|
---
Anarcoefemèrides del 26 de desembre Esdeveniments
Portada del primer número d'Acracia - Surt Acracia: El 26 de desembre
de 1936 surt
a Gijón (Astúries, Espanya) el primer
número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanario
órgano de la
Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y
Palencia. En
sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de
1937. A partir del 10 d'abril de
1937 continuà amb una nova època, amb nova
numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL.
del Norte
de España;
aquesta última publicació interregional
(Astúries, Santander i País
Basc) tragué 26 números, l'últim el 15
d'octubre de 1937. Publicà notícies dels
fronts de combat, comunicats orgànics, debats
teòrics i sindicals, temes
culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions
feministes, eugenèsia,
poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos
Barquín, Antonio
Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles
Castellanos, Juan Expósito,
Jesús Fernández, Segundo García,
Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario
Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de
Madrid, Honorato
Martínez, Lauro Mateo Fernández, José
Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez,
Juliolo Patán, E. Peña, José
Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez
Vázquez, Antonio Torres
Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia
Vergel i Joaquín
B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano
Moré, A. del Río,
Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V.
Salazar, entre d'altres.
Naixements
Notícia
sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 14 de juny de 1874 - Alexandre
Ritzerfeld: El 26 de desembre de 1850 neix al II
Districte de
París (França) l'anarquista
Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o
simplement com Ritz. Era fill
natural de Marie
Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns
rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània).
Es guanyava la vida com a
empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat
pel VIII Tribunal
Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones
(Charles-Stanislas
Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon,
Louis-Henri Renouard),
a vuit dies de presó per «ultratges als
agents» i «proferir crits sediciosos»
en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de
París. A
començament dels anys vuitanta fou, amb Clément
Duval, el principal animador
del grup anarquista «La Panthère des
Batignoles». En aquests anys vivia al
número 128 del carrer de Courcelles de París. En
un informe policíac de gener
de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia
anat a buscar banderes
roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així
com les armes
necessàries per a un míting. Durant la primavera
de 1885 Gustave Leboucher,
condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell
el pogués visitar a la presó
parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al
número 32 del carrer Guillaume
Tell de París. En 1886 estava subscrit al
periòdic lionès La
Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F.
Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La
Révolte» de
Levallois-Perret (Illa de França, França). En
aquesta època també participava
en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se
celebraven a
la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou
l'administrador-gerent del
periòdic parisenc L'En Dehors,
fundat
per Zo d'Axa. També participà en la
redacció del periòdic parisenc de Jean
Grave La Révolte
(1887-1894) i entre
agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave,
n'exercí de gerent
amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es
dedicà a la propaganda a
través de La Brochure à
distribuir. Malalt
de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de
novembre
de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de
París
(França). *** Joseph Tortelier - Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, amb Émilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval –quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la «Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social. El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència. ***
Foto
policíaca de Jean-Baptiste Breiner (5 de març de
1894) - Jean-Baptiste
Breiner: El 26 de desembre de
1862 neix a
Bar-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Jean-Baptiste Breiner. Havia nascut el . Sos pares es deien
Jean Breiner, cisteller,
i Marie Anne Chopitel. Torner, ajustador i mecànic de
professió, el 27 de març
de 1883 s'allistà voluntari a la Marina a Troyes
(Xampanya-Ardenes, França) com
a obrer mecànic de flota. El 6 de maig de 1884
aconseguí el grau d'oficial d'intendència
mecànic. Entre 1884 i 1887 navegà a bord dels
vaixells Colbert, Arithuse
i Couronne.
El 27 de
març de 1887 deixà la
Marina. El 29 de novembre de 1887 vivia al número 27 del
carrer Saint Aventin
de Troyes i el 21 d'abril de 1891 al número 146 del carrer
Fontenay de
Vincennes (Illa de França, França). El 10 de
setembre de 1892 treballava al
Laboratori Central d'Artilleria de la Marina. El 2 de març
de 1894 el seu nom
es ressenyava en una nota de control general de la Prefectura de
Policia com a
«anarquista» i tres dies després el seu
domicili de Fontenay de Vincennes va
ser escorcollat per la policia; detingut, en el marc d'operacions
policíaques
contra sospitosos de formar part de grups anarquistes, va ser fitxat
aquell
mateix dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 15 de
novembre de 1902 vivia al número 13 del carrer Richard
Lenoir, el 18 d'abril de
1903 al 45 del carrer Héricard i el 16 de febrer de 1907 al
carrer Tolain de
París. Sa companya fou Marie Louise Ernestine Vuillemoz. Jean-Baptiste
Breiner va morir el 23 de gener de 1951 a l'Hospice de Bray-sur-Seine
(Illa de França, França). ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Esteguy publicada en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 6 de desembre de 1911 - Alexandre
Esteguy: El 26 de desembre de 1872 neix a Versalles (Illa
de França, França)
l'anarquista il·legalista Alexandre Marie Conrad Martin
Esteguy. Sos pares es deien Martin
Esteguy, cambrer, i Joséphine Ketterer, jornalera alsaciana,
i tingué dues
germanes (Marie i Berthe Marie Thérèse). Es
guanyava la vida com a obrer
ebenista. En 1892 va fer el servei militar a París
(França). Refugiat a Londres
(Anglaterra), el 15 d'octubre de 1898 es casà a Westminster
(Londres) amb
Blanche Marthe Leduc, amb qui tingué tres infants
(Marguerite Berthe, Félix i
Gilberte). En 1903 formà part del grup «L'Art
Social» de Londres. A començament
de juny de 1907 va ser detingut a Bèlgica sota la
inculpació de «vagabunderia,
encobriment, ús de nom fals, possessió d'arma
prohibida» i, després de dues
condemnes a Brussel·les, expulsat del país.
Posteriorment s'establí a Antony
(Illa de França). Sembla que fou l'autor de l'article
«Bertillon enfoncé»,
publicat en el periòdic L'Anarchie
del 4 de febrer de 1909. L'abril de 1909
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on
treballà com a gerent del Comptoir Français
d'Appareils Automatiques (CFAA, Agència
Francesa d'Aparells Automàtics) amb seu a París.
A Lió va ser condemnat en
rebel·lia a dos anys de presó. En 1910 va ser
enviat pel CFAA a Londres
(Anglaterra) per a crear una sucursal. En estreta relació
amb la «Banda
Bonnot», el 26 d'octubre de 1911 va ser detingut, amb Jules
Barrault, per «fabricació
de moneda falsa» al seu domicili del carrer Sandringham de
Londres. Condemnat a
quatre anys de presó per «fabricació de
moneda falsa», pena que se sumà a
altres, va ser tancat a l'illa de Wight per purgar 15 anys de treballs
forçats.
Al final de sa vida s'instal·la a Bagneaux (Illa de
França, França). Alexandre
Esteguy va morir el 8 de juny de 1936 a l'Hospital Cochin de
París (França). ***
Virginia
Bolten durant la vaga de 1902 - Virginia Bolten:
El 26 de desembre de 1876 neix oficialment a Baradero (Baradero, Buenos
Aires,
Argentina), encara que potser hagués nascut un mes abans, la
sindicalista,
anarcofeminista i propagandista anarquista Virginia Bolten. Sos pares
es deien
Enrique Bolten, rellotger d'origen alemany, i María Dominga
Sánchez, i tingué
tres germans (Dominga, Enrique i Manuel). Es va criar a San Luis (San
Luis,
Argentina), població natal de sa mare, i anys
després passà a viure a Rosario
(Santa Fe, Argentina). En aquesta ciutat visqué al barri
obrer que s'havia
aixecat al voltant de la Refineria Argentina de Sucre, que
donà lloc al barri
de la Refineria, empresa sucrera on va fer feina. L'abril de 1890 va
ser
detinguda per distribuir «propaganda anarquista»
als treballadors de la refineria.
