|
---
Anarcoefemèrides del 27 de desembre Esdeveniments Portada del primer número de La Protesta - Surt La Protesta: El 27 de desembre
de 1935
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic La Protesta. Semanario
anarquista. Òrgan de la Federació de
Grups
Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i
agost de
1935, però patí diversos ajornaments. Hi van
col·laborar Juan Mauro Bajatierra,
Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael
Peña, Mariano Valle i Gonzalo
Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números,
l'últim el 14 de febrer de
1936. ***
Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH] - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.
Naixements
Joseph Déjacque (ca. 1860) - Joseph Déjacque:
El 27
de desembre de 1821 neix a París (França) el
socialista antiautoritari i
inventor del terme «llibertari» Joseph
Déjacque –en cap registre oficial el
llinatge va acceptuat.
Sos pares es deien Pierre Josep Nicolas Déjacque i Rosalie
Simon. Orfe de pare, va ser criat per
sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive
al raval de Saint-Antoine.
En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en
una botiga
de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra,
descobrint
l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida
civil, en
1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva
independència d'esperit
encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va
començar a interessar-se
per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la
destrucció de
tota autoritat mitjançant la violència i va
col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier,
alhora que feia feina de pintor en la construcció i
d'empaperador. La
insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la
monarquia de
Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança
dels burgesos republicans i del
proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any,
Déjacque va publicar la seva
peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de
peuple et de la liberté,
on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va
freqüentar el «Club de
l'Atelier» i el va abandonar per militar en el
«Club de l'Emancipació de les
Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre
Leroux, i pel
falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament
de Charles Fourier.
L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la
burgesia, que havien proclamat «La República
raonable», i els obrers
revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els
«Ateliers Nationaux» («Tallers
Nacionals»), organització d'origen blanquista
creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de
feina els obrers
parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser
envaïda pels
obrers, però els principals responsables socialistes van ser
detinguts. El 22
de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser
suprimits, posant fi a la temptativa
socialista d'organització del treball. La
insurrecció obrera va esclatar tot
seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la
ciutat als
crits de «Visca la Revolució social!».
La repressió va ser terrible, l'Exèrcit
Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil
insurgents. Van ser
detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels
ports de
Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i
encara que no va participar
directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys
de presó als pontons
de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost
de 1851 va publicar Les
Lazaréennes. Fables et poésies sociales,
que li implicarà una condemna de
dos anys de presó per «incitació al
menyspreu del Govern» i la confiscació de
l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser
alliberat l'endemà del cop d'Estat de
Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i
després a Londres, on va
fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una
societat de suport
mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a
l'illa de Jersey, en una
petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap
ocasió d'atacar
els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol
de 1853
va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una
poetessa
proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una
tisi que va agafar
a la presó, prenent la paraula després de Victor
Hugo, l'orador designat per
l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la
colònia
francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La
question
révolutionnaire, resum de les seves idees
revolucionàries i del seu pensament
llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans,
on va
escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique
(1857) i Béranger au
pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una
carta dirigida
a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest
hagués criticat el feminisme; és
en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et
femelle. Lettre à P. J. Proudhon),
escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic
el
neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova
York, on va començar el 9
de juny la publicació del periòdic Le
Libertaire. Journal du Mouvement
social, que va publicar 27 números fins al 4 de
febrer de 1861. Aquell
mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de
la
desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil
nord-americana, va tornar a
Europa, primer a Londres i després a França,
gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué
en la misèria al seu domicili del número 123 del
Faubourg de Saint-Honoré i
va caure en la demència
pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22
d'abril de 1864 Joseph
Déjacque
fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Gentilly; actualment
pertany a Le
Kremlin-Bicêtre, Illa
de França, França), on va morir el 18 de novembre
de 1865 a causa d'una
paràlisi general. ***
Foto
policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys - Auguste
Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a
Mézières (Ardenes, França)
l'anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Auguste
Vaillant. En aquesta data va ser trobat un infant a la porta de
l'Hospici Civil de Mézières i se li va posar el
nom de Jean Leonard; molt posteriorment, el 17 d'agost de 1863, la
jornalera Joséphine Bouyer reconegué ser la mare
de l'infant i se li va posar el nom oficial de Jean Leonard Bouyer.
Més tard, son pare, no sabem si biològic o
oficial, Auguste
Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega,
abandonà sa família quan ell era molt
petit i sa mare es casà de
bell nou amb un home que no va
voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una
nodrissa.
Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys
marxà a París a peu. A la
capital francesa començà una vida
«delictiva» (mendicitat, petits robatoris,
etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver
agafat el tren
sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de
presó per haver menjat en
un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com
a
aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i
s'apassionà
per l'astronomia i la filosofia, alhora que
començà a freqüentar els cercles
anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups
Independents (FGI) de
Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre
conèixer
destacats intel·lectuals anarquistes, com ara
Sébastien Faure o Jean Grave. En
1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el
grup «Les Révoltés», de
Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat,
visqué en la
indigència amb sa companya i sa filla Sidonie.
Decidí temptar a la sort i en
1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué
destacats anarquistes, com ara
Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou)
L'aventura americana va ser
un fracàs total i el març de 1893
retornà a França, instal·lant-se a
Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les
feinetes
ocasionals mal nodrien sa filla –unes versions diuen que sa
esposa va
fugir i
altres que va ser abandonada a Amèrica– i els
actes
d'anarquistes contra la
burgesia i el parlamentarisme –aleshores molt desprestigiat
per les
implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la
construcció del Canal de Panamà– dels
partidaris
de la «propaganda pel fet»
que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,
Émile
Henry, etc.) l'influïren força. Decidí
realitzar la seva «propaganda» i amb
diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul
Reclus i d'altre
company anarquista, comprà el que calia per preparar una
petita bomba. Sembla,
però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia
estat fabricat al Laboratori
Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles
anarquistes
l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16
hores, tot
cridant «Visca l'anarquia»,
llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de
Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la
segona tribuna pública
situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba
–amb
claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla–
només ferí
lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien
a les
deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al
nas i a la cama
dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el
curaven,
l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant
el jutge d'instrucció que havia
estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament
simbòlica, no
pretenia matar, sinó ferir el major nombre de
polítics en represàlia per
l'execució de Ravachol i per denunciar la
política repressiva del govern
francès contra el moviment anarquista. La reacció
a aquest atemptat fou
immediata i, a part de l'expulsió de França de 15
anarquistes italians i la
persecució de la família Reclus, el 12 de
desembre es votà la primera de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses), especialment dirigides contra
el moviment anarquista i els seus òrgans
d'expressió. Jutjat en una única
sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per
«intent
d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres
indrets va haver protestes i
manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses
peticions de
clemència al seu favor –fins i tot la feta per
l'abat
Lemire, ferit durant
l'atemptat–, i la intervenció de Sidonie davant
l'esposa
del president de la
República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste
Vaillant va ser
guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca
l'anarquia!», el 5
de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de
París (França). Al marge del
període de la Revolució francesa, Vaillant va ser
l'única persona executada a
París per haver comès un crim sense morts. Sa
filla Sidonie, a petició de son
pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels
desigs de la
marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la
indignació del
moviment anarquista el qual adoptà com a himne la
cançó La complainte de
Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música
d'Émile Spencer, que
reemplaçà La Ravachole. La
seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí
en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que
hi passaven eren
fotografiades i després patien represàlies per
les autoritats. El 24 de juny de
1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio
assassinà a Lió el president de
la República francesa Sadi Carnot. Auguste Vaillant (1861-1894) ***
Foto
policíaca de Jean Auguste Breton (24 de gener de 1894) - Jean Auguste
Breton: El 27 de desembre de 1863 neix a Concriers
(Centre, França)
l'anarquista Jean Auguste Breton –també citat
erròniament com Ernest Jean Breton.
Sos pares, vinyaters, es deien Fermin Breton i Eulalie Mestivier. Va
fer el servei militar en el 89 Regiment de Línia al
departament de Loiret.
