chatelain

---

Hélène Châtelain (1935-2020)

El 28 de desembre de 1935 neix a Etterbeek (Brussel·les, Bèlgica) la directora de cinema, guionista, actriu, escriptora i traductora llibertària Hélène Châtelain, coneguda com Françoise. Sos pares, «russos blancs» emigrats, es deien André Châtelain, rus que descendia d'un francès que havia marxat cap a Rússia fugint de les persecucions protestants, i Marthe Tiagniy, dentista ucraïnesa. Després de fer estudis de Lletres i de formar-se com a actriu, en 1955 marxà cap a França. A París estudià Història de les Religions a la Sorbona i al Departament d'Etnologia del Musée de l'Homme. També va fer estudis de teatre i conegué l'escenògraf Jean-Marie Serreau, amb qui muntà diverses peces teatrals. El 7 de gener de 1956 es casà a Kerpert (Bro-Gernev, Bretanya) amb l'artista pintor i escultor i militant trotskista Yves Loyer, amb qui tingué dos infants (Barbara i Christophe) i de qui es va divorciar en 1970. En aquests anys cinquanta abordà textos de diferents autors (Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Eugène Ionesco, Kateb Yacine, etc.) i va fer gires teatrals arreu França, acabant per entrar en el Teatre Nacional Popular (TNP), aleshores dirigit per Georges Wilson, on interpretà textos de diferents autors (Bertolt Brecht, Paul Crauchet, Eurípides, Armand Gatti, Pierre Santini, André Wilms, etc.). En 1962 actuà per primera vegada en el film La jetée, de Chris Marker. A començament de la dècada dels seixanta conegué el dramaturg i poeta llibertari Armand Gatti (Dante), per al qual treballà com a actriu i escenògrafa en diferents creacions seves, del qual va publicar nombrosos textos sobre la seva obra, i de qui acabà sent parella. A partir de 1973 s'allunyà del teatre i esdevingué director de cinema i en aquest any va fer el seu primer film, amb René Lefort i el Grup d'Informació sobre les Presons (Jean-Marie Domenach, Michel Foucault i Pierre Vidal-Naquet), Les prisons aussi.... També en 1973 fundà amb Armand Gatti l'Institut de Recerca sobre els Mass Medias i les Arts de Difusió (IRMMAD). També ha treballat amb el dissenyador Nikita Mandrika. El 21 de juliol de 1977 organitzà amb Michel Foucault, de qui era amic íntim, la «Rencontre Récamier», que arreplegà per primer cop intel·lectuals dissidents dels països comunistes i francesos al Teatre Récamier de París. La seva obra, absolutament implicada en les lluites i la història del moviment anarquista, s'ha centrat en documentals, alguns amb Gatti (Le lion, sa cage et ses ailes i La première lettre), altres consagrats a l'obra de Gatti (Irlande, terre promise i Chant public devant deux chaises électriques), a Rússia (Goulag) o a l'anarquia (Chant public devant deux chaises électriques, Nous ne sommes pas des personnages historiques i Nestor Makhno, un paysan d'Ukraine). També ha treballat amb Iossif Pasternak (De la petite Russie à l'Ukraine, Moscou, 3 jours en août, Mikhaïl A. Boulgakov i Goulag). En 1983, amb Armand Gatti, Stéphane Gatti i Jean-Jacques Hocquard, obrí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el Taller de Creació Popular «L'Archéoptériyx», que durà fins 1986, quan va ser substituït per «La Parole Errante» a Montreuil (Illa de França, França). Va ser la creadora de la col·lecció de literatura russa «Slovo», publicada per les Éditions Verdier, que va treure textos d'Andreï Baldine, Iuri Dombrovsky, Vassili Golovanov, Daniïl Kharms, Vélimir Khlebnikov, Sigismund Krzyzanowski, Maxime Ossipov, Vladislav Otrochenko, Mikhaïl Tarkovski, Boris Vakhtine i Varlam Xalàmov, entre d'altres, i les seves traduccions per aquesta editorial de Vassili Golovanov van rebre diversos premis. En 2002 creà amb Anne Coldefy la llibreria i associació «Graphomane», dedicada a la divulgació de cultura russa, experiència que durà fins 2007. En 2003, amb Claude Faber i Armand Gatti, va fer costat el cantautor Bertrand Cantat, condemnat per l'assassinat de sa companya Marie Trintignant. En 2010 participà en l'edició del llibre de Pierre Archinov La Makhnovchtchina, l'insurrection révolutionnaire en Ukraine, de 1918 à 1921. Entre febrer i març de 2015 «La Parole Errante» i el Centre Georges Pompidou li van consagrat les jornades d'estudi «Hélène Châtelain, cinéaste: traversées libertaires», on van intervenir destacats intel·lectuals (Martine Bertrand, Alain Carou, Anne Brunswic, Gérard Conio, Hélène Fleckinger, Armand Gatti, Stéphane Gatti, Jean-Jacques Hocquard, Isabelle Marinone, Olivier Neveux, Iossif Pasternak, Catherine Perrel, Monique Peyriere, Christophe Postic, Karen Rencurel, Nadja Ringart, Anne Toussaint, etc.). En 2015, també, la revista Trafic li va publicar un conjunt de textos. Ha traduït del rus diferents autors, com ara Andréi Amalrik, Leonid Andréiev, Vera Figner, Élisabeth Kovalskaïa, Olga Loubatovitx, Ekaterina Olitskaïa, Boris Pasternak, Anton Txékhov, Vera Zassúlitx, etc., però també del xinès. Entre les seves obres com a directora i guionista podem destacar Les prisons aussi... (1973), Dix jours sur la Z.U.P. des Minguettes ou l'Amazonie est de l'autre côté de la rue (1973, amb Stéphane Gatti), Le lion, sa cage et ses ailes (1976, amb Armand i Stéphane Gatti), Siniavsky, una voix dans le coeur (1977), La dernier nuit (1979), L'école (1979), Les loulous (1979), La religion (1979), Roger Rouxel (1979), L'usine (1979), La première lettre (1979), Un poème, cinc films (1980), Irlande, terre promise (1982), Nous ne sommes pas des personnages historiques (1985), Les gens de la moitié du chemin (1985), Nous ne sommes pas des personnages historiques (1985), Le double voyage (1985), Maintenant, ça va (1987), Pourquoi les oiseaux chantent (1988), Le bannissement (1988), Qui suis-je? Marseille 1990 (1990), De la petite Russie à l'Ukraine (1990, amb Iossif Pasternak), Moscou, 3 jours en août (1991, amb Iossif Pasternak), Le fantôme Efremov (1992), La tribu européenne (1993), La cité des savants (1994), Nestor Makhno, un paysan d'Ukraine (1995, traduïda i editada en castellà per l'Ateneu Llibertari Estel Negre), Mikhaïl A. Boulgakov (1997, amb Iossif Pasternak), Goulag (2000, amb Iossif Pasternak), Le génie du mal (2003), Chant public devant deux chaises électriques (2003) i Efremov, lettre d'una Russie oubliée (2004), Public Song Before 2 Electric Chairs (2007), entre d'altres. Hélène Châtelain va morir de la covid-19 l'11 d'abril de 2020 al seu domicili de l'XI Districte de París (França).