---

Anarcoefemèrides del 28 de desembre

Esdeveniments

Notícia de l'estrena d'Alma Gaucha apareguda en la revista Caras y Caretas del 5 de gener de 1907

- Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre de 1906 la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de Buenos Aires (Argentina) el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto Ghiraldo Alma gaucha. Aquesta obra antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va ser escrita para ser representada no només als centres anarquistes sinó sobretot als teatres del circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El drama té lloc a Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados: el gautxo lliure Cruz –clara transposició de Martín Fierro– es veu incorporat a un dels instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser malferit pel tinent instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna amb una baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del país per a complir 10 anys de presó per insubordinació i deserció, sempre al costat de la seva abnegada companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es retornat a Buenos Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per deserció, resistència a mà armada i homicidi, i afusellat. L'obra, marcadament antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri» –estatut militar orgànic (Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra Pablo Ricchieri del govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei militar per als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys–, contra la impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la pena de mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina. Alguns cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres «ruralistes», les quals qualificaven de «criollisme anàrquic». En 1910 aquesta obra fou reestrenada per la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al Teatre Eslava de Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.

 

Naixements

Notícia de la detenció de Jean Houchard apareguda en el diari parisenc La Lanterne de 20 d'octubre de 1886

- Jean Houchard: El 28 de decembre –el 29 de desembre segons el registre civil reconstituït– de 1845 neix al II Districte antic de París (França) l'anarquista Jean Houchard. Joier de professió, en 1885 vivia al número 162 de l'avinguda Clichy de París i era membre de la Comissió de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics, participant en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» (Boiry, Caron, Duprat, Duval, Ferré, Graillat, Grenotté, Lapierre, Molas, Vinot, etc.) del XVII Districte de París. Va ser un dels organitzadors de la gran conferència i vetllada familiar que se celebrà el 18 de març de 1885 a la Sala Lévis de París. En aquesta època també formava part del grup anarquista «Les Déshérités de Clichy» i, curiosament, acabava de rebre una herència que li reportava 1.600 francs de renda anual. L'11 d'octubre de 1886 va ser detingut amb altres companys (Clemente Duval, Gustave Didier, Nazaire Grenotté, Michel i Pinson) sota l'acusació d'haver participat sis dies abans en el robatori i incendi del domicili de la pintora Madeleine Lemaire al carrer Monceau; entre l'11 i el 12 gener de 1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena pel delicte d'«encobriment» i va ser absolt. Durant la tardor de 1887 s'integrà en l'efímer grup anarquista «Le Tigre», els fundadors del qual (Gustave Didier i Diamisis) van ser denunciats com a confidents. Posteriorment s'instal·là al número 26 del carrer Valliers de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1894 estava en estret contacte amb la família de l'anarquista Louis Galau. El desembre de 1894 va ser detingut en el marc del cas del grup de desvalisadors encapçalat per Émile Spannagel. Durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar nombrosos periòdics (L'Égalité, Le Père Peinard, La Révolte) i fullets anarquistes. Durant el judici d'aquest grup celebrat el 25 de juny de 1895 va ser un dels nou absolts, mentre Charles Pietri i Émile Spannagel van ser condemnats a dures penes de treballs forçats. A començament de segle vivia al número 77 del carrer Chevalier de Levallois-Perret. En 1902 va ser un dels signants, amb Élisa Bertin, Caron, C. Delorme, Édouard Fourmont, Francis Prost i Ramondou, d'un text de protesta contra l'enterrament religiós l'11 de juliol d'aquell any  de l'anarquista Jeanne Rousset, publicat en Le Libertaire i Les Temps Nouveaux del 19 de juliol de 1902. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Félix Vallotton (ca. 1897)