En 1894 es casà amb l'obrer sabater espanyol Manuel Manrique
González, amb qui
tingué vuit infants: María Milagra Zulema (1895),
Urano Líber (1898), Acracia,
Hume Mayo (1904), Themis (1906), Helios (1908), Ildara i Olga (1916). A
Rosario
participà, amb María Calvia, en
l'organització de grups femenins i en l'edició
en 1899 del periòdic mensual La
Nueva
Humanidad, publicat pel grup anarcocomunista del mateix nom i
per la
Biblioteca Llibertària «Ciencia y
Progreso», al voltant del metge anarquista
Emilio Z. Arana. Membre del grup anarcofeminista «Las
Proletarias», edità a
partir d'agost de 1899 el periòdic La
Voz
de la Mujer, versió de Rosario del
periòdic d'igual títol editat a Buenos
Aires (Argentina) entre 1896 i 1897. En aquesta època
també col·laborà en El
Rebelde i participà en les activitats
de la Casa del Poble de Rosario. Enarborà la bandera roja en
la manifestació de
l'1 de maig de 1900, aleshores prohibida. En aquesta època
col·laborava en La Protesta Humana.
L'octubre de 1900 va
ser detinguda, amb Teresa Marchisio i altres quatre anarquistes, per
interrompre la processió de la Verge de la Roca realitzada a
Rosario llançant
pedres a la imatge i cridant visques a l'anarquia i a la
revolució social. El
22 de setembre de 1901 participà en el míting de
protesta contra els fets de la
Corunya (La Corunya, Galícia), on el maig d'aquell any es
reprimí violentament
una vaga. El 24 d'octubre de 1901 participà en l'acte de
protesta per
l'assassinat de l'anarquista Cosme Budislavich, en els anomenats
«Fets de la
Refineria», on intervingueren Domingo Alloco, José
Berg, Oreste Ciattini,
Manuel Manrique, Rómolo Ovidi, Adrián Patroni i
Nicolás Rodríguez Blanco. En
aquesta època mantingué estret contacte amb el
moviment anarquista uruguaià,
especialment amb Pietro Gori, Pascual Guaglioanone i Florencio
Sánchez, i amb
els grups editors dels periòdics La
Aurora i El Derecho a la Vida.
També
va parlar, amb Lorenzo Baudracco, Lucio Giménez i Manuel
Manrique, en els actes
del Primer de Maig de 1902. Aquest any participà activament
en una vaga de
xofers de tramvies de Rosario. A finals 1902 es va promulgar la Llei de
Residència i com a anarquista declarada va ser posada,
juntament amb son
company, sota vigilància, fet pel qual abandonaren Rosario i
s'instal·laren a Montevideo
(Uruguai). El 27 de desembre de 1902 participà, amb
Joaquín D. Barbarena i
Oreste Ristori, en la inauguració del Centre d'Estudis
Socials del Cerro de Montevideo.
Amb Pascual Guaglianone, compartí la tribuna en el
míting del Primer de Maig de
1903, convocat per diverses Societats de Resistència Obreres
i cercles
anarquistes de la ciutat, sota la consigna «Protesta contra
el govern
reaccionari argentí». El 2 d'agost de 1903 va fer
una conferència sobre la
qüestió social al local de la Societat d'Obrers del
Carbó del Cerro, on atacà
durament els socialistes i set dies després llegí
la conferència «La
emancipación de la mujer» al Nuovo
Círcolo Napolitano de La Plata (Buenos
Aires, Argentina). El 16 d'agost de 1903 participà en una
conferència a
Montevideo conjunta amb Joaquín D. Barbarena, Manuel Campos
i Oreste Ristori
sota el títol «Cómo luchan los
socialistas», organitzada per la Societat
d'Obrers del Carbó, on es criticà les actuacions
de la socialista «Sociedad de
Mutuo y Mejoramiento de Obreros Varaleros y Anexos»
–els varaleros eren els
que penjaven la carn– del Cerro –aquesta societat
acabà denunciant judicialment els oradors. L'agost de 1903
realitzà una gira
propagandística anarquista i feminista, organitzada pel
Comitè Federal de la
Federació Obrera Argentina (FOA), que recorregué
nombroses ciutats (San Nicolás,
Campana, Tandil, Mendoza, Villa Constitución, Santa Fe,
Rafaela, Zárate, Rosario
i Buenos Aires). El 15 de desembre de 1903 va fer una
conferència al teatre
Stella d'Italia de Montevideo, organitzada per la Societat d'Obrers
Forners, i la
policia l'imposà arrest domiciliari. Durant la primera mitat
de 1904 va fer
conferències a l'Argentina (Mar del Plata, Buenos Aires),
algunes a benefici de
La Protesta i de diversos sindicats
i
grups feministes. El juliol de 1904 patí un accident i va
haver de ser
ingressada a l'Hospital San Roque de Buenos Aires, reprenent l'octubre
d'aquell
any la seva tasca propagandística a l'Argentina.
També en aquesta època
participà en assemblees de societats obreres (forners,
fusters, etc.) i en la
seva organització de sindicats vinculats a la
indústria tèxtil, on hi havia una
forta implantació femenina (planxadores, modistes,
teixidores, etc.). En 1904
formà part del Comitè de Vaga Femení,
organitzat per la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), que mobilitzà els treballadors del Mercat
de Fruits de Buenos
Aires. Després de la fallida «Revolució
radical» del 4 de febrer de 1905 va ser
deportada, juntament amb son company i una trentena de militants
anarquistes (Constante
Carballo, Francisco Corney, Bautista Fueyo, Joaquín Hucha,
Francisco Jaquet,
Juan Llorca, Antonio Loredo, Dante Silva, José Telechea,
Manuel Vázquez, etc.),
a Montevideo. En aquesta època
col·laborà en El Obrero,
publicat en la capital uruguaiana. L'1 de maig de 1905
parlà, amb Fernando Balmelli, Alberto Ghiraldo, Alfonso
Grijalbo, Francisco
Jaquet i Luis Rodríguez, en els actes de la
manifestació obrera. Participà
activament en la vaga dels treballadors mecànics del port de
Montevideo que es
realitzà a finals de maig d'aquell any, conflicte en el qual
incità els obrers
al sabotatge des de les pàgines d'El
Obrero. Entre gener i març de 1906
prengué part en l'edició del periòdic Regeneración. En 1907
participà en la
vaga d'inquilins, durant la qual va ser detinguda. A principis de 1908
col·laborà en La
Acción Obrera,
editat per Antonio Loredo al Cerro. En 1909 formà part de
l'equip redactor de La Nueva Senda. Contra
toda forma de
explotación y tiranía, on
reivindicà l'anarquisme organitzador. Entre el 13
i el 17 d'octubre de 1909 intervingué activament en els
actes de protesta
contra l'afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia i el 17
d'octubre d'aquell any, amb Juana Buela, en la gran
manifestació contra la
repressió a Espanya. Arran dels fets del
«Centenari de la Independència» de
l'Argentina de maig de 1910 i la repressió que es
desencadenà, participà en el
Comitè d'Agitació de Montevideo, integrat per les
Societats de Resistència i
els grups i periòdics anarquistes. En 1911
col·laborà en Tiempos
Nuevos. El 26 de març de 1911, després
d'haver assistir a
la manifestació contra la carestia de la vida, fou una de
les cinquanta dones (María
Casali Candas, María Collazo, etc.) que fundaren el Centre
Feminista
«Emancipación» al local de la Societat
d'Obrers Confiters i Pastissers de
Montevideo. Aquests centre, de clara tendència anarquista,
rebutjà la invitació
de formar part de la Federació Femenina Panamericana (FFP),
considerada
«sufragista», en rebutjar el seu article 14, on
s'assenyalava la necessitat de
gestionar les reformes socials que fessin possible que la dona
«pogués prendre
part en els negocis de l'Estat». L'1 de maig de 1911
participà en la
manifestació obrera compartint tribuna amb José
Castelli, Francisco Corney, Enrique
Del Valle Iberlucea, Gino Fabbri, Adolfo Grijalbo, Antonio Marinelli,
Aníbal
Miranda i Adrián Troitiño. També