Posteriorment es traslladà a París
(França), on treballà d'obrer en la
construcció i visqué al número 26 del
carrer Écoles del V Districte, on fou veí
d'habitació del perruquer anarquista Victor Loquier, amb qui
després mantingué
correspondència a Épinal (Lorena,
França). Més tard mantingué
relació diària
amb l'anarquista Louis Cluzel, que ocupava la cambra deixada per Victor
Loquier. El 24 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la
policia
descobrí fullets anarquistes, correspondència i
retrats emmarcats de destacats
anarquistes (Piotr Kropotkin, Louise Michel, Ravachol i
Élisée Reclus). El març
de 1894 va escriure a Victor Loquier per a prevenir-lo d'aquesta
acció
policíaca. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
ordenà l'escorcoll del
seu domicili i el seu arrest sota l'acusació
d'«associació criminial». L'1 de
juliol el comissari del barri de la Sorbona de París es
presentà al seu
domicili del carrer Écoles i en l'escorcoll va trobar un
revòlver, una
llanterna sorda, un tirador i diversos papers. Detingut, va ser portat
a
comissaria i durant l'interrogatori reconegué la seva
condició d'anarquista,
però que no s'ocupava de tasques
propagandístiques ni acudia a reunions i que
era contrari a la «propaganda per
l'acció». El 4 de juliol de 1894 va ser
tancat a la presó parisenca de Mazas i tres dies
després el jutge d'instrucció
expedí una comissió rogatòria al jutge
d'instrucció d'Épinal per a efectuar un
escorcoll a casa de Victor Loquier en aquesta població i el
9 de juliol el seu
domicili, al número 25 del carrer Rualménil, va
ser escorcollat sense cap
resultat, ja que Loquier tenia per costum destruir la
correspondència un cop
llegida. El 19 de juliol de 1894 Jean Auguste Breton va ser alliberar
pel jutge
d'instrucció Franqueville. El 4 de juliol de 1895 el jutge
d'instrucció Meyer va
sobreseure el seu cas d'inculpació per
«associació criminal». El 31 de desembre
de 1896 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes i també
el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes que abraçava els anys 1900 i
1912. En aquesta època
vivia al número 16 del passeig d'Orléans de
París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894) - Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss, Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista. ***
Foto
policíaca de Gaston Lothier (1 de gener de 1894) - Gaston Lothier: El
27 de desembre de 1866 neix a Saint-Thomas-de-Conac
(Aquitània, Occitània) l'anarquista
Jean-Baptiste Lothier, conegut com Gaston
Lothier. Sos pares es deien Jean-Baptiste Lothier, sabater, i
Magdeleine
Ollivier. Es traslladà a París
(França), on treballava de fuster i vivia al
número 8 del bulevard de Denain. L'1 de gener de 1894 va ser
detingut, amb
altres companys (Hannedouche, Ernest Lassalas, Jean Pausader, Segard,
Wagner),
en una gran batuda arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de
desembre de
1893 a la Cambra de Diputats francesa, i fitxat com a anarquista. L'1
de juliol
de 1894 va ser novament detingut quan acompanyava el fuster Lucien
Terrier al
seu domicili del carrer Broca, en el moment en el qual aquest
escorcollat. Quan
l'estat francès demanà al Regne Unit
l'extradició de l'anarquista Théodule
Meunier, acusat d'haver posat el 25 d'abril de 1892 una bomba al
restaurant
Véry de París, va declarar l'11 de maig de 1894 a
Londres (Anglaterra),
juntament amb tres ebenistes membres del mateix sindicat (Herni Combes,
Joseph
Nestour i Victor Maurice), que el dia de l'atemptat, aquests companys,
juntament
amb Théodule Meunier, havien estat sopant en un restaurant
del carrer Meslay de
París; declaració que va ser reafirmada el 27 de
juliol de 1894 en el judici
celebrat a l'Audiència del Sena de París contra
Théodule Meunier. Posteriorment
va retornar a la seva població natal. Gaston Lothier va
morir el 17 de novembre
de 1898 al seu domicili de Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània,
Occitània). ***
Étienne
Requet - Étienne Requet: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de setembre– de 1870 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Étienne Requet, conegut sota diversos pseudònims (Alphonse Gingers, Georges Jungers, Louis Perrault). Era fill natural de Marie Flavie Requet, jornalera. Es guanyava la vida com a retocador de fotografies i sembla que ja militava en els anys noranta a la Borgonya. Entre maig de 1890 i desembre de 1891 visqué, sota el nom de Louis Perrault, al número 5 del carrer Panoyaux de París. En 1892 s'embarcà a Marsella (Provença, Occitània) cap a Algèria i s'establí, sota el nom de Georges Jungers, a Bona, l'actual Annaba (Annaba, Algèria). Hauria estat enviat per organitzar, fent conxorxa amb un infermer, l'evasió de l'hospital militar del company Brulé, condemnat a 10 anys de treballs forçats per haver llançat el seu equip militar al cap d'un capità. El 27 de maig de 1892 va ser detingut portant un revòlver i un certificat de naixement i diversos papers a nom de Vignon destinats a Brulé; durant els interrogatoris va dir que havia nascut el 15 de novembre de 1872 a Monderage (?, Vosges, França), que era un antic alumne de Belles Arts i redactor del diari L'Impartial i que vivia al número 21 del carrer Moreau de París, dades que semblen falses. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat el 3 de novembre de 1892 pel Tribunal Correccional de Bona a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida i ús de documentació falsa». En acomplir la pena, com estava declarat insubmís, va ser lliurat a les autoritats militars. El 3 de maig de 1893 aconseguí la llibertat i marxà cap a París. El 13 de desembre de 1893 figurava com a «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes parisencs aixecat per la policia. El 29 de novembre de 1899 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per haver fabricat, amb el planterista anarquista Michel Antoine, aleshores en rebel·lia, bitllets de 100 francs falsos i condemnat a 15 anys de treballs forçats, a 20 anys de prohibició de residència i a 100 francs de multa; en l'escorcoll de casa seva, al número 5 del carrer Michel Bizot de París, es trobaren material de gravat i fotogràfic per a la fabricació del bitllets falsos. Étienne Requet va morir el 8 d'agost de 1906 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). ***
Notícia
del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda
en el periòdic reusenc Las Circunstancias
del 12 d'agost de 1928 - Cristóbal Gamero Crespo: El 27 de desembre de 1895 neix a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Sos pares es deien Antonio Gamero i Dolores Crespo. En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Sa companya fou María del Carmen Gallego. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras. ***
Necrològia
de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de febrer de 1962 - Manuel Moruno Durán: El 27 de desembre de 1897 neix a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Moruno Durán –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Moreno. Sos pares es deien Fernando Moruno i Julia Durán. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Casterar e Verdusan (Gascunya, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser tresorer. Un cop dissolta aquesta federació local confederal, s'afilià a la d'Aush. Manuel Moreno Durán va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània) a resultes d'una crisi asmàtica, malaltia que patia des de feia anys i que li impossibilitava per a la feina, i fou enterrat en aquesta localitat. ***
Socrate
Franchi - Socrate Franchi:
El 27 de desembre de 1900 neix a Prata (Toscana,
Itàlia) –segons
el certificat de defunció a Massa Marittima (Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista Socrate
Franchi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Dino, Franchini,
Franchitti, Mozzo,
Occe, Romagnolo,
Saliera, Speranza,
Trueba, etc.). Sos pares es deien
Cherubino Franchi i Elisena Periccioli –segons
el certificat de defunció Periccinoli. En 1910
es
traslladà amb sos pares a
Piombino (Toscana, Itàlia), on estudià fins el
tercer curs d'ensenyament
primari. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del moviment
anarquista, destacant
en la faceta propagandística, i treballà en la
construcció i en la indústria
siderúrgica.
Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es
mostrà força actiu a Piombino, on
residí
amb sa companya Ines Iacometti, filla de l'anarquista Pilade Iacometti.
El 20
de febrer de 1922 va ser absolt d'un delicte de «lesions
personals i amenaces
lleus» perquè va ser retirada la querella. El 26
de maig d'aquell any va ser
detingut per «possessió de bombes i
revòlvers»; jutjat, va ser absolt per manca
de proves. A començament de 1923 emigrà
clandestinament a França. S'establí a
Lió (Arpitània), on va ser contractat com a obrer
a preu fet en la construcció.
En 1928 vivia a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb
la família de sa companya Ines
Iacometti. Assidu a les reunions del Cercle «Sacco i
Vanzetti» de Lió, va ser
detingut per la policia francesa que el va torturar salvatgement. El
maig de
1930, va ser sospitós, juntament amb el comunista Franco
Delfino, d'un atemptat
a trets contra Mario Scribante, secretari del Fascio de Lió.