- Félix Vallotton: El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i escriptor anarquista Félix Édouard Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al Col·legi Cantonal Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a París (França) per a estudiar pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el març de 1883 superà el concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts de París, quedant quart en una promoció de setanta alumnes, encara que no s'integrà i continuà treballant a l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre «Le Chat Noir». En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach, exposà per primera vegada al Saló dels Artistes Francesos i freqüentà regularment el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove, Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina. També en 1885 presentà l'Autoportrait al Saló dels Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i al Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època Félix Jasinski el va introduir en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i Jean-François Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant son chapeau, obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics. Ocasionalment retornava a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud. Gràcies als seus gravats en fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la premsa, a més de treballs de restauració i de la realització de retrats per encàrrec, es guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista de reconeixement internacional, participant en diferents salons i exposicions (Saló dels Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló de Tardor, etc.). En 1889 conegué Hélène Chatenay (La Petite), obrera en una fàbrica que esdevingué model de la seva obra i la seva companya. En 1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola de Belles Arts, començà la seva important col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891, gràcies a les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que també el va introduir en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus gravats en fusta exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats pels nabis, grup artístic d'avantguarda (Mogens Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson, Adolf Robbi, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Jan Verkade, Édouard Vuillard, etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual va ser conegut amb el nom d'«el nabi estranger». En 1892 entaulà una estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus gravats publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament llibertària, on la seva preocupació per la «qüestió social» es materialitzà sobretot en la denúncia de la repressió (Mur dels Federats, càrregues policíaques, manifestacions, execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la sèrie Les petites baigneuses en la IV i V Exposició dels Nabis a la galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any l'obra Le bain au soir d'été al Saló dels Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de persones cèlebres d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail Bakunin, Victor Barrucand, Félix Fénéon, Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli, Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau, Eugène Varlin, etc.), que publicà especialment en La Revue Blanche, Le Cri de Paris i Le Livre des Masques. En 1894 sortí el seu recull de gravats Paris intense i dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies parisiennes. Les rassemblements, physiologies de la rue, que són el reflex de la seva col·laboració en les grans revistes satíriques de l'època (L'Escarmouche, Le Rire, Le Cri de París, L'Assiette au Beurre, Le Canard Sauvage, etc.). En 1894 exposà amb els nabis a La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent al Saló del Llibre Estètic de Brussel·les (Bèlgica). En 1895, amb Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la presó de l'anarquista Zo d'Axa De Mazas à Jérusalem. En aquests anys va fer costat els dreyfusards amb dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le Cri de París, Le Sifflet, La Volonté, etc. En 1896 exposà gravats i pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel Bing, per al qual dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà amb els nabis a la galeria d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria Durant Ruel de París. Durant l'últim decenni de segle destacà pel seu treball d'il·lustrador, especialment per a Le Courrier Français, L'Estampe Originale, L'Image, Le Mercure de France, La Revue Blanche i La Revue Franco-Américaine –de la qual fou director artístic–, i un dels seus cartells (La revue La Pépinière) va ser reproduït en la prestigiosa publicació mensual Les Maîtres de l'Affiche. En aquests anys també col·laborà amb dibuixos per a revistes estrangeres, com ara The Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och Bild, Pan, Scribner's Magazine o The Studio, i realitzà gravats per a obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de Gourmont, Octave Uzanne, Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg, etc.). Amic de l'editor i propagandista anarquista Jean Grave, amb qui mantingué una estreta correspondència, col·laborà amb dibuixos en les seves tómboles, il·lustrà obres seves, com ara Guerre et militarisme (1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux (1903), i realitzà les portades de 22 fullets publicats per la revista Les Temps Nouveaux que editava. Després d'abandonar la seva amant, el 10 de maig de 1899 es casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes més prestigiosos del París d'aleshores. La parella passà a viure en un apartament al parisenc Bois de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França) o al castell de La Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia criticat de valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900 es naturalitzà francès i a partir d'aquesta data abandonà progressivament el gravat i la il·lustració per a consagrar-se a la pintura (escenes d'interior, temes clàssics, paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al marge del moviment nabí i dels corrents contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló dels Independents i participa en exposicions col·lectives a Suïssa (Zuric i Basilea). El número 48, que sortí l'1 de març de 1902, de la revista llibertària L'Assiette au Beurre li dedicà un monogràfic especial dels seus gravats sota el títol «Crimes et châtiments» (Crims i càstigs). El gener de 1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena (Àustria), que van ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà amb dibuixos per a postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la justícia militar (1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la Biennal de Venècia i viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En 1906 va produir una important sèrie de nus i entre aquest any i el següent viatjà a Itàlia (Roma, Florència, Pisa i Nàpols). En 1907 conegué la parella de col·leccionistes d'art formada per Hedy i Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que esdevindrà la seva gran protectora –en 1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera biografia de l'autor sota el títol Félix Vallotton et ses amis. En 1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en l'Exposició del Toisó d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any participà en la fundació de l'Acadèmia Ranson, amb Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard i altres. En 1909 realitzà la seva primera exposició retrospectiva individual a la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70 pintures i una dotzena de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a París i el gener de 1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb un catàleg amb prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests són anys d'esplendor, on participà en nombroses exposicions internacionals a Europa (Londres, Praga, Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a Amèrica. En 1911 viatjà per Alemanya, visità els seus museus (Colònia, Berlín, Dresden i Munic) i exposà a França i amb la «Münchner Sezession», participant en una exposició internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard, rebutjà la «Legió d'Honor», i aquest mateix any participà en una exposició d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva pintura va ser especialment divulgada comercialment per son germà Paul, director des de 1913 de la sucursal de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton. El març de 1913 viatjà a Rússia, on pintà alguns paisatges, i l'any següent participà amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a Berna, fet que fou molt polèmic ja que aleshores era ciutadà francès. Fortament impressionat per l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se, però va ser rebutjat per la seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en «missió artística», convidat pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el juny de 1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova font d'inspiració (Le crime chatié, 1914 i C'est la guerre!). La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un diagnòstic de càncer de còlon, l'hivern de 1920 s'instal·là a Canha de Mar (Provença, Occitània), encara que viatjà per diversos indrets (Bretanya, Normandia, vall del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents. En aquesta època es va veure influenciat per les noves tendències avantguardistes (surrealisme, pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb Eugène Druet, el seu marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries de París. Des del punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a París, va escriure regularment un diari, però al final de sa vida expurgà totes les pàgines anteriors a 1914; també va escriure una trentena d'articles de crítica literària (La Gazette de Lausanne) i textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908, obra amb trets autobiogràfics publicada pòstumament en 1927 en Le Mercure de France i en 1930 en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945, pòstuma) i Corbehaut (1970, pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925; després d'una operació, va morir, tres dies després, el 29 de desembre de 1925 a l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la difusió de la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la «Fundació Félix Vallotton» a Lausana.

Félix Vallotton (1865-1925)

***

- Maurice Bonneff: El 28 de desembre de 1884 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Maurice Alexandre Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Léon Bonneff (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra. Son germà, Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Foto antropomètrica d'Inocencio Bernard Expósito (1917)

- Inocencio Bernard Expósito: El 28 de desembre de 1890 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Inocencio Bernard Expósito. Jornaler de professió, el 21 de setembre de 1915 es casà a Urrea de Gaén amb Dolores Sobradiel, amb qui tingué un infant. L'abril de 1917 emigrà amb sa família a França. Treballà a la destil·leria de Joseph Fabre a Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de participar en una vaga per un augment de salari el 7 d'octubre de 1917, va ser detingut, fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «revolucionari que professa les idees anarquistes» i portat a la frontera francoespanyola. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Mariano Rubio García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- Mariano Rubio García: El 28 de desembre de 1892 neix en alguna localitat d'Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Rubio García. Insubmís al servei militar, en 1910 emigrà a l'Argentina. Milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) de Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) i a la província de Río Negro, on era en 1928. Posteriorment visqué a Quilmes (Buenos Aires, Argentina), on treballà d'obrer rajoler. Detingut per la seva militància, va ser expulsat del país. De bell nou a Almeria i sense feina, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà als camps i a partir de 1935 en la construcció de carreteres a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Amb altres companys (Melcior Besa Sanromà, Agustí Mandil Valls, Joan Serra Monrabà, etc.), reactivaren la Confederació Nacional del Treball (CNT) local, de la qual va ser nomenat president. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entre el 25 d'agost de 1936 i el 10 de gener de 1937 fou membre del Comitè Revolucionari local, on exercí de regidor. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons alguns, durant l'Ocupació va ser detingut i enviat amb una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar de llenyataire a Lapurdi (País Basc). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. S'instal·là a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT. Mariano Rubio García va morir el 10 d'agost de 1971 a Ieras (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció d'Henri Ferré apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1921