assistí, en representació del Centre Feminista
«Emancipación», en els actes del Primer
de Maig de 1912, convocat per la
Federació Obrera i el Partit Socialista. A partir de 1912
sembla que va fer
costat el sector «anarcobatllista» (Carlos
Balsán, Francisco Berri, Gino Fabbri,
Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc.), que
defensaven les reformes obreristes
del president uruguaià José Batlle y
Ordoñez. El 25 de març de 1912
participà,
amb altres companys (Carlos Balsán, Gino Fabbri, Leoncio
Lasso de la Vega, Aníbal
Miramar, Jesús María Suárez, etc.), en
la vetllada organitzada pel grup «La
Nueva Senda» als salons de la Societat Francesa en
reivindicació de la jornada
de vuit hores, considerada per diversos sectors anarquistes
antibatllistes (José
Borobio, Antonio Loredo, Antonio Marzovillo, etc.) com a la
reivindicació d'una
«llei burgesa». En 1913
col·laborà, amb Francisco Berri, Orsini Bertani,
E. Clérici,
Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc., en el
periòdic anarcobatllista La Idea
Libre de Montevideo. A partir
d'aquesta data la seva participació en actes anarquistes
passà a ser esporàdica,
centrant-se sobretot en els actes del Primer de Maig. En 1923
entrà a formar
part del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES), amb Mariano
Barrajón,
Delfa Boatti, Juana Buela, María Casal y Candas,
José Castelli, María Collazo,
Gino Fabbri, Ángel Falcó, Pascual Guaglianone,
Ernesto Herrera (Herrerita), Pedro
Hucha, Juan Llorca,
Florencio Sánchez, Adrián Troitiño,
etc. Sembla que en els anys trenta es va
vincular amb son company al grup batllista
«Avanzar», integrat en el Partido
Colorado. Virginia Bolten va morir el 23 de juliol de 1969 a Montevideo
(Uruguai). En 2010 s'estrenà la
pel·lícula argentina Ni
dios, ni patrón, ni marido, de Laura
Mañá, basada en la seva
vida. ***
Notícia
d'una de les condemnes d'Élie Passant publicada en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 22 de febrer de 1918 - Élie Passant: El 26 de desembre de 1886 neix a Sarden (Llemosí, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Élie Passant. Sos pares es deien Jean Passant i Marie Gouty. Es guanyava la vida treballant de paleta i vivia al número 40 del carrer Descartes del V Districte de París (França). El setembre de 1907 fou un dels 14 signants del «Manifests de joves conscrits», que va ser aferrat el 26 de setembre pels carrers parisencs, i el 30 de desembre de 1907 va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a un any de presó i 100 francs de multa. Restà empresonat fins el 16 de juliol de 1908 i tres dies després va ser enviat al 160 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, però va ser llicenciat el 18 d'agost de 1908 per «osteïtis mastoide bacil·lar». El 10 de maig de 1909 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 50 francs de multa, més les despeses, per «possessió d'arma prohibida i ús de monedes falses». El 4 de juny de 1910 va ser absolt, juntament amb Paul Deslandes, per l'Audiència l'Alta Viena per un nou delicte d'«emissió de moneda falsa». En 1914 vivia al número 50 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França) i en la revisió militar del 18 de desembre d'aquell any va ser declarat «no apte» pel servei. El 29 de juny de 1915 el VIII Tribunal Correccional del Sena el va condemnar a 30 francs de multa i les despeses per «emissió de moneda falsa». En la revisió del 8 de maig de 1917 va se declarat «apte» pel servei militar, però el 26 de juny de 1917 va ser llicenciat per «acuïtat auditiva bilateral» i «tuberculosi pulmonar crònica». El 21 de febrer de 1918 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de presó, 100 francs de multa, 10 anys de prohibició de residència i les despeses per «ús de bitllets bancaris falsos». L'1 d'agost de 1932 va ser definitivament alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Jean
Galtier-Boissière (ca. 1950) - Jean Galtier-Boissière: El 26 de desembre de 1891 neix al VII Districte de París (França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Yves Alfred Pierre Jean Galtier-Boissière. Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deien Émile-Marie Nousomamercge Théophile Galtier-Boissière –el nom Nousomamercge se'ls posava als nins de la família i significava «Conrea el teu esperit i el teu cos»–, de família protestants i metge autor de la famosa Larousse médical, i Marie Geniviève Louise Alice Ménard, de família catòlica i emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb gran èxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. El 9 de juliol de 1930 es casà al XVII Districte de París amb la mecanògrafa i secretària parisenca Charlotte Marthe Bonnet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de «simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénine à Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a «L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una «Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a la Clínica Pierre Cherest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). ***
Giuseppe
Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant
la guerra d'Espanya - Giuseppe Mioli: El 26 de desembre de 1896 neix a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per «amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin) La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. Giuseppe Mioli va morir el 12 de setembre de 1980 a París (França). En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva. ***
Notícia de la mort de Bruno Alpini publicada en el diari mardrileny Luz del 16 d'abril de 1934 - Bruno Alpini: El 26 de desembre de 1902 neix a Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'activista anarquista
Bruno Alpini. Era fill de Gaira Caolini i de pare desconegut. Va
fer estudis fins
segon de primària i va ser declarat exempt del servei
militar. D'antuvi
treballà d'obrer sense residència fixa i
posteriorment, en l'exili, de cambrer
i, sobretot, de sabater. En un informe policíac del 30 de
gener de 1923 es diu
que tenia un caràcter «violent» i que
tenia el sobrenom de Lenin. Força
actiu en els grups de joves anarquistes, participà en totes
les manifestacions,
concentracions i conferències subversives de la zona de
Rimini. L'1 d'agost de
1921 va ser detingut, juntament amb altres 25 companys anarquistes i
socialistes, obrers ferroviaris, per complicitat en l'assassinat de
Luigi
Platania, exanarquista i aleshores feixista, que va tenir lloc el 19 de
maig de
1921 a Rimini, però va ser posat en llibertat en les
investigacions
preliminars. El 25 d'agost d'aquell any es va ordenar la seva
detenció per
intenten d'assassinar a trets el 23 d'abril de 1923 a Rimini dos
feixistes bolonyesos
(Michelangeli Filiberto i Antonio Righetti) de pas per Rimini; malgrat
el sobreseïment
d'aquest cas en les investigacions prèvies, va ser novament
implicat en
l'assassinat de 1921. El 25 de maig de 1923 s'ordenà una
nova detenció, però
passà clandestinament a França.
Instal·lat, sembla, a Marsella (Provença,
Occitània) sota el nom de Giovanni Rossi.
Desaparegué durant un llar
període de temps, canviant d'identitat, i movent-se
constantment entre França,
Bèlgica, Holanda i Espanya, fent servir la identitat de
l'anarquista actiu a
Lió (Arpitània) Ruggero Panci.