El 22 de maig
d'aquell any la Divisió de la Policia Política
informà a la Divisió d'Afers
Confidencials que el considerava com a «individu realment
perillós» i una de
les figures destacades de l'anarquisme lionès. El 26 de
juliol de 1930, Giovanni
Salerno Mele, cònsol general d'Itàlia a
Lió, informa al Ministeri de l'Interior
que es reunia sovint amb comunistes dissidents de la fracció
encapçalada per d'Amadeo
Bordiga (bordigistes) i que es tracta d'un «individu
violent» i «perillós per a
l'ordre nacional». El 26 d'octubre de 1930, un grup de sis
persones armades amb
pistoles ferí a Saint-Priest de Lió Giuseppe
Negri, president de la feixista
associació local d'excombatents a Lió;
l'acció responia a les represàlies per
l'agressió perpetrada el 5 d'octubre anterior per un escamot
feixista contra
dos militants comunistes bordigistes italians que distribuïen
a Saint-Priest el
periòdic brussel·lès Prometeo.
La
policia francesa sospità que els autors d'aquesta
acció havien estat Bruno
Bibbi, Socrate Franchi, Aldo Lecci (Tullio)
i Carlo Mazzucchelli (Tre). En
aquesta època va estar en estret contacte amb els grups
anarquistes clandestins
«Barriera de Milano» i «Barriera de
Nizza» de Torí (Piemont, Itàlia), dels
quals eren membres destacats anarquistes (Dante Armanetti, Emilio
Bernasconi,
Michele Candela, Mario Carpini, Arduilio D'Angina, Dario Franci,
Michele Guasco,
Settimo Guerrieri, Cornelio Giocomelli, Nuzio Giacomelli, Vittorio
Levis, Eugenio
Martinelli, Cesare Sobrito, Muzio Tosi, Vindice Tosi, etc.). El 13 de
desembre
de 1930 distribuí, amb altres militants anarquistes, un
tríptic signat «Gli
anarchici», on convidaven els treballadors a condemnar el
règim soviètic que
deportava Francesco Ghezzi, implicat en l'atemptat del Teatre Diana, i
l'endemà
intervingué en una reunió del Cercle
«Sacco i Vanzetti» en la qual
representants de diverses tendències (anarquistes,
maximalistes, bordigistes i
reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo
Bonsignori,
Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Gusmano Marini, Marino Ripoli, Umberto
Rossi,
Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren
engegar una
campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels
anarquistes
Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de
temps a
l'URSS. El 14 de febrer de 1931 el Ministeri de l'Interior
d'Itàlia informà als
prefectes de policia italians que projectava, amb altres anarquistes
exiliats a
França, atemptats contra els jerarques feixistes i va ser
inclòs en el registre
de «subversius» del Bolletino
delle
Ricerche. L'1 de desembre de 1931 participà, amb
Gusmano Mariani, Giovanni
Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió
celebrada al bar
Genévein convocada per a redactar del número 4
del periòdic anarquista lionès Insorgiamo!,
i segons informes
policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a
Itàlia tot d'una que
esclatés la revolta contra el feixisme. Setmanes
després, va ser detingut per
«possessió d'un revòlver
automàtic», torturat per la policia francesa,
jutjat i
condemnat a un any de presó. Expulsat de França
en 1932, retornà il·legalment,
establint-se a París, on va ser acollit per l'anarquista
Narciso Portanti. A
principis de 1934, confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), van informar que estava
disposat a tornar
clandestinament a Itàlia, juntament amb Francesco Barbieri,
anarquista que acabava
de tornar de l'Argentina, on havia col·laborat amb Severino
Di Giovanni,
Umberto Lanciotti i Miguel Arcángel Roscigna, per a una
sensacional acció
contra el règim feixista. El 25 de desembre de 1935 se li va
decretar
l'expulsió de França i el 25 de maig de 1936 va
ser detingut a París per
incompliment d'aquest decret. Un cop lliure, gràcies a la
intervenció de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home) i
d'organitzacions sindicals, el 3 d'agost de 1936 marxà cap a
Catalunya en plena
revolució, amb altres anarquistes (Renzo Cavani, Michele
Centrone, Guglielmo
Gilioli, Mariano Girotti, Bruno Gualandi i Libero Luppi). A Barcelona
s'enrolà
en la «Columna Italiana Rosselli» de la
«Columna Ascaso», de majoria
anarquista, encapçalada pel republicà Mario
Angeloni, i va combatre a les
batalles de Monte Pelado i Almudèver al front
d'Aragó. A la Península va fer
servir el pseudònim Speranza.
A
principis de gener de 1937 retornà a París, on
l'abril començà a fer servir el
nom Franchitti. En aquesta
època la
policia feixista va controlar la correspondència que enviava
a sa família. El
febrer de 1941, en plena Ocupació, vivia clandestinament a
Villeurbanne i la
primavera d'aquell any la policia italiana va perdre el seu rastre,
probablement
perquè havia estat internat al camp de
concentració d'Argelers. Passà tota la
II Guerra Mundial a França i acabà unint-se a una
formació partisana que
actuava al departament de les Boques del Roine, on combaté
fins al 1944,
aconseguint la Medalla de Plata per mèrits de guerra. Durant
la postguerra va
fer alguns viatges a la Toscana (Piombino, Follonica, Massa Marittima)
per a
trobar-se amb antics companys, com ara Narciso Portanti. Socrate
Franchi va
morir el 4 de febrer de 1955 al seu domicili de Feyzin (Lió,
Arpitània) i va ser
enterrat al cementiri
municipal d'aquesta població. ***
Necrològica de Juan
Monforte Galbe apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de març de 1977
- Juan Monforte Galbe: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Andorra (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat erròniament Galve o Gálvez. Sos pares es deien Manuel Monforte i Hilaria Galbe. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Sa companya fou Marcelina Galve. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 al seu domicili de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). ***
Andrés
López Ayesa - Andrés López Ayesa: El 27 de desembre –el 28 de desembre segons el certificat de defunició– de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Era fill de Juan López i de Teodora Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Sa companya fou Adela Fernández. Andrés López Ayesa va morir el 3 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica de Juan Cor Buisán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991 - Juan Cor Buisán:
El 27
de desembre de 1911 neix a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Juan Cor Buisán. Sos pares es deien Tomás Cor i
Presentación Buisán. De jove s'afilià
a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant
la Revolució desenvolupà càrrecs en
l'organització econòmica de les
col·lectivitats i lluità en la «Columna
Ascaso» a Osca. Ferit durant la
retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i fou
reclòs al camp de concentració d'Argelers.
Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de
Montalban
(Guiena, Occitània). Durant l'ocupació
participà en reunions clandestines de la
CNT i s'integrà en la Resistència francesa.