- Henri Ferré: El 28 de desembre de 1898 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Henri Ferré. Era fill d'Alphonse Honoré Ferre, carnisser i després fuster en ferro en la construcció, i de Victorine Adèle Vannier, cuinera. Es guanyà la vida treballant com son pare de fuster en ferro en la construcció i de terrelloner. Milità en el XIV Districte de París. El febrer de 1921 era secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena i el març d'aquell any n'exercia les funcions de tresorer. Com a anarquista, formà part del a minoria revolucionària de la Confederació General del Treball (CGT). Durant el Congrés de Dijon (Borgonya, França) de la CGT, celebrat entre el 16 i el 18 de maig de 1921, la minoria revolucionària es va fer amb el control de la Federació de la Construcció de la CGT. Formà part de la Comissió Executiva Provisional de caire revolucionària que assessorà Paul Chanvin, secretari de la Federació Nacional de la Construcció de la CGT, fins al Congrés Confederal de juny de 1921 celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 18 de setembre de 1921 va ser detingut al seu domicili sota la inculpació d'haver participat en una acció antimilitarista de les Joventuts Sindicalistes i d'haver estat condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per signar un manifest. Després de l'escissió confederal de desembre de 1921, es passà a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), enquadrat en la tendència encapçalada per Pierre Besnard. El març de 1922 cosignà la crida de 33 militants en suport de la publicació de La Bataille Syndicaliste, que seria l'òrgan d'aquesta tendència, aleshores controlada per la direcció de la CGTU, i de la qual en va ser membre del comitè de redacció. El 18 de juny de 1922 va ser un dels animadors de l'assemblea de les Joventuts Sindicalistes del Sena, afiliades a la CGTU. Posteriorment participà en l'assemblea de les Joventuts Sindicalistes de París, del Centre i de l'Est, celebrada a la Borsa del Treball de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), preludi del I Congrés Confederal de la CGTU. Aquesta assemblea es declarà sindicalista revolucionària federalista i ell va ser nomenat representant de les Joventuts Sindicalistes al congrés confederal. Entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 se celebrà el Congrés Confederal de la CGTU, on representà les Joventuts Sindicalistes i el Sindicat de la Construcció de Verdun (Lorena, França), votant les mocions de Pierre Besnard. Després de la votació del contraprojecte d'estatuts presentat per la tendència encapçalada per Gaston Monmousseau, presentà, juntament amb Louis Barthès, un esborrany d'addició als estatuts demanant que les Joventuts Sindicalistes tinguessin un vot assessor en la comissió executiva i en el Comitè Confederal Nacional de la CGTU. Un cop el Congrés de Saint-Étienne posés la tendència de Pierre Besnard en minoria en la CGTU, Henri Ferré formà part de la comissió executiva del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS), que estructurà la minoria anarcosindicalista a partir de juliol de 1922. El desembre de 1922 va ser delegat al Congrés de la Unió de Sindicats del Sena de la CGTU i es mantingué fidel a Pierre Besnard, mostrant-se partidari de l'adhesió matisada del sindicat a la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb Pierre Besnard, A. Couture i Albert Lemoine, participà, en representació de les Joventuts Sindicalistes del Sena, en el congrés de fundació d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat entre el 25 de desembre de 1922 i el 3 de gener de 1923 a Berlín. En els enfrontaments de tendències dins de la CGTU es mostrà força violent contra els comunistes i els sindicalistes bolxevics. El 10 de gener de 1923 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Unió Departamental del Sena del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), únic anarcosindicalista juntament amb Bacot, del Sindicat de Terrelloners de la CGTU. El febrer d'aquell any va declarar que per frustrar les maniobres comunistes estava disposat a usar la violència. L'1 de juny de 1923, quan la Comissió Sindical de Comunistes de la Construcció es va reunir a la seu del Partit Comunista, va interrompre violentament la sessió amb el company Salvator. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 va ser delegat al Congrés de la Federació de la Construcció de la CGTU celebrat a París, on els prosèlits comunistes van ser batuts per una gran majoria sindicalista revolucionària i on ell va ser nomenat suplent de la comissió executiva federal. El setembre de 1923 participà en una enquesta sobre el moviment obrer del periòdic socialista parisenc La France Libre. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Construcció de diverses poblacions (Fismes, Mantes i Saint-Brieuc) i del Sindicat de Muntadors de Calefacció del Sena, al Congrés Confederal de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França). En aquesta època vivia al número 120 del bulevard de La Villete del XIX Districte de París. Durant el congres de la Unió Departamental del Sena, celebrat entre el 20 i el 31 de desembre de 1923, arribà a les mans amb els comunistes. Sembla que el novembre de 1924, quan la majoria de la Federació de la Construcció trencà amb la CGTU, es passà al sindicalisme autònom. El 22 de novembre de 1924 es casà al XIX Districte de París amb la lionesa Fernande Alphonsine Bertotto i l'actor dramàtic anarquista Salvator Schiff (Salvator) en va ser testimoni. El seu últim domicili va ser al número 7 del carrer Crocé-Spinelli del XIV Districte de París. Henri Ferré va morir el 26 de maig de 1953 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

***

Necrològica d'Inocencio Granada Gracia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de març de 1989

- Inocencio Granada Gracia: El 28 de desembre de 1901 neix a Salinas de Jaca (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Inocencio Granada Gracia. Sos pares es deien Valentín Granada i Presentación Gracia. En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ceràmica «Escofet» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1938 formava part del grup «Rebelión» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. A Florença (Gascunya, Occitània) trobà feina i pogué reunir-se amb sa companya Ana Alarcón i sos germans. Participà en la reorganització clandestina de la CNT. En 1948 s'establí a Castèlgelós (Aquitània, Occitània), on va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1956 s'instal·là a Niça, on continuà militant en la CNT i ocupant càrrecs orgànics. Inocencio Granada Gracia va morir el 16 de febrer de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània).

Celestino Alvarado Quirós

- Celestino Alvarado Quirós: El 28 de desembre de 1902 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Sos pares es deien Antonio Alvarado Sáenz, comerciant, i Carmen Quirós Sordo. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua –Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera– i dues nines –Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre–; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

Necrològica de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 21 de juliol de 1951

- Carmen Zaragoza Pérez: El 28 de desembre 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Carmen Zaragoza Pérez –el primer llinatge a vegades citat Sargoza. Sos pares es deien Vicente Zaragoza i Carmen Pérez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), fou un temps companya del destacat militant Francisco Ascaso Abadía. Es mostrà força activa als tallers de Sant Andreu on treballava, especialment a partir de 1934. A la feina conegué l'anarcosindicalista Catalina Silva Cruz, amb qui s'anà a viure a un pis del carrer Diputació de Barcelona.  Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detinguda pels nazis durant l'Ocupació, va ser deportada a Alemanya. En retornar a França esdevingué companya de Gregorio Cesario, amb qui s'instal·là a Lo Casterar e Verdusan. Carmen Zaragoza Pérez va morir el 26 de juny de 1951 a Mounouat (Lo Casterar e Verdusan, Gascunya, Aquitània, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Evaristo Fabra Veneigas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1965

- Evaristo Fabra Veneigas: El 28 de desembre de 1907 neix a El Campillo (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Evaristo Fabra. Sos pares es deien Evaristo Fabra i Manuela Veneigas. Emigrà amb sa família a França i quan era adolescent entrà a formar part del moviment anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península amb sa companya Lucia Cabello i altres per lluitar contra la reacció i participar en la revolució. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però pogué fugir i retrobant-se amb sa família a Graisseçac on ella residia. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Graisseçac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en fou secretari en diverses ocasions. Després de patir una llarga malaltia, Evaristo Fabra va morir el 21 de febrer de 1965 al seu domicili de Graisseçac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del processament d'Inocente Baños Tobalina apareguda en el diari de Logronyo La Rioja del 6 de gener de 1934