Organitzà i participà activament en activitats
expropiadores per a finançar el moviment i, amb Giovanni
Bidoli i Virgilio
Gozzoli, en un atac al cònsol italià a Nancy
(Lorena, França). El juliol de
1926 era a Bèlgica. Posteriorment, amb Giovanni Bidoli i
altres companys,
intentà atacar la Prefectura de Policia de Barcelona
(Catalunya). El 18 de
febrer de 1929 a ser detingut, amb altres cinc italians, a Colombes
(Illa de
França, França) sota l'acusació de
«robatori qualificat, vagància,
recaptació
de mercaderies robades i tinença prohibida
d'armes». Jutjats, tots els membres
del grup van ser condemnats excepte Ruggero Panci
(Bruno Alpini), que va
ser absolt. En 1930 retornà a Bèlgica, on va
freqüentar Vittorio Cantarelli, Ugo
Guadagnini i altres anarquistes. En aquests anys la policia feixista
italiana
va començar a dubtar sobre la veritable identitat de Panci i
demanà
informacions i fotografies. El juliol de 1931, tornat de
Bèlgica cap a França,
es presentà al consolat italià de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) per a renovar
el seu passaport, però estava clar que era una
falsificació del document d'un
tal Giuseppe Maggioni expedit a
Brussel·les; detingut, va ser jutjat i
condemnat pel Tribunal de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos
de
presó. En aquesta època, la policia
política assenyalà la presència a
Barcelona
d'un tal Mario Alpini, dedicat a delictes comuns,
que posteriorment s'identificaria
amb Bruno Alpini. Sense documents, mitjans i fugint de la
repressió, es refugià
a Catalunya amb el suport d'anarquistes locals, on treballà
de sabater al
carrer Rogent de Barcelona. Amb Egidio Bernardini, fou membre del
Comitè de
Presos Socials de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), que es dedicava a
recaptar fons per a l'assistència legal dels detinguts i
empresonats. El gener
de 1932 desaparegué de Barcelona i el juny la policia
dubtava que fos a Rússia
o a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya); en
realitat el juny de
1932 havia estat interceptat a Sant Tropetz (Provença,
Occitània) amb
propaganda anarquista. En 1933 la policia política,
després de diverses
interrogatoris a persones que coneixien el Panci real i de comparacions
fotogràfiques,
descobriren l'autèntica identitat de Bruno Alpini. En
aquesta època es
relacionà amb l'anarquista Buenaventura Durruti
Domínguez, que havia conegut a
Bèlgica. Bruno Alpini va ser detingut a les nou del
matí del 14 d'abril de 1934
a Barcelona (Catalunya) sota l'acusació de ser membre d'una
banda de
delinqüents responsable d'atracaments i assassinats, en
realitat un grup expropiador
creat amb la finalitat de proporcionar mitjans als companys italians
exiliats. El
seu cos va ser trobat a les 11 del vespre amb 12 bales (tres al cap,
dos al pit
i la resta a les extremitats) al carrer de la Creu Coberta. Segons la
nota de
premsa oficial de la policia, havia resultat mort quan efectuava un
atracament
amb altres quatre individus al barri d'Hostafrancs durant
l'enfrontament amb la
policia. Un gran amic seu, militant del Sindicat Fabril i
Tèxtil de la CNT, Enric
Martí Martí (El Cèntim),
disparà contra Miquel Badia Capell, comissari
general d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, per
venjar l'assassinat
d'Alpini, però resultà mort pels escortes. ***
Ahrne
Thorne en el documental Free
Voice of Labor. The Jewish Anarchists - Ahrne Thorne:
El 26 de desembre de 1904 neix a Łódź (Tsarat de
Polònia, Imperi Rus; actualment
pertany al voivodat de Łódź, Polònia) el
propagandista i editor anarquista Ahrne Thorenberg, més
conegut com a Ahrne
Thorne, i que va fer servir el pseudònim de P.
Constan. Era fill
d'una família hassídica de
classe mitjana que regentava una botiga de queviures –la seva
única germana,
dos anys major, va morir al camp d'extermini d'Auschwitz. Quan encara
era un
nin son pare morí i hagué d'ajudar sa mare al
comerç. D'adolescent trencà amb
els costums tradicionals jueus familiars i marxà cap a
París (França), en part
a peu i treballant pel camí. A la capital francesa va fer
feina en una fàbrica
i durant la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco
i Bartolomeo
Vanzetti s'integrà en el moviment anarquista. En 1931
emigrà a Toronto
(Ontàrio, Canadà), on treballà
d'antuvi a la fàbrica de confecció de
l'anarquista
Julius Seltzer i després d'obrer maquinista.
Milità activament en el Libertarian
Group (LG, Grup Llibertari) local (Emma Goldman, Louis Judkin, Julius
Seltzer,
Julius Schiff, etc.) i en els Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món). Esdevingué un gran amic
d'Emma Goldman. Començà a
col·laborar en el periòdic anarquista en
ídix Freie Arbeiter Stimme (La
Veu Lliure del Treball), col·laboració que
durà gairebé mig segle. A partir
d'octubre de 1939 participà activament en la campanya contra
la detenció i la
deportació dels anarquistes italians Ruggero Benvenuti,
Attilio Bortolotti, Marco
Joachim i Vittorio Valopi. En 1940, després d'haver-se
traslladat a Nova York
(Nova York, EUA), fou un dels fundadors del Libertarian Book Club (Club
del
Llibre Llibertari) i treballà de tipògraf per a
diverses publicacions en ídix (The
Jewish Daily Forward, etc.). Entre 1952 i 1957 va fer de
mecanògraf i de
periodista en Freie Arbeiter Stimme i entre 1957 i
1977 en fou l'editor.
Aquesta publicació esdevingué l'òrgan
de la Jewish Anarchist Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva). Gràcies a ell, en
aquests anys, Freie Arbeiter
Stimme recuperà la seva posició de
referent en els cercles intel·lectuals de
la cultura ídix, introduint articles sobre diversos temes
(economia, afers
internacionals, sindicals, literaris, culturals, etc.) i nous
col·laboradors,
molts dels quals traduïa a l'ídix, i assolint un
tiratge de 15.000 exemplars.
El desembre de 1977 Freie Arbeiter Stimme va deixar
de publicar-se
després de 87 anys; a part de Freedom,
fundat en 1886, va ser el
periòdic anarquista més longeu de la
història, i després que el seu equivalent
italià L'Adunata dei Refrattari
tanqués el 1971. També
col·laborà amb
escrits en altres publicacions en ídix (Afn Shvel,
Dos Fraye Vort,
Gerechtigkeit, The Jewish Daily Forward,
Problemen i Unser
Zeit, etc.) i en anglès (Access,
Midstream, The New Leader,
Present Tense, etc.), i va fer traduccions de
l'alemany, anglès i
francès a l'ídix. Cooperà amb
l'emissora de ràdio WEVD-FM de Nova York amb un
comentari mensual en ídix sobre els esdeveniments mundials.
En 1980 el seu
testimoni va ser recollit en el documental Free Voice of
Labor. The Jewish
Anarchists, d'Steven Fischle i Joel Sucher. Sempre
rebutjà la violència i
impulsà una visió positiva de l'anarquia com a
una comunitat fraterna formada
per cooperatives, sindicats i organitzacions educatives i culturals
alliberades
del domini de la religió, el capital i l'Estat. Malat de
càncer, Ahrne Thorne
va morir el 13 de desembre de 1985 al seu domicili de les Amalgamated
Cooperative
Houses del Bronx (Nova York, Nova York, EUA), cooperativa que va ajudar
a crear.