Després de la II Guerra Mundial
milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa
família a Carcassona, fou
secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en
diverses ocasions i
assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals
confederals. Sa companya fou María del Carmen Castillo. Juan
Cor Buisán va morir el 21 de maig de 1991 al seu domicili de
Carcassona
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Josep Espluga Culubret apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de gener de 1989 - Josep Espluga Culubret: El 27 de desembre de 1911 neix a Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Pere Baldiri Espluga Culubret –el seu primer llinatge a vegades citat erròniament com Esplugas i el segon com Figueras. Sos pares es deien Joan Espluga Ollé i Margarita Culubret Payet. Estudià magisteri i des de molt jove milità en el moviment anarquista. Treballà en arts gràfiques i d'administratiu. Milità en el Sindicat de Barbers i en el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, acompanyà Buenaventura Durruti al front d'Aragó. L'agost de 1936 signà un ban en nom del Comitè de Centúries de la «Columna Durruti» des d'Osera de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) i en aquest moment s'encarregava de la recepció i reclutament de voluntaris. Formà part, amb Lucio Ruano, Pedro Campón, Pedro Bargallo i Pablo, del Comitè de Guerra de la «Columna Durruti» i fou delegat de l'Agrupació de Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) i delegat general de Centúries a Aragó. Contrari al revisionisme imposat durant la guerra, s'integrà en el Comitè de l'«Agrupació dels Amics de Durruti» arran la reunió fundacional de març de 1937. En aquesta època col·laborà en el periòdic barceloní La Noche. Retornà a la rereguarda i l'abril de 1937 va ser nomenat vocal (administració) de la Comissió Tècnica de la Secció de Premsa del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la CNT. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. En 1944 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), assistí al Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París de 1945, fou secretari de la IX Regional de la CNT amb seu a Orleans (Centre, França) i l'agost de 1946 representà aquesta regional en el Ple Nacional de Regionals de la CNT. En els anys posteriors milità en el sector ortodox i regentà una cantina a prop de Caen (Baixa Normandia, França), amb sa companya Hortensia Piñol. A finals dels anys seixanta reduí la seva militància. Per necessitats orgàniques es traslladà a Menton. Josep Espluga Culubret va morir el 12 de desembre de 1988 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània). ***
Eduard
Pons Prades - Eduard Pons Prades: El 27 de desembre de 1921 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons Prades, també conegut com Floreado Barsino. Son pare, Eduard Pons Sisternas, fou un ebenista d'Alboraia (Horta Nord, País Valencià), militant del Partit Federal i fundador del Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat. Un cop coneguda per part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son pare, aquest perdé el taller d'ebenisteria a causa de la recessió de contractes i passà a encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a Barcelona, on simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut republicà federal i impulsor del «Dia del Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare, Glòria Prades Nuño, d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià), durant els anys de la II República espanyola militarà en el Partit Sindicalista i treballarà com a telefonista al Palau de la Generalitat gràcies a l'amistat que mantenia amb Martí Barrera, conseller d'aquesta institució, que conegué a la presó Model de Barcelona en 1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc anys entrà com a alumne de l'Escola Racionalista Fratern i després a l'Escola Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquests anys també assistí a les conferències que es realitzaven a l'«Asiàtic». La seva vocació era l'ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932, començà a estudiar a l'Escola del Treball de l'Escola Industrial de Barcelona, però l'esclat de la Guerra Civil truncà les seves expectatives. El març de 1936 son pare se suïcidà i, en certa manera, son oncle, militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que portà a coll el fèretre de Buenaventura Durruti per Barcelona el novembre d'aquell any, el substituí. En 1937 s'afilià a la CNT i participà activament en el procés col·lectivitzador des del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada i en la socialització de locals, com ara l'església de la Santa Madrona del Poble Sec. El 20 d'agost de 1937 s'allistà voluntari en l'Exèrcit republicà falsificant l'edat i, després de fer un curs a l'Escola de Capacitació de l'Escorial, aconseguí el títol de sergent instructor de metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel Hernández, aleshores comissari polític de la 46 Divisió. El 17 de març de 1938 fou ferit en la defensa de Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus ferides, ingressà en l'anomenada «Quinta del Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb només 17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de Brunete, del Segre i de l'Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys estava afiliat en el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Amb la caiguda de la República, participa en la posterior evacuació de ferits des dels hospitals barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou –entre el 15 de desembre de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la Península 10.300 ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a l'hospital de Carcassona. Posteriorment, després de treballar una temporada guardant porcs a Bloumac, va fer contacte amb el maquis i l'Exèrcit francès durant la II Guerra Mundial, combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al sector entre Bèlgica i Luxemburg. Durant l'hivern del 1940 i 1941 col·laborà en el Grup Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de l'Exèrcit francès, en 1942 conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup d'evasió de Francisco Ponzán Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d'aliats caiguts a territori francès. L'agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la zona del riu Arieja. Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle, intervingué en l'alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra, s'instal·là a Occitània, des d'on realitzà dos viatges (l'octubre de 1944 i el desembre de 1945) a la Península per encàrrec del Partit Sindicalista. En un viatge posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia del grup de Quico Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una patrulla militar a Puigcerdà; però pogué fugir tres setmanes després gràcies a un suborn al coronel que instruïa el cas a Girona i des de València, on tenia familiars, pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962 pogué retornar a Catalunya gràcies a l'amnistia concedida per Franco amb motiu de la coronació del Papa Joan XXIII. El març de 1966 s'instal·là a Ginebra i després a Perpinyà, però en 1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en l'editorial Ariel. A Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d'escriptor i d'historiador que ja havia començat a França. Participà en la fundació de l'editorial Alfaguara i fou l'administrador de la revista Cuadernos. En aquests anys es va afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques, com ara Papeles de Son Armadans, Historia y Vida, El Correo Catalán, Historia 16, Nueva Historia, El Periódico, Diari de Barcelona, El Correo de Andalucía, Insula, Letras, Índice de Artes, Cenit, El Día de Granada, Diario 16, TeleExpress, España Libre, La Hora de Mañana, Ínsula, Tiempo de Historia, etc. Entre la seva innombrable obra podem destacar La venganza (1966), Los que sí hicimos la guerra (1973), Un soldado de la República (1974), Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial (1975 i 2003), Españoles en los maquis franceses: verano de 1944 (1976), Los derrotados y el exilio (1977), Guerrillas españolas (1936-1960) (1978), Los cerdos del comandante. Españoles en los campos de exterminio nazis (1978, amb Mariano Costante), Años de muerte y esperanza (1979), ¡Destruir la columna alemana! (1982), El mensaje de otros mundos. Siete horas a bordo de una nave espacial extraterrestre (1982), Crónica negra de la Transición española (1976-1985) (1987), Los vencidos y el exilio (1989), Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis (1995), Las guerras de los niños republicanos (1936-1945) (1997), Los senderos de la libertad (Europa 1940-1944) (2002), Los niños republicanos en la guerra de España (2004), El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945) (2005), Realidades de la Guerra Civil. Mitos no, ¡hechos! (2005), etc. També participà en documentals com a guionista-documentalista –Silencio roto (2000), de Montxo Armendáriz– o com a protagonista, com ara La guerrilla de la memoria (2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la Universitat de Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla antifranquista i els republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va morir el 28 de maig de 2007 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat. No va poder veure publicat el seu últim llibre que havia redactat sobre aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb l'escriptora i historiadora Antonina Rodrigo García. Eduard Pons Prades (1920-2007) ***
Clara
E. Lida - Clara Lida: El
27 de desembre de 1941 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptora,
professora
i historiadora del moviment anarquista i de l'exili espanyol a
Mèxic Clara
Eugenia Lida. Sos pares van ser el filòleg Raimundo Lida i
la filòsofa Leonor
García. En 1963 es va graduar en història a la
Universitat Brandeis de Waltham
(Massachusetts, EUA) i l'any següent obtingué la
llicenciatura en història a El
Colegio de México (Ciutat de Mèxic,
Mèxic), on fou deixebla de l'historiador
Silvio Zavala. Entre 1965 i 1969 realitzà el doctorat en
història i literatura
a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), on fou deixebla de
l'historiador de la literatura Vicente Llorens Castillo. Entre 1968 i
1974
ensenyà en la Wesleyan University de Middletown
(Connecticut, EUA) i entre 1974
i 1987 a la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook (Nova York,
EUA). Des
de 1982 és professora i investigadora al Centre d'Estudis
Històrics d'El
Colegio de México, on actualment dirigeix la
«Càtedra Mèxic-Espanya». En
aquesta institució dirigeix els Seminaris Permanents
Mèxic-Espanya i d'Història
Social. Ha estat professora visitant a la Universitat de
Califòrnia a Los
Ángeles (Califòrnia, EUA), a la Universitat
Menéndez y Pelayo (Madrid,
Espanya), a la Universitat Nacional Autònoma de
Mèxic, on ocupà la «Càtedra
Mestres de l'Exili», i a l'École des Hautes
Études en Sciences Sociales (EHESS,
Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de
París (França), entre
d'altres institucions. En 1969 fundà als Estats Units la
Society for Spanish
and Portuguese Historical Studies (SSPHS, Societat d'Estudis Socials
per a
Espanya i Portugal), associació nacional d'historiadors
iberistes que dirigí
entre 1969 i 1972. A més a més, ha dictat
nombrosos cursets, seminaris i
conferències en diverses institucions acadèmiques
de Mèxic, Espanya, EUA, Europa,
Llatinoamèrica i Japó. Els seus estudis tenen com
a eix la història social,
sobretot espanyola i hispanoamericana, centrant-se en el moviment
anarquista i
en l'exili espanyol a Mèxic. Així mateix ha
estudiat temes literaris com la
novel·la històrica de Benito Pérez
Galdós, la novel·la picaresca espanyola i
aspectes culturals i temàtics de la literatura
llibertària. També a conreat la
creació poètica, publicant poemes en revistes
literàries i el llibre Variación
última (2002). En 2006 va ser
guardonada amb l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil
espanyola pels seus
mèrits acadèmics i l'any següent
l'Institut de Ciència i Tecnologia del
Districte Federal de Mèxic la distingí amb la
creació del «Premi Clara E.