- Inocente Baños Tobalina: El 28 de desembre de 1909 neix a Cenicero (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Inocente Baños Tobalina –el seu nom citat de diferents maneres (Inocencio, Vicente, etc.). Era fill de Gumersindo Baños i de Gregoria Tobalina. Treballador del camp, estava afiliat al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cenicero. El 12 d'octubre de 1930 va ser sortejat per a fer el servei militar i el febrer e 1931 va ser destinat al Grup de Forces Regulars Indígena Núm. 4 de Larraix (Protectorat Espanyol al Marroc; actualment Marroc). Es va veure implicat en els fets revolucionaris de mitjans de desembre de 1933 a Cenicero i el 7 de gener de 1934 va ser jutjat, amb altres companys, per «tinença d'explosius» i «delicte contra la forma de govern» pel Tribunal d'Urgència de Logronyo i condemnat a quatre mesos i un dia de presó menor i tancat a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pels rebels. Inocente Baños Tobalina va ser afusellat l'11 d'agost de 1936 a les tàpies del cementiri de Logronyo (La Rioja, Espanya).

Ramon Rufat Llop (1937)

- Ramon Rufat Llop: El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. Sos pares es deien Antoni Rufat, mestre d'obres, i Pilar Llop. Quan tenia 21 mesos perdé sa mare, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918. En 1926 son pare l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica. Instal·lat a València, on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí. Quan esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre. L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes, etc. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una secció secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Saragossa per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Saragossa el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'Exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite i Quinto, l'agost de 1937, i durant la batalla de Terol i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938. Quan Terol fou reconquistat pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic. Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Conca. En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca contra el general Franco. L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per «perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons (Santa Eulalia del Campo, Calataiud, Torrero), a més de dos simulacres d'afusellament. El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944; aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista. El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora de la regió. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal. El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut. D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares, on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso, on restà 11 anys. El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato). Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament a França, on aconseguí la carta de refugiat polític. Establert a París, on nasqueren sos fills Pierre i Hélène, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper, etc.) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació. Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades; també s'interessà per la filosofia. Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit. A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias, Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera, etc.), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde. El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan. En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó. A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i Barcelona. En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche. En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los hijos de la noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne. En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica. També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender. Ramon Rufat Llop va morir d'una neoplàsia el 3 de novembre de 1993 a l'Hospital Residència Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) –en aquesta època passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes–; incinerat al cementiri de Collserola de Moncada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya. En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Saragossa.

Ramon Rufat Llop (1916-1993)

***

Portada d'un dels fullets d'Alexandre Alexiev

- Alexandre Alexiev: El 28 de desembre de 1920 neix a Izvor (Radomir, Pèrnik, Bulgària) l'arquitecte llibertari Alexandre Alexiev, conegut com Sacho. Sos pares es deien Dimiter Alexiev i Élisabeth Manova. El setembre de 1936 creà un grup de joves anarquistes a l'institut de Pèrnik (Pèrnik, Bulgària). El setembre de 1940, sota el règim feixista, participà en una conferència nacional de joves on es decidí d'integrar-se en la resistència, desoint la crida que havia fet la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), els principals militants de la qual havien estat detinguts, de «salvaguardar les forces». El juny de 1941, arran de la invasió de l'URSS per l'Alemanya nazi, va ser detingut en qualitat de president d'una organització estudiantil (BONCF). La presa del poder per part del Partit Comunista Búlgar (PCB) el 9 de setembre de 1994 va permetre al moviment anarquista un moment de descans i amb altres companys publicà el periòdic Работническа мисъл (Rabotnicheska Misl, Pensament Obrer), que tirà entre 5.000 i 40.000 exemplars, a més de crear cooperatives i escoles. El 10 de març de 1945, però, alguns dels 90 delegats a la conferència nacional de la FACB van ser detinguts i el periòdic deixà de publicar-se, oficialment per manca de paper. Va ser reclòs en un camp de «reeducació i de treball», on restà sis mesos. A la universitat reprengué les seves activitats militants i del moviment estudiantil BONCF. El 13 de març de 1947 va ser novament detingut amb set companys i enviat a un camp de treball de la conca hullera de Pèrnik. A principis de 1948 nombrosos anarquistes van ser posats en llibertat, però a finals d'aquell any, just abans del V Congrés del PCB, es van produir detencions en massa i, ben igual que altres companys (Tassé Doïtchinov, Stoyadin Mikhaïlov, etc.), va poder exiliar-se. Després d'un temps a França, en 1956 reprengué els estudis d'arquitectura a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i, amb altres companys (Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, Pietro Ferrua, etc.), va ser un dels fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Participà activament en els publicacions i en les polèmiques dels anarquistes búlgars exiliats, com ara les dels Grups Llibertaris de l'Alta-Savoia. A Gaillard (Savoia, Arpitània), població on residia i on tenia el seu bufet d'arquitectura, creà el Centre Búlgar de Recerques sobre l'Anarquisme (CBRA). Va ser un dels organitzadors del Congrés Internacional Anarquista en ocasió del centenari de la mort de Mikhail Bakunin celebrat entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), on intervingueren Gaston Leval i Umberto Marzocchi, entre d'altres. També va col·laborar en el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani, celebrat entre el 24 i el 26 de setembre de 1976 a Venècia (Vèneto, Itàlia), encara que en l'últim moment no va poder assistir-hi. Col·laborà en el Bulletin du CIRA i fou autor de diversos fullets, com ara El terror bolchevique en Bulgaria (1948), L'Architecture, l'urbanisme et la coopération (1962), Cité mondiale (1966), Une réponse sollicitée (1974), Le centenaire de la mort de Bakounine. Bakounine et Marx, cheminement de leurs idées à travers un siècle (1876-1976) (1976), Bakounine, vie et idées (1978), Edin moral. Statija za Nas Păt (1978), Le Pouvoir, apport pour une exposition (1978), Il Riflesso delle idee di Bakunin e la loro ricettività nell'uomo (1978), Pismo do Parizkata grupa. Kratko izlozenie i zabelezki v vrăska săs părvija broj na Nas Păt (1979), Ving ans, ballade (1981), Compte-rendu du secrétaire de l'UAB en liaison avec le IVe Congrès de l'IFA (Paris, 1986) (1986), Bulgarie dans le giron de l'anarchisme (1987), Almanach. Rezjume na pismeni raboti na Saso, kato politiceski emigrant (1952-1988) (1988), etc. Sa companya fou Solange Léonie Germaine Bochez. Alexandre Alexieva va morir l'11 d'agost de 1995 al Centre Hospitaliari Intercomunal Annemasse Bonneville d'Ambilly (Savoia, Arpitània).