Deixà companya, Paula, i una filla, Suzanne Toren. Paul
Avrich li dedicà el seu
llibre Anarchist Portraits (1988) i
recollí el seu testimoni en Anarchist
Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).
L'abril de
1997 la revista anarquista The Dandelion li
dedicà un monogràfic. ***
Necrològica
de Manuel Mur Vera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 d'octubre de 1989 - Manuel Mur Vera: El 26 de desembre de 1907 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Mur Vera. Sos pares es deien Benet Mur Bagué i Francesca Vera Aguilar. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari al seu poble natal, on freqüentà, després de la feina diària, l'Escola Racionalista de José Alberola Navarro. Membre del Sindicat Únic de Fraga de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també formà part del grup teatral i de l'Ateneu Cultural locals. Vivia en unió lliure amb l'anarcosindicalista Francisca Tejero Cabos, relació que es mantingué la resta de sa vida. Durant la Revolució fou membre del Comitè Revolucionari i ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrícola «Nueva Aurora» de Fraga, de la qual fou un dels fundadors l'agost de 1936, el seu secretari i un dels seus grans atiadors, juntament amb Salvador Llop Barrafón i Josep Plana Cabrera, fins a la seva destrucció l'agost de 1937 per part de la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió), encapçalada per Enrique Líster Forján, que el va detenir i empresonar a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Un cop lliure, s'integrà en la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant als fronts fins el 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, que passà la frontera per la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord). Va ser internat un any al camp de concentració de Vernet i posteriorment pogué trobar sa companya i sos infants a Albi (Llenguadoc, Occitània), on un advocat retirat li va oferir un contracte de treballador agrícola per a una petita finca no explotada que tenia. Durant l'Ocupació residí i treballà en diverses granges de la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època naixeren sos infants, Octavio i Sofia. Milità un temps a la Federació Local de Granada (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà en la construcció com a obrer enguixador durant un desena d'anys abans de retornar al Llenguadoc, on milità en diverses Federacions Locals de la CNT en l'exili. Els seus últims anys visqué a Bruguières (Llenguadoc, Occitània). Manuel Mur Vera va morir el 9 de juny de 1989 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'haver estat atropellat per una moto, i va ser incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). *** Félix Martí Ibáñez - Félix Martí Ibáñez: El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el «Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció «Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a «socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la «socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica «MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu –MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación, Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel, Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!, CNT, CNT Marítima, Cosmopolitan, Encyclopedia Americana, Esquise, Estudios, Gentry, Gimnos, Heraldo de España, Higia, Horizontes, Horizonts Médicos, Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià, Mi Revista, ¡¡Nuestro!!, Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959), The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»). ***
Josep Peiró Olives - Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 –oficialment l'1 de gener de 1918 i el certificat de defunció cita erròniament Barcelona (Catalunya)– neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Sos pares es deien Joan Peiró Belis, intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola, i Mercè Olives Bonastre. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista «Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb María del Rosario Olga Álvarez Palomo, filla d'una família cenetista asturiana –son germà va ser el destacat anarcosindicalista Ramón Álvarez Palomo–, i va tenir una filla, Amapola Peiró Álvarez, també llibertària. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.
Defuncions
Victor Considerant - Victor Considerant: El 26 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considerant –moltes fonts acceptuen erròniament el llinatge. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Sos pares es deien Jean-Baptiste Considerant, bibliotecari municipal de Salins-les-Bains, i Suzanne Courbe, propietària, i tingué una germana, Justine, i un germà, Gustave. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon –antic institut de Fourier–, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris –associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. El febrer de 1838 es casà amb Julie Vigoureux, amb qui tingué un fill, Gustave Considerant. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de «representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 –encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959–, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar els últims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 26 de desembre –gairebé totes les fonts citen erròniament el 27 de desembre– de 1893 al seu domicili, al número 9 de l'avinguda de la Bourdonnais del VII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom. ***
Foto policíaca d'Amédée Bruneau (2 de març de 1894) - Amédée Bruneau: El 26 de desembre de 1898 mor a París (França) l'anarquista Amédée Jean Baptiste Bruneau. Havia nascut el 14 de juliol de 1847 a Châteauroux (Centre, França). Sos pares es deien François Bruneau, fuster, i Marie Élisabeth Serreau. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). El 30 de març de 1878 es casà al X Districte de París amb l'obrera d'ombrel·les parisenca Marie Ernestine Savart, amb qui en 1894 tenia sis infants. Aleshores sense feina, el 2 de març de 1894 el seu domicili del número 36 del carrer Saint-Honoré va ser escorcollat per la policia en una gran batuda contra els sospitosos de formar part de grups anarquistes; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però cinc dies després va ser posat en llibertat. Amédée Bruneau va morir el 26 de desembre de 1898 al seu domicili del número 4 del carrer Saussaies del VIII Districte de París (França). ***
Notícia
del processament de Maurice Bouletier apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 29 de març de 1913 - Maurice Bouletier: El 26 de desembre de 1914 mor a Poperinge (Ypres, Flandes Occidental, Flandes) l'anarquista i antimilitarista Pierre Maurice Bouletier. Havia nascut el 21 de setembre de 1892 a Marly-le-Roi (Illa de França, França). Sos pares es deien Émile François Bouletier, brigadier forestal, i Marie Louise Gaildrat, i tingué un germà (Louis Émile Bouletier) i una germana (Marthe Émilie Bouletier). El 17 de novembre de 1910 s'enrolà voluntari a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) per quatre anys i, després de passar pel I Grup Aerostàtic i el VIII Regiment d'Enginyers, esdevingué sapador-aviador a l'Escola Especial Militar de Saint-Cyr (Illa de França, França). Convicte de robatori de material (pneumàtics, bidons de benzina, etc.) amb altres companys, el 15 de maig de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a vuit mesos de reclusió i pel I Consell de Guerra a un any de presó. Obtingué la remissió de la pena, i el 16 de novembre de 1913 va ser enviat al V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, a El Kef (El Kef, Tunísia); però, abans d'integrar-se en aquest batalló disciplinari («Bat' d'Af»), es refugià a Bèlgica. El 30 de desembre de 1913 va ser declarat desertor per l'exèrcit. El 17 de gener de 1914 s'instal·là al número 25 del carrer Bavière de Brussel·les. A la capital belga freqüentà la Casa del Poble i els cercles d'anarquistes i de desertors francesos. Amb altres companys, treballà en un projecte de manual de sabotatge d'aeroplans (Ce que l'on peut saboter sur un aéroplane), que s'havia d'enviar a París (França) per a la seva impressió. La policia francesa es va fer amb una còpia i redactà un informe el 9 de març de 1914. Sembla que finalment el manual no arriba a editar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es presentà a l'ordre de mobilització i l'11 d'agost de 1914 va ser destinat al III Regiment de Marxa d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Greument ferit al front, Maurice Bouletier va morir el 26 de desembre de 1914 a l'Hospital d'Evacuació Núm. 15 a Poperinge (Ypres, Flandes Occidental, Flandes) i va ser enterrat a la Necròpolis Nacional Notre-Dame-de-Lorette d'Ablain-Saint-Nazaire (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb la Creu de Guerra que va ser lliurada a son pare, destinat com a brigadier forestal a Chambourcy (Illa de França, França). ***
Antonio Borghesi - Antonio Borghesi: El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Havia nascut el 16 de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Borghesi i Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola –on farà servir el pseudònim de Jamba–, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. ***
Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894) -
Jeanne Adnet: El 26
de desembre de 1942 mor a Bagnolet (Illa de França,
França)
l'anarquista Marie
Alphonsine Adnet, més coneguda com Jeanne
Adnet i
també com Jeanne
Quesnel, pel
llinatge del seu marit. Havia
nascut el 7 de gener –algunes
fonts citen erròniament el 8
de gener– de 1871 a
Argentan (Baixa Normandia, França).