Lida», en la categoria «Educació,
Ciència i Societat». En 2009 la Universitat
de Cadis (Andalusia, Espanya) l'atorgà el doctorat honoris causa. Membre de
l'Acadèmia Mexicana de Ciències i
investigador emèrita del Sistema Nacional d'Investigadors
mexicà, ha rebut
nombroses beques i distincions (Rockefeller Foundation, Social Science
Research
Council, American Council of Learned Societies, UNESCO, Deutscher
Akademischer
Austausch Dienst, State University of New York Research Foundation,
etc.). També
ha estat reconeguda com Princeton University Honorary Fellow; Visiting
Faculty
Fellow del Center for the Humanities (Wesleyan University); Visiting
Fellow de
l'International Institute for Social History (Ámsterdam);
Guest Member del
Columbia University Seminar on Labor History i Guest Member de Columbia
University Seminar on Latin American History. Entre les seves obres
destaquen La Revolución de 1868.
Historia, pensamiento
y literatura (1970), Anarquismo y
revolución en la España del XIX (1972),
La
Mano Negra (1972), Antecedentes y
desarrollo del movimiento obrero español (1973), Tres aspectos de la presencia española
en México durante el Porfiriato
(1981), La Casa de España en
México
(1988 i 1992), El Colegio de
México. Una
hazaña cultural (1990 i 1993), Una
inmigración privilegiada. Los españoles en
México (1994), Inmigración
y exilio. Reflexiones sobre el
caso español (1997), España
y el
Imperio de Maximiliano (1999), Trabajo,
ocio y coacción. Trabajadores urbanos en México y
Guatemala en el siglo XIX
(2001), México y España
durante el primer
franquismo. Rupturas formales, relaciones oficiosas (2001), Trabajo, ocio y coacción en el siglo XIX
(2003), Impulsos e inercias del cambio
económico. Ensayos en honor de Nicolás
Sánchez-Albornoz (2004), Argentina
1976. Estudios en torno al golpe
de Estado (2007), Caleidoscopio del
exilio. Actores, memoria, identidades (2009), La
Main Noire. Anarchisme rural, sociétés
clandestines et répression en
Andalousie (1870-1888) (2011) i Cultura
y práctica del anarquismo ibero-americano, desde sus
orígenes hasta la Primera
Guerra mundial (2012), entre d'altres. ***
Marcel
Szary fotografiat per A. Szozda - Marcel Szary: El 27 de desembre de 1964 neix a Poznań (Gran Polònia, Polònia) l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.
Defuncions
André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874) - André Slom:
El 27 de desembre de André
Slom
(1844-1909) ***
Tomba de Primo Ghio al cementiri de Turlock - Primo Ghio: El 27 de desembre de 1926 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA) l'anarquista Primo
Ghio, que va fer
servir el pseudònim Athos. Havia nascut l'11
d'abril
de 1864 a Carrara (Toscana, Itàlia). Era fill de
Giuseppe Ghio i de Rosa Tanzi.
Només va poder fer els estudis elementals i es
posà a fer feina de picapedrer de
marbre. Bon orador, segons informes de la Prefectura de Carrara al
Ministeri de
l'Interior italià, que el considerava «molt
perillós», exercí una gran
influència entre els anarquistes locals (Giovanni De Santis,
Luigi Pedroni, Ezio
Puntoni, Cesare Volpi, etc.). Va ser l'organitzador de totes les
manifestacions
anarquistes de Carrara, inclosa la de juliol de 1888 convocada per
demanar
l'alliberament d'Amilcare Cipriani, arran de la qual es
produí un intent
d'assassinat del delegat de la Seguretat Pública Ruvioli. En
aquesta època
formava part, amb altres companys (Augusto Arata, Pompeo Arata, Angelo
Cenderelli, Ezio Puntoni, Entimio Raffo, etc.), de la
Federació de Grups
Anarquistes Revolucionaris de Carrara. Segons informes
policíacs, presidí, a
partir de 1890, 126 reunions celebrades a locals o al camp. En 1892
estava en
contacte amb destacats anarquistes, com ara Vittorio Fabrizioli, Luigi
Galleani, Pietro Gori, Luigi Molinari, Galileo Palla i Pilade Tocci. En
1893
col·laborà en el periòdic socialista
democràtic La Fionda de Carrara.
Insurreccionalista
convençut, en una reunió celebrada el 19 de
març de 1893 amb la resta de forces
polítiques properes al moviment obrer, celebrada per
examinar la situació
econòmica de la zona, rebutjà en nom dels
anarquistes, juntament amb Giovanni
Domanico, amb el suport dels republicans col·lectivistes,
entre ells Giuseppe
Lavagnini i Alberto Mario Lazzoni, la proposta de crear un front
únic
«democràtic» que hauria distret el
moviment obrer de l'acció revolucionària. En
contacte amb l'advocat anarquista Luigi Molinari, el va convidar a fer
conferències a Carrara. En una reunió durant la
nit de l'11 al 12 de desembre
de 1893 celebrada a la taverna de Felice Pedroni incità sos
companys a la
revolta. Mantingué una estreta relació epistolar
amb Errico Malatesta,
aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). Juntament amb altres
companys, com
ara Augusto Arata, Pompeo Arata, Carlo Gattini i Mario Lazzoni, va ser
un dels
protagonistes de les revoltes obreres del 13 de gener de 1894 al barri
d'Avenza
de Carrara i va ser present a les barricades construïdes al
barri de la Foce de
la ciutat. El carrabiner Bertolini resultà mort i el
sotsbrigadier Mugnaine
ferit en aquests enfrontaments entre manifestats i policia.
També participà en
l'atac a la caserna Dogali de Carrara. Segons els informes de la
policia, es
trobava al capdavant d'aquest moviment insurreccionalista i per evitar
la
detenció es va refugiar a Marsella (Llenguadoc,
Occitània). El Tribunal Militar
de Massa, per la seva participació en els citats aldarulls,
el va condemnar en
rebel·lia el 27 d'abril de 1894 a 30 anys de
presó i a tres anys de vigilància
especial –amb l'amnistia del 24 d'octubre de 1896 aquesta
pena es va commutar
per la de dos anys de confinament a Asti (Piemont, Itàlia) i
sis mesos de
vigilància especial. Fugitiu, cap el juny de 1894
decidí emigrar, amb nom fals –Luigi
Tanzi, sembla–, des de França als Estats
Units, on treballà en el seu ofici
de picador de pedra. Després d'un temps a Boston (Suffolk,
Massachusetts, EUA),
on residí al domicili de son cunyat Luigi Petacchi, que
havia arribat als EUA
un any abans, cap el 1896 s'instal·là, per motius
laborals, a Barre (Washington
County, Vermont, EUA) i després a Montpelier (Washington,
Vermont, EUA), on
participà activament en el moviment llibertari, formant part
del Cercle
Anarquista de la ciutat, del qual s'encarrega de la seva
correspondència. El 10
de febrer de 1897 desembarcà al port de Nova York (Nova
York, EUA), a bord del
vapor Oregon, sa companya Antonietta Petacchi i ses
dues filles Ione
Rose Ghio i Amelia Aurelia Ghio. En aquests anys
col·laborà, moltes vegades
fent servir el pseudònim Athos, en els
periòdics anarquistes Combattiamo!,
La Questione Sociale i Cronaca Sovversiva.
El 29 d'agost de 1900
va ser naturalitzat nord-americà pel Tribunal del Districte
de Burlington
(Chittenden, Vermont, EUA). Va estar vigilat constantment pels serveis
secrets
del Consolat General d'Itàlia. L'1 de maig de 1905
intervingué en una
conferència contradictòria del socialista Arturo
Caroti a Montpelier. Segons
informes de la Prefectura de Massa, entre 1912 i 1916 visqué
a San Francisco,
on treballà per a l'empresa «Musto Kiernan Marble
Factory». Primo Ghio va morir
el 27 de desembre de 1926 a San Francisco (Califòrnia, EUA)
i va ser enterrat
al cementiri de Turlock (Stanislaus, Califòrnia, EUA). En
1941 la policia feixista
va emetre el darrer informe sobre ell qualificant-lo
d'«introbable a
l'estranger».
Juan
Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré - Juan Gandulfo
Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop
de Casablanca
(Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra.
Havia nascut el 16
de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile)
–actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo.
Fill d'una família benestant
de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo,
enginyer, i Sofía
Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de
Viña del Mar i
després seguí humanitats en el Liceu de
Valparaíso. Més tard estudià medicina
a
la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva
promoció,
acabant la carrera en 1920, encara que no pogué
llicenciar-se fins l'any
següent, a causa de la persecució i l'empresonament
que patí en aquesta època.
Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses
làmines a colores de gran
qualitat artística sobre biologia i histologia que van
seguir utilitzant-se
fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la
seva època d'estudiant entrà
a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i
col·laborà en
diverses publicacions, com ara Claridad,
òrgan de la universitària
Federación de Estudiantes de Chile (FECH,
Federació d'Estudiants de Xile), Juventud
o Verba Roja, on manifestà les seves
idees llibertàries fent servir
diversos pseudònims (Iván, Juan
Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb
els seus diners, la impremta Numen –inspiració,
en llatí–, dedicada a la
publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de
trobada entre els
estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular
José
Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on
s'impartí
ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920,
quan presidia el
Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al
president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui,
ja que havia
declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes
nacionals;
en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i
l'acusació va ser desestimada.
Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament
empresonat com a
representant de la FECH per criticar el moment polític
d'aleshores i per
propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la
penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència
carcerària el deixà fortament
impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos
«comuns». En aquesta
època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda.
Conegut per la
seva militància llibertària, li costà
entrar a fer feina en un hospital, però
finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán
i, després, a l'Assistència Pública.
Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la
Unió Local de la Secció
Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World
(IWW,
Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà
l'11 de juny de 1923 i es
perllongà fins al novembre de 1927, quan el
Policlínic deixà de pertànyer a la
IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942.
També col·laborà en el
periòdic Acción Directa,
òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja
Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta,
participà activament, amb altres companys (Alfredo
Demaría, Julio Valiente,
Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos
González Vera, etc.), en la Secció
Local de la IWW fent conferències socials i
biològiques. En 1923, gràcies al seu
amic el cirurgià Agustín Inostroza,
entrà com a cirurgià pediàtric,
especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica,
al nou Hospital d'Infants
Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea
Obrera d'Alimentació Nacional.
En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la
primera edició del
llibre de Pablo Neruda Crepusculario –la
segona edició i definitiva
d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926
s'incorporà a l'antic Hospital
San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas
Sierra i aquest
mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo
Guerra va morir el
27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de
carretera a La Vinilla,
a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a
Viña del Mar a visitar
sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea
morí de camí a
l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic,
resultà greument
ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca
(Viña del
Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el
Policlínic Obrer passà a
denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo
Guerra de la IWW» fins al seu
tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan
García en els
últims toms de la novel·la històrica Alborada,
de l'escriptora Inés
Echeverría de Larraín (Iris).
Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que
atorga la Societat de Cirurgians. Juan Gandulfo Guerra (1895-1931) ***
Arvid Järnefelt - Arvid Järnefelt: El
27 de desembre de 1932 mor a Hèlsinki (Finlàndia) el pintor, escriptor,
dramaturg, jurista, fennomà i anarquista cristià tolstoià Arvid Järnefelt, que va
fer servir els pseudònims Arvi Rauta i Hilja Kahila. Havia nascut
el 16 de novembre de 1861 a Pulkovo (Sant Petersburg, Imperi Rus; actualment
Rússia). Sos pare, el general i governador, a més d'agrimensor i topògraf,
August Alexander Järnefelt, era fill d'una família de llengua sueca, i sa mare,
Elisabeth Clodt von Jürgensburg, d'una família d'alemanys bàltics luterans molt
interessada en l'art, i la parella tingué nou infants (Kasper, Arvid, Eero, Ellida,
Ellen, Edvard, Aino, Hilja i Sigrid). La seva llar va ser un saló de trobada de
la intel·lectualitat literària i artística del moment. Aficionat a la pintura, en
la dècada del setanta va fer estudis a l'Escola de Dibuix de l'Associació d'Art
Finès i va pertànyer a diversos cercles artístics, destacant en la pintura de paisatges.
En 1880 es va graduar al Liceu Normal d'Helsingfors, aleshores nom oficial d'Hèlsinki.
El 6 de setembre de 1884 es casà a Jyväskylä (Finlàndia Central, Gran Ducat de
Finlàndia, Imperi Rus; actualment Finlàndia) amb Emilia Fredrika Parviainen,
amb qui tingué cinc infants (Eero, Liisa, Anna, Maija i Emmi). Entre 1884 i
1885 va fer estudis de filosofia i ciències naturals a la Universitat de Leipzig.
En 1885 es llicencià en filosofia –s'interessà molt per les obres d'Arthur
Shopenhauer i de Friedrich Nietzsche. Quan feia els estudis universitaris s'implicà
força en la fennomania, moviment polític i cultural al Gran Ducat de Finlàndia que
volia normalitzar l'estatus social de la llengua finesa de llengua minorada a
llengua nacional i cultural al seu país, tot lluitant contra la russificació de
Finlàndia. Entre 1886 i 1888 va fer estudis de filologia amb una beca a la Universitat
de Moscou i en aquests anys envià cròniques sobre la vida russa als diaris
finesos. En 1889 fundà, amb Juhani Aho i Eero Erkko, la revista Päivälehti,
portaveu del nacionalista Perustuslaillis-Suomenmielinen Puolue (PSP, Partit
Fennomà-Constitucional; també conegut com «Partit de la Jove Finlàndia»). En
1890 es diplomà en dret a la Universitat Imperial Alexandre d'Helsingfors i en
1891 entrà com a escrivent al Tribunal d'Apel·lació de Vaasa, a la regió finesa
d'Ostrobòtnia, i representà la família Järnefelt en la Dieta de Finlàndia. A
partir de 1892 llegí obsessivament Lev Tolstoi, autor que el van influir sobre
manera i que implicà el descobriment d'un sentiment religiós peculiar i d'un
pacifisme a ultrança. Aquestes experiències es van palesar en les seves obres Isänmaa
(1893) i Heräämiseni (1894). A partir de 1895 mantingué correspondència amb
Tolstoi, a qui visità en 1899 i 1910 a Iàsnaia Poliana, esdevenint amic íntim i
confident, a més de traduir la seva novel·la Resurrecció, les seves
obres pòstumes i nombrosos articles seus. La influència del pensament tolstoià
van fer que abandonés la seva feina de jurista i esdevingué un artesà i pagès
més (agricultor, ferrer, paleta, sabater, etc.) a la granja «Rantala» de
Virkkala, a la població de Lohja, a la regió finesa d'Uusimaa, que sa mare va
comprar i on va romandre la major part de la resta de sa vida. A Rantala alfabetitzà
els pagesos, organitzant una biblioteca i conferències sobre temes socials, polítics
i culturals, a les quals assistien els habitants de la zona. Gràcies a Tolstoi,
va descobrir el pensament de l'economista Henry George sobre la propietat de la
terra i la reforma agrària, i inspirat per aquest georgisme prengué posició
contra les expulsions el gener de 1907 dels camperols que havien ocupat les
terres de la finca de Laukko, a Vesilahti, a la regió finesa de Pirkanmaa, lloc
que visità, informant dels fets amb articles i un fullet. A més de tot això, traduí
quatre obres d'Henry George. En la dècada dels deu les seves posicions es van
radicalitzar força, amb un pensament clarament anarquista. Desafià les
autoritats i la societat burgesa amb gestos significatius, com ara no batejant sos
infants, negant-se a pagar els impostors, proclamant la igualtat de les esglésies,
reivindicant la reforma agrària, defensant la resistència civil, etc., fets pel
qual va ser multat i empresonat. Quan la Revolució russa s'escampà per
Finlàndia, es va veure implicat, juntament amb l'anarquista i teòsof Jean Boldt
i altres partidaris, en els aldarulls de maig de 1917 a esglésies d'Helsinki.