***

Angelo Dolci

- Angelo Dolci: El 28 de desembre de 1929 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angelo Dolci, conegut com Il Taro. Amb només 15 anys, amb els seus oncles Edmondo i Sergio Ravenna, va anar a les muntanyes i s'integrà a la «Brigada Lucetti» per lluitar contra l'exèrcit nazi-feixista. En 1944, després de la dissolució de la unitat, trobant-se a la zona de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), conegué Monello, altre jove partisà. En acabar la guerra retornà a Carrara amb Monello, que, perseguits pels alemanys, en ple gener, hagueren de travessar el riu Taro congelat, d'aquí el seu malnom. Passà una postguerra difícil, treballant en allò que va poder i participant activament en la reconstitució del moviment anarquista a Carrara. Marcat com a partisà anarquista, no trobà feina i decidí emigrar, primer als Països Baixos i després a Alemanya, on treballà durant molts anys en la construcció. A mitjans dels anys seixanta retornà a Carrara, on reprengué la seva militància, adherint-se al grup anarquista «Bruno Filippi». En 1989 participà activament en l'ocupació dels locals de «Germinal» i fou, abans de la seva malaltia que el postrà al llit, un dels companys més actius en la gestió del Cercle Cultural Anarquista de Carrara. En 2007 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabioto Non sono l'uno per cento i en 2012 en el llibre de Marco Rovelli Il contro in testa. Gente di marmo e d'anarchia. Després de vuit mesos d'hospitals i residències, Angelo Dolci va morir el 13 de juliol de 2015 a Carrara (Toscana, Itàlia) i dos dies després es realitzaren els funerals al Cercle Cultural Anarquista «Goliardo Fiaschi».

***

Hélène Châtelain

- Hélène Châtelain: El 28 de desembre de 1935 neix a Etterbeek (Brussel·les, Bèlgica) la directora de cinema, guionista, actriu, escriptora i traductora llibertària Hélène Châtelain, coneguda com Françoise. Sos pares, «russos blancs» emigrats, es deien André Châtelain, rus que descendia d'un francès que havia marxat cap a Rússia fugint de les persecucions protestants, i Marthe Tiagniy, dentista ucraïnesa. Després de fer estudis de Lletres i de formar-se com a actriu, en 1955 marxà cap a França. A París estudià Història de les Religions a la Sorbona i al Departament d'Etnologia del Musée de l'Homme. També va fer estudis de teatre i conegué l'escenògraf Jean-Marie Serreau, amb qui muntà diverses peces teatrals. El 7 de gener de 1956 es casà a Kerpert (Bro-Gernev, Bretanya) amb l'artista pintor i escultor i militant trotskista Yves Loyer, amb qui tingué dos infants (Barbara i Christophe) i de qui es va divorciar en 1970. En aquests anys cinquanta abordà textos de diferents autors (Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Eugène Ionesco, Kateb Yacine, etc.) i va fer gires teatrals arreu França, acabant per entrar en el Teatre Nacional Popular (TNP), aleshores dirigit per Georges Wilson, on interpretà textos de diferents autors (Bertolt Brecht, Paul Crauchet, Eurípides, Armand Gatti, Pierre Santini, André Wilms, etc.). En 1962 actuà per primera vegada en el film La jetée, de Chris Marker. A començament de la dècada dels seixanta conegué el dramaturg i poeta llibertari Armand Gatti (Dante), per al qual treballà com a actriu i escenògrafa en diferents creacions seves, del qual va publicar nombrosos textos sobre la seva obra, i de qui acabà sent parella. A partir de 1973 s'allunyà del teatre i esdevingué director de cinema i en aquest any va fer el seu primer film, amb René Lefort i el Grup d'Informació sobre les Presons (Jean-Marie Domenach, Michel Foucault i Pierre Vidal-Naquet), Les prisons aussi.... També en 1973 fundà amb Armand Gatti l'Institut de Recerca sobre els Mass Medias i les Arts de Difusió (IRMMAD). També ha treballat amb el dissenyador Nikita Mandrika. El 21 de juliol de 1977 organitzà amb Michel Foucault, de qui era amic íntim, la «Rencontre Récamier», que arreplegà per primer cop intel·lectuals dissidents dels països comunistes i francesos al Teatre Récamier de París. La seva obra, absolutament implicada en les lluites i la història del moviment anarquista, s'ha centrat en documentals, alguns amb Gatti (Le lion, sa cage et ses ailes i La première lettre), altres consagrats a l'obra de Gatti (Irlande, terre promise i Chant public devant deux chaises électriques), a Rússia (Goulag) o a l'anarquia (Chant public devant deux chaises électriques, Nous ne sommes pas des personnages historiques i Nestor Makhno, un paysan d'Ukraine). També ha treballat amb Iossif Pasternak (De la petite Russie à l'Ukraine, Moscou, 3 jours en août, Mikhaïl A. Boulgakov i Goulag). En 1983, amb Armand Gatti, Stéphane Gatti i Jean-Jacques Hocquard, obrí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el Taller de Creació Popular «L'Archéoptériyx», que durà fins 1986, quan va ser substituït per «La Parole Errante» a Montreuil (Illa de França, França). Va ser la creadora de la col·lecció de literatura russa «Slovo», publicada per les Éditions Verdier, que va treure textos d'Andreï Baldine, Iuri Dombrovsky, Vassili Golovanov, Daniïl Kharms, Vélimir Khlebnikov, Sigismund Krzyzanowski, Maxime Ossipov, Vladislav Otrochenko, Mikhaïl Tarkovski, Boris Vakhtine i Varlam Xalàmov, entre d'altres, i les seves traduccions per aquesta editorial de Vassili Golovanov van rebre diversos premis. En 2002 creà amb Anne Coldefy la llibreria i associació «Graphomane», dedicada a la divulgació de cultura russa, experiència que durà fins 2007. En 2003, amb Claude Faber i Armand Gatti, va fer costat el cantautor Bertrand Cantat, condemnat per l'assassinat de sa companya Marie Trintignant. En 2010 participà en l'edició del llibre de Pierre Archinov La Makhnovchtchina, l'insurrection révolutionnaire en Ukraine, de 1918 à 1921. Entre febrer i març de 2015 «La Parole Errante» i el Centre Georges Pompidou li van consagrat les jornades d'estudi «Hélène Châtelain, cinéaste: traversées libertaires», on van intervenir destacats intel·lectuals (Martine Bertrand, Alain Carou, Anne Brunswic, Gérard Conio, Hélène Fleckinger, Armand Gatti, Stéphane Gatti, Jean-Jacques Hocquard, Isabelle Marinone, Olivier Neveux, Iossif Pasternak, Catherine Perrel, Monique Peyriere, Christophe Postic, Karen Rencurel, Nadja Ringart, Anne Toussaint, etc.). En 2015, també, la revista Trafic li va publicar un conjunt de textos. Ha traduït del rus diferents autors, com ara Andréi Amalrik, Leonid Andréiev, Vera Figner, Élisabeth Kovalskaïa, Olga Loubatovitx, Ekaterina Olitskaïa, Boris Pasternak, Anton Txékhov, Vera Zassúlitx, etc., però també del xinès. Entre les seves obres com a directora i guionista podem destacar Les prisons aussi... (1973), Dix jours sur la Z.U.P. des Minguettes ou l'Amazonie est de l'autre côté de la rue (1973, amb Stéphane Gatti), Le lion, sa cage et ses ailes (1976, amb Armand i Stéphane Gatti), Siniavsky, una voix dans le coeur (1977), La dernier nuit (1979), L'école (1979), Les loulous (1979), La religion (1979), Roger Rouxel (1979), L'usine (1979), La première lettre (1979), Un poème, cinc films (1980), Irlande, terre promise (1982), Nous ne sommes pas des personnages historiques (1985), Les gens de la moitié du chemin (1985), Nous ne sommes pas des personnages historiques (1985), Le double voyage (1985), Maintenant, ça va (1987), Pourquoi les oiseaux chantent (1988), Le bannissement (1988), Qui suis-je? Marseille 1990 (1990), De la petite Russie à l'Ukraine (1990, amb Iossif Pasternak), Moscou, 3 jours en août (1991, amb Iossif Pasternak), Le fantôme Efremov (1992), La tribu européenne (1993), La cité des savants (1994), Nestor Makhno, un paysan d'Ukraine (1995, traduïda i editada en castellà per l'Ateneu Llibertari Estel Negre), Mikhaïl A. Boulgakov (1997, amb Iossif Pasternak), Goulag (2000, amb Iossif Pasternak), Le génie du mal (2003), Chant public devant deux chaises électriques (2003) i Efremov, lettre d'una Russie oubliée (2004), Public Song Before 2 Electric Chairs (2007), entre d'altres. Hélène Châtelain va morir de la covid-19 l'11 d'abril de 2020 al seu domicili de l'XI Districte de París (França).