Sos pares es deien Victor Adnet, empleat als ferrocarrils, i Louise
Elisabeth Anaud. Costurera de professió, el 8 de gener de
1894 va ser
fitxada com a
anarquista i acusada d'«associació
criminal». En aquesta època no vivia
amb son
marit Emmanuel Quesnel, fonedor de coure i socialista moderat segons
ella, i
habitava al domicili de sa mare, al número 16 del carrer
Victor Hugo de
Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa
germana menor Clotilde
Adnet,
a qui havia portat a les idees anarquistes. Les dues germanes es
reunien amb un
grup de joves anarquistes (Louis Bouchez, Charles Chafouis, Cornuault Le Rouquin, Henri Desforge, Armand
Godard, Romain Labeyrie, Étienne Large, Georges Mocquet,
Gaston Perrot) al
domicili d'un venedor de vins al carrer Abbesses del XVIII Districte de
París. En
1895 era la companya d'Armand Godard, amb qui havia estat detinguda el
juliol
d'aquell any a Brussel·les (Bèlgica) a resultes
d'un desvalisament al domicili
d'un fabricant de bicicletes. Embarassada, va ser admesa en una
maternitat,
mentre son company va ser condemnat l'agost de 1895 a 15 mesos de
presó. Clotilde
Adnet va ser condemnada el 25 d'abril de 1897 per
l'Audiència de Brabant
(Flandes) a sis anys de presó per emissió de
moneda falsa i ella la visitava a
la presó de Petits-Carmes de Brussel·les. Sentia
vertadera devoció per sa
germana Clotilde i decidí propiciar la seva
evasió. El 23 de maig de 1897, en
una de les visites a la presó, les germanes aconseguiren
canviar-se entre elles
les vestimentes i Clotilde pogué sortir de la
presó i Jeanne entrar-hi. Una
guardiana s'adonà que els colors dels cabells no eren els
mateixos i donà
l'alarma. Després de nombrosos interrogatoris, el juliol de
1897 va ser posada
en llibertat i el seu cas d'evasió finalment va ser
sobresegut. El juny de 1898
les dues germanes van ser rebudes a París per la periodista
llibertària Caroline
Rémy (Séverine),
qui va aconsellar a
l'evadida que es refugiés al Regne Unit. Séverine
publicà un article sobre
Clotilde Adnet arran d'aquesta entrevista. Jeanne retrobà sa
germana Clotilde en
el seu exili de Londres (Anglaterra) i l'11 de juliol de 1897 va
escriure a Max
Nettlau per a sol·licitar-li ajuda per a aconseguir un
advocat per a sa germana
en el procés d'extradició cap a
Bèlgica que s'havia engegat. Jeanne Adnet va
morir el 26 de desembre de 1942 a Bagnolet (Illa de França,
França). ***
Manuel
Tejedor Della - Manuel Tejedor
Della: El 26
de desembre de 1944 mor a Llemotges (Llemosí,
Occitània) 'anarcosindicalista Manuel
Tejedor Della. Havia nascut el 17 de gener de 1906 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) –el certificat
de defunció cita Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Era fill de Leonardo Tejedor i de Magdalena Della.
Milità, ben
igual que son germà Fermín Tejedor Della, en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, va ser membre
del Comitè
Revolucionari de Beseit. En 1937 era capità de la III
Companyia de Tren de la Divisió
«Lluís Jubert» de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, destacada a
Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i patí els camps de
concentració. Després de treballar en una pedrera
amb la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE),
combaté els alemanys
enquadrat en la resistència a la zona de Llemotges
(Llemosí, Occitània). Capturat
pels nazis en una missió d'enllaç, va ser
reclòs a l'arsenal de Llemotges, d'on
va aconseguir fugir abans de ser deportat gràcies a l'ajuda
d'un guardià i
integrar-se posteriorment a la guerrilla comandada per Pierre
Leylavergne (Capitaine
Daniel) de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), que
actuava als boscos
de Marnhac (Senta Feira de Marnhac, Llemosí,
Occitània), com a responsable de
la reparació de vehicles i d'armes. Malalt, Manuel Tejedor
Della va morir el 26
de desembre de 1944 a l'Hospital de Llemotges (Llemosí,
Occitània), on havia
estat traslladat d'urgència. L'Estat francès el
va declarar «Mort per França».
Sa companya fou Carme Lluch i son fill, Raimundo Tejedor Lluch,
seguí les passes
militants de sos pares. Fermín Tejedor Della
(1897-1978) ***
Necrològica
de Manuel Esteban Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 29 de geenr
de 1956 - Manuel Esteban
Sánchez: El 26 de desembre de 1955 mor a
Fillols (Conflent, Catalunya
Nord). Havia nascut el 15 de març de 1904 a,
sembla, Alboraia (Horta Nord, País
Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Esteban
Sánchez. Sos pares es deien Antonio
Esteban i Dolores Sánchez. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), en l'exili treballà de miner. Malalt, Manuel Esteban
Sánchez va morir el
26 de desembre de 1955 al seu domicili de Fillols (Conflent, Catalunya
Nord) i
va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta
població. ***
Juan
Francisco Medina García (El
Yatero) - Juan Francisco
Medina García: El 26 de desembre de 1970 mor a
Langeais (Centre, França) el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
Havia nascut el 19 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament 12 de
desembre– de 1912 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament Tocón
de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Juan Medina i Virtudes García. El seu
pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,
Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais. ***
Alexandre
Vieira - Alexandre
Vieira: El 26 de desembre de 1973 mor a Lisboa (Portugal)
el propagandista anarcosindicalista
Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment
sindical
portuguès. Havia nascut l'11 de setembre de 1880 a Santo
Ildefonso (Porto, Nord,
Portugal). Poc després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan
tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller
de caldereria. Quan tenia 15
anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de
tipògraf, professió que ja mai no
abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i
secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo.
Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador,
òrgan de la
FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico
i en A Voz do Operário.
En 1906
s'establí a Lisboa i esdevingué un dels
responsables de l'Associació de
Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres
obrers, arran d'escoltar
la conferència d'Emílio Costa
«Acció directa i acció legal»
esdevingué
anarquista. Fou un
dels membres
fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908
cofundà amb
l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da
manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.
Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) –fou inaugurada el 27 d'abril de
1919 a
Lisboa–, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noções
úteis para quem manda executar impressão
às
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português. Alexandre Vieira (1881-1973) ***
Necrològica
de Liberto Cuadrado Bosque publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 27 de febrer de 1975
- Liberto Cuadrado Bosque: El 26 de desembre de 1974 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Liberto Cuadrado Bosque –el certificat de defunció cita com a nom Raoul. Havia nascut el 25 de març –algunes fonts citen erròniament el 24 de març– de 1921 a Barcelona (Catalunya). Era fill del militant confederal Gregorio Cuadrado Serrano i d'Inocencia Bosque. Quan era molt jove començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època treballava com a aprenent en una farmàcia. En 1938 va ser mobilitzat en l'anomenada «Quinta del Biberó» i entrà a formar part de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Ferit en dues ocasions, va perdre la mobilitat en una cama i l'ull esquerre. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i fou hospitalitzat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després va ser internat als camps de concentració de Bram, de Vernet i de Sètfonts, i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència contra el nazisme i va ser greument ferit durant els combats per l'Alliberament de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà de comptable i ocupà en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT. També fou secretari d'una societat de socors mutus. Entre 1946 i 1948 participà en missions orgàniques clandestines a l'interior de la Península. Liberto Cuadrado Bosque va morir el 26 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de desembre– de 1974 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània) d'un atac epilèptic fruit de la greu ferida al cap que patí durant la guerra. Sa companya fou María Luz Madrona, amb qui tingué quatre infants, un d'ells, Floréal Cuadrado, destacat militant anarquista il·legalista dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI). ***
Ragnar Casparsson, governador del comtat de Västmanland (3 de desembre de 1958) - Ragnar Casparsson:
El 26 de desembre de 1978 mor a Sollentuna (Estocolm, Suècia) l'escriptor i
periodista anarcosindicalista, i després polític socialdemòcrata, Carl Ragnar
Casparsson. Havia nascut el 10 de febrer de 1893 a Avesta (Dalarna, Suècia).