El maig de 1917, malgrat l'oposició dels capellans, després de fer una convocatòria
en un diari, va fer tres mítings dins tres esglésies d'Helsinki (Kallio,
Nikolai i Johannes), on parlà d'igualtat social i sexual, de pacifisme i de les
seves idees religioses, actes que arreplegaren milers de persones i que van
acabar en disturbis. Les autoritats l'acusaren de violència i la premsa burgesa
acusà els agitadors de canalles i a ell de ser un «degenerat del poble», mentre
que la premsa obrera li va fer costat. Va rebre el suport de l'escriptor Eino
Leino i del compositor Jean Sibelius, casat amb sa germana Aino. En 1917 mateix
es publicà un llibre (Kirkkopuheet) on es recollien els discursos que va
fer a les esglésies. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a presó i en
1919 va ser agraciat per Carl Gustaf Emil Mannerheim, nou regent de la nova
Finlàndia independent, i posat en llibertat. Entre 1922 i 1927 viatjà molt a
l'estranger (Suècia, Alemanya, Regne Unit, França, etc.) i engegà un nou període
creador molt productiu. En 1930 signà, amb altres 31 intel·lectuals europeus de
primera fila (Valentin Boulgakov, John Dewey, Albert Einstein, Sigmund Freud, Toyohiko
Kagawa, Thomas Mann, Romain Rolland, Bertrand Russel, Upton Sinclair,
Rabindranath Tagore, H. G. Wells, Stefan Zweig, ec.), el «Manifest contra el
servei militar i la preparació militar de la joventut». Va ser autor d'una trentena
de novel·les, reculls de relats i assaigs, i nou peces de teatre, on critica
durament el capitalisme, l'església, el latifundi, la judicatura i altres
institucions. Fou membre d'Associació d'Escriptors Finesos i primer president dle
PEN Club de Finlàndia. Va ser guardonat en cinc ocasions (1901, 1905, 1906,
1926 i 1928) amb el Premi Nacional de Literatura finès, entre d'altres
distincions. En 1903 son cunyat Jean Sibelius va crear l'obra musical Kuolema,
op. 44 (La Mort), per acompanyar la seva peça teatral del mateix títol,
considerada com l'obra literària més representativa del simbolisme finès. Quan tenia
seixanta anys, en una carta enviada al seu amic Erkki Vala li digué: «Si algú
us demana quina mena d'home soc, digueu-li que soc un anarquista». Arvid
Järnefelt va morir el 27 de desembre de 1932 a Hèlsinki (Finlàndia) i va ser
enterrat tres dies després a Virkkala (Lohja, Uusimaa, Finlàndia). A Virkkala
una escola i una plaça porten el seu nom. ***
Pedro
Conejero Tomás (1937) - Pedro Conejero Tomás: El 27 de desembre de 1937 mor a Benicàssim (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Conejero Tomás. Havia nascut en 1907 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). El desembre de 1911, quan encara vivia a Villena, resultà greument ferit després de caure d'una atracció de fira. Aprenent d'obrer vidrier des dels vuit anys amb Miguel Rueda, des de molt jove milità, durant els anys del pistolerisme, en la Sindicat del Vidre de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 d'agost de 1923 va ser detingut amb altres 16 companys a la seu del Sindicat Únic de la CNT del barri barceloní de Sants durant una agafada policial a la recerca d'armes i d'explosius, però, com que era menor d'edat, el 28 d'agost va ser alliberat sense càrrecs. Durant el moviment revolucionari de novembre de 1924, participà en l'assalt de les Drassanes barcelonines i per aquest fet va ser acomiadat de la feina i empresonat. Durant els anys clandestins de la CNT, fou l'impulsor de la Federació Nacional del Vidre d'aquest sindicat. Distribuí la premsa clandestina a diferents barriades barcelonines (Sants, Hostafrancs, Collblanc, La Torrassa, etc.) i moltes vegades hagué d'enfrontar-se, armes a la mà, amb la Guàrdia Civil i la policia. En 1931 fou un dels organitzadors de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant els anys republicans milità activament en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de La Torrassa. Entre els anys 1932 i 1936 fou membre, amb sos germans Florencio, José i Francisca, Ginés Alonso, Domingo Canela Schiaffino, Vicens Nebot, Josep Peirats Valls, Ramon Bou Canalda, José M. Barrancos, els germans Conesa i altres, dels grups anarquistes «Verdad» i «Afinidad» de La Torrassa i l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en tots els moviments insurreccionals d'aleshores (gener de 1932, desembre de 1933 i octubre de 1934). Fou membre del Comitè Nacional de la Federació d'Indústria del Vidre de la CNT. Quan la guerra civil fou un dels organitzadors confederals de les comarques lleidatanes. Segons alguns, en 1936 vivia de la venta de diaris i militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer a Barcelona i després marxà al front d'Aragó com a milicià per a exercir tasques organitzatives. L'agost de 1937 va fer una gira propagandística de les Joventuts Llibertàries arreu de Catalunya. Secretari del Comitè Comarcal de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Comitè Regional de Catalunya, que se celebrà el setembre de 1937 a Barcelona, va ser nomenat secretari d'aquesta organització. En aquesta època treballava en els Autobusos «G», antiga Companyia General d'Autobusos (CGA), i militava en el Sindicat de Transports Públics Urbans de la CNT de Barcelona. Després del Ple Nacional de València de la CNT, Pedro Conejero Tomàs va morir el 27 de desembre de 1937 a conseqüència d'un accident d'automòbil, quan viatjava de València a Barcelona, després d'assistir a una reunió amb el Comitè Peninsular de la FIJL. La conducció del seu cadàver pels carrers de Barcelona i el seu enterrament el 30 de desembre van ser una important manifestació popular de dol. ***
Ettore
Torricelli - Ettore
Torricelli: El 27 de desembre de 1966 mor a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el
paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Havia nascut
el 17 de
març de 1885 a Formigine (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Ottavio
Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita
població de Madonnina,
a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia),
centre llibertari de la ciutat. El 1913 va
ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local.
Formà
part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del
Treball Sindicalista i
en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització
d'aquesta. El 5 de juliol de
1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de
Mòdena,
al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels
principals exponents de
la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El
maig de 1920 fou un dels
detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores
per a defensar-se en
les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els
càrrecs. Entre
1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs
anarquistes que
continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena.
Subscrit a la revista Pensiero e
Volontà i a altres
publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva
distribució. En diferents
ocasions va ser detingut per distribució de premsa
llibertària i en 1925 la
policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses
còpies del
fullet d'Errico Malatesta Fra contadini.
En aquesta època mantingué
correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando
Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de
1926,
en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en
determinades
circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la
seva fitxa que conservava tots
els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap
propaganda. El juny
de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver
estat detingut i
empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes
crítiques sobre la
situació actual». Va ser vigilat per la policia
fins el 1942. Després de la II
Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments
llibertaris, no desenvolupà
cap activitat política. ***
Necrològica
de René Deware apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977 - René Deware: El 27 de desembre de 1976 mor a Gilly (Charleroi, Valònia) l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Havia nascut el 21 de novembre de 1906. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. ***
Necrològica
de Valentín Álvarez Menéndez apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 27 de
gener de 1987 - Valentín Álvarez Menéndez: El 27 de desembre de 1986 mor a Orleans (Centre, França) l'anarcosindicalista Valentín Álvarez Menéndez. Havia nascut el 10 d'agost de 1907 a Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es deien José Álvarez i Pilar Menéndez. En 1926 emigrà a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), treballà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en la indústria del vidre i milità en el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'aixecament insurreccional del 15 de febrer de 1932, va ser detingut amb Alfonso Martínez Vidal i Juan Miguel Aznar Morales a Badalona després de tirotejar els tramvies i la força pública. El 10 de març de 1932, amb altres militants (Ponciano Alonso Alonso, Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, Julián Merino Martínez, etc.), signà des de la presó de Barcelona (Catalunya) un manifest contra Àngel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Quan esclatà la guerra civil organitzà una centúria de milicians a Sant Adrià de Besòs que d'antuvi s'integrà en la «Columna Roja i Negra» i després en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual participà en diversos combats al front de Madrid (Espanya), on fou testimoni de la mort de Buenaventura Durruti. Entre febrer i juliol de 1937 fou vocal de cultural per la CNT en l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs i responsable de la col·lectivitat local dels transports. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys quaranta son pare albergà i amagà nombrosos militants anarquistes clandestins. Quan els alemanys ocuparen França, retornà a la Península i participa en la guerrilla a la zona d'Astúries. Ferit de bala al pulmó durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil, va ser evacuat a França i en un hospital d'Orleans se li va extreure el plom. Instal·lat a Orleans amb sa companya Juana Jiménez, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat fins a la seva mort. Valentín Álvarez Menéndez va morir el 27 de desembre de 1986 a l'Hospital Regional d'Orleans (Centre, França). En 1996 Alejandro Andreassi Cieri li va dedicar el seu llibre Libertad también se escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant Adrià de Besòs (1925-1939). ***
Necrològica
de José Gorosabel Cortes apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 d'abril de 1998 -
José Gorosabel
Cortés: El 27 de desembre de 1987 mor a
Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista José Gorosabel
Cortés, conegut com Calatayud. Havia nascut el 4 de setembre de 1913 a
Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya).