Hélène Châtelain (1935-2020)

***

Bob Erler

- Bob Erler: El 28 de desembre de 1937 neix a Baltimore (Maryland, EUA) el professor de filosofia i de biblioteconomia i propagandista anarquista Robert John Erler (III), més conegut com Bob Erler. Sos pares es deien Robert John Erler (II o junior) i Wanda Judycki. Passà la major part de la seva infantesa a Nutley (Essex, Nova Jersey, EUA), on sa família extensa vivia en una casa de diverses unitats propietat de son avi matern. En 1960 es graduà en filosofia (amb cursos de matemàtiques) a la catòlica Universitat de Notre Dame du Lac de Notre Dame (Saint Joseph, Indiana, EUA). Conegué Mary Carpenter, estudiant al Saint Mary's College de la Universitat de Notre Dame du Lac, amb qui es casà el 21 de setembre de 1962, la qual esdevingué professora universitària i amb qui tingué dos infants (Susannah i John). En 1966 obtingué un màster en filosofia sobre fenomenologia i filosofia social i aquest mateix any es traslladà a Austin (Travis, Texas, EUA), on en 1975 obtingué un màster en biblioteconomia en la Universitat de Texas. En aquests anys col·laborà en The Rag, revista underground. En 1981 la parella s'instal·là al Bronx (Nova York, Nova York, EUA). Durant les dècades següents treballà de professor de biblioteconomia en diverses institucions (College de New Rochell, Manhattan College, Universitat William Paterson de Nova Jersey, Universitat de Long Island i Metropolitan College de Nova York). Participà en l'organització d'experiències educatives, en grups de discussió i en tertúlies radiofòniques i televisives («The Anarchist Propaganda and Variety Hour», etc.), i coorganitzà la Grenbriar School, escola alternativa texana. Va ser membre de l'Atlantic Anarchist Circle (AAC, Cercle Anarquista Atlàntic) i l'organitzador dels Fòrums Anarquistes mensuals celebrats al «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) i al «A.J. Muste Center» de Nova York. En els anys vuitanta col·laborà en la revista Black Eye. Entre el 24 i el 26 d'abril de 1992 va ser ponent en el congrés «A New World for Anarchism. Dangers & Opportunities», organitzat pel LBC i la «X Annual Socialist Scholars Conference». En 1993 recopilà una bibliografia en format llibre titulada Anarchist Booklist, editat pel LBC. En 1997 col·laborà en The Encyclopedia of Television. En 2000 va ser un dels organitzadors de l'assemblea «NY Anarchist Tribes» (Tribus Anarquistes de Nova York), que donà lloc a la creació de la «New York Metropolitant Alliance of Anarchists (NYMAA, Alianzça Metropolitana d'Anarquistes de Nova York). En 2002 publicà amb Bernard M. Timberg el llibre Television Talk. A History of the TV Talk Show. En 2006 formà par de la National Organization for the Iraqi Freedom Struggles (NO-IFS, Organització Nacional per a les Lluites per la Llibertat de l'Iraq). En 2016 sa companya Mary Erler donà el seu arxiu (correspondència, llibres, publicacions periòdiques, fullets, etc.) al «Tamiment Library and Robert F. Wagner Labor Archive» de Nova York. Bob Erler va morir el 26 de març de 2020 en una residència de White Plains (Westchester, New York, EUA) i va ser enterrat a Bloomfield (Essex, Nova Jersey, EUA).

***

Bellvi

- Bellvi: El 28 de desembre de 1968 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant i artista plàstic llibertari José Luis Hernández Ortega, més conegut amb el nom artístic de Bellvi. En 1982 va estudiar amb el famós dibuixant de tebeos Josep Escobar i Saliente, a més de diversos cursos de còmics. En 1984 va començar estudis a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona. Ha col·laborat com a il·lustrador en diferents revistes, com ara El Violador, Oligofrenia, Crónica Punk, La Ràbia del korkó, Solo para locos, NDF, Makoki, Compañía Suicida, TMEO, Paté de Marrano, Cretino, Diario del Barcelonès, Guaità!, Tartatin, Atumoe!, Me gusta más que desayunar un herpe, Malavida, etc. En 1985 va autoeditar Moco. Ha realitzat il·lustracions publicitàries i comercials, per a organismes institucionals, portades de discos i de llibres, etc. Com a artista plàstic cal citar les seves gàrgoles de guix pintades. Col·labora habitualment en Solidaridad Obrera i va dissenyar el logo de l'Ateneu Llibertari Pitiús «La Tranquil·litat».

