindica
un Estat fort i la planificació econòmica
(«Planisme»), idees que s'accentuaran
en el seu posterior llibre Une nouvelle
France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan
l'Ocupació,
col·laborà en el setmanari proalemany La
Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre
contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara
que fou
alliberat poc després. És autor, a més
dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent
(1895 i 1901), L'Art et la société
(1896), À
Monsieur Émile Zola (1898), Patrie,
guerre et caserne. Lettre à un
prolétaire (1901 i 1911),
Qu'est-ce
l'art? (1909), Politique et socialisme. Le
préjugé parlementaire (1910), Le
socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son
but (1912),
L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme
(1913), Au-dessous
de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples
(1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une
constitution (1920),
entre
d'altres. Sa companya fou Anne Marie Joséphine Bladier.
Charles-Albert va morir l'1 d'agost de
1957 a l'Hospital Bicêtre de Le Kemlim-Bicêtre
(Illa de França,
França). ***
Jesús
Arenas Ruiz (1940) - Jesús Arenas
Ruiz: L'1 d'agost de 1971 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista
Jesús Arenas Ruiz. Havia nascut en 1889 a Arija (Burgos,
Castella, Espanya)
–algunes fonts citen la Corunya (la Corunya,
Galícia) i
Madrid (Espanya). Quan
era jove emigrà a Cuba i milità en el Sindicat
d'Obrers Elaboradors de Guix,
del qual va ser secretari financer. El 25 de maig de 1919 va ser
expulsat de
Cuba a bord del vaixell Infanta Isabel.
Instal·lat a la Corunya, milità en el Sindicat
d'Estibadors i en la Federació
Local Obrera (FLO), de la qual fou president a la mort de Juan
Nó. Sembla que
en 1919 assistí com a delegat de la Corunya al
Congrés Confederal. El gener de
1920 va ser detingut, juntament amb altres companys, arran de
l'explosió d'un
petard en una casa del Cantó Petit de la Corunya. El 30 de
maig de 1920 va fer
mítings, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Eleuterio Quintanilla
Prieto, a Gijón
(Astúries, Espanya) i La Felguera (Lagreo,
Astúries, Espanya). L'1 de juny va
fer un míting, amb David Díaz, al teatre Jofre de
Ferrol (la Corunya, Galícia),
en el qual hagué un enfrontament amb els socialistes
presents. Aquest mateix
any, arran de les vagues de gener a la Corunya, patí
represàlies per part de la
patronal i fou deportat a Palència (Castella, Espanya).
També en 1920 col·laborà
des de la Corunya en el periòdic Lucha
Social. El febrer de 1921 el seu domicili va ser escorcollat
i, arran de
trobar-li fulls clandestins, rebuts de cotitzacions i altres documents,
empresonat. El 28 d'abril de 1921 representà
Galícia en el Ple Nacional de Barcelona
(Catalunya) i el juny d'aquest any assistí en
representació de la Corunya al
Congrés Nacional del Transport de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
celebrat a Gijón. El novembre de 1921 va ser empresonat,
juntament amb altres
companys (Arsenio Domingo, Manuel Estévez, José
Moirón, Alberto Moreno i Manuel
Pinar), acusat d'haver organitzat un complot per a assassinar el
marquès de la
Cortina, ales hores ministre de Marina, i volar el
transatlàntic Cristóbal
Colón el dia de la seva
avarada. El 30 de gener de 1922 va ser jutjat per
«sedició» i
«excitació a la
rebel·lió» arran de les paraules
pronunciades en un míting celebrat el 15 de
juny de 1921, però finalment la fiscalia retirà
l'acusació. En aquest mateix
any de 1922 intervingué en l'Assemblea Regional de Santiago
de Compostel·la (la
Corunya, Galícia) contra la suspensió de les
garanties constitucionals, assistí
a la Conferència de Saragossa (Aragó, Espanya) en
representació de la Federació
Local de la Corunya de la CNT, va fer mítings a diverses
localitats (Tuy,
Santiago, la Corunya i Vigo), creà amb Ricardo
García Lago i Emilio González
López el grup anarquista «Tierra» de la
Corunya, patí presó i participà
activament en l'enfortiment de la Federació Regional de
Galícia de la CNT
defensant les posicions més radicals, assistint al
congrés fundacional de la
mateixa celebrat a Vigo. També en 1922 fou un dels fundadors
del setmanari ¡¡¡Tierra!!!