Era fill de Carl-Gustaf Casparsson, obrer en una comunitat rural i industrial,
i de Vilhelmina Bernhardina Blomqvist (Mina). Son pare va desaparèixer sense
deixar rastre un mes abans que nasqués i sa mare es casà posteriorment amb
Anders Gustaf Andersson, amb qui tingué cinc infants. En l'adolescència, entre
1907 i 1911, treballà en un torn de laminació de la ferreria d'Avesta. En 1909
entrà a formar part del grup local de les Joventuts Socialistes i en 1911
s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs). A partir de 1911 treballà en
diverses feines a diferents indrets, com en l'agricultura, en una bòbila a la regió
de Mälardalen, en una fàbrica de ganivets d'Eskilstuna (Södermanland, Suècia),
etc. Entre 1916 i 1925 tingué com a parella Hilda Lovisa Larsson, amb qui
tingué un infant Ove Elliot Larsson. Posteriorment començà a treballar per a
diversos periòdics anarcosindicalistes, com ara Brand, del qual fou
editor un temps, Nya Folkviljan i Syndicaliste. Entre 1919 i 1920
tingué la seva primera feina de periodista de la secció sindical del diari Folkets
Dagblad Politiken, òrgan de Sveriges Socialdemokratiska Vänsterpartis (SSV,
Partit d'Esquerra Socialdemòcrata de Suècia) i que després va ser òrgan del Sveriges
Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), al qual ell mai no va pertànyer.
En 1920 publicà el recull de contes Öde vidder. En 1921 viatjà a
Alemanya i, entre altres activitats sindicals, representà la SAC en la trobada
sindicalista internacional celebrada el desembre d'aquell any a Berlín per a
organitzar la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
Quan en 1922 es fundà el periòdic anarcosindicalista Arbetaren, òrgan
oficial de la SAC, va ser nomenat secretari de redacció; Frans Severin, exredactor
en cap de l'anterior òrgan de la SAC Syndicalisten, esdevingué l'editor
en cap i Albert Jansen l'editor de la secció internacional. Les diferències en
la direcció editorial entre Casparsson i Severin, més «pragmàtics», i Jensen,
més «anarquista», acabaren en ruptura i el novembre de 1924, Jensen i sa
companya, l'anarquista Elise Ottesen, que s'encarregava de la secció de dones,
dimitiren. En 1925 sa companya morí d'un càncer de mama i en 1926 es casà amb Inga
Sofia Berglund. Cap a finals de 1928, tant Casparsson com Severin abandonaren
el moviment anarcosindicalista i es passaren a la socialdemocràcia. Entre 1929
i 1933 fou l'editor de la secció sindical del periòdic Social-Demokraten,
òrgan del Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SSA, Partit Socialdemòcrat
Suec). Entre 1933 i 1951 ocupà el càrrec de defensor del lector en la premsa de
la Landsorganisationen i Sverige (LO, Confederació Sindical Sueca). Entre 1933
i 1936 fou delegat en la International Labor Organization (ILO, Organització
Internacional del Treball) a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1937 viatjà, amb el
periodista Barbro Alving i l'advocada Sonja Branting-Westerståh, a Espanya per fer
costat la II República espanyola. En 1938 fou delegat de la LO al Congrés Obrer
Llatinoamericà que se celebra entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 a Ciutat de
Mèxic (Mèxic). Entre 1951 i 1952 ocupà el càrrec d'editor en cap del diari Aftontidningen,
òrgan de la LO, a la junta editorial del qual havia format part des de la seva
fundació en 1942. En 1952 va ser nomenat governador del comtat de Västmanland,
càrrec que ocupà fins al 1960, data de la seva jubilació. Entre les seves obres
literàries podem citar Adelberga bruk (1923) i Lapplandsexpressen
(1969). Traduí destacats escriptors, com ara Vera Figner, William Morris, Émile
Pouget, Pierre Ramus i Ivan Turguénev. Publicà les seves memòries en tres
parts: Vårt fattiga liv (1961), Land du välsignade (1962) i Brinnande
horisonter (1963). També té una vintena d'obres sobre historia del moviment
obrer i biografies de sindicalistes. Ragnar Casparsson va morir el 26 de
desembre de 1978 Sollentuna (Estocolm, Suècia) i va ser enterrat a l'església de
la seva població natal d'Avesta. Ragnar Casparsson
(1893-1978) ***
Necrològica
d'Antonio Lorente Soriano publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de febrer de 1980 - Antonio Lorente
Soriano: El 26 de desembre de 1979 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio Lorente Soriano, conegut com El Gordo. Havia nascut el 2 de
març de 1917 a Cella (Terol, Aragó,
Espanya). Fill d'una família llibertària, sos
pares es deien Francisco Lorente
i Josefa Soriano. Quan tenia 14 anys emigrà a Catalunya.
Entrà a treballar en
una vidrieria de Sant Adrià de Besòs
(Barcelonès, Catalunya), on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries de Santa
Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya),
població on residia. En 1932
col·laborà en Solidaridad
Obrera.
Després d'haver participat en els combats a Barcelona
(Catalunya) contra
l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la
«Columna Durruti»,
formant part del grup «La Banda Negra». Va ser
ferit al front i després de la
militarització de les milícies retornà
a Barcelona, on participà en les
Patrulles de Control. Després tornà al front
enquadrat en el Cos del Tren de la
120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, on va fer de xofer
fins el final de la
guerra. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra
Mundial milità a la zona de l'Arieja i en la
Federació Local de Florença
(Gascunya, Occitània) de la CNT. En 1948 pogué
reunir-se amb sa família.
Posteriorment passà a París (França)
on continuà militant més de vint anys.
Després de la seva jubilació anticipada
s'establí a Launaguet (Llenguadoc,
Occitània) amb sa germana Francisca Lorente Soriano (Paquita) i milità en la
Federació Local de Balmar (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. També fou membre de
l'«Amicale de la 26 Divisió». Malalt,
Antonio Lorente Soriano va morir el 26 de desembre de 1979 a l'Hospital
Purpan
de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després. ***
Dominick
Sallitto - Dominick Sallitto: El 26 de desembre de 1991 mor a Los Gatos (Califòrnia, EUA) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Havia nascut l'11 de gener de 1902 a Calatafimi (Trapani, Sicília). Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). ***
Maria Bruguera - María Bruguera Pérez: El 26 de desembre de 1992 mor a Madrid (Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Havia nascut el 6 de novembre de 1915 a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya). Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); sa mare es deia Elisa Pérez i son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura. Maria Bruguera Pérez (1915-1992) ***
Cornelius Castoriadis - Cornelius Castoriadis: El 26 de desembre de 1997 mor a París (França) el filòsof i psicoanalista Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Havia nascut l'11 de març de 1922 a Istanbul (Turquia) –el certificat de defunció cita Atenes (Grècia). Sos pares es deien César Castoriadis i Sophie Papachela. Es va criar a Atenes (Grècia), d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 –influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie–, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida, és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Estava casat amb Zoé Christophides. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a l'Hospital Laënec de París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007). ***
Ramon
Cambra (2005) - Ramon Cambra Turias:
El
26 de desembre de 2010 mor a Hamburg (Hamburg, Alemanya)
l'anarcosindicalista
Ramon Cambra Turias, conegut com Mone.