Era fill José Gorosabel Cortés, pedrapiquer, i
d'Encarnación Cortés López. Es
guanyava la vida treballant de paleta i milità en el
Sindicat de la Construcció
de Calataiud de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II República
espanyola participà activament
en l'enfortiment de la Federació Local de Calataiud de la
CNT. Va ser detingut
arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. En 1934 va ser
condemnat en
consell de guerra a tres anys de presó per
distribució de fulls clandestins i tancat
primer a la Presó Central de Chinchilla (Albacete, Castella,
Espanya) i després
al penal del Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona,
Navarra). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la
població i el 25 d'agost
de 1936 s'incorporà a Azuara (Saragossa, Aragó,
Espanya) a la confederal «Columna
Carod-Ferrer», on ocupà càrrecs de
responsabilitat. A partir de gener de 1937
passà com a tinent d'Infanteria de blindats a la I Companyia
del IV Batalló de
la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1938 ajudà econòmicament el
periòdic anarcosindicalista Fragua
Social. Capturat pels franquistes, el 9 de juny de 1942 va
ser jutjat a
Madrid (Espanya) i condemnat a 30 anys de reclusió major,
pena que va ser commutada
a la de 20 anys i un dia de reclusió major i
reduïda finalment a la de 12 anys
i un dia de reclusió major. En 1944 exercí de
sereno ferroviari a la Companyia
del Ferrocarril del Central d'Aragó a València
(València, País Valencià). Finalment
s'instal·là a Saragossa i participà en
la lluita clandestina antifranquista. El
22 de setembre de 1981 va ser un dels companys que legalitzà
el Sindicat de
Jubilats i Pensionistes e la Federació Local de Saragossa de
la CNT. Sa
companya fou Areceli Melendo Orera, amb qui tingué infants.
José Gorosabel
Cortés va morir el 27 de desembre de 1987 a l'Hospital
Clínic Universitari de
Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri de Torrero de
la ciutat. ***
Francisco
Javier Miguel Aznárez - Francisco Javier
Miguel Aznárez: El 27 de desembre
de
1990 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco
Javier Miguel Aznárez,
conegut
com El Largo. Havia nascut el 18
de desembre –algunes
fonts
citen erròniament el 8 de
març– de 1908 a Hecho
(Osca, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Javier Miguel i Isabel Aznárez. Carnisser
de
professió, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de
1934. Quan el cop militar feixista, va poder fugir de Jaca (Osca,
Aragó, Espanya) després de fracassar la
resistència, passar a França i
retornar a la Península per Barcelona (Catalunya). Durant la
Guerra
Civil
espanyola fou delegat de la «II Columna
Ortiz», participant en la
presa de Fuendetodos i Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya),
també
comandà un batalló de muntanya a la
comarca d'Angüés i la Foia
d'Osca (Osca, Aragó, Espanya) i fou capità de la
153 Brigada Mixta de
la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola.
L'agost de 1937 va ser ferit a Belchite. Amic de Francisco
Ponzán
Vidal,
col·laborà en el seu grup especialitzat
en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista
passà a
França i durant la ocupació continuà
participant en les activitats de la xarxa
d'evasió del «Grup Ponzán».
L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López
Laguarta (Coteno)
a escapar de la Gestapo. Sa companya fou Fernande Célina
Armande Brunet. Francisco Javier Miguel Aznárez va
morir el 27 de desembre
–algunes
fonts
citen erròniament el 29
de desembre–
de 1990 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Francisco Javier Miguel Aznárez (1908-1990) ***
Hilario
Borau Díez (esquerra) amb Antonio Beltrán
Casaña (Pau, 1950) - Hilario Borau
Díez:
El 27 de desembre de 1995 mor a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau
Díez. Havia nascut el 12 d'octubre de 1907
–algunes fonts
citen erròniament l'11 d'octubre de 1906– a
Canfranc
(Osca, Aragó, Espanya). De
família acomodada, sos pares es deien Hilario Borau
Beltrán,
comerciant, i Pilar Díez Monje. Es guanyava la vida com a
agent
de
duanes i regentava un comerç i una oficina de
canvi a Canfranc.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Canfranc, va estar
molt lligat a Antonio Beltrán Casaña (El
Esquinazau). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí
passar a França i, després d'un dies refugiat a
Auloron Santa Maria (Aquitània,
Occitània), retornar a la Península. A Barcelona
(Catalunya), l'agost de 1936, s'allistà
a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo
Giroud, que volia alliberar
Mallorca del poder feixista, que resultà un
fracàs. En tornar-hi, es reuní a
Yésero (Osca, Aragó, Espanya) amb un grup de
companys de Jaca i de Canfranc per
a formar l'anomenat «Batalló Alt
Aragó» o «Batalló Cinco
Villas», comandat pel
militar professional Mariano Bueno Ferrer. El novembre de 1936
participà en el
primer intent d'ocupació de Gavín (Biescas, Osca,
Aragó, Espanya). A mitjans de
1937 s'integrà en la 130 Brigada Mixta de la 43
Divisió d'Infanteria («La
Gloriosa») de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on hi havia de
tinent el seu amic Antonio Beltrán Casaña. Va ser
ferit i evacuat a Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1937, quan
Beltrán ja era cap de la
72 Brigada Mixta, passà a ser el seu ajudant, amb el grau de
tinent, i el maig
de 1938, per mèrits de guerra, després d'acabada
la batalla de la «Bossa de
Bielsa», va ser ascendit al grau de capità. El
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà, amb Beltrán, els
Pirineus i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després d'un
temps treballant per a la Societat
Auxiliar d'Empreses Elèctriques i Obres Públiques
per a construir un
embassament a la zona de Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània), intentà,
amb Beltrán, partir cap a la Unió
Soviètica, però el Partit Comunista d'Espanya
(PCE) rebutjà la sol·licitud per la seva
militància anarquista. Durant
l'Ocupació, amb Francisco Cavero Caveri (El
Taxista de Canfranc) i Ricardo Sánchez (El
de Bayona;
tinent de la 43 Divisió i cunyat de
Cavero), s'integrà en la X
Brigada de Guerrillers, formant part del XIV Cos de Guerrillers
espanyols que
operà a Occitània. En 1944, després de
la mort de Francisco Cavero Caveri, va
ser encarregat per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la
coordinació
del maquis a la zona dels Pirineus occidentals, especialment a la zona
de Col
de Marie-Blanque. Les seves activitats en la resistència van
ser condecorades
després del conflicte bèl·lic amb la
Creu de Guerra. Durant la tardor de 1944
ajudà al passatge de guerrillers en el marc de l'anomenada
«Operació
Reconquesta d'Espanya». Després de la II Guerra
Mundial, especialment entre els
anys 1947 i 1948, va fer costat a títol individual son amic
Antonio Beltrán
Casaña, responsable aleshores de la infraestructura de
passatges clandestins
pels Pirineus centrals del PCE, així com en el moment en el
qual començaren els
problemes de Beltrán amb els comunistes, després
de la seva sortida del PCE. S'instal·là
a Pau (Aquitània, Occitània), al
número 6 del carrer Émile-Ghimener, on es
guanyava la vida en la confecció i venda ambulant de
gènere de punt i
calceteria. En 1970 les autoritats espanyoles li donaren
permís per visitar el
seu poble i anys després s'hi
instal·là a casa de sa família.
Hilario Borau
Díez va morir el 27 de desembre –algunes
fonts citen
erròniament el 28 de desembre– de 1995 a
l'Hospital
Clínic de Saragossa
(Aragó, Espanya) i va ser incinerat al cementiri de Torrero
d'aquesta ciutat. El 17 de
maig de 2003 l'Ajuntament de Canfranc el va declarar fill predilecte de
la
localitat. Hilario Borau Díez
(1907-1995) ***
Horst Matthai - Horst Matthai: El 27 de desembre de 1999 mor a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Havia nascut el 30 de gener de 1912 a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), en una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a «expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquesta època es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de «no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996), Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme. ***
Manuel
Millán Calvo a la presó - Manuel Millán
Calvo: El 27 de desembre de 2003 mor el guerriller
llibertari antifranquista Manuel
Millán Calvo. Havia nascut l'11 de setembre de 1925 a
Utrillas (Terol, Aragó,
Espanya). Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines
d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en
1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va
enviar al 17 i al 23 Sectores.
Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots
tres es lliuraren a
les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la
presó de Saragossa.
Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va
ser
condemnat a mort per «rebel·lió,
bandidatge i terrorisme», però la pena fou
commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de
1949 va ser
traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el
seu empresonament
treballà de fuster i aprengué a tocar el
trombó a l'orquestra muntada pels
presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat
veient que companys seus eren
alliberats i ell restava empresonat, s'intentà
suïcidar tallant-se les venes,
fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny.
Després va ser
enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei
militar. El 25 d'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat
condicional al Sanatori Psiquiàtric Penitenciari de Madrid. ---
|
![Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/souchyfabbrisantillan.jpg "Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]")
![[26/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/12]") |
|
![[28/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/12]") |
|
|
| Actualització: 04-09-23 |