Durant la dictadura de
Primo de Rivera s'exilià. A començament de 1924
vivia a Mèxic, però aquest
mateix any s'instal·là a l'Havana (Cuba), on amb
Paulino Díez Martín organitzà,
amb el suport de Marcelo Salinas y López i Adrián
del Valle Costa, la Federació
Nacional Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA), amb el seu setmanari ¡¡¡Tierra!!!,
i els gremis de la capital
cubana. En aquesta època treballà de guixaire. En
1928 residia als Estats Units
i treballava de decorador en platós
cinematogràfics. Duran la dècada següent
desconeixem les seves activitats. Durant la Guerra Civil espanyola
visqué als
EUA, on va ser elegit en 1939 a Nova York (Nova York, EUA), en durar
pugna amb Alfonso
Daniel Manuel Rodríguez Castelao (Castelao),
secretari de Propaganda de les Societats Hispanes Confederades d'Ajuda
a
Espanya (SHCAE), de les quals era cofundador, i participà en
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). En 1938
col·laborà activament en la gira
nord-americana de Félix Martí
Ibáñez. Després del triomf franquista,
marxà cap
a Veneçuela i Bolívia, però finalment
s'establí, primer a Veracruz (Veracruz,
Mèxic), ciutat a la qual va arribar amb sa companya i sos
tres fills el 4
d'abril de 1940 a bord del Siboney,
i
després a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
El juliol de 1944 formà part del Comitè
Regional de Galícia de la CNT en l'exili i en 1946 estava
afiliat a la Regional
d'Euskadi-Nord. Fou un dels fundadors de l'Ateneu Espanyol de
Mèxic. En 1955
col·laborà en el Boletín
per la Unidad de
la CNT de España. ***
Necrològica
d'Alfonso Blasco Aranda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1977 -
Alfonso Blasco
Aranda: L'1
d'agost de 1977 mor a Pàmies
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Alfonso Blasco Aranda. Havia
nascut el 30 d'octubre de
1916 a
Alfajarín (Saragossa, Aragón, Espanya). Sos pares
es deien Pedro
Blasco i
Gregoria Aranda. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), el
juliol de 1936 va ser detingut al seu poble pel feixistes; alliberat
poc
després, fugí cap a zona republicana i
s'enrolà en la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. El maig de 1937 estava
destinat a Osera
(Saragossa, Aragó, Espanya) en la III Secció
d'Exploració de la «Legió
Negra»
de la «Divisió Durruti». El 12 de febrer
de 1939, quan el triomf franquista era
un fet, passà a França i va ser internat al camp
de concentració de Vernet. Mig
any després va ser enviat a una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a
fer feina de miner als pantans a la zona d'Arieja. Més tard
s'establí a Ausat
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de CNT. Jubilat per
silicosi, en 1974 patí la paràlisi de mig cos. Sa
companya fou Lucila Calvo
Artigues. Alfonso Blasco Aranda va morir l'1 d'agost de 1977 a
l'Hospital de Pàmies
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després. ***
Antonio
Cañete Rodríguez - Antonio Cañete
Rodríguez: L'1 d'agost de 1979 mor a Dreux
(Centre, França) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez.
Havia nascut el 6 de juny de 1912 –el
certificat de defunció cita erròniament el 16
d'agost de 1916–
a
Granada (Andalusia, Espanya). Era fill natural, legitimat pel matrimoni
de la parella el 30 de juny de 1912, d'Angustias Rodríguez
Herrera i del paleta i militant anarquista Mariano
Cañete Martínez,
mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de
l'aixecament
militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista,
començà a fer feina amb 12 anys i
ja abans de la proclamació de la II República era
membre de les Joventuts
Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les
acabades de crear Joventuts
Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres
companys de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de
diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests
fets, juntament amb
Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a
més de cent anys.
Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i
després va ser
desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A
començaments de
1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li
agafà l'aixecament
feixista. Després de romandre un temps amagat,
pogué fugir a la serra i el
setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna
Maroto. Entrà a formar
part de «Los Niños de la Noche», escamot
especialitzat en treure perseguits de
la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a
Alacant intentant fugir
per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los
Almendros. Aconseguir
sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament
detingut. Jutjat,
va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per
30 anys de presó.
Gràcies a les influències d'un familiar militar,
va ser alliberat. Milità en la
clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat en els comitès local i provincial de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i
Macareno,
arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el
qual no havia
participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la
Regional
d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz,
desemmascarà Fermín
Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans
guerrillers
llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment
d'aquesta traïció
al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948
creuà els Pirineus. A França
participà en les activitats de les Joventuts
Llibertàries i de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs
en les federacions locals de
la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín
Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de
1958 assistí al Ple de
la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de
Dolores Rodríguez Fernández i l'any
següent s'uní a la destacada militant anarquista
Antònia Fontanillas Borràs.
Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup
«Alfa» de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis
Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús
Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo,
passà a la Península en una
missió de propaganda, però el 23 d'octubre
d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera
Rodríguez, va ser
detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la
Brigada
Central d'Investigació Social de la Direcció
General de Seguretat i l'endemà la
resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup
d'acció
«Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada
«Operació Durruti» –intentent
de
segrestar
a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació
destinat a una de les bases dels
EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de
les forces
nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund
Gress de
la mateixa nacionalitat–, el 4 de juliol de 1967 va ser
condemnat a
Madrid pel
Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de
presó per pertinença
a «associació
il·lícita». El maig de 1969 va ser
alliberat de la presó de
Palència i retornà a França, on
participà en les activitats del grup editor de Frente
Libertario. Després de la mort de
Franço viatjà en diverses ocasions a
Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels
Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín
Ródano-Alpes. Antonio Cañete
Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a l'Hospital de Dreux
(Centre, França). Antonio Cañete
Rodríguez (1912-1979) ***
Jeanne Humbert - Jeanne Humbert: L'1 d'agost de 1986 mor a París (França) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Havia nascut el 24 de gener de 1890 a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Sos pares es deien Frédéric Rigaudin, empleat, i Blanche Marie Blanc. Filla d'una família petitburgesa, nasqué al domicili dels avis materns. Va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i amb qui es casà el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris –el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant, Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 2 del carrer Lota del XVI Districte de París. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a la Clínica Bizet del XVI Districte de París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances. ***
Abraham Guillén Sanz - Abraham Guillén Sanz: L'1 d'agost de 1993 mor a Madrid (Espanya) el militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén Sanz. Havia nascut el 9 de març –segons alguns erròniament el 13 de març– de 1913 a Corduente (Guadalajara, Castella, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Felipe Guillén Sanz, peó guarda forestal, i Inocenta Sanz. De jove va fer tasques agrícoles i treballà extraient resina. Després va estudiar a Madrid becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts Llibertàries de ben jovenet, va ser també membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers mesos de la Guerra Civil fou director de Juventud Libre, editada pel Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. També va ser redactor de Castilla Libre i de CNT. Va marxar al front i a partir de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i del IV Cos de l'Exèrcit, comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros, portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la guerra el va sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un tribunal de guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la commutà en el procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la colònia penitenciària d'Añover de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943. Tancat a la presó de Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat per un clan de gitanos llibertaris passà a França en 1944. En l'exili francès va dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en l'època de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les activitats de la procomunista Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel qual va ser expulsat de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb l'arribada de Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra a l'Argentina i passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va editar Economía y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en Econòmiques i va ser professor d'Economia Política i director d'Investigació Econòmica de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A l'Argentina col·laborà en diversos periòdics, com ara El Laboralista i Democracia; en Montevideo d'Acción; i en Lima de La Prensa. També va ser assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i expert internacionalista de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en economia autogestionària i desenvolupament cooperatiu al Perú. En 1961 va ser empresonat durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa al nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va demanar asil polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va posar en contacte amb els elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys va ser investigat de prop pels serveis d'intel·ligència llatinoamericans i nord-americans. En morir Franco, va retornar a la Península i en els últims anys destacà com a conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària (Anarkia, Año Zero, Bicicleta, Cenit, CNT, Espoir, Icaria, Ideas-Orto, Historia Libertaria, La Lletra A, Nahia, El Olivo del Búho, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vida Obrera, etc.). El seu nom –també va fer servir pseudònims (Jaime de las Heras, Fernando Molina, Arapey, etc.– es va popularitzar com a expert en tècniques de guerrilla urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes relacionats amb la guerra d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou el creador de la guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques americanes (tupamaros, uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de guevarista. És autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política, filosofia, estratègia, història, etc., entre els quals podem destacar El destino de Hispanoamérica (1952), Monopolios y latifundios contra la economía argentina (1956), Radiografía del plan Prebisch (1956), La oligarquía en la crisis de la economía argentina (1956), La agonía del imperialismo (1957), Historia de la revolución española (1961), El imperialismo del dólar (1962), 25 años de economía franquista (1964), Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría de la violencia (1965), La segunda revolución española (1965), Uruguay: país en crisis (1966), Dialéctica de la política (1967), El dilema económico de América Latina (1967), Checoslovaquia 1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y desarrollo económico (1968), Desafío al Pentágono (1969), La rebelión del tercer mundo (1969), Democracia directa (1970), Socialismo de autogestión. De la utopía a la realidad (1971), La década crítica de América Latina (1972), La caída del dólar (1972), La colonización financiera del FMI (1973), La élite del poder en España (1973), Philosophy of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del dólar (1973), EI cooperativismo peruano (1975), La larga crisis de América Latina (1975), Explosión demográfica, latifundios y revoluciones en América Latina (1975), El «Gap» tecnológico entre las dos Américas (1975), Las inversiones extranjeras en América Latina (1975), La propiedad social, modelo peruano de autogestión (Lima 1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla I (1978, amb altres), El capitalismo soviético: última etapa del imperialismo (1979), El error militar de las izquierdas (1980), Der Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadtguerrilla in Lateinamerika (1984), Economía libertaria (1988), Economía autogestionaria (1990), Socialismo libertario (1990), Técnica de la desinformación (1991), La guerra. España 1936-1939 (inèdit), etc. Abraham Guillén Sanz va morir l'1 d'agost de 1993 d'un càncer de còlon a la Clínica de la Concepción de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. El professor Donald C. Hodges va donar una important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la George A. Smathers Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA). Abraham
Guillén
Sanz (1913-1993) ---
|
![[31/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[31/07]") |
|
![[02/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/08]") |
|
|
| Actualització: 01-08-23 |