Havia
nascut el 28 de març de 1917 a Barcelona (Catalunya). De ben
jovenet
s'interessà per la literatura i
començà a escriure poemes i participar en
associacions culturals. Quan tenia 14 anys es va fer
vegetarià, formà de vida
que mantingué la resta de sa vida. Aprengué
l'ofici d'impressor i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El 19
de juliol de 1936
participà activament en la resposta popular contra el cop
d'Estat feixista,
especialment en la barricada de la plaça del Pes de la Palla
de Barcelona. Després,
encara que profundament antimilitarista, lluità al front
d'Aragó formant part
de la «Columna Ortiz». El novembre de 1936
volgué partir cap a Madrid per a
defensar la ciutat, però un tanc el trepitjà en
una trinxera al front i el ferí.
Un cop guarit, s'incorporà en una unitat de la
«Columna Roja i Negra» a Osca
(Aragó, Espanya), ocupant el càrrec de sergent.
Quan el triomf franquista era
un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb els
tres-cents membres de la
seva tropa. Detingut a Arles (Vallespir, Catalunya Nord), va ser
obligat a
treballar en una mina de carbó i es venjà
sabotejant amb xifres falses les
estadístiques de l'explotació minera.
Després s'integrà en la Resistència
francesa, participant en diverses accions de sabotatge. Traïts
pel radio operador
del grup, moriren tots els integrants de l'escamot llevat d'ell, que
fou
capturat. Després de patir diverses tortures en dos camps de
concentració al
Midi francès, un oficial de les SS, que en realitat era un
agent de la
Resistència, l'ajudà a fugir. A partir de 1942
visqué clandestinament a la
Península sota el nom d'un familiar de sa companya, amb la
família de la qual
s'està. D'antuvi es guanyà la vida com a
estibador i després treballant en
qualsevol cosa. A partir de 1950 es dedicà a la fotografia
i, sota el nom de José Manen
Eglesias, actuà d'enllaç amb
el grau de tinent de l'Agrupació de Forces Armades
Espanyoles (AFAE), l'Exèrcit
republicà clandestí. El 10 de maig de 1945, dos
dies després del final de la II
Guerra Mundial, es casà amb sa companya Maria Serra Guillen
i dos anys després
tingueren una filla, Montserrat. En 1956 aconseguí netejar
el seu nom i poder
usar-lo «convencent» un bisbe que mantenia
relacions amb feligreses. Amb sa
família s'establí a Castres (Llenguadoc,
Occitània). En 1964 emigrà a Hamburg
(Hamburg, Alemanya) i entrà a fer feina en el servei de
correus federal,
conduint un camió postal per les nits durant molts d'anys.
Durant una càrrega i
descàrrega del camió, patí un greu
accident laboral. En 1970 s'afilià al Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany) i
creà un grup
esquerrà, però decebut, ràpidament
abandonà el partit. A començaments de la
dècada
dels vuitanta restablí el contacte amb la CNT i
s'afilià al Sindicat d'Arts
Gràfiques de Barcelona. En aquests anys realitzà
diverses traduccions de
l'alemany per a la premsa confederal (Tinta
Negra) i per a l'edició de llibres. Fins a
començaments de la dècada dels
noranta col·laborà en el periòdic Solidaridad
Obrera. En 1984 participà en la
refundació de la Freie Arbeiter Union
Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys)
d'Hamburg i 11
d'octubre de 1986 va fer un breu discurs durant l'acte
d'inauguració del Libertären
Zentrum (Centre Llibertari) del carrer Lagerstrasse d'aquella ciutat.
Ramon
Cambra Turias va morir el 26 de desembre de 2010 a Hamburg (Hamburg,
Alemanya). ***
Guy
Ciancia - Guy Ciancia: El
26 de desembre de 2018 mor a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'ensenyant,
periodista, documentalista, poeta, compositor, intèrpret
musical i militant anarquista
Guy Gérard Ciancia, que va fer servir el
pseudònim César Marinori.
Havia nascut el 3 d'abril de 1943 a Perigús
(Aquitània,
Occitània). Sos pares es deien Jean Ciancia i
Hélène Alice
Lacoste. Després d'estudiar ciències
físiques a
Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França), es dedicà, com a autor compositor i
intèrpret musical, a compondre més
d'un centenar de cançons i a actuar amb la seva guitarra de
teloner de diversos
cantants (Frank Alamo, Guy Béart, Sacha Distel, Georgette
Lemaire, etc.). Algunes
de les seves interpretacions van ser censurades pel gaullisme. Amb
altres
companys animà a Lilla l'«Studio 125»,
on actuaven
intèrprets de la chanson
francesa i del free jazz. En 1966
va publicar el vinil Kiosque
d'Orphée, on es recull una jam-session
a l'«Studio 125», i obtingué
el premi «Jeunesse de la Chanson» atorgat per
«La Voix du Nord». En aquesta
anys seixanta freqüentà el programa
radiofònic parisenc «Le Petit Conservatoire
de la chanson» de la cantant Mireille Hartuch (Mireille)
i actuà a diferents escenaris (Club du Pied de
l'Échelle,
Théâtre Populaire des Flandres, La
Tanière, Lion Sagittaire, etc). En 1968
deixà el món de la interpretació
musical i participà en els fets de «Maig del
68» a Lilla, i va ser fitxat per la policia com a una de les
108 persones
«perilloses» a la ciutat durant la revolta.
També simpatitzà amb el moviment
«situacionista». En 1976, sota el
pseudònim de César
Marinori, amb Pierre-Simon Molyneux, publicà el
llibre La parole du capital. La
Cottonnière de
Fives ou les avatars du label Boussac. Durant uns anys
formà part de la
Federació Anarquista (FA) i del
«Col·legi de Patafísica».
Després d'una breu
temporada fent de periodista per al diari socialista Nord
Matin, del qual va ser acomiadat per
«insubmissió», es dedicà
a l'ensenyament de física i publicà articles en
revistes científiques. Continuà
els estudis de filosofia i exercí de documentalista en un
Institut de Loos
(Nord-Pas-de-Calais, França). Un cop jubilat,
reprengué la seva carrera
d'intèrpret musical i va compondre l'himne L'Internationale
des Nains de Jardins. A partir de 2007 participà
activament en les
iniciatives del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme
(CIRA,
Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença,
Occitània) i tingué molta relació amb
Gilbert Roth. En 2009 presentà la seva
òpera rap Mens
sana valsouf. En 2015 va publicar Lille
en Mai. Chroniques anarchistes, on narra la seva
experiència
durant «Maig del 68». En 2013 publicà
l'àlbum Dans ma rue, amb
temes escrits des de la seva jubilació. Les seves
cançons evoquen els llocs quotidians, les filosofies i el
món dels bergants. També
fou entrenador d'atletisme. Sa companya fou Francine Degand. Guy
Ciancia va
morir el 26 de desembre de 2018 a l'Hospital Saint Vincent de Paul de
Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França). |
![[25/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/12]") |
|
![[27/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/12]") |
|
|
| Actualització: 14-04-24 |