Defuncions

Mécislas Golberg

- Mécislas Golberg: El 28 de desembre de 1907 mor a Fontainebleau (Illa de França, França) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg –també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Havia nascut el 14 d'octubre de 1870 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Plock (Masòvia, Polònia, Imperi Rus; actualment Polònia). Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquesta època conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació «anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia –el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquesta època col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos i ànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquesta època col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

Mécislas Golberg (1868-1907)

***

Foto antropomètrica de Giuseppe De Luisi

- Giuseppe De Luisi: El 28 de desembre de 1961 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi, conegut com Gigi. Havia nascut el 25 d'agost de 1887 a San Martino Buon Albergo (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Stefano De Luisi i Palma Poggiani. De jove s'acostà al pensament llibertari i es guanyà la vida treballant de ferroviari. A principis de segle, formà part, amb altres companys (Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, Ubaldo Tacconi, etc.), del Grup Llibertari de Verona (Vèneto, Itàlia). A partir de 1915 va ser vigilat per la policia per les seves activitats contra la Gran Guerra. En aquests anys formà part de la Cambra del Treball i mantingué correspondència amb el periòdic Guerra di Classe. Per la seva militància el juny de 1915 va ser traslladat al dipòsit de locomotores de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el juny de 1916 de bell nou a Verona. Després de la guerra va ser acomiadat dels ferrocarrils per motius polítics i s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment llibertari. En 1920, arran d'un escorcoll realitzat al seu domicili, realitzat com a conseqüència d'uns tiroteigs que van tenir lloc entre anarquistes i forces de l'ordre duran la manifestació del Primer de Maig, que provocaren tres morts i nombrosos ferits entre els manifestants, va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a un any i sis mesos de presó per «tinença d'armes». Després de nou mesos de tancament, aconseguí fugir de la Presó Nova de Torí i passà a la clandestinitat, dedicant-se a l'expropiació. Va fer diversos robatoris al Piemont i a Ligúria, alguns juntament amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastro, i fent servir, a vegades, un automòbil, cosa poc freqüent a l'època. En 1921, amb Luigi De Ambrosi i Raffaele Milesi, atracà l'empleat que portava els salaris dels ferroviaris a prop de Serravalle Scrivia (Piemont, Itàlia), portant-se 135.000 lires. Aquell mateix any, en una topada amb uns policies al Caffè Reale de l'avinguda Regina Margherita de Torí, quan es trobava amb sa companya Caterina Piolatto i Raffaele Milesi, en ferí greument un, però Milesi resultà mort. En 1922 va ser detingut, amb altres companys (Micele Carabba, Desiderio Dello Sbarba, Giuseppe Ferrero i Giovanni Truffo), en un parany policíac quan anava amb cotxe per la carretera de Grugliasco a Moncalieri (Piemont, Itàlia); als cinc anarquistes se'ls va confiscar 15 bombes, cinc revòlvers, quatre carregadors i 100 cartutxos, i la policia sospità que el grup anarquista planejava atemptar contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia que havia de passar per aquella carretera aquell mateix dia. Jutjat en diversos judicis, va ser condemnat a penes de mes de cinquanta anys de presó, que purgà a diverses presons, entre elles les toscanes de la fortalesa de Volterra i el Manicomi Criminal de Montelupo Fiorentino, i l'illa de Pianosa. Durant l'època feixista rebé, malgrat les dificultats, el suport dels companys i mantingué correspondència amb destacats anarquistes (Nicola Di Domenico, Ugo Fedeli, etc.) i grups llibertaris d'arreu del món (L'Adunata dei Refrattari, etc.). L'abril de 1945, quan es trobava reclòs a la presó de Saluzzo (Piemont, Itàlia), va ser alliberat, juntament amb els anarquistes Ersilio Belloni i Attilio Parodi, per un escamot de partisans i s'integrà en el grup, lluitant contra el nazifeixisme fins el final de la guerra. Durant la postguerra treballà de mecànic i reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Com a membre de la Federació Comunista Llibertària Vèneta (FCLV) assistí al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). El 22 de gener de 1950 va ser detingut a prop de l'ambaixada espanyola a Roma amb una maleta que contenia explosius; la presència d'uns infants jugant als jardins de davant la seu diplomàtica li van impedir materialitzar l'acte de protesta contra el franquisme. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a sis anys de presó, pena que va ser rebaixada en l'apel·lació a quatre anys i 10 mesos. En 1954 va ser posat en llibertat vigilada. En 1955 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En total va passar més de 25 anys a les presons italianes.

Giuseppe De Luisi (1887-1961)

Caterina Piolatto (1900-?)

***

Necrològica d'Enrique Jiménez Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de març de 1970

- Enrique Jiménez Jiménez: El 28 de desembre de 1969 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Enrique Jiménez Jiménez. Havia nascut el 15 de juliol de 1904 a Blacha (La Torre, Àvila, Castella, Espanya). Sos pares es deien Bernabé Jiménez i Benita Jiménez. Emigrat a França en el anys trenta, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la Península per a participar en la revolució. Quan l'ofensiva de Catalunya va caure presoner a mans de l'exèrcit franquista i passà per diverses presons i camps de concentració, però finalment va poder escapar després de ser enviat a un batalló de treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial es trobava a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser deportat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet i després als camps nord-africans de Blida i de Djelfa. Després de desembarcament aliat a l'Àfrica del Nord, s'integrà en una batalló britànic amb el qual va lluitar tota la guerra. Després del conflicte bèl·lic, en 1946 s'instal·là amb sa família a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Posteriorment s'establí a Pairinh (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Isabel Alonso. Greument malalt en 1966, Enrique Jiménez Jiménez va ser hospitalitzat i va morir el 28 de desembre de 1969 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Francesc Coll Cuchi: El 28 de desembre de 1975 mor a Fijac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Coll Cuchi. Havia nascut l'11 de juny de 1899 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Coll i Francesca Cuchi. A començament dels anys vint, amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, hagué d'abandonar Reus, on militava en el moviment anarquista. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fijac, on vivia i treballava de mecànic ajustador. Sa companya fou Justa Lucía Martina Martín González. Francesc Coll Cuchi va morir el 28 de desembre de 1975 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Joan Perelló Clemente apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 21 de desembre de 1933

- Joan Perelló Clemente: El 28 de desembre de 1979 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Perelló Clemente –citat erròniament en diverses fonts com Juan Perelló Palomés–, conegut com Peluco. Havia nascut el 18 de juliol de 1913 a Bunyol (Foia de Bunyol, País Valencià). Sos pares es deien Carmel Perelló Descalzo i Joana Clemente Tolosa. Emigrà a Catalunya, on treballà en la construcció. Amic des de la infància de l'anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Va ser detingut a Cornellà (Baix Llobregat, Catalunya) arran de l'aixecament anarquista del 8 de desembre de 1933. Quan el triomf franquista, va ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de presó. Cinc anys després, gràcies a una amnistia, aconseguí la llibertat provisional i s'integrà immediatament a la lluita clandestina de la CNT. En 1947 residia a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) i treballava a la fàbrica de fibres tèxtils artificials «La Seda de Barcelona» al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). El juny de 1947 s'integrà en el grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart. Arran de l'execució el 12 de juliol de 1947 del confident policíac Eliseu Melis Díaz per part d'aquest grup, aconseguí fugir de la repressió desencadenada i es va veure obligat a passar a França amb sa companya María de los Desamparados Peña Navarro (Amparo Peña) i sa filla de 14 anys. Entrà a formar part de la Federació Local de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i participà en el X Ple Intercontinental celebrat entre el 9 i el 13 de setembre de 1959 a Vierzon (Centre, França), on va retrobar Quico Sabaté. En aquests anys es mostrà molt actiu a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània) de la CNT. Posteriorment trencà amb la tendència «ortodoxa» de la CNT i en 1970 era membre de la Comissió de Relacions de les «Agrupacions Confederals i Afinitats Llibertàries a l'Exterior», tendència que publicava els periòdics Confrontación i Frente Libertario, a més de secretari de la Federació Local de Tolosa d'aquest grup. Joan Perelló Clemente va morir el 28 de desembre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Poitiers (Poitou-Charentes, França), on residia sa filla.

***

Necrològica de Remigio Zaballos Falceto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de març de 1986

- Remigio Zaballos Falceto: El 28 de desembre de 1985 mor a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Remigio Zaballos Falceto, conegut com Remi. Havia nascut el 16 de febrer de 1915 a La Almolda (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Francisco Zaballos i María Falceto. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou milicià confederal durant la guerra civil. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació participà en la Resistència enquadrat en el maquis. Son germà Enrique Zaballos Falceto va ser afusellat pels franquistes el 20 de juny de 1942 a La Almolda (Saragossa, Aragó, Espanya) i sa germana Lucía Zaballos Falceto empresonada a Osca (Aragó, Espanya). Sa companya fou Wladislawa Biernacki. Remigio Zaballos Falceto va morir el 28 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 30 de desembre– de 1985 al seu domicili de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània)

***

Necrològica de Pere Sol Sol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de març de 1989

- Pere Sol Sol: El 28 de desembre de 1988 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Pere Sol Sol. Havia nascut el 7 de juny de 1910 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Era fill de pare i de mare desconeguts i tant el nom com els llinatges van ser posats pel jutge, així com els noms dels pares (José Sol i Josefa Sol). Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri obrer de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), on va néixer. Després de participar activament als carrers en la lluita contra l'aixecament militar feixista el juliol de 1936, fou milicià voluntari al front d'Aragó, on va ser ferit. El febrer de 1939, quan el triomf franquista, passà ferit a França i va ser internat en diversos camps de concentració i posteriorment enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, va ser enviat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) alemany a Bordeus(Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Bordeus, població on residia. Malalt durant molts d'anys, Pere Sol Sol va morir el 28 de desembre de 1988 a l'Hospital Haut Lévêque (Hospital de Bordeus) de Peçac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat.

***

Necrològica de José María Barcojo Alcarria apareguda en el periòdic CNT de Granada del febrer de 1996

- José María Barcojo Alcarria: El 28 de desembre de 1995 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Barcojo Alcarria. Havia nascut el 27 d'abril de 1908 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Barcojo i María Alcarria. Obrer fariner, amb 17 anys s'afilià al Sindicat de les Arts Blanques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Intervingué en la guerra civil i durant la postguerra participà en l'ajuda als guerrillers que actuaven a la província de Granada i passà nombroses vegades clandestinament a França, amb Carlos Soriano Aguila, per a representar Andalusia en els plens confederals de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. José María Barcojo Alcarria va morir el 28 de desembre de 1995 a l'Hospital de San Rafael de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Monica Gruszka al seu despatx

- Monica Gruszka: El 28 de desembre de 2016 mor a París (França) la música, pianista i militant anarquista Monique Arlette Gruszka, coneguda com Monica Gruszka i que va fer servir el pseudònim d'Arlette Grumo. Havia nascut l'1 de febrer de 1948 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Filla d'una família jueva exiliada originària de l'Imperi rus i de Polònia, sos pares es deien Lejzer Moszebe (Moshe) Gruszka (Maurice Gruszka) i Fanny Khavous. Apassionada per la música, va arribar ser una pianista de talent. Després d'una experiència vital en un quibuts, s'implicà en diferents iniciatives socials, com ara una associació de llogaters, cursos d'alfabetització organitzats per la Federació d'Associacions de Solidaritat amb Tots els Immigrants (FASTI), Amnistia Internacional, etc. S'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), que abandonà un any després per centralista i antidemocràtic. S'integrà en el Sindicat de Correctors, on hi havia molts d'anarquistes que la van introduir en el pensament llibertari, i en aquest conegué l'anarquista Fernand José Gomez (Freddy Gomez), fill de l'anarcosindicalista espanyol exiliat Fernando Gómez Peláez, que esdevingué son company i que adoptà Sarah Gruszka, la filla que ella havia tingut en 1985. Entre 1999 i 2001 publicà amb son company diversos cassets musicals amb textos poètics i posteriorment algunes d'aquestes cançons van ser banda sonora del documental Vivir de pie. Las guerres de Cipriano Mera (2009), de Valentí Figueres Jorge. Entre 2000 i 2014, i posteriorment en format digital, amb son company, edità el butlletí de crítica bibliogràfica anarquista À contretemps. Revue de critique bibliographique et d'histoire du mouvement libertaire, on, sota el pseudònim d'Arlette Grumo, col·laborà amb traduccions, recensions, entrevistes, estudis, etc. Malalta de càncer, Monica Gruszka va morir el 28 de desembre de 2016 a l'Hospital Diaconesses del XII Districte de París (França) i el 6 de gener de 2017 va ser incinerada al crematori del cementiri parisenc de Père-Lachaise, on son company Freddy Gomez va llegir un text que ella havia redactat per a l'ocasió.

Monica Gruszka (1948-2016)